Parlem_de_Sarria_58

El grup de redacció de la revista Parlem de Sarrià va considerar editar un número especial en record del que havia estat alcalde i jutge de pau de Sarrià de Ter, en Martí Ballada, en reconeixement als anys que va dedicar al treball comunitari i a la societat.

Són molts els adjectius que en aquestes ratlles se li atorguen, destacant la seva generositat, idealisme, constància i catalanisme, però per sobre de tot, cal dir que estem parlant d’un home honest.

Tot i ser alcalde en l’època franquista, va ser l’impulsor del Patronat de Pares de Família i de les colònies per als nens i nenes de la població, és a dir, va ser el principal dinamitzador d’activitats de lleure que ara s’estudien com “la resistència al franquisme”.

CONSELL DE REDACCIÓ

DISSENY i MAQUETACIÓ CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA IMPRESSIÓ AGRAÏMENTS HAN COL·LABORAT EN AQUEST NÚMERO

SUBSCRIPCIÓ ANUAL TIRATGE E-MAIL

LA REVISTA JA ÉS A INTERNET:

AGRAïM LA COL·LABORACIÓ DE LES ENTITATS COMERCIALS

El que sol definir a una persona, no són els rampells ni les genialitats d’un moment, sinó la seva trajectòria al llarg del temps, els valors que regeixen la seva actitud. En Martí, de paraula breu i mesurada, sempre va estar bolcat als altres, buscant i trobant solucions als seus problemes quotidians. Alcalde de Sarrià de Ter des de 1951, deixà l’Ajuntament l’any 1976, quan l’annexió a Girona. Després va passar un temps desapercebut i es dedicà al treball, a la família i a les activitats més domèstiques, sense oblidar la lectura. De 1990 fins el 2005, ja com a jutge de pau, el contacte amb la gent el retornà a la vida pública, des-

Josep Brugada, Ivan Bustamante, Dani Cañigueral, Joaquim Carreras, Roger Casero, Àngel Garcia, Quim Llunell, Josep Rodeja, Assumpció Vila.

Estudi Gràfic David Coll · 972 220 154 Toni Ruscalleda. Consorci per a la Normalització Lingüística de Salt Impremta Montserrat.

Ajuntament de Sarrià de Ter, Diputació de Girona.

Antoni Roura, Salvador Tixis, Gabrile Roura, Roger Torrent, Àngel Mesas, Esther Ferrero, Alfons Jiménez, Josep Ma. Sansalvador, Raimonda Coll, Cristina Vicedo, Lluís Aymerich, Neus Mercader, Janus SL, Núria Barbat, Quim Curbet, Dolors Xabé, Eva Bassó, EB Confetti, Emili Marco, Dolors Garcia.

10 € 1.500 exemplars. revista@sarriadeter.cat Martí Ballada, 1976. Foto: Joan Vila.

Es diu popularment que darrera d’un gran home hi ha una gran dona i també viceversa. Amb la Dolors Xabé, formaren un brillant tàndem dedicant els seus millors anys a ensenyar els nois i noies del poble, programant activitats, animant-los a viure enmig de la natura, socialitzant-los i obrint camins fóra de la rigidesa de l’escola pública.

En Martí, sense fer massa soroll, ha deixat una forta empremta en el poble.

Aquest número especial és la nostra aportació al record d’una persona a qui molts li devem molt.

~

Sumari Tema de portada Entrevista Ajuntament Festa Major Àlbum de fotos Opinió Entitats Dossier d’història Cultura Espai escolar Solidaritat Salut Esports News

NOTA: La revista l’edita el grup G.E.R.D.S. de TER (Grup editor de la revista de Sarrià de Ter, Consell de Redacció) amb el suport i financiació de l’Ajuntament de Sarrià de Ter.

Pa p e r g r o c 10 0 % r e c i c l a t d e L C PA P E R 1 8 81 , S . A. Dipòsit Legal: GI-255-94 - ISSN 1139/9732

4 11 14 30 36 38 40 42 47 55 58 62 65 66

El consell de redacció de PARLEM DE SARRIÀ no es responsabilitza necessàriament de les opinions signades.

~

www.sarriadeter.cat

De fet, vist des de la perspectiva que dóna el temps, tant l’alcalde Martí Ballada, com el metge Josep Garriga i el rector Gabriel Roura, homes de pes en aquella època, varen fer que a Sarrià de Ter l’ambient polític fos poc enrarit.

Es parlava i s’escrivia en català, els joves varen tenir un espai dins del mateix Ajuntament per poder-se trobar, editar la revista Carrilet, i perquè no dir-ho, conspirar, i es buscaren fórmules per escapar de l’estricta normativa franquista i de la vigilància de la Guàrdia Civil, convocant la gent sota l’aixopluc de l’Església i dels moviments cristians.

patxant petits litigis o bé, una feina que l’enorgullia i que es preparava amb molta cura, casant noves parelles de sarrianencs.

editorial

PORTADA

Gent que deixa empremta

3 PdS 58

L’alcalde Martí Ballada.

Apunts per una biografia Assumpció Vila Regidora de Cultura de l’Ajuntament de Sarrià de Ter

~

tema de portada

Una de les darreres vegades que vaig parlar una estona amb en Martí va ser quan preparava l’article sobre els 50 anys de la Biblioteca de Sarrià de Ter. Llavors em va explicar alguns detalls de l’alcalde Jordi Manzanero i de com aquest havia aconseguit la Biblioteca pel poble arran de la seva amistat amb el governador Mazo Mendo. En Martí era molt reservat, però solia dir, que les coses que es comencen s’han d’acabar i no s’han d’obrir tants fronts, que els diners no allarguen tant. Un savi consell. El podíem escoltar a la tertúlia de la ràdio Sarrià, sempre ponderat, amb el to dels que coneixen que les coses són complicades i que la gestió pública demana temps.

4 PdS 58

En Martí i la Dolors, m’han estat sempre tant familiars com els meus pares, ja que amb ells vaig compartir moments de lleure de la meva infantesa i adolescència inoblidables. De fet, tot comença amb el veïnatge, al mateix carrer Major on sempre hem viscut, i amb una botiga d’alimentació, de les d’abans, amb saques, bocois i capses de bacallà, que ara regenta la Fina Colomer.

En Martí Ballada i Fàbregas va néixer el 5 de febrer de l’any 1927, en aquesta casa del carrer Major n.158, botiga i habitatge alhora. La seva germana, l’Estrella Ballada nascuda el 1922, li portava 5 anys. La seva mare l’Elvira Fàbregas, en record de la Dolors, era una dona molt autoritària i en Siset, el seu pare, era qui realment portava el negoci, qui feia els tractes amb els marxants.

De petit va ser un noi malaltís, de poca salut. Va estudiar a l’escola de Sarrià de Ter amb el mestre Isidre Macau i després amb el mestre republicà Climent Guardiola. En Martí formava part d’una generació de sarrianencs, deutora d’aquest bon mestre, que sempre va llegir i va mantenir la curiositat per saber i aprendre.

La botiga no era el seu fort i aviat se’n va anar a treballar a l’Agència Gutiérrez de Girona, per poc temps, ja que en morir el seu pare li tocà tirar endavant el negoci familiar,

però sempre que podia es buscava d’altres ocupacions.

Era a tot arreu, a la comissió de la Festa Major, la de Sant Gaietà, la de Sant Antoni, organitzava sortides pels voltants i també el ball del diumenge a can Xargay. És a dir, s’apuntava a totes les manifestacions culturals pròpies d’aquells difícils primers anys de la postguerra. Amb en Francesc Clotas, Trini Sirvent, les germanes Lola i Pepita Noguer, Antònia Xargay, Carme Vidal, Maria Serrats, Antoni Marcè, Jaume Tixis, Joan Camós, i Miquel Ribas va formar la colla Pomells de Joventut i anaven a concursar pels pobles. La colla es va dissoldre l’any 1945.

Poc després va començar a festejar amb la Dolors Xabé, i després de cinc anys i la mili a la Seu d’Urgell es varen casar. Corria l’any 1952, l’església de Sarrià de Ter encara estava migpartida pendent de restaurar i el banquet es va fer a la sala de ball i cinema de can Xargay.

El març de 1955 el van nomenar regidor de l’Ajuntament, a dit com es feia abans, en representació dels caps de família, essent l’alcalde Jordi Manzanero. L’any 1961, aquest va morir sobtadament i en Martí va accedir a l’alcaldia el 9 de gener, fins el desembre de l’any 1976, quan Sarrià de Ter fou annexionat a Girona. En el darrer Ajuntament, abans de l’annexió, els regidors eren Salvador Tixis, Antoni Roura, Josep Mir, Jordi Cañigueral, Lluís Aymerich, Joan Masdemont, Antoni Marcè i Miquel Ribas.

De fet, fou en la seva etapa com alcalde quan el poble va créixer espectacularment. L’any 1961 s’estava acomplint la darrera fase del grup d’habitatges Paulí Torras i en els anys posteriors, el 1968 s’inicià la construcció dels habitatges socials del Pla de la Rasa i el 1970 els del Pla de l’Horta. El Sarrià de Ter de 1.200 habitants que de jove havia conegut, va passar a més de 3.500 habitants, amb gent provenint de tots els racons d’Espanya atrets per la demanda de personal de les empreses papereres i la Nestlè. Aquest creixement provocà greus tensions, tant de finançament

Fotos cedides per Dolors Xabé.

Diuen que el càrrec d’alcalde, com el de Jutge de Pau, són títols vitalicis, dels que mai caduquen.

La colla sardanística Pomells de Joventut.

com de gestió, ja que els serveis eren insuficients i sobretot l’escola pública. En Martí maldà per ampliar els serveis municipals, aigua, enllumenat i urbanització dels nous sectors i per construir una nova escola, amb la compra dels terrenys a la muntanya de can Tomàs a Sarrià de Dalt.

Durant el seu mandat, es va adquirir l’edifici de les escoles públiques, es reformà el de l’Ajuntament, es comprà ca l’Ensesa i can Samsó per obrir el carrer Josep Pallach al carrer Major. L’obra de més envergadura fou la construcció de la planta d’abastament d’aigua per al poble, la qual anys més tard, s’anul·là per entrar en el consorci d’aigües de Girona, Salt i Sarrià de Ter. Es va edificar, en terrenys de l’Ajuntament, el teatre del Patronat, ara sala polivalent, i s’inicià la tramitació de la nova escola.

A nivell més personal, juntament amb la Dolors, col·laboraren tant en la formació del Patronat Pares de Família, gestionant el cinema i les activitats del diumenge, com en l’arranjament i adequació de la casa de Granollers de Rocacorba per les colònies d’estiu.

Les primeres colònies varen ser el 1965 a Molló i el 1966 ja es varen poder fer a Granollers. D’aquesta sortida a Molló me’n recordo com si fos ara, ja que tant si com no en Martí va organitzar una excursió des de la casa del molí fins al Coll d’Ares i va haver de pujar-me a coll. L’excursió va pagar la pena, ja que aquell dia passava el Tour de França, aleshores tot un esdeveniment.

Carnet de tinent d’alcalde de 1955.

Gran durant els anys 2003 i 2004, però ho deixà, ja que el seu interès era potenciar l’Esplai com un centre cultural, i demanava molta empenta i energia que ja no tenia. El seu temps lliure, després de la lectura atenta dels diaris i del Serra d’Or, el dedicava al petit jardí que donava al riu Ter.

~

~

Diuen que el càrrec d’alcalde, com el de Jutge de Pau, són títols vitalicis, dels que mai caduquen. Acompanyat del seus amics fidels, en Sultà, en Guiu, o en Lon, en Martí sempre tenia un moment per atendre la gent, per escoltar-los i, si era el cas, adreçar-los cap a l’Ajuntament. Va ser una persona idealista, dinamitzadora, compromesa, però sobretot molt generosa i despresa. Un bon alcalde i una excel·lent persona, que ens deixà el 27 de maig d’aquest 2006.

tema de portada

L’any 1963 va deixar la botiga i se n’anà a treballar a la fàbrica de can Pons, Manipulados del Ter, SA. i uns anys més tard a Emília Vila S, C., on fou encarregat de la secció de parafina. També l’any 1976 col·laborà en la creació de la Unió Esportiva Sarrià, la unió del Club Balonmano Montserrat i l’ADC Sarrià de Dalt.

El 1984, amb el tancament de can Vila es va prejubilar, però l’alcalde Jordi Cañigueral el va recuperar per la cosa pública l’any 1990 quan el nomenà Jutge de Pau, càrrec que va mantenir fins el 2005, quan ja es va jubilar definitivament. Aquesta etapa el va fer sentir actiu i vinculat amb la gent del poble, com sempre havia fet.

Encara va tenir esma de portar l’Esplai de la Gent

Construcció del teatre del Patronat de Pares de Família, en el pati de l’Ajuntament, l’any 1964.

5 PdS 58

Fotos: Joan Vila

Recordant Martí Ballada i Fàbregas

~

tema de portada

Antoni Roura Salvador Tixis

6 PdS 58

Quan una persona molt apreciada ens deixa, de vegades en el moment més inesperat ens vénen a la memòria una sèrie de vivències que, encara que faci molts anys que succeïren, esdevenen novament tan actuals com si fossin d’ahir mateix.

En el recent traspàs d’en Martí Ballada recordo perfectament el que ens va dir mentre estàvem reunits juntament amb en Salvador Tixis.

Antoni, hauràs d’acompanyar-me a Madrid per tal de formalitzar el préstec davant el Banco de Crédito Local.

El préstec era destinat a l’aportació que corresponia al Poble de Sarrià per a la portada de les aigües potables.

Vàrem agafar el pont aeri i una vegada a Madrid resulta que anàvem pel carrer Claudio Coello i al passar casualment pel lloc on assassinaren l’Almirall Carrero Blanco ens adonàrem de la placa que recorda el fet, on hi ha escrit “ Aquí murió heroicamente . . .”

En Martí em mira i diu: –Això d’heroicament… .

La mort, encara que provocada, va ser fortuïta i l’heroïcitat en Martí no la trobava enlloc. Però fou un acte criminal totalment reprovable.

Més tard, per fer temps, visitàrem el

Signatura del document d’annexió a Girona, el desembre de 1976.

Salvador Tixis, regidor, Martí Ballada, alcalde de Sarrià de Ter i Ignasi de Ribot, alcalde de Girona, Antoni Roura i Miquel Ribas, regidors, presents en l’acte del traspàs de poders.

Museu del Prado, amb l’entrada a càrrec nostre, ho faig notar per no despertar suspicàcies. Allí ens topàrem amb un personatge d’aquells que dóna gust trobar-los. Era el vigilant de la sala d’en Murillo on hi ha les famoses Immaculades. A aquest personatge, excedint-se de l’estricte funció de vigilant, li agradava conversar amb la gent i fer comentaris sobre els quadres.

-Aquí tengo- em sembla que va dircinco Inmaculadas y si los quieren ver, también tengo otros óleos muy interesantes en la sala contigua”-.

Ell era l’amo de tot, però si ho analitzem bé, ell “també” era amo del Museo del Prado.

Tanmateix estava molt ben informat sobre les pintures. Vàrem comentar aspectes sobre l’espoliació de la Immaculada de Soult, sobre la qual ja coneixíem la història. Com és sabut, durant la Guerra d’Independència la pintura fou espoliada pel mariscal Soult i portada a

França . Molts anys més tard, aprofitant l’ocupació de França pels nazis, el Govern Espanyol féu gestions pel seu retorn. Hitler, per congraciar-se amb en Franco, la retornà. El vigilant ens enriquí encara més sobre les vicissituds del seu retorn.

Quan vàrem tornar, una vegada fetes les gestions que ens dugueren a Madrid, en arribar a l’Ajuntament, una noia del despatx, em sembla recordar que fou la Joana, ens digué: –Ara que heu tingut ocasió de marxar de casa, no heu anat a veure cap espectacle? Cap striptisse?.

En Martí, mostrant com tantes vegades el seu vessant irònic, li respongué: -Sí que hi hem anat: hem anat a veure la Maja Desnuda de Goya.

Retrocedint en el temps, quan es va renovar l’últim Ajuntament de l’època de la Dictadura,entre d’altres vàrem entrar en Salvador i jo mateix, en Salvador com a representant del Terç Familiar i jo del Terç Corporatiu, que encara a hores d’ara no sabem

aleshores era de deu membres. Pel que sembla, aquest era el costum des de molts anys, i el Sr. Quintanas encarregà al restaurant del Peix, em sembla que es deia, un àpat que no fos gaire carregat i de bon pair. I això sí que ho va encertar de ple. De primer ens varen servir una amanida verda, massa verda, i com a plat fort, un suquet molt suquet on nedaven unes quantes cloïsses i quatre gambetes pelades. Les postres estaven en consonància amb el que ja havíem menjat. Mentrestant, en una taula contigua hi feien una celebració. De tant en tant passava la cambrera prop de nosaltres amb una safata plena de peix a la planxa que desprenia una flaire que provocava, per què negar-ho, una certa enveja.

La majoria giràvem el cap dissimuladament. Quan vàrem acabar, recordo que en Josep Mir va dir: –Ja hem pres l’aperitiu, ara ja poden portar el dinar.

El sopar de comiat quan es va extingir l’Ajuntament va ser una mica millor. Aquests dos àpats va ser l’únic sou dels tres anys tant d’en Salvador com de mi mateix i com de tots els altres regidors, no diguem ja del Sr. Martí Ballada. Això ho fem notar per s’hi hagués algun malpensat. No pretenem fer cap crítica sobre les assignacions salarials dels actuals Ajuntaments, ens semblen lògiques, sempre que siguin moderades i justes. Altrament, aquells eren altres temps.

El Sr. Martí Ballada, durant el llarg període davant l’Ajuntament, va dur a terme una sèrie de realitzacions de les quals ja s’ha parlat en altres llocs.

Però podem esmentar-ne una de molt especial. L’arribada del quitrà a Sarrià, començant pel sector nord

del Firal i continuant pel grup Paulí Torras i Pla de l’Horta, amb aportacions de l’Ajuntament de l’ordre del 33 % sobre el cost de les obres d’urbanització, disminuint significativament l’import de les contribucions especials que anaven a càrrec dels propietaris.

El pressupost ordinari per a cobrir despeses corrents i de manteniment era aleshores d’uns 18 milions de pessetes, quantitat que fins i tot en aquelles dates era ben minsa.

Tanmateix, amb una política austera de despeses, l’Ajuntament presidit pel Sr. Martí Ballada va funcionar, creiem, correctament.

Al Sr. Ballada li va correspondre presidir l’últim Consistori sota una “espasa de Dàmocles”, que no era altra cosa que estar pendents de la sentència del Tribunal Suprem, que al final dictaminà l’annexió a Girona.

Mentrestant, des d’altes instàncies ens posaven tants pals a les rodes com podien perquè el poble de Sarrià renunciés a la seva independència, així com la supressió de la plaça de secretari. Primer se’n va fer càrrec provisionalment el Sr. Quintanas, que ho compaginava amb la plaça de Cassà de la Selva.

Més tard, el Sr. Ballada juntament amb en Salvador Tixis ho proposaren al Sr. Sala, el qual acceptà i l’exercí fins al final.

Aquestes ratlles volen ser un petit homenatge de l’antic Consistori i particularment de la Comissió Permanent a la figura d’en Martí Ballada i Fàbregas, en reconeixement per tot el que ha fet pel poble de Sarrià.

~

tema de portada

exactament com se n’elegien els representants, sobretot el referit al Terç Corporatiu. Però fos com fos, juntament amb l’Alcalde formàvem la Comissió Permanent, la que ara se’n diu Comissió de Govern. Un dia a la setmana, al vespre, es reunia aquesta Comissió, però abans de pujar a l’Ajuntament hi havia la preceptiva parada a Ca la Rosita, a prendre el tallat. En Martí solia arribar fumant un puret i acompanyat del fidel Sultà.

Un cop al despatx, el gos jeia al seu costat amb el cap sobre les potes de davant. De vegades se li escapava la bava. Mai vàrem poder esbrinar si era provocat per l’admiració de la nostra oratòria o bé eren vòmits com a conseqüència dels acords que preníem. En Sultà no es va perdre cap sessió de la Permanent, ara bé, a les sessions del Ple mai hi fou convidat.

En Martí, amb el seu tarannà senzill, l’ostentació no anava amb ell. Anys enrera, molts ho recordem perfectament, quan encara se celebrava la processó del Corpus, hi havia el costum que les autoritats anessin darrera el tàlem sota el qual anava el sacerdot portant la custòdia amb el Santíssim, flanquejat per la Guardia Civil amb l’uniforme de gala .En Martí, com que no li agradava figurar en un lloc preeminent, parlà amb mossèn Gabriel per tal de suprimir aquest costum, i al mossèn li semblà de perles. Des d’aleshores les autoritats que anaven a la processó ho feien com qualsevol altre feligrès.

-Em sentia –deia en Martí - com formant part d’un grup de capgrossos.

Quan es va renovar la composició de l’Ajuntament a què ens estem referint, en Martí i el Sr. Quintanas digueren que s’havia de celebrar amb un dinar per a tota la Corporació, que

~

C/. Major, 100 • Tel. 972 17 04 48

17840 SARRIÀ de TER

7 PdS 58

A la memòria d’un amic Gabriel Roura

La revista de Sarrià de Ter dedica una edició en homenatge a en Martí Ballada, que esmerçà bona part dels seus esforços a fer més dinàmica la vida de la seva població. Sarrià de Ter tenia un deute amb en Martí Ballada...

I m’ha complagut la invitació que se m’ha fet per participar en tal homenatge. Revisant els records de la meva estada a Sarrià en qualitat de responsable de la comunitat parroquial, m’adono que ben sovint apareix la figura d’en Martí. És que ens vam fer amics des del primer moment. Des de responsabilitats ben diferenciades, vam coincidir ens uns objectius comuns: treballar pel poble. Ell era l’alcalde i jo el rector. Però aquesta circumstància en cap cas va ser motiu de complicitat en l’exercici de les nostres respectives responsabilitats.

Però coincidiríem. I vam lligar una bona ferma amistat.

Des de la parròquia es va organitzar una mena d’expedició aventurera amb un grup de nois- avui pares de família que porto al cor -, al Cap de Creus, a cala Taballera. L’experiència fou un èxit, de manera que entre la gent del poble es comentà el fet. En Martí, amatent al sentir dels veïns, em va proposar d’ampliar i veure la possibilitat de continuar l’experiència constituint, dintre el Patronat de Pares de Família, les

colònies de vacances per als nois i noies del poble. En Martí va fer seva la iniciativa i començàrem a moure’ns de tal manera que arribàrem al poble de Molló, a la falda del Pirineu. Torns de nois i de noies curulls de diversió, de companyonia, de joia.

Recordo que, quan tot just clarejava, en Martí ja havia baixat a la riera d’aigües fresques i transparents, per pescar amb les mans unes magnífiques truites.

Granollers de Rocacorba constitueix el punt d’estada fixa per a les colònies de Sarrià, tenint en compte que la nostra parròquia i vila fou la primera a establir-se de manera estable a la rectoria d’aquell llogarret. Sota la direcció d’en Martí i el treball de molts pares i mares s’anà bastint i condicionant la casa de colònies de Granollers de Rocacorba. La gran quantitat d’anècdotes, bones i no tant bones, viscudes amb entusiasme i il·lusió serien un esplèndid material per fer-ne un llibre.

Tants bons moments, tantes amistats franques i entranyables no s’esborren fàcilment. És el que em passa amb el record d’en Martí Ballada. Vivència d’una amistat autèntica. La nostra condició interior personal era ben diferent. La nostra creença no era la mateixa. Però mai per mai, en la nostra continuada relació, vam parlar ni tan sols opinar sobre la nostra fe. Estic convençut que aquest capteniment mutu va fer que el respecte a la nostra llibertat interior fonamentés una amistat que em durarà molts anys. A reveure Martí.

~

~

tema de portada

El Patronat de Pares de Família, amb les activitats del teatre i del cinema per als petits i adolescents, fou el marc de la nostra activitat comuna, a vegades plena de petits problemes de tota mena que al punt en Martí solucionava amb promptitud i bonhomia. El local del Patronat es va renovar i ampliar gràcies a la seva iniciativa, que sempre va tenir resposta en un bon aplec de pares i mares que amb generositat col·laboraren de manera franca i desinteressada.

La casa de colònies de Granollers de Rocacorba.

8 PdS 58

Telèfon 972 17 11 51

Foto: Roger Torrent

En Martí i el fil que ens uneix Roger Torrent i Ramió Regidor Portaveu d’ERC esquerra@sarriadeter.com

No en va, li havia permès seguir en contacte, d’una manera o altra, amb els veïns i veïnes del poble. Perquè, en el fons, el que li interessava era veure com Sarrià, el seu poble, evolucionava.

Com canviava. I el que li preocupava més d’aquests canvis era que el poble

És per això que veia amb una certa preocupació el creixement. En Martí ja no era alcalde, però conservava les inquietuds que han de guiar l’ajuntament. Parlava dels serveis tradicionals: el clavegueram, la neteja, l’enllumenat o el manteniment dels carrers. No és estrany. En Martí venia d’un ajuntament i un temps en què es gestionava sense poder fer política. Sense horitzons. Però ara també vivia amb preocupació la identitat. En parlava quan feia referència a la Festa Major i a les tradicions (que evidentment lligava al país). Però també quan avisava que calia crear llocs de treball perquè “si no, la gent només ve a dormir”.

