Ros Ribas, fotògraf d'escena

Page 1

Ros Ribas fot贸grafo de escena


Ros Ribas, por Frederic Amat


Ros Ribas fotógrafo de escena

CENTRO DRAMÁTICO NACIONAL INSTITUT RAMON LLULL


Director Gerardo Vera

EXPOSICIÓN

CATÁLOGO

Asesora de dirección Isabel Navarro

Comisarios Ros Ribas Aurora Rosales

Coordinación editorial y gráfica Departamento de Prensa y Publicaciones del CDN

Directora adjunta Aurora Rosales

Diseño expositivo Salva Bolta

Directores técnicos Manuel Martínez José Bariego

Coordinación Vera Wrana

Diseño, maquetación y preimpresión Vicente Alberto Serrano Esperanza Santos

Director de producción Ángel Murcia

Producción y montaje Equipos del Centro Dramático Nacional

Gerencia Paloma Ortiz

Realización gráfica Reproducciones Sabaté

Jefe de prensa Eduardo López

Realización gráfica en gran formato thebigprintshop

Jefe de publicaciones Antonio Fernández Lera

Construcción Proyectos D&A Montaje de fotografías Tti

Dibujo del frontispicio Frederic Amat Traducciones de las introducciones Dolors Udina (del catalán) Lawrence Schimel (del inglés) Edición del DVD Edu Crespo Música del DVD Luis Delgado

(compuesta para las producciones del CDN: Divinas palabras, Un enemigo del pueblo y Rey Lear)

Duplicación del DVD Duplimaster © Del dibujo: Frederic Amat © De los textos: sus autores © De las traducciones: sus autores © De las fotos: Ros Ribas © De la presente edición: Centro Dramático Nacional e Institut Ramon Llull ISBN 978-84-87731-86-0 NIPO 556-09-032-X Depósito Legal: M-14096-2009 Impreso en España - Printed in Spain

Con la colaboración de:

Imprime: AG Luis Pérez, SA Formación, 16. Pol. Ind. Los Olivos 28906 Getafe (Madrid)

Todos los derechos reservados. Esta publicación no puede ser reproducida, total o parcialmente, ni ser registrada en, ni transmitida por ningún sistema de recuperación de información, en ninguna forma ni por ningún medio mecánico, fotoquímico, electrónico, magnético, mediante fotocopia o por cualquier otro medio sin el permiso previo por escrito de la editorial. Tampoco se podrá reproducir ninguna de sus ilustraciones sin contar con los permisos oportunos.


Ros Ribas, traductor d’atmosferes

É

s un motiu d’orgull per a mi i per a tot l’equip del Centro Dramático Nacional exhibir una mostra tan important de l’obra de Ros Ribas, una mirada imprescindible sobre el teatre del nostre temps que torna, per dret propi, a una institució que sempre ha acollit la seva feina amb el respecte, la complicitat i l’admiració que es mereix.

Ros Ribas està unit a la meva carrera com a home de teatre des de les meves primeres feines d’escenògraf en aquesta mateixa casa; des de 5 Lorcas 5 l’any 1986 fins a Rey Lear, ja com a director d’escena, l’any passat. He crescut amb ell, he après amb ell, he madurat amb ell i, el més important, he compartit sempre amb ell la seva passió pel teatre com la millor manera d’entendre el món. Les fotografies de Ros són una mirada lúcida sobre el teatre del món. No retrata, sinó que se submergeix en el més profund, descobreix, il·lumina, desvela, porta a la sang el ritme de l’escena, crea espais poètics, copsa la fugacitat i per damunt de tot traspassa els límits de la tècnica fotogràfica i entra de ple en l’espai de la creació teatral més absoluta. El seu rigor, la seva extraordinària intuïció i el seu talent desbordant creen un estil inconfusible i necessari, un punt de referència per a la majoria de creadors teatrals espanyols i europeus que han treballat amb ell. Ros aconsegueix amb una sola imatge resumir les millors resolucions escèniques, les atmosferes d’un espectacle, tradueix en aquesta imatge precisa totes i cadascuna de les diferents lectures que cada espectacle suggereix, en una síntesi poderosa i definitiva que ja és, per dret propi, marca de la casa. Els seus móns visuals apunten, insinuen, gairebé mai no defineixen, deixen un ampli marge perquè l’espectador completi la seva pròpia visió de l’espectacle. He sentit amb Ros una comunicació artística total en els meus treballs i, per descomptat, en el dels altres directors d’escena també reflectits en la mostra. I és evident que les propostes fotogràfiques seleccionades ens fan comprendre millor l’essència, l’esperit de cadascun dels muntatges. Les fotos de Ros són com potents lents d’augment que il·luminen els aspectes més essencials i ocults de l’expressió teatral i completen la feina del director, dels actors, de l’il·luminador, de l’escenògraf i de tots els integrants de l’equip. Gràcies, mestre Ros, pel teu talent i la teva amistat sempre tan propera. Gerardo Vera

