Els models que ens imposa la televisió by Xavier Breil

 Sèries escollides per desenvolupar els diferents apartats (Pàg. 3) 0- Reflexió inicial (Pàg. 4) 1- Relacions entre les persones (Pàg. 6) 1.0- Introducció a les relacions entre persones (Pàg. 7) 1.1- Anàlisi de les sèries escollides 1.1.A- “Family guy” (Pàg. 8) 1.1.B- “How I met your mother” (Pàg. 11) 1.2- Anàlisi de les relacions entre les persones en aquestes sèries (Pàg. 13) 1.3- Conclusions sobre l’anàlisi (Pàg. 19) 1.4- Relació pares-fills/es (Pàg. 21) 1.5- Enquesta (Pàg. 24) 1.6- Resultats i conclusions sobre l’enquesta (Pàg. 26) 1.7- Conclusions generals sobre les relacions entre les persones (Pàg. 28) 2- Ideal de bellesa, maneres de vestir (Pàg. 29) 2.0- Introducció als ideals de bellesa (Pàg. 30) 2.1- Anàlisi de les telesèries escollides 2.1.A- “Gossip girl” (Pàg. 31) 2.1.B- “Física o química” (Pàg. 33) 2.2- Anàlisi de l’ideal de bellesa en aquestes telesèries (Pàg. 35) 2.3- Conclusions sobre l’anàlisi (Pàg. 37) 3- Anàlisi dels models que ens imposa la televisió segons l’edat (Pàg. 38) 4- Transmissió d’un model: La vida en un institut americà (Pàg. 42) 5- Conclusions finals (Pàg. 46) -Conclusions relatives al contingut de la recerca -Conclusions relatives al procés de recerca 6- Bibliografia (Pàg. 49) -Bibliografia -Webgrafia 2

Relacions entre persones

“Pare de família” Ideal

“Com vaig conèixer la vostra mare”

bellesa, maneres

vestir

“Física o química”

“Gossip girl”

La finalitat de la televisió és quelcom difícil de definir, ja que ha sigut molt manipulada. El suposat objectiu de les retransmissions televisives és educar, gaudir i aprendre, encara que molts dels programes que podem veure no compleixen aquests objectius. Actualment, la televisió serveix per entretenir, divertir, riure, desconnectar, ridiculitzar, burlar-se, humiliar… Divendres a la nit i sense plans? No passa res. La televisió, amiga fidel i complidora sembla intentar omplir la nostra vida social mitjançant telesèries, programes de baix pressupost, pel·lícules americanes i concursos enganyosos. Només cal prémer un botó i la diversió està assegurada (bé, la diversió i els anuncis, d’aquests mai t’escapes). La televisió s’està convertint en una de les bases de la nostra societat, des de la qual ens estan imposant un seguit d’ideologies i models que no són els propis dels espectadors i els transmeten models estereotipats. En un article de Juan Varela publicat en el seu Blogspot, es presenta el dubte entre la televisió “per entretenir” i la televisió “per informar”. Sota el nom de Jeremias, un lector ens exposa la seva la seva opinió sobre el tema: “Pues oye, a mí no me parece mal un poco de entretenimiento. Si La Sexta quiere ese modelo de negocio y además parece que les va a funcionar, bienvenidos sean. Sobre todo si logran darle un poco de vidilla al entretenimiento en la Tv, que siempre se pueden hacer cosas de calidad. Para informar y todo eso tenemos muchos otros medios y cadenas de televisión, algunas 24 horas. Ahora, si hacen el mismo entretenimiento basura que en otras cadenas me huelo que no les va a ir nada bien. Veremos.”

(http://periodistas21.blogspot.com/2006/03/tv-

para-disfrutar-y-sin-servicio.html)

Les 9 del vespre. La família s’asseu a la taula i, mentrestant xarrupen culleres amb 4

sopa, els seus ulls i ments estan concentrats en un petit aparell davant seu, la televisió. És aquest el model de família que volem? Les relacions entre família no són tan fortes; els membres d’aquestes es refugien en els amics o parelles, com en les seves telesèries preferides. S’han abolit els “Com t’ha anat el dia?” o els “Què heu fet avui a l’escola?”, substituïts per “Què va passar ahir a Física o Química?”.

El motiu pel qual he elegit aquest tema per al meu projecte de recerca és analitzar i intentar propagar els resultats que n’obtingui per a fer adonar a la societat dels models que comencen a regir les nostres vides, resultat d’uns guions sovint improvisats i irreals.

Les relacions entre les persones són un dels aspectes més importants de les nostres vides. Les relacions omplen les nostres vides, ens alegren, ens entristeixen, ens preocupen, ens decepcionen, ens euforitzen, ens fan por, ens incomoden... Les relacions a la televisió són reals? Representen la nostra vida quotidiana? Hi veiem reflectits els nostre sentiments? Un exemple molt clar són els instituts americans representats en les pel·lícules. En els nostres, hi trobem els grups dels populars, dels de l’equip de bàsquet, de les animadores...etc.? Milers de nens i nenes estan creixent amb aquests ideals, de mà d’empreses com Disney. Analitzar com es desenvolupen les relacions entre els personatges de les telesèries em pot permetre treure conclusions sobre determinats models que són considerats adequats i que es pretenen imposar. He considerat que les relacions entre persones havien de jugar un paper molt important en el meu treball, per a tal de poder analitzar els comportament dels personatges qui, moltes vegades, ens intenten caracteritzar.

