Maig 2013
Josep Fontana, Ramon Garrabou i Jordi Nadal
Honoris Causa Exponents de l'excel·lència Ordenació del litoral català L'Aula d'Escriptura de Girona
DOBLES TITULACIONS
NOVETAT
Enginyeria en Tecnologies Industrials + Administració i Direcció d’Empreses Enginyeria Elèctrica + Enginyeria Electrònica Industrial i Automàtica Economia + Administració i Direcció d’Empreses Mestre/a en Educació Infantil + Mestre/a en Educació Primària Biologia + Biotecnologia Biologia + Ciències Ambientals
Il·lustració: Marc Vicens
Un premi que ens consolida
Engega. Revista de la Universitat de Girona Edita: Universitat de Girona Coordina: Josep M. Fonalleras Equip de redacció: Carles Gorini i Francesc Ten Fotografia: Autors corresponents Maquetació i il·lustracions: Marc Vicens (Servei de Publicacions) Producció: Servei de Publicacions ISSN: 1988-3161 Dipòsit legal: Gi-835-2008 Amb el suport del Consell Social de la UdG Consell editorial: Comissió de Publicacions de la Universitat de Girona BY La revista ENGEGA no es fa responsable de les opinions expressades en els articles signats. Publicacions Pl. Sant Domènec, 3 17071 Girona Tel. 972 41 80 99 Edifici Les Àligues www.udg.edu/publicacions publicacions@udg.edu
Avui ens toca parlar (encara que sigui breument) de nosaltres mateixos. De fet, però parlem de la Universitat com a conjunt, perquè el premi que el Col·legi de periodistes i la Diputació de Girona han atorgat a la revista Engega, el Carles Rahola de comunicació institucional, no solament reconeix la tasca desenvolupada per la publicació que reflecteix el dia a dia de la UdG sinó que certifica un fet molt més important: l’interès que desperta entre la ciutadania l’actualitat de la Universitat de Girona, dels seus professors, dels seus diversos col·lectius. Un premi d’aquestes característiques és una alegria però també un esperó per continuar en la línia que Engega es va traçar des del començament: posar a l’abast de tothom la feina que du a terme la UdG en molt diversos àmbits. En aquesta entrega dediquem un ampli dossier al lliurament de doctorats Honoris Causa a tres de les figures més destacades de la historiografia catalana. L’homenatge als doctors Fontana, Garrabou i Nadal s’expandeix en aquests pàgines de la revista gràcies a unes entrevistes personals i a una aproximació a la seva idea d’Universitat. Així mateix, Engega planteja espais dedicats als màsters que proposa la UdG i a la vitalitat dels investigadors emmarcats en el programa de suport a la recerca Ramon y Cajal, un exponent de l’excel·lència universitària. I no oblidem un pou d’on extraiem moltes de les fites que assoleix la UdG, com és el cas de les tesis doctorals: publiquem un estudi d’un impacte notable en la realitat gironina com és el que reflexiona sobre l’ordenació de l’espai litoral català.
/3/
Així mateix, ens fem ressò de la presa de possessió de la Dra. Rosa Núria Aleixandre com a presidenta del Consell Social, de les activitats de l’any internacional de l’Estadística i de les atractives propostes de l’Escola d’Escriptura que, conjuntament amb el CC la Mercè, obrirà les seves aules el proper curs.
03 //// Editorial
SUMARI
05 //// Opinió: Addiccions: on ens trobem? 06 //// Els màsters de la UdG: viure i aprendre 08 //// Honoris Causa 10 //// HC: Ramon Garrabou 11 //// HC: Josep Fontana 12 //// HC: Jordi Nadal 13 //// Els investigadors Ramon y Cajal a la UdG: exponents de l’excel·lència 18 //// Una llei d’ordenació del litoral català és possible i necessària 20 //// UdG Express 22 //// Perfils: Carles Barceló 23 //// Arrenca l’Aula d’Escriptura de Girona amb la participació de la UdG
Enfortir lligams La presència del Consell Social en l’estructura universitària és positiva a partir del moment en què hom és conscient del seu pes a l’hora de prendre decisions claus per al futur de la institució. I també com a conseqüència de la condició d’òrgan que representa la societat, diferents estaments, diversos punts de vista. Però el Consell Social, sobretot, és percebut com un aliat. La Universitat de Girona, des dels seus inicis, ha comptat amb un actiu d’una importància capital. Hem remat tots en la mateixa direcció. I els presidents del Consell, des de la figura històrica de Jaume Casademont a les sòlides actuacions de Salvador Carrera i Albert Bou, han destacat justament per aquesta empatia, per la convicció que, tant en moments d’efervescència com en instants de dubte, el paper que calia jugar era el de la col·laboració. Crítica, quan tocava, però sempre solidària, convençuts que una Universitat com la nostra necessita del suport explícit de l’entorn on s’arrela, simbolitzat pel Consell Social. No cal recalcar que ens trobem davant d’una cruïlla determinant en el món universitari. Tant pel que fa a la disminució del finançament públic per a la docència universitària, com a la davallada dels recursos per a la recerca. Sense comptar amb les dificultats dels estudiants per accedir a la universitat o les dificultats dels parcs científics per poder fer front als compromisos d’inversió. Tot això existeix i hem de conviure-hi, no pas sense lluitar en reivindicació del que sempre pensem que és bàsic: la consideració de la Universitat com un servei públic i l’obligació de la Universitat de ser punta de llança en el procés de recuperació no solament econòmica sinó moral del conjunt de la societat. Motor de progrés i també far de civilitat.
acull professorat i estudiants d’arreu, que té presència institucional i lideratge intel·lectual de primer ordre i que manté vies fluïdes de comunicació i d’intercanvi amb la societat. Tot plegat es el resultat de vint anys de treball conjunt, perquè el Consell Social, com deia abans, ha sabut, des de sempre, batallar en el mateix front que el professorat, els estudiants i el personal d’administració i serveis. Perquè tots sentim com a nostra la UdG i perquè tots sabem que té un paper rellevant en el progrés social i econòmic de les persones, les institucions i el desenvolupament de les comarques gironines i de Catalunya. Vull agrair la tasca realitzada pel Sr. Albert Bou al front del Consell Social i la seva atenció i dedicació a la Universitat de Girona durant tots aquests anys, i em plau saludar l’arribada de la Dra. Rosa Núria Aleixandre, la primera dona que ocupa el càrrec, amb la convicció que la seva presidència enfortirà encara més el lligam entre la Universitat i la societat, ara més imprescindible que mai. Anna M. Geli de Ciurana Rectora de la UdG
/5/
Al mateix temps, però, i malgrat la situació, la Universitat de Girona reforça la seva posició en el sistema universitari català, amb molts punts a favor que ens permeten ser optimistes. Augmenta la consideració en els rànquings, es consoliden les fortaleses d’investigació i les aliances internacionals. Es renoven les propostes pedagògiques, incrementa cada curs el nombre d’estudiants i s’intensifica la relació amb el territori. La Universitat de Girona és un agent decisiu en el conjunt de les terres gironines i del país. Una Universitat de mida mitjana que
Dra. Anna M. Geli, rectora, i Dra.Rosa Núria Aleixandre, presidenta del Consell Social.
