El viatge insòlit Mai sabràs on pots arribar a anar per un error El viatge et situa entre dos cultures molt diferents, però que a la mateixa vegada són iguals. Pol Galea Franco 01/06/2011
2n C
Índex Capítol 1........................................................................................................pàgs. 3 a 5 Capítol 2........................................................................................................pàgs. 6 a 8 Capítol 3........................................................................................................pàgs. 9 a 11 Capítol 4........................................................................................................pàgs. 12 a 14
Capítol 1 M arrakech, 19 d’Abril del 711: -
Carhim on tas ficat? Carhim? Carhim? Que vols mare? Estic enfeinat, haig d’anar a treballar d’aquí poc, recorda que sóc mercader i no puc faltar així com així a la feina, perdríem clientela.
-
Bé, així doncs ves passant i no faixis tard.
-
El pare mi està esperant, crec que avui vendrem uns quants enciams i potser tenim alguns grapats de raïm i vi d'en Mohamed, ve de l'Egipte i és molt bo.
-
Bé, el negoci ha d'anar bé o sinó, no podrem afrontar els pagaments del governador. Ai, treballeu o anirem a la perdició, ai Al·là.
-
Sí mare, avui intentarem vendre molt, recorda ara fa una mica més de fred y la gent té gana, a més tenim fusta, per escalfar la llar, que l’hem tallada del bosc de l’altre poble.
-
Adéu, fill
-
Adéu, mare
Més tard, quan en Carhim ja havia arribat al mercat... •
•
Carhim , acaba de sonar el campanar de la mesquita. He manat a en Ranel, el fill d'en Ratzim que hi vagi a veure que està passant i m'ha dit que estan reclutant a gent per a que vagi al conflicte que està passant entre el nostre Islam i aquests cristians tant estranys. El problema es que recluten a nois de entre 16 i 17 anys i tu... bé... ets un dels que l’exèrcit vol. Com? Hauré d’anar fins a la Península a lluitar contra gent que ni conec? A més, jo no sé lluitar!
•
Doncs en teoria sí, però tinc una idea. Demà a primera hora de la matinada passaran per cada casa a notificar a cada família qui a d’anar a la guerra. Jo faré com si no hi ets, diré que has tingut de viatjar fins a Egipte per exportar espècies, així que s’aniran.
•
Però pare, jo on m’amago, on puc anar per que no hem vegin?
•
Ah, això, em. He fet una mena d’escletxa a dins de l’armari de la nostra habitació, en la qual t’amagaràs fins que el guardes s’hagin anat. Mentre parlen, arriba al mercat una noia coneguda per ells, la qual es para davant la seva paradeta. És la Jasmina, una molt bona amiga d’en Carhim, la qual ha anat a comprar unes fruites al seu lloc del mercat.
•
Hola Carhim, posem unes mandarines a la bossa de cuir.
•
Ara mateix, escolta, al final et prometràs amb aquell noi del Caire?
•
No, era un casament obligat i encara que el meu mare no ho aprovi, he parlat amb la meva mare i ella està d’acord amb que no hem casi si no hi estic d’acord, ara està parlant amb el meu pare perquè hem doni la raó, però crec que és difícil T'has assabentat de que estan reclutant a gent per a la guerra, un moment i tu, tu, tu has d’anar?!
-
Bé doncs, ... sí hauria d’anar, però... el meu pare, doncs... El teu pare, què?
-
Doncs que diu que m’amagarà per que no hi vagi, està bastant preocupat per mi si hi vaig.
-
Com? El teu pare està boig? No pot fer això, si l’agafen l’empresonaran.
-
Ja ho sé però es que no podem anar a la guerra, jo no sé res d’això de la guerra i segur que hem posen a primera línia de guerra i segur que hem maten o hem passa alguna cosa.
-
Has d’anar ho sinó et jutjaran per amagar-te de l’exèrcit i no respectar les normes.
-
Bé, ara parlaré amb el meu pare, perquè hem digui quins riscos hi ha
-
Bé, se que ho faràs, no vull que vagis a la guerra, però si et quedes serà pitjor, et diran que ets un gallina i que saps afrontar un problema.
-
Parlaré amb els meus pares i aquesta tarda t’explico el que m’han dit.
