Sant Jordi 2015 by Sant Jordi Secretari Coloma 2015

ant Jordi 2015 ecretari Coloma

índex llengua catalana* (1r cicle)

DE RES VA SERVIR Primer premi de poesia Marina Boullosa

INCREÏBLEMENT ÚNIC Segon premi de poesia Javier Iruela

EL MAR Accèssit de poesia Emmanuel Jiménez

UN DIARI QUE RONDA PER BARCELONA Primer premi de prosa Ona Segura

ENMIG DE LA FOSCOR Segon premi de prosa ex aequo Raquel Malgrat

NO ES FÀCIL SER UN NÀUFRAG Segon premi de prosa ex aequo Pol Solé

LA VELLA CONSTÀNCIA, LA SIRENA I LES CLOÏSSES Accèssit de prosa Sofia Vilella (2n cicle)

HISTÒRIA D’UN CORRUPTE Segon premi de prosa ex aequo Guillem Claveria

ESTELS Segon premi de prosa ex aequo Ariadna Sánchez (batxillerat)

DELIRI Primer premi de prosa

Elena Martínez

EL FRAU Segon premi de prosa Marc Andrés *Els premis no mencionats han quedat vacants.

índex llengua castellana* (1er ciclo)

MI PINCEL Primer premio de poesía Marina Lian Muñoz Bernad

LA DUEÑA DEL AMANECER Segundo premio de poesía Rafael Bardisa

COSAS PASAN ENTRE LIZ Y WHILLY

Primer premio de prosa

Filotea Crasovan

AUSENCIAS Segundo premio de prosa ex aequo Marina Boullosa

LA LLAVE DE LA FELICIDAD Segundo premio de prosa ex aequo** Aina Sebastiani

(2º ciclo)

PEQUEÑOS GRANDES DETALLES

Primer premio de prosa

Lídia Beltrán

NOCHES Segundo premio de prosa Anna Rotger

(bachillerato)

MI HISTORIA Primer premio de prosa Pau Sarlé

*Els premis no mencionats han quedat vacants.

Sant Jordi 2015

Obres en català (1r cicle)

Primer premi de poesia

DE RES VA SERVIR

Vaig matar les meves pors, vaig ofegar les meves penes, vaig desfer el camí.

De res va servir.

Les meves pors vivien, les meves penes nedaven, el camí equivocat tornava.

Marina Boullosa 2n ESO

Sant Jordi 2015

Obres en català (1r cicle)

Segon premi de poesia

INCREIBLEMENT ÚNIC Miro un punt, un punt fix, aguanto l’equilibri i intento girar.

És la dansa amb la que em puc expressar, amb la que puc viure i viatjar.

Viatjar a un món, un món diferent i únic, al que sense esforç no hi puc arribar.

És la dansa amb la que em puc expressar, amb la que puc viure i viatjar.

Javier Iruela 2n ESO

Sant Jordi 2015

Obres en catalĂ (1r cicle)

Sant Jordi 2015

Obres en català (1r cicle)

Accèssit de poesia

EL MAR Assegut a la ribera del mar el so de les onades m'apaivaga i l'aigua salina rabejar els meus peus. Jo només admiro, admiro la seva bellesa. Penso en la vastitud, la seva grandesa, trobo en ell serenitat i bravura infon respecte en tot aquell que gosa desafiar-lo. Jo només admiro, admiro la seva magnificència. En cada onada, en cada ventada carrega amb l'alè de vitalitat tan peculiar d'ell El món subaquàtic colorit i actiu delecta la vista de qualsevol que l'observi. Jo només admiro, admiro el seu vigor. Fred sota un sol caldejant temperat en una nit fresca tranquil durant el dia i rebel de nit Meravellós en tots moments. I jo només admiro, admiro el mar.

Emmanuel Jiménez 2n ESO

Sant Jordi 2015

Obres en catalĂ (1r cicle)

Sant Jordi 2015

Obres en català (1r cicle)

Primer premi de prosa

UN DIARI QUE RONDA PER BARCELONA Aquell no era un diari qualsevol, era un diari que va començar a les mans d’en Jordi i va acabar a les mans de la Mariona, que ja us explicaré qui és. Si us sembla bé, començaré la història. Tot va començar el diumenge tres de febrer de 2013 quan a en Jordi li van regalar un diari amb tota la il·lusió del món, però a ell, no li acabava de fer el pes allò d’escriure el que li passava cada dia, però es va anar aficionant i li va acabar agradant. Dos mesos més tard va haver d’agafar el metro, aquí sí que comença la història de debò. En Jordi agafà la L4 (la línia groga) de Joanic fins a la Barceloneta i en aquest trajecte en Jordi s’oblidà el diari a dins el metro perquè l’havia estat fullejant, però quan se’n va adonar, el metro ja havia tancat les portes i se n’anà. Va passar un mal cap de setmana, ara ja no sabia què fer sense el diari. El diari d’en Jordi el va recuperar una nena anomenada Júlia que tenia dotze anys i vivia a l’Eixample. La Júlia anava amb els seus pares a sopar amb uns amics i resulta que quan va entrar al metro es va trobar aquell diari en un seient, el va agafar i se’l va amagar. A la nit, quan estava a la seva habitació, va decidir obrir el diari i començà a llegir-lo. Era molt curiosa i xafardera; així que va acabar de llegir el diari, li varen venir ganes d’escriure en ell, per presentar-se, per escriure coses sobre en Jordi... Llavors va escriure: “ Hola nois, sóc la Júlia. Sóc dislèxica, si no enteneu la meva lletra, si està mal redactat o hi ha moltes faltes d'ortografia no us estranyeu. Sóc molt xafardera, simpàtica i divertida. M’agrada fer esport i la meva colla no està formada per noies, som cinc nois i dues noies. Bé ja seria hora de començar a parlar-vos del diari. Em vaig trobar aquest diari el dia tres de febrer de 2013 al metro, concretament a la línia quatre a la parada de Ciutadella/Vila Olímpica, i us preguntareu: com es que vas agafar quest diari si no era teu? Molt senzill, volia fer el que estic fent ara, escriure en aquest diari perquè els altres nens ho llegiu. En agafar-lo no em vaig sentir culpable, jo estava contenta, tenia ganes d'emprendre una aventura. Ho reconec, no com una aventura de l'Indiana Jones, també reconec que al metro més d'una persona em mirava amb cara de: i què està fent aquesta?!, Però com que no sóc gens vergonyosa el vaig agafar. També us vull parlar una mica sobre en Jordi, l'antic propietari d'aquest diari, és un nen del barri de Gràcia que té tretze anys i que fa primer d'ESO, li agraden molt els videojocs i el seu somni és conèixer el seu pare, que pel que es veu no el va conèixer i per si el voleu trucar, el seu número està a la segona pàgina. Doncs jo ja acabo, que crec que he escrit molt i he pres una decisió, aquest diari el portaré la setmana que ve que tornaré al metro. Ei! Sempre l'haureu de deixar a la línia groga (L4) al cap d'una setmana que us l'hagueu trobat. Adéu!!!

