Cartes, avisos, impremtes, gasetes, diaris, revistes, rotatives, il·lustracions, fotografies, agències, la ràdio... Periodistes, editors, directors, dibuixants, fotoperiodistes, reporters, corresponsals... La professionalització, la indústria, els mitjans com a mapes per mirar i entendre el món. Des del segle xv fins a la Guerra Civil. El naixement d’un periodisme propi al nostre país fins a l’edat d’or, que emmiralla, periodísticament, Catalunya amb els països més avançats.
AMB EL SUPORT DE:
Història del periodisme de Catalunya Dels inicis a la Guerra Civil
Història del periodisme de Catalunya Dels inicis a la Guerra Civil
1
Història del periodisme de Catalunya Dels inicis a la Guerra Civil
1
L
a tradició històrica de la premsa comarcal a Catalunya és potent, sòlida i reculada. Ara bé, la seva consolidació, i sobretot la necessitat de reivindicar-se com un model de periodisme propi i característic de Catalunya, s’origina en uns moments de profundes transformacions en l’àmbit comunicatiu mundial, quan la forma de producció capitalista generava noves necessitats comunicatives i exigia la construcció de nous esquemes periodístics. En el primer terç del segle xx la premsa espanyola continua el procés, iniciat en el darrer quart del segle xix, de conversió del model de diari d’opi-
nió, de predomini ideològic, dependent de partits, moviments o personalitats polítiques, al diari d’empresa, concebut com un negoci, sostingut pel lector i l’anunciant, i amb una varietat temàtica que pretén satisfer els interessos més diversos dels lectors. En aquesta transició vers un nou paradigma comunicatiu, a Catalunya es covaven noves maneres d’interpretar les funcions del periodisme. La creació d’una xarxa de comunicació local a Catalunya ha representat un fenomen històric molt característic d’aquest país. Així mateix, la història de la premsa catalana d’abans del darrer quart del segle xix permet constatar de manera indiscutible la gran força i tradició dels periòdics a Catalunya, per bé que, tal com observa Josep Pella i Forgas l’any 1879, l’atenció prioritària d’aquests periòdics se sustenta més en les notícies de l’estranger que no pas en la realitat del país: «Observo ara que estas noticias totas son forasteras y generals, y de fets de armas moltas, encara que curtes com poch enrahonadas; mes per ço parlen de Paris cap de la nació francesa, y llavors de Catalunya [...] Man-
A TOTA HORA
can en tot las novas fahens á negocis de la terra catalana, y aixó cal no deixar
Ciutat Nova es publicava a Sant Feliu de Guíxols. Des del seu naixement el 1910 l’entrega era absoluta. Així anunciava el periòdic el seu horari: «Hores de despatx: Cada dia de 7 a 2 quarts de nou de la nit». BNC
escorre sense dir que no proba pas la poca valor que á aytals cosas volgués donarse, en tant que ni en lletra de estampa fossen posadas, ans era manifestació de que aquellas novas anavan be prou de boca en boca, arrivant á totas las orellas, en aquell temps que pel demés la mateixa ciutat de Barcelona era de població y de bógit esquefida». Malgrat això, l’autor reivindicava la premsa com un notable instrument per a la recerca històrica: «Y no fou sols lo creixement y nombre de fets que va dur lo periodisme per á fer la historia, dels mes grans fins als mes particulars com sian los de vents, plujas, calors, que donarán materia fins per algun dia escriure la historia de la atmósfera, sino que acabaren ab la seua vida los dietaris y oficis de diataristas». Fa anys, Jaume Guillamet ja apuntava els trets que, segons el seu criteri, definien el fenomen de la premsa comarcal, i que els situava, com no podia ser d’una altra manera, en el marc territorial constituït pel conjunt del Principat de Catalunya, llevat de, naturalment, i de ben segur en oposició, a la ciutat
PROPERS ALS LECTORS La premsa comarcal oferia una informació local més pròxima als lectors. En una imatge dels anys trenta, la Casa Vilalta, quiosc i llibreria, del cèntric carrer del Born de Manresa. ARXIU COMARCAL DEL BAGES
74 — HISTÒRIA DEL PERIODISME DE CATALUNYA
HPer-V1-C4-072-091.indd 74
28/10/16 14:07
LA PREMSA COMARCAL — 75
HPer-V1-C4-072-091.indd 75
28/10/16 14:08
LA TÈCNICA GUANYAR LECTORS
La guerra del color Els constants avenços tècnics possibiliten que les publicacions humorístiques incrementin l’ús del color a les seves pàgines amb la finalitat de sostreure’s lectors les unes a les altres en una lluita que és comercial i d’influència política. LA FLACA. El 1869, el setmanari –«saldrá todos los
días del año excepto los lunes, martes, miércoles, jueves, viernes y domingos»– La Flaca apareix per combatre el Govern –a la capçalera diu: «Barcelona, Marzo del primer año del último entorchado de D. Juan Prim»– des de posicions liberals, amb unes atractives il·lustracions litogràfiques en quadricromia del dibuixant Tomàs Padró. Les magnífiques cromolitografies a color del «jocoserio» El Loro (1879-1888) –els compradors en deien làmines– són el principal encís del setmanari demòcrata que en el seu primer número declara que «España está atravesando una crisis espantosa, no hay que dudarlo». LA TACA DE COLOR S’ESCAMPA. El regionalista
¡Cu-Cut! incorpora gravats a dos colors des del naixement el 1904 i obliga els seus rivals republicans La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa a superar el blanc i negre per no estar en inferioritat de condicions. El 13 d’octubre de 1923, l’infantil En Patufet anuncia, tot cofoi, que ha adquirit una rotativa Vomag de l’empresa alemanya Vogländirche, «la millor casa de rotatives del món», que «tira 6.350 Patufets a l’hora» i «és la primera i única a Espanya que imprimeix 4 colors». A partir d’aleshores, el color passa de ser considerat un valor afegit a percebre’s com un element editorial de difícil renúncia.
