ArtiCLES
va desplaçar d’allí cap a les afores de la ciutat, cada vegada més. Vaig aprofitar molt la llavors naixent carrer Columbrets i allí vaig ubicar diversos anys els castells de Junta i al quedar expeditiva la via de María Rosa Moles, ja quan acabava la meua col·laboració amb els nostres festejos fundacionals, em va brindar l’ocasió de trobar el que seria eixe lloc tan idoni per a qualsevol classe de llançaments: la Plaça del Primer Molí, actual lloc del Conurs de mascletaes. No ocorre el mateix amb el lloc del Pau Gumbau per als castells, però cal resar perquè l’amo de la finca on es disparen continue cedint la seua parcel·la als castellonencs.
A.C. GAIATA 15 SEQUIOL
188
Com a anècdota de la desaparició de les “Nit de Foc” dels sectors, he de significar que jo, en aquell moment, ja escrivia en Mediterranio, però amb el pseudònim de “Foc i Fum”. El meu treball me “donava avantatge” per a saber el que es coïa en cada comissió i quins eren els problemes que tenien i un d’ells era, ja llavors, l’econòmic. Forma de descarregar-los era que prenguera les regnes dels castells la Junta, després que Pepe i el propi alcalde Antonio Tirado em donaren “carta blanca”, cosa que no va ser ben rebuda per tots els Presidents de sector -encara que després m’ho van agrair perquè, amb la qual cosa ja no gastaven, donaven més festa als socis de la gaiata-. Quant als canvis per les tecnologies actuals han sigut molt importants. Ja no hi ha “canyes”, pràcticament només carcasses i efectes de molts més colors dels de llavors en els que el més esperat era “el lila” i amb els ordinadors i els seus programes, hi ha seccions de seqüenciats que imiten efectes com “el Trenet”, “tamborada”…, que en un reduït espai donen molta explosivitat i efectes. Qui calia dir que trenta anys després aquella enamorada de la nostra ciutat i les seues gents, com Elisabeth arribaria a Presidenta de la Gestora de Gaiates, i presidenta eixe Sector Sequiol que he d’afirmar que sempre ha estat ubicat el monument “de llum sense foc ni fum” en la mateixa plaça; que ha aconseguit diverses vegades el premi més important
perquè la comissió treballe molt i això és perquè el seu cap mandatària sap de l’experiència què dóna estar sis lustres dins de les festes madaleneres. Quant al que es referix a l’avanç de la Pirotècnia des que els xinesos descobriren que es podrien fer grans espectacles fins al moment, cal significar que esta ha donat un bolcada general. Antany, es necessitava molt d’espai per a muntar -les mascletaes mecanitzades no es coneixien encara- els castells perquè la part principal eren “els coets de canyes” (perilloses perquè mai se sabia la direcció que prenien després d’explosionar en el cel). Després les carcasses -totes fetes a mà- de molt pocs colors i poc calibre i que calia carregar (segons la magnitud de l’espectacle) en diverses ocasions les mateixes bateries. Va haver-hi una segona etapa, dominada en part pels pirotècnics valencians en què només sonaven cognoms com Caballer o Zamorano, -tots estaven emparentats-. A Castelló destacava la saga borrianenca dels Martí que encara ara, Reyes i família, confeccionen la millor traca que es dispara per estes terres. En aquells anys, començaven a aguaitar, sobre els anys 1960, les carcasses italianes, de molts canvis (eixides) i de gran espectacularitat, que actualment es veuen escassament. També van començar a distingir-se en el cel més colors i una altra forma de tir ja que, en castells, es mescla soroll i color. En l’actualitat els components metàl·lics com són l’alumini, magnesi o titani donen una lluminositat forta als colors; la digitalització fa, d’una banda més espectacular els efectes que es poden formar: palmitos, onades, cortines, etc., però no es distingixen els famosos temps en què eixien les “carcasses de luxe”, de gran calibre -hui n’hi ha, encara que s’entremesclen sense pràcticament saber quan explosionen- en les que sempre havien “paraigues” o ens entreteníem a comptar quants canvis tenien les altres. Les palmeres, per exemple, era difícil traure-les perfectes. Hui no fallen i pel que fa als finals hi havia un “compàs d’espera” en els que es podia distingir el prefinal i final, al contrari