La medicina del XIV a Catalunya by jaume vendrell

APROXIMACIÓ A LA MEDICINA CATALANA DEL SEGLE XIV

El món mèdic medieval a la Catalunya va íntimament lligat amb medicina eclesiàstica fins ben ve els segle XII. Les infermeries monàstiques gairebé suposaven l’únic centre on podien rebre assistència els malalts i accidentats. Si en principi havien estat destinades exclusivament ala malalts de la comunitat, ben aviat van acollir peregrins i pobres. Simplement se’ls donava infusions d’alguna herba, lavatives o alguna sagnia i se’ls oferia allotjament. En algunes ciutats es funden hospitals gràcies a donacions o als capítols catedralicis. Sembla que a Girona se’n creà un l’any 995 i que a Barcelona l’any 1024 ja s’havia fundat l’anomenat d’En “Guitard”1, que acabarà convertint-se en l’”Hospital de Santa Creu i Santa Eulàlia“. És en el segle XII que l’Església comença a posar en ordre l’exercici de la medicina per part dels seus frares. Així el s concilis de Reims (1131) i de Laterà (1139), acaben prohibint l’exercici mèdic als frares fora dels seus claustres. El relatiu període de pau entre cristians i musulmans produït a partir del XI, permet les relacions culturals i científiques amb l’Andalús. Comença a iniciar-se en l’exercici mèdic l’aparició de laics i de mossàrabs immigrants, que aportaran la seva experiència en aquest món. Davant d’una medicina força encallada, endarrerida en les ciències auxiliars, amb un coneixement molt fràgil de l’anatomia i fonamentada en una etiologia propera al món fantàstic, l’aparició de noves fonts i nous professionals, serà un raig de llum que anunciarà el progrés que arribarà en el segles posteriors. Els metges laics van assumint responsabilitats a mesura que l’església delimita l’exercici de la medicina als seus correligionaris.

Per als metges medievals, hereus de la tradició galènica , la malaltia era un fenomen somàtic i només referit al cos. Es queia en ella quan es trencava l’equilibri dels anomenats quatre humors: la sang, la flegma, la bilis groga i la bilis negra. Només amb els sentits de la visió i el tacte el metge podia observar el malalt. Allò que apareixia en el cos o allò que en sortia era el que es podia controlar i diagnosticar.

CARDONER i PLANAS, A.. Història de la medicina a la Corona d’Aragó (1162-1479). Ed. Scientia. Barcelona 1973

Era fonamental, i pràcticament única observació, l’anàlisi d’orines per poder diagnosticar i pronosticar sobre la malaltia. La seva variació (“olor, densitat, composició2”) permetrà al metge tenir un coneixement de l’estat del desequilibri del cos del malalt3. La flebotomia (sagnia terapèutica), era la indicació més habitual per a solucionar els problemes de salut. La tècnica del sagnat (sovint prescrita per un metge o cirurgià i portada a terme per els barbitonsores4) esdevenia perillosa si no s’efectuava per persones experimentades, i contribuïa a restaurar l’equilibri dels humors. La curació es produeix amb l’extracció dels humors negatius. Sens dubte el procés de modernització de la medicina va acompanyat de diverses premisses que resulten transcendentals per a la seva evolució. La secularització i l’arribada dels coneixements àrabs seran els factors que més pesaran en aquesta nova visió. Es comença a discutir la tradició encara que procedeixi dels més prestigiosos erudits. Com exemple, Lain Entralgo posa que les Etimologies de Sant Isidor, deixen de ser textos inqüestionables5. La religiositat adopta noves formes més obertes, com les ordres mendicants. Encara que poc a poc l’església vagi perdent els seu paper protagonista entre els professionals mèdics, la pèrdua d’influència del món eclesiàstic en la medicina no suposa el seu aïllament d’aquest món. Amb el control que exercirà, sovint, sobre les universitats, els Estudis i sobre el poder, sempre manifestarà la seva opinió i influència sobre les decisions que hi puguin influir. D’aquesta manera, intenta oposar-se que els cristians malalts siguin atesos per metges sarraïns a jueus (sovint els més experimentats i prestigiosos). Sabem, però, que fou una mesura que passà inadvertida i a la que no van fer cas ni els mateixos monarques. Pel que fa a l’arribada del coneixement mèdica àrab hi ha dues vies d’entrada a Europa que la faciliten. El contacte permanent a la Península Ibèrica de les cultures àrab i cristiana ( a la que s’hauria d’afegir la jueva, 2

GARCÍA BALLESTER, LL. La medicina a la València Medieval. Medicina i societat en un país medieval mediterrani. Ed. Alfons el Magnànim. València 1998. 3 Il.lustració procedent de Crónica de la Medicina. Coord. CORTINA,L I FONOLLOSA R. Plaza & Janés.. Barcelona 1995. 4 5

Barbers LAÍN ENTRALGO,P. Historia de la Medicina. Salvat editores S:A:. Barcelona 1978.

com ja veurem) facilitarà la circulació d’obres escrites a l’al-Andalus i les traduccions que es faran a Toledo (recordem la importància de l’escola de traductors de la ciutat i la figura transcendental de Gerard de Cremona)6. Però si una ciutat esdevé protagonista d’entrada de la principal literatura mèdica d’aquesta època és sens dubte Salern, que a més de ser el centre de la medicina medieval europea, esdevindrà la més moderna, competent i oberta. Es per aquesta via per on Europa recuperarà també la tradició clàssica dels autors grecs. “Nacida de Grecia y casi olvidada de sus orígenes griegos, la Europa medieval se helenizó de nuevo a través de los árabes”, afirmarà Laín.7

MARTÍNEZ GÁZQUEZ,J. Los árabes y el paso de la ciencia griega al occidente medieval. hotTopos.com/rih8/martinez.htm . 7 LAÍN ENTRALGO,P. Historia de la Medicina. Pàg. 198. Salvat editores S:A:. Barcelona 1978

LA INFLUÈNCIA DE SALERN Salern, sota la protecció del monestir de Monte Cassino, esdevé en en el segle XI el centre d’activitat mèdica més important de l’Europa meridional. Comencen a despertar-se al continent noves energies que volen anar més enllà d’aquesta època dormida de coneixement. Per primera vegada es constitueix un escola laica que considera la medicina com una ciència totalment independent de la Filosofia. A Salern s’inicia la “Medicina científica europea, on monjos cristians cooperaren amb savis sarraïns i jueus en la reelaboració de la saviesa mèdica grega”8 Sense ser la imatge idíl·lica que presenta Sanchis Guarner, a Salern coincidiran el patronatge d’un gran monestir (amb tot el que representa de coneixement i de transmissió de manuscrits), el contacte constant amb el món bizantí i l’arribada dels clàssics àrabs que hi seran traduïts per Constantí l’Africà (1010-1087). Si en els seus inicis l’ensenyament es centrava en la higiene i la nutrició, l’arribada de l’obra que tradueix Constantí suposarà un aire nou en les fonts i el fonament escolàstic que acabarà expandint-se per totes les escoles de medicina europea. Amb el recolzament del monestir benedictí, Constantí traduirà la Isagoge de Hunain ibn Ishaq, que suposarà la reintroducció de Galè (“ya arabitzado”9) a Europa, després de ser “oblidat” en el món occidental. Constantí havia viatjat i viscut per el Pròxim Orient, on va adquirir un magnífic nivell en diferents llengües i d’on va portar una bona col·lecció de llibres. Retirat en el monestir de Monte Cassino, va realitzar la seva tasca traductora recolzat en l’ambient de convivència que hi havia a Salern10 L’obra d’Aristòtil, també, es veurà traduïda i introduïda de nou a Europa. Des del XI exerceixen i ensenyen a Salern els metges de més renom. Dels seus noms sorgiran tractats mèdics que esdevindran fonamentals en la medicina medieval i que trobarem en els inventaris de biblioteques catalanes dels segles posterior. 8

SANCHIS GUARNER,M. Antics llibres de Medicina en llengua catalana. Revista Quart Creixent, n.3 pàg. 48. Barcelona 1957. 9 GIRON IRUESTE,F. La enfermedad en la medicina árabe. Historia de la Enfermedad (coord. Por Agustín Albarracín). Edición patrocinada por el Centro de Estudios Welcome-España. Madrid. 1987 10 FOLCH JOU, G, (Dir.) Historia General de la Farmacia. El medicamento a través del tiempo. Vol 1. Ediciones sol s.a. Madrid 1986

Trobem obres de l’escola de Salern al monestir de Ripoll, a l’arxiu episcopal de Girona, a l’arxiu de la Catedral de Tortosa i en el inventari de 1338, del cirurgià Bernat Serra.

La fugida d’alguns metges salernitans fins a Montpeller, on passaran a formar part del centre d’ensenyament de medicina més important a Europa després de la desaparició de l’escola de Salern. L’escola de Montpeller serà la síntesi de “la combinació de la medicina empírica i discretament racionalista salernitana amb les tendències filosòfiques i la rica farmacologia dels àrabs”12

Intervencions quirúrgiques descrites per la cirurgia salernitana: cauterització d’hemorroides, extracció de pòlips nasals i operació de cataractes. Imatge procedent de Crónica de la Medicina. Coord. CORTINA,L I FONOLLOSA R. Plaza & Janés.. Barcelona 1995. 12 CARDONER i PLANAS, A.. Història de la medicina a la Corona d’Aragó (1162-1479). Pàg. 28. Ed. Scientia. Barcelona 1973

ENSENYAMENT DE LA MEDICINA A les escoles catedralícies aparegudes en les ciutats i en un principi dedicades exclusivament a instruir els clergues, sembla que s’inicia la difusió pública de la cultura en els països occidentals. D’elles en sorgiran nuclis o professors particulars que donaran lloc als studium. La seva estructuració i cerca de control per part dels poders establerts, portarà a organitzar-los corporativament: apareixen, així, els Studium Generale, clarament diferenciats de les escoles particulars. Aquests Estudis seran el germen inicial de les primeres Universitats13. I la seva autorització dependria directament del món eclesiàstic. A més del senyor territorial, la creació d’un Estudi General amb caràcter d’Universitat depenia de l’autorització que li donés el Papa, com a màxima autoritat universal, i així els graus que s’atorguessin en elles podria tenir caràcter universal. Les ciutats en que es funden les primeres universitats esdevindran els nuclis de coneixement i obtindran cert prestigi i un estatus especial. Per aquest motiu molts són nombroses les peticions dels consells municipals per albergar-ne alguna. En elles, els mateixos estudiants gaudiran, també, d’un tracte preferencial. El llatí és la llengua culta en que es llegirà i s’impartiran les classes. Aquest fet facilitarà la mobilitat dels estudiants (que tenen un gran coneixement de gramàtica) d’uns regnes a d’altres, sense cap problema idiomàtic o de coneixement. En els estudis preuniversitaris la retòrica i la dialèctica seran la base del trivium i s’ampliaran amb l’estudi de l’aritmètica, la geometria, la música i l’astronomia que constitueixen l’anomenat quadrivium. El model de coneixement universitar14i es basava en 13

en aquest treball ens limitem a oferir una visió molt general del món de les primeres universitats, al no ser l’objecte del seu estudi. 14 Imatge procedent de Crónica de la Medicina. Coord. CORTINA,L I FONOLLOSA R. Plaza & Janés.. Barcelona 1995.

una visió àmplia del món, més que no aprendre una ciència determinada. La Filosofia és la base en l’ensenyament, i el model de “lliçó – discussió” es el que portarà a l’alumne a adquirir els coneixements. De fet no serà fins ben entrat el segle XII que l’anomenada Filosofia Natural adquirirà certa independència de les altres ciències, gràcies a la marcada influència que comença a tenir l’obra d’Aristòtil. Serà especialment en el XIII en que la creixent valoració de la salut portarà a la medicina a gaudir d’un prestigi determinat dins de les anomenades Arts Liberals. Si la Universitat avarca totes les “ciències”, ben aviat l’ensenyament de la medicina s’estructurarà com a “facultat” i es crearan les primeres càtedres per l’impartiment del seu coneixement concret. Després d’estudiar les Arts, s’entrarà en l’estudi de la medicina pròpiament, on el model pedagògic serà el mateix que en la resta de branques: la lectio i la disputatio. L’ensenyament teòric es formularà a partir de l’anomenada Articella15 salernitana: un corpus literari fonamentat en les obres de l’escola salernitana, i on l’aportació que van representar l’entrada dels clàssics greco-orientals i les cultures àrabs i jueva, a través d’ella, esdevenen fonamentals. Els coneixements pràctics i tècnics s’adquirien privadament. Al seu terme s’accedeix al nivell de Batxiller en Medicina, i ja es pot exercir com a metge. Els nivells superiors desembocaran en l’obtenció del títol de Llicenciat i el de Doctor Els coneixements pràctics i tècnics s’adquirien privadament. Les primeres reglamentacions per l’exercici de la medicina, i per tant per controlar els seus professionals es promulguen a Sicília per Roger II cap a l’any 1140. Aquesta pràctica es portarà a terme a París a partir de 1220 i a Montpeller ja el 1239. Amb aquestes mesures es pretenia controlar l’accés i l’exercici de la medicina als que no haguessin obtingut grau universitari o no haguessin passat un examen. L’adopció d’aquest model de control professional, revaloritzarà la figura del metge i li permetrà un reconeixement social i serà “l’expressió d’arrencada de la medicina científica (escolàstica)”16 15

L’ Articella està formada per un conjunt de textos que esdevenen transcendentals en l’ensenyament mèdic medieval i que apareixen en la majoria de les seves escoles mèdiques. Al voltant d’un nucli inamovible (la Isagoge de ibn Ishaq) se li aniran afegint els Aphorismi i Pronosica hipocràtics i alguns breus escrits sobre l’orina i el pols i, més tard, el Tegni (Megategni) de Galè. 16 GARCÍA BALLESTER, LL. La medicina a la València Medieval. Medicina i societat en un país medieval mediterrani. Pàg. 55. Ed. Alfons el Magnànim. València 1998

LES ESCOLES DE MEDICINA A LA CORONA D’ARAGÓ

La política exterior de la corona aragonesa i la seva presència a Itàlia justifiquen el coneixement del món universitari i del sistema d’ensenyament estructurat en els Estudis Generals d’arreu d’Europa. Aquests contactes també facilitaran la presència d’estudiants de medicina a diverses Universitats pròximes a la Corona d’Aragó. París, Tolosa o Bolonya. No podem considerar, però, com a Universitat forània de la Corona d’Aragó la de Montpeller, ciutat que va dependre directament de la casa de Barcelona o dels reis de Mallorca fins l’any 1338, en que Jaume III es va vendre els seus drets sobre la ciutat al rei de França. I serà la Universitat de Montpeller la primera de que parlarem per la seva transcendència i importància històrica. Relacionarem, també, les escoles de medicina que s’establiran més tard a Lleida, Perpinyà, Barcelona i Osca i l’intent, que no va arribar a ser, de València.

Montpeller Des de les primeres notícies que tenim d’aquesta ciutat, sabem que va ser un lloc on acudiren molts jueus, protegits pels carolingis, que fugien de les persecucions dels segles XI i XII per part dels àrabs de l’al-Andalus. Se’ls permetia comerciar amb cristians i tenir béns rurals. La tolerància en la que conviuen amb els cristians, fa créixer les comunitats, i hi comencen a aparèixer escoles de medicina elementals de caràcter laic (“perquè tot jueu medieval era per instint metge i viatger”17). La seva situació geogràfica facilitarà els contactes culturals i comercials amb l’al-Andalus, els regnes cristians ibèrics, francs i italians, i amb Àfrica. Segons Cardoner hi ha dos fets que marquen l’expansió i desenvolupament científic de l’Escola de medicina de Montpeller: per una part Guillem VIII de Montpeller dona permís per ensenyar medicina a tothom, qualsevol que fos la seva procedència (1180) i per l’altra la fugida de metges salernitans cap a Montpeller després destrucció de la seva ciutat per l’Emperador Enric IV (1193).

aportació interessant, però no massa científica que respon a tot l’article dedicat a la universitat de Montpeller a CARDONER i PLANAS, A.. Història de la medicina a la Corona d’Aragó (1162-1479). Pàg. 70. Ed. Scientia. Barcelona 1973

Els professors ensenyen a casa seva i com a Escola només podem parlar-ne com un conjunt d’escoles que devien funcionar segons el model de Salern. S’hi devien llegir18: -

La Isagoge de Hunain ibn Ishaq (el conegut Johannitius, en llatí) Els Aforismes d’Hipòcrates L’Ars Parva de Galèn El tractat de les orines de Teòfil Tactat del pol de Filareto

Sabem que des l’any 1220 l’Escola de Medicina de Montpeller va ser reorganitzada i va passar a regir-se per l’autoritat pontifícia (representada per el bisbe de Magalona). L’elaboració d’uns estatuts que reglamentaran els estudis de Medicina sota el control de l’Església, suposarà un control més directe sobre els professionals que no podran ensenyar públicament sense haver passat un examen davant del mateix bisbe, assessorat per un grup de professors. Aquest fet es indicatiu del control que pretén exercir l’església per contrarestar les tendències racionalistes molt exteses entre el professorat jueu , tot just després de la Croada contra els albigesos. El 1240 es redacten uns nous Estatuts en els que no es permet a cap alumne presentar-se a la llicència de batxiller, sense abans haver-se llegit un llibre de teoria i un de pràctica i, a més, haver assistit durant quatre anys als cursos de medecina i haver participat en discussions en alguna altra escola, per provar la mesura de la seva ciència. Aquestes mesures obligatòries es veuen sovint recolzades per decrets reials en el que es prohibeix l’exercici de la medicina, a tots aquells que no hagin estat examinats19. La butlla papal de 1289 en la que Nicolau IV reuneix les tres facultats d’arts, dret i medicina en un Estudi General (que donarà, finalment el títol de Doctor en Medicina, equivalent al de Doctor en Lleis) i la proximitat de la Cort pontifica d’Avinyó a partir de 1309, donaran l’impuls definitiu a l’escola de Medicina de Montpeller que esdevé una de les

aquest llistat prové de la cita de Etudes sur Arnaud de Villeneuve de VERRIER, que fa CARDONER i PLANAS, A.. Història de la medicina a la Corona d’Aragó (1162-1479). Ed. Scientia. Barcelona 1973; que el cita 19 Per exemple, Jaume I, l’any 1272 promulga una llei que prohibeix l’exercici de la Medidina als qui, homes o dones, jueus o cristians, no hagin estat examinats. I en la mateixa línia, les Corts de Montsó de 1289 reunides per Alfons III, tornen a formular. Veure GRANJEL, L.S. La Medicina española antigua i medieval. Vol I. Historia de la Medicina esapñola. Ed. Universidad de Salamanca. Salamanca. 1981.

A començaments del XIV s’introdueixen noves lectures obligatòries. S’hi llegiran Avicenna, Rasés, Constantí i Isaac, i hi podem observar una gran entrada de medicina àrab. És en aquest període quan Arnau de Vilanova hi exerceix de professor i hi tindrà un pes específic important. La seva procedència valenciana li permet tenir un coneixement ampli de l’àrab i a més va estudiar l’hebreu. La convivència de tres cultures en la que es va formar, li permet tenir una visió més receptiva, alhora que participa d’una escolàstica oberta en aquest moment a les novetats. L’any 1348 Jaume III es ven els drets sobre Montpeller al rei de França, per a sufragar la seva lluita contra Pere el Cerimoniós. A mitjans del segle XIV tot un conjunt de causes portaran al decliu de la de Montpeller i de la seva Universitat. La destrucció de 1365 per part de les Grans companyies de la Guerra dels Cent anys, o el trasllat definitiu de la cort Papal a Roma marcaran la seva decadència. Segons Cardoner la Universitat de Montpeller va complir àmpliament el seu “paper de conservar i transmetre a Occident la medicina grega recollida pels àrabs i la d’aquests, els siris i els perses”20. Després de l’escola de Salern, Montpeller va marcar el ritme i el coneixement mèdic de l’Europa del XIII i XIV, convertint-se en la Universitat de Medicina més prestigiosa de l’època baix medieval. I com exemple pràctic de la seva influència en la Corona d’Aragó podem observar el document n 521, on Gonçal Pere, metge de Barcelona, l’any 1334 atorga testament i disposa que els seus llibres de Medicina siguin venuts a Montpeller, perquè a Barcelona no tindrien ni la sortida ni l’aprofitament que trobarien a la ciutat universitària del Llenguadoc. De ben segur que podríem parlar d’aquest metge com un més de les dotzenes de professionals catalans que van fer els seus estudis en ella, i que coneixien perfectament la seva importància com a capital mèdica. Seria molt interessant poder conèixer els volums d’aquesta biblioteca per poder comprovar si es tractava de llibres molt especialitzats, si (potser) tots eren en llatí (per tant d’utilització universitària), si el seu nombre era massa gran, o simplement, si ho entén com una falsa competitivitat amb els seus col·legues, a qui no vol afavorir.