15


L’art en un clic

P

ep Ros és un gran de la fotografia. Cartier-Bresson deia una cosa que Ros també repeteix tot sovint: Fer fotos no és res. Només mirar, això és tot. Veient Pep Ros fer fotos, veient-lo lliscar per l’escenari d’una manera immaterial, situar-se de vegades a vint centímetres de l’actor fins a desaparèixer (no és una metàfora o una impressió personal, els actors no s’adonen de la seva presència, ho diuen ells mateixos, com si no existís o com si tota l’energia del seu ésser fos únicament un ull amant que no només no els molesta sinó que els conforta!), i veient després les fotos, es pot intuir com algú, solitari, pot elevar la seva condició de curiós, de voyeur, de gran observador i amant de l’ésser humà a categoria artística. Observant la composició de les imatges, m’agrada recordar la història de la seva infància que ell mateix em va explicar fa anys o que m’he inventat jo: la família de Ros compartia pis en el taller de restauració de pintura del seu oncle, que treballava per a un gran museu de Barcelona. Així, jo m’imagino un Pep petit aprenent a caminar per un passadís a les parets del qual hi havia repenjats diversos quadres de Nonell, Casas, Zurbarán, Ribera, Sorolla, El Greco, Fortuny i molts altres; aprenent d’una manera privilegiada i sense saber-ho l’art de la llum i les seves profunditats, l’art de la composició i de l’enquadrament, directament dels grans mestres.

Però l’art del pintor no és el del fotògraf. El plaer d’aquest gran voyeur no consisteix a fer la foto, sinó a haver-la vist en el moment de disparar, com un caçador. La peça caçada, com la foto revelada, es només el testimoni d’aquest moment irrepetible, el que uneix l’ull a l’acte de disparar. I en aquestes mil·lèsimes de segon ha provocat un misteri que només un artista pot aconseguir: ha canviat les regles del temps i l’ha aturat. I així guarda per a l’eternitat un instant de vida, l’energia que ha empès un cos en expressarse i que mai més no es produirà. Ha desvelat i registrat amb potència un acte de veritat intensa que procedeix del cos del ballarí o de l’actor quan des de la gran mentida que és l’escena intenten sortir d’ells mateixos en l’acte creatiu més antic i complex. Pep Ros ho fa amb la mirada dels grans, com ho fa Van Gogh quan mira i ens ensenya l’energia d’un camp de blat o Vermeer de Delft en aquest instant de suspens, de vida condensada en la lectura d’una carta o en abocar la llet d’una gerra tot contenint la respiració. Així, aquest contemporani nostre, aquest còmplice de la nostra «altra veritat» que és el teatre, va caminant el seu viatge interior i generosament ens ofereix reflectida en un paper una part de la seva més gran intimitat, de la seva empatia amb tots aquests cossos, tan intensa que només pot durar l’instant d’una llampada, d’un clic. Lluís Pasqual

16


Copsar l’instant

T

othom sap fins a quin punt és difícil fotografiar un espectacle de teatre, els actors en plena feina, el progrés de la reflexió, l’espera, la posada en escena, per descomptat, o simplement una llum, un decorat. Molts s’hi estavellen, però Ros sap fer-ho, com també ho sabia fer, en altres temps, Luigi Ciminaghi, a Milà.

