L'ESCLETXA 66
L'ESCLETXA 66
L'ART ÉS VIDA: VIU-LA AMB IMAGINACIÓ I CREATIVITAT.
Aquest ha estat el lema que ens ha acompanyat al llarg de la setmana cultural d'enguany, que s'ha centrat en el MÓN de les ARTS ESCÈNIQUES: teatre, mim, música, cinema, dansa, circ... A partir d'aquí hem reflexionat sobre la funció que l'Art té en l'home i ens hem adonat que té moltes vessants: que és divertit, que ens fa somiar, que ens enriqueix perquè ens omple de valors... i en definitiva que ens ajuda a ser més feliços. Envoltats com estem de coses amb data de caducitat, paga la pena adonar-se que l'ART ens fa perdurables. Voldríem que compartíssiu i gaudíssiu dels textos que us transcrivim a continuació, perquè han estat els guanyadors del Certamen plàstic-literari d'aquest curs.
L'ESCLETXA 66
ARIADNA TIÓ P3 A
L'ESCLETXA 66
CHAIMAA EL MOGHY P3 A
L'ESCLETXA 66
EDUARD ESPINOSA P3 B
L'ESCLETXA 66
MARTYNA TRACZYK P3 B
L'ESCLETXA 66
JOEL MARTÍN P4 A
L'ESCLETXA 66
EROLA CLAVERA P3 C
L'ESCLETXA 66
LING XUDONG P4 A
L'ESCLETXA 66
LLUC SÁNCHEZ P4 B
L'ESCLETXA 66
NICOLE BITNER P4 B
L'ESCLETXA 66
NÚRIA CLAVERA P5 A
HELENA PARAREDA P5 A
L'ESCLETXA 66
L'ESCLETXA 66
SÍLVIA BALLESTEROS P5 B
L'ESCLETXA 66
ESTEL QUINTANA P5 B
L'ESCLETXA 66
LES SABATES DEL SALTIMBANQUI Vet aquí que una vegada hi havia un saltimbanqui que era molt divertit, alegre, maco i amable i vivia en un poble molt bonic. Al saltimbanqui li sortien molt bé totes les acrobàcies però un dia no feia res bé, les tombarelles les feia tortes, en els equilibris queia i la vertical no li sortia bé. El saltimbanqui estava preocupat, un nen li va demanar que li passava i el saltimbanqui li va explicar. El nen el va mirar un estona i li va dir -– Tens les sabates foradades i per això les coses no et surten bé.
El saltimbanqui es va posar unes sabates noves i tot es va arreglar. I conte contat, conte acabat. Flora
L'ESCLETXA 66
Paula GarcĂa Pacheco 1r A
L'ESCLETXA 66
EL NEN PINTOR
Fa molt anys hi havia un nen que era molt maco i era pintor i vivia en una botiga de quadres. Quan el nen pintava deixava els pinzells bruts i tirats per terra. Un dia els pinzells es van cansar i van marxar de la botiga, el nens els anava buscant i buscant i no els trobava. Però un dia van tornar perquè veien al nen trits. El nen quan va veure els pinzells es va posar molt content i mai més va deixar els pinzells bruts i per terra. I vet aquí un gat i vet aquí un gos i aquest conte ja s’ha fos.
Max
L'ESCLETXA 66
MartĂ Alzina Rosanas 1r A
L'ESCLETXA 66
EL MAG DE LA MÀGIA Vet aquí que una vegada a Barcelona hi havia un mag. Un dia estava molt content perquè anava a fer un espectacle. Resulta que ell volia fer aparèixer un pollet i el pollet no sortia i que no sortia. Llavors una gallina que voltava per l’escenari va pondre un ou i després dins l’ou hi va aparèixer un pollet. I tot això es tan veritat com que el conte s’ha acabat.
Mitjonets Mireia Pérez Arderiu 1r. B
L'ESCLETXA 66
EL MAG AFÒNIC Hi havia una vegada un noi que era mag i es feia dir el mag graciós. Era alt i portava un barret i era molt rialler. El mag graciós abans vivia a Manlleu però es va traslladar a Tossa de Mar. Un dia va fer un espectacle i com que la música estava tant alta es va quedar afònic. Sort que els seus amics li van donar unes pastilles i li va tornar la veu. Al final la màgia va funcionar i la gent molt bé s’ho va passar. Salsitxa Podrida Pena Xavier Vilalta Néjar 1r. B
L'ESCLETXA 66
EL DISBARAT DEL PINZELL Hi havia una vegada un pinzell alt, trapella, menut i divertit. Era d’un pintor alt, barbut i jove. El pintor vivia en una casa i el pinzell en una habitació d’aquella casa. Un dia que el pintor volia pintar la paret, el pinzell feia la seva i només pintava guixarots. El pintor desesperat ho va deixar estar. Un altre dia ho va tornar a intentar però no hi havia manera: el pinzell no li feia ni cas, tornava anar a la seva. Després d’unes quantes vegades, el pintor va tenir una idea: Va agafar un paper i va començar a fer un dibuix del que volia fer a la paret i quan va acabar el va pintar amb colors de fusta. Mentrestant el pinzell se’l mirava i pensava que el pintor es volia fer dibuixant però el pintor el va agafar i li va dir:
L'ESCLETXA 66
- Mira, em podríes pintar la paret així? – I li va ensenyar el dibuix que havia fet. El pinzell s’ho va pensar molta estona i al final va dir que sí. Es va posar a pintar la paret i va quedar molt maca. A partir d’aquell dia van decidir que el pintor sempre faria un dibuix i el pinzell el pintaria a les parets i conte contat, aquest conte s’ha acabat. Dragonet Oriol Aceituno Domènech 2n A
L'ESCLETXA 66
EL CANTANT QUE NO SABIA LA LLETRA DE LA CANÇÓ Hi havia una vegada un cantant que es deia Carles. Era baixet, prim, guapo i tenia el cabell curt i ros. Vivia en una casa molt alta i li agradava cantar. Un dia en Carles feia un concert i no sabia la lletra de la cançó perquè no l’havia estudiat. La gent va començar a cridar: - Uuuuuuu, fora! - En Carles no sabia què fer i estava molt trist. Quan marxava va trobar un mag al fons de l’escenari i li va ensenyar uns cartells on estava escrita la lletra de la cançó perquè ell la pogués llegir mentre cantava però li va dir que no l’ajudaria mai més.