CARDONER i PLANAS, A.. Història de la medicina a la Corona d’Aragó (1162-1479). Pàg. 75. Ed. Scientia. Barcelona 1973 21 veure doc. n. 5, pàgina 32.

Lleida La situació central de la ciutat de Lleida en els territoris catalanoaragonesos es fonamental per a que Jaume II decideixi fundar-hi l’Estudi General. Ja el 1293 havia demanat l’autorització per organitzar-lo, però no es fins 1297 que una butlla pontifícia permet iniciar el funcionament de l’estudi General als territoris de la Corona22. En la butlla, però es deixa clar que no es podrà ensenyar Dret, Medicina i Filosofia en cap altre indret; que l’elecció del rector i estatuts fòssin semblants als de Bolonya, i que hi hauran tota una llista de beneficis de cara als estudiants23. Fins aquest moment s’acostumava a estudiar Medicina als Estudis generals de Barcelona, a les Universitats de Montpeller, Tolosa, Bolonya o París. El regnat de Jaume II representarà un impuls important per al desenvolupament cultural i científic del regne. A més de la seva preocupació per la fundació d’una Universitat en el seu territori, el rei sempre mostra la seva inquietud per la Medicina. Es remarcable l’interès del monarca per llibres, tractats i traduccions de temàtica mèdica, com podrem comprovar més tard en l’anàlisi d’algun dels seus metges dels que tenim notícies en aquest estudi. Només hem de recordar que un dels seus metges i consellers és Arnau de Vilanova. La universitat de Lleida viu des del seu primer moment menys influenciada pel poder eclesiàstic, que no pas la de Montpeller. El seu representant màxim és un canonge nomenat pel rei i no pas el bisbe. Els professors eren nomenats i pagats per la Paeria. Aquest fet acabarà esdevenint un problema perquè la ciutat no pot fer front a les despeses i entre 1305 i 1310, l’Estudi restarà tancat. A partir de 1310 el poder eclesiàstic es farà càrrec del nomenament de professors i contribuirà, en part, al seu pagament. El problema econòmic continuarà existint tot i que els estudiants pagaven directament als seus professors (la col.lecta) i, a més havien de satisfer el bancatge a la ciutat pel dret d’usar els bancs de l’estudi. Aquests pagament sobreviuran fins el segle XVI en que s’implanta la matrícula. L’any 1319 es crearà un impost sobre tot el vi que entrés a la ciutat, destinat a les necessitats de l’Estudi. La vitalitat de l’estudi General en els anys 30 i 40 del segle XIV, queda demostrada clarament amb el pas d’una a dues càtedres, amb les 22

CAMPS I SURROCA,M i CAMPS i CLEMENTE,M. La nova Facultat de Medicina de Lleida i els seus orígens. Butlletí mèdic. Col.legi Oficial de Metges de Lleida. N. 37. Lleida. 2002. 23 COMENGE I FERRER, L. La Medicina en el reino de Aragón (siglo XIV). Acta Histórica Vallisoletana. Monografias III. Universidad de Valladolid. Valladolid. 1974.

relacions d’intercanvi que s’estableixen amb Montpeller o amb la presència documentada, per García Ballester i McVaugh, de professor extrangers impartint-hi classes24. La importància d’aquesta escola a mitjans d’aquesta centúria, la podem trobar reflectida en la publicació a Lleida l’any 1348 del primer tractat mèdic original escrit en català: Tractat de pestilència, encarregat pels paers de la ciutat, del que podem destacar la immediatesa davant la plaga que s’està començant a produir, i l’autoria de Jaume d’Agramunt que és un dels professor de l’Estudi de Lleida. La fundació de la Universitat d’Osca per Pere el Cerimoniós l’any 1354, marca el decliu medieval de l’Estudi General de Lleida

Perpinyà El març de l’any 1349, Pere el Cerimoniós funda l’Estudi General en aquesta ciutat, al conquerir els dominis del rei de Mallorca, i poc després que Montpeller passés a mans de la corona francesa. D’aquesta manera s’evitaria que els seus súbdits emigressin a la ciutat francesa per estudi. La butlla papal no arribaria fins l’any 1379. Segons Cardoner, els estatuts promulgats entre 1380 i 1390 són “ la codificació més clara de l’ensenyament de la Medicina a la Corona d’Aragó que hem pogut trobar”25. Si es tenia el mestratge en Arts (gramàtica, lògica, filosofia natural aristotèlica) s’abreujava un any l’estudi de la Medicina.. I d’aquesta disciplina es podien obtenir els tres graus: batxiller, llicenciat o mestre. El títol de batxiller s’obtenia després de llegir tres anys en una escola i ser examinat per un professor. El de llicenciat demanava sis anys i la presentació a un examen secret per part d’un professor de pràctica i un de medicina teòrica. Al nivell de Mestre (equivalent al Doctor en Lleis) s’hi arriba en un nou examen al que es sotmès el llicenciat, per part d’altres Mestres. Aquesta escola, però, no va gaudir d’una vida brillant.

GARCIA BALLESTER,L. La Medicina en el Reinado de Pedro el Ceremonioso. A Pere el Cerimoniós i la seva època. CSIC. Institució Milà i Fontanals. Barcelona. 1989. 25 CARDONER i PLANAS, A.. Història de la medicina a la Corona d’Aragó (1162-1479). Pàg. 75. Ed. Scientia. Barcelona 1973

Osca Tampoc va ser massa llarga ni prestigiosa la Universitat que, també, Pere el Cerimoniós va fundar en aquesta ciutat aragonesa per donar acollida als estudiants aragonesos. El problema del pagament als professors també es produeix en la ciutat aragonesa, i trobem constants disposicions reials dictades per resoldre’l. L’absentisme del professorat i l’escassa concurrència de l’alumnat porta a la dissolució de l’Escola, que intentarà revifar Joan II en el XV.

Barcelona Sense tenir l’estatus d’universitat fins el XV, a Barcelona trobem documentada l’existència d’un Estudi General en mans dels dominics, des de 1297, i que compta amb subvencions reials. Sabem que hi havia llegit Medicina, entre 1321 i 1345, Gavet26, per exemple, físic de confiança del rei.

el Mestre P.

A finals del segle XIV es promou diverses vegades des de la casa reial la candidatura de Barcelona per albergar un Estudi General de caràcter universitari, però és el mateix Consell de Cent qui acorda renunciar-hi. Davant d’aquesta resistència és el mateix rei Martí l’Humà, a començaments del segle XV qui promourà la reorganització de l’Estudi d’Arts i Medicina ja existent, concedint autorització per a donar el graus de batxiller, llicenciat i Mestre.

Sobre Pere Gavet veure la pàgina 79 d’aquest estudi en la que podem comprovar el seu paper en la Medicina medieval

L’ENSENYAMENT OBERT

Si un dels processos de modernització de la medicina medieval, com hem comentat anteriorment, és l’arribada de la cultura mèdica àrab, també en el món de l’ensenyament la seva tradició continuarà tenint un pes específic important en els segles de la Baixa Edat Mitjana. Si hem parlat de Salern, també ho hem de fer de influència de la població musulmana com a especial peculiaritat del regnes hispànics amb respecte a la resta d’Europa, que juntament amb els nuclis jueus ocupen una posició destacada en l’exercici de la medicina, la producció i la traducció d’obres científiques des de l’àrab al llatí o, més tard, a les llengües romanç. Per aquesta raó el model universitari cristià que s’està desenvolupant ràpidament, no es va imposar de manera general i, juntament amb el model “d’ensenyament obert” que continuen practicant els musulmans, serà un més dels elements del pluralisme de l’ensenyament mèdic. En els nuclis musulmans es continuen mantenint les madrasses com a fonamental centre educacional (a Saragossa, per exemple n’hi haurà fins el segles XV). S’hi imparteix ensenyament mèdic regular, utilitzant com a font principal el Canon d’Avicenna27, en àrab original. La formació continua en mans dels alfaquís (savis), que ensenyen privadament perquè no hi ha una estructura institucionalitzada docent.. Els mudèjars que resten en els territoris de la corona, van quedar desconnectats de la tradició mèdica musulmana, i tampoc podien adquirir coneixements més enllà dels empírics, perquè els estava prohibit participar de la instrucció regular que poc a poc s’anava imposant . La comunicació entre ambdues cultures, però, va tenir un efecte beneficiós especialment per la cristiana. De fet tota l’escolàstica que poc a poc s’imposaria en Estudis i universitats no era més que la conseqüència de la transferència de continguts teòrics i pràctics des de les obres científiques gregues (Aristòtil, Galè) i dels àrabs (Hunain ibn Ishaq, Abulcasis, Avicenna). 27

Afirmació de LÓPEZ PIÑERO,J.M. L’ensenyament mèdic a Espanya des de la baixa edat mitjana dins la llei de Moyano (1857). Primer capítol de L’ensenyament de la Medicina a la Universitat espanyola. Coord. Josep Danon. Fundació Uriach 1838.Barcelona 2000. De tota manera Garcia Ballester a La Medicina a la València Medieval, diu que els metges de l’al-Andalus “tan jueus com musulmans partipipen de la manca d’entusiasme –fins i tot menyspreu- pel Cànon d’Avicenna”. GARCÍA BALLESTER,L. La medicina a la València Medieval. Medicina i societat en un país medieval mediterrani. Ed. Alfons el Magnànim. Pàg. 26. València . 1988.

Malgrat aquest reflux de cultura, els metges mudèjars tenen prohibit exercir el seu ofici entre els cristians. Prohibició que no devia tenir massa efecte perquè es van reproduint i perquè el prestigi dels metges musulmans les van fer inviables. Hem de dir que també les dones (mudèjars, jueves o cristianes) tenien limitades les seves accions mèdiques, tot i que constantment eren reclamades per exercir pels mateixos municipis. N’hi havia força, hi no se les qualificava de Curanderes, perquè les seves actuacions eren permeses i vigilades pels organismes de control professional, com més endavant podrem comprovar. Per algunes fonts directes que ens han arribat coneixem, alguns exemples: a Na Gueraula Codines que entre 1277 i 1330 exerceix com a metgessa a Catalunya, després de rebre “l’art del diagnòstic i de la curació d’un metge mudèjar – En Bofim-, que vivia a Vilafranca del Penedès”.28 Els seus procediments no diferien gens dels que utilitzaven els metges físics., i per tant era lògic que hagués rebut la venia practicandi que atorgaven les autoritats. O sabem que Jaume II i Alfons el Benigne, reis amb especial estima per la tradició mèdica àrab, van sol·licitar ser atesos per metges jueus i musulmans i allò que van trobar va ser “una metgessa mora” En el fons d’aquesta actuació professionals que no havien indefinició professional pròpia i de lliure accés a l’exercici universitari.

i en la majoria dels metges mudèjar, o dels passat pels Estudis Generals, hi havia la de la cultura arabo-jueva, i el sistema obert mèdic, que pervivia al costat del sistema

Al contrari que aquest “nou” sistema reglamentat (la universitat) la tradició musulmana, jueva o cristiana alt-medieval el coneixement mèdic l’impartia qui el tenia. S’aprenia amb els professionals i de manera pràctica.. En el fons el resultat del contacte metge-malalt era el que examinava al sanador. Aquest sistema acabarà desembocant, també, en una mena de control i testimoniatge en que el mestre ha d’aprovar l’experiència de l’aprenent. Un jutge o autoritat acabava autentificant “l’examen”. Com hem comprovat el sistema obert, també funcionava en l’Europa cristiana, a pesar de l’intent del poder per monopolitzar el model acadèmic. El poder polític acabarà establint sistemes de control de sabers i de pràctica sobre tots els que volien exercir la medicina. Des de finals del XIII, les Corts de Montsó ja havien promulgat lleis en aquest sentit. Podrem constatar més endavant (al parlar de traduccions d’obres científiques), que els col·lectius que continuaven confiant i exercint després d’haver-se situat professionalment des del sistema obert, 28

afirma GARCÍA BALLESTER,L. La medicina a la València Medieval. Medicina i societat en un país medieval mediterrani. .pàg. 36 . Ed. Alfons el Magnànim. València . 1988.

comencen a llegir i a introduir en els seus coneixements una sèrie de literatura escrita per metges i cirurgians cristians que aproparà la seva cultura mèdica a la dels professionals universitaris. Així, tot i que mudèjars, jueus i molts metges cristians, no podessin assistir a les universitats, podien accedir a les fonts del saber mèdic que es llegien en els elles. Per evitar desgràcies i controlar els professionals, són constants les legislacions que es fan per assegurar la garantia de l’exercici mèdic: a Montsó el 1283, a Montsó i Cervera entre 1356 i 1359, a València pels Furs d’Alfons el Benigne entre 1329-133029, per exemple, s’implanta l’obligació d’examinar-se a tots els professionals que desitgin exercir en el Regne. Siguin cristians, jueus o musulmans estan obligats a passar un examen, en que el tribunal està format per membres cristians. Aquest fet el converteix en ritual d’acord amb el patró universitari cristià, que podem considerar com una “eina d’aculturació per als membres de les minories que desitjaven – o els exigien- una legitimació social de l’activitat mèdica”30. Una vegada superat l’examen s’havia de jurar usar rectament l’art de la medicina, i es feia sobre cadascun dels textos sagrats (els Evangelis, pels cristians, l’Alcorà pels musulmans i l’Antic Testament pels jueus) De tota manera, on la configuració del model professional apareix més clarament regulat és en els Furs atorgats per Alfons el Benigne a les Corts de València del 1329-133031. En ells s’elabora una legislació minuciosa que marcarà l’exercici mèdic i als seus protagonistes: -

el govern municipal (la burgesia, en el fons) hi tindrà un paper fonamental.

Es donarà caràcter d’exclusivitat al títol universitari. Formació que no és obligatòria de la professió en cap altre regne hispànic en aquell moment.

S’obliga a l’examen de tots els metges, cirurgians o barbers que vulguin exercir a València.

Es margina explícitament la dona del món de la medicina.

COMENGE I FERRER, L. La Medicina en el reino de Aragón (siglo XIV). Pàg. 53. Acta Histórica Vallisoletana. Monografias III. Universidad de Valladolid. Valladolid. 1974 30 GARCÍA BALLESTER,L. La medicina a la València Medieval. Medicina i societat en un país medieval mediterrani. Ed. Alfons el Magnànim. Pàg. 74. València . 1988 31 GARCÍA BALLESTER,L. La medicina a la València Medieval. Medicina i societat en un país medieval mediterrani. .pàg. 36 . Ed. Alfons el Magnànim. València . 1988.

Tot i trobar-nos davant d’un text de caràcter excloent i normatiu, sabem que no afecta les comunitats no cristianes del Regne de València. De la mateixa manera que no es va aplicar taxativament, perquè continuem trobant dones exercint, o professionals no universitaris que atenen als mateixos monarques. Aquest doble model d’ensenyament perdurarà fins el final de l’època medieval, i serà un dels trets característics de la seva medicina. “La coexistència –no exempta d’enfrontaments- de dos tipus de gent dedicada a l’art de guarir, els uns de procedència universitària (minoritaris en conjunt) i els altres formats a través del sistema obert, autèntic paraigua sanitari de la major part de la població”32. La monarquia i les ciutats intentaran exercir el control de la professió (els mateixos metges ho sol·licitaran) obligant a la realització d’exàmens, als que vulguin practicar-la. Amb aquest sistema apareixen metges que faran les proves als professionals que vulguin exercir. Els municipis i el rei acaben de trobar els millors executors i vigilants de la política sanitària. Tot i les normatives els metges de Barcelona (convertits ja en grup professional “medicos civitatis Barcinone”33) no cessaran de denunciar la proliferació d’empírics d’ambdós sexes que exerceixen sense les mesures de garantia. Hem de suposar en aquestes demandes, que a més del seuc cel professional, els metges teòrics, estan vetllant per la seva salut econòmica al veure proliferar la competència al seu monopoli.

CIFUENTES, L. Translatar sciència en romans catalanesch. La difusió de la Medicina en català a la baixa edat mitjana i el renaixement.pàg. 29. Arxiu de textos catalans antics.n. 33 GARCIA BALLESTER,L. La medicina en el reinado de Pedro el Cerimonioso. A Pere el Cerimoniós i la seva època. Pàg. 148 CSIC. Institució Milà i Fontanals. Barcelona. 1989

ELS PROFESSIONALS DE LA SANITAT Entre els segles XII i XIV es configurarà un model de professió mèdica que es generalitzarà en els països cristians de la Mediterrània, i “que mantindrà vigència durant molts segles després”34. Els processos de professionalització dels metges i de la medicalització de la societat serà progressiu i paral·lel al desenvolupament del món universitari que es produeix en altres camps professionals, com el dels juristes i notaris. És una evolució global que aglutina i que, de mica en mica, demana tota la societat. Els metges (especialment els universitaris) en l’època baix medieval es van fent un lloc força respectable dins de la societat i gaudeixen d’un prestigi propi de figures com cavallers, juristes, jutges i eclesiàstics. Són nombrosos els “físics” de que tenim notícia i que ocupen llocs importants a la Cort. En la documentació de la Casa d’Aragó (de caràcter privat o públic) trobem sovint com els monarques reclamen els seus serveis o els concedeixen imports generosos. Ens estem referint, sens dubte als metges que es troben en l’escala més alta del seu estament. Eren els metges que assistien als monarques i a les seves famílies i als nobles cortesans; els mateixos que sovint acompanyaven al rei en les seves expedicions militars. En les llistes que feia el Mestre Racional del personal de la Cort que emprenia viatges amb el monarca sempre hi figuren els Infants, els nobles i els metges, per aquest ordre. Després hi haurà cuiners, agutzils, manescals, ballesters,... Sembla que Pere el Cerimoniós establí una Ordinació per la que en la casa reial sempre hi havia d’haver dos metges i dos cirurgians, i un d’ells havia de dormir al palau. Sovint aquest metges es veuen beneficiats pels seu lloc proper al monarca i obtenen beneficis, gratificacions, regals i càrrecs. El sistema econòmic entre metge i malalt queda consolidat, també, en el XIV. Es feia pagament per servei. Aquesta condició excloïa gran part de la població. Al costat d’aquesta modalitat, apareixen els contractes que alguns municipis feien amb metges i cirurgians. En ells s’assegurava l’atenció a 34

com afirma GARCÍA BALLESTER,L. La medicina a la València Medieval. Medicina i societat en un país medieval mediterrani. Ed. Alfons el Magnànim. València . 1988.

tota la població. El metge es comprometia a visitar la població de forma regular, i acostumava a deslliurar als més pobres de fer cap mena de pagament. Els honoraris mèdics eren (a tot Europa) força elevats i establerts de manera rigorosa. Per exemple sabem que un metge reial de finals del XIV com: “Mestre Bernat Oriol cobrava mil sous barcelonins i un metge de la ciutat a mitjan segle cent lliures barcelonines; el sou d’un barbercirurgià o d’un metge que prestava els seus serveis en una galera el 1359 era de quinze lliures barcelonines, per quatre mesos i el d’un peritació oficial, ..., de deu sous barcelonins”35 Tot i això , la medicina s’ha convertit en un bé comú. En gaudirà tota la societat, tot i que el seu control estarà en mans dels qui exerceix el poder. A partir de 1348, l’entrada de la plaga de la Pesta, fa veure als governants la necessitat de vetllar per la salut pública. Barcelona serà una de les primeres ciutats europees que nomenarà un metge vigilant de la sanitat dels seus ciutadans. L’exemple es multiplica i a partir d’aquesta experiència són moltes les ciutats que procuraran tenir aquest servei. En algunes d’elles, per contracte, s’especificarà el sou i les seves tasques, en les que, a més de tenir cura dels habitants, s’havia de fer visita als malalts de l’hospital dels pobres, i no veure malalts d’altres viles36. L’any 1342 es crearà una organització mèdica a Barcelona de caràcter gremial: el collegium . En ella hi participaran només metges i no hi entraran ni cirurgians ni barbers, i serà qui vetllarà pel control de la pràctica mèdica a la ciutat. S’aplicarà el filtre de l’examen a tots els que vulguin exercir la professió a Barcelona, siguin universitaris o procedents dels sistema de coneixement obert. Al Regne de València i a partir de la legislació de les es van pronunciar set oridinacions en referència a Tres d’elles estaven relacionades amb la forma mitjançant l’examen obligatori per a metges, com barbers.

