ENGEGA RECERCA
28/10/08
10:52
P谩gina 1
08 REVISTA
DE
LA
UNIVERSITAT
DE
GIRONA
novembre 2008
Aigua, mol猫cules i patrimoni
路 Joves investigadors: Premis Consell Social 路 Girona i la recerca en turisme
28/10/08
10:52
Página 2
EDITORIAL
ENGEGA RECERCA
Engega. Revista de la Universitat de Girona Edita: Universitat de Girona Coordina: Josep M. Fonalleras Equip de redacció: Carles Gorini i Francesc Ten Fotografia: Marta Payeró (Servei de Publicacions) i els autors corresponents Maquetació i il·lustració: Marc Vicens (Servei de Publicacions) Producció: Servei de Publicacions ISSN: 1988-3161 Dipòsit legal: Gi-835-2008 Amb el suport del Consell Social de la UdG
Recerca i més recerca Engega dedica aquest segon número en paper (la vuitena entrega de la revista) a uns quants exemples notables de la recerca que es fa a la Universitat de Girona. No hi és tota, la recerca (per descomptat), perquè el cabal de la UdG és molt elevat, impossible de dibuixar en un espai tan reduït. Però sí que es tracta d'una mostra significativa. En d'altres números d'Engega ja hem divulgat part del potencial investigador, una tasca en la qual incidirem encara més en el futur. Com va dir la rectora en el discurs d'inauguració del curs 2008-2009, “és imprescindible que prenguem consciència de la importància absolutament estratègica de la recerca. Se'ns exigeix que donem resposta a una pregunta crucial: què volem ser? Quin lloc vol ocupar la Universitat de Girona? La fortalesa de la recerca és determinant per a la resposta que hi donem”. Engega parla de recerca en molts àmbits: en humanitats, ciències socials, ciències experimentals, tecnologia i ciències de la vida, i també dóna la veu a joveníssims recercadors, amb l'afany de concretar l'esforç de relació entre la Universitat i l'educació secundària. Fem un repàs a molts dels ítems que la Universitat de Girona pot aportar en el seu actiu investigador. Al mateix temps, demostrem la capacitat de la universitat per intervenir en debats plenament actuals, a partir de la multiplicitat d'interessos que acull.
BY La revista ENGEGA no es fa responsable de les opinions expressades en els articles signats. Publicacions Pl. Sant Domènec, 3, 17071 Girona Tel. 972 41 80 99 Edifici Les Àligues www.udg.edu/publicacions publicacions@udg.edu
Aquest número d'Engega no intenta reflectir de manera exhaustiva la realitat investigadora de la Universitat de Girona. Els departaments, els centres i grups de recerca, els instituts, són múltiples i diversos. Però sí que, a partir del tast que oferim, transmetem aquesta imatge de fortalesa, que és certa i comprovable i que potser té el seu referent més immediat en la inauguració de l'edifici Giroemprèn al Parc Científic i Tecnològic.
/3/
Una recerca implicada en la societat, transmissora de coneixements i generadora d'impulsos socials i econòmics. Una recerca que ens acosta a una resposta contundent. La Universitat de Girona vol ser, és, una universitat moderna, capdavantera, il·lusionant.
28/10/08
10:52
Página 2
EDITORIAL
ENGEGA RECERCA
Engega. Revista de la Universitat de Girona Edita: Universitat de Girona Coordina: Josep M. Fonalleras Equip de redacció: Carles Gorini i Francesc Ten Fotografia: Marta Payeró (Servei de Publicacions) i els autors corresponents Maquetació i il·lustració: Marc Vicens (Servei de Publicacions) Producció: Servei de Publicacions ISSN: 1988-3161 Dipòsit legal: Gi-835-2008 Amb el suport del Consell Social de la UdG
Recerca i més recerca Engega dedica aquest segon número en paper (la vuitena entrega de la revista) a uns quants exemples notables de la recerca que es fa a la Universitat de Girona. No hi és tota, la recerca (per descomptat), perquè el cabal de la UdG és molt elevat, impossible de dibuixar en un espai tan reduït. Però sí que es tracta d'una mostra significativa. En d'altres números d'Engega ja hem divulgat part del potencial investigador, una tasca en la qual incidirem encara més en el futur. Com va dir la rectora en el discurs d'inauguració del curs 2008-2009, “és imprescindible que prenguem consciència de la importància absolutament estratègica de la recerca. Se'ns exigeix que donem resposta a una pregunta crucial: què volem ser? Quin lloc vol ocupar la Universitat de Girona? La fortalesa de la recerca és determinant per a la resposta que hi donem”. Engega parla de recerca en molts àmbits: en humanitats, ciències socials, ciències experimentals, tecnologia i ciències de la vida, i també dóna la veu a joveníssims recercadors, amb l'afany de concretar l'esforç de relació entre la Universitat i l'educació secundària. Fem un repàs a molts dels ítems que la Universitat de Girona pot aportar en el seu actiu investigador. Al mateix temps, demostrem la capacitat de la universitat per intervenir en debats plenament actuals, a partir de la multiplicitat d'interessos que acull.
BY La revista ENGEGA no es fa responsable de les opinions expressades en els articles signats. Publicacions Pl. Sant Domènec, 3, 17071 Girona Tel. 972 41 80 99 Edifici Les Àligues www.udg.edu/publicacions publicacions@udg.edu
Aquest número d'Engega no intenta reflectir de manera exhaustiva la realitat investigadora de la Universitat de Girona. Els departaments, els centres i grups de recerca, els instituts, són múltiples i diversos. Però sí que, a partir del tast que oferim, transmetem aquesta imatge de fortalesa, que és certa i comprovable i que potser té el seu referent més immediat en la inauguració de l'edifici Giroemprèn al Parc Científic i Tecnològic.
/3/
Una recerca implicada en la societat, transmissora de coneixements i generadora d'impulsos socials i econòmics. Una recerca que ens acosta a una resposta contundent. La Universitat de Girona vol ser, és, una universitat moderna, capdavantera, il·lusionant.
ENGEGA RECERCA
28/10/08
10:52
Página 4
SUMARI
Miquel Duran Vicerector de Política Científica i Planificació Estratègica
03 05 06 07 08 11 14 17 21 24 27 30 34 38 40 42 44 46
//// //// //// //// //// //// //// //// //// //// //// //// //// //// //// //// //// ////
Editorial Una universitat investigadora a Europa. Miquel Duran L’assistència al pacient i els nous estudis de medicina. Ramon Brugada L’aposta pel coneixement: el benestar del futur. Pere Condom La UdG, centre neuràlgic del món del turisme. Joaquim Maria Puigvert Quimeres que no són quimeres Patrimoni turístic L’entrevista: Ramon Moreno Amich Remoure la història per conèixer el present Premis Consell Social 2008 Esmunyedissa pròstata L’aigua al segle XXI Vattimo, estimulant i compromès La visió d’AQSENSE Perfils: Alfons Cornella UdG Express Novetats Editorials Fons d’art
Una universitat investigadora a Europa Els navegadors GPS via satèl·lit han esdevingut una eina molt útil per planificar rutes en cotxe, sobretot en viatjar a indrets desconeguts i per descobrir punts d’interès turístic. La seguretat que proporcionen permet viatjar amb tranquil·litat i han suposat una innovació espectacular. El Pla estratègic de la Universitat de Girona 2008-2013, aprovat el maig del 2008, és el full de ruta que la UdG ha obtingut del navegador universitari que fa servir diversos satèl·lits, com són el nou marc del procés de Bolonya i les diferents estratègies marcades per les administracions relacionades amb l’educació superior, com el Pacte nacional per a la recerca i la innovació, el Llibre blanc de l’ACUP o l’Estratègia Universitat 2015. El vehicle que recorre aquesta ruta, tot orientant-se gràcies al Pla estratègic, té cinc motors, el primer dels quals és precisament l’àmbit de la creació i transferència del coneixement. Amb aquest motor, la Universitat de Girona vol posicionar-se el 2013 com una universitat investigadora, on tot el seu personal acadèmic dugui a terme activitats en recerca bàsica — impulsada per la curiositat—, en recerca aplicada —adreçada a un objectiu concret— i en innovació tecnològica. La ruta que s’ha de seguir indica que els investigadors de la UdG han de treballar en xarxa amb altres investigadors i els grups de recerca han de crear les aliances necessàries per poder treballar en la frontera del coneixement i per generar idees emergents que valoritzin el capital humà de la universitat. El destí de la ruta és fer de la UdG un centre d’atracció d’investigadors combinant la seva activitat visible internacionalment amb l’oportunitat d’un entorn geogràfic que aporta valor, complementat amb bona disponibilitat de mitjans de transport.
La UdG potencia els seus grups més dinàmics i estimula línies transdisciplinàries mitjançant els seus instituts de recerca, dels quals n’hi ha actualment 10. Aquests centres són una part fonamental del motor que mou la recerca de la Universitat. Però la UdG ja no està sola en el territori gironí com a centre investigador. Afortunadament, han aparegut en els darrers temps diversos centres investigadors i centres tecnològics, participats per la mateixa UdG, que han aportat energia addicional al motor de la recerca. La majoria d’aquests centres estan establerts al Parc Científic i Tecnològic, un espai d’innovació que és un punt de trobada entre investigadors, grups de recerca, agents socials i empreses. El conjunt de línies de recerca, de grups i centres de recerca, tan propis com participats, i de departaments universitaris, configuren l'anomenat Arc de Recerca de la UdG. La UdG té un full de ruta proporcionat pel Pla estratègic. No es tracta d’un feixuc camió que amb prou feines passa per una estreta carretera secundària, sinó d’un lleuger vehicle que és adaptable a les circumstàncies i avança amb seguretat cap al seu destí: una universitat lligada al territori i una universitat investigadora a Europa.
/5/
/4/
Els mitjans per fer de la UdG una universitat investigadora s’han anat posant des de fa temps. Per un cantó, per les persones, pels investigadors i investigadores, tant els consolidats com en formació. I per un altre, per la seva organització en grups de recerca, dels quals n’hi ha més de 100. Aquests grups de recerca no són iguals. N’hi ha que estan en un estadi més avançat de consolidació que d’altres. Pel que fa a la seva producció investigadora i de transferència, una tercera
part d’aquests grups té un segell de qualitat atorgat per una convocatòria competitiva en l’àmbit català. I pel que fa a la seva activitat de transferència dels resultats de la recerca, una desena tenen un reconeixement especial en esdevenir centres de la Xarxa d’Innovació Tecnològica de Catalunya.
ENGEGA RECERCA
28/10/08
10:52
Página 4
SUMARI
Miquel Duran Vicerector de Política Científica i Planificació Estratègica
03 05 06 07 08 11 14 17 21 24 27 30 34 38 40 42 44 46
//// //// //// //// //// //// //// //// //// //// //// //// //// //// //// //// //// ////
Editorial Una universitat investigadora a Europa. Miquel Duran L’assistència al pacient i els nous estudis de medicina. Ramon Brugada L’aposta pel coneixement: el benestar del futur. Pere Condom La UdG, centre neuràlgic del món del turisme. Joaquim Maria Puigvert Quimeres que no són quimeres Patrimoni turístic L’entrevista: Ramon Moreno Amich Remoure la història per conèixer el present Premis Consell Social 2008 Esmunyedissa pròstata L’aigua al segle XXI Vattimo, estimulant i compromès La visió d’AQSENSE Perfils: Alfons Cornella UdG Express Novetats Editorials Fons d’art
Una universitat investigadora a Europa Els navegadors GPS via satèl·lit han esdevingut una eina molt útil per planificar rutes en cotxe, sobretot en viatjar a indrets desconeguts i per descobrir punts d’interès turístic. La seguretat que proporcionen permet viatjar amb tranquil·litat i han suposat una innovació espectacular. El Pla estratègic de la Universitat de Girona 2008-2013, aprovat el maig del 2008, és el full de ruta que la UdG ha obtingut del navegador universitari que fa servir diversos satèl·lits, com són el nou marc del procés de Bolonya i les diferents estratègies marcades per les administracions relacionades amb l’educació superior, com el Pacte nacional per a la recerca i la innovació, el Llibre blanc de l’ACUP o l’Estratègia Universitat 2015. El vehicle que recorre aquesta ruta, tot orientant-se gràcies al Pla estratègic, té cinc motors, el primer dels quals és precisament l’àmbit de la creació i transferència del coneixement. Amb aquest motor, la Universitat de Girona vol posicionar-se el 2013 com una universitat investigadora, on tot el seu personal acadèmic dugui a terme activitats en recerca bàsica — impulsada per la curiositat—, en recerca aplicada —adreçada a un objectiu concret— i en innovació tecnològica. La ruta que s’ha de seguir indica que els investigadors de la UdG han de treballar en xarxa amb altres investigadors i els grups de recerca han de crear les aliances necessàries per poder treballar en la frontera del coneixement i per generar idees emergents que valoritzin el capital humà de la universitat. El destí de la ruta és fer de la UdG un centre d’atracció d’investigadors combinant la seva activitat visible internacionalment amb l’oportunitat d’un entorn geogràfic que aporta valor, complementat amb bona disponibilitat de mitjans de transport.
La UdG potencia els seus grups més dinàmics i estimula línies transdisciplinàries mitjançant els seus instituts de recerca, dels quals n’hi ha actualment 10. Aquests centres són una part fonamental del motor que mou la recerca de la Universitat. Però la UdG ja no està sola en el territori gironí com a centre investigador. Afortunadament, han aparegut en els darrers temps diversos centres investigadors i centres tecnològics, participats per la mateixa UdG, que han aportat energia addicional al motor de la recerca. La majoria d’aquests centres estan establerts al Parc Científic i Tecnològic, un espai d’innovació que és un punt de trobada entre investigadors, grups de recerca, agents socials i empreses. El conjunt de línies de recerca, de grups i centres de recerca, tan propis com participats, i de departaments universitaris, configuren l'anomenat Arc de Recerca de la UdG. La UdG té un full de ruta proporcionat pel Pla estratègic. No es tracta d’un feixuc camió que amb prou feines passa per una estreta carretera secundària, sinó d’un lleuger vehicle que és adaptable a les circumstàncies i avança amb seguretat cap al seu destí: una universitat lligada al territori i una universitat investigadora a Europa.
/5/
/4/
Els mitjans per fer de la UdG una universitat investigadora s’han anat posant des de fa temps. Per un cantó, per les persones, pels investigadors i investigadores, tant els consolidats com en formació. I per un altre, per la seva organització en grups de recerca, dels quals n’hi ha més de 100. Aquests grups de recerca no són iguals. N’hi ha que estan en un estadi més avançat de consolidació que d’altres. Pel que fa a la seva producció investigadora i de transferència, una tercera
part d’aquests grups té un segell de qualitat atorgat per una convocatòria competitiva en l’àmbit català. I pel que fa a la seva activitat de transferència dels resultats de la recerca, una desena tenen un reconeixement especial en esdevenir centres de la Xarxa d’Innovació Tecnològica de Catalunya.
ENGEGA RECERCA
28/10/08
10:52
Página 6
Pere Condom Vilà Director del Parc Científic i Tecnològic
Ramon Brugada Degà de la Facultat de Medicina
L'assistència del pacient i els nous estudis de Medicina
L’aposta pel coneixement: el benestar del futur
Els protagonistes d'aquest inici de curs 2008-2009 han estat segurament els estudiants del primer curs de Medicina a la Universitat de Girona, i no només perquè comença una nova titulació universitària adaptada a Bolonya, sinó també per les implicacions que representa el fet d'haver obtingut, de les institucions universitàries i sanitàries, el compromís a llarg termini per la formació mèdica d'estudiants a les nostres comarques. Aconseguir l'equilibri territorial a Catalunya en l'oferta pública d'aquests estudis superiors era la raó de més pes per reivindicar la Facultat a Girona. I aquest any s'ha fet realitat. Aquest ambiciós projecte té quatre pilars fonamentals: els centres assistencials, encapçalats pel nou Hospital Universitari Josep Trueta, el nou Parc Científic i Tecnològic, el centre de recerca IDIBGI (Institut de Recerca Biomèdica de Girona) i la Facultat de Medicina. La Facultat és la peça central d'aquest engranatge. Amb la contractació de professorat per a la Facultat, metges i investigadors, les nostres comarques faran un salt qualitatiu cap a la consolidació del desenvolupament biomèdic. L'arribada dels estudis, però, també té unes implicacions assistencials importants que no podem deixar de tenir en compte. En primer lloc, una implicació teòrica: la Facultat posarà 500 estudiants, ments inquietes, als hospitals i àrees bàsiques de les nostres comarques, estudiants que plantejaran dubtes als seus mestres, els metges. Per als metges, això requerirà un autoaprenentatge continu que farà que hagin d'estar al dia dels darrers avenços en el seu camp. I això és bo, per a ells, per als pacients i, evidentment, també per als estudiants.
Amb aquest model docent teoricopràctic aconseguirem que, a cinquè, els estudiants ja siguin més competents que els actuals residents d'especialitat de primer any. La nostra és una Facultat innovadora que incorpora un sistema d'aprenentatge nou a Catalunya, d'acord amb el nou espai europeu d'educació, tant pel que fa a la manera d'ensenyar i d'estudiar com a la d'interaccionar amb el tutor, amb el professor o amb el malalt: la docència basada en objectius i en problemes. És un sistema que fa que l'estudiant comprengui molt més ràpidament les implicacions d'allò que llegeix als llibres. Tenim la sort que a Girona comencem de zero en un moment en què les altres facultats estan debatent com han d'adaptar el seu ensenyament clàssic a aquest model; nosaltres ja hem passat a l'acció. I ho fem amb el compromís personal de treure'n el màxim rendiment, tant els que posem en marxa el projecte com els que es plantegen de participar-hi. No tindrem mai més aquesta oportunitat, que, ambiciosos, no desaprofitarem.
L’empresa fa recerca i innova. Ella provoca, doncs, aquests canvis tecnològics i fa, de retruc, l’economia més competitiva, i, per tant, genera més benestar. Però, com passa en altres àmbits de la societat, el sector públic ha de fer també les seves contribucions. Les universitats tenen aquí un paper clau. Aquestes institucions necessiten recursos, molts recursos. La societat els aporta, però, evidentment, demana resultats a canvi. Avui la societat també suggereix una adaptació a formes organitzatives i de funcionament ajustades als temps actuals. Aquest procés de reconversió està obert. Així, les universitats creen centres externs de recerca, unitats de transferència de tecnologia, estructures de suport a la creació d’empreses o parcs científics i tecnològics.
i altres centres de recerca. La proximitat estimula la relació entre aquests agents i això genera activitat econòmica. Un parc aporta a un territori innovació i tecnologia, capacitat competitiva; en definitiva, riquesa econòmica i progrés social.
L’aposta d’un territori pel coneixement té efectes a llarg termini. Anys d’esforços intensos i continuats i múltiples actuacions i projectes porten al canvi. Girona n’és un paradigma. Amb quasi dues dècades de presència de la Universitat, es fan ara més palpables que mai els seus efectes en el territori, tant socialment com econòmicament. I el procés continua. Actuacions com la Facultat de Medicina i el campus de la salut canviaran el futur.
La fase inicial del Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona permetrà tancar la primera dècada del segle XXI amb la presència diària en aquell entorn d’unes 1.500 persones agrupades en 80 empreses i en 30 organismes públics. Però això és una llavor. Encarem la segona dècada amb un procés d’expansió que consolidarà la visió inicial. Sorgiran, doncs, iniciatives que portaran a Girona més infraestructures científiques, nous edificis i nous actors. Donarem també resposta a grans companyies tecnològiques que volen situar edificis propis a prop d’aquests centres de coneixement.
El Parc Científic i Tecnològic és un d’aquests grans projectes que desplegarà l’economia gironina. Ens preguntem què és un parc? Un parc és un espai de qualitat pel que fa a infraestructures i serveis avançats que concentra diversos actors: empreses, universitats
Girona ha estat sempre un territori socialment i econòmicament molt actiu. Però avui el món ens porta cap a una economia, una societat, basada en el coneixement. El Parc és una eina per avançar per aquest camí.
/7/
/6/
I en segon lloc, hi ha una implicació pràctica d'aquesta arribada dels estudis: canviem el model clàssic de pràctiques clíniques. L'estudiant, fins ara, no ha format part de l'equip assistencial, sinó que n'ha estat només un observador. En el nou model els estudiants es converteixen en la peça central de l'equip assistencial. Seran els primers de veure el malalt, examinar-lo i prendre les decisions. El nou sistema beneficiarà tant els metges, que tindran un company de feina en formació, com els malalts, que trobaran una altra persona preocupada pel seu benestar.
Hi ha una clara i forta relació entre nou coneixement i creixement econòmic. El motor principal de l’economia és el canvi tecnològic i la innovació i la investigació són la base d’aquesta evolució de la tecnologia. La R+D és, doncs, el nucli del sistema capitalista. És una apreciació encara més vàlida en moments de trasbalsos financers, quan es torna a remarcar la importància de l’economia real.
ENGEGA RECERCA
28/10/08
10:52
Página 6
Pere Condom Vilà Director del Parc Científic i Tecnològic
Ramon Brugada Degà de la Facultat de Medicina
L'assistència del pacient i els nous estudis de Medicina
L’aposta pel coneixement: el benestar del futur
Els protagonistes d'aquest inici de curs 2008-2009 han estat segurament els estudiants del primer curs de Medicina a la Universitat de Girona, i no només perquè comença una nova titulació universitària adaptada a Bolonya, sinó també per les implicacions que representa el fet d'haver obtingut, de les institucions universitàries i sanitàries, el compromís a llarg termini per la formació mèdica d'estudiants a les nostres comarques. Aconseguir l'equilibri territorial a Catalunya en l'oferta pública d'aquests estudis superiors era la raó de més pes per reivindicar la Facultat a Girona. I aquest any s'ha fet realitat. Aquest ambiciós projecte té quatre pilars fonamentals: els centres assistencials, encapçalats pel nou Hospital Universitari Josep Trueta, el nou Parc Científic i Tecnològic, el centre de recerca IDIBGI (Institut de Recerca Biomèdica de Girona) i la Facultat de Medicina. La Facultat és la peça central d'aquest engranatge. Amb la contractació de professorat per a la Facultat, metges i investigadors, les nostres comarques faran un salt qualitatiu cap a la consolidació del desenvolupament biomèdic. L'arribada dels estudis, però, també té unes implicacions assistencials importants que no podem deixar de tenir en compte. En primer lloc, una implicació teòrica: la Facultat posarà 500 estudiants, ments inquietes, als hospitals i àrees bàsiques de les nostres comarques, estudiants que plantejaran dubtes als seus mestres, els metges. Per als metges, això requerirà un autoaprenentatge continu que farà que hagin d'estar al dia dels darrers avenços en el seu camp. I això és bo, per a ells, per als pacients i, evidentment, també per als estudiants.
Amb aquest model docent teoricopràctic aconseguirem que, a cinquè, els estudiants ja siguin més competents que els actuals residents d'especialitat de primer any. La nostra és una Facultat innovadora que incorpora un sistema d'aprenentatge nou a Catalunya, d'acord amb el nou espai europeu d'educació, tant pel que fa a la manera d'ensenyar i d'estudiar com a la d'interaccionar amb el tutor, amb el professor o amb el malalt: la docència basada en objectius i en problemes. És un sistema que fa que l'estudiant comprengui molt més ràpidament les implicacions d'allò que llegeix als llibres. Tenim la sort que a Girona comencem de zero en un moment en què les altres facultats estan debatent com han d'adaptar el seu ensenyament clàssic a aquest model; nosaltres ja hem passat a l'acció. I ho fem amb el compromís personal de treure'n el màxim rendiment, tant els que posem en marxa el projecte com els que es plantegen de participar-hi. No tindrem mai més aquesta oportunitat, que, ambiciosos, no desaprofitarem.
L’empresa fa recerca i innova. Ella provoca, doncs, aquests canvis tecnològics i fa, de retruc, l’economia més competitiva, i, per tant, genera més benestar. Però, com passa en altres àmbits de la societat, el sector públic ha de fer també les seves contribucions. Les universitats tenen aquí un paper clau. Aquestes institucions necessiten recursos, molts recursos. La societat els aporta, però, evidentment, demana resultats a canvi. Avui la societat també suggereix una adaptació a formes organitzatives i de funcionament ajustades als temps actuals. Aquest procés de reconversió està obert. Així, les universitats creen centres externs de recerca, unitats de transferència de tecnologia, estructures de suport a la creació d’empreses o parcs científics i tecnològics.
i altres centres de recerca. La proximitat estimula la relació entre aquests agents i això genera activitat econòmica. Un parc aporta a un territori innovació i tecnologia, capacitat competitiva; en definitiva, riquesa econòmica i progrés social.
L’aposta d’un territori pel coneixement té efectes a llarg termini. Anys d’esforços intensos i continuats i múltiples actuacions i projectes porten al canvi. Girona n’és un paradigma. Amb quasi dues dècades de presència de la Universitat, es fan ara més palpables que mai els seus efectes en el territori, tant socialment com econòmicament. I el procés continua. Actuacions com la Facultat de Medicina i el campus de la salut canviaran el futur.
La fase inicial del Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona permetrà tancar la primera dècada del segle XXI amb la presència diària en aquell entorn d’unes 1.500 persones agrupades en 80 empreses i en 30 organismes públics. Però això és una llavor. Encarem la segona dècada amb un procés d’expansió que consolidarà la visió inicial. Sorgiran, doncs, iniciatives que portaran a Girona més infraestructures científiques, nous edificis i nous actors. Donarem també resposta a grans companyies tecnològiques que volen situar edificis propis a prop d’aquests centres de coneixement.
El Parc Científic i Tecnològic és un d’aquests grans projectes que desplegarà l’economia gironina. Ens preguntem què és un parc? Un parc és un espai de qualitat pel que fa a infraestructures i serveis avançats que concentra diversos actors: empreses, universitats
Girona ha estat sempre un territori socialment i econòmicament molt actiu. Però avui el món ens porta cap a una economia, una societat, basada en el coneixement. El Parc és una eina per avançar per aquest camí.
