Parlem_de_Sarria_50 by GERDS de Ter

Des que l’alcalde de Sarrià de Ter, Josep Turbau, i el regidor de Cultura, Dani Cañigueral, encomanaren a Josep Brugada la continuació de la revista, han passat més de deu anys. La revista d’informació municipal, iniciada per l’ajuntament l’any 1992 amb la capçalera Parlem de Sarrià, era tota una empresa, i va semblar oportú que un grup independent la tirés endavant. Josep Brugada va comptar amb la col·laboració d’un equip de gent a qui agradava escriure i amb persones vinculades amb les entitats i, sobretot, amb l’equip de la ràdio, l’altre puntal d’informació local del poble. Per una d’aquelles coses que passen quan s’inicia un projecte, per aquesta segona etapa de la revista es va posar el comptador a zero, de manera que, en realitat, aquest seria el número 54. La mateixa dinàmica del grup editor va fer més fàcil informar de temes ja passats, la crònica dels fets ocorreguts, però sobretot va posar CONSELL DE REDACCIÓ

DISSENY i MAQUETACIÓ CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA IMPRESSIÓ

número 50 de la segona etapa

èmfasi en l’estudi dels fets històrics que a Sarrià tenien un buit imperdonable. La informació més puntual de cada acte o activitat s’ha convertit en un full mensual que l’ajuntament edita com a Sarrià Actiu. De la voluntat inicial d’una revista bimestral es va passar a 5 edicions l’any i després a revista trimestral, una periodicitat molt més còmoda per a l’equip de redacció, tot i la gruixària que la revista habitualment té. Josep Brugada es va incorporar com a regidor a l’Ajuntament de Girona l’any 1995 i, des d’aleshores, la coordinació de la revista ha anat a càrrec d’Assumpció Vila. En aquests anys la revista s’ha consolidat, ha fet un camí de difícil retorn. Les entitats culturals i esportives, els grups municipals, l’ajuntament, les

escoles, les associacions de veïns, tothom qui vol donar a conèixer les seves activitats i opinió hi té un lloc. Moltes vegades hem parlat de canviar el nom de la revista, fer-lo més neutre, però Parlem de Sarrià ja forma part del nostre patrimoni cultural i, tot i que sempre s’ha dit que beu de les revistes precedents, Carrilet i Poble, el cert és que aquest és el projecte de revista municipal de més durada, més envergadura, més professional i també el més reeixit. Aquest és un número especial i per celebrar aquesta efemèrides presentem la nova maquetació, disseny de Sandra Colomer del taller de David Coll, amb una estètica més amena i actual. La portada ha estat realitzada expressament per l’artista Montse Costa, que

Ivan Bustamante, Josep Brugada, Joaquim Carreras, Dani Cañigueral, Joan Casals, Roger Casero, Àngel Garcia, Quim Llunell, Gregori Montgé, Josep Rodeja, Assumpció Vila. Estudi Gràfic David Coll · 972 220 154 Toni Ruscalleda Impremta Montserrat.

HAN COL.LABORAT EN AQUEST NÚMERO

Narcís-Jordi Aragó, Josep Turbau, Roger Torrent, Helena Cros, A.V. Sarrià de Dalt, Àngel Mesas, Lluís Aymerich, Fundació Ramon Noguera, Raimonda Coll, Núria Valls, Carme Romero, Núria Senen i Mònica Sala, Quim Valentí, Neus Mercader, Francesc Ramió, Victòria Padrosa.

SUBSCRIPCIÓ ANUAL TIRATGE E-MAIL PORTADA

LA REVISTA JA ÉS A INTERNET:

www.sarriadeter.com

1.500 exemplars. revista@sarriadeter.com

Tema de portada Festa Major Ajuntament Entitats Entrevista Cultura Recull 25 portades Solidaritat Espai escolar Salut Natura Esports La cuina del xef Cartes al director Entreteniments

4 8 16 23 25 27 33 45 48 52 54 57 63 65 66

disseny de l’artista Montse Costa

NOTA: La revista l’edita el grup G.E.R.D.S. de TER (Grup editor de la revista de Sarrià de Ter, Consell de Redacció) amb el suport i financiació de l’Ajuntament de Sarrià de Ter.

Pa p e r g r o c 10 0 % r e c i c l a t de PAPELERA LA CONFIANZA SA. Dipòsit Legal: GI-255-94 - ISSN 1139/9732

El consell de redacció de PARLEM DE SARRIÀ no es responsabilitza necessàriament de les opinions signades.

AGRAïM LA COL·LABORACIÓ DE LES ENTITATS COMERCIALS

10 E

Sumari

Parlem de Sarrià ~ 50

Ajuntament de Sarrià de Ter, Diputació de Girona.

Sens dubte que ens agradaria fer 50 números més o els que calguin. Quan es parla de futur d’una revista d’aquestes característiques s’ha de comptar amb el concurs de molta gent. Del mateix ajuntament, que paga la despesa, de la colla de lletraferits que habitualment escriu articles de cultura i dels representants de les entitats que puntualment ens fan arribar fotos i la crònica de les seves activitats. L’equip de redacció de Parlem de Sarrià té encara un projecte pendent, el de recopilar en format de llibre tots els articles d’història i natura publicats al llarg d’aquests anys. Ens cal esforçar-nos més i per això comptem amb el vostre suport i, és clar, amb la vostra crítica.

editorial ~

AGRAÏMENTS

fou durant molts anys professora de plàstica de l’escola Montserrat. També inclou un resum de les darreres 25 portades, per tal que es pugui seguir l’índex dels darrers números publicats.

intel·ligència i la convivència La

Parlem de Sarrià ~ 50

~ tema de portada

Narcís-Jordi Aragó

Una esquela profusament repartida pel poble l’any 1976 anunciava que Sarrià de Ter havia mort, víctima del decret d’annexió a la ciutat de Girona. Però aquell paper necrològic obria, en la seva última ratlla, una escletxa d’esperança: “Esperem la seva resurrecció l’any de l’autonomia”. I, en efecte, la resurrecció va arribar. Obtinguda la segregació, Sarrià va recuperar la identitat, va espolsar una contaminació ambiental que semblava congènita, es va dotar de nous equipaments i serveis i va donar passos de gegant en el terreny urbanístic fins a modificar radicalment la seva fesomia.

lectricitat i tants d’altres. Aquests papers, que tenen interès molt més enllà de les fronteres locals, ajuden a consolidar el passat del poble i van configurant els trets bàsics de la seva identitat col·lectiva.

La nova realitat de Sarrià va exigir ben aviat un òrgan d’expressió i de comunicació, una publicació que fos alhora el pregoner de les activitats i el mirall dels canvis; que informés de les novetats i que reflectís les reaccions de la gent. Així va néixer Parlem de Sarrià- títol transparent i entenedor com cap altre- amb el designi de ser quelcom més que un butlletí municipal més o menys camuflat. Des del primer moment va afirmar, en el subtítol, la voluntat de ser una “revista de cultura i informació local” i va saber alternar equilibradament el conreu d’aquests dos camps.

Però paral·lelament a aquest “treball de la intel·ligència”, Parlem de Sarrià s’ha exercitat també en el front informatiu i ha fet el que en podríem dir el treball de la convivència. Ha donat compte dels acords de l’Ajuntament i de les discrepàncies de l’oposició, ha donat veu a les associacions i entitats i ha estimulat la creació artística, les activitats esportives i la vida social. Tot el que ha passat al poble ha tingut a les seves pàgines el ressò pertinent i la traducció adequada. Al seu redòs hi ha crescut una població més viva, més conscient del que és i del que vol ser, més preparada enfront de les amenaces i dels reptes pendents. És així com la revista, a més de fixar el passat es dedica a construir el futur.

En el seu projecte utòpic de Les viles espirituals, Gaziel deia que totes havien de tenir “revistes que aportessin una contribució permanent al treball de la intel·ligència”. Parlem de Sarrià ha fet aquesta contribució amb els seus dossiers d’història, memorables per l’exhaustivitat, el rigor de la documentació i l’atractiu del tractament: el del carrilet, el del pont de l’Aigua, el de les fàbriques de paper, el de l’e-

Puntualment, tenaçment, els responsables de Parlem de Sarrià han conduït la revista fins al número 50. Els suposem disposats a publicar-ne altres tants, perquè l’exigència essencial del periodisme és la d’oblidar cada dia l’exemplar d’avui per projectar i realitzar el de demà. Esperem que, en el compliment d’aquesta trajectòria, trobin sempre- com avui- l’admiració i l’encoratjament dels lectors. ~

El número 50, o 54 números

Josep Turbau i Serrat Alcalde de Sarrià de Ter

Era el setembre del 1992 quan apareixia el primer número del butlletí d’informació municipal, amb la voluntat de donar informació als ciutadans de Sarrià de Ter d’allò que des de l’ajuntament s’anava impulsant i materialitzant.

Des del lloc de responsabilitat i privilegiat que m’ha tocat viure i veure la història de la revista, no tinc més que paraules d’elogi i agraïment per a tots aquells i aquelles que al llarg d’aquest temps han fet de la revista PARLEM DE SARRIÀ un element aglutinador, crític amb el poder local, pont de diàleg, difusor del coneixement de nous elements de la nostra cultura i de les noticies i esdeveniments més rellevants de la nostra història local. Per molts anys! ~

La portada del primer número la vam encarregar a l’Emília Xargay un dia que ens visità a la Biblioteca. Allà ens va preguntar com es diria el nou butlletí que volíem editar des de l’ajuntament. Com que li vam dir que no teníem cap nom pensat, ella va proposar el de “Parlem de Sarrià” i és per això que a la portada del primer número hi ha un dibuix de l’Emília que representa un grup de gent parlant, parlant de Sarrià.

Al llarg d’aquests més de dotze anys crec que la revista Parlem de Sarrià ha tingut una bona acollida per una part de la població de Sarrià i de persones simpatitzants amb el nostre poble, que per una raó o altra s’hi senten vinculats. La revista dóna fe del que passa a casa nostra, fa de notari dels fets més rellevants de la vida pública local i va escrivint la nostra història, intercalant valuosos articles de caire cultural i reculls d’estudis locals. Per això porta el subtítol, des del novembre de 94, de cultura i informació local.

tema de portada ~

Ara, amb aquest que tenim a les mans com a número cinquanta, en realitat el cinquanta quatre, de la revista PARLEM DE SARRIÀ, ja que hi va haver quatre exemplars, apareguts el setembre i el desembre de 92, i el març i el maig del 93, que ja tenien aquest nom. No va ser, però, fins al febrer de 94 que s’organitzà un consell de redacció aliè a l’equip de govern de l’ajuntament i es converteix el butlletí d’informació municipal en revista de cultura i informació local. En aquell moment passà a fer-se amb regularitat bimestral i posteriorment, trimestral.

Una de les crítiques que rebia periòdicament la revista per part de Mossèn Domingo Casanellas era que sortia amb periodicitat insuficient per incloure notícies d’actualitat i que la informació que es donava era més de cròniques d’esdeveniments ja passats que no pas d’informacions puntuals. Va ser per això que es van inserir els fulls de color groc amb els reculls de premsa.

Parlem de Sarrià ~ 50

En la salutació d’aquell primer número es manifestava l’interès que el butlletí fos una eina de participació viva, de diàleg, de crítica i controvèrsia, proposàvem el repte, a les entitats ciutadanes i als ciutadans, de fer una revista participativa, una eina aglutinadora de les forces vives del nostre benvolgut poble.

Fer una revista i que surti regularment i puntual té certes dificultats i no és fàcil, d’aquí ve la importància de celebrar la publicació del número 50 (o 54). Han passat dotze anys des de la publicació d’aquell primer número i la revista ha anat sortint regularment a partir del cinquè número en què es va constituir aquell Consell de Redacció i una nova entitat, El Grup Editor de la Revista de Sarrià de Ter, que al marge de l’ajuntament s’ocuparia de l’edició de la revista, tot i que del cost continua fent-se’n càrrec l’ajuntament.

Tastets del poble Roger Torrent i Ramió Regidor i portaveu d’ERC

El “fast food”: ràpid de fer, ràpid de menjar, ràpid de digerir, no és només un model alimentari, és un modus vivendi. I en aquestes dates en què el que prima és la immediatesa i en què es venera la rapidesa, la brevetat constitueix una norma.

Parlem de Sarrià ~ 50

~ tema de portada

Tot, també la informació, ens és servit a contrarellotge (ara i aquí!) i sense temps per degustar, sense temps per assimilar, sense temps per fer el rotet. Tant és així, que en aquests temps que corren – o més aviat, que volen-, la perdurabilitat, per escassa, és absolutament meritòria. Tots plegats ens hem lliurat de manera incondicional i exagerada a la cultura del zàpping. En aquest món on tot té un consum immediat, el record dura el temps just fins que un altra notícia-estímul ens arrossega a una nova escena. Es per això que participar d’un projecte que va començar amb el sofregit, que ha fet la xup-xup i que a cada nova entrega es degusta amb la justa paciència i expectació (poc o menys dissimulada) dels bons plats, és un motiu d’orgull. Escric en el 50è número de la revista “Parlem de Sarrià”, fet que vol dir que abans de les meves aportacions, des que es va iniciar aquesta aventura, hi ha escrit molta altra gent (espero que simultàniament i després de mi, n’hi escrigui molta més). Tothom hi ha anat aportant el seu ingredient, tothom participa d’una recepta que es fa a moltes mans. És precisament la suma de totes aquestes aportacions que, de fet, ha convertit la revista “Parlem de Sarrià”, en la crònica del poble. Número a número, a través de les pàgines i els articles, recorrent les notícies i les paraules es recull l’actualitat del poble, es deixa palesa l’activitat de les associacions, entitats, clubs i dels veïns i veïnes de Sarrià. I és que parlem d’un projecte històric que beu d’experiències com els precedents “Poble” i “Carrilet”, però que es projecta al futur com un exercici historicista, no en va, entre tots anem deixant constància del que som ara. Però també del que érem. I és que mitjançant els reportatges històrics aprofundim en el plaer de la lectura i en el descobriment de la nostra memòria com a poble. De fet, com a la cuina tradicional, pas a pas anem construint un receptari propi amb els ingredients que ens són naturals i les maneres de

fer que ens són innates. I com el que quan menja (si l’àpat s’hi presta) parla de menjar, des de Sarrià parlem de Sarrià. Parlem de Sarrià i en fem un retrat complex i detallat, tal com és el poble. Un fet absolutament necessari, si tenim en compte que la majoria de vegades el ritme que segueix, com el Món en general, és massa precipitat. Davant d’això, correm el risc de no saber posar per davant les voluntats als fets. Perquè a cada dia, a cada moment que passa, el poble viu més i més ràpid. Sarrià cada cop canvia més de pressa i potser hem d’aprofitar totes les oportunitats i espais que tenim per a pensar com el volem, el nostre poble. És per això que des d’ERC hem aprofitat aquest racó escrit per desgranar, número a número, un dibuix pel Sarrià del futur.

I aquest és, segurament, el paper de la bona premsa local, oferir espais per a la reflexió, ser una plataforma per a totes les vistes del poble. I fer-ho sabent-se distanciar de les grandiloqüències dels grans mitjans, o fins i tot de les “porqueries” dels grans canals. Però també i sobretot sabent-se allunyar de la immediatesa pròpia del ritme de la majoria dels mitjans de comunicació. És degut a això que el “Parlem de Sarrià” no caduca. Cap número no es llença sinó que es conserva. Es desa a la lleixa o, més ben dit, es desa a la tauleta de nit com aquell lllibre que de tant en tant retrobem, i en llegim una petita part, però del qual mai en perdem el fil. I és que, de fet, anem resseguint la història de Sarrià. Per tot plegat, cal que ens felicitem per haver fet 50 números del “Parlem de Sarrià” i ens encoratgem a fer-ne molts més en el futur. Perquè en l’època del “fast food”, allò que es fa a consciència, es menja amb tranquil·litat i es paeix amb calma, fa més profit. ~

PAPER-VIU

ATENCIÓ

Av.de França, 183 - 17840 Sarrià de Ter Tel/Fax. 972 170 970 VINE TAMBÉ I VEURÀS ELS NOUS SERVEIS QUE US OFERIM: ● ● ● ●

ESTÀS DE SORT...

● ●

TINDRÀS UN 10 % DE DTE. EN LES TEVES COMPRES EN PAPERERIA I REGALS. I UN 5 % EN MATERIAL FOTOGRÀFIC...

● ● ● ● ● ● ● ●

VINE I COMPROVA-HO A:

LA LLIBRERIA DE SARRIÀ

● ● ●

SAMARRETES AMB ESTAMPACIÓ ULLERES DE SOL FOTOS CARNET RECÀRREGA MÒBILS PREMSA I REVISTES ENQUADERNACIONS I PLASTIFICACIONS TARGETES DE VISITA FOTOCÒPIES BLANC I NEGRE I COLOR, I SERVEI DE FAX MARCS A MIDA MARCS I ÀLBUMS DE FOTOS MATERIAL FOTOGRÀFIC I REVELATS MATERIAL D’ OFICINA I ESCOLAR JOGUINES I REGALS CONTES I LLIBRES INFANTILS MOTXILLES, CARTERES, PARAIGÜES, … PILES I LOTS DETALLS COMUNIONS, ANIVERSARIS, ETC…

Fem poble!

DE DILLUNS A DISSABTES DE 8,30 a 13,30 i 16,30 a 20,30 - DIUMENGES I FESTIUS DE 8,30 a 13,30

tema de portada ~

F.C. SARRIÀ, U.E.SARRIÀ, AMPA (ASSOCIACIÓ DE PARES) C.E. JOVENTUT CELRÀ

Parlem de Sarrià ~ 50

SI ETS SOCI D’ALGUNA D’AQUESTES ENTITATS:

Estampes del pregó Josep M. Sansalvador i Provensal

Parlem de Sarrià ~ 50

~ festa major

Cantada d’havaneres a càrrec del grup Xarxa. Foto: Quim Llunell

Si per la Mare de Déu d’agost a les set ja és fosc, per Sant Gil, l’u de setembre, encara ho és més. A les nou del vespre, a l’ hora del Pregó, el carrer Major està prou ben il·luminat i es comença a flairar ambient de Festa, però aquest any tampoc s’ha pogut recuperar la balconada de l’Ajuntament per poderlo pronunciar. El temps s’aguanta i ja és un gran què, però no s’ha volgut córrer el risc d’haver de fugir per cames davant un ruixat inoportú. No hi ha manera; fa uns anys que l’estiu té data de caducitat per aquestes diades. Dues senyores -grans, però que fan goig- han anat a la perruqueria,

aquesta tarda. Van molt ben pentinades i caminen lleugeres cap al pavelló, saludant els veïns i manant la pressa, amb simpatia, als que fan tard : Vinga, vinga, que feu tard ! Ja venim, ja venim –contesten els altres. A la que més corre se li veu una mica el viso. Poca cosa: un dit a tot volt de la faldilla. És el que sol passar quan es va tan just de temps. La pista del pavelló torna a fer funcions de pati de butaques. Hi ha tot un mar de cadires de fusta plegables amb les inicials E.C. pirogravades. Amb el so de les gralles, arriben els gegants i tota la comitiva, i el públic

va procurant-se seient. Una senyora insinua a la seva veïna de cadira que li sembla haver vist allí al fons, en la penombra, la Mari Pau Huguet … Ara pla! -contesta l’altra- La Mari Pau Huguet! No, dona … Tu vols dir la Maria de la Pau Janer, aquella de Menorca que surt per la tele . Això, això,… Aquesta ! Què hi fa aquí? Voleu dir que és ella? L’alcalde, senyor Turbau, anuncia i presenta els pregoners: els Percuter’s, un actiu grup jove que més que una promesa ja és tota una realitat en el camp de la percussió. Ja es veu a venir que aquest any el pregó serà de poca lletra. Fan una

La tradició mana que amb les havaneres se serveixi un bon cremat. La Comissió de Festes s’hi va esmerçar de debò. Foto: Quim Llunell.

A coll del seu pare, una nena petita fa cara d’estar atabalada per la traca que ha posat punt i final a l’actuació dels Percuter’s. Pregunta a la mare si faran més focs artificials i troba ben estrany que aquells músics toquin sense solfa. La mare pensa que ja torna a ser Festa Major, que ja som a setembre, que d’aquí a quinze dies la mainada torna a l’escola i que avui el pregó ha estat ben diferent. Fins i tot li ha semblat curt. De fet, fa anys que no hi havia hagut un discurs tan pirotècnic. ~

Dues filades més endavant, un matrimoni d’uns quaranta-i-pocs s’acomiada dels companys de seient. Han d’anar marxant: tenen convidats. A la taula i al llit, al primer crit. No podran quedar-se al recital d’havaneres que oferirà el grup Xarxa, ni al posterior cremat. Sembla que els cunyats hi van a sopar, però que no han pas volgut trencar-se el cap i que menjaran unes pizzes, que ella ja té a punt de ficar al forn. Per

beure, xampany rosat de Peralada, ben fresquet, que ara passa molt bé i fa festa. Ella ho ha llegit no recorda on: en Dalí l’oferia als seus convidats a Port-Lligat. Ell, contrariat, opina que per quedar bé de debò hauria estat millor un vinet italià que descobrí fa quinze dies en un sopar de feina, però que allà ella i l’any Dalí i que ell ja n’està ben tip. D’en Dalí, s’entén.

festa major ~

El ritme que transmeten amb els instruments i la força del seu missatge és trepidant. Per uns moments ens sentim tots plegats mentalment transportats a una vibrant rua conduïda per Carlinhos Brown, sense haver-nos d’aixecar del seti. Estintolat als genolls de sa mare, un

nen d’uns cinc anys menja patates fregides, de “xurrero”. A la bossa hi ha Sant Narcís dibuixat amb les mosques. Porta, el nen, una samarreta de color groc llimona amb la inscripció BRAZIL al davant i el número 10 al darrera. Quan s’acaba les patates, té les manetes olioses i se les eixuga amb la samarreta, sobre les lletres B i L simultàniament. És l’any del Fòrum, i l’efecte Carnaval de Bahía aconseguit és sorprenent.

Parlem de Sarrià ~ 50

exposició breu i animada de les qüestions d’actualitat que afecten el poble, però la finalitat de la seva crida és la de convidar-nos a fer un parèntesi i disfrutar, a viure intensament la Festa. O sigui que … a percudir!. Tres nois i una noia, joveníssims, eixerits i polifacètics : estudiants, percussionistes, músics, il·lustradors, dibuixants de còmics, escriptors …Semblen Leonardos da Vinci del segle XXI. Leonardos? Jo acabo de llegir El Codi Da Vinci i encara el tinc fresc. A veure si les inicials E.C. marcades a les cadires són alguna mena de missatge encriptat …

concert memorable Dani Cañigueral Viñals

Parlem de Sarrià ~ 50

~ festa major

L’orquesta Selvatana està formada per 10 músics i quatre excel·lents cantants. Foto: Quim Llunell

Enguany el concert de la Festa Major va superar les expectatives; l’Orquestra Selvatana va apostar per un espectacle diferent i innovador en els concerts de Festa Major i cal dir que van encertar l’aposta. En comptes de fer el típic concert, limitant-se a lligar diferents peces catalanes i d’arreu del món, van dissenyar un espectacle on es combinava la música i l’escena en un recull de sarsueles i peces d’òpera. El concert es va encetar amb una traducció pròpia del cor dels esclaus del Nabuco, de Verdi, continuant amb fragments de sarsueles de Vives. Un del millors moments va ser la interpretació del Carnaval de Venècia, on es barrejaven els sons de l’orquestra i el de la cobla; amb un espectacular arranjament on el tible i la tenora van prendre un gran protagonisme. Van continuar amb peces molt conegudes d’òpera, on ens acompanyaren personatges emblemàtics com Fígaro i Madame Butterfly. Els cantants anaven caracteritzats, actuaven i explicaven els seus personatges, tot demostrant el seu talent també en el món dramàtic. També hi va haver peces instrumentals com per exemple un conegut vals-jota arranjat per ells mateixos, on es van lluir els trombons i les contundents trompetes.

L’última part va estar destinada com en molts concerts a música catalana: Cançó d’amor i de guerra, Virolai, Rosó, Paraules d’amor, Ara que tinc vint anys, La Santa Espina... però la cançó que més va fer vibrar i emocionar al públic va ser “Barcelona” de Fredy Mercury, on el cantant Robert ens va delectar amb una interpretació plena de passió. El concert s’acabava amb La Senyera, que fa fer aixecar de nou el públic del

seient... però òbviament hi va haver dos bisos finals que van fer cantar el nombrós públic: Amigos para Siempre i Girona m’enamora. L’orquestra estava composta per 10 músics molt professionals i per quatre excel·lents cantants de diferents característiques, que s’adaptaven bé als diferents temes interpretats. El director, a part de bon pianista, també va resultar un bon presentador i animador de la vetllada. La il·luminació estava molt ben treballada i coordinada per oferir un espectacle sorprenent. Igualment cal valorar molt l’escenografia i la cura en el vestuari dels personatges. Però el so, malgrat la seva potència, a vegades tenia alguna petita distorsió i descompensació.