Sant Jordi 2015

Obres en català (1r cicle)

PD: Visc al barri de l’Eixample i tinc dotze anys, us deixo el meu número de mòbil: 792 54 77 53 86." El diumenge següent, deu de febrer, la Júlia deixà el diari a la línia groga a la parada Poblenou i un nen anomenat Marc que tenia dotze anys i que anava amb la seva àvia a un museu es va trobar el diari. Primer no va saber què fer, si agafar-lo o no, però el va acabar agafant amb la idea de donar-lo a objectes perduts de l'Ajuntament perquè avisessin al propietari del diari per anar-lo a buscar. Com que no li va comentar a la seva àvia, no va poder deixar el diari a objectes perduts i per tant se'l va endur a casa. Ell no sabia què fer-ne d'aquest diari i tot i que la seva curiositat era màxima, com que era un nen amb moltes vergonyes, que no era capaç de fer ni una cosa dolenta i no li agradava xafardejar les coses dels altres no es veia capaç d'obrir-lo. Però va acabar decidint que l'obriria, el va llegir i va pensar que no seria una cosa mal feta escriure allà. Va escriure: "Hola, sóc en Marc, un nen del barri del Poblenou. Tinc dotze anys i mig i no suporto dir que tinc dotze anys, perquè en realitat són dotze i mig. La gent em considera que sóc un nen intel·ligent i amable, tampoc sóc el típic nen que només pensa en videojocs i en jugar a qualsevol esport perseguint una pilota. A mi m'agrada asseure'm al sofà i llegir un bon llibre. Em vaig trobar aquest diari a la parada Poblenou de la línia groga (L4) el deu de febrer, i en principi el vaig agafar per portar-lo a objectes perduts de l'Ajuntament, però al final no el vaig deixar. Per cert, quan el vaig agafar em vaig sentir avergonyit i vaig pensar que el que jo estava fent no tenia sentit. No em vull enrotllar gaire més. El número de telèfon de casa és: 93 897 28 92. Adéu." En Marc va decidir portar el diari al metro, com la Júlia havia fet, de fet pensava que ja era una petita tradició. El va deixar a la línia groga a l'estació Alfons X, i un nen cec que es deia Quim se'l va trobar, i us preguntareu que com el va agafar, ell va tocar un llibre i per coses que jo encara no sé se'l va voler quedar. Els hi va dir als seus pares que li llegissin i ell també va decidir escriure, de fet també va demanar als seus pares que hi escrivissin: "Hola, sóc en Quim, un nen cec. Que com el primer propietari del llibre també sóc de Gràcia. Tinc tretze anys i si algú em vol trucar em farà molta il·lusió, el número de casa és: 93 294 15 65. Em vaig trobar el diari el dia disset de febrer i he estat molt feliç des que vaig trobar-lo. Això ho han escrit els meus pares i com que no vull fer-los escriure més paro aquí. Adéu." En Quim, juntament amb la seva mare van deixar el dia vint-i-cinc el diari al metro, com sempre la línia groga i a la parada Hospital de Sant Pau, van aprofitar que en Quim havia d'anar al metge. Aquest diari va arribar a l'última protagonista que conec, per cert, sóc jo, la Mariona que tinc tretze anys, una noia molt nerviosa, que no para mai quieta i penso que si no tinc gaires amics és perquè sempre em mostro tal com sóc, m'és igual que la gent es burli de mi, sóc com sóc i a qui no li agrado no li agrado i punt. Segueixo amb el que estava dient. Em vaig trobar el diari quan tornava del metge,

Sant Jordi 2015

Obres en català (1r cicle)

en aquest cas de l'otorino, a que em revisés les orelles. Jo quan vaig arribar a casa també vaig escriurehi, però us ho prefereixo explicar jo. Com ja us he dit, tornava del metge i em vaig trobar aquest diari, i com tots els nens vaig llegir-lo i hi vaig escriure, però com que em venia de gust escriure una història narrant els fets, els vaig trucar a tots, i amb el Quim vaig estar-hi parlant dues hores, estava super il·lusionat. Per cert, fa dues setmanes que vaig deixar el diari al metro a la parada de Joanic, al costat de casa meva i també on va començar tota la història.

Ona Segura 1r ESO

Sant Jordi 2015

Obres en catalĂ (1r cicle)

Sant Jordi 2015

Obres en català (1r cicle)

Segon premi prosa ex aequo

CAMINAR ENMIG LA FOSCOR Hola, em dic Paula, tinc 18 anys i fa poc que he acabat l’institut. La meva mare va morir fa dos anys. Des de llavors, la meva vida es va tornar un autèntic infern, les meves notes van davallar brutalment i el meu pare va caure en una profunda depressió que curava bevent dos litres d'alcohol per segon. Entre setmana vivia a casa la meva àvia, però ella ja era molt gran i al final la pobra no podia aportar gaire cosa i l’únic que feia era atabalar-me més del que estava. La meva vida era una fosca cova de la qual no aconseguia trobar sortida. No teníem diners suficients per a poder-me pagar la universitat de medicina (que sempre havia sigut la meva gran aspiració) encara que la meva nota de la selectivitat m’ho permetés. Estava desesperada, no sabia que fer, la meva vida no tenia cap sentit… Però un dia, estava mirant l'hospital dels meus somnis, Sant Joan de Déu, i vaig veure, com un raig de llum que treu el cap després de la gran tempesta, una pestanyeta en què hi deia: voluntariat. Era perfecte, em presentaria de voluntària a l’hospital de Sant Joan de Déu, per cuidar a infants amb càncer, que sempre havia sigut el meu gran desig. Un mes més tard estava jo entrant per l’hospital de Sant Joan de Déu. Que bonic, em va enamorar ja des del principi… totes les parets i sales estaven plenes de simpàtics animalons, escenes de conte, personatges de fantasia, paisatges màgics… Vaig dirigir-me cap al rebedor i li vaig dir a la dona que es trobava allí que era una voluntària. La dona del rebedor va cridar a una noia que es deia Núria que m’acompanyaria en la meva estança a l’hospital. Li vaig explicar que em moria de ganes per començar i que el primer que volia fer era visitar i cuidar als infants que es trobaven en un estat més deplorable, ja que creia que de situacions desesperants, tenia molta experiència. Va somriure i em va dir que la seguis. Ens vam dirigir a una de les habitacions. Abans d'entrar em va advertir “La nena que es troba a dins, serà la que cuidaràs durant els mesos que et queden aquí. Es diu Elaine i té leucèmia. Esta passant per un moment molt difícil, no sols en la seva malaltia, sinó també amb els seus pares. La mare se’n va anar, ningú sap on.

