Ongc 56

ONGC 56

Revista trimestral • Primavera 2014 • Número 56 • 3 €

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Operació olímpica de Vladímir Putin • Veus esvaïdes a l’Iran L’autonomia del Kurdistan sirià • Bòsnia: crònica d’una indignació Euskadi: diàlegs en so de pau • Una escola amb drets Noms propis: Nelson Mandela, Alfons Banda, Marta Macias i Marta Rojals

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

EL DAVANTAL

«3

Francesc de Dalmases Director

Una proposta contra el silenci com a arma de destrucció informativa La nova directora de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, Marta Macias, va tenir l’encert d’organitzar un esmorzar per a la premsa amb representants de diferents moviments i organitzacions socials implicats i compromesos amb el procés de pau a Colòmbia. Va ser una trobada útil perquè vam poder escoltar de primera mà –i des d’una profunda i raonada perspectiva històrica– la situació actual d’aquest país americà.

Durant dues hores, Martha Nubia, investigadora del Centre Nacional de Memòria Històrica; l’escriptor León Valencia, director de la Fundació Pau i Reconciliació; Gerardo Vega, president de la fundació Forjando Futuros, i Alejandro Matos, director d’Intermón Colòmbia, van fer paleses les oportunitats i les febleses del procés de pau a Colòmbia i no es van estar de descriure una ferida humana que afecta el 14% de la població del país, el percentatge de persones que oficialment s’han autoproclamat víctimes d’aquesta guerra que fa mig segle que dura.

Enmig d’una situació que pot ser analitzada de forma optimista, però que també preveu el perill d’involució segons quins siguin els resultats dels propers comicis colombians, ressonen les paraules d’una de les persones presents: ‘A Colòmbia, els activistes compromesos amb la justícia, els drets humans i la memòria històrica són autèntics kamikazes. Ho són en el sentit literal del terme perquè la seva feina comporta

Tots els nostres interlocutors en aquell esmorzar, tots, eren persones que havien rebut amenaces de mort i que en un o altre moment s’han vist obligades a fugir del país o amagar-se per garantir la seva vida

un perill directe per a la seva seguretat personal i perquè massa persones han estat víctimes mortals per la seva feina de denúncia en el si d’aquests moviments’. I no és cap exageració: tots els nostres interlocutors en aquell esmorzar, tots, eren persones que havien rebut amenaces de mort i que en un moment o altre s’han vist obligades a fugir del país o amagar-se per garantir la seva vida.

Ha estat una molt bona iniciativa de l’Agència perquè amb molt poc esforç i en un espai de temps reduït ha permès posar a l’abast informació de qualitat a través de fonts fiables vinculades a organitzacions amb experiència i reconeixement dins i fora de Colòmbia. També el nostre esforç d’amplificació és immensament petit comparat amb el seu compromís amb la pau i amb la necessitat de visibilitar-los a casa nostra. És, per tant, un model de difusió i coneixement útil i efectiu que es podria posar en pràctica de forma periòdica aprofitant les estades i les visites que fan a Catalunya activistes d’arreu

del món que treballen amb organitzacions catalanes en escenaris i en situacions amb poca visibilitat i amb poc espai als mitjans de comunicació generalistes.

En un moment en què els projectes de cooperació i d’EpD es veuen sovint afectats per la disminució dels pressupostos amb què compten des del sector sembla prou coherent posar l’accent en la difusió, el coneixement i el reconeixement d’aquells conflictes i guerres silencioses o oblidades per garantir, precisament, la seva permanència a l’agenda global i per garantir, sobretot, el suport i la complicitat exterior a les organitzacions sorgides de la societat civil organitzada amb voluntat d’anticipar i proposar processos de resolució pacífica de conflictes.

(Per cert, lamentablement només dos mitjans vam assistir a l’esmorzar amb la delegació colombiana: TV3 –gràcies al compromís i a la voluntat de la periodista Isabel Galí– i la revista que teniu a les mans. Això també ho haurem de millorar.)

4»

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Director Francesc de Dalmases Editor Víctor Terradellas Director d’art Quim Milla Cap de redacció Jordi Fexas Internacional Judit Aixalà, Toni Arbonés, Hassan Banhakeia, Elisabeth McWilliams, Lena Austin Nacional Carles Bargalló, Toni Fullat, Francesc Parés Han col·laborat en aquest número Dolors Aixalà, Ricard Altés, Elisenda Belda, Natàlia Boronat, Joan Carles Garcia, Miquel Ferreres, Manuel Manonelles, Laia Altarriba, Rita Marzoa, Sònia Cervià, Xavier Masllorens, David Meseguer, Helena M. Alegret, Eva Motoro, Quima Oliver, Roger Palà, Carles Palacio, Marta Rojals, Àlex Romaguera, Pep Salas i Montse Santolino.

Assessorament lingüístic Montserrat Badia Directora de traduccions Júlia López i Seguí Assessor de traduccions Nigel Balfour Secretària de redacció Ariadna Canela Webmàster Gemma Lapedriza Disseny i maquetació www.estudilogo.cat Impressió Vanguard Gràfic Dipòsit Legal B-15571-2000 ISSN 2013-0708 Redacció, administració, publicitat i subscripcions Fonollar, 14 • 08003 Barcelona · Tel. 935 334 238 · Fax 933 192 224 www.ongc.cat · ongc@igman.cat Edita

28

amb la col·laboració de Coordinadora d’ONG Solidàries Coordinadora d’ONGD i altres Moviments Solidaris de Lleida ONGC és membre de

amb el suport de: Foto de portada: Francesc Parès ONGC s’edita en paper reciclat i s’afegeix a la creixent preocupació pel malbaratament dels recursos naturals Els judicis i opinions expressats en els articles publicats a la revista són exclusivament responsabilitat de l’autor. L’opinió d’IGMAN-Acció Solidària només s’expressa al Davantal.

FERRERES

10

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

«5

SUMARI

56 3 el davantal

Una proposta contra el silenci com a arma de destrucció informativa

16

4 miquel Ferreres

6 en perspectiva

L’exemple i l’herència d’un líder

7 per cert

Més enllà d’una cooperació sobirana

8 l’esquena del món

‘Em parles del teu país?’

9 de gairell

Viure de viure

10

món - finestra l’est Operació olímpica de Vladímir Putin

16 món El Kurdistan sirià consolida la seva autonomia política

20

6

20 entrevista Marta Macias 24 món Veus esvaïdes, les cares racionals de l’Iran 28

la imatge Les inundacions als Balcans

30

espai verd Ucraïna - Catalunuya, reflexions en clau energètica

34 món Bòsnia, crònica fotoperiodística d’una indignació 38 opinió

A la Florida la demagògia es fa escó

42 construcció de pau

Trobades restauratives: Diàlegs en so de pau

46 espai Illes

L’amenaça del petroli a les Illes Balears

34

50

ara i aquí Devreporter Network. Una xarxa de comunicació pel canvi social

52 espai CeDRe

L’empremta gironina en la cooperació

56

espai Lleida El fet migratori, un projecte de vida?

60 cooperació i món local La Mediterrània occidental, espai clau per l’acció de cooperacio dels ens locals 64 ara i aquí

Una escola amb drets

68 els llibres Fer els salt, La rebel·lió catalana i For Sale 69 les músiques Txarango, Gerar Quintana & Xarim Aresté i Sanjosex 70 espai Barcelona

24

L’espai de la pau, els ddhh i el desenvolupament a Barcelona

72 opinió Una causa imbatible, la pau

6»

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

EN PERSPECTIVA

Manuel Manonelles i Tarragó

L’exemple i l’herència d’un líder

J

a fa uns mesos del traspàs de Nelson Mandela, i del llarg dol oficial i cerimònies que precediren el seu sepeli al poblet de Qunu, on havia nascut noranta-cinc anys abans i havia fet de pastor, tot i procedir d’una família de l’aristocràcia tribal que havia estat deposada –precisament– per les activitats anticolonials del seu pare.

Inicià la seva carrera política seguint les passes d’un altre gegant del segle XX, el Mahatma Ghandi, qui precisament havia endegat la seva faceta d’activista com a jove advocat també a Sud-àfrica. Seguint Ghandi, s’inicià en la praxis de la resistència no-violenta que mantingué fins al 1961, quan arran de la massacre de Shaperville, es decidí per la lluita armada, tot i que sempre limitada al sabotatge i amb instruccions taxatives d’evitar víctimes humanes.

Una lluita contra un règim racista i injust que el dugué a un llarg empresonament de vint-i-set anys, divuit dels quals en condicions extremament dures, fet que el va convertir en el famós pres número 46664.

Com digué Obama en el seu impressionat discurs en la cerimònia a l’estadi de Soweto – una obra mestra del discurs, que convido a reveure– el cas de Mandela és el millor exponent que “les idees no es poden empresonar dins els quatre murs d’una cel·la, ni tampoc poden ser eliminades per la bala d’un franctirador”, en una clara referència al president Kennedy, de qui també s’ha commemorat recentment el cinquantenari del seu assassinat a Dallas.

“Només un home com Madiba podia de ser capaç d’alliberar no sols el presoner, sinó també el seu carceller” reblà el president nordamericà, fent referència a la relació especial que Mandela establí amb els seus vigilants, però extrapolant-ho a tota la comunitat blanca sud-africana que donava suport –o tolerava– aquell terrible règim. I és que la voluntat d’empatia amb tots els seus interlocutors, així com l’esperit de superació, eren també un dels seus trets definitoris.

Empatia que combinava amb la seva rotunda determinació i coherència; coherència que li donà el lideratge moral entre els seus companys de presó quan rebutjà les propostes de tractament de favor que li feren des del règim de l’Apartheid. Lideratge que li permeté promoure la “universitat Mandela” entre la comunitat de presos, on es recitava l’Invictus de Harley, alhora que es discutia de política i fins i tot s’aprenia l’afrikaner, la llengua dels seus

La superioritat moral de Mandela, i la dels seus companys de lluita, va posar fi a un règim basat en una suposada –i absolutament indigna– “superioritat racial”

guardians i del règim contra el qual lluitaven.

Fer allò que és inesperat, un altre element definidor de molts grans líders. Quan tothom preveia l’eclosió d’Àfrica del Sud enmig d’una espiral de venjança i violència, l’home que havia estat vint-i-set anys pres, optà per la reconciliació, la unió i la integració de l’antic enemic. I no dubtà a utilitzar totes les eines al seu abast, incloent el rugbi, per generar cohesió en una societat profundament dividida.

Un procés i un lideratge, però, que fou possible gràcies a un context internacional molt especial, el de la fi de la Guerra Freda i la caiguda del Mur de Berlín, orquestrada i permesa per un altre gran mestre de l’inesperat, Mikhaïl S. Gorbatxov.

Ens ha abandonat un referent global, però essencialment africà, quelcom significatiu en uns moments especialment complexos, on ni Àfrica ni el món en general van sobrats de punts de referència. Però el seu llegat roman.

Un llegat de coherència política, però també personal en el seu compromís de lluita contra la sida o a favor dels drets de les dones.

I és que, en el cas dels grans lideratges, la dimensió moral i ètica esdevé central. En aquest cas, és prou eloqüent que fos precisament la superioritat moral de Mandela, i dels seus companys de lluita, la que posés fi a un règim basat en una suposada –i absolutament indigna– “superioritat racial”.

Víctor Terradellas i Maré

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

PER CERT

«7

Víctor Terradellas i Maré

Més enllà d’una cooperació sobirana

E

l director d’aquesta revista, Francesc de Dalmases, sovint recorda quina és l’aportació catalana per fer possible la cooperació espanyola a través de la Agencia Española para la Cooperación Internacional y el Desarrollo. Em sembla un recordatori interessant i pertinent quan parlem de les febleses de la cooperació catalana durant tots aquests anys, però em penso que és un argument que s’ha de completar. És cert que només amb el 20% del pressupost de l’AECID l’Agència Catalana de Cooperació hauria comptat amb un pressupost immensament superior al que ni tan sols hauríem imaginat en èpoques de bonança. Però no és només això. Quan parlem de sobirania plena, quan parlem de poder exercir el dret a decidir sobre el volum total dels impostos i de les aportacions que fan possible els homes i les dones de Catalunya, veurem que el percentatge que representaria aquesta quantitat és petit, molt petit. El que ens ha de preocupar de tots aquests anys de suportar, fer possibles i quadrar els comptes espanyols són totes aquelles partides que un estat modern, eficient i eficaç segur que s’estalviarà.

I aquí parlem des de les obvietats d’un dispendi indecent en un Ministeri de Defensa –que bàsicament malgasta per mantenir els privilegis d’una casta– fins a la campanya publicitària per mirar d’explicar una factura que el mateix ministre del ram veu difícil de desxifrar, passant per les despeses sumptuàries d’instituts de tota mena, organismes internacionals multiplicats i projectes de comunicació fallits per terra (alta velocitat espanyola, sic!), mar (projecte Castor) i aire (aeroport de Castelló), per posar alguns dels exemples més coneguts. De fet, podríem fer una llista llarga, gairebé inacabable, però potser és més sa anar al fons de la qüestió.

Quan parlem del legítim exercici del dret a l’autodeterminació ho fem també amb la vista posada en la necessària modernització i en el necessari afany per l’eficiència que hauran de tenir les nacions petites i mitjanes que han de construir l’Europa del segle XXI i que, amb tota seguretat, situaran la cooperació al desenvolupament entre les seves prioritats internacionals.

Per això difereixo de les anàlisis concretes perquè si bé estic convençut que el procés d’independència no necessita cap més aval que la voluntat majoritària de les persones que el protagonitzen, també n’estic del fet que reivin-

Foto: Miguel a la Deriva

No serà només l’àrea de cooperació sinó que serà en el conjunt de la gestió d’un pressupost públic allà on demostrarem per què aquest canvi polític és ara imprescindible

dicar aquesta nova Catalunya sobirana ha de significar que estem compromesos en l’avenç, el progrés i la modernització del conjunt de la tasca governamental.

Ras i curt: no serà només l’àrea de cooperació o la de les relacions internacionals, sinó que

serà en el conjunt de la gestió d’un pressupost públic allà on demostrarem, també, perquè aquest canvi i aquesta transformació és ara imprescindible. Per nosaltres, pels nostres veïns i per tots els països del Nord i del Sud amb els qui voldrem col·laborar i treballar.

8»

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

L’ESQUENA DEL MÓN

Laia Altarriba i Piguillem

“Em parles del teu país?”

U

n gener de fa onze anys vaig compartir amb ella una tarda i nit. Va ser a Betlem, al cor de Cisjordània, territori palestí que vivia i viu sota l’ocupació israeliana.

Jo hi havia anat amb el Jordi i l’Ester per conèixer la situació que patia la població palestina i mirar d’ajudar-los amb el poc que podíem fer: donar visibilitat internacional a la cruesa de l’ocupació.

A la tarda dos palestins ens van estar fent un petit curs de preparació per saber com podíem actuar en les diverses situacions que ens podíem trobar. També hi havia tres o quatre nord-americans acabats d’aterrar, com nosaltres. Ens vam presentar, vam explicar que érem catalans, que veníem dels “Catalan Countries”.

Després vam sortir a sopar, un falafel amb pa de pita. De nou a la casa on havíem de passar la nit, una de les noies nord-americanes se’m va apropar: “Disculpa, no havia sentit mai el nom del teu país, me’n pots parlar?” Vaig fer servir la pissarra sobre la qual feia una estona ens havien explicat com són els controls militars i a quines poblacions ens proposaven d’anar. Vaig dibuixar el Mediterrani; a l’altra punta d’on érem, vaig siluetejar el nostre país. I li vaig parlar d’història però sobretot de present. Després li vaig preguntar jo. Era d’Olympia, ho recordo perfectament perquè el nom em va cridar l’atenció.

Després ens vam abraçar. “Bona nit”, “Que et vagi bé”, ens vam dir. Ella marxava l’endemà al matí cap a la franja de Gaza, on les condicions de vida dels palestins eren encara més dures que a Cisjordània. Jo me n’anava cap al nord, a Tulkarem. Quan ens vam despertar els nord-americans ja havien marxat.

La següent notícia que en vaig tenir va venir per la televisió, gairebé dos mesos després.

Un bulldozer militar israelià havia aixafat i matat la Rachel Corrie. Ella era davant d’una casa palestina que l’exèrcit volia enderrocar perquè considerava que era una amenaça. Anava identificada amb una jaqueta vermella amb reflectants, i s’adreçava al conductor de l’excavadora amb un megàfon. Però el conductor va prémer l’accelerador i li va passar per sobre.

Israel volia impedir les desenes, centenars de persones d’arreu del món que havien començat a viatjar a Palestina per fer d’observadors internacionals i des del mig del conflicte denunciar la situació d’apartheid en què viuen els palestins. No se’n va sortir, els anys següents la riuada creixeria.

M’he topat per casualitat per internet amb els textos que la Rachel Corrie va escriure al seu diari durant aquells dos mesos que va viure a Palestina

M’he topat per casualitat per internet amb els textos que la Rachel Corrie va escriure al seu diari durant aquells dos mesos que va viure a Palestina. En llegeixo un fragment: “He pensat molt en el que em vas dir per telèfon sobre el fet que la violència palestina no ajuda a la situació que viu el mateix poble palestí. Seixanta mil habitants de Rafah treballaven a Israel fa dos anys. Ara només 600 tenen permís per entrar-hi. I d’aquests 600, molts s’han hagut de traslladar de residència perquè els punts de control que han instal·lat entre aquí i Ashqelon (la ciutat israeliana més propera) han convertit un trajecte que era de 40 minuts en cotxe en un viatge de 12 hores. A més, les fonts potencials de desenvolupament econòmic per la ciutat han estat completament destruïdes per Israel: l’aeroport internacional de Gaza (pistes destru-

ïdes, instal·lacions del tot tancades), la frontera amb Egipte per comerciar (ara hi ha una torre gegant que la bloqueja amb un franctirador israelià al capdamunt) i l’accés al mar (del tot impossible els últims dos anys per un lloc de control i l’assentament de Gush Katif )”.

En un altre tros del diari va deixar escrit: “Venir aquí és una de les millors coses que he fet. Així que quan sembli boja, o si l’exèrcit israelià trenca la seva tendència racista de no lesionar els blancs, si us plau, recorda que estic enmig d’un genocidi al qual dono suport indirectament perquè el meu govern n’és en gran part responsable”.

Això és el que va deixar escrit aquella noia que enmig d’un dels conflictes més terribles i injustos del nostre temps em va demanar que li parlés del nostre país.

Víctor Terradellas i Maré

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

DE GAIRELL

Marta Rojals

Viure de viure

L

’economia es recupera, diuen, però les nostres vides no. A diferència de nosaltres, a l’economia mai no li falten atencions. Quan se’n ressent, correm a buscar experts, analistes borsaris, catedràtics de Columbia perquè ens diguin si és greu, doctor. De fet, és simptomàtic que un dels índex de prosperitat d’un país es mesuri a partir del volum de vendes de vehicles. Tal mes ha estat un bon mes perquè el motor ha repuntat. Ahà. I a la nostra escala la vida és una tómbola perquè dos veïns s’han comprat una tele de plasma.

Però el temps de canviar de cotxe cada quatre anys ja s’ha acabat. Per una altra banda, l’economia productiva, tal com la coneixem, sembla que no sap sustentar-se en productes perdurables. Per això es va inventar l’obsolescència programada, el fuel del motor continu de la indústria: si l’arregles et sortirà més car que un de nou. Alhora, la tecnologia ha permès incrementar els beneficis recorrent cada vegada a menys treballadors: quin invent, els robots, que no exigeixen vacances, ni drets laborals, ni cotitzen a la Seguretat Social. La feina que abans feien vint persones, ara la pot fer una de sola mentre es llima les ungles i en la meitat de temps.

Per tot això, el ventall de maneres de guanyar-nos la vida s’ha fet estret, perquè encara es paga més per allò que podem tocar, allò que s’endolla, que fa llumetes, que és útil i/o fa enveja al veí. Els nanos pugen amb aquesta visió utilitària de la vida, heretada de sons pares, heretada de la febre industrial. I així, troben natural no pagar pel contingut d’un diari o per veure una pel·li per internet. I, per suposat, no estan disposats a deixar-se un euro en una obra de teatre o un recital de poesia, i encara menys en una conferència si al Youtube la poden trobar de franc. Per tant, es potencia i perpetua la idea que tot allò que avui podem aconseguir gratis, no val res. És un cercle viciós: quin valor té ser poeta, si ningú no dóna valor a la poesia? I a la inversa: quin valor té la poesia, si ningú no valora el poeta? Quin valor té ser il·lustrador, guionista, fotògraf, artista, quan qualsevol pot accedir al producte del teu esforç com si li plogués del cel? Quin valor té estudiar filosofia, llengües clàssiques o humanitats si el saber que t’omple l’ànima no t’ha de permetre omplir l’estómac dels teus fills? Les passions que no es paguen s’anomenen ‘hobbies’, no pas ‘professions’.

És un cercle viciós: quin valor té ser poeta, si ningú no dóna valor a la poesia? I a la inversa: quin valor té la poesia, si ningú no valora el poeta?