/7/
/6/
I en segon lloc, hi ha una implicació pràctica d'aquesta arribada dels estudis: canviem el model clàssic de pràctiques clíniques. L'estudiant, fins ara, no ha format part de l'equip assistencial, sinó que n'ha estat només un observador. En el nou model els estudiants es converteixen en la peça central de l'equip assistencial. Seran els primers de veure el malalt, examinar-lo i prendre les decisions. El nou sistema beneficiarà tant els metges, que tindran un company de feina en formació, com els malalts, que trobaran una altra persona preocupada pel seu benestar.
Hi ha una clara i forta relació entre nou coneixement i creixement econòmic. El motor principal de l’economia és el canvi tecnològic i la innovació i la investigació són la base d’aquesta evolució de la tecnologia. La R+D és, doncs, el nucli del sistema capitalista. És una apreciació encara més vàlida en moments de trasbalsos financers, quan es torna a remarcar la importància de l’economia real.
La UdG, centre neuràlgic del món del turisme
ENGEGA RECERCA
28/10/08
10:52
Página 8
Joaquim Maria Puigvert Vicerector de Relacions Institucionals, Societat i Cultura
La xarxa dels Centres de Recerca de Catalunya implica una aposta decidida del govern català per fer aflorar, dotar de contingut i expandir totes aquelles àrees de coneixement que, d’una manera o altra, representen un punt i a part en el panorama de la investigació a Catalunya. Girona disposa en l’actualitat de dos d’aquests centres: l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural i l’Institut Català de Recerca de l’Aigua; i s’està a l’expectativa sobre la destinació final de l’IRTUCA (Institut de Recerca en Turisme de Catalunya).
Antecedents Per diverses causes –històriques, econòmiques i de planejament acadèmic i investigador–, la UdG té suficients antecedents a favor i múltiples raons de coherència política per tal d’hostatjar-ne la futura seu.
Edifici Narcís Monturiol dins el Parc Científic i Tecnològic de la UdG preparat per acollir el futur IRTUCA.
El primer Institut Superior d’Estudis Turístics es va constituir el 1989 a Girona i va significar, aleshores, un pas endavant importantíssim per formalitzar la docència turística, per dotar-la de rang superior i per disposar d’un ens de referència en el món del turisme. Més endavant, la integració dels estudis de diplomat en turisme a la UdG va fer que Girona esdevingués el centre neuràlgic no solament de bona part de la docència (un factor estabilitzador que reclamava el sector) sinó del gruix de la investigació a l’entorn del turisme des d’aspectes tan diversos com els econòmics i empresarials, o els socials, culturals, històrics, jurídics i medioambientals.
La UdG, la universitat amb un major nombre d’estudiants de turisme Girona, finalment, amb la Facultat de Turisme, esdevé la Universitat de l’Estat –amb set escoles adscrites– amb un major nombre d’estudiants de turisme. Per aquest motiu de prevalença, la UdG va liderar i coordinar, per encàrrec de l’ANECA, el llibre blanc del nou títol de grau de turisme. Des de la UdG s’ha fet la major oferta de màsters oficials, ja sigui en coordinació amb la Universitat Rovira i Virgili, ja sigui en solitari, i la projecció internacional dels estudis de turisme està del tot consolidada de manera molt especial a través de l’ European Master in Tourism Management i de la cooperació internacional. Actualment la UdG és la primera Universitat de Catalunya i de l’ Estat en cooperació internacional en turisme, i la tercera d’ Europa, amb el major nombre de tesis doctorals llegides de totes les universitats catalanes relacionades amb el món turístic i amb uns estudis que s’han situat sempre entre els tres millors de l’ Estat.
Amb la complicitat del sector turístic i de l’administració catalana Quant al projecte d’IRTUCA, l’eix vertebrador de l’Institut ha estat dissenyat, impulsat i treballat des de la UdG, amb la complicitat del sector turístic i de l’administració catalana. L’any 2000 la UdG va presentar el projecte de Parc Científic de Turisme de Catalunya al sector turístic i a les institucions, i en el decret 18/2003 de dissolució de l’INSETUR ja es preveia la creació d’un Centre de Recerca Turística de Catalunya vinculat a la UdG, amb ubicació a l’edifici Narcís Monturiol (de propera inauguració) dins el Parc Científic i Tecnològic, preparat per acollir el futur IRTUCA. El fonament de l’interès de la UdG, doncs, no és feble ni fruit d’una intencionalitat oportunista. Es basa en la història, en la tradició, en els compromisos adquirits per la Generalitat, amb el cabal docent i investigador, en les perspectives anunciades de futur i amb el compromís ferm del sector envers Girona. Tot i això, la Universitat de Girona, conscient també del pes que atresora l’entorn i la pròpia capacitat docent i investigadora de la Universitat Rovira i Virgili, manté la voluntat ferma de continuar-hi cooperant, en el camp dels màsters i la recerca turística. Demanem, amb el suport d’institucions, ens i associacions, que la Conselleria ajudi a cercar una solució de compromís en la qual hi hagi un tracte d’equitat i d’igualtat entre la UdG i la URV pel que fa al futur IRTUCA, amb la finalitat d’enfortir la recerca turística en el sistema universitari català, liderada per ambdues universitats en les línies de recerca respectives.
/9/
/8/
Ja hem citat l’INSETUR, però també caldria fer esment del Centre de Recerca i Innovació de les Indústries Turístiques (CRIIT), amb seu al Parc Científic i Tecnològic de la UdG, centre que ha esdevingut un potent instrument d’articulació de les demandes i necessitats del sector turístic (des de tota mena d’empreses del sector a les institucions públiques) amb el món de la recerca universitària. Un fruit de tot plegat és que la UdG és la
primera universitat de Catalunya, en el món del turisme, pel que fa a recerca aplicada i innovació, com ho prova la gran quantitat de convenis signats.
La UdG, centre neuràlgic del món del turisme
ENGEGA RECERCA
28/10/08
10:52
Página 8
Joaquim Maria Puigvert Vicerector de Relacions Institucionals, Societat i Cultura
La xarxa dels Centres de Recerca de Catalunya implica una aposta decidida del govern català per fer aflorar, dotar de contingut i expandir totes aquelles àrees de coneixement que, d’una manera o altra, representen un punt i a part en el panorama de la investigació a Catalunya. Girona disposa en l’actualitat de dos d’aquests centres: l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural i l’Institut Català de Recerca de l’Aigua; i s’està a l’expectativa sobre la destinació final de l’IRTUCA (Institut de Recerca en Turisme de Catalunya).
Antecedents Per diverses causes –històriques, econòmiques i de planejament acadèmic i investigador–, la UdG té suficients antecedents a favor i múltiples raons de coherència política per tal d’hostatjar-ne la futura seu.
Edifici Narcís Monturiol dins el Parc Científic i Tecnològic de la UdG preparat per acollir el futur IRTUCA.
El primer Institut Superior d’Estudis Turístics es va constituir el 1989 a Girona i va significar, aleshores, un pas endavant importantíssim per formalitzar la docència turística, per dotar-la de rang superior i per disposar d’un ens de referència en el món del turisme. Més endavant, la integració dels estudis de diplomat en turisme a la UdG va fer que Girona esdevingués el centre neuràlgic no solament de bona part de la docència (un factor estabilitzador que reclamava el sector) sinó del gruix de la investigació a l’entorn del turisme des d’aspectes tan diversos com els econòmics i empresarials, o els socials, culturals, històrics, jurídics i medioambientals.
La UdG, la universitat amb un major nombre d’estudiants de turisme Girona, finalment, amb la Facultat de Turisme, esdevé la Universitat de l’Estat –amb set escoles adscrites– amb un major nombre d’estudiants de turisme. Per aquest motiu de prevalença, la UdG va liderar i coordinar, per encàrrec de l’ANECA, el llibre blanc del nou títol de grau de turisme. Des de la UdG s’ha fet la major oferta de màsters oficials, ja sigui en coordinació amb la Universitat Rovira i Virgili, ja sigui en solitari, i la projecció internacional dels estudis de turisme està del tot consolidada de manera molt especial a través de l’ European Master in Tourism Management i de la cooperació internacional. Actualment la UdG és la primera Universitat de Catalunya i de l’ Estat en cooperació internacional en turisme, i la tercera d’ Europa, amb el major nombre de tesis doctorals llegides de totes les universitats catalanes relacionades amb el món turístic i amb uns estudis que s’han situat sempre entre els tres millors de l’ Estat.
Amb la complicitat del sector turístic i de l’administració catalana Quant al projecte d’IRTUCA, l’eix vertebrador de l’Institut ha estat dissenyat, impulsat i treballat des de la UdG, amb la complicitat del sector turístic i de l’administració catalana. L’any 2000 la UdG va presentar el projecte de Parc Científic de Turisme de Catalunya al sector turístic i a les institucions, i en el decret 18/2003 de dissolució de l’INSETUR ja es preveia la creació d’un Centre de Recerca Turística de Catalunya vinculat a la UdG, amb ubicació a l’edifici Narcís Monturiol (de propera inauguració) dins el Parc Científic i Tecnològic, preparat per acollir el futur IRTUCA. El fonament de l’interès de la UdG, doncs, no és feble ni fruit d’una intencionalitat oportunista. Es basa en la història, en la tradició, en els compromisos adquirits per la Generalitat, amb el cabal docent i investigador, en les perspectives anunciades de futur i amb el compromís ferm del sector envers Girona. Tot i això, la Universitat de Girona, conscient també del pes que atresora l’entorn i la pròpia capacitat docent i investigadora de la Universitat Rovira i Virgili, manté la voluntat ferma de continuar-hi cooperant, en el camp dels màsters i la recerca turística. Demanem, amb el suport d’institucions, ens i associacions, que la Conselleria ajudi a cercar una solució de compromís en la qual hi hagi un tracte d’equitat i d’igualtat entre la UdG i la URV pel que fa al futur IRTUCA, amb la finalitat d’enfortir la recerca turística en el sistema universitari català, liderada per ambdues universitats en les línies de recerca respectives.
/9/
/8/
Ja hem citat l’INSETUR, però també caldria fer esment del Centre de Recerca i Innovació de les Indústries Turístiques (CRIIT), amb seu al Parc Científic i Tecnològic de la UdG, centre que ha esdevingut un potent instrument d’articulació de les demandes i necessitats del sector turístic (des de tota mena d’empreses del sector a les institucions públiques) amb el món de la recerca universitària. Un fruit de tot plegat és que la UdG és la
primera universitat de Catalunya, en el món del turisme, pel que fa a recerca aplicada i innovació, com ho prova la gran quantitat de convenis signats.
ENGEGA RECERCA
28/10/08
10:52
Página 10
/10/
Fa vuit anys, els investigadors Eduard Bardají i Emili Montesinos van decidir que podien treballar conjuntament. Van començar per produir una sèrie de molècules basades en pèptids antimicrobians d’origen animal, que es van sintetitzar en unes molècules híbrides més petites anomenades quimeres, i que després van provar en plantes vives. La intenció era esbrinar si serien capaces de guarir algunes de les malalties més greus que afectaven els fruiters. I va resultar que sí.
ENGEGA RECERCA
28/10/08
10:52
Página 10
/10/
Fa vuit anys, els investigadors Eduard Bardají i Emili Montesinos van decidir que podien treballar conjuntament. Van començar per produir una sèrie de molècules basades en pèptids antimicrobians d’origen animal, que es van sintetitzar en unes molècules híbrides més petites anomenades quimeres, i que després van provar en plantes vives. La intenció era esbrinar si serien capaces de guarir algunes de les malalties més greus que afectaven els fruiters. I va resultar que sí.
ENGEGA RECERCA
E
28/10/08
10:52
Página 12
duard Bardají és el director del LIPPSO, el Laboratori d’Innovació en Processos i Productes de Síntesi Orgànica. D’acord amb les línies de recerca en què treballa, disposa de productes bioactius enfocats a la medicina. Emili Montesinos dirigeix el CIDSAV, el Centre d’Innovació i Desenvolupament en Sanitat Vegetal, el qual disposa d’una plataforma de prospecció de molècules actives. El CIDSAV i el LIPPSO són dos grups de recerca de la Universitat de Girona que pertanyen a la Xarxa IT de la Generalitat de Catalunya. La intersecció d’ambdós equips, aquella decisió de Bardají i Montesinos de treballar plegats, ha permès ampliar la recerca cap a àmbits més diversos d’aquells que per si mateixos haurien conreat. Arran d’aquest procés, està a punt de néixer una spin off que valoritzarà els resultats i els transferirà de manera adequada a la indústria.
Eduard Bardají i Emili Montesinos estan treballant per crear una spin off, com a embrió d’una empresa tecnològica orientada a l’explotació dels resultats de la recerca. Han produït dos pèptids molt efectius no només en plantes, sinó també en humans i en animals, que tenen la particularitat de presentar una toxicitat molt baixa.
Col·laboració, primera clau de l’èxit Fer créixer el valor dels resultats La col·laboració entre el LIPPSO, format per investigadors de la Facultat de Ciències, i el CIDSAV, al qual estan adscrits investigadors de l’Escola Politècnica Superior, ha donat com a resultat una producció científica interessantíssima. Des dels inicis del procés fins avui s’ha viscut una relació interactiva en la qual la informació ha circulat en ambdues direccions, la qual cosa ha significat una millora constant en els resultats de la recerca. En aquest temps s’ha passat d’obtenir molècules no gaire bones, com les definien els mateixos investigadors, a produir-ne de millors i en més gran quantitat. Tot plegat ha conduït a la producció de dos pèptids molt efectius no només en plantes, sinó també en humans i en animals, que tenen la particularitat de presentar una toxicitat molt baixa. Amb els resultats, a més, han arribat les patents, que són propietat de la Universitat de Girona.
És per aquest motiu que s’està treballant per crear una spin off, com a embrió d’una empresa tecnològica orientada a l’explotació dels resultats de la recerca. Bardají i Montesinos esperen que, gràcies a la spin off, les molècules que produeixen puguin transcendir l’àmbit fitosanitari per introduir-se en altres camps, com el farmacèutic, el veterinari, el cosmètic o el del homecare. Els investigadors anuncien que disposen de tota una cartera de molècules noves, algunes de les quals ja es poden explotar comercialment i d’altres que estan en procés d’avaluació. L’estratègia per fer el salt al mercat ha estat dissenyada a consciència per Bardají i Montesinos, que consideren que disposen de bons antimicrobians, clars candidats a substituir alguns antibiòtics que no poden mantenir-se en determinades aplicacions. Una part de la tàctica ha estat el fet de patentar els resultats abans de publicarlos, la qual cosa els ha permès protegir la tecnologia, tot i que això ha generat que, per un temps, no hagin donat a conèixer cap detall d’allò en què treballaven. La decisió de patentar primer i publicar després és un model d’actuació que els investigadors manifesten haver après d’altres països amb més experiència a l’hora de fer créixer les idees.
Eduard Bardají i Emili Montesinos
Recerca bàsica més recerca aplicada, igual a oportunitats
En el camí de la química verda i la biotecnologia
L’espai científic que ocuparà la spin off ha de ser, segons els seus impulsors, una oportunitat per potenciar els estudis de biomedicina a Girona, perquè uns quants dels compostos amb els quals treballen presenten propietats antitumorals i anticoagulants. Es complementen, alhora, amb alguns dels objectius del Centre de Noves Tecnologies i Processos Alimentaris (CENTA), perquè els pèptids també tenen aplicacions en la indústria de la conservació dels aliments. Montesinos expressa la voluntat d’establir sinergies amb diversos àmbits per generar un clúster biomèdic al Parc Científic i Tecnològic de Girona, en el qual ja hi ha establertes altres spin off, com Microbial, de Jesús Garcia Gil.
De pèptids n'hi ha molts. D'un bon grapat no es coneix bé la funció que fan, però els seus efectes biològics comencen a ser apreciats. Va haver-hi un temps en què el seu ús va quedar restringit perquè resultava molt difícil desenvolupar-ne fàrmacs, però ara les coses estan canviant. Emili Montesinos posa l'exemple de la lactoferrina, un pèptid present a la llet materna que, entre altres, té la funció de fixar el ferro que adquireix la mare per dur-lo al nadó. S'ha descobert que quan aquest pèptid s'hidrolitza per mitjà d'uns enzims que hi ha a la mateixa llet, es transforma en lactoferricina, que és un efectiu antimicrobià. Una empresa ha aconseguit sintetitzar aquest pèptid i ara el vol posar al mercat. Aquest és l'exemple que volen seguir, el de partir de molècules que hi ha a la natura per sintetitzar-les i dur-les al mercat. Montesinos afirma que es troba en el moment més apassionant de la seva vida professional, després de trenta anys de dedicar-se a la investigació. Eduard Bardají no té cap dubte que són en un moment important, un projecte en el qual ha conegut el potencial dels agents naturals.
Els resultats de la recerca són també una garantia per millorar la docència, sobretot la de postgrau. Bardají i Montesinos coordinen cadascun un màster de la seva especialitat i han obtingut la menció de qualitat del Ministeri. L’un i l’altre destaquen la transferència que fan als estudiants, que d’aquesta manera tenen coneixement directe d’una recerca de qualitat i poden treballar al laboratori amb tecnologies capdavanteres. En aquests moments hi ha una trentena d’investigadors que treballen per fer progressar aquesta aventura, la qual cosa equival a quatre o cinc vegades el volum dels grups de recerca que la van originar. Entre tots, hi ha vuit doctorands i uns quants estudiants de DEA, que provenen de la Facultat de Ciències, i del projecte final de carrera, que ho fan de l’Escola Politècnica Superior. Representa, per tant, una oportunitat especial per als joves investigadors de la UdG, que disposaran d’una plataforma que els permetrà donar valor al seu currículum.
/13/
/12/
Les molècules que ha patentat la UdG es componen de pèptids de 10 o 12 aminoàcids naturals i han estat dissenyades per evitar molts dels problemes que avui presenten les de la competència. Cal tenir present que hi ha entre quatre-cents i cinccents patents registrades sobre pèptids antimicrobians i, si es vol tenir èxit, és necessari ser el millor. Bardají i Montesinos destaquen el valor de les molècules que han produït, perquè compleixen cinc requisits imprescindibles. El primer és que són molt actives. Han de ser-ho tant com els antibiòtics, com la penicil·lina o l’estreptomicina. El segon és que són biodegradables, per avantatjar els antibiòtics, que no ho són. El tercer requisit és el de l’equilibri, perquè han de ser prou estables per mantenir el principi actiu i suficientment inestables per biodegradar-se. Un quart és que repliquen el mecanisme d’acció d’una estructura natural, a la qual són sensibles bacteris i fongs, i que té l’avantatge de no crear resistències. El cinquè és que els pèptids dissenyats es poden arribar a obtenir biotecnològicament, produïts en quantitats industrials a partir de cultius de plantes en biofactories.
Els resultats que ha obtingut la intersecció entre el CIDSAV i el LIPPSO són molt bons, però és necessària una estructura que els valoritzi i els faci atractius a la indústria. Valoritzar-los en el sentit de triar, entre tots els resultats, aquells que són en veritat transferibles i que el mercat demana i, a més, donar-los el valor que remuneri l’esforç de tots aquests anys. El projecte de pèptids antimicrobians ha mobilitzat mes d’un milió d’euros i, recentment, ha aconseguit un finançament de 200.000 € per estudiar altres aplicacions.
ENGEGA RECERCA
E
28/10/08
10:52
Página 12
duard Bardají és el director del LIPPSO, el Laboratori d’Innovació en Processos i Productes de Síntesi Orgànica. D’acord amb les línies de recerca en què treballa, disposa de productes bioactius enfocats a la medicina. Emili Montesinos dirigeix el CIDSAV, el Centre d’Innovació i Desenvolupament en Sanitat Vegetal, el qual disposa d’una plataforma de prospecció de molècules actives. El CIDSAV i el LIPPSO són dos grups de recerca de la Universitat de Girona que pertanyen a la Xarxa IT de la Generalitat de Catalunya. La intersecció d’ambdós equips, aquella decisió de Bardají i Montesinos de treballar plegats, ha permès ampliar la recerca cap a àmbits més diversos d’aquells que per si mateixos haurien conreat. Arran d’aquest procés, està a punt de néixer una spin off que valoritzarà els resultats i els transferirà de manera adequada a la indústria.
Eduard Bardají i Emili Montesinos estan treballant per crear una spin off, com a embrió d’una empresa tecnològica orientada a l’explotació dels resultats de la recerca. Han produït dos pèptids molt efectius no només en plantes, sinó també en humans i en animals, que tenen la particularitat de presentar una toxicitat molt baixa.
Col·laboració, primera clau de l’èxit Fer créixer el valor dels resultats La col·laboració entre el LIPPSO, format per investigadors de la Facultat de Ciències, i el CIDSAV, al qual estan adscrits investigadors de l’Escola Politècnica Superior, ha donat com a resultat una producció científica interessantíssima. Des dels inicis del procés fins avui s’ha viscut una relació interactiva en la qual la informació ha circulat en ambdues direccions, la qual cosa ha significat una millora constant en els resultats de la recerca. En aquest temps s’ha passat d’obtenir molècules no gaire bones, com les definien els mateixos investigadors, a produir-ne de millors i en més gran quantitat. Tot plegat ha conduït a la producció de dos pèptids molt efectius no només en plantes, sinó també en humans i en animals, que tenen la particularitat de presentar una toxicitat molt baixa. Amb els resultats, a més, han arribat les patents, que són propietat de la Universitat de Girona.
És per aquest motiu que s’està treballant per crear una spin off, com a embrió d’una empresa tecnològica orientada a l’explotació dels resultats de la recerca. Bardají i Montesinos esperen que, gràcies a la spin off, les molècules que produeixen puguin transcendir l’àmbit fitosanitari per introduir-se en altres camps, com el farmacèutic, el veterinari, el cosmètic o el del homecare. Els investigadors anuncien que disposen de tota una cartera de molècules noves, algunes de les quals ja es poden explotar comercialment i d’altres que estan en procés d’avaluació. L’estratègia per fer el salt al mercat ha estat dissenyada a consciència per Bardají i Montesinos, que consideren que disposen de bons antimicrobians, clars candidats a substituir alguns antibiòtics que no poden mantenir-se en determinades aplicacions. Una part de la tàctica ha estat el fet de patentar els resultats abans de publicarlos, la qual cosa els ha permès protegir la tecnologia, tot i que això ha generat que, per un temps, no hagin donat a conèixer cap detall d’allò en què treballaven. La decisió de patentar primer i publicar després és un model d’actuació que els investigadors manifesten haver après d’altres països amb més experiència a l’hora de fer créixer les idees.
Eduard Bardají i Emili Montesinos
Recerca bàsica més recerca aplicada, igual a oportunitats
En el camí de la química verda i la biotecnologia
L’espai científic que ocuparà la spin off ha de ser, segons els seus impulsors, una oportunitat per potenciar els estudis de biomedicina a Girona, perquè uns quants dels compostos amb els quals treballen presenten propietats antitumorals i anticoagulants. Es complementen, alhora, amb alguns dels objectius del Centre de Noves Tecnologies i Processos Alimentaris (CENTA), perquè els pèptids també tenen aplicacions en la indústria de la conservació dels aliments. Montesinos expressa la voluntat d’establir sinergies amb diversos àmbits per generar un clúster biomèdic al Parc Científic i Tecnològic de Girona, en el qual ja hi ha establertes altres spin off, com Microbial, de Jesús Garcia Gil.
De pèptids n'hi ha molts. D'un bon grapat no es coneix bé la funció que fan, però els seus efectes biològics comencen a ser apreciats. Va haver-hi un temps en què el seu ús va quedar restringit perquè resultava molt difícil desenvolupar-ne fàrmacs, però ara les coses estan canviant. Emili Montesinos posa l'exemple de la lactoferrina, un pèptid present a la llet materna que, entre altres, té la funció de fixar el ferro que adquireix la mare per dur-lo al nadó. S'ha descobert que quan aquest pèptid s'hidrolitza per mitjà d'uns enzims que hi ha a la mateixa llet, es transforma en lactoferricina, que és un efectiu antimicrobià. Una empresa ha aconseguit sintetitzar aquest pèptid i ara el vol posar al mercat. Aquest és l'exemple que volen seguir, el de partir de molècules que hi ha a la natura per sintetitzar-les i dur-les al mercat. Montesinos afirma que es troba en el moment més apassionant de la seva vida professional, després de trenta anys de dedicar-se a la investigació. Eduard Bardají no té cap dubte que són en un moment important, un projecte en el qual ha conegut el potencial dels agents naturals.
Els resultats de la recerca són també una garantia per millorar la docència, sobretot la de postgrau. Bardají i Montesinos coordinen cadascun un màster de la seva especialitat i han obtingut la menció de qualitat del Ministeri. L’un i l’altre destaquen la transferència que fan als estudiants, que d’aquesta manera tenen coneixement directe d’una recerca de qualitat i poden treballar al laboratori amb tecnologies capdavanteres. En aquests moments hi ha una trentena d’investigadors que treballen per fer progressar aquesta aventura, la qual cosa equival a quatre o cinc vegades el volum dels grups de recerca que la van originar. Entre tots, hi ha vuit doctorands i uns quants estudiants de DEA, que provenen de la Facultat de Ciències, i del projecte final de carrera, que ho fan de l’Escola Politècnica Superior. Representa, per tant, una oportunitat especial per als joves investigadors de la UdG, que disposaran d’una plataforma que els permetrà donar valor al seu currículum.
/13/
/12/
Les molècules que ha patentat la UdG es componen de pèptids de 10 o 12 aminoàcids naturals i han estat dissenyades per evitar molts dels problemes que avui presenten les de la competència. Cal tenir present que hi ha entre quatre-cents i cinccents patents registrades sobre pèptids antimicrobians i, si es vol tenir èxit, és necessari ser el millor. Bardají i Montesinos destaquen el valor de les molècules que han produït, perquè compleixen cinc requisits imprescindibles. El primer és que són molt actives. Han de ser-ho tant com els antibiòtics, com la penicil·lina o l’estreptomicina. El segon és que són biodegradables, per avantatjar els antibiòtics, que no ho són. El tercer requisit és el de l’equilibri, perquè han de ser prou estables per mantenir el principi actiu i suficientment inestables per biodegradar-se. Un quart és que repliquen el mecanisme d’acció d’una estructura natural, a la qual són sensibles bacteris i fongs, i que té l’avantatge de no crear resistències. El cinquè és que els pèptids dissenyats es poden arribar a obtenir biotecnològicament, produïts en quantitats industrials a partir de cultius de plantes en biofactories.