~

Asseguts a la taula del menjador, ens observaven les cares de Macià i Companys, que des d’un quadre que la Dolors devia haver pintat ja fa anys, representaven el país. En Martí era pacient, afable i obert. Actuava tal com era. Precisament per això militava serenament i tranquil·la, però també ferma-

Com a Jutge de Pau, el 1990 havia substituït en Laudino Rodríguez, i a finals de 2005 en Lluís Cañigueral li prenia el relleu com a Jutge de Pau. En aquests 15 anys, ens recordava, havia casat seixanta-cinc parelles. Jo li feia broma i li deia que l’important no són quants en va casar, sinó si duren o no.

En Martí reia. Aquesta era una de les etapes que més orgull li provocava.

perdés part de la seva personalitat.

Perquè tot i la unitat dels barris, que desitjava i reconeixia, avisava que el contacte entre la gent es va perdent.

Coses de la societat actual i del creixement urbanístic massa brusc, massa ràpid.

tema de portada

A vegades passava per davant de casa, quan venia de comprar el diari, i s’hi parava. Altres cops, era jo qui anava a casa seva i ens assèiem a xerrar. Amb en Martí Ballada parlàvem de tant en tant. Xerràvem de política, però sobretot del poble. Malgrat la diferència d’edat i de trajectòria. Tot i les diferents etapes viscudes, compartíem dues preocupacions: Sarrià de Ter i el país.

ment en el catalanisme. I això va ser sempre. En els moments en què va haver de fer d’alcalde i després, quan la democràcia ens va portar nous representants i a ell la possibilitat de ser el nostre Jutge de Pau.

9 PdS 58

I és la gent la que fa poble, la que fa el poble. Això ho tenia molt present.

Potser per aquest motiu deia una cosa amb la qual estic plenament d’acord. El més important d’un poble, insistia, no són els carrers, ni les fàbriques, ni tan sols l’ajuntament. El més important és l’escola, perquè és la que assegura el futur del poble. Els nous sarrianencs i sarrianenques han de créixer amb tot el suport i oportunitats. I és que no podem oblidar que són els que han de garantir el futur del poble i del país.

Fruit potser de la seva condició de jubilat, o la d’exalcalde, o totes dues sumades, tenia una altra dèria: la gent gran.

El Coro (és petit, potser és petit, repetia) ha de ser un espai on tota la gent gran tingui la seguretat de sentir-s’hi ben atesa. Sense dir-ho, en Martí feia la definició del Sarrià que nosaltres volem: un poble que conservi la seva identitat, els seus trets propis, però que asseguri els serveis de qualitat. Un poble és això: una xarxa. Una xarxa feta de gent i eines. Gent que ens faci sentir com a casa i eines que ens facin sentir ben atesos.

demanar un crèdit al Banco de Crédito Local de sis milions de pessetes.

Després: l’annexió amb Girona. Li recordo una foto amb l’alcalde de Girona, Ignasi de Ribot, amb cara de circumstàncies.

Martí Ballada i Dolors Xabé, al balcó de casa seva.

Aquest és l’objectiu, el fil de continuïtat entre el poble que va conèixer en Martí i el que volem liderar en el futur.

Tot i les diferències evidents. I és que el Sarrià de Ter de l‘any 1955, quan en Martí va ser nomenat (com es feia llavors, és clar) amb l’actual no tenia físicament gaire res a veure. Tot i que ell, evidentment, havia estat protagonista de les operacions del Pla de l’Horta i la Rasa. Reunions amb el Governador Civil, visites a Barcelona i trucades a Madrid... tot per construir dos barris que han donat cabuda a molts treballadors i les seves famílies durant tots aquests anys. Nois!, deia, el darrer que vam fer des de l’ajuntament va ser

Per algú que s’estimés el poble, aquesta escena no era gaire agradable. I en Martí s’estimava el poble. Jo no puc parlar de l’alcalde Ballada, perquè no el vaig veure fer. No puc parlar tampoc del Sarrià de Ter que ell va gestionar.

Puc recordar, però, aquests darrers anys en què vam compartir converses, preocupacions i horitzons. Una tarda de setembre de l’any passat, li proposava a en Martí fer un debat. Asseure els exalcaldes, exregidors i tota la gent que s’ha implicat a l’ajuntament al voltant d’una taula i reflexionar sobre el futur de Sarrià de Ter. Amb en Martí no hi hem sigut a temps. Però està clar que, tal i com vam fer, la millora del poble ha de ser el fil conductor entre les diferents generacions.

~

FERRETERIA DECOFER ■ ■ ■ ■

PARAMENT PER LA LLAR PETIT ELECTRODOMÈSTIC MATERIAL ELÈCTRIC… TAMBÉ FEM CLAUS

tema de portada

FERRETERIA JARDINERIA PINTURA REGALS

SERVEI A DOMICILI “OFERTES TOTS ELS MESOS”

~

■ ■ ■ ■

A SARRIÀ DE TER, LA TEVA FERRETERIA

10

Ens trobaràs al Pla de l’Horta, Pça. Vila Romana, 4 - Tel. 972 17 00 52

PdS 58

TOT EL QUE NECESITES PER CASA TEVA ESTEM AL TEU SERVEI!!

entrevista

Foto: Assumpció Vila

Fotos cedides per Dolors Xabé.

Dolors Xabé i Ferrer

Dolors Xabé Martí Ballada i Dolors Xabé, en una imatge de 1963.

El seu pare es va haver d’exiliar...

El pare havia estat secretari del Sindicat de Pagesos de Banyoles i també feia classes d’adults. Quan varen ocupar Banyoles no marxà, sinó que es quedà a casa seva, però un veí li aconsellà de fer-ho, ja que el seu nom figurava a les llistes de persones buscades. Tenia 37 anys quan s’exilià a Prada, l’any 1939.1 Poc després varen empresonar la meva madrastra i el meu oncle Joan. No en varen sortir fins l’any 1942 i després la meva madrastra se’n va anar a Prada per trobar-se amb el meu pare.

Més tard, els nostres oncles per part de mare, en Vicens Ferrer i la Conxita ens varen acollir a casa seva a Sarrià de Ter, i així va ser com vàrem arribar en aquest poble, l’any 1942.

~

Qui se’n va cuidar, de vosaltres dues?

En un primer moment la mare de la Conxita Camps. Després em varen enviar a Borgonyà, a una casa amb botiga, hostal i que també feien de gallinaires. Allà hi vaig aprendre molt, ja que eren curiosos però molt cridaners. Jo era amatent, però esporuguida. La meva infantesa va ser trista, no vaig passar gana, però tampoc vaig tenir afecte. A la Carmelita la varen posar a treballar a la fàbrica de les Saques, a Banyoles.

entrevista

La Dolors va arribar a Sarrià de Ter l’any 1942, després de passar per tot un periple i una trista infantesa. Nascuda a Banyoles, el 26 de maig de 1929, filla de Francesc Xabé i Dilmé i de Llúcia Ferrer i Fornells, té una germana més gran, la Carmelita, que també viu a Sarrià de Ter, i un germanastre, en Joseph, més petit, nascut a França.

La seva mare va morir l’any 1936, quan la Dolors tenia només set anys, i poc abans d’acabar-se la Guerra Civil, el seu pare es va tornar a casar amb Conxita Camps i Alemany, també de Banyoles. Casada amb Martí Ballada des del 1951, n’ha estat la seva fidel companya fins fa poc, quan en Martí ens ha deixat. És bellugadissa, inquieta, culta i curiosa. Un petit tresor, que ens convé descobrir ...

11 PdS 58

Fotos cedides per Dolors Xabé.

Dolors Xabé amb el grup de joves que assajaven per formar un esbart dansaire, l’any 1964.

Ròmul Vidal, Dolors Xabé i Martí Ballada, a la placeta de la Font l’any 1950.

La Dolors, conduint la moto en una excursió, l’any 1954.

Amb tot aquest tràfec, quan vàrem anar a escola?

Jo hi havia anat una mica a Borgonyà, però només quan la feina ho permetia. A l’escola de Sarrià de Ter vaig anar a la classe amb els grans i amb la Sra. Margarida i a conferències amb el Sr. Climent Guardiola. El mestre va dir als meus oncles que havia de continuar estudiant i així fou, i amb l’Antònia Xargay ens vàrem preparar per fer el batxillerat a les Escolàpies. Alhora, però, em vaig presentar a unes proves d’aptitud per fer el Magisteri, em varen admetre i vaig anar a estudiar a la Normal, on ens feia classe de dibuix el mestre Joan Carrera Delundé.

Amb dinou anys ja tenia el títol de mestra. Després vaig haver de fer el servei social, aprendre a planxar, cuinar, sargir, etc.

~

entrevista

Va arribar a exercir de mestra?

Sí, vaig anar a Ripoll durant dos cursos. Ensenyava els més petits, els que ara serien P3-P4 i P5, fins a sis anys. M’estava a dispesa a can Forquilla (can Santanach). Vaig plegar el juliol de l’any 1951 i em vaig casar l’agost.

12 PdS 58

Com va conèixer en Martí?

Vàrem començar a festejar quan jo tenia 17 anys, al cafè Xargay. En Martí era dos anys més gran que jo, i en Vicens, quan veia en Martí de prop, li deia a la Carmelita que em vingués a buscar. Per Reis de l’any 1947 em va regalar una medalla i unes estovalles. En Martí va fer la mili a la Seu d’Urgell, i em va venir a veure a Ripoll. El festeig va durar 5 anys, amb dos de separació, però ens escrivíem molt i en català!

En Martí havia estudiat teneduria amb el mestre Climent Guardiola i havia treballat a l’Agència Gutiérrez de Girona, però el seu pare es va posar malalt i es va haver de fer càrrec de la botiga. A la Seu d’Urgell va fer de secretari a les oficines i es va llicenciar l’any 1950.

Abans de casar-nos, l’any 1951, amb en Vicens, la Conxita, la Carmelita i jo vam anar d’excursió a Perpinyà, i amb el tren vam anar a Prada a veure el nostre pare, que feia de fruticultor i menava les terres d’un home. Més tard, una vegada casada ens varen fer un “passe” i hi vàrem anar sovint.

De casada també va despatxar a la botiga d’alimentació de la família..

Aquella botiga sense en Siset ja no era la mateixa. A la casa no hi havia ningú que servís per portar-la. L’Elvira deia que allò era cosa de jovent, en Martí se n’estava tant com podia i jo no en sabia prou. Vivíem a la casa de la botiga, ja que aquesta casa on estic ara era el magatzem dels bocois de vi i els sacs de grana (segon, blat de moro, ordi) i coses de pintura. L’Elvira no deixava fer res a en Martí, era una dona molt autoritària, però jo no m‘hi ficava en les seves coses, no em queixava mai. L’any 1963 vàrem traspassar la botiga, quan l’Elvira tenia 64 anys i jo 34.

Va continuar treballant...

El mateix any vaig anar a Maes, a ca l’Esparreguera, i en Martí a can Pons.

L’any 1967 vaig entrar a les Manufacturas Nadal, a la botiga de la Gran Via, on fèiem rètols, segells de goma, plaques de matrícula. No vaig intentar tornar a fer de mestra, ja que tenia por que hagués de marxar.

Després de can Nadal vaig anar a can Vila, l’any 1976. Tenia una feina d’oficina, però de responsabilitat, de portar tota la comptabilitat de la parafina.

Quan va tancar, l’any 1984, tenia 55 anys.

Fotos cedides per Dolors Xabé.

Carmelita i Dolors Xabé, l’any 1943, poc temps després d’arribar a Sarrià de Ter.

Quan va començar el Patronat de Pares de Família?

L’any 1964 es construeix l’edifici del Patronat, al solar de l’Ajuntament.

Aleshores en Martí ja era alcalde i el vàrem fer amb l’ajut de tothom. Allà hi havia un petit local del Sindicat de Pagesos que hi tenia la maquinària, però la vàrem encabir al local del “Centro”. En la construcció hi va intervenir tot el poble de Sarrià de baix. En Joan Casassa va fer els bancs, i de paletes l’Albert Xargay, en Josep Fornells, en Josep Mercader, en Joan Masdemont, l’Eduard Berloso, en Joan Pórtulas, en Landelino i d’altres que ara no me’n recordo. Els que no varen anar a treballar pagaven l’equivalent a un sac de ciment. Al mateix temps també s’arreglava la casa de Granollers de Rocacorba. L’any abans, el 1963, ja havíem començat a fer cinema per a la mainada a la classe del Sr. Andrés, que havíem de posar cortines als vidres, arreglar les taules i tornar-ho a deixar bé per l’endemà fer-hi classe. A l’estiu, amb la Montserrat Molar fèiem jocs per a la mainada (el Sr. Andrés feia els campaments de la OJE), ensenyàvem a fer ganxet i en Martí ensenyava a ballar sardanes.

A l’edifici del Patronat s’hi varen fer Pastorets, teatre, cinema.

Sempre comptàvem amb el grup de monitors o el jovent més gran: l’Emili Torrent, en Pere Pòrtulas, en Miquel Font, la Dolors Llausàs, l’Elena Montoro, la Raimunda i la Gemma Coll, la Nuri Berloso, la Nuri Fulcarà, en Xavier Masdemont i d’altres, tant pel teatre com per les colònies.

Des d’aleshores, cada estiu anàvem a treballar a Granollers i els caps de setmana al Patronat, fins que es va acabar el cinema ja que tots els pares teníem cotxe. El relleu el va agafar en Jordi Cañigueral. Aquell anar i venir de Sarrià a Granollers va ser una constant de la nostra vida, fins que hi va haver d’altres responsables. Amb en Martí, ens vàrem construir una casa a Granollers de Rocacorba pels caps de setmana, fins fa poc, que ens la vàrem vendre, ja que a en Martí li feia ànsia conduir.

La Dolors m’explica que aquest any no s’ha apuntat a ioga, sinó a un curs d’Internet a la Cooperativa. A la casa no para de trucar gent: la Fina Colomer per acompanyar-la a passejar en Lon; la Cristina Viella, a qui ensenya a fer un cistell de ganxet fent servir bosses de plàstic enlloc de fil; la Dolors Fajula de can Llausàs per donar-li noves de l’Estrella, la seva cunyada, i molts que queden amb ella una estona per desllorigar una passada de mitja que no està sortint del tot bé. La Dolors sempre té a punt una labor per quan té una estona, com ara que s’està fent una faldilla de llana, o bé un llibre del préstec de la Biblioteca, on passa cada tarda per connectar-se al món i fullejar els diaris, revistes i les novetats que arriben i bescanviar impressions amb l’Anna Ma. Fornells. De tant en tant em renya, ja que encara no han començat les obres de la nova biblioteca i ja la vol estrenar, però li he promès que sí, que ara va de bo i que la inaugurarem el 2008.

~

1 Tant els noms del pare com del seu oncle i madrastra es troben en el llibre de GALOFRÉ,

Joan. La repressió franquista a Banyoles, publicat per l’Ajuntament de Banyoles a Quaderns de Banyoles. Pàg. 37,102 i 106

~

Com és que es va anar a parar a Granollers de Rocacorba?

La rectoria de Granollers la vàrem aconseguir casualment i gràcies a la idea de la Maria. Teresa Lleona. A mossèn Cortina, que havia estat vicari de Mn. Josep a Sarrià, l’havien traslladat a la parròquia de Granollers de Rocacorba. L’any 1963, per la missa de Nadal, un grup de Sarrià hi vàrem anar, amb torxes il·luminant el camí des del molí de la Glòria, sense saber on anàvem. En aquells temps fèiem coses impensables ara!

Aquell mateix any la rectoria quedà lliure i la Maria Teresa proposà de demanar-la al Bisbat. El Patronat de Pares de Família estava adscrit a Acció Catòlica, i per tant es varen començar les colònies sota la protecció del Bisbat.

entrevista

Les pel·lícules les proporcionava el Sr.Gelats i també les passaven a Germans Sàbat. Les havíem d’anar a buscar a casa seva a Girona. Una vegada que nevava vaig haver d’anar-hi a peu des de Sarrià!

D’excursió a Les Agudes, al Montseny amb Mossèn Cortina, l’any 1962.

13 PdS 58

Sarrià de Ter present i futur Treballem per un present diferent, per un futur millor. Habitatges de protecció oficial per a joves, els estudis de Ciències de la Salut a Sarrià de Ter, la televisió digital terrestre local de Sarrià de Ter i les ordenances fiscals 2007 Roger Casero Gumbau Primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Sarrià de Ter.

~

ajuntament

“Resumint, hem lluitat per un món socialment més just, per l’emancipació de l’home i de la dona, pel socialisme arrelat en la llibertat. (...) Com deien els actors del maig del 68: “només és el començament, la lluita continua”.

Queda encara molta, moltíssima feina per fer. Emergeixen nous problemes, surten nous actors.”

(Fragment de la reflexió final del llibre de memòries “La llavor dels somnis”, CCG Edicions, març 2001, d’Antònia Adroher (1913) i Carmel Rosa (1912-2006), militants del POUM, exiliats i militants del PSC. Van rebre la Creu de Sant Jordi el passat 19 de setembre).

14 PdS 58

Des de l’equip de govern treballem per al desenvolupament de polítiques, iniciatives i acords que ens dibuixin un present diferent; només transformant el present podrem afrontar un futur millor. Cal donar resposta a les noves necessitats, a les noves demandes, a les noves oportunitats que els canvis socials, econòmics, tecnològics i culturals generen a la nostra societat, també a Sarrià de Ter. L’acció de govern, la tasca de govern des de l’Ajuntament, és un diàleg constant i permanent amb els veïns, amb les seves demandes, amb les seves preocupacions; exigeix una percepció constant de les problemàtiques, necessitats i anhels dels ciutadans, individual i col·lectivament.

Des de l’equip de govern donem respostes a noves necessitats (habitatges de protecció oficial per a joves), projectem nous projectes per a Sarrià de Ter (futura Facultat de Ciències de la Salut), compartim, amb altres municipis, nous reptes afrontant amb ambició les noves tecnologies (la Televisió Digital Local) i millorem el present, el present d’avui, el de cada dia (ordenances fiscals 2007), per garantir un futur millor.

Aquests darrers tres anys Sarrià de Ter s’ha anat transformant; des de l’any 2003, a través de l’acció i les polítiques de l’equip de govern, hem anat transformant el nostre present: • millorant places i carrers (millorant i ampliant les zones de joc, més zones verdes, millorant voreres).

• millorant la mobilitat del poble, ampliant i creant noves zones d’aparcament, senyalitzant les parades de bus i instal·lant noves marquesines, • projectant una nova biblioteca, acompanyada d’un centre cultural (amb un auditori i sales d’exposicions).

• invertint i millorant les instal·lacions del Pavelló Municipal

(vestidors i serveis i ara la pista i les grades).

• invertint en importants millores al CEIP Montserrat (conjuntament amb el Departament d’Educació i l’AMPA).

• consolidant el projecte de l’Escola Bressol (oferint un espai educatiu de qualitat a més de 200 infants).

• obrint un nou equipament, el Coro, que permet una millor atenció dels Serveis Socials Municipals.

• ampliant els serveis i l’atenció per a la Gent Gran, desenvolupant un Pla Integral per a la Gent Gran, juntament amb Jubilus Gerontologia.

• potenciant les polítiques de joventut (Pla Local de Joventut) i les polítiques de gènere (Pla Dóna a l’Acció).

• augmentant i promovent la programació cultural i l’oferta formativa per infants (Aula de l’Escola de Música del Gironès) i adults (formació bàsica, informàtica, anglès) • assentant i projectant les bases per potenciar i desenvolupar la participació ciutadana en la vida municipal.

• implementant la fracció orgànica, instal·lats punts de recollida de poda i projectant la nova deixalleria comarcal de Sarrià de Ter (que serà operativa, previsiblement, a l’abril del 2007).

Des de l’equip de govern, aquests darrers tres anys hem treballat amb aquestes qüestions i d’altres que en el nostre present seran una realitat; treballem per dotar Sarrià de Ter de més i millors serveis per als sarrianencs i sarrianenques, encara que és molta encara la feina que ens resta per fer.

Amb capacitat de treball, individual i col·lectivament, amb compromís i dedicació l’equip de govern seguirà transformant Sarrià de Ter per un present diferent, per un futur millor.

Habitatges de protecció oficial a Sarrià de Ter. Primer, els joves El Pla Local de Joventut, en la seva part de diagnòstic, remarca la necessitat d’oferir habitatge de protecció oficial als joves per facilitar la seva emancipació. Són prou conegudes, per tothom, les dificultats dels joves per accedir a l’habitatge; no analitzarem ara la polièdrica realitat d’a-

Fotos: Roger Casero

El Camp dels Socs, la zona on s’estan construïnt els primers 22 habitatges de protecció oficial per joves.

Des de l’equip de govern de l’Ajuntament de Sarrià de Ter hem redactat un Reglament municipal regulador del Registre municipal de sol·licitants d'habitatge de protecció oficial. Aquest reglament ha estat redactat a partir del projecte de llei del dret a l'habitatge, que va aprovar el Govern de la Generalitat el passat 25 d'abril de 2006 i que actualment es troba pendent d’acabar la tramitació parlamentària i la seva posterior aprovació del Parlament de Catalunya.

El Registre municipal de sol·licitants d’habitatge de protecció oficial és un registre públic, amb abast a tot el territori del terme municipal de Sarrià de Ter. Les seves funcions són: • Proporcionar informació a l’Ajuntament sobre les necessitats reals d’habitatges amb protecció oficial.

• Proporcionar informació útil i fiable per establir indicadors de gènere.

• Proporcionar informació als usuaris del parc existent d’habitatges de protecció oficial i promoure la transparència en la gestió.

• Constituir la base operativa per a l’adjudicació dels habitatges de protecció oficial i atorgar major transparència i control per tal que es destinin de forma efectiva a atendre les necessitats de la població mancada d’habitatge.

Els primers habitatges de protecció oficial es destinen a joves d’entre 18 i 35 anys que certifiquin un mínim de dos anys d’empadronament al municipi; a més, no han de ser titulars de cap altre habitatge, protegit o lliure, ni titular d’una parcel·la urbanitzable. A més, els ingressos familiars no han de ser inferiors al 5% del preu de venda i de, com a màxim, fins a 5,5 vegades l’IPREM (Indicador Públic de Renda d’Efectes Múltiples).

Del total de 22 habitatges se’n destinaran 8 a sol·licitants individuals i 12 a unitats de convivència.

Es defineix com a sol·licitant individual aquell que es presenta a nivell individual o aquells sol·licitants que siguin parella no units legalment (és a dir, que no formin un matrimoni o una parella de fet oficial), i que en ambdós casos no tinguin fills sota la seva tutela.

S’entén per unitat de convivència, matrimonis no separats legalment (amb fills o sense), parelles de fet oficials (amb fills o sense), unitats monoparentals amb almenys un fill/a sota la seva tutela (en cas de separacions s’hauria de demostrar que la guarda i custòdia del fill/a la té l’adjudicatari) i parelles no unides legalment (és a dir, que no formin un matrimoni o una parella de fet oficial) amb almenys un fill/a, i que ambdós membres en comparteixin la tutela.

Si els sol·licitants són matrimonis no separats legalment,

~

El Reglament municipal regulador del Registre municipal de sol·licitants d'habitatge de protecció oficial també recull, entre d’altres, els requisits dels sol·licitants i el procediment d’adjudicació. Aquest reglament és de caràcter general, i caldrà esperar, després de la seva aprovació definitiva, la creació del Registre. Per fer l’adjudicació dels primers 22 habitatges de protecció oficial des de l’equip de govern hem elaborat un annex al Reglament. Aquest annex conté la metodologia i bases d'adjudicació del primer paquet de 22 habitatges i és on es detallen les característiques i els requisits que han de tenir els sol·licitants, així com la documentació que hauran d’aportar.

ajuntament

questa situació, però sí que cal subratllar que sense polítiques públiques d’accés a l’habitatge protegit les dificultats del joves per accedir-hi es multipliquen. El nostre compromís amb els joves, en aquest aspecte, passa per la destinació d’un primer paquet de 22 habitatges de protecció oficial destinat a joves i parelles joves. Desenvolupar polítiques per als joves és la nostra voluntat, i prioritzar, en aquesta primera adjudicació, evidencia el nostre compromís amb ells, d’ajudar-los a emancipar-se i a formar una família; els joves i les famílies joves seran els primers que accediran als primers 22 habitatges de protecció oficial que s’estan construint al Camp dels Socs.

15 PdS 58

parelles de fet oficials o parelles no unides legalment amb almenys un fill/a (i que ambdós membres en comparteixin la tutela), es computarà la situació del més favorable dels dos.

En el cas dels sol·licitants individuals els barems de puntuació que s’estableixen són els següents: - Residència en el municipi de Sarrià de Ter S’atorgarà la següent puntuació en funció dels anys d’empadronament al municipi de Sarrià de Ter del sol·licitant en la data d’inici de recollida de la sol·licitud. Prioritzem els sol·licitants que fa més anys que viuen i estan empadronats a Sarrià de Ter. Anys Punts

2-4 2

5-8 4

9-12 6

13-16 8

17-20 10

+21 12

- Edat dels sol·licitants S’atorgarà la següent puntuació en funció de l’edat que el sol·licitant tingui en el moment de recollida de la sol·licitud.