Sant Jordi 2015

Obres en català (1r cicle)

El pare està amb depressió i tampoc vol saber res de la nena.” La seva mare se n’havia anat, pare amb depressió que no volia saber res d’ella, estava passant per moments difícils? La veritat és que ja des de el principi em vaig sentir molt identificada amb la criatureta que allí dins s’hi trobava. Vam entrar dins, i en un llitet blanc, es trobava, tombada i plena de tubs, una nena preciosa. El fet que no tingues res de pèl, feia ressaltar els seus ulls, blaus i tranquils com el cel i que em miraven molt atentament. No va dir res, sols va acostar les seves petites mans i va agafar les meves que es trobaven a sobre el llençol... amb una seguretat...com si les conegués de tota la vida, i em somreia, i em mirava...i llavors vaig sentir una força, una força que venia de dins del meu cor, i que estava decidida a desbordar-se tota, fins que no hi quedes ni una gota, per aquella nena que tenia davant meu. A partir d’aquell episodi, la meva vida va canviar de rumb. Vaig decidir deixar el camí de “no tens mare, pare quasi que seria millor que tampoc, no tens suficients diners per a fer la carrera de la teva vida, ets una desgraciada…” i vaig agafar un altre en el qual hi havia ficava “Elaine”. En el poc temps que vaig estar amb l’Elaine, ella es va convertir en el meu àngel, en el meu món i mai més ben dit, en la meva raó de existència. Ella, una nena de sols 4 anys, era l'única persona amb la qual podia parlar, amb l'única amb la que em partia de riure… l’estimava moltíssim, i gràcies a ella, sentia que després de tot aquest temps, la meva vida començava a tenir sentit. Però un dia, l’Elaine tenia moltíssima febre i deia que es trobava molt malament. Me’n vaig anar de la sala perquè pogués descansar. Al sortir un metge em va dir “Hola, sóc un dels oncòlegs responsables de l’Elaine. Bé com deus saber, les complicacions més freqüents de la LLA (leucèmia aguda) són les infeccions, que es manifesten principalment per febre. Per desgràcia l’Elaine pateix una infecció molt perillosa que la podria portar fins a la mort. Li haurem de fer una operació molt perillosa el pròxim divendres en la que té un 5% de possibilitats de...”El meu cap es va aturar. Tot es va tornar negre. Em queia en un riu d’aigues fosques que repetien la paraula: mort, mort, mort...

Sant Jordi 2015

Obres en català (1r cicle)

Vaig començar a sentir-me molt marejada. L'última imatge que vaig tenir abans de caure a terra va ser la del metge que cridava amb la mà a les infermeres. Ha arribat el dia de l’operació, sols estic jo i tot l’equip de metges. Jo no puc entrar dins la sala, m’haig de quedar a fora. Abans d'entrar l’Elaine em diu “Paula, quan em vas conèixer no et va passar pel cap que Elaine era un nom una mica estrany?” Com en un moment com aquell podia parar-se a pensar si el seu nom era o no comú? Jo li vaig dir “La veritat és que no m’havia parat a pensar…”Ella va riure i em va dir “Llum, Elaine vol dir llum en grec” no vaig poder evitar que sorgissin llàgrimes. Llum, no podria haver tingut un significat més perfecte… “T’estimo Paula”. Jo li vaig dir que jo també l’estimava i li vaig fer un petó al front. La vaig mirar als ulls una última vegada, a aquells preciosos ulls blaus que, en cap moment havien perdut part de la seva brillantor i li vaig dir “Tranquil·la Elaine, tot aniria bé, tot anirà bé...”. Poques persones saben quina sensació se sent en dir-li a la persona que més t’estimes, que tot anirà bé, que tot està bé, quan no ho està. Quan res ho està. La portaes va tancar. És increïble com és de fort l'amor, com en pocs mesos pots arribar a estimar tant a una persona que series capaç de donar la vida mil vegades, si poguessis... i també és increïble la força que té la mort, capaç de transportar-te, en breus instants, de la vida més perfecta que et podies imaginar, al mateix infern. Després de la mort de la meva mare, la meva vida era com una cova, una cova en la qual jo estava atrapada i de la que no sabia sortir, i l’Elaine havia sigut la llum que m’havia guiat, i m’havia ajudat a trobar el camí per sortir d’aquesta cova. Ara que la vida m’ha tret a l'única llum que em quedava, me n’adono de que haig de seguir, de que no puc quedar-me aquí, i que haig d'aprendre a caminar sola, a caminar enmig la foscor...

Raquel Malgrat 2n ESO

Sant Jordi 2015

Obres en catalĂ (1r cicle)

Sant Jordi 2015

Obres en català (1r cicle)

Segon premi de prosa ex aequo

NO ES FÀCIL SER UN NÀUFRAG Obro el ulls. Estic al meu avió privat. M’he despertat per culpa d’unes fortes turbulències. Miro per la finestreta i veig una gran tempesta. En l’avió només hi ha tres viatjants, el pilot i el copilot que estan a la sala de comandaments dirigint l’avió i jo, en el meu vagó personal. Els hi pregunto per megafonia si tot va bé o si tenen algun problema i em responen que estan ocupats i que em posi el cinturó de seguretat. Les turbulències segueixen i cada vegada són més violentes. De cop, noto com un llamp destroça l’ala esquerra i amb ella, dos dels quatre motors. L’avió comença a fer voltes sobre si mateix caient en picat. Estem en mig de l’oceà pacífic. Al cap de la pitjor estona de la meva vida caiem en el mar, Comença a entrar aigua a l’avió i agafo aire i m’endinso per poder sortir, miro a la sala de comandaments i veig que esta destruïda i inundada, la porta esta oberta i en surt com un fum vermell de sang que es difumina en l’aigua. Em quedo sense aire, agafo el bot salvavides inflable i el rem, surto a fora i premo el botó i s’infla automàticament, i amb la pressió de l’aire del bot em porta fins a la superfície. Quan em pujo em deixo caure i respiro. Quan ja m’he recuperat miro el meu voltant, tot està ple de foc, peces de l’avió per tot arreu. Em quedo bocabadat i de cop un motor explota i BOOM!!