Màsters UdG CONTINUA EL CAMÍ
Els estudis de màster tenen com a finalitat l’adquisició per part de l’estudiant d’una formació avançada, de caràcter especialitzat o multidisciplinari, orientada a l’especialització acadèmica, professional, o d’iniciació en tasques de recerca. El programa de màsters de la UdG comprèn una quarantena de cursos pensats per satisfer les expectatives d’una formació superior. Els màsters asseguren, d’una banda, la sòlida formació que cal per iniciar-se en la recerca. De l’altra, són el trampolí, tant per començar una bona carrera professional, com per consolidar-la i, fins i tot, per fer-la prosperar. Perquè la realitat és que una societat que ha democratitzat, primer, l’accés a la cultura i, després, a l’ensenyament superior, ara proposa un salt qualitatiu.
/6/
Els màsters universitaris són el resultat de l’adaptació dels estudis universitaris a les directrius de l’espai europeu d’educació superior (EEES). Aquesta reforma de l’estructura de les titulacions universitàries té com
STAY ON TRACK
a objectiu final harmonitzar la durada, els mètodes d’aprenentatge i les activitats acadèmiques a les universitats europees. Així s’aconseguirà facilitar la mobilitat dels estudiants i la seva integració al mercat laboral europeu. El resultat és la assumpció inevitable d’una formació continuada, que planteja nous horitzons. Impossible quedarse quiet, creure que amb el que se sap n’hi ha prou. No. Cal més, més saber: és el resultat d’un procés que no té aturador, de la voluntat d’aprofundir en l'aprenentatge. Girona és ciutat universitària. Tota ella respira cultura. És acollidora, humana, i a la vegada desperta i exigent. La seva Universitat proposa un programa de formació superior adaptat a les persones que volen incidir de manera intensa en una elevació dels seus nivells de coneixements. Que veuen Girona com el lloc ideal on eixemplar la seva formació.
Ciències Experimentals i Sostenibilitat Màster en Biologia Molecular i Biomedicina (60 ECTS) Màster en Catàlisi Avançada i Modelització Molecular (60 ECTS) Teaching in English 100% Màster en Ciència i Tecnologia de l’Aigua (CTA) (**) (60 ECTS) Màster en Canvi Ambiental Global: Anàlisi i Gestió (**) (60 ECTS) Màster Interuniversitari en Tècniques Cromatogràfiques Aplicades (**) (60 ECTS) Màster Interuniversitari en Protecció Integrada de Cultius (60 ECTS) Ciències Humanes i de la Cultura Màster en Comunicació i Estudis Culturals (60 ECTS) Màster en Ensenyament d’Espanyol i de Català com a Segones Llengües / Variació Lingüística i Diversitat Social (**) (60 ECTS) Màster en Gestió del Patrimoni Cultural en l’Àmbit Local (60 ECTS) Màster en Iniciació a la Recerca en Humanitats: Història, Art, Filosofia, Llengua i Literatura (**) (60 ECTS) Màster Interuniversitari en Ciència Cognitiva i Llenguatge (**)(60 ECTS) Teaching in English 75% Màster Interuniversitari en Ciutadania i Drets Humans: Ètica i Política (**) (60 ECTS) Màster Interuniversitari en Filosofia Analítica (**) (60 ECTS) Teaching in English 70% Màster Interuniversitari en Reptes de la Filosofia Contemporània (60 ECTS) Màster Interuniversitari en Planificació i Polítiques per a les Ciutats, l’Ambient i el Paisatge (120 ECTS) Màster Interuniversitari en Identitat Europea Medieval (60 ECTS) Ciències Socials, de l’Educació i de la Salut Màster en Educació en la Diversitat en una Societat Inclusiva (60 ECTS) Màster en Professorat d’ESO i Batxillerat, Formació Professional i Ensenyament d’Idiomes (60 ECTS) Màster en Promoció de la Salut (**)(60 ECTS) Màster en Psicologia i Qualitat de Vida (*) (90 ECTS)
Màster en Treball, Relacions Laborals i Recursos Humans (90 ECTS) Màster Interuniversitari en Arts Visuals i Educació: un Enfocament Construccionista (60 ECTS) Màster Interuniversitari en Estudi de Dones, Gènere i Ciutadania (90 ECTS) Màster Interuniversitari en Gestió Cultural (60 ECTS) Màster Interuniversitari en Intervenció Psicosocial (MIPS) (**) (90 ECTS) Màster Interuniversitari en Joventut i Societat (MIJS) (**) (60 ECTS) Màster Interuniversitari en Psicologia de l’Educació (MIPE) (60 ECTS) Tecnologia Erasmus Mundus European Master’s in Vision and Robotics (VIBOT) (120 ECTS) Teaching in English 100%
Màster en Biotecnologia Alimentària (**) (60 ECTS) Màster en Ciutats Intel·ligents (Smart Cities) (*) (60 ECTS) Teaching in English 50% Màster en Enginyeria Industrial (*) (120 ECTS) Màster en Innovació Empresarial i Gestió de la Tecnologia (BITM) (**) (60 ECTS) Teaching in English 100%
Màster en Mecànica de Materials i Estructures (MMS) (60 ECTS) Teaching in English 100% Màster en Tecnologies de la Informació i Automàtica (MTIA) (60 ECTS) Teaching in English 50% Turisme, Dret i Empresa Erasmus Mundus European Master’s in Tourism Management (EMTM) (120 ECTS) Teaching in English 100%
Màster en Advocacia (90 ECTS) Màster en Direcció i Planificació del Turisme (60 ECTS) Teaching in English 100% (en un itinerari)
Màster en Dret de Danys (60 ECTS) Màster en Finances i Gestió Internacional de l’Empresa (*) (60 ECTS) Màster en Turisme Cultural (60 ECTS) Màster Interuniversitari en Criminologia i Execució Penal (60 ECTS)
(*) Màsters de nova implantació que estan en procés de verificació pel Consejo de Universidades (MEC). (**) Màsters en procés de modificació i verificació pel Consejo de Universidades (MEC).
Matrícula oberta www.fundacioudg.org
/7/
HONORIS CAUSA
FONTANA, GARRABOU, NADAL: EL PRESENT DE LA HISTÒRIA Els doctors Josep Fontana, Ramon Garrabou i Jordi Nadal han estat investits doctors Honoris Causa per la Universitat de Girona. Són, des dels seus enfocaments particulars, els investigadors que han revolucionat la historiografia catalana. La concessió de la distinció Honoris Causa té un marcat sentit d’homenatge. Els historiadors Josep Fontana (Barcelona,1931), Ramon Garrabou (Sedó, 1937) i Jordi Nadal (Cassà de la Selva, 1929) han tingut, des de sempre, una estreta relació amb la UdG. Uns exemples: Jordi Nadal va ser el primer director del Col·legi Universitari de Girona; Josep Fontana va ser el convidat d’un dels seminaris de la Càtedra Ferrater Mora, entre moltes altres col·laboracions; i Ramon Garrabou ha tingut un paper de primer ordre en la consolidació del Centre de Recerca en Història Rural de la UdG, del qual assegura que fa una tasca magnífica que l’ha convertit en un referent internacional en història agrària. La institució universitària gironina els distingeix amb aquest homenatge i, en certa manera, paga un deute de gratitud, per la implicació de tots ells en el mestratge de la història. Engega ha mantingut una conversa amb tots tres en què reflexionen sobre el present i descriuen punts àlgids del nostre passat.