La liberal La Flaca neix el 27 de març de 1869 per lluitar contra el Govern des d’unes planes on regna el color. ARCA/BNC
48
HPer-V1-C2-028-049.indd 48
28/10/16 14:05
per Josep Maria Cadena PERIODISTA I CRÍTIC D’ART
El 19 de maig de 1923, En Patufet anunciava en portada la seva entrada en el món dels quatre colors. ARCA/FUNDACIÓ FOLCH I TORRES
49
HPer-V1-C2-028-049.indd 49
28/10/16 14:06
ARXIU MUNICIPAL DE TARRAGONA
ANC/GABRIEL CASAS I GALOBARDES
ELS PERSONATGES
Carles Rahola Llorens
Lluís de Salvador i Andrés
CADAQUÉS, 1881 – GIRONA, 1939
TARRAGONA, 1893 – 1975
La seva tràgica mort, afusellat pels franquistes el 15 de març de 1939, ha eclipsat un dels personatges més importants de la cultura gironina, que amb el seu treball es va donar a conèixer arreu del país.
És un clar exemple de la vitalitat del periodisme a les comarques tarragonines. Alguns dels seus textos, inèdits fins fa poc, han servit per reconstruir com es va viure la Guerra Civil a Tarragona.
DIVULGADOR EXCEL·LENT. S’inicià a El Autonomista,
PEÇA CLAU DEL PERIODISME TARRAGONÍ. El nom
diari fundat el 1898 per la seva família i portaveu del
de Lluís de Salvador va aparèixer en algunes
republicanisme gironí. Al principi es va voler dedicar
capçaleres de la ciutat des de ben aviat. El
a l’escriptura, però les duríssimes crítiques d’Eugeni
1911 publicava a Ideal científico literario i més
d’Ors li van fer abandonar aquesta idea. Va trobar
endavant a El Temps, gaseta hebdomària i Revista
refugi en el món dels arxius i de mica en mica es va
Estudiantil. A més, va ser director dels diaris
anar especialitzant en la recerca històrica i finalment
Tarragona (1925-1927) i Diario de Tarragona (1927-
va posar la seva prosa al servei de la divulgació
1937). Durant el conflicte, l’ajuntament tarragoní
mitjançant articles i llibres. Les proves acusatòries
el va nomenar cronista oficial de la ciutat per
durant el consell de guerra van ser només tres articles
deixar constància dels fets del moment. Amb
publicats el 1938: «Refugis i jardins», «L’heroisme» i
l’ensulsiada republicana, es va exiliar, i es va
«Contra l’invasor». Hi defensava la causa republicana
endur la documentació per por de les represàlies.
i censurava els bombardejos franquistes contra
Aquelles anotacions no es van poder editar en
la població civil. Durant la Transició, Rahola va
forma de llibre fins a principis del segle xxi gràcies
esdevenir un símbol de les llibertats.
a les gestions dels seus descendents.
78
HPer-V1-C4-072-091.indd 78
28/10/16 14:08
per Xavier Carmaniu Mainadé
ARXIU DE SALT
ARXIU COMARCAL DE LA RIBERA D’EBRE
HISTORIADOR
Artur Bladé i Desumvila
Agustí Cabruja i Auguet
BENISSANET, 1907 – BARCELONA, 1995
SALT, 1909 – CIUTAT DE MÈXIC, 1983
La seva biografia i trajectòria exemplifiquen les etapes de la Catalunya del segle xx. La constància i el compromís el converteixen en una baula per enllaçar la República amb les generacions posteriors a la guerra.
La seva projecció periodística s’altera per la guerra, que el va obligar a passar més de mitja vida a l’exili. El seu cas és paradigmàtic dels que no van poder professionalitzar-se pel context polític.
LA VEU DE L’EBRE. El seu avi matern li va inculcar
A LA PERIFÈRIA DE LA PERIFÈRIA. El 1931 va ser
la passió per les lletres quan era petit i de seguida
un dels fundadors d’El Poble de Salt. Això li va
va començar a col·laborar en periòdics comarcals
permetre fer els primers passos en la seva carrera
com El Llamp de Gandesa (1924), La Riuada de
a la premsa, primer a El Autonomista de Girona i
Móra d’Ebre (1927) i L’ideal de l’Ebre (1931). Durant
després a la premsa barcelonina, especialment La
la Segona República va formar part d’ERC i va
Humanitat. El fet de ser mobilitzat per l’exèrcit
escriure als seus diaris Lluita de Tortosa, Avançada
republicà el 1937 no li va fer abandonar la seva
de Tarragona i L’Opinió de Barcelona. Al final de
vocació periodística i va enviar diversos reportatges
la guerra va marxar primer a França i després a
a El Autonomista des del front. El 1939 es va exiliar
Mèxic. La distància, però, no li va fer abandonar
i, instal·lat a Mèxic, el 1942 desplega la seva carrera
els seus orígens: va estar en contacte amb altres
literària i periodística, marcada per la seva
intel·lectuals exiliats i va continuar escrivint
experiència vital d’expatriat, amb volums com La
articles, dietaris, biografies, etc. El 1961 va tornar
ciudad de madera, mostra de reportatge novel·lat, i
a Catalunya i va participar en la reconstrucció
col·laborant en les revistes de l’exili com Pont Blau,
cultural del país a través de la premsa de l’època.