M’imagino un futur en què tornem a posar en valor allò que no ens poden oferir les màquines. Un futur en què alliberem els nostres nens del jou de l’utilitarisme, en què els deixem trobar el que els motiva i ser els millors en allò que saben fer, amb la seguretat que un dia podran guanyar-s’hi la vida d’una manera digna.

Que quan siguin grans i vagin per primer cop a casa els sogres, els tinguin en la mateixa consideració tant si els diuen que són dansaires com enginyers aeroespacials. M’ho imagino i no sé com es fa. Però si hi ha un moment a la història propici per a canviar-ho, estic segura que és ara i no passat demà.

«9

10 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Operació olímpica de Vladímir Putin Vladímir Putin ha aconseguit fer realitat un dels seus projectes personals i de país de més envergadura: la celebració dels Jocs Olímpics d’hivern del 2014 a la ciutat de Sotxi, amb els quals havia de demostrar que durant aquests 14 anys en què ell ha estat l’home fort de l’estat, Rússia ha ressuscitat i s’ha convertit en un país modern i amb molt de potencial i amb el qual s’ha de comptar en l’arena internacional. L’èxit de Putin, que ha anat acomboiat també per les circumstàncies internacionals de principis del 2014 i el paper de Moscou a la crisi ucraïnesa, ha estat rotund. Rússia és ara un altre país.

MÓN - FINESTRA A L’EST « 11

E

ls Jocs d’Hivern es van convertir en un ambiciós repte de Putin que al 2007, quan també era president, va utilitzar tota la seva influència perquè el Comitè Olímpic Internacional es decantés per aquesta ciutat del Mar Negre, tot i el seu clima subtropical i la proximitat amb l’inestable Caucas Nord, on actua el terrorisme jihadista que lluita per la creació d’un estat regit per la xaria al sud de Rússia. La Sotxi olímpica és un projecte comparable al del tsar Pere I quan a principis del segle XVIII també va desafiar les inclemències de la natura i la proximitat de la guerra amb els suecs per construir la que seria la nova capital imperial de Rússia, la ciutat de Sant Petersburg a la pantanosa desembocadura del riu Nevà.

Les construccions a Sotxi i a Kràsnaia Poliana, la zona muntanyosa propera situada als últims contraforts de la serralada del Caucas, van anar acompanyades d’innombrables casos de corrupció i irregularitats amb la utilització de mà d’obra. Les organitzacions de defensa dels drets humans van rebre queixes que denunciaven que no es pagava als treballadors el que els havien promès, en molts casos se’ls confiscava la documentació i se’ls convertia en os-

Els crítics de Putin no es creien el relatiu desglaç que havia viscut el país els darrers mesos i les veus més pessimistes alertaven que un cop acabats els Jocs el país continuaria tirant enrere en matèria de drets i llibertats tatges, no tots tenien contractes laborals i quan s’acostaven els Jocs hi va haver una operació de deportació de milers d’immigrants. Durant les construccions, l’organització Human Rights Watch va redactar diversos informes sobre les violacions dels drets dels treballadors i va fer una crida al Comitè Olímpic Internacional perquè supervisés millor la situació amb l’objectiu d’evitar més abusos.

Unes altres ombres que van pesar en el principi dels preparatius dels Jocs van ser les

expropiacions il·legals, desallotjaments i desnonaments que en alguns casos van rebre compensacions i nous habitatges però en d’altres no, i també les violacions dels compromisos mediambientals. També hi va haver persecució contra la societat civil i els activistes locals que van gosar qüestionar els preparatius dels Jocs. En aquest sentit, el cas més conegut és el de Ievguei Vitiixko de la Guàrdia ecològica del Caucas Nord, que va denunciar que l’estat no complia els compromisos mediambientals

12 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

durant les construccions olímpiques. Vitiixko compleix una pena de tres anys de presó acusat de vandalisme contra la tanca que rodeja la del territori de la coneguda com a datxa (residència de camp) del governador de la regió de Krasnodar, Aleksandr Tkatxov. Al 2012 Vitiixko va ser condemnat a tres anys de llibertat condicional per aquest fet però el 20 de desembre del 2013 el jutge li va canviar la condemna.

Precisament aquella setmana del 20 de desembre Putin va dur a terme una operació cosmètica per millorar la imatge internacional de Rússia de cara a la celebració dels Jocs, que moltes veus de fora del país amenaçaven de boicotejar pel poc respecte als drets humans.

Amb motiu del vintè aniversari de la Constitució russa es va aprovar una amnistia general destinada sobretot als sectors socials més desprotegits i que va permetre excarcerar a més de 10 mil presos. Gràcies a la pressió dels defensors dels drets humans russos al text de l’amnistia s’hi va incloure un apartat especial amb els articles de “vandalisme”, “participació en aldarulls massius” i “violació de les normes de circulació”. Aquesta concessió d’última hora va permetre que dos casos incòmodes pel Kremlin de cara a la imatge internacional es poguessin acollir a l’amnistia, Pussy Riot i Greenpeace i també unes quantes persones del cas Volótnaia, els destinguts pels aldarulls del 6 de maig del 2012 durant una protesta contra la investidura de Putin que se celebrava l’endemà.

Nadezhda Tolokónnikova i Maria Aliókhina, condemnades a dos anys de presó per vandalisme motivat per odi religiós en cantar una cançó contra Putin a l’església del Crist Salvador de Moscou, van quedar en llibertat dos mesos abans del final de la condemna. A Putin no li devien fer por aquestes dues noies en llibertat, més admirades a Occident que no pas a Rússia, per la gran campanya mediàtica que n’ha fet la premsa i organitzacions com Amnistia Internacional. Fins i tot potser pensava que donarien una nota de color amb les seves crides a boicotejar els Jocs que permetessin dir que a Rússia la situació de la llibertat d’expressió no està tan malament. De fet, així va ser perquè van passar uns dies a Sotxi i van intentar fer una performance, però tothom podia imaginar-se que seria reprimida perquè durant les Olimpíades estan prohibides les manifestacions que es puguin considerar polítiques. Van començar a cantar i de seguida van ser dissoltes per un grup de cosacs que ajudava a la policia a mantenir l’ordre públic i el més curiós i dubtós del cas va ser que precisament la televisió que ho va difondre va ser l’oficialista Russia Today.

Putin s’ha aferrat al patriotisme per desvetllar el sentiment imperialista que molts habitants de la Federació de Rússia porten dins i al fantasma de l’amenaça occidental El cas especialment incòmode era el de Greenpeace perquè tenir pendents de judici per vandalisme al mar 26 estrangers que havien protestat contra el monopoli estatal rus del gas, Gazprom, i la seva intenció d’extreure petroli de l’Àrtic hagués pogut aigualir la celebració dels Jocs. Quan els activistes van quedar en llibertat sota fiança ja es veia que l’objectiu era només espantar els que gosessin posar-se amb els plans estratègics de Rússia. De fet, Putin va dir molt clar que esperava que aquest cas fos una “lliçó” i aquells mateixos dies Gazprom començava a extreure petroli de l’Àrtic.

Però el cop d’efecte seria l’endemà de la proclamació de l’amnistia que els defensors dels drets humans s’havien afanyat a criticar i qualificar d’incompleta. Després de la gran roda de

premsa anual i com qui no vol la cosa, Putin va dir que havia decidit indultar per motius humanitaris l’expropietari de la petroliera Iukos, Mikhaïl Khodorkovski, que complia una pena de 13 anys de presó acusat de frau fiscal. El 20 de desembre sortia en llibertat l’home que ha estat qualificat de ser l’enemic número u de Putin i de qui segurament no se sabrà exactament per què el cap del Kremlin al 2003 li va posar el dit a l’ull: si perquè es va començar a posar en projectes opositors i de creació d’una societat civil més lliure, o perquè estava en contacte amb socis nord-americans per la possibilitat de vendre un 40% de Iukos a Exxon, o perquè el va desafiar en públic quan li va dir que s’havia de posar fi a la corrupció i el va acusar de no entendre d’economia.

MÓN - FINESTRA A L’EST « 13

Aquell 20 de desembre, però, al desconegut ecologista Vitiixko se’l condemnava a tres anys de presó. Aquella mateixa setmana un grup d’activistes d’un dels pobles del Caucas que no eren gaire partidaris dels Jocs, els circassians, van ser detinguts durant tres dies de forma il· legal per ser interrogats sospitosos d’extremisme. Pels circassians era un insult la celebració dels Jocs a la muntanya de Kràsnaia Poliana, l’escenari de la batalla final fa 150 anys entre les tropes russes i els pobles de la zona durant la Guerra del Caucas amb la qual Rússia es va annexionar aquestes terres, perquè consideren que en aquesta muntanya van ser víctimes de genocidi i la majoria dels que van sobreviure van haver de fugir cap a l’imperi Otomà. De tota manera, no tots els circassians estaven en

contra de la celebració dels Jocs perquè alguns confiaven que seria un argument per poder negociar millor amb el Kremlin el retorn de les diàspores circassianes i també perquè creien que podria ser un espai on sorgís la qüestió del genocidi del seu poble.

L’amenaça als Jocs que semblava més real era la del terrorisme jihadista que justament es va tornar a fer sentir amb força en un doble atemptat el 29 i 30 de desembre en què van morir 34 persones. L’autoproclamat Emir del Caucas, Dokú Umàrov, havia alertat que s’atemptaria contra els Jocs. L’amenaça terrorista va ser l’excusa per dur a terme un desplegament de seguretat sense precedents en unes Olimpíades Segons dades oficials uns 40.000 efectius, entre policies i tropes de l’Interior van patru-

llar a la zona de Sotxi i els voltants que també estaven controlats per avions no tripulats i protegida per sistemes de defensa antiaèria i l’accés per carretera estava restringit. La mesura molt criticada va ser el desplegament de sistemes de ràdio vigilància que podien interceptar converses i dades personals de tots els assistents als Jocs que es conservaran durant tres anys i també la creació d’una base de dades de persones amb tendència a l’extremisme.

El Kremlin tenia por que alguns països poguessin boicotejar aquest Jocs després de tota la sèrie de lleis repressives que limiten les llibertats civils que s’han aprovat després del retorn de Putin a la presidència i dels innombrables informes d’organitzacions que qüestionen la situació dels drets humans a Rússia. Després de

14 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

la polèmica llei que prohibeix la propaganda homosexual entre menors d’edat, que ha estat molt criticada a Occident, el Kremlin es va esforçar a enviar un missatge tranquil·litzador a la comunitat internacional dient que els drets de les persones que assistissin als Jocs serien respectats.

Els dies previs a la cerimònia inaugural hi va haver intents de desprestigiar els Jocs clarament orquestrats per les agències de notícies anglosaxones però res va impedir que fossin un èxit per Rússia com a país amfitrió i també com a país guanyador. Els intents d’enfosquir els jocs amb la corrupció que havia rodejat les obres olímpiques, les reivindicacions dels circassians, l’amenaça del terrorisme, el poc respecte pels drets humans i el menyspreu a les minories sexuals no van funcionar.

Les 13 medalles d’or, les 11 de plata i les 9 de bronze simbolitzaven també un èxit personal per a Putin, que fa servir molt el patriotisme relacionat amb l’esport i que durant els dies dels Jocs va dur a terme una impecable activitat internacional amb els esportistes i les delegacions estrangeres.

Els crítics de Putin, però, no es creien el relatiu desglaç que havia viscut el país els darrers mesos i les veus més pessimistes alertaven que un cop acabats els Jocs el país continuaria ti-

rant enrere en matèria de drets i llibertats. La cara més autoritària i repressiva de la Rússia actual no va tardar en tornar-se a manifestar.

El 24 de febrer, l’endemà de la cloenda dels Jocs i després que el tribunal posposés uns dies la sentència per no embrutar la celebració olímpica, se sentenciava amb penes de presó 7 persones acusades d’organitzar els aldarulls de la plaça Volótnaia. Els fets encara avui són molt confusos i els defensors dels drets humans els consideren presos polítics. Dos dies abans el president ucraïnès Víktor Ianukóvitx havia estat derrocat i Putin, que sempre té por que els virus revolucionaris o democratitzadors dels països veïns contagiïn Rússia, va fer reprimir sense contemplacions les protestes de suport als condemnats. Només aquell dia, segons el portal Ovdinfo.org, que registra les detencions polítiques, es van detenir més de 600 persones per protestar en manifestacions no autoritzades contra la sentència del Cas Volótnaia Putin està convençut que el sistema que ha construït dins del país és ideal. Per contrarestar la influència de les veus crítiques que consideren que el sistema autoritari que s’aguanta en els petrodòlars i la corrupció s’està extingint, Putin s’ha aferrat al patriotisme per desvetllar el sentiment imperialista que molts habitants

de la Federació de Rússia porten dins i al fantasma de l’amenaça occidental.

Acomboiat per l’èxit olímpic, per un gran aparell propagandístic i per les circumstàncies internacionals del que encara es coneix com “estranger proper”, els fets d’Ucraïna i la ingerència occidental en aquest país que Moscou es resisteix a què s’allunyi de la seva àrea d’influència han servit en safata a Putin que s’hagi pogut presentar entre els russos com el salvador.

Tot això i també l’exageració del perill ultranacionalista ucraïnès i del caos en aquest país, que contrasta amb la suposada estabilitat de la Rússia de Putin, les contradiccions i els dobles estendards de la política exterior europea i, sobretot, de la nord-americana, li han permès jugar amb èxit la carta d’annexionar-se la península de Crimea. Ara, però, està per veure si en té prou de recuperar aquesta perla de la Rússia tsarista i de la Unió Soviètica o continuarà defensant els russos de la Ucraïna continental.

Natàlia Boronat Periodista

La Diputació de Lleida financia el projecte Reconstrucció social i econòmica del territori de Trnovo

Dona suport a les iniciatives de reconstrucció del paisatge social d’abans de la guerra, de la memòria històrica, la justícia i el retorn dels desplaçats millorant la seva situació econòmica de les famílies a les zones rurals.

16 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

El Kurdistan sirià consolida la seva autonomia política Coincidint amb la conferència de pau de Ginebra, la minoria kurda de Síria va declarar de forma oficial l’autogovern en els cantons de Cizire, Kobane i Afrin. Omplir el buit de poder deixat pel règim, celebrar eleccions, solucionar la falta d’infraestructures i recursos i lluitar contra el jihadisme són els principals reptes de l’executiu kurd.

MÓN « 17

«

Des de fa uns mesos estem fent plaques de matrícula i donem llicències als conductors per controlar tots els cotxes nous que entren a Kurdistan Occidental. Volem saber qui és el propietari de cada vehicle i evitar així el caos», explica Nidal, funcionari de la policia a Afrin, mentre lliura la matrícula número 00590 amb les inicials EFR (Efrin, en kurd), un fet històric per a aquesta minoria que representa el 10% de la població siriana. La formació d’un cos policial i l’expedició de les seves pròpies plaques de cotxe són només algunes de les múltiples competències que el govern kurd ha assumit any i mig després que el règim abandonés la regió.

«Aquest govern autònom s’ha creat per omplir el buit deixat pel règim. L’objectiu és que puguem autogestionar-nos, resoldre els problemes socials i protegir els nostres territoris. És un pas molt important en la revolució del poble kurd en la seva lluita per la llibertat», indica Hassan, un dels màxims dirigents del Moviment Democràtic Popular de Kurdistan Oest (TEV-DEM) –organisme paraigua de l’PYD i altres organitzacions afins al PKK– a

la regió. El líder kurd destaca que «l’anunci de l’administració interina no és un projecte separatista sinó una oportunitat històrica perquè totes les minories de Síria vegin reconeguts els seus drets».

Declaració històrica

Encara que els partits propers a Massoud Barzani, president de la regió autònoma del Kurdistan iraquià, van abandonar el Comitè Suprem Kurd i es van integrar a la Coalició Nacional Síria, aquest òrgan que exerceix de govern autònom compta encara amb el suport dels dos grans blocs polítics de Rojava, el TEVDEM i el Consell Nacional Kurd (CNK).

Per Ebdilmecid Sexo, membre independent del CNK, «la proclamació de l’administració kurda ha estat un pas necessari ja que l’oposició siriana mai no ha acceptat les nostres dues principals reivindicacions: el reconeixement com a poble i la desmilitarització de la nostra regió».

Kamiran Hasan, responsable del Partit Kurd del Progrés Democràtic –proper a Jalal Talabani, president de l’Iraq– indica que «des-

prés del buit de poder és important que hi hagi un executiu perquè tots els aspectes de la vida quotidiana com l’ensenyament, la salut, els serveis públics..., estiguin organitzats».

El projecte autònom kurd va fer un pas decisiu el gener passat quan l’Assemblea Constituent del Kurdistan Occidental per a una Autonomia Democràtica va aprovar per majoria absoluta un model constitucional que concep Síria com un país democràtic i en el territori del qual s’integra una Rojava dividida en tres cantons: Afrin, Kobane i Cizire (Qamishlo). Cada cantó compta amb un executiu encapçalat per un primer ministre i 22 ministeris que inclouen Justícia, Exteriors i Defensa entre les carteres més importants. Kurd, àrab i siríac han estat designats com els idiomes oficials del cantó Cizire, mentre que tots els altres idiomes de la regió també tindran cabuda en l’ensenyament.

El text aprovat fixa els marcs legals i legislatius i estableix que la regió serà administrada per un parlament de 101 escons, el 40% ocupat per dones. Cada parlamentari haurà d’obtenir 15.000 vots i el grup parlamentari amb més representants serà l’encarregat de formar go-

18 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

vern. Totes les organitzacions governamentals i les oficines es basaran en un sistema de copresidencial de dones i homes.

Ebdilmecid Sexo i Kamiran Hasan coincideixen a assegurar que aquest govern autònom només tindrà èxit si el TEV-DEM permet que el CNK participi en la presa de decisions i garanteixi unes eleccions a mig termini. Uns comicis que Hassan, vingut de Qandil fa poc més d’un any, dóna per segur «en un termini aproximat de sis mesos per triar els membres d’un govern permanent».

Governar sense recursos ni suports exteriors

«Aquesta administració està focalitzant el seu treball a les àrees de seguretat, serveis socials, educació, exteriors i economia», detalla Ahmad Yousef, doctor en Economia per la Universitat d’Alep i responsable econòmic del govern kurd a la regió d’Afrin. «L’àrea econòmica, per la seva banda, inclou els sectors d’agricultura, construcció, serveis, indústria, logística i mercats», puntualitza el professor universitari.

«La nostra prioritat és que el Kurdistan Oest es desenvolupi però l’embargament imposat pels jihadistes i Turquia, la falta de recursos i suports exteriors i les precàries infraestruc-

tures ho dificulten», comenta Yousef. Afrin, a més, compta amb l’agreujant que es troba geogràficament aïllat de Kobane i Qamishlo, les altres dues regions en què es divideix administrativament la recentment creada autonomia kurda de Síria. Un alt comandament de les YPG avança que «la guerrilla kurda vol en un futur proper llançar una ofensiva per unir aquestes tres zones i netejar el nord de grups jihadistes».

«No tenim ajuda financera de cap país i depenem exclusivament de les aportacions de la nostra gent i de la diàspora kurda», explica Hassan, el líder local del TEV-DEM. El govern kurd ha engegat una campanya de recollida d’impostos entre comerciants i empresaris perquè contribueixin econòmicament al desenvolupament de la regió. El doctor Yousef destaca que estan «treballant per crear un sistema monetari i que no descarten fins i tot l’obertura de bancs perquè la gent pugui dipositar els seus diners».

Un altre dels grans esculls als quals ha de fer front l’administració interina és la falta d’infraestructures. «Damasc mai va invertir gaires recursos a desenvolupar les regions kurdes i la guerra també ha danyat carreteres i línies elèctriques», assenyala Ahmad Yousef.

Fins que l’electricitat es va tallar a causa dels combats entre el règim i l’oposició, es generava en una gran central hidroelèctrica a la província d’Al Raqqa. «Estem parlant amb empresaris locals per crear una cooperativa que pugui produir electricitat per a la regió.

Ens agradaria generar energia eòlica, però és massa cara», destaca el responsable de l’àrea econòmica.

L’educació és una altra de les grans prioritats per a l’administració kurda. Davant la impossibilitat d’anar a Alep a realitzar els estudis universitaris milers d’estudiants es troben sense la possibilitat de poder iniciar o completar la formació. «No volem que els nostres joves es converteixin en una generació perduda i, per això, hem creat alguns centres privats on s’imparteixen diferents matèries inclòs el kurd», indica Yousef. «Volem crear universitats, però necessitem ajuda exterior per construir les instal·lacions. Estem disposats a pagar», conclou el professor universitari.