-Qui són els protagonistes? Els personatges d’aquesta sèrie són Peter Griffin, la seva familia i els seus amics; Lois, Chris, Meg, Brian, Stewie, Cleveland, Joe i Quagmire, entre d’altres. -Es busca la identificació? Sí, la identificació és un dels punts clau de la sèrie, ja que reflexa situacions quotidianes a partir d’uns personatges molt reals. L’espectador es pot posar en el paper dels personatges amb facilitat, ja que és probable que hagi passat per les situacions similars. Hi ha uns papers molt marcats, que ajuden a la identificació (ja sigui personal o d’algun amic) en els fets de la sèrie. -On es situa? La sèrie es situa a la ciutat americana de Quahog, situada a l’estat de Rhode Island. -El ritme és ràpid? Sí, “Padre de família” té un ritme ràpid, format per diverses escenes curtes, amb diàlegs curts i enginyosos, elaborats amb un humor un pèl desmesurat, però molt enganxós. No hi ha continuïtat entre capítols; tots comencen i acaben en la mateixa situació, la vida de la família Griffin, a casa seva. -Hi ha una estructura establerta? Sí, l’estructura de la sèrie és sempre la mateixa: 8

Plantejament d’un problema/situació creat per Peter, conseqüències i resolució. -Hi apareixen elements lligats a l’actualitat mediàtica? Sí, “Padre de familia” és una sèries altament moderna i lligada a l’actualitat mediàtica, ja que tracta temes com els desordres alimentaris, els models de bellesa, l’homosexualitat, el sexe i les drogues, des d’un punt de vista molt irònic i proper a l’espectador. -Si hi ha casos o conflictes a resoldre, com s’acostumen a solucionar? Els conflictes plantejats a la sèrie són, habitualment, ocasionats per Peter, qui els acaba solucionant de manera estúpida, irreflexiva i amb molta sort. Lois, la seva dona acostuma a ajudar en la resolució d’aquestes situacions. -Diries que és realista? Sí, com ja he comentat anteriorment, és una sèrie molt realista, lligada a la vida actual, els problemes i preocupacions que reflexa la nostra societat, tot tractant-los amb humor molt àcid. A vegades, és una sèrie grollera, encara que molt divertida gràcies als immadurs punts de vista de Peter davant de situacions quotidianes. Els fets que són reals, són presentats d’una manera surrealista. -Diries que és versemblant? Sí, els fets representats a “Padre de familia” són versemblants i reals que, de ben segur ens han passat a nosaltres mateixos o algú dels qui ens envolta. Les situacions que passen a la sèrie són habituals a la nostra vida, i es desenvolupen en llocs quotidians com ara el supermercat o un bar. Tot i que els fets i els llocs on es desenvolupen són versemblants i quotidians, la manera com són tractats cau en l’ histrionisme, la qual cosa permet criticar la nostra realitat.

-S’hi transmet algun valor o contravalor? “Padre de familia” és una sèrie molt oberta respecte als valors. Tracta als fets i preocupacions de la societat amb un punt irònic 9

molt especial, inclús groller. És per això que podem assegurar que aquesta és una sèrie adreçada a adolescents i gent adulta, amb valors prou estructurats com per riure’s de la societat. A la sèrie, són habituals els comentaris racistes, xenòfobs, homòfobs i discriminatoris, però cal saber-los situar en l’esperit crític que, de fons, té la sèrie. En realitat el que es critica és, justament, a la gent que faria comentaris d’aquest estil.

-Qui són els protagonistes? El personatge principal d’aquesta telesèrie és Ted Evelyn, encara que també trobem altres protagonistes com ara Marshall Erikssen (el millor amic de Tedd), Barney Stinson (el personatge més còmic de la sèrie) o Lily Aldrin (la promesa de Marshall). -Es busca la identificació? Sí, a “Cómo conocí a vuestra madre” es busca la identificació real amb els personatges, ja que viuen etapes i escenes de la vida que de ben segur tots hem viscut o viurem. -On es situa? La sèrie es situa a Estats Units, concretament, a la ciutat de Nova York. -El ritme és ràpid? Les escenes són més aviat curtes, amenes, ja que la finalitat de la sèrie és divertir. És a dir, es busquen diàlegs curts i graciosos. El resultat és un ritme molt àgil. -Hi ha continuïtat entre capítols? Hi ha certa continuïtat, sobretot basada en les relacions entre els personatges principals, però cada capítol explica una història diferent

que

conclou

dins

del

mateix

capítol.

-Hi ha una estructura establerta? “How I met your mother” s’inicia l’any 2030, quan Ted decideix explicar-li als seus fills com va conèixer a la seva mare, relatant la seva vida des de 2005, quan comença a tocar de peus a terra al adonar-se de que Marshall i Lily (els seus millors amics) es casen, després de casi 9 anys de relació.

-Hi apareixen elements lligats a l’actualitat mediàtica? La sèrie analitzada és molt 11

moderna, és a dir, tracta temes actuals, encara que no sempre mediàtics. Té un tractament molt curiós de les relacions entre persones, sobretot les amoroses, motiu pel qual la he escollit per aquest treball. -Si hi ha casos o conflictes a resoldre, com s’acostumen a solucionar? Els casos o conflictes que passen a la sèrie, s’acostumen a solucionar mitjançant l’astúcia i l’humor, l’element principal de la sèrie. -Diries que és realista? Sí, “Cómo conocí a vuestra madre” és una sèrie molt realista, representa fets i problemes quotidians, que de ben segur, tots hem viscut de primera mà o els han passat als nostres amics. En la meva opinió, aquest és un punt a favor de la sèrie, ja que fa sentir a l’espectador com un personatge més de la sèrie. -Diries que és versemblant? Sí, la sèrie analitzada és totalment versemblant, i els fets que hi tenen lloc són perfectament creïbles. -S’hi transmet algun valor o contravalor? A “How I met your mother” es transmeten tot tipus de valors, com l’amistat, la lleialtat, la importància dels sentiments com l’amor, la vergonya, la tristesa, la por al ridícul, etc i també apareixen alguns contravalors com ara, la competitivitat.

