Joan Borja i Sanz [34] [Què fem els dos parlant en anglés?] Un valencià de la Vila Joiosa, quan arriba a Londres, puja a un taxi. Temerós que els anglesos no l’entenguen, fa cas del consell que li han donat, de parlar lentament, amb veu alta i vehement. I demana cridant al xofer: —Peeer faaaavooor! Eeem pooortaaa aaa l’eeestaaació Viiictòòòriiiaaa? I el xofer li contesta, parlant de la mateixa manera: —Claaar queee sííí! Deee seeeguiiidaaaa! Content per l’habilitat de fer-se entendre en anglés amb el taxista, decideix encetar amb ell una conversa. —Iii vooostééé, de quiiinaaa paaart d’Anglaaateeerraaa ééés? —Nooo! Jooo sóóóc de Reeelleeeuuu! —Iii siii vooostééé ééés deee Reeelleeeuuu, iii jooo sóóóc dee laaa Viiilaaa, quèèè cooollooons feeem eeels dooos paaarlaaant eeen aaanglééés?30
[35] [El viatge a França] Es varen casar dos nóvios i se’n varen anar a Frància... i li va dir el nóvio a la nóvia: —Mone a la luna de miel a Frància. —Ai! No saben parlar francés. Es burlaran de mosatros —diu la nóvia. I el nóvio: —Tu no patisques, jo ja m’ho apanyaré. Mone a Frància. Se’n van pac a Frància. Quant arriben allí, diu: —Una paellé d’arrocé, una ensaladé de tomaqué i litro de viné. I aquell pos, hale!, els va servir. Al sandemà: —Fes-mos una paelleta d’arrocé, fes-mos un putxeré. I quan se’n varen vindre, que varen pagar el compte i això, li diu l’home a la dona: —Tu veus com hem quedat bé? I el camarero li va dir: —Imbècil de collons! La sort que tens tu és que sóc de Tollos, si nos t’haveres mort de fam ací (Guardiola-Beltran 2005: 229-230).
30. Acudit escoltat per l’autor a Altea (la Marina Baixa).
66
Studies in Oral Folk Literature, no. 2, 2013