Institucions impulsades des de la societat civil

Una de les claus de l’administració kurda al Kurdistan Oest és la participació de la societat civil en les diferents institucions. Arribats des

MÓN « 19

Aquest govern autònom s’ha creat per omplir el buit deixat pel règim. L’objectiu és que puguem autogestionar-nos, resoldre els problemes socials i protegir els nostres territoris de Qandil, molts militants del PKK amb dècades de lluita i formació política a l’esquena, han arribat a Rojava per coordinar aquestes institucions i desenvolupar el paradigma social d’Abdullah Öcalan. És el cas d’Ali Welat, que desgrana alguns dels punts clau d’aquest model de participació ciutadana. «Abans de la revolució, el règim dictatorial no permetia a les persones mostrar els seus desitjos i inquietuds i engegar les seves idees. El control sobre l’individu generava desconfiança dels uns cap als altres. Ara, amb l’autonomia democràtica hem de reconstruir la societat i regenerar la confiança entre els ciutadans», explica Ali.

«El capitalisme modern s’oblida de la societat, únicament se centra en l’estatus de l’individu i en la seva existència a partir del consum.

Els ciutadans no poden expressar les seves idees i inquietuds perquè es troben sols. El model de societat civil impulsat per Abdullah Öcalan intenta regenerar la relació entre l’individu i la societat. Vol que els ciutadans prenguin la iniciativa i discuteixin junts l’establiment de les seves institucions i comitès per resoldre les qüestions quotidianes, com per exemple, la falta d’aigua», defensa Ali. «Per al bon funcionament de les institucions de la societat civil, és important la perfecta organització i que es fixin uns objectius clars», apunta Ali Welat.

Per a aquest combatent nouvingut a Afrin, «aquest model és inclusiu ja que moltes persones d’altres partits polítics diferents al PYD i pertanyents a les minories armènia, assiris, àrabs, etc., participen en les institucions ja que presenten idees i projectes i sacrifiquen interessos en pro de l’interès públic». Ali destaca que «el model social d’Öcalan és exportable i s’està aplicant en alguns països de Llatinoamèrica».

Segons Ali Welat, «l’anunci del la administració interina a Rojava ha estat celebrada per ecologistes i feministes i tindrà un impacte global molt més allà del veïnat. Aquest model arrossegarà Síria, l’Iraq, Turquia i el Orient Pròxim cap a la democratització. Per això, el món està pendent del que passa al Kurdistan Oest».

David Meseguer Afrin (Síria)

20 Âť

ONGC

revista de pensament polĂ­tic, solidaritat, cooperaciĂł i relacions internacionals

ENTREVISTA « 21

M

arta acias

‘Som la llavor de la futura Agència estatal de cooperació i per això treballem.’

La incorporació de Marta Macias a la Direcció General de Cooperació va més enllà d’un canvi de nom després d’una renúncia, i marca un punt d’inflexió en la curta història de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament. Per primera vegada el nom de la directora general és conegut per la immensa majoria del sector, i esdevé la primera persona que arriba a aquest càrrec amb experiència prèvia en cooperació i educació per al desenvolupament. Sabem d’una trajectòria on destaca la feina feta a Ajuda en Acció, el seu pas per la Junta de la Federació d’ONGD i com a voluntària en l’agència de notícies amb visió de gènere “La Independent”.

22 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Ara que us havíeu pres un temps per distanciar-vos del sector, hi torneu de ple...

Pel que fa a la cooperació i l’EpD diria que mai no acabes de marxar-ne del tot. Vull dir que és la mena de feina amb un valor afegit prou important com per no perdre-hi el contacte perquè forma part de la teva vida quotidiana. Sí que és veritat que des del punt de vista professional vaig fer un canvi després del període d’Ajuda en Acció i vaig tornar al món de l’empresa privada. He passat per una direcció general que m’ha ensenyat a gestionar una empresa en el seu conjunt. Ha estat una gran experiència de gestió i de direcció. Però malgrat la satisfacció professional del moment vaig rebre amb molta il·lusió la proposta de dirigir la cooperació catalana i em va semblar irrenunciable participar en aquest precís moment en la construcció i la reconstrucció de les polítiques de cooperació d’un país que vol renéixer.

Però seguireu gestionant un pressupost molt minvat.

Sí, i treballaré perquè la situació millori, i buscaré aliances per recuperar el pressupost, però entenc que més enllà d’això, també hi ha altres actius dins de la cooperació catalana. En primer lloc, tenim un sector amb un bagatge i una experiència molt gran en matèria de cooperació i d’EpD. El primer objectiu, doncs, és fer sentir que ens preocupa enormement la fragilitat en què es troba una part molt important del sector i que mirem de posar-hi remei des del primer moment. Avançar en una convocatòria d’Epd vol dir reconèixer les entitats com una font de coneixement i de transformació social i la voluntat d’empoderar-les.

En segon lloc?

En segon lloc tenim un equip tècnic altament capacitat en el si de l’ACCD i de la Direcció General. Aquests coneixements i aquestes capacitats s’han de posar, també, al servei del sector.

Per exemple, existeix la finestreta europea que ha estat tradicionalment obviada per la majoria d’organitzacions catalanes i hi volem posar remei perquè, probablement, un dels esculls principals és la complexitat administrativa i burocràtica de les institucions europees. Des de l’ACCD volem establir un sistema útil per a les ONGD per superar aquest escull. No obstant això, de tot se n’ha de parlar amb el sector i veure si la proposta s’escau o no.

Sóc en un Govern que ha fet de la voluntat d’autodeterminació i del dret a decidir el seu eix d’actuació principal. També en matèria de cooperació.

L’equip tècnic ha de fer possible també l’alineació de les polítiques de l’ACCD amb la resta de polítiques d’aquest Govern. I hem de treballar per la coherència de polítiques dins dels mateixos departaments de la Generalitat.

Aquí la Direcció General ha de marcar quines són les prioritats, i el que és més important: determinar l’execució d’una veritable cooperació transformadora, fugint definitivament de l’assistencialisme o de l’almoina.

I amb la resta d’institucions públiques de referència en el camp de la cooperació?

Tot això de què estem parlant és una mica el mateix llenguatge i el mateix vocabulari que es fa servir a l’Ajuntament de Barcelona amb la direcció política de Jordi Martí, i a la Diputació de Barcelona amb Joan Carles Garcia. Té tot el sentit del món que precisament ara existeixi una coordinació i una voluntat de treballar des dels respectius àmbits però amb una clara voluntat de treball col·lectiu. L’Ajuntament de Barcelona és una institució local, però reivindicar-ne la capitalitat és reforçar-ne les possibilitats i les capacitats. El mateix passa amb les

diputacions: tindran més força i molt més ressò les seves actuacions si a més de la dedicació central en el món local es reivindiquen, també, com a part del país que estem construint.

I el mateix en el cas de la societat civil organitzada.

Sí, exactament el mateix. Les coordinadores de Girona i de Lleida, com la mateixa Federació, són organismes de segon nivell formats per organitzacions i col·lectius que existien i feien feina molt abans que existís l’eina mateixa de l’ACCD. Em preocupa que certes dinàmiques burocràtiques i administratives hagin allunyat bona part del territori de la centralitat de l’actuació de l’Agència i això ha de canviar. La transformació social que significa el repte de la cooperació i de l’EpD només és possible si es fa amb polítiques i complicitats d’abast nacional i no estrictament metropolitanes com fins ara.

A les demarcacions de Girona i de Lleida serà molt fàcil perquè comptem amb la bona feina i trajectòria de les dues coordinadores, però tenim el repte de consolidar referents tant al Camp de Tarragona com a les Terres de l’Ebre.

ENTREVISTA « 23

També vau parlar de la dimensió col·lectiva dels drets humans.

De nou parlem de drets bàsics, i malgrat que no puguem arribar a tot arreu, la cooperació catalana ha de ser coneguda i reconeguda per la seva sensibilitat i capacitat per entendre les situacions de conculcació dels drets col·lectius.

Sabem el que és, el que significa i el que comporta una persecució política i violenta a causa d’una llengua i d’una cultura compartides.

Això ens converteix en agents privilegiats per intervenir en situacions d’aquestes arreu del món. L’aposta catalana pel plurilingüisme ens fa actors molt especials per entendre, per exemple, el fenomen indigenista a l’Amèrica Central i del Sud; per abordar projectes en estats africans multiculturals, o per incidir en espais complexos de diversitat nacional com ara els Balcans.

Tindreu prou temps per fer-ho tot això?

Espero que sí, però en tot cas res del que faré ho faré sola: hi ha un gran equip al voltant de la feina i tot tindrà la seva continuïtat. Al final els responsables polítics només hem de ser corretges transmissores amb capacitat per impulsar allò que la societat demanda d’acord amb el programa polític del Govern que lidera el país.

L’Agència Catalana és una agència nacional o una agència subestatal? És fàcil de respondre: Agència nacional, i no m’agradaria actuar com una agència regional perquè som la llavor de la futura agència estatal de cooperació, i per això treballem.

No hi dediquem prou diners, però.

Hem de recuperar el pressupost i situar la cooperació en el lloc que es mereix ser pel que fa al vessant econòmic. Però, malgrat això, moltes vegades es desconeix que la gent d’aquest país ja dedica una part molt important del seu esforç tributari a fer possible la cooperació pública. Si el pressupost retalladíssim de l’AECID per a l’any 2013 va ser x M€ vol dir que x M€, el 20% aproximadament, surt de Catalunya. I aquesta quantitat és molt superior, enormement superior, al millor pressupost que hagi tingut mai l’ACCD. Una de les raons que m’han fet acceptar aquesta responsabilitat és perquè vull una Agència catalana amb un pressupost així que es correspongui amb la qualitat, la quantitat, l’eficàcia i l’eficiència dels projectes que desenvolupa. Per això sóc en un

Govern que, precisament, ha fet d’aquesta voluntat d’autodeterminació i del dret a decidir l’eix d’actuació principal. També en matèria de cooperació. Serà feina meva, per tant, incidir políticament perquè així sigui.

El primer dia que vau entrar a l’Agència vau dir, entre d’altres coses, que treballaríeu des d’una perspectiva feminista.

No ben bé. Vaig dir que treballaria per una cooperació feminista, sense perspectives. La cooperació ha de ser transformadora i feminista. La transformació social, al Nord i al Sud, només és possible desmuntant les estructures patriarcals, estructures mil·lenàries que des de fa segles maltracten les dones. Les dones són un element clau del canvi. Si s’empoderen i tenen oportunitats, la pobresa minva. El món, en general, s’ha de feminitzar: la política, l’economia, l’educació, la sanitat... I, per suposat, la cooperació. Si veiem els ésser humans com a iguals, homes i dones, amb lleis igualitàries i amb mesures d’equitat, les desigualtats aniran desapareixent. Però cal voluntat política i, sobretot, cal saber d’igualtat i d’equitat.

Acabem parlant una mica de nosaltres. Fa anys que sou subscriptora d’ONGC i sovint ens heu fet arribar les vostres crítiques constructives per millorar el mitjà. Com us sembla que anem?

D’entrada vull dir-vos que aprenc cada vegada que us llegeixo, i que sou un referent per polítics i per cooperants. ONGC té el valor de ser un mitjà especialitzat orientat al nostre sector que funciona ininterrompudament des de fa quinze anys. Respecte a les crítiques que us he fet, no gaires, sempre han estat enfocades a millorar la perspectiva de gènere en els vostres articles. No parlo de temes de gènere, em refereixo a la perspectiva de gènere. Però ja m’agradaria que els mitjans generalistes fessin un desena part del que feu vosaltres!

Francesc de Dalmases

24 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Veus esvaïdes,

les cares racionals de l’Iran

MÓN « 25

Espectadors durant la tazieh a la ciutat de Noshabad, a prop de Kaixan. Les taziehs són representacions del martiri de Hossein i els seus seguidors, semblant a la representació de la Passió.

La Farzaneh és tot nervi, jove i enlluernada per la figura de Buñuel. Cada tarda, per fugir de l’ensordidor trànsit de Teheran, s’aixopluga en un dels cafès a prop de la universitat. “Hem de canviar el país des de dins, de res serveix fugir i fer-se el valent sota la protecció d’un estat democràtic”, comenta amb un anglès perfecte. Ella, malgrat tenir la possibilitat de marxar de l’Iran, prefereix romandre-hi. S’aplega en el cafè amb la seva colla per discutir temes que no tenen cabuda en l’espai públic del carrer. Els fascina el debat: destripen el darrer documental projectat durant el festival Cinema Verité de Teheran, reflexionen sobre l’homosexualitat o el paper del comunisme en l’actualitat, s’interessen per les relacions entre els joves en països Occidentals, o simplement s’apleguen per celebrar l’aniversari d’algun dels parroquians. Certament, aquests joves són una petita illa dins de l’Iran, però conformen una de les moltes cares d’una societat polièdrica.

26 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

E

l comentari de la Farzaneh fa referència als milers d’iranians (algunes fonts parlen de cent cinquanta mil) que cada any fugen del país cap a destinacions com ara Suècia, els Estats Units o el Canadà, com és el cas d’en Hamid i la seva dona, tots dos de trenta-cinc anys d’edat. Fa tres anys que van començar el procés per obtenir el permís de residència canadenc. Actualment, el Canadà és el segon país receptor d’immigrants iranians, una immigració motivada per la greu situació econòmica i política que viu l’Iran. “No volem que el nostre fill creixi en un país sense futur i sense llibertat. No ens interessa la política, simplement volem viure tranquils.” Enginyers de professió, en Hamid i la seva muller formen part de la fugida de cervells que va drenant el potencial del país, joves amb estudis universitaris sense feina, que han claudicat i que dediquen tots els seus esforços a buscar fora de l’Iran un lloc millor on viure.

Dues cares d’una societat molt fragmentada: els joves com la Farzaneh que, ja sigui per convicció o per la impossibilitat de marxar, prefereixen lluitar pel seu país des de dins, i els qui simplement fugen.

L’Iran és potser un país model i modelat pels tòpics que governs i mitjans de comunicació han escampat durant els darrers trenta-cinc anys, falòrnies que ens distancien de la realitat i que han aconseguit construir un imaginari dominat exclusivament pels turbants dels mul·làs, el to negre dels xadors i la retòrica agressiva d’alguns dels seus dirigents.

L’Iran és això, i molt més. La simplicitat de l’anàlisi d’un país tan complex ha generat un debat sovint esbiaixat.

Les darreres eleccions presidencials del mes de juny de 2013 van donar com a resultat la victòria del clergue Hassan Rouhaní, un dels representants de l’ala reformista de la nomenclatura iraniana. El règim que domina amb mà de ferro Alí Khameneí —el líder suprem que té la darrera paraula en qualsevol decisió que afecti al país— va haver d’assumir la situació de crisi social i econòmica en què es troba l’Iran.

La seva autoritat i legitimitat depenia del fet que no es repetís la tupinada de les eleccions de 2009, i tampoc podia mantenir la línia dura dels darrers vuit anys. Per redreçar la situació del país, calia un canvi de rumb i mostrar-se més flexible. L’home escollit, qui responia a un discurs més amable, era el candidat Rouhaní, el qual va saber aplegar el vot del canvi que va ser ofegat quatre anys enrere.

“Jo vaig votar en Rouhaní”, confessa Firuzeh, “m’agrada com parla i és precisament la persona que ens cal”. La Firuzeh és una jove de trenta anys, llicenciada en Econòmiques, a l’atur i amoïnada per la imatge del país fora de les seves fronteres. “A l’estranger es pensen que a l’Iran tots som terroristes, i no és cert, som un

L’Iran és potser un país model i modelat pels tòpics que governs i mitjans de comunicació han escampat durant els darrers trenta-cinc anys

poble hospitalari”. Els iranians estan molt preocupats per la seva imatge a l’exterior, i quan veuen un estranger pel carrer, l’aturen, s’interessen per l’indret d’on prové, quina opinió té del país i sempre acaben dient: “Quan tornis al teu país, digues que no som terroristes”.

Durant dècades, en parlar de l’Iran, les veus moderades han tingut poques possibilitats d’expressar-se. Els règims occidentals i l’iranià ens han abocat a una dialèctica sectària de dues visions partidistes de la realitat, que es corresponen més amb els tons negre i blanc, sense una escletxa per a tons mitjos. Dues mentalitats que tenien, cadascuna, la necessitat d’explotar la imatge de l’”altre” com a enemic i que estaven enfrontades per qüestions econòmiques i ideològiques. Dos extrems que sembla que han iniciat un procés d’apropament que, tot indica, serà pausat i de llarg recorregut. I era més clar que l’aigua. La situació de la regió en què l’Iran és un actor ineludible es troba cada vegada més enteranyinada, l’atzucac en què es troba la situació a Síria o l’Afganistan no es pot resoldre sense la participació de l’Iran.

Per tot això, els darrers mesos hem estat testi-

monis de la relaxació en el discurs i d’una distensió entre l’Iran i Occident, la reconstrucció de ponts trencats, una nova etapa de diàleg i cooperació de la qual no trigarem a veure’n els resultats.

“Des del mes de juny es respira un aire diferent, tenim moltes esperances en què el nou Govern introdueixi els canvis imprescindibles.

L’Iran no necessita una revolució, cal canviar les coses de mica en mica, una revolució seria contraproduent, perquè primer cal que moltes capes de la societat entenguin que el canvi és quelcom positiu”, comenta la combativa Farzaneh. “Primer cal que sortim de la crisi econòmica en què ens trobem i més endavant ja parlarem de llibertats”, puntualitza en referència al rusarí o mocador. “El rusarí preocupa més a Occident que a les dones iranianes, ja que només és un símbol de la nostra situació. Les dones tenim altres problemes molt més greus que el rusarí, com la nostra situació legal o la legitimitat de la dona en la societat.” Ella és conscient que, per bé que més d’un cinquanta per cent de la població té una edat per sota dels trenta-cinc anys, l’Iran no el formen només

MÓN « 27

Jove artista i espectadors durant la presentació de projectes artístics a Merxout Projects: Open Source, a la galeria d’art Shirin de Teheran, el 20 de desembre de 2013. persones joves i amb estudis universitaris. Hi ha altres sectors de la societat amb una mentalitat més conservadora que, per bé que alguns no donen suport al règim, tampoc veurien amb bons ulls un canvi de sistema d’un dia per l’altre, per això creu en la pedagogia per transformar la societat.

Fora de la gran Teheran, però, també se senten veus que matisen el discurs combatiu del Govern iranià. Les ciutats a peu de desert, com ara Yazd o Kaixan, són conegudes per ser les més conservadores del país i mantenir més arrelades les tradicions, que es manifesten en una religiositat que brolla sobretot durant el mes de muhàrram, el mes de dol musulmà, especialment per als xiïtes, ja que commemoren el martiri de l’imam Hossein i els seus setantados companys a Kerbala.

En Saïd i la Fatimé, un matrimoni jove d’amics, m’acullen a casa seva, Kaixan. Es consideren profundament religiosos, però tenen una visió contraposada a l’oficial, que esperona els creients a participar en els ritus a les mesquites, però no tothom de lluny hi pren part. “Nosaltres resem a casa, seguim les tres

oracions que prescriu l’islam xiïta”, explica en Saïd, “però mai anem a la mesquita. Els mul· làs prediquen una cosa i en fan una altra, són uns hipòcrites, no creiem en el que diuen, estan més preocupats a omplir-se les butxaques.

El règim ha instrumentalitzat políticament la religió, estan escampant una versió partidista i bel·ligerant de l’islam amb la qual no ens sentim identificats, per això preferim mantenir la nostra fe lluny de les mesquites”. En Saïd ha estat educat amb valors conservadors, de devoció a la tradició, però amb un respecte total per a altres maneres d’entendre el món. Li costa ferse al càrrec que algú no pugui creure en un ens creador superior, però valora més les virtuts humanitàries que les doctrinals.

En Saïd i la Fatimé no tenen conviccions polítiques, per això es mostren força indiferents amb el nou president. Són molt escèptics en què realment Rouhaní pugui canviar la situació econòmica actual, “amb el seu discurs buit de contingut atrau molta gent, però que no en veiem cap resultat”. Fins i tot en fan una mica de mofa. Els detractors de Rouhaní ja l’anomenen Hassan ‘el Serraller’, perquè durant les

eleccions, en un moment del debat amb altres candidats emès en directe per la televisió, es va treure de la butxaca una clau afirmant que tenia la solució als problemes del país.

Aquest és l’heterogeni espectre de sensibilitats que trobem a l’Iran. Sempre queda el dubte de si les masses que surten al carrer en les manifestacions progovernamentals hi participen moguts per conviccions sinceres o més aviat per pressions a la feina o a l’escola. El que és cert és que el règim ha mogut peça, ja que la situació dins del país és insostenible i la pressió sota la qual viu la població fa témer al règim un esclat social. De moment el nou Govern està fent passes que molts iranians veuen amb bons ulls, ja no es mostra bel·ligerant, però cal esperar a veure les millores econòmiques que s’obtinguin d’aquest gir diplomàtic.

Ricard Altés Molina Fotoperiodista

28 Âť

ONGC

revista de pensament polĂ­tic, solidaritat, cooperaciĂł i relacions internacionals

LA IMATGE « 29

Arran de les inundacions que han patit els Balcans aquesta primavera i que han afectat severament diverses poblacions bosnianes, la periodista Rita Marzoa afirmava que també aquesta vegada la catàstrofe havia tingut molt poc de natural per molt que hi insisteixin els mitjans generalistes. De fet, la naturalitat es desfà quan observem que tornen a tenir predilecció per als més febles.