 Per a tal d’analitzar les relacions entre persones, he creat una taula per a comptabilitzar alguns dels aspectes (tan positius com negatius) que influencien en les relacions entre persones. La taula és la següent: Mostres d’afecte -Somriures -Abraçades -Petons Violència Insults Relacions de jerarquia -Actituds servils -Actituds prepotents Relacions d’igualtat -Accions conjuntes/complementàries -Confirmacions

•

Per una banda, “mostres d’afecte” és un tema molt extens, així que he decidit de subdividir-lo en 3 aspectes contables que responen a conductes observables, per a tal de poder fer-ne un seguiment durant la visualització dels episodis. Per tant, “somriures” (mostres de complicitat, d’amor, d’estima... etc.) formen un subgrup,“abraçades” (englobant les mostres d’afecte més aviat físiques) en formarien el segon i, com a darrer, el subgrup dels “petons”.

•

Com a segon apartat, hi trobem la violència, un dels temes més presents en les relacions entre persones, ja sigui violència física o violència psicològica, personal o de grup. La violència, malauradament, és molt present en les nostres vides, així que juga un paper molt important en les relacions entre les persones. 13

•

Seguint amb el tema de la violència, ens centraríem en la violència verbal, concretament, en els insults. Són formes curtes i fortes, paraules que poden ferir més que fets. Desgraciadament, són presents en la nostra vida quotidiana i també en les telesèries.

•

I per acabar, analitzaríem les relacions d’igualtat, és a dir, els moments en que es demostra la confiança i el bon fer en les relacions. Per tant, podríem comptabilitzar les accions conjuntes i les confirmacions de les paraules o de les accions de l’altre.

 RESULTATS DE L’ANÀLISI MITJANÇANT LA VISUALITZACIÓ DE LES SÈRIES •

Sèrie: “Family guy”

•

Capítol: “Nuestro vecino, el Héroe”

•

Temporada: 1a

Mostres d’afecte -Somriures -Abraçades -Petons Violència Insults Relacions de jerarquia -Actituds servils -Actituds prepotents Relacions d’igualtat -Accions conjuntes/complementàries -Confirmacions

4 1 0 9 13 7 6 3

•

Sèrie: “Family guy”

•

Capítol: “La muerte tiene una sombra”

•

Temporada: 1a

•

Sèrie: “How I met your mother”

•

Capítol: “La jirafa púrpura”

•

Temporada: 1a

0 0 0 7 7 7 7 0

11 6 6 0 1 0 0 10

•

Sèrie: “How I met your mother”

•

Capítol: “Dulce sabor a libertad”

•

Temporada: 1a

8 2 1 0 0 2 0 14 0 3

•

De l’anàlisi dels dos capítols visualitzats de “Family guy” en podem extreure les següents conclusions:

Pràcticament quasi no existeixen mostres d’afecte positives i, quan apareixen, són del tot descontextualitzades.

Dominen els signes de violència i els insults, també del tot desmesurats i sense relació amb el motiu que els provoca.

Pel que fa a les relacions de jerarquia, observem que les relacions entre personatges es basen en la prepotència i el servilisme. Pràcticament mai hi ha relacions

d’igualtat.

Quasi

existeixen

les

relacions

conjuntes

complementàries, doncs més aviat els personatges es mouen en línies paral·leles que només es relacionen per a interactuar de forma grollera. -

El personatge del pare, Peter, representa el fil conductor de la sèrie, un personatge absolutament grotesc i quasi tan irreal que provoca el riure. És precisament aquesta irrealitat la que permet a l’espectador intuir que tot allò que defensa aquests personatge, és, en realitat, una crítica.

El fet de que dominin aquests aspectes tan negatius, s’ha d’entendre com una crítica de mà dels guionistes cap a una societat que no els agrada. •

De l’anàlisi dels dos capítols visualitzats de la sèrie “How I met your mother”, podem concloure es següents punts:

Hi ha moltes mostres d’afecte positiu. Dominen els somriures, les abraçades, els petons i les relacions positives en general. Pràcticament, no hi ha cap signe de violència i, quan apareix un insult, aquest es presenta en forma de broma.

Les relacions entre els personatges, són relacions d’igualtat. No hi ha cap 19

personatge ni cap actitud servil ni prepotent. -

Les accions conjuntes i complementàries en que els personatges es recolzen entre si, es donen suport, són molt freqüents en la sèrie.

Globalment, es tracta d’una sèrie que posa de manifest una imatge quasi idíl·lica de les relacions entre amics. Tot és tan positiu que pot resultar no creïble. •

Comparant ambdues sèries, m’atreveixo a plantejar que “How I met your mother” transmet una imatge del model de vida americana on tot és positiu i perfecte, mentres que “Family guy”, des de la grolleria i l’absurd, el que fa és criticar aquest model de vida americà. La crítica ferotge que fa dels costums i dels models de vida, és l’eix central a partir del qual s’articula el conjunt de les històries.

La relació pare-fill és una de les relacions més fortes dins de la família. El pare i la mare, testimonis de l’amor humà. “[...] Se señala que el amor del padre hacia su hijo es normalmente superior, en caudal de intensidad y en capacidad de entrega, al amor que el hijo experimenta respecto de sus padres. Y eso es así, se observa, como consecuencia de una espiral de crecimiento que está en la naturaleza misma del desarrollo humano.” http://www.lanacion.com.ar/nota.asp?nota_id=855924

En el fragment anterior, extret d’un article d’Internet, s’hi fa una reflexió sobre si la relació del pare cap al fill és més gran que l’admiració d’aquest cap al seu progenitor.

T’has adonat que els nens volen ser com els seus pares quan són petits, completament diferents a ells quan són adolescents, i després es tornen igual als seus pares (o inclús pitjor) quan són adults? Això no pot ser més evident que en la relació pares-fills. Durant l’evolució de la infància fins a l’edat adulta, les etapes predecibles fan canviar els punts de vista dels fills i manera de relacionar-se amb els pares.

