Créixer crítica de sèries
La coproducció belga ‘1985’ revisa els brutals assassinats que van commocionar el país
EULÀLIA IGLESIAS
BARCELONA
Aprincipis de la dècada dels 80, la plàcida Bèlgica es va veure trasbalsada per un seguit d’assalts a diferents establiments del Brabant que van causar la mort de 28 persones, algunes menors d’edat, i nombrosos ferits. La violència desmesurada dels crims no semblava correspondre’s amb els botins modestos que els atracadors s’enduien. La policia no tenia sospitosos identificats. No es va detenir ningú. Quasi quaranta anys després, els crims segueixen sense resoldre’s. La sèrie 1985 revisa el cas dels anomenats Assassins de Brabant, també coneguts com la Banda de Nivelles, des de la hipòtesi més acceptada. Es va tractar d’una sèrie de cops duts a terme o impulsats per les forces de seguretat amb l’objectiu de desestabilitzar la democràcia del país. Els creadors de 1985 aborden aquest moment de la història negra belga a través de tres personatges de ficció: la parella d’amics que formen en Franky (Aimé Claeys) i en Marc (Tijmen Govaerts), i la Vicky (Mona Mina Leon), la germana d’en Franky. Un trio que viurà l’entrada al món adult i la corresponent pèrdua de la innocència a través d’aquests casos. Perquè els dos nois decideixen marxar del seu poble natal, Lovendegem, cap a Brussel·les per fer carrera a la policia,
mentre que ella, més contestatària, estudia dret a la universitat. Els dos companys de seguida emprenen camins diferents a les forces de seguretat. En Marc es manté al cantó dels pocs policies que investiguen a fons els assalts. Com el caporal Vernaillen, inspirat en un personatge real, que defensa la teoria del cop d’estat indirecte. Els robatoris i assassinats respondrien a l’acció del govern, seguint les estratègies habituals de la CIA, de generar terror entre els ciutadans perquè la gent reclami més control policial. En Franky, en canvi, es deixa seduir pels cants de sirena dels col·legues ultres involucrats en els crims.
La connexió amb David Fincher
La sèrie s’allunya d’altres ficcions inspirades en casos reals en com es privilegia el conflicte dramàtic dels protagonistes per sobre de la reconstrucció dels assassinats, que es posen en escena des de certa distància. Als creadors els interessa més l’impacte dels crims que no pas la seva execució, i recullen com van afectar en la societat belga a través dels personatges. Tanmateix, cadascun dels episodis s’acaba amb imatges d’arxiu dels fets reals, acompanyades d’informació que permet anar lligant caps. 1985 connecta amb la concepció del thriller pròpia de David Fincher. Com a Zodiac, aquí també dos policies acaben obsessionats amb una investigació que no acaba mai de donar resultats satisfactoris. Un desfici profund va amarant una sèrie gens tímida a l’hora de denunciar els vincles entre l’estat, la policia i els grups terroristes d’ultradreta.
1985 marca una fita en la producció audiovisual belga. La divisió lingüística d’aquest estat també es trasllada a les respectives televisions, que funcionen com les de dos països independents, fins al punt que els flamencs comparteixen més programes amb els neerlandesos que no pas amb els compatriotes valons. De fet, aquesta sèrie és la primera producció conjunta entre la VRT, la televisió pública de Flandes, i la RTBF, la radiotelevisió belga francòfona. Els protagonistes parlen flamenc entre ells, però el seu trasllat a Brussel·les suposa que es passin al francès en algunes situacions, i aquesta és la llengua dominant en la trama ultra. Amb 1985, valons i flamencs han compartit per primer cop el visionat d’una sèrie nacional, una producció sobre com l’estat es troba al darrere d’una sèrie de crims perpetrats indiscriminadament als dos territoris.
‘1985’ En emissió a Filmin
Créixer crítiques de cinema
PARAMOUNT
‘Transformers: El despertar de...’ Quan l’avarícia corporativa no té aturador
obren portes a l’espai, un tercer acte amb incursions sabotejadores en una instal·lació enemiga...
En les últimes dècades, moltes ficcions televisives s’han alliberat d’un model basat en la confecció de capítols autoconclusius que havien de respectar uns motlles marcadíssims. Alhora, molts blockbusters fílmics esdevenen serials en el mal sentit de la paraula: remeten per inèrcia a obres passades i no tenen entitat dramàtica per si sols. Transformers: El despertar de las bestias exemplifica aquesta tendència: és un refregit dels clixés fixats per la mateixa (i repetitiva) saga de robots gegants, condimentada de convencions de Marvel i amb l’ombra de Star Wars en el rerefons. Hordes d’invasors alienígenes que baixen del cel, tecnologies que
11111 11,
La sensació de déjà-vu és constant, el llarg últim tram d’acció monumental pot esgotar i l’apartat visual sembla més impersonal i flonjo que quan Michael Bay dirigia les operacions. Amb tot, es pot apreciar una certa cura en el tractament dels personatges que vivifica la narració. I la modesta durada del film facilita un cert gaudi. Si Bumblebee va ressuscitar una sèrie moribunda, aquesta aventura infantojuvenil d’acció i humor, d’heroisme nascut de la cooperació entre individus diferents, es limita a mantenir el malalt amb unes constants vitals precàries. És suficient perquè els responsables de la franquícia amenacin amb el desplegament d’un altre univers compartit a través d’una escena postcrèdits. Ignasi Franch
La desconocida
Pederàstia i jocs perversos en un ‘thriller’ amb Laia Manzanares
Direcció: Pablo Maqueda Guió: Paco Bezerra Pablo Maqueda i Haizea G. Viana a partir de l’obra de Paco Bezerra. 88 minuts. Espanya (2023). Amb Laia Manzanares, Manolo Solo i Eva Llorach. Estrena als cinemes
idea preconcebuda sobre els seus personatges: el Leo, un magnífic Manolo Solo, i la Carolina (Laia Manzanares), una noia menor d’edat que ha conegut en un xat d’internet i a qui està fent xantatge.
Hi havia una vegada un home que caçava noies per les xarxes socials... La desconocida, el tercer llargmetratge de Pablo Maqueda, comença com si fos una versió actualitzada de la Caputxeta Vermella, amb el llop com a protagonista en lloc de la nena. Adaptació de l’obra teatral Grooming, de Pablo Bezerra, La desconocida pren com a punt de partida un material moral complicat, la pederàstia, per abordar-lo des d’una narració elaboradíssima que se sosté en les convencions del thriller. La pel·lícula de Maqueda, però, no és el que sembla i vol que l’espectador superi qualsevol
11111 111
Respectant la unitat d’espai i temps de la peça teatral en la seva trama principal, però expandint les subtrames dels protagonistes a través de flashbacks, el film va desplegant de mica en mica les seves cartes mitjançant una sèrie de girs de guió que són alhora la seva fortalesa i la seva debilitat. La desconocida sap treure partit d’una posada en escena d’elements mínims, però al mateix temps sembla massa supeditada al pervers secret que s’amaga en el seu cor. Això sí, un cop caiem dins l’abisme que ens reserva la pel·lícula, el món que trobem a l’altre costat del mirall és tan revelador com terrorífic. Paula Arantzazu Ruiz
La sèrie que ha unit flamencs i valons davant de la pantalla