WALK IN (issue 5)

Page 101

SENSE FILS Guanyem forces per córrer uns metres més, sortir de la persecució i refugiar-nos en un portal. De fet, l’aldarull no anava amb nosaltres. Érem uns simples turistes que es van veure atrapats en la repressió d’una de les manifestacions que anunciaven la primera Intifada palestina. Era la tardor de 1987, a la sortida de la porta de Damasc, a Jerusalem Est. Quatre anys més tard tornava a aquell escenari, ja com a reporter, per viure la joia d’aquells joves palestins celebrant, disparant a l’aire des de les teulades, la caiguda dels inofensius míssils Scud de Saddam Hussein

sobre territori israelià. Tot i que disposava d’un complert kit personal de supervivència contra qualsevol tipus d’atac químic –màscara antigàs i diverses dosis autoinjectables–, no em sentia tan segur com amb la miraculosa mitja ceba. La imatge no m’ha tornat fins fa ben poc quan, llegint un d’aquests blogs anònims de l’oposició iraniana que floreixen a la xarxa, un activista recomanava als manifestants que portessin cebes tallades a les butxaques per fer front als gasos lacrimògens de la policia d’Ahmadinejad. Curiosament, el bloguista iranià explicava als seus companys de

corredisses que la recepta li havia arribat d’un reporter bregat a Gaza. Doncs resulta que en vint anys l’únic que no ha evolucionat a la foto és la discreta ceba en una mà, perquè a l’altra ja no es porten les pedres de la Intifada com a simbòlica arma defensiva, sinó els telèfons mòbils amb càmera per denunciar en directe a través de les xarxes socials la brutalitat de les forces policials del règim iranià. L’anècdota em serveix com a metàfora per il·lustrar el que ha esdevingut la glocalització (think global, act local; pensa globalment, actua localment) des que personatges com >>

desbloquean al instante. Ganamos fuerzas para correr unos metros más, salir de la persecución y refugiarnos en un portal. De hecho, el alboroto no iba con nosotros. Éramos unos simples turistas que se vieron atrapados en la represión de una de las manifestaciones que anunciaban la primera Intifada palestina. Era el otoño de 1987, a la salida de la Puerta de Damasco, en Jerusalén Este. Cuatro años más tarde regresaba a aquel escenario, ya como reportero, para vivir la alegría de aquellos jóvenes palestinos celebrando, disparando al aire desde los tejados, la caída de los inofensivos misiles Scud

de Saddam Hussein sobre territorio israelí. Aunque disponía de un completo kit personal de supervivencia contra cualquier tipo de ataque químico –máscara antigás y varias dosis autoinyectables–, no me sentía tan seguro como con la milagrosa media cebolla. La imagen no me ha vuelto hasta hace muy poco, cuando, leyendo uno de esos blogs anónimos de la oposición iraní que florecen en la red, un activista recomendaba a sus manifestantes que llevasen cebollas cortadas en los bolsillos para hacer frente a los gases lacrimógenos de la policía de Ahmadineyad. Curiosamente, el bloguero iraní explicaba

a sus compañeros de carreras que la receta le había llegado de un reportero curtido en Gaza. Pues resulta que en veinte años lo único que no ha evolucionado en la foto es la discreta cebolla en una mano, porque en la otra ya no se llevan las piedras de la Intifada como simbólica arma defensiva, sino los teléfonos móviles con cámara para denunciar en directo a través de las redes sociales la brutalidad de las fuerzas policiales del régimen iraní. La anécdota me sirve como metáfora para ilustrar en qué se ha convertido la glocalización (think global, act local; piensa globalmente, actúa localmente) desde >>

run a few more metres, escape the pursuit and take refuge in a doorway. In fact, the racket had nothing to do with you. We are just tourists who found ourselves trapped in the repression of the demonstrations that heralded the first Palestinian Intifada. It was the autumn of 1987 at the exit of the Damascus Gate in East Jerusalem. Four years later I returned to that scene, now as a reporter, to see the happiness of those young Palestinians celebrating as Sad­ dam Hussein’s inoffensive Scud missiles fell onto Israeli soil by shooting into the air from their rooftops. Even though I had a

complete personal survival kit against any kind of chemical attack – gasmask and sever­ al doses of self-injectables – I did not feel as safe as with that miraculous half-onion. The image did not come back to me until quite recently. As I was reading one of those anonymous blogs by the Iranian opposition that are sprouting up on the Web, an activist recommended that the demonstrators carry cut onions in their pockets to deal with the teargas sprayed by Ahmadinejad’s police force. Curiously, the Iranian blogger told his fellow activists that he had been given the recipe by a reporter seasoned in Gaza. So

it turns out that in 20 years the only thing in the photo that has not evolved is the discreet onion in one hand, because the other no longer carries the stones of the Intifada as a symbolic defensive weapon. Instead, the other hand holds a mobile phone with a camera to condemn the brutality of the Iranian regime’s police force in real time on the social networks. I have used this story as a metaphor to illustrate what ‘glocalisation’ (think global, act local) has turned into since personalities like the German environmentalist Manfred Lange, the Polish sociologist Zygmunt Bau>>

101


Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.