Corts de 1329-1330, la figura del metge. d’accés a l’exercici per cirurgians i per

CARDONER i PLANAS, A.. Història de la medicina a la Corona d’Aragó (1162-1479). Pàg. 97. Ed. Scientia. Barcelona 1973 36 És el cas de Cotlliure, que a més permet als seus veïns tenir tres visites al metge en un mes. Si es passa d’aquest número, el malalt haurà de pagar –la. Aquesta referència procedeix de CARDONER i PLANAS, A.. Història de la medicina a la Corona d’Aragó (1162-1479). Pàg. 100. Ed. Scientia. Barcelona 1973

A més de l’exclusió de la dona de la pràctica mèdica i de l’examen s’obligarà al cirurgia a fer informes pericials quan l’autoritat ho requereixi i a que les indicacions terapèutiques es fessin “no en llatí sinó en “comú e vulgar”. A partir d’aquest Furs podem comprovar la influència que continua exercint l’Església sobre la societat: s’obliga als metges a jurar, anualment, no assistir a cap malalt greu si aquest no havia estat confessat anteriorment. Si l’aparició de la Universitat anava directament relacionada amb el món eclesiàstic, el mateix sistema d’ensenyament de la medicina podia representar una acció cristianitzadora, per controlar ( i a la vegada marginar dels seu prestigi) la tradició mèdica aràbigo-jueva. A més de l’atenció sanitària que deuen als sues pacients o als sectors més pobres de la societat, els metges estan obligats a fer peritacions. Havien d’avaluar els danys causats o que patia algú a sol·licitud de les autoritats. A tal efecte l’any 1334, el rei establí un sou de deu sous barcelonins com a salari d’aquestes peritacions. Intervenien per peritar l’estat d’esclaus, a petició d’un jutge, en els processos d’emmetzinament, assassinat, violació o prostitució o senzillament per determinar la mort d’algun subjecte important. Un cas curiós i comentat en relació a les peritacions mèdiques es produí el 1412, en ple Compromís de Casp, quan dos metges testifiquen que un dels delegats valencians (Genís Rabassa) es declarat boig, després de la denúncia que en fa el seu gendre. Evidentment no va votar la seva representació va ser substituïda.

CIRURGIANS I BARBERS

Per primera vegada trobem legislada l’obligació a tots els que vulguin exercir la cirurgia de sotmetre’s a l’examen dels examinadors del gremi de cirurgians, en les disposicions dictades a Barcelona el 1321, tot i que no se’ls exigeixi haver realitzat estudis universitaris. L’exclusió dels religiosos de l’exercici de la cirurgia, la va fer caure en abandó i desprestigi. De fet són els metges que donen les indicacions quirúrgiques i els barbers en seran simples executors. Les tècniques no van més enllà de sagnies, aplicació d’ungüents, lavatives, treure queixals i intentar tractar fractures.

Es a partir dels segles XIII i XIV que la figura dels cirurgia amb cert prestigi comença a consolidar-se. Fins a aquest moment és un ofici artesanal més. Els tècnics tenen aquesta consideració i en els contractes podem observar com els futurs barbers-cirurgians aprenen al costat d’algun cirurgià, amb el que s’aniran formant gràcies a la transmissió dels seus coneixements i a l’experiència empírica. Són relacions contractuals en que un barber es compromet a ensenyar “l’ars seu officium barbitonsorie”37 a un aprenent que entra al seu servei. Segons les disposicions e 1321 després de cinc anys d’aprenentatge en la botiga d’un cirurgià barber, eren examinats pels gremi de cirurgians38. El 1329 els Furs d’Alfons el Benigne estendran aquestes mesures a València. La inclusió dels cirurgians dins el control de les professions mèdiques, va potenciar el seu prestigi, i poc a poc, es deixa d’identificar la seva figura amb la del barbitensor . Els barbers es dedicaven a fer petita cirurgia (queixals, aplicar sangoneres, ....) i molts d’ells exercien la professió de manera ambulant, gairebé com rodamons. Sovint adquirien gran experiència en les campanyes militars on les ferides i necessitats d’atenció es multiplicaven i els seus serveis esdevenien indispensables. Barbers i cirurgians acompanyaven sempre les expedicions militars, i la presència de membres de la casa reial (recordem, també la implicació i preocupació dels monarques per tot allò relacionat amb la medicina), comportava sempre la de cirurgians de prestigi i ben considerats i propers a la cort, com podrem comprovar en el cas de Bernat Serra39. Barbers i cirurgians es van fer imprescindible en les continues campanyes bèl·liques de la Corona La importància de la marina catalana del XIV, obligà, també, a la presència de barbers i cirurgians en les naus. Ja el 1331 Alfons el Benigne dona Ordinacions per a que la gent que emmalaltís o resultés ferida , fos atesa. Més endavant i de manera més concreta, Pere el Cerimoniós, dictarà nous Capítols pel que s’obliga la presència de “metge o barber, I per galea ab forniment de son offici”40 . Hem de suposar que aquesta normativa, que coincideix amb les normatives aplicades als 37

GARCÍA BALLESTER,L. La medicina a la València Medieval. Medicina i societat en un país medieval mediterrani. . pàg. 57Ed. Alfons el Magnànim. València . 1988. 38 Sabem que el de València va ser fundat el 1310, o el de Barcelona el 1400 39 veure pàgina .75.. 40 CIFUENTES,L. La Medicina en las Galeras de la Corona de Aragón a finales de la Edad Media: la caja del barbero y sus libros. Medicina & Historia. N. 4. Cuarta época. Barcelona 2000.

barbers per les Corts de Cervera de 1359, no van suposar més que l’aplicació d’una mesura que ja s’estava donant. Els que viatgen en les galeres acostumen a ser barbers sense formació universitària, i que per la duresa de les condicions de treball estarien prop de les categories dels artesans embarcats (escrivans, pilots, fusters,...). Sovint eren joves amb l’aprenentatge acabat recentment i que no podien obrir el seu propi obrador. D’aquesta manera podien subsistir i adquirir més guanys econòmics i experiència que no en l’estada a terra. Els cirurgians, per altre part, tendien a especialitzar-se en alguna operació concreta, en la que acabaven adquirint gran mestria, i poc a poc van obtenint un prestigi molt proper al dels metges. La separació d’aquests professionals es va produir intangiblement. El primitiu barber acabarà fent de l’estudi i la pràctica (teòrica i empirisme) les “seves armes per a l’ascens social”, com diu García Ballester. Passarà a denominar-se barber-cirurgià i, finalment, cirurgià, i la seva activitat a esdevingut d’un ofici a un art. Cosa que repercutirà en el seu ascens social i en el seu prestigi. El desenvolupament ple de la cirurgia es produeix a partir del segle XIV, quan diversos factors conflueixen i faciliten el seu coneixement. La “expansió” de la literatura quirúrgica és fonamental. Els cirurgians treballaran amb textos que els ajudaran i dels que obtindran la formació més teòrica. Al mateix temps els volums importants en els anys anteriors deixen pas a una literatura més precisa. Passem dels manuals salernitans de Roger a la “Gran Cirurgia” de Guy de Chauliac, “admitida por doquier la diferencia era inquestionable”41. Per altra banda el coneixement de l’anatomia facilitarà la feina als professionals de la cirurgia més que no pas als metges. Fins a aquest moment tota l’anatomia coneguda procedia dels resums teòrics de Galè o d’Avicenna. S’utilitzaven disseccions d’animals o dibuixos del tot irreals42. No se sabia el nombre d’ossos del cos i es confonien els tendons amb els músculs. Només es reconeixia la circulació sanguínia 41

COMENGE I FERRER, L. La Medicina en el reino de Aragón (siglo XIV). Pàg. 44. Acta Histórica Vallisoletana. Monografias III. Universidad de Valladolid. Valladolid. 1974 42 com podem observar en aquesta imatge d’un llibre d’anatomia del segle XIII. Imatge procedent de Crónica de la Medicina. Coord. CORTINA,L I FONOLLOSA R. Plaza & Janés.. Barcelona 1995.

en venes, per exemple. Es comencen a experimentar les ànsies de conèixer l’anatomia humana a despit de les preocupacions religioses. Si a començament de segle, alguns metges exhumen cadàvers per fer les seves lliçons gairebé d’amagat, amb el pas de la centúria, les legislacions i normatives avancen ràpidament i contribueixen enormement a la difusió de l’anatomia. Tenim documentada la primera autòpsia per assegurar si una dona havia estat assassinada, l’any 1302 a Bolònia. I sabem que el 1308 el gran consell de Venècia, ordena fer-ne una l’any. 43 A

Montpeller tenim documentade s disseccions a partir dels Estatuts de 1340, i s’ordenava que es dissequés un cadàver cada dos anys. A Lleida , l’any 1391, Joan I autoritza l’Estudi General perquè cada tres anys les autoritats li lliurin el cos d’un condemnat, perquè els estudiants puguin aprendre anatomia. A Barcelona l’any 1370 el Clavari del Consell de Cent de la Ciutat reconeix haver pagat vint-i-quatre lliures i vuit sous per fer l’autòpsia d’una esclava morta de pesta, per conèixer la causa de la seva mort44.

Imatge procedent de GUTHRIE,D. Historia de la Medicina. Salvat editores. Barcelona.1947. ROCA,J.M.. La Medicina Catalana en temps dels rei Martí. Fidel Giró impressor. Barcelona 1919.

ELS LLIBRES DE MEDICINA DEL SEGLE XIV A CATALUNYA

DOCUMENTS Es recullen en aquesta relació els documents on es troben esmentats llibres de medicina, cirurgia i d’apotecaria. També hi trobarem quaderns o llibrets on s’esmenta alguna d’aquestes disciplines, tot i no tenir ni títol ni autor clars. No s’han considerat els documents on els protagonistes són metges, cirurgians o barbers, en els que no hi figuren llibres. S’han ignorat conscientment els llibres d’astronomia i astrologia que tot i la seva relació amb la medicina medieval, no s’ha considerat oportú relacionar en aquest estudi. En la relació s’esmenten el número de document, l’arxiu de procedència45, la data i una breu regest, segons la descripció utilitzades per Josep Hernando a “Llibres i lectors a la Barcelona del s. XIV”46, Manuel Camps i Clemente i Manuel Camps i Surroca a “Els llibres de les biblioteques de metges i cirurgians catalans antics”47, Josep M. Llobet i Portella en “Notícies de llibres als documents de Cervera (segles XIV i XV)”48 i Daniel Piñol Alabart en “Algunes notícies sobre la presència de llibres en inventaris (1360-1440)49. S’ha traduït la descripció dels llibres, però no el títol que s’esmenta, que apareix en cursiva. Entre cometes s’ha mantingut la descripció quan aquesta és en català.

ACB = Arxiu de la Catedral de Barcelona; AHPB = Arxiu Històric de Protocols de Barcelona.; AEV = Arxiu espiscopal de Vic; AHCMA = Arxiu Històric de la ciutat de Manresa; AHCI = Arxiu Històric comarcal d’Igualada. AHCC = Arxiu Fistòric comarcal de Cervera. AAT = Arxiu Arxidiocesà de Taragona, secció Notaria de Taragona. 46 HERNANDO, J. Llibres i lectors a la Barcelona del s. XIV. Vol. I i II. Fundació Noguera. Barcelona 1995. 47 CAMPS I CLEMENTE, M. I CAMPS I SURROCA, M. Els llibres de les biblioteques de metges i cirurgians catalans antics. Revista “Gimbernat” n. 32. 1999. Pàg. 7-240. Barcelona. 1999. 48 LLOBET I PORTELLA, J.M.. Notícies de llibres als documents de Cervera (segles XIV i XV). Arxiu de Textos Catalans Antics. N. 21 pàgines 681-725. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona. 2002. 49 PIÑOL ALABART,D. Algunes notícies sobre la preseència de llibres en els inventaris (13601440). Dins de Història de la cultura: producció cultural i consum social. Ed. a cura de Jaume Berrull i Meritxell Botargues. Institut d’Estudis ilerdencs. Lleida . 2000.

DOCUMENTS

DOC. N. 1 ACB, Diversorum, 1-7-804, capsa 30 1304, gener, 8. Barcelona Pere de Torre, de Barcelona, reconeix haver rebut en comanda de Pasqual d’Om, curador dels béns del seu germà, Domènec d’Om, entre d’altres coses, un llibre de cirurgia, perquè ho porti a Alcúdia o a qualsevol lloc on es trobi l’anomenat Domènec. -

Un llibre de medicina i cirurgia, escrit en paper, i en català, i amb coberta de pergamí, amb l’incipit: “Es contengut en lo primer capítol los membres de què és major temor”

DOC.N. 2 ACB, Bernat de Vilarrúbia, Capbreu 1310, març, 28 – 1310, agost, 12, fols. 17v-23v- (vol. 10) 1310, abril, 8. Barcelona Inventari dels béns de Bartomeu Oliver. - un llibre de física o medicina escrit en part en pergamí i l’altre en paper

DOC. N. 3 ACB, Testaments X – 68 1310, novembre, 22. Barcelona Jaume Català, metge i ciutadà de Barcelona, atorga testament i disposa que tots els seus llibres i d’altres béns seus, siguin venuts i el preu obtingut sigui donat als procuradors de la Pia Almoïna de la Seu de Barcelona perquè aquests siguin distribuïts entre els seus parents pobres.

DOC. N. 4 ACB, Bernat de Vilarrúbia, Capibreum 1310, agost, 13 – 1311, març, 24, fols. 126v-132r. (vol.11) 1311, febrer, 22. Barcelona Inventari dels béns de Bartomeu Burgès.

un llibre de medicina escrit en paper

DOC. N. 5 ACB, Bernat de Vilarrúbia, Llibre de testaments 1300, agost, 28 – 1339, agost, 17, fols. 147r-148r. (vol. 42) 1334, juny, 22. Barcelona Gonçal Pere, metge de Barcelona, atorga testament i disposa que els seus llibres de medicina siguin venuts a Montpeller, perquè a Barcelona són invendibles.

DOC. N. 6 AHPB, Pere Folgueres (major), manual 1138, maig, 2 – 1338, setembre, 20, s.n. 1338, JUNY, 22. Barcelona Inventari dels béns de Bernat Serra, cirurgià i ciutadà de Barcelona. Si troben llibres de pietat, de teologia, de medicina i de cirurgia. Entre d’altres i en una caixa de ferro s’hi troben: -

un llibre de cirurgia anomenat Tederich maiorem50, de pergamí, i amb coberta vermella. En ell s’hi troben les gloses dels quatre mestres. Un llibre anomenat Cirurgia magistri Rotland51i, escrit en pergami El Viaticum52 Un llibre anomenat Thederich53, de pergamí i coberta vermella Els Aforismes Ypocratis, de pergamí i amb coberta vermella L’Almenço54r, de pergamí i coberta vermella De Rotgeri55 post mundi fabricam De cirurgia Bruni56 L’anomenat Ihesus de occuli57s, escrit en pergamí i amb coberta blanca, i l’incipit : “Distinata est ad me pagina” L’Anthidotari, de pergamí i coberta negra

Teodoric Borgognoni Rolando de Parma 52 De Ibn al-Gazzar 53 podem suposar que es tracta d’un altre exemplar de Teodoric Borgonogni 54 de Razes 55 Roger de Parma 56 Bru de Longoburgo 57 de Hunain ibn Ishaq 51

Un llibre escrit en pergamí i l’incipit: “Postquam complevit vobis. O filli”58 L’anomenat Compendium Salerni L’Agregador59 amb coberta vermella sine postibus De Cirurgia de Rahis amb coberta vermella El Cirurgia de Roger60 amb coberta de pergamí Un llibre vell de pergamí anomenat Ysidorii61 Magatenni de Galien62o Cirurgia de Lamfranch, escrit en paper Un llibre de paper i la coberta vermella anomenat De consueudinibus del mestre Iafudanus63 Trótula escrit en paper De medicina, escrit en pergamí, amb coberta vermella i l’incipit: “huius opus Dei series”64 Un llibre de paper anomenat De opere fratris Raymundo Lulli65

DOC. N. 7 ACB, Jordi de Villarúbia, Capibreum notularum sive rogationum 1345, novembre, 9 – 1346, agost, 22, fols. 121v-122r. 1346, juny, 22. Barcelona Ramon de Soler, metge i ciutadà de Barcelona, reconeix haver rebut dels marmessors de Pere Gavet, mestre en medicina i ciutadà de Barcelona, 100 sous que el dit Pere Gavet li havia llegat en el seu darrer testament, pels qual rep el llibre Art de Medicina, valorat en 60 sous. La resta fins als 100 sous els rebrà en draps: -

Art de Medicina66

DOC N. 8 ACB, Jordi de Villarúbia, capibreum notularum sive rogationum 1354, novembre, 9 – 1346, agost, 22, fols. 142r-143r. (vol.220) 1346, juliol, 11. Barcelona

al-Tasrif d’Abulcasis de Serapió d’Alexandria 60 Roger de Frugardo (?) 61 Sant Isidor 62 es tracta del De methode medendi de Galè, conegut a l’Edat Mitjana com Megategni 63 Jafudà Bonsenyor 64 Experimenta de Guillem de Sumereye 65 no sabem si es tracta d’un llibre de temàtica sanitària. 66 De Ramon Llull 59

Ramon de Soler, escolar i ciutadà de Barcelona, reconeix deure als marmessors de Pere Gavet, doctor en Medicina, 51 sous per la venda del llibre de Medicina Colliget d’Averrois -

Colliget Averrois

DOC. N. 9 ACB, Anònim, Fragment de Capbreu 1346, fols. 1v-5v. (vol. 100) 1346 Inventari dels béns de Pere Ferrer, notari públic de la ciutat de Barcelona. -

Regimen sanitatis67, en romanç i llatí, amb coberta de pergamí

DOC. N. 10 ACB, Francesc de Puig, Quartum Manuale 1348, gener, 9 – 1348, febrer, 28, fol. 95r. (vol. 232) 1348, febrer, 25. Barcelona Francesc de Bosc, escrivà i habitant de Barcelona, ven a Berenguer Belloc, metge de Vilafranca del Penedès, per 70 sous de Barcelona el llibre: Liber Naturalis philosophie et metafisice de pergamí i amb l’incipit: “ Bonorum honorabilium noticiam opinantes”68

DOC. N. 11 ACB, Simó de Forest, Inventari dels béns de Francesc de Camp, apotecari 1353, agost, 8 – 1363, agost, 27, fol. 1r-33r. (vol. 249) 1353, agost, 8 – 23. Barcelona Inventari dels béns de Francesc de Camp, apotecari i ciutadà de Barcelona. -

67 68

Un llibre anomenat Macer

D’Arnau de Vilanova D’Aristòtil

DOC. N.12 ACB, Francesc de Ladernosa, Manual 1356, agost, 11 – 1356, desembre, 1, fols. 133r-136r i 4 fulls solts (vols. 250) 1356, novembre, 8. Barcelona Jaume Vallseca, llicenciat en lleis i ciutadà de Barcelona, reconeix rebre 162 llibres, de diverses disciplines, que havien estat del difunt Ramon Vinader, doctor en lleis, empenyorats pel seu fill i hereu universal. -

