14
SomGarrigues • del 6 al 19 de juny de 2014
COMARCA RESSENYA • Juneda
La Juneda de mitjans del segle XX, amb ulls de nen Josep M. Albaigès. ‘Records de l’any de la picor’ (Pagès Editors), de l’enginyer i escriptor junedenc mort aquest març, retrata la vida d’aquest poble a la primera meitat del segle XX a través de la història de la família de l’autor Miquel Andreu
Un llibre pòstum
miquel@somgarrigues.cat
El 18 de març moria a Barcelona, als 73 anys, l’enginyer i escriptor junedenc Josep M. Albaigès, col·laborador habitual de SomGarrigues. Marxava pocs dies abans de la presentació del seu últim llibre, que estava prevista per al 4 d’abril a Juneda. Finalment, la presentació es va fer una mica més tard, el dia 26 d’aquell mes, i va comptar amb la participació de la seua filla Elisabet.
Una de les peculiaritats del llibre de records del junedenc Josep M. Albaigès és que està narrat per diversos membres de la família en primera persona. És a dir, en un exercici d’atreviment literari i personal, Albaigès es posa a la pell de son pare, sa mare i son oncles i explica també la seua infantesa i joventut. D’aquí el petit arbre genealògic que trobem al pròleg. De fet, no és fins al 18è capítol –són tots molt breus– que la història comença a ser narrada pel mateixJosep M.
El principi del llibre és dur, amb la infància de son pare, nascut en una família de l’Albi, d’on van haver de marxar pel mal clima creat El principi del llibre és dur. Comença amb la infància de son pare, nascut en una família de l’Albi, on tenien un petit colmado i d’on van haver de marxar pel mal clima creat arran de la verola que havia agafat el petit. A l’Albi van morir diverses persones d’aquesta ma-
Després d’un “exili” a Barcelona, el pare del Josep M. fa cap a Juneda, on formarà família. | FONT: Biblioteca Joan Duch |
laltia i es va atribuir la desgràcia a aquell nen. Després d’un “exili” a Barcelona, finalment la família fa cap a Juneda, on també munten botiga, però la desgràcia de son pare no acaba: mentre era a la guerra, se li moren els pares i quan torna ha de començar sol i de zero.
Protagonisme de la religió
Al llibre es fa referència al paper destacat que tenia la religió en la
Al carrer Major hi van tenir botiga els pares d’Albaigès. | FOTO: Biblioteca Joan Duch |
vida pública –i privada– de l’època. S’hi dediquen unes 30 pàgines entre mossens, escola, misses, processons, batejos i comunions, etc. “Els actes religiosos constituïen la medul·la de la vida social del poble”, diu Albaigès, que sovint lamenta aquest paper tan present de l’església.
Entre l’alegria i la nostàlgia
El llibre és un recull variadíssim de tot allò que podia viure i observar un nen de la seua edat a mitjans de segle XX, tenint en compte, a més, la gran curiositat que tenia Albaigès per tot tipus d’històries del seu voltant. “Sempre he pensat que una bona biblioteca a casa meua hauria estructurat els meus coneixements, estalviant-me una munió tant d’ignoràncies lamentables com de sobrecàrregues de
La religió era molt present, tant de la vida pública com de la privada. Els actes religiosos eren la medul·la de la vida social
Hi veiem la vida de la botiga, els jocs de la canalla, l’escola del senyor Ortiz, l’orquestra Junius, el cinema, les sarsueles... memòria inútils que arrossego encara avui”, diu en un moment del llibre. Per al que no ha estat inútil la seua memòria ha estat per relatar, amb tot tipus de detall, un model de vida d’una època de postguerra i penúries, que a ulls d’un infant adopta un to més alegre, una “barreja de realitat i món artificial”; redactat, però, amb la nostàlgia de qui escriu una mena de memòries. Des d’aquest punt de vista adult, no hi falten les valoracions més serioses, també polítiques, en les quals la República, sobretot al principi del llibre, no en surt gaire ben parada. Hi veiem com era la vida d’una família botiguera, la seua, en un poble on tothom era pagès: els horaris, la matança del porc, el racionament, el tracte amb els clients i els comerciants, etc. Tot un món
diferent al de les famílies agrícoles dels seus companys, a qui sovint envejava per aquest fet, tot i que, gràcies a l’oncle Josep, va poder descobrir també la vida al camp. Albaigès explica com eren els jocs de la canalla, els orígens de les piscines, l’escola –en català, per cert– dirigida pel senyor Ortiz, les festes i celebracions –hi apareix l’històrica orquestra local Junius, abans Ritmos de Juventud–, el cinema, les sarsueles, etc. Fins i tot hi trobem, encara, la verema com una de les tasques agrícoles habituals. El llibre acaba amb la mort de l’àvia Elisa, amb la qual “es va acabar la meva infància”, diu l’autor.