Ros és l’únic fotògraf que conec, avui, que sap fotografiar el teatre, el naixement d’un espectacle en les hores que precedeixen l’estrena. L’únic que sap copsar l’instant de la repetició, l’instant en què l’acte s’abandona i el temps de la representació, quan tot és fragilitat mostrada, exhibida. És allà amb nosaltres, se’l sent, sabem que ens mira, que ens fotografia, i sabem que treballa amb nosaltres, no és un voyeur, sap mostrar amb gràcia el que veurà l’espectador… millor que l’espectador. És molt estimat pels actors, dels quals sap fer retrats magnífics i sensibles. A més a més, durant els darrers assaigs, tot sovint li demano que m’ensenyi les últimes fotos que ha fet i així, en mirarles, encara puc corregir el meu espectacle, que ell ha vist i registrat millor que jo mateix. Gràcies, Ros. Gràcies també a Lluís Pasqual, que va fer que et conegués. Patrice Chéreau

17


El do de la mirada

H

e d’escriure, amb motiu de l’exposició i el llibre de les seves fotografies de teatre, sobre l’obra de Josep Ros Ribas. Em fa pànic; al cap de tants anys d’una relació fertilíssima penso que no sé gaire bé on rau la singularitat artística de Ros Ribas com a gran fotògraf escènic: quina bestiesa! Per què em vaig esforçar a comptar amb ell quan vaig tenir-ne la possibilitat? Va ser l’encàrrec de fotografiar el meu Edipo Rey el que el va fer sortir de la seva acollidora Barcelona i de la seva dedicació al Teatre Lliure. Què em va fer anar-lo a buscar? Que no hi ha molt bons fotògrafs de teatre a Madrid? Sí, però ningú com ell. Per què? M’aturo a pensar en tots aquests anys transcorreguts, amb els seus muntatges corresponents, que han articulat vida i trajecte. Seria la mateixa, la memòria del Teatro de La Abadía, sense l’àmplia referència fotogràfica de tots i cadascun dels seus espectacles de la mà de Ros Ribas? Abans de cada estrena, sempre hi ha hagut un moment especial: el del treball, de laboriosa execució, vist per uns ulls diferents dels meus, els del fotògraf Ros Ribas. Els ulls del director creuen conèixer tots els angles, totes les perspectives, totes les zones de llum i d’ombra de l’espectacle. Fins que un dia arriba en Pep, prepara les seves càmeres, fa una ullada a l’escenografia, parla potser amb el director i es posa a veure un assaig tancat i complet; de cop i volta comença a sonar, amb espetecs aïllats o amb ràfegues successives, la seva càmera; per moments s’apropa o s’allunya de l’acció i dels actors, el seu tempo s’extrema o es calma; l’espectacle continua i en Pep, absort i febril, va retenint imatges essencials d’allò que passa a l’escenari. Fins aquí res de particular, si no fos per la discreció i proximitat de la seva presència, que es desplaça amb la seguretat d’un somnàmbul en la penombra del pati de butaques buit.

La sorpresa arriba uns dies després, quan Ros Ribas envia el resultat de la seva feina. El director no es pot creure el que veu: el fotògraf li descobreix tot un món visual insospitat de l’espectacle que ha fet i que creia conèixer en profunditat: instants fugaços, angles inesperats, perspectives insòlites, presències intensíssimes, el moment just copsat des del lloc idoni, la plasticitat dels cossos, dels grups, els moments de suspensió, allò buit i allò ple, fixat en el suport inert del paper fotogràfic, i exhibint, malgrat tot, una irresistible qualitat del present. Fins i tot les paraules, el text de l’autor, semblen no haver escapat a la sorprenent intel·ligència del seu objectiu. Sonen des de la mateix foto! De les fotos escèniques de Ros Ribas es desprèn una capacitat tècnica aclaparadora cultivada des de l’atenció constant i amorosa al seu ofici, animat per un do exquisit: el de mirar i veure el que passa desapercebut per a molts altres. Gràcies, Pep, i felicitats. José Luis Gómez