Els resultats que ha obtingut la intersecció entre el CIDSAV i el LIPPSO són molt bons, però és necessària una estructura que els valoritzi i els faci atractius a la indústria. Valoritzar-los en el sentit de triar, entre tots els resultats, aquells que són en veritat transferibles i que el mercat demana i, a més, donar-los el valor que remuneri l’esforç de tots aquests anys. El projecte de pèptids antimicrobians ha mobilitzat mes d’un milió d’euros i, recentment, ha aconseguit un finançament de 200.000 € per estudiar altres aplicacions.
28/10/08
10:52
Página 14
Patrimoni turístic
ENGEGA RECERCA
Les destinacions de sol i platja han fabricat la imatge d’un turista unidimensional i superflu. Les coses, de mica en mica, han anat canviant i actualment no és possible entendre una destinació turística en la qual, entre els seus ingredients, no hi hagi un bon museu, esglésies o jaciments arqueològics per visitar. Quan en el paquet de les vacances hi va inclòs el patrimoni, podem imaginar-nos que aquest pot passar a convertir-se en un esquer per atreure els visitants. Aquesta possibilitat existeix. Amb tot, també hi ha altres formes de fer conviure l’autenticitat del llegat cultural amb la seva capacitat de comunicar i atreure. Aquesta és una qüestió que preocupa els especialistes en el patrimoni i el turisme. Els professors de la UdG José Antonio Donaire, responsable del Laboratori Multidisciplinari de Recerca en Turisme (LMRT), i Gabriel Alcalde, director de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural (ICRPC), tenen una llarga trajectòria de treball en aquest camp i són testimonis privilegiats dels canvis en les actituds dels visitants.
Qualitat versus quantitat Els darrers anys han vist l’evolució d’un model en el qual la voluntat d’atreure visitants ha creat dinàmiques en què s’ha prioritzat la turistificació del patrimoni per incrementar el nombre de visites. Aquestes pràctiques han acabat impregnant diversos àmbits de la gestió local i, fins i tot, els mateixos equipaments. Gabriel Alcalde assegura que avui encara es pensa en quants dinars de més se serviran als restaurants a l’hora d’activar el patrimoni, un bé que, pel director del ICRPC, es tendeix a veure excessivament com un objecte de consum. Tampoc els mitjans no sembla que s’interessin gaire pels museus si no és quan arriba el moment de donar a conèixer el nombre de visitants. “És un error construir espais només per als turistes”, afirma José Antonio Donaire, una afirmació que defensa des d’un doble argument: el primer és que deixa fora la mirada local, la qual cosa genera tensions entre amfitrions i hostes; el segon és que fins i tot el turista acaba reconeixent l’artifici. Com a conseqüència, s’ha estès la idea que resident i turista són dues figures antagòniques, tot pensant que el primer és aquell que accedeix a la cultura d’una manera autèntica i expressiva i que el segon ho fa d’una manera tangencial, supèrflua i, fins i tot, perversa, expliquen els experts. Si una cosa tenen clara els dos investigadors és que les accions cal fer-les des de la mirada local i, si és necessari, adaptar-les més endavant a les necessitats d’aquells que vindran de fora. Per Donaire, “en la gestió de la cultura i el patrimoni és necessària l’honestedat; només jugant amb aquesta clau el resultat funciona”.
Els investigadors José Antonio Donaire i Gabriel Alcalde
Turistificació “És un error construir espais només per als turistes, si és així, es deixa fora la mirada local, la qual cosa genera tensions entre amfitrions i hostes”. Internet Internet possibilita el fet que els turistes es relacionin amb els equipaments de manera directa.
Patrimoni, turisme i Internet
La crisi del turisme de sol i platja: la reconversió Quan el model de turisme de sol i platja entra en crisi, la valorització del patrimoni cultural apareix com una taula de salvació. En aquest cas és molt important ser conscients que una cosa és l’objecte i l’altre el model, perquè es corre el risc de “projectar sobre les noves estructures els mateixos models que s’utilitzaven per al turisme de sol i platja”, adverteix Donaire. En el cas de la Costa Brava, la riquesa del seu patrimoni pot permetre que sigui, en opinió d’Alcalde, una via per a una nova percepció d’aquest espai, però “cal coordinació —adverteix—, perquè ara els diferents elements patrimonials estan excessivament fragmentats, la qual cosa els resta visibilitat”. En aquesta transformació també hi estan convidats els visitants, als quals cal veure com uns aliats. Estudis recents fets en un espai com Lloret han demostrat que els turistes que hi fan estada visiten fins a set pobles de la rodalia cercant alguna cosa més que sol, platja i beguda barata. Aquest canvi d’actitud ha de venir acompanyat d’una “adaptació dels models de gestió a aquells que tinguin en compte aques-
/15/
/14/
Les relacions que estableix el visitant amb el patrimoni tenen com a característica una gran complexitat. En aquest sentit, les noves xarxes virtuals han arribat per fer-se un lloc en aquest escenari i renovar-lo. Internet possibilita el fet que els turistes es relacionin amb els equipaments de manera directa, la qual cosa, segons Donaire, “ha diluït el paper de la intermediació entre l’oferta i la demanda”. Aquest nou canal ha provocat l’emergència d’elements patrimonials que es mantenien ocults. Encara més en aquesta direcció, Donaire destaca el fet que la xarxa ha permès el contacte dels pre-turistes amb els post-turistes, la qual cosa ha donat a conèixer la seva mirada i tenir-la present, perquè si una cosa s’ha vist és que “hi ha una certa distància entre la manera com pensem que ens miren i com ho fan en realitat”. Alcalde recorda que els estudis de públic que des de fa anys es duen a terme el que pretenen és conèixer què pensen les persones que entren en contacte amb el patrimoni. Amb la incorporació de la nova eina, aquests estudis tenen un instrument molt potent i d’una més gran fiabilitat. En aquest escenari en el qual les opinions circulen pel món a gran velocitat, tant Alcalde com Donaire coincideixen que és necessari que el patrimoni cultural disposi del seu propi discurs, tot i que cal tenir en compte què pensa la gent i, en aquest cas, Internet “no és un inconvenient, sinó més aviat un avantatge”, afirmen.
28/10/08
10:52
Página 14
Patrimoni turístic
ENGEGA RECERCA
Les destinacions de sol i platja han fabricat la imatge d’un turista unidimensional i superflu. Les coses, de mica en mica, han anat canviant i actualment no és possible entendre una destinació turística en la qual, entre els seus ingredients, no hi hagi un bon museu, esglésies o jaciments arqueològics per visitar. Quan en el paquet de les vacances hi va inclòs el patrimoni, podem imaginar-nos que aquest pot passar a convertir-se en un esquer per atreure els visitants. Aquesta possibilitat existeix. Amb tot, també hi ha altres formes de fer conviure l’autenticitat del llegat cultural amb la seva capacitat de comunicar i atreure. Aquesta és una qüestió que preocupa els especialistes en el patrimoni i el turisme. Els professors de la UdG José Antonio Donaire, responsable del Laboratori Multidisciplinari de Recerca en Turisme (LMRT), i Gabriel Alcalde, director de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural (ICRPC), tenen una llarga trajectòria de treball en aquest camp i són testimonis privilegiats dels canvis en les actituds dels visitants.
Qualitat versus quantitat Els darrers anys han vist l’evolució d’un model en el qual la voluntat d’atreure visitants ha creat dinàmiques en què s’ha prioritzat la turistificació del patrimoni per incrementar el nombre de visites. Aquestes pràctiques han acabat impregnant diversos àmbits de la gestió local i, fins i tot, els mateixos equipaments. Gabriel Alcalde assegura que avui encara es pensa en quants dinars de més se serviran als restaurants a l’hora d’activar el patrimoni, un bé que, pel director del ICRPC, es tendeix a veure excessivament com un objecte de consum. Tampoc els mitjans no sembla que s’interessin gaire pels museus si no és quan arriba el moment de donar a conèixer el nombre de visitants. “És un error construir espais només per als turistes”, afirma José Antonio Donaire, una afirmació que defensa des d’un doble argument: el primer és que deixa fora la mirada local, la qual cosa genera tensions entre amfitrions i hostes; el segon és que fins i tot el turista acaba reconeixent l’artifici. Com a conseqüència, s’ha estès la idea que resident i turista són dues figures antagòniques, tot pensant que el primer és aquell que accedeix a la cultura d’una manera autèntica i expressiva i que el segon ho fa d’una manera tangencial, supèrflua i, fins i tot, perversa, expliquen els experts. Si una cosa tenen clara els dos investigadors és que les accions cal fer-les des de la mirada local i, si és necessari, adaptar-les més endavant a les necessitats d’aquells que vindran de fora. Per Donaire, “en la gestió de la cultura i el patrimoni és necessària l’honestedat; només jugant amb aquesta clau el resultat funciona”.
Els investigadors José Antonio Donaire i Gabriel Alcalde
Turistificació “És un error construir espais només per als turistes, si és així, es deixa fora la mirada local, la qual cosa genera tensions entre amfitrions i hostes”. Internet Internet possibilita el fet que els turistes es relacionin amb els equipaments de manera directa.
Patrimoni, turisme i Internet
La crisi del turisme de sol i platja: la reconversió Quan el model de turisme de sol i platja entra en crisi, la valorització del patrimoni cultural apareix com una taula de salvació. En aquest cas és molt important ser conscients que una cosa és l’objecte i l’altre el model, perquè es corre el risc de “projectar sobre les noves estructures els mateixos models que s’utilitzaven per al turisme de sol i platja”, adverteix Donaire. En el cas de la Costa Brava, la riquesa del seu patrimoni pot permetre que sigui, en opinió d’Alcalde, una via per a una nova percepció d’aquest espai, però “cal coordinació —adverteix—, perquè ara els diferents elements patrimonials estan excessivament fragmentats, la qual cosa els resta visibilitat”. En aquesta transformació també hi estan convidats els visitants, als quals cal veure com uns aliats. Estudis recents fets en un espai com Lloret han demostrat que els turistes que hi fan estada visiten fins a set pobles de la rodalia cercant alguna cosa més que sol, platja i beguda barata. Aquest canvi d’actitud ha de venir acompanyat d’una “adaptació dels models de gestió a aquells que tinguin en compte aques-
/15/
/14/
Les relacions que estableix el visitant amb el patrimoni tenen com a característica una gran complexitat. En aquest sentit, les noves xarxes virtuals han arribat per fer-se un lloc en aquest escenari i renovar-lo. Internet possibilita el fet que els turistes es relacionin amb els equipaments de manera directa, la qual cosa, segons Donaire, “ha diluït el paper de la intermediació entre l’oferta i la demanda”. Aquest nou canal ha provocat l’emergència d’elements patrimonials que es mantenien ocults. Encara més en aquesta direcció, Donaire destaca el fet que la xarxa ha permès el contacte dels pre-turistes amb els post-turistes, la qual cosa ha donat a conèixer la seva mirada i tenir-la present, perquè si una cosa s’ha vist és que “hi ha una certa distància entre la manera com pensem que ens miren i com ho fan en realitat”. Alcalde recorda que els estudis de públic que des de fa anys es duen a terme el que pretenen és conèixer què pensen les persones que entren en contacte amb el patrimoni. Amb la incorporació de la nova eina, aquests estudis tenen un instrument molt potent i d’una més gran fiabilitat. En aquest escenari en el qual les opinions circulen pel món a gran velocitat, tant Alcalde com Donaire coincideixen que és necessari que el patrimoni cultural disposi del seu propi discurs, tot i que cal tenir en compte què pensa la gent i, en aquest cas, Internet “no és un inconvenient, sinó més aviat un avantatge”, afirmen.
ENGEGA RECERCA
28/10/08
10:52
Página 16
Sol i platja “Es corre el risc de projectar sobre les noves estructures els mateixos models que s'utilitzaven per al turisme de sol i platja”.
La Universitat de Girona “Cal tenir clares a quines necessitats pot respondre el patrimoni, perquè el farem servir d'una manera o d'una altra en funció d'aquestes necessitats”. La Universitat de Girona pot exercir un monitoratge de bones pràctiques a partir de generar interrogants i d'aportar-hi respostes. ta nova realitat”, diu Donaire. Per aconseguir-ho, els especialistes recomanen que es limiti la capacitat de càrrega dels elements patrimonials, perquè aquests permetin al visitant un temps d’estada suficient, perquè pugui connectar amb la transcendència de l’espai. El patrimoni ha deixat de ser el substitut de la diversió en un dia de pluja per convertir-se en un valor afegit del temps de lleure. És per això que cal construir els mecanismes adients perquè tothom que ho vulgui pugui tenir alguna cosa més que un contacte superficial.
Ramon Moreno Amich Director general de Recerca
“Tot i la crisi, la inversió en recerca continuarà creixent.”
Una mirada des de la universitat
Ramon Moreno Amich és director general de Recerca de la Generalitat de Catalunya. Des del seu nomenament, l’abril del 2007, ha treballat en el desenvolupament del Pacte nacional per la recerca i la innovació, un objectiu estratègic del Departament d’Innovació, Universitats i Empresa. Se sentiria especialment satisfet si en aquesta legislatura el Parlament aprovés la creació de l’Agència de Centres de Recerca. L’Agència ha de permetre racionalitzar les inversions i millorar la visibilitat del sistema de recerca de Catalunya. És catedràtic d’Ecologia a la Universitat de Girona.
/17/
/16/
D’alguna manera, el patrimoni respon a unes necessitats determinades de la societat. El temps i les modes també afecten la percepció que se’n té. “Cal tenir clares —diu Alcalde— a quines necessitats pot respondre el patrimoni, perquè el farem servir d’una manera o d’una altra en funció d’aquestes necessitats”. Per tant, cal pensar, és necessària una reflexió teòrica que sigui un instrument d’ajuda en la formulació dels plans d’ordenació i que eviti que “un nucli medieval es converteixi en un pessebre”, diu Donaire. D’altra banda, cal conèixer què demanen els visitants, saber com es comporten per poder adaptar els tòpics a la realitat perquè, per Alcalde, “no n’hi ha prou amb dades quantitatives”, al mateix temps que reclama el valor de la qualitat per dimensionar de manera correcta els elements del patrimoni. En aquest sentit, els dos professors de la UdG tenen una dilatada experiència a partir dels seus treballs de tesi, continuats en diverses publicacions. Amb aquest bagatge es demostra que els experts de la Universitat de Girona poden exercir un monitoratge de bones pràctiques a partir de generar interrogants i d’aportar-hi respostes.
ENGEGA RECERCA
28/10/08
10:52
Página 16
Sol i platja “Es corre el risc de projectar sobre les noves estructures els mateixos models que s'utilitzaven per al turisme de sol i platja”.
La Universitat de Girona “Cal tenir clares a quines necessitats pot respondre el patrimoni, perquè el farem servir d'una manera o d'una altra en funció d'aquestes necessitats”. La Universitat de Girona pot exercir un monitoratge de bones pràctiques a partir de generar interrogants i d'aportar-hi respostes. ta nova realitat”, diu Donaire. Per aconseguir-ho, els especialistes recomanen que es limiti la capacitat de càrrega dels elements patrimonials, perquè aquests permetin al visitant un temps d’estada suficient, perquè pugui connectar amb la transcendència de l’espai. El patrimoni ha deixat de ser el substitut de la diversió en un dia de pluja per convertir-se en un valor afegit del temps de lleure. És per això que cal construir els mecanismes adients perquè tothom que ho vulgui pugui tenir alguna cosa més que un contacte superficial.
Ramon Moreno Amich Director general de Recerca
“Tot i la crisi, la inversió en recerca continuarà creixent.”
Una mirada des de la universitat
Ramon Moreno Amich és director general de Recerca de la Generalitat de Catalunya. Des del seu nomenament, l’abril del 2007, ha treballat en el desenvolupament del Pacte nacional per la recerca i la innovació, un objectiu estratègic del Departament d’Innovació, Universitats i Empresa. Se sentiria especialment satisfet si en aquesta legislatura el Parlament aprovés la creació de l’Agència de Centres de Recerca. L’Agència ha de permetre racionalitzar les inversions i millorar la visibilitat del sistema de recerca de Catalunya. És catedràtic d’Ecologia a la Universitat de Girona.
/17/
/16/
D’alguna manera, el patrimoni respon a unes necessitats determinades de la societat. El temps i les modes també afecten la percepció que se’n té. “Cal tenir clares —diu Alcalde— a quines necessitats pot respondre el patrimoni, perquè el farem servir d’una manera o d’una altra en funció d’aquestes necessitats”. Per tant, cal pensar, és necessària una reflexió teòrica que sigui un instrument d’ajuda en la formulació dels plans d’ordenació i que eviti que “un nucli medieval es converteixi en un pessebre”, diu Donaire. D’altra banda, cal conèixer què demanen els visitants, saber com es comporten per poder adaptar els tòpics a la realitat perquè, per Alcalde, “no n’hi ha prou amb dades quantitatives”, al mateix temps que reclama el valor de la qualitat per dimensionar de manera correcta els elements del patrimoni. En aquest sentit, els dos professors de la UdG tenen una dilatada experiència a partir dels seus treballs de tesi, continuats en diverses publicacions. Amb aquest bagatge es demostra que els experts de la Universitat de Girona poden exercir un monitoratge de bones pràctiques a partir de generar interrogants i d’aportar-hi respostes.
ENGEGA RECERCA
28/10/08
10:52
Página 18
Com és la recerca a Catalunya? La recerca que es fa a Catalunya, a les universitats i als centres de recerca és molt bona. La Generalitat també ha fet un gran esforç els darrers anys per dotar Catalunya d’un sistema de centres de recerca d’excel·lència, n’ha millorat la qualitat i ha augmentat el nombre de centres, dels quals esperem arribar tenir-ne una quarantena. Es tracta de fundacions en les quals la Generalitat és el patró majoritari perquè és qui aporta la subvenció més gran, però també n’és patró la universitat en el campus o parc científic on està situat el centre. Les grans infraestructures com el Barcelona Supercomputing Center (BSC) o el Sincrotró ALBA són les que donen més visibilitat internacional al sistema. El juliol passat fins i tot va aparèixer un article a Nature en què s’explicava com havia canviat el panorama de la recerca a Catalunya i com ara érem un pol d’atracció per venir-hi a treballar. Però un bon indicador és que, dels 300 projectes concedits com a starting grants per l’European Research Council, 25 són espanyols. D’aquests, 16 corresponen a Catalunya. Hem rebut el 5 % dels grants quan només som l’1,5 % de la població europea.
d’obra barata —que ja no ho és— i ho facin pel valor afegit que representa tenir unitats de R+D mixtes amb els nostres centres de recerca.
I amb aquesta aposta, hem captat cervells? Efectivament. Les polítiques de captació de talent el que busquen és contractar l’investigador més bo i, això sí, se’l remunera adequadament, perquè som conscients que la qualitat té un preu. D’altra banda, també s’aposta perquè els centres tinguin una taxa de renovació molt alta, amb molts investigadors júniors i pocs sèniors, la qual cosa evita el col·lapse del sistema i resol problemes que ja coneixíem de la universitat.
“Sempre es fa èmfasi a retenir talent, però la qüestió més important és disposar de talent contínuament.”
I com retindrem aquest talent? Fixeu-vos bé que el concepte és un altre. Sempre es fa èmfasi a retenir talent, però la qüestió més important és disposar de talent contínuament. Els centres tenen una estructura molt petita i, per tant, tendeixen a tenir uns pocs sèniors, que són els que donen prestigi i continuïtat. Per sota hi ha els investigadors júniors i els postdocs, que, quan surtin d’aquests centres, podran aspirar a una bona feina al sector privat gràcies a l’experiència adquirida als centres de referència. L’objectiu és disposar en tot moment del cicle més productiu de cada investigador.. Com es finança aquest sistema? El sistema es finança de manera adequada. Els centres reben un finançament a nivell dels millors centres d’Europa, perquè sabem que es gasta d’una manera molt controlada, eficaç i eficient. Parlem de volums molt elevats. Per exemple, l’Institut Català de Recerca de l’Aigua (ICRA), que és al Parc de la UdG, arribarà a tenir en tres anys tres milions i mig d’euros de subvenció i l’objectiu és que, per cada euro que posem, ells n’aconsegueixin dos.
I com es mesura l’eficàcia del sistema, pel nombre de patents? El nombre de patents és un dels indicadors. I aquest és un punt feble que tenim ara. Hem aconseguit un gran reconeixement internacional, es generen moltes publicacions, però tenim poques patents i encara poca explotació dels
I els ciutadans, són conscients d’aquesta política? L’assignatura pendent és fer que tot plegat sigui conegut pel ciutadà, que sàpiga que aquests diners que s’inverteixen en recerca són necessaris per fer el canvi d’una economia de la producció a una economia del coneixement. Un dels problemes és que no hi ha hagut una visibilitat suficient. Per exemple, tothom coneix el Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), però els ciutadans no tenen prou clara la nostra estructura de recerca. Ara crearem l’Agència de Centres de Recerca, que ajudarà en aquest sentit i promourà serveis comuns, sinergies i economies d’escala. Aquesta és una aposta innovadora que esperem poder aprovar aquesta legislatura. Volem que sigui com ICREA, que a partir d’una estructura molt petita ha aconseguit un gran èxit.
“S’han fet accions importants per intentar que Girona disposi de centres emblemàtics i de referència. Un és l’Institut de Recerca de l’Aigua (ICRA).” ”El que busquem amb el Pacte nacional per la recerca i la innovació és dibuixar un horitzó per quinze anys, perquè les empreses i les estructures de recerca el que necessiten per esdevenir referents és una garantia d’estabilitat.”
“L’assignatura pendent és fer que tot plegat sigui conegut pel ciutadà, que sàpiga que aquests diners que s’inverteixen en recerca són necessaris per fer el canvi d’una economia de la producció a una economia del coneixement.”
El Pla de recerca i innovació vigent finalitza aquest any. Què s’espera del següent? Abans d’això, voldria dir-vos que ara treballem en el Pacte nacional per la recerca i la innovació. El Pacte ens ha portat molta feina i ha estat consensuat amb les universitats, els sindicats, les organitzacions patronals i el mateix Govern. Davant de tot hem pretès que els actors se sentin còmodes. El que busquem és dibuixar un horitzó per quinze anys, perquè les empreses i les estructures de recerca el que necessiten per esdevenir referents és una garantia d’estabilitat. Assolir el Pacte ha estat una de les prioritats del conseller i de la comissionada i és d’aquest pacte que es desprenen els plans de recerca i innovació. En el pròxim, el període d’aplicació passa de quatre a cinc anys, per adaptarlo al programa europeu. Amb tot, el Pla preveu un creixement de la inversió malgrat les retallades pressupostàries, perquè és un sector estratègic en el qual no es pot perdre l’avantatge aconseguit fins ara.
Les noves estructures de recerca preveuen un equilibri territorial? Barcelona és com un forat negre que ho atreu tot. S’han fet accions importants per intentar que Girona disposi de centres emblemàtics i de referència. Un és l’Institut de Recerca de l’Aigua (ICRA), que ha d’esdevenir el nucli del clúster europeu de més envergadura al voltant de la recerca de l’aigua. També és per aquest motiu que ens incorporarem com a patrons a l’Institut d’Investigació Biomèdica Girona (IdiBGi), per potenciar-lo. L’aposta estratègica és fer un cercle virtuós que ha de captar investigadors que després faran la docència a les facultats i viceversa. L’aigua és un exemple a partir de l’ICRA, el turisme ha de ser un altre aspecte emblemàtic. /19/
/18/
La recerca pot canviar les inèrcies de l’economia d’un país? El que pretenem és que en l’àmbit industrial es passi d’explotar una llicència a explotar tecnologia pròpia i, si és possible, vendre tecnologia fent negoci. També volem superar que el motiu pel qual s’instal·len les empreses aquí sigui per la mà
Quin paper fa la universitat en la recerca? Quantitativament, la majoria de la recerca es fa a les universitats. Però ens cal superar les dificultats per potenciar la recerca d’excel·lència en el si dels departaments i instituts universitaris. En paral·lel, estem treballant per adscriure els centres de recerca a les universitats, però fent que mantinguin la seva flexibilitat i independència malgrat que treballin de manera conjunta, i que aquesta activitat pugui ser comptabilitzada com a recerca pròpia per les universitats.
resultats de la recerca. Hem de fer que als centres s’estengui aquesta cultura i que sorgeixi la figura del valoritzador, que és aquell expert capaç d’agafar el resultat de la recerca i fer-lo vendible. Ara encara no tenim ni la cultura ni les estructures: és el nostre taló d’Aquil·les. Jo diria, però, que aquest panorama està canviant molt de pressa, perquè, si fa un any només s’havien generat dues spin offs, ara ja n’hi ha deu.
ENGEGA RECERCA
28/10/08
10:52
Página 18
Com és la recerca a Catalunya? La recerca que es fa a Catalunya, a les universitats i als centres de recerca és molt bona. La Generalitat també ha fet un gran esforç els darrers anys per dotar Catalunya d’un sistema de centres de recerca d’excel·lència, n’ha millorat la qualitat i ha augmentat el nombre de centres, dels quals esperem arribar tenir-ne una quarantena. Es tracta de fundacions en les quals la Generalitat és el patró majoritari perquè és qui aporta la subvenció més gran, però també n’és patró la universitat en el campus o parc científic on està situat el centre. Les grans infraestructures com el Barcelona Supercomputing Center (BSC) o el Sincrotró ALBA són les que donen més visibilitat internacional al sistema. El juliol passat fins i tot va aparèixer un article a Nature en què s’explicava com havia canviat el panorama de la recerca a Catalunya i com ara érem un pol d’atracció per venir-hi a treballar. Però un bon indicador és que, dels 300 projectes concedits com a starting grants per l’European Research Council, 25 són espanyols. D’aquests, 16 corresponen a Catalunya. Hem rebut el 5 % dels grants quan només som l’1,5 % de la població europea.
d’obra barata —que ja no ho és— i ho facin pel valor afegit que representa tenir unitats de R+D mixtes amb els nostres centres de recerca.
