Totmusicat Novembre 2013

En PORTADA

Roger Aran Tot just fa un any al Totmusicat.cat vam obrir la secció de l’Enrenou. Aquest projecte va néixer per donar veu als grups que començaven i que en un futur formaran part del panorama musical del país. Des del primer moment s’ha anat convertint en una part important del web i del programa de ràdio. Però al Totmusicat.cat mai parem de somiar, i des de fa temps hem mirat d’organitzar alguna cosa amb aquells grups que van passar per la secció. Ara, ens ha arribat l’oportunitat de fer-ho realitat.

El dia 15 de novembre comença el primer concert del Cicle Enrenou a la sala Alfa Bar de Barcelona, on una nit al mes dos grups dels que han passat per

Novembre

l’Enrenou presentaran els seus projectes. Per tan sols cinc euros tothom podrà gaudir de dos concerts de les formacions més explosives i de qualitat que estan començant el seu viatge. Aquest primer concert, que serà a les 21:30h, ja té el cartell tancat, amb una primera part amb el cantautor Oriol Barri i una última, amb la banda més esbojarrada, Monsieur Cactus.

Oriol Barri, després de formar part de diferents bandes, agafa els temes que té guardats en un calaix i fa la seva primera maqueta autoeditada el 2010. Després d’aquesta primera maqueta i l’EP que va treure l’any següent, i de guanyar diferents concursos, ara està gravant el seu primer disc. Oriol Barri pararà durant una estona de preparar el seu primer

4

disc per venir a tocar aquesta primera nit del Cicle Enrenou.

Just després arribarà Monsieur Cactus, que van començar fent cabaret i que, sense deixar el seu espectacle, van aventurar-se a fer temes propis. Van gravar una primera maqueta que van presentar al Sona 9 i van passar la primera fase del concurs. Ara combinen la música amb la interpretació. Monsieur Cactus és un tot: és teatre, és música, és espectacle… Però per sobre de tot és diversió i frescor.

Dos estils molt diferents que es trobaran en una nit per demostrar que en aquest Cicle Enrenou es podran senti tot tipus de projectes amb l’única semblança d’estimar la música.

En PORTADA

Novembre Foto: Carles Raurich

Oriol Barri “Si no véns de família musical, almenys, li has de posar una mica de morro” David Bueno

Amb empenta des del primer dia

A l’Enrenou avui tenim com a convidat a un cantautor que s’estima la música i la viu de forma molt intensa.

Normalment, per aquest espai hi passen grups amb diversos membres perquè així és com està el panorama musical però no ens hem d’oblidar que el nombre de cantautors també és elevat.

Això no s’ha perdut gràcies a músics com Oriol Barri, que continuen apostant per la música d’autor.

I comencem pel principi. Quan va sorgir la teva necessitat de començar aquest projecte en solitari? “Al 2010 començo a fer cançons i a tenir una mica de morro. Un autor ha de tenir una mica de morro. Com també deia un membre de Lax’n’Busto, si no vens de família musical, almenys, li has de posar una mica de morro”. La seva determinació i vitalitat el va portar, fa un parell d’anys, a penjar a Internet alguna cançó que ja tenia gravada i a fer algun concert. Van ser els primers passos de tot el que va venir després.

Arribem puntuals, a les deu del matí, a un polígon industrial de Barcelona.

Esperem que l’Oriol ens vingui a buscar en cotxe i ens acompanyi fins al seu local d’assaig. Pel camí ens explica que en aquest espai on anem també és on assaja amb el grup Reclam, un dels seus altres projectes que té entre mans.

Aparquem el cotxe i entrem a l’edifici.

Va ser sorprenent el nombre de passadissos que vam tindre que travessar.

En ells, hi ha molts locals on assagen grups molt diversos, alguns de primera línia. Però al que nosaltres ens dirigíem estava al final de tot. Entrem.

Ens situem. I deixem que parli el nostre protagonista d’avui.

“Des de petit ja hem qüestionava coses i les expressava amb la guitarra”. Ja apuntava maneres. El fet és que ell va néixer a l’any 1984 quan emergia tot el fenomen del rock català. “Intento agafar coses de tot arreu. Tenim certes carències dins la musica en català i, en canvi, amb la música en anglès al•lucines ja que compten amb una producció de molts diners i idees molt grans”. És per això que intenta anar sempre més enllà i no tancar portes.

“El 90 % del meu iPod és en català però intento obrir horitzons perquè

6

sinó no innovaríem i ens quedaríem sempre igual. En canvi, observant altres coses anem mes enllà”.

El català és natural Això ens dóna peu a preguntar-li per què composa en català. “És una cosa que no penses. És de forma involuntària, a diferència dels cantautors protesta, que n’hi ha de molt bons. Jo ho faig inconscientment i després és quan li trobes un sentit fer-ho”. Tot i això, ens deixa clar que el més important no és la llengua, sinó el missatge i allò que un vol dir. I aprofitant que parlàvem de protesta i reivindicació, un grup que en fa molta és Obrint Pas. Oriol Barri té el somni de tocar amb aquesta formació. S’haurà d’afanyar abans que faci la pausa que té anunciada. És fàcil donar-se a conèixer? “Depèn de si has estat tocat per la vareta dels mitjans. Ara tenim una eina que és Internet. Els Amics de les Arts o Manel es van presentar al Sona 9 i no van funcionar. Mira ara... Hi ha grups que no coneixien ningú i que els mitjans van potenciar. També cal dir que si un és bo aguanta, sinó no”. A més, creu

En PORTADA

Novembre

“Com més facilitats

posis, més arribarà però els músics també ens hem de finançar”

“Acostumo a canviar

les cançons en cada concerts, alguna paraula diferent que els fa únics i irrepetibles”

que han nascut moltes propostes, moltes d’elles pensades per un públic adolescent que ara ja pot cantar en català. Un fet força nou i que els mitjans tenen dificultats per poder assolir i fer-ne difusió perquè, per sort, n’hi ha un nombre força considerable. A tot això, té clar que “és un moment complicat (les sales tanquen i et paguen menys) però ja no hi perdem res”.

La infància el persegueix Oriol Barri no vol deixar de ser petit. I així és com cultiva el seu imaginari. El nou disc que està preparant, utilitza les històries per a nens petits per parlar de coses dures que té la vida d’un adult. En aquest sentit, es defineix amb aquests quatre adjectius: imaginatiu, innocent (sóc bastant natural, que surti el que hi ha sense ser rebuscat), fresc i lleuger.

Això el portar a dur a terme un procés compositiu forà curiós. “Al bus és on millor composo, als mitjans de transport.

A casa composo menys, perquè tinc moltes distraccions. A vegades, també vas pel carrer i em surten coses que aprofito per fer les cançons”. A l’hora de composar, intenta no estar supeditat a la guitarra per tal de fer les melodies que vol i després fer els canvis que calguin per trobar tots els acords perfectes. En canvi, “normalment les cançons en guitarra són les que em surten pitjors a nivell melòdic. Jo sé musica i guitarra però tinc algunes limitacions”. I és que si una

cosa el defineix, com podeu comprovar, és que té un elevat grau de perfeccionisme i humilitat.

El seu projecte ha anat agafant forma i ens explica que les lletres han passat de ser una mica rebuscades a ser més clares, sense deixar de jugar amb els dobles sentits. “Al principi, hi havia lletres que ni la meva mare entenia i, llavors, això em va fer pensar”. El nou disc que prepara “sonarà millor i, a nivell musical, estarà millor gravat”- Seran 13 o 14 temes que ara començarà a produir aviat però, d’entrada, “hauran millorat tant a nivell tècnic com de composició”.

Cançons gratuïtes a Internet?

Quan li preguntem per la rebuda del disc la resposta és clara. “No sé ni com serà la meva. No sé si penjaré les cançons gratuïtes a internet, o no... He de decidir de quina manera faré arribar el disc al públic. Com més facilitats posis, més arribarà però els musics també ens hem de finançar. D’alguna cosa hem de viure. És el dilema de si la música s’ha de regalar. Sigui com sigui, la maqueta va anar bé i esperem que continuï igual”.

Els concerts en solitari li donen més peu a xerrar. “L’altre dia vaig fer un concert d’una hora i és diferent. Amb

7

tota la banda és mes canya. Amb jo sol, hi ha més temps per xerrar i conversar. En petit format, pots fer més monòleg i presentar les cançons”. Un fet curiós és que cada concert és propi. “Acostumo a canviar les cançons en cada concerts. Alguna paraula diferent que els fa únics i irrepetibles. És molt Lluis Llach. Ho trobo genial, encara que algú ho critiqui. Cada concert es únic”. Oriol Barri encara no ha decidit si farà gira de concerts per presentar el nou disc que veurà la llum aviat però no creu “que sigui de fer grans coses”.

La música que està de moda Anem acabant, i ho fem amb un anàlisi que ens transmet abans d’acabar. “Ara sembla que els grups de folk tenen molta rellevància. Jo no entenc que es denominin així perquè, en definitiva, és el que es feia a les places del poble. No acabo d’entendre l’etiqueta. Jo crec que és una cosa fortuïta, d’uns grups que fan un estil de musica que, de cop, agrada. Els mitjans ho potencien. I es creen noves modes. Ara cal sortir-ne una mica i obrir horitzons perquè no passi com el rock català dels 90. No ens podem estancar”. Queda dit. Des d’aquí li desitgem molta sort i que faci cas al títol d’una cançó seva que anima a seguir sempre endavant. “Que mai no s’acabi”.

En PORTADA

Novembre

Monsieur Cactus

“És d’agrair que hi hagi grups que s’allunyin del que és tòpic o moda” David Bueno De tant en tant, ens agrada escoltar grups que ens sorprenguin i ens facin activar tots els sentits. L’equip de l’Enrenou buscàvem formacions novelles per poder entrevistar i donar a conèixer quan, de repent, va caure a les nostres mans una proposta diferent, innovadora i força curiosa. El nom del grup és Monsieur Cactus, una denominació que no va ser gens fàcil de trobar, segons ens expliquen, però que n’estan del tot satisfets perquè defineix molt bé l’essència del grup. “És una imatge. La imatge del cactus ens interessa ja que ens sembla graciosa, metafòrica o potent. Funciona a nivell teatral, musical, de cabaret... Barreja moltes coses”.

grup es va dedicar a moure’s en aquest àmbit fins avui, que el grup ha decidit fer un pas endavant i evolucionar. “Ara fa uns dies, hem presentat cançons pròpies, a veure que ens depara el futur... Ja en teníem de fetes però, ara, ens hi hem centrat més, sense deixar l’espectacle”.

Submergits en aquesta nova etapa, el grup ens explica quines són les seves influències. I, com no podria ser d’altra manera, el cabaret és l’àmbit que més ha aportat a Monsieur Cactus perquè ha configurat tot el seu món musical. Moltes de les influències provenen d’allà però, en general, venen de tot arreu i són molt àmplies. “Escoltem de tot, ens agraden molts grups de música que són d’estils diferents”.

El cabaret, present des del principi Amb el nom triat, doncs, el grup va començar la seva trajectòria amb el cabaret com a protagonista. “Vam començar a actuar junts ara fa 2 anys a nivell de cafès-espectacle, en el món del cabaret, festes d’aniversari, festes majors,... Sempre amb la música com a base però tirant cap al còmic i l’espectacle”. Durant uns mesos, el

“No tenim cap

pretensió de fer res diferent ni original” 8

La música en català està encasellada Un dels grups amb qui els agradaria tocar és The Mamzelles. “Tenim una guerra freda”, bromegen. Això ens dóna peu a fer un anàlisi del sector.

Creieu que falten més grups que facin una proposta com la vostra? “En falten més. No tenim cap pretensió de fer res diferent ni original. Es tal i com ens ha rajat. Som conscients que la música catalana està molt encasellada amb alguns estils de música i grups. No ens hem preocupat gaire d’això. Tot el que tenim, amb les nostres influencies i trajectòria, ho hem tret cap a fora”. I afegeixen que “és d’agrair que hi hagi grups que s’allunyin del que és tòpic o moda”.

Sense dubte, ells ho fan. I així ho vam comprovar quan, per exemple, vam escoltar la primera cançó que vam seleccionar per descobrir-los, “The White Dog. “És un tema molt fresc i positiu. A la gent li transmet un bon rotllo, molta frescor i ganes de viure.

Es la base de la cançó”. Amb la resta de temes, avisen, que no tot va en aquesta línia. “Després si agafes altres cançons, tenen una carrega més negativa i intensa”.

En PORTADA

Novembre

“Tenim

l’imaginari molt cultivat després de treballar tant la interpretació”

Un repertori amb moltes llengües

Un procés creatiu molt elaborat

Al principi, la formació va començar cantant en anglès la major part dels temes. Ara, el repertori està repartit i s’ha reduït fins a la meitat les cançons cantades en aquesta llengua. “Escoltem molta musica en anglès però, ara, cantem més en català que abans perquè volíem fer la maqueta per presentar al concurs Sona9”. A més, canten en català per dir tot el que volen dir.

“Si tot fos el mateix, tindríem problemes”.

Mentre al carrer plovia, nosaltres ens manteníem al bar del CAT de Gràcia mantenint una conversa apassionada.

Ara arriba el moment de parlar del procés creatiu. “És complexa. Els dos treballem com actors i musics al mateix temps. El que passa que es pot donar que un faci la lletra i l’altre l’instrumenta o la processa amb bases electròniques.

Normalment, neix una cosa que volem dir, que comença amb una lletra i fins i tot una melodia. Després es musica.

I, finalment, li donem voltes a aquesta cosa senzilla”.

Monsieur Cactus han estat formats en teatre i continuen fent cabaret un cop al mes que combinen, paral•lelament, amb altres projectes teatrals. “De fet, el nostre objectiu és acabar en aquest món”. Ho tenen molt clar. Anem avançant i arriba el moment de preguntar-los els tres adjectius que els defineixen. Quins són? “És un projecte fresc per nosaltres mateixos, catàrtic (amb cançons que impliquen una certa catarsi i ens fan obrir coses que nosaltres tenim dintre), i teatrero perquè és molt canalla”.

Anem arribant al final, i ens ve al cap la curiositat per saber com cultiven tot el seu imaginari. “Amb les lletres sempre ens passa que un fa lletres rococó, rebuscades, i l’altre és més directe i simple. És la fusió dels dos. Com les cultivem? És un gust per la literatura, hem llegit molt, veiem cinema... Tenim l’imaginari molt cultivat després de treballar tant la interpretació”. Tot plegat els condueix a realitzar uns concerts, per sobre de tot, divertits. “No ho podem fer d’altra manera.

“Som conscients que la música catalana està molt encasellada amb alguns estils de música i grups”

9

Estem molt acostumats a tenir el públic a prop, a parlar amb ells i, segons sembla, aconseguim un ambient que fa que la gent estigui còmode i pugui gaudir de les cançons des d’una intimitat”.

L’objectiu és arribar a tothom Així són Monsieur Cactuts, amb cançons molt variades, que van d’un extrem a l’altra. “El tema que ens descrigui millor no ha arribat. Estem començant a moure’ns i veient el que la gent li ve de gust escoltar”. El seu objectiu passa per no parar de sonar. “Volem que la gent ens escolti. Que tothom comenci a escoltar el nom del grup, el single...

Sonar a tot arreu. I acabar d’agafar rodatge. Abans del fer un disc hi ha molta feina, com aconseguir una base de gent de seguidors. Es un objectiu a llarg i mig termini treure un àlbum”. Esperem que no trigui a arribar. Acabem l’entrevista i anem a l’exterior de l’edifici per gravar una cançó en acústic, “The White Dog”, envoltats encara per una forta pluja.

Però musicalment són tan impactants que ens oblidem de les gotes que cauen. És un grup d’aquells que es fan escoltar.

Tot NOTÍCIES

Novembre

Adéu Al Tall Adéu Al Tall

Fa justament un any, Al Tall van anunciar la seva retirada. Amb prop de 40 anys a les esquenes, el grup s’ha convertit en un dels grans referents pel país, servint d’exemple i facilitant el camí de molts grups que han decidit seguir la seva estela. Les seves lletres compromeses i la seva aposta per la música folk van trencar tòpics des del primer moment i van ajudar a recuperar una música tradicional desprestigiada fins aleshores.