Atorguem major puntuació a la franja de joves més grans, ja que entenem que són els que més necessitat tenen d’emancipar-se.

~

ajuntament

Edat Punts

16 PdS 58

18-25 anys 8

26-35 anys 10

- Nivell d’ingressos A menys nivell d’ingressos més puntuació, entenent que és necessari incorporar un indicador social i econòmic.

Fins a 1,5 x IPREM Punts 8

2,5 x IPREM 6

3,5 x IPREM 4

Per les unitats de convivència, a més d’aquests barems, també es consideraran els següents: - Unitats familiars S’atorgarà la següent puntuació, segons el règim d’unitat convivencial:

4 punts per matrimoni, parella de fet oficial, matrimoni o parella de fet amb 1 fill/a i parelles no unides legalment (és a dir, que no formin un matrimoni o una parella de fet oficial) amb 1 fill/a, i que ambdós membres en comparteixin la tutela.

6 punts per família monoparental amb un fill/a, matrimoni o parella de fet oficial amb 2 fills i parelles no unides legalment (és a dir, que no formin un matrimoni o una parella de fet oficial) amb 2 fills/es, i que ambdós membres en comparteixin la tutela.

8 punts per família monoparental amb 2 fills, famílies nombroses i parelles no unides legalment (és a dir, que no formin un matrimoni o una parella de fet oficial) amb 3 o més fills/es, i que ambdós membres en comparteixin la tutela.

D’altra banda també puntuaran amb 2 punts la convivència en la unitat de persones grans (majors de 65 anys) i la unitat convivencial que tingui reconegut, per part de l’ICASS de la Generalitat, un membre amb un grau de disminució superior al 33%. En tots dos casos, s’atorgarà 2 punts per cada membre de la unitat convivencial que es trobi en aquestes circumstàncies. És previsible que a principis de l’any 2007 es faci la convocatòria per obrir el període d’inscripció i de rebuda de sol·licituds, que serà de dos mesos, en el qual les persones interessades hauran de presentar la documentació necessària. D’aquesta manera es crearà, llavors, el Registre de sol·licitants d’habitatge de protecció oficial. De fet, des de fa alguns mesos a l’Ajuntament de Sarrià de Ter es van recollint les demandes dels possibles interessats a inscriure’s al registre.

Aquests 22 habitatges representen el primer paquet dels més de 150 habitatges de protecció oficial que es construiran al Camp dels Socs; caldrà fer noves convocatòries adreçades també als joves, així com a d’altres col·lectius o segments de població que puguin generar demanda d’habitatge de protecció oficial. Des de l’equip de govern, doncs, transformem el present per millorar el futur dels joves.

Nicolás Pichardo, Alcalde de Sarrià de Ter amb Anna Pagans, Alcaldessa de Girona, durant la presentació de la proposta d’ubicar la futura Facultat de Ciències de la Salut a Sarrià de Ter.

només va tenir, sinó que la va treballar intensament durant força temps. És imprescindible aquest comentari a l’hora de parlar d’aquesta oportunitat que s’obre per a Sarrià de Ter, de tenir els estudis universitaris de Ciències de la Salut (medicina, infermeria...) al sector de Mas Boscosa.

Precisament ha estat aquest any que la possibilitat de la implantació d’una Facultat de Medicina a la demarcació de Girona ha tornat a l’actualitat, amb l’expressió a favor del mateix Govern de la Generalitat (el Conseller

~

Amb motiu del projecte constructiu del nou Hospital Josep Trueta, el 31 de març de 2005 una delegació de l’equip de govern de l’Ajuntament de Sarrià de Ter, encapçalada per l’Alcalde, Nicolás Pichardo, acompanyat pels tinents d’alcalde Assumpció Vila i jo mateix, Roger Casero, ens vam entrevistar, amb la Consellera de

Salut, la senyora Marina Geli, al Parlament de Catalunya. Era del nostre interès conèixer de primera mà les previsions de la Conselleria de Salut respecte a l’emplaçament del nou Hospital Trueta, així com plantejar la possibilitat d’oferir el sector del Mas Boscosa, bé per ubicar-hi el mateix hospital, bé per ubicar-hi serveis paral·lels i/o relacionats, entre ells la possibilitat de la Facultat de Medicina (atès l’interès del Col·legi de Metges).

ajuntament

Des que conec Josep Turbau sempre he sentit, de la seva veu, que l’única manera d’urbanitzar el sector de Mas Boscosa era relacionant-lo amb l’Hospital Josep Trueta, amb la instal·lació de serveis relacionats amb el món sanitari i de la salut: parlava de la possibilitat que hi anessin els col·legis de metges i de farmacèutics, de cridar l’atenció de clíniques de salut, de gimnasos, serveis de fisioteràpia, odontologia... és a dir, crear un parc mèdic. De no ser així no s’hauria negat a requalificar en més d’una ocasió aquest sector, ara industrial i comercial, en residencial; la darrera vegada, essent jo un regidor del seu equip de govern. Humilment penso que és de justícia atorgar-li la paternitat de la idea, idea que ell no

Zona del Mas Boscosa, a l’entrada sud de Sarrià de Ter, on l’Ajuntament proposa que s’hi construeixi la futura Facultat de Ciències de la Salut.

Foto: Diari de Girona.

Conec Josep Turbau des de l’any 1999, quan, amb la Sira, vam venir a viure a Sarrià de Ter, dos mesos abans del naixement de la primera de les nostres tres filles. A partir de llavors vaig anar incrementant la meva relació amb ell, lligada sobretot a la seva activitat com a Alcalde. No deixava de ser una relació cordial d’un Alcalde amb un conciutadà seu. Poc a poc em vaig anar interessant per la política municipal de Sarrià de Ter, sobretot a partir de la meva activitat en algunes entitats del poble (els Amics dels Gegants, Sarrià en Acció, la revista Parlem de Sarrià o Ràdio Sarrià). Com molta altra gent compartia amb ell les inquietuds per conèixer el poble que m’acabava d’acollir, ja que els meus primers records de Sarrià de Ter, sobretot el breu pas pels equips inferiors de la UES, als inicis dels anys vuitanta, restaven molt lluny. Eren aquells els temps en què el meu pare, Just M. Casero, treballava per Sarrià de Ter com a president del Consell Municipal de Sarrià de Ter. No és fins a principis dels anys noranta que Sarrià de Ter apareix de nou, intensament, a la meva vida, portant nom de noia: Sira.

Fotos: Roger Casero.

La Facultat de Ciències de la Salut, un nou repte per a Sarrià de Ter

17 PdS 58

d’Educació i Universitats, el senyor Joan Manel del Pozo i la mateixa Consellera de Salut, la senyora Marina Geli) responent a la demanda formulada, l’any 2004, pel Col·legi Oficial de Metges de Girona.

de mig lustre, ja n’era ben conscient, hi somiava i ho estudiava. Aquest repte ens fa treballar de valent, ara, per un present diferent, un present amb un Sarrià de Ter universitari, per un futur millor.

Aquest estiu, des de l’equip de govern de l’Ajuntament de Sarrià de Ter hem mantingut diverses reunions amb l’Ajuntament de Girona (per defensar junts aquest projecte davant altres possibles ubicacions -Figueres o Salt-) per promoure la ubicació de la futura Facultat de Ciències de la Salut a Sarrià de Ter, vinculada al nou Hospital Universitari Josep Trueta i posant en valor la seva ubicació estratègica (comunicacions, en previsió del nou pont sobre el Ter, proximitat amb l’hospital, creació d’un nou campus, consolidació d’àrea urbana...). Aquesta proposta es va presentar públicament a principis d’agost a l’Ajuntament de Sarrià de Ter.

Sarrià de Ter participa d’una Televisió Digital Local

El mes de setembre, el Ple de l’Ajuntament de Sarrià de Ter va aprovar una moció de suport a la implantació d’una Facultat de medicina a la demarcació de Girona, impulsada pel Col·legi Oficial de Metges de Girona, amb aquests termes: “Manifestar la voluntat que s’implanti una Facultat de medicina a la demarcació gironina i recolzar el Col·legi oficial de metges de Girona en la seva sol·licitud d’implantació d’una Facultat de medicina a la demarcació gironina i que aquesta Facultat s’inclogui dins la Universitat de Girona.

~

ajuntament

Manifestar la voluntat de l’Ajuntament de Sarrià de Ter de la disponibilitat d’una possible cessió de terrenys per a la Facultat de medicina.

18 PdS 58

Notificar el present acord al Col·legi oficial de metges de Girona, a la Universitat de Girona, al Departament d’Educació i al Departament de Salut.”

Des de l’equip de govern ens mostrem esperançats amb la possibilitat de ser poble universitari; és un nou repte per a Sarrià de Ter que ens oferirà noves oportunitats a nivell de desenvolupament econòmic, de serveis, d’ocupació, de formació, d’equipaments, de coneixement... Sens dubte que en Josep Turbau, fa més

El desplegament de la Televisió Digital Terrestre (TDT) està generant una sèrie de canvis estructurals del món audiovisual, amb la creació de nous canals de televisió, noves aplicacions telemàtiques i la incentivació del mercat i sector audiviosual. Aquest desplegament també genera, pràcticament a parts iguals, oportunitats dubtes i interrogants, alguns dels quals ja els podem començar a valorar, com el fet que quantitat (de canals de televisió) i qualitat (de continguts) no sempre han anat, en aquest cas, agafades de la mà.

L’encesa digital, l’inici de les emissions del senyal digital per als canals de televisió, es va iniciar l’any 2006; l’apagada analògica, la fi de les emissions del senyal analògic de televisió, es produirà gradualment a partir de l’any 2007 i es culminarà l’any 2009.

La data fixada per l’apagada analògica a nivell estatal és el 3 d’abril de l’any 2010.

Estem, doncs, immersos en un procés de canvi amb data de caducitat per la televisió com l’hem vist els darrers cinquanta anys. Podrem navegar per internet amb el comandament a distància?. Podrem comprar entrades per al teatre, fer un tràmit administratiu, pagar els impostos o fins i tot votar des de la televisió?...

Però si parlem d’oportunitats, el desplegament de la TDT a Catalunya ha generat, finalment i feliçment, la regulació de les televisions locals al nostre país. La Llei de l’audiovisual (Llei 22/2005, de 29 de desembre, de la comunicació audiovisual de Catalunya) preveu la concessió de fins a 96 canals de Televisió Digital Terrestre Local (TDT-L), 59 dels quals seran privats i 37 seran públics.

D’aquesta manera es produirà un

important desplegament de canals de televisió local arreu del territori, que en el cas del Gironès serà de dos canals de televisió digital local, un de públic i un de privat. Aquests dos canals, més els dos del Pla de l’Estany (també un de públic i un de privat), configuren el que s’anomena “Canal Múltiplex”; cada múltiplex pot incloure 4 programes (en el nostre llenguatge, 4 canals de televisió) i un canal interactiu de dades, que encara està en una fase molt primerenca d’implantació. En el cas de Televisió de Catalunya, per exemple, el seu canal múltiplex de televisió digital terrestre inclou 4 programes, que a través de les nostres pantalles es tradueixen en els canals, amb senyal digital, de TV3, C33-K3, 3-24 i el canal 300. És a dir, tots aquests canals formen un canal múltiplex.

El fet de compartir el mateix canal múltiplex ens obligarà, a les dues televisions públiques i privades del Gironès i Pla de l’Estany, a posar-nos d’acord per gestionar la recepció del senyal digital i el canal interactiu de dades, que pot representar una porta oberta, a través de la televisió, a l’accés a les noves tecnologies amb una gran interactivitat (moltes més aplicacions que el teletext, fins i tot els interactius actuals dels descodificadors amb “mhp”), amb programes que s’estan desenvolupant com el tgovern. El canal interactiu de dades permetrà una major penetració i facilitat d’accés a les noves tecnologies (democratització tecnològica), ja que la televisió és present pràcticament al 95 % de llars, percentatge molt superior al de les llars que disposen d’ordinador i de connexió a internet, i requereix uns coneixements bàsics molt inferiors als necessaris per utilitzar un ordinador.

Centrant-nos en el paper de Sarrià de Ter en aquest innovador panorama que se’ns obre, convé recular fins al 2004, quan a proposta de l’equip de govern l’Ajuntament va acordar crear, amb sis municipis més de la comarca, una televisió digital local d’àmbit comarcal. Sarrià de Ter, juntament amb els Ajuntaments de Bescanó, Canet d’Adri, Cassà de la Selva, Girona, Llagostera i Salt crearem i gestionarem el canal de televisió digital local públic del Gironès; tots els Ajuntaments implicats hem tingut

Fotos: Roger Casero.

diferents reunions i, seguint el mandat de la Direcció General de Mitjans i Serveis de Difusió Audiovisual de la Generalitat de Catalunya, estem creant un consorci per gestionar aquest nou mitjà de comunicació públic, el “Consorci per a la gestió de la Televisió Digital pública de la demarcació de Girona (Consorci Teledigital Girona)”.

Des de l’equip de govern de Sarrià de Ter hem estat sempre innovadors i, amb ambició i responsabilitat, hem estat pioners i decidits en algunes iniciatives; amb la voluntat de participar d’un mitjà de comunicació públic, d’enfortir i posar en valor el món local, els mitjans de comunicació local, entenent que aquests han de ser alhora propers i rigorosos, participem d’aquesta iniciativa amb empenta i dedicació per oferir, als sarrianencs i sarrianenques, una televisió digital local de proximitat i de qualitat d’àmbit comarcal.

Actualment estem en la fase embrionària d’aquesta nova televisió, amb l’horitzó que com a molt tard, a inicis de l’any 2008 les emissions digitals hagin començat. Sens dubte, paral·lelament a les grans oportunitats que pot generar la implantació d’aquest canal de televisió local, cal, responsablement, ser conscients que caldrà fer front, entre tots els municipis, a les despeses d’inversió i manteniment d’aquest nou canal de televisió, per tal de dotar-lo de recursos humans i tècnics per fer-lo funcionar.

L’aposta de l’equip de govern de Sarrià de Ter per als mitjans de comunicació locals públics ha estat sempre un compromís constant, amb uns mitjans de comunicació públics vius i lligats a la vida social del nostre poble, amb la col·laboració i participació de gent i d’entitats. Ràdio Sarrià i Parlem de Sarrià en són el millor exemple. Des de l’equip de govern apostem per un present diferent, per un present que ens comprometi, com a administració local, com a representants de la ciutadania, amb uns mitjans de comunicació públics propers, que ofereixin una programació de proximitat i de qualitat, un present diferent per un futur millor, amb el desenvolupament del sector audiovisual a casa nostra, generant ocupació, desenvolupament i recerca, noves oportunitats professionals i, sobretot, garantint uns mitjans púbics locals de qualitat.

Zona enjardinada de la Plaça Salvador Genís i Bech, amb una font i bancs per descansar.

Millora de les parades d’autobús, amb senyalització horitzontal de zona d’estacionament i marquesines, com és el cas de la del Pla de l’Horta.

Millora de l’entorn del local de joves, sota el CEIP Montserrat, amb la millora del terraplè amb un mur de rocalla i la protecció lateral amb una tanca.

~

Des de l’equip de govern hem anat introduint, al llarg d’aquest mandat, i en especial des de l’any passat, una sèrie de millores socials i de sostenibilitat als impostos municipals, a les ordenances fiscals. La política fiscal que apliquem des de l’equip de govern segueix dues directrius molt clares: augment moderat, generalment per sota el llindar de l’IPC, i ampliació de les bonificacions, sempre d’acord, naturalment, amb els propis límits que estableix la llei.

S’ha produït, els darrers dos anys, una reorientació en la proposta de l’equip de govern sobre les ordenances fiscals,

ajuntament

Ordenances Fiscals 2007: més millores socials i de sostenibilitat

19 PdS 58

Nou tobogan que s’ha instal·lat al parc infantil de la Rasa en la millora de l’espai, amb una font i una petita zona verda.

Nova zona de jocs infantils a la Plaça Salvador Genís i Bech, per mainada de totes les edats.

Tanca que delimita la nova zona d’aparcament de la Rasa.

Millora del parc i de l’entorn de la marquesina de la Rasa, amb una nova barana, amb millor accessibilitat, una petita zona verda, una font i instal·lació de nous bancs i jocs infantils.

~

ajuntament

essent sensibles a les noves necessitats, adaptant-nos als canvis socials i normatius... transformant el present per millorar el futur.

Així doncs, si per a l’any 2006 vam ampliar les bonificacions a l’Impost de Construcció i Obres (ICIO), pel que fa a les reformes de les façanes o reformes estructurals importants, per al 2007 abordem d’una manera més intensa les bonificacions en l’Impost de Béns Immobles (IBI)

20 PdS 58

En general, pels impostos, proposem seguir aplicant un augment constant però moderat del 3,2%, la mateixa puja que vam aplicar per a l’any 2006. Considerem, i aquesta és una determinació de l’equip de govern, que és preferible aplicar augments moderats cada any en comptes d’aplicar augments superiors en anys discontinus.

La situació actual, pel que fa a la prestació de serveis, no és la mateixa que la de fa cinc o sis anys. L’equip de govern de Sarrià de Ter ha anat implementant i millorant, aquests darrers anys, nous serveis i prestacions, alguns dels quals no obligatoris, per millorar la qualitat de vida dels sarrianencs: els Serveis Socials Municipals, l’Escola Bressol Municipal, l’ampliació de l’àrea de Cultura, la gestió dels Cementiris, la modernització i millora dels equips de la

Policia Local, l’ampliació de l’àrea de Serveis Tècnics, etc.

Al llarg d’aquests darrers cinc anys Sarrià de Ter s’ha dotat de nous serveis i equipaments que ens donen un nivell i qualitat d’atenció i prestació de serveis major que molts municipis de característiques semblants al nostre. Per fer front al manteniment dels serveis i garantir-ne la seva qualitat i continuïtat i, en alguns casos, ampliació, és recomanable que cada any la nostra aportació, la dels contribuents, s’ajusti a l’increment del cost de la vida; d’altra manera estaríem abocant els serveis, equipaments i prestacions municipals a la seva insostenibilitat i ineficàcia.

Per a l’any 2007 incorporem tres conceptes bonificables a l’IBI: la instal·lació de captadors tèrmics, el distintiu “Segell Verd” i la condició de família nombrosa.

Així doncs gaudiran d'una bonificació del 30% en la quota íntegra de l’IBI els habitatges que instal·lin captadors tèrmics solars, durant els cinc anys següents a la instal·lació i sempre que aquesta sigui compatible amb les normes urbanístiques del Planejament General.

Per tal de gaudir de l’esmentada bonificació s’haurà d’a-

portar certificació de l’Institut Català de l’Energia (ICAEN) que especifiqui que la instal·lació de captació solar s’ha efectuat segons les seves directrius i que podrà cobrir el 60% de la demanda energètica total anual per a aigua calenta sanitària de l’habitatge.

compliment dels requisits del distintiu "Segell Verd".

La subvenció esmentada a l’apartat anterior s'aplicarà directament per part de l'Ajuntament al pagament del 25% de la quota de l'IBI de l'immoble objecte de la subvenció.

D’altra banda es concedirà durant els cinc anys següents a la construcció o rehabilitació d’habitatges amb el distintiu “Segell Verd” (nivell B), una subvenció anual equivalent al 25% de l’import de l’Impost sobre béns immobles. Es concedirà l'esmentada subvenció un cop concedida la llicència de primera ocupació, quan hi quedi constància del compliment dels requisits del distintiu "Segell Verd".

Finalment gaudiran d'una bonificació del 30% en la quota íntegra de l'impost els subjectes passius que ostentin la condició de titulars de famílies nombroses. Aquesta bonificació es limita a l'immoble que sigui la residència habitual de la família nombrosa i sempre que els ingressos de la unitat familiar siguin inferiors a 36.000 €.

Es concedirà durant els cinc anys següents a la construcció o rehabilitació d’habitatges amb el distintiu “Segell Verd” (nivell A), una bonificació del 50% de l’import de l’Impost sobre béns immobles. Es concedirà l'esmentada bonificació un cop concedida la llicència de primera ocupació, quan hi quedi constància de l'a-

Des de l’equip de govern seguirem aplicant una política fiscal aplicant millores socials i de sostenibilitat; cal fer-nos tots responsables del bé públic a través dels impostos, però també és important que aquesta responsabilitat repercuteixi positivament a la ciutadania tenint present els aspectes socials i de compromís medi ambiental dels contribuents.

EUGÈNIA

Sarrià de Ter és un poble tranquil que sap preservar la seva identitat, malgrat que es reconeix, alhora, com a cosmopolita; és un poble acollidor i integrador, un poble socialment compromès, un poble viu, actiu i vibrant.

Sarrià de Ter és un poble que, per algú que, com jo, no hi ha nascut, quan hi viu enganxa. He estat captivat per Sarrià de Ter, per la seva geografia, pel seu esperit i per la seva gent.

~

ajuntament

RESTAURANT

Seguirem explorant millores en les bonificacions i excepcions, transformant el present per millorar el futur.

Les ordenances fiscals per al 2007, la televisió digital terrestre local, la Facultat de Ciències de la Salut i els habitatges de protecció oficial són temes que han estat motiu d’aprovació als Plens de juliol i setembre. Des de l’equip de govern treballem amb aquestes i moltes altres qüestions dia a dia, potser amb més feina que titulars, per seguir fent del nostre poble, Sarrià de Ter, un poble amb una notable qualitat de vida.

AV. de França, 13 17481 SANT JULIÀ DE RAMIS

~

Tels. 972 17 00 62 - 972 17 05 21

21 PdS 58

~

ajuntament

Criterium Esportiu 2006

22 PdS 58

Un any més hem celebrat el Critèrium Esportiu, festa de l’esport Sarrianenc i com ja es habitual hem comptat amb la col·laboració i participació de les entitats esportives.

Cal destacar l’alt nivell de participació dels veïns de Sarrià, ja que per l’Ajuntament tan important és la participació dels esportistes com la del públic en general. És aquesta festa una manera més de donar a conèixer el nostre poble i les nostres activitats esportives, a l’hora que és també una altra manera de relació entre les diferents entitats que composen l’àmbit esportiu de Sarrià.

Com sempre amb el Critèrium premiem els considerats millors esportistes de la temporada acabada alhora que donem el tret de sortida de la nova temporada.

Volem agrair molt especialment al Grup de Gimnàstica Rítmica la implicació que han tingut en muntar tot l’espectacle del critèrium, això ens ha de donar una idea de la capacitat i de la qualitat de les nostres entitats.

Una vegada més desitjar que aquesta nova temporada sigui plena d’èxits

Nominats del Criterium Esportiu 2006

Cristina Creixans Rieradevall Club Gimnàstica Rítmica Categoría Juvenil

Maria Rodeja Fernández Club Bàsquet Sarrià Categoria Mini Femení

Carla Mulero Club Patinatge Artístic Categoría Alevina

Sergio Rustarazo Bejarano Escola de Judo Categoría Infantil

Maria Casals Viñals Club Gimnàstica Rítmica Categoría Benjamina

Gerard Falgueras Regincós Futbol Club Sarrià Categoria Cadet

MENÚ DIARI: De 13 a 16 h. i des de les 20 h.

Ctra. Palamós, km.1 • CAMPDORÀ Tel. 972 21 70 43

~

CASAMENTS • BATEIGS • APERITIUS BANQUETS • COMUNIONS • CONVENCIONS

ajuntament

RESTAURANT MAS NOU

23 PdS 58

Mari Rus Cruz Club Patinatge Artístic Categoria Sènior

Esther Segura Benalaque Club Bàsquet Sarrià Categoria Sènior

Ruben Serrano Àlvarez Futbol Club Sarrià Categoría Sènior

Narcís Fajula Llausas Unió Esportiva Sarrià Categoría Sènior

Manel Camps Vall-llosera Grup Muntanya Sarrià Categoría Sènior

Equip Aleví F.C.Sarrià Campions de lliga 2ª Territorial

Equip Benjamí F.C.Sarrià Campions Copa Consell del Gironès

~

ajuntament

Marc Soler Bañeras Unió Esportiva Sarrià Categoría Cadet

24 PdS 58

Nominat Especial Artur Mutos

Sarrià de Ter participa en la Trobada de Territoris amb el topònim “Sarrià” Esther Ferrero

Katy Carreras, regidora del districte de Sarrià-Sant Gervasi, presenta el pregoner de la Festa Major de Sarrià, Manu Guix.

Els representants dels municipis de Sarrià de Ter, Sárria de Lugo, del districte municipal de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona, de Callosa d’en Sárria (Alacant) i del Señorío de Sarria de Navarra.

El districte de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona, en el marc de la seva Festa Major, va organitzar el proppassat mes de setembre la primera trobada de territoris amb el topònim “Sarrià”. A banda de l’amfitrió, representat per la seva regidora de districte Sra. Katy Carreras-Moysi, a la trobada hi van assistir el municipi de Sárria (Lugo), el Señorío de Sarría (Navarra) i Callosa d’en Sarrià (Alacant).

Cal felicitar la pastisseria Llausas, perquè davant la petició de l’Ajuntament de trobar unes postres que ens identifiquessin, va elaborar unes galetes delicioses que s’han batejat amb el nom de pape re ts, en clara referència a un dels trets més diferencials de Sarrià de Ter, el paper.