L'ESCLETXA 66
En Carles va aprendre la lliçó i des d’aquell dia es va estudiar sempre les cançons. Els seus concerts eren molt, però que molt bonics, va guanyar una copa i la seva mare li va fer un pastís de nata i conte contat aquest conte ja s’ha acabat. Sirena Ani Donoghue Sáiz 2n A
L'ESCLETXA 66
EL MALABARISTA I LES BARRES Fa molt temps en un teatre , un malabarista que era moreno , molt baix , gordo i guapo li agradava fer malabars : jugar amb les pilotes, jugar amb els cercles , amb mocadors , amb bitlles... Al malabarista també li agradava aguantar-se a les barres d ´equilibri però sempre queia i per no caure va cridar a un mag perquè volia que l´ajudés. El mag era moreno , petit com una formiga i prim però , era valent com un forçut i tenia molts músculs. Era un mag divertit i alegre. En el teatre com que era molt petit no el veien i aguantava al malabarista a les barres d´equilibri. Aleshores , el malabarista va anar aprenent a aguantar-se ell sol i estava molt content . I conte contat, conte acabat. Marisela
Carla Dachs 2n B
L'ESCLETXA 66
L'ESCLETXA 66
LA GUITARRA Fa molts i molts anys hi havia una guitarra de mida mitjana , amb moltes cordes que vivia en un palau de color lila i rosa. La guitarra aprenia a fer pastissos perquè li agradava cuinar i en volia regalar un a la seva amiga. Un dia la guitarra va sortir del palau molt contenta perquè volia regalar un pastís de nata i xocolata a la seva amiga flauta. Però .... va començar a ploure.... Hi havia un núvol gros i de color gris que estava rient molt . No volia sortir del mig del cel perquè volia dutxar a tothom. Al cap d´una estona va arribar el mag amb la seva vareta màgica i la guitarra li va demanar si podia fer sortir el sol . El mag va fer màgia , màgia “potàgia...” i.... va aparèixer el sol. La guitarra va poder anar a casa la flauta ,la seva amiga , a donar-li el pastís . I van menjar pastissos i van viure feliços. Maili Cayluns Nadae Boulahdaj 2n B
L'ESCLETXA 66
L'ESCLETXA 66
EN MAXI TÉ CASA Temps era temps en un circ molt vell, hi vivia un home que es deia Maxi. En Maxi no tenia diners per això vivia en el circ abandonat. Un dia dos nens que es deien Joan i Pere, van passar per davant del circ, i van sentir una veu. Els dos nois que sortien del seu cole “ El Pompeu Fabfra” es van acostar a la veu. Quan ja eren allà, van dir tots dos a l'hora: –
Què hi ha algú? Ningú va contestar però van veure una persona arronsada en una cantonada del circ i s'hi van acostar i li van dir:
–
Hola, què fas aquí sol? És que no tinc casa.- van contestar en Maxi.
Va demanar als dos nois que marxessin, i que el deixessin tranquil. Els dos nens se'n van anar a casa seva. En Pere quan vana arribar a casa, va tenir una idea excepcional. Podien
arreglar el circ i
així en Maxi tindria molts diners i es podria comprar una casa molt gran. No hauria de buscar menjar a les deixalles. En Pere i en Joan van parlar-ne amb en Maxi i li va agradar la proposta.
L'ESCLETXA 66
A l'endemà es van posar mans a la feina. Van passar un mes, dos, tres, quatre ... Per fi van tenir tot el circ acabat, i de nom li van posar : " Circ, circ". El circ va tenir molt d'èxit, i en Maxi els hi va agrair molt. I sempre que volien, podien anar al circ sense pagar l'entrada. Eren tots molt feliços Baldufoc 3r A Gerard Aguirre
L'ESCLETXA 66
LA IRENE I EL TEATRE Vet aquí una vegada una nena que es deia Irene i li agradava molt el teatre. A la seva escola en feia un dia a la setmana. Des de petita que hi anava. Assajava sempre alguna obra. Aquest any ella feia de fada, era el paper mes difícil que hi havia. Se'l sabia bé, però li faltava un tros de text. Cada dia estudiava el paper. L'obra de teatre es representava l'1 de maig i s'havia d'afanyar perquè sinó se la sabia molt bé es quedaria en blanc. Ella s'estudiava el paper a l'hora del pati, a casa, abans d'anar a dormir, però no hi havia manera. La Irene no se l'aprenia. Un dia en Jaume, un amic de la Irene, li va demanar si feia "teatre" una obra i la Irene li va dir que sí, però que no s'aprenia el paper. En Jaume li va dir que a ell li agradava molt el teatre i que si ella volia ell l'ajudaria. La Irene li va dir que si, quan sortissin de l'escola a les cinc i anirien a casa seva.
L'ESCLETXA 66
Quan va ser l'hora de marxar de l'escola la Irene i en Jaume se'n van anar a casa de l'Irene i en Jaume li va ensenyar un truc que ell sabia per estudiar. La Irene va provar el truc i va anar-li molt bé. El dia 1 de maig va fer la primera representació però una frase no li sortia i en Jaume li va dir molt fluixet, i ningú no ho va sentir, només ella la Irene ho va repetir i gràcies a en Jaume tot li va anar molt bé. Tothom va aplaudir i van ser molt feliços. Lluna 3r A Maria Pratdesaba
L'ESCLETXA 66
L’ESPECTACLE DE LES BALLARINES Fa molts i molts anys en una gran ciutat del nord dels Estats Units hi havia un grup de ballarines. Totes estaven molt entusiasmades perquè la seva mestra els hi havia dit que aquell divendres farien un espectacle, perquè els pares i molta més gent poguessin veure el que havien après. Les ballarines no estaven nervioses perquè assajaven a casa i els seus pares els havien dit que demà farien l’assaig i que estudiessin molt. Al parc, les ballarines assajaven juntes, a la taula movien el menjar, com farien elles i al llit pensaven els passos. L’endemà, a l’assaig, es van presentar totes no hi faltava ningú. Vam anar als vestidors a canviar-se però una no trobava les sabatilles: - La meva preciosa sabateta! On és?-cridava. L’altra en lloc de la faldilla hi va trobar els pantalons del xandall: - Què hi fa això aquí?-deia. I així totes. De cop va entrar la mestra al vestuari:
L'ESCLETXA 66
- Què passa aquí?- va dir cridant.
Tothom va callar. La nena que havia perdut la sabatilla va dir: - No ho sabem, ha passat alguna cosa i greu. Jo no trobo la meva preciosa sabateta, ella s'ha trobat uns pantalons de xandall a la maleta,... - Bé tranquil·litzeu-vos, no és pas la fi del món!
Ja descobrirem qui ha estat, si no es que heu estat vosaltres. I totes van dir alhora: - Jo no he estat! - Doncs a l’assaig tu ves amb les sabates que duies abans i tu posa’t el xandall... I van continuar passant coses. A una quan li tocava va entrar, va fer una volta, va aixecar el peu, se li va descordar la sabatilla que va anar a parar al peu d’una altra nena i aquesta va caure al terra. Ah! Però el pitjor va ser quan una nena, va perdre la memòria i es va quedar al mig de l’escenari sense saber què fer. Al final de
L'ESCLETXA 66
l’assaig, les ballarines van decidir que quatre d’elles espiarien per tota l’escola de ballet, per descobrir qui els feia la guitza. L’endemà, a la porta de l’escola de ballet hi havia una llarga fila de gent per veure l’espectacle. Durant l’espectacle, tot va anar bé. Quan van acabar la mestra els va dir: - Molt bé nenes, us felicito! Tot i que ahir us vaig posar a prova us n’heu sortit. - Posar-nos a prova? Vas ser tu? Mira que arribes a ser pilla...Ens vas fer patir ehh?! I és que la mestra era molt astuta i les havia posat a prova per veure com reaccionaven. Conte contat ja s’ha acabat.
La floreta d’or Bruna Gabarró 3r B
L'ESCLETXA 66
LES AUS AJUDANTS Hi havia una vegada a la Vall de les Aus, un rei falcó que hi governava. Allà hi vivien tots els ocells que us pugueu imaginar: àguiles, voltors, mussols...Un dia, van arribar els trencalossos. Com que eren solitaris i no es feien amb ningú, el rei no sabia què volien i, es pensava que volien atacar el tranquil poble de la Vall. El rei falcó es va reunir amb el rei i la reina dels trencalossos que vivien als cims dels penya-segats. Aquestss li van explicar al rei que els humans els havien robat els ous de dintre dels nius i volien que el rei els ajudés a recuperar-los. El rei falcó els va dir: - No patiu, us ajudarem!