Després d’un any carregat de concerts plens d’emoció com el darrer concert a Barcelona el mes de febrer o el de Manresa de fa escassament un mes, quan s’acomiadaven del Principat, el grup va posar aquest octubre punt i final de forma definitiva a la seva trajectòria amb un concert molt emotiu al Palau de Congressos de València.

Va ser l’últim concert, l’última vegada que el grup va fer vibrar un auditori amb cançons com “Tio Canya”, l’última passa després molts anys de lluita, resistència i bona música. Va

ser un concert antològic, una nit on el grup va repassar els grans himnes fins acabar amb un cant de La Muixeranga final que va fer esclatar el públic. No hi van faltar, tampoc, antics membres de la banda i convidats molt especials com Miquel Gil, Xavi Sarrià o Pau Alabajos, que no es van voler perdre l’ocasió per retre’ls homenatge.

Pere Camps,

Pau Alabajos,

Joan Vilamala,

“E

"D

Pau Planas

director del festival Barnasants

l 1975 amb Al Tall, la musica popular d'arrel tradicional va sortir d'una certa marginalitat "de coros i danzas" per convertir-se en un instrument musical de primera magnitud per reivindicar la cançó popular, per explicar histories i ballar-les al mateix temps que les escoltaves, per reforçar l'autoestima de la cultura popular valenciana i per recordar-nos que formem part d'una mateixa cultura des de Salses a Guardamar, des de Maó a Fraga"

cantautor

ivendres 18 d’octubre es va escriure una pàgina cabdal en la Història de la Cançó Valenciana amb l'últim concert d'Al Tall i va ser un honor i un autèntic privilegi per a mi poder acompanyar-los a l'escenari en un moment tan important.

Ens quedaran les seues cançons eternes i les seues lletres plenes de compromís cívic i polític, ens han explicat la nostra història, la recent i l'antiga, durant quaranta anys d'escenaris i cadafals, i ens han fet cantar a pulmó amb els ulls posats en un País Valencià ple de futur i d'esperança. Gràcies, mestres.

Gràcies, Al Tall."

10

Des del Totmusicat, hem volgut recollir algunes reaccions de persones relacionades amb el grup.

membre d'Esquirols

“L

a tasca d'Al Tall ha estat d'una fidelitat al País Valencia de premi d'Honor.

Una tasca sempre autèntica, impagable, estimulant i admirable...I més, si tenim en compte que a casa seva s'han mogut sovint en un ambient advers. Una cançó com “Tio Canya” és d'antologia de la cançó, obligada. I què dir del disc Quan el mal ve d'Almansa?.

"Vergonya, cavallers, vergonya!" per qui no els valori com mereixen ser valorats"

Tot NOTÍCIES

Novembre

Oques Grasses es casen amb el públic Pau Planas Han estat un dels fenòmens de l’estiu i ara, després de voltar totes les festes majors del país, es volen casar amb el públic per celebrar-ho. Són Oques Grasses i des de fa uns mesos s’han fet un lloc en el panorama musical del país. Arribats des d’Osona, el grup aposta per uns sons propers al reggae però amb una varietat d’estils que en fa difícil la definició. Amb

unes lletres fresques i esbojarrades –que amaguen missatges d’allò més crítics-, Oques Grasses s’han posat a la butxaca el públic omplint espais com la Plaça Major de Vic pel Mercat de Música Viva o la l’espai de la Copa per Barraques de Girona.

El proper 4 de novembre a les 8 del vespre, la banda posarà punt i final a un any de forta activitat i, sobretot, a

un estiu que els ha portat a ser un dels grups amb més concerts del país. Ho farà amb un concert a la Sala Apolo de Barcelona que serà “un enllaç amb total llibertat, tothom amb tothom i ningú amb ningú” tal com expliquen ells mateixos. La cita es convertirà el darrer concert de la gira de presentació d’Un dia no sé com, el seu disc de debut i un cop acabada el grup ja es centrarà en el seu segon treball.

Foto: Carles Miró

Neix Mahima

Cybee debuten carregats d’optimisme

P. Planas. Tres dels membres d’Abril, Uri López, Néstor Quesada i Victor González van anunciar aquest octubre, per sorpresa, la creació d’una nova banda, Mahina, un grup que no va tardar en presentar-se. I és que poques hores després de l’anunci de la seva creació, Mahina ja van publicar a la xarxa el seu primer EP. Es tracta de tres cançons que for-

P. Planas. Ja és a les botigues el pri- Sota la producció de Manu Guix i Ro- men Ni límits ni parets, la seva carta mer treball de Cybee. Després de diverses maquetes i d’una gira estival que els va portar a tocar cada dia en acústic a la plaça d’un poble, el grup ja ha aconseguit publicar un àlbum complet, que porta per títol el mateix nom del grup.

Al llarg de 13 cançons, la banda es manté fidel a les petites històries, algunes dures, però sempre amb un toc optimista.

ger Rodés, Cybee deixen anar tota una varietat d’estils que, amb el pop-rock com a base, es mou des del rock més alternatiu fins a sonoritats més properes al folk. La presència de dues veus principals es converteix en un dels puntals de la formació que no deixa mai de costat l’energia i el bon humor, dos dels seus principals trets distintius.

11

de presentació davant del públic. Les cançons, “Ni límits ni parets”, “Sols” i la balada “De seda”, presenten una sonoritat molt diferenciada de la d’Abril i mostren les ganes de renéixer dels seus components, amb una sonoritat molt més rockera. Des del 30 d’octubre, a més aquestes cançons ja es poden descarregar gratuïtament per Internet.

Tot NOTÍCIES

Novembre Foto: Roger Aran // Totmusicat

Tornam a començar Roger Aran Després de demostrar que el públic tenia ganes del rock de Ja T’ho Diré amb la gira de retorn “Mos tornam a trobar”, en Sebastià Saurina, en Jesús Moll i en Carlos Pons, exmembres de la banda encapçalada per Cris Juanico, es posen en un nou projecte musical.

Smoumolnö, el nom del grup dels tres Ja t’ho diré, va presentar-se el divendres 18 d’octubre a l’espai de cultura La Pineda de Sant Gregori amb un repertori nou. Sebastià Saurina ha estat l’encarregat d’aquests primers temes de Smoumolnö i, al seu Soundcloud,ja ha penjat alguna cançó com “Petites paraules”. Saurina, a més, també serà la veu d’aquest nou projecte.

Smoumolnö ja va néixer al mateix temps que es començava a parlar de la possibilitat de que Ja t’ho diré fessin una gira de retrobament. Tot i que encara no tenen res definit, no descarten que en un futur proper és tanquin a l’estudi per gravar els temes de la nova banda. Als menorquins també se’ls hi suma Jepi Castilla.

Puput s’estrena a l’Stroika

Un regal de Nadal

P. Planas. L’any passat, la Sala Stroika de Manresa va veure neixer Puput, un grup manresà format per Juanjo Muñoz (Gossos), Jordi Portabella i Jordi Sánchez (abans membres de Plouen), Lluís Coll i Marc Torregrossa. La banda no va deixar ningú indiferent i que es va convertir en una onada d’aire fresc en l’escena de la ciutat.

Aquest any, en el mateix escenari, Puput han presenat el seu primer treball en un concert organitzat per la plataforma Raons de Pes. Ha estat també la primera oportunitat dels seus seguidors per fer-se amb el disc.

Roger Aran Després de l’èxit de la gira de retorn momentani de Ja t’ho diré “Mos tornam a trovar”, i del seu últim disc en solitari Dues pedres i la seva gira pertinent, Cris Juanico s’embarca en una nova aventura, aquest cop amb regust de Nadal. És dirà Un món de nadales, un disc on pretén viatjar a través de versions de les nadales més tradicionals d’arreu

12

del món. La gira d’aquest disc anirà del dia 1 de novembre al dia 6 de gener i presentarà aquestes versions personals de les cançons típiques del Nadal acompanyat de César Martínez (bateria), Joan Solà-Morales (contrabaix) i Lluís González (piano).

Just després d’acabar la gira de retorn amb els Ja t’ho diré, Juanico ja és va posar a l’estudi a començar ha gravar aquest nou projecte nadalenc.

Tot NOTÍCIES

Novembre

Tocant de peus al cel amb l’Aida Sstrings Cristina Jiménez Aida Sstrings (nom artístic d’Aida Giménez) és una autodidacta egarenca que va donar els seus primers passos amb la guitarra veient vídeos

a Youtube. Gràcies al que va poder aprendre, va començar a pujar vídeos interpretant les seves pròpies cançons. I una d’elles, i per a sorpresa de l’artista, poc a poc va tenint cada vegada més visites.

Torna El Fill del Mestre Roger Aran Jordi Gasion, que es va aventurar amb un projecte en solitari l’any passat amb Les cançons urgents, ha anunciat el seu retorn als escenaris sota el nom d’El Fill del Mestre, un projecte que fa gairebé quatre anys del seu comiat.

Aquest retorn tindrà lloc el 26 de desembre al Cafè del Teatre l’Escorxador de Lleida, on farà un repàs dels seus més de cinc anys de carrera com a Fill del Mestre. També tocarà algunes cançons noves que formaran part del nou disc Cançons

per després d’un diluvi que sortirà a la primavera i que ja està donant molt de què parlar.

78 (2006); Aquella estranya mania de creure en la vida (2007) i Ha calat foc a la casa (2010) són els tres discos que, juntament amb el que sortirà l’any vinent, formen la discografia d’aquest cantautor de les terres de ponent, que, per aquest concert de retorn, s’ha ajuntat amb la seva banda de confiança amb Txabi Ábrego (guitarres, mandolina i veus), Dick Them (baix), Mikel Ábrego (bateria) i Joserra Senperena (piano i hammond).

13

“Aquesta nit”, és una cançó que l’artista va compondre per dedicar al seu país Catalunya. El vídeo per aquest llavors tenia unes 89.000 visites (actualment més de 120.000) i gràcies a això, Oriol González i Jordi Almirall li van proposar que realitzés amb ells el seu primer projecte musical registrant a Temps Record.

Com a nota important destacaríem que “Aquesta nit” va ser una de les cançons més escoltades a la Via Catalana de l’11 de setembre.

Ara ja s’ha fet realitat el seu somni i presenta el primer disc Tocant de peus al cel. Un treball compost per 13 temes on les seves pròpies vivències i les anècdotes més divertides són les protagonistes. Aida Sstrings ha volgut reflectir el seu toc més íntim i acústic, amb pinzellades de rock i folk. Influenciada pel seu ídol John Mayer, les veus dolces i personals del rock com les d’Alanis Morrissette i Shania Twain, i els primers anys més bojos d’Els Pets i Lax’n'Busto.

En aquesta aventura l’ acompanyen Roc Calvet a la guitarra, Pep Bonachera a la guitarra acústica, Gabi Martínez al baix i Oriol González a la bateria. A més, han pogut comptar amb la col·laboració d’altres músics com Xavi Castillo, Tarik Smith, Joan Grifoll i Federico Mazzanti. El treball ha estat realitzat pel tècnic Paquito Escudero.

Tot NOTÍCIES

Novembre

L’últim adéu dels Surfing Sirles Pau Planas Els Surfing Sirles han posat ja punt i final a la seva trajectòria publicant un últim treball que no presentaran en directe. La sobtada mort del guitarrista de la banda, Uri Caballero, el mes de juliol va precipitar la dissolució del grup, però els Sirles tenien ja enregistrat un disc que han decidit publicar de totes formes. El treball

l’obre, precisament, l’única cançó de tota la trajectòria del grup escrita per Caballero, “Festa amb morts”, un tema que manté tota l’essència rockera de la banda.

Amb aquest treball, editat, com sempre, sota el segell Bankrobber, la banda busca parlar de la confrontació entre l’underground i el mainstream però també es centra molt en la mort.

“Cançó-funeral”, “Epitafi” o “Àngel”, la història d’un assassinat comès per un antic “company escolar” en són alguns exemples. La banda també deixa lloc per la música instrumental amb “Merda Alemanya”. Aquest disc, a més, ha estat produït amb la complicitat de bons amics de la banda com Joan Colomo, Mau Boada (Esperit) o Joan Pons (El Petit de Cal Eril).

Elias Marzal presenta el seu primer treball El ventall de temes pels quals aposta Marzal és realment divers, des de situacions quotidianes a “Imbècil”, fins a reivindicacions socials amb “Calasnikov”, passant per temes més profunds i sensibles a “Va ploure tant”, “Huracà” o “Entre pors”. Tot un món per descobrir escrit amb lletres senzilles però alhora complexes, gens superficials i amb molt bon gust.

Marta Diago Elias Marzal presenta el seu primer treball en el qual recull alguns dels temes que ha escrit fins al moment. La ràbia dels àngels (Quimera Records, 2013) és el títol escollit per englobar

dotze temes amb molt de ganxo dels quals es desprèn un estil molt personal del cantautor català. Una proposta que cavalca entre el pop i el rock i que és plena de contingut gràcies a unes lletres que podrien ser perfectament el relat de la vida de cadascú de nosaltres.

14

Marzal va formar l’any 2000, juntament amb Salva Gil, el grup de rock Nituniyo. El grup es va dissoldre sis anys més tard, i fou en aquest moment quan va decidir emprendre la carrera en solitari. L’any 2007 va ser un dels 14 dels finalistes del concurs de maquetes Sona9. A més a més, dos temes seus (“On estàs” i “La nit de Sant Joan”) van començar a sonar a la televisió pública de casa nostra durant l’emissió del concurs Cantamania (2006).

Tot NOTÍCIES

Novembre Foto: Pepe Girona, Kol·lektiu Maginot

“Èxit rotund” de la primera edició del Trovam Pau Planas Aquest mes de novembre va arribar a Castelló de la Plana un nou festival, el Trovam, que pretén convertir-se en el punt de trobada de la música en valencià. Durant 3 dies, diferents espais de la ciutat es van omplir de música amb propostes com Obrint Pas, Txarango, Els Catarres o Orxata. Promogut per l’associació VAM (Valencian Music Association), el festival també va programar unes jornades professionals que van reunir prop de 50 professionals. Al llarg dels tres dies, a més, l’organització xifra en 4.000 els assistents als diferents concerts, fet que els porta a qualificar la iniciativa d’“èxit rotund” i que fa que ja estiguin pensant en l’edició del 2014.

Gir debuten amb el rock per bandera P. Planas. “Gir, simbolitza el canvi,

la volta que falta, l’empenta final, i així ho transmeten amb les seves lletres i cançons”. Així es defineixen els gironins Gir, que ja han fet públic el seu primer treball, Mans enlaire! Nascuts El festival el va obrir el dijous 17 l’any 2012, la banda aposta decididad’octubre Obrint Pas amb un con- ment pel rock, amb unes cançons pocert en acústic que va aplegar prop de tents i enèrgiques.

600 persones a l’Auditori. Divendres a la tarda va ser el torn de Toti So- “Per a tots vosaltres tornarem a baler & Gemma Humet i Pau Miquel llar el rock” canten a “Glòries del Soler, que van actuar al Teatre del rock”, tota una declaració d’intensions Raval i, a la nit Aspencat, Vertigen, del que es pot trobar al llarg de les 9 Els Catarres i Rapsodes van passar cançons que formen el seu àlbum de per l’escenari gran, La Pèrgola. Per debut. Combinant la veu masculina i últim, dissabte, després d’un concert femenina, la banda també mostra la per tota la família on van actuar La seva vessant més optimista amb temes Petita Orquestra Peiocaire i Mar- com “La sort del guanyador”, on no cel el Marcià, Feliu Ventura i Óscar dubten en proclamar que “Sabíem que Briz van ser al teatre Raval i Txaran- ens en sortiríem si sempre seguíem go, Orxata, Els Nens Eufròtics i Mal- endavant i per fi omplim el destí amb nom van tancar el festival a l’escenari la nostra ambició i la sort del guanyade la Pèrgola, en el que va ser el con- dor”. Catalunya també hi és molt precert més multitudinari dels tres dies sent en temes com “Arrels” en un disc de festival. que ja es pot escoltar per Internet.