En general tothom va sortir satisfet per l’espectacle musical i molts estaven sorpresos agradablement per la novetat que va suposar aquest tipus de concert a les nostres comarques. En definitiva, cal felicitar la comissió de festes per haver fet aquesta aposta per a la bona música en un dels moments de l’any que més gent ve a veure un espectacle musical a Sarrià. ~

Sobre rodes Helena Cros Mundet Fotos: Quim LLunell

Neix un nou estil de festa major, una festa viscuda més des dels barris. Sarrià de Dalt, que l’any 2003 va posar en pràctica la primera mostra d’espantaocells i que s’ha consolidat aquest any 2004 doblant el nombre de participants, ha volgut anar més enllà, organitzant una baixada de carretons que ni els més optimistes pensàvem que tindria tant èxit de públic.

Nou esplèndids prototips creats amb enginy i il·lusió van fer que els assistents gaudíssim d’allò més del primer dels actes de la Festa Major de Sarrià de Ter:

festa major ~

Però això no s’acaba aquí, perquè l’any vinent esperem més participants amb una baixada més engrescadora i sense perdre l’enginy que els participants hi han posat aquest any. ~

Parlem de Sarrià ~ 50

El citroën volador El trincador Autobús petit El coet El burro català Ambulància F-1 Tronco mòbil Visca el Barça

Percuter’s Aquest any el pregó de Festa Major ha anat a càrrec dels pregoners més joves (entre 16 i 19 anys) que ha tingut mai Sarrià: els Percuter’s, un grup sarrianenc de timbalers que va néixer l’any 2003, amb una curta però prometedora carrera. El pregó va ser sorollós, festiu, lúdic i amb sentit de l’humor, per això des de la Revista hem cregut que la persona més adequada per fer-los l’entrevista havia de ser l’intrèpid redactor del The Sarrià News, Sam Enfot, també pregoner l’any 2002.

Parlem de Sarrià ~ 50

~ festa major

Sam Enfot

No tinc gravadora (al News tenim poc pressupost), així que us demano que em contesteu a poc a poc per poder-ho agafar tot. De tota manera, si hi ha alguna resposta que no m’agradi, també pot ser que la canviï. Però comencem l’entrevista amb serietat. Després ja veurem com l’acabem. Presenteu-vos, si us plau. Edgar Massegú, Nerea Guisasola, Isaac Rodríguez i Jordi Sala.

Com vau plantejar i treballar el tema? E.- Volíem innovar. Ens vam llegir els sis pregons anteriors per no trencar massa amb el concepte de pregó, però volíem fer-ho diferent. I.- Vam elaborar un guió i a partir d’aquí vam establir una agenda d’assaigs. Ens interessava molt treballar els aspectes més teatrals i introduir-hi tocs poètics, d’humor, musicals, etc.

Com neix el grup Percuter’s? I.- El grup va néixer el 2003, a la primavera. Provenim del moviment geganter, dels Amics dels Gegants de Sarrià de Ter, de la colla Fal·lera Gironina i de la Banda d’en Pere Botero. E.- Tu ens has dit timbalers. Ens agrada més definir-nos com a grup de percussió musicoteatral obert a qualsevol influència artística. Som un grup canviant, i no ens posem límits.

El pregó era previst fer-lo des del balcó de l’Ajuntament i a última hora es va decidir traslladar-lo al pavelló. Amb quins obstacles o inconvenients us vau trobar? I.- Ens va afectar molt. L’escenografia era pensada per a l’Ajuntament i una hora i mitja abans vam haver de canviar moltes coses, però el resultat ens va omplir molt. N.- L’entrada nostra des del darrera es va haver d’improvisar... E.- També els focs d’artifici, que estaven previstos per a dalt del teulat, es van haver d’adaptar, i uns canons de confetti es van suprimir per raons acústiques i de fum. Però després vam estar contents d’haver-ho fet al pavelló.

Quan us proposen fer el pregó, què sentiu, pànic, satisfacció...? I.- Res. Ens vam quedar en blanc, i després van començar a venir coses, idees. N.- Molta vergonya. Penses: aquí dalt, davant de tanta gent... què els diré? Però després també sents una gran satisfacció. E.- Un compromís molt gros. Por de no estar a l’alçada. Érem conscients que havíem de treballar-ho molt. Una actuació qualsevol no té tanta pressió ni tanta repercussió social com un pregó. Sí, en certa forma vam sentir pànic, i també una gran satisfacció. Penso que això ha suposat un important impuls que ens pot obrir moltes portes, i el primer nadó d’aquest projecte és l’espectacle de carrer que presentem per Fires a Girona. (En Jordi, mig present, mig absent, mut per culpa d’unes angines, va fent que sí amb el cap a tot allò que diuen els seus companys).

Quines coses, que el públic no capta, van sortir malament? E.- En general va sortir força bé. Res no va fallar, tret d’algun petit problema imperceptible amb els micros. Penseu que va tenir bona acollida? N.- Molt bona. Tot van ser felicitacions. La gent se’ns acostava per dir-nos que els havia agradat molt. Ens va agradar veure molta gent jove que no acostuma a assistir al Pregó. Per què vau plantejar-ho en conya i no vau fer un discurs seriós? N.- Vam pensar que seria més entretingut...

El grup Percuter’s, amb Edgar Massegú, Isaac Rodríguez, Nerea Guisasola i Jordi Sala. Foto: Quim Llunell

E.- Volíem que no es fes llarg, que fos curt i intens, amb parts poètiques, musicals, d’humor... Que no fos carregós. Ens feia por que la gent més gran no ho trobés avorrit. I.- Es poden dir coses serioses amb un punt d’humor. L’humor ha de ser intel·ligent, no barroer, una mica rebuscat, no humor fàcil.

Responsable Tècnic: Xavier Sayols i Bellapart Sant Jordi, 18 - SANT JULIÀ DE RAMIS - Gironès

NETEJA XEMENEIES GIRONA ESPECIALISTES EN NETEJA DE LLARS DE FOC I CALDERES DE GASOIL

Parlem de Sarrià ~ 50

Tel. 972 17 17 33

Fins aquí aquesta entrevista als Percuter’s, que, com és evident, hauria pogut sortir molt millor. Però és que fer entrevistes és un art, i jo d’artista en tinc ben poc, no com ells que ho són de l’alçada d’un campanar. Que ja ho va dir el poeta: l’art, quan és bo, és sempre entreteniment. ~

festa major ~

Vista la vostra bona predisposició a l’humor, sabeu que teniu les portes del The Sarrià News obertes... Entre nosaltres, us han tractat bé? N.- Ens van fer una placa, vam tenir l’honor de signar el llibre de l’Ajuntament, i ens vam sentir molt i molt satisfets. Va ser una passada! E.- Ens van agrair la nostra participació, quan de fet

nosaltres els hauríem d’agrair que ens haguessin triat. Ens ha donat una publicitat que no esperàvem, perquè avui a Girona ja se’ns coneix. I tot gràcies a haver fet el pregó i haver sortit als diaris.

Segona mostra d’ espantaocells

A.V. de Sarrià de Dalt

Parlem de Sarrià ~ 50

~ festa major

Fotos: Quim Llunell

L’arribada de la Festa Major de Sarrià ens ha tornat a portar la mostra d’espantaocells, una mostra que en el seu segon any s’ha consolidat plenament en un dels actes organitzats per l’Associació de Veïns de Sarrià de Dalt i que va apostar per fer que, a més de la participació dels protagonistes o creadors, fos molt important la participació de tota la gent que l’ha anat a veure tot passejant pels carrers de Sarrià. En aquesta segona mostra s’ha doblat el nombre de participants, cosa que ens fa ser molt optimistes de cara als propers anys. Els fets reivindicatius que s’han donat aquest any, amb els vuit carrils o el TGV, dóna lloc a que la imaginació dels protagonistes facin la resta. Des de l’Associació de Veïns de Sarrià de Dalt us animem perquè l’any que ve torneu a participar-hi. ~

festa major ~

Ă&#x20AC;lbum de fotos

Parlem de SarriĂ ~ 50

Fotos: Quim Llunell

Els esportistes nominats en el Vè Critèrium Esportiu. Foto: Toni Martínez

Parlem de Sarrià ~ 50

~ ajuntament

Criterium esportiu Angel Mesas Mesas Regidor Delegat d’Esports

Parlar de Critèrium Esportiu és quelcom més que parlar d’una festeta on hi ha un premi per a alguns esportistes. Parlar del Critèrium Esportiu és parlar del potencial esportiu de Sarrià, és parlar de l’esforç-de vegades invisible-, d’una gent que, ubicats en entitats esportives diferents, cerquen objectius comuns: aprenentatge, integració, educació i, és clar, participació en competicions esportives. Però aquests objectius no són fàcils de dur a terme, i més si tenim en compte que no es fan amb ànim de lucre, sinó purament per afició, i que

com a únic reconeixement queda la satisfacció personal d’haver-hi participat. Aquests objectius representen moltes hores de treball, hores de dedicació permanent, hores que passen desapercebudes per la majoria de la gent, hores que al final de la temporada poden ser d’alegria o de desencís, en funció dels resultats obtinguts. Sovint les alegries són poques i tota la feina feta queda en un no res i l’únic plantejament que queda és el de tornar a començar i esperar els resultats de la següent temporada. És cert que la feina social sempre queda feta, però hem de tenir en compte que parlem d’esport i que en aquest món també se cerquen resultats.

Sarrià de Ter, és un poble petit amb una tradició esportiva gran des de fa molts anys. Avui dia té una oferta esportiva important tant en qualitat com en quantitat, això fa que hi hagi esportistes del nostre poble i de pobles veïns en un nombre molt elevat. Per tant, parlar del Critèrium Esportiu és parlar d’AGRAÏMENT. És parlar de reconeixement a totes les persones que fan possible que tots aquests objectius tirin endavant: directius, entrenadors, col·laboradors i esportistes. És a dir, a les entitats, GRÀCIES per portar el nom de Sarrià allà on aneu. És a dir, GRÀCIES, perquè sense vosaltres l’esport a Sarrià no seria possible.

Nominats V Criterium esportiu

Edgar Esteban Ondoño F.C.Sarrià – Futbol Categoria: Cadet

Martí Ruiz i Sala U.E. Sarrià Categoria: Cadet

Estel Batallé i Solís Club Patinatge Artístic Categoria: Juvenil

Xènia Saubich Mir Club Gimnàstica Rítmica Categoria: Sènior

Sergi Estefanutti F.C.Sarrià – Bàsquet Categoria: Junior

Pascual Gutiérrez Hernández U.E.Sarrià Categoria: Sènior

Víctor Flores Gómez F.C.Sarrià – Futbol Categoria: Sènior

Joaquim Valentí Brun Grup de Muntanya Sarrià Categoria: Sènior

Nominació a Carles Torrent i Tarrés, per haver assolit les medalles de bronze al mundial d’Austràlia 2004 i Jocs Olímpics d’Atenes 2004 en ciclisme, modalitat persecució per equips. Menció Especial a Andrés Pichardo Pérez, per les tasques de manteniment i conservació de les Instal·lacions Esportives Municipals del F.C.Sarrià. ~

Yolanda Bermúdez F.C.Sarrià – Bàsquet Categoria: Cadet

ajuntament ~

Magalí Palau i Rodríguez Club Gimnàstica Rítmica Categoria: Infantil

Parlem de Sarrià ~ 50

Enric Sansalvador i Boadas Escola de Judo Categoria: Infantil

Nominació a l’equip Sènior de 3a Provincial de la U.E.Sarrià, per haver quedat campió de lliga i haver guanyat la fase d’ascens a 2a. Catalana. Nominació a l’equip Sènior Femení del F.C.Sarrià, per haver assolit l’ascens a 1a Divisió.

Acta del Ple ordinari de 27 de juliol de 2004 L’alcalde va informar de la liquidació del pressupost de 2003 amb un romanent negatiu de tresoreria de 292.000 euros i que s’ha iniciat el tràmit d’aprovació del Compte General.

Reglament del servei d’autotaxi S’aprova inicialment el reglament d’autotaxi i s’inicia el període d’informació pública.

Llar d’infants Confetti

Parlem de Sarrià ~ 50

~ ajuntament

S’aprova inicialment la modificació parcial del reglament de l’escola bressol municipal Confetti, el qual fou aprovat en sessió de 30 de setembre de 2002. Les modificacions afecten a aspectes com la freqüència de les reunions, la participació en el Consell Escolar, l’ordre de les sol·licituds d’admissió en el cas que superin les places ofertes i els criteris prioritaris d’admissió, període d’incorporació dels alumnes, dies no lectius del personal educador i els horaris del servei (lectiu, de menjador i de guarda).

Consell Català de l’Esport S’accepta la subvenció de 84.603,82 euros que concedeix el Consell Català de l’Esport per l’obra “sala de musculació i vestidors”.

Modificació de les normes subsidiàries del sector Cobega En compliment de la resolució del conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de 2 de juliol de 2004, pel qual va acordar aprovar definitivament la modi-

Acords Ajuntament ~ ficació de les Normes Subsidiàries de Planejament a l’àmbit del sector de l’antiga Cobega, es recull en el text refós les consideracions d’aquesta resolució, en particular la divisió en dos polígons, A i B. A la pregunta del Sr. Roger Torrent sobre els espais lliures del polígon B i els enllaços amb la vialitat exterior del Pla, respon el Sr. Nicolas Pichardo, regidor d’urbanisme, que la urbanització dels enllaços ha estat inclosa en el polígon A i que es mantenen les previsions d’espais lliures dins d’aquest mateix polígon. Segons Roger Torrent no queda clar el litigi del retorn dels terrenys ocupats per l’antic accés de l’autopista, a la qual cosa l’alcalde va respondre que els tercers que tenen dret a reversió estan d’acord amb la proposta, ja que són, per una banda, Comercial Reine, que està en tràmit de convenir amb l’ajuntament la renúncia dels drets de reversió, i per l’altra, Cobega, que és la promotora del projecte, ha tramès els drets a la societat Immobiliària Forfax SL. Intervé Lluís Aymerich per dir que els dos polígons són desproporcionats, ja que en el polígon A de 25.000m2 s’hi projecten 266 habitatges i dins del segon, d’uns 11.000 m2, només 64, i reitera que no està d’acord amb l’alçada d’alguns blocs que tenen sis plantes. A més, va dir que la densitat d’habitatges en aquest sector serà alta i que la seva configuració hipoteca el desenvolupament de la zona on es troben ubicades les indústries de Reine i Pegaso. En cas que s’aprovi la proposta, adverteix que es tingui en compte la possibilitat de reversió dels terrenys als antics propietaris i la possibilitat de participació dins del procés de gestió del polígon B. L’alcalde va especificar que la densitat sostenible del municipi és una mitjana de densitats de diferents sectors de desenvolupament urbà, i que aquest no és superior a 40 habitatges per ha. Quant al dret de reversió, els únics que el poden fer servir són els que ja s’han citat. La proposta es va votar amb els vots en contra de CiU i d’ERC.

Conveni per a la construcció d’una deixalleria al Pla de Xuncla Tot i que la constitució del dret de superfície a favor del Consell Comarcal fou aprovat en el Ple de 25 de

maig, aquest sol·licita que els termes del conveni siguin adoptats pel Ple, per la qual cosa, se sotmet a aprovació els termes concrets de la situació de la parcel·la, superfície i subjecció de condicions del dret de superfície de 50 anys. En l’apartat de precs i preguntes, Lluís Aymerich, regidor per CiU, va demanar una actuació de neteja i condicionament de la carretera que puja a Montagut, arran de l’estat actual de deixadesa, a la qual cosa Nicolàs Pichardo va dir que s’ha requerit el propietari del Golf Girona per tal que condicioni el camí, però que si cal es farà una neteja i es tornarà a requerir el propietari. El regidor de CiU va demanar per la instal·lació de contenidors per a la fracció vegetal dels residus, tenint en compte la quantitat que se’n produeix a Sarrià de Ter, a la qual cosa el regidor de Serveis Públics, Nicolàs Pichardo, i el també regidor Roger Casero van contestar que Sarrià s’adherirà a la campanya promoguda pel Consell Comarcal de compostatge casolà que ha de començar al setembre.

Acta del Ple en sessió ordinària de 28 de setembre de 2004 Confecció del mapa de capacitat acústica S’acorda aprovar el conveni específic de col·laboració científica i tècnica entre la Universitat de Girona (Grup de Recerca d’Energies Renovables i Medi Ambient. Departament d’Enginyeria Mecànica i de la Construcció Industrial de l’Escola Politècnica) i l’Ajuntament de Sarrià de Ter per a l’elaboració del mapa estratègic de capacitat acústica

Acords Ajuntament ~ vinculat a Girona i a Salt com a àrea metropolitana.

Compte General del 2003 S’aproven amb caràcter definitiu els Estats i Compte General, amb el seus annexos i justificants corresponents a l’exercici 2003, una vegada han estat informats amb caràcter favorable per la Comissió Especial de Comptes i després del període d’informació pública.

Programa de participació ciutadana del Pla d’Ordenació Urbanística Municipal

Modificació de les Ordenances fiscals per al 2005 L’alcalde, Josep Turbau, explica el contingut de la proposta, tot dient que es tracta de modificacions que suposen un increment conforme a les previsions de l’IPC, a excepció de la taxa de residus, la d’accés a la piscina municipal i l’Impost d’Instal·lacions, Construccions i Obres. Pel que fa a la taxa de residus, s’estableix una nova tipologia que afecta a les activitats, i s’han adaptat prenent com a referència el municipi de Girona. Per als habitatges l’increment és d’un 5%, que supera les previsions de l’IPC, atenent al fet que hem d’anar aproximant a cobrir el cost del servei. Habitatges . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .87,66 ¤ Xalets, cases allunyades més de 200m. del nucli urbà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .194,65 ¤ Hotels i restaurants . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .545,79 ¤ Cafès, bars i anàlegs . . . . . . . . . . . . . . . . . . .451,95 ¤ Establimens bancaris . . . . . . . . . . . . . . . . . . .416,58 ¤ Professionals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .243,74 ¤ Establiments Comercials de -100m . . . . . . .270,02 ¤ Establiments Comercials de +100m. . . . . . .415,26 ¤ Perruqueries . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .270,02 ¤ Oficines de -50m . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .207,63 ¤ Oficines de +50m . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .270,02 ¤ Tallers i fusteries de -50m. . . . . . . . . . . . . . .270,02 ¤ Tallers i fusteries de +50m. . . . . . . . . . . . . .446,50 ¤ Farmàcies . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .270,02 ¤ Quant a la taxa de la piscina, es tracta d’ajustar criteris i quantitats, i pel que fa a l’ICIO, s’augmenta el tipus impositiu del 3,6% al 4%, que representa un increment percentual de l’11%.

Lluís Aymerich troba que l’increment de l’ICIO és abusiu, ja que en dos anys s’haurà passat del 2,4% al 4%, és a dir, una puja del 60%, i que s’haurien de recollir les propostes de distinció entre reformes i obra nova, a més d’incentivar la conservació del patrimoni. Per altra banda, troba encertat que la taxa de residus es pugi en consonància a l’IPC, però no entén per què als hotels se’ls apuja un 5% i als bars un 50%. L’alcalde va respondre que la bonificació per promoure les restauracions i rehabilitacions i obres d’interès municipal ja es contempla en l’ordenança, i que quant a les bonificacions per persones amb menor nivell de renda, es canalitza a través de Serveis Socials. La proposta és aprovada amb els vots a favor del grup municipal del PSC i en contra d’ERC i CiU. ~

Electrodomèstics i Lampisteria

Josep Comas MOBLES BANY, MIRALLS I AIXETES Carrer Major, 146 • Tel. 972 17 02 52

SARRIÀ DE TER Girona

Parlem de Sarrià ~ 50

El regidor per ERC, Roger Torrent, es va mostrar contrari a la puja de l’ICIO, ja que no es distingeix prou entre reformes i nous habitatges, i pel que fa a l’IBI, hi troba a faltar bonificacions atenent el nivell d’ingres-

sos i distincions de tipus impositiu, en funció dels diferents tipus de locals. Per altra banda, tot i estar d’acord amb la taxa de residus, cal una auditoria que diagnostiqui la situació, necessitats i possibilitats del servei.

ajuntament ~

El tinent alcalde delegat d’urbanisme informa el ple del contingut general del Programa amb el qual es tracta de fer efectius els drets dels veïns a la informació i a la participació en el procés d’elaboració de la revisió del planejament general municipal. Destaca que la participació es vertebra mitjançant una oficina d’informació ciutadana, i que amb la intervenció de les associacions del municipi es canalitzin propostes. Roger Torrent troba a faltar una major concreció quant al funcionament operatiu de les iniciatives i de la participació, i una comissió d’enllaç entre tots els intervinents en el procés: polítics- tècnics-redactors i veïns.

La proposta fou aprovada per unanimitat.

Passejant per Sarrià Faig mitja volta per tornar a agafar el son. Inconscientment entreobro els ulls. El rellotge marca les 7:05. No sento la ràdio. Vol dir que no s’ha engegat a l’hora de cada dia, la qual cosa m’esvera, però de seguida m’adono que avui és diumenge. Que bé, podré dormir un xic més! Faig una altra volta i en lloc de relaxar-me i dormir, em vénen al cap totes les coses que havia programat per aquest diumenge... I la primera, una de les que més m’agrada, és anar a fer un volt en bicicleta. No acabo d’entendre com una activitat tan senzilla i que faig tantes vegades sigui, per si mateixa, suficient per desvetllar-me definitivament fins a ser capaç de fer-me llevar, preparar-me per agafar la bicicleta i anar a fer el volt pel meu estimat Sarrià. Des de casa meva, al carrer Trèvol, faig direcció cap a Sarrià de Dalt. He de travessar l’avinguda de França o l’Autovia de l’N-II. No sé com n’he de dir. Potser el més correcte seria dir-ne l’N-II o, actualment, l’A-2. Perquè... que quedi clar: no és una via municipal, encara és una carretera de l’Estat que pertany al Ministerio de Fomento. El cas és que per travessar aquesta via amb seguretat, ho he de fer pel pas de vianants prement el botó per canviar el semàfor, i és que si ho faig per la calçada dels vehicles rodats, me l’he de jugar al mig de la rotonda. Ja tenim la primera reivindicació: cal el carril bici que transcorri tota l’avinguda de França. Passo pel Pla de l’Horta. El barri fa goig, malgrat la mala senyalització dels carrers i algunes queixes que se senten sobre la brutícia que deixen els ocells, la presència d’algun rosegador i, a vegades, la manca de neteja.