Immediatament el rei avisà a tots que anessin per tot arreu buscant els coloms perquè són els ocells que més s’acosten als homes. En Rapidet, que era un colom amb una ala trencada i que tothom pensa que no pot fer res de bo , troba una cosa petitona
L'ESCLETXA 66
al mig del bosc, on hi ha un munt d’animalons ferits, amb potes trencades, altres amb fletxes.... S’amaga a la finestra per saber què volen fer. Quan feia molta estona , sent que els homes havien recollit els ous, perquè la muntanya estava a punt d’enfonsar-se i no volien que es trenquessin. Diuen que volen construir un niu sobre la muntanya més propera. En Rapidet vola tan de pressa com pot i li diu al rei falcó el que ha sentit a dir dels humans. Així que al cap d’una setmana es va inaugurar el nou niu i li van dir “el cim de les Àligues “!. En Rapidet va ser nomenat el millor colom missatger del reialme. Els pollets del trencalòs van néixer sans i estalvis i els ocells de la zona van ajudar als humans a cuidar el bosc i viure tots en pau.
Daredevil Gerard Trinitat 3r B
L'ESCLETXA 66
M’ENCANTA LA DANSA Hi havia una vegada una casa molt estranya que tothom deia que no hi havia ningú, però jo no n’estava del tot segura perquè de tant en tant sentia coses que els altres no sentien com sorolls de porta, les passes d’algú... Un dia a la nit, em vaig escapar de casa i vaig agafar el lot que estava al garatge. Sense fer soroll vaig marxar de casa meva. Vaig picar a aquella porta rovellada i va caure a terra, em vaig espantar i em vaig amagar. Hi havia una persona vestida de color negre. Vaig entrar a aquella casa i em va dir: –
–
No ho diguis a ningú.
L'ESCLETXA 66
Tenia veu de noia i es va treure la capa negra. Era molt jove i li vaig preguntar a què es dedicava i em vaig quedar parada, feia dansa. - M’encanta la dansa. Els dimecres, dijous vaig a ballar i el dissabte que ve faig una competició. Ens vam quedar molt callades i em va dir:
- Tinc una idea. Què et sembla si fem un grup i agafem més gent?. - Sí, però et vull fer una pregunta, puc? - És clar que sí, endavant. - Què fa aquí una noia com tu? - Va nena canviem de tema no vull parlar d’això. Per cert, com et dius? - Maria. - Jo em dic Marta. - Què et sembla demà al matí, véns? - D’acord, fins demà.
L'ESCLETXA 66
L’endemà la Maria va entrar a la casa. - Hola Marta! Va dir la Maria. - Pensava que ja no vindries. Voldria reformar aquesta casa, però no sé què fer. He estat pensant moltes coses i m’agradaria fer una sala de ball on es ballin tota mena de balls. - D’acord, jo penjaré papers, va dir la Maria. Van treballar tots els dies fins que un matí la Maria va veure aquella casa convertida en una sala de ball i tothom li agradava però no sabien qui ho havia fet. La meva mare em va preguntar: - Saps qui ho ha fet? - No en sé res de res mare, va contestar la Maria. Però m’apuntaré, m’ encanta la dansa. És VIDA!
Vanessa 2 4t A Maria Lozano
L'ESCLETXA 66
EL PICASOQUES BALLARÍ Fa molts anys quan els animals parlaven i les persones lladraven en la immensitat del bosc dels picasoques. Hi havia un picassoques anomenat Frederic. Sabia ballar hip hop, ballet dansa rítmica i tota mena de balls. Un dia en Frederic va decidir fer un espectacle amb els altres picasoques. Els va encantar la idea. Van decidir fer-lo president de l’escola de balls variats. Ara ja fa molts anys que s’ha jubilat. Mentre era president va organitzar festes que hi anaven tots, tirolines, mercats i sobretot ballar molt. A la festa més divertida va venir una mona i ens vam petar de riure.
Gosilu 4t A Roger Cobos
L'ESCLETXA 66
CANVIAR EL MÓN Hi havia una vegada una nena que es deia Jana. Era una nena privilegiada, perquè els seus pares eren molt rics amb una casa que... no era una casa, era un castell! Un dia la Jana tornà de l’escola i va dir als pares que volia anar a veure una obra de teatre. Els pares, com que sempre li deien que sí, li van concedir. Però abans, la van avisar que hi hauria molta gent i per tant no estaria gaire tranquil·la amb tant soroll. La Jana decidida va dir amb totes les seves forces: - Síííííííííííííííí!!!!. Jo vull veure un obra que fa molt tens que no en veig cap. Però els pares van seguir: - Si només fa quatre anys!
L'ESCLETXA 66
- Per això mateix en vull veure una! Com vols que me’n recordi si tenia quatre anys? I a més, no me’n recordo de res. Així que vull anar a veure una obra de teatre, va insistir la nena. - La primera obra que trobeu és la que vull veure jo, així que poseu-vos les piles...! La Jana durant tota la tarda no estava atenta a l’escola. Mirava les musaranyes, pensant... - Hauran trobat una obra de teatre? No en tenia ni idea, però pensava que segur que portarien alguna cosa. La Jana esperava que arribés el vespre i els pares li diguessin la notícia del dia juntament amb la del teatre. I no us ho creureu..., però sí, sí que havien comprat tres entrades pel teatre. Però quan els pres li van ensenyar les tres entrades a la Jana no li van agradar perquè es tractava d’una òpera i la Jana no volia anar a veure òpera, sinó que volia anar a veure ballet, que ballen molt bé. La Jana es fa enfadar una mica amb els pares perquè havia esperat amb molta emoció el moment en que li donarien les entrades, no m’imaginava res d’això.
L'ESCLETXA 66
El dia següent, després d’una bona estona esperant li van portar les seves estimades entrades. Faltaven tres dies per a l’obra, estava molt nerviosa perquè s’havia de comprar roba nova per poder anar-hi ben mudada. No us estranyeu! És el seu costum i és que la Jana té una gran obsessió per la roba. També s’havia de comprar les sabates, i amés ho havia de comunicar a tota l’escola. Tothom ho havia de saber. Quan va arribar el dia d’anar al teatre a veure l’obra de ballet, si l’haguéssiu vist us hauríeu quedat com una estàtua. - Que guai, que guai... un ballet al teatre de Barcelona, deia la Jana. Després d’haver-ho escampat per tota la ciutat va arribar a casa. La Jana es va preparar i van treure la limosina descapotable del garatge de porta automàtica i cap a Barcelona a veure ballet. Una vegada van arribar, van aparcat la limosina en un garatge que van llogar perquè no els hi robessin res. Van entrar, es van asseure a primera fila i .... SSSHHH! comença l’obra. La Jana molt emocionada va dir a l’orella dels seus pares:
L'ESCLETXA 66
- Ja comença, ja comença... Quan l’obra va començar la Jana es va emocionar molt perquè era gent que ho dominava molt bé. Això sí, es va fer una gran pregunta. - Com poden fer-ho tant bé si no tenen tants diners com jo? Després d’haver-se fet la pregunta dos o tres cops no hi havia manera. Una estona després, mentre contemplava aquella meravella va pensar: - Doncs si tota la gent no té tants diners com jo, vol dir que potser no els necessiten i que importen més altres coses com la natura, per exemple. I així és com la Jana va aprendre que allò important no eren els diners, sinó que hi havien moltes altres coses. A partir d’aquell dia els diners que tenia els feia servir per ajudar als pobres, per a la natura...