I amb aquesta aposta, hem captat cervells? Efectivament. Les polítiques de captació de talent el que busquen és contractar l’investigador més bo i, això sí, se’l remunera adequadament, perquè som conscients que la qualitat té un preu. D’altra banda, també s’aposta perquè els centres tinguin una taxa de renovació molt alta, amb molts investigadors júniors i pocs sèniors, la qual cosa evita el col·lapse del sistema i resol problemes que ja coneixíem de la universitat.
“Sempre es fa èmfasi a retenir talent, però la qüestió més important és disposar de talent contínuament.”
I com retindrem aquest talent? Fixeu-vos bé que el concepte és un altre. Sempre es fa èmfasi a retenir talent, però la qüestió més important és disposar de talent contínuament. Els centres tenen una estructura molt petita i, per tant, tendeixen a tenir uns pocs sèniors, que són els que donen prestigi i continuïtat. Per sota hi ha els investigadors júniors i els postdocs, que, quan surtin d’aquests centres, podran aspirar a una bona feina al sector privat gràcies a l’experiència adquirida als centres de referència. L’objectiu és disposar en tot moment del cicle més productiu de cada investigador.. Com es finança aquest sistema? El sistema es finança de manera adequada. Els centres reben un finançament a nivell dels millors centres d’Europa, perquè sabem que es gasta d’una manera molt controlada, eficaç i eficient. Parlem de volums molt elevats. Per exemple, l’Institut Català de Recerca de l’Aigua (ICRA), que és al Parc de la UdG, arribarà a tenir en tres anys tres milions i mig d’euros de subvenció i l’objectiu és que, per cada euro que posem, ells n’aconsegueixin dos.
I com es mesura l’eficàcia del sistema, pel nombre de patents? El nombre de patents és un dels indicadors. I aquest és un punt feble que tenim ara. Hem aconseguit un gran reconeixement internacional, es generen moltes publicacions, però tenim poques patents i encara poca explotació dels
I els ciutadans, són conscients d’aquesta política? L’assignatura pendent és fer que tot plegat sigui conegut pel ciutadà, que sàpiga que aquests diners que s’inverteixen en recerca són necessaris per fer el canvi d’una economia de la producció a una economia del coneixement. Un dels problemes és que no hi ha hagut una visibilitat suficient. Per exemple, tothom coneix el Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), però els ciutadans no tenen prou clara la nostra estructura de recerca. Ara crearem l’Agència de Centres de Recerca, que ajudarà en aquest sentit i promourà serveis comuns, sinergies i economies d’escala. Aquesta és una aposta innovadora que esperem poder aprovar aquesta legislatura. Volem que sigui com ICREA, que a partir d’una estructura molt petita ha aconseguit un gran èxit.
“S’han fet accions importants per intentar que Girona disposi de centres emblemàtics i de referència. Un és l’Institut de Recerca de l’Aigua (ICRA).” ”El que busquem amb el Pacte nacional per la recerca i la innovació és dibuixar un horitzó per quinze anys, perquè les empreses i les estructures de recerca el que necessiten per esdevenir referents és una garantia d’estabilitat.”
“L’assignatura pendent és fer que tot plegat sigui conegut pel ciutadà, que sàpiga que aquests diners que s’inverteixen en recerca són necessaris per fer el canvi d’una economia de la producció a una economia del coneixement.”
El Pla de recerca i innovació vigent finalitza aquest any. Què s’espera del següent? Abans d’això, voldria dir-vos que ara treballem en el Pacte nacional per la recerca i la innovació. El Pacte ens ha portat molta feina i ha estat consensuat amb les universitats, els sindicats, les organitzacions patronals i el mateix Govern. Davant de tot hem pretès que els actors se sentin còmodes. El que busquem és dibuixar un horitzó per quinze anys, perquè les empreses i les estructures de recerca el que necessiten per esdevenir referents és una garantia d’estabilitat. Assolir el Pacte ha estat una de les prioritats del conseller i de la comissionada i és d’aquest pacte que es desprenen els plans de recerca i innovació. En el pròxim, el període d’aplicació passa de quatre a cinc anys, per adaptarlo al programa europeu. Amb tot, el Pla preveu un creixement de la inversió malgrat les retallades pressupostàries, perquè és un sector estratègic en el qual no es pot perdre l’avantatge aconseguit fins ara.
Les noves estructures de recerca preveuen un equilibri territorial? Barcelona és com un forat negre que ho atreu tot. S’han fet accions importants per intentar que Girona disposi de centres emblemàtics i de referència. Un és l’Institut de Recerca de l’Aigua (ICRA), que ha d’esdevenir el nucli del clúster europeu de més envergadura al voltant de la recerca de l’aigua. També és per aquest motiu que ens incorporarem com a patrons a l’Institut d’Investigació Biomèdica Girona (IdiBGi), per potenciar-lo. L’aposta estratègica és fer un cercle virtuós que ha de captar investigadors que després faran la docència a les facultats i viceversa. L’aigua és un exemple a partir de l’ICRA, el turisme ha de ser un altre aspecte emblemàtic. /19/
/18/
La recerca pot canviar les inèrcies de l’economia d’un país? El que pretenem és que en l’àmbit industrial es passi d’explotar una llicència a explotar tecnologia pròpia i, si és possible, vendre tecnologia fent negoci. També volem superar que el motiu pel qual s’instal·len les empreses aquí sigui per la mà
Quin paper fa la universitat en la recerca? Quantitativament, la majoria de la recerca es fa a les universitats. Però ens cal superar les dificultats per potenciar la recerca d’excel·lència en el si dels departaments i instituts universitaris. En paral·lel, estem treballant per adscriure els centres de recerca a les universitats, però fent que mantinguin la seva flexibilitat i independència malgrat que treballin de manera conjunta, i que aquesta activitat pugui ser comptabilitzada com a recerca pròpia per les universitats.
resultats de la recerca. Hem de fer que als centres s’estengui aquesta cultura i que sorgeixi la figura del valoritzador, que és aquell expert capaç d’agafar el resultat de la recerca i fer-lo vendible. Ara encara no tenim ni la cultura ni les estructures: és el nostre taló d’Aquil·les. Jo diria, però, que aquest panorama està canviant molt de pressa, perquè, si fa un any només s’havien generat dues spin offs, ara ja n’hi ha deu.
ENGEGA RECERCA
28/10/08
10:52
Página 20
Remoure la història per conèixer el present El Grup de Recerca d’Història de les Societats Rurals de la UdG, dirigit per Rosa Congost, el 2006 va aconseguir un ajut poc convencional: un projecte del programa Explora, una iniciativa ministerial que vol impulsar l’exploració d’idees transgressores i la implicació dels estudiants en aquesta aventura. Es tractava de remoure allò que els historiadors acceptaven sobre la noció de propietat, estudiant-la en una època concreta a cavall dels segles XVIII i XIX. Dos anys intensos de treball han donat els seus fruits i, amb els resultats a la mà, es pot afirmar que, pel que fa al tema investigat, les coses no eren ben bé com les havíem pensat. /21/
/20/
ENGEGA RECERCA
28/10/08
10:52
Página 20
Remoure la història per conèixer el present El Grup de Recerca d’Història de les Societats Rurals de la UdG, dirigit per Rosa Congost, el 2006 va aconseguir un ajut poc convencional: un projecte del programa Explora, una iniciativa ministerial que vol impulsar l’exploració d’idees transgressores i la implicació dels estudiants en aquesta aventura. Es tractava de remoure allò que els historiadors acceptaven sobre la noció de propietat, estudiant-la en una època concreta a cavall dels segles XVIII i XIX. Dos anys intensos de treball han donat els seus fruits i, amb els resultats a la mà, es pot afirmar que, pel que fa al tema investigat, les coses no eren ben bé com les havíem pensat. /21/
/20/
ENGEGA RECERCA
28/10/08
10:52
Página 22
R
emoure els fonaments de la idea de propietat pot ser una idea prou suggeridora per concedir-li una bona empenta en forma d’ajut econòmic. Si més no, això és el que van pensar els responsables del programa Explora del Ministeri d’Educació i Ciència quan l’any 2006 van decidir donar suport a la proposta de Rosa Congost per explorar la possibilitat d’un nou enfocament que permetés entendre la propietat com una relació social, i no només veure-la des d’una perspectiva legal. La millor manera per abordar el treball era poder conèixer, una per una, totes les relacions contractuals que s’han establert al llarg del temps, però això no era possible, o potser sí...
El Registre d’Hipoteques La societat de la informació enregistra tots aquells actes en què participem, multiplicant d’una manera mai vista els rastres de les nostres accions. Aquesta és una característica que pensem exclusiva dels nostres temps, com tantes altres coses, però no és ben bé així, perquè la necessitat de fixar la informació ve de temps antics. L’any 1768 es va crear el Registre d’Hipoteques i els notaris catalans van veure en aquesta iniciativa la possibilitat de fixar el gran volum d’actes jurídics documentats que en aquell moment es generaven i per evitar la dispersió i, sobretot, els enganys. Per tant, aquí, a casa nostra, disposem d’una oportunitat única per resseguir totes les relacions contractuals que es van dur a terme a partir d’aquell moment. És en aquest Registre d’Hipoteques, concretament en el de Girona, que l’equip de Congost va decidir de capbussarse, i ho va fer triant tres anys separats entre si per un mateix període: el 1771, el 1806 i el 1841. Pot semblar que tres anys i un territori com el gironí són ben poca cosa, però, atenent el volum d’actes enregistrats i la quantitat d’informació que contenen, s’entén que la feina ha estat important. Per veure-ho, es pot il·lustrar amb uns números: només en el període estudiat s’han comptabilitzat més de 15.000 actes, de cadascun dels quals s’han analitzat uns 35 paràmetres, la qual cosa dóna com a resultat que l’equip de recerca ha remogut més de mig milió de dades.
Més que un equip, un laboratori
Fa dos-cents anys tenir una propietat era un passaport per prosperar, per accedir a noves hipoteques, per remenar diners. Sembla lògic, doncs, que tothom s’escarrassés per ser propietari d’alguna cosa.
Treballs d’enregistrament dels documents a l’Arxiu Històric de Girona. Pàgina d’un dels llibres del Registre d’Hipoteques.
les altres, el projecte ha acabat esdevenint “un laboratori”. Els estudiants defineixen el seu procés de selecció com un càsting, en el qual aquells que tenien el millor expedient van passar a la fase final. L’experiència la consideren del tot positiva, perquè, com explica un d’ells, Xavier Benzal, “hem tingut la possibilitat de treballar amb els documents, de tenir-los a les mans”. Per un altre estudiant, Albert Reixach, el valor ha estat prendre contacte amb la documentació “treballant amb objectius per assolir i abocant la informació en bases de dades.” A Lluís Serrano la participació li ha permès “entendre la complexitat d’una societat antiga” i Albert Serramontmany veu que amb aquesta feina “hem agafat confiança, perquè, com a estudiant de tercer, la documentació et fa respecte.”
Tothom hipotecat Rosa Congost explica que un dels valors del treball ha estat mirar el dia a dia en sentit literal, i és per això que han documentat canvis en les relacions socials i en les de la propietat que d’una altra manera passarien desapercebuts. De manera comuna, els historiadors han entès la propietat com una cosa fixa i estable i, en canvi, a partir de les escriptures notarials analitzades l’equip gironí ha vist “un gran protagonisme d’uns sectors que no havien estat tinguts en compte, malgrat que els coneixíem”. El resultat ha estat la reconstrucció d’una societat molt més complexa del que s’havia pensat fins ara. S’ha vist, que en aquesta societat, el crèdit hi era molt present i, en aquest sentit, Sebastià Villalón confirma que el problema de les garanties hipotecàries era “un tema candent amb una certa semblança amb l’actualitat, perquè hi havia un fort endeutament”. L’expert de la UdG puntualitza que el Registre d’Hipoteques havia de servir per controlar les diferents hipoteques que existien sobre un mateix bé, i en cas d’embargament o deutes tenia caràcter probatori, per la qual cosa “la gent i els notaris l’utilitzaven molt.” A Villalón, que redacta una tesi sobre el crèdit, la documentació li ha demostrat que fa dos-cents anys tenir una propietat era un passaport per prosperar, per accedir a noves hipoteques, per remenar diners. Sembla lògic, doncs, que tothom s’escarrassés per ser propietari d’alguna cosa.
Els treballadors, els protagonistes
Un escenari obert
La documentació distingeix clarament entre els pagesos, que eren aquells que vivien en un mas o una explotació familiar, i els treballadors, que se suposa que treballaven a jornal en terres alienes. Contràriament a allò que es pensava, els que despleguen una més gran activitat contractual són els anomenats treballadors. Cal aclarir que els imports de les transaccions que fan són menuts però nombrosos, un format que a Congost li recorda molt els actuals microcrèdits. Fins ara, sense fer un buidatge exhaustiu de la documentació, els historiadors tendien a fixar-se en les transaccions importants, les que removien molt de diner, la qual cosa ocultava tota aquesta altra realitat. Cal saber que, a finals del segle XVIII i principis del XIX, el crèdit no es demanava al banc perquè els prestadors eren uns altres. La gent recorria a l’església —que prestava en virtut dels censals— i als debitoris, que representaven una fórmula de crèdit interpersonal ratificada davant de notari. Veiem, doncs, que una classe fins ara poc valorada es presenta com el motor del canvi.
La presentació dels resultats de la recerca ja ha començat. El plantejament heterodox i la novetat de la idea provoquen discussions entre els historiadors. Rosa Congost destaca que aquesta manera més fluida d’entendre la història ha suscitat un gran interès en països que es troben immersos en un procés de revisió del seu passat, com són aquells que havien quedat en el bloc de l’Est i també els de l’Amèrica Llatina. El programa Explora pretén subvencionar les idees innovadores i proclama lemes com aquell que diu que Einstein, si hagués presentat la teoria de la relativitat a un concurs d’ajuts normal i corrent, mai no hauria obtingut cap subvenció. Aquí l’aposta era fer un buidatge exhaustiu dels documents, mirar més i millor allà on ja havien mirat uns altres abans, utilitzar les noves tecnologies per creuar les dades i analitzar-les, a la fi, des d’un nou punt de vista. El resultat és una altra manera d’entendre uns fets del passat que recorden molt el present i, de passada, com diuen els estudiants participants en el projecte, “anar trencant la imatge típica de l’historiador com aquell que no aporta res”.
/23/
/22/
Sebastià Villalón, ex-becari a punt de llegir la tesi doctoral, és el coordinador del grup dels estudiants. La seva tasca ha estat doble, perquè ha construït la base de dades que ha permès que tota la massa de dades que s’ha extret del Registre adquireixi una fesomia controlable i, a més, ha fet de guia als estudiants de llicenciatura que han participat en el projecte, obrint-los una perspectiva nova basada en l’experiència de la recerca. Fer que joves estudiants s’iniciessin en la recerca era un altre dels reptes del projecte. En aquest sentit, Congost destaca que, entre unes coses i
S’ha vist que, en aquesta societat (XVIIIXIX), el crèdit hi era molt present i, en aquest sentit, es confirma que el problema de les garanties hipotecàries era “un tema candent amb una certa semblança amb l’actualitat”.
ENGEGA RECERCA
28/10/08
10:52
Página 22
R
emoure els fonaments de la idea de propietat pot ser una idea prou suggeridora per concedir-li una bona empenta en forma d’ajut econòmic. Si més no, això és el que van pensar els responsables del programa Explora del Ministeri d’Educació i Ciència quan l’any 2006 van decidir donar suport a la proposta de Rosa Congost per explorar la possibilitat d’un nou enfocament que permetés entendre la propietat com una relació social, i no només veure-la des d’una perspectiva legal. La millor manera per abordar el treball era poder conèixer, una per una, totes les relacions contractuals que s’han establert al llarg del temps, però això no era possible, o potser sí...
El Registre d’Hipoteques La societat de la informació enregistra tots aquells actes en què participem, multiplicant d’una manera mai vista els rastres de les nostres accions. Aquesta és una característica que pensem exclusiva dels nostres temps, com tantes altres coses, però no és ben bé així, perquè la necessitat de fixar la informació ve de temps antics. L’any 1768 es va crear el Registre d’Hipoteques i els notaris catalans van veure en aquesta iniciativa la possibilitat de fixar el gran volum d’actes jurídics documentats que en aquell moment es generaven i per evitar la dispersió i, sobretot, els enganys. Per tant, aquí, a casa nostra, disposem d’una oportunitat única per resseguir totes les relacions contractuals que es van dur a terme a partir d’aquell moment. És en aquest Registre d’Hipoteques, concretament en el de Girona, que l’equip de Congost va decidir de capbussarse, i ho va fer triant tres anys separats entre si per un mateix període: el 1771, el 1806 i el 1841. Pot semblar que tres anys i un territori com el gironí són ben poca cosa, però, atenent el volum d’actes enregistrats i la quantitat d’informació que contenen, s’entén que la feina ha estat important. Per veure-ho, es pot il·lustrar amb uns números: només en el període estudiat s’han comptabilitzat més de 15.000 actes, de cadascun dels quals s’han analitzat uns 35 paràmetres, la qual cosa dóna com a resultat que l’equip de recerca ha remogut més de mig milió de dades.
Més que un equip, un laboratori
Fa dos-cents anys tenir una propietat era un passaport per prosperar, per accedir a noves hipoteques, per remenar diners. Sembla lògic, doncs, que tothom s’escarrassés per ser propietari d’alguna cosa.
Treballs d’enregistrament dels documents a l’Arxiu Històric de Girona. Pàgina d’un dels llibres del Registre d’Hipoteques.
les altres, el projecte ha acabat esdevenint “un laboratori”. Els estudiants defineixen el seu procés de selecció com un càsting, en el qual aquells que tenien el millor expedient van passar a la fase final. L’experiència la consideren del tot positiva, perquè, com explica un d’ells, Xavier Benzal, “hem tingut la possibilitat de treballar amb els documents, de tenir-los a les mans”. Per un altre estudiant, Albert Reixach, el valor ha estat prendre contacte amb la documentació “treballant amb objectius per assolir i abocant la informació en bases de dades.” A Lluís Serrano la participació li ha permès “entendre la complexitat d’una societat antiga” i Albert Serramontmany veu que amb aquesta feina “hem agafat confiança, perquè, com a estudiant de tercer, la documentació et fa respecte.”
Tothom hipotecat Rosa Congost explica que un dels valors del treball ha estat mirar el dia a dia en sentit literal, i és per això que han documentat canvis en les relacions socials i en les de la propietat que d’una altra manera passarien desapercebuts. De manera comuna, els historiadors han entès la propietat com una cosa fixa i estable i, en canvi, a partir de les escriptures notarials analitzades l’equip gironí ha vist “un gran protagonisme d’uns sectors que no havien estat tinguts en compte, malgrat que els coneixíem”. El resultat ha estat la reconstrucció d’una societat molt més complexa del que s’havia pensat fins ara. S’ha vist, que en aquesta societat, el crèdit hi era molt present i, en aquest sentit, Sebastià Villalón confirma que el problema de les garanties hipotecàries era “un tema candent amb una certa semblança amb l’actualitat, perquè hi havia un fort endeutament”. L’expert de la UdG puntualitza que el Registre d’Hipoteques havia de servir per controlar les diferents hipoteques que existien sobre un mateix bé, i en cas d’embargament o deutes tenia caràcter probatori, per la qual cosa “la gent i els notaris l’utilitzaven molt.” A Villalón, que redacta una tesi sobre el crèdit, la documentació li ha demostrat que fa dos-cents anys tenir una propietat era un passaport per prosperar, per accedir a noves hipoteques, per remenar diners. Sembla lògic, doncs, que tothom s’escarrassés per ser propietari d’alguna cosa.
Els treballadors, els protagonistes
Un escenari obert
La documentació distingeix clarament entre els pagesos, que eren aquells que vivien en un mas o una explotació familiar, i els treballadors, que se suposa que treballaven a jornal en terres alienes. Contràriament a allò que es pensava, els que despleguen una més gran activitat contractual són els anomenats treballadors. Cal aclarir que els imports de les transaccions que fan són menuts però nombrosos, un format que a Congost li recorda molt els actuals microcrèdits. Fins ara, sense fer un buidatge exhaustiu de la documentació, els historiadors tendien a fixar-se en les transaccions importants, les que removien molt de diner, la qual cosa ocultava tota aquesta altra realitat. Cal saber que, a finals del segle XVIII i principis del XIX, el crèdit no es demanava al banc perquè els prestadors eren uns altres. La gent recorria a l’església —que prestava en virtut dels censals— i als debitoris, que representaven una fórmula de crèdit interpersonal ratificada davant de notari. Veiem, doncs, que una classe fins ara poc valorada es presenta com el motor del canvi.
La presentació dels resultats de la recerca ja ha començat. El plantejament heterodox i la novetat de la idea provoquen discussions entre els historiadors. Rosa Congost destaca que aquesta manera més fluida d’entendre la història ha suscitat un gran interès en països que es troben immersos en un procés de revisió del seu passat, com són aquells que havien quedat en el bloc de l’Est i també els de l’Amèrica Llatina. El programa Explora pretén subvencionar les idees innovadores i proclama lemes com aquell que diu que Einstein, si hagués presentat la teoria de la relativitat a un concurs d’ajuts normal i corrent, mai no hauria obtingut cap subvenció. Aquí l’aposta era fer un buidatge exhaustiu dels documents, mirar més i millor allà on ja havien mirat uns altres abans, utilitzar les noves tecnologies per creuar les dades i analitzar-les, a la fi, des d’un nou punt de vista. El resultat és una altra manera d’entendre uns fets del passat que recorden molt el present i, de passada, com diuen els estudiants participants en el projecte, “anar trencant la imatge típica de l’historiador com aquell que no aporta res”.
/23/
/22/
Sebastià Villalón, ex-becari a punt de llegir la tesi doctoral, és el coordinador del grup dels estudiants. La seva tasca ha estat doble, perquè ha construït la base de dades que ha permès que tota la massa de dades que s’ha extret del Registre adquireixi una fesomia controlable i, a més, ha fet de guia als estudiants de llicenciatura que han participat en el projecte, obrint-los una perspectiva nova basada en l’experiència de la recerca. Fer que joves estudiants s’iniciessin en la recerca era un altre dels reptes del projecte. En aquest sentit, Congost destaca que, entre unes coses i
S’ha vist que, en aquesta societat (XVIIIXIX), el crèdit hi era molt present i, en aquest sentit, es confirma que el problema de les garanties hipotecàries era “un tema candent amb una certa semblança amb l’actualitat”.
ENGEGA RECERCA
28/10/08
10:52
Página 24
>>>PremisConsell Social2008>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>> Helena Altabàs “Amb el treball volia entendre millor com puc enfrontar-me al virus del VIH”
Helena Altabàs ha guanyat un dels Premis del Consell Social per un treball sobre l’aplicació de la PCR en la teràpia antiretroviral contra el VIH. El seu treball és una mica diferent, tant pels objectius marcats com per la metodologia emprada per progressar.
L’Helena va decidir investigar sobre la bioquímica de la sida, no endebades acaba de començar la carrera de Biologia a la UdG i, per al futur, es proposa ser investigadora. En posar-se a treballar no tenia la intenció de resoldre un problema complex al qual el món dedica molts esforços, sinó entendre millor com enfrontar-se al virus. El que sí que tenia clar era que volia trobar una pràctica interessant i, a partir d’aquí, elaborar la teoria que la justificava, i no desenvolupar una pràctica a partir d’una teoria, que és el que altres estaven fent.
Gràcies a la mediació de Menéndez, Helena es va traslladar dos dies a Madrid per fer assajos als laboratoris de la Universitat Autònoma de Madrid. Un cop obtinguts els resultats, va començar el treball de documentació, que va requerir la consulta d’una àmplia bibliografia que majoritàriament era en anglès. L’Helena diu que ha après a ser molt selectiva, perquè per l’especialització del seu treball ha hagut de triar la informació en tesis doctorals i papers de recerca. No es podia refiar de cap altre tipus de document. Reconeix que la feina més feixuga va ser entendre què estava fent, perquè de cop s’havia situat en un escenari de recerca una mica avançat. La seva tutora a l’IES Sant Elm, de Sant Feliu de Guíxols, va seguir cada pas que feia i la va ajudar a mantenir sota control un treball que s’anava fent cada dia més gran. Tot i la seva experiència a Madrid, l’Helena no ha renunciat a quedar-se a Girona, perquè no ha sabut trobar cap raó acadèmica per marxar. Una altra cosa serà d’aquí a un parell d’anys, quan demanarà, això espera, una beca per anar-se’n als Estats Units. L’Helena no pensava en el premi del Consell Social quan redactava el treball, perquè el que volia ella era una bona nota a l’institut. Nota final: un 10, i està segura que se’l mereixia, perquè va treballar molt. http://www.udg.edu/Portals/80/TreballsPremiats2008/PCR.doc
Eudald Font va presentar Les dessaladores: solució o complement com a treball de recerca de batxillerat. Va arribar al tema d’una manera lògica, conscient com era de la necessitat d’estalviar aigua, un bé que sap que és escàs.