A la mateixa tarda... -
Hola Carhim, que t’han dit els teus pares? Doncs he parlat amb ells i ho han reflexionat i creuen que amagar-me, potser no és la millor opció i l’han re considerat i creuen que el millor serà que hi vagi
-
Home, doncs ven fet, crec que ha sigut una decisió adequada
-
Sí, crec que sí. Demà pel mati vindran a casa meva per notificar-me que haig d’anar. Ja et diré quan me’n vaig i m’acomiadaré de tu.
-
D’acord, no et passarà res veritat? Ves amb molt compte.
Quan en Carhim torna a casa pensa en el perill que té anar al front de batalla, encara que la seva amiga diu que només és una petita batalla per intimidar als cristians de la Península, però ell sospita que la batalla serà molt més. El seu pare està nerviós per a que el seu fill vagi a la guerra, ja que ell de jove va anar a la guerra com el seu fill, encara que no contra cristians, sinó contra un bàndol del sud de Egipte. La seva mare en canvi diu que és una bajanada que el seu fill vagi a la guerra sense experiència, i li fa molta por, que el seu fill acabi malparat d’aquest conflicte entre cultures.
Carhim va investigar una mica on va, ja que ell encara no havia sortit del seu país i no sabia que hauria d’afrontar quan sortís del país. De sobte va sentir uns cops a la porta, en Carhim es va despertar i va preguntar qui era, eren els guàrdies, que venien a reclutar a en Carhim i dir-li quan havia d’anar al Marroc per viatjar amb el vaixell. D’aquí a una setmana havia d’estar a Tetuàn. Va anar a parlar amb els seus pares i els hi va explicar el que els guàrdies li havien dit. El seu pare li va dir que el portaria ell mateix cap a Tetuàn, amb el carro i el cavall, que tenia a l’estable i el qual era per vendre’l, encara que ara els faria servei. Al dia següent... -
Pare, deixo un moment la tendeta, vaig a veure a la Jasmina i a eplicar-li el que vaig a fer i el que ha passat. No m’esperis, tardaré un ratet i aniré directament a casa, Adéu pare. Adéu fill, fins ara.
Al cap d’uns minuts, a casa de la Jasmina... -
Hola Jasmina, ja m’han notificat quan haig d’anar cap a la guerra Ah, i quan has d’anar?
-
Quan passi una setmana haig d’estar a Tètouan
-
Bé, doncs, vés amb molt de compte i sisplau cuidat i que no et passi res, mai m’ho perdonaria
La Jasmina l’abraça i li fa un petó a la boca i s’aparta a un pas. En Carhim es queda bocabadat i sorprès, no sap que dir, al final li diu que promet cuidar-se i que tornarà a sencer. Ella el mira amb una cara de ensurt i tristesa. Al cap d’una setmana... •
Fill hem de partir cap a Marrakech, allà ens hi espera en Mohamed, un bon amic, el qual t’acompanyarà fins al port, ja que heu d’anar amb vaixell i travessar l’estret de Gibraltar.
•
D’acord pare, quan sortim cap allà?
•
Doncs hauríem de sortir ara mateix, ja que ens queden unes hores de camí.
•
Pare anirem amb carro veritat? Estic bastant cansat
•
Sí, vinga anem-hi
Mentre surten, un altre carro tirat amb camells surt al mateix temps d’un carrer pròxim, en Carhim l’ha vist, al principi sembla que és un venedor que
ha sortit d’hora de casa seva i va al mercat, però veu que no porta res al carro i que va en la seva direcció. Poc després el perd de vista. Durant el trajecte, pare i fill parlen sobre la vida i els seus gustos, etc. Descobreixen moltes coses l’un de l’altre. El recorregut que fan és de: sortint de Marrakech fins a Casablanca, fins a Tihili i fins a Tètouan. Quan encara van pel camí cap al port de Tètouan, Carhim veu el mateix carro que va veure al sortir de Marrakech els està seguint i fa parar al seu pare per descobrir qui és l’altre conductor, el qual quan veu que pot ser descobert, gira cua en direcció en havien anat. Capítol 2T etouan 26 d’Abril del 711 -
Salam malecum Mohamed, quan de temps sense veure’ns Vinga que ja fem tard hi hem d’anar al vaixell
-
Quin vaixell és, aquell d’allà es petit, no?
-
Carhim, com vols que anem amb aquell vaixell tant petit, tu has vist quanta gent som per a embarcar? Ens anem amb aquell del fons, que fa quatre vegades aquest, fa una setmana ja va sortir un altre vaixell com aquest rumb a la península, així que ens trobarem la batalla començada.