La Nostra Revista i Quaderns de l’Exili.
79
HPer-V1-C4-072-091.indd 79
28/10/16 14:08
ELS FETS L’APRENENTATGE
Planter de periodistes La Catalunya del primer terç del segle xx estava tacada de tinta. A qualsevol poble o ciutat hi havia, com a mínim, un periòdic. Tot i ser projectes força efímers, van esdevenir un fructífer planter que va nodrir les grans capçaleres barcelonines d’abast nacional.
DIARIS PER A TOTHOM. Malgrat que cada vegada hi
ha més estudis dedicats a la premsa local catalana, encara es desconeixen periòdics que es van editar al país fins al 1939. Qualsevol tendència política, social i artística sorgida a la capital va tenir la seva rèplica a escala local. Arreu van néixer capçaleres modernistes, noucentistes, republicanes, catalanistes, catòliques, etc., i van ser l’escola per a molts periodistes que després passaven als rotatius més importants. A les
Un món d’homes Aquest fenomen va ser eminentment masculí. Les poques dones que van aconseguir fer-se un lloc a la premsa de Catalunya eren gairebé totes de Barcelona. Si la República s’hagués consolidat, segurament haurien anat guanyant visibilitat a les capçaleres locals.
terres de Lleida destaquen Josep Carner Ribalta, Domènec de Bellmunt i Alexandre Plana; a Sabadell es va forjar una excel·lent generació liderada per Joan Oliver, Francesc Trabal i Armand Obiols, i Tarragona veu els inicis periodístics de Domènec Guansé. GRANS NOMS. Molts joves de comarques acabarien
escrivint les grans lletres daurades del periodisme català. Josep Pla Casadevall és el cas més paradigmàtic d’aquest fenomen. Va fer els primers passos a la premsa de Girona, ciutat on va estudiar el batxillerat, i va GABRIEL CA
publicar diversos articles al diari El Autonomista. Ben aviat va fer el salt a Barcelona. Antoni Rovira i Virgili va començar fundant el setmanari La Avanzada a la seva Tarragona natal i a Barcelona es va convertir en un dels articulistes polítics més respectats. També és el cas d’un dels grans articulistes polítics dels anys trenta, Manuel Brunet. El de Vic va començar a la premsa d’Osona i després va viure una llarga i variada carrera periodística a Barcelona.
SAS/ANC
L’exemple El manresà Josep Maria Planes –el segon per la dreta– va escriure a capçaleres locals com Ciutat i L’Om, i es va convertir en un dels periodistes més brillants de la Catalunya republicana. Aquí, davant el Cinema Fèmina, assistia a una projecció organitzada per Mirador.
84
HPer-V1-C4-072-091.indd 84
28/10/16 14:08
per Xavier Carmaniu Mainadé HISTORIADOR
Domènec de Bellmunt va fer el salt des de Lleida a Barcelona i es va convertir en un dels reporters moderns del periodisme català. Entrevistant la Monyos al Paral·lel (1930). ANC/GABRIEL CASAS I GALOBARDES
85
HPer-V1-C4-072-091.indd 85
28/10/16 14:08
U
na llegenda difícil de comprovar diu que, en els primers mesos del règim franquista, Ramón Serrano Suñer va fer dissenyar un uniforme per vestir els periodistes com si fossin militars o policies. Si la mesura del cunyat de Franco hagués prosperat, no hauria tingut res d’original. Benito
Mussolini ja l’havia implantat a la Itàlia feixista. Com veurem, els uniformes no van ser necessaris. El fet que un dels llibres –de Jaume Fabre– que descriu millor el periodisme català d’aquella època porti justament aquest títol, Periodistes uniformats, ja permet entendre que la dictadura va assolir els objectius sense necessitat de donar feina extra als sastres. Com explica Jaume Fabre en el llibre esmentat, els uniformes van ser una nota dominant en les redaccions dels primers anys de la dictadura. Uniformes de requeté, uniformes de falangista i també sotanes negres eren fàcils de trobar en els pocs diaris que van sobreviure a l’entrada de les tropes de Franco a Barcelona. En el seu primer volum de memòries, El túnel dels anys 40, Néstor Luján assegura que el primer director de Solidaridad Nacional, Luys Santa Marina, anava per la redacció amb una pistola carregada. Solidaridad Nacional és l’única capçalera, aparentment nova (prové d’una incautació), que va aparèixer a Barcelona entre el 1939 i el naixement de Tele/eXprés, el 1964, i encara ho va fer aprofitant l’edifici i la maquinària del diari àcrata Solidaridad Obrera. Exceptuant La Vanguardia, El Correo Ca-
DE LA CNT AL MOVIMIENTO Solidaridad Nacional va néixer a Barcelona el 14 de febrer de 1939 com a òrgan del Movimiento Nacional. S’imprimia en el local i amb la maquinària del diari de la CNT Solidaridad Obrera. AHCB