/8/
Si se’ls pregunta per la situació actual, tots tres historiadors coincideixen: no és bona per a ningú. «Per a les universitats tampoc», asseguren. Josep Fontana reconeix que «el tancament cada vegada més gran de la inversió en serveis socials afecta molt durament la universitat i és una dinàmica que la porta cap a un futur molt perillós». Els canvis també incideixen en les relacions personals, les que s’establien entre el mestre i l’estudiant, perquè, segons Ramon Garrabou, «amb la massificació cada vegada es fa més difícil l’atenció personalitzada». Jordi Nadal fa èmfasi en la formació, que
considera que ha anat a la baixa, tot i que «si tens trenta, cinquanta o cent alumnes i te’n surt un de bo, el teu esforç haurà pagat la pena». La crida a un debat sobre la qualitat de l’ensenyament universitari anima els historiadors. Segons Garrabou, si existeixen mancances de formació, són degudes al fet que «s’ha anat diluint una concepció d’universitat que tenia com a objectiu principal l’adquisició de coneixement i ha pres força una concepció més utilitària que persegueix la millora de posicions en el mercat del treball». Es tracta d’un procés que tampoc no convenç Fontana, que assegura que «és possible que la nostra universitat produís, en el passat, un nombre més gran de llicenciats del que corresponia a la demanda social existent, però es tractaria d’un problema d’ajustament entre l’oferta i la demanda que caldria regular de manera assenyada amb els filtres adequats, que serien infinitament més eficaços i racionals que tractar de convèncer la gent que unes determinades activitats tenen assegurada la sortida». Més enllà, el professor hi veu un interès per tenir el control dels camins per on va el coneixement, i posa l’exemple del paper que determinades fundacions privades tenen en el sistema educatiu nord-americà, en el qual inverteixen milions de dòlars «per controlar-ne la difusió i la qualitat i estendre la seva doctrina al conjunt de l’educació». Pel que fa a l’ofici d’historiador, les opinions són a la vegada diverses i complementàries. Per Fontana, la funció de l’histo-
D'esquerra a dreta, Dr. Jordi Nadal, Dra. Anna M. Geli, rectora, Dr. Josep Fontana i Dr. Ramon Garrabou.
riador és estimular la gent perquè pensi pel seu compte en un món en què, sobretot, el pes de les conviccions és molt més gran que el dels raonaments. I prossegueix: «Els que compartim determinades postures davant del món, que tampoc no són doctrines fixades, trobem que la història serveix per a això... o que la sabem utilitzar per a això». Garrabou considera que la funció de l’historiador és més necessària que mai, perquè «la metodologia que han creat les ciències socials, i entre elles la història, pot ser una eina adequada per construir un coneixement històric capaç de fer comprensible l’evolució de les nostres societats i, sobretot, aportar elements per trobar alternatives amb vista al futur». Una de les feines que tindran els historiadors del futur serà la descripció del temps que ens ha tocat viure «i l’interpretaran i el faran comprensible, perquè el coneixement històric no és una mera descripció i narració del passat», rebla l’historiador de l’agricultura.
/9/
Arribats en aquest punt, es fa impossible no preguntar-los pel moment actual, per la crisi econòmica i l’ascensió del sobiranisme i, com acostuma a passar, Fontana parla clar: «La gent s’entreté ara en la corrupció, que ni és nova ni patrimoni del Partit Popular, sinó un procés que ve de llarg, però el més greu que està passant és que hi ha una recentralització del poder que destrueix tots uns nivells possibles d’activitat política i que
ens du a una situació de futur extremadament greu, en què es buida de capacitat política les institucions i, com a conseqüència, hi ha un allunyament dels ciutadans de qualsevol participació en la vida política». Pel que fa a les relacions entre Catalunya i Espanya, Garrabou prefereix matisar el concepte de crisi, «però del que no hi ha cap mena de dubte és que s’ha produït una pèrdua de confiança en el model de relació creat durant la Transició i que l’independentisme té cada vegada més partidaris». A continuació, hi afegeix una anàlisi, sorgeix el professional de la història: «¿Com s’ha arribat fins aquí? La crisi econòmica i social, les polítiques d’austeritat, el descrèdit del sistema polític i la corrupció han estat a la base de la ruptura, però el discurs sistemàtic i demagògic que responsabilitza el govern central de la situació ha estat el factor detonant, un discurs victimista que atribueix la gravetat de la crisi social a l’incompliment per part de l’estat dels compromisos financers envers Catalunya i a les limitacions d’actuació del govern català, imposades pel règim estatutari actual». Nadal qualifica la situació de «molt descoratjadora» i, sobre el sobiranisme, assegura: «He pres plena consciència que no veuré la independència de Catalunya i que els meus fills, possiblement, tampoc, perquè no es pot fer cada dia una operació d’aquestes i la que hem fet ha sortit malament, molt malament».
"S’ha anat diluint una concepció d’universitat que tenia com a objectiu principal l’adquisició de coneixement." "L’aspecte més innovador de la història agrària és la de considerar la pagesia com un subjecte històric."
Ramon Garrabou ////////////////// «La història agrària pot ser útil per trobar alternatives a la profunda crisi del sistema agrari actual» ¿Quin és l’interès de conèixer la història d’una activitat –l’agricultura– que avui no ocupa sinó una mínima part de la població? Estudiar el passat del món rural, encara que avui aquest sector tan sols representi una mínima part de la població, és imprescindible per conèixer el funcionament de les societats en les quals aquesta activitat era fonamental. A més, com es planteja des de l’agroecologia, la historia agrària pot ser útil per trobar alternatives a la profunda crisi del sistema agrari actual.
/10/
¿Tenen res a veure els agricultors actuals amb els de fa, per exemple, dos-cents anys? Els agricultors dels països anomenats desenvolupats tenen poc a veure amb la pagesia del passat. La diferencia princi-
pal rau en el fet que la seva desaparició ha significat la pèrdua dels coneixements que durant segles havien aconseguit mantenir la capacitat productiva. Es regien per un tipus de «sabers» que s’havien anat acumulant històricament i que permetien un control del procés productiu. En definitiva, l’autonomia era una de les principals característiques de fer de pagès. Amb l’agricultura industrialitzada es tendeix a una artificialització dels sistemes agraris, és a dir, a substituir processos naturals i factors de producció per uns altres, creats fora del sector, i al desenvolupament de tecnologies complexes basades en coneixements científics que els agricultors es limiten a aplicar mecànicament. Els sabers tradicionals deixen de tenir una funció i l’agricultor perd l’autonomia que l’havia caracteritzat fins aquells moments. La falta de sostenibilitat del sistema agroalimentari actual posa en evidència la gravetat de la pèrdua dels sabers pagesos i d’aquí ve la importància creixent dels moviments que reclamen la necessitat de recuperar-los com una via per superar la crisi actual del sistema agroalimentari. ¿Com s’escriu la història dels que, precisament, no han escrit la Història? Escriure la història de les classes subalternes no difereix gaire de la metodologia utilitzada en altres camps dels estudis històrics. És cert que no es disposa de fonts tan riques i abundants com les que es tenen en altres especialitzacions, però els historiadors han sabut trobar informacions alternatives que els han permès construir un discurs explicatiu sobre el funcionament de les societats pageses del passat. En tot cas, l’aspecte més innovador de la història agrària és el fet de considerar la pagesia com un subjecte històric, trencant així amb les concepcions aristocratitzants que consideraven les classes dominants com les úniques dignes de ser historiades.