Com ha passat de forma ininterrompuda des del mateix moment de la guerra, ara fa més de vint anys, des de Catalunya la reacció ha estat immediata i des d’IGMANAcció Solidària, amb la Judit Aixalà al capdavant, s’han posat en marxa projectes d’acció humanitària amb les víctimes de les inundacions a Maglaj i Doboj.

30 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Ucraïna – Reflexions en clau energètica

ESPAI VERD « 31

– Catalunya El conflicte territorial històric entre Ucraïna i Rússia es projecta sobre l’actual lluita pel control de la regió de Crimea. Ara, com abans, la qüestió energètica és fonamental i permet entendre la importància geoestratègica dels països i les regions productores netes i exportadores (Rússia), com les que són dependents d’importacions (Ucraïna). El seu territori és terra de pas per arribar a grans àrees de consum (Unió Europea).

32 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

M

és enllà de les evidents diferències, des del vessant polític i civil, del conflicte entre d’Ucraïna-Crimea i Catalunya, aquest article pretén fer una anàlisis en clau energètica sobre les principals lliçons que podem aprendre en clau catalana durant els propers mesos amb la consulta a l’horitzó i un hipotètic procés de negociació posterior en cas que democràticament es decidís constituir un estat propi.

Different trends in oil & gas import dependency

Implicacions per Europa

Aquesta situació posa a la Unió Europea en una doble problemàtica: d’una banda l’explotació dels recursos fòssils no convencionals a gran escala no és possible per la limitació en la disponibilitat de recurs i les conseqüències socials i ambientals de l’explotació del shale gas en àrees densament poblades. I d’altra banda, els 100$ del preu del barril condemna l’economia europea a uns costos energètics que posen en greu perill el sosteniment del seu model socio-

2035

Ned oil & gas import dependency in selected countries Importacions de Gas

Japó

100% 80% Unió Europea

60% 40%

Context internacional: dependència energètica a un cost de petroli a 100$

Sense entrar ara en les conseqüències ambientals i socials del shale gas o fracking, ni del canvi climàtic per l’emissió de gasos de CO2 equivalent, el que està clar és que el gas (convencional) extret per mètodes no convencionals ha canviat en pocs anys els equilibris energètics a escala global. El cas més extrem és el d’Estats Units, ja que passa, en pocs anys, de ser un importador net a ser autosuficient i fins i tot disposar d’una alta capacitat d’exportació d’energia. Esdevenint, d’aquesta manera, l’única regió actualment depenent, que en l’horitzó 2035 té previsions de poder ser inclús exportadora neta de gas.

Les conseqüències geoestratègiques d’aquest fet són extraordinàries i de ben segur que marcaran canvis importants en la geopolítica global.

Com per exemple, la pèrdua d’interès en el petroli provinent de la regió del Pròxim Orient per part dels EUA i, per tant, pèrdua d’interès de controlar políticament i militarment la regió.

Aquest fet es veu incentivat pel llindar dels 100$ del barril de petroli, car és un valor que permet les inversions necessàries per l’explotació del fracking i que marca un nou escenari amb dues conseqüències principals: d’una banda, els països productors tradicionals (petroli i gas convencional) estan veient com a uns mateixos costos els estan pagant entre 4 i 5 vegades el que rebien fins fa molt poc, la qual cosa els genera uns fluxos de caixa que els estan donant un poder financer d’impacte global. Per una altra, els països importadors veuen com s’incrementa la seva factura energètica que els fa una balança de pagaments negativa (aproximant-se al 5% del PIB, xifra que la mateixa Agència Internacional de l’Energia considera crítica).

2010

Xina

20%

Índia Estats Units

0% Exporatcions de Gas

20% 20%

40%

60%

80%

100% Importacions de Petroli

Dependència energètica neta de gas i petroli per països actualment importadors.

FONT: Agència Internacional d’Energia, World Energy Outlook, 2012

econòmic. Ja al 2012, sobre un PIB a la UE de €12.894 trillion, la importació de fuels i lubricants arriba a € 550 trillion, per sobre del 4%.

La previsió per als propers anys és la d’incrementar encara més la dependència tant de petroli com de gas per sobre del 90 i el 80%, respectivament. Això ens porta a un escenari de pèrdua de capacitat econòmica constant de la Unió Europea, en el qual no és possible competir, ni amb la indústria dels Estats Units ni amb la capacitat financera dels països productors tradicionals de petroli, fet que comportaria pèrdues creixents de llocs de treball que, conjuntament les transferències de renda vinculades a l’accés a l’energia, abocaria Europa a esdevenir una regió en recessió i a la conflictivitat social.

Aquest context macro energètic, amb certa probabilitat de succeir d’acord amb l’AIE, està influint ja en la política energètica de molts països de la Unió Europea, com per exemple Alemanya, amb plausibles plans cap a la transició energètica i una economia menys dependent dels fòssils i l’energia nuclear (energiewende[3]). Tanmateix, en d’altres països, com ara l’Estat espanyol (i Catalunya) no passa, ans al contrari.

Rússia contra Europa

La debilitat estructural de la zona UE Rússia l’aprofita per estendre la influència que té en els països de la seva òrbita i bascular cap a una aliança amb Àsia, on trobem els grans consumidors i importadors nets de gas, com ara l’Índia i, sobretot, la Xina, que també esdevenen progressivament economies més i més depen-

dents de les importacions de combustibles fòssils. Aquest fet pot interpretar-se com una part d’una estratègia d’aïllament en clau de guerra comercial i econòmica.

Pot funcionar Europa sense el gas rus? No, almenys a curt termini. Actualment la UE depèn un 30% del total d’importacions del gas rus (Alemanya, un 40%), i la previsió (AIE) del comerç internacional del gas al 2035 és encara més eloqüent.

Cal notar que els EUA poden mantenir una posició de major enfrontament amb Rússia perquè no depenen directament del seu gas, però no en són del tot aliens, ja que s’hi juguen la influència a l’eix Pacífic (EUA-Àsia) i la necessitat de mantenir les lleialtats amb els seus aliats estratègics europeus.

Ucraïna: un peó en la partida d’escacs

En aquest context de bel·ligerància creixent Ucraïna és una peça més del taulell d’escacs.

D’una banda, la UE (i els EUA) volen eixamplar l’àrea d’influència cap a l’est per evitar encara més una situació d’aïllament comercial amb la regió euro-asiàtica. De l’altra, Rússia ja sap, d’ençà de la crisi del 2006 i del 2009, la força que té tancant el subministrament de gas pels gasoductes ucraïnesos en la incertesa i volatilitat del preu del gas a Europa i l’amenaça a la seguretat de subministrament que se’n deriva.

Ucraïna no té alternativa al gas rus, que representa més del 60%, i es veu subjecta a un deute amb l’empresa Gazprom de més de 2.000 milions d’euros, que agreuja encara més la ja delicada situació econòmica.

ESPAI VERD « 33

Conclusió

La debilitat estructural de la zona UE, Rússia l’aprofita per estendre la influència en els països de la seva òrbita i bascular cap a una aliança amb Àsia

Veiem, doncs, com ser territori de pas és un actiu del país en el sempre complex joc d’equilibris i interessos internacionals, però com, alhora, ser dependent d’un recurs energètic d’una de les parts adultera la partida, la situació esdevé una espasa de Dàmocles que, de manera recurrent i periòdica, va apareixent per collar més i més a favor de la conjuntura del país productor, en aquest cas Rússia, i els seus interessos econòmics, polítics i militars.

El cas català: prenguem-ne nota

Som en la mateixa conjuntura macroenergètica que la UE: sense recursos fòssils propis, però amb una economia que n’és altament dependent (per sobre de la mitjana de la UE).

Cal, per tant, actuar sense demora cap a una política de transició energètica que porti a una economia menys dependent del petroli i això, en el context espanyol no sembla possible, atesa l’orientació que està prenent la política energètica (per exemple, la Llei del sector elèctric i la total oposició a la penetració de les energies renovables i l’eficiència energètica i la manca de transparència en els mercats energètics).

Algunes accions urgents haurien de ser: l’eficiència energètica en els equips de consum i de la xarxa de distribució, la gestió activa de la demanda, la producció local d’energies renova-

bles, electrificació dels transport, reducció dels subsidis als combustibles fòssils o la promoció de l’economia productiva de baixa intensitat energètica.

Des d’un punt de vista geoestratègic hem de valorar que som en un dels corredors de subministrament estratègics d’energia d’Europa: el Nord d’Àfrica. I això hem vist aquests dies que té la seva importància. Tanmateix, la connexió internacional de gas encara no està feta, i és una prioritat de primer ordre. Caldria aprofitar l’avinentesa actual per forçar-ne l’execució (sobretot pendent per la part francesa que, alhora, veu perillar els interessos de la seva indústria nuclear si té el gas com a competidor).

Disposem d’una terminal de Gas Natural Liquat a la costa catalana (de les 4 que té l’Estat), i podem esdevenir una entrada de gas per mar molt important propera del centre d’Europa.

Això ens posiciona com una de les vies més segures per contribuir a mantenir la seguretat de subministrament de gas a la UE. I aquí la UE pot tenir-hi un interès molt clar a donar-li més valor estratègic. Tenim, doncs, un actiu fonamental que caldrà posar en valor, i que ens evitaria el risc de patir talls de subministrament, ja que afectarien també al proveïment de la UE (sempre que la connexió del gasoducte estigui feta i no hi jugui només el basc i navarrès).

AMB EL SUPORT DE L’ÀREA DE COOPERACIÓ I SOLIDARITAT DE

Som, doncs, davant d’un cas clar on, com passa per exemple amb el corredor mediterrani, els interessos polítics estatals i jacobins han condicionat certes infraestructures, com la no connexió del gasoducte català amb França, i que sens dubte s’utilitzarà com a mecanisme de pressió a mesura que augmenti la intensitat del conflicte polític entre Catalunya i l’Estat espanyol. L’actitud no dialogant i agressiva del govern espanyol fa preveure a necessitat de garantir la seguretat de subministrament energètic del país. I això fa més necessari encara augmentar la nostra independència energètica reduint i millorant el consum i aprofitant el potencial de les energies renovables.

D’altra banda, l’Estat, en aquesta espiral d’involució que està aplicant a molts àmbits de la vida social i econòmica del país, està fossilitzant l’economia en no facilitar les inversions de modernització de les xarxes energètiques (smart grids), fet que ens aboca a la pobresa i al conflicte social, sobretot en la mesura que som una regió altament dependent de la importació de combustibles fòssils en un escenari de preus internacionals per sobre de 100$.

Si en el seu moment Catalunya va fer la Revolució Industrial (revolució que a Castella no es produí), ara toca la revolució energètica: bastir un projecte de país basat en la descarbonització de l’energia i l’economia i arrenglerant-se amb els països capdavanters del nostre entorn.

Hem de fer valdre, doncs, en aquest procés nacional engegat, el posicionament estratègic de Catalunya com a pas de mercaderies i energia primària cap a Europa. Per aconseguir-ho calen aliances amb els països productors (els tradicionals més els EUA), disposar o planificar les infraestructures estratègiques (en recepció de gas liquat, dispatching i transport internacional) i mostrar-se atractius davant d’Europa en clau de política energètica europea. Si no ens fan cas, segurament la nostra posició mediterrània en el continent europeu, ens farà atractius per a altres agents emergents en el mercat energètic internacional.

En aquesta anàlisi, per les limitacions i el focus de l‘article, no hem considerat aspectes com l’impacte ambiental o de l’energia nuclear, malgrat que entenem que no són menors i que justament per això mereixen un tractament específic.

Pep Salas

Col·lectiu TESLA, Energia, Telecomunicacions i País

34 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Bòsnia, febrer de 2014

crònica fotoperiodística d’una indignació Fotos: Carles Palacio

Tot i ser pocs, l’esperit de lluita i les ganes de voler canviar el que és injust encara segueixen presents en una petita part de la població, sobretot jubilats que dia rere dia es reuneixen a les 12h davant l’edifici del cantó de Sarajevo per demostrar que amb ells, així, no.

MÓN « 35

Ara que el foc ja s’ha apagat i les grans agències no tenen l’ ull posat sobre la ciutat de Tuzla, aquelles revoltes que varen començar a intentar-ho canviar tot s’han quedat en un no-res. Les protestes diàries a la ciutat han anat a menys i cada cop s’hi suma menys gent; factors com la pluja són actualment un bon motiu per desconvocar la protesta.

36 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Les demandes del poble són unitàries, demanen la destitució de l’actual Govern de la Federació Bòsnia, corrupte i mort per dintre, la unitat dels joves que són el futur per dur a terme aquests canvis i, sobretot, justícia social.

Una de les queixes més persistents és la diferència abismal entre els sous dels polítics i els sous mitjos de la ciutadania. Se senten ofegats per la situació. Molts d’ells, veterans de guerra dels Balcans i ara pensionistes, reben una prestació de 35 euros mensuals, cosa que els porta a viure situacions de precarietat diària.

MÓN « 37

Tot i que la situació al país és insostenible per tota la població, la falta d’implicació del jovent és molt present a les manifestacions, la majoria dels que es concentren cada dia davant el cantó de Sarajevo ronden la setantena.

38 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

A la Florida la demagògia es fa escó Avui us proposo un viatge al barri de la Florida de l’Hospitalet, el barri on més hospitalencs van votar Plataforma per Catalunya a les darreres municipals. Uns vots que van permetre que aquest partit racista entrés al consistori de la segona ciutat de Catalunya, on ni la CUP ni ERC tenen cap mena de representació, per posar algun exemple. I mirarem d’aplicar-nos aquella màxima d’actuar localment per transformar globalment.

A

l barri hi viuen més de 43.000 persones, i més d’una quarta part són homes, dones, nens i joves d’origen estranger. Viuen als blocs d’Adigsa, d’entre 30 i 40 metres quadrats, o als de l’altra banda de les antigues línies elèctriques que en tenen 10 més. Famílies de com a mínim 5 persones, amb lliteres calentes, amb nens i joves amb una empara deficient, que passarien moltes hores en uns carrers sense places, si no fos per l’energia de les entitats socials.

Les dues artèries del barri han vist com en 10 anys han tancat la majoria de comerços tradicionals, per estar mesos amb les persianes baixades, i reobrir amb dependentes amb vel, comerciants orientals, i olors i colors exòtics.

Uns comerços que no reflecteixen altra cosa que la nova realitat al barri, i conviuen amb un nou esclat demogràfic que en molts casos no comparteix costums, i ha crescut de manera explosiva. Un entorn potencialment explosiu si no es conté amb energia, feina i mitjans.

A la Florida no hi ha piscina municipal ni instal·lacions esportives públiques dignes; si no vols sortir a la perifèria del barri, no trobes places on socialitzar-te (malgrat que la teva cultura sigui tant de viure al carrer); l’atur (oficial) afecta gairebé el 30% de la població; les ràtios de nens d’orígens estrangers a les escoles públiques només trobarà paral·lelismes als de la Font de la Pólvora de Girona o el centre de Salt. I malgrat tot la pau social és real. La

OPINIÓ - SOLIDARIS « 39

realitat és de coexistència, però no pas de convivència, malgrat els esforços reals d’algunes organitzacions civils privades, públiques o concertades, laiques i religioses.

Als anys de ‘corbachismo’ s’obrien centres flamencs en espais públics, i cantonades estratègiques, per donar resposta, espai de trobada, i dignificar la vida dels milers d’immigrants andalusos o d’altres comunitats de l’Estat que omplien els pisos de protecció que Ajuntament i Generalitat van construir a l’Hospitalet. Avui aquestes penyes són els guetos d’aborígens de la primera generació que engreixen les urnes amb paperetes de PxC. Perquè hi ha una persona darrere d’una taquilla municipal que un dia, davant un hospitalenc de 70 anys que va a de-

manar una ajuda municipal, li respondrà “vete a quejar a la alcaldesa, porque todo el dinero que tengo es para los inmigrantes, y no tengo más”. Perquè els costums col·lideixen fins i tot en els drets d’ús de l’espai públic, o domèstic, i no es té el coratge d’afrontar el problema, el conflicte, i resoldre’l. Perquè el fàcil és el bonisme d’una banda, o el populisme de l’altra.

I això passa, i ensorra tota la feina que puguin fer associacions o funcionaris ben intencionats amb consciència social cohesionadora.

A Catalunya 1 de cada 4 catalans és pobre, i a la Florida, una miqueta més. I pobre vol dir que no pot cobrir les necessitats vitals bàsiques com ara l’habitatge, l’alimentació, l’educació o la salut. Pobres són els nens que només fan un

àpat al dia; els avis que no poden comprar-se la medicació que necessiten, perquè la porqueria de pensió que perceben la necessiten o per pagar els serveis mínims del pis o perquè ara han de fer-se càrrec de fills i néts; pobres són les parelles joves amb fills a càrrec que han perdut la feina i fins i tot l’atur i han d’anar a Càrites o la Creu Roja a buscar aliments que en cap cas aporten les vitamines i proteïnes fresques que ells i els seus fills necessiten (que sigui dit de passada, podríem trobar maneres més dignes de repartir aliments als qui els necessiten); pobres són dones amb fills a càrrec, amb feines en precari, en negre, o fins i tot indignes, que no tenen temps material per dedicar als seus fills després de l’escola. I això és la Florida.

40 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Hem permès que la crema de l’estat del benestar la paguin ja no només aquells qui fa 10 anys estaven en risc i han caigut al pou…

Ara ja som nosaltres els qui estem en risc de caure-hi, avui o demà. Però de manera més crua sobretot els de la baula més feble de la cadena. I es fan carn en aquests escenaris discursos mariannistes, beppegrillistes…

Els grans capitals ens han enganyat, ens han robat, ens han buidat la caixa, i encara ara aquesta mena de falsa moral inconscient ens fa pensar que abans de cobrir les necessitats de les persones hem de pagar interessos del deute. Que una sanció per impagament del deute és més greu que la dignitat dels ciutadans del país.

I en paral·lel encara hi ha mecanismes mentals de les èpoques de les vaques grasses que ens fan reaccionar demanant a l’Administració que resolgui tots els nostres problemes i necessitats. I aquí el que cal és, d’una banda, reconstruir el sentiment de comunitat i, de l’altra, fer una veritable regeneració de conceptes i valors de la cosa pública.

Hem de poder redefinir les prioritats, i ningú ha dit que sigui fàcil ni que tinguem totes les eines per poder fer-ho perfecte. Però en tenim algunes que no ens hem atrevit a utilitzar.

No hi ha ningú que es plantegi avui reclamar a les entitats rescatades amb diner públic que, ara que anuncien milions de beneficis, retornin aquests diners? Per posar un exemple…

A la Florida la demagògia es fa escó perquè la política real és incapaç de donar solucions a problemes reals. Perquè l’esquerra tradicional no ha estat capaç d’entrar en discursos incòmodes i trobar la sortida. Perquè la dreta també tradicional no sap sortir de l’assistencialis-

El barri és un petit miracle gràcies a l’esforç i la bona feina d’educadors que des de l’ensenyament i el tercer sector mantenen espais de contenció i formació imprescindibles me. I cap de les dues ha trobat altres maneres de fer que el clientelisme.

La cohesió social al nostre país està en risc.

La pau social a la Florida és un miracle. El barri és un petit miracle gràcies a l’esforç i la bona feina d’educadors escolars i del lleure, gent que des de l’ensenyament i el tercer sector mantenen espais de contenció i formació imprescindibles. I el risc és l’explosió. Una explosió que als barris perifèrics de ciutats com París, Berlín o Londres ha provocat enfrontaments violentíssims en alguns casos, guetització en la majoria, en definitiva, el trencament del miracle de l’”un sol poble” dibuixat pel tan anomenat Paco Candel.

El trencament d’aquest miracle és el polvorí perfecte perquè arrelin les noves morfologies de l’extrema dreta i el populisme. Europa és un gran laboratori on cal que ens fixem per veure què pot fer l’extrema dreta. Perquè ara a Europa l’extrema dreta no es rapa el cap, ja no porta ‘bombers’ ni Martins normalment, ni es tatua esvàstiques o exhibeix banderes il· legals. A Europa aquesta nova extrema dreta el que diu és “els polítics de sempre no us solucionaran els problemes, ells són uns corruptes, poc transparents, uns aprofitats que quan els

demaneu que inverteixin en els vostres barris diuen que no tenen diners, i després sabem que la corrupció els podreix”. Aquesta nova extrema dreta s’aprofita d’aquesta lògica i fa forat en una massa social que pot haver votat l’esquerra tota la vida. Cal que no oblidem que l’escola no es pot retallar, el tercer sector no es pot retallar, la sanitat no es pot retallar. Enlloc, però menys encara en zones en risc. I cal ser valent per prendre decisions polítiques que poden semblar incòmodes. Perquè no podrem construir cap estat sobre les cendres de les persones que el sistema ha expulsat.

Certament hi ha un statu quo complicat de tombar, hi ha espais, escletxes, accions a emprendre que políticament no es tenen presents i que potser cal començar a considerar. Abordar els problemes de cara, i treballar per donar-ne resposta. Fer pedagogia, i plantejar-nos enfortir el sentiment de comunitat.