L’Eudald Font està molt content d’haver guanyat un dels premis del Consell Social de la UdG. Confessa que no s’ho esperava i que l’hi ha anat molt bé pel fet d’haver-se estalviat el pagament de la matrícula, un dels beneficis que obtenen els premiats. Ara mira de veure en quins llibres es gastarà els 400 euros amb què es recompensa els guanyadors. Del treball de recerca sobre les dessaladores explica que l’hi va interessar perquè el tocava de prop. La seva àvia no havia tingut aigua corrent i dedicava temps i molt d’esforç a disposar-ne. Són històries que els explicava el seu pare mentre els inculcava el valor de l’aigua i la necessitat d’estalviar-ne. No es tracta de fer grans inversions, perquè l’estalvi comença pels petits detalls: a casa seva sempre posen una galleda a la dutxa per recollir l’aigua freda que es llença tot esperant que arribi la calenta. Per a la redacció del treball va rebre diversos ajuts, sobretot dels tutors. Primer va ser el seu professor a l’IES Sant Elm de Sant Feliu de Guíxols, que es va anar interessant per un tema que no coneixia a partir de les indagacions de l’Eudald. Més endavant, a la Universitat, perquè aquest estudiant, a
més, va guanyar una beca Botet i Sisó, la qual cosa va obrirli les portes per continuar els experiments als laboratoris de la Facultat de Ciències de la UdG. Allà, la doctora Maria Martín el va fer entrar en contacte amb la recerca i va posar a la seva disposició un instrumental que li hauria estat impossible de trobar a l’institut. En aquest nou ambient va poder posar a prova el destil·lador que ell mateix havia construït i afinar les analítiques que requeria la complexitat del seu treball. Quan va acabar la feina, els químics del laboratori no volien deixar-lo marxar. Havent estudiat el batxillerat cientificotècnic i havent obtingut bones qualificacions, a la fi, l’Eudald va acabar matriculant-se a la Facultat de Ciències de l’Educació i Psicologia. Tot té la seva explicació: la seva mare és mestra i ell des de sempre ha volgut treballar amb els infants. Preguntat per aquesta evolució, explica que, per si de cas s’ho repensava, va triar una línia de batxillerat que li permetés disposar de moltes oportunitats. Cal suposar que, un cop es trobi a la seva classe, davant els nens, una de les primeres coses que voldrà que aprenguin és la lliçó de l’aigua. Ell diu, perquè li ho han ensenyat a casa i ho confirma en un treball brillant, que ”pel bé de l’aigua cal que en reduïm el consum i comencem a estalviar-ne”. http://www.udg.edu/Portals/80/TreballsPremiats2008/dessaladores.doc
/25/
/24/
L’Helena va tenir la sort de poder col·laborar amb el doctor Luis Menéndez Arias, investigador de l’Institut de Biologia Molecular Severo Ochoa de Madrid. Es va posar en contacte amb ell i li va explicar les seves inquietuds, perquè no tenia clar quina pràctica volia fer. L’investigador va respondre amb la proposta de fer una PCR. A partir de la recomanació del doctor Menéndez, la jove investigadora va centrar-se en aquest tipus de proves, que són un experiment de laboratori que serveix per obtenir DNA a partir d’una mostra, la qual cosa, a més, li va permetre estudiar la retrotranscriptasa,
que és el que possibilita que el RNA es retrotranscrigui en DNA i pugui infectar les persones. l’Helena aconseguia, doncs, l’objectiu inicial d’enfrontar-se al virus.
Eudald Font “Pel bé de l’aigua cal que en reduïm el consum i comencem a estalviar-ne”
ENGEGA RECERCA
28/10/08
10:52
Página 24
>>>PremisConsell Social2008>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>> Helena Altabàs “Amb el treball volia entendre millor com puc enfrontar-me al virus del VIH”
Helena Altabàs ha guanyat un dels Premis del Consell Social per un treball sobre l’aplicació de la PCR en la teràpia antiretroviral contra el VIH. El seu treball és una mica diferent, tant pels objectius marcats com per la metodologia emprada per progressar.
L’Helena va decidir investigar sobre la bioquímica de la sida, no endebades acaba de començar la carrera de Biologia a la UdG i, per al futur, es proposa ser investigadora. En posar-se a treballar no tenia la intenció de resoldre un problema complex al qual el món dedica molts esforços, sinó entendre millor com enfrontar-se al virus. El que sí que tenia clar era que volia trobar una pràctica interessant i, a partir d’aquí, elaborar la teoria que la justificava, i no desenvolupar una pràctica a partir d’una teoria, que és el que altres estaven fent.
Gràcies a la mediació de Menéndez, Helena es va traslladar dos dies a Madrid per fer assajos als laboratoris de la Universitat Autònoma de Madrid. Un cop obtinguts els resultats, va començar el treball de documentació, que va requerir la consulta d’una àmplia bibliografia que majoritàriament era en anglès. L’Helena diu que ha après a ser molt selectiva, perquè per l’especialització del seu treball ha hagut de triar la informació en tesis doctorals i papers de recerca. No es podia refiar de cap altre tipus de document. Reconeix que la feina més feixuga va ser entendre què estava fent, perquè de cop s’havia situat en un escenari de recerca una mica avançat. La seva tutora a l’IES Sant Elm, de Sant Feliu de Guíxols, va seguir cada pas que feia i la va ajudar a mantenir sota control un treball que s’anava fent cada dia més gran. Tot i la seva experiència a Madrid, l’Helena no ha renunciat a quedar-se a Girona, perquè no ha sabut trobar cap raó acadèmica per marxar. Una altra cosa serà d’aquí a un parell d’anys, quan demanarà, això espera, una beca per anar-se’n als Estats Units. L’Helena no pensava en el premi del Consell Social quan redactava el treball, perquè el que volia ella era una bona nota a l’institut. Nota final: un 10, i està segura que se’l mereixia, perquè va treballar molt. http://www.udg.edu/Portals/80/TreballsPremiats2008/PCR.doc
Eudald Font va presentar Les dessaladores: solució o complement com a treball de recerca de batxillerat. Va arribar al tema d’una manera lògica, conscient com era de la necessitat d’estalviar aigua, un bé que sap que és escàs.
L’Eudald Font està molt content d’haver guanyat un dels premis del Consell Social de la UdG. Confessa que no s’ho esperava i que l’hi ha anat molt bé pel fet d’haver-se estalviat el pagament de la matrícula, un dels beneficis que obtenen els premiats. Ara mira de veure en quins llibres es gastarà els 400 euros amb què es recompensa els guanyadors. Del treball de recerca sobre les dessaladores explica que l’hi va interessar perquè el tocava de prop. La seva àvia no havia tingut aigua corrent i dedicava temps i molt d’esforç a disposar-ne. Són històries que els explicava el seu pare mentre els inculcava el valor de l’aigua i la necessitat d’estalviar-ne. No es tracta de fer grans inversions, perquè l’estalvi comença pels petits detalls: a casa seva sempre posen una galleda a la dutxa per recollir l’aigua freda que es llença tot esperant que arribi la calenta. Per a la redacció del treball va rebre diversos ajuts, sobretot dels tutors. Primer va ser el seu professor a l’IES Sant Elm de Sant Feliu de Guíxols, que es va anar interessant per un tema que no coneixia a partir de les indagacions de l’Eudald. Més endavant, a la Universitat, perquè aquest estudiant, a
més, va guanyar una beca Botet i Sisó, la qual cosa va obrirli les portes per continuar els experiments als laboratoris de la Facultat de Ciències de la UdG. Allà, la doctora Maria Martín el va fer entrar en contacte amb la recerca i va posar a la seva disposició un instrumental que li hauria estat impossible de trobar a l’institut. En aquest nou ambient va poder posar a prova el destil·lador que ell mateix havia construït i afinar les analítiques que requeria la complexitat del seu treball. Quan va acabar la feina, els químics del laboratori no volien deixar-lo marxar. Havent estudiat el batxillerat cientificotècnic i havent obtingut bones qualificacions, a la fi, l’Eudald va acabar matriculant-se a la Facultat de Ciències de l’Educació i Psicologia. Tot té la seva explicació: la seva mare és mestra i ell des de sempre ha volgut treballar amb els infants. Preguntat per aquesta evolució, explica que, per si de cas s’ho repensava, va triar una línia de batxillerat que li permetés disposar de moltes oportunitats. Cal suposar que, un cop es trobi a la seva classe, davant els nens, una de les primeres coses que voldrà que aprenguin és la lliçó de l’aigua. Ell diu, perquè li ho han ensenyat a casa i ho confirma en un treball brillant, que ”pel bé de l’aigua cal que en reduïm el consum i comencem a estalviar-ne”. http://www.udg.edu/Portals/80/TreballsPremiats2008/dessaladores.doc
/25/
/24/
L’Helena va tenir la sort de poder col·laborar amb el doctor Luis Menéndez Arias, investigador de l’Institut de Biologia Molecular Severo Ochoa de Madrid. Es va posar en contacte amb ell i li va explicar les seves inquietuds, perquè no tenia clar quina pràctica volia fer. L’investigador va respondre amb la proposta de fer una PCR. A partir de la recomanació del doctor Menéndez, la jove investigadora va centrar-se en aquest tipus de proves, que són un experiment de laboratori que serveix per obtenir DNA a partir d’una mostra, la qual cosa, a més, li va permetre estudiar la retrotranscriptasa,
que és el que possibilita que el RNA es retrotranscrigui en DNA i pugui infectar les persones. l’Helena aconseguia, doncs, l’objectiu inicial d’enfrontar-se al virus.
Eudald Font “Pel bé de l’aigua cal que en reduïm el consum i comencem a estalviar-ne”
ENGEGA RECERCA
28/10/08
10:53
Página 26
>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>> Ester Manrique “No m’agrada la Coca-Cola i volia saber per què tothom en prenia”
Ester Manrique ha estat una de les guanyadores dels Premis del Consell Social amb un treball de recerca sobre la Coca-Cola. El nom de la beguda americana és un dels més coneguts al món, però això no fa que sapiguem gaires coses d’allò que contenen les ampolles.
Si és cert que la crítica reclama distància, l’Ester Manrique es trobava en la situació adequada per enfrontar-se a la CocaCola. Ras i curt, a l’Ester la coke no li agrada. Aquesta jove estudiant, en canvi, sent una atracció especial per la química, fins al punt que aquest curs s’ha matriculat a la Facultat de Ciències de la UdG per fer els estudis d’aquesta especialitat. Amb una bona dosi de ganes d’experimentar, va començar per comprovar la composició química de la beguda. No contenta amb això, va comparar la Coca-Cola amb tres refrescos de cola que es poden trobar al supermercat. El que perseguia no era només analitzar la composició de la beguda, sinó veure si eren veritat algunes de les llegendes urbanes que circulaven, com aquella que diu que fa desaparèixer la carn o que desgasta els ossos i que també serveix per treure el rovell del ferro.
Per poder tirar endavant el treball, l’Ester ha comptat amb la col·laboració de Lucía Ortega, la seva tutora a l’IES Montilivi de Girona. Es dóna la casualitat que era el primer cop que la professora dirigia un treball de recerca de batxillerat, per la qual cosa es pot arribar a dir que professora i alumna han anat aprenent juntes. Un cop passat el tràngol de la selectivitat, l’Ester troba la universitat menys estressant que el batxillerat perquè a la Facultat només estudia assignatures que li agraden i n’ha deixat enrere unes altres que pensava que no li havien de servir de gaire. Per cert, els hem dit que molts dels experiments de l’Ester volien demostrar o refutar diverses llegendes que circulen sobre la Coca-Cola. Si volen conèixer-ne els resultats els convidem a llegir-los a Internet. Ja se sap que els secrets de la Coca-Cola han de continuar ben guardats... http://www.udg.edu/Portals/80/TreballsPremiats2008/CocaCola_només%20una%20beguda.pdf
ESMUNYEDISSA PRÒSTATA La detecció efectiva del càncer de pròstata encara s’esmuny. És l’únic òrgan intern al qual es fan biòpsies a cegues perquè no es disposa de cap eina específica, barata i eficient. La conseqüència d’aquesta situació, la percep el malalt, que, de vegades, ha de sotmetre’s a diverses i molestes proves sense la seguretat d’obtenir un diagnòstic clar. Investigadors de la Universitat de Girona i de Ressonància Girona treballen conjuntament per aportar una solució a aquest problema.
/27/
/26/
Però Ester Manrique no en tenia prou, de les anàlisis químiques i els resultats que obtenia, i va afegir-hi una recerca exhaustiva sobre els orígens de la beguda i el perquè del seu èxit i, encara més, va voler saber, a través d’en-
questes que va fer ella mateixa, per què als seus amics i familiars els agradava tant la Coca-Cola. En la lectura del seu treball, descobrim que aquesta beguda tan famosa és un plagi d’una altra de francesa, el Vin Mariani, de la qual avui ningú no se’n recorda. Continuant les pàgines que ha escrit l’Ester, ens informem que la fórmula original de la beguda resultava considerablement addictiva, perquè contenia una bona dosi de cocaïna barrejada amb cafeïna. Amb un producte com aquest, qualsevol no s’assegura les vendes! Avui, però, no hi ha cap rastre de substàncies estupefaents a la Coca-Cola i les anàlisis fetes ho confirmen. Si la beguda continua sent un èxit, ho és per la genialitat de les campanyes de màrqueting que la company ha sabut dur a terme al llarg dels anys.
ENGEGA RECERCA
28/10/08
10:53
Página 26
>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>> Ester Manrique “No m’agrada la Coca-Cola i volia saber per què tothom en prenia”
Ester Manrique ha estat una de les guanyadores dels Premis del Consell Social amb un treball de recerca sobre la Coca-Cola. El nom de la beguda americana és un dels més coneguts al món, però això no fa que sapiguem gaires coses d’allò que contenen les ampolles.
Si és cert que la crítica reclama distància, l’Ester Manrique es trobava en la situació adequada per enfrontar-se a la CocaCola. Ras i curt, a l’Ester la coke no li agrada. Aquesta jove estudiant, en canvi, sent una atracció especial per la química, fins al punt que aquest curs s’ha matriculat a la Facultat de Ciències de la UdG per fer els estudis d’aquesta especialitat. Amb una bona dosi de ganes d’experimentar, va començar per comprovar la composició química de la beguda. No contenta amb això, va comparar la Coca-Cola amb tres refrescos de cola que es poden trobar al supermercat. El que perseguia no era només analitzar la composició de la beguda, sinó veure si eren veritat algunes de les llegendes urbanes que circulaven, com aquella que diu que fa desaparèixer la carn o que desgasta els ossos i que també serveix per treure el rovell del ferro.
Per poder tirar endavant el treball, l’Ester ha comptat amb la col·laboració de Lucía Ortega, la seva tutora a l’IES Montilivi de Girona. Es dóna la casualitat que era el primer cop que la professora dirigia un treball de recerca de batxillerat, per la qual cosa es pot arribar a dir que professora i alumna han anat aprenent juntes. Un cop passat el tràngol de la selectivitat, l’Ester troba la universitat menys estressant que el batxillerat perquè a la Facultat només estudia assignatures que li agraden i n’ha deixat enrere unes altres que pensava que no li havien de servir de gaire. Per cert, els hem dit que molts dels experiments de l’Ester volien demostrar o refutar diverses llegendes que circulen sobre la Coca-Cola. Si volen conèixer-ne els resultats els convidem a llegir-los a Internet. Ja se sap que els secrets de la Coca-Cola han de continuar ben guardats... http://www.udg.edu/Portals/80/TreballsPremiats2008/CocaCola_només%20una%20beguda.pdf
ESMUNYEDISSA PRÒSTATA La detecció efectiva del càncer de pròstata encara s’esmuny. És l’únic òrgan intern al qual es fan biòpsies a cegues perquè no es disposa de cap eina específica, barata i eficient. La conseqüència d’aquesta situació, la percep el malalt, que, de vegades, ha de sotmetre’s a diverses i molestes proves sense la seguretat d’obtenir un diagnòstic clar. Investigadors de la Universitat de Girona i de Ressonància Girona treballen conjuntament per aportar una solució a aquest problema.
/27/
/26/
Però Ester Manrique no en tenia prou, de les anàlisis químiques i els resultats que obtenia, i va afegir-hi una recerca exhaustiva sobre els orígens de la beguda i el perquè del seu èxit i, encara més, va voler saber, a través d’en-
questes que va fer ella mateixa, per què als seus amics i familiars els agradava tant la Coca-Cola. En la lectura del seu treball, descobrim que aquesta beguda tan famosa és un plagi d’una altra de francesa, el Vin Mariani, de la qual avui ningú no se’n recorda. Continuant les pàgines que ha escrit l’Ester, ens informem que la fórmula original de la beguda resultava considerablement addictiva, perquè contenia una bona dosi de cocaïna barrejada amb cafeïna. Amb un producte com aquest, qualsevol no s’assegura les vendes! Avui, però, no hi ha cap rastre de substàncies estupefaents a la Coca-Cola i les anàlisis fetes ho confirmen. Si la beguda continua sent un èxit, ho és per la genialitat de les campanyes de màrqueting que la company ha sabut dur a terme al llarg dels anys.
ENGEGA RECERCA
28/10/08
“E
10:53
Página 28
m telefona un amic. El noto preocupat. Acaba de tornar del metge i m’explica no sé què del PSA, que el té alt. Diu que li hauran de fer una biòpsia de la pròstata perquè pot tenir un càncer. Li han dit, també, que el procés pot ser llarg, perquè no és clar que li trobin el mal a la primera. Li costa acceptar que ha topat amb una malaltia per a la qual els metges no tenen una eina de diagnòstic eficaç...” Aquesta reflexió pot descriure una situació real entre dos homes de mitjana edat, perquè la pròstata encara juga a l’acuit amb els metges i els malalts. De fet, és l’únic òrgan intern del cos humà que no disposa d’un instrument específic que permeti la detecció del càncer que sovint l’afecta. Hi ha molts homes que pateixen aquest càncer. Representa gairebé el 12% dels tumors que afecten el gènere masculí, i el nombre de diagnosticats va en augment per l’allargament de l’esperança de vida i per la generalització del test que el detecta, l’anomenat test del PSA.
Un diagnòstic problemàtic A Girona hi ha un equip que treballa per ajudar a trobar una solució al problema del diagnòstic. Són els doctors Jordi Freixenet, Robert Martí i Joan Martí, investigadors i professors de la UdG, més el doctor Joan Carles Vilanova, de Ressonància Girona a la Clínica Girona. Vilanova confirma la falta d’una eina que permeti marcar quan un pacient té aquest càncer, perquè els valors del PSA no són concloents i poden indicar, només, que la pròstata s’ha fet grossa. El radiòleg explica que en aquest moment es disposa d’un aparell molt útil per diagnosticar el càncer, que és la ressonància magnètica, però no resol el problema perquè “quan s’ha de fer una biòpsia, l’uròleg es continua basant en l’ecògraf.” Els motius són clars: les ressonàncies són unes proves amb un cost econòmic molt important i, a més, el nombre d’aquests equipaments és limitat. En canvi, els ecògrafs són barats i estan molt estesos. A més, no radien perquè es basen en l’emissió d’ones mecàniques, per la qual cosa es pot efectuar un gran nombre d’ecografies sense cap risc ni la necessitat d’una instal·lació particular. El que passa és que la imatge de l’ecògraf és de molt poca qualitat, només permet diferenciar la pròstata dels òrgans veïns i tampoc no deixa veure quina és la porció malalta de l’òrgan. És per això que els metges diuen que en aquests casos treballen a cegues. A favor de la urgència d’una solució val a dir que cada biòpsia implica deu o dotze punxades i que, de vegades, conclouen sense cap resultat, i si els metges sospiten que hi ha la malaltia caldrà anar repetint-les.
Una recerca que és un hot topic
/28/
La cursa per trobar la manera de diagnosticar amb eficàcia el càncer de pròstata s’ha convertit en allò que els investigadors anomenen un hot topic, és a dir, en un tema candent que persegueixen equips de recerca de tot el món. Des de diferents indrets arriben possibles solucions que, per
un motiu o un altre, no acaben de materialitzar-se. Com passa sempre, hi ha diverses maneres d’encarar la cursa per obtenir resultats i, quan aquests apareixen, fracassen pel seu cost elevat o per la complicació que representaria implantar-los. La solució amb la qual es treballa a Girona intenta obtenir resultats aprofitant la tecnologia i els equipaments disponibles. Per ser més exactes, es busca disposar d’un software de processament d’imatges que permeti guiar el metge amb precisió mentre fa les biòpsies i amb la garantia que es punxen les zones sospitoses. L’objectiu és, diu Vilanova, millorar la qualitat de vida del malalt i “les proves que s’hagin de fer, que siguin a tret fix”.
Es busca disposar d’un software de processament d’imatges que permeti guiar el metge amb precisió mentre fa les biòpsies i amb la garantia que es punxen les zones sospitoses.
La solució consisteix a aconseguir un patró Tirem una mica enrere per situar-nos. Hem vist que la ressonància magnètica permet obtenir imatges de molta qualitat, de manera que s’hi pot veure bé quina part de la pròstata està danyada; sabem que aquesta tècnica és cara i que els aparells es troben en centres d’alt nivell. D’altra banda, les ecografies són barates i se’n poden fer a tot arreu, però obtenen una imatge de poca qualitat que no permet veure en quina part de l’òrgan hi ha la malaltia. La proposta original dels investigadors gironins està, segons Robert Martí, a fusionar les dues imatges per obtenir-ne una de qualitat, en temps real, que serveixi l’uròleg per guiar-lo en la biòpsia. Sembla senzill, però és un dels camins més difícils. L’equip de recerca ha decidit treballar amb dos tipus d’imatges molt diferents, la qual cosa els enfronta a diversos reptes. Jordi Freixenet comenta que un dels més seriosos, el punt en què ara treballen, prové de la mateixa mecànica de l’ecògraf, el qual capta les imatges desalineades “perquè, com que es prenen d’una manera manual, el transductor es troba sempre en una posició incerta.” Això porta al fet que la primera fita sigui aconseguir transformar una seqüència d’imatges heterogènies en una altra d’alineada a partir de la identificació dels trets comuns. Un cop processada aquesta seqüència es disposarà d’un model 3D de la pròstata en imatges d’ecografia, que caldrà fer correspondre amb una altra que s’haurà obtingut prèviament per ressonància magnètica, de manera que formin una nova seqüència en 3D que representarà el patró per al pas següent. Amb el patró elaborat, l’uròleg podrà fer la biòpsia amb l’ajut de l’ecògraf perquè les imatges que aquest enviarà a l’ordinador seran processades i ajustades al patró del qual es disposa, de manera que allò que veurà el metge
en temps real serà una reconstrucció basada en la suma de les imatges. Per tant, el metge sabrà en tot moment on és (la informació que li proporciona l’ecògraf) i també en quina regió es troba la part danyada (la que prové de la ressonància magnètica). Una prova de l’interès que ha suscitat el procediment que s’està duent a terme és el fet que el paper que ha generat aquesta recerca ha estat acceptat entre els més de vuit mil que s’han presentat al Congrés Mundial de Radiologia que ha de tenir lloc aquest mes de novembre a Chicago.
Amb el patró elaborat, l’uròleg podrà fer la biòpsia amb l’ajut de l’ecògraf perquè les imatges que aquest enviarà a l’ordinador seran processades i ajustades al patró del qual es disposa, de manera que allò que veurà el metge en temps real serà una reconstrucció basada en la suma de les imatges.
Una relació que enriqueix La recerca per aportar solucions al problema del diagnòstic del càncer de pròstata és un exemple de col·laboració entre investigadors que provenen de camps diferents, però que tenen un objectiu comú. “És una relació d’enriquiment mutu“, afirma Joan Martí, “en la qual els uns i els altres complementem els nostres coneixements.” L’afirmació de Martí posa en relleu els avantatges de la recerca pluridisciplinària, perquè en aquesta associació els de la UdG posen l’expertesa en el càlcul i en el processament de les imatges, i el doctor en Medicina, la de la detecció de la malaltia i, sobretot, la caracterització de l’objectiu.
Els investigadors es van conèixer en una trobada que va organitzar la UdG en la qual es mostraven les línies d’investigació dels instituts de recerca. El doctor Vilanova recorda que va veure que a la Universitat hi havia diversos grups que treballaven amb metges i, entre ells, uns que es dedicaven al càncer de mama. De seguida es va adonar que la recerca en el càncer de mama presentava punts en comú amb la que ell pretenia per a la pròstata. A la fi, els uns i els altres es mostren convençuts que amb la Facultat de Medicina aquestes trobades, que sovint eren fruit d’inquietuds personals, rebran una forta embranzida i es consolidaran.
Joan Carles Vilanova, Jordi Freixenet, Joan Martí i Robert Martí al laboratori de Ressonància Girona
ENGEGA RECERCA
28/10/08
“E
10:53
Página 28
m telefona un amic. El noto preocupat. Acaba de tornar del metge i m’explica no sé què del PSA, que el té alt. Diu que li hauran de fer una biòpsia de la pròstata perquè pot tenir un càncer. Li han dit, també, que el procés pot ser llarg, perquè no és clar que li trobin el mal a la primera. Li costa acceptar que ha topat amb una malaltia per a la qual els metges no tenen una eina de diagnòstic eficaç...” Aquesta reflexió pot descriure una situació real entre dos homes de mitjana edat, perquè la pròstata encara juga a l’acuit amb els metges i els malalts. De fet, és l’únic òrgan intern del cos humà que no disposa d’un instrument específic que permeti la detecció del càncer que sovint l’afecta. Hi ha molts homes que pateixen aquest càncer. Representa gairebé el 12% dels tumors que afecten el gènere masculí, i el nombre de diagnosticats va en augment per l’allargament de l’esperança de vida i per la generalització del test que el detecta, l’anomenat test del PSA.