Parlem de Sarrià ~ 50

~ opinió

Continuo el meu passeig i arribo a la font de Can Nadal. Quina pena! Un paratge brut i descuidat i la font que no raja. Quanta feina a fer per salvar aquest indret! Des de lluitar pel soterrament del TGV i per impedir el pas de l’A2, fins a recuperar aquest espai amb l’arranjament de la plaça i la font. Es pot fer! Mentre contemplo la font, em ve a la memòria la parada d’en Revés venent cacauets, pomes ensucrades i “pelotas que van y vienen” en un dia de la Festa Major de Sarrià de Dalt o de “l’anxovada” dels dimarts de Festa Major de Sarrià de Baix i la festa del barri de l’Havana Petita de Girona. Heus aquí més coses per recuperar: les festes majors més participades. Immers en els records i embolcallat amb els meus pensaments d’un Sarrià millor, pujo la carretera que va a la Parròquia de Sarrià de Dalt. La pujada m’ha fet bufar fins haver de baixar de la bicicleta, la qual cosa estronca els meus pensaments. Des de l’aparcament del col·legi agafo

Lluís Aymerich i Viñals Regidor de l’Ajuntament de Sarrià de Ter per CiU

el camí de can Matas a can Camós, gairebé impracticable. Em fa il·lusió arribar a can Camós, contemplar aquells paratges de la resclosa, on abans anàvem a fer la berenada i a banyar-nos com si fos la platja de moda, i així poder observar com s’està recuperant de les destrosses provocades pel vacum. Prosseguint el camí, passo per sota el pont de l’autopista i per davant del Molí d’en Xuncla i no cal dir que tinc visions semblants a les que he tingut a la font de Can Nadal: l’autopista, la deixadesa de l’indret, l’amenaça de noves infraestructures... Després de fer el trago a la font -sortosament aquesta encara raja, no sabem per quant temps- agafo el camí de cal Renoc, per arribar altra vegada a l’avinguda de França a través del Polígon del Pla de Xuncla i, creuant la carretera, baixo a la riba del Ter, on hi hauria d’haver un sender per passar-hi còmodament amb bicicleta i a peu fins enllaçar amb el del municipi de Girona des del darrere de can Salvatella fins a Fontajau. Això és una proposta que va ser aprovada unànimement per l’actual ajuntament i que encara no s’hi ha fet res. De tornada, combinant el meu trajecte a estones per la vorera i a estones per la calçada, entro al carrer Major. Deixant de banda la manca d’aparcaments i alguns canvis que s’han fet respecte al projecte inicial, el carrer té molt bon aspecte. Però no deixo de pensar que si se n’estan traient tots els serveis importants, minvarà la concurrència de la gent i els comerços se’n ressentiran. Tinc clar que no n’hi ha prou amb l’arranjament del carrer per recuperar el comerç. Des del carrer Major, baixo al passeig del Riu pel carrer del mateix nom. S’hi fa palesa una gran inversió, però una inversió que no ha servit per a res. No serveix ni tan sols per evitar que les restes dels horts siguin llençades al riu. Ningú se’n fa qüestió, però cal posar remei a aquesta mala praxi amb la col·locació de contenidors de restes vegetals, solució ja reclamada formalment. Després de seure una estona al passeig del Riu, torno a pedalar passant per la Placeta i, davant de la gasolinera, travesso altra vegada la carretera per arribar a la Rasa. El

Can Camós. Foto: Quim Llunell

rec està embassat d’aigua bruta i ple de mosques. Ja fa alguns anys hi havia l’oportunitat d’aprofitar una subvenció de la Generalitat per arranjar i canalitzar el rec i connectar el nostre municipi amb el de Sant Julià, però l’ajuntament va preferir donar prioritat a altres projectes. He llegit que ara l’Ajuntament de Sant Julià vol fer alguna acció per arranjar el rec de la Rasa. Seria una bona oportunitat per posar en pràctica aquell ens supramunicipal que se’ns va prometre. I com que el pensament és lliure, em ve a la memòria aquell informe elaborat per Roca Junyent i el seu equip...

És una fantàstica ocasió per felicitar els principals responsables de la revista per tantes hores com han restat del seu temps per dotar Sarrià de Ter d’una eina cultural i d’informació

Després d’aquest passeig dominical que sovintejo amb petites variants, és el moment d’una refrescant dutxa i de gaudir d’un bon esmorzar familiar de taula parada. Després, una repassada

de qualitat. Així com també a totes aquelles persones que amb la seva col·laboració han fet possible arribar a aquesta commemoració. Des d’aquí vull encoratjar-los a continuar i no defallir, fent del “Parlem de Sarrià” una revista d’un bon nivell cultural i un instrument de més lliure expressió d’opinions i d’informació més plural i veraç. ~

opinió ~

a la premsa diària i, si és el cas, al darrer número recentment publicat del “Parlem de Sarrià”, que amb aquest es compleix el número 50.

La plaça de can Nadal. Foto: Quim Llunell.

Parlem de Sarrià ~ 50

Per acabar el meu recorregut, m’adreço cap a casa per sobre la vorera dreta de l’avinguda de França i en passar per davant de l’antiga fàbrica de la Coca-Cola no puc deixar de pensar en com quedarà aquell sector, amb blocs de planta baixa i sis pisos d’alçada i amb una densitat d’habitatges excessiva, que acaben d’evidenciar que ens han canviat el nostre Sarrià.

Jordi Pujadas Moret Premi al mèrit social i cultural de Ràdio Sarrià

Parlem de Sarrià ~ 50

~ entitats

Per Assumpció Vila Regidora de Cultura i Comunicació

A vegades llegeixo en alguna crònica una frase i després no recordo d’on prové. Crec que la sentència “No és cert que hi hagi un temps per a cada cosa” amb què començava la presentació al premi al mèrit social i cultural de Ràdio Sarrià és de l’Antoni Puigverd, la qual, tot i no esmentar-ne l’origen, em va servir per introduir el personatge, que d’això es tractava. La fórmula, força reeixida, d’anar donant pistes fins a desvetllar la identitat de l’homenatjat, crea expectació i, tot i la sospita, fins al darrer moment un no està segur de res. A més, el premi es dóna després d’un bon tiberi i d’escoltar els cantaires de Sarrià, per la qual cosa tothom està disposat a fer córrer l’enginy. Deia doncs, que no és cert que hi hagi un temps per a cada cosa. Potser per als conformistes, els escèptics i els qui creuen en la providència, cada època toca el que toca fer. Per a molts d’altres, la vida dóna moltes oportunitats. No parlem de les ocasions de fer fortuna, que ja sabem que els rics són pobres en amics, sinó

Foto: Quim Llunell

de donar un cop de mà, de preocupar-se pels veïns, en definitiva, de formar part d’una comunitat. En Jordi Pujadas encarna un d’aquests tipus, dels que sempre estan a punt per ajudar. Gironí de naixement, del barri de les Pedreres, nascut el 1934, va ser un dels primers a estrenar les cases blanques de Sarrià de Dalt l’any 1955, quan l’empresa J.y F.Torras Hostench, SA va cedir al seu pare, en Narcís Pujadas, una casa a pagar en 20 anys. De jove va treballar a Cal Rei, quan encara venien teles a la botiga de la Rambla, però va deixar els llenços de robes de colors per entrar a la Torras, a la secció d’acabats. Allà, entre raimes de paper color os, talladores i comptadores, es va jubilar l’any 1991, després d’haver-hi dedicat 33 anys. A l’empresa també va poder millorar els seus coneixements, ja que el Sr. Josep Bordas, director de l’escola Paulí Torras, donava classes d’adults, càlcul, àlgebra, lectura i escriptura, al matí o a la tarda, tot dependent del torn de la fàbrica.

Des dels seus inicis va formar part de la Cooperativa La Amistad, on també hi venien teles i de l’ADC, la “Agrupación Deportiva Cultural” de Sarrià de Dalt, quan els joves jugaven a “balonmano” en una pista de terra a les hortes. La pista i la piscina, tot un luxe per l’època, es va construir cap a 1964. Casat amb Anna Corcoll Juanola, han tingut dos fills, en Narcís i en David, i quan els nois varen anar a escola, va entrar a l’Associació de Pares del Col·legi Montserrat. També ha estat membre de la Comissió de Festes de Sarrià de Dalt, que feien rotatòria, i de l’Associació de Veïns de Sarrià de Dalt, on s’hi ha passat 8 anys. Ara en porta set a la Comissió de la Festa Major, i segur que l’heu vist deixant a punt la pista, recollint o llogant cadires. Sense anar més lluny, el dissabte de la festa, va començar a les 10 del matí per preparar l’arrossada i no va acabar fins a les 6 de la matinada després del concert! On ha estat, sempre s’hi ha pogut comptar. Actiu, és el que en diríem,

Neus Mercader entrega a Jordi Pujades el premi al mèrit social i cultural en la XXI Festa de la Ràdio, del 17 de juliol. Foto: Quim Llunell

un home inquiet. Quan no te’l trobes fent encàrrecs, reparteix papers, remena pel jardí, estén la roba i, si no, acompanya la seva senyora a comprar o té cura dels seus néts. Però a la que pot, puja a Sant Pau a fer forat. Aquest és un projecte a llarg termini. Un dia, amb tota una colla varen decidir que s’havien de guanyar el cel i que no podia ser que als nínxols s’hi plogués. I amb l’Antoni Font de paleta i ell de manobre, ara un maó, ara una capa de pintura, han deixat el cementiri de Sarrià de Dalt a punt de revisió. I de tant mirar-se l’església, varen decidir treure-li la humitat. Tot primer es va sacrificar un xiprer, que donava massa ombra a la façana, i després van decidir obrir una finestra a l’absis per tal que hi entrés més llum. En la decisió final hi han

NOU SERVEI DE FOTOCÒPIES i FAX

Carrer Major, nº 7 - 17841 Sarrià de Ter - Tel. i Fax 972 17 01 98 - estancsarria@eresmas.net

LA TRADICIÓ DE “L’ESTANC” AMB UNA OFERTA RENOVADA AL SERVEI DELS SARRIANECS

entitats ~

TABACS LOTERIES FOTOGRAFIA CAVA REGALS PAPERERIA PREMSA

Hi ha un dia que no puja paret. És el matí dels dilluns quan va a la tertúlia de la Terrassa a Ràdio Sarrià. Amb en Miquel Resplandis, en Salvador Tixis i en Martí Ballada repassen l’actualitat sarrianenca amb clau d’humor. Xerren del que saben i del que han sentit dir. Fan poble a la manera d’abans i mantenen el caliu de les amistats forjades per les dificultats i també pels èxits, de molts anys de dedicació a la comunitat. ~

Parlem de Sarrià ~ 50

· · · · · · ·

intervingut arquitectes, tècnics de patrimoni, el Bisbat, i per fi, gaudim d’una nova finestra amb uns bonics vidres aplomats. Per l’any vinent preveuen pintar l’església, però segur que no serà la darrera cosa que faran...

bona experiència

Instal·lacions de la Fundació Ramon Noguera a Sarrià de Dalt.

Una

Parlem de Sarrià ~ 50

~ entitats

Centre de Sarrià de Dalt Fundació Ramon Noguera

Aquest passat mes d’agost vam rebre la visita d’un grup molt especial: els nens i nenes de Casal de Sarrià de Ter. Aquest no era el primer contacte que teníem amb ells, de fet, ens vèiem cada estiu a la piscina municipal. Segurament això va ser el que va motivar la trobada. Sovint, durant l’estona de piscina alguns nens s’apropaven a saludar-nos i a xerrar una estona i això va fer que, en ocasions, es creés algun vincle entre ells. La idea de trobar-nos al nostre centre ens va semblar una bona idea, sobretot perquè potenciava la interrelació entre els dos grups i això era positiu i enriquidor tant per una part com per l’altra. Així, doncs, vam preparar la visita i vam mostrar als nens i nenes les instal·lacions i les activitats que duem a terme cada dia. La veritat és que es van mostrar molt atents a les explicacions que se’ls anava fent i no dubtaven a preguntar tot allò que els encuriosia o els interessava.

Una estona abans de la visita, un grup de nois i noies havia preparat amb molta il·lusió un esmorzar a les aules del Centre de Dia, així doncs, després de la visita, tots plegats vam compartir un bon esmorzar i una estona de música i ball. Hem de dir que per nosaltres va ser una experiència molt enriquidora. Encara avui els nois parlen “de la visita dels nens”. Tot el que va suposar, tant la preparació d’aquest dia com el dia en qüestió, va ser molt positiu per nosaltres i a la vegada pels nens i nenes del Casal, perquè ens va permetre a tots plegats, treballar valors de convivència, respecte i amistat. ~

Miquel Vilà i Prades ~ Joan Casals i Solés

Miquel Vilà i Glòria Roset. Foto: Joan Casals

En Miquel és el masover a can Matas, ara fa 54 anys, el seu pare era en Joan Vilà Ferrermoner de can Sopa, a Sant Medir, la seva mare era la Rosa Prades Vilà, nascuda a can Fita Petit de Sant Medir. Va néixer a Vilademí (Vilademuls) el dia 1 de maig de 1923, està casat amb la Glòria Roset Cle, de Cornellà del Terri. Els seus fills són en Joan i la Rosa, ha treballat de pagès tota la vida. Actualment està jubilat. No li agrada ni la TV, ni el futbol, ni anar al cafè.

Quin bestiar hi tenia al mas? De cavalls, no n’ha tingut mai? Sí, els fèiem treballar i a més també en fèiem pujar algun i el meu pare se’ls venia. També quan podia trobar un animalot “abarato” perquè era dolent i un altre dia era bo perquè li donàvem menjar i els cuidàvem bé..., els comprava i se’ls venia. Això també ho fèiem.

I de bous, no en tenia? No, havíem fet treballar vaques amb la carreta, però molt poc, anàvem a buscar aigua a la riera. No hi havia prou aigua aquí, ni llum!..., ens va costar molt poder portar la llum!, però després hi teníem de tot: vedells,

entrevista ~

Què hi plantava als camps de can Matas? Abans, de tot, uns anys s’hi collia com si fos un regadiu, altres anys s’hi collia a mitges. El que hi havia sortia de franc, com aquell qui diu, perquè no necessitaves ni aigua per regar. Però ara no s’hi cull res, a l’estiu no hi ha res a fer. A vegades la meitat del camp se l’emportava la riera, moltes vessanes, venia la rierada, que era molt sovint, i s’emportava tota la terra, mira, n’havies de fer de nova!..., ara això no passa pas, però no es cull res.

Cols, bledes, carbasses, verd..., moltes coses s’hi feien, es consumia tot per al bestiar de casa, i encara n’havíem de comprar d’altre. El blat, si se’n feia, com que és terres sorres i terres primes i això no era mai gaire bo, en fèiem servir per farinada per al bestiar. Ho portàvem a Sant Gregori a farinar, en acabat en un molí que hi havia a Salt i ara, a última hora, en fèiem molt i anàvem a Celrà. Hi anava amb el remolc i en feia 4 o 5 tones.

Parlem de Sarrià ~ 50

Ha canviat molt la vida a pagès?, és més complicat ara que abans? Sí, per aquestes cases sí. Abans totes aquestes cases: aquí, a can Xuncla, can Camós..., una família en tenia per viure bé, però ara no. Ni dues persones soles no poden viure del que dóna el mas. Primer: la societat ho ha portat, a més, 50 anys endarrera, aquí mateix hi havien sortit tres fonts, aquest any diu que ha plogut molt però només ha set una mica i amb això no n’hi ha prou. A l’estiu no en pots fer res del camp si no regues, s’ha d’estar molt mecanitzat i tenir molts camps per fer. Qui treballa a pagès normalment té un altre jornal a més de treballar els camps.

.L’esplèndida masia de Can Mates. Foto: Toni Martínez

conills, oques i pollastres, els ous els veníem allà al mercat, per comprar les espardenyes i el que havíem de menester. Teníem porcs, que veníem quan eren grassos, i vedells. Teníem vaques de llet i, més tard, quan a can Tomàs van plegar, ens van donar la clientela i ens vam poder refer, la llet que ells tenien ens l’havíem de quedar, fins que s’ho varen treure tot.

Parlem de Sarrià ~ 50

~ entrevista

Quan temps va vendre llet al poble? Quan vam agafar les vaques de llet vam començar només amb una, i portàvem la llet aquí a la colònia i al carrer Major al vespre. Passava que les vaques mai no tenen la mateixa quantitat, hi ha temporades que en

RESTAURANT MAS NOU MENÚ DIARI: De 13 a 16 h. i des de les 20 h. CASAMENTS • BATEIGS • APERITIUS BANQUETS • COMUNIONS • CONVENCIONS Ctra. Palamós, km.1 • CAMPDORÀ Tel. 972 21 70 43

tenen més i d’altres que en tenen menys. Doncs havíem de tenir un marge per anar al camió i havíem de fer sempre que ens sobrés cada dia per portar-ne al camió, per mantenir-ho tot. Les vaques eren caríssimes, la llet també es pagava, però vull dir que treballar déu n’hi do, i del que consumíem de la casa, del gra, com que només fèiem farratge per a les vaques, havíem d’anar al magatzem a Cornellà que ens portaven el triturat a cubes o bé en aquests llocs que venen els sacs de pinso. Érem socis de la Cambra Agrària i cada mes ens portaven un camionat, una cuba, i vam anar tirant fins que va arribar que les vaques ens van fer fora de la cort... ~

Emília Xargay i Pagès Aproximacions a una vida Raimonda Coll i Bonet

Neix a Sarrià de Ter, el 22 de novembre de 1927 Mor a l’Escala, el 28 de desembre de 2002 l’Emília Xargay a casa seva a Santa Eugènia

Què va passar amb el conjunt de l’església parroquial Ntra. Sra. de la Misericòrdia? Possiblement el mateix que van sentir els alsacians quan van veure aquelles imatges del retaule: esgarrifances. A Sarrià, en certs àmbits, va caure com un gerro d’aigua freda. Acostumats a l’últim retaule - Sant Josep -, aquella obra no s’assemblava en res amb les anteriors. L’imaginari col·lectiu va trair la majoria dels feligresos. La Verge de la Misericòrdia trencava definitivament amb tota la història dels retaules, i això era el que va costar de pair. Aquesta ruptura, real, amb la tradició dels retaules, amb aquest estar-hi “acostumats”. I, a la primera ocasió, al canvi de rector, es va treure la Imatge i es va tapar l’altar amb els mantells...!!

Ahir vaig acabar de llegir, impulsivament “el Codi da Vinci”, de Dan Brown, un autor americà. És un llibre que “enganxa”. Imbuïda d’aquest relat i amb el compromís d’escriure aquest article, la meva obsessió no era descobrir cap enigma ni cap secret, però no em podia treure del cap les imatges del retaule d’Isenheim i, involuntàriament, el lligava amb la composició de l’Emília a la nostra església parroquial. Els retaules han estat lligats durant anys i fins i tot segles a la nostra cultu-

ra tradicional i occidental, sigui en èpoques del romànic, del gòtic, del barroc o del neoclàssic, però crec que no tenen res a veure amb l’època contemporània. Grünewald seria pel segle XVI el que l’Emília pel XXI.

Parlem de Sarrià ~ 50

El retaule presenta tres aspectes: la desolació, la jubilació i la santificació. A l’esquerra, el precursor, aguanta la capa roja del Crist damunt l’espatlla, sobre els seus vestits de pell. A la dreta de l’escena, agenollada, la Magdalena,

les mans crispades amb tanta força que genera una ona expansiva en tot el seu cos: cercles, com quan has llençat una pedra a l’aigua. Maria, embolcallada amb un mantell blanquinós que utilitzarà, possiblement, com a llenç mortuori, amb els ulls closos l’aguanta, l’apòstol Joan, impotent davant el drama del Gólgota. Grünewald, influenciat per Albert Dürer, en els plecs de les teles, la sedositat dels cabells, l’elegància dels personatges, inclou un element de contrast: els parracs del moribund.

cultuta ~

Acabo de rebre una carta, és d’un familiar de l’Emília que viu a França, a l’Alsàcia, concretament a Colmar, ciutat que alberga el famós retaule de Grünewald, el retaule d’Isenheim (1515). Em consta que l’Emília el coneixia. La Crucifixió és la part, com diria, mes dramàtica, més impactant, més expressiva. L’autor és va recrear sobretot en la crispació de les mans i dels peus, no solament del Crucificat, sinó també de la resta dels personatges. De Maria Magdalena, de sant Joan Baptista, de la Verge i l’apòstol sant Joan. El rostre d’aquest cos patibular, deforme sense deformitats, on la pell ha estat substituïda per escorça plena de punxes, i la sang vermella del costat és l’única referència a la vida pretèrita, la resta són tonalitats de descomposició però sense putrefacció.

L’Emília va presentar una proposta de renovació total, quan mossèn Gabriel Roura n’era el rector - ara, canonge de la Seu -. Aquella estètica era un plantejament realment innovador i dels més ben aconseguits de la comarca. Els anys 70 el Vaticà II va obrir les portes a una nova església, més conciliadora amb l’esperit del nou mil·lenni que s’apropava. Els aires renovadors postconciliars van obrir les portes dels armaris per endreçar tota una imatgeria que ni de bon tros estava d’acord amb aquells moments. L’encert de l’operació, que ara podem constatar amb els esbossos i dibuixos recollits per l’artista local Pep Herrera, com a homenatge i complement de l’exposició que ha tingut lloc a la Biblioteca i la Sala Patronat, estava que el rector s’arriscava amb la proposta “més” artística i contemporània, Pintura La Placeta de Sarrià de Ter

Parlem de Sarrià ~ 50

~ cultura

i l’Emília, laica, tenia tots els dots per manipular un lloc de culte: era filla del poble i tenia una “suficient” sensibilitat espiritual i un indubtable coneixement del tema. Desprès de Sarrià,1 moltes parròquies van seguir el seu exemple, els resultats eren d’una manera o altra quasi copiats, i pocs van obtenir la mateixa homogeneïtzació. L’absis de Sarrià és molt ample, molt alt, molt gran, i és realment difícil donar-li una unitat. La gran làmpada rodona amb esmalts va aconseguir centrar l’atenció únicament a l’altar, un dels objectius de la nova litúrgia. L’altre objectiu era la devoció. La imatge de la Misericòrdia, com el mateix nom indica, ha de tenir els braços oberts. Aquest va ser el gest que va potenciar l’artista: l’acolliment. La mística deixava de ser el reflex d’una imatge estereotipada per passar a un altra de més profunda, més íntima, més interior o, si voleu, sense rostre, només sentiment, pur sentiment. Els corrents artístics iniciats els anys seixanta feien que el material deixés de ser un obstacle, per esdevenir un mitjà. Es va passar sense massa preàmbuls d’utilitzar el ferro i altres metalls en comptes del bronze, considerat material noble. L’Emília deia del ferro que era el mes humil dels metalls.

La família Xargay el dia del casament d’Albert amb Teresa Lleona

El Diari “Los Sitios” es feia ressò de l’acte: El dia set de setembre serà beneïda la nova imatge de l’església parroquial de Sarrià de Ter. La periodista Maria Alonso diu: “supe que Emilia Xargay estaba rematando la imagen (2,10 metros de altura) que presidirá la parroquia de Sarriá de Ter; imagen de Maria, en su advocación de la Misericordia. Y que la escultura es de hierro. Y que la había oxidado..” Alonso fa una entrevista a la Xargay, que diu així: A.: Sugiero que puede llamar la atención una imagen de la Virgen hecha en hierro.

X.: Ya se han hecho Crucifijos y los fieles los han aceptado muy bien. Es la natural evolución no sólo del arte sino del alma colectiva. El hierro es yo diría que el más pobre de los metales, y la Iglesia actual tiende a la pobreza. A.: Comentamos que si bien es cierto que las iglesias en algunos casos son derroche de tesoros habríamos de considerar, al juzgar esa realidad que nadie niega, la evolución en la mentalidad: en el sentir de los hombres de cada momento. ¿Qué es, en fin de cuentas, la Iglesia? Mujeres y hombres que creen una doctrina y siguen

Emília Xargay i Pagès

El poeta i escriptor Narcís Comadira esmenta: ”A començaments dels anys seixanta, era coneguda a Girona sobretot pels seus esmalts. Tothom tenia un cendrer de la Xargay a casa. I va omplir de peces amb esmalts les esglésies postconciliars, els despatxos preneoliberals i les façanes de les botigues “progres”. La seva capacitat manual i el seu sentit decoratiu la van portar a anar deixant la pintura pacient per obres més efectistes i més ràpides. També va començar a fer escultures de ferro. Planxes i perfils soldats. Algunes de notables per la seva frescor i la seva inventiva.”

Un dia vaig anar a veure l’Emília per proposar-li una exposició a la Sala Carrilet. Era una persona que difícilment tenia una negativa per a qualsevol proposta cultural. M’esperava alguna cosa, menys, però, del que em va proposar. Desconeixia completament que la seva mare, la Lola Pagès, es dediqués a la pintura. Amb un tres i no res m’explicava en una habitació de la seva casa de Santa Eugènia, - s’hi havia traslladat el 1941- la inclinació d’aquella venerada dona per la seva filla. La Lola Pagès, efectivament, pintava sobretot en les absències de l’Emília. Quan ella hi era, deia, ja tenia feina a cuidar-la. La seva pintura classificada de naïf era molt directa, molt planera, però gens infantil, volia pintar un vaixell, agafava els pinzells i els colors blavosos i grisos i no es tallava. Així era la seva mare, però algú ha vist que l’Emília s’aturés per alguna cosa? De l’any 1955, és un retrat a l’oli: “La meva mare”.

Parlem de Sarrià ~ 50

L’escriptor José Marín Medina2 diu: “Durant la dècada dels 60, l’artista gironina va afrontar l’escultura de ferro d’una fortalesa extraordinària, amb la seguretat lineal de les seves estilitzacions, els seus perfils tallats i tancats, les seves composicions definitives, la gran qualitat de textures, l’expressiva aspredat i les seves estructures cúbiques. Amb els seus ferros, filferros i bronze, Xargay ha mantingut un treball exemplar. Vull dir que les inquietuds de Xargay, per a mi, són un indici de voluntat de canvi i de renovada investigació”. Les sèries de planxes de ferro les havia iniciat els anys 60, com la magnífica “Gavina”, ara al Fons Municipal, i “El Toro”, encara més antic, de l’any 1961.