Els nens idolatren als seus pares i pensen que poden fer qualsevol cosa. Aquesta identificació és demostrada per la imitació d’un fill de la conducta del seu pare; vol caminar com ell, parlar com ell, utilitzar la seva roba i les seves sabates. A aquesta edat, un fill estima molt al seu pare, i vol rebre la seva aprovació i acceptació. Durant l’adolescència, els fills experimenten un període de discòrdia en que el conflicte és el tema principal que comparteixen. Sovint rebutgen les expectatives, els valors i els camins que els seus pares han acceptat i tendeixen a prendre filosofies no tradicionals, col·locant el conflicte com a centre. L’adolescent acostuma a no entendre els punts de vista del seu pare. Pot sentir inclús temor al seu pare, en funció de la intensitat de les seves diferències (sobretot les d’edat). En el cas dels adults-joves, la relació pare-fill entra en un període d’evolució. Pot crearse una distància emocional i, fins i tot, poden ignorar-se. Els intents conscients a ser diferent al pare, tan característics de l’adolescència, tendeixen a transformar-se en competència. La competència amb un altre es pot definir com la manera més indirecta de

les

altes

formes

l’evolució

l’edat

adulta.

Els adults entre 30 i 40 anys comencen a entrar en l’etapa d’acceptació dels seus pares. Han començat a perdonar, a reconèixer els punts forts i inclús a admirar aquelles qualitat que, en l’adolescència, trobaven tan fora de sintonia i de context. Els adults comencen a acceptar les diferències mútues. Pares i fills acostumen a convertir-se en amics durant aquesta etapa, comparteixen interessos comuns i expresses opinions sense discutir. El fill pot experimentar problemes com a pare del seu propi fill. Charles Wadsworth va dir, un cop: “Quan un home s’adona de que el seu pare potser tenia raó, normalment té un fill que pensa que no és bona idea”.

Durant l’etapa dels 50 anys, els fills d’edat avançada s’han convertit en llegat de la influència del seu pare, cap a millor i cap a pitjor. El temps cura records dolorosos i fa perdurar el que segueix sent l’admiració i el respecte a la difícil tasca de ser pare. Els fills grans que encara no han resolt els seus problemes amb els pares, ja ancians o morts, acostumen a veure’ls reflectits en els seus propis fills (adolescents o adults 22

joves). Si els pares ancians encara viuen, s’acostuma a produir un irònic canvi de papers que fa que els fills d’edat avançada comencin a cuidar els seus pares durant els últims anys de les seves vides. Potser la millor venjança és viure prou com per ser un problema pels seus fills. La vida ens dóna moltes oportunitat d’aprendre de les nostres experiències, resoldre les

nostres

diferències

transmetre

valor

que

té

viure.

Per poder passar a través d’aquestes etapes; l’idolatria, la discòrdia, l’evolució, l’acceptació i convertir-se en un llegat és un objectiu ideal per cada pare i fill. (Informació extreta de: http://www.gapsychology.org/displaycommon.cfm?an=1&subarticlenbr=15)

L’anterior article ens explica que les relacions entre pares i fills evolucionen amb el pas del temps (i sobretot el procés de maduresa dels fills). En les telesèries, es fa molt evident aquesta evolució, ja que s’exageren les diferencies durant l’adolescència i l’admiració dels pares pels seus progenitors (avis). Per exemple, les telesèries americanes ens intenten transmetre el valor de les activitats pare-fill com ara el beisbol. És un mal pare aquell que no juga a beisbol amb el seu fill? Bé, jo crec que les relacions familiars no s’haurien de basar només en un esport, sinó en gaudir de les activitats conjuntes, anar d’excursió, a passejar, o fins i tot parar la taula.

1- Per tu què és més important, enfadar-te amb els teus pares o la teva parella?

•

Els teus pares=5

•

La teva parella=8

•

És igual d’important=2

2- Si els teus amics et diguessin que has de canviar de manera de vestir, ho faries?

•

Sí=2

•

No=11

•

Potser=2

3- Acostumes a tenir problemes amb els companys de classe o els amics? •

Sí=0

•

No=11

•

A vegades=4

4- En cas de que tinguis germans, tens una bona relació amb ells? •

Sí=9

•

No=2

•

Amb alguns sí, amb altres no=2

•

No tinc germans= 2

5- Si la teva parella et deixés perquè no li agraden els teus amics, què faries? Canviaries d’amics o de parella?

•

Canviaria d’amics=0

•

Canviaria de parella=15

6- Fas ús de les xarxes socials (Facebook, Tuenti, Twitter, Blogs) per a relacionar-te amb gent que coneixes o per a conèixer de nova?

•

Les utilitzo per a relacionar-me amb gent que conec=7

•

Les utilitzo per a conèixer gent nova=0

•

No utilitzo xarxes socials= 1

•

Per les dues finalitats= 7

7- Et sents influenciat per les persones que surten per la televisió?

•

Sí=3

•

No=8

•

A vegades= 4

8- Creus que les telesèries representen les relacions entre persones quotidianes o que les exageren?

•

Representen les relacions entre persones quotidianes=0

•

Exageren les relacions=13

•

Depèn de la telesèrie= 2

 DADES DE L’ENQUESTA:

•

Població: 15 alumnes de l’Escola Sadako

•

Variables controlades: -Edat: Tots els subjectes oscil·len entre els 15 i 16 anys -Factors socioculturals: Es considera controlada doncs tots els subjectes provenen del mateix centre educatiu i d’entorns socials i familiars similars.

•

Altres variables: -Sexe: La població era heterogènia

 ANÀLISI QUALITATIVA DELS RESULTATS:

Tota la població oscil·la entre els 15 i 16 anys, són adolescents. Per tant, els resultats són els esperats en la seva edat. Els adolescents donen molta importància a les relacions entre parella, però comencen a adonar-se que “els amics de debò es compten amb els dits d’una mà”, així que (generalment) canviarien abans de parella que d’amics. Crec que els resultats obtinguts són realistes; els subjectes estudiats tenen clara la importància dels pares en les seves vides, ja que els amics van i vénen, però els pares no es poden canviar .