Un diagnòstic problemàtic A Girona hi ha un equip que treballa per ajudar a trobar una solució al problema del diagnòstic. Són els doctors Jordi Freixenet, Robert Martí i Joan Martí, investigadors i professors de la UdG, més el doctor Joan Carles Vilanova, de Ressonància Girona a la Clínica Girona. Vilanova confirma la falta d’una eina que permeti marcar quan un pacient té aquest càncer, perquè els valors del PSA no són concloents i poden indicar, només, que la pròstata s’ha fet grossa. El radiòleg explica que en aquest moment es disposa d’un aparell molt útil per diagnosticar el càncer, que és la ressonància magnètica, però no resol el problema perquè “quan s’ha de fer una biòpsia, l’uròleg es continua basant en l’ecògraf.” Els motius són clars: les ressonàncies són unes proves amb un cost econòmic molt important i, a més, el nombre d’aquests equipaments és limitat. En canvi, els ecògrafs són barats i estan molt estesos. A més, no radien perquè es basen en l’emissió d’ones mecàniques, per la qual cosa es pot efectuar un gran nombre d’ecografies sense cap risc ni la necessitat d’una instal·lació particular. El que passa és que la imatge de l’ecògraf és de molt poca qualitat, només permet diferenciar la pròstata dels òrgans veïns i tampoc no deixa veure quina és la porció malalta de l’òrgan. És per això que els metges diuen que en aquests casos treballen a cegues. A favor de la urgència d’una solució val a dir que cada biòpsia implica deu o dotze punxades i que, de vegades, conclouen sense cap resultat, i si els metges sospiten que hi ha la malaltia caldrà anar repetint-les.
Una recerca que és un hot topic
/28/
La cursa per trobar la manera de diagnosticar amb eficàcia el càncer de pròstata s’ha convertit en allò que els investigadors anomenen un hot topic, és a dir, en un tema candent que persegueixen equips de recerca de tot el món. Des de diferents indrets arriben possibles solucions que, per
un motiu o un altre, no acaben de materialitzar-se. Com passa sempre, hi ha diverses maneres d’encarar la cursa per obtenir resultats i, quan aquests apareixen, fracassen pel seu cost elevat o per la complicació que representaria implantar-los. La solució amb la qual es treballa a Girona intenta obtenir resultats aprofitant la tecnologia i els equipaments disponibles. Per ser més exactes, es busca disposar d’un software de processament d’imatges que permeti guiar el metge amb precisió mentre fa les biòpsies i amb la garantia que es punxen les zones sospitoses. L’objectiu és, diu Vilanova, millorar la qualitat de vida del malalt i “les proves que s’hagin de fer, que siguin a tret fix”.
Es busca disposar d’un software de processament d’imatges que permeti guiar el metge amb precisió mentre fa les biòpsies i amb la garantia que es punxen les zones sospitoses.
La solució consisteix a aconseguir un patró Tirem una mica enrere per situar-nos. Hem vist que la ressonància magnètica permet obtenir imatges de molta qualitat, de manera que s’hi pot veure bé quina part de la pròstata està danyada; sabem que aquesta tècnica és cara i que els aparells es troben en centres d’alt nivell. D’altra banda, les ecografies són barates i se’n poden fer a tot arreu, però obtenen una imatge de poca qualitat que no permet veure en quina part de l’òrgan hi ha la malaltia. La proposta original dels investigadors gironins està, segons Robert Martí, a fusionar les dues imatges per obtenir-ne una de qualitat, en temps real, que serveixi l’uròleg per guiar-lo en la biòpsia. Sembla senzill, però és un dels camins més difícils. L’equip de recerca ha decidit treballar amb dos tipus d’imatges molt diferents, la qual cosa els enfronta a diversos reptes. Jordi Freixenet comenta que un dels més seriosos, el punt en què ara treballen, prové de la mateixa mecànica de l’ecògraf, el qual capta les imatges desalineades “perquè, com que es prenen d’una manera manual, el transductor es troba sempre en una posició incerta.” Això porta al fet que la primera fita sigui aconseguir transformar una seqüència d’imatges heterogènies en una altra d’alineada a partir de la identificació dels trets comuns. Un cop processada aquesta seqüència es disposarà d’un model 3D de la pròstata en imatges d’ecografia, que caldrà fer correspondre amb una altra que s’haurà obtingut prèviament per ressonància magnètica, de manera que formin una nova seqüència en 3D que representarà el patró per al pas següent. Amb el patró elaborat, l’uròleg podrà fer la biòpsia amb l’ajut de l’ecògraf perquè les imatges que aquest enviarà a l’ordinador seran processades i ajustades al patró del qual es disposa, de manera que allò que veurà el metge
en temps real serà una reconstrucció basada en la suma de les imatges. Per tant, el metge sabrà en tot moment on és (la informació que li proporciona l’ecògraf) i també en quina regió es troba la part danyada (la que prové de la ressonància magnètica). Una prova de l’interès que ha suscitat el procediment que s’està duent a terme és el fet que el paper que ha generat aquesta recerca ha estat acceptat entre els més de vuit mil que s’han presentat al Congrés Mundial de Radiologia que ha de tenir lloc aquest mes de novembre a Chicago.
Amb el patró elaborat, l’uròleg podrà fer la biòpsia amb l’ajut de l’ecògraf perquè les imatges que aquest enviarà a l’ordinador seran processades i ajustades al patró del qual es disposa, de manera que allò que veurà el metge en temps real serà una reconstrucció basada en la suma de les imatges.
Una relació que enriqueix La recerca per aportar solucions al problema del diagnòstic del càncer de pròstata és un exemple de col·laboració entre investigadors que provenen de camps diferents, però que tenen un objectiu comú. “És una relació d’enriquiment mutu“, afirma Joan Martí, “en la qual els uns i els altres complementem els nostres coneixements.” L’afirmació de Martí posa en relleu els avantatges de la recerca pluridisciplinària, perquè en aquesta associació els de la UdG posen l’expertesa en el càlcul i en el processament de les imatges, i el doctor en Medicina, la de la detecció de la malaltia i, sobretot, la caracterització de l’objectiu.
Els investigadors es van conèixer en una trobada que va organitzar la UdG en la qual es mostraven les línies d’investigació dels instituts de recerca. El doctor Vilanova recorda que va veure que a la Universitat hi havia diversos grups que treballaven amb metges i, entre ells, uns que es dedicaven al càncer de mama. De seguida es va adonar que la recerca en el càncer de mama presentava punts en comú amb la que ell pretenia per a la pròstata. A la fi, els uns i els altres es mostren convençuts que amb la Facultat de Medicina aquestes trobades, que sovint eren fruit d’inquietuds personals, rebran una forta embranzida i es consolidaran.
Joan Carles Vilanova, Jordi Freixenet, Joan Martí i Robert Martí al laboratori de Ressonància Girona
ENGEGA RECERCA
28/10/08
10:53
Página 30
L’aigua al segle XXI
Quan els investigadors decideixen estudiar algun aspecte relacionat amb l’aigua, topen amb un problema comú en qualsevol altra recerca, que és saber trobar el punt intermedi en la proporció de recerca bàsica i de recerca aplicada. Xavier Casamitjana és conscient de la dificultat de resoldre aquest binomi de manera satisfactòria i reclama per a la universitat l’espai en el qual pugui donar-se un equilibri. Aquest físic ambiental, que ha treballat la hidrodinàmica de Sau, Susqueda i el Pasteral, destaca la necessitat de disposar de models fiables que permetin conèixer l’evolució dels usos de l’aigua. La geògrafa Anna Ribas, que ha publicat, entre altres llibres, Les inundacions a Girona, insisteix que el gran repte és disminuir la incertesa sobre tot allò que no coneixem de la problemàtica de l’aigua, i coincideix amb Casamitjana que la universitat ha d’aportar coneixement per disminuir aquestes incerteses. Afegeix que estan molt acostumats a fer contribucions des dels grups de recerca, però “el repte és donar enfocaments interdisciplinaris”. Al debat, que és dels més complexos, se n’hi afegeix un altre, que és saber fins a quin punt la recerca que es fa a les universitats ha d’estar al servei de les empreses o les institucions relacionades amb l’aigua, perquè, com diu Sergi Sabater, catedràtic d’Ecologia a la UdG i sotsdirector de
“El repte és donar enfocaments interdisciplinaris.” “Els empresaris ens reclamen que els fem cas i que prestem atenció a problemes concrets.”
l’Institut Català de Recerca de l’Aigua (ICRA), “els empresaris ens reclamen que els fem cas i que prestem atenció a problemes concrets.” Aquí hi ha un focus de tensió, perquè des de la universitat “no es pot servir el client d’una manera directa, però tampoc se’l pot oblidar”, afegeix. Malgrat tot, el fet que des de la universitat es treballi per oferir respostes no sembla una garantia que aquestes, si són bones, puguin arribar a tenir aplicació. És una limitació que apunta la catedràtica de Química Analítica Victòria Salvadó, que sosté que són els gestors econòmics i polítics els que no s’escolten prou els científics. Per a ella, l’exemple són els Estats Units, un país en el qual fa molts anys que hi ha una agència de l’aigua que aconsella el Govern en la presa de decisions. Potser la sequera que hem patit els darrers temps, diu, “ha fet que es comencessin a aplicar determinades inversions que des del món científic s’estaven reclamant”.
L’aigua: debat científic o debat ideològic La posició del científic en els afers de l’aigua no és, però, de centralitat, com adverteix Anna Ribas, que admet que en aquests
/31/
/30/
La Universitat de Girona té alguna cosa a dir sobre l’aigua, perquè hi ha diverses persones que s’han especialitzat en el seu coneixement, estudiant-ne el context ambiental, interpretant-ne la gestió o preveient-ne les necessitats actuals i futures. Engega ha reunit uns quants d’aquests investigadors perquè expressin, des de la seva expertesa, el que pensen de l’aigua.
L’aigua, un problema complex
ENGEGA RECERCA
28/10/08
10:53
Página 30
L’aigua al segle XXI
Quan els investigadors decideixen estudiar algun aspecte relacionat amb l’aigua, topen amb un problema comú en qualsevol altra recerca, que és saber trobar el punt intermedi en la proporció de recerca bàsica i de recerca aplicada. Xavier Casamitjana és conscient de la dificultat de resoldre aquest binomi de manera satisfactòria i reclama per a la universitat l’espai en el qual pugui donar-se un equilibri. Aquest físic ambiental, que ha treballat la hidrodinàmica de Sau, Susqueda i el Pasteral, destaca la necessitat de disposar de models fiables que permetin conèixer l’evolució dels usos de l’aigua. La geògrafa Anna Ribas, que ha publicat, entre altres llibres, Les inundacions a Girona, insisteix que el gran repte és disminuir la incertesa sobre tot allò que no coneixem de la problemàtica de l’aigua, i coincideix amb Casamitjana que la universitat ha d’aportar coneixement per disminuir aquestes incerteses. Afegeix que estan molt acostumats a fer contribucions des dels grups de recerca, però “el repte és donar enfocaments interdisciplinaris”. Al debat, que és dels més complexos, se n’hi afegeix un altre, que és saber fins a quin punt la recerca que es fa a les universitats ha d’estar al servei de les empreses o les institucions relacionades amb l’aigua, perquè, com diu Sergi Sabater, catedràtic d’Ecologia a la UdG i sotsdirector de
“El repte és donar enfocaments interdisciplinaris.” “Els empresaris ens reclamen que els fem cas i que prestem atenció a problemes concrets.”
l’Institut Català de Recerca de l’Aigua (ICRA), “els empresaris ens reclamen que els fem cas i que prestem atenció a problemes concrets.” Aquí hi ha un focus de tensió, perquè des de la universitat “no es pot servir el client d’una manera directa, però tampoc se’l pot oblidar”, afegeix. Malgrat tot, el fet que des de la universitat es treballi per oferir respostes no sembla una garantia que aquestes, si són bones, puguin arribar a tenir aplicació. És una limitació que apunta la catedràtica de Química Analítica Victòria Salvadó, que sosté que són els gestors econòmics i polítics els que no s’escolten prou els científics. Per a ella, l’exemple són els Estats Units, un país en el qual fa molts anys que hi ha una agència de l’aigua que aconsella el Govern en la presa de decisions. Potser la sequera que hem patit els darrers temps, diu, “ha fet que es comencessin a aplicar determinades inversions que des del món científic s’estaven reclamant”.
L’aigua: debat científic o debat ideològic La posició del científic en els afers de l’aigua no és, però, de centralitat, com adverteix Anna Ribas, que admet que en aquests
/31/
/30/
La Universitat de Girona té alguna cosa a dir sobre l’aigua, perquè hi ha diverses persones que s’han especialitzat en el seu coneixement, estudiant-ne el context ambiental, interpretant-ne la gestió o preveient-ne les necessitats actuals i futures. Engega ha reunit uns quants d’aquests investigadors perquè expressin, des de la seva expertesa, el que pensen de l’aigua.
L’aigua, un problema complex
28/10/08
10:53
Página 32
Toni León
ENGEGA RECERCA
ICRA
molts. Hi ha altres béns que són escassos i ningú no dubta de la seva carestia. El que passa és que “l’aigua és un bé gratuït que només ens hem preocupat d’oferir allà on s’ha necessitat, sense interessar-nos per la seva gestió”, conclou Goetz. L’aigua és escassa i està mal repartida, perquè hi ha llocs on en falta i d’altres en els quals en sobra. I no és només important que n’hi hagi, sinó també que tingui una qualitat acceptable. Aquesta característica és la que destaca Victòria Salvadó, que veu en la contaminació de l’aigua un risc afegit que cal tenir molt en compte des d’ara mateix. La investigadora posa com a exemple el cas de l’Índia, on, a causa de la pressió humana sobre els recursos, s’han perforat pous a gran profunditat amb el resultat que l’aigua obtinguda conté dissolts valors substancials d’arsènic, presents de manera natural, amb el risc consegüent per a la salut de la població. Manel Serra recorda també la polèmica que hi va haver amb l’aigua de Caldes de Malavella, que es deia que estava contaminada de fluor; i arran d’aquest fil, els especialistes denuncien la falta d’adaptació de determinades mesures polítiques que es revelen poc ajustades a les realitats locals, condicionades per factors particulars pel que fa a la quantitat i la qualitat de l’aigua.
L’Institut Català de Recerca de l’Aigua (ICRA) és un centre de recerca creat l’octubre del 2006 pel Govern de la Generalitat de Catalunya en el marc del Programa de centres de recerca (CERCA). Els seus objectius se centren a desenvolupar projectes de recerca, transferència del coneixement i innovació en tots els aspectes relacionats amb el cicle integral de l’aigua i la seva gestió, amb la voluntat d’esdevenir, juntament amb altres actors del territori, un clúster de referència internacional pel que fa a les problemàtiques de l’aigua. També busca formar investigadors i tècnics altament especialitzats en l’àmbit de l’aigua i, com a institut, té previst desenvolupar recerca de qualitat i d’abast internacional, mitjançant l’atracció del millor talent, per situar-se a l’altura dels millors centres en el seu àmbit. L’ICRA, amb seu al Parc Científic de Girona (dirigit per Damià Barceló), vol convertir-se en centre d’atracció internacional dels agents, públics i privats, que treballen en l’àmbit de l’aigua, i alhora en un node de transferència entre la recerca que desenvolupi i la societat.
La Gola del Ter.
La universitat: de reactiva a proactiva debats tan complexos “els científics som un agent més.” No es tracta, però, de ser un actor secundari, sinó de saber prendre la posició adequada. Per mantenir-se en el lloc que li pertoca, la Universitat ha fet esforços com l’organització del màster en Gestió de l’Aigua, que va ser un dels primers de la seva categoria a l’Estat, i que té la missió de formar experts amb una visió àmplia dels problemes per poder-los aplicar des d’una perspectiva concreta.
Per al catedràtic d’Enginyeria Química Manel Poch, el que ha de fer la universitat en un tema com aquest és passar de ser reactiva a ser proactiva. Poch parla d’identificar els problemes per després “fer un esforç i aplicarhi l’expertesa.” El químic proposa, des de l’interès estrictament local, que si Girona vol recuperar l’aigua del Ter,
Amb tot, el debat de l’aigua no és només un debat científic. Manel Serra és vicepresident del Consell Social de la UdG i president del Consorci Costa Brava i potser per aquesta característica de tenir un peu a cada banda, un dins de la Universitat i l’altre fora, es veu capaç d’introduir elements provocadors en aquest discurs. Serra diu que quan es parla de l’aigua s’expressa un concepte polisèmic, perquè “un no sap si es parla de l’aigua de boca, de la que porta el riu, de l’embotellada...”. I encara va més lluny, perquè si es parla de recerca, “estem parlant de les molècules, dels microcontaminants, de la sequera?” Reconeix la validesa d’accions com el màster que organitza la UdG, però troba a faltar una mica més d’esforç pel que fa a la divulgació científica.
El tractament de les aigües residuals s’ha estès per tot el territori, però el seu cost és elevat.
el primer que ha de fer és determinar què és el que hi ha en perill i, després, investigar per demostrar-ho. No dubta que els problemes de l’aigua són diversos, però afirma amb rotunditat que “cal lideratge, perquè, si no, no avançarem i no resoldrem els problemes”.
L’aigua és escassa i està mal repartida
Determinats usos del sòl pressionen els recursos hidràulics, que són limitats. En la imatge, agricultura i habitatges del delta de la Tordera.
Sembla que la universitat no sols pot fer el paper d’investigadora, sinó que també hauria de ser un focus de divulgació, però perquè això vagi endavant cal que canviïn algunes coses. Renan Goetz explica que als Estats Units es demana als professors que facin outreach, una mena de contribució al bé comú en forma de divulgació o treballs socials. Aquesta és una característica poc estesa entre els professors espanyols, asfixiats per la recerca, la docència i la carregosa burocràcia que les acompanya. És cert que els mitjans estan oberts a les contribucions dels experts, com ho confirma Anna Ribas, perquè “quan he volgut escriure alguna cosa en els diaris, aquests l’han acceptada sense crítica”, però el model del professor divulgador no qualla i debats com el de l’aigua es mantenen en la part calenta de l’actualitat, sentencia Manel Poch, “farcits de tòpics mancats de profunditat”.
El Màster en Ciència i Tecnologia de l’Aigua va ser una aposta d’un grup de professors de la UdG que tenien la intenció de formar investigadors i investigadores i professionals amb la capacitat de resoldre problemes associats a l’ús i la gestió de l’aigua. En aquesta línia, l’estudi aprofundeix en els coneixements científics, metodològics i tècnics que són necessaris per a l’estudi, la diagnosi i la gestió de l’aigua i els sistemes aquàtics des d’una perspectiva multidisciplinària.
Consorci Costa Brava L’objectiu principal del Consorci ha estat donar resposta a la problemàtica de la gestió dels recursos hidràulics de la Costa Brava i treballar per a la preservació de la qualitat de les aigües, especialment les de bany, atesa la importància creixent del turisme com a principal activitat econòmica de la zona. El Consorci promou estudis, redacta projectes, executa obres i gestiona instal·lacions en l’àmbit territorial dels municipis del litoral gironí, activitats que es duen a terme per delegació de les entitats locals corporatives.
/33/
/32/
A l’expert en Economia Ambiental de la UdG Renan Goetz li sembla estrany que el concepte d’escassetat, pel que fa a l’aigua, pugui resultar una sorpresa per a
Màster en Ciència i Tecnologia de l’Aigua. Universitat de Girona
28/10/08
10:53
Página 32
Toni León
ENGEGA RECERCA
ICRA
molts. Hi ha altres béns que són escassos i ningú no dubta de la seva carestia. El que passa és que “l’aigua és un bé gratuït que només ens hem preocupat d’oferir allà on s’ha necessitat, sense interessar-nos per la seva gestió”, conclou Goetz. L’aigua és escassa i està mal repartida, perquè hi ha llocs on en falta i d’altres en els quals en sobra. I no és només important que n’hi hagi, sinó també que tingui una qualitat acceptable. Aquesta característica és la que destaca Victòria Salvadó, que veu en la contaminació de l’aigua un risc afegit que cal tenir molt en compte des d’ara mateix. La investigadora posa com a exemple el cas de l’Índia, on, a causa de la pressió humana sobre els recursos, s’han perforat pous a gran profunditat amb el resultat que l’aigua obtinguda conté dissolts valors substancials d’arsènic, presents de manera natural, amb el risc consegüent per a la salut de la població. Manel Serra recorda també la polèmica que hi va haver amb l’aigua de Caldes de Malavella, que es deia que estava contaminada de fluor; i arran d’aquest fil, els especialistes denuncien la falta d’adaptació de determinades mesures polítiques que es revelen poc ajustades a les realitats locals, condicionades per factors particulars pel que fa a la quantitat i la qualitat de l’aigua.
L’Institut Català de Recerca de l’Aigua (ICRA) és un centre de recerca creat l’octubre del 2006 pel Govern de la Generalitat de Catalunya en el marc del Programa de centres de recerca (CERCA). Els seus objectius se centren a desenvolupar projectes de recerca, transferència del coneixement i innovació en tots els aspectes relacionats amb el cicle integral de l’aigua i la seva gestió, amb la voluntat d’esdevenir, juntament amb altres actors del territori, un clúster de referència internacional pel que fa a les problemàtiques de l’aigua. També busca formar investigadors i tècnics altament especialitzats en l’àmbit de l’aigua i, com a institut, té previst desenvolupar recerca de qualitat i d’abast internacional, mitjançant l’atracció del millor talent, per situar-se a l’altura dels millors centres en el seu àmbit. L’ICRA, amb seu al Parc Científic de Girona (dirigit per Damià Barceló), vol convertir-se en centre d’atracció internacional dels agents, públics i privats, que treballen en l’àmbit de l’aigua, i alhora en un node de transferència entre la recerca que desenvolupi i la societat.
La Gola del Ter.
La universitat: de reactiva a proactiva debats tan complexos “els científics som un agent més.” No es tracta, però, de ser un actor secundari, sinó de saber prendre la posició adequada. Per mantenir-se en el lloc que li pertoca, la Universitat ha fet esforços com l’organització del màster en Gestió de l’Aigua, que va ser un dels primers de la seva categoria a l’Estat, i que té la missió de formar experts amb una visió àmplia dels problemes per poder-los aplicar des d’una perspectiva concreta.
Per al catedràtic d’Enginyeria Química Manel Poch, el que ha de fer la universitat en un tema com aquest és passar de ser reactiva a ser proactiva. Poch parla d’identificar els problemes per després “fer un esforç i aplicarhi l’expertesa.” El químic proposa, des de l’interès estrictament local, que si Girona vol recuperar l’aigua del Ter,
Amb tot, el debat de l’aigua no és només un debat científic. Manel Serra és vicepresident del Consell Social de la UdG i president del Consorci Costa Brava i potser per aquesta característica de tenir un peu a cada banda, un dins de la Universitat i l’altre fora, es veu capaç d’introduir elements provocadors en aquest discurs. Serra diu que quan es parla de l’aigua s’expressa un concepte polisèmic, perquè “un no sap si es parla de l’aigua de boca, de la que porta el riu, de l’embotellada...”. I encara va més lluny, perquè si es parla de recerca, “estem parlant de les molècules, dels microcontaminants, de la sequera?” Reconeix la validesa d’accions com el màster que organitza la UdG, però troba a faltar una mica més d’esforç pel que fa a la divulgació científica.
El tractament de les aigües residuals s’ha estès per tot el territori, però el seu cost és elevat.
el primer que ha de fer és determinar què és el que hi ha en perill i, després, investigar per demostrar-ho. No dubta que els problemes de l’aigua són diversos, però afirma amb rotunditat que “cal lideratge, perquè, si no, no avançarem i no resoldrem els problemes”.
L’aigua és escassa i està mal repartida
Determinats usos del sòl pressionen els recursos hidràulics, que són limitats. En la imatge, agricultura i habitatges del delta de la Tordera.
Sembla que la universitat no sols pot fer el paper d’investigadora, sinó que també hauria de ser un focus de divulgació, però perquè això vagi endavant cal que canviïn algunes coses. Renan Goetz explica que als Estats Units es demana als professors que facin outreach, una mena de contribució al bé comú en forma de divulgació o treballs socials. Aquesta és una característica poc estesa entre els professors espanyols, asfixiats per la recerca, la docència i la carregosa burocràcia que les acompanya. És cert que els mitjans estan oberts a les contribucions dels experts, com ho confirma Anna Ribas, perquè “quan he volgut escriure alguna cosa en els diaris, aquests l’han acceptada sense crítica”, però el model del professor divulgador no qualla i debats com el de l’aigua es mantenen en la part calenta de l’actualitat, sentencia Manel Poch, “farcits de tòpics mancats de profunditat”.
El Màster en Ciència i Tecnologia de l’Aigua va ser una aposta d’un grup de professors de la UdG que tenien la intenció de formar investigadors i investigadores i professionals amb la capacitat de resoldre problemes associats a l’ús i la gestió de l’aigua. En aquesta línia, l’estudi aprofundeix en els coneixements científics, metodològics i tècnics que són necessaris per a l’estudi, la diagnosi i la gestió de l’aigua i els sistemes aquàtics des d’una perspectiva multidisciplinària.
Consorci Costa Brava L’objectiu principal del Consorci ha estat donar resposta a la problemàtica de la gestió dels recursos hidràulics de la Costa Brava i treballar per a la preservació de la qualitat de les aigües, especialment les de bany, atesa la importància creixent del turisme com a principal activitat econòmica de la zona. El Consorci promou estudis, redacta projectes, executa obres i gestiona instal·lacions en l’àmbit territorial dels municipis del litoral gironí, activitats que es duen a terme per delegació de les entitats locals corporatives.
/33/
/32/
A l’expert en Economia Ambiental de la UdG Renan Goetz li sembla estrany que el concepte d’escassetat, pel que fa a l’aigua, pugui resultar una sorpresa per a
Màster en Ciència i Tecnologia de l’Aigua. Universitat de Girona
ENGEGA RECERCA
28/10/08
10:53
Página 34
L
a visita de Gianni Vattimo a la Càtedra Ferrater Mora per dirigir un seminari sobre el seu pensament era molt esperada. Havia de venir el juny passat, però problemes de salut van retardar-ne l’arribada fins al mes d’octubre. Del 6 al 10 va impartir dues sessions diàries i va assistir també —amb una participació molt activa— a les quatre sessions complementàries que van dirigir alguns dels millors coneixedors de la seva obra: Franca d’Agostini i Alberto Martinengo, de la Universitat de Torí, Miguel Ángel Quintana, de la Universitat Europea Miguel de Cervantes, i Santiago Zabala, del Potsdam University Institute. A més, va oferir una conferència pública al Centre Cultural La Mercè, amb motiu de la presentació de la traducció catalana del seu darrer llibre, Ecce comu, per part d’Accent Editorial. Aquesta és la primera traducció al món que es fa del llibre, encara que, incomprensiblement, també és la primera obra de
VATTIMO, ESTIMULANT I COMPROMÈS Josep-Maria Terricabras, IEC Director de la Càtedra Ferrater Mora
Vattimo és un pensador de primera fila en el panorama internacional des de fa més de trenta anys.