El bisbe de Girona, Mn. Jaume Camprodon i Rovira, va beneir la nova imatge de la mare de Déu de Misericòrdia, patrona de la Vila de Sarrià de Ter, el 7 de setembre de 1974. Escultura de planxa de ferro. 220x50 cm.

cultuta ~

unas normas, con las variaciones individuales propias de seres con razón propia y libertad. A.: ¿Te imaginas una imagen de hierro en el Renacimiento? X.: Ni en sueños. A.: El proceso creacional. X.: En el momento de la creación, el artista necesita de libertad plena. Mas en este caso consideré que debía autocoaccionarme, en atención a lo que la escultura representa. De ahí que el rostro, aunque hecho de pequeños retazos de hierro, está cuidadosamente limado, tiene las soldaduras invisibles, está modelado. En cambio, el resto de la figura es más tosco. Pensé que en la cara debía estar toda la atención de los fieles, que las vestiduras son complemento. A.: Estamos ante la estatua. En efecto, el rostro es de superficie pulimentada y el resto, no. La idea de haber dejado oxidar el hierro, precipitando así lo que los elementos hacen con ese metal, y el de detener la oxidación con un barnizado propio, ha sido muy buena. La incidencia de la luz da a la imagen unos tonos, unas calidades difíciles de describir. Al incorporar el aire a su obra, Emilia tuvo magnífico acierto. X.: Por supuesto que todas las uniones de las piezas del vestido podrian haber sido limadas. Pero repito que mi intención ha sido la de centrar la imagen en el rostro. Es bastante frecuente presentar la advocación mariana de Nuestra Señora de la Misericordia con pequeños próximos a ella. También aquí considero debo una explicación. La Misericordia no se expande sólo a la infancia; somos todos, quienes necesitamos de ella. Además, las figuras de los niños distraerían la atención que se presta a la imagen. A.: En la conversación sale que Emilia Xargay nació en Sarrià de Ter. X.: No niego que he puesto este sentimiento de la tierra en que nacimos. A.: ¿Es la primera imagen en hierro que haces? X.: Tengo un Cristo que estuvo en la bienal de Salzburgo. También hice otros objetos, litúrgicos, tales como sagrarios, una cruz pequeña, adornada de esmaltes y, para la misma parroquia de Sarrià, la orla de hierro adornado de cobre que rodea la piedra del altar, la corona-lámpara y los candelabros. A.: Emilia detalla cómo es la iglesia de Sariá de Ter. Lo hace con entusiasmo. X.: Es muy grande, de proporciones correctas. El ábside ha sido restaurado. El altar, un bloque de cemento, y el banco que hay detrás del mismo, larguísimo, también de hormigón, muy hermoso.

Parlem de Sarrià ~ 50

~ cultura 30

El pare, l’avi, eren paletes, i les eines i els materials feien feix al darrera de la casa, encara que va ser de més gran que va adonar-se que el ferro, el ciment, l’acer podrien ser també els “seus” materials. Rafael Manzano, ressalta la seva vessant artesanal: “Perquè aquesta és una altra de les virtuts d’Emília Xargay: La seva traça i aplicació passional als oficis”.3 L’Emília reconeix la seva condició artesanal arrelada a tot el seu quefer. “L’artista –va declarar en una ocasióha de tenir una part de creador i una altra d’artesà. D’una banda ha de conèixer el concepte en què es vol expressar a través de les formes i, d’una altra, necessita l’ajuda de l’ofici, sobretot pel que fa a la cura dels materials i dels acabats. Hi ha artistes famosos que confien a artesans el trenat dels seus fils d’aram o lliuren els seus dibuixos perquè altres els converteixin en gravats i després signar-los. Això no ho fa mai l’Emília, entén que el veritable artista ha de perseguir la seva obra fins al final; no pot valer-se de traductors o intèrprets.” A Sarrià, va començar pintant a l’oli el que li ensenyaven a l’Acadèmia de Belles Arts de Girona i el pintor Orihuel. Des de casa seva, a la Placeta, on residien, aquell indret el més urbanísticament compacte, el més interessant socialment, allà davant la casa Ensesa s’aturava el Carrilet per anar a Banyoles, també l’autobús de Girona. Un espai envoltat d’arbres amb una font al mig, el Coro ben a prop i al capdavall del carrer l’Església parroquial, dedicada a Ntra. Sra. de la Misericòrdia, on anys posteriors – 1974 - l’Emília va decorar tot l’altar, tal com hem explicat. Tenia la resta de la família ben a prop, el seu germà, del qual té un magnífic retrat, i tots els elements per una vida plàcida. D’aquell contacte van sorgir les següents exposicions: la primera, una de col·lectiva, amb motiu de la Festa Major del 10 al 30 de setembre del 1980 a la casa de cultura de “La Caixa”.4 I la segona de pintures i dibuixos de “Lola Pagès” a la casa de cultura del desembre 1980 al gener 1981. Les sorpreses encara no s’havien acabat, amb l’episodi de la seva mare ja intuïes que era una persona generosa, abocada als altres, però en la següent exposició ho va tornar a demostrar. Ella portava una mostra d’escultures de

Basi Mateu i Emília Xargay, les components del Grup XARMA. Anys 1980.

bronze i a més una bona col·lecció de tapissos, “Tapissos de drap de XARMA, fruit de la col·laboració entre ella i Basi Mateu”5. De nou van participar a l’exposició col·lectiva del setembre de l’any 1982. A partir de l’any 1983, amb la independència de Sarrià, la relació de l’Emília amb el poble va consolidar-se definitivament, amb l’encàrrec del TORO per a la plaça que també porta el seu nom, amb el bateig de la biblioteca, reestructurada i fent-la filla il·lustre.

gut la sort de poder gaudir de nou de la seva magnífica obra, i entristir-nos de nou per la seva absència. S’han escrit llibres, encara que potser no els suficients, per indicar els seus passos vers la vitalitat creadora de l’artista, però en tenim alguns testimonis, per escrit i oral. Heus-ne ací alguns exemples:

De Rafael Manzano: “Una artis-

Enguany la Sala Patronat de Sarrià de Ter ha acollit de l’1 al 30 de setembre i amb motiu de la Festa Major, una exposició que mostra per primera vegada part del fons artístic d’Emília Xargay, fruit d’un vitalici entre l’Ajuntament de Girona, l’Ajuntament de Sarrià de Ter i els familiars de l’artista.

ta progressa amb la seva persona i s’ajusta al desplegament del seu temps; i a la manera de la naturalesa, deixa enrera les rialleres primaveres dels inicis fins a assolir els daurats i saborosos fruits de les tardors. Així, l’Emília deriva dels seus paisatges impressionistes de Sant Daniel a l’expressionisme de les seves exposicions dels “cicles experimentals” i al posicionament a l’escultura en 1962.

L’Emília era una persona incansable, amb una personalitat inquieta i treballadora, fruit d’aquesta labor té moltíssima obra i, al no tenir fills, va subscriure un vitalici entre la corporació gironina i la sarrianenca. Per tant després del seu traspàs –desembre 2002- aquestes entitats van heretar part de l’obra. I, heus ací que hem tin-

El seu viatge a Itàlia representarà per a ella un profund impacte; somia amb les ombres dels grans artistes del renaixement capaços, com Lorenzo Ghiberti, de dissenyar una joia, planificar un palau o decorar la porta del baptisteri de Florència, que va fer exclamar a Miquel Àngel: “És la porta del Paradís!” A partir d’aleshores el

Emília Xargay i Pagès pensament d’Emília comença a plantejar-se la qüestió de l’artista total, tan significatiu en la multiplicitat de la seva obra. Així mateix, la seva llarga estada a París i la seva relació amb els grups abstractes de la postguerra del segon conflicte mundial orientaran el seu art cap als màxims límits de les condensacions i supressions formals. Una altra de les grans virtuts d’aquesta escultora és la sobrietat. Potser li vingui de l’enamorada contemplació de la seva ciutat, tan austera i severíssima, tan aplomada i propensa als equilibris petris”.

D’Enric Marquès, que, quan cita l’Emília en els seus articles, sempre ho fa en paraules elogioses i valentes, potser també amb una certa admiració. Quan parla dels alumnes del taller d’Orihuel, de l’Emília diu:” Emília superà abans dels anys cinquanta les influències del mestre per adherir-se a corrents més actualitzats”. O bé, quan parla d’ella i de la formació del grup Indika l’any 1952,: ”Ja era una pintora decidida i substancial!”.6

De Lucila Cabrejas

D’Isidre Vicens,

en una taula rodona8 diu: “L’Emília tenia una VOCACIÓ PLENA de l’art. Tenia un ple domini de la matèria. Li agradava molt Cézanne. A Espanya, la dona venia condicionada, a Catalunya hi havia bones pintores, però es potenciaven més els homes i ella era acceptada plenament pel grup artístic gironí, el grup gironí no feia distinció de sexes, era una més de nosaltres, cal tenir present, però, l’abans i el després de la guerra. Els artistes, trencàvem els motllos del moment, nosaltres despertàvem una consciència del català, i del sentit de

Catalunya, com una cosa normal, érem mirats “diferents”, però, érem un grup molt cohesionat”

De Domènec Fita La recorda com una dona forta i que es desenvolupava per mèrits naturals. Una vegada has creat l’obra hi ha d’haver un cos d’ajuda i protecció perquè es pugui tirar endavant, ja que la dificultat de l’artista és a l’hora de presentar l’obra. L’Emília va fer tot el procés ella sola. De primer va fer pintura, ceràmica, esmalt, obres d’encàrrec per integrar en un espai concret, després va fer coses de ciment, de ferros. Era una persona molt àmplia en les expressions. La seva obra, sempre marcada per la força i la potència. Ella se’n reia de les seves obres, amb la seva particular ironia. El dibuix, per ella, sempre ha estat una cosa de gran categoria. Ella sempre ha valorat l’espontaneïtat i la llibertat.

De Rosa Serra: la va conèixer els anys 70-75. Serra va aprendre escultura amb en Lluís Curós, i aquest sempre parlava d’en Fita i de la Xargay com a referents. L’admira com a dona, per l’actitud avançada que tenia. La importància de l’escultura és que es pot gaudir directament, cada dia. El cinema, la pintura és un mitjà i cal dedicar-hi unes estones. L’Emília era una escultora i una artesana.

Parlem de Sarrià ~ 50

cultuta ~

“El Toro”, planxa de ferro, de l’any 1961, núm. 86 de la col·lecció, de 21x53x19’5.

Una entrevista. ¿Qué es para tí el “esmalte sobre cemento?” X.: Un medio de expresión que desearía integrar a la arquitectura. El artista tiene una tremenda responsabilidad, hemos de justificar nuestra posición ante el arte futuro. Hacer, crear, buscar y dar cuanto somos. Según como enfoquemos nuestras creaciones tendrán “sentido” artístico y cultural nuevo. Y debemos evitar los trabajos de caballete para mentes ochocentistas. C.: Los grandes plafones, los murales ¿no convertirían tus esmaltes sobre cemento en comerciales? ¿Te preocupa el mercado? X.: Yo soy artista para crear; a otros corresponde la aplicación de este arte. Naturalmente no desdeño los ingresos que puede proporcionarme mi trabajo; de ellos vivo y son imprescindibles. C.: ¿Crees en la inspiración como resultado del esfuerzo, o impulso del azar? X.: No creo en la inspiración. La inspiración és una concepción romántica que no responde a la realidad. Creo en la constancia y el esfuerzo diario. 7

En el trabajo. Aunque sí pienso que existen días en que la predisposición es mejor. C.: ¿Consideras tu obra como hallada en el verdadero camino, o andas a la búsqueda de inquietudes? X.:La obra es renovación constante para bien o para mal. Me dolería mucho haber llegado. Si así fuera, cambiaría de trabajo porque repetirse es decadencia. También se puede volver al principio con nuevo concepto. C.:En la técnica, ¿Qué es el esmalte? X.:Pintura vitrificada. Puede hacerse sobre cobre con una técnica de procedimiento, y sobre otros metales. Yo lo aplico sobre cemento. C.:¿Sus elementos son? X.:Cobre, esmalte y fuego...

De Narcís Comadira9. “Si les fades bones existissin, fàcilment l’hauríem pogut prendre per una d’elles. El que sí que tenia era la capacitat de convertir una carbassa en una carrossa, que és com dir que sabia treure partit de qualsevol ferro, llauna, pedrota o el que fos que li caigués a les mans”. Bé, per acabar i deixar les coses al seu lloc, com el “Toro” submís a la plaça, el simpàtic “Grup familiar” penjat a la Caixa, el sincer “Edifici” a l’Ajuntament, i el “Fons Municipal” al Patronat, la Verge de la Misericòrdia ha de continuar, a l’església, desclassada, o el vehicle que transporta els Gegants l’esperarà per traslladar-la al FUTUR nou Centre Cultural? ~

Parlem de Sarrià ~ 50

~ cultura

Entrega de la Creu de Sant Jordi, pel Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, el 1992.

Inauguració a la Sala Patronat, de l’1 al 30 de setembre, de l’exposició que mostra per primera vegada part del fons artístic d’Emília Xargay,

Obres del Temple: Recaptat durant el mes de setembre: 3717’60. Fondo actual: 32.875’19 pts. Aquesta quantitat serà repartida entre el paleta, Emilia Xargay i arquitecte. La Veu de la Parròquia de Sarrià de Ter, del mes d’octubre de 1970. 2 MEDINA, José Marin “ Emília Xargay. Obra pública 1967-1991 3 MANZANO, Rafael. EMÍLIA XARGAY – Biografia –Antologia. No és difícil contemplar la nostra artista preparant, a la taula del seu taller, els seus vitrificats, gairebé alquímics; fornejant ceràmiques; palustre a la mà, acabant una peça de formigó; enrajolat el rostre pel resplendor del seu bufador de soldador, dominant una planxa; o amb els dits tacats de tintes litogràfiques... Es metamorfosa en paleta, soldador o impressor a fi de no separar-se del procés que exigeix cada peça. 1

Hi varen participar: Francesc Altarriba; Angel Cañigueral i Cid (1924-1979); Angel Cañigueral i Viñals; Delfí Casadevall; Quim Corominas; Carolina Gonzalez; Pep Herrera; Quim Montgé; Raül Morales; Dolors Pagès (1903-1976) Francesc Ramió i Guillot; Miquel Resplandis i Pineda; Eugeni Resplandis i Segòvia; Xavier Sànchez; Andreu Taboas i Albiol; Assumpció Vila i Roca; Mª Rosa Vila i Emília Xargay. 5 Casa de Cultura la Caixa del 22 de desembre del 1981 al 7 de gener del 1982. 6 MARQUÈS, Enric “L’art, La Ciutat i el Món.” Col·lecció Josep Pla, 7. Diputació de Girona. 1996. 7 Presència del 5 Abril 1969 8 Grup Taca. Homenatge. 2003 9 COMADIRA, Narcís. Catàleg. Fons Sarrià de Ter. Emília Xargay. Setembre 2004. 4

Recull de 25 portades N. 26. Gener-Febrer 1999

L’aquarel·la de la sèrie Fàbriques de l’artista Pau Baena dóna entrada al Dossier d’història sobre les fàbriques papereres de Sarrià. La lluita per enderrocar els accessos a l’autopista és en el seu punt més àlgid; Josep Rodríguez ens ofereix unes breus pinzellades sobre Machado, i a Natura ens proposen un recorregut singular per Sarrià, precursor de les actuals sortides per la riera Xuncla. També es recullen els actes d’inauguració del Centre Cívic “La Cooperativa”.

N. 25. NovembreDesembre 1998

Un fotomuntatge de Gemma Punset, amb la font de can Nadal i les escoles sota l’impacte del pas del TGV, il·lustra la portada. A l’interior, algunes de les raons en contra i a Dossier d’història, les excavacions a l’església dels Sants Metges. Un interessant article de Joaquim Rodríguez sobre els moviments migratoris i al mig, en color, un recull de les 24 primeres portades.

N. 27. Març-Abril-Maig 1999

A partir d’una foto de Francesc Mitjans amb el riu, les barques en un primer pla i la fàbrica al fons, un esplèndid fotomuntatge de Gemma Punset per introduir-nos en la nissaga dels Flores. La presentació del llibre “Sarrià de Ter” del fotògraf Jordi S. Carrera, les propostes dels diferents candidats a les eleccions municipals i unes reivindicatives fotos de la botifarrada feta sota el pont dels accessos, acaben d’emplenar aquesta revista de primavera.

N. 29. AgostSetembre-Octubre 1999

N. 30. NovembreDesembre 1999

En un número especial dedicat a l’educació, una fotografia amb nens dibuixant, de Jordi S. Carrera, il·lustra encertadament la portada. A l’interior la ciutat educadora; la participació i la responsabilitat de pares i mares en l’educació dels fills; la LOGSE; el model d’ensenyament secundari i la implantació de l’ESO són analitzats per diferents persones totes elles vinculades amb el món de l’educació. Acompanyant el tema de portada, la Videoteca ens proposa la pel·lícula “L’enfant sauvage” de François Truffaut. El Dossier d’història ens apropa a Quico Sabaté i els fets de la Mota.

La imminent entrada al mític any 2000, que tanta tinta ha fet córrer, serveix a Pep Admetlla per il·lustrar aquesta portada amb un fragment del seu quadre “El calendari”. A Dossier d’història el calendari continua essent el tema preeminent, i en l’àmbit de l’Actualitat, un repàs de les diferents activitats que han omplert les I Jornades del paper, des de la interessant conferència del catedràtic Jordi Nadal, fins a l’agermanament amb la vila de Capellades. L’Edgar Massegú, en la seva tira de còmic, ironitza sobre les barreres arquitectòniques.

N. 31. Gener-FebrerMarç 2000

recull de portades ~

Una reproducció del Programa de Festa Major 1952 d’Emília Xargay, cedit per Josep Cases, omple de colors de festa la portada. A l’interior els resultats de les eleccions municipals; un nostàlgic escrit de Josep Brugada sobre els anys de la Citrània, i a partir dels 25 anys de la recuperació del porxo de can Nadal, una ressenya sobre la seva història.

Parlem de Sarrià ~ 50

N. 28. Juny-Juliol 1999

Fotos de la fàbrica Torras provinents de l’arxiu Sans ens serveixen, en un fotomuntatge de Gemma Punset, d’introducció al Dossier d’història on es repassen “els principals esdeveniments que han afectat la història de l’empresa capdavantera a Catalunya en la transició del paper manual a paper continu d’alt rendiment,” en un documentat article amb profusió d’il·lustracions del professor d’Història Econòmica de la UAB Pere Sala i López. Per completar la temàtica, es presenten les I Jornades del Paper.

N. 32. Abril-MaigJuny 2000

En portada el dibuix d’Edgar Massegú dels que seran els nous gegants de Sarrià, en Cinto i la Maria, que es construeixen al taller de David Ventura. A dins, l’Àngel Daban ens explica la llegenda que els ha fet possibles. El Dossier d’història ens aproxima a les excavacions al jaciment ibèric de St. Julià i un interessant article de viatges ens porta de vacances al Nepal, mentre que a l'última pàgina desapareixen els entreteniments i el Sarrià News pren format de diari.

N. 33. Juliol-Agost 2000

Un muntatge amb una esplèndida fotografia de Jordi S. Carrera, convenientment retocada i modificada, obre la portada d’aquest número especial dedicat al I Critèrium Esportiu, amb la presentació dels plànols del nou pavelló municipal i un repàs exhaustiu de tots els esports que es practiquen a Sarrià. També hi podem llegir un relat retrospectiu de Josep Brugada “Anant a la fàbrica...”.

N. 35. NovembreDesembre 2000

Parlem de Sarrià ~ 50

~ recull de portades

N. 34. SetembreOctubre 2000

El carrer Major és un formiguer. Aquesta és la grata sensació que es desprèn de la foto de Jordi Puig feta durant les II Jornades del Paper en un carrer pletòric i farcit d’activitats que a l’interior es desgranen. El Dossier d’història ens acosta a l’electricitat a Sarrià i a la central elèctrica Mitjans, mentre que l’Espai escolar ens regala uns bonics dibuixos de la mainada en un nou curs.

Informàtica, comunicacions, energia, recerca, aliments transgènics o genètica, són alguns dels temes que s’aborden en aquest número dedicat a les noves tecnologies, i que el muntatge fotogràfic de la portada recull amb encert. A Solidaritat, Sarrià en Acció ens parla d’una interessant estada de “Cinc dies al camp de refugiats” en un campament sahrauí al desert del Sàhara algerià, i a Natura, l’Àngel Cañigueral ens presenta les plantes fòssils trobades al Camp de les Comes de St. Julià.

N. 37. AbrilMaig-Juny 2001

N. 36. Gener-FebrerMarç 2001

Una bonica foto de Sílvia Barroso publicada al Punt d’una tartana travessant el Pont de l’Aigua per la festa de St. Antoni, dóna un aire bucòlic a aquesta portada. A l’interior la presentació de dos llibres: l’un, de Sílvia Muñoz, sobre la figura d’Isidre Macau i Teixidor, que fou mestre a Sarrià entre els anys 1927 i 1933. L’altre, de Mercè Borràs, sobre els nens refugiats durant la guerra civil. I en el XX aniversari de la mort de Just. M. Casero, dues breus però emotives ressenyes de la seva inesgotable capacitat de treball.

La remodelada avinguda de França amb tota la seva esplendor en una foto aèria, contrasta amb la foto de la contraportada de l’any 98 amb el pont i els antics accessos. A dins un interessant article de Roger Torrent repassa el llarguíssim procés d’aquesta remodelació. El Dossier d’història ens recorda l’arribada de la Verge de Fàtima a Sarrià l’any 1951, i a Solidaritat ens expliquen l’agermanament entre l’institut Narcís Xifra i l’Instituto C. Colón de Bluefields a Nicaragua. Aquest exemplar incorpora definitivament el número de la revista a la portada.

N. 38. JuliolAgost-Setembre 2001

Una divertida instantània captada per Quim Llunell de la Festa Major, que aglutina per primer cop tots els espectacles al voltant del nou pavelló municipal. Malgrat algunes veus crítiques, el resultat és força reeixit. Diversos articles desgranen els diferents actes de la Festa, i per acompanyar-ho, el Dossier d’història ens recorda l’aplec de Sant Ferriol de Sarrià. A Cultura, Josep M. Sansalvador ens proposa un nostàlgic viatge a la Festa Major de l’any 1945. I un oportú Comentari de lectura sobre els Talibán, ens ajuda a reflexionar sobre els dramàtics esdeveniments de Nova York.

N. 39. OctubreNovembreDesembre 2001

Les Jornades del paper es consoliden tant en el seu vessant tècnic, que aborda la relació premsa i paper, com en el seu vessant lúdic, convertint el carrer en un esclat de festa i colors, com recull amb gran encert la fotografia de Jaume Roca. En el Tema de debat, el projecte d’organització territorial de Catalunya, també conegut com “l’informe Roca”, és explicat i comentat pels geògrafs Elisabet Sau i Robert Casadevall. A l’Espai escolar, Roger Casero ens proposa, des dels aspectes educatius i socials, unes interessants i necessàries “Reflexions al voltant de la disminució psíquica.”

N. 40. Gener-FebrerMarç 2002

valor històric. A Cultura i a l’Espai escolar coincideixen en parlar-nos del vessant lúdic de les matemàtiques.

N. 43. OctubreNovembreDesembre 2002

El traspàs de la “nostra” Emília Xargay omple el Tema de portada on s’inclou un dibuix seu publicat en el fulletó “Sarrià de Ter y su templo parroquial” del 1959. Les IV Jornades del paper en les seves vessants de debat, lúdiques i del Concurs fotogràfic són comentades a l’interior. El Dossier d’història ressegueix la toponímia del nostre poble i a l’Entrevista, Joan Casals parla amb l’enigmàtic redactor de The Sarrià News, Sam Enfot, autor del pregó de la Festa Major.

25 anys en la vida d’una escola és un llarg trajecte i alhora un llarg bagatge. I és també un llarg desfilar de mainada per les seves aules. Aquesta és potser la idea de l’excel·lent cartell del 25è aniversari de l’escola Montserrat, de la Mònica Aymerich, que il·lustra la portada. Directora, mestres, exdirectors i exmestres, personal de servei, exalumnes i pares, tots evoquen les seves vivències i els seus records en una revista que potser fins i tot fa olor de col·legi...