Els adolescents, caracteritzats per la seva rebel·lia, són els protagonistes de les discussions pare-fill. Segons un article de la pàgina web “Pulevasalud” (http://www.pulevasalud.com/ps/subcategoria.jsp?ID_CATEGORIA=104279&RUTA=1-5-9-946-104279 ), el comportament rebel dels adolescents és resultat de la recerca d’independència i de la seva pròpia identitat. Aquest és un procés difícil, en que l’adolescent intenta un canvi d’actitud dels seus pares envers ell ocasionant habituals discussions sobre els seus nous privilegis (ampliar l’horari per sortir, triar roba i pentinat, demanar una motocicleta, canviar de gustos i d’amics...). Els sentiments de desorientació i els canvis d’humor sobtats són molt comuns durant aquesta etapa, així com el fet de rebel·lar-se sobre tot el que li sembla injust.

Les relacions entre les persones a la vida real i a les telesèries són d’un caràcter diferent; mentres que a la vida real es viuen i es pateixen, a la telesèries les exageren, les converteixen en estereotips o les converteixen, bàsicament, en mentides. El resultat de les enquestes, que hauria de reflectir-nos la vida real, posa de manifest que els valors més importants són els que tenen a veure amb l’amistat, més que no pas amb les relacions familiars. Es descriu un cert “irrealisme” al parlar d’unes relacions d’amistat utòpiques i d’un suposat enfrontament amb els pares que no sempre és del tot cert. A l’analitzar les sèries televisives, observem que es potencien els valors relacionats amb els públics a qui van adreçades. El problema d’això és que s’uniformitzen determinats valors. Es consideren únics i irrevocables. En les sèries observem que s’organitzen situacions i opinions majoritàries i d’altres que són considerades minoritàries, a les quals es ridiculitza mitjançant la sàtira o la descripció. Es tendeix a sobre-dimensionar les opinions generalistes o majoritàries com a úniques, com si fos possible l’existència d’un “pensament únic”. La conclusió de tot plegat és que existeix poc respecte a la individualitat.

Després de les relacions entre persones, un dels models que ens imposa la televisió és, sense dubte, l’ideal de bellesa i les tendències en moda. La televisió s’ha convertit en l’aparador més potent de la nostra societat. Tot el vestuari que veiem en la nostra pantalla ha sigut dissenyat i revisat per especialistes, qui (en part) estan marcant el que veurem pel carrer. Hagués sigut el mateix “Pretty Woman” sense l’espectacular vestuari de Julia Roberts? Ha marcat “Desayuno con diamantes” un abans i un després en el món de la moda? “Gossip girl” atrauria tants milions d’espectadors cada setmana sense el seu impressionant (i caríssim) armari? L’obsessió creada per la roba i els diferents estils vigents ha arribat a fer que cadenes com la famosa “CWTV” americana posi a la venda la roba utilitzada per les seves sèries cèlebres com “Gossip girl”. Observant la gent propera a mi, m’he adonat que un tant per cent molt alt copia els estils que apareixen en la televisió i en les sèries. Mentres miro la televisió, són molt comuns els comentaris “Oh! Mira quina jaqueta més maca!” o “Jo també vull tenir el cabell d’aquella”. Gent de tot tipus d’edat basen el seu armari en les noves tendències (extretes de la televisió o d’altres mitjans de comunicació). Per tant, podríem concloure que la moda, en gran part, ve influenciada per uns cànons que són determinats pels mitjans de comunicació en general, i la televisió en particular, donant com a resultat models estereotipats. Una altra característica d’aquests models, i de les corrents que imposen, és la poca durabilitat que tenen; que en poc temps s’imposen, i en poc temps, desapareixen.

-Qui són els protagonistes? Els personatges d’aquesta sèrie són Serena Van der Woodsen, Blair Warldorf, Chuck Bass, Nate Archibal, Dan Humphfrey, Jenny Humphfrey, Rufus Humphfrey, Lily Van der Woodsen, Eric Van der Woodsen i Bart Bass, a més de personatges qui es van afegint a la història. -Es busca la identificació? A “Gossip girl” es busca la identificació referent a la relació entre persones, però no amb els personatges, ja que són la “elit” de Manhattan i, des del primer moment, es diferencien pel seu poder adquisitiu. -On es situa? La sèrie es situa a la ciutat americana de Nova York, sobretot dins de Manhattan (a l’Upper East Side) i Brooklyn. -El ritme és ràpid? Sí, la sèrie té un ritme ràpid, les escenes van canviant per a tal de representar tots els personatges i els conflictes en que es troben. -Hi ha una estructura establerta? Sí, l’estructura de la sèrie és sempre la mateixa; Una veu “en off” (de la “reina cotilla”) fa una introducció al capítol mitjançant un resum dels anteriors i va comentant les diferents escenes. -Hi apareixen elements lligats a l’actualitat mediàtica? Sí, “Gossip girl” és una sèrie 32

d’actualitat, en la qual hi apareixen factors com les drogues, l’alcohol, el sexe i es fan referències a famosos actuals. -Si hi ha casos o conflictes a resoldre, com s’acostumen a solucionar? Els conflictes plantejats a la sèrie són, habitualment, basats en les relacions entre persones o possessions d’aquestes. La majoria de problemes s’acostumen a embolicar encara més, entreteixint l’intriga que ocasiona la sèrie. -Diries que és realista? Sí, “Gossip girl” és una sèrie realista respecte als conflicte que passen en aquesta, encara que bastant surrealista respecte al nivell adquisitiu dels personatges i el seu estil de vida (basat en les festes i els plaers de la vida). -Diries que és versemblant? Sí, la sèrie és versemblant però, com ja he dit anteriorment, és poc realista respecte a l’ambient en que es desenvolupa (dins de l’Upper East Side de Nova York). -S’hi transmet algun valor o contravalor? Sí, a “Gossip girl” es transmeten valors com l’amistat, les relacions jeràrquiques (sobretot dins de l’institut), les relacions entre parella i dins de la família.