talán, El Noticiero Universal, La Prensa, Diario de Barcelona i El Mundo Deportivo, la resta de diaris que es podien comprar al quiosc barceloní abans de la guerra –una vintena llarga– van desaparèixer. En un dietari inèdit del 1947, Néstor Luján explica una anècdota que il·lustra l’ambient que va marcar els primers vint anys de periodisme sota la dictadura de Franco: Contaba José Vergés una escena con José Pla y Luys Santa Marina muy buena. José Pla da el vos a todo bicho viviente y si habla castellano antepone siempre un respetuoso don al nombre. Hace unos años le pre-
10 — HISTÒRIA DEL PERIODISME DE CATALUNYA
HPer-V2-C1-008-031.indd 10
28/10/16 14:34
sentaron a Luys [lo escribo así porque así lo escribe hasta hoy], que es
EL SUPORT S’ALÇA
un hombre brusco, desgalichado, de pelo alborotado, obtuso y con fon-
El franquisme es nodria d’imatges per transmetre una realitat única. Públic fent la salutació falangista durant un acte d’homenatge a un coronel de la Guerra Civil el 23 d’abril de 1939. PÉREZ DE ROZAS/AHCB
do de oso. Practica la violencia y escribiendo es pomposo, afectado y triste. Pla se dirigía a él con un «Don Luys» respetuoso. –Tutéame, Pla. Tutéame –le dijo Luys. –Don Luys...! –balbuceaba Pla, confuso. –Déjate de Don Luis. Somos camaradas… –Es que Don Luis… Santa Marina, creyéndose con razón que le tomaba el pelo, echó mano a un revólver que patrióticamente llevaba y, enseñándoselo, exclamó: –O me tuteas o te mato. Aquest era l’ambient i aquest era el panorama. El periodista i professor Justino Sinova ha assenyalat que el precedent de la situació de la premsa durant el franquisme s’ha de situar en les legislacions de finals del segle xviii.
PERIODISTES UNIFORMATS — 11
HPer-V2-C1-008-031.indd 11
28/10/16 14:34
LA TÈCNICA L’HUMOR DE L’EXILI
Caricatures de Franco Els humoristes gràfics es van incorporar a les redaccions dels diaris i les revistes de Cuba o Mèxic sense tants problemes com els escriptors: no hi havia l’obstacle de la llengua, i hi havia molts referents semblants. Una caricatura de Hitler podia funcionar a Barcelona, a Mèxic o a Nova York.
FRANCO A CUBA. Durant els
l’emigració al Carib. A Cuba, Shum va
anys de la República Alfons Vila
col·laborar a la revista El País Gráfico,
i Franquesa (Shum) col·laborava
amb temes d’espectacles, i a Lux,
amb retrats i caricatures al diari
revista dels treballadors cubans, on
L’Opinió i a d’altres capçaleres de
va dibuixar un Franco nassut, amb
la premsa catalana. Després de la
gorra de legionari, esperons a les
guerra va anar a parar a la República
botes, una creu de malta al pit tacat
Dominicana de Rafael Leónidas
de sang, faixa vermella i el sabre
Trujillo Molina, un dictador
a la mà, que cau de cul davant de
d’opereta, assassí despietat i cruel.
l’aparició de la República, amb una
D’allà va fer el salt a Cuba i els Estats
túnica blanca, que li mostra, severa,
Units, seguint la ruta tradicional de
les ruïnes dels pobles destruïts.
Coberta de Shum per a la revista Lux, que es publicava a l’Havana, Cuba. Franco cau de cul davant l’aparició de la República, que el culpa dels crims de la guerra. ARXIU JULIÀ GUILLAMON
ARXIU JULIÀ GU
Josep Bartolí va oferir una altra imatge de Franco en unes caricatures al diari México en la cultura, el 1960. Franco, entrevistat per un periodista sol·lícit, apareix com un angelet baixat del cel. Al darrere, en un penjador, totes les seves disfresses: de Generalísimo, de natzarè de Setmana Santa i de lladregot. A terra, una metralladora i una navalla d’Albacete.
ILLAMON
El gran impostor
52
HPer-V2-C2-032-053.indd 52
28/10/16 14:36
per Julià Guillamon ESCRIPTOR
53
HPer-V2-C2-032-053.indd 53
28/10/16 14:36
HPer-V2-C2-032-053.indd 32
28/10/16 14:36
2
La diàspora del 1939 Hi pot haver periodisme a l’exili? per
Julià Guillamon ESCRIPTOR
UNA ALTRA TRAGÈDIA A l’exili, Xavier Benguerel, Joan Oliver i Cèsar August Jordana van col·laborar a la revista Germanor, que publicava la comunitat catalana de Santiago de Xile. Il·lustració de la coberta del setembre del 1940 amb una referència al 1714. BNC
HPer-V2-C2-032-053.indd 33
28/10/16 14:36
LA TÈCNICA MENTIDES PER SUPERAR LA CENSURA
‘Collages’ per sobreviure El tractament de la imatge, sobretot del cos femení, va patir la censura durant tot el franquisme. El cas de Fotogramas, amb una notable presència d’imatges procedents de Hollywood, és especialment paradigmàtic dels recursos que es van haver de desplegar per tal d’evitar la suspensió de la revista.