-
Bé, clar es veritat
-
D’aquí a uns minuts marxarem rumb a la península, així que preparat i ets pots anar despertin del teu pare.
-
Bé, ara torno, vaig a acomiadar-me.
-
Pare, pare! Ja ens marxem!
-
Carhim, molt bé! Fill meu, és increïble que et marxis t’han sobtadament, sisplau ves amb molt de compte, se que lluitaràs per la nostra cultura, però sinó et veus amb cor no fa falta que continuïs lluitant. No vull que t’arrisquis, si veus que et poden ferir o que et poden, ja saps... matar. Avui en Carhim passarà a ser un adult, ja que participarà en una guerra, que el que no sap és que serà èpica. Puja al vaixell i deixa al seu pare al port, rumb de la seva perdició. Es dona compte, que la persona que els ha vingut seguint des del seu poble, darrera del carro, també a pujat al vaixell, encara que li ha perdut el rastre dins del vaixell i creu que s’ha ficat dins de la bodega.
• •
Carhim – menciona un tripulant del vaixell- bina aquí ara mateix! Què vol, digui, si?
•
Para de preguntar, no t’he cridat per això. Vull que ajudis a plegar la vela major, la necessitem per poder frenar una mica el vaixell.
•
No se si podré fer-ho, mai ho he provat.
•
He dit que ho faixis i ja està!
En Carhim va ajudar i ho va poder fer, encara que el van ajudar entre tres més que ja tenien més experiència que ell, gràcies a la seva força. Va dormir a les bodegues, amb tres nois de la seva mateixa edat, van parlar d’on eren i dos d’ells es van barallar ja que un era de descendència cristiana i l’altre noi va començar a dir una sarna de tonteries, van acabar al calabós del vaixell. Van arribar al matí a terra de cristians, a Gibraltar, a la península, després d’haver passat per unes aigües molt turbulentes. Els guerrers es van preparar i van anar baixant del vaixell fins a tocar terres de la península, van a anar a posar el campament improvisat prop d’un riu.
Van anar pujant cap a les terres per reunir-se amb les tropes que fa setmanes van partir, fins trobar-les. Aquestes ja havien tingut algun, que altre toc, amb les tropes del Sud de la Península, governat Ell va dormir al campament improvisat fins al pròxim dia. Al matí següent van anar al front de batalla, per veure com es manejaven les diferents tropes. S’ho van ensenyar sobretot als primers que combatien al front de batalla, ja que encara no sabien com fer-ho. Així que van anar fins a trobar-se amb els cristians, els quals estaven contra els musulmans, encara que no s’havien ven bé perquè, ja que encara no s’esperaven l’impossible. Els musulmans anaven amb un objectiu, anar conquerint territoris de tota la península, des del Sud, fins al Nord. Van manar a els joves que anessin a lluitar contra els cristians, els van equipar amb escut, espasa i armadura. En Carhim era un d’ells, no sabia que fer. -
Soldats de primera fila? Aquí senyor – cridaven tota a la vegada.
-
Vull que lluiteu amb totes les vostres forces, el vostre país depèn de vosaltres! A la guerra.
-
Per començar érem bastant pocs, només anem per morir allà- pensava entre mi.
Quan en Carhim s’allunyava, va sentir al general dir alguna cosa: -
Ens hem d’anar preparant, d’aquesta tropa no tornarà cap “soldat”- ho va dir amb repugnància- , només és una que serveix de reconeixement del terreny i avançar fins a ser abatuts, així nosaltres sabrem fins a on podem arribar sense ser atacats.
Sembla que un altre soldat també ha escoltat el que el general deia, però s’ha fet el boig i continua amb tots els soldats. De cop els soldats, escolten un soroll, sembla com si algú o alguna cosa en la llunyania, hagi trencat un tronc o llençat un arbre a terra. Tots es queden parats, muts, la seva cara ho diu tot, saben que dintre de poc algú els atacarà per algun cantó, entre l’espessa arbreda. Continuen atemorits el seu camí fins a Déu sap on, s’han de trobar amb les tropes cristianes. De sobte se senten unes veus en la llunyania, sembla que són un grup de soldats de primera fila com ells però de la península. S’estan acostant cap a ells. Són 7 i un va vigilant per veure qui hi ha. De sobte en Ahmed, diu a tothom que ataquem a aquests soldats que són pots i nosaltres els doblem en número. Tots accepten, però jo i el noi que abans havíem escoltat les paraules del general, quan partíem, ens quedem esperant. L’Ahmed, que sembla que s’ha fet amb el control d’aquest grup ordena a tothom atacar-los per sorpresa. Els atacaran per darrera. Sembla que estan tots organitzats. -
L’Ahmed diu: Vinga ataquem-los! Vinga! Vinga!