Viatjant a la galàxia amb Projecte Mut

Un disc en el qual Projecte Mut remarca encara més el seu estil folk rock, combinat amb instruments típics de les pitiuses, cançons on el violí i la flauta pagesa permeten als seguidors viatjar fins als satèl·lits més llunyans.

Guitarres acústiques, elèctriques, tambors i castanyoles, tots els ingredients necessaris perquè la recepta d’un nou “plat” folk sigui del grat del públic.

C. Jímenez. Feia dies que estàvem es- Col·lecció de satèl·lits ha estat gra- A més, per a sorpresa de molts dels perant el nou treball de Projecte Mut i per fi, ara podem gaudir-ho. Els eivissencs acaben de publicar “Col·lecció de Satèl·lits”, el seu tercer treball discogràfic, del que ja coneixíem el seu primer single “No t’estim”, el videoclip del qual ja compta amb més de 2.400 reproduccions a Youtube.

vat a Magrana Studios d’Eivissa i ha estat autoproduit per David Serra i Joan Barbé, i a més registrat amb LBAM Records. El disc el formen un total de 14 cançons que fan referència a l’amor i al desamor, poemes que de sobte es transformen en cançons i melodies.

15

seguidors del grup, en aquest disc compten amb la col·laboració de Gerard Quintana en la cançó “Com voleu germans que canti”. El proper novembre el grup visitarà Catalunya per fer la presentació del disc amb actuacions a Reus (el dia 7), Girona (el dia 8) i Barcelona (el dia 9).

Tot NOTÍCIES

Novembre

Malgrat la pluja, el nou treball d’Andreu Valor Pau Planas Fa només un any que Andreu Valor va publicar A l’ombra de l’obscuritat, però el cantautor de Cocentaina ja torna enguany a la càrrega amb Malgrat la pluja, el seu tercer disc d’estudi.

Aquest treball manté la línia marcada pel cantant i buscar incidir a la consciència de valorar la nostre tasca a la societat, però sempre amb una mirada d’esperança.

A més, el treball serveix per acomiadar al guitarrista que l’ha acompanyat en els seus inicis, Eduardo

“Tata” Bates, que marxa a la seva Argentina natal. En aquest treball, a més, Bates ha treballat mà a mà amb Andreu Valor en els arranjaments i la producció per donar llum a un treball que combina guitarres acústiques i elèctriques.

La presentació d’aquest disc va ser diumenge 13 d’octubre a casa, a Cocentaina. En un concert molt especial, Valor va pujar a l’escenari acompanyat d’una banda de fins a 10 músics per mostrar al públic les seves noves cançons, produïdes amb l’ajuda del micromecenatge.

La joventut d’Óscar Briz Pau Planas Ja ha vist la llum Youth, el setè treball en la discografia d’Oscar Briz sota el seu nou propi. El cantautor ha apostat per simplificar la sonoritat, apostant principalment per una guitarra acústica i una de clàssica, però també amb una base de bateria i baix que dona consistència a les cançons.

Briz busca amb aquest treball recuperar la mentalitat de la joventut, però no necessàriament la seva

joventut i ho fa amb una llibertat musical que el porta a experimentar amb diferents estils dotant el treball d’una gran diversitat. Temes més intimistes es complementen amb un pop més resplendents o tonalitats més properes al folk.

Al llarg d’onze cançons, no hi falta tampoc la referència a Estellés amb el tema que obre el disc “Les odes” i “Cant de Vicent” ni algun detall més punyent amb amb “València tensa”, que posa el punt i final a l’àlbum.

16

Des de Gurb amb notícies R. Aran. Noticies de Gurb és el disc de

debut de Iagoalaiaga i els Detectius Salvatges, un catautor i la seva banda que juguen entre el pop i el folk.

El cantant i guitarrista, membre dels mítics Cheb Balowski, Santi Eizaguirre ara torna amb aquest projecte que intenta diferenciar-se de la seva antiga banda, tot i que ha confessat que molts dels temes d’aquest disc els va fer per un hipotètic nou disc dels Balowski.

El cantant s’autoetiqueta amb el terme pop neorural qui diu que se sent a mig camí de Gurb, on hi viu des de fa un temps en una masia, i la ciutat. Noticies de Gurb és un clara referència al llibre del barceloní Eduardo Mendoza Sin noticias de Gurb.

Santi Eizaguirre no s’enbarca en aquesta aventura sol, sinó ho fa de la mà dels Detectius Salvatges: el bateria Dani Clavera, Dani Pitarch als teclats, al violí Jordi Marfà i en Marc Llobera com a enginyer de so, i qui se li ha unit recentment Marià Roch, baixista de la Troba Kung Fu. Divendres 4 d’octubre van presentar el disc a la Casa Orlandai de Barcelona després d’haver passat ja per l’Acústica de Fingueres.

Zulo tornen als escenaris El grup empordanès Zulo tornarà aquest novembre als escenaris amb un concert únic. 15 anys després de la seva dissolució, la banda liderada per Juanjo Bosk oferirà el pròxim divendres dia 22 un concert al pavelló de Lladó on repassaran els temes que van compondre durant els cinc anys que van estar en actiu.

Tot NOTÍCIES

Novembre

El rock torna amb Noudits Roger Aran Trenta anys de carrera musical dedicada exclusivament al rock i ara, Cuco Lisicic, baixista de Sopa de Cabra, ha decidit posar en marxa el seu projecte més personal, un grup que ha batejat amb un antic àlies seu, Noudits. En aquests últims anys en Cuco ha escrit unes quaranta cançons, de les quals una setzena formaran part del repertori del primer àlbum de la banda, que han anat gravant intermitentment als estudis Music Lan d’Avinyonet de Puigventós.

Noudits, es un grup d’antics amics que després del retorn de Sopa de Cabra, és

van unir per fer aquest nou projecte.

Juntament amb en Cuco Lisicic, el líder del grup, hi ha el guitarrista Jaume Peck Soler, membre de Sopa de Cabra i de Kabul Babà; Àngel Valentí, bateria de Glaucs; el guitarrista Àlex Rexach, també procedent de Glaucs, i el cantant Roger Alemany, que va gravar l’últim disc de Kabul Babà i actualment és també la veu de Rocksord.

De moment no hi ha dates ni de sortida del primer disc, ni cap presentació oficial del projecte en públic.

Segons ells volen prendre-s’ho amb calma, però es possible que l’àlbum ja el puguem gaudir entre gener i febrer del proper any.

Eloi el Bon noi no supera l’adolescència Pau Planas Adolescència: no superada és el primer disc d’Eloi el Bon Noi, la nova aventura d’Eloi Isern, guitarrista de la Banda del Coche Rojo i a qui també s’ha pogut veure acompanyant Joan Dausà.

El treball, que ja es pot escoltar per internet, el presentarà el pròxim dia 7 de novembre a l’Heliogàbal de Gràcia, a Barcelona. Amb aquest disc, Eloi el Bon Noi s’endinsa en un univers propi que es mou a cavall d’estils diversos però que a ell li agrada definir com a “pop sòrdid”.

Els títols de les 10 cançons que formen el treball ja són tota una declaració d’intencions. “Parricidi”, “La mare de les fel•lacions” o “Vagina dins vagina” són només algunes de les cançons que el cantant inclou en aquest disc. Un disc on parla de pixarades, de castradors castrats o de pugnes fratricides diverses, un disc ple d’històries narrades de forma peculiar, que observa la condició humana des d’una vessant crua però no per això menys real. En definitiva un disc desacomplexat que respon a dos anys en què el músic ha estat madurant la idea de fer un disc conceptual seguint aquest univers creat per ell mateix.

17

El Festival Mil·lenni ja té cartell P. Planas. El festival Mil·leni ja

ha presentat el cartell per l’edició d’enguany. Entre les diferents propostes internacionals, el festival ha apostat també per propostes en català. Macedònia seran els primers en participar-hi, el dia 14 de desembre.

Ja el 2014, arribaran els grans plats forts del festival pel que fa a la música en català. Manel hi seran el dia 2 de febrer, en un dels concerts de la recta final de la seva gira. El dia 28, Beth també hi presentarà el seu nou treball, Família, amb un concert a la sala 2 de l’Auditori. Un dels grans atractius del festival serà el concert de Joan Miquel Oliver, Jaume Sisa i Quimi Portet que, després de passar pel Mercat de Música Viva de Vic han decidit seguir amb el format conjunt i el dia 13 de març el duran a l’Auditori. També serà especial el concert de Roger Mas a l’Esglèsia del Pi, que farà que les seves cançons tel·lúriques tornin a ressonar a Barcelona.

Manel publiquen un EP de remescles de “Teresa Rampell” El senzill del darrer disc de Manel, “Teresa Rampell”, ha pres un nou sentit.

Aquest mes, el grup ha publicat un EP a Internet amb tres remescles de la cançó que li aporten una sonoritat molt més electrònica que l’habitual. A part de la versió original, el grup ha fet públiques les remecles que fetes per El Guincho, Headbirds i Sweet Adela Dj.

Els Pets: L’ÀREA PETITA

Novembre

Els Pets “Seria bastant patètic que quan fem cançons féssim veure que tenim 20 anys” Els Pets han publicat ja L’àrea petita, un disc amb el qual trenquen el silenci discogràfic de més de tres anys i amb el que aposten per un canvi de sonoritat mantenint unes lletres marca de la casa. Lluís Gavaldà ens en parla al Totmusicat.

Pau Planas Com creus que ha estat la rebuda d’aquest nou treball per part del públic?

Fa de mal dir perquè sembla que m’estigui penjant una medalla que no em toca, però la resposta ha sigut absolutament entusiasta. El disc tot just té un mes de vida però no ha parat d’estar a la llista dels més venuts de l’estat espanyol, cosa que, tenint en compte que a Espanya no en venem ni un, té molt de mèrit. Estem el top-20 des de fa un mes i a l’Itunes hem estat en el número 1 durant 15 dies. A part d’això, també ho notem en els concerts, on la gent ja se sap les cançons. No les teníem totes perquè no és que sigui un disc senzill d’escoltar, però sembla a ser que la gent tenia ganes d’un disc nou.

En alguna entrevista heu comentat que amb aquest disc volíeu espantar al públic. L’heu espantat?

S’ha demostrat que el públic d’Els Pets és inespantable. El que realment volíem dir, però, és que volíem sorprendre el públic, volíem que el públic no

tingués la sensació d’estar escoltant el mateix que ja havíem fet. No volíem que la gent pogués dir que era molt semblant a l’anterior, no perquè no ens agradi Fràgil, sinó perquè creiem que si vols ser respectuós amb el teu públic li has d’oferir una cosa diferent.

Ara bé, per molt diferent que ho facis, en el fons els tics són els teus.

Aquest canvi l’ha fet possible el canvi de productor?

Sí, la seva participació ha estat cabdal per entendre i per poder copsar el resultat final. En Raül és juganer, gamberro i no té por de provar coses poc ortodoxes. La seva presència en el disc a mi m’ha ensenyat a enfocar un enregistrament d’una manera que no havia fet mai abans, molt més intuïtiva. Hem treballat les cançons individualment, una per una i crec que en el resultat es nota.

Aquesta idea de buscar el canvi de sonoritat, de fet, és una constant en Els Pets...

Sí, sempre hem intentat anar fent coses noves, però de vegades ho aconse-

19

guim més i de vegades ho aconseguim menys. Quan planeges un disc nou el primer que has de pensar és ‘què vaig fer en l’anterior? Doncs tot això que ja vaig fer no vull tornar-ho a repetir’.

Això no vol dir que no ens agradi el que hem fet abans, però la base per fer un nou treball és qüestionar tot allò que has fet fins aquell moment, prendre riscos i experimentar. Si escoltes un disc dels inicis d’Els Pets hi ha molta diferència amb el que fem ara, però és que tampoc som les mateixes persones que quan teníem 20 anys. Si penses diferent, parles diferent, fas l’amor diferent i et baralles diferent, també has de fer música diferent. Seria bastant patètic que quan fem cançons féssim veure que tenim 20 anys.

Als concerts us centreu força en els últims temps d’Els Pets...

Hi ha dues concessions que són “S’ha acabat” i “Bon dia”, a banda d’això, la resta són cançons de Fràgil, de Com anar al cel i tornar... És un concert que conscientment ha amagat tots els hits.

No fem “Pau”, ni “Agost”, ni “Tarragona m’eborrona”, ni “Jo vull ser rei”, ni “Vespre”... És una gira molt poc nostàlgica i

Els Pets: L’ÀREA PETITA

Novembre

“Si algú vol Els Pets

de fa anys, de festa i xerinola i combatisme una mica messiànic, que agafi un disc antic i l’escolti, Els Pets d’ara som uns altres”

“L’àrea Petita és un disc que fa anys que volia fer”

segur que hi ha algú que en surt una mica decebut, però s’ha de ser honest i ara el que hem de fer és defensar la música que hem fet últimament perquè és amb la que ens sentim més còmodes. Si algú s’enfada perquè no som Els Pets de fa 20 anys em sap greu, però potser ell tampoc és el de fa 20 anys i ens hauria d’entendre. Si algú vol Els Pets de fa anys, de festa i xerinola i combatisme una mica messiànic, que agafi un disc antic i l’escolti, Els Pets d’ara som uns altres.

Si fa 10 anys us haguessin dit que Els Pets faríeu un disc com l’Àrea Petita, què hauríeu pensat?

Jo, la sensació personal que tinc és que l’Àrea Petita és un disc que fa anys que volia fer. Pel que fa a referents musicals potser estic més a prop de fornades més noves que no pas de les meves coetànies. Jo sempre he tingut una vocació més indie del que sóc. Així doncs, m’hagués encantat poder fer L’àrea petita fa 10 anys, però és que fa 10 anys vaig fer Agost i, a dia d’avui, crec que Agost és el millor disc que he fet, per tant, tampoc em puc queixar.

Potser fa 10 anys tocava fer Agost i ara tocava fer L’àrea petita.

El títol dieu que és L’àrea petita perquè és la zona on cal definir-se...

Això del títol és collonut, perquè costa molt trobar un títol per un disc i sempre hi ha moments en que en Joan em diu ‘fot-hi qualsevol cosa, només és el títol’, però no, perquè després a cada entrevista em pregutaran, perquè es

diu així. Fa tres anys em vaig passar sis mesos explicant què era la fragilitat i si em sentia fràgil i quan vam fer Brut natural ens van regalar cava durant dos anys. I no ens agrada el cava! Així doncs, has d’anar molt en compte amb el nom del disc. Dit això, L’àrea petita m’agradava perquè era una metàfora de com hem fet el disc, que ha estat d’una manera molt casolana, en un estudi molt petit i acollidor, aïllats de la resta del món... Per altra banda, a més, tenia ganes de fer un símil entre un partit de futbol i una història sentimental, que és el que passa a la cançó de L’àrea petita.

En aquest disc si que manteniu el segell lletrístic dels últims temps, explicant històries amb un rerefons social...

La idea és aquesta. Aquest rerefons social a Fràgil, per exemple, no hi era però a Agost i, fins i tot en alguna cançó de Respira, sí. Volem parlar d’històries molt particulars però que estiguin ambientades en una realitat molt evident, que és la que tenim ara. El protagonista de les cançons no alliçona ni dona solucions –perquè no les té-, però al seu voltant hi ha petits decorats que mostren la realitat social del país. Hi ha economistes que parlen de què tot està fotut, hi ha gent que se’t pixa i diu que plou, que et vol trencar la llengua... en cada cançó, pràcticament, hi ha un element de la realitat social, però sempre en segon pla.

A més, moltes cançons narren històries un punt tristes però sempre

20

amb un punt obtimista. Els protagonistes sempre acostumen a ser personatges que intenten tirar endavant tot i passar mals moments. Ho veieu així?

Aquesta és la idea. Jo quan vaig acabar el disc vaig pensar que havia fet un disc molt alegre, però el va sentir la meva dona i em va dir, ‘és molt trist aquest disc, no?’. Potser sí que tinc certa tendència a què les cançons que faig tinguin un punt sinó trist, melancòlic.

Ara bé, la idea és no plorar per plorar, no queixar-se per queixar-se. Jo dic que és un optimisme adult, no sóc tant ruc com per no veure que les coses estan fotudes però això no traurà que tingui ganes de gaudir de la vida i viure-la. Aquesta seria la filosofia.