Em desperto en el bot. Tinc el rem al costat, observo el meu voltant i no veig res de l’avió. En el bot, hi ha una bossa amb alguns recursos com una brúixola, un encenedor, una destral i una pistola de focs artificials, a la llunyania puc veure una illa. Sembla verge, encara que desitjo que no ho sigui, tant de bo hi hagués algú. Començo a remar en aquella direcció, ja estic a prop i no hi ha senyals de vida a l’illa, però en el Mar si. Puc veure un Tauró. En l’aquàrium d’Okinawa a Japó n’havia vist de més grossos però en tenir davant aquell em ve una por immensa. El tauró es dirigeix cap a mi, en principi

Sant Jordi 2015

Obres en català (1r cicle)

no hi hauria de haver problema, ell passa per sota la barca i a mi no em passa res. Però en el moment que el tinc a sota noto com amb el morro pressiona el bot i caic a l’aigua. Obro els ulls i veig el tauró enfonsant-se per tornar-me a atacar, però no li permeto, li pego amb el rem i torno a pujar a la barca. Remo fins a l’illa com si no hi hagués un demà i no paro fins que estic fora del seu abast. Quan arribo a l’illa se’m dibuixa a la cara un somriure de orella a orella i li crido i insulto amb les paraules més lletges que conec, fins que veig com l’aleta dorsal es submergeix dient-me: algun dia tornaré i no tindràs tanta sort..

Intentant oblidar el mal tràngol del tauró, començo a cridar per s’hi hagués algú a l’illa però ningú respon. Em passejo per la illa durant unes hores. Finalment, arribo a la conclusió que estic sol en una illa. Més tard, descobreixo que en l’encreuament que vaig tenir amb el tauró vaig perdre la pistola dels focs artificials, i ara ja és irrecuperable. Això em passa factura cada vegada que sobrevola un avió i crido desesperadament i salto i corró però no em veuen.

Al cap d’uns dies començo a adaptar-me, em faig una cabana de fusta i em passo els dies recol·lectant aliments. No ser com funciona la brúixola però a mi no em serveix de res. Primer pensava que em moriria deshidratat però he descobert que a l’interior dels cocus hi ha un líquid que puc veure per hidratar-me. Hi ha crancs que, cuino amb fogueres que encenc amb el encenedor, però el pitjor, no és l’escassetat d’aliments, ni de recursos, sinó la soledat. Els homes que s’han passat molt temps sols sempre acaben bojos i la veritat no em fa cap gràcia. Començo a oblidar quant fa que estic aquí. No hi ha ni raspalls de dents, ni afaitadores, ni tisores per tallar els cabells... Els aliments mai s’acabaran, fins i tot he començat a pescar però de vegades parlo amb els cocus i els hi explico les meves coses, les meves esperances ...però tampoc voldria tornar-me boig. No ser quan podré sobreviure aquí sol...

Sant Jordi 2015

Obres en català (1r cicle)

Passa molt de temps, cada vegada estic més dèbil i més vell. La civilització ja em deu donar per mort. Sento que em quedo sense motius per viure. Des de que vaig arribar a l’illa vaig identificar una planta Atropa Belladonna que provoca al·lucinacions, paràlisi i coma. En l’edat mitjana es feia servir per connectar amb els esperits. Porto molt de temps pensant que no caldria fer-la servir, que abans em trobaria algú, però he canviat d’opinió. Agafo la planta i m’he la empasso. De cop, em para de fer mal el cos, deixo de sentir el maleït so de les ones, no faig mala olor, no tinc insectes al voltant molestant-me, i la cremor del sol baixa cada vegada més ... i més ...i més.

Pol Solé 1r ESO

Sant Jordi 2015

Obres en catalĂ (1r cicle)

Sant Jordi 2015

Obres en català (1r cicle)

Accèssit de prosa

LA VELLA CONSTÀNCIA, LA SIRENA I LES CLOÏSSES Quan jo era encara petita, vivia en un poble anomenat Placidesa de Baix, que es trobava just al peu de la Muntanya Alta, on hi havia Placidesa de Dalt. Era un poble petit i hi havia poca gent jove, perquè cada cop els placidencs marxaven més petits del poble; de fet, així que podia, tothom marxava. Tothom menys la vella Constància, “La Vella”. Ningú no sabia quants anys tenia. I si algú ho havia sabut, ja en devia haver perdut el compte. Potser fins i tot ella ignorava la seva edat, però li era igual. Sempre seia al banc de la plaça de la Font, d’on rajava l’aigua més fresca i dolça que us pugueu imaginar, vinguda directament des de la Muntanya Alta. Des d’allà, deia ella, el vent que venia del mar li podia explicar contes, abans de visitar les muntanyes. Jo,a les muntanyes, hi anava sovint. Sí, m’encantava pujar de tant en tant al mirador que hi ha a mitja Muntanya Alta, des d’on podia admirar el magnífic paisatge que envoltava Placidesa. Si tanco els ulls, encara el puc visionar: a l’esquerra, els camps de conreu, amb els seus colors groguencs i verds. A la dreta, el riu Discret, escolant-se per entre les herbes, al bell mig del bosc Atapeït, molt bonic i tranquil, però que amb prou feines tenia quatre arbres una mica alts. Al mig, esquitxant el verd de la vegetació, podies veure el grapat de cases que es feia dir Placidesa de Baix, on jo havia nascut. Sovint, en aquestes escapades m’acompanyaven en Petjada, el meu gos, i en Morrió, el meu gat. Tots dos eren molt manyacs, i els meus companys fidels. Intentàvem sentir alguna de les històries del vent, però no ho aconseguírem mai. Havíem d’acudir a la plaça de la Font, per poder-ho fer. Cada tarda, els nens del poble ens trobàvem allà perquè La Vella ens expliqués un els contes que el vent li havia portat. Ella deia que d’aquesta manera, els contes no es moririen, perquè si els contes no s’expliquen, desapareixen en l’oblit. I això és terrible. Per això, encara que els nens (bé, els pocs que hi havia) érem terriblement moguts, sempre es feia un silenci sepulcral, a l’hora del conte. Un dia, La Vella ens va explicar una història captivadora, que parlava sobre el mar i l’origen de les petxines i els cargols de mar que s’acumulen a la sorra de la platja. Abans d’explicar-nos-la, ens va fer jurar que no la deixaríem caure en l’oblit, i impediríem que es morís. I les promeses es compleixen…

Sant Jordi 2015

Obres en català (1r cicle)