LA DONA, EL PECAT. El món del periodisme, des
del 1939, havia de conviure amb la censura. Les particularitats ideològiques de les famílies polítiques del franquisme van provocar que la censura no només fos política, sinó també moral i religiosa. En aquest sentit, el tractament del cos s’havia de filtrar a través de l’estricta moral del catolicisme, que vigilava, de ben a prop, el cos femení i la seva visibilitat. RETOCADORS. Fotogramas no va quedar exempta
d’aquest combat. El protagonisme gràfic de la revista va provocar que, molt sovint, la censura afectés la publicació d’imatges, interiors o portades. En conseqüència, a Fotogramas sempre hi havia algú encarregat d’apujar escots i abaixar faldilles, processos que es portaven a terme de manera artesanal, amb retoladors i pintures per retocar els negatius de les fotografies o fins i tot trossos de tela o blonda afegits a les plaques amb què s’imprimien les imatges a les rotatives. Així, Sofia Loren, Claudia Cardinale o Katherine Hepburn veien modificats, com per art de màgia, els seus vestits a les imatges publicades a Fotogramas. Molt sovint s’hi afegien randes i farbalans per tal d’adequar la imatge a les directrius dels censors. Així, a Virginia Mayo li van allargar el banyador per tal de semblar completament
Made in Spain El mecanisme de «camuflatge» d’escots i faldilles a les publicacions era paral·lel al que s’havia de portar a terme amb els cartells de cinema, sotmesos a la mateixa censura. Són representatius d’això la majoria de cartells de pel·lícules protagonitzades per Rita Hayworth o el biquini afegit al cos nu de Romy Schneider a La piscina, amb Alain Delon. ARXIU PRIVAT
vestida, i Rita Hayworth, en el seu paper a Gilda, va perdre la provocació de l’escot i dels talls laterals del seu famosíssim vestit.
74
HPer-V2-C3-054-075.indd 74
28/10/16 14:38
per Blanca Ripoll Sintes DOCTORA EN FILOLOGIA HISPÀNICA I PROFESSORA A LA UNIVERSITAT DE BARCELONA
Amb retoladors o trossos de tela s’aconseguia rebaixar uns quants graus l’erotisme de les grans estrelles de Hollywood. Aquestes imatges en són un exemple. EDITORIAL CACITEL
75
HPer-V2-C3-054-075.indd 75
28/10/16 14:38
L
a ràdio catalana durant el franquisme visqué un gran moment, si es consideren el seu impacte popular, la fidelitat de l’audiència, la creativitat i el magnetisme comunicatiu d’alguns radiofonistes de l’època. Els discos dedicats i el radioteatre foren alguns dels espais més escoltats. Per contra, el català va ser bandejat de les programacions i apareixia només, testimonialment, en alguns espais religiosos o folklòrics. El Govern va establir que totes les emissores havien de connectar obligatòriament amb Radio Nacional de España, per emetre el seu Diario hablado. El Ministerio de Informa-
ción y Turismo enviava una llista amb els títols de les cançons prohibides a les emissores, que, a més, havien d’emetre, al migdia, l’àngelus. A la radiodifusió passà el mateix que a la premsa escrita: les emissores es van haver d’adaptar al nou règim si volien seguir actives. Les ràdios de la xarxa de Ràdio Associació de Catalunya, sota el control de la Generalitat, foren confiscades o destruïdes, i van haver de canviar de nom.
Radio Nacional de España i Radio Peninsular Durant la Guerra Civil el bàndol franquista va crear, l’any 1937, a Salamanca, Radio Nacional de España (RNE). Ho va fer aprofitant un equip transmissor d’ona mitjana Telefunken, pagat pels socis de la Societat Cooperativa Limitada Ràdio Associació de Catalunya, que havia estat embargat pel règim nazi. El naixement de RNE a Barcelona coincideix amb l’entrada a la ciutat, el 26 de gener de 1939, de les tropes comandades pel general Yagüe, entre les quals hi havia la III Compañía de Radio y Propaganda de los Frentes. En aquell moment, davant del micròfon de Ràdio Associació de Catalunya hi havia Francina Boris, que va continuar parlant en català durant dues hores i després va ser detinguda durant dos dies. Depurada, va haver de fer tasques administratives a Radio España fins que, el 1942, va tornar a Girona com a locutora fins a jubilar-se. Immediatament, al número 594 de la Diagonal, RNE produí tres butlletins diaris que s’enviaven a Radio Barcelona i Radio España de Barcelona, perquè fossin emesos. Passats dos mesos, RNE ocupà les instal·lacions de RAC, a la rambla dels Estudis. ONES DE PROPAGANDA
Un dels primers programes fou l’infantil Ondas animadas, fet al teatre Tívoli per Joaquín Soler Serrano i Gerardo Esteban. Quan RNE va obrir els estudis al número 645 de la Gran Via, a l’equip de locutors s’incorporà Juan Ma-
El locutor Gerardo Esteban, amb uniforme falangista, en un programa de Radio Nacional de España. MERLETTI/IEFC
nuel Soriano i, el 1945, Juan Viñas, que arribava a Barcelona amb l’encàrrec
78 — HISTÒRIA DEL PERIODISME DE CATALUNYA
HPer-V2-C4-076-099.indd 78
28/10/16 14:38
d’acabar d’organitzar l’emissora. No va ser fins al 6 de juny de 1949 quan RNE a Barcelona començà a difondre una programació diària contínua amb transmissors propis. Alguns dels locutors foren Maria Esther Jaumot, Jordi Arandes, Federico Gallo i Eduard Berraondo. En aquells estudis va néixer la Campaña Benéfica de Juan Viñas i Emilio Fábre-
Durant la Guerra Civil el bàndol franquista va crear RNE aprofitant un equip transmissor pagat pels socis de RAC, que el règim nazi havia embargat
gas, el senyor Dalmau, iniciada el 1948. Allà es creà el Teatro invisible, dirigit per Juan Manuel Soriano, integrat per Fábregas, María Victoria Durá, Maribel Casals, Felipe Peña, etc. La primera obra radiada, el setembre del 1949, fou En Flandes se ha puesto el sol, de Marquina. El 25 de maig de 1952 es va inaugurar la seu de RNE al número 1 del passeig de Gràcia, on destacava l’estudi 1, amb capacitat per a 100 persones. Des d’allà, els dissabtes, es radiava el xou Fantasía, creat per Arandes i Gallo. S’incrementaren les transmissions esportives, iniciades el 1951 per Viñas, amb la incorporació de Miguel Ángel Valdivieso i, a partir del 1959, de José Félix Pons. I el 18 de juliol de 1958 s’estrenà la primera emissora d’FM de RNE a Barcelona. Hi va debutar com a locutora Charo Espinosa de los Monteros.