“La base per fer

un nou treball és qüestionar tot allò que has fet fins aquell moment”

“Si penses diferent, parles diferent, fas l’amor diferent i et baralles diferent, també has de fer música diferent”

Els Pets: L’ÀREA PETITA

Novembre

“Nosaltres podríem estar 30 anys sense fer cap lletra que toqués el tema de la realitat social d’aquest país i encara tindríem molta davantera a d’altres grups que ara s’hi posen”

“Vull que la gent

faci córrer la veu que ja em trobo bé” Vosaltres us declaràveu obertament independentistes quan això no estava tant de moda com ara, però ara que el més fàcil hagués sigut fer lletres independentistes heu volgut fugir de la solució fàcil. Com és?

Ara ens farem federalistes, com en Pere Navarro, per anar contracorrent.

Bé, potser si que és curiós, però no volem ser d’aquells que diuen ‘jo ho era primer’. Ara hi ha certes conversions curioses, si l’Albert Pla ja surt dient que Espanya li fa fastig ja no sé que esperar-me. A veure si vindrà Loquillo ara i també ho dirà. Però això és una casa gran i com més serem més sumarem. Abans érem els quatre de sempre i ara som molts, per tant, als que toca retratar-se són els que no s’han retratat. Nosaltres podríem estar 30 anys sense fer cap lletra que toqués el tema de la realitat social d’aquest país i encara tindríem molta davantera a d’altres grups que ara s’hi posen.

De les 12 cançons, quina descriu més el moment que estàs vivint?

Les dues primeres el defineixen bastant, tot i que potser “Ja no ploro” no tant, ja que aquests últims mesos sí que he plorat una mica. Si fa o no fa, però, totes les cançons descriuen força el meu estat vital. En totes hi ha coses que em passen i d’altres inventades.

Si algú vol saber com sóc, però –que també són ganes, perquè no crec que sigui gaire interessant-, en un disc dels pets hi ha moltes pistes. Perdo ulleres al tren, és veritat, sóc daltònic i, per tant, el jersei i l’abric no em lliguen, m’enyoro de llocs on no he estat...

Al treball hi ha la col•laboració de la Sílvia Pérez Cruz però toca el saxo...

Som gent xula de mena. De fet, volíem portar en Serrat perquè toques percussions però a l’últim moment no va poder venir i Lluís Llach havia de tocar la flauta. El fet és que ella és molt amiga d’en Raül i venia sovint per l’estudi i un dia la vam engrescar i va tocar el saxo. Com que tot ho toca i ho toca bé i fa tanta ràbia van decidir anar a putejar-la i li vam fet tocar el saxo, però també ho va fer bé. La veritat és que estem molt orgullosos que hagi participat al disc. Ella va voler fer això i nosaltres encantats.

En el concert de Barcelona vas fer una crida a què les àvies de Catalunya et deixessin de parar pel carrer per preguntar-te com estaves... És que és una cosa una mica dura. La gent s’ho pren de broma però jo porto gairebé 45 anys havent d’explicar a les padrines què sopo i què dino perquè em diuen que estic molt prim i ara que ja ho havia aconseguit hi

21

tornem una altra vegada: ‘què et va passar fill meu?’ ‘Què tens?’... Així doncs, vull que la gent faci córrer la veu que ja em trobo bé. Ja prou pateix ma mare com perquè també pateixin les padrines de Catalunya, que m’estimen molt, és el meu target. Jo sempre he despertat uns instints molt maternals. Hi ha cantants que tenen gruppies i lliguen molt, jo en canvi he tingut moltes tietes i padrines que em cuiden, que em porten macarrons, em conviden a menjar llenties... Cadascú té el que té.

Quina és la clau per ser un públic tant intergeneracional?

La clau està en tenir un cantant amb un físic molt portentós, musculós, amb molt de cabell... Amb això tens molt de guanyat ja. És broma eh... La clau és que ningú sap quina és la clau.

El que fa que la música sigui tant especial és que no té regles i que de vegades va en contra de la raó. Podríem dir que és que ens ho hem currat molt, però tots els grups s’ho curren molt.

Podríem dir que ‘oh, es que fem lletres que estan molt bé’, sí, però també hem fet xurros de lletres mentre que hi ha grups que fan lletres boníssimes i no per això aconsegueixen l’èxit. És una cosa intangible i millor, perquè el dia que algú descobreixi la clau li vendrà a apple i apple t’ho vendrà a 300€ l’aparell.

Els Pets: L’ÀREA PETITA

Novembre

Els Pets marquen un gol des de l’Àrea Petita triomfar en el seu moment. Però com ja van demostrar fa una dècada, quan amb el disc Sol van deixar enrere el rock agrícola, ara tornen a fer un gir a causa de l’experiència i en bona part també al canvi de productor, doncs ara Raúl Fernández (Refree) ha sabut portar-los al límit i donar-los la volta, dotant les cançons d’aquest disc de sonoritats totalment noves.

Glòria Noguer Parlar d’Els Pets és treure la pols a un munt de records col·lectius i individuals. Qui més qui menys, tothom algun cop a la seva vida ha cantat alguna cançó d’Els Pets. De fet la mítica “Bon dia” va esdevenir-se gairebé un himne nacional fa prop de 15 anys i encara ara sorprèn veure marrecs que no aixequen ni un pam de terra i que ja la canten. I és que Els Pets formen una part indestriable de la vida de moltes i moltes persones, doncs són 28 anys d’omplir-los de música el dia a dia. És per això que els seguidors se’ls esperaven amb tantes ganes després de pràcticament 2 anys sense saber-se’n gaire cosa. La sortida del nou disc L’àrea petita, ha revolucionat les xarxes socials i ha tornat a situar el trio

de Constantí en el centre de l’actualitat musical.

I és que no és només el retorn de la mítica banda, sinó que a més ho han fet d’una manera sorprenent. Amb gairebé 30 anys de carrera, el més fàcil seria caure en inèrcies i repetir l’esquema que tant bé els va funcionar i els va fer

“Malgrat els

canvis, fàcilment hi reconeixerem Els Pets de sempre, en les tornades i sobretot en les lletres” 22

Això sí, si hi ha algú que encara no hagi escoltat el nou disc (cosa que dubto), que no s’espanti: malgrat els canvis, fàcilment hi reconeixerem Els Pets de sempre, en les tornades i sobretot en les lletres. Aquelles històries quotidianes d’herois anònims del segle XXI que semblaven inventades per Manel, doncs ja fa anys que les escriu Lluís Gavaldà. Històries imaginàries, però amb un teló de fons molt real que hi afegeix un punt de realitat i cruesa en cadascuna de les cançons. I és que ni tant sols en la ficció, els personatges se salven de la crisi, de la situació política o de la persecució de la llengua catalana. Gavaldà defineix aquestes històries “com una pràctica de la insubmissió emocional, una crida a la no resignació des d’un punt de vista adult”. A destacar: per una banda la cançó “Romanço” cantada per Joan Reig i Maria Rodés que s’acosta a les sonoritats més folkies i rudes, però amb un punt de tendresa molt encisador. I per altra banda, la curiosa col·laboració de Sílvia Pérez Cruz com a saxofonista.

Jo que no sóc gens futbolera no en tenia ni idea, però es veu que l’àrea petita és, en el terreny de joc, el lloc on es produeixen les jugades de risc i on el jugador s’ha de definir. Extrapolant el concepte, en aquest disc Els Pets s’han posat en situació de risc, han abandonat la zona de confort i s’han arriscat a provar noves sonoritats, s’han definit en un nou estil i l’han encertat. En termes futbolístics, han fet un bon gol.

Els Pets: L’ÀREA PETITA

Novembre

La gira arrenca a Manresa

Foto: Daniel Enguix // Totmusicat

→ El grup va obrir a Manresa la nova gira davant d’un públic expectant que esperava amb ganes poder sentir les noves cançons.

Daniel Enguix Els Pets arribaven a Manresa després d’un ajornament, que per motius de salut, els havia obligat a cancel·lar els primers concerts de la gira de presentació del seu nou disc L’àrea petita. El passat 13 de setembre al Mercat de Música Viva de Vic la banda va anunciar la suspensió de la seva activitat que va tornar a engegar-se la passada nit a la Sala Stroika de la capital del Bages.

Tal i com va confessar Lluís Gavaldà, el concert es presentava com un repte.

Els de Constantí es trobaven presentant les noves cançons al seu públic per primera vegada i, l’actuació també suposava el punt de partida de recuperació del cantant a la seva rutina habitual, els escenaris.

Una hora i tres quarts de concert que van deixar enrere tota mena de dubtes.

Els Pets van presentar un espectacle complet i proper al públic. Entraven a l’escenari amb la primera cançó del seu nou repertori, “Ja no ploro” i acostaven als assistents les lletres i les melodies de L’àrea petita. “Fa un minut”, “A preu fet”, “Calaixos que no obriré” o “Blue tack” es combinaven amb temes de sempre com “S’ha acabat”, “Soroll” o “XL”. De la mateixa manera, es recuperaven cançons que no havien estat presents en gires anteriors, temes com “La vida és bonica (però complicada)” que va fer aflorar els sentiments dels presents o “La Colla”. Melodies d’abans amb les d’ara, representades per una successió ben trenada i adequada que va oferir al públic instants de tranquil·litat, reflexió i estones de ball i salts.

23

La banda va mantenir el seu saber fer, un concert a mida dins de la seva extraordinària i incansable trajectòria, adequant la seva personalitat a les novetats i aplicant la seva experiència en les notes més tradicionals. Un moment especial va arribar amb “Bombolles” quan el sostre de la Stroika va deixar caure bombolles de sabó que van inundar part de l’espai de la sala.

El grup va tancar la nit amb la cançó que mai desapareix del repertori, el seu particular “Bon dia”, que va arrencar emocions a la sala i va clausurar amb èxit el repte dels de Constantí a Manresa. Lluís Gavaldà va agrair al públic assistent la seva empenta i recolzament i va recordar que Els Pets els formaven tres coses: “Vosaltres, nosaltres i les cançons”. Ahir, van tornar a demostrar-ho.

Els Pets: L’ÀREA PETITA

Novembre

Bombolles per a tothom → Barcelona també

va vibrar amb les noves cançons dels de Constantí, que van actuar a una sala Barts que els esperava amb ganes David Bueno L’espera ha valgut la pena. Amb un sentiment a cavall entre l’emoció i l’èxtasi, el públic s’anava congregant al voltant de la sala Barts de Barcelona. Amb una cua que s’allargava per tot el carrer de la façana i que va arribar, fins i tot, a rodejar part de l’edifici, la impaciència aflorava entre els assistents. A poc a poc, anaven entrant conscients de que viurien una nit única. Especial. Màgica.

Sorprenent. Una nit amb Els Pets.

Era el segon concert de la gira de presentació del seu nou treball, L’àrea petita. Després de la suspensió d’uns quants concerts, finalment, va arribar l’hora de la veritat la setmana passada amb el primer concert a Manresa i, aquest divendres, l’estrena a la capital catalana. En el concert, Lluís Gavaldà va voler deixar clar que la crisi d’estrès és aigua passada tot agraint les mostres de suport rebudes i també fent una reclamació amb el to humorístic que habitualment expressa el cantant. “Ara feu córrer la veu que estic bé, que les padrines no em deixen en pau”.

L’energia va ser present a l’escenari en tot moment. Es notava que tenien ganes de tornar a fer concerts.

“Han passat dos anys però n’han semblat quaranta”, deia Gavaldà.

Els de Constantí van presentar gairebé totes les cançons del nou treball. Amb un ritme festiu i desenfrenat, el públic ballava i saltava de valent. El més sorprenent és que se sabien totes les cançons noves, de principi al final, i això que fa pocs dies que es va publicar el treball. Els fans més incondicionals segueixen recolzant i gaudint amb Els Pets.

El concert va donar el tret de sortida amb Lluís Gavaldà cantant “Jo no ploro” acompanyat només de teclat, guitarra i baix. La bateria de Joan Reig, va entrar més tard amb la cançó que conté el mateix títol que el nou disc. No van faltar tampoc molts temes de Fràgil, l’anterior treball de la formació i alguns clàssics encara més antics i que van monopolitzar els dos bisos del concert.

“Bon dia” va propiciar un èxtasi col·lectiu que va posar la pell de gallina a més d’un quan tota la sala

24

va embogir i es va posar a cantar la cançó. Vibrant.

Un altre moment a destacar és la cançó “Bombolles”, el nou single que va estar amenitzat amb unes bombolles de sabó que van caure damunt de l’escenari. Potser haguessin faltat més cançons tradicionals del grup, però en un cas com Els Pets és difícil perquè al tenir-ne tantes és una tasca impossible encabirles totes elles en la hora i mitja que va durar el concert. Una noia va cridar repetidament “Jo vull ser rei” i el Gavaldà va bromejar amb el contingut de la cançó però, finalment, no la van tocar.

La Sala Barts de Barcelona va estar dividida en dues parts. La platea, amb el públic dempeus, i els dos pisos superiors amb gent asseguda.

Molts d’ells van acabar també dempeus. Sigui com sigui va ser l’espai ideal per un concert de Els Pets. Un grup amb molts anys de trajectòria però que continuen imparables. Les seves melodies perfectes formen part de la riquesa musical de casa nostra.

Tot CONCERTS

Novembre

Foto: Àlex Carmona

Txarango enlairen el Circ Cric → Txarango s’ajunta amb el Circ Cric per oferir un concert únic on circ i música es fusionen Pau Planas Set de la tarda del dia 5 d’octubre a les portes del Circ Cric. La gent va arribant entremig d’una intensa pluja i s’aixopluga com pot sota les diferents carpes. Tot i el mal temps, però, les cares són d’alegria, de nervis, d’espera tensa abans d’una gran cita. Falta mitja hora per les vuit del vespre i s’obren les portes de la carpa gran. Com una estampida la gent s’acumula a la porta desbordant els organitzadors que veuen com, ni tan sols, poden demanar les entrades a aquells qui entren.

Ja a dins, les graderies tarden encara no cinc minuts a omplir-se per complet i la gent comença a seure al terra.

Arriben les vuit del vespre, comença l’espectacle.

Tortell Poltrona és l’encarregat de trencar el gel per presentar “l’experiment”, tal i com l’anomena.

Un experiment que “hauria pogut fer en Michael Jackson, però ja no hi és, o els Rolling Stones, però haurien estat sis mesos assajant-lo. Nosaltres ho hem preparat amb un dia”. Just en acabar, el so de la locomotora indica l’inici del viatge i, entremig del públic, comencen a aparèixer els integrants de

Txarango acompanyats dels artistes del Cric Cric, tots equipats amb maletes. Ja a l’escenari, els del Ripollès comencen a entonar les primeres notes de “Benvinguts”.

A partir d’aquí, més de dues hores d’emocions i sorpreses dividides en dos blocs. Per una nit, l’imaginari de Txarango va poder materialitzar-se i els clowns, equilibristes i saltimbanquis es van poder barrejar amb les cançons formant un conjunt perfecte. Els temes anaven sonant mentre els integrants del circ duien a terme els diferents espectacles. “Arriba la nit” es combinava amb un espectacle de perxa que feia vibrar els assistents mentre que els malabars animaven “Un pam de nas”. La primera cirereta la posaven les acrobàcies en el trapezi mentre sonava “Quan tot s’enlaira” i, ja a la recta final, Tortell Poltrona es posava el públic a la butxaca amb els seus equilibris amb cadires al so de “Nits amb Txarango”. Per tancar la primera part, “Som persones” servia de banda sonora per les acrobàcies dalt d’una corda, provocant el darrer esclat d’eufòria del públic abans d’acomiadar els artistes del circ.

25

A la represa, ja amb el format de concert habitual i amb el públic a tocar de l’escenari, arribarien els grans èxits. “Amagada primavera” donava el tret de sortida a la segona part del concert i “Vola” mantenia les emocions a flor de pell. El públic, després de molt de temps sense poder sentir la banda i conscients que, probablement, hauran d’esperar encara uns quans mesos abans de poder tornar a gaudir d’un directe seu, no va deixar passar l’oportunitat de saltar amb totes i cada una de les cançons. I Txarango no es van deixar res al tinter. Totes les cançons que han compost fins ara, tant les que són al disc com les que no, van sonar al llarg d’un concert màgic.

