Llengua catalana i literatura
El pont dels jueus
(selecció de textos) 2n d’ESO Teresa Casas i Pep Amargant
Nom i cognom:
Grup:
El Pontífex (Ítram i el seu pare, Prim, comenten com avança la construcció del pont ) Els homes es repartien a dalt i a baix de l’obra. Uns eren damunt la bastida i reforçaven la part de baix de les arcades amb argamassa i d’altres traginaven els blocs de travertí que s’havien anat col·locant. Encara no es veien les primeres arcades que, segons la idea original, havia de tenir la primera part del pont abans de fer un angle cap a la dreta i no trencar el corrent de l’aigua. Però ja s’intuïen. -Van molt de pressa, oi? -Hola, Ítram, no t’he vist venir. -Fa estona que volto per aquí... Trobo que t’han entès a la primera. -Sí, la veritat és que no em puc queixar. Potser no tenen formació, però hi posen moltes ganes. -Entre una cosa i l’altra acabareu ràpid. -Tampoc no és això, fill. Però sí que és molt important que han interioritzat molt bé el sistema de treball. (...). Primer esberlen les pedres i després les escairen. No cal tenir tallistes especialitzats i després ja estan a punt per col·locar. Gràcies a la seva mida permeten una ràpida col·locació a l’obra i es guanya temps, perquè se simplifica molt el procés de construcció, tant dels murs com també de les voltes. (...) Els homes tensaven les cordes al mateix temps que es tibaven els seus músculs. Se sentia com esbufegaven. Les cordes s’anaven endurint i la tensió creixia. “ARA!”, va cridar Prim, i l’estrebada va ser seca i contundent. El cindri 1 es va esberlar per la meitat i les 1
f CONSTR 1 Curvatura còncava d'una volta. 2 Bastida de fusta o d'un altre material, de curvatura adequada, disposada per a sostenir una volta durant la seva construcció o les
fustes es van començar a esqueixar. Era una pluja d’estelles. (...) Els homes es protegien el cap dels fustots que queien. (...) Això va anar seguit d’un “ooooooh!!!!” d’admiració dels molts besalunencs que assistien atònits a l'espectacle de veure com una imponent arcada, que naixia de les aigües del Fluvià, s’aixecava majestuosa davant dels seus ulls. Música: Veni Pater Els pilars de la terra Lector: Arnau Demergasso Dansen: Grups 9 i 10
Númen, el déu del riu (Fra Florenci, per dominar el riu, sacrifica una noia)
dovelles d'un arc fins després de col·locada la clau.
Amb els dos braços alçats assenyalant al cel i amb el cap cot mirant l’aigua, fra Florenci va començar amb la veu molt baixa, gairebé inaudible, xiuxiuejant, a resar lletanies2 en una llengua inintel·ligible, indesxifrable, que es van anar convertint en declamacions i invocacions diabòliques. El to de veu, cada vegada més excitat, va anar pujant paral·lelament al nivell de l’aigua que s’arremolinava al voltant del bloc de pedra al cim del qual hi havia, impertèrrit, fra Florenci. Una llengua d’aigua es va aixecar del llit del riu llepant les vores d’aquell penya-segat fins a l’alçada del cap del cambrer. Mantenien un diàleg infernal lluny de la racionalitat. A la noia, aterrida pel que passava davant seu, li feien figa les cames, va caure de genolls i va començar a plorar i a pregar. Resava amb les mans encreuades sobre el pit nu i tremolós feia uns petons desesperats a una aliança. Un anell de plata coronat amb unes fines pedres precioses. Jeremies notava que
l’aigua
del
riu
li
esquitxava
l’esquena i aquella remor l’intrigava i, sobretot, els sanglots i també els xiscles i els gemecs ofegats que feia la noia. (...) Va girar el cap només un moment i va veure una imatge inesborrable que el va deixar glaçat. No li va caure el llibre de miracle. La Llengua d’Aigua. Numen, xuclava lentament el cos de la noia. Sadollava així el seu enuig innat 3i a partir d’aquell moment el poder del riu estava a les mans del monjo. Música: Camille Saint-Saëns Aquàrium Lector: Jan Manel Morales Dansen: Grups 13 i 14
El bosc dels Queirons (Prim és al bosc atemorit)
2
f 1 LITÚRG 1 Súplica, consistent en una sèrie de peticions o d'invocacions breus, a les
quals hom respon cada vegada amb un refrany. 3
adj 1 Que ha nascut amb l'individu.