18


Ros Ribas: l’atrapador d’essències escèniques

A

mb Ros Ribas, alquimista de la fotografia teatral, gaudeixes, et relaxes, jugues, fas bretolades; sota l’aparença absent i discreta, la seva llarga barba i un espurneig imperceptible a la mirada anuncien, per qui ho vulgui veure, que ell no ve a retratar, sinó a crear vida plasmada en instantànies, i que tot allò que defineix les ànimes que després es transmutaran en personatges, li interessa gairebé tant com la genial captació del que passa dins del que anomenem espectacle, posada en escena o, simplement, teatre. Els dies que Ros ve a disparar són especials; són sessions joioses, alegres, passionals, també serioses, plenes de concentració, en què els actors saben que una mirada penetrant i amiga plasmarà aspectes inusitats de les seves actuacions. I al mestre Ros i a mi, aquests dies ens produeixen un plaer enorme. A mi presentar-li la nostra feina –ja atrapat des dels primers dies d’assaig per la seva càmera precisa—i a ell, preparar-se, com felí silent, a disparar, disparar, disparar...

Perquè no sé si ho sabeu, però Ros Ribas és el més ràpid disparant, i no només a aquesta banda del riu Pecos, com Johnny Guitar, no. Simplement és el més ràpid... Bé, el més ràpid, si li agrada el que veu. Com més dispara, més atorga a l’actor la seguretat que la seva feina va per bon camí, i aquest clic continuat l’enardeix. Sap que Ros està gaudint. I això, amics, és very important quan encara no s’ha estrenat l’espectacle. Perquè Ros, a part d’acumular un bagatge artesà descomunal, té el do de la genialitat, que persegueix a través del seu clic fulminant, i té el do d’estimar el teatre, de gaudir i fruir del que fa... i de tenir «un punt de vista», una cosa fonamental a la vida i al teatre i que darrerament escasseja amb excessiva iteració. Ros deté i mobilitza alhora les geografies humanes i les verandes escèniques per les quals discorren, com no ho fa ningú. El millor. Aquest paranyer de sons guturals i catalàunics és el millor. És tan bo que et fa descobrir essències no advertides, realitats no albirades, quan mires i et deleixes amb fotos d’un espectacle que has dirigit i del qual creies –erròniament– saber-ho gairebé tot. Tan bé ho he fet?, et preguntes amb certa incredulitat... Darrere d’aquesta pregunta no hi ha una resposta... hi ha la retina de Ros Ribas, la retina teatral del mestre Ros. Perquè això és el que és, un mestre. ¡Casi ná! I un amic. I un company de viatge. Un veritable malta gran reserva de la fotografia teatral. Mario Gas

19


Una història del teatre

L

a mirada de Ros Ribas reflecteix saviesa teatral i vital. El seu art ens enlluerna amb instants d’immensa bellesa, de profunda passió i d’enorme sensibilitat. Des dels meus inicis, les seves fotografies m’han ajudat a millorar en el meu ofici i tot sovint m’han obert camins desconeguts. El meu admirat Ros Ribas explica com ningú ho havia fet fins ara la història del teatre a Espanya. Gràcies, Ros. Calixto Bieito

20


Catรกlogo


1.Ajax-Philoctète Dir. Georges Lavaudant

29



2.Las troyanas Dir. Mario Gas



2.Las troyanas Dir. Mario Gas

33


3.Medea Dir. LluĂ­s Pasqual

34


4.Medea Dir. Michael Cacoyannis

35


5.El mito de Edipo Rey Dir. Stravos Doufexis

36


6.Oedipus Tyrann Dir. Matthias Langhoff

37



7.Infierno Dir. Tomaz Pandur


7.Infierno Dir. Tomaz Pandur

40



42


8.La celestina Dir. Adolfo Marsillach

43



9.Entremeses Dir. Jos茅 Luis G贸mez

45


10.Le chevalier d’Olmedo Dir. Lluís Pasqual

46




Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook
Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.