Entrevista: Josep Maria Pijuan Campi贸 Catalunya Curses de Muntanya 2011
Una conversa llarga i entretinguda amb l’actual campió de curses de muntanya de Catalunya (FEEC), a Blancafort (Conca de Barberà), ens serveix per conèixer la seva opinió sobre tot el que envolta el món de córrer per muntanya. Encarregat d’obra entre setmana i amant de la muntanya a tota hora. Quan comença la teva afició per córrer per la muntanya?. Quan era petit, com la majoria de companys del col·legi, participava en els cross escolars que s’organitzaven per la província. Més endavant em vaig aficionar a la bicicleta de carretera on vaig arribar a estar federat tot i que vaig acabar deixant-ho ja que el nivell competitiu era molt alt i no podia compaginar-ho amb els estudis. Vaig continuar fent esport (futbol, córrer, ...) però sense dedicar-m’hi massa. Més endavant per motius de feina vaig estar en diferents pobles del Pirineu (Vielha, Llavorsí, ..) i allà aprofitava per fer excursions sovint i gaudir de tot aquell fantàstic entorn. Tot i que llavors corria majoritàriament en proves d’asfalt vaig començar a provar les curses de muntanya i cada cop m’hi vaig anar avocant més. M’agrada el contacte amb la muntanya i gaudeixo molt en aquestes curses, al principi hi participava sense cap tipus de preparació ni planificació específica.
Com valores la temporada 2011 que ja ha finalitzat?. Molt bona. Els resultats han estat fantàstics i hi han hagut força canvis, vaig començar formant part de l’equip Borges Trail, de la selecció catalana de curses de muntanya, i he participat en proves de la copa espanyola, ... La temporada passada no feia una preparació gaire específica i participava en moltes proves (25 curses l’any 2010) i entre setmana no entrenava gaire. Els resultats eren bons però em costava progressar. Aquesta temporada gràcies a l’estructura de la selecció catalana l’he planificat (11 curses l’any 2011) i preparat de millor forma i això s’ha reflexat en els resultats finals: - Campionat de Catalunya 2011 (FEEC) (1er) - Circuit català de curses de muntanya 2011 (FEEC) (1er) (5 curses) - Copa d’Espanya de curses per muntanya 2011 (FEDME) (6è) (4 curses) - Campionat d’Espanya 2011 (FEDME) (22è individual, 3r per equips: Selecció Catalana) (SkyMarathon Vallibierna – Vilaller)
Com descobreixes el projecte SkyGames 2012 de la Ribagorça Romànica? Al 2010 participo en el Kilometre Vertical Cara Amón de Barruera, a l’inscriure’m m’assabento que l’any següent seria campionat d’Espanya i al següent del Món. A més aquell mes d’agost van triar una imatge on sortia jo pel cartell promocional del test del circuit de l’SkyMarathon que van fer a Vilaller. Aquest any he participat de nou al Cara Amón i a l’SkyMarathon Vallibierna.
Com valores les dues proves en les que has participat aquest estiu en les muntanyes Ribagorçanes (Vertical Kilometer, SkyMarathon)?. L’organització ha estat molt bé, el lloc és fantàstic, l’ambient molt acollidor, ...a Vilaller la meteorologia ens va fer una mica la guitza ja que no vam poder fer el circuit llarg però en general crec que els SkyGames 2012 a la Ribagorça Romànica seran un èxit. El quilòmetre vertical a Barruera és un tipus de prova que m’agrada molt i que genera molt bon ambient
Vertical Kilometer. Cara Amón (Barruera) És un circuit molt exigent amb una part inicial en la que se surt ràpid ja que permet anar corrent gairebé fins al primer avituallament. Allà s’entra en una canal llarga i molt pendent, extremadament exigent on cal trobar un bon ritme caminant, mans als genolls, cap cot i a donar el màxim rendiment. El segon avituallament permet un breu respir i després d’una pala inclinadíssima, però breu, s’arriba al primer tram de carena que permet tornar a córrer i recuperar mínimament l’alè. En aquest punt, i després de superar un petit tram tècnic, s’encara la darrera pujada per un terreny força pedregós i exigent que ens condueix a la carena final i on s’acaba decidint el resultat de la prova. Un cop al cim de les Roies de Cardet (2.450 m) les sensacions són indescriptibles. Si la climatologia ho permet (com l’any 2010) es gaudeix d’unes vistes espectaculars dels cims i les valls dels voltants.