Piano 4t B Paula Valls
L'ESCLETXA 66
UN CINEMA MÀGIC Era mitjanit i l’Àlex només pensava en la pel·lícula que aniria a veure l’endemà amb els pares de l’Adrià, el seu millor amic. De tant en tant, la Irene, la seva germana petita, deixava anar algun gemec. Ja era mala sort que els pares anessin al Museu d’Història de Catalunya i la Irene hagués d’anar amb ell al cinema. A més a més, la Irene volia veure “Les aventures del Gos Pallús” i segur que es posaria a rondinar quan anessin cap a la cua de “El misteri de les verdures”. Pensant i pensant l’Àlex es va adormir. L’endemà es va despertar molt content, tot i sabent que la Irene l’acompanyaria. A les dotze en punt, els pares de l’Adrià el van anar a buscar a ell i a la Irene. Anant cap al cinema, la Irene es va posar a cantar: - El Gos Pallús, el Gos Pallús ha caigut a daltabaix de l’autobús... - Irene, - va dir l’Àlex. Ja t’hem dit que no anirem a veure el Gos Pallús. La discussió va durar tot el viatge. Quan van arribar al cinema, la Irene cantava: - L’Àlex Pallús, l’Àlex Pallús ha caigut de l’autobús... - Calla, Irene, - va dir l’Àlex mentre entraven al cinema i es dirigien a la cua que deia “El misteri de les verdures” - On anem? – va demanar la Irene.
L'ESCLETXA 66
- Ja t’ho hem dit que no anàvem a veure aquell gos boig, - va dir l’Adrià. L’Àlex, l’Adrià, la Irene i els pares de l’Adrià van seure al seient. Va començar la pel·lícula. La Irene tornava a rondinar. - Irene, ca.... –va començar a dir l’Àlex, però no va poder acabar la frase perquè va sortir volant. - Auxili!!! –van cridar l’Àlex, l’Adrià i la Irene a l’unison. De cop, tot es va fer fosc i tots tres van caure en un terra que no es veia. - On so... - va començar a dir la Irene, però no va poder continuar perquè van començar a caure lletres blanques. - Així ... - va dir l'Adrià. Em sembla que som a la pantalla del cinema! - Això és impossible! -va exclamar l'Àlex. - Com ho saps això? - va preguntar la Irene. - Mireu les lletres que diuen! - va cridar l'ÀlexEfectivament, les lletres que queien deien: "el misteri de les verdures" i tot seguit el productor, l'encarregat de la música... - Sí, de debò som a la pantalla del cinema, hauriem de ser a una cuina. -va explicar l'Àlex. - Ja hi som en una cuina! - va xisclar la Irene. - Com tornarem? -va demanar l'Àdrià. - Jo tinc la solució. L'Àlex, l'Àdrià i la Irene es va tombar. A davant seu hi havia un conill blanc, a excepció de la pota dreta, que la tenia blava, amb unes orelles de quasi de dos metres. - Qui ets tu? -va preguntar l'Àlex amb desconfiança.
L'ESCLETXA 66
- Jo, qui sóc? No em digueu que no em coneixeu! Sóc en Pastanaga, el conill Pastanaga! -va dir el conill. - Ha. -va dir l'Àdrià. Aquell conill que li cauen els tomàquets al cap? - A mi no em cauen tomàquets al cap! -va protestar el Pastanaga. - A mi em sembla que sí. -va dir l'Àlex. Una pluja de tomàquets va arrasar la taula on estaven. L'Àlex va veure que el conill xisclava, que la Irene corria a aixoplugar-se a sota el tap d'una ampolla i l'Àdrià feia un forat a un tomàquet i s'hi posava a dintre. L'Àlex va córrer cap al conill i s'hi va posar a sota sense saber que el conill cauria a sobre seu al cap d'uns quants segons. El conill va perdre l'equilibri i va caure a terra amb un cop sord. Quan l'Àlex va tornar en si la Irene va demanar-li: - Estàs bé? - Sí, força bé. - va respondre l'Àlex. - Ep conill, tu saps com tornar? - va preguntar l'Adrià. - És clar que sí. - va contestar-li el Pastanaga. - Com? - va preguntar-li la Irene. - Heu de tirar-vos pel forat de l'aigüera. - va respondre-li el Pastanaga. - Jo us puc acompanyar a l'aigüera. I xino xano van arribar a l'aigüera. El conill Pastanaga va dir: –
–
Ja us hi podeu tirar. -va dir el Pastanaga. Ah! emporteu-vos això.
L'ESCLETXA 66
Els hi va donar una pastanaga dissecada que deia: Felicitats!! heu sigut les primeres persones que heu entrat al misteri de les verdures. - Moltes gràcies, Pastanaga. - va dir la Irene. - De res .- va respondre el Pastanaga. Van tirar-se per l'aigüera. Tots tres anaven baixant per un tub llarg i fosc. De cop es va veure una porta taronja que va obrir una boca i va dir: - Mostreu-me el Pastanaga. L'Àlex, l'Àdrià i la Irene van ensenyar la seva pastanaga i la porta es va obrir. L'Àlex, l'Àdrià i la Irene van passar per la porta i van aparèixer al seu seient. Els pares de l'Àdrià semblaven enfadats. - On ereu? - va demanar la Teresa, la mare de l'Àdrià. - A un lloc molt especial. - va dir l'Àlex.
Oriol de Balimotre 4t B Pau Canudas
L'ESCLETXA 66
SANT JORDI Temps era temps en un poble anomenat Móntronja, que és un poble petit però molt bonic de veure, sobretot per la tranquil·litat que hi ha i perquè la gent és molt amable... Però quan sorties del poblet et trobaves amb un drac malèfic. Era verd, amb escates, amb unes dents molt punxegudes i que treia foc per la bocassa tan grossa que tenia. El rei Pep, tenia una filla que es deia Paula. La Paula era molt maca, intel·ligent i molt, molt valenta. El rei Pep va convocar la gent del poble per trobar una solució al problema i va dir: - Si us plau, algú té alguna idea. – va dir el rei Pep. Però ningú no va dir res. La princesa Paula va proposar una idea: - I si donem tot el bestiar que tenim? El podem donar d’un amb un, no? .- van dir tots. - Sí, molt bona idea,- van respondre tots. Un dia inesperat es van quedar sense ni una formiga. El rei Pep, molt neguitós va haver de tornar a convocar tot el poble. Una senyora va dir:
L'ESCLETXA 66
- Però què passa aquí? –va dir la senyora estranyada. Un home gran i vellet va dir: - Una cosa. Jo conec un cavaller molt valent que ha matat a l’ogre de Bellavista, el monstre de dos caps...- va proposar l’home. I el rei va dir: - Demà a les cinc de la tarda que vingui al meu castell, d’acord? – va dir el rei més alegre que abans. Arriba demà a les cinc i arriba el cavaller tan valent amb una armadura. El cavaller era molt guapo i molt intel·ligent. Jordi, el rei i la princesa van agafar el camí cap a la cova del drac. Van arribar a la cova tan fosca i el drac va sortir de cop i va agafar la princesa i en Jordi va clavar la seva llança a la part de l’estómac. Va deixar la princesa i en Jordi la va agafar a coll. De la sant del drac tenebrós va sortir un roser. Va agafar una rosa i li va donar a la princesa tan bella que és.