Diuen que Gandhi va dir “cal viure senzillament perquè altres puguin, senzillament, viure”.

Els Drets Humans, la Cooperació i el Desenvolupament tenen el seu altaveu al

SOLIDARIS amb Rita Marzoa

Rita Marzoa Periodista

CATALUNYA ` RADIO

Cada dissabte, de 15.00 a 16.00 hores Sempre que vulguis a www.catradio.cat

13

42 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Trobades restauratives: Diàlegs en so de pau Durant els anys 2011 i 2012 van celebrar-se a l’Estat espanyol 14 reunions secretes entre dissidents d’ETA que s’havien penedit dels seus crims i familiars de les seves víctimes. Les conegudes com a Trobades restauratives, coordinades per la Direcció de Víctimes del Terrorisme del Govern basc a l’escalf de les recomanacions adoptades a escala internacional, han aplanant el camí per abordar el conflicte basc. Fruit del contacte entre víctimes i victimaris, es reforcen les parets per avançar cap a una pau veritablement justa, inclusiva i perdurable.

ARA I AQUÍ « 43

“

No es pot viure amb odi ni rancor”. Així s’expressa Mari Carmen Hernández, vídua de l’exregidor del Partit Popular a Durango Jesús Mari Pedrosa, assassinat per ETA el 4 de juny de 2000. Hernández va trobar-se el maig de 2011 amb Iñaki Rekarte, activista d’ETA condemnat a 20 anys de presó per tres delictes de sang. Tot i saber que no era el causant de la mort del seu marit –l’autor material havia mort en esclatar-li una bomba–, va accedir a parlar-hi. “Em volia traslladar el perdó pel dany causat, tot i que jo no ho necessitava. Dient-me que s’havia penedit dels seus actes en tenia prou”, explica Hernández.

L’encontre es va produir arran de la petició a Institucions Penitenciàries dels reclusos de la Via Nanaclares, dissidents de l’organització armada confinats a la presó alabesa de Nanclares de la Oca. Aquestes trobades va facilitar-les la Direcció de Víctimes del Terrorisme del Govern basc, creada el 2007 amb l’objectiu d’estudiar les metodologies que s’apliquen en l’anome-

L’aposta per la justícia restaurativa va conduir a l’encontre entre paramilitars catòlics i protestants d’Irlanda del Nord i a les sessions amb activistes de les Brigades Roges els anys 2006 i 2007

nada justícia restaurativa. Ja aleshores, havia impulsat el projecte Gleencree, en el qual víctimes d’ETA, els GAL, la ultradreta i els excessos policials, van posar en comú les seves vivències.

Fins a 27 persones (16 dones i 11 homes) van participar en aquests seminaris transcorreguts entre els anys 2007 i 2011, que van adoptar el nom de la població irlandesa on es troba un important centre per la pau.

El projecte Gleencree va anar seguit per les Trobades restauratives amb els reclusos de la Via Nanclares, realitzades quan l’esquerra abertzale ja advocava per passar pàgina a la violència política, com així es va rubricar amb el famós comunicat d’ETA del 20 d’octubre del 2011. En total, entre el febrer d’aquell any i el juny de 2012, es van desenvolupar fins a 14 sessions, per les quals “van caldre set mediadors

44 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

i sis mesos de reunions preparatòries amb les víctimes i els etarres penedits”, explica Alberto Olalde, uns dels coordinadors. Totes les sessions van ser presencials, excepte en un cas, que es va produir a través d’una carta manuscrita.

Bases per al diàleg

Les Trobades restauratives es plantegen amb la finalitat d’apropar víctimes i victimaris de diversos conflictes. Per bé que s’havien teoritzat els anys 90, no va ser fins al nou segle quan van activar-se arreu del món. Sobretot a partir de l’informe de les Nacions Unides Handbook on Restaurative Justice Program (2002), on es desenvolupen els eixos pel diàleg entre víctimes i altres persones afectades per contenciosos de tota mena. Pensat sobretot per situacions registrades a Àsia, Àfrica i Amèrica, l’informe va tenir la seva reformulació a Europa amb una colla de directrius aprovades per la Comissió Europea i el Parlament d’Estrasburg els anys posteriors.

Concretament, els projectes a Europa s’han basat en la mediació entre víctimes i victimaris i plans formatius per a professionals de la disciplina. Un abordatge que va conduir a l’encontre entre paramilitars catòlics i protestants d’Irlanda del Nord a mitjan de 2006 –facilitat per l’arquebisbe sud-africà i Premi Nobel de la Pau Desmond Tutu– i les sessions amb activistes de les Brigades Roges entre els anys 2006 i 2007.

Segons els experts, les dues iniciatives “van integrar els activistes en el reconeixement del dany causat i el seu acostament a les víctimes”.

De moment, les Trobades restauratives a l’Estat espanyol només s’ha produït amb els etarres de Nanclares de la Oca –avui allotjats a la nova presó de Zaballa–, que en cap cas han obtingut beneficis penitenciaris, una condició sine qua non per a les víctimes. Abans que se celebressin, els mediadors van analitzar l’itinerari personal de cada reclús per constatar la seva voluntat de rendir comptes i “depurar-se èticament” dels seus crims. També van acompanyar les víctimes per a uns encontres dels quals, assegura Olalde, “uns i altres necessitaven ser conscients de l’alt contingut emocional que implicaven”.

Mediació cap a l’empatia

Els experts en mediació precisen que les Trobades sempre són imprevisibles. “Cada víctima és una necessitat”, ja que algunes poden sortir alleugerides de l’encontre i altres poden trobar-se sense respostes a qüestions concretes,

“Vaig dir-li que el dany era irreparable i no es podia tornar enrere, però que em satisfeia que s’hagués penedit de les seves accions”, explica Mari Carmen Hernández, esposa d’una víctima d’ETA

siguin referides a la vivència o a l’ideari polític dels activistes. “L’important –indica Olalde– és la predisposició del reclús a dialogar a partir del rebuig inequívoc de la violència”. Segons aquest mediador, els encontres es van plantejar sobre aquest principi irrenunciable, de manera que les víctimes no poguessin observar cap voluntat de legitimació de la violència per part del pres.

Amb tot, els mediadors asseguren que si una persona explica la seva història a una altra, tant la narradora com la que escolta poden canviar per a millor. “El victimari pot comprendre el dany causat i la víctima pot sentir-se restaurada en haver preguntat tot el que vol i mostrar-li al botxí la seva veritat”, indica Alberto Olalde.

Per aquest i altres experts, l’objectiu és que el victimari hagi experimentat un trànsit des de la ideologia justificadora de la violència a l’empatia amb la víctima; al torn que les víctimes passin de la desconfiança inicial a veure que són escoltades i que, a través d’explicar el dolor, el victimari admet la seva responsabilitat i entén el dany causat. Una sensació que Mari Carmen Hernández va tenir tan bon punt va parlar amb Iñaki Rekarte. “Cadascú va explicar la seva vida. Ell deia que va entrar a ETA amb només 19 anys, i que amb un altre company triaven a cara o creu qui hauria d’atemptar, seguint les ordres de la direcció. Després vaig preguntar-li per què s’asseia davant meu. Em va dir que volia demanar-me perdó. Confessava que feia temps no podia dormir i que, algun dia, això ho hauria d’explicar als seus fills”, assenyala Hernández.

Per a la vídua de Jesús Mari Pedrosa, l’encontre va permetre a un i altre deslliurar-se dels seus

neguits. “Vaig dir-li que el dany era irreparable i no es podia tornar enrere, però que em satisfeia que s’hagués penedit de les seves accions.

Abans d’acomiadar-me, vaig desitjar-li que refés la vida quan sortís en llibertat”, afirma Hernández.

Enfortint la societat

En general, tots els mediadors consideren que les Trobades restauratives entre els activistes de la Via Nanclares i les víctimes han demostrat que es comparteix el valor de la pau i que, a partir del reconeixement del dolor causat, uns i altres mostren la necessitat de construir una societat més humana. “Tots els participants han valorat positivament els encontres, fins al punt que alguns van acabar donant-se la mà, abraçant-se i, fins i tot, n’hi ha que no van reprimir les llàgrimes”, assenyala Olalde.

En aquesta línia, Mari Carmen Hernández creu que l’experiència ha de servir per “construir ponts entre tothom”, per acte seguit afegir: “Això arribarà a través de la societat civil, ja que els polítics no semblen disposats a parlar del sofriment injust que han patit les víctimes d’un i altre cantó. També els familiars dels presos pateixen la dispersió i altres càstigs dels quals no tenen cap culpa”. Segons Hernández, les Trobades restauratives poden “enfortir el procés de pau al País Basc i demostrar que, en democràcia, cadascú pot defensar les seves idees a través de la paraula”.

Àlex Romaguera Periodista

ARA I AQUÍ « 45

Maixabel Lasa,

vídua de Juan Mari Jáuregui, assassinat per ETA

“No podem oblidar, però hem de deixar de ser víctimes” El 26 de maig de 2011, Maixabel Lasa es va reunir a la presó de Nanclares de la Oca amb Luis Carrasco, uns dels activistes d’ETA que van participar en l’atemptat mortal contra el seu marit, l’exgovernador civil de Guipúscoa Juan Mari Jáuregui, el 29 de juliol de 2000. Onze anys després dels fets i a petició d’aquest pres de la Via Nanclares, va mantenir-hi una llarga conversa. Un gest que, segons Lasa, és necessari amb vista a la sanació de les persones danyades pel conflicte però també per crear una societat més justa i segura.

Què en recordeu de la trobada amb un dels autors de la mort del seu marit?

Va ser a petició de Carrasco, un exetarra que ha fet un recorregut d’autocrítica en el qual reconeix el dany causat. Si vaig accedir-hi és perquè considero que tothom té dret a una segona oportunitat i, atès que ell estava en el camí de deslegitimar la violència, creia que hi podia ajudar. No tant perquè em servís a mi personalment, sinó perquè pot contribuir a la convivència al País Basc.

En aquell moment éreu responsable de la Direcció de Víctimes del Terrorisme del Govern basc. Com vau abordar aquesta iniciativa, ara recollida en el llibre Los ojos del otro (Sal Terrae, 2013)?

El treball va anar a càrrec de l’equip de mediadors, tant amb les persones que havíem cedit a parlar com amb els reclusos que ho sol·licitaven. Aquest equip decidia quan es donaven les condicions per a la trobada i en el meu cas –com amb la immensa majoria– hi va ser present la mediadora, que amb anterioritat va explicar-me les circumstàncies del pres i les preguntes que podien sorgir.

Va ser fructífer l’encontre amb Carrasco?

Em va impressionar la seva nul·la autoestima.

Només es veia coses negatives, cosa qeu ens va fer respondre-li que “si ets aquí és perquè alguna positiva deus tenir”. Vaig comentar-li que era valent d’enfrontar-se a ETA, raó per la qual va ser-ne expulsat, i que això l’havia convertit en una persona més lliure i recuperat per a la societat.

“Cal deslegitimar totes les violències i defensar els drets humans per a tothom, sense exclusions”

Heu canviat la perspectiva que teníeu?

Amb el temps m’he adonat que sí. Saber que Luis Carrasco i Ibon Etxezarreta, un altre dels autors de l’atemptat, em manifestaven el dolor causat m’ha proporcionat satisfacció i una major pau interior. Prefereixo que hagin reflexionat i no que surtin de la presó pensant que són uns salvapàtries.

Pot haver-hi presoners que no gosin manifestar aquest sentiment?

Segur que n’hi ha, però molts esperen una solució col·lectiva, quan és probable que l’amnistia no es produeixi mai. En tot cas, el camí passa pel procés que ha seguit Carrasco i la resta de presos de la Via Nanclares, i desitjo que aviat nous reclusos confessin l’error dels seus actes.

Les declaracions d’Arnaldo Otegi i altres dirigents de l’esquerra abertzale van en la bona línia?

Encara han d’assumir algunes coses. Així com l’Estat espanyol ha de reconèixer la guerra bruta i altres aspectes que no ha fet bé. Fins i tot la societat hem d’entonar el mea culpa quan vam aplaudir la mort de Carrero Blanco, perquè al

capdavall estàvem justificant una mort. Cal deslegitimar totes les violències i defensar els drets humans per a tothom, sense exclusions.

Quan es parla de construir un “sòl ètic” per superar el conflicte, s’inclouen totes les víctimes?

En el relat de la memòria cal integrar tots els casos. Al meu entorn hi ha gent que ha patit tortures i espera un reconeixement. I després, cal que les víctimes deixem de ser-ho, perquè sinó, ens clonificarem en aquesta situació i no gaudirem de la vida ni deixarem que la gaudeixin els del nostre entorn. No podem oblidar, però hem de deixar de ser víctimes.

Quin paper podeu desenvolupar?

Podem deslegitimar la violència, i ho fem amb les nostres xerrades a les escoles, sempre des d’una perspectiva ètica i sobre la base de donar veu a totes les violències; també a les persones torturades o afectades per controls de carretera o les càrregues policials. Podem contribuir a desactivar la violència, i transmetre al jovent que no condueix enlloc, i lluitar per una societat més justa i en pau.

46 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

L’amenaça del petroli a les Illes Balears El passats mesos, els habitants de les Illes Balears i de la costa de llevant, hem anat sabent dels permisos que ha atorgat el Ministerio de Industria, Energía y Turismo (MINETUR) per tal de tirar endavant unes prospeccions petrolíferes a les nostres costes. En total es va iniciar la tramitació administrativa i ambiental de tres projectes: un entre les costes de València i Eivissa, un altre al Nord de Menorca i finalment un darrer a l’Est de les illes, en dues fases diferents que les abracen i les envolten completament.

ESPAI ILLES « 47

Foto: Wietske Hoekstra

L’impacte ambiental

L’impacte ambiental que s’exerceix amb aquests projectes és enorme. El projecte que ens afecta en primer lloc, entre les costes de València i Eivissa per exemple, consta de tres fases: sondejos acústics, sondejos d’exploració i explotació comercial dels pous de petroli. Aquestes fases formen part indissoluble del mateix projecte i el seus efectes poden ser acumulatius. Qualsevol de les tres fases mencionades podria tenir greus impactes sobre el medi ambient i sobre l’economia de les Illes Balears en afectar negativament sectors tan estratègics com el turisme o la pesca.

La “campanya d’adquisició sísmica” (també anomenada “sondejos acústics”, “sondejos sísmics” o “prospecció sísmica”) té per objectiu elaborar un mapa del subsòl marí que pugui detectar formacions geològiques susceptibles d’emmagatzemar hidrocarburs, per perforar-les (fer uns pous d’excavació: són els anomenats “sondejos exploratoris”) i si es troba petroli, continuar l’explotació comercial del jaciment.

Durant la campanya d’adquisició sísmica s’utilitzen canons d’aire comprimit de gran potència, remolcats per una embarcació especialitzada que emet ones acústiques cada 10 segons. Aquestes ones es transmeten per la capa d’aigua i pel subsòl, i s’acaben detectant a la superfície. Els ecos que retornen es registren en hidròfons i això serveix per fer un mapa 3D del subsòl marí i les estructures geològiques.

Les ones acústiques emeses tenen un nivell sonor de 249 a 265 decibels (dB), una freqüència d’entre 10 i 250 Hz, i són capaces de penetrar fins a 7.000 metres en el sòl marí. Són de 10.000 a 100.000 vegades més sorolloses que el motor d’un avió a reacció, que emet un soroll d’uns 140 dB. Les explosions es realitzarien de forma continua durant les 24 hores del dia, els 7 dies de la setmana, durant un període de quasi tres mesos.

Hi ha un ampli consens científic que permet assegurar que aquestes ones provoquen lesions greus a la fauna marina: peixos, tortugues, cetacis, i afecten negativament a la seva capacitat de supervivència. En el cas dels cetacis, per

exemple, les explosions els rebenten els timpans i perden els sonars, vitals per poder sobreviure.

L’impacte socioeconòmic

Tots aquests impactes ambientals tenen una greu repercussió en l’economia de les Illes. El turisme, com a principal font de riquesa econòmica, es pot veure seriosament afectat no només per la visió d’unes plataformes petrolíferes a les costes, que ja de per si influiria psicològicament en els turistes, sinó sobretot pel perill que suposen possibles fugues, pèrdues o filtracions que podrien convertir-se en una marea negra a la mar i a les costes. Per tant, la desaparició del turisme molt probablement durant dècades, deixaria els habitants sense ingressos econòmics. D’altra banda, es produeix una important disminució de les captures pesqueres durant llargs períodes de temps, amb el que això comporta per als pescadors i la seva economia.

Aquesta possible catàstrofe, a més, duu lligades moltes altres conseqüències socials per als habitants de les illes: la manca d’aigua que

48 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

prové de les dessaladores, el dany a l’economia o la degradació de l’hàbitat natural.

L’Aliança Mar Blava

Davant aquesta amenaça es va crear l’Aliança Mar Blava per tal de lluitar contra aquesta barbaritat que amenaça la flora, la fauna i els habitants de les Illes Balears. En l’Aliança Mar Blava coincideixen per primera vegada en la història d’Eivissa i Formentera, institucions públiques locals (Consells i Ajuntaments), empresaris, sindicats, ONG socials, culturals i ambientals, així com una àmplia representació de la societat civil (col·legis oficials, etc.), amb un únic objectiu comú: parar les prospeccions petrolíferes.

La feina de l’Aliança Mar Blava se centra en aquests moments a recollir el màxim d’informació tècnica possible, poder facilitar-la a totes les persones i col·lectius interessats i preparar tots aquells documents que serveixin perquè el Ministeri de Medi Ambient aturi els projectes de prospecció. En aquest sentit, així que es va conèixer el període d’al·legacions, a part de preparar-ne unes d’específiques com a Aliança, se’n van redactar unes de més senzilles perquè totes les persones interessades a aturar les prospeccions petrolíferes poguessin fer la seva aportació.

La resposta social

La resposta per part dels ciutadans a la crida urgent feta per l’Aliança de registrar al· legacions en contra dels sondejos acústics entre Eivissa i València, presentats per l’empresa promotora escocesa, la petrolera Cairn

Les ones acústiques emeses són de 10.000 a 100.000 vegades més sorolloses que el motor d’un avió a reacció i es realitzarien de forma continua durant les 24 hores del dia, els 7 dies de la setmana, durant tres mesos

Energy a través de la seva filial espanyola, Capricorn Spain, no va poder ser millor: amb més de 100.000 al·legacions presentades, al voltant de 80.000 recollides a les illes, i la resta, gràcies a la solidaritat i el suport obtingut des de diferents punts de l’Estat, però també des de països llunyans com Argentina o Uruguai. La gran mobilització ciutadana, liderada per un grup d’entusiastes, apassionats i compromesos voluntaris, a la qual se li va sumar el moviment social “Eivissa diu no”, va acabar amb el que s’ha anomenat com la gran “Marea Blava”, que va fer possible que aquesta fita fos històrica.

El període d’al·legacions es va acabar el dia 21 de febrer amb la presentació de la darrera al·legació, la de l’Aliança i amb un seguit de manifestacions simultànies a diferents ciutats de la costa de llevant i de les Illes el dia 22 del mateix mes. La més multitudinària de totes, va ser la d’Eivissa en la qual es calcula que hi van participar unes 18.000 persones.

Vols afegir-te a la nostra lluita?

Vols saber què pots fer?

Des de l’Aliança hem obert una pàgina web on anem penjant totes les informacions de caire tècnic sobretot, del que va succeint i les passes a seguir, així com les actualitzacions permanents sobre les notícies que es van coneixent.

Hem posat en marxa també un procés de petició de signatures a través de “Change.org” i “Avaaz.org”, esperant que serveixi com a mesura de pressió addicional i com a indicador del rebuig social en contra d’aquests projectes.

Pots seguir-nos a: www.alianzamarblava.org I també ens pots trobar a Facebook i Twitter

Elisenda Belda Coordinadora local Aliança Mar Blava

50 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Devreporter Network

una xarxa de comunicació per al canvi social Una resolució de II Congrés de Periodistes Catalans, l’any 1992, demanava al Col·legi de Periodistes, les facultats de Comunicació i les empreses periodístiques que donessin el 0,7% dels seus pressupostos a cooperació. Era un indici més que la societat catalana començava tot un cicle d’obertura al món, tal com demostrarien després les multitudinàries acampades del 94, o el gran suport a la revolta zapatista o les cites del moviment antiglobalització. ONG i mitjans van establir llavors un model de relació que sembla començar a esgotar-se. Paradoxalment, la crisi de tots plegats pot resultar una bona oportunitat de replantejar-se aquesta relació, i la Devreporter network vol ser una eina al servei d’aquest objectiu.

L’agenda informativa: una lluita de fons

A la Federació Catalana d’ONGD, la incidència als mitjans sempre ha estat a l’agenda de treball, i sempre responent als objectius bàsics d’aconseguir que es publiquessin més informacions, i de més qualitat. Per això s’ha intentat treballar sempre amb les dues parts implicades: tant amb els periodistes, com amb les mateixes ONG per animar la reflexió conjunta, i millorar les capacitats de tothom. Així, el 1995 la FCONGD i el Fons Català de Cooperació junt amb el Col·legi i el Sindicat de Periodistes demanaven espais i seccions estables per parlar de cooperació, als directors dels principals mitjans i, dos anys més

tard, s’aprovava un codi ètic on s’establien unes pautes sobre com transmetre la imatge dels països empobrits i la feina de les mateixes ONGD, davant l’evidència que es multiplicaven els impactes als mitjans, però no sempre en la línia més adequada.