Albrivie Avicenne69, escrit en paper Liber Isagogarum Iohannicci 70 Opus de simplici medicina71, amb l’incipit: “quia disputacionem” Totum continen72s amb l’incipit “Prologus Elhavy ad honorem Dei” El Canones Arzachelis in tabulas toledanas a magistro Gerardo Cremonensi, amb l’incipit Quoniam unius cuislibet” L’Experimenta que atribuuntur magistro Galieno73, amb l’incipit: “Dixit Galienus” Liber phisicorum Aristotelis Scriptum beati Thome super librum phisicorum Reportacines fratris Thome de Aquino super phisicorum Liber sciencie perspective74 Un llibre amb l’incipit: “hic incipiunt Auriole compilate a magistro Iohanne de Sancto Amando75. Sicut dicit Galenus” Un llibre amb l’incipit Incipiunt tituli super librum fisicorum secundum Albertum76

DOC. N. 13 ACB, Pere Borrell, Fragment de capbreu 1357, desembre, 12 – 1357, desembre, 24, fol. S.n. (vol.156) 1357, desembre, (12). Barcelona Pere Alquixim, canonge de la Seu de Barcelona, reconeix haver rebut d’Arnau Jeumà, mestre en medicina de la mateixa ciutat, 18 lliures de moneda de Barcelona, preu d’un llibre de medicina de Galè. -

un llibre escrit en pergamí anomenat Lib (…)-lumina Galieni, amb l’incipit “ita sub (…) etenim donech”

de Roger Bacon Hunain ibn Isaac, nom llatinitzat com Johannitius 71 Isaac Iudaeus, Isaac Israelí 72 Razes 73 Ps-Galè 74 Iohanes de Peckam 75 Joan de Sent Amat 76 Albert Magne 70

DOC. N. 14 AAT,secció Notaria de Tarragona. Llibre I, núm. 1217. f.14 v. 20 1360, abril, 10. Tarragona Inventari del béns de Joan Miquel, apotecari de Tarragona. Hi trobem cinc llibres. Entre ells hi trobem: -

un antidotari

DOC. N. 15 AAT, secció Notaria de Tarragona. Llibre I, núm. 1217. f. 29-31 v 1360, agost, 20. Tarragona Inventari del béns del cirurgià Bernat Cerdà. Hi ha quatre llibres entres els que hi trobem: -

un llibre anomenat Lemfranch77

DOC. N. 16 AHPB, Guillem de Sant Hilari, Quadragesimum capibrevu¡ium notularum 1360, agost, 25 – 1360, novembre, 26, fol. 55r-57v. 1360, octubre, 19. Barcelona Inventari de béns d’Antic Font, notari de Barcelona. Hi ha llibres de notariat, medicina, didàctics, bíblics, de moral, filosòfics i de dret. -

un llibre de paper en romanç de medicina un llibre amb l’incipit: “quator sunt membres principalis...”78 un llibre de paper de medicina un llibre amb coberta vermella de paper i l’incipit: “sequitur cura pannicellis occulorum”79 un quadern de paper de medicina un llibre de paper amb l’incipit : “Liber utilitatis nature secretorum”80

Lanfranc de Milà de Giles de Corbeil 79 de Ibn Massawayh 80 d’Arnau de Vilanova 78

DOC. N. 17 ACB, Perer Borrell, Capibrevium notularum 1361, gener, 25 – 1361, abril, 13, fol. 171r. (vol. 166) 1361, abril,6. Barcelona Joan Anglès, escrivà de lletra rodona i habitant de Barcelona, reconeix haver rebut, de part del noble Bernat Cabrera, 48 sous de Barcelona, preu de quatre dotzenes de pergamins, comprats per a escriure-li dos llibres: -

Liber conservationis sanitatis, compilat pel mestre Arnau de Vilanova

DOC. N. 18 ACB, Perer Borrell, Capibrevium notularum 1361, agost, 17 – novembre, 20, fol. s.n. (vol. 168) 1361, octubre, 9. Barcelona Arnau de la Pera, il·luminador de llibres reconeix haver rebut de part del noble Bernat de Cabrera, 10 lliures, 4 sous i 1 diner de Barcelona, per haver il.uminat dos llibres. Un d’ell és: -

Liber regiminis sanitatis de Mestre Arnau de Vilanova

DOC. N. 19 AHPB, Guillem de Sant Hilari, Secundus liber testamentorum 1364 – 1387, fols. 30r-31v. 1370, gener, 9. Barcelona Pere de Montblanc, metge i ciutadà de Barcelona, atorga testament i disposa que siguin cancel.lats dos deutes: un de 30 florins i un altre de 8 florins, pels qual va empenyorar uns llibres de medicina. -

un llibre meu anomenat Lo Terç de Evicenna un llibre que es diu Agregador81, escrit en pergamí

DOC. N. 20 AHPB, Francesc de Roca, Manual 1373, juliol, 20 – 1373, setembre, 26, fol. 49r-v. 1373, setembre, 26. Barcelona

de Serapió d’Alexandria

Joan de Fontanet, mestre en medicina, ven a Guillem Culteller, mestre en medicina, un llibre incomplet, per 990 sous. Ell l’havia comprat al metge Joan de Fulgino, oriünd de Sicília i habitant de Barcelona. -

un llibre de medicina anomenat Totum continens de Rasis, que no està ni complet ni perfecte

DOC N. 21 AHCC, FN, Jaume Sabater. Testaments. 1374-1376, f. 13 v. 1375, març, 10. Cervera Inventari dels béns del difunt Borraç de Llora. -

un llibre de pergamí de medicina un altre llibre de pergamí de medicina.

DOC. N. 22 AHPB, Ramon de Massana, Manual 1373, abril, 7 – 1375, maig, 7, fol. 143r-144v. 1375, maig, 7. Barcelona Inventari dels béns de Bartomeu de Gostemps, mestre racional de la cúria reial. Hi ha 19 llibres. -

un quadern de paper en el que hi ha escrit Medicine

DOC. N. 23 ACB, Pere Borrell, Capbrevium 1375, agost, 3 – 1375, octubre, 24. s.n. (vol.198) 1375, setembre, 28. Barcelona Inventari dels béns de Joan de Torre, mercader i ciutadà de Barcelona. Hi ha 62 llibres. -

un llibre de pergamí titulat Liber(...) medi(...) “altre libre poch de paper, cubert de pergamí, de pocha valor, en que són scrites Les virtuts de les erbes” “altre libre en paper, ab cubertes de pergamí, de pocha valor, de mestre Arnau de Vilanova De conservatione sanitatis”

DOC. N. 24 AHCC, FN, Jaume Ferrer, Inventaris. 1378-1379. f. 2 1378, novembre, 5. La Manresana Inventari del béns del difunt Joan de Mecina, senyor de la Manresana -un llibre de medicina

DOC. N. 25 AHPB, Pere de Granyana. Primum capbrevium estraordinarium 1385, maig, 26 – 1399, juliol, 3, fols. 76r-79r. 1390, gener, 18. Barcelona Inventari dels béns d’un clergue. No hi figura el nom. En el seu lloc hi ha un espai en blanc on s’havien de copiar els noms del testador i marmessors. Hi figuren 54 llibres. -

“un coern de paper, on parle de medecines de vi82 “item, un libra scrit en paper, ab cubertes de pergam, lo qual parle de Dits de doctors83 “item, un altre libra de pergamí ab cubertes e és apelat Manipulus curatorum84

DOC. N. 26 ACB, Nicolau de Fàbrega, Manual 1389, agost, 3 – 1390, novembre, 17, s.n. (vol.256) 1390, agost, 5. Barcelona Inventari del béns de Pere Vidal, escrivà del rei i ciutadà de Barcelona. S’hi recullen 60 llibres. -

“un libret de paper de Medecina de pocha valor” “un cartapàs de paper de Madacina”

DOC. N. 27 AHPB, Bernat Nadal, Manual 1390, juny, 3 – 190, desembre, 12, fol. 49rv. 82

d’Arnau de Vilanova de Jafudà Bonsenyor 84 Gui de Montrocher 83

Bernat de Font, estudiant de medicina i ciutadà de Barcelona, nomena Joan Llorenç, procurador seu per a demanar, exigir i rebre de Berenguer Banyeres, cirurgià i estudiant de medicina a Lleida, dos llibres que li havia deixat perquè els vengués i un altre per a que el copiés. -

un llibre Anforismorum, escrit pel mestre Arnau de Vilanova

DOC. N. 28 ACHB, Arxiu Notarial I.1: Jaume de Trilla, Inventari dels béns de Joan Llull, fols. 1r-35v. 1390, desembre – 1391, gener, 27. Barcelona Inventari del béns de Joan Llull, ciutadà de Barcelona. Hi apareixen 34 llibres. -

“un libre de Regiment de Sanitat, que féu Ypocràs, scrit en paper, en pla, ab cubertes de pregamí, qui comença en la capital: “Nostre Senyor Dés qui per son gran poder” “un llibre appellat Teodarich85, vel, scrit en paper, ab cubertes de pregamí, qui comença: “Venerabili patri et amico carissimo”

DOC. N.29 AHPB, Berenguer Armengol, Marmessoria de Guillem d’Orta, notari i ciutadà de Barcelona 1390 – 1392, fol. 12v, 13r-14r. 1392, març, 21. Barcelona Inventari dels béns de Guillem d’Orta, notari i ciutadà de Barcelona. Hi ha 37 llibres. -

un llibre de paper anomenat Regimen de Sanitate de maestre Arnau de Vilanova amb cobertes vermelles.

DOC N. 30 AHCMA. Reg. 487 1396, agost, 25. Manresa Inventari dels béns de Burgarii Franquidine (Berenguer Franquesa). 85

un llibre de paper de medicines

de Teodorico de Borgognoni

DOC. N. 31 AHCB Arxiu Notarial I.1: Guillem Andreu, Fragment de llibre d’inventaris, fols. 63v-90r. 1398, agost, 3. Barcelona Inventari dels béns de Guillem Ferrer, mercader i ciutadà de Barcelona. Hi ha fins a 66 volums dels que la majoria són manuals comercials. -

“un altre libre gran, scrit en pregamí, ab post cubertes de cuyr vert, qui comença a la primera carta: “Medecina” et cetera. E en lo mig loch del dit libre ha altre començament, qui comença: “omnis qui medecine” et cetera ...

DOC. N. 32 AHPB. Bernat Nadal, Manual 1399, setembre, 22 – 1400, març, 2, fol. 80r. 1400, gener, 29. Barcelona Pere Sant, barber i ciutadà de Barcelona, reconeix haver rebut de Bernat Monells, escrivà de la ciutat, un llibre que li havia deixat en comanda per a fer-ne una sola còpia destinada a Bernat Soler, barber de Barcelona. Bernat Monells reconeix haver-ne fet una altra còpia per a Francesc Riba, barber, també. -

el llibre meu, Artem Cirurgie anomenat Guido de Caylach

DOC. N. 33 AHPB, Tomàs de Bellmunt, Manuale comune tertium 1399, novembre, 29 – 1400, maig, 17, fol. 77r-v. 1400, abril, 7. Barcelona Elisenda, vídua de Joan Sicart, mercader de Barcelona, reconeix haver rebut de Margarida, esposa de Bernat Dolç, mercader i ciutadà de la mateixa ciutat, un sac segellat que té en cus`todia de part del dit Joan Sicart, amb diversos llibres. - “un cohern o libret cubert de pergamí, que és de algunes medecines”

DOC. 34 ACV. Arxiu de la Cúria Fumada. Inventraris anònims. N. 5. 1397-1403. 1401, juny, 18 i 19. Vic Memorial dels béns de la metgessa Margarida Tornavona, que fa escriure l’honrat R. d’Argilagues sobre els que hi té poders. Els llibres són el primer bé inventariat, donant mostra del valor que per ella devien tenir. Apareixen 14 llibres en un cofre, dels que no en sabem el nom. En una altra part n’hi figuren deu més. - un llibre de medicina en romanç de “diverses medicines” - un llibre que parla de “nafres i medecines” - un llibre en llatí: “medicines” - un llibre en llatí: “medecina”

DOC. 35 AHCI. Fons Api Reg. 409. 1400-1403 1401, juny, 25. Igualada. Inventari dels béns de Ramon Coll. -

86 87

el “Cacii i de virbus cordis” d’Avicenna el primer “Canon”, en un volum el tercer, quart i cinqué “Canons” en un llibre86 un llibre de Rasis l’Art d’Hipòcrates un llibre de Galèn un llibre de Bernat Gordon La Rogerina, amb les gloses de Johan de Sent Amat Dos llibres de Guillem de Luca Un llibret compost de diversos tractats de medicina Un llibre de medicina Un “de simplici medicina”87

Els “Canons” d’Avicenna del metge salernità Mattheus Platearius el jove

LLIBRES L’objectiu d’aquest estudi no és fer una anàlisi del món del llibre, sinó intentar-lo relacionar amb una realitat canviant com és la que es produeix en la medicina en el segle XIV. . A més de noms, xifres, béns i contractes, el món dels protocols notarials ens mostra per complet una societat i els valors que en ella s’utilitzen. De qui parlem o quin tipus de contracte es signa, es important per establir tot un sistema de relacions que ens porta molt més enllà del que sembla mostrar-nos un document en la seva primera lectura. Més enllà dels elements més personals hi obtindrem una manera de viure, una professió, una família, una localització, ... i, per sobre de tot, una fórmula contractual que posa de manifest un valor important pels que el deixen o els que l’obtenen. Els subjectes són els protagonistes dels documents, però els objectes són qui ens parla d’ells: en testaments, vendes, pagaments, o inventaris de les deixes en podem obtenir tanta informació com de la part més privada; pel seu caràcter (en principi) impersonal, objectiu, si podem utilitzar aquest llenguatge. I el llibre és un objecte més, en principi. Un complement a afegir a la llista informativa que ens acosta a la vida dels protagonistes. I ens en dona bones referències: podem saber qui sap llegir, qui escriu, què interessa, de quins valors es parla, quina vàlua se’ls dona, ... i, sobretot (perquè en aquest estudi és el que ens interessa), quins llibres, qui els té i quina és la seva formació . No ens entretindrem aquí descriure l’educació de la baixa Edat Mitjana. Ja hem parlat de la formació que podien tenir els professionals relacionats amb la Medicina, però en la documentació podem comprovar com molts dels amos d’aquest llibres no tenen relació amb aquest món. Partint de documentació notarial publicada, podem obtenir una relació força concreta dels volums de temàtica mèdica que circulaven a Catalunya en aquest segle. La llista es prou àmplia i, després de fer una breu introducció al món de la medicina medieval a la Corona d’Aragó, podem afirmar que el món sanitari català (i per extensió també el valencià) es trobava obert completament a les influències externes que assimilava ràpidament. Un paper fonamental en l’interès per la literatura mèdica en la Corona d’Aragó, el té la monarquia, i especialment des de Jaume II podem

comprovar com la casa reial es preocuparà de tenir una “salut” sanitària més enllà del que fins llavors s’havia buscat. Ja hem vist com la inquietud pel món de la salut creix en el segle XIII i en el XIV es produiran canvis fonamentals en la medicina. Les monarquies i les burgesies emergents no en són aliens i participen del desenvolupament que la ciència tindrà en aquest temps. La promulgació de lleis, el sistema de control del seu ensenyament, la preocupació per l’intrusisme o per l’assistència universal parla molt de la influència del poder en aquesta evolució. Sabem que Jaume II88, per exemple, tenia un constant preocupació per la salut de la seva família. I un interès especial en la difusió de la literatura mèdica. I que llegia tractats científics i que els feia llegir als seus fills. En una ocasió reclama al seu primogènit un llibre del Mestre Roger (cirurgià) per fer-lo llegir al seu germà Joan. També arriba a reclamar, a un tal Adover (oficial de la casa reial), les obres i els útils de cirurgia que el subjecte retenia i que havien estat del mencionat Roger, per entregar-los al seu cirurgià Bernat Serra89, o que, assabentat que el Mestre Pere Gavet90, havia rebut procedent de París una Cirurgia Nova, li prega que li deixi per a fer-la copiar, en cas de trobar-la interessant. També trobem a aquest monarca escrivint a un cèlebre metge de Montpeller, Ermengol Blasis, demanant-li un llibre “de cura infirmitatis emorroydanum”91. Les relacions “internacionals” de la Corona, la situació geogràfica, el continu moviment comercial pel Mediterrani i la influència i proximitat de Montpeller (centre d’ensenyament i difusió de la Medicina més “moderna”) ajuden a l’arribada de les obres científiques. I un mercat potencial important, com demostren els documents, convertiran Catalunya-Aragó en un centre ben posicionat per a l’entrada de l’última literatura mèdica. Tot i això la manca de producció científica pròpia només queda dissimulada per l’obra d’Arnau de Vilanova, entre els segles XIII i XIV. No trobem gaires tractats (cap en el present estudi) escrits pels metges d’aquí. Només alguns escrits mèdics apareixen relacionats amb autoria de metges catalans (per exemple, a mitjans del XIV la presència de la Pesta, es resposta pel “Tractat de Pestilència” de Jacme d’Agramunt ). Al costat del Mestre Arnau, només trobem alguns noms propis que exerceixen com

Es interessant veure l’obra de MARTINEZ FERRANDO, . Jaime II de Aragón. Su vida familiar: Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Escuela de Estudios Medievales. Barcelona. 1948 89 Veure Bernat Serra, pàgina 75 90 veure Pere Gavet, pàgina 79 91 ANTONI IGLESIAS, A. El llibre a la Catalunya Baix-Medieval. Notes per a un estat de la qüestió

a metges reials o Papals com Sixtus Fort, Berenguer Sarriera o Ermengol Blasis

LES TRADUCCIONS

Si la creació no pròpia no té transcendència, si que podem parlar de la precocitat científica del català i el castellà, com a vehicles de comunicació tècnica. L’ús del català enfront del llatí comença a donar-se per part dels reis d’Aragó a partir de Jaume I (vegeu La Crònica, per exemple). Ramon Llull serà un dels primers filòsofs europeus en utilitzar la seva llengua vulgar en els seus escrits.. Així la vitalitat amb que apareix el català com a llengua científica no ve del no res. Coincidint amb l’època de plenitud i expansió econòmica i política, una nova classe social emergeix en les ciutats. La cultura adquireix una nova dimensió i les necessitats de comunicar i transmetre coneixements, i la institucionalització d’un nou sistema mèdic, amb la professionalització del metges facilitarà la irrupció de català en al literatura. Com ja hem comentat, el recolzament que donarà la monarquia resulta transcendental per l’aparició de les traduccions científiques en català. Entre els regnats de Jaume II i Pere el Cerimoniós s’inicia “un gran període de traduccions catalanes”92 . La situació geogràfica de la Corona d’Aragó i l’existència en el seu interior de tres comunitats (i cultures) diferents també facilitarà la tasca. A València la presència mudèjar que parla àrab i català converitrà la tasca en senzilla. S’utilitza el català com a pont entre l’àrab i el llatí en més d’una ocasió. Sabem que al voltant de 1300 el metge valencià Berenguer Aimeric va traduir part del Tasrif d’Abulcasis93, mentre estudiava a Montpeller i a petició dels seu Mestre Bernat de Gordó (metge de prestigi a la Universitat de Montpeller iescrits del qual també van circular en català). També trobem jueus que tradueixen de obres científiques en català. Com Jafudà Bonsenyor94, alfaquí, metge i intèrpret d’àrab de Jaume II i que va traduir la part de la cirurgia del Tasrif, a petició del monarca.