Visca Catalunya 4t C Adam El Amrani
L'ESCLETXA 66
SANT JORDI EL TOSSUT Hi havia una vegada Sant Jordi que vivia en una casa molt petita, blanca i tenia quatre habitacions. Una era la de Sant Jordi i la de la seva germana que es diu Naila. L’altra habitació era de la mare i el pare. Una altra era la cuina i la que queda era la sala d’estar. Un dia quan tota la família estava sopant, Sant Jordi va dir: - Mare i pare, m’agradaria anar a un castell a veure una princesa. - Tu estàs boig, Sant Jordi! .- va contestar la Naila. - Per què estic boig? .- va preguntar Sant Jordi. - Això és un somni carinyo,- va dir la mare. - No és cap somni. A mi m’agradaria veure una princesa,- va dir Sant Jordi amb una veu molt baixa. Després van anar a la sala d’estar i va tornar a dir: - Mare, pare, m’agradaria anar a un castell per veure la princesa, - va dir Sant Jordi. - Carinyo, t’ho torno a dir, mai aniràs a un castell.- va dir la mare.
L'ESCLETXA 66
Al dia següent va agafar el cavall per anar al castell. Va estar una hora galopant fins que va arribar al castell. Allà hi havia la princesa. - Què fas tu aquí?,- va dir la princesa. - Jo he vingut a veure’t. Com estàs?, - va dir Sant Jordi. - Per què em vols veure?,- va dir la princesa. - Per casar-me amb vostè. –va dir Sant Jordi - Amb mi? – va dir la princesa,. - Sí amb tu. T’agradaria? – va dir Sant Jordi. - M’encantaria. –va dir la princesa. Així va ser. Es van casar i van tenir molts fills. Van ser feliços, van menjar anissos i les nenes de Sant Jordi es van apuntar a ballet. Ballerina màgica 4t C Alba Montilla.
L'ESCLETXA 66
La fi de la guerra Hi havia una vegada un nen normal com tots els altres nens que es deia Pep i vivia en un poble anomenat Leven, aquest nen potser no era tan normal perquè es comportava com un adult, ajudava a la seva mare amb el que calgués, llegia llibres, no jugava a futbol,... Però això sí, com tots els nens i nenes se n’anava a dormir a les nou, o a prop de les nou, anava a l’escola,... Però el nen feia poc que havia arribat al poble i feia poc que havia arribat a l’escola. Els companys no feien cara de bons amics, però si més no tenia una nena i un nen que al llarga del temps van aconseguir fer-se’n amic, però al final van marxar. Jo em vaig entristir però ho vaig superar, sovint ajudava al pare a comprar i a anar a buscar llenya. Un dia em va dir que si a partir d’ara podia anar jo a fer aquesta feina. Jo vaig dir que no patís que ja ho faria tot sol. Quan ja portava molt temps fent-ho va passar un cosa. Que quant tornava a comprar es va posar a ploure i no em va donar temps d’anar a buscar llenya, vaig tornar a casa però quan tornava vaig veure un vellet que em cridava. Al començament em va fer por però després ja va estar, em demanava aigua de la que havia comprat. Però jo no podia perquè era per casa però com que em feia pena i vaig pensar que els pare ho acabarien entenent i n’hi vaig donar. Quan se la va beure i ja anava per marxar, em va donar les gràcies i em va donar una estrella, l’estrella se’m va començar a moure i a girar per tot el cos i va tornar a les mans de l’avi, després em va dir que aquesta estrella m’havia donat poders o, més aviat, màgia. Però em va dir que aquesta màgia consistia en canviar qualsevol objecte, cosa,... I
L'ESCLETXA 66
després em va dir amb un to més alt, si fas servir la màgia amb mala intenció et convertiràs en pedra per sempre més. Jo el vaig escoltar amb molta atenció i me’n vaig anar a casa pensant en el que m’havia dit i en un moment vaig pensar que s’ho havia inventat o que era un somni després em vaig fer un pessic com a les pel·lícules, però ho vaig fer tan fort que gairebé em poso a plorar. L’endemà era dissabte i vaig mirar les notícies que feien. Parlaven de les guerres i que Obama havia aturat una guerra. Jo vaig pensar que també en podia aturar una de guerra i vaig començar a dir coses a canvi d’una altra i es feien realitat i es podia ben assegurar a la tele. Convertir les bombes en pilotes, els canons eren rodons i allargats per tant els vaig convertir en periscopis, les mines, les vaig convertir en llavors d’arbres o plantes saludables i bones pel planeta terra, els tancs, els vaig convertir en carruatges, els que provocaven la guerra i feien l’impossible per les persones els vaig convertir en soldadets de plom, els cops els vaig convertir en coloms de la pau i així anar fent, després vaig veure que el món havia canviat era molt més divertit viure així, al cap d’un temps van fer un concurs de màgia i jo vaig quedar el primer. Així com ho he escrit, així com ho he explicat aquest conte s’ha acabat.
Martinus 5è A Martí Prat
L'ESCLETXA 66
L’assassinat de la Bella Dorment
La companyia d’actors Cargols amb Banyes feia gaire bé un any que representaven l’obra de teatre de la Bella Dorment per tot Europa. Aquest mes feien l’obra en un petit poblet de França. Estava tot a punt pel gran dia, el debut era a les nou del vespre. Els tècnics feien les últimes proves de so i els actors assajaven. La protagonista de l’obra la gran actriu Aina Ponts reconeguda a tot el món, descansava en el seu camarot era un dia molt important per a ella perquè debutava a França. Havia arribat el gran moment, s’aixeca el teló i comença la representació. L’obra era tot un èxit, tota la gent estava hipnotitzada esperant el petó del príncep a la Bella Dorment. El príncep, l’actor Kim Ato s’estranyava que la Bella Dorment no es despertés, els actors no comprenien què passava: la Bella Dorment havia mort. Tothom va començar a córrer impacient, la policia va investigar, la conclusió va ser ràpida la Bella Dorment havia estat enverinada, la policia va de sortir el públic, es va suspendre la funció, els actors com a possibles sospitosos del crim van ser interrogats per la policia, un per un van anar explicant la seva versió dels fets.
L'ESCLETXA 66
L’inspector Megre, al cap de la policia francesa tenia ja tres sospitosos: el director Ferran Castells, exparella de l’Aina Ponts, la Maria Ortiz, rival en el món artístic de l’Aina Ponts i el príncep Kim Ato actual parella d’Aina Ponts. Cap dels tres sospitosos tenia una bona quartada però l’inspector Megre ja havia trobat el culpable, sens dubte havia estat Kim Ato. Aquella mateixa nit Kim i l’Aina havien discutit, l’Aina volia abandonar la companyia de teatre i marxar sense ell en Kim com venjança havia enverinat l’agulla. L’inspector Megre havia agafat les empremtes digitals dels sospitosos, havia descobert el verí en els dits de Kim Ato.
Farigola 5èA Marc Ruíz
L'ESCLETXA 66
UNA COSA MAI ESPERADA
Vet aquí fa tres dies, una nena molt bonica, gens vergonyosa i amb grans idees. Ella tenia una amiga amb la que eren inseparables, es deia Marta. Un dia la Gemma va tenir un pensament molt estrany: volia ser directora de cinema. Aquesta idea mai abans li havia passat pel cap, i va començar a investigar com era que li havia passat això. La Gemma i la Marta eren unes nenes que els agradava tot, però el cinema, en concret, no els entusiasmava gaire. Cada cosa que se li acudia sobre aquest tema ho anava a explicar corrent a la Marta.