Una magnífica imatge del salt del “timbarro” captada per Quim Llunell pretén conscienciar-nos de la bellesa d’aquest idílic paratge amenaçat pel pas del TGV. Un article del biòleg Ivan Bustamante en desperta el seu valor ecològic i un altre d’Assumpció Vila sobre els seus molins fariners, ens recorda el seu

recull de portades ~

N. 42. JuliolAgost-Setembre 2002

N. 41. AbrilMaig-Juny 2002

Parlem de Sarrià ~ 50

Una vista aèria de Sarrià i Sant Julià amb les façanes d’ambdós ajuntaments il·lustra aquest número que recull l’opinió dels diferents grups polítics dels dos pobles veïns a l’entorn de la proposta de reordenació territorial plantejada en el número anterior. Acompanyen aquest tema l’exposició i els plànols de la nova proposta del TGV al seu pas per Sarrià. L’Entrevista ens acosta a la Morissa Cañigueral i la seva realitat a Burkina Faso, i a Cultura, en el centenari de la mort de Jacint Verdaguer, una aproximació a la seva obra i la seva persona.

N. 44. GenerFebrer-Març 2003

Quim Rodríguez fent entrega de la vara d’alcalde a Jordi Cañigueral sobre una vista aèria de Sarrià, il·lustra la portada d’aquest número dedicat al XX aniversari de la nostra independència. El Tema de portada, amb textos de Joaquim Rodríguez, Joaquim Nadal, Just M. Casero, Salvador Sunyer, Jordi Cañigueral, Josep Turbau, Ricard Ametller i Roger Torrent, aborda aquesta efemèride.

Parlem de Sarrià ~ 50

~ recull de portades

N. 46. JuliolAgost-Setembre 2003

La divertida mostra d’espantaocells promoguda per l’Associació de Veïns de Sarrià de Dalt, que tan bona acollida va tenir, il·lustra la portada d’aquesta revista que ens parla del projecte de remodelació del carrer Major i de moltes de les activitats fetes durant la Festa Major. Ràdio Sarrià compleix 20 anys i l’Ivan Bustamante ens descobreix un pou de glaç a la riera Xuncla. A Cultura, Josep Brugada ens acosta a un dels símbols del modernisme: Santiago Rusiñol.

N. 48. GenerFebrer-Març 2004

Una de les columnes jòniques es retalla sobre un cel blau emmarcada per una porta de la balconada. La foto de Quim Llunell recull tot l’encant del Coro, la rehabilitació del qual s’explica a l’interior. En el Tema de debat, els tres grups polítics a l’ajuntament es posicionen (en contra) sobre l’ampliació de l’autopista. El Dossier d’història recupera el pas de la família Ensesa per Sarrià i Girona, i a Solidaritat, la cooperant Pilar Martínez ens envia una interessant crònica des d’Aguacatán.

N. 45. AbrilMaig-Juny 2003

El dibuix de l’Edgar Massegú “Drac sobre el Pont de l’Aigua” ens acosta a la designació de Sarrià com a Vila gegantera. A l’interior els textos de Dani Cañigueral ens expliquen la seva història i les seves activitats, així com la inauguració de la plaça dels Gegants. A Dossier d’història, un record per al qui fou mestre de Sarrià Andrés Rodríguez i a Solidaritat, la constitució de la “Plataforma aturem la guerra”.

N. 47. OctubreNovembreDesembre 2003

Una excel·lent fotografia, guanyadora del primer premi del Concurs fotogràfic de la V Fira del Paper, il·lustra amb elegància aquesta portada d’un número on es destaca la celebració del V Congrés d’Història del Paper a Espanya en el marc de les V Jornades del Paper. A Dossier d’història, l’exili d’una família sarrianenca i els camps de concentració a França, narrat per Amadeu Rabés. I en el centenari de Dalí, a Cultura, una aproximació al jove Dalí; a Natura, el camí de ronda de Cadaqués al Cap de Creus, i a la Cuina del xef, la cuina d’en Dalí.

N. 49. AbrilMaig-Juny 2004

L’ampliació de la Unió Europea a 25 països dóna peu a dos articles parlant-nos de la seva història i reptes de futur i també de la Constitució que en breu s’haurà d’aprovar. La inauguració de nous carrers al Pla de Vinyers ens permet recordar a Agustí Riera i Pau; Isidre Macau i Teixidor; Margarida Cases i Tarrés, i Climent Guardiola i Gener. A Natura, una quarantena de persones segueixen una ruta per la Vall de Xuncla, descobrint els seus molins i gaudint de la seva bellesa.

Jornades europees del patrimoni Assumpció Vila Regidora de Cultura

monumental, hem de fer un esforç per valorar el que tenim: els molins fariners, els edificis modernistes del carrer Major, l’edifici industrial de can Mitjans, les masies de Sarrià de Dalt, l’església romànica de Sant Pau, l’interior de l’església de Ntra. Sra. de Misericòrdia i les escultures al carrer. Tampoc hem d’oblidar-nos de reivindicar el que encara està soterrat, el cas de la vil·la romana del pla de l’Horta, o massa desat, com els mosaics romans que reposen en el Museu d’Arqueologia a Sant Pere de Galligants. ~

volta per les masies de can Rovira, can Xuncla, can Matas i can Camós, parant a l’església de Sant Pau a Sarrià de Dalt per poder observar la nova finestra del presbiteri. La sortida va servir per, una vegada més, convèncer-nos que aquest itinerari és de gran bellesa, el tenim a tocar de casa i és força desconegut. També per fernos adonar que no tothom s’apropa als llocs amb el mateix interès, ja que el molí de Xuncla s’ha “decorat” recentment amb grafitis. Tot i que Sarrià de Ter no és precisament un poble amb molt patrimoni

Parlem de Sarrià ~ 50

El dissabte 4 de setembre, unes vint persones vàrem fer el recorregut dels molins Xuncla i d’en Tomàs, amb una

El molí de Xuncla. Foto: Toni Martínez

cultuta ~

Sarrià de Ter es va adherir enguany a les Jornades Europees del Patrimoni, amb una visita guiada pels molins fariners de la riera Xuncla. Sota el lema “Europa, un patrimoni comú”, aquesta festa va reunir més de 200 municipis catalans i 48 països participants. Les JEP se celebren a Catalunya des de 1991 i, tot i que el més comú són les jornades de portes obertes als museus, cada municipi intenta mostrar algun edifici o conjunt històric destacat, recorreguts a peu pel nucli antic, visites guiades a excavacions, conferències, xerrades, tot un seguit d’actes per apropar els ciutadans al patrimoni monumental. Se celebren cada any durant els mesos de setembre i octubre, però a l’Estat espanyol fou els dies 4 i 5 de setembre, que coincidiren amb la Festa Major. La cerimònia oficial d’inauguració va tenir lloc al Palau de la Música, amb la presència del Regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, Ferran Mascarell, la Consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Caterina Mieres, i la representant del Consell d’Europa, Viviane Reding, responsable a la Comissió Europea de l’educació i la cultura, la qual, va demanar un minut de silenci pels nens morts a l’escola de Beslan, a Rússia. Un espectacle de llum i so va mostrar els elements modernistes del Palau, obra de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, seguit per un concert del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana amb peces de Pau Casals, Xavier Montsalvatge, per cloure amb l’Himne a l’Alegria, de Beethoven, que és a la vegada l’himne d’Europa.

FERRETERIA DECOFER ■ ■ ■ ■

FERRETERIA JARDINERIA PINTURA REGALS

■ ■ ■ ■

PARAMENT PER LA LLAR PETIT ELECTRODOMÈSTIC MATERIAL ELÈCTRIC… TAMBÉ FEM CLAUS

SERVEI A DOMICILI “OFERTES TOTS ELS MESOS” TOT EL QUE NECESITES PER CASA TEVA ESTEM AL TEU SERVEI!! A SARRIÀ DE TER, LA TEVA FERRETERIA Ens trobaràs al Pla de l’Horta, Pça. Vila Romana, 4 - Tel. 972 17 00 52

AUTOESCOLA GIRONÈS GIRONA: Av. Jaume I, 36 - Tel. 972 20 27 14 FONTAJAU: R. Xavier Cugat, 52 - Tel. 972 22 12 57 SARRIÀ: C/. Major, 11 - Tel. 972 17 06 52 e-mail: info@autoescolaapsa.com www.autoescolaapsa.com

L ’Afganistan a través del burka ASNE SEIERSTAD El llibreter de Kabul Edicions 62, Barcelona, 2003 Josep Brugada

tothora sotmesa a la voluntat del marit, que exerceix la seva potestat envers ella o cap a les diverses dones que aquest pot arribar a tenir, talment com si fos un Sultà suprem, el qual amb el temps es pot permetre el luxe fins i tot també de repudiar la dona, “les seves dones”. Cal dir que el repudi per a una dona afganesa no suposa l’alliberament de res, ans al contrari, no exclou el servilisme amb què tothora han de tenir respecte al marit, malgrat que aquest l’hagi rebutjada per una altra, sovint més jove, és clar. La dona repudiada no assoleix la seva llibertat, segueix essent esclava, molt més esclava dintre del si familiar que abans. No són gens lliures per a decidir res, ni com a esposes, ni com a filles, ni com a germanes. No se’n poden anar enlloc perquè els membres de la pròpia família les bescanten.

Parlem de Sarrià ~ 50

Com ens anuncia Asne Seierstad, “El desig d’ amor per una dona és tabú a l’Afganistan”. Tot ve predeterminat pels clans familiars i cap jove pot fer plans amb cap altra a fi de bé, ni per descomptat a fi de voler conviure lliurement amb algú d’un altre sexe, el qual hom ha triat lliurement. Això és del tot impossible. Preval el clan i el negoci que hom pot establir dintre de la mateixa òrbita o cercle de les persones conegudes. Els sentiments no compten, allò que compta són els interessos del Sultà i els interessos masculins del clan, que és qui té dret a treballar i a guanyar diners. La resta del clan, per tant, han d’estar sotmesos a la seva voluntat, al seu servei, al seu manteniment i no es pot moure res sense el seu consentiment. El règim de fonaments islamistes, encara que es digui “no fonamentalista”, com podem intuir, és severíssim, com el que hi havia a Europa en èpoques del feudalisme. La pròpia literatura afganesa, escrita per dones reflecteix a través de bells poemes (que l’ autora recull a les pàgines del llibre) els anhels de llibertat que les mateixes dones expressen i que sovint topen amb el mur insalvable del context social. Al seu entorn, avui, hi segueix havent als pobles i ciutats de l’Afganistan, de manera shakespeariana, desesperança i decepció.

cultuta ~

Per a un occidental la vida privada en els països dominats pel fonamentalisme religiós no deixa de ser tothora enigmàtica i paradoxal. No ho és menys la situació de les dones a l’interior del món musulmà, la seva psicologia, els seus costums, la vida quotidiana, la seva privacitat, són aspectes que vénen percebuts en el nostre món realment com un misteri. La periodista i corresponsal de guerra noruega Asne Seierstad ens ofereix en les pàgines de El llibreter de Kabul, una incursió agosarada, profunda, en la vida íntima d’un clan familiar afganès. El que destaca pel damunt de tot d’aquest reportatge, és l’anàlisi que la jove periodista europea proporciona dels condicionants i de la psicologia de les noies afganeses. Després de la caiguda del brutal i despietat règim dels talibans tothom podia pensar que la vida als pobles i ciutats de l’Afganistan passaria a un marc de liberalització, d’obertura i de certa occidentalització. No ha estat totalment així perquè, excepció feta de la ciutat de Kabul, on s’aconsegueix viure amb una certa desinhibició, la cosa certa és que en l’actualitat, a només 10 quilòmetres de la capital, les dones encara vesteixen el burka, i l’accés a l’ensenyament, a la sanitat, els està restringit. Malgrat la desaparició de l’insostenible règim talibà, amb el vigent govern de Hamid Karzai que s’albirava esperançador per als observadors internacionals i per a tota la població afganesa, l’índex d’analfabetisme entre les dones segueix essent encara escandalós, només un 5% sap llegir i escriure. La força de la religió, la interpretació in extremis de l’Alcorà, és encara tan forta que el despotisme masclista no ha desaparegut d’aquesta societat i, pel que se’ns narra a El llibreter de Kabul, no sembla pas que l’esclavatge en el qual han de malviure moltes dones tingui una tendència racional a minvar. Al contrari. Per als profans en qüestions de sociologia islamista, aquest llibre és impactant, colpidor, un autèntic informe de la situació, contrast abismal entre les situacions de llibertat en les quals vivim afortunadament en els àmbits occidentals i l’hermetisme que imposen els dogmàtics de la religió musulmana. La dona, però, a l’Afganistan, viu

“Dóna’m la teva mà, estimat, ens amagarem al camp per estimar-nos o caure junts sota els cops del punyal.” Certament el règim dels talibans a l’Afganistan va ser terrible, d’una repressió inaudita. L’autora d’aquest reportatge, que va poder immergir-se en la vida d’una família afganesa, passa comptes quan es refereix a les possibilitats d’assolir el paradís pel nombre de prohibicions que prevalien: prohibició de la nuesa femenina, prohibició de la música, de les arts màgiques, prohibició d’afaitar-se, obligació de la pregària, prohibició de tenir ocells domèstics, eliminació de les substàncies estupefaents, prohibició de fer volar estels, prohibició de les imatges, dels jocs d’atzar, de les arts màgiques, de tocar el timbal, de rentar la roba en les ribes dels rius de les ciutats, que els sastres prenguin mides a les dones, etc. I malgrat tot, “Déu és gran”.

La narració planteja un autèntic retaule de la vida personal dels afganesos, descriu les seves limitacions i les seves incomunicacions, encara avui, respecte dels modes de vida moderns i prooccidentals. El Llibreter de Kabul parteix d’un títol que ens podria fer pensar en els valors culturals que després del règim dels talibans podria haver engendrat un país com l’Afganistan. El llibreter, certament, és un protagonista que podia haver mostrat el com i en què podia haver consistit el “liberalisme” de la seva cultura. Ofereix en canvi una panoràmica sòrdida, pesant, difusa de les diverses vides que sota el seu despotisme discorren sense massa horitzons, mancades d’allò fonamental: la llibertat. Sigui en les interioritats, o sigui la visió exterior a través del burka, peça de roba absolutament esclavitzant, denigrant per a la condició femenina, la periodista noruega no dubta a utilitzar aquesta túnica que els tapa fins i tot els peus per a poder copsar la vida des de la mateixa perspectiva de les sacrificades dones afganeses. Queda molt per lluitar en la vida privada i quotidiana de les dones afganeses, pel seu alliberament privat i públic. No és menys cert, tanmateix, que les organitzacions feministes en aquest país –malauradament- han d’anar encara amb molt tacte segons quin tipus de reivindicació plantegin. Hi ha perill de represàlies, ja podeu imaginar de qui. ~

Parlem de Sarrià ~ 50

~ cultura

En el context actual, el govern encapçalat per Hamid Karzai podria ser esperançador perquè enllà d’haver tingut la primera dona ministra, Sohaila Sedique, ministra de Sanitat, això no obstant- la interioritat i les intimitats dels clans familiars no es desenvolupen precisament per la via desitjable, la via del canvi, de la llibertat, de la transparència o de la tolerància, de la llibertat de moviments en definitiva. Són les obscuritats de la vida privada de les famílies afganeses, les quals amparades en el fanatisme religiós segueixen impedint, de cara enfora, el normal desenvolupament de les persones, dels joves i sobretot de les dones de tota edat i de tota condició. Encara que hàgim pogut apreciar – a través de la narració d’Asne Seiertad- les alegries d’una boda, dels seus preparatius, el matrimoni actualment per a les noies a l’Afganistan -a mitjà termini- no esdevé ni una via per a la llibertat, ni per a l’accés a la formació com podríem pensar, sinó que a poc a poc es converteix igualment en una via cap a l’enclaustrament, la incomunicació i l’eclosió. Com escriu la periodista, “un matrimoni és com una petita mort. Els primers dies, a la família de la dona, es viuen com un funeral. S’ ha perdut, venut o cedit una filla.”

Asne Seierstad, passa revista a un munt d’aspectes de la vida íntima afganesa que malgrat la seva actualitat, certament deprimeixen. Són imatges d’una realitat ben actual en aquest país, perquè el llibre va ser acabat l’agost de 2002. La seva visió és majorment interna, de primera mà, però tanmateix veu discórrer la vida exterior també a través del reixat del burka. Saber que hi ha éssers humans que tal vegada no pateixen excessivament per les coses essencials, menjar, beure, higiene, sanitat, ens pot provocar un sospir d’alleujament, però quan ens assabentem que aquests mateixos éssers humans tenen una llibertat tan condicionada i viuen sense un horitzó d’ il·lusió personal, amb una pressió psicològica tan inhumana, la narració és tanmateix esfereïdora, “l´avorriment mortal” en paraules de l’ escriptora.

C/. Major, 100 • Tel. 972 17 04 48

17840 SARRIÀ de TER

vies d’ extinció En

per perduts poden ser encara vius. Per desgràcia, estic igualment segur que el preu que es paga pel progrés és elevat, i que totes aquestes petites coses s’acaben sacrificant. Poden quedar pinzellades de singularitat, però el seu destí final, tràgic, és l’oblit i l’abandonament definitiu. L’espasa terrible de l’extinció sempre penja. Déu no ho vulgui.

Josep M. Sansalvador i Provensal

de les relacions quotidianes, adonarme que certs usos i costums, alguns d’ells atàvics i no massa compatibles amb un sistema de vida gaire accelerat, encara s’hi havien pogut mantenir en prou bon estat de conservació.

Un dia, conversant amb en Toni Villar, que és d’aquí de tota la vida, em va fer referència d’una activitat popular que ell recorda haver vist: el canari dels ous, un joc de cartes que es jugava en temps de Pasqua, inicialment en un cobert del Mas Tomàs i que més tard es traslladà al Centre Parroquial de Sarrià de Dalt, on es jugà fins a la seva desaparició, no fa pas massa anys. Es tractava d’una sessió de partides de canari on s’apostava sobre dotzenes d’ous. Aquest joc, sembla que temps enllà estava força estès per Catalunya i a les comarques de Girona encara es juga a Mallorquines (la Selva) el dimarts de

Amb el creixement demogràfic que Sarrià experimenta actualment, en un moment en què tants sarrianencs nouvinguts s’incorporen a la vida local, em pregunto sovint si la procedència d’aquests nous habitants, si la vida que duen i, sobretot, el seu grau d’ implicació en la vida del poble els fa valorar en mesura justa la personalitat pròpia de Sarrià i els trets que el poden diferenciar d’una concentració urbana major. Estic convençut que per a molta gent, venir a viure en un poble des d’una ciutat gran, a part del que pugui significar en qüestions de qualitat de vida, pot representar el retrobament d’un nosé-què oblidat fa anys i panys. Costums, tradicions, folklore, maneres de fer que hom podia haver viscut de petit o n’havia sentit a parlar i donava

Parlem de Sarrià ~ 50

Arribar a Sarrià va representar, en certa manera, redescobrir l’essència de la vida en un poble, retrobar una dimensió més humana i més planera

Diumenge de Rams a Sarrià

cultuta ~

Quan vam traslladar-nos a viure a Sarrià amb el meu pare –ja parlo d’anys, però tampoc tants- veníem del rovell de l’ou del Barri Vell de Girona. Veníem d’una zona que havia sofert una transformació dràstica en pocs anys : de ser un nucli urbà tradicionalment habitat per famílies i residents “de tota la vida”, s’havia anat convertint en una zona comercial, d’oci i de passeig, i havia patit un veritable procés de despoblació. Un barri que gairebé era un poble i on tothom es coneixia s’havia transformat en una zona on la gent hi arribava al matí, obria la seva botiga de roba i s’hi estava durant el dia, però no hi feia vida. Al vespre, tancats els comerços, els residents al sector escassejaven cada vegada més. S’havia acabat allò del botiguer que vivia just damunt del seu comerç, de la tertúlia a la rebotiga, de la relació de tu a tu amb els veïns. El procés de despersonalització de tot un barri era irreversible. Hores d’ara, l’efecte Universitat li ha donat una personalitat nova. Però no serà mai més el mateix.

De la mateixa manera que hi ha qui es preocupa per la conservació d’espècies animals i botàniques, i ja que des d’aquí ben poca cosa podem fer per salvar els dinosaures, hauria d’existir una figura, una mena de reencarnació en miniatura de l’ Amades que es cuidés de la preservació d’aquests costums, d’aquests trets etnogràfics locals. Ja seria bo que en quedés notícia escrita o que s’arribés a una catalogació prou exhaustiva de totes aquestes particularitats folklòriques interessants. I és que si no es fa així, moltes tradicions seculars es poden perdre en qüestió de minuts. Quants aplecs, celebracions i festes populars i tradicionals han desparegut els últims decennis ?

Palmes i palmons al balcó: cada vegada més poc habituals

Parlem de Sarrià ~ 50

~ cultura

Pasqua. Els orígens d’aquest joc estan en les colles de caramelles que sortien a cantar per aquelles dates. Dels donatius del públic, que bàsicament consistien en ous, en feien una timba, jugant-se’ls a cartes i fent-ne després un bon ressopó a base de truites. La Corona Viñals, del Mas Tomàs, recorda perfectament les partides que havia vist jugar en aquell porxo familiar en la seva infància, així com les trapelleries que feien amb els ous nials o sospitosos d’estar fets malbé. Tant l’una com l’altra com jo mateix voltem entre trenta-cinc i quaranta anys -som joves !-, però a les generacions que pugen, tot això els ha de sonar a ciència-ficció prehistòrica. Només cal anar pel carrer, xino-xano i amb mirada curiosa, per veure que la vida actual i el ritme que es porta fan que aquests senzills esquitxos de vida de poble o de costums ancestrals vagin pel pedregar. Si es fa un volt pel passeig de Riu, ben a la vora d’horts que mostren ufanoses tomateres, enciams esplèndids i varietat de llegums primerenques, n’hi ha d’altres que ofereixen un erm estat de desús. Fins i tot la característica parcel.la hortolana situada davant l´església parroquial de Ntra. Sra. de la Misericòrdia, voltada d’un mur de pedra (un clos amb totes les de la llei,

si fóssim a la Borgonya), ha mostrat aquest estiu passat un aspecte trist, semblant esperar vés a saber quin destí. Tota la varietat botànica que exhibeix es limita a una gamma completa de males herbes. Els joves no disposem de gaire temps per dedicarnos a aquestes ocupacions. Els jubilats, que sempre ho havien fet, ho mantenen mentre poden, però sembla que, cada vegada més, el camí per omplir el temps lliure de la gent gran passa pels autobusos de l’Inserso. Les hortes urbanes, succeirà aquí com ha anat passant arreu, tenen data de caducitat tant per manca de braços per treballar-les com per la pressió urbanística que les anirà ofegant. Una punta d’esperança pot estar en cicles de xerrades com els que fa uns anys organitzà l’Ajuntament i que foren seguits amb alta participació; o bé en els alumnes del CEIP Montserrat, centre acollit al programa formatiu “Jo sóc pagès”, que tenen la sort de poder practicar com a activitat extraescolar l’aprenentatge del conreu i el treball de l’hort, familiaritzant-se amb les eines, les llavors, el planter i les diferents feines, mentre (és d’esperar) se’ls desperta la vocació de joves agricultors biodinàmics. Ara per ara, les tradicions més expo-

sades que se’n vagi perdent la petja són aquelles relacionades amb el culte catòlic. Si seguim passejant pels carrers del poble i ens dediquem a observar els balcons, ens podrem adonar d’un altre costum extingit: fins no fa gaire, era habitual veure palmons i palmes penjats a les baranes procedents del diumenge de Rams. De tornada a casa després de la benedicció, calia lligar-los a la balconada o a la barana de la terrassa, fins l’any vinent. També hi havia qui penjava, per la part de dins de la porta d’entrada, un llaç, una creueta o un detall procedent de la palma beneïda. Segons el costumari català, representava la garantia que cap “mal esperit” no gosaria entrar en un habitatge beneït. En els temps que corren, tota protecció contra els “mals esperits” procedents del carrer hauria de ser benvinguda, però totes aquestes qüestions que tenen a veure amb l’espiritualitat o la litúrgia sembla que vagin de baixa i es fa molt difícil poder-ne trobar alguna mostra. És una veritable llàstima que tants palmons acabin als contenidors de brossa, quan podrien fer la funció de vigilants de seguretat durant un any! Qui porta rams de llorer a beneir almenys pot treure’n una petita utilitat si té la paciència de guardar-ne les fulles i anar-les tirant als estofats. Continuant amb els balcons, també era costum força arrelat anys enrera, per la Puríssima, el 8 de desembre, il.luminar les baranes dels balcons instal.lant-hi uns llums, que primer devien ser senzilles espelmetes i després es van electrificar. Conservo el record d’haver-ho vist des de ben petit, a Girona. A punta de fosc s’encenien. Sortir a al carrer i veure els balcons il·luminats semblava voler indicar que l’arribada de les festes de Nadal era qüestió de quinze dies. Asseguraria que els primers anys d’estada a Sarrià també n’havia vist aquí, però aquesta n’és una altra, esborrada definitivament de la llista de tradicions populars. Malament rai. A la festa de la Puríssima li van enganxar la de la Constitució i es va con-

vertir en un llarg pont, túnel o aqüeducte, i la gent va anar perdent l’esma d’il·luminar els balcons. Fa anys, el periodista Salvador Alsius va publicar el llibre Hem perdut l’oremus (Ed. La Campana), amb l’objectiu de contribuir a la preservació de conceptes i expressions relacionats amb la cultura catòlica en perill de perdre’s. L’autor havia constatat entre els joves que l’absència de formació religiosa en els estudis secundaris i la falta de pràctica, de culte, en l’àmbit personal, es traduïa en un empobriment de coneixements per ignorància i oblit de fets, expressions i pautes de conducta presents en la cultura i en la societat que ens envolta. L’autor adreçava l’obra a “joves que no saben i pares que no recorden”, i ben fet que feia : és una llàstima que hi hagi joves o no tan joves que davant d’ epigrames de Carles Fages de Climent com aquests, no sàpiguen quina cara posar-hi : El matrimoni és una creu i la querida, el Cirineu. Hi ha al cim del nostre Calvari, Sant Dimes… i el Secretari.

tentment, una imatge nòmada del Sagrat Cor i estic content de saber que en el nostre entorn s’hagi pogut mantenir aquesta tradició, ja desapareguda de tants llocs. A les cases que no hi han participat mai, deu ser difícil incloure-les en el torn d’estades, i a les que aquest hàbit s’ha mantingut, dependrà de les generacions que pugin. Però si considerem que cada vegada és més infreqüent que sota un mateix sostre hi convisquin vàries generacions, ja podem comptar que els néts no prendran massa patró del que no veuen fer a les àvies. Sap greu fer càbales, però aquestes marededéus transportables també formaran part, tard o d’hora, de la llista d’espècies amenaçades d’extinció.