Però fins i tot en els anys de creixement del sector i de l’atenció informativa, preocupava el fet que les enquestes d’opinió europees i estatals mostressin una ciutadania favorable a l’ajut oficial al desenvolupament, però amb un coneixement molt superficial de què era i suposava el sistema internacional d’ajut, i del paper que hi jugaven els diferents agents. La ciutadania ni distingia unes ONG d’altres, ni sabia ben bé què

feien, i una de les conseqüències fatals d’aquest desconeixement va ser que, després d’algunes portades sobre irregularitats en la gestió d’algunes ONG, els dubtes i la desconfiança es van estendre a tot el sector. També preocupava que la professió periodística es precaritzés progressivament i que aquest procés afectés especialment les àrees d’internacional. Paradoxalment, a més globalització i més complexitat, menys informació sobre el món i els seus conflictes i, també, sobre l’acció de les ONG. La Federació, juntament amb altres agents, va demanar una enquesta d’opinió pública específica sobre temes de cooperació, pau i drets humans per disposar d’un punt de partida sobre el

ARA I AQUÍ « 51

A la Federació Catalana d’ONGD, la incidència als mitjans sempre ha estat a l’agenda de treball qual valorar propostes d’accions i resultats, i la primera i única enquesta al respecte –publicada el maig del 2009– deixava entreveure una ciutadania catalana que reclamava més informació sobre les relacions nord-sud o la situació dels països empobrits, i raonablement crítica amb la que li arribava.

Per la seva banda, entre 2010 i 2012 la Comissió de Comunicació de la FCONGD va realitzar un treball de diagnòstic on, malgrat confirmar que els mitjans ja no tenien la mateixa centralitat que abans en les estratègies comunicatives de les ONG, es veia clar que el nou cicle polític feia més receptiva a bona part de la població i, per tant als mitjans, a nous discursos de solidaritat i transformació social. Donat que les ONG podien donar aquest nou discurs en clau de causes i solucions globals, calia trobar noves formes de relació i treball amb els mitjans, i calia fer-ho en xarxa i de manera col·lectiva. En el marc de la fusió de les tres federacions, sorgeix a més la necessitat d’integrar les agendes de pau, cooperació i drets humans, i treballar per apropar nous conceptes com el de justícia global a la ciutadania.

Un projecte europeu per construir xarxa catalana i europea

Tot aquest background i un context de brutals retallades de pressupost va portar la Federació a buscar socis europeus per presentar-se a una convocatòria de subvencions de la UE que permetés donar continuïtat a aquesta línia de treball. Finalment, amb la COP, Consorzio delle Ong Piemontesi, i RESACOOP, Reseau Rhone Alpes d’Appui a la Cooperation, institucions regionals que compartien preocupacions similars, es va plantejar endegar una Xarxa transnacional de periodistes, comunicadors i comunicadores i investigadors/es a Catalunya, Rhône-Alpes i Piemont.

Les experiències i contactes previs dels tres socis, la voluntat de posar en contacte als professionals dels tres països, i el referent del diari britànic The Guardian (amb una potent secció de desenvolupament, un premi de periodisme i

una xarxa de professionals al darrere) van orientar la definició del projecte que es planteja, com a objectius generals, garantir la presència regular d’informacions sobre països empobrits, cooperació, pau i drets humans als mitjans, i treballar per millorar i renovar el discurs informatiu en relació amb aquests temes, per assegurar un coneixement més aprofundit de la ciutadania, i un major compromís social.

La FCONG lidera i coordina aquest projecte 2013-2016 amb cofinançament de l’Ajuntament de Barcelona, i el suport tècnic de la Generalitat. Compta amb socis acadèmics i professionals com l’Observatori de la Cobertura dels Conflictes de la UAB, l’IUDESP-Institut Universitari de Desenvolupament Social i Pau de la Jaume I de Castelló o el Col·legi de Periodistes, actors amb què ja té una llarga tradició de treball. Tot i que el projecte busca articular espais transnacionals, està dissenyat sobretot per impulsar els debats i les comunitats de treball local i garantir-ne la continuïtat. En el cas català la xarxa motor del projecte és la Comissió de Comunicació de la FCONG, i la resta de socis integren el Comitè català. El projecte considera important recollir la realitat i diversitat del territori, i té la voluntat d’incorporar en el Comitè català les coordinadores territorials d’ONG. Amb aquest objectiu s’han incorporat a les primeres anàlisis de cobertura periodística, mitjans com el Diari de Tarragona, el Diari de Girona o El 9 Nou.

Primeres activitats, primers resultats

Les activitats del projecte són bàsicament de tres tipus: anàlisi (estudis i seguiment de mitjans), formació a periodistes i comunicadors, i trobades d’intercanvi locals o internacionals. Es preveu llençar una beca de periodisme per impulsar el treball conjunt de periodistes i ONG, i tancar amb un Fòrum-cloenda internacional a Barcelona.

El novembre de 2013 es va celebrar el 1r Seminari Internacional a Lió on es van poder comparar bones pràctiques dels tres països, i els

primers resultats dels dos estudis-marc, fets a les tres “regions” (un sobre cobertures periodístiques, i un altre sobre el treball comunicatiu de les ONG). La delegació catalana, que volia ser diversa, estava formada per representants d’algunes de les iniciatives comunicatives més interessants de casa nostra: el “Solidaris” de Catalunya Ràdio, la secció de Societat de l’ARA, el blog de Solidaritat de la fundació Catalunya Plural, el curs de Social Media Manager per a la Transformació Social de Setem, la formació a periodistes en emergències d’Acció contra la Fam, o els grans reportatges a Jot Down d’Oxfam IO. La delegació la completava el periodista català Eduard Martin Borregón, que va impartir un taller sobre cooperació i periodisme de dades, i la impressió general de l’intercanvi amb italians i francesos va ser que el nivell català era molt alt, i que mitjans i ONG tenen vocació i ambició nacional, i superen l’estricte marc d’altres propostes autoconcebudes com a “regionals”.

El 16 de gener de 2014 es va celebrar el Primer Seminari Catalunya Devreporter al Col·legi de Periodistes, on es van per presentar els resultats de l’estudi sobre el tipus de cobertura informativa que reben els temes de cooperació i desenvolupament. Després d’analitzar 112 peces dels 13 principals mitjans generalistes catalans, i d’entrevistar els seus redactors i responsables de redacció, es confirma que l’enfocament hegemònic de les peces és l’assistencialista/caritatiu, però que conviu, cada vegada més, amb elements propis d’una mirada més alternativa i transformadora sobre el treball de cooperació. Els autors plantegen una “equació virtuosa”, a partir de sis variables, que determinaria que apareguessin les notícies relacionades amb el sector, i que ho fessin amb un enfocament o un altre: el tipus de fet noticiable, l’aparició de fonts, la cultura social majoritària, el biaix ideològic del mitjà, i l’interès i formació dels periodistes.

Finalment, el mes de febrer s’ha llençat la web del projecte en quatre idiomes, i el bloc de la Xarxa catalana, espais que, a banda d’informar de les activitats que es realitzin, pretenen animar reflexions públiques sobre les cobertures periodístiques i/o les campanyes de les ONG. A través de la web i el bloc qualsevol professional interessat en aquestes qüestions pot donar-se d’alta per participar dels debats oberts, o incorporar-se a la Xarxa.

Més informació: http://devreporternetwork.eu/ca/ @DevReporterNet www.facebook.com/devreporternetwork

Montse Santolino Periodista

52 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

L’empremta gironina en la cooperació Vint anys donen per a molt. Per fer moltes campanyes, per organitzar moltes manifestacions, per aconseguir alguna victòria, per celebrar moltíssimes reunions i per bastir un llarg llistat de noms que posa al descobert l’ADN de la Coordinadora d’ONG Solidàries de les comarques gironines i l’Alt Maresme: Benigno Mancebo, Josep Manel Delàs, Joan Surroca, Dolors Bassa, Jaume Soler, Cecilia Peñaherrera... i tants d’altres defensors dels drets humans.

ESPAI CeDRe « 53

No OTAN - Sant Climent

L

’any 1994, quan es posa en marxa la Coordinadora d’ONG Solidàries, els comitès d’agermanament de les comarques gironines amb poblacions nicaragüenques es van reunir a Torroella de Montgrí per treballar de manera coordinada. En certa manera, doncs, la Coordinadora és filla de la revolució sandinista a Nicaragua. Aquell triomf popular va generar una empatia i una efervescència en la societat civil catalana, que va activar nombrosos agermanaments a la demarcació: Arbúcies i Palacagüina, Salt i Quilalí, Bluefields i Girona, Banyoles i Condega, Quart i Kukra Hill...Però als inicis de la Coordinadora, cal sumar-hi altres entitats del tercer sector i del món de la solidaritat sense les quals seria impossible comprendre la trajectòria de l’entitat: parlem de la Fundació SER.GI, de Justícia i Pau-Girona, del Servei d’Atenció a la Immigració de Càritas-Girona, de l’Asso-

ciació GRAMC o Amnistia Internacional Alt Empordà.

Curiosament, el naixement de la Coordinadora va associat també a la desapareguda ‘mili’.

En aquells moments hi havia l’APOC, Associació de Pacifistes i Objectors de Consciència, formada per un grup de joves que ‘batallaven’ pel dret a no haver de fer el servei militar obligatori. El treball iniciat per l’APOC en l’àmbit de la sensibilització en cultura de pau, va ser, precisament, l’embrió del Centre de Recursos per la Pau i la Solidaritat, ara convertit en un centre de referència a Catalunya pel que fa a recursos de pau, drets humans, gènere i interculturalitat. Amb els primers materials pedagògics de l’APOC sobre cultura de pau, es va començar a gestar el CeDRe, entès com un centre de recursos gratuït i obert a tothom, on es poden obtenir materials educatius per reforçar el treball sobre solidaritat, tal com avui el co-

neixem, però entès també com una secretaria des d’on idear, coordinar i donar suport a iniciatives solidàries conjuntes.

Amb la mobilització pel 0,7%, la Coordinadora d’ONG Solidàries es va donar a conèixer a la ciutadania gironina. Va ser una de les primeres grans campanyes informatives i reivindicatives que es va dur a molts municipis de la demarcació. Avui que malauradament es veu com la majoria d’ajuntaments han retrocedit en les seves aportacions, és important recordar experiències reeixides com la de l’Ajuntament d’Arbúcies, que va arribat a destinar el 2% dels pressupostos a solidaritat i cooperació.

Durant els vint anys de l’entitat, la Coordinadora ha comptat amb la representació d’una quarantena de poblacions gironines i de l’Alt Maresme, i ha estat punt de trobada i punt de sortida d’altres campanyes com la de la reivindicació dels drets humans per a tothom i arreu;

54 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

ParaiguesxPau la de la lluita per l’abolició del deute extern; la campanya per donar suport a la iniciativa que reclama justícia universal per a Quim Vallmajó i per a l’Àfrica dels Grans Llacs; la de la promoció de l’objecció fiscal com a manera de no destinar ni un euro al negoci de la guerra; la campanya de l’anada i tornada de l’Agenda Llatinoamericana; la reivindicació de la desmilitarització del castell de Sant Ferran de Figueres per convertir-lo en un castell per la pau; la campanya del dia escolar de la no-violència i la pau que cada any arriba uns 3.000 alumnes gironins; la de la reivindicació del dret a vot per a les persones d’origen estranger; la participació en xarxes com la de Lluita pels Drets Socials de Girona; o el suport i la promoció als projectes de codesenvolupament com una eina indispensable per a la cohesió social.

Tot plegat és una petita mostra del que mouen i han mogut la vuitantena d’entitats presents a la Coordinadora. Entitats petites, formades sobretot per voluntariat, que massa sovint passen desapercebudes pel senzill fet d’estar a la ‘perifèria’ catalana. ONGD disperses en el territori però ben arrelades en els seus municipis, on la proximitat i la coneixença faciliten fer una mena de sensibilització ‘porta a porta’. Un teixit associatiu que en rebre el Premi Solidaritat 2013 -que concedeix l’Institut de Drets Humans de Catalunya–, va reivindicar el passat mes de febrer l’empremta gironina en la cooperació catalana. Una empremta visible no tan sols en la densitat solidària del seu territori –la més alta de tot Catalunya–, sinó també en la promoció d’organismes com el Fons Català de Cooperació que va néixer d’una iniciativa de diversos ajuntaments i entitats gironines.

L’any 1994, quan es posa en marxa la Coordinadora d’ONG Solidàries, els comitès d’agermanament de les comarques gironines amb poblacions nicaragüenques es van reunir a Torroella de Montgrí per treballar de manera coordinada Codesenvolupament com a eina de cohesió

En els últims 20 anys, la fisonomia de la població gironina ha canviat de manera notable.

Amb poblacions com Salt, on la immigració voreja el 50%, les comarques gironines compten amb un alt percentatge de població nouvinguda. En aquest sentit, i des dels seus inicis, la Coordinadora d’ONG Solidàries ha sabut canalitzar les demandes de les entitats dels col·lectius gambià, senegalès, malià o nigerià, les quals estan formades per persones que, un cop establertes i amb les necessitats bàsiques cobertes, han decidit incidir en la millora dels seus pobles als països d’origen. La col·laboració amb les entitats de codesenvolupament ha per-

mès teixir moltes complicitats entre les persones autòctones i les nouvingudes, i traspassar portes que, malgrat el veïnatge, sovint resten tancades.

Actualment, la secretaria de la Coordinadora atén nombroses entitats de persones d’origen estranger, que des d’aquí volen empoderar-se per afavorir el desenvolupament als seus països d’origen. I mai s’ha fet distinció entre les entitats que són membres de la Coordinadora i les que encara no ho són. Sempre s’ha intentat atendre les demandes de formació en cooperació, de millora en la redacció dels projectes o de suport per desenvolupar accions de sensibilització als municipis on resideixen actualment. Perquè entenem el codesenvolupa-

ESPAI CeDRe « 55

En els propers anys ens caldrà mantenir el compromís en la lluita per una societat on tothom hi ha de tenir cabuda, amb els mateixos drets, els mateixos deures i les mateixes oportunitats

ment com una valuosa eina de cohesió social a la nostra demarcació. És per això, que en el nostre currículum vitae hi apareixen accions i campanyes contra unes Lleis d’estrangeria que discriminen una important part de la població gironina a l’hora d’exercir el dret a vot, que els nega l’assistència sanitària o que els tracta com a delinqüents pel sol fet de no disposar de permís de residència.

Nous reptes

El vintè aniversari de la Coordinadora d’ONG Solidàries coincideix amb un context que no té res a veure amb el del 94. Amb un país immers en una crisi d’enormes dimensions, que es troba en ple procés de redefinició social, econòmica i nacional, la tasca de les ONGD, tot i ser molt apreciada per la ciutadania, pateix la indiferència de la majoria de la classe política que, amb l’excusa de l’escassetat de recursos ha anat retallant la cooperació, tot escudant-se en un discurs simplista i malintencionat: «primer els de casa». Per al president de la Coordinadora, Rafel Villena la cooperació solidària és un «deure moral, polític i de país, del Nord cap al Sud». En aquest sentit, la Coordinadora té actualment un nou repte: combatre el discurs que tan sols busca el cop d’efecte i el vot fàcil, amb un missatge que sàpiga transmetre a la societat gironina que la solidaritat no és caritat i que el valor de les ONGD rau en la transformació de les consciències.

Al mateix temps, les entitats de la Coordinadora no poden girar l’esquena a la realitat ni deixar de banda les necessitats de salut, habitatge o educació, de la nostra societat. Si bé la Coordinadora ja inclou un bon nombre d’enti-

Dret a vot a Salt

tats del tercer sector al costat de les cooperació, és clar que amb la crisi, les primeres han de guanyar protagonisme. En aquest sentit, fa dos anys la Coordinadora d’ONG Solidàries ja va impulsar la creació una plataforma més àmplia per lluitar contra el retrocés dels drets socials: la Xarxa de Lluita pels Drets Socials, de la qual formem part.

Un altre desafiament de futur és assegurar la supervivència de la infraestructura de la Coordinadora que en els últims anys havia crescut molt gràcies a les subvencions públiques, fet sovint criticat per altres col·lectius, però que en els darrers dos anys ha vist desaparèixer o reduir molt aquest suport. En els propers anys s’anirà veient si s’ha aconseguit compaginar

tots aquests reptes amb un altre de no menys important: mantenir un ferm compromís en la lluita per una societat on tothom hi ha de tenir cabuda, amb els mateixos drets, els mateixos deures i les mateixes oportunitats, i, alhora, l’assoliment d’una cooperació transformadora i de qualitat.

Sònia Cervià i Vidal periodista

56 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

El fet migratori, un projecte de vida?

“Amnistia Internacional manifesta la seva profunda preocupació per l’adopció del govern espanyol de la instal·lació novament de les concertines en el tanca entre les ciutats de Ceuta i Melilla i el Marroc. Amb aquesta mesura, la resposta del govern espanyol a la gestió migratòria aposta per allunyar-se del respecte als drets humans de les persones que intenten arribar al nostre país, i decideix donar un gravíssim pas enrere que ens porta a assistir als greus successos que van esdevenir abans del 2006 en aquesta frontera.”

ESPAI LLEIDA « 57

“Victory” Alexander Dubvosky (Ucraïna) – part de les obres “Desigualtats – Crida Internacional”, Humoràlia 2011 (Coordinadora d’ONGD i aMS de Lleida).

A

ixí començava el comunicat que feia públic Amnistia Internacional el 5 de novembre de 2013, després de conèixer la notícia del fet que el govern espanyol reprenia la seva política de control de la immigració a les fronteres de Ceuta i Melilla, amb la instal· lació, novament, de fulles o concertines. Després de campanyes d’Amnistia Internacional, juntament amb altres organitzacions com SOS RACISME, amb les quals havien denunciat reiteradament que violaven els drets humans havien aconseguit l’any 2006 que es desinstal· lessin de les tanques de Ceuta i Melilla.

Amnistia alerta que les concertines en la tanca de Melilla violen els drets humans La reculada en matèria de drets humans era evident. A més de la realitat amb la qual es troba una persona migrada, ara topa amb una enorme tanca, coronada per un rotllo de filferro proveït de fulles. En el millor dels casos, la persona que pogués accedir a l’altre costat de la tanca, s’emportaria amb si un dolorós record, no solament pel que deixaria enrere –

Amnistia alerta que les concertines de la tanca de Melilla violen els drets humans

segurament una família i milers de somnis fets miques–, sinó també greus ferides.

Un cop al nostre país, una persona migrada, es trobarà amb l’exclusió de l’assistència sanitària El dret a la salut està recollit en la Declaració Universal dels Drets Humans, on es reconeix que: “Tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri la seva salut, el seu benestar i els de la seva família, especialment quant a alimentació, al vestit, a l’habitatge, a l’atenció mèdica i als necessaris serveis socials; tota persona té dret a la seguretat en cas de desocupació, malaltia, invalidesa, viduïtat, vellesa o en d’altres casos de pèrdua dels mitjans de subsis-

tència a causa de circumstàncies independents de la seva voluntat.” (art. 25.1) Però, la reforma aprovada pel govern espanyol, el Reial Decret Llei 16/2012 i el Reial Decret 1192/12, representa un retrocés en els drets socials de totes les persones que viuen en el territori espanyol amb independència de la seva situació administrativa, ja que deixa sense targeta sanitària 873.000 persones migrades, fet que impedeix i dificulta enormement el seu accés al sistema sanitari, i fins i tot posa en risc la seva vida.

Per a Amnistia Internacional, això constitueix una violació del dret humà a la salut de les persones migrades que viuen a Espanya, en

58 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

constituir una mesura regressiva i discriminatòria prohibida pels estàndards internacionals de drets humans, els drets econòmics, socials i culturals són drets que no poden estar a disposició d’una situació econòmica d’un estat.

En el cas del dret a la salut, el govern central ha declarat que les mesures d’austeritat són necessàries per garantir la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut (SNS), però l’Organització Mèdica Col·legial ha advertit que la reducció de la despesa pressupostària en salut està provocant que el SNS visqui una situació sense precedents que fa difícil el seu funcionament.

El Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals de les Nacions Unides estableix que l’adopció d’una mesura regressiva exigeix una sèrie de requisits que els estats han de complir en el disseny de tota reforma legislativa o de polítiques. Així, les mesures adoptades han de ser mesures provisionals que abastin només el període de crisi, han de tenir un caràcter no discriminatori, i han d’impedir que afectin desproporcionadament els drets dels grups més vulnerables. Finalment, les mesures han d’especificar un contingut mínim bàsic dels drets i vetllar perquè aquest contingut mínim essencial estigui sempre protegit.