Aquella nit, quan se’n va anar a dormir, encara rodant amb aquella idea al cap va tenir un somni: va entrar en una mena de cinta de pel·lícula de fa molts anys; la cinta anava rodant i en ella anava veient fragments d’altres pel·lícules: infantils,
L'ESCLETXA 66
d’intriga, de comèdia, d’amor, de màquines, musicals,... Al cap d’una estona va reaccionar i va pensar que si es pessigava potser en trauria una conclusió de tot allò, és a dir, si tot allò era real o era producte de la seva imaginació. Es va pessigar: - Auuuu!!!- va exclamar. Tot seguit va reflexionar: - No pot ser, no estic somiant, és tot real! Estic al país de les pel·lícules! - No ben bé, estàs en una mena de segona dimensió- va contestar un follet que li sonava molt la seva veu. - Caram, tu ets la Marta!- va contestar tota sorpresa. - No ben bé, sóc la Mariona. En aquell moment la Gemma va entrebancar-se i va caure en una d’aquelles pel·lícules: va veure un altre que ballava al seu ritme. Un pallasso amb un gran somriure li va fer un crit i, per segona vegada en poca estona va entrebancar-se i va caure. Però aquell cop va tornar al seu llit quan va sonar el despertador.
L'ESCLETXA 66
Va picar el timbre i era la Marta. La Gemma va baixar corrent les escales i va cridar ben fort: - Martona! - La Marta es va sorprendre però no va impedir que no continués. - Porto notícies, Gemma – va exclamar. - Tot el què et passava ho va causar una al·lèrgia a la pintura que va portar la professora a classe. - La seva mare va estar molt contenta que només hagués estat allò. Tot i així la Gemma va continuar investigant tot el què li havia passat, va ser una gran aficionada del cinema i, qui sap si algun dia arribarà a ser una gran directora de cinema.
CINEMA 5è B Núria Vilalta
L'ESCLETXA 66
EL GRAN SOMNI D'EN JAN
Aquesta és la història d'en Jan.
En Jan va néixer en un poble de la província de Barcelona, a Mataró. A Mataró hi havia una companyia de teatre on els seus pares hi actuaven ja feia molt de temps. En Jan des de molt petit havia vist totes les representacions que feien els seus pares. En Jan tenia un somni des de feia molt temps: poder actuar amb els seus pares a la companyia de teatre del seu poble. Els seus pares li deien que encara era massa petit. El dia del seu 8è aniversari li van preparar una gran sorpresa: amb tota la seva família, va anar al
teatre.; avui actuava una
companyia del poble veí. En Jan, com sempre, estava molt entusiamat mirant l'obra de teatre.
L'ESCLETXA 66
A la mitja part va sortir el director, en Carles, de la companyia i va dir: us haig de comunicar una gran notícia: demà hi haurà un nou actor a la nostra companyia. El seu nom és Jan. Tot el públic es va posar dret i va apalaudir. En Jan no s'ho acabava de creure, però després quan li van demanar per sortir a l'escenari, es va adonar que la cosa anava de veritat. Estava molt nerviós, però també molt content i no sabia què dir.
En Carles es va dirigir al públic i va dir que ja el veurien en la propera actuació del grup de teatre. Tothom es va posar a riure i en Jan es va posar al costat dels seus pares per veure la segona part de l'obra.
En Jan va començar a assajar el dimarts següent. Al cap de dos mesos va arribar el gran dia. En Jan per primera vegada acuava davant del públic.
Aquell dia es va despertar molt content, però quan més a prop estava de l'hora de la representació, més nerviós es trobava. Havent dinat estava més nerviós que mai, i llavors va recordar l'important que era estar relaxat abans d'actuar.
L'ESCLETXA 66
Va decidir que la millor manera de calmar-se era escoltar el mar. Va demanar als seus pares que l'acompanyessin la platja i junts es relaxarien. I així ho van fer.
En Ja va actuar molt bé, com si ho hagués fet sempre i tothom el va aplaudir. Així va animar a molts nens i nenes a apuntar-se al teatre. Barça 5B
Pol Solé
L'ESCLETXA 66
HISTÒRIA D'UN MÚSIC
Aquesta història remota es situa a Sud-Àfrica exactament el 28 d'agost de fa unes quantes dècades. Aquell dia va néixer un nen amb un talent molt gran. El van anomenar Michel. La seva vida era un desastre. Michel tenia quatre anys i ja tocava amb el piano peces com la “Marcha Turca”. Era morè, alt, llest i espavilat; la seva mare li donava classes de música i de piano, però no podia anar a l'escola perquè no tenien diners. Tenien, això sí, un gran piano. Un dia, després de la classe de piano, se'n va anar a dormir. Quan al matí es va despertar, estava en un avió ple de caixes: –
Què passa? - va dir Michel – on sóc? Se sentia molt de soroll. Es trobava en un lloc on només hi havia una porta. La sala era il·luminada per una sola bombeta.
L'ESCLETXA 66
De sobte, la porta es va obrir i va entrar la seva mare: –
Què passa? - va dir Michel. La seva mare va contestar:
–
Ens mudem a Escòcia.
–
Per què? - va dir Michel.
–
La casa on vivíem no estava en condicions.
–
I el piano? La seva mare va assenyalar una caixa molt gran:
–
Ens emportem el piano, però ens el vendrem. Michel va quedar glaçat. La seva mare, sense dir res més va sortir de l'habitació. Michel no va tenir cap més remei que acceptar-ho perquè la seva mare era ferma en les seves decisions. Al cat de tres anys, a Escòcia, en Michel ja podia anar a l'escola amb els diners del piano, però era infeliç perquè no sentia la música com abans. Seguien vivint en la pobresa. Un dia, tornant de l'escola, un senyor li va dir:
–
Tu noi ets en Michel?
–
Sí. - va respondre.-
–
Segueix-me.
–
Qui és? -va dir en Michel-.
L'ESCLETXA 66 –
Un músic – va respondre l'home-. Només sabia que era músic, però el va seguir. Al cap d'una estona, el senyor va parar davant d'una casa. Va obrir una porta i el va fer entrar. Es trobà davant d'un piano. L'home li va dir:
–
Tocaves el piano, no?
–
Sí! - va respondre en Michel-.
–
Doncs jo seré el teu mestre. Durant cinc anys va anar cada dijous amb en Pablo (el seu mestre) a estudiar piano. Un dia li va dir:
–
Crec que ja estàs preparat. Segueix-me.
–
On anem?
El va dur fins a un edifici majestuós i i va trucar a la porta. De seguida el van obrir. –
Benvinguts al teatre del Branbig – va di un senyor-.
–
Teatre del Babig?
–
Branbig – el va corregir Pablo – segueix-me.
–
Pel camí en Pablo va explicar a en Michel la història del teatre Branbig:
–
Així que aquest és el lloc on Beethoven, Bramhs, Mozart i els altres van estudiar? - va dir en Michel.
L'ESCLETXA 66
Van arribar a una sala on hi havia un piano: –
A partir d'ara, aquesta serà la teva escola de música.
Els seus pares encara no sabien que tocava el piano; ell els dia que anava a casa d'un seu amic, però un dia els ho va confessar. Ells li van dir que no passava res i que continués.
I així, en Michel va seguir endavant fins que va arribar a ser un gran músic i va treure els seus pares de la pobresa.
