DOSSIER
La retórica de Chávez y Evo cosecha votos y popularidad pero aterra a los ricos y ahuyenta a los empresarios casos el clamor de l’indi relegat secularment contrasta amb l’esquerra dels anys setanta i vuitanta, dominada per les elits intel·lectuals blanques. Aquests moviments també coincideixen amb l’abandonament de tota vel·leïtat arma da: tret del zapatisme, que encara va cultivar l’èpica de l’“exèrcit” i va coquetejar amb la idea de prendre el poder per la força, la nova esquerra accepta en general els canals polítics, no forçosament institucionals, i la lluita al carrer mitjançant marxes, manifesta cions, aturades, etc. Hereva dels moviments de rebuig de les dictadures militars (mares
Chávez and Evo’s rhetoric garners much popularity but it drives away businesspeople and terrifies the rich i dones, moviments catòlics, feministes...), ha privilegiat la lluita en la societat i al car rer abans que la conquesta del govern, fins al punt que alguns han advertit del risc d’“oenageïtzació” i de deixar la transforma ció de l’estat en mans de la dreta. El preu de la popularitat. Costaria molt fer un repàs país per país sobre com l’esquerra ha coquetejat amb el poder, l’ha combatut o l’ha conquerit, però és interes sant observar què ha passat als països on ha arribat realment a governar. Com assenyala el politòleg espanyol Mikel Barreda, professor dels Estudis de Dret i
Ciència Política de la UOC i del Màster de Drets Humans i Democràcia UOC-IDHC, hi ha un tall molt clar entre el model que representen Xile, el Brasil i l’Uruguai (bà sicament democràtic) i el que correspon a Veneçuela, Bolívia i, amb certs matisos, l’Equador (bàsicament populista). Els primers han fet una aposta inequívoca pel sistema parlamentari de partits i pel sis tema econòmic liberal amb alguns “frens” o correccions de caràcter socialdemòcrata. Pel que fa als populistes, arriben al poder i co mencen a soscavar verbalment la legitimitat del sistema amb qualificatius com democràcia >>
de decisiones es efectivamente colegiada. Recogen una bandera nunca antes enarbo lada por la izquierda: el indigenismo. Ya sea el zapatismo en México, los aymaras de Bolivia o la CONAIE de Ecuador, en todos los casos el clamor del indio secularmente relegado contrasta con la izquierda de los años setenta y ochenta, dominada por las élites intelectuales blancas. Los movimientos coinciden también en el abandono de toda veleidad armada: con excepción del zapatismo, que todavía culti vó la épica del “ejército” y coqueteó con la idea de tomar el poder por la fuerza, la nueva
izquierda acepta en general los cauces polí ticos, no forzosamente institucionales, y la lucha en la calle mediante marchas, manifes taciones, paros, etc. Heredera de los movi mientos de rechazo a las dictaduras militares (madres y mujeres, movimientos católicos, feministas...), ha privilegiado la lucha en la sociedad y la calle antes que la conquista del gobierno, hasta el punto de que algunos han advertido contra el riesgo de “onegeización” y de dejar la transformación del estado en manos de la derecha. El precio de la popularidad. Sería cos toso realizar un repaso país por país sobre
cómo la izquierda ha coqueteado, combatido o conquistado el poder, pero es interesante observar qué ha sucedido en aquellos países donde ha llegado realmente a gobernar. Como señala el politólogo español Mikel Barreda, profesor de los Estudios de Derecho y Ciencia Política de la UOC y del Máster de Derechos Humanos y Democracia UOC-IDHC, hay un corte muy claro entre el modelo representado por Chile, Brasil y Uruguay (básicamente democrático) y el que corresponde a Venezuela, Bolivia y, con ciertos matices, Ecuador (básicamente populista). >>
exception of Zapatism, which continued to cultivate the “army” epic and flirted with the idea of taking power by force, the new left generally accepts the political channels, which are not necessarily institutional, and struggle on the streets through marches, demonstrations, strikes, etc. The legatee of the movements that rejected military dictatorships (mothers and wives, Catholic movements, feminist movements…), it has prioritised struggle by society and on the street over the overthrow of governments, to the extent that some have warned of the risk of “NGOisation” and leaving the trans
formation of the state in the hands of the right. The price of popularity. It would be time-consuming to review, country by country, the way in which the left has flirted with, fought or conquered power, but it is interesting to look at what has happened in those countries where it actually has come to power. As the Spanish political scientist Mikel Bar reda, lecturer in Studies in Law and Political Science at the UOC and the UOC-IDHC M.A. in Human Rights and Democracy, there is a clear gap between the model re
presented by Chile, Brazil and Uruguay (ba sically democratic) and the one in Venezuela, Bolivia and, with some variations, Ecuador (basically populist). The former have made a firm commitment to the parliamentary party system and the liberal economic system with some SocialDemocrat style “brakes” or amendments. As far as populist governments are concerned, they take power and begin to verbally under mine verbally the legitimacy of the system with terms such as ‘bourgeois democracy’, ‘formal democracy’ and similar epithets that Chávez is so fond of using. >>
35