Aquestes postres van ser presentades en aquesta trobada a Barcelona, i podem assegurar que van fer les delícies de tothom.

~

~

L’Ajuntament de Sarrià de Ter, i en la seva representació la Sra. Assumpció Vila com a regidora de cultura i el Sr. Roger Casero com a primer tinent d’alcalde, va acceptar encantat la invitació a aquesta trobada, convençut que podia ser un bon moment i alhora un bon espai per donar a conèixer, més enllà de terres gironines, el nostre municipi i tota la riquesa històrica, cultural i cívica que ens caracteritza.

En la trobada vam conviure i compartir moments de festa i sobretot moments de coneixement mutu, en actes formals on vam poder escoltar com tots els representants assistents a la trobada presentaven els seus territoris, tant a nivell històric com social, cultural, econòmic, gastronòmic, festiu, etc., fent que tots nosaltres ens sentíssim temptats d’anar a conèixer tots i cadascun d’aquests indrets.

ajuntament

L’objectiu d’aquesta trobada era la d’apropar terres, pobles i gents que tot i comptar amb unes característiques específiques de caràcter i cultura, i fins i tot amb l’arrel històrica del topònim diferent, sí que podien trobar punts d’encontre comú, i sobretot enriquir-se mútuament al posar en contacte les seves diferents realitats

Roger Casero fa entrega d’una placa commemorativa al pastisser Narcís Llausàs, per haver col·laborat en la trobada dels municipis, amb els dolços “Paperets”.

25 PdS 58

La recollida selectiva a Sarrià de Ter Consell Comarcal del Gironès

L’article que presentem a continuació és una petita descripció i anàlisi del que representa la gestió dels residus al municipi enguany.

Aquest primer semestre del 2006 s’ha aconseguit reciclar un 33 % del total de residus que s’han generat. Per tant hem incrementat el percentatge de recollida selectiva respecte l’any passat. Cal recordar que la mitjana de reciclatge a la comarca del Gironès durant el 2005 va ser d’un 31 %.

El 67 % restant ha anat a la incineradora de Campdorà.

Com tots sabem, la incineradora és una instal·lació on es cremen les deixalles. Aquest tractament comporta tot un conjunt d’inconvenients que s’han d’intentar combatre: es creen focus de contaminació de l’aire i els materials no es recuperen. Si es col·labora en el reciclatge s’aconseguirà recuperar tots aquests residus per fer nous productes i per tant s’evitarà la utilització indiscriminada d’aquesta instal·lació.

A continuació mostrem una gràfica que recull els percentatges de recollida de les diferents fraccions de residus durant el primer semestre de l’any 2006.

El paper i el car tró En el contenidor blau s’ha de llençar el paper i el cartró degudament plegat.

Durant el primer semestre en el municipi de Sarrià de Ter s’ha recollit un 35 % del paper i cartró que s’ha generat.

Els envasos De residus d’envasos, com són les llaunes, els brics, les ampolles de plàstic, el paper de plata, les safates de porexpan, etc. s’ha recollit un 10 % del total d’envasos que s’ha generat al municipi. Això vol dir que la major part de la població no els separa encara selectivament.

La fracció orgànica El 2005 es va iniciar la campanya d’implantació de la recollida selectiva de la fracció orgànica al municipi de Sarrià de Ter. Gairebé la meitat de la nostra bossa d’escombraries són residus orgànics. Si els reciclem, ens permetrà obtenir un excel·lent adob apte per a l’agricultura o la jardineria, però si els llencem barrejats amb la resta, contribuïm a la pèrdua d’aquesta valorada fracció.

Durant el primer semestre del 2006 s’ha aconseguit reciclar un 27 % del total de fracció orgànica que s’ha generat. Tenim, per tant, el repte de recuperar el 73 % restant.

~

ajuntament

La gràfica que mostrem a continuació reflecteix l’evolució dels kg recollits de fracció orgànica durant el 2005 i el 2006. Cal destacar que aquesta recollida és força estable, tanmateix s’observa una lleugera disminució a l’any 2006 respecte el 2005.

26 PdS 58

El vidre En el contenidor verd s’han de llençar ampolles i pots de vidre sense el tap. Cal tenir en compte que no s’hi poden abocar bombetes, fluorescents, vidre pla, gots trencats ni plats, ja que per a això es disposa de la deixalleria.

Les dades globals de recollida són satisfactòries, s’ha recollit un 57,3 % del total de vidre que s’ha generat.

Per aquest motiu, aquest curs 2006-2007 el Consell Comarcal del Gironès i l’Ajuntament de Sarrià de Ter tornem a iniciar una campanya de reforç i millora sobre la recollida selectiva de la fracció orgànica, per augmentar els nivells de recollida d’aquesta fracció i disminuir la quantitat d’impropis.

Amb aquesta nova campanya es pretén motivar els diferents sectors implicats en la recollida selectiva de la fracció orgànica i aconseguir que els percentatges de recollida selectiva s’aproximin més a la situació ideal.

Se situarà un punt d’informació al mercat municipal i un plafó informatiu al municipi.

Alhora es visitaran els comerços i grans productors de fracció orgànica per tal de fer un seguiment sobre la seva participació en la recollida selectiva i un assessorament sobre la correcta gestió dels residus.

Amb el nostre petit esforç diari aconseguirem que Sarrià de Ter sigui un municipi més sostenible.

~

Oh! Paper Papereria i Ofimàtica

~

C/ Major de Sarrià, 159 • 17840 SARRIÀ DE TER Telèfon 609 32 02 31 • Fax 972 17 04 83 a/e: ohpaper@wanadoo.es

ajuntament

Complements i màquines d’oficina Material d’arxiu Material de dibuix Material d’escriptura i correcció Material d’informàtica Material escolar Papers i manipulats Articles i objectes de regal Llaminadures

27 PdS 58

L’onze de setembre de Sarrià de Ter. Commemoració de la Diada Nacional Un any més des de l’Ajuntament de Sarrià de Ter hem commemorat la nostra Diada, la Diada Nacional de Catalunya. Des de l’Ajuntament, més enllà de la reafirmació nacional de l’Onze de Setembre, trobem que és interessant aportar un bocí de la nostra història contemporània en la commemoració de la Diada. Enguany, coincidint amb la celebració del 75è aniversari de la II República, ens va semblar oportú que la conferència girés al voltant d’aquest tema. En un acte de format semblant al de l’any passat, Alfons Jiménez Cortacans, historiador, va anar desgranant la seva conferència, de la qual reproduïm una versió condensada. Volem agrair la col·laboració, com cada any, dels Cantaires de Sarrià de Ter i dels Amics dels Gegants de Sarrià de Ter per la seva participació en la commemoració de la Diada, així com la col·laboració del també historiador Genís Barnosell, per la selecció del conferenciant d’enguany.

La democràcia, un sistema complicat i ple de problemes

Alfons Jiménez Cortacans és un jove historiador que s’ha especialitzat en l’estudi del feixisme. La seva tesina es titula «Espanya entre el passat i el futur. Libertad i La Conquista del Estado en la formació de les JONS». És membre del Triangle Blau, associació per la memòria del terror dels camps de concentració nacionalsocialistes.

També forma part de l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes, així com del Centre de Recerca d’Història Rural. Col·labora en el projecte Paisatge, memòria i nació dirigit per Àngel Duarte, Xavier Torres i Joaquim Maria Puigvert. Ha estat president de l’Associació d’Estudiants i Llicenciats en Història (ADELH) de la Universitat de Girona, des de l’any 2001 fins a l’any 2003. És membre fundador de la Revista d’Història Universitària.

ment una guerra civil incruenta com si fos una croada volguda per la divinitat cristiana, va legitimar sota paraigües diví la terrible repressió del general Franco contra l’Espanya vençuda, tal com ha estat explicat per Julián Casanova a La Iglesia de Franco.

~

ajuntament

Alfons Jiménez Cortacans. Historiador.

28 PdS 58

El franquisme fou un totalitarisme d’arrel espanyola, si més no fins a 1945, és a dir, que no va sorgir del no res, sinó que fou una evolució d’unes influències i d’unes formes de comprendre Espanya que s’havien anat articulant al llarg de la contemporaneïtat. Un totalitarisme com els definits per Hannah Arendt a Els orígens del totalitarisme, els quals van intentar liquidar l’individu i el pensament per tal de crear un món nou, erigit sobre les espatlles del fanatisme d’una massa uniforme, indistingible, jeràrquica i repressora.

Els feixismes foren un tipus de nacionalisme radical. També ho fou el franquisme, que va definir Espanya com una comunitat imaginada —utilitzant l’expressió de Benedict Anderson—, en què la religió catòlica, l’ordre, la jerarquia, la unitat castellanista o de conquesta foren percepcions relatives convertides en dogmes gairebé sagrats. La jerarquia catòlica, amb alguna valerosa excepció com la del bisbe Francesc Vidal i Barraquer, va fonamentar teològica-

A Madrid o Barcelona, anys abans, el 14 d’abril de 1931, va esclatar una alegria popular contagiosa per la derrota de les candidatures monàrquiques en les eleccions del 12 d’aquell mateix mes. Alfons XIII va exiliar-se i la Segona República va néixer enmig del suport popular i de bona part de la intel·lectualitat. José Ortega y Gasset, Miguel de Unamuno o fins i tot Azorín s’havien implicat o pronunciat en favor del naixement d’un nou règim, democràtic i republicà.

En conseqüència, allò que havia de ser el país no es decidia segons criteris d’història somiada, de tradició o de costums, sinó que els governs que haurien de prendre les decisions començaren a ser escollits democràticament. La ciutadania va votar un govern d’esquerres, el 28 de juny de 1931. El PSOE fou la força amb més suport i Manuel Azaña, republicà d’esquerres, es va convertir en cap de govern.

Ben aviat alguns intel·lectuals, Azorín el primer, però també Unamuno i Ortega, van distanciar-se d’una república que, afirmaven, estava en excés esbiaixada a l’esquerra.

Alfons Jiménez, historiador, durant la seva

Tot plegat va despertar reticències. Poderosos interessos i capitostos del món rural protestaren contra la reforma agrària, que va semblar-los que atemptava contra la propietat privada i els interessos que defensaven. L’Església catòlica es va enfrontar a la Segona República molt poc després de la seva proclamació, i la pèrdua de poder social a la qual hagueren d’enfrontar-se, els va convèncer que els republicans volien fulminar la identitat catòlica que creien que tenia Espanya. Militars com Francisco Franco o el general Emilio Mola trobaren intolerable la intromissió del poder civil en l’estament militar.

A Catalunya, Francesc Macià o Lluís Companys predicaren federalisme, que els fou bescanviat per un Estat integral amb regions autònomes. No els va semblar suficient. En canvi, la dreta espanyola va creure que això significaria la mort de la pàtria. A la vegada, la jove República va haver d’afrontar la reiterada oposició, violència i revolució de grups obrers minoritaris, molt sovint agrupats sota banderes anarquistes, que pensaren la República com un règim burgès que calia superar per tal d’instal·lar el comunisme llibertari a Espanya.

Els Cantaires de Sarrià durant la seva actuació en la commemoració de la Diada Nacional.

A febrer de 1936, sota el miratge del comunisme pactant amb els socialdemòcrates a Europa per tal de derrotar el feixisme —miratge que va trencar-se amb el pacte Molotov i Ribbentropp, entre la URSS i l’Alemanya nazi per tal de repartir-se Polònia—, es va formar una candidatura del Front Popular, que agrupava l’esquerra política en contra de l’avenç d’una dreta cada vegada més feixistitzada. La victòria de l’esquerra mai fou acceptada pels grups monàrquics i d’ultradreta, que no discutiren a partir de llavors al voltant d’un cop d’Estat, sinó només de la manera, del lloc i del moment en què havia de portar-se a terme.

~

~

En fi, la Segona República espanyola tingué diferents problemes i complexitats, alguns de difícil resolució; això no obstant, de cap manera les diferents problemàtiques no poden justificar un cop d’Estat cruent validat o defensat segons criteris ultranacionalistes, que varen abocar i ofegar la possibilitat de tenir més problemes, discussions, crítiques o diàlegs en un mar de sang durant quaranta anys, creant enormes ferides, moltes de les quals desgraciadament avui segueixen obertes.

ajuntament

Les eleccions de 1933, en què va imposar-se la dreta de la CEDA, van complicar enormement el panorama polític republicà, ja que la principal força escollida democràticament havia estat un partit monàrquic. A més, ben aviat els governs d’Alejandro Lerroux i dels republicans radicals varen legislar i actuar per matisar o anul·lar algunes de les reformes més importants del govern que els havia precedit. Els socialistes, aleshores, argumentaren que l’ascens d’una força monàrquica significaria la fi de la República i decidiren començar una revolució, a octubre de 1934, mal justificada i pitjor planificada. El resultat fou un immens fracàs. Lluís Companys, des del balcó de la Generalitat, va erigir-se com a defensor del republicanisme ibèric segrestat, segons el seu parer, a Madrid. Fou empresonat fins al triomf de les candidatures del Front Popular.

Fotos: Quim Llunell.

En el primer bienni republicà, les conferència sobre la II República. reformes foren profundes, fet que va despertar importants i virulents reaccions. En el camp, la República volgué pal·liar la pobresa amb la introducció de reguladors socials i limitacions per a la gran propietat de terratinents; van legislar a fi que el poder militar estigués en mans del poder polític i civil; aprofundiren en l’alfabetització de la ciutadania, creant escoles i augmentant el professorat, així com també varen millorar els salaris i els mitjans, a més d’apostar de manera ferma per una educació laica, allunyada de l’integrisme catòlic que fins llavors havia estat l’aparat operatiu hegemònic a les escoles i les universitats; finalment, tingueren una imatge d’Espanya com quelcom plural, fet que va possibilitar la creació d’una xarxa institucional a Catalunya encapçalada per la Generalitat, presidida, primer, per Francesc Macià i, després, per Lluís Companys.

29 PdS 58

Quim Rodríguez, pregoner

~

festa major

(crònica a distància)

30 PdS 58

Després de quatre pregons consecutius passats per aigua, per fi la Festa Major de Sarrià de Ter del 2006 s'ha pogut engegar des del balcó de l'Ajuntament, sense amenaça de pluja. Després de signar diverses cròniques cantant les excel·lències de la lectura pregonera des d'aquest tradicional enclau en comptes de fer-ho al pavelló, l'inici de la festa d'enguany ens ha ensopegat molt lluny de casa i ens hem hagut de deixar perdre un acte tan ple de significat. Senyores i senyors: aquest cronista es ven. Si fos possible comprovar científicament que l'any que no hi som no plou perquè ens hem endut la pluja, proposaria a la Comissió de Festes que ens enviés a passar uns dies de vacances fora (a pensió completa i despeses pagades) i així el pregó es podria celebrar en unes condicions atmosfèriques òptimes.

Voler redactar un resum d'un acte sense haver-hi estat personalment és tot un repte. La no presència s’ha pogut resoldre de manera tecnològica: la Neus Mercader de Ràdio Sarrià m'ha fet arribar gentilment un enregistrament enllaunat del pregó, i alguns bons amics me n'han referit

amb concisió certs aspectes generals. Un bon inconvenient és l'absència de detalls i detallets que en la transmissió de segona mà que els faig s'hauran perdut. El factor humà, en diuen. No podria, per exemple, dir si la Corporació Municipal anava mudada-mudada, mudada-casual o mudada-fashion. Com que no hi era per veure-ho, no em puc pronunciar.

Tampoc podria, per exemple, determinar el temps que triguen els dignataris a desaparèixer acabada la lectura del pregó. Com que no hi era per cronometrar-ho, no ho puc calcular.

Només són il·lustracions que guarneixen el plat fort de la celebració, però que si no s'hi és -malament rai-, et passen desapercebudes.

El pregoner d'aquesta ocasió, el senyor Quim Rodríguez, persona vinculadíssima al poble, és l'actual Delegat d' Esports de la Generalitat a Girona, una activitat que coneix bé per raó de la seva relació amb l'handbol, esport que va practicar a l'alta competició amb el primer equip de la UES, juntament amb els seus germans i que el seu pare, don Andrés Rodríguez, havia introduït a Sarrià. En Quim va presidir el Consell Municipal de Sarrià

Josep M. Sansalvador jsansalvador@sarriadeter.com

en un moment històric crucial, en temps de la segregació de Girona. Per tota aquesta trajectòria personal, a nivell de sarrianenc d'origen, d'esportista, de membre compromès de la comunitat, d'actual responsable de l'administració autonòmica en un sector molt proper a la població, i de bon coneixedor de la vida municipal, ha elaborat un pregó sòlid i perfectament teixit. Una emotiva referència i just record a Martí Ballada, recentment traspassat, amb qui havia compartit moments complicats en la política local, n’ha ocupat els primers compassos. Des de dalt del balcó municipal, ha parlat de vivències personals, d'història i històries de Sarrià i dels canvis i transformacions que el poble ha viscut, especialment els darrers anys. Ha recorregut l’escola, els casals d’estiu, el Patronat de Pares de Família, la piscina, els esports, el teatre, les festes majors, la política i tants d’altres aspectes de la vida local.

Molts i molts noms han estat citats durant el pregó: persones amb qui Quim Rodríguez ha coincidit i treballat en qualsevol de les iniciatives desplegades. Curiosament, molts noms dels esmentats es repeteixen en diferents àmbits i aquesta, marca de la casa, és

Acabat el parlament, diuen que l’acte festiu ha continuat amb una excel·lent cantada d’havaneres a càrrec del grup Ultramar, acompanyada de

Fotos: Assumpció Vila

una característica de la vida civil a Sarrià: tradicionalment, abans i ara, hi ha hagut una sèrie de personatges de pedra picada sempre presents, sempre disponibles per al que ha fet falta.

Durant el seu discurs, el pregoner ens ha encoratjat a seguir lluitant contra la permanent amenaça que les infraestructures representen per al nostre territori, però sense oblidar que aquesta lluita necessita la solidaritat de les poblacions veïnes i de l'actuació racional de l'administració. El punt i final, a tall d’agradable sorpresa musical , l’ha posat la interpretació (amb la participació de Pep Comas i Dani Cañigueral) d’una versió en català de Blowin’ in the wind, de Dylan, que cantada des del balcó i corejada des del carrer pels assistents, certament ha volgut representar una aposta confiada en el futur, en un futur que ens durà moltes de les respostes que esperem.

reconfortants glops de cremat, gaudint a l’aire lliure d’un carrer Major en festes i d’una vesprada agradabilíssima.

I, exactament aquell mateix dia i exactament a la mateixa hora, aquest cronista i la seva família, a molts quilò-

metres de distància, havien de córrer a aixoplugar-se com podien d’un ruixat. Del tradicional ruixat del dia del pregó.

~

DE PAPER, FERRALLA I METALL AMB SERVEI DE CONTENIDORS

festa major

~

MAGATZEM I OFICINA Avda. de França, 155-157 Tel. i Fax 972 17 15 57 17841 SARRIÀ DE TER

31 PdS 58

Fotos: Dani Bonaventura, Diari de Girona.

ex pos icio ns

Quim Domene posa davant l’obra “Sarrià mon amour II”, creada expressament per l’exposició de la Festa Major i davant una peça de la col·lecció de “La càrrega”, inspirada en la transició democràtica espanyola.

Quim Domene Raimonda Coll

~

cultura

Quan se’m va demanar de preparar l’exposició de la festa d’aquest any per a la Sala del Patronat de Sarrià, calia demanar un consens.

Havia treballat, en una altra ocasió, amb Quim DOMENE. Va ser a l’estiu de l’any 2000, als Banys Àrabs de Girona, per mitjà del Consell Comarcal del Gironès. El lema de l’exposició era Ba nys i Nau fragis. Un catàleg és una de les coses que queda d’aquella mostra tan important. L’espai que la majoria de nosaltres coneixem permetia tocar el tema de dues maneres: la lúdica i la realista; amb banys i perfums, amb naufragis i pateres.

32 PdS 58

Aquella també va ser una de les tantes ocasions que em vaig permetre perdre’m pel taller de Quim Domene, del qual faig obligada referència a la biografia del catàleg CRÒNICA EN T RES T EMPS, de Quim Domene. Del 7 al 29 de setembre de 2006. Sarrià de Ter, editat per l’Ajuntament.

Conèixer el seu estudi és entrar en el seu “imaginari”, és veure en ordre tots els pinzells escrupolosament nets. És veure materials a terra, sense amuntegar: fusta, ferro, metacrilat o el que sigui amb formes, en definitiva, amb una volguda intenció. Hegel diu: L’art no és filosofia; no és pensament pur, sinó la forma exterior de la realitat, allò que

subministra els elements de la producció. Aquest és el mitjà on ha de viure l’artista. És necessari que hagi vist molt, escoltat, que tingui capacitat d’interessar-se per tot, d’agafar l’aspecte individual i particular de les coses. Sense la reflexió que sap distingir, separar, escollir, l’artista és incapaç de dominar el tema que vol realitzar, i és ridícul imaginar que el veritable artista no sap el que fa. És entrar en aquell gran espai i, després de baixar uns quants esglaons, trobar-te amb una pintura de mida natural que et rep. Aquesta no és cap més altra que S arrià mo n amour del 1975. La tríada masculina i emmascarada per tal d’evitar la contaminació.

Què fer? Oblidar-la? Podia ser una solució. Però pots fer veure que no la veus una vegada, pots fer veure que no interessa, una altra.

Per fi li va arribar el torn. Havien de passar trenta anys.

Sarrià, ara té una proposta cultural engegada. Ja s’havien fet unes quantes mostres: Emilia Xargay, Patrimoni

Arqueològic, etc. Els diferents equips de govern s’adonen, o bé per comoditat, que tenint una sala d’exposicions als baixos de l’Ajuntament resulta molt pràctic a l’hora de les inauguracions, sobretot durant la Festa Major, moment que tractem ara. L’altra possibilitat és que la sala, a part de fer d’annex a l’esquifida biblioteca, resulta prou engrescadora i gran a l’hora de fer una mostra.

Vet ací en conjunt com s’ha arribat a consolidar aquest espai per fer-hi mostres d’art.

Qui ho havia de dir, que el Teatre del Patronat de Pares de Família, que aixecaren pedra a pedra en Martí Ballada, la seva esposa Dolors Xabé i altres sarrianencs, al cap dels anys continuaria amb la seva llavor cultural, lleument modificada!

Maria Domene i Raimunda Coll, al costat de l’escultura “Sarrià mon amour”, realitzada l’any 1975.

Quan entraves al Patronat un tropell de cavalls et venia a sobre i per uns instants senties la remor dels “sabres” del 23 F, la pudor de l’oli de colza, o l’aprovació de les centrals nuclears. Set pintures sobre fusta, de 2,5 metres d’alçada, enginyosament instal·lades per la brigada municipal es mantenien fermes en el terra, i donaven una austeritat i un art de denúncia, característica personal de l’artista, sempre amatent als conflictes socials i polítics del seu temps.

Unes obres més petites amb tinta i collage sobre cartró, però no per això menys importants, les que estaven penjades a la paret de la Sala del Patronat. També feien referència en aquesta mateixa època de la Transició, i acabaven de completar el tema.

~

~

Per fi S arrià Mon Amour II, en un lloc preferent de la sala. Obra que fa referència a la fragmentació que pateix el poble, contrària a la desitjada cohesió social i urbanística que voldríem tots. La proposta de l’artista per a Sarrià és la de la desfocalització, és a dir, usar justament la fragmentació de zones i barris per crear una ciutat multinuclear, amb diversos centres i múltiples zones d’atracció.

De moment, l’obra està a l’espera de trobar-li el “seu” lloc. Serà a la nova biblioteca? En un lloc preferent del Teatre de Sarrià de Dalt? A l’entrada del poble?. Per què no? Abans el municipi et rebia amb una creu de terme, o amb el jou i les fletxes. Crear una marquesina per protegir-la i així indicar els símbols més propis de Sarrià: carreteres, autovies, autopistes, TAV, en definitiva vies i més vies. És una idea!

festa major

En Quim Domene és d’Olot. Tots tenim per referència Olot, com una capital de la pintura, sobretot de la pintura paisatgística, creada pels pintors Vayreda al segle XIX. Però Olot també disposa d’una de les millors propostes museístiques de la comarca de la Garrotxa. És en aquesta que vull fer referència. Actualment i després de voltar diverses sales, s’ha trobat una localització per una de les millors peces que guarda aquest Museu: La Càrre ga (1902) del pintor Ramon Casas.

“La Càrrega”” té el mateix valor per als olotins, com pot tenir el T apis de la Creació per als gironins.

En Quim Domene, com a artista compromès, també havia seguit el periple d’aquesta obra mestra. Les anades i vingudes, les restauracions, les excuses per no tornar la pintura, les angoixes i per fi el seu lloc.

L’any 1981, en fa una adaptació. Pren la imatge del repressor muntat a cavall i la transforma en el representant del poder.

Maria Domene, Nicolás Pichardo i Assumpció Vila durant la presentació de l’exposició a la Sala Patronat.