Fins i tot hi va haver temps per cantar la nova cançó que ja havien presentat al Palau de la Música, “El meu poble”.

Per acabar, “Tan de bo” i “En caravana” donaven pas, com marca la tradició, a una corejada “Dansa del vestit”.

Així doncs, la pluja no va poder aturar un concert que, de ben segur, quedarà guardat a la retina dels assistents i que servirà per ajudar a Pallassos Sense Fronteres -que enguany celebren el 20è aniversari- a poder realitzar una expedició al Líban.

Tot CONCERTS

Novembre

De petits va la cosa David Bueno El primer cap de setmana d’octubre va arribar un gran exemple de que la música en català pot agradar a grans i petits. I és que Sant Cugat va acollir la segona edició del festival dels Petits Camaleons, destinat a un públic familiar. Pares i mares, acompanyats dels seus fills, van aprofitar per passar dos dies diferents rodejats de la millor música. Quatre escenaris preparats per acollir un ampli ventall de propostes de tots els estils que tenien com a objectiu agradar a totes les generacions.

El primer dia va ser el torn d’Els Catarres que van fer ballar a tothom al ritme d’unes cançons alegres i festives que els defineixen molt bé. La formació va ocupar la franja dins la programació on havien d’actuar Els Pets, en un concert que va ser anul·lat. Entre les cançons que van interpretar no hi va faltar “Jenifer”, així com tampoc altres grans temes del grup. Tots ells van saber connectar molt bé amb els més petits, que es van animar de valent.

Al final del dia, va ser el torn de Gossos que van presentar el senzill del nou disc, “Fills del sol”, i no hi va faltar, com no podria ser d’altra manera, “Corren”. Abans del concert, la formació va oferir una roda de premsa de la mà de Natxo Tarrés i Oriol Farré. Els més petits van poder preguntar-lis tot el que la imaginació dels més menuts els hi va permetre. Unes qüestions, algunes, molt interessants i que molts periodistes no s’atrevirien mai a preguntar.

Al dia següent, Blaumut van ser els encarregats de fer ballar a petits i grans en una segona jornada de festival molt intensa. Tothom se sabia les seves cançons en un concert que ningú es va voler perdre i que va tenir una afluència de gent més que considerable. Amb les seves cançons, a cavall entre ritmes tradicionals i moderns, van captivar als assistents.

Més tard, The Mamzelles va portar la seva màgia i espontaneïtat damunt l’escenari del circ Raluy. El trio va interactuar en tot moment amb els assistents fent-los participar i que se sentissin part de l’espectacle. Mentrestant, a l’Auditori, Jaume Sisa va interpretar algunes de les seves mítiques cançons per acabar amb “Qualsevol nit pot sortir el Sol”. Un concert poc dinàmic i una mica poc adient pel públic infantil ja que no va aconseguir connectar amb els nens i nenes.

26

D’altra banda, Joan Dausà va oferir un concert molt dinàmic, on una parella de pares s’han animat a ballar a dalt de l’escenari i tot un conjunt de nens van acompanyar al cantant per fer els cors de “El senyor somer i l’ós polar”. El recital va ser culminat amb la cançó més famosa de Dausà, “Jo mai mai”, i una gran ovació per una de les veus més càlides del panorama musical actual.

En el festival també hi van passar Andreu Rifé, Andrea Motis & Joan Chamorro, The Pinker Tones & Albert Pla, The Pepper Pots, Pol Cruells, l’Orquestra Fireluche, Ramón Mirabet, Macaco i Sara Pi. La major part dels grups van arribar a tocar dues vegades amb concerts de 30 minuts de duració. Tot plegat amenitzat, aquesta segona edició, per rodes de premsa on els més petits preguntaven, i també espais habilitats per les signatures de discos.

Tot CONCERTS

Novembre

Foto: dBalears // M.À.C.

Concert solidari a favor dels docents de les Balears Lluc Munar El divendres dia 4, Mallorca va viure una nit especial i reivindicativa, el concert solidari a favor dels docents en vaga que es va dur a terme al Parc de n’Hereveta situat a Porreres. Una nit emocionant on el tema de conversació era la suspensió de la vaga de manera temporal, que s’havia decidit hores abans en l’assemblea de docents. i el color era el verd de CRIDA, el color de l’esperança.

L’Ajuntament de Porreres va decidir que l’aforament fos de 5.000 persones i segons confirmà l’organització es van vendre quasi totes les entrades. El preu era de 5 euros i tots els beneficis de l’entrada i de les barres dels bars es van destinar a la caixa de resistència de docents.

Tots els grups van actuar gratuïtament i de manera desinteressada. El primer en pujar a l’escenari fou Tiu, seguit d’Oliva Trencada, i a les 23h va sortir a l’escenari

Antònia Font vestits de verd. Desprès, fou el torn d’Oprimits, dels serverins Anegats i finalment de La Gran Orquestra Republicana.

Durant la nit va ploure una mica, però no el suficient per suspendre el concert i apagar els ànims de festa, reivindicació i defensa de l’educació de qualitat i en català, es per aquest motiu que durant tota la nit es van sentir molts crits com, “Gràcies Docents” o “Bauzà dimissió”.

Joan Pons, Joan Colomo i Mau Boada mostren el seu talent a l’Heliogàbal Foto: Xavi Guixa

Alba Pairet Els més curiosos, amants de les nits tranquil·les de música i de la cervesa ja hauran descobert que entre les parets de la sala de l’Heliogàbal de Barcelona s’amaguen sorpreses. A principis

de mes, en aquest local barceloní, durant unes hores la vida dels clients no només va estar envoltada de paraules, gestos i objectes sinó també d’un viatge musical. En aquesta sala el festival Curtcircuit es va rependre després de l’estiu, amb un gran èxit ja que les en-

27

trades estaven exhaurides. Joan Pons (El Petit de Cal Eril), Joan Colomo i Mau Boada (Esperit!) es van retrobar per compartir els seus projectes conjuntament. L’ambient tan familiar i bohemi que es percebia va generar rialles entre els músics i els assistents.

A les 22:15 els ulls ja eren fixats al petit racó que entre cables, pedals i els canvis de posició dels músics, el trio intercalava peces com “Cendres”, “Hort mort” o “Màgic” homenatjada a Josep Fortuny (Elèctrica Dharma) i a la Vaga indefinida de docents de les Illes Balears. Tot i tenir tan poc espai, l’energia que els artistes van generar a través de la música experimental i la improvisació va ser immensa.

D’aquesta manera van transportar al públic a un món carregat de sensacions.

Tot CONCERTS

Novembre

Foto: Víctor Parreño

Del folk al folklore → Isaac Ulam i José Domingo van obrir la segona edició del festival Connexions, organitzat pel Taller de Músics, Bankrobber i la Sala Apolo Guillem Rierola Ens podem imaginar a Isaac Ulam o José Domingo llegint sobre la cultura popular i com aquesta es converteix en una eina de resistència al procés uniformitzador que ens prepara la cultura de masses. Llavors potser van pensar en com el folk havia desaparegut com a alternativa i s’havia convertit en la única opció per triomfar. La gent vol folk?

Doncs donem-n’hi dues tasses, si volen folk els donarem folklore. Feia falta un company ben sonat per emprendre aquell viatge; aleshores l’un va pensar en l’altre i va començar un dels projectes més arriscats de la música pop en català.

Isaac Ulam i José Domingo presentaven el seu treball Temple d’aigua i llum (Bankrobber, 2013), un disc ple de cançons d’altres temps: jotes, havaneres i cançons que semblen escrites per autèntics joglars. Els dos cantautors van tocar totes les cançons del disc en el mateix ordre, però el concert del Temple d’aigua i llum més que pel seu ordre s’ha de descriure pels seus paisatges En primer lloc tenim una plaça de mercat medieval, on els músics amenitzen les compres i intenten caçar alguna propina a base d’una percussió ben potent i dues veus que casen millor que un príncep i una princesa. “L’amor secret” ens

recorda les cançons d’amor dels joglars, “Invisibles” és un cant als herois del poble: els bandolers i la tarantella amb la que van acabar la part del concert dedicada al disc d’Ulam i Domingo és aquella cançó que els paradistes canten de nit a les fondes celebrant els guanys del dia.

El segon escenari clau d’aquest temple del folkore és el mar. L’enyorança i la melancolia que traspuen les havaneres “Lluna ballarina”, “Més enllà de tu” i “El carrer de l’enyorança” (una versió involuntària de Pere Tàpies) t’obliga a pensar en aquell orgull del mariner, en aquell orgull cap a la terra que li fa d’amarratge, els records d’aquells mariners que en ports llunyans canten a allò que tan desitgen i la distància els pren.

Més enllà d’aquests llocs, tres cançons més mereixen menció especial. La primera d’elles “Navegarem”, carregada d’una tensió que al disc no es veu. “Navegarem” parla sobretot de la valentia, de com sense conèixer el seu destí la gent valenta avança i camina amb determinació. Si la cultura popular funciona realment com a eina de resistència, aquesta cançó hauria de ser un dels estàndards d’aquest exèrcit revolucionari amb la cultura com a arma.

La següent d’aquestes cançons és “Immaculats”, la cançó més animada del

28

disc i que ens transporta directament als boscos del Montseny, en una cerimònia ritual, segurament el casament pagà d’una parella jove.

La última d’aquestes tres cançons és la més destacada de tot el concert, “Temps de sega”. Una cançó de sega, d’aquelles que neixen a les pauses dels temporers, que es va creant a mesura que la gent arriba, al llarg dels dies de sega i les seves pauses. Una cançó que comença semblant una broma de mal gust que ningú va saber parar a temps i que acaba convertint-se en una peça d’orfebreria que ordena el caos millor que cap altra i amb una lletra tan senzilla com preciosa.

Per rematar el concert Ulam i Domingo van tocar algunes cançons dels seus discs en solitari. “Perfums i aigua” i “Objecte pur” per part del cantautor de Blanes i “En blanco y negro” per part del gironí. Finalment, amb uns bisos de la vella escola, van repetir “Amor secret”.

Si com deia Hitchcock és millor partir dels tòpics per acabar fer alguna cosa diferent abans que partir d’alguna cosa diferent per caure en els tòpics, Isaac Ulam i José Domingo l’han ben encertat amb Temple d’aigua i llum, partint del folk per anar a parar el folklore i aconseguir allò que cada vegada costa més de trobar: música capaç de transmetre.

Tot CONCERTS

Novembre

Foto: Xepo WS

Girona es vesteix de festa → Obrint Pas, Els Catarres, Blaumut, Lax’n’Busto, Oques Grasses, Acció, La Iaia i molts més passen per les Fires de Girona amb més música en català dels últims temps Pau Planas Girona s’ha omplert durant una setmana de música, molta de la qual en català. La ciutat s’ha vestit de festa per gaudir de les fires amb més propostes musicals dels últims temps. Obrint Pas, Lax’n’Busto, Els Catarres, Blaumut, La Iaia o Oques Grasses són només una petita part dels noms que han passat per la ciutat des del dia 25 d’octubre.

Ja el primer dia, mentre La Principal de la Bisbal oferia un dels pregons més originals dels últims temps, Lax’n’Busto arribaven a l’auditori per oferir-hi un concert molt especial. El grup recuperava el repertori del Simfònic –espectacle que dos anys abans ja havien presentat en el mateix lloc- però ho feien amb una orquestra molt diferent. Més de 100 músics de l’orquestra del Conservatori Isaac Albéniz de Girona acompanyaven el grup dalt l’escenari per donar un tomb a cançons que no acostumen a tenir lloc en els concerts habituals de la banda.

La sala estava plena a vessar d’un públic entregat –format, en gran part, per familiars i amics dels músics- i ni un Salva Racero una mica descol•locat i a vegades buscant un protagonisme excessiu va aconseguir deslluir un concert on el grup no va evitar donar cabuda a alguns dels hts. Així doncs, cançons com “Tornarem” o “La meva terra és el mar” van animar de valent un públic que acomiadaria el concert dempeus i a ritme de “Llença’t”. La mateixa nit, l’escenari de la Copa va acollir una nit amb accent osonenc. Nyandú eren els primers de

pujar a l’escenari mentre el públic anava omplint l’espai de barraques. Els seguiria La Iaia, en el primer concert de presentació del seu nou treball, On és la màgia? després de la preestrena al Mercat de Música Viva de Vic. El grup, amb un so més elèctric que el que els seus seguidors estaven acostumat van començar a posar en dansa la Copa abans de donar pas a Oques Grasses, que hi portarien la festa i la disbauxa i farien explotar el públic.

L’endemà era el dia d’un dels concerts més esperats. Itaca Band van obrir la nit a la Copa com a teloners d’Obrint Pas en l’últim concert que els valencians oferien amb format banda al Principat.

La Devesa es va omplir com poques vegades s’havia vist amb desenes de milers de persones que van vibrar amb un concert enèrgic i emotiu. Un concert amb gust a comiat però amb l’alegria del primer dia i on van sonar tots els grans himnes de la banda, des dels més antics com “No tingues por” fins als més actuals com “Viure” o “Coratge”. El cap de setmana seguia diumenge amb Miquel del Roig a la festa de cloenda de la diada castellera que, tot i els problemes tècnics va fer ballar castellers i públic que s’hi va acostar. A la nit, seria el torn de Mali Valini, que arribaven a la Copa amb el seu gran èxit, “Espanya, carinyu, lo nostre no funciona”.

Dilluns la música no s’aturava i, en la vigília de Sant Narcís el patró de la ciutat, arribaven a la Copa tres propostes també molt esperades. Els empordanesos Acció ja van portar un bon grapat de se-

29

guidors entregats que no van dubtar en corejar el gran èxit de la banda, “Ser diferent”, que va tancar el concert. Era llavors el moment d’Els Catarres que van portar la festa començant amb els gran èxits com “Rock’n’Roll”, “Vull estar amb tu” o “Tintin” i deixant pel final alguns dels seus temes antics com “Me’n vaig al camp”, “La Festa Major d’Aiguafreda”, “Caramelles” o “Jenifer” abans de posar el punt i final amb “La porta del cel”.

Per tancar la nit, els ebrencs Xeic! Van presentar el seu darrer treball Batecs davant d’un públic ja menys nombrós.

Hores abans, a les fires alternatives, va ser el torn de Josep Maria Cantimplora. Amagat sota un passamuntanyes, el cantant, amb una sospitosa semblança amb el cantant de Brams Francesc Ribera ‘Titot’, va oferir unes versions molt renovades de temes coneguts per tothom però amb unes lletres molt diferents a les originals que van provocar els riures dels assistents.

Ja el darrer cap de setmana era el torn de Blaumut, que la vigília de Tot Sants arribava a la Copa, un recinte poc propici per desenvolupar la seva música però que tot i això van saber engrescar al públic que s’hi va congregar. Al llarg de només una hora, el grup va fer un repàs a tots els temes del seu primer disc El turista i va provocar el deliri amb cançons com “Bicicletes” o “Pa amb oli i sal”. El dia 1 els més petits també van poder gaudir de l’escenari de la Copa amb el concert de Macedònia, que hi va oferir el darrer concert de la gira Desperta abans de publicar aquest mes de novembre el nou treball, Flors.

Tot CONCERTS

Novembre d’una cosa, llavors és quan passa. També va tocar “Get up, stand up” de Bob Marley.

Damià Olivella acomiada la gira Un nou sentit al Voilà de Manresa Jèssica Codina Damià Olivella Va oferir el dia 31 d’octubre el seu concert final de gira a la sala manresana del Voilà, que estava plena de gom a gom. El concert va començar amb mitja hora de retard per problemes tècnics, però això no va impedir el bon humor i bromes d’en Damià Olivella que van fer que els assistents al concert passessin una vetllada agradable, divertida i plena de bona música. A mig concert també van haver-hi petits problemes tècnics i d’àudio però Damià no perdia el seu sentit de l’humor dient: “Sempre em baixen la guitarra als concerts perquè em flipo”.

