Es recuperen figures històriques de l’època foral amb un caràcter folclòric com ara el Síndic Major (home de dalt a la dreta)
liberals que llavors estaven prohibides. El seu caràcter purament religiós i impulsat des de d’alt, l’allunyava prou del model de festa popular, pel que mai desenvoluparia aquest rol.
en tant el principal discurs existent en aquest sentit, el “Castelló liberal”, havia estat esborrat del mapa. El fort localisme castellonenc era patent també en el rebuig a introduir-ne innovacions des de fora. Així doncs tan sols restaven dues opcions, sent el més lògic apostar per la Magdalena. En un principi, els actes de 1939 es limitaven a complementar la Romeria (concursos de colles i carretes, redacció d’odes, etc.) i algun acte els dies següents, com estrenes teatrals, partits de pilota, una correguda de bous (dues des de 1943, amb Pepe Luis Vázquez i Manolete entre d’altres) o la charlotada. L’austeritat, com no podia ser d’altra manera, hi era en línies generals, una circumstància molt present. Però això no era contradictori amb la progressiva elaboració d’un discurs des de la premsa al voltant dels valors de la tradició de la Magdalena, per part dels Sánchez Gozalbo, Lluís Revest o GonzálezEspresati, entre d’altres.
En darrer terme, tenim a la Magdalena. La Romeria i la fira (no tan sols d’atraccions, sinó en el seu sentit original) eren les celebracions amb més història. Des de finals del segle XIX, ocasionalment el cap de setmana següent, se li van afegir els bous i altres espectacles; però bàsicament es limitava al primer diumenge. La seva popularitat havia patit força davallades, amb baixíssima participació a algunes edicions. Entre altres motius que poden semblar més determinants (com l’anticlericalisme) hi ha diferents raons que cal no menysprear i que, a més a més, continuen donant-se: la tendència cap als excessos bacanals i el factor climatològic. Efectivament, sempre hi ha hagut altes possibilitats de pluja per la Magdalena. De fet, va ploure tant en la Romeria de 1943 com en la de 1945. Podem imaginar-nos que quan les festes tan sols duraven un dia, eren fàcilment desbaratables per la pluja. Al llarg del primer terç del segle XX van haver intents no massa populars de moure la data (entre d’altres a l’agost, per la conquesta cristiana de la Plana) o fins i tot de penetració de les Falles, les quals finalment sí que s’establiren a diversos indrets de la província.
Juntament amb la característica ja assenyalada del seu rerefons material, aquest context, amb una determinada sensibilitat ja preparada, és altre dels factors que explica el ràpid triomf del vestit de castellonera. De fet, el més important d’aquest no és la seva fidelitat a la història, sinó el que pretén representar. La indumentària venia a ser el símbol d’una sensibilitat que ja estava enllestida, però que mancava precisament d’una imatge exterior. Certament, podem rastrejar els noms propis dels pares del nou projecte identitari, que a grans trets coincideixen tant amb els de l’elaboració de la vestimenta, com en els de la representació de La filla del Rei Barbut
Així doncs, podem endevinar les necessitats que a principis dels 40 movien tant la població com l’administració a retrobar un model de festa. Necessitats d’esbarjo més obvies encara després d’una guerra, però també identitàries
196