"El tancament cada vegada més gran de la inversió en serveis socials afecta molt durament la universitat i és una dinàmica que la porta cap a un futur molt perillós." minades davant de la societat, davant del món. Hi haurà tantes menes d’historiadors com professionals que triïn utilitzar el coneixement històric i les seves eines de treball per actuar. Suposo que el resultat depèn de la mena de ciutadà que s’és, perquè a part de ser historiador, estàs compromès amb el món en què vius.
Josep Fontana ////////////////////// «Vaig tenir uns mestres que em van fer veure que la Història no era allò que m’havien volgut posar al cap en el batxillerat» ¿Us considereu hereu d’uns mestres? El primer dels meus mestres va ser Ferran Soldevila, que em va fer veure que la història no era allò que m’havien volgut fer entrar al cap durant el batxillerat. Soldevila era un home que venia de l’exili i que va ser una alenada en la foscor del franquisme en què vivíem. El segon va ser Jaume Vicens Vives, que era un home convençut que la ciència històrica era útil per servir el país. I això en aquells anys tenia sentit. I el tercer va ser Pierre Vilar, amb el qual pensàvem que, si la història no serveix per ajudar la gent, no serveix per a res. Vilar proposava que la feina de l’historiador era ajudar la gent a «pensar històricament». ¿L’historiador, té un perfil concret?
¿La Història no ens dóna cap lliçó, cap esperança? Si hi ha alguna cosa esperançadora en el món és que, efectivament, hi ha una mobilització de protesta generalitzada que és un signe de salut col·lectiva. Hi ha gent que es manifesta contra un futur que no li ofereix cap possibilitat d’encaixar en una vida normal. Els estudiants ho fan contra l’encariment i la degradació de l’educació. Hi ha grups que protesten contra l’atur i contra els desnonaments. Els metges protesten contra la privatització de la sanitat. De mobilitzacions, n’hi ha a tot el món: els moviments camperols són cada cop més importants i reclamen la propietat de la terra i la sobirania alimentària a l’Amèrica Llatina, a l’Àfrica i a l’Àsia del Sud. Quin és el problema? Que, mentre són moviments aïllats, el sistema ho té molt fàcil per contenir-los i reprimir-los. Si prenguessin consciència que tot allò de què protesten deriva d’un mateix focus que el causa... si fossin capaços d’unir-se... Fa uns anys es deia que mentre els joves anessin a Madrid o Barcelona per protestar, i els seus pares votessin Convergència o el Partit Popular, no passaria res. Ara ho veig més complex, perquè els pares també protesten. És evident que, quan una situació es fa insostenible, com a mínim caldria emprendre mesures d’urgència per remeiar el més necessari, per evitar que s’acabessin de desmuntar els drets col·lectius de l’estat del benestar i recuperar el que es pugui recuperar... Però per canviar realment les coses cal que hi hagi un projecte alternatiu coherent, que ara no hi és. Com que no hi ha un partit capaç de fer plantejaments d’aquesta mena i fer-los entendre, i estendre’ls entre la gent... es produeixen les situacions de manca de credibilitat en el sistema polític tal com està establert.
/11/
No crec que hi hagi cap mena de decàleg que obligui algú que es dediqui a l’ofici d’historiador a adoptar unes línies concretes d’activitat, i menys a adoptar unes postures deter-
Els historiadors no som gent que descobrim la veritat i hem d’anar a predicar-la perquè la gent se la cregui. La nostra funció és estimular la gent perquè pensi pel seu compte en un món en què, sobretot, el pes de les conviccions és molt més gran que el pes dels raonaments. Parlem d’un món en què el paper de la racionalitat és relativament petit, restringit. La funció de l’historiador és estimular la gent, punxar-la perquè pensi pel seu compte.
"Si tens trenta, cinquanta o cent alumnes i te’n surt un de bo, el teu esforç, haurà pagat la pena." "Si hi ha una cosa meritòria és que la industrialització es va fer en un país que no té recursos naturals; els catalans es van haver d’espavilar."
Jordi Nadal /////////////////////////// «El mèrit de Catalunya al segle XIX és impressionant» ¿Quina importància té la industrialització de Catalunya al segle XIX? El mèrit és impressionant. En un país i en un context polític com l’espanyol, un estat retardat, en què passen per davant els interessos agraris, Catalunya és la regió mediterrània que progressa més. Resultats de la industrialització? Sí, la proletarització i tot això, però escolteu... si no hi ha proletarització no hi ha augment de població! ¿Malgrat les successives crisis econòmiques de finals del segle XIX? El nostre nivell de vida, comparat amb el de la resta de la península era superior... si és el que ens envegen! Èxit econòmic, però fracàs polític. ¿Per què hi ha un fracàs polític? /12/
Una teoria de Max Weber explica que en els països en què hi ha hagut minories que han quedat marginades del procés
polític, pel motiu que sigui, han buscat una compensació en els negocis i, d’alguna manera, aquí ha passat. El canvi de mentalitat dels catalans va ser molt gran: al segle XVII, quan un francès observador i amb ganes d’escriure passava per Catalunya, descrivia un país de gent ociosa, busca-raons, violenta, desorganitzada... En canvi, a finals del XVIII és a l’inrevés: els catalans destaquen per ser treballadors, estalviadors... Hi va haver un canvi radical que és el que ens va portar finalment la industrialització, i a la dita «los catalanes de las piedras sacan panes». Perquè si hi ha una cosa meritòria és que la industrialització es va fer en un país que no té recursos naturals, perquè per fer una industrialització potent necessites ferro i carbó i aquí no n’hi ha hagut. El català es va haver d’espavilar i va convertir uns rius "industrialment" indecents, el Ter i el Llobregat, en una força motriu extraordinària. Hi ha una anècdota d’en Verdaguer, quan va acompanyar el comte de Güell per l’Europa central. Quan van trobar el riu Neva, a Sant Petersburg, Verdaguer va quedar parat, el va contemplar extasiat, i va dir: «Això és un riu, no com el nostre Llobregat, que és un raig de porró». El que és admirable és que amb aquests raigs de porró s’hagi fet una obra d’industrialització impressionant. Però amb l’èxit també sorgeix una mirada negativa des d’Espanya cap a Catalunya... Si nosaltres haguéssim tingut un règim especial, diferent del de la resta d’Espanya, podrien dir-nos que ens n’havíem aprofitat. Aquí es va defensar el proteccionisme i amb això va arrencar la indústria –després n’hi va haver massa, de protecció, i els fabricants es van adormir, i això també és veritat– però la legislació era la mateixa per a tots els espanyols. Si podien fer-ho igual que aquí! Per què no ho van fer? Els estrangers admiren l’èxit de la industrialització catalana del XIX... Però, finalment, quan hem passat a una indústria molt diferent, que necessita més serveis, com que tenim un sistema educatiu tan dolent, no hi arribem. En fi, que tenim molts problemes, que estem mal situats... Però en el balanç històric, fracàs, de cap manera. Èxit extraordinari.