Amb un total d’una vintena de cançons, Damià Olivella començava el concert amb la cançó “Santa nit”, la qual forma part de l’últim cd. També va repassar alguns temes més populars d’altres àlbums com “Gratitud”, “Sense por”, “Si vols”… sense deixar-se un parell de cançons a ritme de blues que van animar molt a tots els assistents a la sala. També va interpretar la cançó inèdita “Lluna plena”, que ja havia interpretat també al Kursaal de Manresa aquest mateix any, així com algunes cançons en anglès, com ara “Change is gona come”, que va servir per introduir la cançó de “Sense por”, que parla sobre el canvi i quan desisteixes

Seguint l’essència del seu últim àlbum, Un nou sentit, que està ple de diàlegs interns, va interpretar cançons que mostren la transformació del món d’una forma esperançadora. Així, Damià Olivella animava a la gent amb la seva actitud davant la crisi: “tots hem de ser una mica bojos per sobreviure”.

També va improvisar la cançó “Avui”, que forma part de l’últim àlbum. Va bromejar molt sobre aquest fet amb els altres membres del grup, ja que no la tenien assajada.

Amb aquesta cançó va aprofitar per fer una crítica al jazz, ja que originàriament és una música improvisada i ell volia fer el mateix amb aquesta cançó. Tot i així, va dir que era broma perquè la gent del públic ja s’estava “escandalitzant”.

Finalment, després de veure l’eufòria del públic va fer un bis de tres cançons i es va acomiadar amb la coneguda cançó “Més enllà”, del seu penúltim àlbum Ara, acabant amb un fort i llarg aplaudiment del públic. noti però, a mesura que avança el concert, més fàcil es fa identificar-lo.

Nico Roig amb tots els sentits David Bueno Entrar en el seu món fosc és una temeritat però, a la vegada, és un desig.

Cançons amb un desenllaç fatal, amb lletres que algunes conviden al suïcidi col·lectiu mentre que d’altres ens fan ser còmplice d’un moment tràgic o una situació que no acaba gens bé. Sigui com sigui, nosaltres volem ser-hi i esdevindré testimonis de tot allò que ens explica Nico Roig. No ens quedem indiferents davant de les seves lletres. És impossible.

I, per això, volem arribar fins al final per saber què passa i com acaben totes les històries. Potser per curiositat o potser perquè ens sentim més identificats del que ens sembla al principi.

El cantautor va oferir un concert únic, en un espai únic com és la Pedrera de Barcelona. Això d’entrada indueix al públic a submergir-se en una atmosfera especial. Escoltar les cançons de Nico Roig va ser un regal per les orelles de més d’un. La banda que l’acompanyava li aportaven una riquesa extra al concert, amb un bateria sensacional. Tenia una agilitat i qualitat per tocar-la que cada vegada és fa més difícil de trobar. A tot plegat, cal sumar les escultures sonores de Baschet que Nico Roig utilitza en el disc i també als seus directes. Es tracta d’un instrument força innovador que li dóna un so especial a les cançons.

A primera instància sembla que no es

30

Alguns diuen que els seus temes són surrealistes però, al mateix temps, també són com la vida mateixa exagerada fins al punt més cruel possible. Les dones macabres és el títol del nou disc que presenta i li ve com anell al dit per definir el seu univers musical. Tampoc podem oblidar un toc humorístic a les cançons que contribueix que ens hi enganxem apassionadament.

El concert s’emmarca dins del cicle “De prop” i va comptar amb unes projeccions immillorables que contribuïen a ambientar visualment els relats del cantautor, mentre interpretava les cançons.

Es tractava de posar imatges a les lletres.

Les il·lustracions estaven realitzades artesanalment, a mà, per Queralt Antú. Un treball esplèndid, fet a consciencia, i que el públic va elogiar. Amb tots els sentits activats, doncs, el concert no va deixar indiferent a ningú. L’estil inconfusible de Nico Roig, natural i sense complexes damunt de l’escenari, es valorat positivament pel públic. Un estil que t’atrapa i fa que entris dins d’una atmosfera que és fàcil entrar però molt difícil sortir-ne.

Tot CONCERTS

Novembre

Foto: Josep Tomàs

Puntí fa esclatar l’Auditori de Girona Pau Planas L’Auditori de Girona es va vestir de gala per rebre un dels grans de la música del nostre país. Adrià Puntí tornava a actuar a la ciutat després de molts anys i no ho va fer en solitari, com té acostumat el públic en els últims temps, sinó acompanyat d’una banda i, fins i tot, d’una orquestra.

L’expectació era enorme i l’Auditori va quedar petit. Els fans més incondicionals de l’artista van omplir tots i cada un dels seients per acompanyar-lo en la presentació d’un nou espectacle on va donar veu a les cançons mudes que havia inclòs al llibre Incompletament Puntí. El públic, absolutament entregat de principi a fi no va deixar de picar de mans al ritme de la música en cap cançó i va ovacionar l’artista després de cada tema.

avançava i un Puntí eufòric deixava anar tota la seva energia tot saltant, ballant i animant al públic contínuament. És cert que la seva veu ja no és la de fa uns anys i que en alguna cançó li va fallar, però ahir va tornar a demostrar que encara té força i coses a dir.

Mentre els problemes burocràtics amb la discogràfica segueixen impedint la possibilitat de publicar un nou disc després de 10 anys de silenci, el concert a Girona es va convertir, com ell mateix explicava dies abans, en una obra efíme-

Només començar, amb “Miau” i “Senyor Doctor”, Puntí ja s’havia posat a la butxaca l’Auditori i així va seguir fins al final de la nit. Els temes nous es van anar alternant amb els de la seva trajectòria en solitari i alguns d’Umpahpah com “El jardí dels préstecs”, que va fer esclatar els seguidors. El concert

ra, de la que només van poder gaudir els espectadors del concert i que, en breu, s’espera que comenci a girar pel país.

Ja a la recta final, el públic, dempeus, va deixar anar una immensa ovació just en el moment que Puntí va deixar l’escenari per primera vegada, abans de tornar a sortir per interpretar sol al piano “Ull per ull”. Fins a tres vegades va arribar a marxar i tornar abans de marxar definitivament amb “Sota una col”, sempre amb una resposta entusiasta d’un públic que en volia més.

Foto: Josep Tomàs

31

totENTREVISTES

Novembre

“Jo estic més al cel ara que quinze anys enrere”

Adrià Puntí Adrià Puntí va presentar aquest mes a Grona un nou espectacle on, després de molt de temps, tornava a acompanyar-se de banda i, fins i tot, d’una orquestra. El músic saltenc va presentari les cançons mudes que havien format part del llibre Incompletament Puntí.

Pau Planas Ja des del moment en què vas escriure les cançons mudes pel llibre, tenies clar que les volies musicar?

Sí, de fet quan les estava escrivint n’hi havia algunes que ja tenien la música feta i tot, però un llibre, de sonor, no ho és. Ara bé, l’Incompletament Puntí sí que pot deixar entreveure una sonoritat.

Perquè, després d’aquest primer concert, en vindran més?

Sí, després del treball i l’esforç que s’ha fet aquests últims mesos amb l’Incompletament, es mereix que d’altes llocs arreu de l’estat ho puguin gaudir, sigui Tarragona, Lleida, Barcelona… Hi ha molts auditoris a tenir en compte.

Van sortint opcions ja per poder-ho presentar?

Sí, hi ha ofertes, però ja se sap que estem en un temps una mica feixuc i fins que no està al sac i ben lligat no es pot dir. Ara bé, sí que s’espera una presentació ofenosa a Barcelona, a Tarragona, a Lleida… I això per les capitals, però no només hi ha les capitals. És un repte, quan tothom treu equipament i infraestructura als espectacles jo n’hi poso, potser vaig sempre al revés del món, però crec que amb aquestes propostes la cultura va endavant.

En aquesta gira també fas un repàs de temes de tota la teva trajectòria…

Tot aquest nou espectacle, s’acabarà convertint en un disc?

Sí, però revisitats. Hi ha una orquestració, violins, violes, violoncels…

Hi ha uns músics, percussió, baix, contrabaix… Són versions molt més madures del que eren. Les cançons, hi eren, estaven bé, però intentem millorar-ho i posar-ho d’acord amb tot l’espectacle en si. “El boulevard dels xiprers”, per exemple, no sona com quan ho tocàvem amb Umpah-pah, sí que hi ha l’esperit, però no està igual. És potser la recuperació de l’embrió inicial.

La intensió és aquesta, però el fil conductor de la història és una pel·lícula que es diu “Viatge d’un savi vilatrista cap a enlloc”, que una mica reflexa aquesta lluita constant de, per qüestions externes, s’arriba a un atzucac. Tothom pregunta per si hi haurà disc i, òbviament que és interessant que surti el disc, però hi ha una sèrie de temes burocràtics que s’han de tenir en compte, i jo els hi tinc. Aquest és un dels frens que hi ha perquè no surti. Les ganes de fer-lo hi són, però de moment ha sortit un llibre que és prou important per mi. Per altra banda, la pel·lícula sí que anirà endavant i aquestes cançons formaran part de la banda sonora.

“Després del treball

i l’esforç que s’ha fet aquests últims mesos amb l’Incompletament, es mereix que d’altres llocs arreu de l’Estat en puguin gaudir, sigui Tarragona, Lleida, Barcelona…”

Aquestes traves burocràtiques són moltes?

Sí. La situació del país està fotuda i la situació entre la discogràfica i la meva persona en concret… Jo estic obert, ells estan oberts, però hi ha una sèrie de clàusules que ho tanquen i que s’han de solucionar, però això ho arrosseguem… Em sembla que és el disc més llarg de la història d’aquest país.

Pel que comentes, però, les ganes si que hi són…

I tant, i no només de fer un disc, porto cançons gravades per fer-ne

32

totENTREVISTES cinc o sis ben bons. Jo no he parat de fer cançons, és la meva manera de viure. Hi ha gent que em pregunta, ‘assages molt?’ Jo assajo cada dia.

Tinc el piano, tinc la guitarra, tinc el violí, els papers per dibuixar o per escriure… Hi ha dies que el primer que faig quan m’aixeco és anar al piano i m’hi estic dues hores assajant i creant. Principalment, el que penso que sóc és una persona creativa, que sense la creació estaria mort. Ara, no vol dir que no hi hagi dies en que no faig res.

Tot aquest espectacle, el llibre… és un intent de renéixer després d’uns anys que no havies pogut oferir tants concerts?

Sempre hem de tenir una injecció per créixer i per tirar endavant. La reorientació és fonamental en un procés creatiu. No sempre has d’estar picant de la mateixa manera la pedra, has d’intentar buscar altres fórmules perquè la teva expressió et satisfaci. I si et satisfà a tu, agradarà a la gent que et segueix.

Novembre Notes les ganes de la gent de poderte sentir novament?

gràfica me n’ofereix un altre que jo no vull. A mi ja m’estava bé l’anterior.

Sí, jo em sento molt viu. He fet alguna entrevista on m’han dit ‘ostres, és que havies estat al cel’ i jo penso que al cel hi estic igual ara, o més. Realment em sento recolzat.

Perquè quines serien les principals diferències?

Creus que tens més el suport del públic que no pas de les discogràfiques?

Sí, però això és més fruit del fet puntual i industrial que estem vivint. Jo entenc que les discogràfiques s’han trobat amb un problema gros, a diferència dels artistes. La democratització a través de les xarxes, per l’artista ha sigut per sumar, però la gent que tenia el monopoli s’han trobat fotuts. Això ha fet que acabéssim fotuts els que ja estàvem posats en aquest món industrial. A mi m’ha fotut en les relacions amb ells però no d’una manera de divulgació de l’obra. En la relació amb la discogràfica, els contractes que hi havia xoquen. Jo tinc un contracte del que no vull desfer-me’n, però la disco-

“Tothom pregunta per si hi haurà disc i, òbviament, és interessant que n’hi hagi, però hi ha una sèrie de temes burocràtics que s’han de tenir en compte”

“Porto cançons

gravades per fer-ne cinc o sis ben bons [de discos]. Jo no he parat de fer cançons, és la meva manera de viure” 33

Que per mi és molt més favorable l’anterior que el que se m’ofereix. Ara bé, també hi ha un tema legislatiu que crec que haurien de complir ells, perquè ho estan incomplint.

Per tant, d’aquí surten les traves per publicar el disc…

Exacte, però, de fet, l’important és tirar endavant. La vida és molt curta encara que hi hagi estones en què ens avorrim. Jo ara estic molt posat amb l’Incompletament, que va ser una llum per poder gaudir una manera d’expressar-me nova i recuperar coses que feia de petit gràcies al meu pare com el dibuix i la part iconoclàstica. Jo realment vull fer gran aquesta obra. Un disc estaria bé, òbviament, però en relació amb l’obra que estic fent, el disc és una cosa molt petita, si més no de moment.

totENTREVISTES

Novembre

Maria Coma

“Dins el meu estil crec que aquest disc és molt diferent a l’anterior” Maria Coma acaba de publicar Celesta, un treball on investiga amb la sonoritat d’un nou instrument, el clavi-nimbus. Després de presentar-lo al Mercat de Música Viva de Vic, la cantautora n’ha començat ja la gira de presentació Pau Planas Aquest disc presenta un canvi molt destacat respecte a Magnòlia?

Sempre que trec un nou disc tothom em diu ‘que diferent que l’anterior!’ i jo crec que, tot i tenir el meu estil, que és com una presó, canvio molt. Dins el meu estil crec que sí, aquest disc és molt diferent a l’anterior.

Dius que has volgut reduir les ornamentacions innecessàries i has utilitzat només els instruments justos.

A Magnòlia hi vaig posar tot el que em venia de gust, però ara vaig decidir posar-hi només alguns elements.

Quan et limites una mica també acabes trobant moltes més coses.

Totes les cançons van dedicades a una persona en concret que ha estat important a la teva vida, no?

Important per la meva vida o que en aquell moment precís he necessitat escriure-li una cançó. No és res tant transcendental. Vaig anar a Berlín a passar l’hivern per escriure aquestes cançons i quan hi vaig arribar no te-

nia cap planificació de què escriure.

Un cop allà, però, em vaig adonar que anava escrivint cançons per persones del meu entorn que suposo que alguna importància tenen per mi, però amb la distància te n’adones que de cop li estàs escrivint una cançó a algú que no t’esperaves.

L’última, però, te la dediques a tu mateixa...

Sí, a més, aquesta ja va ser feta a Catalunya. La tornada a casa va ser molt de cop i amb totes les reflexions i tot el que em va comportar em va sortir una cançó per mi que vaig decidir posar com a tancament del treball.

“Vam decidir fer un

canvi d’horari absolut perquè començàvem a gravar a les 12 de la nit i acabàvem a les 6 del matí quan sortia el sol” 34

Cantes en diferents idiomes, això depèn de l’idioma amb què parles amb cada persona?

Normalment sí. La majoria són en català perquè amb la majoria de gent que conec hi parlo en català, però n’hi ha alguna en castellà, en anglès i fins i tot una en alemany, que tot i no parlar amb ningú en alemany perquè no en se tant, volia fer una picada d’ullet després de tres mesos allà.

Com va sortir aquesta idea de marxar a Berlín a escriure les cançons?

Va ser per un seguit de casualitats. Jo ja tenia la idea d’anar a Berlín a passarhi un any però com que arran del Premi Puig-Porret em va sortir el projecte de fer un disc amb un instrument nou vaig decidir ajuntar les dues coses i enlloc de passar un any allà tornar el cap de tres mesos per gravar el disc i acabar de construir l’instrument.

El disc el vas gravar a una masia del Berguedà i de nit. Com és?

Al haver-ho composat en un ambient tant d’hivern de Berlín, fer-ho així era una manera de tenir la intimitat de la nit.

totENTREVISTES

Novembre

“No ho he fet

mai, però a mi m’encantaria treure un disc sencer només instrumental”

“El clavi-nimbus

es va acabar de fer el dia abans de la gravació, això vol dir que jo vaig fer els arranjaments només imaginant-me el so i amb el que havia pogut provar mentre s’estava fabricant” A més, de dia hi havia molts sorolls perquè no era un estudi sinó una masia i, en canvi, de nit era més tranquil i els músics ja acostumem a ser molt nocturns. Així doncs, vam decidir fer un canvi d’horari absolut perquè començàvem a gravar a les 12 de la nit i acabàvem a les 6 del matí quan sortia el sol.