“Temps era temps, vivia al mar un fantàstic peix, ufanós i exuberant com ell sol. Les seves escates presentaven tots els colors imaginables, i allà on ell anava, hi regnaven l’alegria, la pau i la felicitat. Hi havia moltes sirenes que li anaven darrere, i es volien casar amb ell. Però el pobre peix s’havia enamorat de la sorra. La sorra, estesa sempre per sota seu, resguardant-lo, dansant amb l’aigua i les seves onades, com si el saludés. El peix estava meravellat per aquell polsim màgic, i va decidir demanar-li el matrimoni. La sorra, meravellada també per els encants del peix, va dir-li que sí sense pensar-hi ni un moment. Poc després es casaven, i més tard, tenien una filla. Fruit d’aquesta fantàstica barreja, el nadó va resultar ser una encantadora sirena, posseïdora de poders màgics. Amb la pell de color sorrenc, de la seva mare, ulls blaus, com el mar, i les escates tornassolades, com el seu pare. La noieta utilitzava els seus poders sempre a base de bé. Podia fer de tot. Quan tot just havia fet un any, va salvar una família de cavallets de mar de sota d’una roca on havien quedat atrapats, que va aconseguir aixecar amb el seu do sobrenatural. Quan la sirena complí 10 anys, va començar a explorar el mar, i un dia es va aventurar dintre d’una sinistra cova. Quan, nedant nedant, va arribar a la cavitat principal, es va quedar garratibada: una grossa sirena, d’ulls foscos, cabells lilosos i edat avançada, remenava una olla enorme (potser fins i tot una mica més grossa que ella) mentre cantava una cançó a una mena d’animalons tous i deformes que tenia captius en un corral màgic, format per tanques invisibles. Només es podia tractar de la guarida de l’Olga, fetillera professional, temuda per qualsevol ésser marítim. La seva especialitat era robar les ànimes dels habitants del mar i convertir-les en aquella mena de sers tous, prenent-los així tota raó de ser. La petita sirena, molt valenta, es va amagar darrere un sortint de la roca on estava excavada aquella cova. Així que l’Olga marxà per cercar aliments pels seus animalons, la noieta va entrar a casa de la fetillera. Les ànimes, en veure-la, es van esvalotar, i van començar a fer una mena de xisclets esfereïdors. La sireneta, en veure'ls tan desesperats, va decidir anul·lar la barrera i alliberar-los. Els animalons, però, no es podien moure: eren massa tous, i si feien un moviment, per petit que fos, tot el seu menut cos se’n ressentia. Així doncs, la petita sirena va dir-los que els ajudaria, si feien un tracte.

Sant Jordi 2015

Obres en català (1r cicle)

Ella els embolcallaria amb tot tipus de boniques closques de tots colors, si ells, en morir, les donaven a les onades, que al seu torn les portarien fins a la platja, on nosaltres les podem trobar. D’aquesta manera, la sireneta va aconseguir donar les gràcies als seus pares per haver-li transferit els seus fantàstics poders: els colors de les closques recordaven a les escates del peix, el seu pare, i eren entregades a la sorra, la seva mare. Evidentment, les ànimes robades acceptaren el tracte. Encara avui trobem petxines, cargols de mar i altres tipus de closques, que al seu moment han pertangut a descendents dels terribles animalons creats per la fetillera.” Tot això pot haver ocorregut, o no. Si t’ho creus, no deixis que aquest conte mori. Em promets que no ho faràs?

Sofia Vilella 1r ESO

Sant Jordi 2015

Obres en catalĂ (2n cicle)

Sant Jordi 2015

Obres en català (2n cicle)

Segon premi de prosa ex aequo

HISTÒRIA D’UN CORRUPTE Jo, un simple nen de set anys, mai havia tingut cap interès en particular en els diners. Si volia una cosa els hi demanava als meus peres i ells decidien si me la compraven o no. Així va ser fins als setze o disset anys que vaig començar a fer feinetes i a guanyar els meus propis diners, tot i que encara depenia econòmicament dels meus pares. La meva vida era la d’un noi normal de la meva edat, vint-i-dos anys, i feia coses normals de la meva edat. Estudiava a la universitat i m’agradava sortir de festa amb els amics, treia uns resultats acadèmics ni bons ni dolents i mai havia tingut cap problema legal, ni per temes de vandalisme, ni de drogues, i encara menys de robatoris. En fi, una vida normal per un noi normal. Fins aleshores, que va passar allò. Ho recordo tot, d’aquell dia assolellat i radiant de juliol. Vaig entrar a la seu del partit polític més important del moment. Del nom del partit, el color, les idees o ideals que defensava, ja ni me’n recordo. Al partit l’anomenarem Sobre. Un cop estava dins, em vaig dirigir directament a una dona grassa i suada que intentava fer l’acció de moure un xic l’aire que tenia davant del seu enorme pitram amb un ventall. Jo, molt educadament, li vaig dir directament i sense preàmbuls que volia efectuar l’afiliació al partit polític corresponent (Sobre). La dona em va mirar i digué: -Noi, l’has cagada-. Ella va marxar corrents cap al lavabo amb la cara retorçada, jo vaig fer cas omís de la seva resposta.

Sant Jordi 2015

Obres en català (2n cicle)

Em van passar amb un home al qual li sobraven uns quants quilos de brillantina i tenia un somriure bastant encarcarat que resultava que era el Secretari General del Sobre. Després d’uns deu minuts de discurs polític, em va preguntar el perquè de la meva afiliació al seu Sobre. Jo li vaig respondre que sempre m’havia agradat treballar per al bé dels altres i oferir els meus serveis a la societat intentant-la millorar. Encara no en sé el motiu, però ell esclatà a riure d’una manera boja, fins al punt que em deixà cohibit per una suposada ignorància meva. Li vaig preguntar que de què reia i em respongué que li recordava a ell quan tenia més o menys la meva edat. Com que teníem les eleccions municipals molt a prop em va dir que em posaria a la llista del Sobre per a la capital. Jo el vaig mirar astorat i li vaig dir

-Així, tan fàcil?, sense ni mirar-se el meu

currículum o fent-me alguna pregunta més concreta?-. Ell em va dir que confiava prou en mi, en la meva capacitat de treball i que havia vist grans dots de polític en la meva persona. Al cap de vint anys ja era l’alcalde d’una de les principals ciutats del país. I, a més a més, ja estava imputat per delictes com adjudicacions irregulars d’obra pública, tràfic d’influències, també m’havien arribat uns quants sobres plens de feixos de bitllets al segon calaix de la meva taula, tenia grans “detalls” amb els afiliats més importants del Sobre: cotxes, rellotges, cases... I tot ho emmascarava amb grans discursos abrandats que parlaven de la llibertat, les millores salarials, d’una vivenda digna per a tothom, etc. Però ara sóc aquí, davant d’una càmera i d’una periodista de la cadena més crítica amb el Sobre del moment. L’entrevista anava bé i com sempre tirava pilotes fora sobre els temes més espinosos. La periodista no aconseguia fer del nostre avorrit diàleg un programa interessant per als telespectadors, fins que ell em va fer una gran pregunta o reflexió, digueu-li com vulgueu, que deia així:

Sant Jordi 2015

Obres en català (2n cicle)