Parlem de Sarrià ~ 50

Acabem la passejada pels carrers de Sarrià a la recera de la tradició : si tenim la sort de ser a l’estiu i que a la nit faci bo, podrem fer-nos partícips d’una altra manera de fer característica de la vida de poble i que s’ha pogut constatar que en els darrers anys ha sofert una revifalla: les tertúlies veïnals nocturnes al carrer. Era un costum estiuenc habitual pertot arreu que, havent sopat, veïns de cases properes sortissin a fora, a la vorera, traient cadires (a poder ser, de balca) i encetessin una conversa que els aju-

dés a passar l’estona mentre prenien la fresca i esperaven l’hora d’anar a retiro. Per circumstàncies exclusivament climatològiques, era una tradició que es podia dur a terme només en estacions de bonança i representava un fet de relació social en terreny neutral, sense entrar els uns a les cases del altres. Els que vivien en una plaça amb bancs públics o mobiliari urbà, podien estalviar-se el tràmit d’aportar seients propis. Les converses que s’hi seguien eren, en general, úniques, com si hi hagués un invisible ordre del dia. No es donava la situació, posem per cas, que els senyors parlessin de xafarderies i les senyores de futbol, sinó que tothom, homes i dones, participava de la mateixa qüestió plantejada per a aquella sessió. Les tertúlies d’estiu són una imatge característica de les vetllades estiuenques als pobles, i en el cas del nostre Sarrià sembla que aquest estiu passat s’ha recuperat un xic. És possible que, de cares a l’any vinent, si la continuació de les obres del carrer Major ho possibilita i la programació televisiva segueixi essent tan infumable, la tertúlia de carrer agafi la volada que li pertoca recuperar. Almenys, aquest seria un dels pocs costums seculars que es podria anar donant d’alta de la unitat de cures intensives de les tradicions amenaçades.

cultura ~

Els destinataris de l’obra d’Alsius també posarien cara de pòquer en saber que a Sarrià encara es manté viu el pietós costum de les marededéus viatgeres. Es tracta d’una mena d’armariets portàtils, en forma de capelleta, que acullen un imatge religiosa, principalment una Mare de Déu o un Sant. La condició viatgera s’adquireix pel fet que la capelleta va transitant per cases particulars, fent-hi estades d’uns quinze dies, durant els quals acompanya i beneeix els seus acollidors. Hi ha un circuit establert de receptors i és normalment l’àvia de la casa qui, acabat el seu torn, es cuida amb tota devoció de dur la imatge al següent domicili on ha d’anar adreçada. S’ha verificat que, actualment, per Sarrià de Baix hi ha en circulació dues imatges de la Mare de Déu de Fàtima, i una tercera de Maria Auxiliadora. En la meva infància, recordo haver vist a casa, intermi-

Horta en desús, prop de l’esglèsia parroquial.

Videoteca

Marlon Brando (1924-2004) Rebel i inconformista, fou un altre del grans mites de la Història del Cinema, que revolucionà la interpretació i potser el millor representant de l’Actor’s Studio.

Josep Rodeja Tulsà

La fama de Brando començà amb la interpretació de Kowalski a Un tramvia anomenat desig, adaptació d’una obra de teatre de Tennese Williams i dirigida per Elia Kazan el 1951, amb Vivien Leigh. Després, el 1952 -segona col·laboració amb Kazan- esdevé el revolucionari Mexicà a Viva Zapata!, un film sobre la qüestio del poder polític i personal. La interpretació de Brando és magnífica davant l’amplitud de la violència, misèria, dolor i idealisme de la història, aconseguint la seva segona nominació per a l’Òscar, que finalment obtindria amb la tercera i darrera col·laboració amb Kazan, La llei del silenci (On the Waterfront, 1954), ambientada en els molls de Nova York. Brando interpretava Terry Malloy, un exboxejador enfrontat amb la màfia.

Parlem de Sarrià ~ 50

~ cultura

El 1953, sota la batuta de Joseph L. Mankiewicz, interpretà Marco Antonio a Juli Cèsar, demostrant les seves qualitats recitant textos de Skakespeare amb accent britànic, que contra tot pronòstic, va assumir perfectament el rol interpretatiu. Posteriorment Brando acceptà la diversitat d’interpretacions, sense encasellar-se, lluny del prototipus de jove rebel i seductor, tal com el sistema pretenia. El 1954 interpretà Napoleó a Desirée; després, un jugador a Ells i elles (Guys and Dolls, 1955), que a més cantava i ballava; més tard, la passió pel Pacífic i el seu exotisme a La casa de te de la lluna d’agost (The Teahouse of the August, 1956); Sayonara (1957), Rebel·lió a bord (Moutiny on the Bounty, 1962), Sa excel·lència, l’ambaixador (The Ugly American, 1963); homes militars alemanys desenganyats, a El ball dels maleïts (The young Lions, 1958), Morituri (1965), entre moltes altres més que d’alguna manera foren exitoses, però exemptes clars de qualitat tecnicoartística.

Els setanta, després de Queimada (1969), de Gillo Pontecorvo, una producció italo-francesa, on Brando assumia el rol d’un mercenari i provocador agent anglès en una colònia portuguesa, va suposar una lleugera millora professional, que culminaria amb dues interpretacions extraordinàries en dos films de Coppola, El padrí (The Godfather, 1972)-amb el segon Oscar al millor actor, però que rebutjà a favor del poble indi- i Apocalypse Now, una lliure adaptació d’El cor de les tenebres, de Jack London. Aquí, Brando, amb el cap rapat, perdut a la selva, era el Coronel Kurtz , “emperador” d’un poble aniquilat, va aconseguir impactar el públic, i naturalment molt abans escandalitzaria amb El darrer tango a París (Ultimo Tango a Parigi, 1972), de Bernardo Bertolucci, on Brando afirmava a la premsa. “… és la més sincera de totes les meves actuacions; he estat “metafòricament” violat davant de tot el món…”. Si més no, una declaració de principis amb connotacions autobiogràfiques. Brando ja era l’actor més ben pagat del món, tot i les breus aparicions, a Superman (1978) va cobrar 2.250.000 dòlars per romandre deu minuts en pantalla. Tot i així, la darrera etapa, després de nou anys de silenci, suposà un retorn “prostituït”, per culpa dels problemes legals. Brando s’acomiadà del cinema a Un golpe maestro (The Store, 2001), de Frank Oz, un entretingut thriller de robatoris, però dirigit sense personalitat. Tristament retirat a Frangipani, la seva mansió a Los Angeles, amb 167 kg de pes, totalment arruïnat, amb una pensió del Sindicat d’Actors i una altra de la Seguretat Social, moria l’1 de juliol a causa d’una malaltia cardíaca. ~

Mulla’t

passat

per

aigua

Roger Casero Gumbau. Sarrià en Acció.

La campanya més popular és el Mulla’t i, com cada any, l’associació Sarrià en Acció i l’Ajuntament han col·laborat amb la FEM per organitzar-lo a Sarrià de Ter, comptant a més amb la participació dels

Pel que fa a l’aportació econòmica, les xifres també són lleugerament inferiors que en l’anterior edició (690 ¤), havent-la pogut superar si la jornada hagués estat completa; en total es van recaptar 653 ¤, 60 ¤ en donatius directes i la resta, 593 ¤, en la venda del material de la FEM, samarretes, barrets, cintes, tovalloletes i bosses. La totalitat dels diners recaptats es va ingressar a la FEM per tal de seguir dotant de recursos i serveis a les persones afectades d’esclerosi múltiple. Volem agrair, també en nom de la FEM, la partici-

Parlem de Sarrià ~ 50

Les campanyes que al llarg de l’any realitza la FEM són: Sopar benèfic Ball Taxi Una poma per la vida Mulla’t per l’esclerosi múltiple Encistella per l’esclerosi múltiple Camina per l’esclerosi múltiple

Cantaires de Sarrià de Ter, els Amics dels Gegants de Sarrià de Ter i els Percuter’s. En l’edició d’aquest any, com en la de l’any passat, la pluja (o l’amenaça d’aquesta) ha estat una protagonista més; de fet la pluja, en molts indrets, va fer posposar la celebració del Mulla’t una setmana. A Sarrià de Ter, però, vam celebrar-lo en la data prevista, el diumenge 11 de juliol de 2004, a la Piscina Municipal, des de les deu del matí fins a les vuit del vespre, tot i que la pluja (que també es va voler mullar...) va fer que la jornada finalitzés cap a les sis de la tarda. Es varen poder fer quasi totes les activitats programades, el ball dels Gegants, acompanyats pels grallers i timbalers dels Amics dels Gegants de Sarrià de Ter, el concert dels Cantaires de Sarrià de Ter, l’aquagim del matí i l’actuació musical a càrrec dels Percuter’s. Les activitats de la tarda, la segona sessió d’aquagim, la sessió de ball country i el berenar solidari es van haver de suspendre a causa de l’aigua. En general, malgrat la pluja de la tarda, hi ha haver força participació, tant a nivell de metres nedats com d’aportacions econòmiques, de manera que vam decidir que no era necessari organitzar-lo el diumenge següent, com ho van fer altres piscines que aquell diumenge amb prou feines van tenir activitat.

Al Mulla’t s’hi pot col·laborar de tres maneres, nedant com més metres millor a la piscina, comprant algun dels productes del Mulla’t o bé fent una aportació econòmica voluntària a la guardiola del Mulla’t. D’altra banda també hi ha un espai on es pot dibuixar per l’esclerosi múltiple, on vam recollir una trentena de dibuixos. Si bé la participació de l’edició de l’any passat (també malgrat la pluja) va ser superior, els números d’enguany no són, d’altra banda, gens menyspreables. Així doncs vam comptar 31 nedadors registrats, és a dir, persones que es van adreçar a la taula per registrar els metres que havien nedat i la suma de metres nedats entre aquests 31 nedadors van ser 19.012 metres. Si el temps hagués acompanyat a la tarda, possiblement s’haurien superat els 24.950 metres que es van registrar l’any 2003, fita que haurà de ser un repte pel Mulla’t del 2005.

solidaritat ~

D’aquesta manera, amb aquest treball de formigueta, que alguns dies a l’any, a través de les seves campanyes, pren més ressò, ha estat possible la posada en marxa dels Hospitals de Dia de Barcelona, Girona, Reus, Lleida i Madrid. Els hospitals de dia són unitats interdisciplinàries que es dediquen al tractament integral de la malaltia, amb serveis de medicina general i rehabilitadora, fisioteràpia, assistència psicològica, avaluació neuropsicològica, estimulació cognitiva, treball social, grup d’ajuda mútua per a familiars, tractament logopèdic, teràpia ocupacional, psicomotricitat, infermeria, natació, servei de transport adaptat, servei de menjador... Una altra línia de treball, amb la mateixa finalitat d’assolir l’objectiu de millorar la qualitat de vida de les persones afectades d’esclerosi múltiple, és la formació i la inserció laboral en persones que es troben a l’atur.

La Fundació Esclerosi Múltiple (FEM), fundada l’any 1989, treballa per millorar la qualitat de vida de les persones afectades per aquesta malaltia, l’esclerosi múltiple, recollint fons per a potenciar la investigació i invertint-los en equipaments i recursos assistencials i sanitaris per aquest col·lectiu.

pació i la col·laboració de la gent de Sarrià de Ter que va fer que, un any més i malgrat la pluja, es mullés per l’esclerosi múltiple.

Parlem de Sarrià ~ 50

~ solidaritat

Des de Sarrià en Acció i des de l’Ajuntament de Sarrià de Ter se seguirà col·laborant amb la FEM en l’organització del proper Mulla’t per l’esclerosi múltiple, de manera que a principis de juliol de l’any vinent, a la Piscina Municipal de Sarrià de Ter, esperem retrobar-nos-hi tots, remullantnos de nou. ~

972 17 04 24 Carrer Escoles, 5

SARRIÀ DE TER

Història polonesa Núria Valls

Telèfon 972 17 11 51

Parlem de Sarrià ~ 50

Quina joia feia veure’ls a l’església de Sant Pau, nets, somrients, cantant i tocant la guitarra. També seriosos, escoltant el sermó del Salesià, una persona molt agradable que quan va acabar ens va donar les gràcies per tot. A les cinc de la tarda van marxar deixant-nos a tots una mica tristos. I direu: quina importància té per Sarrià tota aquesta història? Cap, solament l’encontre de dos pobles, tan llunyans i diferents l’un de l’altre, que per un dia van saber conviure en pau. ~

solidaritat ~

Un calorós capvespre d’aquest mes d’agost van aparèixer a can Tomàs de Sarrià de Dalt un grup de 40 polonesos en bicicleta. Venien guiats per un pare Salesià i tres adults més. Suats, cansats i plens de pols de la carretera, feien ruta des del seu país, passant per Itàlia i d’altres pobles i ciutats d’Europa (aproximadament 3 setmanes). Portaven un cotxe escombra per dur-hi els estris més necessaris: ampolla de butà, olles, etc. Tots eren molt joves, de 12 a 20 anys, es van adreçar a nosaltres per preguntar on era la rectoria, ja que suposaven que el capellà del poble els acolliria. Buscaven un lloc per muntar tendes i passar-hi la nit, perquè pensaven seguir la seva ruta l’endemà havent esmorzat. Resumint: que es van quedar i tota la família va estar contenta d’atendre les seves necessitats: dutxar-se, reposar, parlar..., en una paraula d’ajudar-los. Van preguntar-nos si podien fer ús de l’església per dir la missa l’endemà, cosa que va ser possible amb el permís del mossèn del poble.

Parlem de Sarrià ~ 50

~ espai escolar

Projecte de mediació escolar El CEIP Monserrat treballa en un projecte de mediació escolar que els alumnes continuaran a l’institut Narcís Xifra Carme Romero Coordinadora de l’Àrea de mediació escolar

Aquest procés està guiat per una tercera persona imparcial que es diu mediador/a.

El CEIP Montserrat al capdavant en innovació educativa

Per conflicte entenem situacions de desacord entre persones, en part perquè tenen diferents valors, diferents necessitats, diferents percepcions d’una mateixa situació, és a dir, degut al fet que som diferents i això és normal. La veritat és que a ningú agrada tenir conflictes, però la realitat del dia a dia ens presenta quantitat de situacions de conflicte, que crec són provocades perquè les persones som diferents. És bo ser diferent, la diversitat és molt

Comencem donant una pinzellada del que és la mediació escolar. La mediació escolar és una manera de resoldre conflictes de relació interpersonal de manera respectuosa i pacífica. A la mediació s’accedeix voluntàriament i són les parts implicades les que s’asseuen a dialogar per ser elles mateixes les que elaborin la solució al conflicte que els afronta.

positiva però hem d’aprendre a conviure-hi. En definitiva, el conflicte existeix i existirà, per tant crec que aprendre a entendre el conflicte i a actuar perquè el conflicte no escali, ens ajudarà a viure millor i més feliços, que és en el fons el que tots els humans busquem. Des de la mediació no volem eliminar conflictes, però sí evitar respostes violentes. Tots, des de petits fins adults, tenim capacitat per aprendre certes habilitats que ens proporcionin eines per tractar els conflictes de manera pacífica i més positiva. En mediació aprenem a buscar solucions on tots

els implicats sentin que han guanyat. La mediació és un procés anomenat “guanyar-guanyar”, on les persones participants han de col·laborar per tractar de trobar solucions consensuades a les diferències que els afronta.

amb el projecte a secundària, en concret a l’IES Narcís Xifra.

La mediació ajuda les persones a ser més respectuoses i crítiques, ajuda a construir una forta confiança en si mateixes, a ser més autònomes i al mateix temps facilita que tinguem unes bones relacions amb els altres.

L’objectiu del projecte de Mediació que es treballa al CEIP Montserrat és oferir eines que ajudin a desenvolupar actituds de respecte, cooperació, justícia, tolerància i habilitats d’escolta, empatia, i d’expressió adequada dels sentiments que faciliten el tractament constructiu i pacífic dels problemes, on tots els implicats hi guanyin.

El CEIP Montserrat treballa en aquesta línia Al CEIP Montserrat de Sarrià de Ter, el curs 2003-2004 es va iniciar, amb l’assessorament de la mediadora Carme Romero, un projecte de Mediació Escolar que engloba les dues etapes d’educació primària i educació secundària. Això vol dir que els alumnes, un cop finalitzada la seva escolarització a primària, continuaran

A l’escola, aquest projecte, que té el suport del Departament d’Ensenyament, està inicialment destinat als alumnes de cicle superior (5è i 6è).

Els alumnes de 5è realitzen durant el curs un taller de 12 hores anomenat “Per les Bones”. Al finalitzar aquest taller, els alumnes decideixen voluntàriament si els agradaria o no ser formats com a mediadors o mediadores. A finals del curs passat, un cop finalitzat el taller “Per les

Bones”, el 100% dels alumnes de 5è van manifestar que volien ser formats com a mediadors. Aquest mes d’octubre hem iniciat la “Formació d’alumnes mediadors i mediadores” que, un cop hagin assolit els coneixements necessaris, tindran l’opció d’ajudar a resoldre problemes entre alumnes. Cal dir que els problemes plantejats, primer són revisats per una professora i els alumnes només intervindran en situacions senzilles. Pensem que la mediació és una important eina educativa molt vàlida per als alumnes i que els serà útil ara i en el seu futur, tant professional com familiar, per resoldre problemes de manera dialogant i respectuosa. Acord Servei de Mediació mailto:cromero@solomediacion.com http://www.solomediacion.com/ ~

espai escolar ~ 49

MAGATZEM I OFICINA Avda. de França, 155-157 Tel. i Fax 972 17 15 57 17841 SARRIÀ DE TER

Parlem de Sarrià ~ 50

DE PAPER, FERRALLA I METALL AMB SERVEI DE CONTENIDORS

Anem a collir faves a l’ hort

Parlem de Sarrià ~ 50

~ espai escolar

Nuri Sénen i Mònica Sala Escola Bressol “Confetti”

A la nostra escola tenim la sort de gaudir d’un petit hort i jardí. A l’inici de curs ens vam proposar que els nens/es tinguessin un contacte directe amb la natura i els fruits que ens dóna la terra. Els nens/es tenen l’encàrrec de regar el jardí i també l’hort, així viuen d’una manera directa el seu creixement. En el nostre hort podem trobar: Alls, bròquil, julivert, menta, faves, carbasses... La nostra cuinera és l’encarregada principal del nostre hort i els nens/es són els petits ajudants. Una de les activitats que hem realitzat aquest curs, ha estat la recollida de les faves.

PROCÉS DE L’ACTIVITAT: Primer dia: Vam sortir en petits grups(3-4 nens) amb un cistell. Vam ensenyar-los que les faves ja havien sortit i s’havien de collir. Vam demanar la seva col·laboració i van respondre amb una actitud molt positiva. Als nens que els costava arrancar-les els donàvem la nostra ajuda. Segon dia: L’activitat és va fer a l’aula. Vam preparar dues safates plenes de faves, un recipient per posar les faves pelades i una paperera per llençar les beines (peles). Vam pelar una fava com a introducció de l’activitat per ferlos una demostració. Els nens/es van participar amb molt d’interès i ganes. Una vegada acabada aquesta sessió vam portar-li les faves a la nostra cuinera; la Ramona. Ella les va saltejar a la cassola, per acompanyar el segon plat a l’hora de dinar. La il·lusió de ser ells que van fer l’activitat, els va decidir a tastar les faves. A alguns els van agradar i a altres no tant. Va ser una activitat molt tranquil·la, agradable i enriquidora. En aquesta activitat vam treballar: La concentració. La psicomotricitat fina. La classificació (gra/pela) i (recipient/paperera). Diferents sentits: Tacte, olfacte i gust. Valorem positivament aquest tipus d’activitats, on l’infant experimenta amb diferents materials. Hem comprovat que: Es concentren. Afavoreix la manipulació. Potencia la imaginació.

biblioteca porta a una cacera frenètica per Roma per salvar el Vaticà d’una conspiració funesta, la de la germandat dels il·luminats.

Biblioteca per a pares

El Fill de l’Acordionista, de Bernardo Atxaga. Temes tan clàssics i eterns de la literatura com l’amor, la vida i la mort són l’eix principal d’aquesta novel·la. Un llibre amb un missatge principal: Aquí hi van ser dos amics, dos germans.

A la Biblioteca hem seleccionat uns quants llibres molt interessants per facilitar als pares la tasca que es proposen per ajudar els seus fills. La tria s’ha dirigit especialment cap als llibres que tracten sobre l’educació en valors des de dins de la família i sobre els problemes que poden afectar els infants.

Ulisses, de James Joyce. És la història d’un dia en la vida de tres personatges, plena de pensament, acció i profunditat psicològica. Aquesta obra és la novel·la més important i revolucionària dels darrers cent anys, que ajuda el lector a seguir un dels viatges literaris més apassionants.

Novetats tardor Àngels i Dimonis, de Dan Brown (autor d’El Codi Da Vinci). Aquesta novel·la és la primera entrega de les aventures de Robert Langdon, i el protagonista ens

La Primera Agència de Dones Detectives, d’Alexander McCall Smith. Absolutament recomanable per a qui vulgui ser feliç també llegint. És el retrat d’una societat on la tecnologia conviu amb les tradicions màgiques. Enormement divertit, intel·ligent i commovedor.

Serem Pares, d’ Elisenda Roca i la Dra. Carlota Basil Una relació: Pares i Fills, del Dr. Joan Corbella El Llibre dels Perquè, de Gianni Rodari Ètica per al Meu Fill, de Fernando Savater Créixer Feliç, de la Dra. Carme VallsLlobet i el Dr. Joaquim Ramis Els Nostres Fills i els seus problemes, del Dr. Paulino Castells.

EUGÈNIA

Tels. 972 17 00 62 - 972 17 05 21

AV. de França, 13 17481 SANT JULIÀ DE RAMIS

biblioteca ~

Parlem de Sarrià ~ 50

RESTAURANT

Què hem de saber de la Dr. Emili Marco Segarra Especialista en Medicina familiar i comunitària. Tècnic de Salut de Girona Sud.

Què és la grip?

Parlem de Sarrià ~ 50

~ salut

La grip és la causa més freqüent d’infecció respiratòria aguda. És una malaltia vírica i el virus que la provoca es diu: Orthomyxovirus. N’hi ha quatre tipus: virus influenza A, influenza B, influenza C i “Togo-like”. Afecta a tots els grups d’edat i tota la població la pot patir. En època d’epidèmia provoca un important problema de salut pública. És una malaltia molt contagiosa, que causa epidèmies cada any i cíclicament s’escampa per tot el món. És una malaltia autolimitada en persones sanes, però pot donar greus complicacions a pacients amb malalties cròniques El seu curs esta condicionat per diversos factors com l’edat, vacunació prèvia, característiques del virus, tabac i malalties prèvies. La grip tarda com a mitjana unes 6 8 setmanes a difondre’s dins una comunitat. Les soques del virus que circulen varien segons la zona geogràfica i la temporada de grip.

grip?