-Qui són els protagonistes? Els protagonistes d’aquesta sèrie són Gorka Martínez, Yolanda Freire, Paula Blasco, Julio de la Torre, Fernando Redondo, César Cabano, Ruth Gómez, Alma Núñez, David Ferrán i alguns professors com ara Irene Calvo y Roque Mdroña. -Es busca la identificació? Sí, a “Física o química” es busca la identificació de l’espectador amb els personatges, sobretot dins l’àmbit adolescent. -On es situa? La sèrie es situa a la ciutat de Madrid. -El ritme és ràpid? Sí, hi ha moltes escenes curtes creant així més emoció entre els espectadors. -Hi ha una estructura establerta? No, l’estructura de la sèrie varia cada capítol, però normalment es creen conflictes entre els personatges, que es solucionen al final del capítol o en capítols posteriors. -Hi apareixen elements lligats a l’actualitat mediàtica? Sí, “Física o química” és una sèrie d’actualitat, basada en el món adolescent; les seves preocupacions, problemes, motivacions, maneres de pensar, relacions.. Les drogues, l’alcohol i el sexe hi juguen un paper molt important, així com també el “bullying” i elements de l’actualitat mediàtica. -Si hi ha casos o conflictes a resoldre, com s’acostumen a solucionar? Els conflictes habituals a la sèrie es basen en les relacions entre els personatges, i s’acostumen a solucionar mitjançant el diàleg, les emocions i, a vegades, amb la violència.

-Diries que és realista? Bé, “Física o química” és una sèrie complicada de definir envers el seu realisme ja que, per una part, els fets que hi tenen lloc són realistes, però massa exagerats, de manera que podríem dir que té un realisme parcial (fets realistes, però improbables en el cas concret). -Diries que és versemblant? Sí, la sèrie és totalment versemblant. És més, alguns dels fets representats són quotidians. -S’hi transmet algun valor o contravalor? Sí, a “Física o Química” s’hi transmeten valors com l’amistat, la competitivitat i l’amor.

 Per a tal d’analitzar les maneres de vestir, he creat una taula per a fer una comparació entre la moda en les dues telesèries escollides (Gossip Girl i Física o química). La taula és la següent: Gossip Girl Física o química Ambient on es Upper East Side, elit de Manhattan Barri de classe mitjana de desenvolupa la (Nova York) sèrie Moda grunge

Madrid

L’estil grunge no apareix a Gossip girl, És present en gairebé tots encara

que

Rufus

Humphfrey els alumnes.

(cantautor de rock) acostuma a vestir Moda elegant

de manera informal, La moda elegant juga un paper molt Té molt poca presència, important a “Gossip Girl”, sobretot en excepte

capítols

les festes organitzades i les trobades eventuals. Moda glamour

entre la gent de l’elit. El glamour és el punt clau de la sèrie, La moda glamour té un on tot sembla perfecte i no s’escatima paper secundari a “Física o en pressupost pel vestuari. Tota la química” ja que no es roba de les qual es parla és de grans busca tant l’esperit fashion empreses com Ralph Lauren, Eleanor a

sèrie,

sinó

Waldorf (un dels personatges de la identificació real. Per tant, sèrie, mare de Blair) i altres marques els personatges vesteixen americanes de gran prestigi.

“de

carrer”

amb

dessuadores, texans i l’estil 36

Moda esport

més jove i desenfadat. La moda esport només té lloc en És un dels estils determinats moments de la sèrie, predominants de la sèrie, sobretot quan els personatges van a intenta mantenir l’esperit

fer “footing” a Central Park. jove i salvatge. Visualització de No hi acostuma a haver visualització La visualització de marques marques

de marques, però sí que se’n parla no és gaire present en la

molt. sèrie. Visualització de Es visualitzen botigues amb certa No s’acostumen a veure botigues

freqüència.

botigues.

En primer lloc, a la sèrie “Gossip girl”, podríem dir que l’ideal de bellesa que es transmet és el de les models professionals de les passarel·les. Molts dels personatges de la sèrie prenen com a referència personal a dues protagonistes (Blair Waldorf i Serena Van der Woodsen) que responen a aquests estereotips abans esmentats. Al llarg de la sèrie, predomina l’exhibició de roba molt cara, joies i altres elements glamourosos que ocupen una gran part dels guions. Per tant, l’ideal de bellesa que es transmet en aquesta sèrie és un ideal superficial, estereotipat i, en definitiva, el que predomina actualment. Pel que fa a la sèrie espanyola “Física o química”, no podem dir que hi hagi un ideal de bellesa dominant o que es pretengui transmetre’n un de concret. Suposadament, es fa el relat de la vida en un institut d’Educació Secundària i, a partir d’aquest, en la vida particular de molts dels personatges. Sota el meu parer, però, la visió és molt distorsionada i s’identifica a la població juvenil amb un segment d’edat només interessada pel sexe o per ocupar el lleure de formes perilloses. La parcialitat d’aquesta visió és del tot injusta. En definitiva, més que transmetre o no un ideal de bellesa, aquesta sèrie el que pretén és identificar a tota la joventut en un grup de persones concretes i amb unes pràctiques determinades. De ben segur que aquesta població existeix i aquestes pràctiques es duen a terme, però el que no es pot pretendre es dir que són majoritàries.

•

Els dirigents de les diferents cadenes televisives fonamenten l’èxit de les seves respectives empreses en aconseguir dominar les audiències i no pas en garantir la qualitat dels productes que emeten. Es tracta d’una mena de cursa per tal d’aconseguir més i més públic. Per aquest motiu, el que fan és dividir les seves emissions en segments horaris i contemplar la variable de quina audiència és la que, potencialment, està consumint televisió en aquella franja horària.