Vattimo que es publica en català. Certament és significatiu —i el significat aquí és negatiu— que la cultura catalana no hagi produït abans cap traducció de Vattimo. Però també és significatiu —ara en una altra direcció— que precisament hagin estat la Càtedra Ferrater Mora i un segell editorial d’una spinoff de la UdG els que hagin començat a remeiar la deficiència. Vattimo és un pensador de primera fila en el panorama internacional des de fa més de trenta anys. A ell es deu una interpretació extraordinàriament fecunda de l’obra de pensadors tan difícils i incòmodes com Nietzsche o Heidegger, als quals ha mostrat com a autèntics precursors de la mort de la metafísica tradicional, com a iniciadors de la postmodernitat i d’allò que Vattimo va batejar com a “pensament dèbil”. /35/
ENGEGA RECERCA
28/10/08
10:53
Página 34
L
a visita de Gianni Vattimo a la Càtedra Ferrater Mora per dirigir un seminari sobre el seu pensament era molt esperada. Havia de venir el juny passat, però problemes de salut van retardar-ne l’arribada fins al mes d’octubre. Del 6 al 10 va impartir dues sessions diàries i va assistir també —amb una participació molt activa— a les quatre sessions complementàries que van dirigir alguns dels millors coneixedors de la seva obra: Franca d’Agostini i Alberto Martinengo, de la Universitat de Torí, Miguel Ángel Quintana, de la Universitat Europea Miguel de Cervantes, i Santiago Zabala, del Potsdam University Institute. A més, va oferir una conferència pública al Centre Cultural La Mercè, amb motiu de la presentació de la traducció catalana del seu darrer llibre, Ecce comu, per part d’Accent Editorial. Aquesta és la primera traducció al món que es fa del llibre, encara que, incomprensiblement, també és la primera obra de
VATTIMO, ESTIMULANT I COMPROMÈS Josep-Maria Terricabras, IEC Director de la Càtedra Ferrater Mora
Vattimo és un pensador de primera fila en el panorama internacional des de fa més de trenta anys.
Vattimo que es publica en català. Certament és significatiu —i el significat aquí és negatiu— que la cultura catalana no hagi produït abans cap traducció de Vattimo. Però també és significatiu —ara en una altra direcció— que precisament hagin estat la Càtedra Ferrater Mora i un segell editorial d’una spinoff de la UdG els que hagin començat a remeiar la deficiència. Vattimo és un pensador de primera fila en el panorama internacional des de fa més de trenta anys. A ell es deu una interpretació extraordinàriament fecunda de l’obra de pensadors tan difícils i incòmodes com Nietzsche o Heidegger, als quals ha mostrat com a autèntics precursors de la mort de la metafísica tradicional, com a iniciadors de la postmodernitat i d’allò que Vattimo va batejar com a “pensament dèbil”. /35/
ENGEGA RECERCA
28/10/08
10:53
Página 36
Professors visitants de la Càtedra Ferrater Mora:
“Pensar és un art, sempre precari, sempre inacabat, sempre revisable. Qui defensa el pensament dèbil té aquesta actitud. Vattimo la defensa i l’encomana. S’han acabat les seguretats teòriques.”
De vegades es pensa que els filòsofs parlen de qüestions allunyades de la realitat. N’hi ha que sí. Els filòsofs de debò, però, no queden atrapats ni en les seves pròpies manies ni en les dels seus col·legues. No són ni escolars ni escolàstics. Els filòsofs de debò saben que la vida no és el que sembla, que la vida és complexa i que, com a tal, no pot ser mai explicada ni pensada del tot, sinó que ha de ser bàsicament viscuda, interpretada, interpel·lada, per mirar d’entendre’n alguna cosa, per estirar-la un xic cap allà on sembla més atractiva, per deixar-se també estirar per ella.
Logotip de la Càtedra Ferrater Mora realitzat per Joan Brossa.
/37/
/36/
Per això pensar és un art, sempre precari, sempre inacabat, sempre revisable. Qui defensa el pensament dèbil té aquesta actitud. Vattimo la defensa i l’encomana. S’han acabat les seguretats teòriques. De fet, són ficcions, que només ens poden enganyar. La vida s’aguanta sobre si mateixa. O no s’aguanta. Li vaig dir que ho diria, i ho dic: va arribar a Girona cansat —pocs dies abans de jubilar-se a la Universitat de Torí—, i al llarg de la setmana es va anar envigorint, va oferir idees noves, es va deixar anar. Pensament dèbil? Més aviat un pensament proper, despert, estimulant, que amb ell està al servei dels dèbils.
Josep-Ferrater Mora Paul Ricoeur Willard V. Quine Adam Schaff Ll.A. Santaló Miquel Batllori Noam Chomsky Eric Hobsbawm Ilya Prigogine Donald Davidson Mario Bunge Karl-Otto Apel David Harvey Richard Rorty Leonardo Boff Alain Touraine Leszek Kolakowski Theo Angelopoulos Hans Heinz Holz Luigi Luca Cavalli-Sforza Edgar Morin Peter Singer Agnes Heller Seyla Benhabib Michael Nyman, Ernst Tugendhat Joseph Stiglitz Gianni Vattimo
ENGEGA RECERCA
28/10/08
10:53
Página 36
Professors visitants de la Càtedra Ferrater Mora:
“Pensar és un art, sempre precari, sempre inacabat, sempre revisable. Qui defensa el pensament dèbil té aquesta actitud. Vattimo la defensa i l’encomana. S’han acabat les seguretats teòriques.”
De vegades es pensa que els filòsofs parlen de qüestions allunyades de la realitat. N’hi ha que sí. Els filòsofs de debò, però, no queden atrapats ni en les seves pròpies manies ni en les dels seus col·legues. No són ni escolars ni escolàstics. Els filòsofs de debò saben que la vida no és el que sembla, que la vida és complexa i que, com a tal, no pot ser mai explicada ni pensada del tot, sinó que ha de ser bàsicament viscuda, interpretada, interpel·lada, per mirar d’entendre’n alguna cosa, per estirar-la un xic cap allà on sembla més atractiva, per deixar-se també estirar per ella.
Logotip de la Càtedra Ferrater Mora realitzat per Joan Brossa.
/37/
/36/
Per això pensar és un art, sempre precari, sempre inacabat, sempre revisable. Qui defensa el pensament dèbil té aquesta actitud. Vattimo la defensa i l’encomana. S’han acabat les seguretats teòriques. De fet, són ficcions, que només ens poden enganyar. La vida s’aguanta sobre si mateixa. O no s’aguanta. Li vaig dir que ho diria, i ho dic: va arribar a Girona cansat —pocs dies abans de jubilar-se a la Universitat de Torí—, i al llarg de la setmana es va anar envigorint, va oferir idees noves, es va deixar anar. Pensament dèbil? Més aviat un pensament proper, despert, estimulant, que amb ell està al servei dels dèbils.
Josep-Ferrater Mora Paul Ricoeur Willard V. Quine Adam Schaff Ll.A. Santaló Miquel Batllori Noam Chomsky Eric Hobsbawm Ilya Prigogine Donald Davidson Mario Bunge Karl-Otto Apel David Harvey Richard Rorty Leonardo Boff Alain Touraine Leszek Kolakowski Theo Angelopoulos Hans Heinz Holz Luigi Luca Cavalli-Sforza Edgar Morin Peter Singer Agnes Heller Seyla Benhabib Michael Nyman, Ernst Tugendhat Joseph Stiglitz Gianni Vattimo
ENGEGA RECERCA
28/10/08
10:53
Página 38
El software d’AQSENSE inspecciona les peces que surten d’una cadena de producció i les compara amb un patró, per determinar si s’adiuen a la qualitat desitjada o no.
AQSENSE ha cobert totes les etapes de la R+D. És, en aquest sentit, una empresa de manual. L’aplicació que arriba al mercat és el resultat de la investigació que va realitzar Josep Forest per a la tesi doctoral.
La visió d’AQSENSE
Potència i velocitat. Aquests són els atributs amb els quals la premsa alemanya especialitzada en visió artificial ha definit el software de captura de formes que comercialitza AQSENSE, una empresa amb projecció internacional que té la seu al Parc Científic i Tecnològic de Girona.
L
a fira Vision té lloc cada novembre a Stuttgart i és el referent mundial en visió artificial. AQSENSE va triar el certamen alemany per presentar-se en societat, després que un sanity check dut a terme entre diversos especialistes els demostrés que el software que havien dissenyat representava una gran innovació. L’èxit que el seu producte ha obtingut a Vision confirma la qualitat i la necessitat que tenia la indústria de disposar-ne. Josep Forest i Ramon Pallí són, respectivament, el director tècnic i el gerent d’AQSENSE, quan van tornar a Girona havien iniciat converses per signar contractes de distribució amb les firmes més importants d’Europa, signats al llarg del 2008.
No fa res de nou, però és molt més ràpid
La importància de la diferència Ramon Pallí posa un exemple que parla de la importància de poder controlar totes les unitats d’una peça fabricada. Anirem a França, ens diu. Allà hi ha una planta de fabricació de motors que produeix un bloc cada dotze segons. Això vol dir centenars de milers de blocs de motor per any. Els enginyers saben que alguns dels blocs presentaran defectes a causa dels problemes sorgits quan es couen al forn. Pot passar que, de manera inesperada, el nucli d’un motlle de sorra es trenqui, perquè en aquesta indústria del die casting els errors no són degeneratius, sinó que acostumen a presentar-se de manera catastròfica. Quan surten els blocs del forn és el moment crític en el qual és necessari controlar totes les unitats perquè, a partir d’aquí, a la peça bruta se li aplicarà un costós procés de mecanització. Cal que les unitats defectuoses no passin d’aquest punt. És per això que els enginyers volen saber quines són les dolentes, aquelles que, pels problemes al·ludits, tenen una paret més prima o més gruixuda o una rebava en un punt que no convé. Però per saber si són bones o dolentes cal inspeccio-
nar les sis cares de la peça. Amb els softwares que hi havia al mercat es necessitava massa temps i no es podia aplicar el control sense aturar la producció. Amb un sistema com el d’AQSENSE sí que es possible i és per això que, en col·laboració amb una enginyeria francesa, instal·laran el seu software a la planta de fabricació de motors. I les aplicacions no s’acaben aquí, perquè el control total també es pot aplicar a les peces de les carrosseries, per evitar que les unitats defectuoses provoquin vibracions, sorolls o l’entrada d’aigua a l’interior del vehicle. Més enllà de l’automoció, el control total també pot ser útil en sectors com el de l’alimentació o el farmacèutic i, a la fi, en totes aquelles indústries que necessitin disposar d’aquesta opció i els surti a compte.
De la tesi a la patent AQSENSE ha cobert totes les etapes de la R+D. És, en aquest sentit, una empresa de manual. L’aplicació que arriba al mercat és el resultat de la investigació que va realitzar Josep Forest per a la tesi doctoral. En la tesi, Forest estudiava la detecció del làser en la imatge per conèixer, de tota l’amplada d’ona, quin era el punt més descriptiu. Aquest és un detall que té una gran incidència
/39/
/38/
El software d’AQSENSE inspecciona les peces que surten d’una cadena de producció i les compara amb un patró, per determinar si s’adiuen a la qualitat desitjada o no. La novetat més important rau en el fet que, a diferència dels procediments comercialitzats fins ara, que necessitaven quatre o cinc segons per completar el procés, AQSENSE ho fa tot en 100/200 mil·lisegons. Aquesta reducció extraordinària de temps marca un abans i un després en el control de qualitat, perquè a partir d’ara és possible verificar en temps real totes les unitats que produeix una cadena. Amb els equips de la
competència només es podien supervisar un nombre limitat d’unitats per no alentir la fabricació, de manera que els resultats solament tenien un valor estadístic o metrològic.
Josep Forest i Ramón Pallí a les instal·lacions d’AQSENSE al Parc Científic.
per millorar la precisió. Un cop va ser detectat aquest punt, va convertir-lo a coordenades X, Y i Z perquè les formes captades per la llum es poguessin reproduir de manera tridimensional. Mentre perfeccionava la tecnologia, es va adonar que els resultats podien tenir aplicacions en la indústria. Aquesta mena de procés natural dels esdeveniments han dut Forest a dedicar tot el seu temps a l’empresa i a abandonar, de moment, la docència universitària. El director tècnic explica que l’autèntic valor del seu treball ha estat haver sabut seleccionar els punts. Una imatge digital es compon de punts, de milions de punts. En el cas que ens ocupa, el software treballa amb dues imatges que cal fusionar. Una és la d’un patró, una mena de peça que compleix tots els requisits, que és perfecta. L’altra imatge és la de la unitat que en aquell moment passa per la cadena de fabricació. Fusionar tots els punts per controlar les diferències i similituds entre patró i unitat produïda era fàcil, però fer-ho a velocitats de l’ordre de 200 mil·lisegons, quan els altres ho feien en tres o quatre segons, ja no ho era tant. Amb els treballs de desenvolupament duts a terme per Josep Forest i Carles Matabosch (també doctor per la UdG), AQSENSE ha aconseguit aplicar metodologies de processament d’informació i tècniques d’acceleració dels algorismes que han tingut com a conseqüència una dràstica reducció del temps necessari per fer l’operació de fusió de les imatges i la comprovació posterior. La tecnologia és la clau i per això ha estat protegida per una patent internacional. La velocitat assolida per AQSENSE ha estat tan gran que, fins i tot, a portat al límit les possibilitats dels elements perifèrics que composen l’equip, com són la font de llum làser i la càmera que recull les imatges.
ENGEGA RECERCA
28/10/08
10:53
Página 38
El software d’AQSENSE inspecciona les peces que surten d’una cadena de producció i les compara amb un patró, per determinar si s’adiuen a la qualitat desitjada o no.
AQSENSE ha cobert totes les etapes de la R+D. És, en aquest sentit, una empresa de manual. L’aplicació que arriba al mercat és el resultat de la investigació que va realitzar Josep Forest per a la tesi doctoral.
La visió d’AQSENSE
Potència i velocitat. Aquests són els atributs amb els quals la premsa alemanya especialitzada en visió artificial ha definit el software de captura de formes que comercialitza AQSENSE, una empresa amb projecció internacional que té la seu al Parc Científic i Tecnològic de Girona.
L
a fira Vision té lloc cada novembre a Stuttgart i és el referent mundial en visió artificial. AQSENSE va triar el certamen alemany per presentar-se en societat, després que un sanity check dut a terme entre diversos especialistes els demostrés que el software que havien dissenyat representava una gran innovació. L’èxit que el seu producte ha obtingut a Vision confirma la qualitat i la necessitat que tenia la indústria de disposar-ne. Josep Forest i Ramon Pallí són, respectivament, el director tècnic i el gerent d’AQSENSE, quan van tornar a Girona havien iniciat converses per signar contractes de distribució amb les firmes més importants d’Europa, signats al llarg del 2008.
No fa res de nou, però és molt més ràpid
La importància de la diferència Ramon Pallí posa un exemple que parla de la importància de poder controlar totes les unitats d’una peça fabricada. Anirem a França, ens diu. Allà hi ha una planta de fabricació de motors que produeix un bloc cada dotze segons. Això vol dir centenars de milers de blocs de motor per any. Els enginyers saben que alguns dels blocs presentaran defectes a causa dels problemes sorgits quan es couen al forn. Pot passar que, de manera inesperada, el nucli d’un motlle de sorra es trenqui, perquè en aquesta indústria del die casting els errors no són degeneratius, sinó que acostumen a presentar-se de manera catastròfica. Quan surten els blocs del forn és el moment crític en el qual és necessari controlar totes les unitats perquè, a partir d’aquí, a la peça bruta se li aplicarà un costós procés de mecanització. Cal que les unitats defectuoses no passin d’aquest punt. És per això que els enginyers volen saber quines són les dolentes, aquelles que, pels problemes al·ludits, tenen una paret més prima o més gruixuda o una rebava en un punt que no convé. Però per saber si són bones o dolentes cal inspeccio-
nar les sis cares de la peça. Amb els softwares que hi havia al mercat es necessitava massa temps i no es podia aplicar el control sense aturar la producció. Amb un sistema com el d’AQSENSE sí que es possible i és per això que, en col·laboració amb una enginyeria francesa, instal·laran el seu software a la planta de fabricació de motors. I les aplicacions no s’acaben aquí, perquè el control total també es pot aplicar a les peces de les carrosseries, per evitar que les unitats defectuoses provoquin vibracions, sorolls o l’entrada d’aigua a l’interior del vehicle. Més enllà de l’automoció, el control total també pot ser útil en sectors com el de l’alimentació o el farmacèutic i, a la fi, en totes aquelles indústries que necessitin disposar d’aquesta opció i els surti a compte.
De la tesi a la patent AQSENSE ha cobert totes les etapes de la R+D. És, en aquest sentit, una empresa de manual. L’aplicació que arriba al mercat és el resultat de la investigació que va realitzar Josep Forest per a la tesi doctoral. En la tesi, Forest estudiava la detecció del làser en la imatge per conèixer, de tota l’amplada d’ona, quin era el punt més descriptiu. Aquest és un detall que té una gran incidència
/39/
/38/
El software d’AQSENSE inspecciona les peces que surten d’una cadena de producció i les compara amb un patró, per determinar si s’adiuen a la qualitat desitjada o no. La novetat més important rau en el fet que, a diferència dels procediments comercialitzats fins ara, que necessitaven quatre o cinc segons per completar el procés, AQSENSE ho fa tot en 100/200 mil·lisegons. Aquesta reducció extraordinària de temps marca un abans i un després en el control de qualitat, perquè a partir d’ara és possible verificar en temps real totes les unitats que produeix una cadena. Amb els equips de la
competència només es podien supervisar un nombre limitat d’unitats per no alentir la fabricació, de manera que els resultats solament tenien un valor estadístic o metrològic.
Josep Forest i Ramón Pallí a les instal·lacions d’AQSENSE al Parc Científic.
per millorar la precisió. Un cop va ser detectat aquest punt, va convertir-lo a coordenades X, Y i Z perquè les formes captades per la llum es poguessin reproduir de manera tridimensional. Mentre perfeccionava la tecnologia, es va adonar que els resultats podien tenir aplicacions en la indústria. Aquesta mena de procés natural dels esdeveniments han dut Forest a dedicar tot el seu temps a l’empresa i a abandonar, de moment, la docència universitària. El director tècnic explica que l’autèntic valor del seu treball ha estat haver sabut seleccionar els punts. Una imatge digital es compon de punts, de milions de punts. En el cas que ens ocupa, el software treballa amb dues imatges que cal fusionar. Una és la d’un patró, una mena de peça que compleix tots els requisits, que és perfecta. L’altra imatge és la de la unitat que en aquell moment passa per la cadena de fabricació. Fusionar tots els punts per controlar les diferències i similituds entre patró i unitat produïda era fàcil, però fer-ho a velocitats de l’ordre de 200 mil·lisegons, quan els altres ho feien en tres o quatre segons, ja no ho era tant. Amb els treballs de desenvolupament duts a terme per Josep Forest i Carles Matabosch (també doctor per la UdG), AQSENSE ha aconseguit aplicar metodologies de processament d’informació i tècniques d’acceleració dels algorismes que han tingut com a conseqüència una dràstica reducció del temps necessari per fer l’operació de fusió de les imatges i la comprovació posterior. La tecnologia és la clau i per això ha estat protegida per una patent internacional. La velocitat assolida per AQSENSE ha estat tan gran que, fins i tot, a portat al límit les possibilitats dels elements perifèrics que composen l’equip, com són la font de llum làser i la càmera que recull les imatges.
ENGEGA RECERCA
28/10/08
10:53
Página 40
Perfils Alfons Cornella Alfons Cornella és el director i fundador d’Infonomia. Aquest portal s’ha convertit en un centre de coneixement d’avantguarda, especialitzat a proveir d’eines i serveis que estimulin la competitivitat de les petites, mitjanes i grans empreses.
és una realitat que estreny amb força. Existeix un entorn molt complex en el qual hi ha qui va amb el ganivet a la boca, la qual cosa obliga a afinar el llapis de la ment, de l’equip, de l’organització. La diferència entre les empreses la marca la voluntat d’innovació, i això anirà creixent.
Què és Infonomia? Infonomia és una barreja de tres coses. D’una banda, és una empresa de serveis professionals que ajuda les empreses a innovar; és també un editor de continguts (ens dediquem a publicar temes d’innovació en múltiples formats), i, després, és una xarxa de gent inquieta pel món de la innovació. En el fons és una mena de tricicle fet amb peces molt relacionades en el qual tenim una xarxa de persones que és alimentada pels nostres continguts. Algunes d’aquestes persones, a més, estan interessades a passar a l’acció i fer coses innovadores a la seva empresa.
Però Infonomia també és un concepte que, d’alguna manera, s’ha convertit en un genèric! Quan ideo el projecte penso que, si l’economia és la gestió dels béns, la infonomia ho és de la informació. Han passat els anys i ens hem adonat que una empresa que té més ben organitzada la informació és més innovadora. D’una manera bastant natural, hem parlat d’informació i d’Internet com a eina per utilitzar-la, i hem tingut un objectiu final, que és transformar les idees en valor. Potser avui no ens hauríem de dir Infonomia, però en els moments que vaig idear el projecte el meu objectiu, potser molt naïf, era crear una disciplina que estudiés de quina manera havíem de tractar la informació perquè les organitzacions en traguessin benefici.
Tenim tendència a abusar d’expressions, de fer-ne moda. La innovació pot convertir-se en moda? Hi estic totalment d’acord, però, amb independència d’això, cada cop hi ha més empreses que consideren la innovació part del seu ADN. Penso que som en un moment interessantíssim per veure com la innovació es converteix en una disciplina competitiva molt complexa que incorpora les relacions humanes, que són les que a la fi estan al darrere de tot. Saber com s’ha de mobilitzar la gent perquè sigui innovadora resulta molt interessant.
“El verdader repte és que la universitat es converteixi en motor de canvi de la societat”
La universitat s’hauria de reinventar? Bolonya pot ser una nova oportunitat? El verdader repte és que la universitat es converteixi en motor de canvi de la societat, des del punt de vista de creació d’economia. Em sap greu quan continuo veient que les paraules economia, projecte o empresa fan urticària. Totes les empreses estan pensades per fer diners, totes les empreses són un projecte i les universitats haurien de tenir una relació intensíssima amb les empreses.
Els parcs tecnològics encaixarien en el model que proposa? Hi encaixaran si resulta —que no ho conec en aquest cas— que no és tant una iniciativa de la universitat per arribar a l’empresa com una iniciativa d’ambdues per trobar-se. Penso que la idea és que hi ha d’haver equilibri. Les empreses han d’anar a buscar talent a les universitats i, després, han de convertir les idees en resultats. Infonomia es reinventa per al futur? La veritat és que estem pensant en la propera generació. Primer hem de superar la crisi; estem pensant dues o tres coses molt interessants. El que farem serà molt diferent. És l’única manera de sobreviure: entendre què has fet malament i detectar quines són les noves oportunitats. Quin és el problema?: que les coses són cada cop més complicades. Això és molt sa, però no et permet viure de les rendes. D’una de les coses que estic més content és del meu equip, que és molt bo. Infonomia som una colla de gent molt preparada, i jo els agraeixo que els vagi la marxa. Fa poc, en una reunió els vaig dir: “Escolteu... tot això va fora, ho hem de fer de nou”. En comptes de tenir una actitud queixosa, van llençar-ho tot a la brossa i van tornar a començar de nou. Segurament és molt estimulant... Sí, però també és molt estressant. Acabaria dient que és apte només per a determinades persones. Hi ha gent que s’estressa molt i n’hi ha a qui agrada.
/41/
/40/
De què ha servit Infonomia? Ha ensenyat a innovar des de l’exemple, no des de la teoria. Tenim documentades més de set-centes empreses innovadores, organitzades per territoris, per especialitats. Empreses de tots els sectors —botigues petites o grans, tecnològiques o no— estan prement l’accelerador perquè l’entorn competitiu
Cal que ens posem tots a innovar? Això ja és així. Hi ha sectors en els quals el cicle de vida d’un producte és extraordinàriament curt. Els productes que ara hi ha al mercat han estat introduïts en els darrers dotze mesos, i en telefonia mòbil encara és més dràstic: un determinat telèfon pot desaparèixer de les botigues en tres setmanes. Es fan produccions curtes per evitar les comparacions. En un entorn com aquest no pots sobreviure sense innovar. Els cicles de vida curts porten a la innovació com a forma de supervivència.
ENGEGA RECERCA
28/10/08
10:53
Página 40
Perfils Alfons Cornella Alfons Cornella és el director i fundador d’Infonomia. Aquest portal s’ha convertit en un centre de coneixement d’avantguarda, especialitzat a proveir d’eines i serveis que estimulin la competitivitat de les petites, mitjanes i grans empreses.
és una realitat que estreny amb força. Existeix un entorn molt complex en el qual hi ha qui va amb el ganivet a la boca, la qual cosa obliga a afinar el llapis de la ment, de l’equip, de l’organització. La diferència entre les empreses la marca la voluntat d’innovació, i això anirà creixent.
Què és Infonomia? Infonomia és una barreja de tres coses. D’una banda, és una empresa de serveis professionals que ajuda les empreses a innovar; és també un editor de continguts (ens dediquem a publicar temes d’innovació en múltiples formats), i, després, és una xarxa de gent inquieta pel món de la innovació. En el fons és una mena de tricicle fet amb peces molt relacionades en el qual tenim una xarxa de persones que és alimentada pels nostres continguts. Algunes d’aquestes persones, a més, estan interessades a passar a l’acció i fer coses innovadores a la seva empresa.