A l’hemisferi Nord, el brot es localitza durant els mesos d’octubre a març. A l’hemisferi Sud té lloc entre maig i setembre.

• Debilitat generalitzada. • Pèrdua de gana. • Dolor muscular i de les articulacions. • Congestió nasal.

Com es transmet el virus?

A mesura que van minvant els símptomes generals (uns set dies) es fan més notoris els respiratoris (congestió i secreció nasal, tos i irritació de coll).

Es transmet per les gotes de Plfügge (alè) que s’eliminen al parlar, tossir o esternudar. El contacte entre persones facilita aquesta transmissió. El contagi pot tenir lloc un o dos dies abans fins a cinc dies després de l’inici dels símptomes. El virus arriba a les vies respiratòries per inhalació i s’enganxa a les mucoses (tràquea, bronquiols i alvèols). Penetra en les cèl·lules, on creixen per després ser alliberades fins les cèl·lules no malaltes a prop de les que contagien. Aquest procés dura aproximadament cinc dies.

Com puc saber que tinc la grip? Després del contacte i al cap de dos o tres dies, apareixen de manera brusca els símptomes típics: • Febre de 38ºC- 40ºC, que dura 35 dies. • Calfreds. • Mal de cap, espatlla, braços i cames. • Tos seca i molèsties de coll.

Quins símptomes han de posar-nos en alerta? És necessari anar al metge quan es presenti: • Expectoració d’aspecte purulent i dolor de pit en pacients amb malaltia pulmonar crònica. • Signes de fallida cardíaca (dificultat per respirar, inflamació de les cames) en pacients amb cardiopatíes. • Convulsions. • Disminució del nivell de consciència. • Formigueig en les mans o pèrdua de sensibilitat. • Dificultat important per empassar. • Dolor intens d’oïdes.

Quines són les seves complicacions? Les complicacions més freqüents són les respiratòries i entre les més

importants veiem la bronquitis, pneumònia viral o bacteriana i exacerbacions de malalties pulmonars cròniques. També poden aparèixer altres complicacions, menys habituals, de tipus cardíac (pericarditis, miocarditis), nerviós (meningoencefalitis, mielitis transversa, síndrome de Guillain- Barré), i altres com otitis mitjana, síndrome de mort sobtada en el lactant.

Què s’ha de fer per prevenir la grip? Actualment el més efectiu és la vacunació. L’objectiu de la vacunació és proporcionar al nostre cos les defenses necessàries contra el virus de la grip. La resta de mesures com alguns medicaments que surten a certs mitjans de comunicació no estan prou establertes i són dubtoses la seva efectivitat. Les vacunes contra la grip són segures i ben tolerades. Les reaccions més freqüents són generalment locals en el punt de l’administració de la vacuna i es caracteritzen per vermellor i induració en el punt de la punxada, que pot durar uns 2 dies, i menys freqüentment febre, fatiga o discrets dolors musculars que no són greus.

Com es diagnostica?

• Persones majors de 60 anys • Individus amb malalties cardiopulmonars cròniques. • Individus amb malalties metabòliques cròniques (diabetis), disfunció renal, malalties de la sang. • Individus entre 6 mesos i 18 anys amb ingesta crònica d’aspirines. • Residents en llars i casals d’avis • Treballadors de la salut • Persones que fan cura dels individus de risc. • Durant el 2n i 3r trimestre d’embaràs.

Qui no s’ha de vacunar? Menors de 6 mesos Persones amb tractament inmunosupressor Durant el 1r trimestre d’embaràs s’ha de consultar el metge En cas de malaltia aguda, sobretot si hi ha febre Si hi ha al·lèrgia a l’ou o a altres components de la vacuna

Quin tractament hem de fer si tenim la grip? Parlem de Sarrià ~ 50

No existeix cap tractament específic per curar la grip, però podem millorar les molèsties causades pels símptomes del quadre gripal. El tractament que hem de fer és tractar els símptomes fent repòs, beure molta aigua i sucs, prendre antitèrmics per baixar la febre i tenir precaució a l’hora d’esternudar o tossir tapant-nos el nas i la boca per evitar contagiar les persones que tenim al nostre costat No s’han d’utilitzar antibiòtics, si no és per prescripció del metge de família.

salut ~

Durant una epidèmia el diagnòstic es realitza pels símptomes clínics. No obstant això, per fer el diagnòstic definitiu s’ha de determinar la presència del virus o els anticossos contra ell. A la pràctica diària no es fan aquestes determinacions per arribar a un diagnòstic de grip en un pacient. Aquestes seran necessàries per aconseguir identificar el virus i elaborar així la vacuna corresponent; és a dir, proporcionen informació epidemiològica.

Qui s’ha de vacunar?

Cerví

Parlem de Sarrià ~ 50

~ natura

Quim Valentí Grup Muntanya Sarrià Vam sortir de l’aeroport de Girona passades les tres de la tarda i tots vuit arribàvem a Torí cap a les set del vespre. Allà ens vam desplegar, uns van llogar un cotxe mentre que la resta continuàvem el viatge, primer en autobús fins a la ciutat i llavors en tren fins a Chatîllon. Les vistes de la preciosa vall ens captivaven tant que no deixàvem d’estar drets, trèiem el cap per la finestra i aprofitàvem de retruc la frescor de l’aire. A Chatîllon, un poble preciós, ens van venir a recollir i cap a Cervinia, on hi havia la resta de companys. Parar tenda i dormir que demà sortíem cap al Cerví. L’endemà a dos quarts de set del matí ens cridava algú: “ Aixequeu-vos, que el Cerví ens espera...”. En Josep M. arribava amb tota la seva energia i ningú es volia moure perquè ja havíem decidit quedar-nos i sortir després de dinar. A les 16 h sortíem de Cervinia ( 2.006 m) cap al refugi d’Abruzzi (2.802 m) pel camí normal. El temps ens acompanyava i la calor es barrejava amb l’aire fresc a mesura que pujàvem, sempre guiats davant nostre per l’espectacular Cerví. Uns van muntar tenda i la gran majoria va dormir en el refugi que estava en obres. Vam preparar el menjar i tot sopant vam decidir de sortir d’hora l’endemà i intentar fer cim. Faltaven deu minuts per les cinc del matí i sortíem cap al cim en cordades de dues persones, encapçalades per en Josep M. i jo, enganxats a nosaltres els valents d’Amer (Vicens, Carles i Xerry), tot darrera la cordada d’en Fonsu i l’Enric i tancaven el grup els dos Lluïsos. El camí estava marcat en vermell i amb l’ajuda de la lluna plena i dels frontals era difícil perdre’ns. Vam travessar la glacera ben gelada i amb bona traça, a tres quarts de set ja passàvem pel coll de Leone (3.581 m). Vam arribar a la xemeneia Whymper (ara convertida en una placa llisa de roca graduada en 6b), que ens va doblegar els dos intents que vam fer per superar-la. Sense voler perdre més temps decidíem encordar-nos i col·locar algun “amic” en una bona fissura. L’esforç realitzat va fer que els meus quadríceps em punxessin de mala manera i a tres quarts de vuit érem al refugi Carrell (3.810m). Els companys no els vam veure i sabíem que anàvem endavant, per tant, fer un petit mos i deixar el menjar per tres dies, a més a més de gairebé sis litres d’aigua. En aquest refugi no hi ha ni aigua ni menjar, és propietat dels guies italians i només s’hi pot cuinar i dormir, que ja és molt! A quarts de nou del matí sortíem del refugi. Davant nostre la segona corda, passant un pas vertical, ens va col·locar a la zona dels gendarmes de la Crête du Coq, i sense adonar-nos ens trobàvem en un camí sense sortida. Engabiats, no acabàvem de sortir i al cap de gairebé una hora trobàvem la possible sortida. És per nosal-

Components: Vicens Feu, Carles Bahí, Jordi Sidera “Xerry”, Enric Canosa, Josep Mª Solà, Alfons Plujà, Lluís Barea, Lluís Xargay, Quim Valentí. ~

natura ~

vegada ho teníem tot a punt, la cordada d’en Vicens i en Xerry ens va demanar que esperéssim per baixar tots junts. Anàvem fent ràpels de 50m fins que cada cordada va assumir anar per separat per tal de no arribar massa tard al refugi. La baixada es va fer llarga fins arribar a la gran corda. Aquí ja sabíem que estàvem més protegits que per l’aresta. Passàvem la petita glacera i sense veure clar el camí vam decidir fer un bivac (4.010m) al mateix lloc on ens havíem perdut al matí. La nit era preciosa, lluna plena i una tèrmica de zero graus als 4.000m. Intentàvem dormir però era impossible, la fredor del terra només ens deixava fer petits sonets, encara que en Josep M. va ser l’únic que va dormir d’una tirada. La claror de la lluna ens oferia la impressionant vista de la Dent d’Hérens i el massís del Mont Rosa. Les primeres clarors del dia ens van motivar per baixar cap al refugi, que per cert el teníem ben a prop. I va ser aquí on esperaven l’Enric, en Carles i en Lluís Xargay. Que bé, menjar a dojo i dormir un parell d’hores. Al migdia, uns decidien baixar cap al càmping i els altres quedar-nos per gaudir del privilegi d’estar en aquest lloc. L’endemà decidíem baixar muntant ràpels de 50m fins al coll de Leone, glacera, i cap avall. El llac del costat del refugi d’Abruzzi era mereixedor d’un bon bany, llavors vam baixar cap a Cervínia amb les idees més fresques. Ens vam trobar tots per compartir l’èxit assolit i no hi ha res millor que un àpat per brindar i celebrar que tots tornàvem a estat junts i cap de nosaltres havia pres mal.

Parlem de Sarrià ~ 50

tres la zona més complicada d’orientació de tot el recorregut, anomenada “mauvais pas”. Vam vorejar una petita glacera per acabar trobant la zona de la Gran Corda (IV+). Vam començar a augmentar el ritme i al cap de poc temps arribàvem a l’aresta que ens portava al pic Tyndall, amb grimpades exposades de II i III grau. Al pic Tyndall (4.210m) ens vam trobar uns eslovacs que reposaven i nosaltres, sense parar-nos, cap amunt! Aquests eslovacs es van enganxar darrera nostre i no els vam deixar fins a l’escala Jordan. Una aresta de neu i algun pas delicat ens va fer obrir una mica més els ulls, arribàvem a “l’Enjambée”, que estava ben atapeït de gent. Sense rapelar, vam desgrimpar per l’esquerra de l’aresta, un pas molt exposat i delicat. El darrer tram t’obliga a fer un petit salt i agafar-te a un bloc de pedra i és llavors quan t’adones de com n’està de podrida la roca. Tornàvem a enfilar-nos per l’aresta per un camí de grimpada de II-III grau fins que vam trobar l’imposant “escala Jordan”, que penjava d’un desplom on regalimava aigua i ja vèiem que ens mullaríem de debò. El pendent de l’escala ens va obligar a fer-la ràpidament. La part més difícil ja estava feta perquè trepitjàvem el cim (4.478m) a un quart de tres del migdia. Ens vam abraçar amb en Josep M. i vam veure que érem els únics a dalt, no hi havia ningú, ningú havia obert cap traça per la banda suïssa. Coronàvem el cim meravellats del temps que ens feia, de la tranquil·litat del lloc, de les vistes que gaudíem i sobretot de fer realitat un somni que ja feia més d’un any que anhelàvem. Vam fer fotos i un bon mos. En Josep M. va dir: “Celebremho amb ratafia del meu germà”, i traguinyoli “al canto”. Vam menjar i gaudir de la vista. A un quart de quatre decidíem baixar, i una grata sorpresa ens vam trobar a la baixada: en Fonsu encordat amb en Lluís, quina alegria! Vam decidir tornar a pujar plegats. Ens vam fer més fotos i cap a baix. Aprofitant les cordes vam muntar un ràpel de 50m, i una

Plantes i Flors

La Gloxínia

Parlem de Sarrià ~ 50

~ natura

Victòria Padrosa

La Comissió de Veïns de Sarrià de Dalt va tenir el detall d’obsequiar-nos amb una Gloxínia, de manera que estic obligada a explicar-vos la manera de cuidar-la. Es compra florida a l’estiu. S’ha d’escollir la planta amb moltes poncelles, i si en teniu bona cura continuarà florint durant dos mesos. Les flors vellutades en forma de campana tenen uns 7 cm de diàmetre. Poden ser blanques, rosades, liles i vermelles morades. La gloxínia pot ser guardada per l’any que bé, però no és una planta de cultiu fàcil per al principiant. Necessita aire humit, a resguard dels corrents d’aire, un subministre regular d’adobs i cura amb el reg. Per obtenir èxit se li ha de procurar temperatura mitjana, no menys de 15º, una bona llum, apartada del sol directe. S’ha de mantenir sempre el compost humit. S’ha de regar amb aigua tèbia, no es poden mullar les fulles ni les flors. S’ha de posar el test en una safata de paleta o pedretes o es pot envoltar el test amb turba humida; s’ha de vaporitzar de tant en tant l’aire del voltant de la planta. Després de la floració es redueix el reg, no se li pot posar adob. Deixeu que la planta s’assequi completament, quan les fulles es tornen grogues. Guardeu el test a uns 10º de temperatura. Trasplanteu el tubercle a la primavera en un nou compost; planteu el cantó buit del tubercle cap amunt, a ras del nivell del compost, mantingueu-lo amb escalfor i moderament sec fins que li surtin les fulles; llavors cultiveu-lo com us he explicat. Per poder fer una reproducció, sembreu les llavors a la primavera o feu esqueixos de fulla a començaments d’estiu.

Té problemes especials: si trobeu fulles cargolades amb puntes marrons, la culpa sol ser de l’aire sec i calent. Durant la floració cal augmentar la humitat al voltant de les plantes. Si la planta es col·lapsa, el tubercle es torna tou o podrit, segurament per un entollament degut al reg excessiu o a mal drenatge. També pot ser degut a l’ús d’aigua freda en lloc de tèbia. Si trobeu que té les fulles peludes i allargassades amb voreres de color marró, li deu faltar llum. La gloxínia necessita protecció del sol calent de l’estiu, però no tolera els llocs foscos. Si hi ha poncelles que no s’obren, les causes poden ser múltiples: les més corrents són l’aire sec i els corrents d’aire fred. Ja ho sabeu, si voleu tenir unes bones gloxínies per a l’any que ve, ho aconseguireu fent el que us he dit, i moltes gràcies per la planta. ~

temporada del cinquantenari La

Jordi García

Comença una nova temporada, la temporada del cinquantenari. Aquest any en farà 50 que es fundà el Club Esportiu Nostra Senyora de Montserrat, que anys més tard es fusionà amb l’Agrupació Esportiva Cultural de Sarrià de Dalt per formar la Unió Esportiva Sarrià. Però d’això, ja tindrem temps d’ il·lustrar-nos-en en properes edicions d’aquesta revista i d’altres que el club publicarà.

Però aquestes no són les úniques novetats d’aquest any. Una altra d’important és el nou espònsor.

Pel que fa als equips inferiors, com cada any aspiren a tot. Hi ha gent de molt bon nivell esportiu i de molta qualitat humana, tant pel que es refereix a tècnics com a jugadors . Es per això que es continua mimant els equips base, perquè són el futur dels nostre equip, són el futur

A partir d’aquesta temporada, l’empresa olotina de construcció “Travesas”, i durant un període inicial

Una altra de les novetats d’aquest any és la creació d’una pàgina web, que membres del club han fet i que recollirà tota la informació referent a la Unió Esportiva Sarrià, resultats, classificacions, novetats, història i un llarg etc. Aquesta web la podeu trobar a www.uesarriadeter.com

esports ~

Com dèiem, aquesta temporada s’afronta amb noves il·lusions, amb noves aspiracions, amb el desig de tornar a veure l’equip al damunt de la classificació, entre els equips punters. I per això s’ha preparat la temporada a fons.

Per aquest any les novetats quant a incorporacions són la de dos joves jugadors, Oriol Masmiquel, pivot del Maristes, i Isaac Anguila, exporter del Garbí, i el retorn d’ un gran jugador, Xevi Rodríguez. Així, amb aquestes incorporacions els equips sèniors queden molt més compensats.

de quatre temporades, s’ha compromès a subministrar l’equipament del club i a fer aportacions econòmiques, cosa que suposa un gran ajut per a la Unió Esportiva Sarrià, de cares a afrontar les properes temporades sense tantes dificultats econòmiques.

Parlem de Sarrià ~ 50

Ara el que ens ocupa és l’actualitat més immediata del club, i aquesta no és altra que la presentació d’una nova temporada, d’uns nous equips i d’un nou patrocinador.

Es va començar la pretemporada amb un “stage” a Frontignan (Montpeller), on el responsable del primer equip, David Mercader, va decidir emportarse els dos equips sèniors, el de primera i el segon equip sènior, que aquest any passat va assolir l’ascens a 2a catalana i es va acabar fent la presentació, jugant un partit contra el GE i EG.

de l’handbol. Però a hores d’ara la temporada ja està en marxa, i en aquests moments els nostres equips ja ocupen els primers llocs de les seves respectives categories; així doncs el primer equip ja va tercer, després de la segona jornada i com a conseqüència d’haver guanyat el dos primers partits, un contra La Roca a casa, 28-26, i l’altre al camp del Sant Quirze, 28-29. Pel que fa als sènior de 2a, han guanyat la primera jornada al camp de l’Esplugues, 22-30.

Parlem de Sarrià ~ 50

~ esports

Per altra banda, els alevins van perdre el seu primer partit contra el Llagostera, mentre que els infantils van guanyar 20 a 17 també al Llagostera. Els cadet i juvenils encara han de començar la lliga. ~

El jugador Xevi Rodríguez i el president de la UE Sarrià amb la nova samarreta.

Flors E mília C ristina A SARRIÀ DES DE 1970 Gràcies per la seva confiança

C a r r e r M a j o r, 9 17840 SARRIÀ DE TER Te l . 9 7 2 1 7 0 4 4 7

Carles Torrent i Tarrés Quim Llunell i Neus Mercader

Avui entrevistem el ciclista professional Carles Torrent i Tarrés, nascut a Sarrià de Ter el novembre de 1974, medallista olímpic, que ha obtingut el bronze al Mundial de Melbourne 2004 i als Jocs Olímpics d´Atenes 2004 en la modalitat de persecució per equips. Com vas iniciar-te en el ciclisme? Va ser als deu anys, amb el meu germà vam començar a anar amb bicicleta a Olot, en lloc d’anar-hi amb autobús, per anar més ràpids, ja que vivíem a Sant Joan les Fonts, a cinc quilòmetres d’Olot. Durant 5 anys vas ser amateur i després vas passar a professional Sí, exacte, vaig començar als deu anys i vaig passar per totes les categories, aleví, infantil, cadet, juvenil, amateur i després a professional. I ja hi porto cinc anys.

L’any 2002 vas aconseguir la primera victòria a la volta de la Rioja La meva primera victòria va ser durant el primer any de professional, en una etapa d’una volta que es deia Gran Premi Intermarché, on també vaig guanyar la segona etapa. Arran d’això, al cap de dos anys vaig guanyar la general de la volta a la Rioja.

esports ~

Sempre has estat amb el mateix equip, amb el Paternina – Costa de Almería ? De professional sí, en les categories inferiors vaig anar canviant d’equip.

És poc freqüent trobar un ciclista que destaqui en pista i també en carretera? No, no, n’hi ha, però potser no els coneixem tant o perquè a carretera s’han guanyat més bé la vida i han deixat la pista. Hi ha un gregari de l’Amstrong com es Eddy Merck, que va començar fent pista i va guanyar dos anys el mundial durant els seus primers anys de professional, o gent com en Llaneras, que ha sigut corredor de l’ONCE i ara són pistars, o com fins ara, que hi havia en Martinelo, que també eren pistars i corrien també en carretera. N’hi ha bastants però el que passa és que potser no els coneixem tant i no són grans noms, com poden ser els guanyadors de la Volta Espanya o Tour de França, que a la gent els sona més.

Parlem de Sarrià ~ 50

Vas començar amb el teu germà? Sí, vam començar tots dos, el que passa és que a l’edat de juvenil del primer any, ell ja ho va deixar i jo vaig continuar.

Guanyar la Volta a la Rioja quan feia poc que eres professional i davant de rivals com Lance Armstrong o Roberto Heras, què va significar per a tu ? Bé, doncs, va ser una cosa molt gran, jo no havia lluitat mai per volta, sempre havia lluitat per carreres d’un dia, per etapes, i el primer dia vaig guanyar la primera etapa i em vaig posar líder i després vaig haver d’anar lluitant, però la veritat és que em va ajudar molt el meu equip, que va lluitar molt fort i em va donar molt suport, gràcies a l’equip ho vaig aconseguir. Què prefereixes fer, carretera o pista? No em plantejo fer més una cosa que l’altra, allà on em guanyi bé la vida, m’agraden les dues coses per igual, però potser la carretera té més tirada, la gent ho coneix més, tot i que ara la pista, amb les Olimpíades, ha sortit molt bé, però només hi són cada quatre anys, perquè dels Mundials ningú se n’assabenta i són tan importants com les Olimpíades. La carretera et dóna un nom i dóna més per sobreviure.

T’entrenes sol o amb l‘equip i l‘entrenador ? M’entreno a casa meva, a Olot, i amb companys, ni amb entrenador ni amb l’ equip. Només quan és una disciplina com la pista, sí que necessito entrenar en pista i amb la gent que competeix amb mi, perquè és una prova per equips, però això són vuit o nou concentracions durant l’any, depèn de les competicions que tenim, i les estipula el seleccionador i després sí, però la carretera cadascú se la fa a casa seva i jo la faig sempre amb en Joan Llaneres, que viu molt a prop, sempre sortim junts amb uns quants corredors amateurs. Hi has de dedicar moltes hores ? Sí, una mitjana de 4 o 5 hores cada dia, i a la tarda el massatge o una estona de gimnàs per reforçar l’esquena, els abdominals... Què és el que t’agrada d’aquest esport ? És un modus de vida, m’agrada tot, si no, no ho faria. És molt dur com per dedicar-t’hi sense ganes, així com hi ha gent que potser treballa sense que li agradi la feina, aquesta és una feina que si no t’agrada crec que ningú la fa, perquè per un moment de glòria en tens molts de dolents, has de passar moltes penúries. Qui és el teu ídol en ciclisme? Els corredors que sempre han lluitat, no he tingut mai ni l’Indurain ni en Perico Delgado com a ídols perquè hagin guanyat un Tour, sinó gent que ha guanyat tot l’ any, com Gelabert o Erinas, que en el seu temps ho guanyava tot , són gent que surten des de principi d’any a guanyar. A mi aquests corredors que es preparen per una sola carrera com el Tour de França, la

Volta a Espanya i la guanyen, està molt bé, no li trec el mèrit, però només es dediquen a això, trobo que són “sossos”, que podrien disputar durant l’any més carreres, potser no guanyarien el Tour de França, però guanyarien 7 o 8 carreres durant l’any, crec que són millors corredors o a mi m’agrada més la seva forma de córrer. Costa jugar amb equip i ajudar a guanyar algú que no ets tu? Això és una cosa que ja et surt de dintre. En el meu cas no, a mi sempre m’ han ajudat quan ho he necessitat, i quan he hagut d’ajudar els meus companys els he ajudat sense que ningú m’ho hagués de dir, ni el director, però potser sí que hi ha gent que és més individualista. Com en tots els esports, sempre hi ha gent individualista i gent que potser se sacrifica massa i tot, i que potser si treballés més per ell, doncs aconseguiria més resultats. És l’entrenador qui decideix qui anirà al capdavant de la cursa ? Cadascú s’ho guanya una mica, però sí , qui mana és l’entrenador. Cadascú demostra al director el que pot aconseguir, és com una partida d’escacs, tens unes fitxes i saps que aquests corredors et poden guanyar i aquests altres poden treballar molt bé, doncs jugues amb aquestes fitxes. Si tu demostres al teu director que pots guanyar carreres, segur que treballarà més per tu , però si no li ho demostres segurament que treballaràs pels altres.