CIFUENTES, L. Translatar ciencia en romans catalanesch. La Difusió de la Medicina en català a la Baixa Edat Mitjana i el Renaixement. Llengua & Literatura.N. 8 Barcelona 1997. 93 Veure Abulcasis pàg. 52. 94 Veure Jafudà Bonsenyor pàg. 66

La cort d’aquest rei es mantenia al corrent de la literatura mèdica àrab mitjançant els seus traductors, als que facilitava la feina i se’ls atorgava pagaments. El mateix Arnau de Vilanova va traduir diverses obres d’Avicenna95 al llatí. I d’ell es va traduir el Regiment de Sanitat del llatí al català a petició de la reina. Les traduccions d’aquestes obres científiques van facilitar la penetració que des de l’eclosió de l’escola de Salern s’estava produint de la cultura mèdica àrab. També coneixem l’existència de traduccions que s’havien fet del català a l’hebreu i al castellà. Sembla que moltes de les traduccions es feien, però, del llatí. Fins i tot obres científiques àrabs, traduïdes al llatí anteriorment, es traslladaven al català a partir de la llengua universitària. Segons Lluís Cifuentes96, una de les claus de la irrupció del català en la ciència mèdica està en el procés de professionalització de la medicina i el recolzament que rep dels grups dirigents de la societat, que organitzaran i legislaran tot un sistema de control de la pràctica mèdica. Aquest control s’exerciria amb el sistema d’examen que limitarà l’accés a l’exercici dels “intrusos”, que allunyats de la Universitat o del sistema d’ensenyament obert (que es recolzarà enormement en les traduccions), seran acusats i bandejats de l’activitat mèdica. Les traduccions comptaran amb un públic potencial important. Els mateixos monarques (que sovint encarreguen traduccions científiques), la noblesa (en molts dels pròlegs comprovem que la traducció està dedicada alguna figura aristocràtica), la burgesia ( tractats sanitaris d’interès per a les ciutats) estan especialment interessats en aquestes produccions. Però el veritable públic d’aquesta literatura són els professionals de la Medicina. Observem clarament com els cirurgians, barbers-cirurgians, apotecaris i manescals no formats acadèmicament són els consumidors més clars d’aquestes obres. Són professionals no universitaris i que no coneixen el llatí. Gràcies a les traduccions tindran accés a la ciència mèdica que s’està produint i que marca el nivell d’exigència social que les noves legislacions demanen. Gràcies a elles poden arribar a coneixements propis de l’ensenyament universitari. D’aquesta manera, també, s’està limitant l’intrusisme en la professió i, especialment, la burgesia i els poders públics estant posant control als professionals que exerciran en els seus dominis. La producció d’obres traduïdes esdevé un pont entre el món 95

Veure Arnau de Vilanova pàg. 55 I Avicenna pàg.57... CIFUENTES, L. Translatar ciencia en romans catalanesch. La Difusió de la Medicina en català a la Baixa Edat Mitjana i el Renaixement. Llengua & Literatura.N. 8 Barcelona 1997. 96

acadèmic i el dels pràctics procedents del model d’ensenyament obert. L’ús del català es converteix a la vegada en un instrument de prestigi per els professionals no universitaris i de difusió de coneixement. Hem de pensar que és un públic instruït, capaç de llegir i cultivat, que segurament desconeix el llatí, entre els que podríem trobar els burgesos (al costat de reis i nobles) que acabaran patrocinant moltes traduccions. La major part d’obres traduïdes corresponen a la medicina pràctica i a la cirurgia. I algunes de les obres de l’anomenada Medicina theorica, també acabaran traduïdes, deixant el llatí , només per als llibres de l’escolàstica universitària. Les grans obres traduïdes que trobem en els documents són les dedicades a la cirurgia. Entre elles la Chirurgia de Teodoric Borgognoni destaca per la seva gran difusió, gràcies a la traducció que en va fer Guillem Corretger. En el seu pròleg, vol destacar que : “alguna partida de los sirurgians que són en la senyoria del noble En Jacme, per la gràcia de Déu, rey d’Aragó, no entenen los vocables latins, cor tots los hòmens d’aquestes nostres contrades obren més per pràctica que per teòrica, .... , e per assó caen en error ho en confusió per ignorància, e així no tant solament nou a éls la lur ignorància ans es dampnosa axí per mort a molts qui cobesegen ésser curatz per ells de nafres ...”97 Podem destacar que vol acostar l’obra als professionals no acadèmics, però també hi constatem que el traductor vol accentuar el fet que aquests han de tenir coneixements “científics” i no exercir sense saber o representant un perill per als seus pacients. I aquest també serà l’interès de la burgesia i la monarquia en les traduccions, intentar donar coneixements, és més, exigir-los (en forma de control i d’exàmens) perquè tinguin l’accés a l’exercici de la professió.

Fragment del pròleg del Manuscrit Espagnol 212 (ff 1ª-89vb) de la Bibliothèque Nationale de París (ms. P) recollit a: CIFUENTES, L. Translatar ciencia en romans catalanesch. La Difusió de la Medicina en català a la Baixa Edat Mitjana i el Renaixement. Llengua & Literatura.N. 8 Barcelona 1997

ELS LLIBRES DE MEDICINA RELACIONATS DOCUMENTALMENT

La llista de llibres que hem pogut identificar és força llarga i ens mostra clarament el pes de la literatura provinent de fora de la Corona d’Aragó. Podem observar clarament, en la documentació, com la influència de la literatura mèdica islàmica es fonamental tan a nivell universitari com entre els professionals que no han participat d’ell. Aquesta atorgarà als metges i cirurgians un base teòrica important, rebuda sovint fora dels àmbits acadèmics. Sabem que la base de la medicina àrab, i després, medieval està en la tradició grega, sobretot en Hipòcrates i Galè, que s’assumeix de manera creativa.98. És a l’Imperi Bizantí on es conservaran els coneixements clàssics i on les escoles de medecina proliferen i tenen importància cabdal per a la transmissió posterior de tots els seus coneixements fins a l’època medieval. Hipòcrates i Galè són la base dels textos clàssics que s’utilitzen en aquestes escoles. La lliçó, l’aprenentatge i el comentari dels textos són fonamentals en aquest sistema educatiu. A partir d’aquests textos bàsics alguns mestres s’atrevien a fer petits resums o a escriure sobre els seus coneixements. El coneixement que n’obtindran els àrabs i la seva expansió, tornarà tota la ciència mèdica clàssica a Europa. Des de Salern, amb clares referències bizantines, o des de l’Europa musulmana, els textos s’escamparan per les noves universitats. L’explosió de les relacions i moviments comercials facilitaran la seva propagació i la seva presència constant en les biblioteques mèdiques que podem documentar. Trobem llibres de l’anomenada medicina theorica, relacionats amb el món universitari i de la medicina pràctica. I d’entre aquest últims hem de destacar els relatius als Regiments de Sanitats, els receptaris i els tractats de cirurgia, que podem identificar clarament. A continuació detallem la relació de llibres que hem pogut reconèixer i que ens parlen, ara en sentit pràctic i real, del sistema, del funcionament i de la formació mèdica Baix Medieval. Per ordre alfabètic, detallem l’autor, el llibre i el document en que l’hem reconegut.

.SÁNCHEZ, M.A. Y . GONZÁLEZ, A. . La transmisión de los saberes clásicos en la Edad Media. Historia de la Enfermedad. Edició de Centro de Estudios Welcome-España. Madrid. 1987

AUTOR Albert Magne Albert Magne Albucasis

ANYS 12061280 12061280

LLIBRES

DOCUMENTS

Super librum fisicorum

De animalibus

Aristòtil

+1013 Cirurgia s. Kitab al-Tarif 384 – Liber naturalis philosophie et 322 a C. metafisicie

Arnau de Vilanova

1239/401311 Aforismi de gradibus

Arnau de Vilanova

1239/401311 Liber conservationis sanitatis

9,15,16,18,27

Arnau de Vilanova Arnau de Vilanova

1239/401311 Liber utilitatis nature secretum

12 i 25

Medecines del vi

Colliget

Terç d’Evicenna

El Cannon

Un llibre

Bruno Longoburgensis XIII

De cirurgia

Galè

Averroes Avicenna

11261198 9801037

Avicenna Bernat de Gordó

12581320

129-200 XIIGiles de Corbeil 1220/24

Meganegni s. Magatenni

De pulsu

Gui de Montrocher

XIV

Manipulus curatorum

Guy de Chauliac

13001368

Ars cirurgie vocatus Guido de Caylach

Guillemus de Sumereye

XIII

Experimenta

Hipòcrates

460 a.C. Regiment de sanitat que fèu Ypocràs

Hipòcrates Hipòcrates

Omnis qui medicine (pronostica) 29

Hipòcrates

460 a.C. Aforismi Medicina: Liber qui introductorius dicitur

Hunain ibn Ishaq

809/10870

Iesus de occulis

Hunain ibn Ishaq

809/10870

Liber Isagogarum Iohannicii

Ibn al-Jazzar

1009

Ibn Massawayh 857

Viaticum s. Zad al-musafir Sequitur cura de panicelis occulorum (liber qui incipit)

Isaac Israeli, el vell

Opus de simplici medicina s. liber de gradibus simplicibus

Jafudà Bonsenyor

Dits de doctors

Jafudà Bonsenyor

Consuetudinibus quem composunt magister Jafudanus

Johan de Sent Amat

La Rogerina amb les gloses de ...

De cirurgia

Anthidotari

Macer de viribus erbarum

6, 11

Experimenta que atribununtur magistro Galieno

Lanfranc de Milà

932

1306

Nicolau (de Salern) (?) Odo de Meung

Ps-Galè

6 29

Raimon Llull

1222/331315/16 Art de medecina

Razes

865923/24

Almençor

Cirurgia de Rahis

Razes

Roger Bacon

Totum continens 1210/14- Albrivie Avicenne qui dicitur 1294 Rogerius Baco

Roger Bacon

12 i 18

Diversitates ignium

Roger de Frugardo (?)

XII

De cirurgia

Rolando de Parma

XII

Cirurgia magister Rotlandi

Liber Rotgeri: post mundi fabricam

Roger de Salern Serapió d’Alexandria

II a.C.

Agregador

Teodorico Borgognoni

12051298

Liber cirurgie vocatus Tederichi major

6 i 26

Trotula

XIII

Trotula (tres tractats de metges de Salerno)

Vicent de Beauvais

1264

Liber practice medicine

“Passà lo període mistich de curar còssos ab l’esperança de salvar ànimes, y s’inicià’l període científic, curant pel goig de curar”99

ROCA, J.M. La Medicina Catalana en temps del Rey Martí. Fidel Giró Impresor. Barcelona. 1919.

INTRODUCCIÓ

L’objectiu d’aquest estudi és fer una aproximació a la Medicina Medieval catalana, des de les biblioteques que ens han arribat inventariades. Gràcies a les dotzenes de llibres apareguts en elles, podem comprovar com la ciència medieval es transmet i es difon ràpidament en aquest territori. El que a vegades s’ha anomenat com a “primer Renaixement” .es l’expressió més fidel d’un món en constant evolució que ja en els segles XIII i XIV dona mostra de la maduresa científica en la que es basarà el coneixement, i en especial la medicina, de les centúries posteriors. La propagació de la cultura del món islàmic i de l’hebreu (amb tot el que representa com a mestissatge cultural), la difusió dels manuscrits i l’aparició de textos en llengua vernacle, o les Universitats, són alguns dels elements que jugaran a favor del coneixement en un món es mostra més receptiu i obert. Descobrir (per a mi va ser un descobriment) l’inventari de Bernat Serra, en la documentació notarial del segle XIV, un cirurgià barceloní mort l’any 1338, em va proporcionar una agradable sorpresa: em va obrir tot un món de coneixement que abans de començar a treballar em semblava llunyà. En principi, només la quantitat de llibres relacionats era el que m’hi atreia. El seu estudi i la relació que he pogut determinar amb d’altres documents i amb una medicina molt més rica (i pròxima) del que semblava, és el que em permet afirmar el valor de la seva qualitat. Aquest document és un reflex del moment que viu la medicina, de la seva circulació i, perquè no dir-ho, de la seva modernització. Un món que canvia i una ciència que evoluciona amb ell. Els inventaris notarials ens permeten una aproximació prou fidedigne per a l’estudi de diversos aspectes de les societats a que responen. Són font inesgotable d’informació i la comparació amb d’altres documents de la mateixa tipologia ens ajuda a fer un bon retrat d’un món llunyà, però en el que està fonamentant la nostra societat. Tot i que de manera fragmentada (només ens dedicarem a “observar” els llibres de temàtica mèdica), el seu estudi ens ajudarà a situar-nos davant un retrat viu i dinàmic del que volem estudiar i on podem comprovar l’ombra de tot el món social, econòmic i, fins i tot, polític que s’hi mou al voltant. Abans, però, d’entrar en el món de la medicina a la Corona d’Aragó en la baixa edat mitjana, hem de fer un primer plantejament de la situació política, social, econòmica i, fins i tot militar. El segle XIII serà un període en el que les campanyes bèl·liques s’acompanyaran del creixement del comerç, de la burgesia i de tot allò que relacionat amb l’auge de les ciutats anirà arraconant el món feudal. El

desenvolupament de tot un món notarial i la complicació que comença a presentar la documentació, són una fidel expressió de les “noves” necessitats. El desenvolupament del Dret, lligat a l’aparició de les primeres Universitats, serà la resposta que ajudarà cobrir la formació necessària pels professionals i que reflectirà en els seus documents els canvis que van desencadenant les noves relacions comercials i polítiques producte de l’estatus que van adquirint els nuclis urbans com a centre de tot tipus de relació. Deixada de banda l’expansió cap al Sud peninsular i després d’un segle XIII, esquitxat de conflictes constants, des del regnat de Pere II el Gran, la Corona d’Aragó inicia un política expansiva mediterrània, que facilitarà nous contactes internacionals i que de mica en mica obrirà al món comercial català un ampli mercat. Les operacions es multiplicaran i l’establiment de “Consolats de Mar” en els grans ports mediterranis suposarà un gran increment en el moviment econòmic ( també militar) catalano-aragonès que arribaran fins a Àsia Menor i Egipte. Les relacions amb els pobles mediterranis, les conquestes militars, el comerç i, fins i tot, la política matrimonial afavoriran el contacte amb una Itàlia a l’avantguarda cultural. El que havia estat un comerç només amb incidència interna esdevé obert a tot un món nou: a la Mediterrània arriben les matèries exòtiques d’Àfrica i Orient, i el seu control permetrà dominar els flux de mercaderies del sud i de l’est europeu. El mercat monetari, els préstecs, les lletres de canvi, acompanyen l’aparició d’una nova classe social, la burgesia, formada per aquells comerciants que es van enriquint i forjant-se un lloc al costat del poder, i sobre el que cada vegada influiran més. La ciutat s’ha convertit en el centre de desenvolupament social, polític i econòmic més influent. I en ella s’afavoriran l’aparició de nuclis d’ensenyament i transmissió de coneixements que a l’auguri, primer de l’església i després de la monarquia aniran adquirint protagonisme, sense oblidar l’interés que la burgesia sempre hi posarà . Tot i això, si bé culturalment els contactes i les relacions amb la península itàlica contribuiran a la ràpida assimilació dels nous models, el món universitari aparegut al Nord d’Itàlia a finals del segle XI, no arribarà a la Corona fins començaments del XIV, exeptuant la creació a Montpeller d’un important nucli de formació, que entre els segles XI i XIV es mantindrà, sovint, sota el control dels comtes de Barcelona o dels reis de Mallorca. Per altra banda, la situació geogràfica de la Corona d’Aragó va permetre el manteniment de relacions culturals de forma continuada amb el món de

l’Al-andalus, i la coexistència de manifestacions científiques i religioses diverses en el regne fins mitjans del segle XIV, de manera relativament pacífica. D’aquesta manera esdevenia una mena de pont per on circularen coneixements de diversa procedència i que en la baixa edat mitjana van produir obres i traduccions mitjançant les que llibres i tècniques van poder-se compartir entre les diferents concepcions que predominen en l’Europa medieval: el món cristià, el musulmà i el jueu. I és en aquest marc on la preocupació per a la salut comença a tenir sentit per als grups socials dominants. La monarquia, la burgesia, la noblesa (en menor mesura) cerquen l’ajuda dels professionals per combatre malalties i accidents. El seu recolzament en la formació dels professionals, en la creació científica, o en la traducció, esdevindrà fonamental per un sector que creixerà paral·lelament al desenvolupament econòmic i jurídic del que ja hem parlat. La medicina, i el col·lectiu que la practicarà, tindrà un pes específic important en la societat. La Corona d’Aragó serà l’extrem occidental d’un arc mediterrani que arribarà fins al Sud d’Itàlia i en el que es desenvoluparà entre els segles XIII i XIV una evolució del món científic al que sovint s’ha anomenat “primer Renaixement”. L’aparició de nombroses traduccions en romanç, converteixen el català en una de les primeres llengües vernacles en utilitzar el propi idioma en els manuscrits científics. Aquest fet va estretament relacionat amb l’emergència de la burgesia i amb el paper i prestigi que cada van adquirint els professionals mèdics i la importància que per a la societat té la seva formació, com podrem comprovar més endavant. Si les campanyes militars de l’expansió catalana del segle XIV, van representar una ampli desenvolupament de la cirurgia, amb l’arribada arrasadora de la Pesta Negra a partir de 1348 podem comprovar que la ciència catalana es troba en primera línia amb la publicació, el mateix any, del primer text mèdic escrit originalment en català El regiment de preservació de pestilència de Jaume d’Agramont, que a més esdevé un dels primers tractats que en s’hi “enfronta”. En el món de la medicina medieval s’hi relaciona sovint tot allò que pertany al món físic i a la filosofia natural. L’astronomia i l’astrologia formen part de les creences que les fan participes del món del guarir. Sovint els mateixos monarques són qui patrocinen aquestes obres i els que les utilitzen en benefici, creuen, de la seva salut. Tot i això, no considerarem, en aquest treball, les obres ni la “ciència” que s’hi puguin relacionar.

Si que tindrem en compte alguns documents de començaments del segle XV, en un dels que hem pogut comprovar la presència femenina en l’exercici de la medicina100.

100

Aquest estudi ha estat possible gràcies a poder compaginar dos treballs en un. La idea original de fer un treball sobre la figura de Bernat Serra i un altre basat en documentació notarial em va obrir la possibilitat de fer una investigació a partir de la documentació publicada i extreure’n tota la bibliografia possible per intentar relacionar l’evolució científica d’aquest temps amb el que ens diuen les fonts notarials.

ELS AUTORS I LES OBRES

En aquest apartat volem mostrar la relació que es produeix entre els protagonistes dels documents i les obres que hi trobem reflexades. No pretenem fer un treball de recerca sobre els autors i els seus llibres, sinó donar unes breus referències sobre les obres mèdiques que hem pogut estudiar. Entre grans noms com els d’Aristòtil o Arnau de Vilanova figuren autors sense gran difusió, però que com podem comprovar en aquest treball, han esdevingut fonamentals per al desenvolupament de la medicina medieval, i que van gaudir de l’admiració dels professionals que els van utilitzar en la seva formació. Era comú en l’Edat Mitjana que en un volum s’agrupessin més d’una obra escrita. En inventaris i llistats només apareixen els títols o els incipits del primer manuscrit. I, per tant, només d’ells podem parlar, perdent una part important de la literatura que es pogués trobar en les biblioteques treballades. Els títols en cursiva indiquen obres de les que desconeixem l’autor.

Albert Magne (1206-1280) De nom original Albert von Bollstadt, és un destacat dominicà alemany representant de l’escolàstica, que va fer classes a Colònia i a París. És un erudit que escriu llibres de Filosofia, Teologia i Medicina, tot i que també sembla “dominar” la màgia i l’astrologia. D’ell trobem una obra de Física general (Super librum fisicorum) i el De Animalibus, un compendi de zoologia, que segueix a Aristòtil, en el document n. 12 del llicenciat en lleis Jaume Vallseca.

Abulcasis (mort al voltant de l’any. 1013) Es una figura d’importància vital en la medicina medieval. La seva feina avarca la farmàcia, la medicina i la cirurgia. Va néixer a Còrdova en el moment de la màxima efervescència cultural de la capital andalusí. Poder comptar amb una gran biblioteca com la que hi ha en la ciutat en el segle XI facilitarà la seva feina i l’elaboració de la seva gran obra al-Tasrif.

Al-Tasrif està composta de trenta tractats on s’expressa tota la ciència farmacològica i terapèutica que es coneix en el seu temps. Gerard de Cremona, en el segle XIII en va traduir al llatí, a Toledo, la part que parla de medicaments. El tractat número trenta d’aquesta obra és el més conegut i en el que es parla amb gran precisió de la cirurgia. És la primera obra científica amb il·lustracions d’instrumental quirúrgic molt detallat. Gràcies a la copiosa iconografia101 que ens mostra podem adonar-nos dels avanços tècnics de que gaudia la cirurgia islàmica. El seu text deixa molt clar que hi ha dos tipus de cirurgia: les que milloren la salut i les que causen la mort, i la seva preocupació principal es donar instruccions per evitar el segon tipus, després de que la cirurgia havia caigut en un desprestigi i en mans de gent poc preparada. En tres parts explica la utilització del cauteri, les malalties que impliquen tractament manual i, per últim, parla de traumatologia. Berenguer Eimeric, al voltant de 1300, va traduir al català com a pont per al llatí (tot i que sembla que no van circular còpies en català)102, directament de l’àrab, el tractat que descriu les dietes dels malalts a petició del seu mestre a la Universitat de Montpeller, Bernat de Gordó A instància de Jaume II, Jafudà Bonsenyor, va traduir la part quirúrgica al català103. Trobem la versió llatina d’aquesta obra en l’inventari de Bernat Serra.