•

Els segments horaris que apareixen són els següents:  Primera hora del matí: Noticiaris per a adults i emissions de dibuixos animats per als més petits. En aquest cas, es tracta de sèries curtes doncs la disponibilitat horària dels seus consumidors és molt petita.  Segona franja horària dels matins: Programes d’entreteniments amb un destinatari

molt estereotipat: les dones, les mares de família que

suposadament s’estan a casa fent les feines de la llar.  Franja horària dels migdies: Ocupada, bàsicament, per telenotícies a totes les cadenes.  Franja horària de les tardes: Bàsicament destinada al públic infantil.  Primera franja horària de les nits: Ocupada, bàsicament, un cop més per telenotícies i sèries anomenades “familiars” doncs són adreçades a tota mena de públics.  “Prime time”: La franja horària on les cadenes fan el màxim d’esforç per a recaptar audiències. Dominen les sèries per adults i els “late-shows” amb presentadors “estrelles” i amb continguts heterogenis i a vegades, inversemblants.

•

Aquesta segmentació, d’entrada, suposa una fórmula tancada darrera la qual s’amaga la voluntat de classificar en estereotips les audiències. Una manera de fer-ho és per edats.

•

Per tant, he desenvolupat la següent taula:

Edat

Com són? •

Infants (0-12 anys)

Els infants són els més

vulnerables

davant

televisió? • La televisió els vol imposar el model de nens

televisió.

que sí, estimen i valoren els

•

seus pares, però donen més

Creuen la majoria de les apareixen.

importància a l’amistat i el

Dediquen el seu temps de

joc que a la convivència en

lleure a jugar amb amics, anar

família.

al parc i divertir-se.

•

dibuixos on es transmeten

coses

Adolescents (13-18 anys)

Què els vol imposar la

que

Volen ser com els seus

Predominen

els

valors tradicionals. pares o adults de referència. • L’adolescència és una de les • La televisió imposa als etapes més difícils de la

adolescents,

vida, ja que són els anys en

estereotipats que van en

que el subjecte s’ha de

dues direccions:

trobar a sí mateix i ha de

crear el que serà en un

model

glamourós,

impossible d’assolir.

futur. •

models

El model salvatge, propi

Els adolescents dediquen la

de la societat baixa i la

majoria del seu temps als

forma

estudis, i el seu temps de

sedentària

lleure, el dediquen a la vida

desenfadada.

vida i

social (des de quedades amb amics fins als coneguts, Adults (19-50 anys)

i tan criticats, “botellons”). • L’etapa adulta és la més

•

És el primer segment, el

llarga i intensa de totes.

més important, per a les

L’adult ja s’ha creat a si

cadenes televisives.

mateix,

acostuma

a •

Per a aquest segment

disposar de feina i creu

d’edat, la televisió fabrica

tenir models propis.

Part del seu temps lliure, és

concrets, com els de la

dedicat a la família, i l’altra

dona perfecta i l’home

part, a l’oci personal.

“supersexy” dels anuncis

Tercera edat (50 anys-en •

de perfums. Per a la tercera edat, la

endavant)

caracteritza per l’equilibri

televisió

entre la família i les ànsies

l’estereotip de dona de

de viure i aprofitar el que

casa que cuida a la

els queda de vida. Per tant,

família i, tot i així, manté

es busquen referents en la

les

gent jove; no tant per

Programes com “Salsa

copiar els seus models sinó

rosa” en que s’investiga i

per adoptar la seva manera

es jutja la vida dels

de viure la vida.

famosos i “El diario de

Dediquen el seu temps de

Patrícia”, on es posen de

lleure a la família, la parella

manifest la cara més

i els amics.

salvatge i problemàtica

•

tercera

edat

es •

repensa

seves

models

creat

amistats.

de les relacions entre les persones, són el punt clau.

La vida en un institut americà és un tema repetitiu en empreses com Disney o comèdies per adolescents. És per això que ens dóna una visió de l’institut un pèl distorsionada. Podríem considerar la vida en un institut americà com un propi subgènere de la indústria cinematogràfica dels Estats Units. En totes les pel·lícules hi ha un seguit de tòpics reiterats: -

El cim de la popularitat a l’institut és (en cas de ser noia), ser la líder de les animadores i, en el cas dels nois, ser el quarterback de l’equip de futbol americà o el capità de l’equip de bàsquet. La resta de objectius (estudis, família..) no són representats.

En la majoria dels casos, el protagonista és un noi, l’objectiu del qual és aconseguir a la líder de les animadores. Com és de preveure, aquest no tindrà cap possibilitat d’aconseguir-ho (ja bé perquè no destaqui físicament, perquè no tingui gaires relacions socials, per algun defecte o, directament, perquè sigui el típic “pringat” al qual tanquen dins d’una taquilla).

En tots els instituts hi ha una “piràmide social”, la qual lideritzen l’equip d’animadores i els nois de l’equip de bàsquet/futbol americà, els nois rics, les noies més desinhibides,... I acaba pels “pringats” o exclosos socials, com ara el els estudiosos, els “freaks” i, per suposat, el protagonista de la pel·lícula.

El protagonista mai es proposarà un objectiu real. És a dir, seguint amb el cas hipotètic, ja esmentat, de que el nostre protagonista sigui un noi, voldrà aconseguir a la líder de les animadores. Aquesta líder estarà sortint amb el noi més guapo i musculat de l’institut, mentres “Arnold” (el suposat nom del nostre protagonista) deixarà molt a desitjar físicament. Arnold mai buscarà a una noia del seu status en l’institut, sinó que desitjarà la més impossible.

D’aquesta manera, la pel·lícula només donarà lloc a dos possibles resultats: a)

El protagonista conquista la noia dels seus somnis amb les seves habilitats secretes, tot vencent al nuvi d’aquesta.

b) Arnold se n’adonarà que, en realitat, està enamorat de la seva millor amiga de tot la vida, la qual, per gran sorpresa, també farà molt temps que estarà enamorada secretament d’ell. Aquesta amiga serà caracteritzada com una “pringada”, normalment lletja, amb ulleres, pròtesis dentals, pentinats horribles i roba antiquada. Al final de la pel·lícula, quan es demostra que l’amor d’Arnold és correspost, aquesta amiga es transformarà en la noia de la portada de Vogue (serà molt guapa, tindrà un cos perfecte i un cabell brillant). -

A les pel·lícules americanes sempre hi fa bon temps: El sol il·lumina l’institut, la gespa és verda i tothom, excepte Arnold, vesteix a l’última moda. Les noies duen faldilles curtes i pantalons arrapats (excepte la millor amiga abans mencionada) i duran, també, molt maquillatge.