Música: Pina Bausch Memòries del futur Lector: Xavier Mañes Ballen: Grups 1 i 2 El sol que fins feia un moment li havia escalfat la cara va desaparèixer, com si les capçades4 dels arbres l’haguessin engolit. De cop, com si fos el vespre, la foscor i el fred l’embolcallaven. La piuladissa alegre i constant dels ocells que l’havien acompanyat durant el camí va emmudir. El silenci ho omplia tot. Això feia que se li amplifiquessin encara més el batec del cor i la respiració, cada vegada més intensos i accelerats. Li costava caminar perquè el terra del bosc era solcat d’arrels nerviüdes dels grans roures que s’alçaven amenaçadors. Tenia por de perdre l’equilibri, caure i ser una presa fàcil per a qualsevol dels depredadors que el poguessin estar vigilant. De fet, se sentia observat. D’ençà que havia posat els peus en aquella sinistra arbreda, Prim tenia la sensació que duia un grapat d’ulls clavats a l’esquena. Uns ulls que es podien convertir en urpes o ullals que l’engrapessin i l’escorxessin de viu en viu. Mentre mirava de convèncer-se de deixar de banda els pensaments de fugir, ni que fos mentalment, d’aquell lloc, va sentir un soroll que va fer remoure les branques més gruixudes dels roures, testimonis silenciosos de tantes malvestats que devien haver vist al llarg dels segles. Aquella fressa va paralitzar Prim. No sabia què fer: si arrencar a córrer o recular i abandonar la idea de travessar un bosc que el podia conduir a la mort.
El projecte (Al monestir...)
4
f 1 BOT Conjunt de les branques d'un arbre, des de l'enforcadura fins al cimall, amb
fullatge o sense
Les campanes del monestir van tocar a morts. Quatre tocs llargs abans del repicar de difunts volia dir que el finat 5 era un home. NANG! Uns tocs pesarosos, lents i greus que feien aquells segons inacabables, tristos i més llastimosos. Nang! Sonaven afeblits en un ambient espès, asfixiant, febril, NANG! Uns moments d’emoció continguda per recordar aquella persona que passava a millor vida. (...) A mesura que avançaven per la nau central de l’església se sentien amb claredat les veus dels monjos que assajaven els càntics. Ressonaven darrere l’altar del santuari, a la girola 6, on se situaven per polir el repertori. Els conduïen per un passadís de pedra il·luminat per unes llànties d’oli. Un lleuger corrent d’aire feia ballar la flama i projectava a la paret les seves siluetes allargassades, deformades. (...) Va baixar ranquejant els vuit graons que s’anaven il·luminant amb la claror de la llàntia que havia encès. La llum del ciri va llepar les creus, els calzes –alguns d’or, d’altres d’argent, però tots de pedres precioses incrustades-, els joiers els reliquiaris, els missals i les altres preuades pertinences que reposaven allà baix i el rebien amb la lluïssor habitual. (...) Agenollat al costat del llit amb un rosari als dits, reservava per a la seva ànima i per a la Magalí que aquella nit feia el viatge cap a l’eternitat. Música: Main Titles El nom de la rosa Lector: Pau Serna i Pol Argelich Dansen: Grups 5 i 6
5
adj i m i f Mort, difunt.
6
m ARQUIT Passadís que encercla el presbiteri d'algunes esglésies pel darrere