Pot ser. De fet, és una idea que m’agrada perquè aquest clavi-nimbus es va acabar de fer el dia abans de la gravació, el que vol dir que jo vaig fer els arranjaments només imaginantme el so i amb el que havia pogut provar mentre s’estava fabricant però tot just ara l’estic coneixent més.

És molt dur?

I et planteges la opció de poder crear un altre instrument en un futur?

No repetiré l’experiència amb el següent disc, segur, però no m’arrepenteixo d’haver-ho fet. Ha estat una experiència molt interessant i en el resultat noto que ha quedat com volíem.

Per aquest disc heu construït un instrument, el clavi-nimbus. Què és?

Això no ho descartaria mai a la vida, però aquestes coses requereixen temps, energia, diners... Amb aquest projecte de moment ens hem quedat satisfets amb el clavi-nimbus i per una propera vegada potser sí que en crearem una altre.

La idea va ser ajuntar-nos amb el taller d’estructura sonora Baschet, ja que vaig conèixer en Martí, un dels que ho porta, per crear un instrument nou. Jo vaig llançar la proposta que s’assemblés al so de la celesta i ell ho va agafar i va acabar sortint el clavinimbus, que ja no és ni una celesta ni una estructura sonora Baschet.

Del so d’aquest instrument i de l’aïllament a què et vas submergir per fer el disc és d’un surt el títol, no?

Als propers disc et planteges seguir utilitzant aquest instrument?

La teva és una música força instrumental...

Sí. L’esfera celesta és la representació dels estels i era una mica per jugar amb la metàfora d’això i la metàfora del so del clavi-nimbus.

35

Sí, a mi m’encanta fer música instrumental. En aquest disc només hi ha dos pinzellades, però a Berlín, al primer lloc on vaig estar tenia un piano molt petit i vaig aprofitar per gravar un disc sencer de piano perquè vaig pensar que aquell so no el trobaria més. No ho he fet mai, però a mi m’encantaria treure un disc sencer només instrumental.

Tornes a comptar amb la producció de Pau Vallvè, que aporta al disc? És el tercer disc en solitari que faig i el tercer que gravo amb ell, però és que amb en Pau, com que tots dos tenim un caràcter amb què ens avorrim si fem sempre el mateix, puc jugar a fer coses diferents.

Als primers directes que has anat fent, sobretot al Mercat de Música Viva de Vic, la sensació és que el públic n’ha sortit molt satisfet. Ho veus així?

Sí, això es nota i jo vaig notar que vam aconseguir crear l’ambient i la atmosfera entre públic i grup que permeti que la gent estigui allà fent un viatge.

totENTREVISTES

Novembre

Repúblika Ska

“Ara mateix, el panorama musical català és bastant extens, pots trobar música en català de tots els estils” Amb cinc anys de rodatge i tot just acabat de publicar el seu segon disc Resistirem, Repúblika Ska, presenta a tota Catalunya la seva reivindicació festiva a la lleidatana. Repúblika Ska es va donar a conèixer amb el seu Ja som aquí!, el seu primer treball que van fer rodar per moltes Festes Majors. Ara, sota el segell discogràfic Mesdemil, volen arribar més lluny.

Roger Aran Acabeu de treure Resistirem el vostre segon disc, el primer amb discogràfica. Com ha estat l’experiència de gravar aquest disc?

Albert: Nosaltres com a banda hem notat un canvi tant musical com individual de cadascú. La maduresa dels membres també s’ha notat en l’elaboració de cançons, en els matisos que els hi hem volgut donar per diferenciar-les amb les del primer disc. En aquest sentit ha estat una experiència molt positiva. Després, el fet de trobar un suport discogràfic que confiés en el nostre projecte ha estat un plus per nosaltres. Ja ha estat un pas més, no com en l’àlbum anterior, que tot hi ser un disc no deixava d’haver limitacions en aquest sentit.

Veure que tens el suport d’una discogràfica et fa sentir més segur i veus que això agrada.

Així que a partir d’ara seguireu tenint un segell discogràfic al darrera o no descarteu tornar a produir-ho vosaltres mateixos?

festiu i ballable. I això també és la nostra música, volem que la gent vingui als nostres concerts a passar-s’ho bé, a divertir-se i a suar molt ballant.

Marc: El segell discogràfic ens ha facilitat molt el tema de promoció i aquestes coses, i al ser una discogràfica independent, en principi, ens interessa seguir com fins ara.

Marc: Ara mateix, el panorama musical català és bastant extens. Pots trobar música en català de tots els estils.

A més, actualment, s’està investigant molt en l’estil del mestissatge, que s’està explotant molt últimament. Han sortit molts grups ara d’aquest estil que aporten coses diferents i hi ha molts grups reivindicatius que van per aquesta línia.

Les vostres cançons tenen molta reivindicació, també acompanyades de festa. Aquesta és la vostra combinació per l’èxit?

Albert: Nosaltres fem la música per això, perquè creiem que sempre hem de donar algun missatge amb la música. A més, som catalans i tenim una situació social i política particular dins del nostre país i això també ho volem transmetre amb la nostra música. A part d’això, l’estil que hem triat, que és el que ens agrada, és un estil molt

36

Ja fa uns mesos que va sortir Resistirem. Com heu vist la rebuda d’aquest segon disc?

Albert: Creiem que dintre de les possibilitats que tenim com a grup jove, i tenint el suport d’una discogràfica alternativa, estem contents de com ha estat rebut el disc. Tenint en comp-

totENTREVISTES

Novembre

“Nosaltres fem la

música perquè creiem que sempre hem de donar algun missatge”

“Sempre és més

complicat que un grup que surti de Lleida es faci reconegut en àmbit català, que un grup que surti de Barcelona” te aquest primers mesos i després d’haver passat l’estiu, estem molt contents perquè el disc ha sonat, i hem rebut bones critiques de la gent que l’ha escoltat.

Quina ha estat l’evolució interna del grup?

Marc: El grup va començar fa cinc anys, i amb pocs membres vam iniciar l’aventura. Després, segons el que ens demanava l’estil, vam anar afegint membres. Durant aquests cinc anys el grup ha anat patint canvis. Al ser un grup jove, els components no es dediquen exclusivament a Repúblika Ska i, per alguns, ha estat impossible compaginar el grup amb altres projectes, i hem hagut de canviar diferents músics. L’any passat, per exemple, van marxar la secció de vents, ja la vam canviar; fa un parell de setmanes també va haver de marxar un altre membre, també l’hem hagut de substituir.

El grup s’adapta molt a les necessitats de cadascú de forma personal.

Albert: La intenció que tenim com a grup és tirar endavant i no tancar-nos portes. El panorama està molt difícil, i més per qui encara no és ningú, però no volem decaure, tot i així som molts membres al grup i no sempre ens posem d’acord sobre quant ens hem d’arriscar amb el grup. De vegades per

condicions de la vida ja no pots donarho tot en un projecte com voldries, nosaltres ho entenem, però fins que puguem volem seguir endavant. La nostra il·lusió és seguir amb la música i fer gran el projecte on estem, i per fer això hem de suplir les baixes que per diferents circumstancies podem tenir.

Quin és el vostre procés compositiu?

Al ser tanta colla costa?

Albert: El primer disc, excepte dos versions que hi ha, les vaig escriure jo.

En aquest segon disc hem canviat una mica el procés, pel fet de renovar els membres també han entrat noves inquietuds a la banda i ja no sóc l’únic que fa les lletres, ara ens ho repartim més, i això ha provocat que puguem expressar-nos de formes diferents com a grup. Quan tenim una lletra, a partir d’ella es forma la cançó als assajos, de vegades, el mateix que porta la lletra porta una idea de cap on pot anar la cançó i entre tots l’anem reconduint. Sempre intentem que la lletra i la melodia tinguin coherència perquè el missatge tingui més força.

Vosaltres que sou de Lleida, creieu que falten més grups en català per les terres de ponent?

Marc: Jo crec que no, hi ha molts grups a Lleida que cantin en català,

37

el que passa que és molt diferent estar aquí o allà. Em refereixo que sempre és més complicat que un grup surti de Lleida i es faci reconegut en àmbit català, que un grup que surt de Barcelona que ho té molt més fàcil pel tema promoció, entrevistes, concerts, etc…

Això a Lleida és més difícil. Sortir de casa costa.

Albert: Doncs no ho sé. Realment no podem dir perquè passa. Que és així ho sabem, perquè no és la nostra experiència la única que tenim, però no sabem si és per una situació geogràfica, ja que Lleida està més apartada que Barcelona i Girona, per exemple. El que ens hem trobat aquí Barcelona quan hem buscat on tocar, és que hem de pagar per tocar a una sala; a Lleida això no passa, ni a Tarragona, i això dificulta més arribar a la capital.

Si parlem de futur, quins objectius teniu? Anar resistint?

Marc: La intenció que tenim ara és donar a conèixer, durant l’any, aquest disc ja que el vam treure a principi d’estiu. Ens agradaria voltar per les Festes Majors de l’estiu vinent perquè aquest no vam poder tocar a masses.

Ara a l’hivern farem tota la gira per sales presentant el disc i a l’estiu voltarem per tots els pobles.

totENTREVISTES

Novembre Foto. Roger Aran // Totmusicat

Patch

“Ens interessa la música com un mitjà d’expressió i d’acció envers el que ens rodeja i succeeix al nostre voltant”

Patch acaben de publicar Veuràs la fam, el seu disc de debut. El grup, els més matiners de la seva fornada del Sona 9, presentarà el treball el dia 14 de novembre al Music Hall de Barcelona David Bueno Com ha estat l’experiència de gravar aquest primer disc?

Edu: Ha estat una aventura amb forma de thriller. Ha anat bé. Ha estat una gran experiència i estem molt contents.

Us ha costat molt? Li heu dedicat molt esforç?

Edu: Sí. Avui en dia treure un disc és una cosa titànica. No és com fa uns anys, que donava la sensació que els músics només s’encarregaven de la part artística. Semblava que només tenien la responsabilitat d’anar a gravar. Però tot el que envolta un disc és molta feina i, avui en dia, malauradament, està a l’abast de pocs això de dedicar.se només a la música. Treure un disc implica tantes coses extramusicals que ara per ara ho estem fent tot nosaltres i això es un esforç molt gran.

També heu comptat amb Paco Loco...

Gerard: Sí, de fet nosaltres ja hi havíem gravat amb un projecte anterior. Hem repetit perquè ja ho teníem molt clar.

Quan vam iniciar el projecte teníem molt clar, que en el moment que volguéssim fer un disc, aniríem cap allà.

Amb ell tenim molta afinitat, té una manera de gravar el disc que és perfecte per nosaltres. És un disc molt crític amb la societat.

Al composar les cançons sempre mireu el que passa a l’entorn?

Edu: Sí, nosaltres ens interessa la música com un mitjà d’expressió i d’acció envers amb els que ens rodeja i succeeix al nostre voltant. És quelcom que vam aprendre dels músics que hem escoltat. És una cosa que s’ha anat perdent amb els anys. Bàsicament, als anys 90 i als 2000 s’ha anat perdent. Nosaltres creiem en el discurs dins de la música d’autor, folklòrica... Al cap i a la fi tot el que toquem son músiques folklòriques d’aquí o d’allà. Però han de parlar del nostre temps.

Heu pujat el tot i, ara, feu més crítica que al principi de tot?

Edu: No, no hi ha cançons que no en tinguin. Portem dos anys com a banda i el grapat de cançons que hem gravat pel disc són totes prèvies. Les hem composat durant aquests dos anys, totes juntes.

No hi ha més cançons prèvies. Sí que n’hi ha de descartades que hem gravat però que no han sortit en aquest disc.

Les hem guardat per a properes grava-

38

cions i potser són mes crítiques encara que les que surten al primer disc.

Ja ens ho vau explicar a l’entrevista que en vam fer a l’Enrenou, però Patch com va néixer?

Gerard: El projecte el vam iniciar l’Edu i jo. Ve de la gravació prèvia que en vam fer amb el Paco Loco. Ell i jo, ja fa temps que ens coneixem però amb la banda anterior vam tenir molt contacte entre nosaltres. Vam tenir molta afinitat d’influències musicals i d’idees de com havia de funcionar una banda i el que volíem fer. I es va anar gestant. Si t’ajuntes amb algú amb tanta afinitat, has de muntar alguna cosa. Mica en mica vam anar muntant temes i trucant a gent amb qui ens portem bé. Rodejantnos amb gent que sigui fàcil treballar.

Ara portem un parell d’anys. El primer va ser d’anar gestant i muntant les coses i, aquest segon, hi hagut una mica d’embranzida, una mica més de salt.

I a partir d’ara?

Gerard: Potser sí que hem fet un pas endavant. Hem aconseguit una cosa, amb petita mesura però que és difícil, i és situar-se al mapa de la musica en català. I ara toca seguir igual. Aquesta primera època hem estat tocant molt

totENTREVISTES

Novembre

“Hem fet el disc que

Ara el que toca és sortir molt més, girar per tot el territori català

ens han vingut de gust, amb les cançons que volíem i el productor que hem volgut”

a Barcelona. També algun concert fora de la ciutat. Hem arribat a fer un o dos per setmana. De fet, hem tocat gairebé cada setmana. Ara el que toca és sortir molt més, girar per tot el territori català.

Donar-nos a conèixer en altres pobles i ciutats sense deixar de banda Barcelona.

El camí és el mateix, anar presentant les cançons d’aquest disc. Amb un disc sota el braç tot és més fàcil i mes agraït. Seguir igual. Tenim molt clar que per fer una cosa interessant t’has de trencar les banyes i no relaxar-te en cap moment.

De moment, quina ha estat la rebuda del disc?

Edu: Ara per ara, són positives les reaccions. Òbviament, arriben amb comptagotes però crec que ha sortit un disc bastant Patch i, per tant, espero que la gent es trobi allò que esperava trobar-se.

Sí que hem afinat una mica el so. Hem aconseguit gravar en condicions, cosa que no havíem aconseguit fins ara, i crec que capta bastant l’entitat de Patch. Això la gent ho està agraint. Crec...

Vosaltres us imaginàveu que gravaríeu un disc o això també era un somni llunyà?

Gerard: Era un primer pas. Realment, si tu montes una banda amb la intenció de fer coses i tirar endavant de debò, haurà de passar tard o d’hora. Però ha de passar. Ha d’haver un moment per tocar, enregistrar i plasmar les cançons que has anat fent en un disc. Això es inevitable. No sabíem si abans o després però sabíem que faríem un disc. Si t’esforces i tens ganes de fer-ho, ho fas.

En el temps que porteu heu tingut més il•lusions o desil•lusions?

Edu: Infinitament més il•lusions, però amb molta diferència. Jo crec que desil•lusions no hi hagut cap així de

fortes. Ha estat un començament bastant bo perquè hem trobat una sintonia bona amb la banda i entre nosaltres.

Per això és fàcil i agradable treballar.

I després ens hem trobat amb coses que no esperàvem i han anat millor del que esperàvem. Els concursos han anat molt bé. També hem tocat molt i tampoc ho esperàvem. I la rebuda del públic ha estat molt positiva. Realment no teníem una idea del que podia arribar a pensar la gent sobre la música de Patch. Perquè era una cosa escrita que teníem, a nivell personal, el Gerard i jo i que feia temps que estàvem pensant i treballant. No saps mai la recepció que tindrà això.

A nivell de grup, com us distribuïu les tasques?

Gerard: Les cançons sempre són de l’Edu i meves. Hi ha vegades que ell em passa les lletres i jo hi poso la música.

Treballem una mica així, no hi ha una metodologia igual. Hi ha de tot. Hi ha vegades que jo tinc una idea, la gravo i ja faig una maqueta prèvia i li passo. I, llavors, ell posa la lletra. A vegades, ell porta un tema acabat i a vegades al revés.

Amb tant per cents diferents però les composicions són en comú. A vegades, portem temes més oberts que no sabem com acabar i llavors ho portem al local i entre tots li trobem idees per acabar-los.

De quina cançó esteu més satisfets de tot el repertori?