Alguna de les alumnes de la classe estarà enamorada d’un professor el qual, sovint, la correspon.

Per acabar d’adobar la regla del bon temps, l’institut es veurà afectat per sobtades ràfegues de vent quan la líder de les animadores entri per primera vegada en escena, fet que serà remarcat amb un primer pla d’aquesta movent el cabell al vent.

Després de l’entrada de la líder just esmentada, només hi haurà un altre moment de la pel·lícula en que s’utilitzarà el recurs de la càmera lenta: Quan Arnold, una vegada abandonat el seu status de “pringat”, entri amb pas triomfant a la sala de festes.

Sempre apareix una festa a casa d’algun dels amics dels protagonistes. A aquesta festa hi assistirà tot l’institut menys Arnold i els seus dos millors amics (tan “pringats” com ell), així que el seu objectiu serà colar-se en aquesta festa. Dins de la casa, hi haurà un grup d’estudiants internacionals que farà ús de les drogues i donaran peu a un parell d’escenes còmiques al marge de la història principal.

Els pares dels protagonistes mai són a aquesta festa i, en cas de ser-hi, prendran part a l’escena i ridiculitzaran a Arnold davant de la líder de les animadores.

• Aquest seguit de tòpics que hem anat repassant són ben lluny de la nostra realitat. Però, tot i així, s’acostumen a transmetre com si fossin propis de la nostra societat. Saber diferenciar allò que és real (possible), d’allò que és propi (normalitzat a la nostra societat) és una feina que ens pertoca als espectadors. • La vida a l’institut americà és un dels models que la televisió repeteix més per a tal d’imposar a la nostra societat i, és per això, que he considerat molt important incloure’l dins del meu treball.

En acabar aquest treball de recerca, s’imposa arribar a algunes conclusions finals, que presento agrupades en dos blocs: CONCLUSIONS RELATIVES AL CONTIGUT DE LA RECERCA 1. Efectivament, la televisió més que un mitjà de comunicació, s’ha convertit, en els darrers anys, en un negoci on, la importància dels valors que es transmeten queda supeditada a la transacció econòmica. 2. El gran poder de la televisió permet transmetre determinats valors que, immediatament, es converteixen en valors majoritaris. És per això, que donant resposta al títol del meu treball de recerca, em permeto afirmar que, efectivament, la televisió imposa models. 3. Quan diem que la televisió imposa models ens referim a models econòmics, socials, de comportament, escolars, i molts altres. 4. Possiblement, la paradoxa més gran està en que la població critica els models imposats per la televisió però, en el fons, en són víctimes: els consumeix, els publicita, els difon i els assumeix com a propis. CONCLUSIONS RELATIVES AL PROCÉS DE RECERCA 1. En primer lloc, voldria dir que aquest treball és una de les poques oportunitats que se’ns dóna d’aprofundir en un tema, lliurement triat, la qual cosa valoro molt positivament. 2. Per altra banda, vull assenyala que el projecte de recerca m’ha permès aprofundir en una vessant dels mitjans de comunicació que és del meu interès i que, molt probablement, ocupi els meus futurs anys d’iniciació professional. 3. En tercer lloc, voldria assenyala que el projecte de recerca permet, però alhora obliga, la utilització de diverses fonts d’informació: textos bibliogràfics, textos d’Internet, textos videogràfics i altres. La capacitat de sintetitzar els continguts de totes aquestes informacions és, sense dubte, una de les principals dificultats del treball. 4. El projecte de recerca tal com és avui dissenyat, i com jo l’he hagut de realitzar és, fonamentalment, un treball de caràcter individual, la qual cosa s’adapta millor a les meves característiques personals. En aquest sentit, valoro molt positivament la seva realització. 5. Finalment, cal destacar que, al llarg del desenvolupament del treball, he comptat amb

el suport d’un tutor, que m’ha donat més seguretat a l’hora de triat fonts d’informació, processos de tractament de la mateixa i que m’ha orientat a l’hora de treure aquestes conclusions.

BIBLOGRAFIA •

Castells, M. (2000). La era de la información. Madrid, Alianza Editorial.

•

Lynch, E. (2000). La televisión: El espejo del reino. Barcelona, Plaza & Janés Editores.

•

Vattimo, G. (1989). La sociedad transparente. Barcelona, Ediciones Paidós.

WEBGRAFIA •

http://periodistas21.blogspot.com/2006/03/tv-para-disfrutar-y-sin-servicio.html

•

http://www.seriesyonkis.com/capitulo/padre-de-familia/capitulo-01/13121/

•

http://www.seriesyonkis.com/capitulo/padre-de-familia/nuestro-vecino-elheroe/16372/

•

http://www.seriesyonkis.com/capitulo/como-conoci-a-vuestra-madre/capitulo2/5250/

•

http://www.seriesyonkis.com/capitulo/como-conoci-a-vuestra-madre/capitulo3/12140/

•

http://www.seriesyonkis.com/capitulo/gossip-girl/capitulo-01/16984/

•

http://www.seriesyonkis.com/capitulo/gossip-girl/capitulo-13/20418/

•

http://www.seriesyonkis.com/capitulo/fisica-o-quimica/capitulo-02/15850/

•

http://www.seriesyonkis.com/capitulo/fisica-o-quimica/capitulo-03/15939/

•

http://www.lanacion.com.ar/nota.asp?nota_id=855924

•

http://www.allaboutliving.org/father-son-relationships.htm

•

http://www.gapsychology.org/displaycommon.cfm?an=1&subarticlenbr=15

•

http://www.pulevasalud.com/ps/subcategoria.jsp?ID_CATEGORIA=104279&RUTA=15-9-946-104279

•

http://www.ionlitio.com/cine-tv/topicos-de-las-peliculas-americanas-de-instituto/