-Deixant de banda si els delictes dels quals està imputat són o no són veritat i també oblidant els grans discursos que feia en els seus mítings, vostè no creu que vint-i-tres anys al poder són massa i que el poder per si corromp? No pensa que s’haurien de limitar els mandats dels alts càrrecs dins de l’administració? No pensa que l’excés de poder és dolent per a tot i per a tothom? No creu que el sistema és el propi problema del sistema i que ja és hora d’un canvi? I a més a més no creu que s’hauria d’abolir la corrupció de la nostra societat o és que això ja és un problema de l’ésser humà?-. -Gran pregunta- li vaig respondre. -A veure per on comencem. Segurament té raó en molts dels aspectes que vostè ha anomenat, i jo també penso que l’excés de poder corromp i que les ganes de posar la mà a la caixa és una característica principal de l’ésser humà i també penso com vostè que s’haurien de limitar els anys de mandat. Però miri una cosa, si donem per fet que hom sempre serà corrupte i que no hi ha res a fer, tenim dues opcions. La primera és lluitar feroçment contra aquelles persones que vagin contra el bé comú i jutjar-les, i si s’escau, castigar-les també. En canvi, l’altra opció és resignar-se a ser humà i aprofitar-se del propi càrrec, dels amics o influències i treure'n profit propi i, per què no? també un bon bocí. Ara bé, això sí, de la caixa de tots, deixant de banda la resta i oblidant-nos de la gent més necessitada i del perquè del seu vot i de la confiança dipositada en nosaltres-. -Per tant la gràcia no és no posar la mà a la caixa, sinó posar-la i aconseguir que ningú se n’adoni-. La periodista em mirà amb cara d’astorada i el càmera desenfocà per un moment la forta càrrega que duia entre les mans. I fou en aquell moment en què em vaig adonar que la dona grassa i mileurista de recepció de feia uns quans anys, i que ara es troba a l’atur amb una família per mantenir tenia raó, l’havia cagada i m’havia deixat emportar per la maldat que tots duem a dins i que no l’havia poguda controlar. Potser va ser per l’excés de poder o per no haver pogut parar la meva set de més, però definitivament no es podia tornar enrere.

Sant Jordi 2015

Obres en català (2n cicle)

Vaig demanar al càmera que parés de gravar. Vaig treure’m un taló en blanc de la butxaca interior de la jaqueta i els hi vaig oferir amb la condició de que destruïssin la gravació i que no parlessin mai del que havia passat en aquella habitació. Però ara era jo qui estava sorprès davant la negació al uníson dels dos éssers humans que tenia davant. Els dos eren pares de família, els seus sous no arribaven a dos mil euros bruts, el havien retallat nombrosament el sou i també quasi els havien deixat sense paga extra, tenien la possibilitat de viure de renda tot el que els quedava de vida i donar una seguretat econòmica als seus fills que mai s’haurien pogut arribar a imaginar. La seva resposta va ser NO. NO a ser humiliats davant un corrupte de cap a peus, NO a la mentida, SÍ a la llibertat d’expressió, SÍ a la veritat, SÍ a un món millor, SÍ a la llibertat en general i un rotund NO a l’engany d’una sangonera que s’aprofita de tots nosaltres a través de la mentida.

Guillem Claveria 4t ESO

Sant Jordi 2015

Obres en català (2n cicle)

Segon premi de prosa ex aequo

ESTELS La gespa humida comença a mullar-me la dessuadora. És de nit i el cel és totalment negre però la llum de les estrelles em molesta als ulls. Sembla que totes elles estiguin perfectament col·locades, no hi ha ni un sol lloc al cel on no puguis apreciar la seva bellesa. Em fa por tancar els ulls per si em perdo algun estel fugisser, avui diuen que hi haurà un pluja d’estrelles. Fantàstic. El vent fred em bufa a la cara, s’està fent massa tard però no vull aixecar-me, ja porto dues hores estirada quan la llum d’un estel fugisser m’il·lumina la cara. És estrany, possiblement he vist uns trescents però cada vegada que en veig un és com si fos la primera. Tanco els ulls amb força, inspiro profundament i memoritzo el mateix desig que porto demanant els últims anys. No sé per quin motiu ho faig, crec que penso que si sempre demano el mateix desig serà més provable que es faci realitat, quina tonteria. Passen els segons i repasso el desig, podria canviar-lo, podria demanar aprovar l’examen de matemàtiques o aquelles sabates tant cares que vaig veure el cap de setmana passat al centre, però no ho faig, com sempre. Sento un pessigolleig que em recorre tot el cos, haig de reconèixer que estic bastant nerviosa, però per què? Esperança. I si aquest és el definitiu? I si aquest si què és fa realitat? Haig de demanar el mateix, és el més adequat. L’estel ja quasi s’ha apagat quan reacciono i recordo el desig. No vull que desaparegui juntament amb l’estel fugisser. Haig de demanar-lo ja. En aquest moment tots els nervis que tenia han desaparegut, no puc pensar en res més que no sigui el que estava a punt de pronunciar. -Desitjo ser feliç-. Ariadna Sànchez 4t ESO

Sant Jordi 2015

Obres en catalĂ (batxillerat)

Sant Jordi 2015

Obres en català (batxillerat)

Primer premi de prosa

DELIRI Deixa que el peu i el graó de marbre entrin lentament en contacte, centímetre a centímetre, gaudint de la sensació. La fredor inert de la pedra acaricia les nues plantes dels seus peus a mesura que baixa les escales, alliberant deliciosos calfreds que recorren la totalitat de la seva figura. Quan obre la porta del carrer un remolí de vent glaçat, pluja torrencial i fulles mortes l’envesteix de cara, fent que per uns breus instants perdi l’equilibri. Però ella no és allà. Els seus peus descalços ara van enfundats en unes delicades sabates de tacó, la vella i descolorida camisa de dormir ha estat substituïda per un magnífic vestit de seda color lavanda, i la terrorífica tempesta que ocupava el carrer ha marxat per donar pas a un saló immens on desenes d’elegants parelles ballen en perfecta sincronia el vals de les flors de Txaikovski. Contra les parets es troben alineades incomptables taules de bufet, plenes de suculents menjars, i les fileres d’aranyes de llums penjades del sostre omplen l’estància de claror. La imatge la deixa sense alè. El temporal l’arrossega pels carrers de la ciutat. Els violents cops de vent pràcticament l’aixequen del terra, mentre una gèlida cortina d’aigua li enganxa els cabells enredats a la cara. La camisa de dormir porta una bona estona xopa, destorbant amb el seu pes els seus gràcils moviments, i les plantes dels seus peus han quedat decorades amb multitud d’esgarrinxades i ferides causades per l’aspre asfalt de la calçada. Un seguit de gotes de pluja queden retingudes entre les seves pestanyes, hi aterren com un estol d’ocells aturant-se sobre els cables d’alta tensió. El seu pes dificulta l’acció d’obrir els ulls, però ella no necessita veure el que l’envolta. No vol veure. Mentre la seva vista evita el ferotge paisatge de la tempesta, els seus ulls romanen oberts de bat a bat mentre gira sense descans al bell mig de la sala de festes. La faldilla del vestit lavanda acompanya els