LA MIRADA PERMANENT Als estudis de Radio Barcelona durant els anys quaranta, tot es retransmetia sota l’atenta mirada d’un retrat de Francisco Franco. Aquí, un grup de músics en directe. MERLETTI/IEFC
El 1964 Maria Matilde Almendros començà De España para los españoles, en què presentava peces musicals sol·licitades pels familiars d’emigrants espanyols a l’estranger. Altres programes destacats dels seixanta van ser Aquí, Cataluña, d’Antoni Serra; El mundo rueda, de Xavier Foz, i les transmissions del Palau de la Música i el Liceu, de Juan Lluch. Amb l’aparició de l’emissora comercial Radio Peninsular de Barcelona, l’1 de gener de 1966, creixeren l’audiència i la popularitat de RNE, gràcies a l’atractiu de programes com La nueva frontera, presentat inicialment per Soler Serrano. Era una fórmula radiofònica moderna i revolucionària, amb unitats mòbils que transmetien en directe des del carrer i molts col·laboradors. El 1967 es va fer càrrec de la presentació Luis del Olmo, qui després encapçalà La radio marcha
LA RÀDIO EN TEMPS ADVERSOS — 79
HPer-V2-C4-076-099.indd 79
28/10/16 14:38
ELS FETS PERIODISME ENTRE REIXES
El cas Huertas El 22 de juliol de 1975, a les acaballes del règim, el periodista Josep Maria Huertas Claveria (1939-2007) era detingut i processat per injúries a l’exèrcit per la publicació d’un reportatge. Després d’un judici sumaríssim, Huertas ingressava a la presó Model. PRESÓ. «Un buen número de “meublés” están regentados
por viudas de militares, al parecer por la dificultad que para obtener permiso para abrir algunos hubo después de la guerra». Aquesta frase, inclosa en el reportatge «La vida erótica subterránea», publicat a Tele/eXprés el 6 de juny de 1975, fou l’origen de la polèmica. Huertas va ser víctima de la repressió franquista en un moment en què encara era vigent la Llei de premsa i impremta del 1966. Sense llibertat d’expressió ni garanties de cap mena, el periodista va ser empresonat durant gairebé nou mesos. SUPORT. Aquest fet va provocar la primera vaga de
premsa a Espanya des de l’inici de la dictadura. El seguiment fou gairebé total i de tots els diaris que es publicaven a Barcelona, tan sols la premsa falangista i La Vanguardia Española no van secundar-la. El cas es va
INTERVIÚ
complicar quan es va intentar relacionar Huertas amb membres d’ETA implicats en l’assassinat del general Luis Carrero Blanco. HUERTAS, UN SÍMBOL. La mobilització dels companys
periodistes va seguir amb la convocatòria d’una manifestació el 13 de març de 1976, la primera que era autoritzada, per demanar la seva llibertat i també per reclamar la llibertat d’expressió. Finalment, el 12 d’abril de 1976 Huertas va sortir de la presó convertit en un símbol en la lluita per una premsa lliure. La mort de Franco i l’inici de la democratització van permetre que el periodista no hagués de complir la pena íntegra.
Vinader, perseguit La lluita per la llibertat d’informació també tindria en Xavier Vinader (1947-2015) un referent. L’assassinat per part d’ETA de dues persones que ell havia mencionat en uns reportatges publicats l’any 1979 sobre grups d’extrema dreta, va provocar que fos víctima d’assalts d’ultres i, alhora, perseguit per la justícia. Finalment, va quedar en llibertat sota fiança.