33 PdS 58

Fotos: Quim Llunell

Segona trobada d’intercanvi de plaques de cava Amics del col·leccionisme de plaques de cava

~

festa major

Quan fa dos anys, l'Enric Ibarzàbal ens va començar a esperonar per organitzar una trobada d'intercanvi de plaques de cava per la Festa Major de Sarrià de Ter, poc ens podíem imaginar que a hores d'ara ja n'hauríem posat dues edicions a la col·lecció.

34 PdS 58

Si l'any passat va servir per obrir el foc i vam veure que ens en sortíem, aquest 2006 hem repetit l'experiència, augmentada i corregida, i també estem satisfets del resultat aconseguit. Com ja és habitual, vam rebre col·leccionistes i aficionats provinents de diferents punt del país, que venien a la trobada per mostrar novetats, dur a terme transaccions de canvi i també a aconseguir les plaques que posàvem a la seva disposició:l'ampolla de cava exclusiva de tirada limitada que per a l'ocasió vam editar i la placa "pirula" que gràcies a la col·laboració municipal també oferíem com a record.

El cap de setmana de la nostra tobada, en un radi geogràfic reduït se'n celebraven d'altres, fet que potser va restar participació a Sarrià. El col·leccionisme de plaques està de moda i cada vegada està més estès. Els cavistes i elabora-

dors treuen novetats cada setmana, se celebren moltíssimes reunions d'intercanvi, hi ha tot un moviment social al darrera d'aquest fenomen. Sembla increïble que la fal·lera per reunir com més peces millor d'aquests petits cercles de planxa rebregada, amb dibuixets i pintats de coloraines, aixequi veritables passions! És una activitat per al temps lliure òptima per als infants, tal com es va poder comprovar entre els assistents a Sarrià. Com que la trobada se celebrava el mateix dia i en el mateix lloc que l'arrossada popular, una cosa lliga amb l'altra i ambdues activitats van prenent cos com a ben tradicionals de la Festa Major.

Gràcies a tots els participants, a l'Ajuntament (que amb la placa que patrocina fa que el nom i la imatge del poble sigui present en moltes col·leccions) i a tothom que va venir-nos a veure. Estem convençuts que l'any vinent podrem tornarhi. Fins aleshores.

~

L’emoció de compartir Exposició col·lectiva d’artistes locals Cristina Vicedo

Fotos: Roger Casero

Com comentava l’escriptor Josep M. Fonalleras, en una xerrada que va oferir a la Sala Patronat el mes de febrer, hi ha autors que es “bloquegen” quan reben l’encàrrec d’escriure sobre un tema en concret. A d’altres en canvi, i ell se’n posava com a exemple, els motiva el repte de desenvolupar la seva creativitat a partir d’una idea aliena.

Els artistes que participaren en l’exposició organitzada el mes de setembre amb motiu dels actes de la Festa Major, van acceptar el repte que suposa crear obres noves a partir d’una temàtica única: Rafael Masó i la seva arquitectura.

Cal recordar que enguany se celebra l’Any Masó i que Sarrià de Ter és un dels municipis que participen en el seguit d’actes organitzats al voltant d’aquesta commemoració, entre d’altres motius, per la important empremta que el gran arquitecte gironí ha deixat en el municipi.

Resulta realment gratificant poder comptar amb tanta gent disposada a il·lusionar-se per un projecte comú,

com els artistes de Sarrià de Ter, que de seguida es van posar a la feina per preparar la seva participació en l’exposició. Compartint espai i temàtica i, sobretot, mirant de compartir amb tots els visitants de l’exposició la seva particular visió d’un altre artista de l’arquitectura. I en fer-ho, van aportar també el seu gra de sorra per tal que l’obra de Masó tingui el ressò que es mereix. Des d’aquestes ratlles: moltíssimes gràcies a tots ells.

~

Alguns mostraren la figura humana: un Rafael Masó de nas punxegut i barbeta retallada. Altres triaren el Masó–arquitecte: edificis emblemàtics com el de La Punxa de Girona, i també els més entranyables perquè els veiem quasi cada dia com El Coro a Sarrià. També varen reflectir els detalls arquitectònics com les serigrafies o els forjats. Molt especial va

ser la selecció de peces de ceràmica provinent dels edificis de Masó, alguns ja desapareguts, que sortiren en la seva gran majoria de les fàbriques de la Bisbal i que constitueixen un dels elements més representatius del moviment artístic i arquitectònic de l’època.

festa major

En l’exposició es podia observar una gran varietat de tècniques i conceptes. Des del traç precís del llapis a les pinzellades superposades dels olis.

L’aram conjugant-se amb els colors brillants del vitrall. Però també experimentació amb materials tan diversos com la pedra o els tèxtils que donen com a resultat obres d’una gran contemporaneïtat, fresques i espontànies.

35 PdS 58

Fent punteria a la parada de tir.

Espectacle infantil “Llamps i Trons” al pavelló

~

àlbum de fotos de la festa major

Festa de l’escuma al pla de l’Horta

36 PdS 58 Bicicletada popular

Baixada de carretons a Sarrià de Dalt L’Orquestra Selvatana Màgia David & Lex

Actuació de Joan Pera

Trobada Gegantera.

Fotos: Quim Llunell

àlbum de fotos

~

37 PdS 58

Recuperació dels valors socials Lluís Aymerich i Viñals Regidor portaveu de CiU a l’Ajuntament de Sarrià de Ter

Els de la meva generació vàrem ser educats sobre la base d’uns determinats valors cristians i socials que ara es veuen totalment capgirats. Que ningú no s’esveri, no penso cantar les excel·lències d’aquells valors apresos als anys seixanta i que per bé o per mal, sens dubte, varen configurar la nostra personalitat.

Tinc la sensació que hom percep a la nostra generació com gent traumatitzada per aquest model d’educació.

Potser sí que alguns educadors pretenien inculcar-nos els valors tradicionals amb més o menys grau de despotisme, però també és cert que d’altres, amb una determinada visió d’aquests mateixos valors, varen fer una gran tasca per la nostra educació; i així anàvem madurant amb la base sòlida d’una formació equilibrada.

~

opinió

Aquella era l’època que amb una Església comandada pel Papa Joan XXIII i amb l’inici del Concili Ecumènic Vaticà II experimentava un canvi de rumb i potenciava tots aquells valors socials que semblaven definitivament aparcats, després del catolicisme social que es veié culminat a finals del segle XIX amb l’encíclica social “Rerum Novarum” del Papa Lleó XIII. Aquesta tendència portada a la pràctica per molts capellans de les nostres parròquies anaven formant la joventut d’aleshores tot dedicant la seva atenció a les persones socialment més necessitades.

38 PdS 58

En aquest sentit, Sarrià de Dalt fou una de les parròquies privilegiades. Amb la regència de Mossèn Isidre Molar en el grup de cases Torras, es viurien uns anys d’autèntica efervescència social, durant els quals s’organitzaren grups de JOC (Juventudes Obreras Católicas) i HOAC (Hermandades Obreras de Acción Católica) que foren les eines que serviren per posar en pràctica la fe i la militància. Però no és només això, sinó que en totes les activitats que es duien a terme hi traspuava aquell esperit social que feia posar-te sempre al costat del més feble i que nosaltres valoràvem com a condició inseparable de les substancialment cristianes. Mossèn Isidre fou un líder en tots els aspectes, però sobretot fou un mestre per a tots aquells que en fórem coetanis, imbuint-nos dels valors humanament més qualificats.

Parlant d’aquestes organitzacions obreres catòliques em vénen al cap tantes persones que sota una fe cristiana sincera practicaven la seva militància en determinades organitzacions sindicals que maldaven per aconseguir tot el

Mossèn Isidre Molar, capellà del Grup Torras de Sarrià de Dalt des de 1956 fins al 1961

reguitzell de drets socials que la classe treballadora de l’època no en gaudia! On són ara aquells militants? Què se n’ha fet d’aquells lluitadors que pretenien aconseguir uns drets col·lectius per sobre de qualsevol gaudi personal? No voldria pas pensar que aquells lluitadors són ara alguns d’aquests que s’apunten per les anomenades hores sindicals (hores de treball que lliuren els representants dels treballadors per a l’exercici de les seves funcions) o que volen fer reviure una inútil i perversa lluita de classes.

Han passat els anys i alguns d’aquells valors cristians ja ni tan sols tenen cabuda en la societat actual i altres, que nosaltres consideràvem substancialment cristians, estan potser minimitzats per alguns grups de catòlics reaccionaris enfront d’aquells més avançats.

Avui a les comarques gironines, que no crec que sigui una excepció en aquest món occidental, ens trobem amb un col·lectiu de capellans de la Diòcesi que reclamen amb insistència “l’amor i el respecte a cada persona i la lleialtat al poble, al pobre i al marginat que ha de passar per sobre de qualsevol altra consideració”. És preocupant veure i llegir que els membres del Fòrum Alsina estan desencisats amb la immobilitat de l’Església a la qual consideren anacrònica.

Així doncs, si l’Església Oficial té la seva part de responsabilitat en aquesta crisi de valors, no és menys la que s’ha d’atribuir a altres persones i col·lectius. Avui és fàcil llegir articles d’opinió de persones que diuen defensar la classe obrera, les classes socials més baixes i el respecte al medi ambient, i en els quals subscriuen manifestacions com aquesta “els empresaris som massa tous en les negociacions socials (sous, medi ambient...) i que això ens porta a pèrdues de competitivitat i ambició alarmants”. Provenint de determinades organitzacions empresarials poc rigoroses, potser seria normal escoltar declaracions d’aquest tipus; però si el que es vol és construir entre tots una societat socialment més justa, més avançada, més curosa amb el medi, més solidària..., el realment alarmant és que provenint de persones que s’auto- defineixen de progressistes, facin

aquestes manifestacions tan contràries a la doctrina que diuen defensar, amb les quals es palesa la seva falsa ideologia que, vés a saber per quines conveniències, mantenen.

Malgrat tot, continuem engrescats a treballar per assolir un món més just i solidari, per la qual cosa ens cal que aquesta societat del recent estrenat segle XXI recuperi aquells valors socials que creiem imprescindibles per una convivència pacífica, feliç i consubstancial a l’estat del benestar. Ni aquesta Església anacrònica i immobilista denunciada pel Fòrum Alsina, ni aquest progressisme d’etiqueta que alguns col·lectius prediquen però no practiquen, són els òrgans que ens han de portar a la consecució d’aquests valors socials que minimitzen uns i prediquen els altres.

~

NETEJA XEMENEIES GIRONA ESPECIALISTES EN NETEJA DE LLARS DE FOC I CALDERES DE GASOIL

Tel. 972 17 17 33 Responsable Tècnic: Xavier Sayols i Bellapart Sant Jordi, 18 - SANT JULIÀ DE RAMIS - Gironès

REPARACIONS ELECTRODOMÈSTICS INSTAL·LACIONS CLIMATITZACIÓ

✆ 972 17 04 24

opinió

Carrer Escoles, 5

~

SARRIÀ DE TER

39 PdS 58

Una mica d´història d´aquest gran mitjà de comunicació Neus Mercader

La Ràdio és una tecnologia que permet transmetre senyals mitjançant la modulació d'ones electromagnètiques, que es propaguen en l'aire i el buit.

A Catalunya, el 14 de novembre de 1924 s’inaugurà Ràdio Barcelona, la primera emissora de l’Estat espanyol i Ràdio 4, que a l’any 1976 va començar a emetre exclusivament en Català.

Joan Masdemont i Consol Duran, en representació del PPF i del MIJAC, reben el trofeu al Mèrit Cultural i Social de Ràdio Sarrià.

~

entitats

L´anècdota

40 PdS 58

Hi ha un programa que va fer història a la ràdio, La Guerra dels Mons, creat per Orson Welles , una invasió extraterrestre que va commocionar Amèrica del Nord.

El 30 d’octubre de 1938, Orson Welles, actor, guionista i director de cinema, a més de locutor de ràdio, va emetre un simulacre de noticiari, inspirat en la novel·la original. Es va interrompre la programació habitual per a emetre la notícia que una nau marciana havia aterrat a Grovers Mill, Nova Jersey, EUA. L’emissió va ser tan realista que va alarmar molts oients, fins al punt de fer-los creure que realment estava succeint, i milers de persones van sortir als carrers. Gràcies a aquell programa de ficció el món va prendre consciència de la influència social de la ràdio.

La ràdio és un mitjà d’informació, de participació ciutadana, que ha experimentat molts canvis els darrers anys, amb la seva presència a Internet i d´aquí a poc viurem la seva digitalització. Fins i tot moltes escoles catalanes han creat la seva pròpia ràdio escolar.

La ràdio entreté, informa, ens fa viure el moment, forma part de la nostra vida diària amb les seves ones i els seus locutors /es , res d’això no seria possible a Ràdio Sarrià si no fos pels nombrosos col·laboradors que al llarg d’aquests 23 anys han passat per la ràdio, alguns encara hi són i esperem que hi siguin durant molts més!

Les emissores municipals, que som més de 200 a tot Catalunya, hem d’oferir un servei públic, i des de Ràdio Sarrià volem continuar apostant per la participació.

Ràdio Sarrià ha creat la seva pròpia pàgina web: www.radiosarria.net i tenim entre mans algun altre projecte més, com ara que es pugui escoltar la ràdio en directe per Internet o millorar l’adequació de les nostres instal·lacions.

El nostre 23è aniversari Ràdio Sarrià va celebrar el passat dia 15 de juliol el seu 23è aniversari de manera popular, amb un bon sopar a l’aire lliure, on van assistir més de 280 persones i que va tenir lloc com cada any a la plaça Emília Xargay. La festa va seguir amb l’animat ball amb l´Aurora, amb una pista recent asfaltada que va fer que es ballés molt millor, i el lliurament del trofeu al Mèrit Cultural i Social, per primera vegada a una entitat : El Patronat de Pares de Família de Sarrià de Ter – MIJAC / Esplai

Fotos: Neus Mercader

La festa de Ràdio Sarrià s’ha convertit en una de les millors festes de barri a l’aire lliure que es fan a l’estiu.

Fa aproximadament uns cinquanta anys el nostre poble es desvetllava de les conseqüències de la guerra, es va creure que als nostres infants i joves se’ls podia oferir alguna cosa més en el seu procés educatiu i formatiu.

A partir de les inquietuds de pares, mares, mestres i molta altra gent, es va començar amb casals de tarda a l’estu, cinema a l’escola, campaments,...

Més endavant amb la construcció d’una sala de cinema a l’escola i teatre (on avui hi ha la sala d’exposicions del patronat).

Posteriorment es va condicionar l’antiga rectoria de Granollers de Rocacorba per fer-hi colònies.

D’aquesta manera es va endegar la iniciativa, amb l’empenta i la il·lusió de molts homes i dones que varen fer

possible el naixement d’una entitat que lluitava i lluita encara per fer que el temps lliure dels nostres joves sigui divertit i educatiu.

Gràcies a la feina de tota aquesta gent, que no acabaríem de nomenar, en recollim els seus fruits per continuar amb el seu llegat.

Molts som els qui d’una manera o altra hi hem participat o col·laborat.

Per tant, ràdio sarrià creu indicat atorgar el premi al mèrit cultural i social al Patronat de pares de familia- MIJAC

entitats

~

ANUNCI “TOT COLOR” REV. 51 pAG 65

~ 41 PdS 58

El convent de la Divina Pastora de Sarrià Foto Valentí Fragnoli.

Josep Brugada

~

dossier d’història

Foto cedida per Josep Garriga

Alguns sarrianencs tenen veinte y cinco, cuya encara viva la imatge de superficie se ignora, sita les cases que hi havia en la calle y pueblo de hagut davant del Pont Sarrià, lindante por estar Major abans que les junto al este con dicha enderroquessin per fer-hi calle, al sud con casa de una irracional i poc penJuan Vilaplana antes sada sortida Girona Nord actor heredero de de l’autopista. Aquestes Narciso Pagés; al oeste cases corresponien als con tierras de José números 19, 21, 23 i 25 Bataller antes de Doña del carrer Major de Sarrià Teresa Vidal y Viñas, de Ter, que amb tota la mediante sendero y por recança i dolor del món norte con casa de José es corresponien amb la Tomás antes de don N. part més antiga del Farró...” 1 poble. Del record de Aquesta finca, al llarg del molts, tal i com podem segle XIX i del segle XX, apreciar en les fotograva tenir –com és lògicfies que n’han restat, on per les lleis de la biologia avui hi ha l’Hotel Nord humana i de l’herència Gironí hi havia hagut la dels patrimonis, diversos fusteria de Can Mundi, la propietaris. Pel que ens qual tenia una façana interessa, cal dir que en amb dos arcs de pedra la 3ª venda registrada, el que als registres de la conjunt de les tres cases propietat del segle XIX foren venudes a perpeconstaven amb els númetuïtat per Juan Duch y ros 19 i 21, i les dues Casademunt i José Roca cases contigües, una y Tarrats a les senyores amb el número 23 i l’altra Margarita Mora Escaler, amb el número 25, hi Maria Vidal Monfort, a Les quatre cases del començament del carrer Major, que havien pertangut a la hagué a l’època franquisJosefa Riba Cardona i a família Farró, fou on s’instal·là el convent de la Divina Pastora l’any 1889. ta el quarter de la Angela Riba Cardona, Guardia Civil. solteres i sense profesAquests edificis, segons pietats d’aquests, al capítol sobre la sió, veïnes totes quatre de la ciutat de el registre de propietat que data de desamortització. En el text del registre Barcelona, pel preu de 2.333’32 pes16 de desembre de 1839, formaven de la propietat diu: “Casa dividida en setes amb el corresponent pagament un sol lot de propietat dels germans cuatro habitaciones, con huerto a la a la Hisenda pública de les 80 pesseFarró i havien estat alienats a Benet i espalda cercado de paredes en que tes pel concepte tributari d’impost de a Baudili Farró aquest mateix any. No hay algunas construcciones destinatransmissions patrimonials. Tinc a parconeixem les causes d’aquesta das tambien a habitación y a las cuatir d’aquí la sospita que les senyores expropiació o d’aquesta desamortitles se entra por dos puertas distintas en qüestió devien ser religioses. zació de béns particulars que van ser que dan á la calle senyalada con los L’escriptura registral data del dia 4 de subhastats. Hem analitzat anteriornúmeros diez y nueve, veinte y tres, març de 1890. Llavors el conjunt de ment l’edicte que es referia a les pro-

42 PdS 58

Foto cedida per Josep Casas.

carrer Major de Sarrià de Baix a partir de la data del 13 de juliol de l’any 1889.3 De l’informe que molt amablement em passà la germana Mª Carmen Aparicio del Col·legi del Diví Pastor de Barcelona, quan les germanes es van fer càrrec del convent de Sarrià de Ter hom va escriure a manera de crònica, “Las religiosas fueron recibidas con aplausos y entusiasmo por todos los habitantes de la localidad. Todo estaba dispuesto y amueblado, así para las hermanas como para las clases. Una bonita y espaciosa sala servía de Capilla, en la que dejaron a los pocos días, el Santísimo Sacramento para consuelo de la Comunidad. Todos los gastos fueron sufragados por varios señores de la población, la mayor parte propietarios, los cuales mostraron grande interés por el Colegio. Pero estos apoyos y ayudas podían fallar cuando dejaron estos señores la población, por su muerte o por cualquier otro motivo ya que no se comprometían de una manera permanente sino temporal; esto no era construir en base sólida y podía un día ocasionar disgustos al Instituto.”

El col·legi es va dedicar a l’ensenyament de noies, tal com assenyala Narcís Casassa al seu estudi i com es pot comprovar en l’acta de la Visita Ordinària que la Inspecció de 25 d’octubre de 1893 va fer de les qüestions d’ensenyament que existien al segle XIX; el col·legi religiós comptava amb dues seccions, una d’ensenyament elemental i un altra de nivell superior, ensenyament sempre adreçat a les noies:

“En la privada de niñas á cargo de las Hermanas de la divina pastora y dirigida por Sor Agustina Sais es muy bueno especialmente en la sección superior que las niñas ya de catorce años manifestaron tener extensos y sólidos conocimientos en la primera enseñanza elemental y en algunos ramos de la superior. Los procedimientos son adecuados y tienen mucho celo por la enseñanza. La inspección les dio las gracias, y las propone á la Junta Provincial para otro voto de gracias.”

Quan la congregació portava uns cinc any exercint la seva activitat, les monges van decidir adquirir la casa on vivien. Va ser a causa de la mort d’un senyor influent de la població (¿), que tenia una germana monja de l’orde de les Dominiques, que a través del seu testament i per expressa voluntat deixava la propietat de la casa, les cases, del carrer Major de Sarrià, no a les religioses de la Divina Pastora, sinó a les Germanes Dominiques. Sigui com sigui, però, la cosa certa és que les germanes Dominiques acabaren establint-se al barri veí de Pont Major i no a Sarrià. Aquesta voluntat testamentària, el fet que no hi hagués prou alumnes per a dos convents i per l’escassetat dels ajuts i almoines per ambdues congregacions, van ser les causes per les quals les germanes de la Divina Pastora decidissin -després de deliberar-ho amb el bisbe de Girona- abandonar el convent que havien fundat amb tan d’entusiasme a Sarrià de Ter. La Superiora General de l’orde de les caputxines de la Divina Pastora va sol·licitar del bisbe la

~

D’aquesta manera, doncs, és com va ser acceptada la petició per tal que la reverenda germana Neus Burgunyà, com a Superiora, les germanes Montserrat Riba, Catalina Sanz, Remei Cañameres i Francisca Voladeres es fessin càrrec de l’activitat religiosa i d’ensenyança de noies a la casa del

Les monges de la congregació de la Divina Pastora a Sarrià de Ter.

dossier d’història

les cases fou venut novament l’any 1894 a Secundino Batlle i Planas, prevere de Sant Gervasi de Cassoles de Barcelona, i al 1896 la titularitat de la propietat passà al Reverend Doctor Ramon Valls, prevere, “cura párroco de la Iglesia de San Miguel Arcàngel de la ciudad de Barcelona (Iglesia de la Merced)”. Per tant, pel que es desprèn de l’historial de la transmissió patrimonial, les cases al·ludides van pertànyer a l’Església, almenys fins l’any 1901, en què la finca va ser novament venuda a Francesc Huguet Farró, ciutadà de Girona.

Sabem per documents procedents de l’Arxiu de la Diòcesi de Girona que en aquesta casa, enllà de qui en va ser el propietari, hi van viure i hi van desenvolupar la seva activitat religiosa i docent les germanes de la Divina Pastora, monges d’inspiració ideològica franciscana. Les germanes caputxines de la Divina Pastora que residiren a Catalunya deuen la seva fundació al framenor caputxí fr. Josep Tous d’Igualada, que instituí l’orde a la vila de Ripoll l’any 1850.

Sembla que a principis de l’any 1889, el rector de la parròquia de Sant Pau de Sarrià va escriure a la reverenda Mare General de l’orde de la Divina Pastora per tal de demanar-li que acudissin a Sarrià monges que poguessin ocupar-se de la formació religiosa i l’ensenyament de les noies de la població i “de los caseríos añejos”. La petició va ser tramesa també bo i adjuntant-hi una carta del senyor alcalde de Sarrià que feia costat a la petició. “Tratado el asunto con las Madres Consejeras y el Reverendo Padre Suñol y después de encomendarlo al Señor, determinaron aceptar esta fundación siempre que para ello diera su consentimiento el señor Obispo de la Diócesis de Gerona. A él se le acudió comunicándole el proyecto y pidiendo para ello su asentimiento que dio gustoso y complacido diciendo harían mucho bien las religiosas en aquella población.” 2

43 PdS 58

Can Mundi que alguns sarrianencs vam conèixer i en les cases confrontants, hi van establir una capella, que va ser consagrada i oberta al culte el 9 de desembre de l’any 1890, a les fotografies adjuntes hom pot veure al teulat de la casa la torreta del campanaret conventual.

Al cementiri de Sarrià de Ter hi ha enterrada una germana del convent de la Divina Pastora de Sarrià, que es deia Micaela de Los Santos Tolosa, que va morir el 17 de setembre de 1892.

De l’activitat docent del Col·legi en sabem poca cosa, perquè hem de suposar que les germanes van traslladar el seu arxiu i les seves coses a Barcelona. Anys després, però,

Foto cedida per J.Farró Llorella

supressió del convent. El bisbe concedí la supressió des de la vila de Calella, el dia 25 de gener de 1894. Les religioses, van traslladar-se definitivament a Barcelona: “Se acudió al Excmo. Señor Obispo para que decidiera lo más oportuno en aquella situación, ya que no era posible vivieran dos comunidades de enseñanza en una población relativamente reducida. El Prelado aconsejó, si bien a pesar suyo, que para evitar conflictos era preferible dejaran el campo libre a las religiosas nombradas en el testamento para que disfrutaran el legado de referencia.”

Les germanes de la Divina Pastora deixaren, doncs, aquella casa de Sarrià el mes de gener de 1894, “con gran sentimiento de toda la población por el afecto que les profesaban, no lo sintieron menos las religiosas que tanto apreciaban a sus alumnas, familias y demás personas de las que tantos beneficios habían recibido” 4 Les germanes, a l’immoble de

Detall de la fusteria de can Mundi, situada en la que fou casa convent de la Divina Pastora.

vingué la Guerra Civil i hem de suposar que moltes coses es perderen en la inculta, ferotge i irrefrenable espoliació d’esglésies i convents que les faccions d’incontrolats van provocar a la capital de Catalunya.