Els investigadors Ramón y Cajal a la UdG: exponents de l’excel·lència Canvi climàtic, expressió de gens, molècules per fer polímers barats, transformació d’energia solar en combustible renovable; són algunes de les línies de recerca en què treballen els investigadors Ramón y Cajal a la Universitat de Girona. N’hi ha més, perquè els investigadors involucrats han coordinat, des de l’inici del programa, un total de trenta-set projectes de recerca. El programa Ramón y Cajal (RyC) ha portat a la Universitat de Girona nou investigadors seleccionats en un procés altament competitiu, guiat per criteris d’excel·lència internacional, que compta amb el finançament del govern espanyol –i en alguns casos, del Fons Social Europeu– i el cofinançament de la mateixa universitat. Els projectes han mobilitzat més de tres milions d’euros, la qual cosa demostra la capacitat dels investigadors RyC per obtenir recursos econòmics per a la institució que els acull, en aquest cas la UdG. Cal esmentar que se’ls contracta perquè desenvolupin la línia de recerca amb què han optat al programa, en la qual la innovació i la solidesa en l’argument són els aspectes més valorats del procés de selecció. Encara més xifres: han publicat 307 articles en revistes indexades SCI, 25 capítols de llibre o llibres sencers, han dirigit o dirigeixen 20 tesis doctorals i 28 projectes de màster; han participat en 91 projectes i 309 congressos nacionals i internacionals i disposen de 13 patents o models d’utilitat. Les dades demostren el gran potencial investigador, docent i econòmic dels investigadors RyC de la UdG.
Des de la química quàntica, és a dir, des d’un ordinador, es pretén trobar solució –o, si més no, facilitar la recerca– d’un millor catalitzador per metàtesi d’olefines que, en llenguatge planer, seria com trobar una molècula que permetés fer polímers (o plàstics) d’una manera ràpida, eficient i barata. Si es trobés, s’abaratiria el procés de fabricació de fàrmacs, per exemple, contra l’hepatitis. En l’àmbit de la química inorgànica s’han creat noves línies d’investigació, entre les quals cal destacar la recerca relacionada amb l’ús de catalitzadors que es basen en metalls de la primera sèrie de transició per a la transformació de l’energia solar en combustibles renovables. L’objectiu és el desenvolupament de catalitzadors eficaços, econòmics i respectuosos amb el medi ambient, capaços de produir combustibles sostenibles i lliures d’emissions de CO2 a partir de la llum del sol i de l’aigua o del diòxid de carboni. També es treballa en el desenvolupament de metodologies d’oxidació que siguin benignes per al medi ambient. En l’actualitat, els processos que utilitza la indústria per a la síntesi de diversos productes requereixen l’aplicació d’agents oxidants molt nocius. Mitjançant l’aplicació de compostos basats en ferro i altres me-
/13/
Pel caràcter del programa Ramón y Cajal, les recerques en què es treballa a la UdG són pioneres en els seus àmbits. És el cas de la biologia marina, en què les investigacions dutes a terme han demostrat l’impacte del canvi climàtic i de la pesca artesanal i recreativa sobre els peixos, especialment a les reserves marines de la Mediterrània. També han aportat
coneixement a la relació entre la salut dels peixos i el seu potencial reproductor. Els resultats obtinguts fins ara són importants per a la sostenibilitat dels recursos marins, per a la gestió de les reserves marines i per a la seguretat alimentària. Pel que fa a la biologia molecular, s’investiguen els mecanismes moleculars que regulen l’expressió de gens que tenen un paper clau en la contracció del cor. És un estudi pioner en el camp de les malalties cardiovasculars i tindrà un impacte en la prevenció futura de les arítmies cardíaques i el seu tractament.
Computació Gràfica
Biologia Molecular Química de Contaminació Ambiental
Visió per Computador
Química Quàntica
Biologia Marina
Química Inorgànica
talls, com el coure, el manganès o el níquel, es persegueixen vies per substituir uns agents que són nocius per uns altres de més benignes, com ara l’oxigen, el peròxid d’hidrogen o l’òxid nitrós.
/14/
En el camp de la química de contaminació ambiental, s’ha desenvolupat una tecnologia per al tractament d’aigües residuals basada en l’adsorció que utilitza, com a adsorbents, subproductes de baix cost –rapa, pinyol d’oliva, suro, marro de cafè– que procedeixen de diverses indústries. La tecnologia es prova, ja, amb aigües residuals d’indústries de tractament de superfícies. L’objectiu que es persegueix permetrà disposar d’una tecnologia mediambiental sostenible i adaptable, que podrà ser emprada en la descontaminació d’aigües que contenen, principalment, metalls pesants i contaminants orgànics. Un altre focus d’interès de la química de contaminació ambiental du la recerca a dirimir el paper que juguen els components químics de diferents subproductes en la captació dels contaminants i els mecanismes que intervenen en la interacció. Es treballa en l’elaboració d’una base de dades de referència de residus valoritzables, que serà útil per poder extrapolar els resultats a altres productes naturals.
En la visió per computador aplicada a la robòtica submarina, es desenvolupen algorismes per a la creació de mapes visuals detallats del fons marí. Són eines que aporten un benefici directe en diversos àmbits de la ciència, que van des de la biologia marina a la geologia i l’arqueologia. Es tracta d’un treball interdisciplinari que ha contribuït al creixement de projectes i contractes d’investigació del grup VICOROB de la UdG. En l’àrea de computació gràfica i reproducció d’imatges, s’investiga el desenvolupament de tècniques per a l’adquisició, l’emmagatzematge, la manipulació i la millora de la visualització d’imatges d’alta qualitat, en temps real, la qual cosa implica l’adquisició de dades i la seva compressió, amb tècniques innovadores, per al seu emmagatzematge i difusió. Posteriorment, les dades es treballen, tant per eliminar el soroll com per produir un efecte particular. Finalment, s’ajusten propietats com ara el color i el rang dinàmic, entre altres, per a la visualització en un dispositiu específic. En definitiva, unes línies que contribueixen a fer que la UdG se situï en una posició líder en diferents temàtiques, molt especialment en l’aigua, el turisme i la pesca, a escala internacional.
Addiccions: ¿on ens trobem?
En el període 2006-2010, en el nostre país s’ha produït un augment del nombre de consultes al metge de família per motius de malestar psicològic en forma de tristesa i ansietat i per dependència i abús de l’alcohol, segons un estudi publicat a l’European Journal of Public Health (2012) sobre els efectes de la crisi econòmica en la salut mental. En la mateixa línia, l’Informe 2012 sobre la drogodependència a Europa situa el nostre país dins del grup que té els nivells més alts de consum de cànnabis i de cocaïna, tant entre la població en general com en el grup d’edat de 15 a 34 anys. Així mateix, el policonsum o combinació de més d’una substància psicoactiva s’està generalitzant, amb la subsegüent multiplicació de conseqüències nocives. Aquest fenomen s’observa fins i tot entre els adolescents, sobretot en forma d’associació de cànnabis amb tabac i/o alcohol, segons es publica a Addictive Behaviors (2013). Un altre element que cal tenir en compte són les anomenades drogues emergents, principalment els bolets màgics, la ketamina i l’spice. Aquestes substàncies presenten encara baixa prevalença, però mostren un consum en ràpida extensió. Hi ha poques dades respecte a la seva toxicitat i composició, però ja han estat recollides en la darrera Encuesta Estatal sobre Uso de Drogas en Estudiantes de 14 a 18 años de Enseñanzas Secundarias (2010).