En canvi, el govern d’Espanya ha ignorant de manera reiterada les directives i recomanacions dels mecanismes internacionals.

El Reial Decret Llei 16/2012 vulnera l’obligació de no-discriminació, que afecta desproporcionadament a les persones migrades en situació administrativa irregular, inclús malgrat la seva situació de vulnerabilitat. A més a més, s’apliquen tarifes significativament més altes per a l’assistència sanitària segons la ciutadania, la residència o la condició de persona migrant.

Per si els obstacles no fossin encara pocs, les persones d’origen migrat que resideixen al nostre país es troben sotmeses freqüentment a controls identitaris per raó de la seva raça.

Segons la legislació espanyola, les situacions en les quals es poden dur a terme controls d’identitat són limitades. La Llei de seguretat ciutadana disposa que la policia pot comprovar la identitat d’una persona en vies i espais públics en dues situacions: una batuda o un control d’identitat. És a dir, o bé perquè s’hagi comès un fet delictiu, o bé per funcions de protecció de la seguretat. Però la veritat és que les situacions en les quals una persona migrada al nostre país es pot arribar a trobar, i sobretot si es tracta d’una persona afrodescendent, no són les anteriors. Amnistia Internacional ha documentat casos en els quals una persona pot veure’s immersa en control d’identitat, en dues i tres ocasions, en una mateixa setmana.1

Per tal de garantir la protecció dels drets humans de les persones migrades, els estats poden aplicar mesures alternatives no privatives de llibertat

Les persones que pertanyen a minories ètniques han de demostrar que la seva situació migratòria a Espanya és regular a qualsevol hora del dia o de la nit, encara que estiguin de camí a la feina, anant a recollir els fills a l’escola o fent una passejada per la ciutat. Des del punt de vista col·lectiu la gravetat d’aquesta situació rau en el fet que si un grup majoritari s’acostuma al fet que la policia pari persones pertanyents a minories ètniques, és fàcil arribar a creure que aquestes persones cometen delictes habitualment. Aleshores apareix la famosa estigmatització.

La denúncia d’Amnistia Internacional respecte dels controls d’identitat per raó de raça, té un afegit, ja que al 2009 es va filtrar a la premsa una nota interna que reflectia actes de reunions celebrades a la “Jefatura Superior de la Policia” a l’any 2008, en què es fixava un quota d’aquest tipus de detencions per cada comissaria, per complir certs objectius.

La persona migrada, un cop detinguda i si es comprova que es troba en situació administrativa irregular, passa a ser retinguda en un Centre d’Internament per a Estrangers (CIES) que, a partir de la modificació de la normativa que està duent a terme el govern espanyol, passaran a anomenar-se “Centres d’Estància Controlada”.

En referència als Centres, des del Comitè per a l’Eliminació de la Discriminació Racial de les Nacions Unides, s’ha recomanat a Espanya la revisió de les disposicions (la circular 1/2010), ja que a la pràctica es poden cometre detencions indiscriminades així com la restricció dels drets dels ciutadans estrangers.

Aquesta normativa ha estat substituïda provisionalment per la Instrucció 2/2012 a l’espera d’adoptar definitivament el reglament d’aquestes instal·lacions.

La Instrucció 2/2012 estableix que la situació irregular no pot donar lloc a la detenció de persones estrangeres quan estiguin identificades amb document oficial, vàlid o suficient i tinguin un domicili a Espanya on se’ls pugui trobar per tal de notificar-los.

Amnistia Internacional no ha pogut constatar, encara, el compliment d’aquesta norma. És més, Amnistia Internacional reconeix el dret dels estats a controlar la immigració; no obstant això, aquest poder no és absolut i ha de respectar les obligacions jurídiques internacionals, inclosa la protecció dels drets humans de les persones migrades.

Per tal de garantir la protecció dels drets humans de les persones migrades, els estats poden aplicar mesures alternatives no privatives de llibertat com per exemple l’obliga-

ESPAI LLEIDA « 59

Grup Local Amnistia Internacional Lleida

ció de presentar-se davant l’autoritat pertinent cada cert temps, l’obligació de residir en zones concretes de l’estat, retenció de la documentació o mesures d’establiment de fiança, caució o garantia que garanteixin la compareixença.

En conseqüència únicament resulta admissible la retenció quan es demostri que altres mesures no seran eficaces i només per tal d’evitar la fugida, aclarir la identitat o garantir el compliment d’una ordre d’expulsió.

Amnistia s’oposa a l’internament de persones que pertanyen a grups vulnerables necessitats d’una especial protecció, com sol·licitants de refugi i asil, dones víctimes de tracta de persones o de violència de gènere, dones embarassades, nens i nenes i menors no acompanyats –als quals se’ls deté per determinar-ne l’edat sense possibilitat de recurs, i es finalitza acreditant la majoria d’edat a través d’una radiografia del canell de la mà esquerra. Però aquesta tècnica no és infal·lible al 100%, i Amnistia Internacional considera que les proves mèdiques no han de ser les úniques que es tinguin en compte a l’hora de determinar l’edat, sinó que en cas que hi hagi altres indicis com l’existència de passaport, per exemple, s’ha de valorar tot el conjunt i no limitar-se exclusivament al resultat de les proves.

Amnistia Internacional considera que s’ha d’aplicar sempre el principi de l’interès superior del menor consagrat en el dret internacional de drets humans. Mai s’ha de privar de llibertat una persona menor no acompanyada.

Pel que fa al nou reglament en relació amb les condicions dels CIE, malgrat que el Tribunal Europeu de Drets Humans ha interpretat el Conveni Europeu de Drets Humans (art.

5.f ) en el sentit en què la mesura de detenció i internament és legítima –quan estiguin previstes i regulades amb claredat en una norma amb rang suficient, sempre que hi hagi un control judicial, tinguin fixat un temps màxim de durada i s’arbitren els mecanismes necessaris perquè el privat de llibertat disposi d’informació sobre la seva situació d’assistència jurídica i humanitària i el lloc on estigui privat de llibertat presenti unes condicions dignes– molts altres agents, inclosa Amnistia Internacional, s’han manifestat en reiterades ocasions per la desaparició d’aquesta mesura.

A Espanya el Mecanisme Nacional per a la Prevenció de la Tortura (MNPT) ha manifestat en els seus informes la preocupació pel que està passant dins dels centres, en relació amb les denúncies efectuades per diferents organitzacions sobre les tortures i maltractaments que hi han patit algunes de les persones internades.

Amnistia Internacional considera que s’ha d’incloure en el reglament l’obligació d’adoptar mesures urgents per introduir l’enregistrament en vídeo i àudio de totes les zones de custòdia on les persones detingudes puguin ser, excepte on això pugui constituir una violació del seu dret a consultar en privat amb un advocat o metge.

Tanmateix, en aquests casos cal conservar les cintes gravades en un lloc segur durant un període raonable per garantir-ne la disponibilitat per a la inspecció, si així se sol·licita. S’ha de prendre declaració a la víctima per tal d’impedir que el procediment no pugui seguir endavant si aquesta és expulsada. S’ha de prohibir l’expulsió d’aquelles persones que han estat víctimes de delictes per part dels funcionaris de policies o persones que en el futur tinguin encomanada la gestió del Centre, a fi que puguin comparèixer durant el procediment penal.

A més, donada la situació que es produeix dintre dels Centres d’Internament d’Estrangers, on les persones internades per la seva situació administrativa irregular comparteixen espai amb persones condemnades per un delicte i esperen l’expulsió, Amnistia Internacional demana que en el reglament es garanteixi, tal com recomanen les regles mínimes sobre tractament de reclusos, un espai per a aquelles persones internes a qui se’ls hagi substituït la pena per l’expulsió del territori nacional en virtut del que estableix l’article 89.6 del Codi Penal, i un altre de diferenciat per a aquelles persones a qui se’ls hagi estat decretat en virtut d’una sanció administrativa exclusivament, a fi i efecte d’evitar situacions de tensió i de por que es produeixen en el dia a dia de la convivència entre els interns.

Finalment cal explicar que Amnistia Internacional considera que el futur reglament sobre funcionament dels CIEs hauria haver estat un clar avenç per evitar qualsevol tipus d’arbitrarietat, reforçant la idea que la mesura d’internament ha de ser de caràcter excepcionals. No obstant això, segueix reproduint-se el model que ha imperat fins ara, amb clar predomini de les funcions de vigilància i control.

Eva Motoro Morate, Sònia Sanz Cid, Inés Benedico Campos Grup Local Amnistia Internacional Lleida

60 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

La Mediterrània occidental, espai clau per a l’acció de cooperació dels ens locals.

Tres anys després de l’inici de la ‘Primavera Àrab’ i la caiguda del règim de Ben Alí, Tunísia té una nova Constitució. La Carta Magna, aprovada el passat 26 de gener per l’Assemblea Nacional Constituent, és un document de consens, que potser es queda curt per a alguns i va massa enllà per a d’altres. En qualsevol cas, no hi ha dubte que l’aprovació de la nova Constitució obre un capítol democràtic a la història d’aquest país, sobretot com a punt de partida en el procés de descentralització, a la qual la nova Constitució reconeix com a element clau en el procés democratitzador del país.

COOPERACIÓ I MÓN LOCAL « 61

62 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

U

n dels trets més rellevants en aquest document, i treballat de manera molt directa en tot el procés constituent, és l’estreta vinculació entre la descentralització real del poder central i de les institucions i la millora en la qualitat de vida i serveis als ciutadans.

La millora de l’administració i la seva eficiència són elements vinculats a la proximitat amb el ciutadà, tant per a l’exercici de drets com de deures, i aquest fet que lliga el reforçament dels governs locals a un millor i més proper servei a la ciutadania per part de l’Estat. De fet podem afirmar que Tunísia és el primer país que gestiona amb èxit les tensions creades per les revoltes democràtiques. Aquest fet el situa a l’avantguarda de l’avenç democràtic a la regió i l’assenyala com a exemple a seguir pels seus veïns.

La nova Carta Magna garanteix l’elecció dels representants locals a través del sufragi universal, lliure i transparent, i que els governs locals i regionals gaudiran de personalitat jurídica pròpia, competències i autonomia administrativa i financera.

S’obre, doncs, un interessant camí cap a la millora de la governança en aquest país i des de la Diputació de Barcelona se segueix amb interès el procés constituent. De fet, en la darrera missió de la Diputació a Tunísia, durant el mes de març d’enguany, es va reforçar aquest vincle amb la planificació d’un futur seminari, a organitzar conjuntament amb l’Ajuntament de Tunísia, l’organització internacional Ciutats i Governs Locals CGLU i la iniciativa GOBERNA, com a espai de reflexió sobre quatre àmbits claus per als governs locals en el desplegament de la Constitució: el Consell nacional de col·lectivitats locals; la funció pública territorial; la participació ciutadana i la implicació de la societat civil; i per últim, la transferència de competències.

Aquest seminari pot consolidar la col· laboració de la Diputació de Barcelona amb el procés tunisenc, iniciada l’any 2006. Destaquem que en qualitat de Presidència de la Comissió de Descentralització i Autonomia Local CGLU, la Diputació ja va participar en el procés de reflexió constitucional de Tunísia a través de la realització l’any 2012 d’una conferència internacional sobre el paper dels

És essencial que s’afavoreixi la rellevància de la cooperació al desenvolupament com a element de solidaritat, però també de confiança i d’oportunitat per al creixement de la Mediterrània governs local en el procés constituent. Sota el títol “La descentralització a la nova Constitució Tunisiana: instrument de democràcia i desenvolupament local”, el seminari va ser organitzat conjuntament amb la Federació Nacional de Ciutats Tunisianes, Ciutats i Governs Locals Units, l’Associació Internacional d’Alcaldes Francòfons, l’Organització de Ciutats Àrabs, el Ministeri Francès d’Afers Exteriors, Cities Alliance i la iniciativa GOBERNA va alimentar el debat sobre el potencial paper dels ajuntaments a la nova legislació.

En analitzar el desenvolupament internacional del teixit social, cultural, institucional i econòmic català, fàcilment copsem que la vessant sud de la Mediterrània és un entorn prioritari per consolidar la referència de Catalunya i Barcelona, no es fa només per mitjà de compartir projectes sinó de col·laborar en estratègies de desenvolupament, posicionament i incidència legislativa en defensa d’un model que situï el benestar i la millora del ciutadà com l’eix de les accions, a partir de l’eficiència i la proximitat de la presa de decisions a les persones.

La Mediterrània occidental és una de les regions estratègiques per desenvolupar les accions pròpies dels ens locals del nostre país, i és

rellevant que siguin d’acció directa en execució de projectes i suport tècnics, que comporten la creació d’aprenentatges mutus entre els ens locals del nostre país i els ens locals del Magrib. Ara bé, per poder disposar d’aquest marge d’acció cal que hi hagi una clara incidència i capacitació dels electes i tècnics locals, i un marc jurídic que doni cobertura a aquestes accions, per tal de facilitar que els líders locals prenguin les decisions que han de comportar la millora en la prestació dels serveis i els equipaments públics.

Des d’aquest aspecte, concebem que en la defensa de les aliances estratègiques entre territoris de nord i sud de la Mediterrània, a partir dels ens locals com a actors internacionals, és essencial que s’afavoreixi la rellevància de la cooperació al desenvolupament com a element de solidaritat, però també de confiança i d’oportunitat per al creixement d’un espai que compartim territorial, la Mediterrània.

Joan Carles Garcia i Cañizares Diputat adjunt a la Presidència de la Diputació de Barcelona

64 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Una escola amb drets Aturem-nos a pensar si l’escola d’avui, com a espai potencial per aprendre i practicar la democràcia, pren l’infant com el veritable protagonista del procés educatiu i se centra en atendre les seves necessitats i drets per assegurar-li el millor benestar i desenvolupament. De ben segur, tal com succeeix en altres àmbits com la família i la comunitat, l’escola arrossega deures històrics en matèria del ple compliment dels drets dels infants. I sovint no és per negligència ni voluntat expressa de vulneració sinó per desconeixement, per manca de formació o per no adoptar la mirada adequada, la de la Convenció sobre els Drets de l’Infant.

ARA I AQUÍ « 65

P

er a UNICEF l’educació és una prioritat sense fronteres. Abordar el dret a l’educació no es limita només a l’accés, a la igualtat de nens i nenes de gaudir d’una educació bàsica i gratuïta, sinó que té a veure també amb la qualitat, amb els continguts, amb el com s’ensenya i com s’aprèn, amb les relacions que s’estableixen i amb el paper de l’escola com a nucli socialitzador. Els articles 28 i 29 de la Convenció parlen d’aquest dret, de les condicions mínimes que els estats hauran de garantir i de la dimensió qualitativa de l’educació, és a dir, dels seus objectius. I per una altra banda, l’article 42 diu que els estats hauran de donar la màxima difusió al contingut del tractat, que tothom l’ha de conèixer perquè es puguin realment exercir i respectar tots els drets per a tots els infants.

Si aquest és el marc universal que justificaria l’anàlisi de com l’escola encaixa els drets humans de la infància en el seu dia a dia, també trobem clares mencions a un nivell normatiu més proper. A la Llei d’educació catalana 12/2009, en el seu article 30, s’hi llegeix que “els centres han de vetllar perquè els membres de la comunitat escolar coneguin la Convenció

La promoció i protecció dels drets dels infants afecta localment i globalment i cal que impregni de forma absoluta totes les esferes socials, tal com ja preveuen els diversos marcs legals i polítics sobre els Drets dels Infants” i, en referència al paper dels pares i mares en l’educació, l’article 27 de la Llei reconeix la necessitat de donar suport formatiu a les famílies per tal que s’impliquin més i millor en l’educació dels seus fills.

No obstant això, quan el Comitè dels Drets de l’Infant de les Nacions Unides analitza el compliment de la Convenció a l’Estat espanyol i assenyala que és insuficient, recomana que cal continuar impulsant actuacions de sensibilització i formació en drets de la infància al públic en general, a les famílies i als professionals que treballen amb nens. Ens trobem,

doncs, davant d’un marc legal vigent que posa en relleu la importància de promoure el coneixement i el respecte dels drets de la infància i la responsabilitat que les institucions hi tenen.

La promoció i protecció dels drets dels infants afecta localment i globalment i cal que impregni de forma absoluta totes les esferes socials, tal com ja preveuen els diversos marcs legals i polítics. Davant d’això i d’acord amb el mandat internacional d’UNICEF de vetllar pel coneixement i l’aplicació de la Convenció sobre els Drets de l’Infant arreu, UNICEF Catalunya porta a terme des del 2011 el programa “Una

66 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

escola amb drets”, amb l’objectiu d’enfortir les capacitats de tots els actors de la comunitat educativa per tal que els drets de la infància es coneguin i es visquin a l’escola. El projecte es va iniciar amb una recerca i ha anat creixent a base de successives intervencions i la interlocució amb nous destinataris.

El diagnòstic

Per avançar en estratègies de com incorporar la Convenció de forma integral a l’escola, calia analitzar què de la realitat i pràctica educativa podia ajudar a consolidar un model que té en compte els drets dels infants com a guia, i alhora quins elements caldria modificar o introduir. D’entrada se sabia que impulsar una cultura de drets i revisar l’escola amb filtres de Convenció revelaria obstacles que tenen a veure amb el poc coneixement d’aquest tractat internacional, amb les resistències adultes, amb actituds de condescendència en lloc de respecte i amb el fet que l’incompliment dels drets s’acostuma a associar a situacions extremes i alienes. Aquestes hipòtesis van ser confirmades amb l’estudi que es va realitzar recollint les opinions i propostes de professorat, alumnat i famílies de tres centres educatius de Barcelona, i que alhora va posar en evidència una sèrie d’elements que serien clau per definir les intervencions posteriors. El principal: el desconeixement per part del professorat i de les famílies del contingut de la Convenció sobre els Drets de l’Infant.

Per la part que toca a la institució educativa, cal destacar la dèbil consciència de l’obligatorietat d’incorporar la Convenció com a guia per a la funció educativa. La percepció general és que els drets de la infància a l’escola estan relegats a un pla més discursiu que pràctic, que adoptar o no un enfocament de drets en l’educació (ensenyar i aprendre els drets a través dels drets i per als drets) depèn de la voluntat del professorat o dels equips directius, i que tractar el tema significa centrar-se en les vulneracions que viuen els infants en altres països o realitats. Aquest enfocament de drets no està present en el currículum, en l’organització del centre ni en la vida escolar però, en contraposició, sí que hi ha convicció entre els docents que la visió dels drets de la infància ha de ser inherent a la pràctica educativa, de forma transversal, per tal de complir amb l’objectiu de formar ciutadans.

En comprovar si la formació del professorat s’adequa a la voluntat normativa expressada anteriorment, resulta que no, que els programes de Magisteri i de Pedagogia no tenen present continguts específics obligatoris sobre

Conèixer i comprendre la Convenció en l’àmbit familiar és clau per garantir la protecció integral de l’infant i també per contribuir a la consolidació del model d’una escola amb drets els drets humans, i menys sobre la Convenció.

I davant el buit en els estudis regulars del professorat, demanden formació i orientacions per a l’aplicació didàctica.

Formació docent

Detectada la necessitat de formació del professorat en temes de drets de la infància, la conveniència de facilitar la tasca pedagògica mitjançant la sistematització de recursos didàctics ben seleccionats i d’evidenciar la vinculació de la Convenció amb els aspectes curriculars, la següent fase del projecte va consistir a produir una sèrie de treballs que aportessin resultats en aquest sentit.

UNICEF va definir el model d’una escola amb drets a partir de set criteris que situen la Convenció com a eix transversal de la vida escolar i que constitueixen el full de ruta del projecte. Els criteris es van acompanyar amb una sèrie d’indicadors i exemples1, un instrument per dimensionar com s’incorpora l’enfocament de drets en termes de gestió, de contingut curricular, d’organització del centre o d’interiorització de la filosofia de la Convenció en el dia a dia i per part de tota la comu-

nitat educativa. Per altra banda, l’Institut de Recursos per a la Investigació i la Formació va fer una comparativa2 entre el currículum oficial de Primària i Secundària i l’articulat de la Convenció, vinculant els objectius i continguts d’aprenentatge i ajudar així al professorat en la seva integració en l’àmbit curricular.

El document inclou també la comparativa amb les competències bàsiques.

Prenent els criteris d’una escola amb drets com a paràmetres, es van recopilar experiències de centres educatius com a pràctiques de referència en promoció dels drets dels infants.

I per contrarestar l’excessiva oferta i agilitzar la cerca de recursos didàctics per treballar temes relacionats amb els drets, es va fer una selecció i es van sistematitzar per etapes educatives i tipologia de drets. Tots aquests resultats es troben a la pàgina web www.escolaambdrets. org creada com a plataforma de suport i de referència per al professorat interessat en fomentar una cultura de drets a l’escola.