~

dossier d’història

DOCUMENTS RELATIUS AL CONVENT DE LA DIVINA PASTORA Arxiu Diocesà de Girona

44 PdS 58

20 de septiembre de 1889 (SarriáGerona) Sor Filomena Vidal se dirige al Sr. Obispo de Gerona preguntándole, “si la minuta de la escritura de traslado de los bienes de las Beatas de S. Feliu al Instituto de la Divina Pastora, le esta conforme desea V.E.I.” al mismo tiempo solicita nombre “a quien sea de su beneplácito para bendecir la iglesia del Colegio de Sarrià.”

23 d’octubre de 1889 (Sarriá-Gerona) Sor Mª de las Nieves Burguñá se dirige al M. Ilustre. Dr. D. Rafael Hortal, felicitandole el día de su santo, en nombre propio y en el de todas las hermanas.

31 de juliol de 1891 (Sarriá-Gerona) M. Xiberta Pbro., comunica al Sr Obispo de Gerona que ha “visitado la Iglesia de las hermanas de la Divina Pastora de esta parròquia, ha examinado lo necesario para la Exposición Mayor y al efecto poseen dosel forrado de raso blanco y custodia de metal plateada con viril dorado”.

1 Vegi’s Registre de la Propietat Urbana, Finca nº 266 de Sarrià de Ter. 2 Dec aquestes informacions a la reverenda germana Mª Carmen Aparicio de la comunitat de Germanes Caputxines de la Mare del Diví Pastor

~

del Col·legi del carrer Bailén de Barcelona, que amb la màxima amabilitat ens ha facilitat algunes dades de l’activitat del Convent de Sarrià de Ter. 3 Corrobora aquesta data, també, CASASSA, Narcís; Aproximació a la història de l’ensenyament a Sarrià de Ter, Sarrià de Ter, 1989.

4

Extret de l’informe de la Congregació de la Divina Pastora que m’envia la germana Mª Carmen Aparicio. M. Cruz Massana; Història del Instituto de la Divina Pastora.

Noves excavacions a la necròpoli romana i visigòtica del Pla de l’Horta Joan LLINÀS i POL, Anna TARRÉS i FARRÉS (Janus, SL)

El total d'esquelets identificats en aquesta necròpoli ha estat de 50, ja que 9 tombes han aparegut buides. 13 de les inhumacions eren infantils de diverses edats i la resta d'enterraments eren d'adults.

Els aixovars En 29 de les inhumacions s'hi han recuperat objectes d'aixovar. Cal dir que les peces trobades conformen un conjunt pràcticament únic a Catalunya (només n'hi ha un de semblant, trobat als anys 40 a Estagell, al Rosselló) d'objectes de tradició visigòtica del segle VI. La majoria de peces pertanyen a l'abillament del difunt (sivelles de bronze i de ferro, fíbules i botons de bronze, un anell, també de bronze...), tot i que en algun cas s'hi han trobat objectes d'acompanyament, com diversos estris de ferro (ganivets, punyals, punxons), a banda de les restes d'un collaret de denes de pasta de vidre, una fitxa de joc de ceràmica i un conjunt de petites monedes.

~

El total de sivelles de bronze ha estat de 28, distribuïdes en 22 enterraments (en quatre Una de les tombes de llosa de pedra, enterraments n'hi havia dues i Les troballes d'enguany, per localitzades en l’excavació de la necròpoli dues més han sortit fora de tant, pertanyen quasi totes a la del Pla de l’Horta. context). 12 d'aquestes sivelles, necròpoli visigòtica. De les 59 fetes de bronze fos, tenen l'atombes que en coneixem, gulla amb una característica totes orientades est-oest, 23 base escutiforme. La majoria són fosses simples excavades a terra i 7 són fosses amb són ovalades, però n'hi ha dues de rectangulars i una de els dos extrems delimitats amb tegulae (teules planes). Hi pentagonal. A vegades aquestes sivelles anaven associaha també 16 caixes de lloses de pedra, 10 tombes que des a uns petits aplics de bronze, també escutiformes, tal alternen les pedres i els fragments de tegula i una tomba com passa en 4 enterraments. Unes altres 4 sivelles tenen feta d'obra de pedres, fragments de tegula i morter de calç.

dossier d’història

A les excavacions anteriors, efectuades arran de la construcció de dos edificis veïns, es van descobrir un total de 28 enterraments i les restes molt malmeses d'una construcció de planta quadrangular, que segurament es tractava d'un típic monument funerari turriforme romà. 19 dels enterraments i la construcció esmentada pertanyien a un cementiri romà relacionat amb la propera vil·la romana del Pla de l'Horta. Els 9 enterraments restants eren d'època visigoda, del segle VI. A l'excavació d'aquest any s'han documentat 51 noves tombes. De totes elles, només una pertanyia a la necròpoli romana, i les 50 restants a la visigòtica. Per tant, la totalitat dels enterraments localitzats fins ara a la necròpoli del Pla de l'Horta és de 79, 20 de romans i 59 de visigòtics.

Finalment, cal esmentar un sarcòfag llis de pedra i una caixa de tegulae.

Foto: Janus SL.

Entre els mesos de maig i juliol de 2006 s'han efectuat noves excavacions arqueològiques a la necròpoli descoberta la tardor de 2004 entre l'avinguda Jacint Verdaguer i el carrer Sant Ferriol, al Pla de l'Horta. Els treballs, sufragats per l'Ajuntament de Sarrià de Ter, s'han centrat a l'espai que properament estarà ocupat per la vorera de l'avinguda Jacint Verdaguer.

45 PdS 58

Fíbula d’arc amb incisions radials i apèndix en forma d’àliga.

Sivella visigòtica amb una placa quadrangular decorada amb incrustacions de vidre.

l'agulla simple, 4 més la tenen de ferro i 5 han perdut l'agulla. Hi ha 3 sivelles de placa rígida (dues amb espina dorsal i una sense decoració) i, finalment, hem de destacar la sivella més espectacular, amb una placa quadrangular decorada amb incrustacions de pasta de vidre.

De les dues fíbules en remarquem especialment una, apareguda ja l'any 2004, d'arc i decorada amb incisions radials i amb diversos apèndixs, dos dels quals en forma de cap d'àliga. Finalment, entre les peces de bronze cal destacar també un anell amb decoració incisa al segell.

~

dossier d’història

Entre les peces de ferro destaquen igualment les sivelles.

Se n'han recuperat 9, totes de forma ovalada. També cal remarcar 7 fulles de ganivet i de punyal, així com diversos punxons o estris de precisió, que han aparegut agrupats únicament en dos enterraments.

46 PdS 58

Finalment, cal destacar la dotzena de petites monedes recuperades en un dels enterraments de l'any 2004, encunyades a la segona meitat del segle IV, i tres denes de collaret de pasta de vidre de color blanquinós decorades exteriorment amb incisions, que segurament formaven part d'un collaret.

La importància de les troballes Tant per la tipologia de les tombes com per les característiques del material arqueològic recuperat, podem situar la necròpoli visigòtica al segle VI. El que no sabem és si els que hi van ser enterrats residien a la mateixa vil.la del Pla de l'Horta -de la qual no tenim dades fermes posteriors al segle V- o bé si residien en un altre indret, ara com ara inidentificat.

La majoria dels aixovars trobats es relacionen habitualment amb població visigoda. Aquesta circumstància ens obre un interessant interrogant sobre la presència de poblament de procedència germànica, que en aquell moment era una minoria que controlava les més altes instàncies polítiques i militars, en una regió on ha estat molt poc documentada. És probaable que aquests objectes siguin el testimoni d'unes circumstàncies excepcionals molt concretes que podrien estar relacionades amb l'excel·lent situació del jaciment a tocar del punt per on l'estratègica Via Augusta creuava el Ter, després de passar pel costat de la muntanya de Sant Julià i el seu castellum i que era, fet i fet, la porta de la ciutat de Gerunda (i, per tant, del corredor prelitoral) per aquells que venien del nord.

BIBLIOGRAFIA

~

FRIGOLA, J.; LLINÀS, J.; MERINO, J. i MONTALBÁN, C.: Excavacions al Pla de l'Horta: la necròpoli de la vil·la romana, Parlem de Sarrià, 51, 2005, p. 39-41 FRIGOLA, J.; LLINÀS, J.; MERINO, J. i MONTALBÁN, C.: La necròpoli romana i visigòtica del Pla de l'Horta (Sarrià de Ter, Gironès), Vuitenes Jornades d'Arqueologia de les Comarques de Girona, Roses, 2006, p. 301-306.

LLINÀS, J. i MONTALBÁN, C.: La necròpoli del Pla de l'Horta, Parlem de Sarrià, 53, 2005, p. 29.

LLINÀS, J.; MONTALBÁN, C.; FRIGOLA, J. i MERINO, J. (2005). La necròpoli del Pla de l'Horta (Sarrià de Ter, Gironès), dins NOLLA, J.M.; CASAS, J. i SANTAMARIA, P. In suo fundo.La necròpoli oriental de la vil·la romana del Collet de Sant Antoni (Calonge, Baix Empordà) i els cementiris rurals de les antigues ciutitates d'Emporiae, Gerunda i Aquae Calidae, Estudi General, 25, Universitat de Girona, Diputació de Girona, p. 195-210.

2a trobada de corals a Sarrià de Ter

Els Cantaires de Sarrià.

El presbiteri de l’església de Ntra. Sra. de Misericòrdia amb els components de totes les corals que varen participar en la segona trobada de corals a Sarrià de Ter.

dotze de juny de 2006 Núria Barbat

Esperem doncs, poder continuar celebrant moltes més trobades musicals tots junts amb aquesta participació i il·lusió, perquè la música, com molt bé deia Zubin Mehta, director d’orquestra indi, “és un parèntesi de pau dins l’agitació dels nostres dies”.

~

Així doncs, a 2/4 de 7 de la tarda començava el concert amb totes les corals ben preparades i afinades. A l’acte van participar-hi la Coral Interval, de Cervià de Ter; la Coral Alosa, de

Girona; el grup Sinèrgia, de Viladamat; el Cor de Montjuïc i la Coral Els cantaires de Sarrià.

Va ser una tarda musical molt agradable, ja que va haver-hi un ampli repertori musical, des de cançons populars catalanes fins a cançons d’arreu del món.

cultura

Començaven a sonar refilets de veus a mitja tarda; eren 2/4 de 6 quan vam començar a assajar els cants conjunts totes les coral que ens havíem reunit a l’església Nostra Senyora de la Misericòrdia aquella tarda, per celebrar la 2a trobada de corals al poble.

47 PdS 58

Lorquiana sarrianenca Quim Curbet Editor

~

cultura

Amics i familiars de Joana Ramos varen recitar alguns dels poemes publicats en el llibre “Lorquiana nortina”.

A la taula, Quim Curbet, Joana Ramos i Assumpció Vila.

48 PdS 58

Sarrià de Ter és un poble que ha viscut sempre a la vora d’un camí molt concorregut. Els seus habitants han vist passar la història d’anada i de tornada, són gent –per definició– de pas, però els que finalment hi arrelen ho fan amb la mateixa força desaforada dels arbres més robustos.

Sarrià no ha quedat arraconat pels avatars de la nostra història moderna, sinó que ha sabut mirar més enllà, en els amplis horitzons de l’economia, de la societat i de la cultura, creant un pòsit que permet el conreu d’experiències diverses que en un altre lloc podrien semblar paradoxals, però que aquí esdevenen comunes.

Joana Ramos és una sarrianenca que escriu, una dona que somia i que recorda. No és fàcil. Diuen que la memòria és el paisatge i que tots els paisatges tenen alguna cosa que recorda un altre paisatge. Escriure és recordar i la Joana ha sabut descriure’ns aquest país etern on encara habita la figura d’un poeta i, amb els ulls d’una dona enamorada, ens el fa visitar pels camins de la lectura, de la poesia i de la passió desfermada. Escriure és recordar, o en tot cas –tal com afirmava un escriptor valencià–, és inventar records.

Lorquiana nortina, editat recentment per CCG Edicions i

presentat a Sarrià de Ter, és un poemari ric i emocionat, fruit de la passió i del goig estètic, dedicat a la figura de Federico García Lorca, però també és la descripció d’un somni, el somni de qui planta obstinadament les flors de la memòria en la terra més fecunda, en l’eternitat de les paraules.

Lorca fou el representant més genuí d’una nova idea d’Espanya més moderna i acolorida, més lliure i més justa, però que sabia mantenir perfectament les seves arrels més profundes en el saber popular. Una altra Espanya, negra i terrible, va acabar amb la seva vida però no amb la seva paraula, perquè les paraules viuen en una altra dimensió, igual que viuran ara les de Joana Ramos.

Els poetes en general tenen sort, perquè la seva veu ressona durant molts anys, fins i tot després de la seva mort.

Federico García Lorca fou un d’aquests, la seva obra, la seva vida i la seva mort tràgica s’escamparen ràpidament, com un incendi per l’herba seca. Aquest llibre ens ha de servir per recordar la seva memòria, però també, i gràcies al ric univers de Joana Ramos, per a iniciar-nos en el camí de la poesia, de la lectura i de la vida.

~

L’església del mar; o com encabir una novel·la dintre la història Josep Brugada

ILDEFONSO FALCONES L’Església del Mar Editorial La Rosa dels Vents Barcelona, 2006

Després dels fenòmens Eco i Yourcenar, en el panorama literari europeu no han parat de sorgir novel·les de recreació històrica, algunes amb més encert; amb més incidència en la documentació històrica que altres i amb més o menys èxit de públic. De les més rellevants en aquests darrers temps tal vegada podríem recordar, Bomarzo de Manuel Mújica Lainez, recreació històrica a l’entorn d’una família del Renaixement italià, els Orsini de Viterbo, o La ciudad de los prodigios d’Eduardo Mendoza, que retrata amb bastant aproximació el creixement de la ciutat de Barcelona entre els anys 1988 i 1929, Els pilars de la terra de Ken Follett, que a manera del veraç i documentat assaig de l’historiador francès Georges Duby Temps de catedrals, recrea amb tota mena de detalls de quina manera, quan i qui construïa les catedrals gòtiques.

~

L’Església del Mar del barceloní Ildefonso Falcones, (La catedral del Mar, en la seva versió original castellana), és un d’aquests darrers èxits editorials que estaria en la línia de la novel·la de recreació històrica ambientada a Catalunya i concretament de la història d’un barri de Barcelona, el barri de la Ribera, en un període, el segle XIV, temps de gran creixement de les ciutats.

A L’Església del Mar,, tot comença amb un casament, el de Bernat Estanyol i la seva muller Francesca, i els abusos que comet Llorenç de Bellera, senyor de Navarcles, el qual fa prevaler el mal ús o dret de cuixa que llegendàriament es permetien alguns senyors feudals amb els seus abnegats

cultura

En el panorama literari dels anys vuitanta, quan el país i la cultura catalana, efectivament començaven –per fortuna- a ressorgir del llarg període letàrgic i de la misèria cultural que van ser els anys del franquisme, van aparèixer en l’escena literària dues novel·les de recreació històrica que van revolucionar la dialèctica i les lectures culturals del moment. Em refereixo a les Memòries d’Adrià de Marguerite Yourcenar i El nom de la Rosa d’Umberto Eco. En aquells moments en què encara les novetats editorials apareixien molt avançadament en llengua castellana i no en llengua catalana, evidentment no vam poder resistir ni la temptació ni la pressió cultural del moment i vam haver de llegir aquestes dues magnífiques novel·les en castellà.

Urgia descobrir-ne el contingut. Recordo que la lectura de les Memòries d’Adrià em causà una gran impressió per la contextura ètica i moral amb la qual Yourcenar va afaiçonar la personalitat de Publi Aeli Traià Hadrianus, un dels darrers emperadors romans nascut a Hispània. La lectura de El Nom de la Rosa va ser diferent, perquè, per bé que es tractava d’una recreació històrica de la vida en un monestir medieval de l’orde benedictina, la novel·la estava pròpiament -capítol rere capítol- farcida d’intrigues i misteris. I no només això, la novel·la d’Eco està repleta de referents culturals que el lector de manera culta i perspicaç, ha d’anar descobrint mentre avança enmig d’un complex laberint d’idees i petges policials per desxifrar. Després va venir la descoberta del Jo, Claudi de Robert Graves, memorable repàs de la singular autobiografia històrica de l’emperador tartamut Tiberi Claudi, nat l’any 10 a. de C. i mort l’any 54 d. de C., que l’autor anglès ja havia publicat l’any 1934 i de la qual es va fer una interessant sèrie televisiva. Aquesta tipologia de novel·les, juntament amb moltíssimes més d’aquestes característiques, han estat qualificades de novel·les històriques.

49 PdS 58

~

cultura

vassalls en la primera nit d’un casament.

A dir veritat, el dret de ius primae noctis, el qual es referiria al dret del senyor sobre la núvia del pagès allitada –segons l’historiador Josep Mª Pons i Guri- no està documentat a Catalunya, de manera que el text de Falcones, per tractar-se justament d’un text novel·lesc, es pot permetre la llicència d’entrar a sac en tota mena de detalls sobre aquest particular i que aquest susdit mal ús, sigui precisament el desencadenant de tota l’acció narrativa. Els inicis de la novel·la farien pensar més en una situació del vassallatge feudal dels segles XI o XII que no del segle XIV. La novel·la, però, està en tot moment ben documentada i cal dir que des del punt de vista de l’anàlisi històrica, és difícil de trobar-hi res que pugui desentonar si exceptuem a l’inici del capítol 19, en què a la primera línia es diu que “Acabava de passar el solstici d’estiu, costava que es fes fosc i els bastaixos treballaven de sol a sol (...)” i unes línies més avall diu que dormien al costat de la xemeneia, (...)” i que “Arnau, també estava cansat perquè no havia dormit bé al costat de la llar”. Com tothom molt bé sap, el solstici d’estiu s’escau per Sant Joan, per tant, encara que fos al segle XIV, no em sé imaginar a ningú que per aquestes dates d’estiu dormís al costat de la llar, ni que aquesta romangués encesa o tant se val apagada. ¿O és que no feia xafogor a Barcelona en aquest segle de bastaixos?

Malgrat aquesta circumstància, el text novel·lesc és progressiu, així que tothora manté la tensió del lector perquè l’acció narrativa rarament mira enrere; els personatges, malgrat les impressionants vicissituds en les quals es troben per ser justament serfs de la gleva, sempre acaben sortint-se de les situacions, per més difícils que aquestes es presentin.

50 PdS 58

En la percepció del lector, la novel·la evoluciona en dos plans, l’un que és la història de l’ascendència d’Arnau Estanyol, infantesa i adolescència, fill d’un vassall anihilat, criat per fortuna a Barcelona, el qual arribarà a adquirir la condició de ciutadà. Per altra banda, el segon pla, que va paral·lel a la vida d’Arnau i cal dir que avança contemporàniament al mateix ritme que la seva maduresa, és el de la lenta construcció de l’església gòtica de Santa Maria del Mar al barri de la Ribera de la ciutat comtal. Enmig del desenvolupament de la vida medieval, certament cruel que els va tocar de viure als qui no ostentaren la condició de ciutadans, Arnau, privat de la seva progenitora, demostra una especial devoció només per una, de mare: la Mare de Déu del Mar. Criat enmig dels tràfecs de la construcció de l’església dels homes del mar, els seus jocs infantils, les seves primeres passions amoroses avancen a l’ombra de la construcció de Santa Maria. Quan Arnau als catorze anys esdevé bastaix de la fàbrica de Santa Maria, el desenvolupament argumental entra en el capítol dels seus atrevits amors amb Aledis. Maria, la filla del blanquer, sedueix, però, de manera profunda el jove, que no pot assolir la mà

d’Aledis, el seu amor passional i impossible perquè el guia espiritual d’Arnau, Mossèn Albert, li apanya el casament.

Capítols més endavant i arribats a les dates de finals de març de 1348, es relaten amb tota mena de detalls els estralls que va ocasionar la pesta a la ciutat de Barcelona. Naturalment Arnau sobreviu a la pesta assistit per una família jueva. La seva muller Maria, en canvi, mor a causa de l’epidèmia. Heus ací, doncs, que després d’aquestes dificultats, Arnau té via lliure per aspirar de nou plenament a la seva llibertat i esdevenir a la fi ciutadà, no només honrat de Barcelona, sinó respectat i membre del Consolat de Mar. Enrolat a les hosts del rei Pere III el Cerimoniós, el nostre protagonista lluita contra els exèrcits castellans de Pere el Cruel. Arnau, a més, esdevé escrivà de la Taula de Canvi i home proper a la confiança del Rei. Aquesta proximitat li permet de recuperar alguna de les seves propietats familiars perquè Bernat Estanyol, el seu pare, constava com a baró de Granollers, Sant Vicenç dels Horts i Caldes de Montbui. La persecució passional d’Aledis, tal vegada una jueva, i el casament a contracor amb una dama de la noblesa, acaba complicant de nou la vida d’un home que durant tota la seva dura joventud ha hagut de lluitar contra les adversitats i els convencionalismes medievals. Al final, per la seva amistat i col·laboració amb els jueus, la inquisició encapçalada per la figura del cruel i temible dominic gironí Nicolau Eimeric, acabaran per posar en evidència el seu enterbolit passat i li complicaran l’existència. El motiu de la seva detenció no esdevé massa clara: heretge?, judaïtzant?, acusat de mantenir relacions amb la seva amant jueva? Se l’acusava de ser fill d’un assassí i d’una bruixa, després que la seva mare va ser violada i el seu pare ultratjat pels abusos del poder feudal. Arnau Estanyol és empresonat a les masmorres i ni el seu germà bastard -que és un frare dominic- aconsegueixen de deslliurar-lo dels sofriments a què l’obliga la inquisició.

Ildefonso Falcones, aprofita alguns episodis del desenvolupament argumental de la dura història d’Arnau Estanyol per farcir el discurs novel·lesc de personatges rellevants i significatius de la història de Barcelona del segle XIV. Naturalment, després dels episodis de la pesta, de les lluites de Pere III contra Jaume III de Mallorca per tal de recuperar de nou l’illa per a la Corona catalano-aragonesa, pren especial protagonisme l’interrogatori inquisitorial al qual el bisbe de Barcelona Berenguer d’Erill i Nicolau Eimeric sotmeten Arnau. Després d’un llarg procés per manca de proves, Arnau és alliberat. La novel·la acaba setze anys després d’aquest procés, el 15 d’agost de 1384, diada en què amb gran repicamentum cimbalorum s’inaugurava l’Església de Santa Maria del Mar i, Arnau, ai las! després de tants esculls i tràfecs soferts en la vida gòtica barcelonina, acaba convertit professionalment en quelcom d’aparença tan moderna com és: agent d’assegurances marítimes!

~

El càntir Dolors Xabé

No és pas que em manquin records grats de la infantesa, en tinc a pilots, molt especialment de la primera infantesa, de quan la meva família no havia sofert cap mutilació, d’abans que quedés esmicolada i escampada com si fos un objecte perillós que calgués destruir per evitar-ne mals pitjors . Però el que vull relatar-vos, malgrat ser trist, és dels més entranyables, d’aquells que resten gravats per sempre més.

~

en tenia ganes. Aquest pensament m’animà a prosseguir la feina. Aquella cosa tan allargassada la podia engreixar … això em permetia retocar les corbes a fi de fer-les més semblants i al mateix temps equilibrar les proporcions.

Bé …. El meu propòsit no quedà pas atès del tot, el que sí succeí fou que el càntir anà creixent fins a ocupar quasi la totalitat del full blanc …..Del tòt i del galet, n’estava força satisfeta, la nansa també es veia ben arrodonida, però el cos continuava un xic guerxo i no vaig trobar la manera d’arranjar aquest defecte.

Resignada a acceptar com a vàlids els contorns, vaig començar a ennegrir l’interior, això m’entusiasmà -el llapis negre m’agradava més que els de coloraines, si més no els que havia tingut al meu abast- i la meva joia augmentava a mesura que el càntir anava prenent vida al damunt del paper: del costat que rebia la llum, ben pàl·lid; la resta, més fosquet amb clapes i venes de diferents intensitats, tal com em semblava que era el model.

El treball quedà enllestit abans d’acabar la classe, però d’haver estat segura de poder tornar a l’escola el dia de la propera secció no l’hauria pas lliurat, hauria provat de ferlo novament, estava convençuda d’aconseguir millors resultats.

Ben mirat, però, estava presentable, era net i polit, i no feia pas de mal veure, si més no pels meus ulls. És clar que estava jutjant la meva obra, i si a això hi afegim que solament tenia deu anys i molt poca experiència en aquest afer, comprenc que la meva opinió no es podia tenir massa en compte.

Amb tot, la decisió estava presa, quan la senyora mestra avià els que quedaven per atendre, degut que s’apropava l’hora de plegar, vaig portar-li el dibuix …….En prendre’l i fixar-hi l’esguard, el seu rostre va canviar d’expressió. Jo no tenia cap experiència en el significat d’aquella transformació, no podia pas endevinar doncs quin seria el seu judici,

cultura

Aquell dia vaig anar a l’escola i ben mirat ho ensopegava, la classe fou especial. Només de començar, la Sra. Mestra va col·locar un càntir de terrissa negra damunt la taula de la tarima – procurant que quedés visible des de tots els angles – i ens convidà a dibuixar-lo. Mentre repartia fulls de paper blanc adequats al menester, procurava animarnos i fins i tot entusiasmar-nos; entre d’altres coses ens digué que el dia de fi de curs muntaria una exposició en la qual aquells dibuixos tindrien un lloc preferent.