Així doncs, ens trobem davant d’un context social i econòmic que fa témer per la possible desinversió en l’abordatge de les addiccions, i que alhora es pot considerar com a afavoridor d’aquestes. En tals circumstàncies, així com des de la revista Nature (2013) s’exposa la utilitat de les habilitats complementàries per als futurs doctors, com ara la gestió de la recerca o de la propietat intel·lectual, la promoció d’habilitats per al desenvolupament personal i social dels graduats esdevé un repte per als centres d’educació superior. El treball d’estratègies preventives dels comportaments de risc, com la gestió de les emocions, les habilitats socials o la capacitat per resoldre problemes interpersonals, sigui en els plans d’acció tutorial o com a competències transversals, es mostra com una eina clau per a l’educació integral dels futurs professionals, juntament amb els coneixements i habilitats específics dels seus estudis. El coneixement de les addiccions és una de les línies d’investigació del grup de recerca en Psicologia de la Salut, adscrit a l’Institut de Recerca sobre Qualitat de Vida de la Universitat de Girona.
/15/
Alhora, l’ús de les noves tecnologies de la informació i de la comunicació, malgrat tots els avantatges que aporta, igualment ha donat lloc a nous patrons de comportament susceptibles de promoure abús i dependència de l’ús del telèfon mòbil i de la navegació per internet, i a través d’ells, del joc. A més, s’han detectat un centenar d’aplicacions de descàrrega gratuïta per a telèfons mòbils que fomenten l’addicció al tabac, segons es publica a Tobacco Control (2012).
Il·lustració: Marc Vicens
Sílvia Font-Mayolas, Departament de Psicologia
UdGPromoció JPO 2013
Saló de l'Ensenyament 2013
Ensenyar la Universitat és obrir també les portes a un futur esperançador. Aquesta és la idea que anima la Jornada de Portes Obertes, un aparador de les ofertes universitàries gironines per tal que els nous estudiants visquin la seva primera experiència en els campus que els acolliran.
En la línia de promocionar els estudis, la Universitat de Girona ha estat present en la nova edició del Saló de l’Ensenyament amb una presentació renovada i dinàmica de l’oferta docent, amb una especial atenció a la proposta de les dobles titulacions. L’afluència d’estudiants interessats en els campus de la UdG ha estat notabilíssima.
Universitat dels Nens i les Nenes
Olimpíades Química
/16/
La presència d’alumnes de Secundària en les aules de la UdG ha reforçat la vinculació entre els centres docents gironins i l’entorn universitari a àmbits molt diversos i a través de múltiples disciplines i activitats, com ara l’Olimpíada Química a l’EPS, l’Olimpíada Geogràfica a Lletres, les Proves Cangur de matemàtiques a Econòmiques, l’Olimpíada Geològica i, en darrer lloc, l’Olimpíada d'Economia.
La Universitat de Girona manté un contacte constant amb els centres de primari per tal d’acostar la ciència i la investigació als nens i nenes de les comarques i per ajudar-los a ampliar el seu aprenentatge en el món de les percepcions. La Universitat dels Nens i les Nenes és un punt de confluència d’aquestes iniciatives.
PhD PROGRAMMES 2013-2014 PROGRAMES DE DOCTORAT 2013-2014 PROGRAMAS DE DOCTORADO 2013-2014
/17/
Una llei d’ordenació del litoral català és possible i necessària Josep M. Aguirre defensa a la tesi doctoral la necessitat i la possibilitat que el Govern de la Generalitat utilitzi els instruments jurídics que té a l’abast per posar fre a la urbanització de la franja litoral catalana. El projecte d’R+D+I del Ministeri d’Economia i Competitivitat, Urbanismo sostenible y cambio climático, que dirigeix el professor Joan Manuel Trayter, treballa en les implicacions jurídiques relacionades amb la pràctica urbanística i el medi ambient. El tema d’especial interès és la possibilitat que té el Dret de facilitar instruments per a la protecció del territori. Josep M. Aguirre prossegueix la línia de recerca amb El règim jurídic del litoral català, una tesi doctoral que ha defensat recentment i a la qual ha dedicat els darrers anys de treball, que ha compaginat amb la docència a la Facultat de Dret de la UdG. El professor Joan Manuel Trayter, que ha dirigit la tesi, el va esperonar a abordar aquesta temàtica arran de la tramitació, l’any 2004, d’una figura innovadora a Catalunya, els plans directors urbanístics del sistema costaner (PDUSC), que han esdevingut una figura clau per a la protecció del litoral.
/18/
Catalunya té urbanitzada pràcticament la meitat de la seva franja costanera, la qual cosa representa un contínuum urbà sense interrupcions entre el Maresme i el Tarragonès. «Com ha posat de manifest Oriol Nel·lo, hi ha tres elements que ajuden a entendre per què les darreres dècades han estat d’una urbanització intensiva del litoral: la litoralització general de la població, el procés de metropolització i el crei-
xement d’usos turístics», explica Aguirre. Les dades que ha recollit demostren que la Llei de costes del 1988, «tot i ser revolucionària», ha resultat insuficient per fer front als problemes de la nostra costa, «per la dificultat a l’hora de regular els 7.800 quilòmetres de costa de tot l’Estat i mars tan diferents com el Cantàbric o el Mediterrani, pel seu règim transitori massa ampli o, senzillament, per una aplicació poc rigorosa». Una resposta a la problemàtica la van constituir els diferents plans i polítiques de protecció del litoral duts a terme per les comunitats autònomes, que establien nivells de protecció més alts. En el cas català, els PDUSC protegeixen unes 24.000 hectàrees de sòl, més del 60 % del sòl situat a la primera línia de mar. «Ara bé –adverteix Aguirre– els reptes que encara avui planteja l’ordenació del litoral català no s’han resolt amb l’aprovació dels plans directors urbanístics del sistema costaner, que no regulen ni el sòl urbà ni el domini públic maritimoterrestre, ni tampoc amb el simple traspàs de competències de l’Administració de l’Estat a la Generalitat, condicionat a la fi per la sentència del Constitucional». Però malgrat els frens que hi posa el Govern central, l’investigador proposa que la Generalitat de Catalunya assumeixi el lideratge en la gestió integral de l’espai litoral a través d’una llei pròpia d’ordena-
ció del litoral català, per a la qual «no es requereix la reforma de la Llei de costes ni afecta la validesa d’aquesta norma per a la resta del territori estatal». És possible que una llei d’aquestes característiques comporti conflictes competencials amb l’Estat, que haurà de resoldre el Tribunal Constitucional, però «no desplegar aquesta llei pròpia acabaria convertint l’ordenació del litoral en una mera competència executiva en què la Generalitat es limitaria a aplicar allò que es concreta en la legislació estatal».