Sant Jordi 2015

Obres en català (batxillerat)

seus moviments amb un suau onejar, i el somriure que s’ha format a la seva cara, acompanyat de dos simpàtics clotets a les galtes, competeix amb les aranyes de llums per il·luminar l’estància. Les soles de les sabates d’ell rellisquen amb la vorera coberta d’una fina pàtina d’aigua. No arriscantse a córrer, es mou per sota els balcons dels edificis. El seu caminar és insegur, el seu equilibri precari. Tampoc es pot esperar massa després del parell de copes que s’ha pres. Les mateixes dues copes que el fan dubtar de la seva lucidesa mental en veure una noia en camisa de dormir balancejant-se i donant voltes de baldufa pel mig del carrer al compàs de tres per quatre. Té els cabells foscos enredats i xops, enganxats als costats de la seva cara com dos masses d’algues color tinta xina; els seus passos són lleugers però alberguen una decisió i una passió que sembla massa gran per a un cos tan menut. La pluja i el vent no semblen afectar l’estat d’abstracció en què sembla que es troba, amb els prims i pàl·lids braços tallant el mant d’aigua que cau inexorable sobre el carrer. Sembla com si estigués suspesa en el no res, ballant sobre una flonja catifa de núvols. Es troba a ell mateix seguint-la pel carrer, arrossegat per la seva dansa com un ratolí rere cert flautista. Es pregunta si ella el veu. En aquell mateix moment els ulls d’ella estan fixats en els de l’atractiu i jove noble que la porta ballant de puntetes per tota la sala, fent-la executar les més temeràries piruetes. L’aixeca, la fa giravoltar, la llença i agafa a l’aire, i en tot moment ella no pot esborrar el lluent somriure que porta tota la nit donant vida al seu rostre. I es que en aquell precís instant i lloc, lluny de la gèlida pluja i dels peus plens de ferides, lluny del ferotge món que els seus ulls es neguen a veure, ella es sent segura, feliç. Ell encongeix els braços, ficant les mans a sota per no perdre la poca calor que li dona la caçadora texana. Porta ja mitja hora seguint la noia, no té la més remota idea d’on són, i té per segur que demà es llevarà amb la galipàndria del segle. Tot aquest torrent de pensaments assenyats queda en un segon pla, eclipsat per la fascinació que desperta en ell la dansa que amb precisió natural executa ella. La

Sant Jordi 2015

Obres en català (batxillerat)

noia no li resulta precisament atractiva, més aviat fa despertar dins seu un sentiment de malenconia i compassió. Compassió per la fràgil i malaltissa ballarina que sembla estar a punt de trencar-se en mil bocins amb cada pas. Està ell tan concentrat en els gestos de la noia que no adverteix el cotxe que s’apropa pel carrer. Quan la potent llum dels fars emmarca la seva delicada figura, ja no hi ha temps a avisar-la, i ell contempla amb horror com el vehicle passa per sobre d’ella sense aturar-se, immutable. La llum dels fars s’allunya pel revolt del carrer i ell corre, sense preocupar-se per relliscar, fins al lloc on es trobava la noia. No hi és. No l’ha vist pas sortir envestida per l’impacte amb el cotxe, però d’ella, amb els seus cabells de tinta xina, la seva camisa de dormir xopa i els seus peus descalços, no queda ni rastre. Per un moment es queda on està, enmig de la calçada, reflexionant immòbil. Acte seguit, gira cua, es puja el coll de la caçadora i es pregunta si realment la noia ha arribat a existir en aquest món. O si ha estat empaitant una ombra dins la tempesta. Un deliri.

Elena Martínez 1r Batxillerat

Sant Jordi 2015

Obres en catalĂ (batxillerat)

Sant Jordi 2015

Obres en català (batxillerat)

Segon premi de prosa

EL FRAU Estic assegut en la blanca i còmoda cadira del meu acabat d’estrenar despatx de la comissaria. Ahir, em va comunicar el meu superior l’ascens. Em va dir que aquesta decisió havia sigut producte de la meva gran investigació en el cas Tulpe. Tot i haver tardat gairebé un mes a arribar a una conclusió decent i dues setmanes més en enxampar a l’assassí, els d’allà a dalt varen veure en mi un gran potencial. El despatx té un gran finestral que queda tapat per unes perfectament bordades cortines de color blanc que deixen entrar tan sols uns pocs raigs de llum, suficients per il·luminar tota la sala sense haver de recórrer al gran invent de l’electricitat. Pel que fa a la paret del fons, hi ha sobre ella recolzada una prestatgeria que feta a mida que arriba fins al sostre. Ara mateix està una mica buida perquè encara no m’he instal·lat del tot però amb tots els arxivadors que posaré quedarà preciosa. El color intens de la fusta contrasta amb el metàl·lic arxivador. Quina majestuositat d’arxivador. Aquest, en canvi, sí que el tinc ple de tots els casos en els quals he participat. En total tinc uns setanta-dos informes de casos. Al mig del gran espai hi ha la meva taula. Aquesta taula és realment gran i en ella estan totes les coses que necessito. El que més destaca és l’ordinador d’última generació que està a sobre. Hi ha també una grapadora i un pot amb tots dos bolígrafs i una ploma estilogràfica que em va regalar la meva mare abans de morir. Li tinc un especial afecte a aquesta ploma, ja que és l’únic record no fotogràfic que tinc de la meva mare. La pobra va morir d’un aneurisma cerebral no tractada amb urgència. L’enyoro molt i sempre que penso en ella les llàgrimes em recorren les galtes en busca del fred terra que hi ha després d’una llarga caiguda. A l’altra banda de la taula hi ha dues cadires que serveixen per si ve algú al meu despatx, poder oferir-li un lloc confortable per seure. Últimament no he rebut moltes visites.