Si bé podíem esmerçar-hi el temps que convingués, no calia acabar-lo aquell mateix dia, però jo l’havia d’enllestir, no tenia cap certesa de quan podria tornar a classe, així que sense meditar-ho gaire, i amb tota l’ànima bolcada als meus dits, vaig aventurar-me a provar sort, la demora no m’estava permesa. Quan al cap d’una bona estona alçava la testa per a comprovar els resultats de la tasca començada, m’envaí una mena de desànim …. Sobre el paper blanc un perfil molt tímid volia reproduir els contorns del model; de les corbes parelles, però, no se’n podia pas dir que semblessin bessones, i tot plegar quedava massa allargassat ….. Seguia abstreta en l’anàlisi de l’esbós, quan la fressa d’una cadira que es movia em sobresaltà, la curiositat em permeté veure que una nena s’havia apropat a la professora i li deia quelcom, en resposta la mestressa s’assegué i prenent el full de paper que li allargava l’alumna, va traçar-hi quatre cops de llapis; d’immediat s’alçà una remor de protesta que ben prompte fou apaivagada, la dona s’afanyava a oferir ajuda a tots aquells que tinguessin dificultats. De seguit i a cuit-corrents es formà una corrua d’aspirants a rebre auxili.

No sé quants deurien quedar-ne disposats a valer-se sols, el que sé és que em trobava entre ells, i no solament perquè pensava que rebent ajuda el treball no tindria gaire mèrit, sinó també perquè m’adonava que d’afegir-me a la concurrència desvalguda, m’exposava a no fer el dibuix. I

51 PdS 58

estava esperant que d’un moment a l’altre em digués: -Heus aquí que el carretó sense rodes ha volgut fer via sol.

I és que quasi sempre que anava a l’escola i s’adonava de la meva presència em feia la mateixa observació: “Eres más torpe que un carro sin ruedas“ i jo m’ho creia, i la imatge d’un carretó sense rodes m’acompanyava sovint.

La propera vegada que vaig assistir a classe, ni jo ni ningú es recordava del càntir .

I així, entre campanes i més campanes (primer era la feina, encara gràcies que hi pogués anar de tant en tant), va arribar l’acabament de curs. Hi hagué festa i es muntà l’exposició promesa, amb diversos treballs escolars damunt dels pupitres i els dibuixos penjats a les parets del voltant.

Després d’haver donat tres tombs per l’aula, ja no em quedava cap dubte, el meu càntir no hi era.

D’aquella absència podia haver-me’n adonat al primer cop d’ull, tots els dibuixos exposats tenien trets comuns: un càntir petit, centrat al bell mig del paper blanc. Això no vol pas dir que tots fossin iguals, cal tenir en compte que hi havia alumnes d’edats diferents, i també que els dots pictò-

rics no solen pas trobar-se repartits equitativament. N’hi havia que tenien una gràcia exquisida, el paper sols els servia de fons, en sobresortien; d’altres es veien esquifits, i la majoria no passaven de discrets, els mancava personalitat (bé, això ho penso ara, llavors només veia que res no distingia uns dels altres, suposo que eren fets per la mateixa mà). Si el càntir que havia dibuixat jo hagués estat allà, hauria semblat el pare de tots, o potser seria més exacte dir llur padrastre.

Però no fou pas aquest pensament el que se’m va ocórrer llavors, més aviat va semblar-me que era injust haver menyspreat aquell treball fet amb tanta il·lusió.

I en aquell mateix moment “El Càntir” prengué vida en el meu magí, el vaig veure lliure de defectes, real, a punt d’omplir d’aigua fresca.

Abans d’anar-me’n vaig atrevir-me a demanar a la senyora mestra que em donés el meu dibuix. No li fou possible, l’havia esquinçat (?), reposava per sempre més en el món de l’oblit. Aquesta circumstància féu que no pogués comprovar mai si el càntir en qüestió era tal com l’havia vist el dia que el vaig lliurar, o com el vaig veure quan el vaig enyorar.

AUTOESCOLA

~

cultura

GIRONÈS

52 PdS 58

GIRONA: Av. Jaume I, 36 - Tel. 972 20 27 14 FONTAJAU: R. Xavier Cugat, 52 - Tel. 972 22 12 57 SARRIÀ: C/. Major, 11 - Tel. 972 17 06 52 e-mail: info@autoescolaapsa.com www.autoescolaapsa.com

~

Bogeries sensates, Àngel Garcia

L’escriptor novaiorquès Paul Auster, flamant guanyador del premi Príncep d’Asturies 2006, ens ofereix en el seu darrer llibre Bogeries de Brooklyn una mirada lúcida, irònica i punyent dels habitants que conformen el microcosmos de Brooklyn, el seu barri d’adopció des de fa 26 anys, i que no són gaire diferents als de la resta del món.

Nascut a New Jersey l’any 1947, va tenir uns inicis agitats i desordenats anant d’un fracàs a un desastre, com relata magistralment, i no sense un punt d’ironia, a la seva autobiografia Viure al dia, publicada l’any 1997. Als vint anys s’instal·la a París per evitar anar a la guerra del Vietnam, on malviu traduint autors francesos. Després d’una producció tan intensa com dispersa, a partir dels anys 80 comença a ser reconegut el seu talent amb obres com Leviathan o La trilogia de Nova York, entre d’altres. Ha fet també alguna incursió en el món del cinema, amb els guions de “Smoke” “Blue in the Face” i “Lulu on the Bridge”, que va dirigir ell mateix.

cultura

~

Nathan Glass, un agent d’assegurances d’una important companyia de Manhattan, decideix traslladar-se a viure al barri on va néixer en complir els seixanta anys, amb un divorci a les seves espatlles i un càncer terminal amb una esperança de vida d’un any escàs. Busca, com diu al principi del llibre, un lloc tranquil on morir. Per tal d’omplir les hores, es proposa escriure un llibre, que anomena El llibre de l’estupidesa humana, amb la intenció d’aplegar-hi totes les relliscades, els errors i les ximpleries que ha comès al llarg de la seva vida i també les que ha sentit o llegit a d’altres. Algunes d’aquestes divertides anècdotes ens són explicades al principi del llibre, abans d’una trobada casual amb un seu nebot que no ha vist en set anys. El retrobament amb el nebot Tom Wood que treballa de dependent en una cèntrica llibreria, els fa reprendre la seva pròpia història, compartint sentiments, il·lusions i projectes. S’estableix entre ells dos una relació d’afecte que els farà participar de confidències, peripècies i propòsits impossibles.

Altres personatges il·lustren aquesta miscel·lània, com el propietari de la llibreria, en Harry Brightman, un honrat estafador, un trampós honest, o com diu Nathan “un bandarra espavilat que té l’espurna de la vida”. En Harry, que havia passat dos anys a la presó per una estafa amb obres d’art, aviat l’embolicarà en un nou negoci que els hauria de fer guanyar molts diners, però que té algun punt fosc: “¿El negoci és legal o il·legal? pregunta en Nathan, Il·legal, evidentment. ¿On és la diversió si no hi ha risc?” respon en Harry. La idea, per descabellada que pugui semblar, és falsificar un manuscrit de La lletra escarlata, un clàssic de la literatura americana. Les coses es complicaran força més de l’imaginable, i en Nathan es veurà obligat a contraatacar.

També hi ha la MBP, la Mare Bonica i Perfecta, una veïna casada amb un tal James Joyce (!) i de qui en Tom n’està perdudament (i secretament) enamorat; la Lucy, una nebodeta d’en Tom amb només nou anys i mig, que es presenta a casa seva tota sola provinent del nord del país, que es nega a parlar i que els portarà més d’un maldecap; o l’Stanley Chowder i la seva desimbolta filla Honey, propietaris de l’Hostal Chowder, reconvertit durant uns dies en l’Hotel Existència, una mena d’arcàdia idíl·lica somiada per en Tom i el seu oncle.

L’honor, la traïció, la revenja, la memòria restituïda, la felicitat, el quefer diari, es barregen en una novel·la fresca, divertida i intel·ligent que quan cal no estalvia crítiques a l’administració Bush, i on la quotidianitat dels personatges dóna la dimensió de la seva universalitat. Tot plegat, un deliciós cant a la vida.

53 PdS 58

~

cultura

... misteris entenedors

54 PdS 58

I el que us proposo a continuació no és un llibre nou, però no sempre hem de llegir les darreres novetats editorials. De vegades convé rebuscar per la biblioteca fins a trobar una joia com aquesta.

El misteri del solitari, de Jostein Gaarner ens explica la història d’un pare amb el seu fill d’uns dotze anys que viatgen en un Fiat atrotinat des de Noruega fins a Atenes per anar a buscar la mare, una model que els ha deixat fa vuit anys. El pare, afeccionat als discursos filosòfics, a col·leccionar jòkers i a mamar una mica més del compte, aprofita les parades per fumar una cigarreta i deixar anar alguna reflexió més o menys profunda sobre la seva experiència com a mariner, sobre l’origen de l’univers, el món, la vida, la humanitat, etc., mentre que el fill, que n’és el narrador, se l’escolta amb un posat conformat i un interès relatiu. El viatge transcorre plàcidament dins aquests paràmetres, però les coses es compliquen quan arriben als Alps, on en una benzinera un enigmàtic nan dóna al noi una lupa i els indica que per anar a Venècia han de passar pel petit poble de Dorf. Un cop allà el vell pastisser del poblet, arribat l’any 1946 fugint de la guerra, regala al nen una bossa de brioixos dins un dels qual, el més gros, hi ha un minúscul llibre anomenat “La gasosa porpra i l’illa màgica”, tan petit que per llegir-lo li caldrà una lupa. A partir d’aquí en el llibre s’alternen dos relats: el del viatge i el del llibre del brioix.

En el petit llibre s’explica la història de l’únic supervivent d’un naufragi l’any 1842, que aterra en una illa poblada per uns diminuts i estranys personatges: tots són piques, diamants, trèvols o cors, parlen de manera inconnexa i es dediquen a quatre oficis: vidriers, fusters, pastissers i agricultors. Tenen l’any dividit en 13 mesos --com el número de cartes d’un pal— de 28 dies cadascun (que sumen 364) i en 52 setmanes de 7 dies (que sumen també 364) El dia que falta és el Dia del Jòker. (Curiosament la suma de tots els símbols d’un color fa 91, que multiplicat per quatre colors són 364!) A l’illa hi troba també un adult que li explica la seva història: l’any 1790, 52 anys abans, va naufragar i es va instal·lar en aquell lloc.

Al llarg de la novel·la, el relat màgic del petit llibre del brioix i els esdeveniments del viatge a Grècia, s’aniran barrejant, implicant el nen i el seu pare en una història cíclica. Però allò que fa aquesta novel·la més interessant, a banda de la fascinant trama, són algunes de les reflexions del pare, un home despert que sap mirar al seu entorn i veure la petitesa de l’home i la grandesa del món. A tall d’exemple, un fragment: “Jo opinava que era estrany que les persones que som tan llestes no tinguem més coneixements sobre nosaltres mateixos. Llavors el pare em va dir: Si el nostre cervell fos tan simple que el poguéssim entendre, llavors seríem tan rucs que no l’entendríem. Em vaig quedar força estona reflexionant sobre aquest pensament. El pare va continuar: Perquè existeixen cervells que són molt més simples que el nostre; nosaltres, per exemple, podem saber com funciona el cervell d’un cuc de terra, almenys en part. Però el cuc no ho entén, perquè el seu cervell és massa simple.

Potser existeix un Déu que ens entén a nosaltres, vaig dir. El pare va fer un salt a la cadira. Potser sí, va dir. Però llavors seria tan increïblement complex que no s’entendria a ell mateix”.

I tot això amanit amb algunes lliçons sobre els antics filòsofs com Sòcrates o Plató. De fet la idea d’escriure El món de Sofia, (el llibre que va donar renom a Jostein Gaarner, una entenedora i apassionant lliçó de la història de la filosofia explicada a una noia de quinze anys), va sorgir al final d’El misteri del solitari, quan el noi es proposa buscar un llibre que doni resposta a les preguntes que es formula: Qui som? D’on venim?

En definitiva, un llibre pretesament senzill, com ho pot semblar El petit príncep, però ple de màgia i saviesa que ens recorda que tot al nostre voltant està posat perquè en podem treure un bon profit, o dit d’altra manera, que de tot allò que ens envolta en podem aprendre. Un llibre ple de reflexions d’aquelles que potser, ni que només fos un cop a la vida, tots ens hauríem de fer.

~

1 pas endavant i 8 enrera Eva Bassó i Puig

El curs passat, concretament el 2 de juny, vam rebre la notícia, telemàticament, que el CEIP Montserrat era guardonat pel treball presentat a la convocatòria de La Mostra de Produccions Audiovisuals del Departament d'Educació i Universitats en la modalitat de vídeo i televisió.

D’on va sorgir la idea per a la realització d’aquest projecte audiovisual?

Malauradament, va néixer arran d’una problemàtica que encara pateixen els pobles de Sarrià i Sant Julià: el desdoblament de la N-II i l’AP-7. És obvi que aquesta decisió que va prendre Foment afecta de manera molt directa la nostra població i també la nostra escola.

En conseqüència, la revista Parlem de Sarrià, en el seu moment, va publicar un extens article titulat “ Un pas endavant i vuit enrera “ explicant, amb pèls i senyals, tota la història.

Vet aquí que el número 55 de la revista ens arriba a les mans i vam decidir que des de l’escola podíem pressio-

nar i mostrar el nostre rebuig a través d’un projecte audiovisual.

Els protagonistes van ser els alumnes de sisè de primària i el treball va consistir, a grans trets, en un debat i un manifest rebutjant, però alhora justificant el perquè no de la decisió presa per part del Ministeri.

El procés de treball per part dels alumnes va ser: documentar-se sobre el tema a través d’internet, revistes, diaris, programes, xerrades, ....

Després d’això, se’n va parlar a classe per buscar possibles solucions o, si més no, actuacions que afectessin al menys possible l’escola i el municipi.

A partir d’aquí, es va veure la necessitat de fer un debat amb totes les persones implicades en el procés.

Des dels alcades de Sarrià i Sant Julià a l’alcadessa de Girona, un representant de la Plataforma Salvem Sarrià i un representant de Foment.

Es va triar un bon moderador per tal de conduir el debat de manera activa, respectuosa i amena. Cada alumne/a va haver d’estudiar el seu paper i, per

tant, vivenciar un rol que queda lluny de la seva pròpia realitat.

La dinàmica va ser molt bona, tant pel que fa al públic que feia les preguntes, com als convidats/des que portarien a terme el debat.

No és per dir-ho, ni per posar-nos medalles, ja que el mateix premi ens avala, però el muntatge va ser un èxit.

A més a més, pensem que va ser un projecte molt divertit i alhora molt educatiu per al nostre alumnat.

D’un problema real, actual i molt pròxim, hi hem volgut posar el nostre granet de sorra i esperem que puguem contribuir a replantejar aquesta decisió.

Aquest premi ens ha donat ales per seguir defensant el nostre municipi, el seu entorn social i natural, i, sobretot, la nostra escola.

Per si algú està interessat/da a visionar aquest projecte audiovisual, us podeu adreçar a la pàgina web: http://www.xtec.cat/audiovisuals/mos tra2005

Electrodomèstics i Lampisteria

Josep Comas MOBLES BANY, MIRALLS I AIXETES

SARRIÀ DE TER Girona

~

Carrer Major, 146 • Tel. 972 17 02 52

espai escolar

~

55 PdS 58

Moure’s en llibertat, respecta’m el meu temps.

Marta Graugés, directora del centre Gira-sol a Sant Gregori.

Mònica Singla, directora de L’EBM CONFETTI.

~

espai escolar

“ Al llarg del desenvolupament dels seus moviments, l’infant aprèn no només a girar-se de panxa o a donar tombs, anar de quatre grapes, aixecar-se o caminar, sinó que també aprèn a aprendre.

Aprèn a estar ocupat amb alguna cosa, a agafar interès per alguna cosa, a provar, experimentar. Aprèn a superar dificultats.

Aprèn a conèixer l’alegria i la felicitat, les quals signifiquen el seu èxit, és a dir, és el resultat de la seva pròpia i pacient constància. “ Emmi Pikler

56 PdS 58

Quin moviment veiem en els nens 0 a 3 anys quan permetem el seu ritme ?

• Es comença a desplaçar girant o rastrejant, amb els colzes o amb les mans.

Us presentem l’evolució dels moviments del nen/a quan respectem el seu ritme, sense anticipar-nos, sense presses, no esperant el següent pas, sinó gaudint de cada un. La genètica permet als infants fer aquest procés per ells mateixos.

• Es comença aixecar del terra, mantenint-se sobre un costat (moviments intermitjos, semi-asseguts ).

En aquesta postura pot jugar molta estona i trobar diversos moviments.

• Comença a trobar la postura de quatre grapes i aviat marxarà gatejant i s’enfilarà amb facilitat.

• L’infant està estirat panxa enlaire, pot girar el cap, mou les mans, els peus i l’esquena.

• Comença a girar-se d’un costat (pot estar un temps girant al mateix costat), desprès girarà a l’altre o a tots dos. Els moviments de tronc, cames i braços són més evolucionats.

• Es gira sobre la panxa i torna a la posició d’abans. Pot quedar-se jugant sobre la panxa enfortint el seu tronc, també pot girar desplaçant-se en el terra, fent força amb els braços.

• S’asseu i comença a trobar diferents maneres de fer-ho. Assegut tot el tronc és mòbil i té les dues mans disponibles per jugar • Va de quatre grapes amb mans i peus.

• S’agenolla i torna a seure, o estirarse.

• S’aixeca amb recolzament (paret, barres..) Practica aixecar-se i tornar a terra. Pot donar alguns passos de costat agafat.

• Es manté dret, s’aixeca i torna a ajupir-se • Dóna els primers passos lliures • Camina • S’enfila El benefici de respectar la seva evolució és nota en l’harmonia del seus moviments. Ell mateix arriba a les diferents postures i això li permet tornar amb seguretat, amb un moviment fluid, a la postura d’abans. Tot el que ha après està en el seu registre personal i ho pot trobar sempre que ho necessiti.

Amb el seus moviments anirà coneixent el seu cos (esquema corporal), els seus límits i farà madurà el seu cervell.

Amb els seus desplaçaments ampliarà el coneixement de l’espai i les seves possibilitats.

L’etapa de passar d’estirat a la verticalitat és una etapa dels primers anys i una de les tasques més importants per l’infant que li servirà per tota la vida.

La relació amb l’infant, es construeix durant les atencions individuals (canvi de bolquer, menjar, canvi de roba, rentar cara i mans, bany...). Només quan el nen/a està satisfet, amb un tracte amorós i atent per part de la mare, pare, educadora, sols llavors l’infant petit es mourà i explorarà el món amb alegria.

Alguns dels limitadors que ens impediran trobar aquests moviments.

Hi ha situacions en les que la possibilitat de moviment del nen/a queda molt reduïda. El lloc on el col·loquem (hamaques, caminadors, “maxi-cosi”…) obliga a l’infant a adoptar una postura determinada, sense deixar-li explorar els moviments tant rics que el seu cos permet Què necessita l’infant per moure’s en llibertat?

Gràcies a Emmi Pikler i l’institut Loczy per la seva aportació en el camp de l’infància.

Gràcies a Ute Strub, a través de la qual hem conegut tot aquest treball.

I a la Marta Graguès que ha col·laborat en la realització d’aquest article.

espai escolar

~

Un terra sòlid, millor de parquet, de fusta, que facilita la mobilitat.

Un espai ampli i protegit (parc 2x2 mínim).

Una roba còmoda.

Joguines que el motivin i l’ajudin a explorar (poques i poc plàstic).

Temps, el temps necessari per anar madurant el seu cervell i perfeccionant els moviments .

Un adult que li permeti, que estigui present, que no s’anticipi als seus moviments, que accepti el que hi ha, que no compari, que posi en paraules les accions del nen/a.

Un adult que permeti la seva autonomia amb respecte, amor, molta paciència i confiança en el seu procés.

~

57 PdS 58

La Cooperació, el nostre compromís amb el desenvolupament Roger Casero Gumbau, Primer tinent d’alcalde i regidor de Serveis Socials i Cooperació de l’Ajuntament de Sarrià de Ter.

La cooperació internacional i el co-desenvolupament que fan moltes ongd (organitzacions no gorvenamentals pel desenvolupament) locals d’arreu, més enllà de les grans ongd, són la força transformadora d’un món que cada dia demana amb més urgència retallar les desigualtats. Entitats com el GERD, per exemple, transformen realitats i generen noves oportunitats per qui no les tenen, amb capacitat de superació i, sobretot, amb una empenta admirable i encomanadissa. La sensibilització és necessària, la solidaritat és imprescindible, però si el pas de la presa de consciència al gest és senzill, el pas del gest a l’acció implica un compromís més personal i profund. Des de l’Ajuntament de Sarrià de Ter promovem la sensibilització, fomentem la solidaritat i recolzem la cooperació.

~

solidaritat

Sarrià de Ter ha estat i és, tradicionalment, un poble solidari; un poble que es percep a sí mateix dins un món globalitzat, conscient de les desigualtats que existeixen i compromès en la necessitat de fer-hi front. Un poble amb persones i entitats que al llarg dels darrers anys han treballat a Sarrià de Ter i arreu del món sensibilitzant i transformant consciències i realitats: en Ramon Marcos, l’Àngel i la Morissa Cañigueral, en Pau Fornells o en Lluís Pla han estat i estan compromesos fins al moll de l’ós; Sarrià en Acció i, actualment, el GERD, han treballat, aquests darrers actualment d’una manera molt intensa, per no doblegar-se davant les dificultats i fer, de la seva capacitat d’acció, un motor de desenvolupament.

58 PdS 58

Sarrià de Ter és dels municipis veterans a Catalunya en solidaritat i cooperació, formant part, per exemple, del Fons Català de Cooperació des dels seus inicis com a membre fundador. Tant els alcaldes Jordi Cañigueral i Josep Turbau, com l’equip de govern actual, hem mantingut, més enllà de la necessitat de dotar Sarrià de Ter de serveis, equipaments i qualitat de vida, una mirada crítica i compromesa vers les desigualtats, promovent la denúncia, potenciant la sensibilització i recolzant la cooperació pel desenvolupament. L’agermanament amb el poble d’Aguacatán (Guatemala) respon a l’expressió d’un major compromís vers un poble, una gent, una realitat diferent i llunyana alhora que amb múltiples punts de similitud.

Actualment l’equip de govern seguim amb el nostre compromís vers la cooperació pel desenvolupament, donant suport a entitats i projectes realitzats per sarrianencs. Són quatre els projectes que, amb més o menys intensitat, recolzem des de Sarrià de Ter: l’Agermanament amb Aguacatán, el suport al Poble Saharauí, l’Escola Bilingüe de la Pastoral Indígena Isamis i l’Agenda Llatinoamericana.

A més també col·laborem en campanyes d’emergència, com la del Tsunami del sud est asiàtic l’any passat o, aquest any, per les inundacions al Sàhara Occidental.

Aguacatán, els nostres germans de Guatemala.

El GERD (Grup Editor de la Revista del Discapacitat) ha viscut un procés d’expansió i creixement de projectes aquests darrers anys; el seu local del Centre Cívic la Cooperativa s’anava fent petit a mesura que el GERD anava creixent en volum de projectes, volum de gent. En previsió a les seves necessitats d’espai des de l’Ajuntament vam iniciar, l’any passat, la recuperació de les aules de les antigues escoles d’adults per ubicar-hi el GERD. Amb una inversió de 27.000 € aquests darrers dos anys hem resolt els problemes d’estructura de les aules, les hem reformat, hem millorat els seus serveis i hem suprimit les barreres arquitectòniques, de manera que aquest any el GERD s’hi ha pogut traslladar, disposant, ara, d’un espai amb accessibilitat, ampli i funcional. Des de l’equip de govern ens sentim compromesos amb la tasca del GERD: ens hi hem compromès amb una dotació econòmica per a la seva activitat però també, i tant o més important que aquesta, amb l’oferiment d’un espai en millors condicions que respongui a les seves necessitats per donar cabuda a la seva activitat.

El GERD, des de la perspectiva de l’Agermanament amb Aguacatán, ens ha permès, a través del contacte que tenen amb l’ADA (Asociación de Discapacitados de Aguacatán), obrir una nova via de desenvolupament amb el nostre poble germà de Guatemala. En uns moments amb una certa inestabilitat política, el treball del GERD amb l’ADA ens ha garantit la possibilitat de participar d’un projecte per un centre de capacitació per discapacitats. Aquest projecte, que es troba en una primera fase, requereix l’adquisició d’un terreny per a construir-hi el centre de capacitació, pel què l’Ajuntament de Sarrià de Ter, a través de GERD, hi ha destinat aquest any 8.000 €. Seguirem donant suport a aquest projecte l’any 2007, és el nostre compromís amb Aguacatán i amb el GERD.