Els 7 soldats que anaven per allà, es donen compte i treuen les seves armes, van més ven equipats que ells, però conqueridors es llancen contra ells amb una força brutal. Nosaltres seguim amagats, no tenim les coses clares. Primer ataca l’Ahmed, al guerrer que sembla més fluix del grup, sense donar-se compte, un altre soldat li ha clavat l’espasa a l’altura de l’estomac, cau a terra. Els altres es llancen en atac, un soldat cristià mor en ser-li clavat un ganivet molt esmolat a l’altura del coll, un altre està ferit, però encara lluita, dels conqueridors de 13 que eren, queden 9, encara està lluitant, 9 contra 6, però en Carhim ja s’olora el que passarà, ja que un soldat a fugit del lloc de guerra, per anar a buscar ajuda. Maten a un conqueridor. S’escolten moltes passes en la llunyania, l’ajuda per a els cristians a arribat, els companys. Els companys d’en Carhim estan perduts. El soldat que s’havia refugiat amb ell a prop d’una roca gran, li fa un gest i li diu que el segueixi sense fer soroll. Al principi va a poc a poc sense fer soroll, però després mana a en Carhim que corri amb totes les seves forces si no vol acabar mort. Arriben a prop del mar, estan esgotats, han corregut bastant. Quan retornen amb al·lè, en Carhim parla amb el soldat que l’ha protegit. -
Bé, ens hem salvat per molt poc. Ha sigut una cosa molt perillosa, podrien haver mort. Sí la veritat és que si, ens hem salvat pels pèls. – en Carhim sent que el seu company murmura, alguna cosa- perquè he hagut de venir, morirè aquí
-
Que et passa, d’això, com et dius? Jo sóc en Carhim.
-
Ja sabràs el meu nom, encantat Carhim- es donen la mà- El que hem passa és que sóc imbècil, això és el que passa.
-
Home, no crec que hi hagi per tant, no?
-
Sí que hi ha per tant, he vingut a aquesta guerra perquè el meu pare mi ha obligat, jo no volia venir, estic fart.
-
Bé, ara el que hem de fer és anar al campament per...
-
Com? No podem anar al campament! Ara mateix l’estaran atacant, a més ens diran que hem sigut uns gallines, uns cagats, uns, uns, bé que diran que no hem sigut valents per poder lluitar contra les altres tropes.
-
D’acord, llavors que fem?
Capítol 3A
nem cap a al Nord, per la costa, allà podem trobar a algú que ens pugui dur de volta a Marroc, amb vaixell, per algun favor o diners. -
Perdona, no has sentit alguna cosa? Doncs no, no he sentit res. Estaràs cansat i no sabràs el que escoltes
-
No, no, he escoltat sorolls darrere nostre, reculem un moment
-
D’acord però ja veuràs com no hi ha res
Inspeccionen una mica la zona, però no troben a ningú, en Carhim està segur de que ha escoltat alguna cosa. De sobte, algú li toca l’esquena, en Carhim es queda congelat i no es mou. Poc a poc es va girant i veu a una persona amb un vel al cap, era la que els seguia amb un carro amb camells, des del seu poble fina a Tetuoan. Li pregunta qui és però no respon. La persona, que estava tapada amb un vel, se’l va treure i en Carhim va apreciar com aquesta persona era ni més ni menys que una persona que coneixia bé, era la Jasmina.
-
Aquesta serà una dona dels soldats cristians! Corre Carhim! No! Espera! Conec a aquesta noia, és amiga meva.
-
Com, tens una amiga cristiana?
-
No, és musulmana
-
Llavors que fa aquí?
-
Això és el que voldria saber jo? Què fas aquí?
-
Carhim, hem vaig liar, et vaig seguir, no se perquè ho vaig fer, però ho vaig fer. He vist que quasi us maten aquells soldats cristians..
-
Sí ens hem tingut d’anar corrent. Però com has vingut aquí?