Antidotari salernità La necessitat de recopilar les normes de composició i preparació de medicaments, va donar lloc a un gènere literari molt difós en l’Edat

101

Imatge procedent de GRANJEL,LS.. La medicina Española Antigua y Medieval. Historia General de la Medicina esapñola . Vol I. Ediciones de la Universidad de Salamanca. 1981. 102 GARCÍA BALLESTER,L. La medicina a la València Medieval. Medicina i societat en un país medieval mediterrani. Ed. Alfons el Magnànim. València . 1988. 103 veure Jafudà Bonsenyor i Bernat de Gordó en aquesta relació.

Mitjana: els receptaris, anomenats en àrab aqrabahdin i en llatí antidotaria. 104 De fet, el seu nom prové de Antidotum, que significa, remei, medicament. Els Antidotaris són receptaris anònims, que pel que sembla estaven en constant reelaboració. Havien de tenir un caràcter pràctic i els metges els utilitzaven sovint. En ells acostumen a apareixer formules complexes sense ordre preestablert. Per aquest motiu alguns autors afirmen que són recopilacions. En molts d’ells trobem receptes amb contingut del tot supersticiós. Les receptes estan estructurades en un ordre similar: el títol, les indicacions, els ingredients (amb pesos i mides corresponents) i la forma de preparació i administració. Sovint s’hi adjunta alguna recomanació i s’hi indica que l’autor a comprovat la recepta i, a més, que alguna personalitat l’ha utilitzat en alguna ocasió. Una de les obres més conegudes de l’escola de Salern és l’anomenat Antidotarium Nicolai. No tenim cap detall del seu autor que només es anomenat per Christophorus de Honestis en el segle XV. Coneixem el nom de l’autor per la introducció que fa en el volum: “Ego Nicolaus rogatus a qui buscam in practica medicinae studere volentibus,...”105. Sembla estrany, però, que l’autor respongués a aquest nom, quan no hi ha cap autor salernità que el mencioni, tot i que utilitzaven el volum constantment. Tots ell parlen exclusivament de l’Antidotarium, sense fer referència a cap nom. Segons Sigerist, que va fer un estudi sobre els diferents Antidotaris medievals el 1923, Aquest volum podria correspondre als inicis de l’escola de Salern i podia haver-se desenvolupat (créixer) paral·lelament a l’evolució de l’escola. Si les receptes velles no servien, s’eliminaven i se n’escrivien de noves. Inclou 150 receptes molt complexes, amb les indicacions i els components amb que estaven elaborades, però conté molt poques referències de preparació. La seva anomenada sembla tenir origen en el fet que esdevé un Antidotari completament diferent dels anteriors i on la “modernització” de receptes 104

GARCIA, D. El fármaco en la Edad Media. Historia del Medicamento . Editat per Antibióticos S.A. Madrid. 1984. 105 FOLCH JOU, G, (Dir.) Historia General de la FArmacia. El medicamento a través del tiempo. Vol 1.pàg. 231. Ediciones sol s.a. Madrid 1986

s’expressa clarament en diferència dels receptaris anterior, més pròxims entre si. A més hi podem detectar la influència de la medicina àrab, que va començar introduint-se a Salern, des del mateix Constantí l’Africà106 . Per exemple, hi apareixen fórmules de xarops, que són especialitat àrab, o la inclusió d’algunes drogues d’origen àrab. Moltes de les receptes es troben incloses en obres de Constantí l’Africà. D’aquest fet `podríem afirmar que l’anomenat Antidotari Nicolai fos una elaboració posterior, i amb gran influència de les “novetats” àrabs, d’un original Antidotari Salernità. És un llibre molt identificat a l’època baix medieval, i el seu èxit va ser l’adaptació que fa a les necessitats l’època. Sens dubte va tenir una àmplia difusió per tractar-se d’un receptari curt i pràctic (davant de les més de mil receptes d’altres volums, aquest només en presenta 150) que facilita el treball del metge i de l’apotecari, gràcies a les llistes que incloïa de sinònims i de la important llatinització que va aportar al món de les fórmules magistrals que inclou.

Aristòtil (384 – 322 a. C.) Tot i no ser metge la seva influència en la medicina esdevindrà fonamental fins el Renaixement. La seva obra abarca totes les ciències, i més que parlar de volums mèdics hem de considerar les seves obres de biologia. Va escriure les bases d’anatomia que es seguiran força temps . En els fonaments mèdics segueix a Hipòcrates i ja parla de la teoria dels humors i la seva influència en la salut. Fins la Baixa Edat Mitjana, es considerarà a Aristòtil com un pilar inamovible, base fonamental de l’escolàstica. En els documents n. 12 i 25 trobem el seu Liber naturalis.

Arnau de Vilanova (1239/40-1311) El Mestre Arnau és el més “brillant representant de la medicina del segle XIII”107. Metge de reis i de Papes, professor universitari a Montpeller (la

106

veure el capítol de “La influència de Salern, pàgina 6. FOLCH JOU, G, director. Historia General de la Farmacia.. El medicamento a través del tiempo. Vol I Ediciones el sol Madrid. 1986. 107

gran Escola Mèdica del seu temps) i molt prolífic en la seva producció literària. Aquest metge mereix un estudi per ell mateix, i la seva obra enciclopèdica encara està en procés de publicació108. Tan es el seu volum que no sembla l’obra d’un sol autor. La seva procedència d’una zona fronterera (el Regne de València) va facilitar el coneixement de l’àrab, i l’hebreu, i la seva comprensió i lectura. Arnau de Vilanova109 també va poder viure la convivència de tres cultures que compartien ( i s’entenien) un món molt obert. Tot i això, sembla que va participar del clima antimusulmà i antijueu que regnava entre la minoria cristiana. Va exercir en la casa reial des 1281 fins 1290, però en el 92 ja es home de confiança de Jaume II d’Aragó. Va viure, també, a la cort de Frederic de Sicília, i va convertir-se en metge del Papa Climent V, del que era amic personal. Participa de de discussions científiques, religioses i filosòfiques apassionadament De mentalitat oberta, va participar activament d’una escolàstica molt receptiva a les novetats i “que va saber, amb rigor i audàcia intel·lectuals, aplicar les seves armes metodològiques a la reflexió sobre els problemes mèdics, tan teòrics com pràctics”110.

108

Està en procés d’edició l’obra completa d’arnau de Vilanova per part de GARCIA BALLESTER,J; PANIAGUA,A i McVAUGH, M.R. eds. . Arnaldo de Villanova Opera Omnia. Col.lecció de 18 volums, fins ara. 109 Imatge procedent de GUTHRIE,D. Historia de la Medicina. Salvat editores. Barcelona. 1947. 110 GARCÍA BALLESTER,L. La medicina a la València Medieval. Medicina i societat en un país medieval mediterrani. Ed. Alfons el Magnànim. València . 1988

Des del seu magisteri va ser protagonista de la reforma intel·lectual que va afectar l’estudi de la Medicina europea, ampliant l’horitzó amb nous textos mèdics. A més estava compromès amb la problemàtica social de l’època i participà de les preocupacions socio-religioses en que desembocava el gran problema de la pobresa. El Liber Conservationis Sanitatis, que trobem en els documents 9, 15, 16, 18 i 27, és el més repetit en el nostre estudi documental, i se l’ha considerat com un dels clàssics de la literatura sobre higiene i dietètica de l’edat Mitjana. Berenguer Sarriera, cirurgià , va traduir (entre 1305 i 1308) el Regiment sanitatis que Arnau de Vilanova havia escrit per a Jaume II poc abans, a instància de la reina Blanca d’Anjou. En el document n. 23 també hi trobem el medecines del vi, un llibre dedicat a explicar la preparació de diversos vins medicinals. Sembla que d’aquesta obra provindria la idea de que Aranau hauria descobert la destil·lació de l’alcohol.

Averroes (1126-1198) Hem de destacar-ne l’amplitud de la obra tot i que la fonamental és la filosòfica, amb gran influència aristotèlica. El Colliget és la seva gran enciclopèdia mèdica titulada originalment Kitab al-Kullîat fi-l-tibb, escrita abans de l’any 1162. En coneixem traduccions a l’hebreu i al llatí, i es llegia en algunes Universitat com en la de Perpinyà. Està dividida en set llibres que comprenen des de temes antropològics, fins als clínics i sobre la higiene. El seu autor en va destacar que volia ser un text pràctic, de record per als que ja havien estudiat Medicina. El Mestre en Medicina Pere Gavet és l’amo d’un exemplar d’aquest llibre, que trobem en el document n. 8.

Avicenna (980-1037) Els seu nom original és Abu Alí el Hosain, Ibn Sina, i va ser metge del califa de Bagdad des dels divuit anys. Aquest càrrec li permet accedir a la gran biblioteca cortesana de la capital Persa.

El Cànon és el tractat més cèlebre provinent del món àrab i influent en les universitats europees fins més enllà de l’Edat Mitjana. Era un llibre que disfrutava de l’entusiasme dels metges jueus i musulmans. Havia arribat a començament del segle XII. Tot i això quan va ser traduïda a Toledo al llatí, de la segona meitat del XII i difosa a l’Occident europeu va despertar l’entusiasme dels cristians, mentre musulmans i jueus continuaven preferint altres obres com les de Rases, afirma García Ballester. Està dividit en cinc llibres i segons Guthrie, intenta reconciliar els ensenyaments de Galè amb els d’Aristòtil. Conté nombrosos aforismes. Pels seu redactat Arnau de Vilanova el considera com l’esborrany d’una obra encara per acabar. És una obra molt àmplia i oberta en la que hi tenen cabuda des de l’elaboració de drogues, o la descripció de malalties fins a la preocupació per la higiene pública o per l’estat dels ancians. Arriba a donar indicacions per als viatgers i considera la música com a valor curatiu. D’Avicenna111 sabem que va circular en català en el segle XIV112, però els documents on el trobem no deixen clar l’idioma en es troba escrit. Es parla de Lo Terç (tercer llibre) d’Evicenna, però aquest numeral no ens permet afirmar l’idioma del volum. Com tampoc s’indica en el document n. 33 en que es parla del primer, tercer, quart i cinquè volums del Cànon

Bernat de Gordó (1258-1320) Es va formar a Salern i va ser professor de la Universitat de Montpeller des de 1283 a 1308. Al citar malalties contagioses inclou l’epilèpsia. Va 111

Avicenna impartint una classe. Miniatura de la traducció llatina de Gerard de Cremona (XIV). Imatge procedent de Crónica de la Medicina. Coord. CORTINA,L I FONOLLOSA R. Plaza & Janés.. Barcelona 1995. 112 L’any 1386 Pere el Cerimoniós va demanar a Hug de Santa Pau “lo vostre Avicenna, que, segons se diu, és escrit en vulgar”. CIFUENTES, L. Translatar ciencia en romans catalanesch. La Difusió de la Medicina en català a la Baixa Edat Mitjana i el Renaixement. Llengua & Literatura.N. 8 Barcelona 1997.

escriure, Lilium medicinae, escrit entre 1303-1305, on apareixen per primera vegada descrits estris com un braguer. A instància seva, Berenguer Eimeric, estudiant valencià de Montpeller (coneixedor de l’àrab), va traduir una part del Tasrif d’Abulcasis. Tenim un llibre seu en el document 33 del que desconeixem el nom.

Bruno de Longoburgo (segle XIII) És un dels màxim exponents de l’escola quirúrgica que floreix a Bolònia en el segle XIII. Trobem un exemplar de la seva Cirurgia en català, en el segle XIV a la Biblioteca del monestir de Santes Creus i al de Ripoll113. Bernat Serra en té un volum. Galè114 (129-200) Nascut a Pèrgam i de sòlida formació va esdevenir metge i adquirí gran experiència en l’escola de gladiadors de la ciutat. Aviat la seva fama el va portar a Roma on el seu nom es va convertir en el més clàssics dels mestres de Medicina fins al Renaixement. No va ser fins a finals de la Baixa Edat Mitjana que es comença a qüestionar la seva obra. El seu plantejament de que el cos és només un vehicle de l’ànima arrelà poderosament entre els cristians i els musulmans que veurien en les seves teories un reflex més de l’espiritualitat imperant. 113

Ve CARDONER i PLANAS, A.. Història de la medicina a la Corona d’Aragó (1162-1479). Pàg. 30 i 164. Ed. Scientia. Barcelona 1973 114 Galè i Hipòcrates en un fresc de la catedral d’Agnanipintat al voltant de l’any 1225.Imatge procedent de Crónica de la Medicina. Coord. CORTINA,L I FONOLLOSA R. Plaza & Janés.. Barcelona 1995.

Seguia la ciència d’Hipòcrates i d’Aristòtil la filosofia d’un poder creador, un Déu. Intentarà, amb una obra monumental, reunir totes els corrents de la filosofia i la medicina del seu moment, per a formar un concepte total de ciència. Científicament va fer disseccions d’animals per entendre l’anatomia. Estava prohibit dissecionar cadàvers humans, i va traslladar els seus coneixements dels cossos dels animals als de l’home, cosa que el portarà a diversos errors. podem dir d’ell que va descobrir que per les artèries hi corria sang i no aire com es pensava fins aleshores i que aquesta es movia des del centre del cos cap a la perifèria. La seva obra representa el final de la Medicina Antiga i l’inici d’una tradició que no es qüestionarà fins l’aparició dels nous aires científics del XV. En les seves obres hi ha la base de coneixements que es fa llegir a les Universitats medievals. Així sabem que des dels seus primers estatuts, la Universitat de Montpeller obliga la lectura de l’Ars Parva després,sis obres més i la lectura comentada dels seus Techne . La Megatenni, és l’obra que trobem en la biblioteca de Bernat Serra (doc. N. 6).

Giles de Corbeil (nascut al voltant de 1220) Va ser un reconegut metge francès, que va estudiar a l’escola de Salern i més tard va ensenyar a París. Va escriure dos llargs poemes científics, que van esdevenir famosos: De Pulsibus i De Urinis. De pulsus és el volum que trobem en el document n. 14 del notari Antic Font.

Honain ibn ishaaq al-ibadi L’expansió de l’Islam a partir del segle VII comporta que la seva cultura i ciència s’estenguin arreu de la mediterrània. Des de l’Imperi de Constantinoble i mitjançant les grans caravanes comercials que travessen Orient es produeix un transvasament de coneixements des de la Xina i la Índia fins a aquesta zona. A Damasc, El Caire i Bagdad apareixen escoles de traducció que portaran a l’àrab obres científiques i filosòfiques d’aquest món grec, tan pròxim i tan llunyà. Serà així com tot un volum de coneixements “estancats” a Bizanzi arribaran més tard a Europa mercès a l’expansió musulmana.

Un personatge fonamental en aquesta tasca serà el metge cristià Hunain ibn Ishaq, conegut com Iohannitius en llatí, que en el segle IX traduirà a l’àrab tota la medicina antiga. Conegut en el món llatí com Iohannitius. Va néixer a l’entorn de la primera dècada del segle IX a Hira, Mesopotàmia, en una família àrab i cristiana. Es va formar a Basora i a Bagdad, on va exercir de metge de més d’un califa. La seva obra de traducció va permetre l’arribada de tota la tradició grega a la medicina àrab, així com també va representar un enriquiment fonamental en el seu lèxic científic. Va imposar una nova terminologia que l’expansió islàmica va estendre, després, per tota l’Europa occidental, i que va penetrar directament en el seu vocabulari. Va traduir Hipòcrates, Oribasi i Pau d’Egina a l’àrab, però la base fonamental de la seva obra esta en Galè, en el treball de qui es basarà la seva “Isagoge Johanitii”. D’aquest mateix metge va traduir el pla d’estudis de l’escola de medicina d’Alexandria, “Summaria Alexandrinorum”. La seva Isagoge Johanitii, és una de les obres científiques fonamentals en l’entrada de la medicina clàssica a Europa. Al voltant d’aquest llibre girarà sempre l’anomenada Articella115, base de l’ensenyament de la Medicina Medieval És una introducció a la medicina que va circular molt en la Baixa Edat Mitjana. El seu autor, Iohannitius, es un personatge de difícil identificació per alguns autors116, i no respondria a Hunain ibn Ishaq, sinó més aviat a alguna escola mèdica d’Alexandria (en el segle VII), i seria en el cercles del traductor àrab on s’afegiria a l’obra la influència de la biologia aristotèlica i el text no tindria mentalitat tan ortodoxament gal.lènica. Trobem aquesta obra formant part de l’anomenada Articella, un conjunt de llibres obligatoris que esdevé un dels fonaments principals del currículum mèdic europeu fins el XIV, en que es substituïda pel Cànon d’Avicena117. Divideix la medicina en dos grans apartats: la pràctica i la teòrica, alhora subdividida en contemplació de les coses naturals, de les no naturals i de les que són contra-natura; i d’elles en depèn la ciència que estudia la malaltia.

115

veure nota n. 13 SÁNCHEZ ,M.A Y GONZÁLEZ, A.. La transmisión de los saberes clásicos en la Edad Media. Historia de la Enfermedad.pàg. 144. Edició de Centro de Estudios Welcome-España. Madrid. 1987 117 McVAUGH. Islamic medicine in the kingdom of Aragon in the early fourteenth Century. www.islameset.com 116

118

De les coses contra-naturals la malaltia, la seva causa i els seus símptomes se’n desprendran les tres parts fonamentals en que es divideixen els tractats de Patologia medievals: la Nosologia, l’Etiologia i la Semiologia. La divisió de la medicina establerta per aquesta obra en els camps de la teoria i la pràctica, es mantindrà pràcticament igual fins el segle XVII Sabem que el Isagoge es llegia i comentava en les escoles de medicina de Salern i a Montpeller en el segles XIII i XIV, com ho confirmen les butlles publicades pel Papa Climent V, on es fixaven les obres que s’havien d’utilitzar en l’ensenyament de la medicina119. Ja trobem obres de Ibn Ishaq en biblioteques catalanes en el segle XII. A Barcelona l’any 1134 hi ha documentada una traducció de l’àrab al llatí de Plató de Tívoli de la Aeneas de pulsibus et urinis, i una de làraba a l’hebreu de la Isagoge en el XIII, feta per Mosse Ben Samuel Ibn Tibbon. La primera traducció al català de la Isagoge es troba a la Biblioteca Nationale de París, correspon al segle XV (pel tipus de lletra) i no sabem si es tracta d’una traducció de primera mà o d’una còpia d’una traducció més antiga4 Un volum d’aquesta obra apareix en l’inventari de Bernat Serra (doc. 6) i en la relació dels 162 llibres que rep el llicenciat en lleis de Barcelona Jaume Vallseca (doc. N. 12)

118

GARCIA,D. El fármaco en la Edad Media. Historia del Medicamento. Editat per Antibióticos S.A. Madrid. 1984. 119 CARDONER i PLANAS,A. Història de la Medicina a la Corona d’Aragó (1162-1479). Ed. Scientia. Barcelona. 1973. referència de FOURNIER,M. Les statuts et privilèges des Universités françaises. París. 1891.

També trobem en el document de Bernat Serra, el Iesus de occulis, que probablement sigui el text més antic escrit sobre oftalmologia120

Guy de Chauliac (1300-1368) Natural d’Auvèrnia, va ser el deixeble més destacat de Henri de Mondeville (1260-1320), a Montpeller. Va ser metge i capellà del Papa d’Avinyó Climent VI i dels seus successors.

Podem observar en aquesta il·lustració de la seva Chirurgie, (segle XIV) com el mestre Chauliac observa un ajudant que talla herbes remeieres a l’exterior i un altre les treballa en un morte121r.