Parlem de Sarrià ~ 50

~ esports

Carles Torrent amb la seva família pel Critèrium Esportiu de Sarrià de Ter. Foto: Quim Llunell

Al llarg dels anys, Carles Torrent ha acumulat una extensa col·lecció de trofeus, premis a carreres en les que ha participat. Foto: Quim Llunell

La Volta a Espanya ha estat difícil, no vas acabar-la ... A les Olimpíades necessites una preparació súper específica de dos mesos abans, fer un entrenament per equips, una cosa que no té res a veure amb la carretera, potser sí que es pot compaginar, però quan no estàs preparant específicament una prova. A les Olimpíades necessitava preparar-me molt i molt fort, arribar al màxim possible, era el meu punt màxim de la temporada i ho vaig aconseguir, però, és clar, el que no es pot pretendre és que duri la forma i que l’entrenament aquell serveixi per la carretera, no té res a veure, són etapes molt llargues, de moltes pujades, i la veritat és que els primers dies, tot i que vaig tenir sort que eren planes, ja vaig agafar un parell de “pájaras” d’aquestes que el quilometratge ja se’m feia massa llarg, potser vaig trobar-me cada dia millor, però em faltava la pujada i això sí que no perdona si no l’has entrenat i més a mi, que em costa encara més. Aquella gent anava molt forta i vaig veure que no podia estar allà davant amb ells i vaig optar per deixar-ho.

El teu pare s’havia dedicat a l’handbol, però tu sempre has dit que si t’has dedicat al ciclisme és gràcies a ell Sí, a ell li agradava molt, tot i que a casa no ho sabíem que li agradés des de ben jove, s’ho havia mirat molt. Quan la Volta a Espanya passava per aquí antigament, passaven els motoristes, potser no hi havia tanta TV, però és una cosa que no sabíem, ell havia fet handbol, després t’adones que a mesura que et va agradant ell et va donant facilitats per poder fer aquest esport i que li agrada molt, perquè t’acompanya a tot arreu i després és quan et diu que a ell també li agrada molt. El que passa és que no va voler pressionarnos, sinó que escollíssim nosaltres l’esport que volíem fer i a partir d’aquí ajudar-nos en tot.

Quan vas creuar la Meta vas apuntar al cel, era la dedicatòria al teu pare (l’Andreu) que va morir el passat mes de maig? Sí, és la dedicatòria que devia al meu pare i que em va agradar molt fer-li, perquè sempre havíem lluitat junts i ara ha arribat i li he dedicat.

esports ~

A Olot també et vas dedicar al Handbol, ho vas provar però vas preferir el ciclisme. Ho vaig provar perquè sempre fas els esports que fa el teu pare o el teu germà gran, però no hi havia categories a Olot, no hi ha afició al handbol i vaig sortir-ne. Vaig provar-ho, vaig anar als entrenaments però no vaig arribar a competir, tot i que m’hauria agradat provar-ho, sempre m’ha agradat i quan el fan a la TV me’l miro. El meu germà, quan s’hi va dedicar, va venir aquí a Sarrià, perquè encara baixàvem sovint.

Parlem de Sarrià ~ 50

Somiaves guanyar una medalla Olímpica abans dels 30 anys? La veritat és que no. Ja vaig estar a punt d’anar a les altres Olimpíades però em vaig quedar a les portes i ja ho donava per descartat. L’any passat em van venir a buscar per tornar a la disciplina de la selecció espanyola i no m’ho acabava de creure, ja ho donava una mica per perdut, però, mira, al final les coses han sortit bé, hem treballat molt aquest any i al final hi he anat i n’estic molt content.

Si hi hagués hagut més distància d’Atenes a la Volta, potser sí que hauries fet una bona posició? Sí, l’any passat ja vaig fer el 40 a les generals i anava bé, però m’ havia pogut preparar, vaig estar a Andorra concentrat en alçada, una cosa és preparar una volta a Espanya i una altra és preparar unes Olimpíades, i després anar de rebot a la Volta a Espanya, no té res a veure. El director ja em va dir que hi anés i que no m’exigirien, que de miracles no n’hi ha i tot i això van quedar molt contents. Quan vaig deixar-ho em van dir que comptaven amb mi l’any que ve i que estaven molt contents i que no em demanaven més, perquè m‘ havia deixat veure molt, em vaig escapar un dia i vaig fer una bona contrarellotge. Desapareixen equips modestos de ciclistes, se’n creen de nous? Són coses normals, els espònsors dels equips tenen una durada, sempre ha passat, és com una roda. Fins quan creus que podràs dedicar-te al ciclisme professional de competició? Jo crec que és important que primer vagis trobant contracte cada any, que això és el més difícil, a la vida mateix és difícil trobar feina i aguantar encara més, i desprès les ganes, el que deia abans, és un esport molt dur, com perquè si no t’agrada no el fas. Jo crec que fins als 35 anys puc aguantar, el que passa és que qui sap com tindré el cap, si en tindré ganes, ara en tinc, però d’aquí uns anys m’hauríeu de tornar a fer aquesta entrevista.

Parlem de Sarrià ~ 50

~ esports

Com es compagina la vida personal amb el ciclisme professional? Jo la porto bé, la veritat, a la meva xicota ja la vaig conèixer fent aquest esport i ja tota la vida m’ha estat aguantant així, viatjant molt i anant amunt i avall, i ella està adaptada i a l’estar-ho, ja no tinc problemes. I a casa meva també, sempre ho han viscut i jo ja tinc una manera de viure que no necessito ni anar a la discoteca ni de marxa, ho faig dues vegades l’any quan acabo la temporada i ja en faig prou, no trobo a faltar res del que potser l’altra gent fa. Un ciclista que corre amb la Selecció Espanyola, segons el COI no és ni basc ni català, és espanyol... Per ells tots som espanyols i a les Olimpíades hi vas com a selecció espanyola, no hi vas ni representant Catalunya ni el País Basc, però a part d’això, cadascú té els seus sentiments i pensa com vol. El que és clar és que no te la jugaràs, són els que et paguen el sou o la beca per a l’any que ve i no vols enfadar-t’hi ni que et facin fora. No deixa de ser tot una política que si demostres molt que ets català o basc o independent, potser et fan fora i no val la pena. Després t’adones que aquí a Catalunya no t’ajuden en res. Em fan gràcia a mi tots aquests polítics que diuen que si Catalunya, però resulta que després no ajuden a ningú, són els que ajuden menys. Jo sempre m’he sentit súper català, quan en Joan Llaneras va fer la medalla a les Olimpíades jo li vaig donar la bandera catalana, però després t’adones que no t’ajuden en res. A ell, a Balears sí que li donen una beca i l’espon-

soritzen, però a mi, aquí a Catalunya encara és el dia d’avui i no m’han donat cap ajuda, ni cap beca, ni al meu pare li han dit si necessitava diners per comprar una bicicleta al nen quan va començar, o a tots aquests nanos que comencen. Després em fa gràcia perquè volen que Catalunya sembli l’hòstia i no ajuden en res, en comptes de parlar tant que facin més i llavors potser encara direm que som més catalans. Aquí a Catalunya tenim el C.A.R i a nivell d’Espanya les beques ADO ... Les beques ADO es concedeixen als esportistes que s’ho guanyen, o que tenen projecció. Primer has d’entrar a la selecció espanyola i després demostrar que tens una projecció o te la guanyes amb algun resultat en alguna competició, campionat del món o Olimpíades, a partir d’aquí te la donen per a l’any següent, aquesta beca és com un sou. El CAR no té res a veure, pot anar-hi qualsevol persona que faci un esport a entrenar-se, pagant. Si la teva federació t’ho vol pagar, t’ho paga, si no, t’ho has de pagar tu, de la teva butxaca. És com un hotel, la gent va entrenar-s’hi, el que passa és que tenen unes instal·lacions per poder–te entrenar. De vegades em fan gràcia els polítics, parlen molt, però alhora d’ajudar no ajuden a ningú. I temes de dopatge, que se n’està parlant tant, darrerament ... Del dopatge jo no en faria tant de cas, donen més publicitat de la que se li ha de donar, perquè des del moment que prens una aspirina o qualsevol cosa ja et donen un positiu. Em fa gràcia perquè resulta que la gent de casa es pren un xarop quan estan refredats i nosaltres no ens ho podem prendre perquè som uns drogats, la gent de casa ha de comprendre que s’ ha equivocat , s’ha pres un xarop que dóna positiu i que resulta que ell se l’està prenent. Si se li està dient drogat a l’esportista ell també és un drogat? S’han de diferenciar aquestes coses, de vegades hi ha errades, et pots posar una pomada perquè t’han sortit uns grans pel frec dels culots amb el seient de la bicicleta, aquella pomada té una substància que dóna positiu i et diuen que ets un drogoaddicte o que vas dopat per culpa d’aquestes “tonteries”. La gent també ha de fer cas amb coherència i pensant en les coses, no amb les “tonteries” que arriben a dir els diaris, que l’únic que volen és audiència i vendre’n. A vegades em fa molta gràcia quan veus coses que tu hi entens i resulta que amb allò que ha donat positiu, l’han fet fora d’una volta i és una pomada que la fan servir els nens petits. Quins projectes esportius tens? El dia 17 tinc l’escalada a Montjuïc i ja acabo la temporada. Després, del 30 de setembre al 3 d’octubre ens concentren a Sant Cugat, al CAR (Centre d’Alt Rendiment). Són tres dies per parlar del que farem la propera temporada, les concentracions, les dates i les competicions que tenim aquest any en pista. La temporada de carretera comença el mes de febrer.

Carles, et desitgem una llarga vida esportiva amb molts d’ èxits! ~

cuina asturiana. 1a part Francesc Ramió

He tingut la sort de conèixer Astúries mitjançant la família de la meva muller, malgrat que la meva sogra era de Figueres i va viure de casada sempre a Barcelona, el meu sogre és d’un poble petit d’Astúries, i per aquest fet tota la família ha passat les vacances sempre al Principat, cosa que ha fet que coneguin tan bé Astúries com Catalunya i estimen tant un lloc com l’altre, perquè sempre els han sentit com a propis. Això ha fet que en ensenyar-me el país, l’hagi conegut de primera mà. A la casa d’estiueig del meu sogre, la cuina que es fa sempre és la tradicional del lloc, tot i ser l’estiu, ja que, en no fer la calor d’aquí, la cuina de cassola és més suportable, o

sigui que en ple agost el que es menja és mongetes estofades, llenties, patates guisades, etc. Molta gent coneix la cuina asturiana, perquè durant les vacances ha fet alguna estada al principat i ha tastat algun plat en els restaurants, però això és una visió escassa, la cuina té molts més plats i evidentment molts més matisos. Voldria fer un petit repàs a alguns plats de la cuina més tradicional: favada, “verdinas con almejas”, “ patatas rellenas”, “ garbanzos con pantruque”, “cebollas rellenas”, “calamares en su tinta”, “rollo de bonito”, “tortos”i “huevos a la ranchera”, “borona preñada”, “bollu” ...

Començarem, només faltaria, amb la FAVADA. 3/4 de kg de mongetes, si no són les que diuen ells “de La Granja”, podem agafar les del ganxet. 2 “morcillas” 2 xoriços de bona qualitat, penseu que els asturians sempre són fumats 1/2 kg de “lacón” ( o pernil del país de la part del garró ) 100 g de cansalada all, ceba, julivert, oli i safrà esmicolat. L’olla o cassola la deixarem mig destapada i vigilant que les mongetes coguin, però amb prou feines es moguin, hi anirem afegint rajolins d’aigua freda, fins que les mongetes estiguin cuites. Per servir-ho traurem el julivert i la ceba, i tallarem els entrebancs a trossos repartidors, tastarem com està de sal i si cal n’hi afegirem.

CALAMARES EN SU TINTA 1,5 kg de calamars 1 ceba, 2 grans d’all, un ramet de julivert i 1/2 fulla de llor, una mica de farina, mig got de vi blanc, sal i oli. rodelles, i si son petits, enters. En netejar-los haurem guardat la tinta, que és una bossa petita fosca amb aspecte nacrat que hi ha al mig de la tripa, doncs bé, hi posarem aquesta tinta, desfeta amb una mica d’aigua tèbia i colada. Si al coure veiem que queda sense suc hi posarem una

mica d’aigua, i els farem coure fins que quedin ben tous. Sempre els acompanyarem amb una mica d’arròs blanc saltat, al qual podem posar una volada de pèsols i uns daus de pastanaga cuita per donar-hi més vistositat.

En una cassola fem sofregir la ceba picada, fins que es torni transparenta i tova, mai rossa, hi afegim la farina, que també la sofregim una mica i al final hi posem l’all i julivert picat i ho mullem amb el vi blanc sec. Ara és el moment de posar-hi els calamars, si són grossos, tallats a

la cuina del xef ~

cobrim just d’aigua. Ho posem a coure amb el foc baix, anirem escumant, l’escuma que faci al cim, fins que arrenqui el bull. Ho posarem una mica apartat del centre del forn i ho deixarem bullir, però molt a poc a poc, perquè les mongetes no es trenquin ni es pelin. A mig coure hi posarem el safrà una mica torrat i ben

Parlem de Sarrià ~ 50

Posarem en remull les mongetes el dia abans, també el “lacón”, a part de les mongetes. L’endemà posem en una cassola les mongetes, els xoriços, “el lacón”, les “morcillas”, la cansalada, l’all picat, la ceba tallada amb quatre trossos, el ram de julivert lligat, per poder-lo treure un cop tot cuit, un raig d’oli i ho

PATATES FARCIDES 18 patates mitjanes, totes igualades de mida 300 g de vedella 1 pebrot vermell 1 ceba i 2 tomates madures 2 grans d’all, 1 branca de julivert, 1 fulla de llor, ? cullerada de pa ratllat oli 1/2 got de vi blanc sal En una cassola posarem la carn a daus, a la qual hi haurem posat per donar-hi gust l’all aixafat una estona abans. Quan sigui rossa hi afegirem la ceba ratllada, i ho anem remenant, que doni voltes fins que la ceba estigui una mica feta. Un cop arribat aquí hi afegim la tomata ratllada i el pebrot, millor escalivat a trossets. Fem una picada d’all i julivert i desfeta amb el vi blanc ho tirem pel cim de la carn, i la deixem anar estofant lentament. Un

cop cuita la carn, si ha quedat salsa, traurem la carn i deixarem reduir la salsa, un cop reduïda quasi del tot hi tirem la carn i ho piquem tot per fer el farciment de les patates. Agafem les patates i amb molta cura, les buidem una mica per poder-les farcir, i un cop farcides tapem el forat amb un tros de patata, que haurem reservat al fer el forat, i les fregim amb oli fins agafar una mica de color. Les anirem disposant en una cassola i

quan les tinguem totes a punt, en l’ oli de fregir les patates hi fregim una mica d’all i julivert, el pa torrat i un bon raig de vi blanc, ho tirem tot a les patates i ho acabem de cobrir amb aigua, tot seguit ho posem a guisar, fins que les patates estiguin cuites, però vigilant que quedin enteres. Aquesta recepta es pot fer igual amb cebes, que queda igual o millor que amb les patates.

EL BOLLU

Parlem de Sarrià ~ 50

~ la cuina del xef

El dia 8 de setembre, a part de ser la Mare de Déu de la Misericòrdia, les Mare de Déu trobades, és també la Mare de Déu de Covadonga, la patrona d’Astúries, i en particular en el poble de Nueva de Llanes és La

Blanca, la patrona de mig poble, l’altre mig poble celebren El Cristo, que és la setmana següent. Doncs bé, per La Blanca i a molts altres pobles per les seves festes, sortint de missa, donen el “bollu”, és un panet que abans de

TARTA DE ALMENDRA És un pastís que el trobareu pertot arreu. Es pot fer amb una base de pasta de full o una base de pasta brisa, amb la qual haurem emmotllat un motlle de pastís rodó. Farcit amb el preparat següent: 1/4 de kg de farina d’ametlla torrada, 1/4 kg de sucre, la pela ratllada de 1/2 llimona i 6 ous. Un cop feta la barreja farcint el motlle, ho posem a coure procurant que no agafi massa color, si té molt de color i encara no és cuit ho tapem amb paper d’alumini perquè no es cremi. Un cop cuit podem banyar-ho amb vi dolç, si ens agrada, i adornar-ho amb merenga i cireres confitades i canyella amb pols. ~

posar-lo al forn els farceixen amb xoriços, i un cop cuit tota la molla queda impregnada del seu suc, i amb una mica de sidra el “bollu” passa de meravella.

Francesc Ramió i Vila Hoteler i sarrianenc des de 1948

ANUNCI “TOT COLOR” REV. 49 pAG 26

cartes al director ~

xat. Alguns d’aquest han allargat tant la seva tasca que han esdevingut sarrianencs per sempre, entre ells tenim el record del Sr. Andrés Rodríguez, mestre, i l’impulsor de l’handbol, tan arrelat al nostre poble. D’altres han sabut connectar tant amb el poble que molts anys després de marxar encara el seu record és viu, em refereixo a Mossèn Gabriel Roura, que amb el seu talant va saber connectar amb la majoria de sectors del poble, i amb la seva fina sensibilitat artística i la seva erudició va fer que la millor artista sarrianenca que hem tingut, l’Emília Xargay, deixés una obra permanent a l’església, l’estàtua de la Mare de Déu de la Misericòrdia; per cert que un any més, el dia 8 de setembre, dia de la Mare de Déu, l’hem continuat veient relegada a segon terme, perquè sembla que el seu estil no inspira prou devoció, com si la devoció fos exclusivitat dels sants d’Olot, i no un sentiment que perfectament pot sortir de la sensibilitat de contemplar l’obra d’un artista. Encara que l’estil no sigui del gust dels actuals responsables, continua agradant a molta gent. Segurament, quan es va passar del romànic al gòtic, també es varen arraconar moltes marededéus i just ara les que es varen salvar poblen molts museus, i així amb altres canvis d’estils va passar el mateix. I gràcies a administradors temporals que buscaven aquesta devoció, es varen malvendre moltes obres d’art. També hi ha una altra obra que corre perill: les

pintures de l’absis de l’església de Sant Pau a Sarrià de Dalt. Hi ha el projecte de pintar-ho tot de blanc, bé, si ho fan que no rasquin les pintures, sobretot, dintre d’uns anys algú les descobrirà i les podrà restaurar i s’hauran salvat del fervor religiós que corre per Sarrià actualment. Jo crec que pot inspirar més pietat l’obra d’una persona, per escàs valor artístic que tingui, que no pas una paret blanca. Tot això ve a compte, del principi de la carta i d’allò dels interins, perquè, com ja hem dit, n’hi ha alguns de gran i entranyable record, però n’hi ha uns altres que no connecten amb quasi ningú, però saben el que convé a tothom. Cal tenir un profund respecte als fixos, els que hi som i hi serem, perquè en definitiva som el poble, i som els que hem d’aguantar els nyaps dels interins, també és veritat que gaudim dels seus encerts, però per això vénen, per fer-ho bé.x

Parlem de Sarrià ~ 50

L’aniversari no deixa de ser una data on un sol fer-se reflexions sobre la seva vida, entre elles unes de mes frívoles i altres de més profundes. Entre una de les primeres he pensat quants dels que vivim a Sarrià realment hi hem nascut, vull dir el fet físic de néixer, perquè la majoria de sarrianencs han nascut al Trueta, a la Bofill o a la Muñoz. Jo sóc dels que amb 56 anys, a més d’haverhi nascut, no me n’he apartat mai, tant és així que del lloc on vaig néixer al lloc on tinc la feina hi deu haver, a tot estirar, 10 metres. I d’aquí, tot divagant, m’ha vingut al cap que en un poble hi ha els fixos, els de tota la vida (els que hi han nascut, els que hi han format una família, els que s’hi han fet una casa, etc.) i els interins o els que hi passen una temporada generalment per feina, i en acabar la tasca o pel motiu que sigui, n’han mar-

Cartes al director ~

The Sarrià NewS LA INFORMACIÓ MÉS IN·DEPENDENT EN EL SUPLEMENT MÉS IM·PRESCINDIBLE LA FRASE DEL DIA: L’home és l’intel·ligent més animal que existeix.

Editorial En els últims quasi trenta anys, els presidents del govern espanyol (tret d’en Calvo Sotelo, que va ser un interí passavolant), tots s’han dit Zeta: SuáreZ, GonZáleZ, AZnar i Zapatero. I amb un precedent històric: l’any 31, AZaña i Alcalá Zamora. I nosaltres ens preguntem: és per això que ni en Borrell ni l’Almúnia no se’n van sortir? És per això que Rajoy no va guanyar les eleccions? Si el proper president també ha de ser Zeta, això vol dir que serà RodrigueZ Ibarra? O potser RuiZ Gallardón? O, pitjor encara, Zaplana? No ho sabem, però hi ha reflexions que són una mica inquietants. Potser aquest estiu hem anat massa a la platja i ens ha tocat molt el sol... Sam Enfot, Cap de Redacció

Parlem de Sarrià ~ 50

~ entreteniments

Oda per la defensa de Sarrià (també titulada: No passaran) Oh! déus de la mobilitat que des del despatx displicents amb el vostre dit inconscient el fals camí heu assenyalat. Ens vam oposar amb obstinació al pas altiu del tren veloç i ara ens oposem a aquests perfils que dibuixen els vuit carrils. Sarrianencs gent valenta i tossuda: no s’hi val a badar que si els deixéssim passar ja ens l’haurien fotuda! Ovidi Quart. Local En enllestir-se el segon tram de les obres de remodelació del carrer Major s’ha aconseguit, entre altres coses, tenir més veïns descontents. S’espera amb impaciència que comencin les obres de la tercera fase. “Tots volem ser iguals”, ha dit un veí que ha preferit no identificar-se. Seguirem informant. Laica Grangé, TSN, Sarrià del Mig

Desmentits No és cert que la Consellera d’Educació, seguint les passes de la de Salut, hagi proposat que tots els alumnes portin un euro a la motxilla dels llibres per eixugar el dèficit de l’ensenyament. No és cert que el president d’Extremadura pensi muntar un circ i contractar pallassos. Tot sol ja se’n surt. No és cert que Bush es digui Matamoros de segon cognom. No és cert que als Estats Units s’hagi prohibit la cançó “Guantanamera, guajira Guantanamera”. De moment. No és cert que el nom del secretari general de l’ONU Kofi Annan, signifiqui “cafè descafeïnat”. Segurament no és ni cafè. Pere Piula, TSN, Becari Internacional Després de ser alliberat de la sanguinària bota del dictador, l’Iraq segueix el seu imparable camí cap al caos. Mentrestant l’emperador Cèsar August Bush II, l’Alliberador, es presenta a les eleccions amb una bomba a cada mà. “Si no em voteu, això pot explotar”, podria haver dit. Segurament si el voten, també. D’altra banda el seu oponent, Kerry, traient-se la cara de cartró, diuen que ha dit: “Deixeu-me això de l’Iraq a mi, que sóc veterà del Vietnam”. Estem apanyats. Jeims Ailoviu, TSN, Guasington. Cultura Després de tancar portes el Fòrum de les Cultures, els responsables volen organitzar altres esdeveniments. El Fòrum de les Pintures, patrocinat per Titanlux; el Fòrum de les Altures, dirigit per Pau Gasol; el Fòrum de les Textures, amb l’assessorament del prestigiós cuiner Ferran Adrià, i el Fòrum de les Postures, conduït pel professor Cam Asutra. Confien a tenir el mateix èxit. O més. Pasqual Clos, TSN, BCN

EL PERICH

Autobombo Quan la Revista que ens acull celebra amb bombos i platerets el n. 50, nosaltres, germà petit i esbojarrat, en complim només 33. En una reunió rutinària, el Cap de Redacció Sam Enfot ens ha esperonat a continuar tronats i sorollosos com ningú i amb prou marxa com per fer xivarri cinquanta números més. “Seguirem essent el martell d’heretges —sembla que ha dit— i el pallasso de la colla, mentre la força ens acompanyi i els que manen ens deixin”... Quan s’engresca no hi ha qui el pari. Mònica Kewingy, Becària El diari de Maria, Pija Nenas: Les ministres socialistes al Vogue! Súper súper fort, ossigui. Tants esforços que va fer la Botella per sortir a les revistes i ara les sociates li han passat la mano por la cara. Claro que la que no té glamour, ni és fashion ni res de res. Us recordeu de la Botella amb aquells pareos horteres que portava? I la Palacio amb aquella escarola al cap? Ni al Vogue ni al Qué Me Dices. Ni más ni menos, ni menos ni más. Ara que jo ja ho tinc decidit, ossea: penso demanar el carnet del PSOE, a veure si a mi també em treuen a Cosmopolitan o a Fashion TV, sí o no? Maria Pija, TSN, Diari íntim El temps Avui no tenim res a dir del temps. I això feia temps que no ens passava. Alfred Molina, TSN, Radar de Puig d’Arques La reivindicació Ara que ja no manen els fills de la gallina, algú ens la traurà del Pont?