Furbo 6A Toni Bautista
L'ESCLETXA 66
El conserge adormit
Fa temps, en una escola de França que es deia CEIP Pompeu Fabra que, per cert, era l’escola més gran del país, els alumnes de 6è A van haver de fer una obra de teatre que es titulava: Romeu i Julieta. Cada dilluns al matí assajaven dues hores. El dia de l’assaig final els va sortir perfecte! A la tarda van venir tots els pares dels nens i nenes. Els van maquillar i disfressar. Va començar l’obra... ple d’aplaudiments i cares alegres. Quan estaven a mitja escena es van apagar els llums de cop i tots els alumnes van cridar: -“Aaaaaaaaah !”, es van espantar tots, la profe va intentar calmar-los i va dir a la Maria (una nena asseguda de cinquè) que anés amb el conserge a veure si hi podria fer-hi alguna cosa, però es va trobar una gran sorpresa: estava adormit! Amb el braç sobre els comptadors de llum. La Maria el va intentar despertar però no va poder. Li vaig apartar els braç dels comptadors i de sobte es van encendre els llums. Va tornar al gimnàs, tothom la va aplaudir. Ella, molt contenta del que havia fet, va tornar a seure per acabar de veure l’obra de teatre.
Avril 11 6è A Sònia Bouyelam
L'ESCLETXA 66
L’artista de les ombres xineses Hi havia una vegada en Marc, un home de vint-i-nou anys, molt famós perquè era un “artista de les ombres xineses”. Els artistes de les ombres xineses són persones que creen figures amb les ombres de les mans. En Marc era una persona divertida, amable i també ajudava els necessitats. Un dia en Marc es va trobar un pobre senyor al terra perquè no tenia casa. El pobre home es deia Manolo. Cada dia en Marc passava pel carrer on sempre hi havia el seu amic Manolo i, cada dia, li donava quelcom; un dia li va donar roba, un altre menjar, un altre diners, fins que el va convidar a casa seva i a viure amb ell. Van ser companys de casa i amics. En Marc cada dia que tenia festa i no havia d’anar a fer ombres xineses practicava i també ensenyava cada dia al seu amic Manolo. Fins que un dia van arribar a ser molt bons artistes. En Marc el dilluns havia d’anar a treballar i el seu amo li havia dit que per fer aquella actuació a Barcelona s’havia de buscar una parella. En Marc va tenir una idea, proposar en Manolo! Va anar a demanar-ho i l’amo li va dir que sí. Però que havien d’assajar molt. En Marc hi va estar d’acord. En Marc se’n va anar corrents a assajar amb en Manolo.
L'ESCLETXA 66
El dia de la funció es van llevar, es van dutxar, van esmorzar i a punt! Ho van fer tan bé que tothom els va aplaudir. I així va ser com va nèixer el duet d’arts xineses més famós de tots els temps! Laia 6è B Laila Habibi
L'ESCLETXA 66
El circ Hi ha molta diversió màgies, acrobàcies i emoció. Hi ha animals per tot arreu però no van amb cotxe sinó a peu. Guaita, un trapezista! Però no hi ha cap motorista? L’Eloi, l’Oscar i en Dani hi aniran però tard hi arribaran. Pobres tigres! Els estan atiant! Però els estan ensinistrant amb fuets de menjar perquè espavilin a actuar. Surt el pallasso quina emoció! Però quan se’n va, baixa el teló. El circ és meravellós! Sobretot si hi ha algun ós. L’amic d’en Teo 6B Enric Pulido
L'ESCLETXA 66
COLORS
Hi havia un país llunyà, molt llunyà que estava darrera d'unes muntanyes nevades que esdeia Griselàndia,tot era gris com el nom indica:les flors eren grises,les cases, els carrers, fins i tot els habitants eren de color gris. Un bon dia en un carrer estret de Griselàndia en una casa que feia cantonada hi vivien una parella que estaven casats i esperaven un fill; quan va néixer en Grisós, el pare i la Grisenca van posar el nom de Colorit al seu fill perquè sabien que per alguna raó desconeguda era especial. En Colorit s'anava fent gran i un dia li va venir al cap aquesta pregunta: Quin és el meu color preferit?, però no sabia la resposta ni ell mateix, per això just el dia que va fer vuit anys va anarcapalboscabuscar una solució i caminant, caminant va veure un ocellet: un pitgris, un rouregris que feia aglans i méscoses. Al cap de dues hores de
L'ESCLETXA 66
caminar va veure davant dels seus peus una línia que lameitat era grisa i l'altrad'un colordesconegut molt vistós. Va aixecar la vist i va veure un pilotdelors llampants. Després per davantseu van passar quatreconills; un era lamare que readecolor blau i els altres tres petitons , els seus fills, un era rosa, l'altre verd i l'altre de color lila. En Colorit es va quedar bocabadat mirant la ciutat que es veia al fons, després va demanar a la mare del conill d'on eren.. I lamare conill va contestar: –
Sóc de la ciutat dels colors.
–
A la ciutat dels colors n'hi ha molts! -Va dir en Colorit.
–
A la ciutat dels colors n'hi ha molts! -va dir en Colorit.
–
I em donaries un color?
La conilla li va dir: Has d'anar a parlar amb el rei de la ciutat, i així es van
–
acomiadar. En Colorit va seguir el camí que li va dir la conilla blava i se'n va anar. Després d'haver passat el carrer color encastat va girar a l'esquerra i va seguir recte; després va veure un carrer que hi havia havia una botiga on venien verdures. Va agafar aquell
L'ESCLETXA 66
carrer i va seguir recte. Després de l'últim carrer va fer un quart de volta cap a la dreta i 150 passes; ja havia arribat al castell de la ciutat dels colors. Quan en Colorit va ser allà, va picar la porta dos cops: toc, toc... es va esperar uns segons i la porta immensa es va obrir. Dos soldats el van conduir fins al rei; el rei estava assegut en un tro luxós. El nen va dir:- Hola, sóc en Colorit i li voldria demanar un color per mi! El rei va dir: - Ho sento molt Colorit, jo no puc donar colors; això només ho pot fer el Rei del la pluja. Llavors el rei va dir: –
Colorit segueix el camí de pedres blaves i llavors trobaràs una muralla al voltant d'una muntanya i dius que et deixin passar, que véns de part meva! Després puges al cim i crides “hola Rei de la Pluja, sóc en Colorit i sóc de color gris. I et vinc a demanar un color per a mi”.
En Colorit ho va fer tal i com li havia dit el rei. Llavors el cel es va tornar de color gris i van aparèixer uns núvols gegants, va espetegar un tro inmens i el Rei de la Pluja, assegut i amb la seva veu profunda va dir:
L'ESCLETXA 66 –
En comptes d'un color... te'n donaré molts, per a que els puguis repartir!
–
En Colorit va dir:
–
Com ho faré, això?
– –
Et convertiré en l'Arc de Sant Martí i cada cop que plogui e faci sol podràs banyar de colors tot Griselàndia.
–
En Colorit li va donar les gràcies i ma tornar cap a casa.
Quan va arribar va explicar totes les aventures als seus pares, i la seva mare li va dir: –
Vols dir que això serà veritat?
–
Doncs jo no m'ho creuré fins que no ho vegi- va dir el pare .
–
Pare, mare, heu de tenir confiança en el Rei de la Pluja. Ell me'n va donar la seva paraula i hem d'esperr que plogui. Al cap d'uns dies es va escampar la notícia i tothom esperava il.lusionat a que plogués. Però semblava que la pluja es feia esperar, la gent anava perdent l'esperança i fins i tot els amics d'en Colorit se n'enreien.