-
Vaig pujar al vaixell d’amagades, hem vaig posar a les bodegues, vaig dormir molt a prop de tu i aquells tres nois, que alguns es van barallar. Bé, ho sento, però tornem cap al Marroc?
-
Hem, doncs no. Hem parlat els dos i no podem tornar, estaran atacant el campament base i no podem tornar.
-
Llavors que farem?
-
Hem d’anar cap al Nord sempre per la costa, a veure si veiem a algun mercader o algú que tingui un vaixell, en el qual ens podem colar o donar diners, per anar fins a Marroc.
-
Bé, si vosaltres creuen que ha de ser així, doncs anirem, però jo no porto gaires monedes.
-
Bé, anirem tirant ens queda un llarg camí.
-
A, per cert- diu el soldat musulmà que romania en silenci- hem dic Altair.
Aquí anaven els tres rumb al Nord-Est, seguint la línia de la costa, feia una setmana que caminaven, perduts sense saber gaire on anirien a parar, ells no s’havien quan de gran era la península, només la Jasmina sabia alguna cosa ja que havia vist algun mapa que retractava tota la costa de la península, però era un mapa dolent i no hi havia apreciat gaire ella. -
Carhim tinc molta gana- diu afamada la pobre noia, que ja s’està penedit d’haver vingut seguint a en Carhim. Jasmina, per aquí encara no hi ha cap cosa, hem pogut arreplegar aquells fruits silvestres, però jo confio que per aquestes cales, ha d’haver algun poble.
-
Espero que si, si no...
-
Terra a la vista!- diu l’Altair
Veuen una zona on hi ha vaques i algun que altre vedell. Però de moment cap persona. Avancen fins trobar-se amb els animals i per fi veuen a un pagès molt allunyat, a dalt d’un toró. Van fins a ell, però abans que puguin dir-li res a distància, el pagès es torna cap al cantó oposat a ells i es posa a córrer. Ells estranyats sospiten. -
Deu haver vist alguna cosa darrera nostra- diu la Jasmina
Tots miren com uns blecs, però no hi troben res, llavors que li ha passat al pagès? -
Ja ho tinc, hem de hagut ser nosaltres, es que encara anem amb la armadura i s’haurà pensat que som musulmans i que venim a atacar el seu poble.
De sobte es veu una muntada de gent corrent en direcció seva amb navalles i altres tipus de eines de camp que faran servir per fer mal. Se senten crits en direcció cap a ells, tota la gent corre cap a ells. -
-
Nois, hem de fugir! – diu en Carhim, i els tres corren en direcció cap al bosc. La gent els persegueix i els llença pedres, a en Altair li toca una al cap, al final aconsegueixen fugir o això sembla, ja que quan arriben a prop d’un riu, els del poble els enxampen, els agafen de les mans a els tres, volen saber que fan allà. Qui sou vosaltres, musulmans?
-
Nosaltres no hem fet res!
-
Com que no? Heu vingut a conquerir les nostres terres
-
Sé que portem armadures, i sí som musulmans, però nosaltres no som dels que venim a conquerir les terres, ens hem escapat del vaixell que ha vingut a Gibraltar...
-
Com, que ha vingut un vaixell, que és?
-
És un vaixell bastant gran que...
-
Un vaixell, eh? A Gibraltar? I com que vosaltres us heu escapat?
-
Per motius personals, ens hem tingut que escapar
-
Bé, us portarem al poble i decidirem que fem amb vosaltres, de moment no ens fiem
Els porten al poble per veure que faran amb ells, de moment els fiquen a una mena caseta tancada, una mena de presó. -
Carhim- diu la Jasmina- hem de sortir d’aquí Sí, però no sé com ho farem
-
Carhim- diu l’Altair en veu baixa- se com fugir
-
Com, ho fem?
Al cap de 1h i mitja... -
Correu, correu, correu!
Els tres fugen en línia recta, cap al Nord de la península però sense passar per la costa, ja que els pobles veïns els podrien seguir i tornar-los a portar al poble veí. Sense donar-se compte estan tirant cap al Nord i no cap al Nord-est on havien d’anar per trobar algun vaixell o algun medi per creuar el Mediterrani fins a Marroc.
Havien sortit de Marbella, Marbil·la per als musulmans, el que volien fer era intentar fer el “Camino de Santiago”, que encara no sabien que era, però el revés. Volien arribar a Còrdova i després anar cap a Burgos i des de allà anar cap a Aragó, però al final no serà la ruta acceptada i la més ràpida.