"No desplegar aquesta llei pròpia acabaria convertint l’ordenació del litoral en una mera competència executiva en què la Generalitat es limitaria a aplicar allò que es concreta en la legislació estatal"
Josep Maria Aguirre ha volgut proposar una solució i ha dedicat el gruix de la recerca a l’anàlisi dels marges que tindria el legislador català per desenvolupar el desplegament competencial en matèria d’ordenació del litoral a través d’una llei pròpia. Considera que hauria de donar resposta a quatre reptes importants, el primer dels quals és la proposició d’un nou encaix en la concurrència de competències en el litoral català a través d’un model de gestió integrada de l’espai costaner, amb la Generalitat com a administració de referència, i amb més protagonisme dels ajuntaments. En segon lloc, l’articulació de nous instruments d’ordenació i gestió de l’espai litoral a través d’un tercer PDUSC que incorporés disposicions específiques en l’àmbit del domini públic maritimoterrestre. L’articulació d’un règim econòmic i financer propi del domini públic maritimoterrestre català i una nova política fiscal que permeti desenvolupar polítiques més ambicioses en l’ordenació litoral constituirien el tercer repte.
Precisament, la reforma de la Llei de costes ha afectat el desenvolupament de la tesi, i Aguirre ha incorporat la qüestió al darrer dels capítols. És per aquest motiu que en té una opinió informada i considera paradoxal que la reforma, que s’empara en la necessitat de garantir la protecció del litoral i d’atorgar més seguretat jurídica, «fa exactament el contrari, perquè redueix l’àmbit de protecció de la Llei de costes i reobre un debat sobre les propietats en domini públic maritimoterrestre que semblava superat».
/19/
Finalment, la limitació, per mitjà de la nova llei d’ordenació del litoral català, dels efectes negatius de la reforma de la Llei de costes, a la vegada que es proporciona més seguretat jurídica i claredat de criteri als gestors d’aquest espai.
L’autor considera que el moment és especialment oportú perquè el Govern aposti per desenvolupar un nou text. Veu, en la cessió de la gestió de la marina d’Empuriabrava a l’Ajuntament de Castelló d’Empúries, feta recentment per la Generalitat, un primer gest en aquesta direcció. «D’aquí a poc temps la Generalitat s’haurà de plantejar la manera d’obtenir mitjans econòmics per mantenir un litoral que no només representa un dels primers recursos turístics del país, sinó del qual en depèn una bona part del nostre PIB», argumenta. Aguirre és conscient que, si s’emprèn la via que proposa, sorgirien conflictes competencials amb l’Estat, però insisteix que no creu que la Generalitat hagi de limitar-se «a fer de gestora de la legislació estatal».
La UdG presenta l’oferta de màsters oficials al Saló Futura + Ensenyament
Un centenar i mig de nens i nenes participen en la tercera edició de la udn2.cat
La Universitat de Girona ha estat present al Saló Futura amb l’oferta de màsters per al curs 2013-2014, que comprèn gairebé una quarantena de cursos que s’ofereixen en el marc de cinc àmbits de coneixement.
Alumnes de les escoles Mare de Déu del Mont, Sant Eugènia, Carme Auguet, Dalmau Carles i el ZER Les Salines han omplert el Parc Científic i Tecnològic de la UdG per participar en l’activitat «La Universitat dels Nens i les Nenes de Catalunya» (UdN2.cat).
Èxit de la UdG a la fase final dels Campionats de Catalunya Universitaris. I bronzes en els estatals.
La Càtedra de Cultura Jurídica i la Fundació Universitat de Girona formaran jutges i magistrats del Brasil
L’equip femení de bàsquet i el masculí de futbol s’han classificat en primer lloc. El masculí de bàsquet ha obtingut una segona plaça. Els nois (en futbol) i les noies (en bàsquet) han assolit la tercera plaça en els campionats d'Espanya.
La Càtedra de Cultura Jurídica, la Fundació Universitat de Girona, Innovació i Formació, el Tribunal de Justiça do Estado de Mato Grosso do Sul (Brasil), l’Escola Judicial del mateix Estat i l’Instituto de Direito e História han signat un conveni de col·laboració per a la formació de jutges i magistrats brasilers.
Miquel Martín, José Antonio Donaire i Jaume Guia, a la Taula de Turisme de la Generalitat de Catalunya Els tres professors de la UdG formen part de la Taula de Turisme, una plataforma d’interlocució amb el sector en la qual participen els agents públics i privats que incideixen en l’activitat turística de Catalunya.
Carles Barceló i Joaquim Garriga reben la Distinció a la Qualitat de la Pràctica Docent Amb la distinció, la UdG reconeix els catedràtics Carles Barceló i Joaquim Garriga per la seva tasca docent d’alta qualitat. Ambdós han desenvolupat una llarga i fecunda carrera docent i investigadora, Barceló, en la matemàtica, i Garriga, en la història de l’art.
/20/
HP inaugura el seu nou Centre d’Innovació i Modernització d’Aplicacions a Girona
Joves i robots fan equip per millorar la qualitat de vida de la gent gran, en una nova FIRST LEGO League
HP ha inaugurat avui el seu Centre d’Innovació i Modernització d’Aplicacions (CIMA) al Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona, per impulsar la recerca, la innovació i el desenvolupament de noves solucions i serveis en l’àmbit de les tecnologies de la informació.
El torneig de robòtica ha reunit més de 300 estudiants, que han competit per aconseguir els premis a l’esperit d’equip i a les propostes científiques i tecnològiques més innovadores. Per primer cop, la FIRST LEGO League ha obert les portes a projectes realitzats per nens i nenes de 6 a 9 anys.
La UdG impulsa un programa pilot de pràctiques a Shanghai
Crònica dels estudiants de la UdG que han assistit a un seminari internacional sobre treball
La UdG impulsa un programa que facilitarà als estudiants l’accés a empreses internacionals xineses radicades a Shanghai. En l’experiència pilot s’ofereixen sis places per a estudiants de grau, en règim de pràctiques i amb una subvenció econòmica.
La UdG és la universitat catalana amb més estudiants vinculats a voluntariat i cooperació La conclusió s’extreu d’un estudi elaborat pel portal VilaWeb a partir de dades aportades per les oficines de voluntariat i cooperació de les diferents universitats públiques de Catalunya. A la UdG hi ha més de 500 estudiants voluntaris actius.