Edu: Hi ha cançons molt diferents. Sí que hem seleccionat un single, “La guerra planejada”. I després hi ha una altra cançó que hi ha gent que diu que és el nostre emblema i la cançó que més ens persegueix, “No hi haurà mai fi per aquesta historia”. No és una cosa buscada, com que té un missatge més positiu i potent.... Com que l’hem anat tocant des de la primera època, a la gent li ha entrat

39

bé. La idea li agrada molt. Estem molt contents de totes, en general. Un disc ha de ser format per totes les cançons, no una o dos i la resta que estiguin per omplir.

La presentació serà el dia 14 de novembre al Music Hall de Barcelona.

Com l’encareu aquest concert?

Edu: Amb molta il•lusió perquè és un lloc que a nosaltres ens encanta. És una sala de categoria. Estem preparant un espectacle especial perquè és la presentació a casa. Estarem preparant els temes d’una manera molt més complerta que fins ara. Perquè ara, després de la gravació del disc, hem pogut tocar en acústic en diversos llocs fora de Barcelona. És un format diferent que tenim. Fins ara és el que hem pogut moure però la gent no ha tingut l’oportunitat de veure les cançons tal i com estan al disc sobre de l’escenari. Ara estem preparant això amb una mica més de potencia i riquessa a nivell de matisos i arranjaments.

Patch és una aposta arriscada?

Gerard: Jo veig que fem la música que ens agrada. No l’hem fet per arriscar.

Hem fet el disc que ens han vingut de gust, amb les cançons que volíem, el productor que hem volgut. Estem molt satisfets. Evidentment, no és un disc fàcil però això ho dirà el temps.

Edu: En general, el context el posa la gent. Quan vam muntar el grup no estàvem pensant en la música en català i el seu panorama. Estàvem pensant amb la música que hem escoltat sempre: catalana, anglosaxona, europea...

A nosaltres no ens resulta arriscat fer el que hem escoltat tota la vida. Sí que intentem explorar i trobar sonoritats noves i anar evolucionant. Encabim la nostra música en la música i punt. No posem etiqueta.

totENTREVISTES

Novembre

Guillem Riera

“Veure que a la gent li agrada el disc i que se’n parli ja és un objectiu complert” Guillem Riera acaba de presentar el seu primer treball, Sortida 1, un disc fresc però carregat d’energia que ja l’està portant a fer-se un nom en el sector. Al Totmusicat, el cantant, acompanyat del seu guitarrista, Marc Cros, ens dóna tots els detalls d’aquest àlbum de debut Pau Planas Quina és la sortida 1?

Guillem Riera: Vol dir un començament. En aquest disc torno a començar en el món de la música. A més, és l’inici d’un projecte en solitari.

Tot plegat és com un repte.

Com va sorgir aquest començament?

GR: Es remunta dos anys enrere, quan després de molt de temps parat en el món de la música vaig tenir una conversa amb un professor de música que tenia i vaig tornar a motivar-me a fer cançons.

D’això en va acabar sortint un disc.

Com va anar aquesta conversa amb el professor que et fes tornar a la música?

GR: Feia dos o tres anys que havia deixat el grup que tenia i aquest professor em va dir ‘ostres, hauries de tornar a fer cançons, que les cançons que feies estaven molt bé’.

A partir d’aquí vaig animar-me de nou i tot es va anar succeint.

I ara, amb el disc ja publicat, n’estàs satisfet?

GR: Sí, és un objectiu complert. A la vida t’has de marcar objectius i si els compleixes i pots fer allò que t’agrada és una satisfacció molt gran, que

40

és el que m’està passant. Tot l’esforç d’aquests mesos veure’l recompensat, veure que a la gent li agrada, que se’n parli… per mi això ja és un objectiu complert ara. No espero grans coses, tot i que si vénen millor.

Com arribes a firmar amb la discogràfica Música Global?

GR: És un procés de picar portes.

Has de gravar-te el disc i després anar provant. La de Música Global es va obrir i van apostar pel projecte. Ara bé, és un procés molt lent.

En tot aquest procés de pica portes, en algun moment vas pensar en deixar-ho estar?

totENTREVISTES

Novembre

“Després de molt de temps parat en el món de la música vaig tenir una conversa amb un professor de música que tenia i vaig tornar a motivar-me a fer cançons”

GR: No, sinó no estaria aquí. He persistit fins al final, i el que hauré de persistir encara! No ho dic en sentit pessimista, però si t’agrada una cosa a la vida t’ho has de treballar i és el que jo he fet i faré.

Des del primer moment que vas llençar el primer videoclip a la xarxa ja va tenir una molt bona rebuda. T’esperaves aquesta resposta?

GR: No, una resposta mai te l’esperes. Sempre somies en què tingui visites, però arribar-ho a imaginar… És molt bèstia per mi començar amb tantes visites.

Al disc de la setmana del Totmusicat, l’Uri Mora explica que “les lletres, les melodies, les sonoritzacions, tot està treballat amb molta cura, donant com a resultat un disc que mai haguéssim pensat que fos el de debut”. Com ho reps?

GR: És un privilegi que una crítica estigui tant bé. Jo penso que sí que està treballat, és una feina conjunta amb el productor, però hi ha feina.

Les cançons tenen un punt optimista…

GR: Sí, no estem en un moment com per crear el suïcidi social. Hi ha cançons més tristes però tal com estan les coses hem d’intentar ser

optimistes. Ara bé, al disc s’hi pot trobar força de tot, cançons alegres, d’altres més reflexives, algunes de tristes… Això és el que penso que el fa un disc més complet.

Marc, la banda també compartiu les ganes de començar a presentar en directe les cançons?

Marc Cros: I tant, hi ha moltes ganes de començar aquest projecte, que és el seu projecte. Nosaltres l’acompanyem perquè creiem en ell i és el nostre masies. Ara estem apostant pel seu projecte. Tots els músics som professionals però no estem amb ell des d’un punt de vista econòmic. Això fa que encara que sigui Guillem Riera, nosaltres també ens sentim integrats en el projecte. Ja arribarà el moment en què es podran repartir beneficis.

“Hi ha cançons

més tristes però tal com estan les coses hem d’intentar ser optimistes”

41

GR: Cal dir que és molt d’agrair tenir una banda que confia amb el projecte i t’acompanya.

Sempre és tan fàcil aquesta relació o, de vegades, també surten algunes disputes?

MC: De moment tenim una molt bona relació GR: Hi ha molt bon rollo, és una de les coses que realment m’ha sorprès, no m’ho imaginava. Som com una família.

Com vau unir-vos banda i cantant?

MC: Va ser el mateix professor que el va fer tornar a la música -en Jordi Roquer, ja podem dir el nom- que el va posar en contacte amb mi. Em va dir que m’escoltés el disc i, després de fer-ho, vaig dir ‘va, potser sí que ens posarem en aquest camí’.

A partir d’aquí ens vam trobar amb en Guillem i amb alguns contactes vam acabar fent el grup aquest.

Com prepareu els directes?

GR: Creiem que han d’intentar, pel que fa a sonoritat, assemblar-se al màxim al disc. Si no és així et diuen que ets un patata. Evidentment que hi ha algunes variacions però sempre intentant mantenir aquest so de qualitat que creiem que té el disc

Disc de la SETMANA

Novembre

Primera sortida de Guillem Riera “S ortida 1 és una

proposta fresca, que transmet tendresa i a la vegada energia, que avança amb pas ferm i sense pors i amb les idees molt clares”

“P ocs treballs

desprenen les ganes i la il·lusió que transmet aquest disc” Uri Mora El passat dia 17 de Setembre va sortir en format físic Sortida 1, l’àlbum de debut de Guillem Riera, deu temes l’integren i trepitja molt fort per convertir-se en un dels artistes del moment. Jo m’hi he enganxat, us explico per què!

Recordo el primer cop que vaig escoltar el single “Deixaré”, i pensar: “guau, d’on ha sortit aquest noi i com és que no n’havia sentit a parlar mai”. I un cop haver repassat les altres nou cançons que l’acompanyen en aquest primer disc pensar que estava davant d’una proposta sòlida, molt ferma, un disc i un artista del qual segur que donaran a parlar i molta guerra en el panorama musical català actual.

Sortida 1 és una proposta fresca, que transmet tendresa i a la vegada energia, que avança amb pas ferm i sense pors i amb les idees

molt clares. Tot just ara s’obra pas en el mercat com una bocanada d’aire entre el garbuix de propostes que es fan a casa d’una qualitat excel·lent i comença a sonar amb força, donant les seves credencials per convertir-se en un dels artistes del moment.

Aquest disc no es pas fruit de la casualitat, tant sols una escolta és suficient per entendre que no és un disc qualsevol, que no és un disc que escoltes només un cop sense cridar-te gens l’atenció; les lletres, les melodies, la sonorització, tot està treballat amb molta cura donant com a resultat un disc que mai haguéssim pensat que fos el de debut.

Entrant més en els temes que integren aquest Sortida 1 destacar algunes que trobo molt interessants. Ja esmenat “Deixaré” també recomano enormement l’escolta de “Una mirada”, el tema que obra el disc, “Et demano” i “En la distància”, tot i que per entendre en la

42

seva plenitud aquest projecte cal escoltar tots i cadascun dels deu temes, tots aporten al conjunt per acabar formant un disc d’una categoria superior.

També esmentar com no, la gran feina del productor Ramón Hernández per la qualitat sonora del treball, amb una qualitat perfecte, aspecte que suma per acabar de fer un molt bon producte.

Jo us ho recomano, escolteu Sortida 1, asaboriu cada melodia, cada frase, gaudiu amb l’escolta i deixeu-vos portar. No us en penedireu.

Aquí comença el camí de Guillem Riera, però qui sap fins a on pot arribar, només el temps ho dirà, però cal tenir-lo molt en compte, per què pocs treballs desprenen les ganes i la il·lusió que transmet aquest disc. Hem d’estar d’enhorabona, una altra proposta fantàstica al cistell de la música feta a casa nostre, gaudi-m’ho!

Disc de la SETMANA

Novembre

Els somnis de Margarett “És un disc amb

molt sentiment, que et transmet moltíssimes coses i que costa molt descriure amb paraules”

“Cel és una barreja d’energia i tendresa, de força i delicadesa, de vulnerabilitat i potènica…”

Uri Mora Ara fa un temps va aparèixer en el panorama musical català un grup amb nom de noia, gràcies a un tema que els va fer sonar per tot arreu; el tema era “Somnis de petit” i el nom del grup Margarett!

Tot i que ja fa més d’un any d’això no ha sigut fins el passat setembre que va veure la llum el seu primer disc: Cel, un àlbum amb dotze temes en català, cinc dels quals ja coneixíem gràcies al seu EP Somnis de petit, i set temes completament inèdits.

Cel és un concepte molt ampli, de silenci, de plenitud, de tranquil·litat, però també és concepte de imponent, de desconegut, de grandesa, depenen de com fins i tot salvatge, de infinit.

Tots aquests conceptes que semblen impossibles de barrejar es concentren en una cosa que ens atrau i ens fa sentir molt vulnerables, el cel! Aquest disc també és un cúmul de conceptes que semblen impossibles de barrejar, Cel

és una barreja de energia i tendresa, de força i delicadesa, de vulnerabilitat i potènica…

Margarett ha aconseguit crear en aquest disc una atmosfera característica, una aroma especial, un cúmul de sensacions, que ens porten des de la nostàlgia fins l’amor passant per diversos estats. Tot envoltat com acabo d’esmentar d’una atmosfera especial, que et deixa glaçat, aquella sensació de platja i mar un vespre qualsevol de novembre, on només s’escolten les onades, més ferotges de lo normal i el silenci et dona un plaer desmesurat, fen-te sentir lliure i ple de vida.

Això és el que han plasmat en aquest Cel, ja que a molts dels temes s’hi barreja una força i potencia amb un sentiment tendre i delicat; amb ganes de tirar endavant malgrat els obstacles que et puguis trobar en el camí.

També trobem un ampli ventall de temàtiques, principalment amorosos, però enfocat de diferents punts de

43

vista, també temes que podrien semblar molt senzills, com observar la pluja, però donant-li la volta i fer-los descaradament profunds; o la mirada al cel i recordar-te d’algú especial, impregnant-li d’una tendresa i transmeten unes sensacions indescriptibles d’escriure amb paraules.

Per fer un resum, podríem dir que Cel és un disc amb molt sentiment, que et transmet moltíssimes coses i que costa molt descriure amb paraules com jo he intentat fer en aquesta crítica. La meva única recomanació és que mireu el cel, no penseu en res i escolteu aquest treball, deixant-vos portar per tots els estats d’ànims a on et portaran, i gaudint de l’escolta sense posar cap paret a cap sentiment. Cançons que t’arriben al cor i allà el sacsegen.

Adoro la música que no et deixa indiferent, que et fa pensar i que et fa gaudir, Margarett ho ha aconseguit amb aquest treball, un disc complex i treballat que et fa pujar al Cel i et fa sentir lliure…i ple de energia!!

Disc de la SETMANA

Novembre

Un disc per a petits i grans “És un disc per a

nens, però que fuig de les sonoritats tradicionals del món de la música infantil i de les rimes absurdes”

“Parlen del món

que ens envolta d’una manera senzilla i entenedora, però sense tractar als més menuts com si fossin estúpids” Glòria Noguer El nostre país comença a ser un país musicalment normal, el dia que es comença a parlar de música en català enlloc de rock català. Queda molt lluny ja aquell concert del Palau Sant Jordi amb quatre caps de cartell que portaven com a bandera el rock, però l’etiqueta l’hem arrossegat durant uns quants anys. Actualment hi ha centenars i centenars de grups que ofereixen música per a tots els gustos i per a tots els públics. I tot aquest paràgraf només serveix de preàmbul per anunciar-vos que avui parlaré d’un disc adreçat als més petits de la família: parlaré del nou disc del Club Super 3.

L’home que s’amaga darrere d’aquestes cançons és en Marc Parrot, músic polifacètic de llarga trajectòria, que tant aviat el podem trobar dirigint una coral de gent gran perquè cantin rock (de ben segur recordareu el programa de televisió Casal Rock) com composant cançons pels més menuts de la casa.

Marc Parrot és l’encarregat d’escriure les músiques i les lletres dels últims

discos del Club Super 3 (Benvinguts al Club -2006-, Anem a veure món -2009-, Uh! Oh! No tinc por! -2011, i aquest últim Connectem), amb els quals ha arreplegat ja un gran nombre de premis a part del reconeixement d’un gran i generós públic.

El nou disc del programa infantil Club Super 3, segueix en la línia dels treballs anteriors. Una amalgama d’estils musicals que serveix de porta d’entrada al món de la música, de manera que en un sol disc els petits oients podran trobar cançons més ballables i més lentes, sons més propers al jazz o al hip-hop, i fins i tot una secció de corda d’una orquestra simfònica.

Al tractar-se d’un disc adreçat a la mainada cal ser extremadament curós amb la temàtica de les lletres. Al llarg de les 13 cançons es van tractant un seguit de temes, relacionats amb valors i bons hàbits. A través dels diferents personatges del Club Super 3 que canten les diferents cançons es van tractant els diferents temes. Així la Lila ens demostra que

44

el millor és ser un mateix per agradar als altres (“Sóc així”), descobrim el món de l’amor i el desamor de la mà d’en Roc (“Ara o mai”), en Pau ens transmet la seva passió per la natura (“Kuku Mamba”), a través de la Pati Pla coneixem els hàbits més saludables (“Tinc els ingredients”), o en Fluski ens anima a perseguir els nostres somnis (“Somio”). Menció a part es mereix la cançó “Super English Day”, cantada en anglès que permet als súpers conèixer les primeres paraules en anglès d’una manera lúdica i musical.

En definitiva és un disc per a nens, però que fuig de les sonoritats tradicionals del món de la música infantil i de les rimes absurdes. Parlen del món que ens envolta d’una manera senzilla i entenedora, però sense tractar als més menuts com si fossin estúpids. La varietat estilística, que sempre hi és present, també és un valor afegit per als pares que de ben segur se n’hauran de fer un bon fart d’escoltar-lo. Al final haurem de preguntar si el disc ha agradat més als fills o als pares.