La seva obra Cirurgia Magna cita més de cent autors, en més de tres mil notes, introduint en gran manera la cirurgia àrab d’Abulcasis. Descriu per primera vegada el tractament de ferides de bala, considerant la pus que produeixen les infeccions com a depuratiu de les ferides. Donà molta importància a l’estudi de l’anatomia per poder exercir satisfactòriament la cirurgia. A més deplorava l’existència de “intrusos” ambulants que fessin operacions d’hèrnia o cataractes si no tenien la suficient preparació.

120

GUTHRIE, D. Historia de la Medicina. Salvat editores S.A. Barcelona. 1947 Imatge procedent de Crónica de la Medicina. Coord. CORTINA,L I FONOLLOSA R. Plaza & Janés.. Barcelona 1995. 121

Coneixem l’existència d’un manuscrit de la Cirurgia traduït en català i que es va trobar en les Cobertes d’un registre notarial122

Hipòcrates (460 a. C.) Sens dubte és el metge més conegut de l’Antiguitat, tot i no conèixer detalls de la seva vida. Plató va descriure la seva medicina com una medicina basada en la filosofia natural. En aquesta frase es resumeix la seva obra. Per Hipòcrates el metge ha de conèixer el conjunt de la natura, abans de poder tractar al malalt. Creu que les relacions entre el cos i la natura depèn de les influències externes. Gràcies a les observacions geogràfiques i climàtiques podem classificar les malalties segons les estacions de l’any.

122

CARDONER i PLANAS,A. Història de la Medicina a la Corona d’Aragó (1162-1479). Pàg. 36. Ed. Scientia. Barcelona. 1973.

A partir d’aquesta determinació pot establir la teoria dels humors123, que seguirà Galè i que en l’Edat Mitjana continua vigent com a model mèdic. En el Corpus Hippocraticum, trobem una exposició completa dels seus mètodes.. Els Aforismes són consells concrets i mostren el bon sentit de l’autor, amb el fonament sempre en que s’ha d’enfocar l’atenció sobre el pacient, sempre abans que sobre les teories científiques de la malaltia. El metge ha d’estudiar al pacient i els seu medi i veure la malaltia amb mirada de naturalista124

Ibn al.Jazzar (nat l’any 1009) Nascut a Kairouam va escriure un volum important d’obres de Filosofia, d’Història i de medicina, destacant en aquesta última ciència el Viaticum peregrinantis., traduït per Constantí que se’n va atribuir l’autoria. El Viaticum és un llibre de patologia que inclou in capítol on descriu les provisions que ha de portar un viatger i orientacions sobre l’alimentació de les poblacions sedentàries. En aquest volum es barregen “el mal d’amor” amb les afeccions del cap, o amb els esternuts. Un d’aquest llibres es troba en l’inventari de Bernat Serra. (doc. n. 6)

123

La teoria dels humors en Hipòcrates, Galè i medieval. Imatge procedent de Crónica de la Medicina. Coord. CORTINA,L I FONOLLOSA R. Plaza & Janés.. Barcelona 1995. 124 GUTHRIE,G. Historia de la Medicina. Pàg. 74.Salvat Editores. Barcelona. 1947.

Ibn Massawayh (+ 857) Metge a la cort de Tunísia. Va redactar una extensa obra sobre patologia i una petit escrit aforístic per al seu alumne Hunain ibn Isaqh. Tenim un llibre seu amb l’incipit: Sequitur cura de panicellis occulorum en el document n. 14.

Isaaq al-Israeli(855-950) D’origen jueu-àrab va ser cridat a la cort de Tuníssia com a metge de capçalera del príncep. En alguna de les seves obres demana als col·legues que obrin de manera compassiva. Contantí l’africà va traduir les seves obres al llatí. El seu tractat de les febres es troba sovint en els llibres obligatoris de les Universitats. Sembla que aquest tractat Isaac l’hauria recollit a Orient de la tradició de Galè. Trobem obres seves traduïdes al català en el segle XIV com el Libre de les hurines o el libre de les medicines particulars, però en el cas del document que conté aquest volum és una traducció llatina (doc. N.12)

Jafudà Bonsenyor (segle XIV) Sabem que el mestre jueu Jafudà va exercir com a metge a la casa reial amb Alfons III i Jaume II. Va traduir de l’àrab al català una col·lecció de proverbis que va titular Llibre de paraules e dits de savis e filosofs, volum que trobem en el document n. 23. Sabem que va traduir una part del Tasrif d’Abulcasis, segurament la part de la cirurgia, per encàrrec de Jaume II. Segons manament del rei al seu tresorer Pere Marc, s’ordena el pagament de 1000 sous barcelonesos que li eren deguts “prop translatando et regidendo de arabico in romancio quodam libro scripto in arabico medicine vocato Halçahahuy”125. També trobem com a obra seva un llibre anomenat Consuetudibus quem composunt magister Jafudanus, en el document n. 6. 125

CIFUENTES, L. Translatar sciència en romans catalanesch. La difusió de la medicina en català a la baixa Edat Mitjana. Arxiu de Textos Catalans Antics. N. 8. Pàg. 7-42. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona. 1997

Johan de Sent Amat D’aquest autor hem identificat un llibre en l’inventari de Ramon Coll a Igualada ( doc. n. 33): La Rogeriana amb les gloses de Joan de Sent Amat. I un altre l’Auriole, que rep el llicenciat Jaume Vallseca. Sabem que al monestir de Ripoll en el segle XIV hi va haver una obra seva anomenada Areole. Aquest volumés la primera part de les tres en que es dividia el tractat d’quest autor, Revovacium memoriae. “L’Areole es coneixia també amb el nom de Tractatus de virtibus et operationibus medicinarum simplicium et compositarum. Es tracta d’una materia mèdicadistribuïda – primer- per ordre alfabètic – despre´s-, per òrgans; s’acaba amb una llista de purgants, seguida per unes regles sobre l’art de fer les prescripcions i una defensa de les drogues pesants”126 També trobem una traducció d’una obra seva del llatí a l’hebreu: Expositio sive additio super Antidotarium Nicolai, realitzada a Perpinyà el 1403.

Lanfranc de Milà (1306) Va ser alumne del prestigiós cirurgià de Bolònia Guillen de Salicet (12101277). Va marxar de Milà per fugir de les lluites entre Güelfs i gibelins. L’any 1295 ja era membre de Escola de Cirurgia de Sant Cosme a París. Deplorava que sagnies i la cirurgia menor estiguessin en mans de barbers. La seva estada a la Universitat de París va contribuir a la fama d’aquest Estudi. En la seva Chirurgia Magna, escrita el 1296 i que trobem en l’inventari de Bernat Serra i del cirur già tarragoní,Bernat Cerdà, planteja la unitat de la teoria i la pràctica en els casos quirúrgics.

Ot de Meung: De virtibus herbarum Sembla que Ot de Meung en va ser l’autor. I utilitzà el pseudònim Macer Floridus , que és el nom amb que s’identifica generalment aquest volum.

126 126

CARDONER i PLANAS,A. Història de la Medicina a la Corona d’Aragó (1162-1479). Pàg. 24. Ed. Scientia. Barcelona. 1973

Apareix prop de Tours a finals del segle XI un poema que descriu les virtuts de 77 plantes i arrels en 2269 hexàmetres. Escrit l’any 1100 va tenir gran difusió a l’Edat Mitjana. Està basat en l’obra de Plini, Gargilius Matialis. S’hi citen com a farmacoterapeutes a Constantí l’Africà127 i molts autors àrabs. Sovint s’identifica el seu autor amb Odo de Meung (segle XI)

Ramon Llull (1232/33-1315/16) Va néixer a Mallorca i es conegut per la seva extensa obra teològica, filosòfica i literària, fet que sovint fa oblidar la seva vessant científica. La seva és una obra complexa que arriba des de les Universitat fins a les classes populars. La base de la seva medicina està en els quatre elements: foc, aire, terra i aigua, i la seva relació amb les quatre qualitats: calor, fred, humit i sec (tornem a trobar les teories dels humors). La seva tècnica científica consistia en graduar uns i altres per calcular com restablir el seu equilibri. . De Llull trobem el volum Art de medicina en el document 7, en el que els marmessors de Pere Gavet l’atorguen a Ramon de Soler metge de Barcelona. .

Rasès (865-923/4) No va començar l’estudi de la medicina fins tenir quaranta anys. Va ser el cap de l’hospital de Bagdad i va escriure més de 150 llibres, molts dels que s’han perdut. En la seva obra va diferenciar per primera vegada la rerola de sarampió. La seva més coneguda és el Liber Continens (titol llatí de El Hawi). En ella es descriuen molts casos clínics, ben observats i recollits. S’oposava a qualsevol tractament sotmés a la màgia i negava la diagnosi, única, per l’observació de l’orina. El Liber continens és una enciclopèdia mèdica que també parla de Filosofia, Astronomia i Matemàtiques. Trobem n exemplar d’ella en el documents n. 12 i 18. També podem comprovar la presència d’un volum de la Cirurgia de Rasès i un Almençor en el document n. 6.

127

Veure L’escola de Salern

L’Almençor és un petit text de Medicina, dedicat al governador Mansur en el que podem trobar temes tan diversos com advertències mèdiques per a viatgers, consells per a la compra d’esclaus o mossegades d’animals perillosos. En el segle XIV una traducció de l’àrab al llatí feta per Gerard de Cremona, es traslladada al català.

Roger Bacon (1210/14-1294) Ens trobem davant d’un franciscà anglès que tindrà notable influència en la seva època. Va estudiar a Oxford i va fer classes a París. És un home preocupat constantment per l’experimentació. Més que metge era un compendi de matemàtic, físic i filòsof. Criticava el camí que havia pres la Medicina perduda entre les discussions escolàstiques. Va descriure les lents oftalmològiques en el seu llibre Opus Maius, que va enviar al Papa Climent IV. Aquest llibre va ser declarat herètic i va ser oblidat, fins la seva publicació l’any 1733. Tenim documentats d’aquest franciscà anglès 2 volums: l’Albirie Avicenne qui dicitur Rogerius Baco i la Diversitates ignium, ambdós en el document n. 12. Roger de Salern128 (segle XII) A Salern i a principis del segle XII apareixen els primers grans cirurgians i les primeres Cirurgies europees. Roger de Salern n’és l’iniciador. L’any 1o8o va escriure la seva Cirurgia, o com se l’anomena sovint per la primera frase de l’obra, Post fabricam mundi. Tot i ser un cirurgia conservadora, no operatòria, va esdevenir clàssica durant molt de temps. Considerava la supuració essencial per a la curació. En aquest tractat també descriu pomades i ungüents de mercuri, per a tractar les malalties cutànies que en aquesta època es consideraven pròpies de la cirurgia. En l’inventari de Bernat Serra (doc. n. 6) trobem descrit un volum d’aquesta Cirurgia: De Rotgeri post mundi fabricam.

128

la fil.liació local divergeix segons la bibliografía. Hernando li diu Roger de Frugardo, Guthrie l’anomena de Palerm i Cardoner l’associa a Parma.

En el mateix document trobem una Cirurgia de Roger, que podríem associar amb aquesta. Trobem la Cirurgia de Roger de Salern traduïda del llatí al catlà per Ramon Aniller en el segle XIV.

129

Roland de Parma (XII) Va ser alumne de Roger de Salern i va revisar, i publicar, la seva obra. Sovint trobem Cirurgia de Rolando i hem de creure que es una continuació de l’obra del seu mestre. En el document de Bernat Serra torna a aparèixer un volum anomenat Cirurgia magistri Rotlandi.

129

Intervencions quirúrgiques descrites a Cirurgia magíster Rotlandi, en un manuscrit amb la traducció francesa del segle XIII. Imatge procedent de Crónica de la Medicina. Coord. CORTINA,L I FONOLLOSA R. Plaza & Janés.. Barcelona 1995

Teodoric Borgognoni (1205-1298) . És fill d’el reputat cirurgià de Bolònia Hug de Lucca, que morí 1352 i que, segons Guthrie, va ser el primer cirurgià del seu temps. Teodoric va moure la seva obra entra la medicina (heretada) i la Teologia. La seva obra de Cirurgia és la primera on s’afirma que la pus és innecessària, i indesitjable. Les ferides s’han de tapar lleugerament amb benes molles de vi. Va utilitzar una esponja anestèsica que impregnada en mandràgora i opi ha de ser inhalada pel pacient. Aquestes fórmules de antisèpsia i anestesia “primitiva” no van tenir acceptació fins sis segles després !. Segons García Ballester, el dominicà i Bisbe de València Andreu Albalat (1248-1276), va ser l’estimulador intel·lectual de la producte més elaborat de la ciència quirúrgica europea del segle XIII: el tractat de Teodoric (també dominicà). És un extens tractat de cirurgia escrita cap a finals del segle XIII. El mateix Bisbe devia ser qui el va introduir a València. Com a mostra del dinamisme del català com a llengua científica, en molts pocs anys, aquesta obra magna ja estava traduïda al català ( entre 1302 i 1304(, per Guillem Corretger. Sembla que va ser la primera traducció del llatí que es va fer. Aquesta obra esdevé un dels text més important i de més influència de la cirurgia baix-medieval d’Europa. El volum que trobem en l’inventari de Bernat Serra sembla que seria una versió llatina, per la fórmula del títol inventariat.

Tròtula (segle XI) A l’escola mèdica de Salern reben formació diverses dones. La més cèlebre d’elles va ser Trotta, que va tenir una consulta d’obstetrícia i la seva obra coneguda com Tròtula. Segons el Chaucer Name Dictionary130, Trótula de Ruggiero va ser una metgessa de l’escola de Salern, casada amb un altre metge. Va colaborar amb el seu marit en la composició de la Enciclopedia regimen sanitatis i 130

De WEEVER,J. Chaucer Name Dyctionary: A guide to Astrological, Biblical, Historical, Literary and Mythological Names in the Works of Geoffrey Chaucer. Ed. Garland. New York.1987. referenciat per GREEN, M. En busca de una “auténtica” medicina de mujeres: los extraños destinos de Trota de Salerno e Hildegarda de Bingen. Dins de CABRÉ,M i ORTIA, T (Eds.) Sanadoras, Matronas y Médicas en Europa. Siglos XII-XX. Icaria. Muejeres y culturas. Barcelona. 2001

se la considera l’autora d’un tractat de ginecologia i obstetrícia anomenat Trótulae curandarum aefritudinum mulierorium ante et post partum, més conegut com De passionibus mulierum o com a Tròtula. Actualment podem afirmar que Tròtula estava composat per tres tractats sobre la salut de les dones, que van gaudir de gran popularitat a l’Edat Mitjana. Tot i això des del Renaixement s’ha qüestionat l’autoria de l’anomenada Trotta o, fins i tot, l’autoria femenina de l’obra. Si durant el segle XVI va arribar-se a publicar onze vegades, poc a poc es va anar canviant el seu argument. L’any 1547 Paulus Manutius va fondre els tres textos en un i va suprimir-hi tots els noms posteriors al segle III. El resultat va ser que el text no feia cap referència a la seva autoria medieval, i, a més, es desfemenitzava. A parir de les edicions de 1550 se n’atribueix l’autoria a un antiquissimus auctor. Es palnteja la possibilitat de ser escrit per anònims, però mai es parla en femení. D’aquesta manera desapareix la metgessa salernitana, i amb ella les dones que com ella havien participat del desenvolupament mèdic medieval, de la història científica. Només a partir de les historiadores feministes de la medicina, a començaments del XX, es va recuperar a l’autora. Fent investigació documental medieval van arribar al personatge en femení i ... “si los manuscritos medievales de los Tròtula aceptaban a “Tròtula” como autora, nosotros y nosotras debíamos hacerlo también hoy”131 Bernat Serra (Doc. N. 6) compta amb un exemplar d’aquest llibre.

131

GREEN, M. En busca de una “auténtica” medicina de mujeres: los extraños destinos de Trota de Salerno e Hildegarda de Bingen. Dins de CABRÉ,M i ORTIA, T (Eds.) Sanadoras, Matronas y Médicas en Europa. Siglos XII-XX. Pàg. 41. Icaria. Muejeres y culturas. Barcelona. 2001

ELS PROPIETARIS

Hem treballat amb trenta-cinc documents i en ells hem pogut identificar fins a 91 volums relacionats amb la medicina. Però a qui pertanyen?. Sorprèn que gran part dels seus propietaris no siguin professionals de la medicina; i encara és més xocant que gran part d’ells estan en mans de personatges que no tenen cap relació amb aquest món. Entre metges, cirurgians, barbers i apotecaris hem trobat que hi ha vint-iuna persones relacionades amb la sanitat: -

Tretze metges i una metgessa Tres cirurgians Dos barbers Dos apotecari

Hi ha quatre mercaders, quatre escrivans, tres notaris, dos llicenciats en lleis, dos eclesiàstics, un noble, un mestre de la Cúria reial. Entre totes aquestes “biblioteques”, n’hi ha dues que destaquen pel seu gran volum: són les documentades en l’inventari del cirurgià Bernat Serra (1338) i la que rep Jaume de Vallseca com a pagament d’un empenyorament (1356). En el cas del cirurgià, que més endavant analitzarem, compta amb una biblioteca de trenta-tres volums, dels que vint-i-un són relatius al món de la medicina. Jaume Vallseca, llicenciat en lleis de Barcelona, rep de Joan Torres , cent seixanta-dos llibres, de diverses disciplines (13 són relatius al món mèdic), per l’empenyorament que li havia fet Ramon Vinader (del que Torres n’és hereu universal), també llicenciat en lleis i mort. Entre els anys 1356 i 1377, trobem al llicenciat en lleis en quatre document més: una venda que fa d’un volum jurídic per poders i en tres més que apareix comprant tres llibres de la mateixa temàtica. Ens trobem, doncs, davant un personatge públic interessat en el món del llibre i que no dubta a adquirir-ne quan se li presenta l’ocasió, tot i el seu elevat cos econòmic. La relació de propietaris de llibres i l’elevat preu que tenen, ens mostra, una vegada més, els canvis socials que s’estan produint en la societat de urbana de la Corona d’Aragó. Deixant a banda els metges, cirurgians i apotecaris, protagonistes a fons de l’estudi, podem comprovar com només

figura un noble en tota la relació: Bernat de Cabrera que pagarà a un escrivà per a la reproducció de dos llibres, un d’ells mèdic. En canvi hi trobem quatre mercaders que tenen llibres mèdics. Dos d’ells a més tenen biblioteques considerables: ´ - Joan de Torre (podria ser el mateix Joan de Torres que apareix com a hereu universal de Ramon Vinader en l’empenyorament de Jaume Vallseca?. No ho sembla, i no podem identificar l’ofici del primer Joan mencionat. Tampoc els llibres tenen res a veure), mercader de Barcelona, té una biblioteca de seixanta-dos llibres, i quatre d’ells són sobre medicina. - Guillem Ferrer, també mercader de Barcelona, té seixanta-sis llibres, la majoria són manuals comercials. Un d’ells és de Hipòcrates. Notaris, escrivans i mercaders, sembla que estan agafant el lloc de predomini que fins ara havien tingut culturalment els nobles. Però els canvis socials, polítics i econòmics ens diuen que no només perden en aquest terreny, sinó, que tot i continuar aferrats al poder i a la Cort, la seva influència està baixant. A banda de tots aquest personatges (una imatge del mirall cultural de la societat), vull acabar aquest estudi parlant dels protagonistes reals d’aquesta Història: dels homes en que es veuen reflexats tots els canvis científics i, també, socials dels que fins ara hem intentat exposar. Són el cirurgià Bernat Serra i el Mestre en Medicina Pere Gavet. En ambdós personatges podem observar els canvis. Si en el cirurgià comprovem la presència de les “últimes” novetats manuscrites i les tendències cap a la vernacularització, en Pere Gavet podrem veure-hi el Mestre de Universitat i tot el que representa.

