Un incís amb l’armilla perquè la paraula armilla es presta a confusió ja que armilla és tota peça que cobreix el tòrax de l’home i no té mànegues, per tant armilla és el que a principi del XVIII es diu armilla però també és el jupetí i el “xaleco” després. Ens apareixen poques faixes. Pensem que en una primera època, tercer quart del XVIII, el que es gastava era el corretjot, o la faixa es duia dins com a protecció dels ronyons però no com un element estètic. El cap sempre cobert i això s’ha perdut. La rodina hauria d’estar present perquè juntament amb altres elements de cobrir el cap, formava part indispensable del vestit de cada dia. Alguns castelloners encara porten rodina quan duen capa però pocs, s’ha perdut. I els dies de festa la indumentària era similar? P.R.: En la roba de festa entraven ja els teixits de compra, no sols els fets a casa. Llavors el saragüell també servia per a festa, la camisa de llenç podia tenir el cos de llenç casolà però portava mànegues de llenç de compra, més fi, o tota ella de llenç de compra si s’ho podien permetre.
servia després per a dormir i algunes vegades quan anaven al dia següent a treballar no portaven res baix la camisa. Quan Cabanilles ve per aquestes terres s’estranya del “extrañ espectáculo de los valencianos” treballant només amb camisa. Calçó, jupetí, etc, ho guardaven per als dies de festa, primer perquè era molt complicat rentar la roba a sovint i segon perquè ho heretaven, passant les peces de pares a fills, la mateixa roba venia rectificada en mil pedaços per a adaptar-la als descendents, i la part del vestit que quedava a la vista era de tela de millor qualitat que els pedaços que quedaven amagats.
En una primera època no tenien pitrera, són camises simplement botonades que van soltes i prou. I entraria ja ací el calçó. També els vestits complets, de calçó i jupa a joc, dels que no en trobem molts a l’arxiu en el XVIII, al XIX sí apareixen jocs de calçó i jupa, o calçó i “xaleco” o jupetí i jupa. Paquita Roca i Josep Vidal ens diuen al seu llibre que la roba s’aprofitava al màxim valorant-se mínimament l’estètica, sobre tot per a treballar. Els teixits eren casolans, econòmics i reutilitzats tantes vegades com la seva resistència ho permetia. Anem a parlar un poc de cada peça de la indumentària masculina. P.R.: Per exemple comencem per la roba interior. La camisa de faena hem quedat que era de llenç de casa, blanca, ampla, llarga, per baix del genoll, eren camises molt grans, botonades al coll i si eren més de mudar podien portar una monedeta o un botó folradet amb fil. Posteriorment van començar les pitreres o canesús. Pitreres amb brodats sí que n’hem vist, amb randes com ara porten alguns castelloners , no en el poble, en els nobles sí.
Camisa i calçotet, del que parlarem després, són la roba interior de l’home. Seguint amb la indumentària tradicional apareixen el saragüell i el calçó. P.R.: El saragüell és una peça molt nostra. Tal i com la veiem als gravats, perquè no es conserven peces tan antigues, va començar amb una llargària més o menys pel genoll i després amb el pas del temps se va allargant i ja cobreix fins a mitja cama. Normalment són de llenç, amb escorredís a la cintura i porten una peça en forma de rombe al mig de les cames per donar amplària per moure’s bé i poder treballar. A més del saragüell apareix el calçó, uns
Eixa camisa, sobre tot la de cada dia,
165