22
HPer-V3-C1-008-029.indd 22
28/10/16 14:53
per Marcel Mauri DOCTOR EN PERIODISME, HISTORIADOR I PROFESSOR DE LA UNIVERSITAT POMPEU FABRA
El 13 d’abril de 1976, Josep Maria Huertas sortia de la presó en llibertat provisional. A l’esquerra, el reportatge que va comportar el seu empresonament. ARXIU FAMÍLIA HUERTAS
23
HPer-V3-C1-008-029.indd 23
28/10/16 14:53
HPer-V3-C6-116-137.indd 116
28/10/16 14:59
6
La ràdio que es fa sentir Periodisme amb segell propi per
Montse Bonet PROFESSORA DE COMUNICACIÓ AUDIOVISUAL I PUBLICITAT DE LA UAB
i
Toni Sellas PROFESSOR DE LA FACULTAT D’EMPRESA I COMUNICACIÓ DE LA UVIC-UCC
NORMALITAT SINTONITZADA El 25 d’octubre de 1977 comença la Transició per a la ràdio a Catalunya perquè es trenca amb trenta-vuit anys de monopoli informatiu de RNE. THINKSTOCK
HPer-V3-C6-116-137.indd 117
28/10/16 14:59
L’exposició que tingué lloc l’any 2008 a la Virreina amb el títol Fotoperiodisme a Catalunya, 1976-2000, va presentar una bona selecció d’imatges d’aquesta època en un recull gràfic dels autors més emblemàtics de 25 anys de periodisme democràtic. D’aquesta exhibició mereixen una menció especial la sèrie de retrats de personatges de Pedro Madueño, que han marcat una època. Paral·lelament a tots aquests canvis s’aniran posant sobre la taula problemes d’autoria, de reconeixement de drets, d’exclusivitat, de drets d’imatge, etc., en un terreny cada vegada més favorable al fotògraf, com a mínim fins a l’arribada de la càmera digital vers l’any 2000. S’haurà passat del fotògraf de plantilla, que cedia els drets d’imatge a la capçalera, al professional freelance amb projecció internacional, que ven la seva obra al millor postor, cosa que afavorirà el seu propi desenvolupament personal com a autor a través d’unes imatges que es llegeixen totes soles. A començaments de la Transició, Bartomeu Cruells va intentar crear una agència catalana amb el nom de SIC (Serveis d’Informació Catalana), amb un grup important d’aquests nous fotògrafs. Tot i que no va ser viable, constituirà el nucli fundador de l’Associació de Fotògrafs Professionals de Premsa i Mitjans de Comunicació de Catalunya, que es va crear l’any 1977. Finalment, el 1999 es fundarà a Girona l’Agència Catalana de Notícies, sota el paraigua del Consorci Local i Comarcal de Comunicació, i que era dirigida per qui acabarà sent president de la Generalitat, Carles Puigdemont. També tindran un paper important el Sindicat de Fotògrafs i una nova escola alternativa i progressista de periodisme que neix aquests anys enfront de l’Escola Oficial de Periodisme, de tendència franquista. Les noves publicacions, doncs, responen a la demanda de la societat civil d’uns mitjans de comunicació lliures de censura. Diaris com l’Avui, El Periódico de Catalunya o El País apareixen durant aquests anys amb un planter de fotògrafs i col·laboradors més o menys nombrós i una estructura a la secció de fotografia que demostra la importància creixent de la imatge. Aquesta nova generació de documentalistes o fotoperiodistes, alguns encara en actiu, prota-
RETRATS QUE MARQUEN
gonitzarà l’eclosió de la nova premsa en democràcia: les publicacions de tota
Pedro Madueño va aconseguir alguns dels retrats més coneguts del periodisme democràtic, com el que va fer a Antòni Tàpies el 2009. PEDRO MADUEÑO
mena en català i especialitzades, també premsa esportiva. Una premsa que a més sovint implicarà que el destí dels fotògrafs sigui en conflictes internacionals que els comportarà nous reptes informatius, i fins i tot posar en risc la seva pròpia vida. Es tracta de conflictes que s’esdevenen en territoris que poden resultar escenaris exòtics per a un fotògraf, com els països de l’Amèrica Llatina o Àsia, però que a vegades són ben propers a Catalunya, com els Balcans o el Nord d’Àfrica, deixant palès que la mateixa Europa no és aliena
80 — HISTÒRIA DEL PERIODISME DE CATALUNYA
HPer-V3-C4-074-095.indd 80
28/10/16 14:58
als conflictes més contemporanis, a través de fenòmens com el terrorisme o la immigració massiva amb motiu de guerres.
El Centre Internacional de Fotografia de Barcelona i altres referents Gran part d’aquest moviment de renovació va con-
Alliberats de la censura, els mitjans comptaran amb un planter de fotògrafs que viuran nous reptes informatius: terrorisme, conflictes armats...
