Em dic… Picasso - Català

EM DIC...

Picasso Sóc l’art del segle XX

Eva Bargalló Violeta Monreal

Em dic... Picasso1_41.qxd

8/2/05

13:39

Página 2

Projecte i realització Parramón Ediciones, S.A. Direcció editorial Lluís Borràs Ajudanta d’edició Cristina Vilella Text Eva Bargalló Il·lustracions Violeta Monreal Disseny gràfic i maquetació Zink Comunicació S.L. Direcció de producció Rafael Marfil Producció Manel Sánchez Segona edició: decembre 2006 Picasso ISBN: 84-342-2756-8 Dipòsit legal: B-7495-2005 Imprès a Espanya © Parramón Ediciones, S.A. – 2005 Ronda de Sant Pere, 5, 4ª planta 08010 Barcelona (Espanya) Empresa del Grupo Editorial Norma d'Amèrica Llatina www.parramon.com És prohibida la reproducció total o parcial d’aquesta obra mitjançant qualsevol recurs o procediment, incloent-hi la impressió, la reprografia, la microfilmació, el tractament informàtic o qualsevol altre sistema, sense l’autorització escrita de l’editorial.

Me llamo... Picasso1_41.qxd

7/2/05

10:16

Página 3

Hola...

Tot i que sóc famós gràcies als meus quadres, cal dir que una part de la meva celebritat és deguda al fet d’haver conegut moltes persones interessants i d’haver viscut molts, molts anys –bona part del segle xx–, en una de les èpoques més prolífiques des del punt de vista cultural. És com acabar un llibre vell i començar-ne un altre ple de noves idees, amb una mirada posada en el futur.

Els nous representants de la cultura hem après dels nostres predecessors, però també hem posat en dubte els seus coneixements i hem cercat un nou llenguatge en harmonia amb els temps moderns. Però malauradament també ha estat una etapa de guerres cruentes, societats ferides de mort i pobles enfrontats entre si.

Tot això ho he viscut de primera mà, fins i tot n’he estat un dels protagonistes. Un caràcter inquiet i independent, unit a unes dots innates per a la creació artística, m’ha empès a inventar nous llenguatges d’expressió, sense comprometre’m amb cap, i ha fet de mi el més gran artista del segle xx. Si més no, això diuen els entesos!

En fi!, no em puc queixar, gens ni mica. He tingut una vida intensa, en la qual la pintura, les dones i els braus han estat les meves passions principals i, de vegades, la meva perdició, i el meu record sempre perdurarà en les ments de totes aquelles persones que s’aturin davant una obra signada per mi.

Me llamo... Picasso1_41.qxd

7/2/05

10:18

Página 18

18 / Em dic...

Un tresor amagat entre quatre parets La primera comunió no va ser l’únic quadre que vaig presentar en un certamen. El juny de 1897 vaig tornar a provar sort amb l’oli Ciència i caritat i el vaig exhibir a l’Exposició General de Belles Arts de Madrid. Vaig obtenir la menció honorífica! Aquest reconeixement a la meva feina em va animar a matricular-me a la madrilenya Escola de Belles Arts de San Fernando, que gaudeix d’una llarga tradició acadèmica. Tanmateix, els coneixements que s’hi impartien no m’agradaven. Estava convençut que podia trencar amb els motlles de la pintura academicista que s’ensenyava als centres oficials i volia demostrar que l’art no té un llenguatge únic, que les seves formes i el seu estil no es poden sotmetre a unes normes que posen límits a la creativitat i a la imaginació de l’artista.

La llibertat i l’autonomia recentment estrenades a Barcelona van influir en la decisió de no complir al peu de la lletra l’horari acadèmic i dedicar el màxim temps possible a pintar pel meu compte i conèixer les pintures que penjaven de les parets del Museu del Prado. Aquest antic palau va ser el meu refugi preferit durant la breu estada a Madrid, ja que l’ambient cultural que s’hi respirava en aquesta ciutat a finals del segle XIX no era el mateix que el de Barcelona. Han hagut de passat unes quantes dècades i molta història perquè Madrid finalment assolís la capitalitat cultural que es mereix.