Passat un mes els nostres aventurés, han arribat fins a Albacete, allà troben un hostal on allotjar-se, és peculiar, hi va molta gent i només van a allotjar-se una nit i desprès se’n van a tornar a fer, no sé que, tot caminant amb motxilles enormes. Van preguntar a l’hostal per allotjar-se, però el llogater no volia allotjar a musulmans. Ha més va cridar a gent per dir que, al Camino de Santiago, si havia col·lat gent que no creia en Déu i per tant no havien de ser respectats. -
Perdonin però ens hem d’anar- diu l’Atair D’aquí no surt ningú!
-
Hem d’anar-nos
-
He dit que , d’aquí no surt ningú!
Un home que havia begut molt, estava borratxo els hi barrava el pas i els deia que no es podien anar, que els musulmans no es podien anar de floretes, això com així. El borratxo, amb a’ insistència d’Altair en passar el va reptar i li va dir que si passava el mataria. Altair estava fart i va decidir passar la porta, tot empentant a l’home. Aquest ràpidament agafà un objecte de la camisa i li clavà al clatell, era una navalla que després li va treure al clavar-li. En Carhim va intentar enxampar al borratxo però dubtava que si el perseguia també li clavés a ell la navalla. -
Porteu-me aigua i una tira de tela- va demanar Carhim, ningú feia cas. Al final va anar ell ha agafar aigua i es va arrencar un tros de la seva camisa per rodejar la ferida, on li sortia sang i Altair es queixava molt.
Capítol 4V
am aconseguir sortir de l’hostal i es van allunyar els tres, Altair repenjat de Carhim i Jasmina, cap al camí.
Altair es trobava molt malament i quasi no responia als gestos que feien els dos amics de viatge. Van dormir a un solar pròxim al camí de peregrins. Jasmina i Carhim, van explicar-se coses i el greu que els sabia haver vingut i d’haver involucrat l’un a l’altre per que vinguessin. Al dia següent, Altair no respirava. Van fer un forat amb l’ajuda d’instrumental que trobaven als caserols dels pagesos i van enterrar a Altair. Sota un ram de flors collits de les rondalles. Jasmina plorava i Carhim de sabia de dir. Havien conviscut més d’un més junts i ja s’havien moltes coses d’ell, era una gran pena perdre’l. El van enterrar a terres enemigues. -
Que farem sense ell? Coneixia coses sobre aquesta cultura, ara nosaltres no sabem res, que farem? No et preocupis, ja sortirem endavant. Hem d’anar cap al Nord-est, et recordes? Hem d’arribar a Terol i després anar a Tarraco. Sí- li cauen llàgrimes- quan arribem a Terol hauríem de trobar alguna mena de treball, sinó no arribarem mai ha Tarraco. Per cert ara que som a Albacete, podríem anar bordejant la costa, per veure si d’aquí a Tarraco hi ha algú que ens dons treball o ens pot portar a Marroc amb el poc que tenim.
La parella, que anaven tristos, es va posar rumb a la costa. Quan estaven arribant a la costa, entre dos roques, van aparèixer dos homes, eren monjos, se’ls van passar per davant, però ja quan se’ls van creuar els monjos van xiuxiuejar alguna cosa i després van cridar a en Carhim, dient-li: Ei, tu!. En Carhim i la Jasmina es van girar i van veure els dos, supòsits monjos amb dos espases. Carhim va dubtar un segon, però després va reaccionar, eren lladres disfressats de monjos per no cridar l’atenció. -
Doneu-nos el que porteu, els diners també. No us volem fer mal, doneunos-ho tot. No tenim res!- agafant a la Jasmina pel braç.
-
No et vulguis fer el valent, noi.
-
No hem vull fer res, no us donarem res del que portem!