fluir en el Centre Internacional de Fotografia de Barcelona, que es va inaugurar l’octubre del 1978 al barri del Raval. Ocupava un edifici de tres plantes al carrer Aurora que havia estat una antiga fàbrica de pastes alimentàries. El director, Albert Guspi (1943-1985), havia estat fotògraf de reportatge abans d’obrir la primera galeria comercial de fotografia d’Espanya, la galeria Spectrum, inaugurada el 1973 a Barcelona. Tot i ser un gran referent en la fotografia de finals dels setanta, recuperat després, l’any 2012, en una gran exposició al MACBA (Arxiu universal. La condició del document i la utopia fotogràfica moderna), el CIFB va iniciar un declivi quan Canon va suprimir la política de subvencions a galeries a partir del 1980. Altres factors que hi van contribuir van ser igualment determinants: en aquella època emergien nous espais fotogràfics a la ciutat, noves galeries i escoles, i la fotografia s’incorporava als estudis artístics superiors. També es va començar a integrar en les polítiques culturals, i aquest fet va marcar l’inici d’una certa recuperació del patrimoni fotogràfic. L’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya, creat per Miquel Galmes a l’ombra de la Diputació de Barcelona durant els darrers anys del franquisme, va tenir un paper clau en la formació de fotògrafs des d’un punt de vista tècnic i artístic i va aplegar un important arxiu i una biblioteca de referència per a moltes generacions de nous fotògrafs. Amb els Jocs Olímpics de Barcelona l’any 1992 es viurà un moment d’esplendor dels renovats mitjans escrits, que finalment es consoliden i augmenten vendes i ingressos publicitaris, i consagren així una època daurada de la imatge de la ciutat. Lluny queden la Barcelona en blanc i negre, les fotos de la marginalitat i la Gauche Divine, amb l’enderroc dels darrers quiosquets de platja. En aquest moment destaca el treball fet pels fotògrafs Martí Llorens i Jordi
EL FOTOPERIODISME A L’ERA DE LES IMATGES — 81
HPer-V3-C4-074-095.indd 81
28/10/16 14:58
ELS FETS FOTOGRAFIA I TRANSICIÓ
Disparant als canvis Els treballs fotogràfics de Manel Armengol a les primeres manifestacions polítiques de la Transició s’han convertit en tot un símbol d’aquesta darrera etapa de la història del fotoperiodisme al nostre país, i transcendeixen el món de la fotografia per esdevenir icones d’una època que forma part de l’imaginari col·lectiu. UN ALT RISC. L’1 de febrer de 1976
convocatòria, només Manel Armengol
l’Assemblea de Catalunya organitzà
en va captar les imatges. El fotògraf
una manifestació al passeig de Sant
ho atribueix al fet d’arribar tard a la
Joan cantonada amb Provença en
cita dels fotògrafs al carrer Mallorca
defensa de les llibertats («Llibertat,
–per anar-hi junts i així protegir-se
Amnistia, Estatut d’Autonomia»).
de la policia– i anar tot sol al lloc dels
Quan el fotògraf Manel Armengol
esdeveniments.
hi va arribar, els grisos saltaven dels furgons per dirigir-se directament al
RESSÒ MUNDIAL. Les fotografies
cap de la manifestació. El fotògraf va
van ser publicades a nombrosos
poder captar els primers instants de la
mitjans internacionals com The New
càrrega policial, amb escenes de gran
York Times, Newsweek, Le Nouvel
dramatisme que pocs dies després es
Observateur, L’Expréss, News Reporter,
van publicar als mitjans més importants
Der Spiegel, Stern, Paris Match, Le
de la premsa estrangera, mentre que
Figaro i altres que mai no van donar-
a Espanya no es van donar a conèixer
li constància de publicació, i sembla
fins al cap d’un any. Tot i ser perseguit
que tampoc no li van ser pagades les
pels antidisturbis, Armengol va salvar
reproduccions.
el reportatge lliurant la Canon amb el rodet a la seva companya, mentre ell
IMATGES DE CULTE. El seu és un
continuava fotografiant les càrregues
bon testimoni del treball de reporter
policials. Ràpidament va revelar els
en aquest moment mogut i crucial
rodets i n’envià còpies a la premsa
de la història de Catalunya i del
estrangera, sabent que a Espanya no es
fotoperiodisme al nostre país. Les
publicarien.
imatges, difoses en el seu moment com
Les imatges d’Armengol que capten la repressió policial sobre els manifestants van fer la volta al món. MANEL ARMENGOL
d’autor desconegut, han esdevingut OBRINT-SE PAS SOL. Tot i que una
una icona i són objecte de culte en
desena de fotògrafs havien acudit a la
exposicions fotogràfiques de tot tipus.
88
HPer-V3-C4-074-095.indd 88
28/10/16 14:58
per Jordi Serchs i Serra DIRECTOR DE L’ARXIU FOTOGRÀFIC DE BARCELONA
L’objectiu furtiu També les fotografies de Jordi Mestre dels atacs dels agricultors francesos als camions espanyols formen part del nostre imaginari col·lectiu.
entre la mirada amenaçadora dels agricultors i els camioners, que temien per la seva vida, davant la mirada passiva de la gendarmeria francesa.
Introduït entre les organitzacions de pagesos francesos que protestaven contra l’ingrés d’Espanya a la Comunitat Europea, el fotògraf gironí Jordi Mestre va viure en primera persona la crema de camions espanyols carregats de fruita a les autopistes franceses prop de la frontera. Un treball perillós fet furtivament
Aquestes imatges, que es repetien amb assiduïtat a començaments de la dècada dels vuitanta, van ser publicades pel diari El Periódico i han passat a la crònica gràfica d’aquests anys de transició, abans de l’entrada del país a la Unió Europea, i ens recorden temps passats, en què Europa encara començava als Pirineus.
89
HPer-V3-C4-074-095.indd 89
28/10/16 14:58
Llibertat, crisi, dubtes, replantejaments, nous camins... Una societat mediàtica, d’imatges, sons i paraules escrites. Els diaris de paper a digital. Com la ràdio, la televisió, el fotoperiodisme... Internet i les xarxes socials ho capgiren tot. Catalunya, com als seus inicis, també és pionera en aquest nou periodisme. És el futur permanent del segle de la comunicació.
AMB EL SUPORT DE:
Història del periodisme de Catalunya De la Transició al segle xxi
Història del periodisme de Catalunya De la Transició al segle xxi
3
Història del periodisme de Catalunya De la Transició al segle xxi
3