Vull aprofitar l’avinentesa per agrair als responsables del museu madrileny que hagin exhibit les meves obres al costat d’unes altres executades per pintors que tant aprecio, com Velázquez, Miró o Gris, en una exposició sobre el retrat espanyol dels segles xv al xx. I malgrat que pugui semblar una mica

Me llamo... Picasso1_41.qxd

14/1/05

13:04

Página 19

Picasso / 19 vanitós, també desitjo felicitar els organitzadors per haver triat, entre d’altres, el retrat que vaig fer de Gertrude Stein el 1906.

S’explica l’anècdota que quan Gertrude va veure l’obra finalitzada i va expressar dubtes sobre la similitud, jo vaig dir-li: «No s’amoïni, vostè ja s’hi assemblarà.»

Però ara reprenem el fil de la història. El juny de 1898, encara a Madrid, vaig agafar l’escarlatina. El destí em tornava a la meva enyorada Barcelona, malgrat que no per gaire temps, ja que fins al 1904, quan vaig instal·lar la meva residència definitiva a París, vaig viure a la capital de França de manera intermitent.

Me llamo... Picasso1_41.qxd

14/1/05

13:07

Pรกgina 34

Me llamo... Picasso1_41.qxd

14/1/05

13:07

Pรกgina 35

Me llamo... Picasso50_64.qxd

14/1/05

13:31

Página 50

50 / Em dic...

La pedra i l’argila Els anys posteriors a la segona guerra mundial van estar marcats pel canvi. La relació amb Dora Maar havia arribat al final i ara compartia la vida amb Françoise Gilot, la mare dels meus dos fills Claude i Paloma.

El punt final als conflictes bèl·lics que tantes llàgrimes havien fet vessar i la meva nova situació familiar em van tornar l’alegria de viure i sentiments d’esperança i solidaritat. Com sempre, la meva obra i la meva vida són testimonis d’aquesta transformació: l’agost de 1948 vaig participar en un congrés sobre la pau que es va celebrar a Polònia, i el gener de 1949 vaig fer una litografia, El colom, que va ser triada com a cartell per a un altre congrés sobre la pau que es faria l’abril d’aquell mateix any a París.

Però què és una litografia? Ho sabeu? Per als lectors que ho ignoren, la litografia és un sistema que permet reproduir mecànicament dibuixos que han estat fets amb llapis i tintes especials sobre una pedra o una planxa de zinc. Gràcies a aquesta tècnica, que vaig aprendre al taller de l’impressor francès Fernand Mourlot, l’obra d’art va deixar de ser un objecte elitista a l’abast d’uns pocs privilegiats i es va popularitzar, ja que el preu d’una reproducció litogràfica és molt inferior al d’un original. La meva relació amb la litografia va ser llarga i fructífera; n’és una prova l’extens nombre d’obres en blanc i negre i color que vaig fer mitjançant aquesta tècnica i que avui podeu contemplar reproduïdes en molts llibres.

Me llamo... Picasso50_64.qxd

14/1/05

13:31

Pรกgina 51

Picasso / 51

Em dic... Picasso «Tot i que sóc famós gràcies als meus quadres, cal dir que una part de la meva celebritat és deguda al fet d’haver conegut moltes persones interessants i d’haver viscut molts, molts anys, en una època apassionant i d’una gran riquesa cultural.

He tingut una vida intensa, en la qual la pintura, les dones i els braus han estat les meves passions principals i, de vegades, la meva perdició.»

Col·lecció guardonada amb el

Premi Crítica Serra d'Or Juvenil de Coneixements 2005

Altres títols Marco Polo Leonardo da Vinci Albert Einstein Saint-Exupéry Gandhi Alexandre el Gran Vincent van Gogh Jules Verne Mozart Cleòpatra Miguel de Cervantes Shakespeare Marie Curie Teresa de Calcuta Charles Chaplin

www.parramon.com

ISBN: 84-342-2756-8

A partir de 9 anys