hagut èpoques en què eren més grans i se portaven més caigudes, tapant un tros de braç, altres anys foren dobles, de forma que es veia com un remat de doble puntilla, després s’anaren fent més xicotetes i cobrint amb prou faenes els muscles.
Elena: i jo crec que és bo en tant que aplega l’era de la informació i amb això la universalització de les festes, augmentant la seua difusió i per tant la seva importància, la seva grandesa. Al 2005 aplega la llei antitabac i Amenábar guanya un òscar amb “Mar Adentro”. Fernando Alonso aconsegueix el seu primer campionat mundial de Fórmula 1. Són records d’un context, d’un món que gira, d’un temps que passa inexorable i dins del qui es troba el nostre xicotet i a l’hora gran nucli anomenat poble de Castelló. Vosaltres en teniu milers de records dels vostres regnats. Alguna anècdota que em vulgueu contar?
Pilar: abans per exemple no se tenien tan en compte els plecs de la manteleta, es deixava caure i es creuava davant sense més. Era més senzill tot, com més casolà. Però si mires a valencianes i alacantines la nostra evolució i la seua han anat en paral·lel. Elena: La única cosa que crec que no ha canviat és la grandària del davantal de les alacantines. Curiós.
Pilar: al meu any les falles foren abans de la Magdalena i ma mare, per a la Cavalcada del Regne en València em va ficar com es diu: “de punt en blanc”, portava la meva millor falda, blau celest, la meva millor manteleta, ... Una carrossa preciosa, un seient mollet, tot perfecte fins que vaig intentar alçar-me i m’havia quedat pegada. Havien pintat les carrosses i la meva, pel que es va veure, no estava seca del tot. Portava falda, jupetí, manteleta, tot adornat de verds, grocs, un fum de colors. Intentàrem recuperar-ho però fou impossible.
Pilar: i les faldes que em dius? Primer poc de vol, ara un poc més, després vol “menina cabeceando”, ara un poc menys, primer sinagua i després cancan, tornem a la sinagua,… Elena: ma mare se vestia sola, jo no sabia que fer sense ella! (carcallades). Supose que ara és totu n poc més complicat, cada peça ha d’anar perfecta, centrada i al seu lloc exacte, cada plec, cada detall, abans era tot molt més senzill. Fixat fins a quin punt que alguna vegada pretenia desvestir-me sola i no ho aconseguia de tant com s’havien parat en estrènyer la meva cintura amb la falda o les sinagües!
Elena: jo tinc també el record de les carrosses. Qui les dissenya les fa precioses però no pensa en què qui té que pujar allí dalt porta vestits de difícil movilitat. En Borriana, Batalla de Flors (en realitat confeti), em va tocar anar perquè així va coincidir per dades, dos anys consecutius, al principi i a la fi del meu regnat. I les dues vegades vaig
Pilar: Parlant de faldes, abans eren llises, tornassolades o de ralles i ara veus de tot, hi ha més varietat. Elena: brocats, floretes xicotetes, flors grans, hi ha més combinació de colors i s’utilitzen més tonalitats d’un mateix color tal vegada. Evidentment cadascú amb els seus gusts, però per a colors cridaners ja tenim el de llauradora, no et sembla? Elena Llopis, Regina de l’any 2005. La notícia més cridanera de l’inici del teu regnat, novembre de 2004, la plaça Maria Agustina deixa de ser la única plaça d’Europa que es gira del revés. Elena: vaja, quin disgust! Ens va costar una temporada saber per quin costat devies anar, tenies que parar i concentrar-te. Així como al 76 es creaven Apple i Ethernet, en el 2005 neixen la PSP i la X-Boss i es crea You-tube. Què ràpid ha avançat el món en tants pocs anys.
Pilar i Cort d’Honor
205