Bernat Serra: En el segle XIV el món de la cirurgia està creixent. La literatura que ha arribat dels àrabs, la que comença a produir-se a Europa estan donant una empenta científica a la disciplina. A més, l’estímul que representa l’aparició de volums quirúrgics en llengua romanç, facilita enormement l’accés als coneixements universitaris als cirurgians, que fins ara n’havien estat bandejats. El seu prestigi es dispara i la participació (dels més ben “col·locats”) als costat dels monarques en les campanyes bèl·liques faran de la seva figura un company irrenunciable a la Cort, de la que n’obtindran constants favors. Un exemple d’aquests personatges ens el mostra documentalment la figura de Bernat Serra. Segons Ricard Carreras i Valls132 Bernat Serra representa per a la cirurgia el mateix que Arnau de Vilanova per a la Medicina. No coincidim amb l’afirmació pròpia d’un historiador romàntic encarregat de positivar superlativament totes les figures relacionades amb el que considera “l’època d’or del seu país”. Podem comprovar que Serra és un gran cirurgià, ben col·locat i que a més té un prestigi i un potencial econòmic important, pel que es dedueix dels seu inventari. Però aquesta situació no ens permet comparar-lo amb un Arnau de Vilanova conegut “universalment” per la seva contemporaneïtat, i per la Història, amb una producció literària importantíssima a tots nivells i una influència cultural i científica a la que pocs (o cap) personatges medievals de la Corona d’Aragó van arribar. No sabem quan ni on va néixer Bernat Serra. Només coneixem la data de la seva mort i que va estar casat dues vegades. Del primer matrimoni va tenir Margarida, casada amb l’argenter Bernat Uguet. I del seu segon matrimoni amb Geralda (qui manà fer l’inventari que ens ha arribat) tindria més d’un fill que són menors d’edat quan mort el cirurgià. Tot i que Carreras relaciona Bernat Serra amb un comerciant del mateix nom que comercia amb Sevilla i Flandes entre els anys 1311 i 1325, no ens sembla que pugui ser el mateix personatge.

132

CARRERAS VALLS, R Introducció a la Història de la Cirurgia a Catalunya: Bernat Serra i altres cirurgians. Tres treballs premiats en el concurs d’homenatge a Gimbernat. Societat de Cirurgia de Catalunya. Laboratoris del Nord d’Espanya. S.A. Eitat en ocasió del IX Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, a Perpinyà. El Masnou. 1936.

Tenim constància documental de la seva presència a la Cort des de 1317, quan Jaume II ordena al seu tresorer, Pere Marc donar al “cirurgico de domo nostra” Bernat Serra, mil sous per ajudar-lo a comprar una casa en la ciutat a València, on està el rei. Jaume II d’Aragó es un personatge que té una constant preocupació per la seva salut i la de la seva família. Els seus fills són malaltissos, i sembla que aquest fet el porta a tenir un interès especial en el món de la Medicina. És molt comú trobar documents en els que el rei crida als seus metges o cirurgians per assistir-lo a ell o als seus fills o alguna de les seves esposes, de manera urgent. En alguna ocasió repeteix la crida amb amenaces, que suposem degudes a la manca de interès d’algun dels seus metges cansats de recórrer llargues distàncies fent seguiment del monarca. L’estimació que el rei tenia per al seu cirurgià devia ser gran. El gener de 1323, quan Serra es casa en segones núpcies amb Geralda, Jaume II ordena a Pere Marc que lliuri quatre mil sous. L’any següent, el cirurgià deixarà deu mil sous al monarca per a l’empresa de la conquesta de Sardenya. No sabem si el cirurgià va anar a aquesta campanya militar. De fet, en el seu inventari hi figura una àpoca de 6 lliures a Bernat de Santa Cilia,, habitant de Càller, import d’una pensió règia de la ciutat de Sassari, concessió que Serra posseeix en ella. Els favors que Jaume II té amb el cirurgià, continuaran en el regant del seu fill Alfons III, que el seguí honorant amb la seva confiança. Alfons li concedirà una quantitat vitalícia de sis-cents sous, com a premi pels molts serveis prestats. En la figura de Bernat Serra hi trobem una mostra clara dels valors medievals: és un cortesà lleial, un cavaller armat ( com demostra el seu inventari) i un home obert a la ciència. Hem pogut comprovar com la seva presència a la Cort es manifesta i els favors que la casa reial li concedeix parlen per ells mateixos dels seu grau de confiança amb els monarques. Les tasses de plata, els esmalts, els guarniments d’argent, les perles i els vestits que s’hi detallen parlen del seu nivell econòmic i social. En el seu inventari trobem molts elements propis de cavaller: llances, espases, gorgeres de malla, cuirasses, seculars i genolleres de ferro i un elm. L’inventari dels seus llibres es una mostra del seu nivell científic: Tot i ser un cirurgià, que en cap moment podem afirmar que tingui estudis universitaris, molts dels seus llibres estan escrits en llatí, llengua que la majoria de cirurgians no dominaven.

Per la seva situació a la Cort havia d’entendre llatí, com ho manifesta el fet de posseir tants llibres en aquesta llengua. No sabem d’on provenien tots els seus volums, però en un document de juny de 1319, Jaume II, reclama les obres de cirurgia i els útils d’aquesta disciplina que un tal Adover, l’oficial de la casa reial, retenia i que havien estat del mestre anomenat Roger (que havia mort el juliol de 1318133), per a entregar-los al seu cirurgià Bernat Serra134. En aquest document podríem veure l’origen d’algun d’ells, però sense tenir-ne cap més dada es impossible afirmar-ho. La seva posició econòmica i social li devien facilitar la possessió de llibres i aconseguir-los. Si Jaume II era un personatge atret enormement per la medicina, i sol·licitava contínuament exemplars i còpies per a consultar135, no seria difícil que Serra tingués accés a ells. La biblioteca de Bernat Serra conté en una majoria llibres de cirurgia, dels que alguns d’ells són relativament novetats136. També hi trobem un Antidotari, un llibre de receptes i de fórmules en els que es recolzaven els metges. Hi apareixen llibres de medicina general, com els de Galè o els Aforismes d’Hipòcrates. Aquesta biblioteca corroboraria la impressió que té Michael McVaugh, de que les principals llibreries de medicina medieval eren en mans de cirurgians més que no pas en mans de metges137. En aquest inventari podem corroborar totes les influències de que havíem parlat al descriure la medicina medieval: Les influències àrabs: L’Almençor de Rasès El Viaticcum de Ibn-al-Jazzar Ihesus de occulis de Honain ibn Ishaq

133

Mc.VAUGH. Medicine befor the plague. Practiotiner and their patients in the Crown of Aragón. 1285-1345. Cambridge University Press. Cambridge. 2002. 134 Doc. Reg. 245, fol 152, descrit a MARTINEZ FERRANDO, Jaime II de Aragón. Su vida familiar Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Escuela de Estudios Medievales, Barcelona. 1948 135

veure McVAUGH. Islamic medicine in the kingdom of Aragon in the early fourteenth Century. www.islameset.com 136

El Tederich maiorem, per exemple és un llibre escrit a finals de segle XIII i hem de suposar que Bernat Serra, mort el 1338, el tenia des de feia alguns anys 137 Mc.VAUGH. Medicine befor the plague. Practiotiner and their patients in the Crown of Aragón. 1285-1345. Cambridge University Press. Cambridge. 2002

La influència de l’escola de Salern: Les cirurgies de Roger de Salern i de Roland L’Anthidotari Tròtula La importància de la medicina pràctica per als cirurgians. Però un llibre que resulta curiós i interessant de trobar en la seva biblioteca és el Tròtula, llibre de ginecologia i obstetrícia salernità. No per la seva temàtica, ni per la seva autoria femenina (ja ha quedat clar que en el segle XIV no hi havia problema en la participació femenina en la professió mèdica i que aquest volum va circular per Europa amb normalitat fins al XVI), sinó perquè és l’únic document en que trobem aquest llibre. A més de la biblioteca l’inventari recull un volum important d’instrumental tècnic, on podem trobar ulleres per estudiar, tisores, pintes, balances, benes, aparells de cirurgia, ganivets, tenalles, pinces ,... Bernat Serra és una clara mostra del moviment en que es troba la medicina baix-medieval: s’estan posant les bases per un coneixement més científic, i del que podem parlar com un autèntic Renaixement, fins i tot, més obert de mentalitat del que arribarà cent anys més tard.

Pere Gavet Hem inclòs la seva figura en aquest apartat perquè ens apareix en dos documents dels estudiats (n. 7 i 8), tot i que només ho fa amb el nom, ja que acabava de morir. Trobar el seu testament o inventari ens ajudaria molt a apropar-nos més a la seva figura i als seus coneixements. També seria fonamental per comprovar si tot el que estem exposant en aquest estudi segueix una línia correcta. De Pere Gavet no sabem exactament quan va néixer, però sembla que ho va fer a Tabac, en el territori feudal de Lleida. Va ser un dels primers professors que va tenir L’Estudi General de Lleida. Tot i això l seva vida va transcórrer entre aquesta ciutat i Barcelona. Segurament va ser el primer lleidatà en impartir classes a la Universitat de la seva ciutat. Com assenyalant els drs. Camps i Surroca, i Camps i Clemente138, es estrany com va arribar una persona d’un lloc tant humil (Tabac té 7 focs en el fogatge de 1365-67) pot arribar a estudiar i a llicenciar-se a París. Després el trobem a Barcelona exercint en l’Estudi General dels Frares Predicadors de Santa Caterina, centre subvencionat per Jaume II amb 2000 sous anuals des de 1297. A petició de la Paeria i del Bisbe Ponç d’Aguilaniu, el rei li ofereix llegir Medicina a l’estudi General de Lleida, segurament per els seus orígens. En aquesta Universitat devia tenir problemes econòmics, que es corroboren si fem cas de les continues missives que el rei envia a la Paeria perquè es faci càrrec dels sous dels professors. Pere Gavet també és un personatge que compta amb la confiança dels monarques catalans. Se li concedeixen favors per part de Jaume II, que arribarà a fer pagar a la comunitat jueva (tot i la moratòria de que gaudia) uns deutes que segurament devien contraure en relació als exàmens que devien passar amb el Mestre per obtenir l’autorització per exercir la Medicina.

138

CAMPS I SURROCA,M i CAMPS i CLEMENTE,M. La nova Facultat de Medicina de Lleida i els seus orígens. Butlletí mèdic. Col.legi Oficial de Metges de Lleida. N. 37. Lleida. 2002.

Tot sovint, també, el rei sol·licita els seus serveis on estigui per atendre’l personalment o a algú de la família reial139. . En vàries ocasions Jaume II exigeix l’autorització de la Paeria perquè Pere Gavet pugui treure de la ciutat forment, un ruc, o d’altres beneficis, pels que generalment hagués hagut de pagar. Després de nou anys d’ensenyament a Lleida Gavet torna a Barcelona com a professor i se li assignen 30 lliures anuals els anys 1321 i 1322. Juntament amb Joan Amell (un altre metge de la casa reial), continuarà examinant a jueus per a concedir-los la llicència. Pere Gavet devia comptar amb una biblioteca important si fem cas de la carta que li adreça Jaume II l’any 1319, en que sol.licita al Mestre que li deixi una “cirurgia Nova” (podria ser la de Lanfranc o la de Mondeville) que havia rebut d París. Si el rei la trobés interessant la faria copiar140. Va morir a Barcelona entre 1345 i 1346. Aquest any els consellers de Barcelona escriuen als paers de Lleida per elogiar-ne la tasca duta a terme en l’Estudi de la ciutat. El seu paper en el sistema educatiu ens torna a corroborar el que n’havíem comentat. Educat a París es converteix en un professor universitari, amb inquietuds (rep les últimes” novetats), participa del naixent Estudi General de la ciutat de Lleida, i dels seus problemes econòmics. I el seu prestigi li proporcionarà la confiança de la casa reial, esperançada i interessada en la nova medicina.

139

Per exemple estant en Corts a Montblanc l’any 1318 Jaume II el fa cridar per visitar a l’infant Martí. Mc.VAUGH. Medicine befor the plague. Practiotiner and their patients in the Crown of Aragón. 1285-1345. pàg. 21. Cambridge University Press. Cambridge. 2002 140 Doc. Reg.245, fol 283, descrit a MARTINEZ FERRANDO, Jaime II de Aragón. Su vida familiar Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Escuela de Estudios Medievales, Barcelona. 1948

A MANERA DE CONCLUSIÓ

Resulta evident que la Medicina Baix-Medieval viu un canvi en relació al passat immediat que podem anomenar, sens dubte, de brillant. L’aparició de les Universitats (tot i l’escolàstica) reanima el sistema mèdic. Els que no participen d’ell es preocuparan per adquirir els coneixements que els apropin a aquest món. La Medicina guanya prestigi com a Ciència amb l’entrada de les influències àrabs i salernitanes que suposen un aire nou al model socarrat. L’aparició de les llengües romanç per tot el continent revitalitza el món cultural i, per extensió, la literatura mèdica. Europa es mou. El comerç emergeix i escampa nous valors. Sembla que les cultures i les religions puguin conviure. Sense cap mena de dubte la Medicina Medieval es mereix un estudi més profund. Seria molt positiu poder allargar la mostra documental i localitzar més inventaris. Poder-ne fer una mostra més àmplia geogràficament, també, no tan centrada en l’àmbit urbà permetria saber si el canvi es produeix en tot el territori. En el cas de València Lluís Garcia Ballester ja en fa una bona aproximació, tot i la complexitat que representa la convivència de tres models socials. A Catalunya, des de l’obra d’Antoni Cardoner publicada l’any 1973, no he trobat cap text global més actualitzat. Sobretot pensant en l’abundant documentació que es publica a la revista de l’IEC Arxiu de Textos catalans Antics. Les obres consultades de començament de segle m’han resultat “antigues”, passades gairebé. Sorpreses agradables han estat els descobriments de l’obra de Lluís Cifuentes i de Michael McVaugh. Principalment el primer, amb els seus estudis concrets, que ajuden a treure conclusions generals. M’he trobat tancat en algunes parts del treball. M’ha resultat difícil observar el paper de la dona en tot aquest moviment. L’exemple de Tròtula es prou indicatiu. Sembla que es passi d’una mínima normalitat a l’exclusió més profunda. Ens hem de plantejar omplir els buits que hi ha en els estudis de la documentació i de la investigació en els camps més concrets, com el paper de la dona, o el de les classes populars. Hem de donar cabuda al món de l’astronomia (també al de la màgia)i observar-lo, veure com es mou entre les novetats que, poc a poc, el van marginant.

BIBLIOGRAFIA

ANTONI IGLESIAS, A. El llibre a la Catalunya Baix-Medieval. Notes per a un estat de la qüestió ARRIZABALAGA, J. En los inicios de una nueva ocupación: médicos de la Corona de Aragón y la edición científica en la primera imprenta italiana. Medicina & Historia. N.4. Cuarta época. Barcelona. 2004 CAMPS I SURROCA,M i CAMPS i CLEMENTE,M. La nova Facultat de Medicina de Lleida i els seus orígens. Butlletí mèdic. Col.legi Oficial de Metges de Lleida. N. 37. Lleida. 2002. CAMPS I CLEMENTE, M. I CAMPS I SURROCA, M. Els llibres de les biblioteques de metges i cirurgians catalans antics. Revista “Gimbernat” n. 32. 1999. Pàg. 7-240. Barcelona. 1999. CARDONER i PLANAS, A.. Història de la medicina a la Corona d’Aragó (1162-1479). Ed. Scientia. Barcelona 1973 CARDONER i PLANAS, A..Pedro Gavet, maestro en Medicina del siglo XIV. Medicina Clínica. Tomo XLIV. Año XXIII. Pàg. 425-426. Barcelona 1965. . CARRERAS VALLS, R Introducció a la Història de la Cirurgia a Catalunya: Bernat Serra i altres cirurgians. Tres treballs premiats en el concurs d’homenatge a Gimbernat. Societat de Cirurgia de Catalunya. Laboratoris del Nord d’Espanya. S.A. Eitat en ocasió del IX Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, a Perpinyà. El Masnou. 1936. CIFUENTES, L. La Medicina en las galeras de la corona de Aragón a finales de la edad Media: La caja del barbero y sus libros. Medicina & Historia. N. 4 . Cuarta época. Barcelona. 2000. CIFUENTES, L. Tres notes sobre les traduccions quirúrgiques medievals al català. Arxiu de Textos Catalans Antics. N. 19. Pàg. 561-609. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona. 2000 CIFUENTES, L. Translatar sciència en romans catalanesch. La difusió de la medicina en català a la baixa Edat Mitjana. Arxiu de Textos Catalans Antics. N. 8. Pàg. 7-42. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona. 1997 CIFUENTES, L. La promoció intel·lectual i social dels barbers-cirurgians a la Barcelona Medieval: l’obrador, la biblioteca i els béns de Joan Vicenç. Arxiu de Textos Catalans Antics. N. 19. Pàg. 429-479. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona. 2000 CIFUENTES, L.La vernacularización de la Ciència a finales de la Edad Media. Un modelo explicativo a partir del caso del catalán. Aproximación

al lenguaje de la Ciència. Gutiérrez Rodilla, B.M. Instituto de Lengua castellano-leonés. Burgos 2003. COMENGE I FERRER, L. La Medicina en el reino de Aragón (siglo XIV). Acta Histórica Vallisoletana. Monografias III. Universidad de Valladolid. Valladolid. 1974. FOLCH JOU, G, (Dir.) Historia General de la Farmacia. El medicamento a través del tiempo. Vol 1. Ediciones sol s.a. Madrid 1986 GARCIA, D. El fármaco en la Edad Media. Historia del Medicamento . Editat per Antibióticos S.A. Madrid. 1984. GARCIA BALLESTER,L. La Medicina en el Reinado de Pedro el Ceremonioso. A Pere el Cerimoniós i la seva època. CSIC. Institució Milà i Fontanals. Barcelona. 1989. GARCÍA BALLESTER,L. La medicina a la València Medieval. Medicina i societat en un país medieval mediterrani. Ed. Alfons el Magnànim. València . 1988. GARCÍA BALLESTER,L. Historia Social de la medicina en la España de los siglos XIII al XVI. Akal. Madrid. 1976 GONZALVO,G; COLL,M.C.; SAMPRON, O. (EDS.) El protocol del notari Pere Falgueres (1338). Fundació Noguera. Barclona. 1996. GRANJEL, L.S.. La Medicina española antigua y medieval. Vol I de Historia General de la Medicina española. Ediciones de la Universidad de Salamanca. Salamanca. 1981. GREEN, M. En busca de una “auténtica medicina de mujeres: los extraños destinos de Trota de Salerno e Hildegarda de Bingen. Sanadoras, matronas y médicas en Europa. Siglos XII-XX. Ed. Iacaria; Mujeres y Culturas. Barcelona. 2001. GUTHRIE, D. Historia de la Medicina. Salvat editores S.A. Barcelona. 1947 HERNANDO, J. Llibres i lectors a la Barcelona del s. XIV. Vol. I i II. Fundació Noguera. Barcelona 1995. LAÍN ENTRALGO, P. Historia de la Medicina. Salvat editores. Barcelona. 1978. LÓPEZ PIÑERO,J.M. L’ensenyament mèdic a Espanya des de la baixa edat mitjana dins la llei de Moyano (1857). Primer capítol de

L’ensenyament de la Medicina a la Universitat espanyola. Coord. Josep Danon. Fundació Uriach 1838.Barcelona 2000. LLOBET I PORTELLA, J.M.. Notícies de llibres als documents de Cervera (segles XIV i XV). Arxiu de Textos Catalans Antics. N. 21 pàgines 681725. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona. 2002. Mc.VAUGH. Medicine befor the plague. Practiotiner and their patients in the Crown of Aragón. 1285-1345. Cambridge University Press. Cambridge. 2002 McVAUGH. Islamic medicine in the kingdom of Aragon in the early fourteenth Century. www.islameset.com MARTINEZ FERRANDO,E. Jaime II, su vida familiar. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Escuela de Estudios Medievales, Barcelona. 1948 PIÑOL ALABART, D. Algunes notícies sobre la preseència de llibres en els inventaris (1360-1440). Dins de Història de la cultura: producció cultural i consum social. Ed. a cura de Jaume Berrull i Meritxell Botargues. Institut d’Estudis ilerdencs. Lleida . 2000. ROCA HERAS, J.M. La Medicina catalana en temps del rei Martí. Fidel Impresor. Barcelona. 1919. SÁNCHEZ, M.A. y GONZÁLEZ, A. . La transmisión de los saberes clásicos en la Edad Media. Historia de la Enfermedad. Edició de Centro de Estudios Welcome-España. Madrid. 1987. SANCHIS GUARNER, M. Antics llibres de medicina en llengua catalana. Revista Quart Creixent. N. 3. Barcelona. 1957.