SkyMarathon Vallibierna (Vilaller) Va ser una llàstima no poder fer el circuit de distància marató amb un perfil que espanta només de mirar-lo dibuixat en un paper. Però la meteorologia és una característica més de la muntanya i no s’hi pot fer res. Vam acabar fent el circuit alternatiu, de distància mitja marató (21 km), amb un circuit molt bonic i molt ràpid sobretot en la part final. Després d’una aproximació pel fons de la vall s’inicia un senderó molt entretingut que cada cop s’enlaira més i ens deixa ben aviat en un terreny despullat de vegetació i cobert d’herba alpina que dibuixa el que són les fortes pendents que condueixen al cim de Comadelo (2.234m). En realitat es tracta d’un quilòmetre vertical en la primera part de la cursa on el nivell de desgast físic és molt alt i cal regular el ritme per no pagarho en la part final. La baixada és molt pendent al principi, amb algun tram tècnic que no representa masses dificultats, i progressivament suavitza el terreny propiciant que sigui una part final molt ràpida. En la part alta de la cursa les vistes són espectaculars tot i que no hi vaig poder parar gaire atenció és un d’aquells indrets on quan hi passes et dius “aquí hi he de tornar per gaudir-ne tranquil·lament”.
Quins consells donaries a l’organització i els voluntaris?. Sobre l’organització poca cosa a dir ja que vaig trobar que tot era correcte. Jo valoro molt que la ubicació dels avituallaments estigui ben estudiada en funció de les distàncies, desnivells, etc... També és molt important el marcatge en punts crítics ja que quan vas corrent molts cops ,degut al cansament, en encreuaments et costa veure les marques i això en una cursa et pot desconcentrar i generar ansietat. Una altra informació interessant en la cursa és la indicació dels punts quilomètrics. Als voluntaris d’entrada cal felicitar-los per la important funció que fan, els avituallaments estaven ben organitzats i ens animaven força. És important que a l’arribar a l’avituallament estigui tot ben endreçat (aigua, gel, fruita, ...) i les indicacions siguin clares, el que pretenem els corredors és no perdre ni el ritme ni la concentració en la cursa. En aquests punts també és important tenir informació d’on ens trobem respecte al recorregut total i quan queda (distància i desnivell).
Com valores l’estat de l’skyrunning al nostre país? Trobo que el nivell és molt alt, de fet som una potència a nivell mundial. Tradicionalment Catalunya i Euskadi han estat sempre al capdavant i ara la resta de seleccions “apreten” fort. A Catalunya sempre hi ha hagut un bon relleu generacional amb corredors de primer nivell; Quico Soler, Agustí Roc, Kilian Jornet, ... A nivell de corredors populars l’afició és impressionant, en algunes curses has de fer la inscripció amb força antelació o et quedes sense dorsal. El que crec que no està al mateix nivell en aquest país és el suport mediàtic. Cal aprofitar que els SkyGames es fan a casa per a que la gent d’aquí s’assabenti que som una potencia mundial en curses de muntanya, que el món no gira al voltant del Barça només [rialla...]. Cal tractar de fer la màxima difusió i promoció d’aquest esport i d’aquestes muntanyes. Recordo haver vist un vídeo amb imatges espectaculars del test que es va fer l’any passat al circuit d’SkyMarathon a Vilaller, això “enganxa” a qualsevol. La gent la pots captar per les imatges i a les curses de muntanya n’hi ha que són úniques; un corredor corrent per una cresta, baixant una tartera, corrent per un corriol, ...els paisatges acostumen a ser captivadors.
Un somni... Jo somio cada dia, quan surto a córrer per la muntanya somio cada dia. Mentre pugui sortir a córrer per la muntanya ja en tinc prou, si després cada dia et trobes millor i pots anar augmentant els resultats doncs perfecte. Quan més endavant acabes una cursa doncs millor però si aquesta val la pena només poder córrer i gaudir de l'entorn ja n'hi ha prou. Córrer per córrer, les metes han de ser curtes. No pots plantejar ara ser campió del món, com a costa molt arribar-hi pots acabar “cremat”. Jo no soc professional i vaig a passar-m'ho bé, em guanyo la vida sent encarregat d'obra, i si he arribat fins aquí és per que he anat pas a pas. No es pot pretendre córrer una marató a la primera de canvi. Fer una marató de muntanya és com fer una escudella, s'ha de fer a foc lent. Hi han excepcions, com Kilian, però la majoria arribem a la marató amb els anys i moltes curses que ens proporciona un bon fons físic. Pels més joves són millor proves ràpides i més curtes, poc a poc tot arriba. No t'has de posar límits, es tracta d'anar-te descobrint poc a poc amb nous reptes.
“Jo somio cada dia, ...quan surto a córrer per la muntanya” Josep Maria Pijuan Campió Catalunya Curses de Muntanya 2011
Entrevista publicada a: http://ribagorzaskygames.blogspot.com/