Tres estudiants del Màster en Treball, Relacions Laborals i Recursos Humans, Jordi Alejo, M. del Mar Pardàs i Leticia Cal, hem assistit a l’European Student Seminar, que va tenir lloc a Bordeus del 20 al 22 de desembre de 2012. La nostra participació, amb la col·laboració de la Càtedra d’Immigració, Drets i Ciutadania de la Universitat de Girona, es va sumar a la d’altres estudiants de les universitats d'Anvers, Belgrad, Roma i Bordeus. El seminari es va dividir en diverses etapes, en la primera de les quals els equips participants van exposar la normativa sobre acomiadaments als seus països respectius i es van tractar casos pràctics, aplicant-hi les diferents legislacions nacionals, la qual cosa va proporcionar-nos una imatge de l’heterogeneïtat de solucions possibles per a un mateix problema. La primera sessió es va tancar amb una discussió sobre diversos aspectes de cada legislació, en què cadascun de nosaltres va destacar els punts forts i els febles. La segona etapa, la va protagonitzar una qüestió diferent, específica: la protecció dels representants dels treballadors. Novament, les diferències de criteri en les legislacions d’uns i altres països les vam entendre com una oportunitat de la qual vam extreure moltes conclusions. En aquesta ocasió, el Dr. Ferran Camas, catedràtic de Dret Laboral i de la Seguretat Social i director de la càtedra, ens va facilitar la preparació necessària perquè assolíssim una comprensió adequada de la problemàtica. Els equips de les cinc universitats que vam participar a l’European Student Seminar vam reunir les principals conclusions a què havíem arribat, després de les dues jornades de debat, en un document que va ser tramès a la seu de la Unió Europea, amb l’ànim que sigui tingut en compte. /21/
Perfils Carles Barceló Professor del Departament d'Informàtica, Matemàtica Aplicada i Estadística (IMAE)
Entrevista al Dr. Carles Barceló, professor del Departament d’Informàtica, Matemàtica Aplicada i Estadística (IMAE) de la UdG, amb motiu de l’Any Internacional de l’Estadística ¿Per què s’ha declarat aquest any 2013 Any Internacional de l’Estadística (IYS2013)? És una iniciativa de les societats i els instituts d’estadística més importants d’arreu del món, amb l’objectiu de sensibilitzar la població sobre l’impacte que l’estadística té en tots els aspectes de la societat, fer visible l’estadística com una professió –especialment entre els joves– i promoure la creativitat i el desenvolupament de les ciències de la probabilitat i l’estadística. A aquesta iniciativa, s’hi han afegit més de mil cinc-centes institucions vinculades a l’estadística, entre les quals hi trobem la Societat Catalana d’Estadística (SCE) i l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), que han creat un blog molt amè i didàctic en el qual es mostren exemples molt variats i actuals d’aplicació de la matèria. ¿No deu ser en realitat una iniciativa per contrarestar la coneguda frase “En el món hi ha mentides, grans mentides... i estadístiques”? Aquesta frase –pronunciada, crec, per un primer ministre britànic del segle XIX– posa en relleu el mal ús que es pot arribar a fer de l’estadística, ja sigui per la mala fe del que s’empara en l’estadística per difondre uns resultats que sap que són erronis, incomplets o mal dissenyats, ja sigui pel desconeixement dels fonaments d’aquesta disciplina. Contra la mala fe no hi podem fer res. En canvi, sí que hi ha molt camí a recórrer pel que fa a la difusió en el conjunt de la població dels fonaments de l’estadística. D’aquí la importància que té que l’any 2013 s’hagi declarat any internacional d’aquesta disciplina.
/22/
¿Intenti convèncer-me de la necessitat de tenir aquests coneixements bàsics d’estadística. Sempre, quan començo un curs d’iniciació a l’estadística, dic als meus alumnes que el meu objectiu principal és ensenyar-los a conviure amb
la incertesa i, quan sigui possible, a mesurar-la. La vida –els dic– porta inherent la incertesa, com a companya inseparable. Davant d’aquesta constatació, es pot optar per viure en una por permanent o, per contra, intentar comprendre i mesurar aquesta incertesa. Aquest és, en el fons, l’objectiu més important de l’estadística que, per això, necessita l’ajuda inestimable de la probabilitat. N’hi ha prou de ser una mica observador per adonar-se que la majoria de les decisions que es prenen contínuament en el món on ens toca viure porten inherent la incertesa. La falta de seguretat absoluta no ens impedeix prendre decisions (si fos així, estaríem paralitzats permanentment), però sí que ens obliga a quantificar la incertesa que les acompanya. Això s’ignora massa sovint, i es presenten com a veritats irrefutables afirmacions que estan acompanyades d’una incertesa molt gran, que ni tan sols s’esmenta. Aquesta incertesa, de la qual no ens podem desempallegar, prové del fet que, gairebé sempre, les dades de què disposem provenen només d’una part (mostra) de la població. ¿Com podem formular amb rigor científic afirmacions sobre fets relacionats amb una població si només disposem d’informació sobre una mostra? Aquesta és precisament la feina –i també l’encant– de l’estadística. Finalment, ¿quins són els camins per on avança actualment l’estadística? N’hi ha diversos, però jo destacaria el repte que suposa el tractament estadístic de grans volums d’informació. Pensem, per exemple, en l’explotació estadística –amb objectius mèdics, sobretot– de la informació continguda en la seqüenciació dels 3.200 milions de nucleòtids del genoma humà. O en la continguda a la xarxa –internet, mòbils... – associada als milions de consultes i interaccions que es realitzen diàriament, i que si s’analitza amb les eines estadístiques adequades proporciona molta informació dels perfils dels seus usuaris. Tot i que els principis bàsics que fonamenten l’anàlisi estadística d’aquests grans volums d’informació són immutables, el seu tractament no es pot fer amb les eines estadístiques utilitzades fins ara. Estem veient, doncs, com els avenços tecnològics – en àmbits com ara la genètica o les telecomunicacions– estan obligant l’estadística a avançar al mateix ritme.
Arrenca l’Aula d’Escriptura de Girona, amb la participació de la UdG L’Ajuntament de Girona crea l’Aula d’Escriptura, una escola de formació en lectura i escriptura, en què la UdG participa de manera activa a través dels cursos que impartiran els seus professors. Les activitats s’iniciaran el setembre d’aquest any al Centre Cultural La Mercè, però les inscripcions poden fer-se a partir del 21 de maig (www. girona.cat/aulaescriptura)
D'esquerra a dreta, Mita Casacuberta, Glòria Granell i Vicenç Pagès.
l’Aula d’Escriptura rebrà la visita d’autors com ara Màrius Serra, Jaume Cabré, Imma Monsó, Josep M. Fonalleras i Núria Perpinyà. La iniciativa, que parteix de l’Ajuntament de Girona, es planteja com un projecte de ciutat a mitjà i llarg termini que, en la primera edició, proposa el seu programa per a un públic adult, tot i que, amb el temps, ampliarà l’oferta als infants i als grans lectors. És per aquest motiu que des d’un bon començament es programaran activitats complementàries adreçades a diferents sectors i s’oferiran recursos literaris per a les escoles, tallers d’escriptura per a joves, cursos per a professors de secundària i formació per a conductors de clubs de lectura. Tot i que les classes comencen el setembre de 2013, la inscripció s’obre el 21 de maig. Els estudiants de la UdG podran sol·licitar el reconeixement acadèmic de crèdits.
/23/
«L’Aula de d’Escriptura és un espai de formació en lectura i escriptura per als ciutadans de Girona i per als estudiants de la universitat.» Ho explica la professora de la UdG Margarida Casacuberta que, juntament amb Glòria Granell, coordinadora de l’Escola Municipal d’Humanitats, són les responsables d’una iniciativa que té com a cap d’estudis l’escriptor Vicenç Pagès Jordà. Com Casacuberta i Granell, Pagès Jordà defineix l’Aula d’Escriptura com un itinerari que posa l’èmfasi en la lectura com la via per aprendre escriptura, un camí que els alumnes faran des de l’anàlisi de l’obra literària. «No cal que al final del curs els alumnes tinguin una obra acabada –remarca l’escriptor– perquè el nostre objectiu és, senzillament, donar-los eines perquè tinguin més recursos per llegir i escriure». La formació, dividida en quatre mòduls (les classes s’iniciaran el setembre de 2013 i finalitzaran el maig de 2015) serà a càrrec de professors de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona com ara Margarida Casacuberta, Montserrat Escartín, Xavier Pla, Mariàngela Vilallonga, Jordi García, Joan Ferrer o Jordi Sala, entre d’altres. Vicenç Pagès Jordà, Rosa Font, Lluís Lucero, Eva Vázquez, Joan Solana, Salvador Oliva i Víctor Sunyol completaran el quadre de professors. Finalment,
www.udg.edu