“O socialitzem la participació de totes les persones i de tots els pobles en els drets de la vida, a la dignitat, a la llibertat, a l’alteritat, o no hi haurà ni democràcia ni pau”. Pere Casaldàliga. Agenda Llatinoamerincana 2007.

Foto: Família Gonzàlez Pajuelo.

La Handia i la Ma Àngels, amb les seves filles Liesbeth i Míriam.

D’altra banda, a través d’una mancomunitat de municipis, MUNICOPAZ (Asociación de Municipios del Corazón de la Zonapaz), en la que participa Aguacatán, presidida precisament pel Sr. Pablo Escobar (Alcalde d’Aguacatán), iniciarem una relació de cooperació en els seus projectes, amb una dotació, aquest any, de 3.000 €.

Aguacatán ha de seguir sentint Sarrià de Ter com un poble germà, amic, proper i solidari.

El Sàhara, la terra promesa.

Ja hem parlat, en altres ocasions en aquesta revista i en xerrades i exposicions, de la situació política del Sàhara Occidental, de la crua realitat que viuen, des de fa més de 30 anys, els seus habitants i de les condicions dels camps de refugiats. Sense anar més lluny l’any passat la VII Jornada de Solidaritat i Cooperació la vam dedicar al malaurat 30è aniversari de la no resolució de la seva autonomia. El Sàhara Occidental, la terra promesa, els territoris ocupats.

Sarrià de Ter ha estat solidària amb el Sàhara a través de la col·laboració a les Caravanes de productes (hem fet campanyes d’aliments, sabó...), a les colònies o, malauradament aquest any, a les campanyes d’emergències.

Entre el 8 i l’11 de febrer de 2006 van caure fortes pluges sobre els campaments de refugiats saharauís, a la regió algeriana de Tindouf, causant lamentables inundacions.

Segons les informacions provinents del Front Polisario, el 50 % de les cases de tova van quedar malmeses o destrossades, amb un total de 12.000 famílies afectades.

Malgrat no hi va haver, afortunadament ni víctimes mortals ni persones greument ferides, escoles, hospitals, centres de salut i altres infraestructures governamentals es van quedar molt afectades.

~

El nostre compromís amb Aguacatán també ha de passar per recolzar MUNICOPAZ, doncs és a través de les seves pròpies estructures i organitzacions que han de reforçar i enfortir la seva democràcia.

La Hàndia, amb en Rafael i la Ma Àngels, els seus pares acollidors.

solidaritat

Formen part de MUNICOPAZ vuit municipis: Aguacatán i Chiantla del departament de Huehuetenango; Sacapulas, Santa María Cunén, Santa María Nebaj, Villa de Uspantan, i Chicamán del departament El Quiché; San Cristóbal Verapaz del departamento de Alta Verapaz.

La seva naturalesa, en les seves pròpies paraules, la defineixen de la següent manera: “La Asociación de Municipios del Corazón de la Zonapaz, cuyas siglas “MUNICOPAZ”; es una Asociación Civil no lucrativa, solidaria, subsidiaria, gremial en el ambiente municipal, con igualdad de derechos y obligaciones de un voto por afiliado, constituida con el fin de contribuir a solucionar los problemas de los municipios y las municipalidades a través de apoyar integralmente, tanto en el mejoramiento de calidad de vida de los habitantes, en el incremento de sus ingresos, como el fortalecimiento de la capacidad de respuesta de los municipios ante los requerimientos de la población.”

La seva missió l’expressen de manera molt clara: “La Asociación de Municipios del Corazón de la Zonapaz, una instancia intermunicipal y solidaria que contribuye a fortalecer los procesos de gobernabilidad de la región, la capacidad y autónoma de los gobiernos municipales, estableciendo redes estratégicas de desarrollo integral, mediante la capacidad técnica y política, formulación y gestión de proyectos económicos, sociales, culturales, políticos y ambientales que contribuyan a elevar los niveles de vida de la población y fomentando la participación ciudadana desde sus diversas formas de expresión.”

59 PdS 58

Sessió d’aquagim de la tarda del Mulla’t.

L’Ajuntament de Sarrià de Ter va aportar 1.250 € al Fons Català de Cooperació, que va iniciar una campanya per alleugerir els efectes de les pluges sobre la ja de per si situació de vulnerabilitat crònica que viuen els camps de refugiats.

D’altra banda l’Ajuntament de Sarrià de Ter ha donat suport, un any més, a la família d’en Rafa Gonzàlez i la Ma. Àngels Pajuelo, que han acollit aquest estiu, a la Handia, una nena saharauí de 10 anys. L’Ajuntament ha assumit el cost del viatge, 525 €, a través d’un conveni amb l’Associació Girona amb Sàhara.

~

solidaritat

L’escola bilingüe de la Pastoral Indígena Isamis

60 PdS 58

Al desembre de 2004, en la VI Jornada de Solidaritat i Cooperació de Sarrià de Ter, l’Imma Fornells ens va explicar, amb emoció i passió, el projecte de construcció d’una escola bilingüe que estava portant a terme el seu germà, en Pau Fornells, a través de la Pastoral Indígena Isamis (Iglésia de San Miguel de Sucumbíos) al poble de San Miguel de Sucumbíos, a l’Equador. El compromís de l’equip de govern va ser el de donar-hi suport i recolzament, amb una aportació de 1.500 € per l’any 2005, que aquest 2006 hem mantingut amb el mateix import, amb la previsió de seguir-lo recolzant, no només per la noblesa de la seva causa, sinó pel fort compromís que sentim vers la gent de Sarrià de Ter, o vinculada a Sarrià de Ter, que emprèn camins de solidaritat i cooperació com el què ha emprès en Pau Fornells.

Agenda Llatinoamericana: un llibre que remou consciències L’Agenda Llatinoamericana és molt més que una agenda, és un llibre crític, reflexiu i propositiu que afronta les desigualtats del món des de la base, fugint dels discursos oficials. Des de fa anys l’Agenda Llatinoamericana es presenta a Sarrià de Ter, darrerament en el marc de la Jornada de Solidaritat i Cooperació. Però més enllà d’aquest suport, des de l’equip de govern de l’Ajuntament de Sarrià de Ter, i més concretament des de la Regidoria de Cooperació, vam creure necessari donar suport a una campanya que desenvolupa la Comissió de l’Agenda Llatinomamericana com un projecte més del Fons Català de Cooperació: estem parlant de la Campanya d’Anada i Tornada de l’Agenda Llatinoamericana. L’Ajuntament de Sarrià de Ter destina 1.000 € cada any a aquest projecte.

Tal i com expliquen els seus impulsors, “la Campanya d’Anada i Tornada va néixer arrel de la necessitat que es va constatar des d’aquí que l’Agenda, escrita per a Llatinoamèrica analitzant-ne la seva realitat i fent propostes per canviar-la, fos coneguda pel poble llatinoamericà, donat que pel seu preu només era coneguda per algunes èlits intel·lectuals. Així doncs, es va començar comprant agendes per professors, religiosos i líders comunals dels diferents pobles nicaragüencs agermanats amb d’altres de Catalunya. El projecte, però, ha anat creixent i s’han traduït materials al castellà, com el mapa Peters, el darrer discurs o el Calendari Solidari, per poder-los enviar allà; ara, a més, les efemèrides del calendari i els textos que les acompanyen es trien i es redacten entre Catalunya, Nicaragua i El Salvador. També se n’ha ampliat la cobertura i, sempre a

Fotos: Roger Casero

Sessió d’aquagim del matí del Mulla’t.

través de contactes entre les bases d’aquí i les d’allà, s’estan fent arribar l’Agenda i els seus materials complementaris a Perú, Brasil, Nicaragua, El Salvador, Guatemala, Chiapas, Cuba i la República Dominicana; sempre amb la voluntat d’ajudar els nostres germans llatinoamericans a conèixer les causes de la seva situació i a ser-ne els actors del canvi”.

Sarrià de Ter es mulla per l’esclerosi múltiple

Des de l’equip de govern de l’Ajuntament de Sarrià de Ter mantindrem el nostre compromís per seguir fent de Sarrià de Ter un poble solidari, recolzant projectes i entitats, compartint amb fermesa la voluntat de fer un món més just i democràtic i participatiu, promovent la sensibilització, recolzant la cooperació.

~

~

L’Ajuntament de Sarrià de Ter va col·laborar de nou amb la campanya “Mulla’t” de la Fundació Esclerosi Múltiple (FEM), que un any més va ser un èxit de participació i de recaptació.

Al voltant de 450 persones van participar, el passat 9 de juliol, a la jornada que es va organitzar a la Piscina Municipal; al llarg del dia es van fer dues sessions d’aquagim, una al matí i una altra a la tarda, i al migdia els Amics dels Gegants de Sarrià de Ter van fer ballar els Gegants de Sarrià, en Cinto i la Maria.

Entre la venda de material de la (FEM) i les donacions al final de la jornada es va recaptar un total de 956,39 €, que es van ingressar a la FEM per tal que pugui seguir fent la seva tasca d’investigació de la malaltia i de suport social i econòmic als malalts que la pateixen.

Però més enllà de la recaptació, al Mulla’t també es compten els metres nedats pels participants; a Sarrià de Ter la quantitat de metres que es van registrat va ser de 15.335 metres nedats per més de 30 persones de totes les edats.

solidaritat

Des de Sarrià de Ter també som solidaris amb col·lectius de casa nostra que necessiten el nostre recolzament. És tradicional que cada estiu Sarrià de Ter es mulli per l’esclerosi múltiple.

Els Amics dels Gegants de Sarrià de Ter, amb en Cinto i la Maria, també es van mullar, com cada any, per l’esclerosi múltiple al Mulla’t de Sarrià de Ter.

61 PdS 58

Intoxicació per plantes medicinals En els darrers anys hi ha hagut una eclosió de la medicina natural. El consum de plantes medicinals per al tractament de malalties és freqüent, sobretot si es tracta de malalties cròniques. Per altra banda, els joves les consumeixen amb una finalitat recreativa.

A Catalunya, el 42,9 % de la població amb malalties cròniques consumeix plantes com a complement a la teràpia mèdica.

Aquest consum és de 2:1 en dones respecte als homes amb una franja d’edat compresa entre els 40 i 60 anys. El 70 % de la població no ho explica al metge.

Malgrat que hi ha la creença que les herbes medicinals són més segures i produeixen menys dany que els fàrmacs, hi ha plantes que “per se” produeixen intoxicacions molt greus, com la belladona, la cicuta o el baladre. Altres poden donar quadres molt greus per interacció amb fàrmacs d’ús convencional.

Aquesta situació és més freqüent i per això és important conèixer les plantes més emprades, els seus efectes i les seves interaccions més greus.

Les plantes medicinals són aquelles que les podem utilitzar

amb una finalitat terapèutica; de fet, abans de la medicina actual es feien servir pràcticament de manera exclusiva. Actualment, el 25 % dels fàrmacs receptats tenen un origen botànic, com l’aspirina, la morfina, la digoxina o el tamoxifè.

Les plantes són tipificades per la Food and Drugs Administration (FDA) com a suplements alimentaris, per la qual cosa no han de passar control estrictes de seguritat i eficàcia, així com tampoc es controla la qualitat, puresa o concentració.

Adonis

Plantes tòxiques

~

salut

Són plantes que qualsevol persona que les prengui amb una finalitat alimentària, recreativa o comercial experimentarà signes i símptomes que podrien, fins i tot, ocasionar-li la mort.

62 PdS 58

Nom comú

Part tòxica

Efectes

Matallops blau

Arrel

Excitació,formigueig llavis, llengua i gola. Alteracions gastrointestinals. Aturada Cardíaca.

Adonis

Planta sencera

Arítmia, disminució freqüència cardíaca, nàusees, vòmits.

Grèvol

Baies

Vòmits, diarrea, convulsions.

Llorer rosa

Fulles

Vòmits, diarrea, convulsions.

Violer groc

Llavors

Arítmia, disminució freqüència cardíaca, nàusees, vòmits.

Gresolera

Planta sencera

Vòmits, mal d’estómac, retracció muscular, coma.

Tabac bord

Fulla, arrel

Deliri, convulsions, alteracions cardíaques i neurològiques.

Belladona

Planta sencera

Antisecretor gàstric, taquicàrdia, agitació i deliri. Pupil·les grans.

Celidònia

Làtex

Tetània, narcolèpsia, pèrdua de la sensibilitat.

Cicuta

Fulles, fruit

Vertigen, set, fred, diarrees, paràlisi muscular i mort.

Safrà bord

Llavors bulb

Salivació, nàusees i col·lapse cardiorespiratori.

Consolda

Arrel

Hepatotoxicitat amb necrosi hepàtica.

Digital

Fulles, flors

Trastorns digestius, cardíacs i renals.

Herba del verí

Arrel

Excitació,formigueig llavis, llengua i gola. Alteracions gastrointestinals, aturada cardíaca.

Baladre

Rizoma

Hipertensió, nàusees, fibril·lació, vòmits, mal d’estómac.

Herba dels fics

Baies

Alteracions digestives i renals.

Figuera d’infern

Planta sencera

Antisecretor gàstric, taquicàrdia, agitació i deliri. Pupil·les grans.

Veratre

Rizoma

Depressió cardiorespiratòria i hipotensió.

Flor de Pasqua

Planta fresca

Pèrdua de la sensibilitat, trastorns cardíacs, paràlisi músculs respiratoris.

Teix

Fulles

Tremolor, paràlisi progressiva, mort per col·lapse cardiorespiratori.

Figuera del diable, Ricí Llavors

Trastorns gastrointestinals i cardíacs.

Gracíola

Planta sencera

Vòmits, nefritis i insuficiència respiratòria.

Escil·la

Bulb

Arítmia, disminució freqüència cardíaca, vòmits.

Plantes que interaccionen en medicaments El consum d’aquestes plantes pot ocasionar juntament amb la medicació habitual greus problemes de sagnat, cor (infart de miocardi), embòlies, etc.. És important interrogar el pacient abans de fer una actuació farmacològica o mèdica com pot ser en l’anestèsia.

Nom comú

Utilitat

Efectes indesitjables i interaccions

Equinàcea

Refredat comú

Hepatotoxicitat, Ql’efecte dels corticoides.

All

QColesterol, QTA,

Potencia els efectes del Sintrom®,

antiagregant i antioxidant

Ql’efecte d’alguns medicaments per tractar la SIDA.

Valeriana

Sedant i ansiolític

Potencia els efectes dels barbitúrics, millora els símptomes d’abstinència a benzodiazepines.

Vitamina E

Antioxidant i antiagregant

Potencia els efectes del Sintrom®, afecta la tiroides.

Provoca hipertensió arterial amb dosis molt altes.

Èfedra

Vigoritzant

Arítmies i hipertensió arterial

Ginseng

Antioxidant i vigoritzant

Si > 15 g/dia produeix insomni, hipertonia i inflor.

Potencia els efectes del Sintrom®.

Provoca mania juntament amb alguns fàrmacs.

Herba de Sant Joan

Ansiolític i Antidepressiu

Fotosensibilització. Ql’efecte de la digoxina, alguns medicaments per tractar la SIDA.

Gingebre

Antivomitiu i antiespasmòdic

Potencia els efectes del Sintrom®

Ginkgo

Estimula la circulació

Potencia els efectes del Sintrom®

Actitud a emprar davant una persona que pren plantes medicinals

~

~

salut

Quan el metge fa la història clínica ha de preguntar si es prenen plantes medicinals.

S’ha de suspendre la ingesta de plantes medicinals 2 setmanes abans de qualsevol cirurgia programada, per tal d’evitar interaccions perilloses.

La intoxicació aguda dóna quadres clínics molt variats, de diversa gravetat, i per tant la història clínica i les proves de laboratori són molt útils per al diagnòstic.

El tractament ha de ser simptomàtic, ja que no existeixen antídots per a la majoria de plantes.

Hem de deixar de pensar que les plantes medicinals són innòcues i no produeixen problemes.

Davant de qualsevol dubte, consultar el metge o la infermera.

Digital

63 PdS 58

Ioga és l’art d’aturar-se, per poder veure i sentir, per més tard viure i comprendre, necessari per finalment alliberar-se i transcendir

Ioga, per a què?

Portem ja uns quants cursos aquí a Sarrià, duent a terme una activitat cada vegada més coneguda per a tothom: el ioga.

I què és el ioga? Per a què serveix?

La paraula ioga significa “unió” i una de les definicions que trobo més encertades és aquesta: Ioga és l’art d’aturar-se per poder veure i sentir, per més tard viure i comprendre, necessari per finalment alliberar-se i transcendir.

els bloquejos, les tensions...i ens avisa que alguna cosa no acaba de funcionar.

Les assanes, els estiraments, la respiració...són eines que ens ajuden a treballar el cos. Per treballar bé una assana es necessita atenció; una postura és un exerDolors García cici físic i mental alhora, llavors és quan podem trobar la unió entre el cos i la ment.

Es van alternant l’estirament muscular i la seva relaxació.

~

salut

És per reflexionar-hi oi?

64 PdS 58

Aturar-nos, aquí està la clau per al primer pas. La vida que duem ens porta a anar cada vegada més ràpid, a produir, a ser eficients, a destacar en tots el àmbits, a tenir un millor estatus, un millor cotxe, un bon pis, l’ordinador, el mòbil, tot resulta imprescindible i forma part de l’evolució tecnològica.

Però i l’ésser humà, ha evolucionat al mateix ritme?

Per respondre a aquesta pregunta, primer hem d’aturarnos. Això és el que fem quan ens posem a fer una classe de ioga, aturar-nos per experimentar el nostre cos, com està. Què sent, com respiro...hem de començar primer per conèixer-nos a nosaltres mateixos i aquest prendre consciència del nostre cos, ens permet anar observant, veure

La relaxació també és una tècnica important dintre de la classe de ioga, aprendre a afluixar les tensions del cos ens permet poder portar aquesta pràctica en les diferents situacions de la vida diària i a mesura d’anar-ho fent, cada vegada ens és més fàcil incorporar-ho en les diferents situacions de la vida diària. Però com totes les coses, es necessita pràctica, disciplina i una gran dosi de paciència...llavors descobrirem que tot el treball té unes efectes interessants. La vivència de sentir el cos en un altre estat, més relaxat i més tranquil, ens porta a descobrir que això és possible aconseguir-ho.

~

Però el més important de tot és l’experiència de viure-ho.

Om shanti om.

24 hores de futbol pista Sarrià Angel Mesas Mesas Regidor Delegat d’Esports

Enguany s’ha celebrat la 24a edició de les 24 HORES DE FUTBOL PISTA SARRIÀ.

Cada any se’n parla, d’aquest torneig, ja que pocs són tan tradicionals i pocs són els que han aguantat el pas del temps sense gaires modificacions respecte de la seva estructura original. És un torneig on només es lluita per un trofeu. No hi ha diners pel mig, no hi ha regals excepcionals............, només hi ha l’obsequi de dir he guanyat les 24 HORES DE FUTBOL PISTA SARRIÀ.

últimes tres hores jugaran dos partits. En termes tennístics diríem que aquest torneig és el “tie break” per excel·lència.

~

~

esports

En l’aspecte espectacle és fabulós gaudir de vint-i-quatre hores de futbol pista sense interrupció, amb tot l’entramat que això suposa: una pista petiEls voluntaris que ajuden que les 24 hores de futbol pista sigui tot un èxit. ta, fins i tot complicada de jugar-hi, esportistes amunt i avall contínuament, un comitè de competició vetllant pel bon funcionament del torneig, una taula de control controlant faltes, gols, temps de joc, servei de bar És per això que cal fer complet les 24 hores, una reflexió i dir: en publicitat a tot el volrealitat aquest torneig tant del recinte i, el què és, és esport?, és més important, un espectacle?, o és una públic constant totes barreja d’ambdues les hores que dura el coses alhora? torneig. Com entendre, si no, a les tres En l’aspecte esportiu de la matinada compno hi ha cap dubte tabilitzar més de 150 que per a participar espectadors? en aquest torneig cada partit dura quaranta minuts a Realment, tot un espectacle. amb ganes de guanyar-lo, s’ha de temps real de joc, per tant vol dir tenir una preparació física molt que aquests equips acabaran jugant Bé, cada un és lliure d’entendre com bona, alhora que uns bons coneixedos-cents quaranta minuts. I per vulgui les 24 HORES DE FUTBOL ments tècnics d’aquest esport. acabar de rematar el tema, una part PISTA SARRIÀ, el que és segur és Pensem que en vint-i-quatre hores, d’aquests partits es jugaran en horaque l’any vinent tornaran fidels a la els equips que juguen la final acabaris on les temperatures superen els seva cita. ran jugant sis partits, cosa que ve a 33 o 34 graus. Finalment, els dos representar una mitjana d’un partit equips que arriben a la final en les cada quatre hores. A més a més,

65 PdS 58

The Sarrià NewS LA INFORMACIÓ MÉS IN·DEPENDENT EN EL SUPLEMENT MÉS IM·PRESCINDIBLE LA FRASE DEL DIA: Només hi ha tres tipus de persones, les que saben comptar i les que no Homer Simpson Editorial El tema del fonamentalisme islamista està que trina. Primer van ser unes caricatures, a continuació el Papa cita un emperador bizantí i rectifica “donde dije digo, digo Diego”, després s’anul·la la representació d’una òpera de Mozart a Berlín; un professor d’institut francès s’ha d’amagar per dir el que pensa i finalment (?) alguns pobles a València suprimeixen els moros a les tradicionals batalles de Moros i Cristians.

Davant aquesta allau d’intolerància i supèrbia, un grup de ciutadans sensibles han creat una web amb el nom de www.Perdoneu-nosperseraixi.com on podeu enviar les vostres adhesions o els vostres insults, segons de quin pal aneu.

(La Redacció no es fa responsable dels escrits que no vagin signats, i si van signats, tampoc.)

~

news

Eleccions Potser per allò que va dir Cervantes que mai segones parts foren bones, el Govern tripartit ha decidit canviar el nom per Entesa Nacional de Progrés.

Home, la veritat, posats a triar noms n’hi havia de més vistosos, amb més ganxo. Descartat el Trio per les connotacions amorals que té, aquí n’hi van uns quants: El Trident, La Troika, El Triumvirat, El Triangle, El Trípode, El Trifàsic, El Tricorni, El Tricicle, La Trinca o El 3 en 1, entre d’altres.

Si mai han de repetir, ja ho saben. De res.

Sam Enfot, Redactor en Cap (o Viceredactor).

66 PdS 58

Carnet per punts Segons els darrers informes, ara que els pares són responsables de la manca de valors, de la poca educació, de la mala alimentació i d’algun altre disbarat que fan els nens, la Conselleria del ram està estudiant la implantació del carnet per punts dels pares.

Per cada sopar veient la tele, un punt;

si el menjar és pizza i hamburguesa en lloc de verdura i peix, dos punts, i si es menja amb les mans sense fer servir coberts, tres punts. No es descarta que, per recuperar punts, els pares hagin d’anar una setmana a fer de monitors de menjador a l’escola.

La mesura ha estat molt ben acollida per la comunitat d’ensenyants. Els pares, submisos, ho acceptaran. Es desconeix l’opinió dels nens.

Miquel Aula, TSN, Departament d’Educació.

Internacional Corea del Nord ha fet una prova nuclear. Uns altres ximples com els de l’Iran que es creuen amb dret a tenir armament nuclear, com si no quedés prou clar que només els Estats Units poden decidir qui pot i qui no pot fer aquestes proves. Que mira que ho hem dit vegades, eh?

Jeims Ailoviu, TSN, Guasington.

Desmentits -No és cert que la prohibició de fumar al lloc de treball no es pugui aplicar al Rei. -No és cert que els polítics abans d’entrar en campanya, visitin la prestigiosa Corporación Dermoética. I si hi van, a alguns no se’ls nota.

-No és cert que l’FMI hagi convocat unes eleccions lliures i democràtiques perquè els ciutadans puguin votar aquells que realment manen.

Nolasc A. Gat, TSN, Becari.

Curiositats De la mateixa manera que una coma va salvar la pell d’un condemnat (“Perdón imposible, aplicar sentencia” “Perdón, imposible aplicar sentencia”), hi ha qui diu que la famosa frase de Zapatero “Montilla me gusta más” portava una coma.

Pau Gimferrer, TSN, lingüista.

Frases prestades Si la llei de la Gravetat s’hagués d’aprovar al Congrés de Diputats, actualment caminaríem a més d’un metre per sobre de terra.

Jaume Perich (Nacional II) Petició postelectoral Després d’aquestes properes eleccions o les que siguin, si us plau doneu-nos una treva, que la nostra capacitat de resistència és limitada i això ja no hi ha qui ho aguanti...

Amadeu Vot,TSN, Sarrià del Mig. Història L’expresident Josemari Aznar denuncia des de Georgetown que els àrabs que van “envair” Espanya (?) durant set segles, mai no li han demanat perdó. Alguns ens havíem cregut que això de Georgetown era una universitat. Ara no. Ara sabem que és un psiquiàtric.

Segismon Froid, TSN, Georgetown.

Salut Les autoritats sanitàries adverteixen que tenir una gallina en descomposició penjada d’un pont, pot perjudicar greument la salut mental dels vilatans.

Caldria aplicar mesures correctores urgents, com per exemple ficar-la dins una urna en un museu. O llençar-la directament al riu.