Però Infonomia també és un concepte que, d’alguna manera, s’ha convertit en un genèric! Quan ideo el projecte penso que, si l’economia és la gestió dels béns, la infonomia ho és de la informació. Han passat els anys i ens hem adonat que una empresa que té més ben organitzada la informació és més innovadora. D’una manera bastant natural, hem parlat d’informació i d’Internet com a eina per utilitzar-la, i hem tingut un objectiu final, que és transformar les idees en valor. Potser avui no ens hauríem de dir Infonomia, però en els moments que vaig idear el projecte el meu objectiu, potser molt naïf, era crear una disciplina que estudiés de quina manera havíem de tractar la informació perquè les organitzacions en traguessin benefici.
Tenim tendència a abusar d’expressions, de fer-ne moda. La innovació pot convertir-se en moda? Hi estic totalment d’acord, però, amb independència d’això, cada cop hi ha més empreses que consideren la innovació part del seu ADN. Penso que som en un moment interessantíssim per veure com la innovació es converteix en una disciplina competitiva molt complexa que incorpora les relacions humanes, que són les que a la fi estan al darrere de tot. Saber com s’ha de mobilitzar la gent perquè sigui innovadora resulta molt interessant.
“El verdader repte és que la universitat es converteixi en motor de canvi de la societat”
La universitat s’hauria de reinventar? Bolonya pot ser una nova oportunitat? El verdader repte és que la universitat es converteixi en motor de canvi de la societat, des del punt de vista de creació d’economia. Em sap greu quan continuo veient que les paraules economia, projecte o empresa fan urticària. Totes les empreses estan pensades per fer diners, totes les empreses són un projecte i les universitats haurien de tenir una relació intensíssima amb les empreses.
Els parcs tecnològics encaixarien en el model que proposa? Hi encaixaran si resulta —que no ho conec en aquest cas— que no és tant una iniciativa de la universitat per arribar a l’empresa com una iniciativa d’ambdues per trobar-se. Penso que la idea és que hi ha d’haver equilibri. Les empreses han d’anar a buscar talent a les universitats i, després, han de convertir les idees en resultats. Infonomia es reinventa per al futur? La veritat és que estem pensant en la propera generació. Primer hem de superar la crisi; estem pensant dues o tres coses molt interessants. El que farem serà molt diferent. És l’única manera de sobreviure: entendre què has fet malament i detectar quines són les noves oportunitats. Quin és el problema?: que les coses són cada cop més complicades. Això és molt sa, però no et permet viure de les rendes. D’una de les coses que estic més content és del meu equip, que és molt bo. Infonomia som una colla de gent molt preparada, i jo els agraeixo que els vagi la marxa. Fa poc, en una reunió els vaig dir: “Escolteu... tot això va fora, ho hem de fer de nou”. En comptes de tenir una actitud queixosa, van llençar-ho tot a la brossa i van tornar a començar de nou. Segurament és molt estimulant... Sí, però també és molt estressant. Acabaria dient que és apte només per a determinades persones. Hi ha gent que s’estressa molt i n’hi ha a qui agrada.
/41/
/40/
De què ha servit Infonomia? Ha ensenyat a innovar des de l’exemple, no des de la teoria. Tenim documentades més de set-centes empreses innovadores, organitzades per territoris, per especialitats. Empreses de tots els sectors —botigues petites o grans, tecnològiques o no— estan prement l’accelerador perquè l’entorn competitiu
Cal que ens posem tots a innovar? Això ja és així. Hi ha sectors en els quals el cicle de vida d’un producte és extraordinàriament curt. Els productes que ara hi ha al mercat han estat introduïts en els darrers dotze mesos, i en telefonia mòbil encara és més dràstic: un determinat telèfon pot desaparèixer de les botigues en tres setmanes. Es fan produccions curtes per evitar les comparacions. En un entorn com aquest no pots sobreviure sense innovar. Els cicles de vida curts porten a la innovació com a forma de supervivència.
ENGEGA RECERCA
28/10/08
10:53
Página 42
UdGExpress >>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>> Un RACO digital per a la Revista de Girona (i l’accés obert a la UdG) Tal com diu el seu web http://www.raco.cat/, el RACO (Revistes Catalanes amb Accés Obert) és un dipòsit cooperatiu des del qual es poden consultar, en accés obert, els articles complets de revistes científiques, culturals i erudites catalanes. Gràcies a un conveni entre la UdG i la Diputació de Girona, la Revista de Girona ja té un lloc en aquest espai o racó digital. El conveni ha permès digitalitzar tota la revista des del 1955 i posar-la a l’abast de tothom, ja sigui des d’aquest RACO (http://www.raco.cat/index.php/RevistaGirona), ja sigui des del mateix web de la flamant nova Revista de Girona, darrerament renovada i reforçada en fotografies, disseny i continguts (http://www.revistadegirona.cat). La Biblioteca de la UdG ha dut a terme la digitalització (que ha implicat convertir a format PDF una de les col·leccions en paper que la Universitat tenia) i la indexació de tots aquests materials i continguts per poder fer cerques ja sigui per números com per articles, autors, matèries, paraules clau i text lliure.
Moviment d’accés obert a la UdG: Creative Commons i repositoris Incidint en la suggeridora línia de treball amb moviment d’accés obert a la UdG, el divendres 26 de setembre va tenir lloc el seminari Els Canvis en la Comunicació Científica: el Moviment d’Accés Obert, en el qual Ignasi Labastida, director de l’Oficina de Difusió del Coneixement de la Universitat de Barcelona, va explicar el trets més significatius del moviment d’accés obert de difusió del coneixement científic, un dels puntals del qual són les llicències Creative Commons i l’arxiu de documents en repositoris institucionals. A la UdG podem trobar publicacions amb Creative Commons al DUGi, el dipòsit digital de la UdG (http://dugi.udg.edu/portal/), amb metadades per descriure els continguts dels documents i arxius i oferir-hi l’accés des de Google i altres cercadors d’Internet i també des d’altres repositoris. També hi ha una col·lecció de publicacions docents virtuals amb llicència Creative Commons. És remarcable també que la UdG sigui de les poques universitats amb llicència Creative Commons al web. Els repositoris, segons va explicar Eloy Rodrigues, director dels Serveis de Documentació de la Universidade do Minho, una universitat exemplar i amb una projecció encomiable, són la peça clau per difondre, preservar i augmentar l’impacte i la visibilitat del coneixement i la recerca que es genera als centres universitaris.
/43/
/42/
ENGEGA RECERCA
28/10/08
10:53
Página 42
UdGExpress >>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>> Un RACO digital per a la Revista de Girona (i l’accés obert a la UdG) Tal com diu el seu web http://www.raco.cat/, el RACO (Revistes Catalanes amb Accés Obert) és un dipòsit cooperatiu des del qual es poden consultar, en accés obert, els articles complets de revistes científiques, culturals i erudites catalanes. Gràcies a un conveni entre la UdG i la Diputació de Girona, la Revista de Girona ja té un lloc en aquest espai o racó digital. El conveni ha permès digitalitzar tota la revista des del 1955 i posar-la a l’abast de tothom, ja sigui des d’aquest RACO (http://www.raco.cat/index.php/RevistaGirona), ja sigui des del mateix web de la flamant nova Revista de Girona, darrerament renovada i reforçada en fotografies, disseny i continguts (http://www.revistadegirona.cat). La Biblioteca de la UdG ha dut a terme la digitalització (que ha implicat convertir a format PDF una de les col·leccions en paper que la Universitat tenia) i la indexació de tots aquests materials i continguts per poder fer cerques ja sigui per números com per articles, autors, matèries, paraules clau i text lliure.
Moviment d’accés obert a la UdG: Creative Commons i repositoris Incidint en la suggeridora línia de treball amb moviment d’accés obert a la UdG, el divendres 26 de setembre va tenir lloc el seminari Els Canvis en la Comunicació Científica: el Moviment d’Accés Obert, en el qual Ignasi Labastida, director de l’Oficina de Difusió del Coneixement de la Universitat de Barcelona, va explicar el trets més significatius del moviment d’accés obert de difusió del coneixement científic, un dels puntals del qual són les llicències Creative Commons i l’arxiu de documents en repositoris institucionals. A la UdG podem trobar publicacions amb Creative Commons al DUGi, el dipòsit digital de la UdG (http://dugi.udg.edu/portal/), amb metadades per descriure els continguts dels documents i arxius i oferir-hi l’accés des de Google i altres cercadors d’Internet i també des d’altres repositoris. També hi ha una col·lecció de publicacions docents virtuals amb llicència Creative Commons. És remarcable també que la UdG sigui de les poques universitats amb llicència Creative Commons al web. Els repositoris, segons va explicar Eloy Rodrigues, director dels Serveis de Documentació de la Universidade do Minho, una universitat exemplar i amb una projecció encomiable, són la peça clau per difondre, preservar i augmentar l’impacte i la visibilitat del coneixement i la recerca que es genera als centres universitaris.
/43/
/42/
ENGEGA RECERCA
28/10/08
10:53
Página 44
Novetats editorials ================
===============================
EScultura
Ecce homo
Tallers pràctics a partir de les escultures públiques de la ciutat de Girona
Ciència, tècnica i agricultura a la Catalunya de la Il·lustració (1766-1821)
Xus Ferrusola i Domènech Beca Pallach concedida per l’Institut Ciències de l’Educació “Josep Pallach” de la UdG i l’Ajuntament de Girona Edita: Documenta Universitaria / ISBN: 978-84-96742-46-8 / 142 pàgines / 22 x 22 cm /impressió a color / Català / 49,00 ¤ / Conté DVD
Pasqual Bernat Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines, Centre de Recerca d’Història Rural Edita: Documenta Universitaria / ISBN: 978-84-96742-72-7 / 298 pàgines / 13 x 20 cm / 18,30 ¤
Nouvinguts, fins quan?
La reforma catòlica a la muntanya catalana a través de les visites pastorals: els bisbats de Girona i Vic
La incorporació de l’alumnat estranger nouvingut al currículum ordinari V Simposi: Llengua, educació i immigració Institut de Ciències de l’Educació “ Josep Pallach” (Ed.) Edita: Documenta Universitaria / ISBN: 978-84-96742-21-5 / 280 pàgines / 16 x 23,5 cm / 23,00 ¤
Xavier Solà Colomer Edita: Documenta Universitaria / ISBN: 978-84-96742-76-5 / 420 pàgines / 13 x 20 cm / 20,00 ¤
Mot So Razo núm. 7
La cultura como estrategia de cooperación al desarrollo Tercer Seminario Internacional: el reto de la Gestión Cultural frente a la Cooperación al Desarrollo Càtedra Unesco de Polítiques Culturals i Cooperació , Gemma Carbó Ribugent (Coord.) Edita: Documenta Universitaria / ISBN: 978-84-96742-49-9 / 242 pàgines / 16 x 23,5 cm / castellà / 23,00 ¤
La Gestió del Patrimoni Cultural en l’Àmbit Local
Centre d’Estudis Trobadorescos (Ajuntament de Castelló d’Empúries) i Institut de Llengua i Cultura Catalanes (Secció Francesc Eiximenis), Miriam Cabré (ed.) Edita: Documenta Universitaria / ISSN: 1575-5568 / 88 pàgines / 21 x 29,7 cm / 20,00 ¤
L’abans de Cassà . Estudi urbanístic, arquitectònic i constructiu de la vila entre 1860 i 1935 Jordi Carreras Güell Edita: Universitat de Girona / ISBN 9788493333355 / 101 pàg. 17 x 23 cm / 13,00 ¤
El nebot de Rameau Denis Diderot Pròleg de Ramon Alcoberro Edita: Accent Editorial / ISBN: 9788493609535 / 156 pàgines / 13 x 20 cm / 10.00 ¤
La professió d’educador social. Estudi sobre la inserció laboral i el perfil professional Judit Fullana i Maria Pallisera (coord.) Edita: Universitat de Girona / ISBN 9788484582779 / 111 pàg. 17 x 24 cm / 10,00 ¤
Sol cec. Poemes d'amor i de lluita Salem Zenia Edita: Accent Editorial / ISBN: 9788493609542 / 102 pàgines / 13 x 20 cm / 13.00 ¤
La Red Universitaria. Yo, sí puedo. 2006-2008 Diversos autors Edita: Universitat de Girona / ISBN 9788484582786 / 99 pàg. 17 x 24 cm / 10,00 ¤
Do'm drama en tres actes Enric Casasses Edita: Accent Editorial / ISBN: 9788493609559 / 98 pàgines / 13 x 20 cm / 10.00 ¤
Experiències docents d'adaptació a l'EEES a l'Escola Politècnica Superior de la UdG Diversos autors Edita: Universitat de Girona / ISBN 9788484582816 / 166 pàg. 21 x 30 cm / 11,00 ¤
Ecce comu. Com es re-esdevé allò que s'era Idees de combat. Dietari inconvenient Josep Maria Terricabras Nogueras Pròleg de Vicent Partal Edita: Accent Editorial ISBN: 9788493609504 / 242 pàgines / 13 x 20 cm / 13.00 ¤
Màster oficial. Curs 2006-2007, treballs de recerca Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural (Coord.) Edita: Documenta Universitaria / ISBN: 978-84-96742-21-5 / 118 pàgines / 16 x 23,5 cm / 28,00 ¤
Friedrich Nietzsche Edita: Accent Editorial / ISBN: 9788493609528 / 154 pàgines / 13 x 20 cm / 10.00 ¤
Gianni Vattimo Edita: Accent Editorial / ISBN: 9788493609566 / 144 pàgines / 13 x 20 cm 14.00 ¤
Poètica musical. En forma de sis lliçons La claredat d'Heràclit Josep Palau i Fabre Edita: Accent Editorial / ISBN: 9788493609511 / 160 pàgines / 13 x 20 cm / 10.00 ¤
Igor Stravinski Edita: Accent Editorial / ISBN: 9788493609573 / 136 pàgines / 13 x 20 cm / 15.00 ¤
Invitació a l’estudi de la llengua romanesa Magda Bistriceanu Edita: Universitat de Girona /ISBN 9788484582731 / 274 pàg. 13 x 21 cm / 11,00 ¤
UNIVEST 08 Congrés Internacional. L'estudiant, eix del canvi a la universitat. Girona, 2 i 3 de juny de 2008 Diversos autors Edita: Universitat de Girona / ISBN: 978-84-8458-274-8 / CD-Rom / 10,00 ¤
L'avaluació dels aprenentatges a partir de competències Jornades de treball 21 i 22 de juny de 2007 Diversos autors Edita: Universitat de Girona / ISBN: 978-84-8458-253-3 / CD-Rom / 10,00 ¤
/45/
/44/
ENGEGA RECERCA
28/10/08
10:53
Página 44
Novetats editorials ================
===============================
EScultura
Ecce homo
Tallers pràctics a partir de les escultures públiques de la ciutat de Girona
Ciència, tècnica i agricultura a la Catalunya de la Il·lustració (1766-1821)
Xus Ferrusola i Domènech Beca Pallach concedida per l’Institut Ciències de l’Educació “Josep Pallach” de la UdG i l’Ajuntament de Girona Edita: Documenta Universitaria / ISBN: 978-84-96742-46-8 / 142 pàgines / 22 x 22 cm /impressió a color / Català / 49,00 ¤ / Conté DVD
Pasqual Bernat Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines, Centre de Recerca d’Història Rural Edita: Documenta Universitaria / ISBN: 978-84-96742-72-7 / 298 pàgines / 13 x 20 cm / 18,30 ¤
Nouvinguts, fins quan?
La reforma catòlica a la muntanya catalana a través de les visites pastorals: els bisbats de Girona i Vic
La incorporació de l’alumnat estranger nouvingut al currículum ordinari V Simposi: Llengua, educació i immigració Institut de Ciències de l’Educació “ Josep Pallach” (Ed.) Edita: Documenta Universitaria / ISBN: 978-84-96742-21-5 / 280 pàgines / 16 x 23,5 cm / 23,00 ¤
Xavier Solà Colomer Edita: Documenta Universitaria / ISBN: 978-84-96742-76-5 / 420 pàgines / 13 x 20 cm / 20,00 ¤
Mot So Razo núm. 7
La cultura como estrategia de cooperación al desarrollo Tercer Seminario Internacional: el reto de la Gestión Cultural frente a la Cooperación al Desarrollo Càtedra Unesco de Polítiques Culturals i Cooperació , Gemma Carbó Ribugent (Coord.) Edita: Documenta Universitaria / ISBN: 978-84-96742-49-9 / 242 pàgines / 16 x 23,5 cm / castellà / 23,00 ¤
La Gestió del Patrimoni Cultural en l’Àmbit Local
Centre d’Estudis Trobadorescos (Ajuntament de Castelló d’Empúries) i Institut de Llengua i Cultura Catalanes (Secció Francesc Eiximenis), Miriam Cabré (ed.) Edita: Documenta Universitaria / ISSN: 1575-5568 / 88 pàgines / 21 x 29,7 cm / 20,00 ¤
L’abans de Cassà . Estudi urbanístic, arquitectònic i constructiu de la vila entre 1860 i 1935 Jordi Carreras Güell Edita: Universitat de Girona / ISBN 9788493333355 / 101 pàg. 17 x 23 cm / 13,00 ¤
El nebot de Rameau Denis Diderot Pròleg de Ramon Alcoberro Edita: Accent Editorial / ISBN: 9788493609535 / 156 pàgines / 13 x 20 cm / 10.00 ¤
La professió d’educador social. Estudi sobre la inserció laboral i el perfil professional Judit Fullana i Maria Pallisera (coord.) Edita: Universitat de Girona / ISBN 9788484582779 / 111 pàg. 17 x 24 cm / 10,00 ¤
Sol cec. Poemes d'amor i de lluita Salem Zenia Edita: Accent Editorial / ISBN: 9788493609542 / 102 pàgines / 13 x 20 cm / 13.00 ¤
La Red Universitaria. Yo, sí puedo. 2006-2008 Diversos autors Edita: Universitat de Girona / ISBN 9788484582786 / 99 pàg. 17 x 24 cm / 10,00 ¤
Do'm drama en tres actes Enric Casasses Edita: Accent Editorial / ISBN: 9788493609559 / 98 pàgines / 13 x 20 cm / 10.00 ¤
Experiències docents d'adaptació a l'EEES a l'Escola Politècnica Superior de la UdG Diversos autors Edita: Universitat de Girona / ISBN 9788484582816 / 166 pàg. 21 x 30 cm / 11,00 ¤
Ecce comu. Com es re-esdevé allò que s'era Idees de combat. Dietari inconvenient Josep Maria Terricabras Nogueras Pròleg de Vicent Partal Edita: Accent Editorial ISBN: 9788493609504 / 242 pàgines / 13 x 20 cm / 13.00 ¤
Màster oficial. Curs 2006-2007, treballs de recerca Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural (Coord.) Edita: Documenta Universitaria / ISBN: 978-84-96742-21-5 / 118 pàgines / 16 x 23,5 cm / 28,00 ¤
Friedrich Nietzsche Edita: Accent Editorial / ISBN: 9788493609528 / 154 pàgines / 13 x 20 cm / 10.00 ¤
Gianni Vattimo Edita: Accent Editorial / ISBN: 9788493609566 / 144 pàgines / 13 x 20 cm 14.00 ¤
Poètica musical. En forma de sis lliçons La claredat d'Heràclit Josep Palau i Fabre Edita: Accent Editorial / ISBN: 9788493609511 / 160 pàgines / 13 x 20 cm / 10.00 ¤
Igor Stravinski Edita: Accent Editorial / ISBN: 9788493609573 / 136 pàgines / 13 x 20 cm / 15.00 ¤
Invitació a l’estudi de la llengua romanesa Magda Bistriceanu Edita: Universitat de Girona /ISBN 9788484582731 / 274 pàg. 13 x 21 cm / 11,00 ¤
UNIVEST 08 Congrés Internacional. L'estudiant, eix del canvi a la universitat. Girona, 2 i 3 de juny de 2008 Diversos autors Edita: Universitat de Girona / ISBN: 978-84-8458-274-8 / CD-Rom / 10,00 ¤
L'avaluació dels aprenentatges a partir de competències Jornades de treball 21 i 22 de juny de 2007 Diversos autors Edita: Universitat de Girona / ISBN: 978-84-8458-253-3 / CD-Rom / 10,00 ¤
/45/
/44/
ENGEGA RECERCA
28/10/08
10:53
Página 46
fons d’art:
La UdG amplia el seu fons d’art amb una obra de Fita Des del dia 3 de setembre l’obra Arrels, de Domènec Fita ajuda a presidir la sala de juntes de l’edifici Les Àligues del Rectorat de la Universitat. Curiosament l’obra ha estat finançada amb reintegraments de la loteria de Nadal no cobrats del personal de la UdG i s’ha cedit a la Universitat, la qual ampliarà el seu fons d’art. “Sempre m’ha plagut jugar amb el dibuix, tant si es tracta de treballar la realitat objectiva en tota la seva extensió (figures humanes, animals, paisatges, temes urbans, plantes, etc.) com de formes subjectives, jocs de línies o arabescos” com les que donen origen a obres com aquestes dues peces de planxa de ferro que configuren Arrels (un plafó de 150 per 75 centímetres i 1 centímetre de gruix). Es tracta d’una obra pensada expressament per a aquesta sala i per als dos punts d’atenció que ocupen; és una manera més de relacionar persones, elements, motius, coses... És una obra de caràcter abstracte que neix a partir de gargots i esbossos que el seu autor sempre fa com a mètode de treball i amb els quals genera idees que en aquest cas (i en certa manera) tenen un ressò en les geometries i simetries de la natura; una possible lliçó de la natura a la pintura.
Narcís Comadira fa una col·laboració al Centre d’Empreses del Parc Científic i Tecnològic L’equip d’arquitectes Bosch Tarrús Arquitectes, SCP van demanar a Narcís Comadira una col·laboració per a la façana sud del nou edifici del Centre d’Empreses del Parc Científic i Tecnològic de la UdG. La participació de Narcís Comadira ha consistit a idear el grafisme de la serigrafia de les lamel·les de vidre dels dos trams de façana de 78 i de 69 metres, treball de col·laboració amb l’equip d’arquitectes. Comadira buscava una trama orgànica perquè justament “l’edifici és molt geomètric”, i la va trobar en un motiu que neix d’una fotografia de l’escorça dels plàtans de la Devesa de Girona (parc urbà del qual Comadira va escriure un llarg poema el 1978, Com podria desfer-me dels teus arbres, Devesa parc, Devesa nit...). La fotografia, posteriorment ampliada i manipulada, va ser la base per a sis serigrafies que, combinades i impreses per sota dels vidres amb “aquest color de sang de bou”, ajuden a trobar l’efecte desitjat. El Centre d’Empreses permet a les empreses instal·lades —tant centres de recerca com departaments tècnics, laboratoris o departaments de projectes— de desenvolupar tasques de R+D+I, atès que està equipat amb serveis, instal·lacions i comunicacions avançades. Així mateix, es configura com a plataforma per a les empreses de sectors d’alt creixement econòmic, l’activitat de les quals requereix una proporció elevada d’intangibles (tecnologies de la informació, disseny de materials, etc.). /47/
/46/
ENGEGA RECERCA
28/10/08
10:53
Página 46
fons d’art:
La UdG amplia el seu fons d’art amb una obra de Fita Des del dia 3 de setembre l’obra Arrels, de Domènec Fita ajuda a presidir la sala de juntes de l’edifici Les Àligues del Rectorat de la Universitat. Curiosament l’obra ha estat finançada amb reintegraments de la loteria de Nadal no cobrats del personal de la UdG i s’ha cedit a la Universitat, la qual ampliarà el seu fons d’art. “Sempre m’ha plagut jugar amb el dibuix, tant si es tracta de treballar la realitat objectiva en tota la seva extensió (figures humanes, animals, paisatges, temes urbans, plantes, etc.) com de formes subjectives, jocs de línies o arabescos” com les que donen origen a obres com aquestes dues peces de planxa de ferro que configuren Arrels (un plafó de 150 per 75 centímetres i 1 centímetre de gruix). Es tracta d’una obra pensada expressament per a aquesta sala i per als dos punts d’atenció que ocupen; és una manera més de relacionar persones, elements, motius, coses... És una obra de caràcter abstracte que neix a partir de gargots i esbossos que el seu autor sempre fa com a mètode de treball i amb els quals genera idees que en aquest cas (i en certa manera) tenen un ressò en les geometries i simetries de la natura; una possible lliçó de la natura a la pintura.
Narcís Comadira fa una col·laboració al Centre d’Empreses del Parc Científic i Tecnològic L’equip d’arquitectes Bosch Tarrús Arquitectes, SCP van demanar a Narcís Comadira una col·laboració per a la façana sud del nou edifici del Centre d’Empreses del Parc Científic i Tecnològic de la UdG. La participació de Narcís Comadira ha consistit a idear el grafisme de la serigrafia de les lamel·les de vidre dels dos trams de façana de 78 i de 69 metres, treball de col·laboració amb l’equip d’arquitectes. Comadira buscava una trama orgànica perquè justament “l’edifici és molt geomètric”, i la va trobar en un motiu que neix d’una fotografia de l’escorça dels plàtans de la Devesa de Girona (parc urbà del qual Comadira va escriure un llarg poema el 1978, Com podria desfer-me dels teus arbres, Devesa parc, Devesa nit...). La fotografia, posteriorment ampliada i manipulada, va ser la base per a sis serigrafies que, combinades i impreses per sota dels vidres amb “aquest color de sang de bou”, ajuden a trobar l’efecte desitjat. El Centre d’Empreses permet a les empreses instal·lades —tant centres de recerca com departaments tècnics, laboratoris o departaments de projectes— de desenvolupar tasques de R+D+I, atès que està equipat amb serveis, instal·lacions i comunicacions avançades. Així mateix, es configura com a plataforma per a les empreses de sectors d’alt creixement econòmic, l’activitat de les quals requereix una proporció elevada d’intangibles (tecnologies de la informació, disseny de materials, etc.). /47/
/46/
ENGEGA RECERCA
28/10/08
10:53
Pรกgina 48