Quant a la formació del professorat, s’ha creat el curs online “Viure (aprendre i ensenyar) els drets de la infància a l’escola”, acreditat pel Departament d’Ensenyament. La

1 Informe Currículum i drets de la infància. Una escola amb drets, pàg. 101. http://escolaambdrets.enredate.org/sites/default/files/una-escola-amb-drets/Informe_CDI%20i%20 curr%C3%ADculum_DEF_febrer2013.pdf 2 Informe Currículum i drets de la infància. Una escola amb drets (2012). http://escolaambdrets.enredate.org/sites/default/files/una-escola-amb-drets/Informe_CDI%20i%20 curr%C3%ADculum_DEF_febrer2013.pdf

ARA I AQUÍ « 67

proposta formativa conté dos mòduls: un teòric sobre drets humans i la Convenció sobre els Drets de l’Infant, i l’altre sobre la didàctica dels drets i la inclusió pràctica de la Convenció a la vida escolar. L’elaboració dels continguts ha anat a càrrec d’UNICEF, d’Interactiva i de l’Institut de Drets humans de Catalunya, i la plataforma virtual utilitzada fins ara és la de l’Institut de Formació de la Fundació Pere Tarrés.

Els drets i les famílies

Com a membres de la comunitat educativa, les famílies tenen un rol especialment rellevant quan, de cara al benestar i òptim desenvolupament de l’infant, del que es tracta és d’harmonitzar el que es practica a l’escola i a casa. És per aquesta raó que en la més recent fase del projecte el focus s’ha posat també en els adults, entenent que són els responsables i la palanca principal perquè l‘infant pugui gaudir de tots els seus drets. La lògica aquí també parteix del fet que sense coneixement, sense consciència o sense tenir interioritzat de què parlem quan parlem de drets dels infants difícilment es podran defensar o respectar.

Replicant la metodologia que es va usar en la intervenció adreçada al professorat, UNICEF ha volgut tenir constància de què saben els pares i mares de les AMPA sobre els drets dels infants; quins temes els interessen i preocupen i com, en la seva qualitat d’integrants del consell escolar, poden incidir perquè l’escola se centri més i millor en l’infant. És així com

a través de la Federació d’Associacions de Pares i Mares d’Alumnes de Catalunya (FaPaC), es va aplicar una enquesta a les AMPA i es va dissenyar una proposta de formació i sensibilització adreçada a les famílies. Es tracta d’un taller que s’imparteix en fase pilot en 10 AMPA d’escoles de Barcelona durant aquest curs per tal de validar el programa i poder-lo replicar posteriorment.

Conèixer i comprendre la Convenció en l’àmbit familiar és clau per garantir la protecció integral de l’infant i també per contribuir a la consolidació del model d’una escola amb drets. La connexió de l’escola amb la família és cabdal per superar les eventuals divergències en tema de valors entre ambdós àmbits. D’aquí la importància de generar espais de comunicació entre escola-família i formació específica adreçada a les AMPA. Amb la consolidació de les propostes de formació i sensibilització per a professorat i famílies, caldrà plantejar-se com millorar les habilitats dels infants i adolescents per al ple compliment dels seus drets a l’escola. I tal com apunta el diagnòstic inicial del projecte, això passa per instaurar processos de participació reals en els quals sentin que efectivament són els protagonistes del seu procés educatiu.

Quima Oliver i Ricart Coordinadora del projecte UNICEF Comitè Catalunya

68 »

ONGC

ELS LLIBRES

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

Fer el salt: Cooperativisme i economia solidaria Aproximació, orientacions bàsiques i experiències actuals

Una tria de Jordi Fexas

La rebel·lió catalana

For Sale

Antonio Bolaños

Elisenda Pons (Ed.)

Ed 62, La Butxaca (Barcelona, 2013)

(Barcelona, 2014)

Coord.Coopera que és la pera.

Comú (Castelló) El Grillo Libertario (L’Hospitalet de Llobregat) 2013 El cooperativisme a casa nostra és un moviment que d’uns anys ençà sembla viure un renaixement que la crisi econòmica no ha fet més que esperonar. Està deixant de ser una anècdota per esdevenir una alternativa plausible i atractiva en les formes d’organització empresarial al món econòmic. No és d’estranyar doncs que vagi apareixent literatura al voltant de fenomen. Una literatura que sovint vol anar més enllà del relat descriptiu i ser una eina pràctica per aquells que volen participar d’aquesta forma d’economia comunitària. Aquest llibre tracta de fer una aproximació al cooperativisme i l’economia social , a la seva significació històrica , al seu valor actual i als nous reptes dins el context actual . D’altra banda , també busca oferir orientacions per aquelles persones amb desig de posar en marxa nous projectes . És per això, que a part de diferents textos de suport , també fan un recull d’entrevistes a diversos projectes cooperatius d’àmbits diferents com la missatgeria , educació , hostaleria , energies , serveis financers , món editorial , assegurances , comunicació , cooperatives de consum ... un total de 18 entrevistes que serveixen per prendre el pols a la vitalitat i diversitat cooperativista actual més propera als moviments socials .

Projectes com Coop57 , Som Energia o Virus en son alguns exemples que ens acosten a la seva experiència i trajectòria cooperativista des d’un punt de vista humà i tècnic .

«Aquest és un llibre sobre Catalunya i el seu destí com a nació. Una reflexió periodística sobre els motius i les raons que acumulen els que creiem en les bondats evidents d’un procés d’independència.

El llibre, ja ho llegireu, no té pretensions científiques, ni mètodes acadèmics, ni dades exhaustives. És un conjunt d’idees per fer més fàcils, relaxades i engrescadores les discussions i la reflexió. Servidor, mig de Nou Barris, mig de Sant Andreu, és un català dels de tota la vida. És a dir, amb els quatre avis de fora. Mai, ni un quart d’hora, he estat nacionalista. Sóc d’aquells a qui les pàtries perdudes i llunyanes els fan més mandra que les futures i possibles. Sóc dels que creu que la rebel·lió catalana ha de ser completa i ha de portar-nos a reconstruir tots els discursos i totes les realitats. Sistema productiu inclòs. Tot alhora. I amb alegria.»

El periodista barceloní Antoni Bolaños arrenca el seu llibre amb aquesta declaració eclèctica i provocativa en què l’autor, en un exercici de voluntat pedagògica, ens fa quasi ressenya del llibre en el pròleg.

En aquest assaig en què l’autor ja es despulla ideològicament abans de començar i no es perd en objectivismes perversos. Paradoxalment, i tal com ho planteja l’autor, tot plegat acaba donant solvència i rigor al seu relat. El d’un assaig ben travat i documentat allunyat precisament d’un documentalisme que sovint ens dificulta la lectura a la majoria dels mortals. És d’agrair que amb tanta boira apocalíptica en el debat polític del país hi hagi sempre gent que ens digui, amb alegria i bon humor, que si ens movem només una miqueta, fora de la boira hi fa un sol espatarrant.

L’Antonio Baños, després d’intentar posar “Ànima” al programa del 33, ara s’atreveix, en el seu primer llibre en català, a posar humor a un procés que alguns voldrien que només inspirés pors, neguits i frustració. Benvingut sigui Sr. Baños al Club dels que volen construir i si pot ser fer-ho amb “bon rotllo”.

A For Sale, la fotoperiodista Elisenda Pons ens proposa un viatge fotogràfic pels paisatges de la crisi econòmica als Estats Units, Irlanda, Grècia, Espanya i Portugal.

La geografia de la desolació: solars buits, aeroports abandonats, bastides com esquelets sense carn, carreteres que no van enlloc, palmeres que enfonsen les seves arrels al ciment. Un recorregut fascinant i quasi surrealista, per comprendre la societat en què vivim i preservar la memòria dels nostres errors. Una proposta per transformar el món des de la reflexió, de la mà de l’Elisenda Pons, que des de fa 25 anys treballa cada dia al carrer amb la seva càmera fotografiant la realitat quotidiana per a El Periódico de Catalunya. La seva és una mirada crítica i intel·ligent; una invitació, encara, a l’esperança.

Es tracta d’un llibre autoeditat i cofinançat a través de la plataforma de micromecenatge Verkami que podeu trobar a diferents llibreries de Barcelona: Abacus, Laie, La Central, Bestiari del Born i les altres, Kowasa,La parada, Loring arts, Pleyade, Atzavara, La caixa d’eines, Jaimes, Bcn visions, Altaïr, Medios, Taifa, Cap i Cua, Pequod, +Bernat, Memòria, Alibri, Fattbotom, Pròleg, Espai literari, Aldarull, Calders, Centro Europeo, Santos Ochoa, Contrabandos, Doctor Paper o Documenta.

LES MÚSIQUES « 69

TXARANGO Som riu (DiscMedi) Fusió El nou àlbum de Txarango inclou tota l’“Esperança” que cal avui per tal de convertir la guerra en dansa.

Ells ho fan amb els malabarismes i fusions musicals que calgui. I amb comunicació directa, Som riu camina per viaranys que van des de les sonoritats salseres de les revetlles estiuenques o les pròpies d’un “Músic de carrer” fins a la cara més dolça, la d’una balada només ensucrada en el seu punt just (“Compta amb mi”) o la de boniques confessions (“Com dues gotes d’aigua”). Aviat però tornen amb uns tumbaos de festa major per reforçar la part festiva del treball (“El meu poble”, “Camp de batalla”), que puja com l’escuma amb la cançó que li dóna títol (“Som riu”), en la qual es fan ben acompanyar de la base de batucada revoltada dels francesos Les Ogres de Barback i els euskalduns Esne Beltza. Es mostren compromesos amb el 15-M i la seva carta per a qualsevol “Governant” que sigui culpable i hagi de tocar el dos. “Tant de bo” és un tema perquè ‘es fongui el neguit’, que el públic ja s’havia fet seva abans que l’haguessin gravada, fet que hi ha incorporat un plus d’emoció. Txarango també fa lloc als sons merengues (“La vuelta al mundo”, “Corazón viajero”), temes mig rapejats (“Alegre i encantada”) i fins i tot un de semirecitat (“Batega”). I l’adéu poètic és a “No t’adormis”, amb aires dels grans Antonio Machado i Mario Benedetti. Som riu és la confirmació d’una banda amb discurs popular, que connecta de ple amb un somriure vital que com la vida mateixa també desemboca al mar.

HELENA M. ALEGRET

GERARD QUINTANA & XARIM ARESTÉ

SANJOSEX Festival (BankRobber)

Tothom ho sap (Promo Arts Music) Rock d’autor

‘Fixa-t’hi bé, el futur és avui, el futur ets tu’ és el missatge optimista que apareix a entre “1.000 preguntes”, la cançó amb què comencen plens d’energia Gerard Quintana i Xarim Aresté, dos artistes que fa temps que corren pels escenaris. A més de pis a Barcelona, compartexien gustos musicals i junts han format una banda on han reclutat uns músics amb una qualitat impressionant: membres de Projecte Mut (eivissencs, com el lloc referencial de residència de Quintana) i Very Pomelo (la banda d’Aresté), que pertanyen a un disc que arriba ple de reminiscències del rock més clàssic dels setanta, sobretot en cançons com “Ara o mai” –on ‘pintant al cor un estel’ s’obre a interpretacions com la de “Sota una estrella” de Sopa de Cabra– o “Tot el que sents”. Un es pot imaginar Gerard Quintana fent de Mick Jagger i Xarim Aresté de Keith Richards, perquè les nostrades satàniques magestats regalen a la plebs bones dosis de rock amb tots els matisos: trencats garatgers a “Els inventors” –on s’aprecien les tecles de Pascal Comelade i sonades de paella i cassoles–, guitarres i sha la las que poden recordar fins la Creedence Clearwater Revival a “Arribarem al cel” –on la vida de rock’n’roll dóna per fer ‘un ball que acabi en desmai’– o “La campana” –on surt el vessant més gallet de la seva veu rockera–.

Com ja feien Sopa de Cabra, també hi ha mitjos temps que són un respir enmig del camí, com “Pin ball”, l’emotiva “Figues de moro” o l’èpica “El cim”.

Un duet que celebra i encén el present amb rock d’ahir i de sempre.

HELENA M. ALEGRET

Cançó-pop Antoni Gaudí deia que l’arquitectura, si era bona, havia d’agradar tant a l’entès com a gent normal i corrent. El músic bisbalenc Carles Sanjosé, com a bon arquitecte, aplica aquesta màxima a les seves cançons. Aquesta idea és la que l’ha mogut al llarg de l’última dècada, en què ha enregistrat quatre discos, i el darrer apareix després de quatre anys sense material inèdit. Festival podria ser perfectament el revers d’Al marge d’un camí (BankRobber, 2010), que mostrava un músic intimista, recollit i mesurat. Hi descobrim un Sanjosex més obert, que ha decidit incrementar els decibels, cridar més i endollar-se en gairebé tots els temes.

Hi ha peces acústiques que remeten al Sanjosé més auster – “The Catcher”, oda a la rebel·lia adolescent, o la melancòlica “El joc”– però en línies generals trobem amb una col·lecció de temes elèctrics, rockers i incisius: mana la canya de “No hi ha mirades”, certa ironia a “Fem música”, l’hedonisme a “El plat a taula”... El fons de la història són les ganes intenses de viure per sobre de qualsevol adversitat, fins i tot amb un punt de despreocupació, com queda palès a “Llegeixo”, defensa de la lectura d’aires intranscendents, o “M’agraden els colors”, on s’arriba a dir que ‘no hi ha temps per sentir-se malament,/ s’ha d’anar on bufa el vent’. Divertit, feliç, content, vitalista i dispers, i ara també més rebel: és Sanjosex en estat pur i elèctric, per a delit d’experts i profans.

ROGER PALÀ

70 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

L’espai de la pau, els drets humans i el desenvolupament a Barcelona Des de l’any 2006 l’Ajuntament de Barcelona dóna suport al foment de la pau, els drets humans i la solidaritat de la ciutat a través del treball de les federacions d’ONG. Durant tot aquest temps el sector ha anat canviant, i avui en dia aquelles tres antigues federacions s’apleguen en una de sola: la Federació catalana d’ONG per la pau, els drets humans i el desenvolupament.

ESPAI BARCELONA « 71

A

questa nova Federació continua mantenint la seu al carrer de les Tàpies 1-3, amb un espai cedit per l’Ajuntament de Barcelona, que té una clara vocació d’acollir les activitats de les 116 entitats federades, així com les d’aquelles que impulsen temàtiques afins a aquests objectius. Aquest espai comptabilitza una mitjana de més de 500 actes oberts al públic i interns de les entitats cada any.

La cessió de l’espai, però, s’emmarca dins d’un conveni de col·laboració més ampli que dóna suport a d’altres activitats. De fet, ha permès mantenir importants activitats de sensibilització com ara el Punt d’informació, que durant el 2013 ha atès 508 consultes de la ciutadania; o les eines de comunicació com la web –amb 130.000 visites anuals–, i de difusió d’activitats com l’Intercom, que ha publicat més de 500 activitats i compta amb més de 4.000 subscripcions. L’especialització temàtica ha convertit la Federació en un punt de referència de la ciutat i, per tal d’oferir la millor oferta a la ciutadania, es vetlla per una millor coordinació amb d’altres punts informatius de referència.

D’altres activitats del conveni són de caire més intern i cerquen enfortir el treball en xarxa a través de comissions d’educació, d’incidència, de gènere o de comunicació (amb més de 95 reunions durant el 2013); impulsar la reflexió realitzant jornades de treball; o la celebració de dies commemoratius a la ciutat, entre els quals destaquen el Dia Escolar de la No-violència i la Pau (DENIP), el 30 de gener; d’Eradicació de la pobresa, el 17 d’octubre, o els Drets humans, el 10 de desembre.

Aquest espai comptabilitza una mitjana cada any més de 500 actes oberts al públic i interns de les entitats En paraules de Jordi Martí, regidor de Presidència i Territori, l’ús per part de la Federació d’ONG d’aquest espai municipal “és un bon exemple de com des del govern de la ciutat promovem i consolidem el paper de la societat civil organitada facilitant eines de contacte, intercanvi i coneixement amb la resta de la ciutadania de Barcelona.”

El local del carrer de les Tàpies ha esdevingut, així, una referència ciutadana en tot allò que afecta la pau, els drets humans i la cooperació al desenvolupament. Una referència que és fruit de la col·laboració entre la ciutat de Barcelona i les entitats especialitzades que treballen en aquests camps.

72 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

la pau Una causa imbatible,

Hi ha figures que es fan més grans quan falten que quan les tenim a la vora. L’Alfons Banda –per la seva humilitat, bonhomia i fermesa combinades– ben segur que ja comença a ser-ne una d’aquestes.

OPINIÓ « 73

74 »

ONGC

revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals

H

i ha persones que deixen petjada al seu pas i que després, en recordar el seu somriure, són senzillament immortals. L’Alfons n’és una.

Hi ha persones el record de les quals va associat a alguna idea que ens inspira i ens fa més humans. A ell l’associarem sempre al convenciment que l’opinió pública és l’eina més poderosa per canviar les coses i transformar la societat. Que tots els canvis històrics són lents, però inexorables si hi ha una massa crítica de gent informada, activa i disposada a treballar-hi.

Avui, en un canvi d’època que paradoxalment proclama que les coses són com són i no hi ha una altra manera de fer-les, l’Alfons Banda va fer seva la causa de la pau, de la desmilitzarització, de la resolució pacífica dels conflictes, i va saber embarcar molta gent en aquesta aventura, des que un dia de 1981 escoltà el pensador i activista irlandès Sean Mc. Bride (cofundador d’Aministia Internacional) proclamar una idea semblant que li ressonà molt endins.

Probablement el mèrit més destacable de la seva militància pacifista ha estat saber compaginar la producció de pensament, la humilitat de compartir-ne la paternitat i la persistència en la seva lluita. La màxima del moviment social del 15-M, “anem lents perquè anem lluny”, s’aplica perfectament a la seva trajectòria: la idea de la creació d’un institut català d’investigació per la pau, la consideració que l’educació per la pau és molt més que un afegit al currículum escolar, l’orientació de la Fundació per la Pau (avui FundiPau) cap a una organització de campanyes i de creació d’opinió, la participació activa en les mobilitzacions contra la guerra sense buscar-ne protagonisme…, són algunes de les idees pensades per l’Alfons Banda en aquest laboratori d’idees que ha estat el seu entorn, algunes de les quals han estat avançadores d’un futur real.

El món que tenim és també –deia fa un temps– producte d’imaginaris anteriors, i per això és tan important evitar el debilitament i l’intent de demolició d’un imaginari col·lectiu que inclou la possibilitat de construir una societat veritablement humana, justa i fraternal mitjançant el diàleg i la cooperació. Aquest debilitament s’acompanya d’un imaginari que incorpora acríticament una antropologia centrada en la construcció d’una personalitat cultivada i sensible però marcadament individualista. El pas següent –escrivia– serà anar considerant el bé general com una conseqüència del bé particular.

Persona de consens, líder carismàtic no sempre molt visible, persona plena d’humor i de fina ironia, ens resta l’exemple d’algú que ha tingut i mantingut conviccions profundes D’aquesta deriva en deia “una gran conxorxa de necis”, en la qual moltes persones, la majoria, hi participem sovint amb inconsciència més o menys culpable. Per trencar-la no es tracta de ser somiatruites, sinó de buscar un coneixement pràctic de la realitat i un compromís actiu amb la seva transformació. Molta gent d’això en dirà “bonisme” i ho titllarà d’ingenu. Nosaltres, uns quants, cada cop més gent arreu del món, en diem transformació possible.

L’estiu de 2013, en el seu blog, feia seves les frases d’un professor nord-americà, reconegut internacionalment com una autoritat en el terreny de la resolució de conflictes, John Paul Lederach, que escriu que “la possibilitat de superar la violència es forja a través de la capacitat de generar, mobilitzar i construir la imaginació moral. Una capacitat que inclou la d’imaginar una xarxa de relacions que inclogui els nostres enemics i l’esperança en la possibilitat d’emergència de qualitats inesperades en els sistemes socials”. Segueix dient que “cal imaginar respostes i iniciatives que, arrelades al món real, siguin per naturalesa capaces d’elevar-se per damunt dels patrons destructius i fer néixer el que encara no existeix”.

També aquesta darrera frase defineix molt bé el pensament de l’Alfons. La realitat és imprescindible, sí, però només com a punt de

partida per imaginar nous reptes, noves fites que orientin eficaçment la nostra acció.

L’Alfons Banda ha tingut també una altra faceta, la d’educador, que ha deixat empremta en els seus escrits pedagògics, com a professor de Secundària i com a director de dues escoles de referència a la ciutat de Barcelona. Dels seus pensaments, plens de seny, innovadors i ben raonats, se’n podria fer un altre article.

Per poder-vos apropar més la seva figura, acabo amb alguns aspectes de la seva personalitat: lluitador tenaç per la resolució pacífica dels conflictes, intransigent amb les injustícies, dolç en les seves relacions personals, entranyable amb els seus amics, desobedient davant les lleis que perjudiquen els més febles, era difícil de contradir perquè no hi ha res que impedeixi tant fer allò que penses com la pressió honesta d’un amic capaç de convèncer-te.

Persona de consens, líder carismàtic no sempre molt visible, persona plena d’humor i de fina ironia, ens resta l’exemple d’algú que ha tingut i mantingut conviccions profundes.

Xavier Masllorens President de FundiPau