Sant Jordi 2015

Obres en català (batxillerat)

Uns cops a la porta macaven de sobresaltar. Em pregunto qui serà. Ràpidament m’aixeco, em poso bé la corbata, estiro l’americana per no deixar ni una sola arruga visible i em dirigeixo a la porta amb uns passos molt segurs mentre em repeteixo la mateixa pregunta sense parar. Al obrir-la veig una noia jove que em mira fixament als ulls. Li pregunto com es diu i ella entra al despatx sense dir res. S’asseu a una de les confortables i negres cadires que abans he mencionat i comença a buscar alguna cosa en la seva bossa. Jo m’assec al seu davant i em quedo uns segons mirant-la. Finalment, treu una fotografia en blanc i negre. Me l’apropa. Jo l’agafo. La miro fixament. Molt fixament. Només hi apareix una dona d’uns cinquanta anys amb els cabells rinxolats que mira a la càmera mentre que somriu. "No la conec", dic. "És la meva mare". Assenteixo amb el cap i ella prossegueix: "Va morir fa dos anys i la investigació de la policia va determinar suïcidi. El problema és que ella no es va suïcidar." Aquella rotunda i convençuda afirmació em sobresalta. Ràpidament la miro i dic: "Com pots estar tan segura?" Ella comença a abaixar el cap i m’adono que està començant a plorar. Li ofereixo un mocador. Ella el rebutja i en treu un de la seva bossa. No sé què fer. Estem així un parell de minuts fins que ella apuja altra vegada el cap, em mira fixament i em diu: "Li demano si us plau, que pel que més vulgui, trobi a aquell que la va matar. Estic segura que si revisa els arxius d’aquell cas podrà fer alguna cosa. A més, jo el puc ajudar en tot allò que necessiti. Pot fer-me qualsevol pregunta que jo li respondré." Cada vegada la cosa es posa més interessant, i la veritat m’estimo més ajudar a aquesta noia que quedar-me aquí assegut tot el que queda de tarda. "Està bé", li dic. La seva mirada trista canvia gairebé instantàniament per una altra de viva i entusiasmada. M’encanta aquesta mirada. L’arxiu que haig de buscar comença per la lletra K i el trobo fàcilment perquè és l’únic. El nom del cas es va donar pel cognom de la pobra dona morta. L’agafo i em torno a asseure.

Sant Jordi 2015

Obres en català (batxillerat)

El primer que hi veig quan l’obro, són les fotografies de l’escena del crim. És realment espantós. En la fotografia s’aprecia el cos inert de la dona estirat en el llit. Tot està en un perfecte ordre. Tot està net, no hi ha ni una sola gota de sang. Tot està endreçat, cada objecte al seu lloc. La dona porta una camisa de dormir i mira fixament al sostre. Només veient aquesta fotografia ja puc descartar el robatori. Passo a la pàgina següent, l’informe forense. Aquest és realment interessant. Segons el metge, la causa de la mort va ser una sobredosi d’una substància anomenada Carbamazepina. És realment estrany trobar una sobredosi d’aquestes pastilles. La pàgina següent és l’informe que va redactar la policia quan van registrar la casa en cerca de qualsevol prova que aclarís els fets. En aquest informe s’explica detalladament totes les parts de la casa: menjador, cuina, lavabo,... Un moment. Lavabo? Aquesta part és important. Segons els policies que van efectuar el registre, a la farmaciola hi havia diferents tipus de medicaments. Van trobar gelocatils, ibuprofens, aspirines... però no van trobar cap caixa de Tegretol, que és el nom comercial que rep la Carbamazepina. Instintivament pujo la mirada cap a la noia i li pregunto: "Era epilèptica?". Ella em mira fixament i contesta: "No. Per?" El cor em batega molt ràpid. És possible que tingui raó i que la seva mare fos assassinada? Torno a mirar els papers i reviso que no aparegui la paraula Tegretol enlloc. No hi és. "Coneixes

a algú que sigui epilèptic del teu entorn?", li pregunto metre que rellegeixo per última

vegada aquesta part de l’informe. "Creus que la va matar una persona epilèptica?", em pregunta amb els ulls molt oberts. "Em temo que és possible", li responc. "Coneixes algú, o no?". Es posa a fer memòria i finalment apuja la mirada i jo puc veure en els seus ulls la por que sent. "El meu ex", contesta, "ens vam separar dos mesos després de la mort de la mare". La frase aquesta ressona per tot el despatx. Pobra noia, ha tingut probablement l’assassí davant seu i no ho sabia. "Saps on era ell la

Sant Jordi 2015

Obres en català (batxillerat)

nit en què va morir?". Ella pensa una mica la resposta. "Vam sopar els tres junts a casa d’ella". "Recordes

algun moment en què ell hagués tingut accés a la beguda de la teva mare? " Ràpidament

contesta: "Ell va preparar les begudes de tots tres". Només necessito una última pregunta: "Com es diu?" Surto corrents del meu despatx i em dirigeixo a tota velocitat cap al despatx del meu superior. Li explico tot el que ha passat. Entre els dos emetem una ordre de recerca i captura.

Han tardat dos dies a localitzar-lo, però finalment el tinc davant meu. L’interrogatori el comença el meu superior i després em deixa el torn a mi. "Per què ho vas fer?", li pregunto. "Per ajudar-la a ella, perquè deixés enrere tots els mals i no patís més, per alliberar-la de les cadenes." Aquestes són les úniques paraules que diu en tot l’interrogatori. Al cap d’uns dies, el jutge dicta sentencia. Li cauen deu anys de presó per assassinat en primer grau. S’ho mereix. Estic feliç. Em sento orgullós. Ja han passat dos mesos des que va entrar a la presó, però les seves paraules em continuen inquietant. Cada nit les torno a sentir dins del meu cap. Ara mateix estic al despatx pensant altra vegada en aquell cas que jo mateix vaig tancar després de reobrir-lo. NO! No pot ser! Com se’m podia haver passat això? Agafo ràpidament el telèfon que tinc a sobre de la meva taula i truco a la nostra analista. Li faig una pregunta molt clara. "Tenia aquella dona una assegurança de vida?". La curta resposta em fereix com si una llarga llança m’hagués travessat el cor. "Sí". La segona pregunta no me la vull estalviar. "Qui i quan la va cobrar?". La resposta és bastant fàcil però necessito assegurar-me'n. "La seva filla va cobrar cinc-cents mil euros fa aproximadament dos mesos.” No aguanto més i me’n vaig al lavabo a plorar de ràbia i d’impotència.

Sant Jordi 2015

Obres en català (batxillerat)

Finalment, m’aixeco i torno al meu despatx. Hi ha un sobre a sobre la taula que abans no hi era. El remitent és de Hawaii. L’obro molt a poc a poc, sense danyar el sobre. Agafo la carta que hi ha dins. La carta diu: "Hola detectiu, sé que t’hauràs enfadat molt amb mi quan has descobert que té enganyat. Efectivament vaig ser jo qui la va matar, però no tenia més remei, necessitava els diners. El meu ex i jo ho vam planejar tot i a canvi li he donat una part dels diners. Tot i així, és gràcies a tu que tinc aquests diners i d’això no m’he oblidat. Recorda: si li dius a la policia el que he fet no podràs aprofitar el xec de cent mil euros que hi ha dins d’aquest sobre. Firmat, la teva defraudadora d’assegurances preferida."

Marc Andrés 1r Batxillerat

Sant Jordi 2015

Obres en catalĂ (batxillerat)

Sant Jordi 2015