Es van resistir però al final van acceptar i van acabar per donar-li les coses, a que anaven indefensos i ells portaven armes. Ara es trobaven sense diners i a més sense algunes de les peces de roba que portaven, ja que també se les van robar. -
Perquè tot el dolent ens passa a nosaltres?- preguntà la Jasmina No ho entenc, estem al carrer i sense diners
L’endemà van intentar trobar alguna feina, ja que no tenien diners i havien de menjar i comprar-se alguna cosa de roba. Van passar per una granja en la qual hi havia una dona, li van preguntar per la feina i va dir que si que hi havia. Els van agafar, un, en Carhim per munyir les vaques i la Jasmina per tallar el pel de les ovelles. Els hi donaven llit i menjar gratis, a canvi de fer la feina. Es van assabentar de que les tropes musulmanes que atacaven les terres cristianes,
havien ja conquerit gran part del sud de la península. Al cap d’unes setmanes van guanyar suficients diners per poder retornar el seu viatge. Es van acomiadar de la gent de la granja i van continuar el seu camí, per la costa, fins a arribar a Tarraco. Van ser dies sense esperança, el Camí de Santiago, ja no va ser un camí òptim per arribar al Nord-est. Van travessar gran part de l’actual València i també de Murcia, fins que per fi, encara sense trobar a ningú que els portés a Marroc, van arribar a Tarraco. Van preguntar per a veure si els podien portar a Marroc, tots els i possaven preus massa alts, encara no podien pagar res, havien de tornar a treballar. Els van recomanar treballs a la ciutat, però els hi semblava arriscat, treballar per separat i a més sense cap casa. Al final els hi van dir que anessin a Terraccium Castellum, ja que allà els podrien ajudar amb la feina. Així que van anar cap allà. Com que tot el camí que havien recorregut l’havien fet caminant, van dir de gastar els últims diners en anar a aquest lloc en carro i van pagar a un home per a que els portés. -
Que serà de nosaltres?- ara digué en veu baixa Carhim Animat, arribarem a Terraccium Castellum, treballarem i tornarem a casa en molt poc temps
Van arribar a aquest poble i van preguntar a una tenda a veure si hi havia treball, van agafar a la Jasmina com a teixidora i ha en Carhim el van agafar com a ferrador de cavalls. Van llogar una petita casa per als dos i es van posar a treballar. Ja formaven part del poble, ja que portaven molt temps a aquest poble encara que no el va agradar gens el seu estil arquitectònic, ni la gent que hi habitava, etc. La gent del Nord-est era diferent que la del Sud, deia sempre en Carhim. Van treballar molt dur, la Jasmina sempre treballava de teixidora, però en Carhim va treballar de cinc coses: mecànic, ferrador, joier, teixidor i granger. Al final van tenir bastants diners per poder anar-se’n d’aquell poble, encara que no pagaven gaire bé. Van estar 6 mesos, es van anar tristos, ja eren parella, aquesta aventura els havia unit molt. A més van aprendre català. Es van acomiadar de tot el poble, amb llàgrimes, el poble no els hi va agradar gaire, però havia sigut el seu poble durant 6 mesos i no es perdia així com així. En ves d’anar a Tarraco, van anar a Barcelona on van agafar un vaixell, tripulat per tres homes, que els portava de volta al Marroc, anaven poques persones, així que van haver de pagar més.
Els dos estaven il·lusionats, però tristos a la mateixa vegada, ja que s’anaven de volta a casa seva, però abandonaven un lloc que havia sigut, en certa part, casa seva durant molt temps. Van fer una parada a Mallorca, on van poder descansar, van anar ha visitar-lo, van veure part de l’illa i els monuments arquitectònics d’aquí els van encantar, van menjar allà i el menjar era boníssim, tot allà era perfecte, es van enamorar de l’illa, no se’n volien anar, així ho van fer. Al final no van anar cap al Marroc, es van quedar a Mallorca, per ha viure-hi. L’estança a la península els va fer veure el món d’una manera diferent, nova. Així que van agafar les maletes i s’hi van quedar, els van tornar els diners de el vaixell i ja estava tot fet. Al cap de nou mesos, va néixer un nen, era el fill d’en Carhim i la Jasmina. Ara els seus avis, el venien a veure, en efecte els dos pares van contactar amb la família del Marroc per carta i els hi van dir que havien arribat a Mallorca, però que s’hi quedaven i també van rebre una carta dient que tenien net. -
Fill meu! Fill meu!- la mare d’en Carhim es va llançar a sobre d’ell per abraçar-lo. Feia molt de temps que no el veia. I el pare?
-
El pare, ho sento, va morir farà ja 4 mesos.
Passats 3 mesos en Carhim i la Jasmina es van casar, però per fi va ser al seu lloc d’origen, el Marroc, va arribar per ha casar-se.
Mai s’oblidaran del que van viure junts
Fi