– –
L'ESCLETXA 66 –
Però un dia es va posar a ploure. Era una pluja fina i abundant. En aquell mateix moment va aparèixer un sol brillant i en Colorit es va anar transformant en un majestuós Arc de Sant Martí. D'ell en sortien feixos de llum en totes direccions que anaven banyabt la ciutat de tots colors. I Griselpàndia no va ser mai més de color gris. Ah! I encara quan plou i fa sol, al cel hi podem veure un amic molt especial... en Colorit!
–
Engruna – 6èC
Judit Roquet
L'ESCLETXA 66
La Pirueta Piruleta Hola em dic Cargolina Lina i ara explicaré una història que em va passar ara ja fa uns anys abans de fer-me famosa. Hi havia una vegada un Cargol que es deia Lirol. Ell i jo, vivíem tranquils a la nostra casa, la Cargola Vividora, sense descobrir qui érem i podíem arribar a ser. Un dia va venir el meu pare el Cargol Pintor i la Cargolina Ballarina, la meva mare, per anar a veure el circ. Quan vam ser allà ens van demanar que sortíssim a l’escenari a intentar fer la pirueta Piruleta que ni el millor acròbata sabia fer. Avergonyits, el cargol Lirol i jo la vam fer i tothom es va quedar de pasta de moniato. En arribar a casa, els seus pares encara no havien dit res fins que a la meva mare se li va acudir: -Perquè no aneu a la ciutat Serpentina!
L'ESCLETXA 66
Segur que guanyaríeu el premi fent la Pirueta Piruleta. I jo dintre el meu cervell de cargola vaig pensar: -És impossible... la ciutat Serpentina és la ciutat de les arts, de les rialles, dels somriures, dels famosos, dels millors contants, acròbates,... allò era massa! -Però ja els ho vam dir que era impossible que allò havia estat xiripa. Quan vàrem marxar vàrem parlar d’allò i vam decidir... agafar la caravana la Cargola Feliç i de cap a la ciutat Serpentina al càmping Colors, el càmping amb més coses del món i més maco sense dir res més. Només entrar, hi havia la piscina més gran que aquells ulls havien vist mai, en aquells instants potser s’hi banyaven cent elefants, vuit riniceronts, vint hipopòtams, cinquanta cargols, tres marietes i cent-vint ocells. Després, més endavant, a les pistes de tennis aproximadament hi havien més d’un milió de jugadors entre lleopards, lleons, tigres, girafes,... No es veia ni on era la pilota! A continuació, hi havia les pistes de golf i cap al final totes les cadenes de centres comercials del món a dins, fins i tot, hi havia museus. I una mica més endavant les parcel·les eren grans i ben guarnides de flors i plantes silvestres. Quan vam estar estacionats amb la Cargolina parada i l’avancé muntat, vam agafar “la bavosa” (el nostre cotxe) i cap al pavelló d’esports del món animal. Abans d’entrar vam veure els pares del Cargol Lirol, el Cargol Dentista, i la Cargolina Acrobàtica i ens van dir: - Hola!!! On aneu vosaltres dos? – van dir amb cara d’estranyats. - Venim a presentar-nos a les proves acròbates per ensenyar al món la Piruleta Pirueta!!! – vaig dir. - De veritat? Ho dieu de debò? Uaaah!! Mai l’he vist fer i això
L'ESCLETXA 66
que jo sóc membre del jurat... a... i vigileu amb el Cargol Ronyós i la seva dona, la Pingüina Cristina Bé, no es presenta la seva dona però només vol el seu marit pels diners... perquè és la Pingüina Cristina i les pingüines no van amb els cargols... en fi, adéu, que vagi bé. – ens vam acomiadar. Quan vàrem entrar ens vam quedar bocabadats. Què maco! Al sostre hi havia un munt de serpentines penjades per tot arreu. De tan al·lucinats que estàvem, vam anar a parar al mig de la pista i vam interrompre la funció de dues marietes que cantaven. Van ser amables i en lloc d’esbroncar-nos es van presentar: -Hola, jo sóc la Cuca Trempada i ella és la meva dona, la Marieta Carinyoseta. I vosaltres, sou nous, oi? -Sí, som nous. Sóc el cargol Lirol i la meva dona, la Cargolina Lina. I ja va estar, uns nous amics!!! Però just quan vam acabar de fer unes rialles des de la torre més alta, en Jurat Sord els va dir (escoltant pel sonatone i cridant per l’altaveu) : - La vostra actuació és ara, sinó la feu, malament aneu!!! – va cridar amb cara d’enfadat. Ens vam dir adéu i vam anar a seure per sentir-los: -UN, DOS, TRES I... JO SÓOOOC LA CUUUCA TREMPAAADA TOT FENT BALIGA BALAGA. -i JOOO LA SEVA CARINYOSEEEETA!!!
DONEEETA
TOT
SENT
MOLT
Els vam aplaudir i just quan vam acabar una pingüina, guapa, elegant, prima i pintada, es va asseure al nostre costat i ens va dir somrient: -Hola em dic Pingüina Cristina i sóc la dona del Cargol Ronyós.
L'ESCLETXA 66
-Hola, nopsaltres som la Cargolina Lina i venim a les proves acrobàtiques. -Que guai!!! Jo no en sé d’acrobàcies, perquè quan era petita sempre suspenia gimnàstica. Però què hi farem, ja ho fa el meu home Ronyós- va riure. I ja va estar, una altra amiga. Quan vam acabar de parlar, just ens van cridar: la Cargolina Lina i el Cargol Lirol!!! -Aquí, aquí!!!- vam cridar contents. Vam sortir nerviosos i la vam fer un altre cop sense equivocarnos! Era una meravella, tantes tombarelles, salts, rodes i verticals... que al Jutge Sord li va agradar tant que va baixar de la torre més alta i va començar a plorar tot dient: -És que ... en tots aquests 102 anys de vida, mai havia vist una pirueta tan maca!!! Bueee...bueee... Vam passar la primera fase, la segona, la tercera, la quarta, la cinquena, la sisena fins a la última, la setena. A la final només quedàvem nosaltres i el Cargol Ronyós. Estàvem nerviosos, estirant, suant i fins i tot havíem plorat perquè si guanyàvem no només ens emportàvem la victòria sinó la copa Cargolina i 2.000.000 de cargons (euros en humà). Era al·lucinant!!! Teníem por, però ja no ens podíem fer enrera. A l’últim moment, em començava a fer mal la banya, però vaig pensar que només eren els nervis. Ens va tocar sortir a la pista i ens va sortir un número perfecte menys en l’últim moment que, tot llençant les piruetes en forma de cor, em vaig torçar la banya... i sense banya no tenia sentit de l’orientació i és clar, li van haver de donar el premi al Cargol Ronyós. Quan va sortir a recollir el seu premi, va anar a fer la gara-gara,
L'ESCLETXA 66
ben presumit i rient-se’n. Però la Pingüina Cristina ja s’havia adonat que els amics eren més important que els diners, i ho van anar a dir al jurat. Aquest va veure que els Cargolins havien treballat de valent però havíen tingut mala sort, en canvi el Cargol Ronyós havia fet el mateix número que cada any. Per això van decidir que no s’ho mereixia, per cregut i presumit!!! Els guàrdies de seguretat li van prendre el premi i allà mateix ens el van donar. Va ser molt emocionant. I si voleu saber com ha acabat tot, el Cargol Ronyós segueix igual de fastigós i de cregut. La Pingüina Cristina s’ha casat amb el Pingüí estimat i són feliços. I jo i el meu maridet ens hem fet famosos, fent la Pirueta Piruleta per tot el món!!! SWEET DREAMS- 6è C Júlia Crespo