10 minute read

tREnCat fil

Quina hòstia, quina hòstia! (S’ha trencat el fil)

Manuel Muñoz Historiador de l’Art i membre de l’ADEF

Advertisement

Totes i tots recordem eixa mítica frase de Rita Barberà el famós 25 de maig de 2015. En eixe moment érem sabedors que una època on ella i el seu partit havien perdut una hegemonia quasi insultant a les urnes que va començar molt dolçament i va acabar en un malson per a l’alcaldessa en eixe moment, arribant fins i tot a tindre un desenllaç tràgic.

I és que València no deixa de tindre una reproducció a una escala més xicoteta i festiva amb les Falles, un dels majors exercicis d’autogestió i programació cultural en tot el món. Un univers paral·lel, que com a la política i a l’esport, ha tingut gegants amb peus de fang que han passat de ser l’orgull i admiració del cap i casal i d’aquells indrets on se celebra la festa.

Des d’aquestes línies es vol fer un xicotet recorregut d’aquelles demarcacions que han quedat òrfenes de cadafals, uns cadafals que al seu dia foren l’orgull i l’admiració de tota la ciutat i que marcaren un abans i un després a la festa.

Ciutat Vella: on naix i mor quasi tot

I no comencem aquest camí en dos punts a la babalà. Comencem parlant de dues comissions actualment inexistents que al seu dia guanyaren en un any tan assenyalat com el 1929. Aquest any és el primer intent d’institucionalitzar i donar-li una forma a les festes: serà quan Segrelles firme el primer cartell anunciador, quan el mestre Serrano –no sense una carrera a contra-rellotge— componga El Faller, i una senyoreta, Pepita Samper, després d’imposar-se al concurs de Miss Espanya, siga honorada com a protagonista de la festa; una mena de protofallera major. És a aquest any quan el podi junt amb la comissió de Mercat Central l’integren dues comissions que actualment ja no estan entre el cens de Junta Central Fallera. La mereixedora del segon premi, la plaça de Marià Benlliure (o de la Pilota) que l’any anterior plantà el mític De València a Nova York en les ales d’un parot, i que el 1929 marca un abans i un després amb el Concurs de Belleses, mostrant una falla avançada als seus temps i una estructura que defuig dels cadafals.

Al tercer graó descobrim una altra, dins del mateix sector, que ha deixat més orfe el barri de la Xerea, la plaça de Tetuà també va ser en el seu dia una comissió que planta una falla a aquest 1929 que a dia de hui podríem considerarla innovadora i que podria competir actualment al concurs de I+E. És per això que parlem, des de ja fa temps de dos comissions que ja no estan amb nosaltres, però que en el seu dia foren paradigmàtiques.

I continuem per la zona, ja que els barris que conformen Ciutat Vella hi ha una retafila de comissions que desaparegueren deixant cada vegada més buits als encreuaments del districte. Prop de l’epicentre faller, la plaça de l’Ajuntament, hi hagué un temps on davant de l’imponent edifici del Banc de València plantava una comissió que és tractada com a mítica, una fundadora de la secció especial i de les primeres a ser la guanyadora de totes les seccions. La comissió de Barques – Pasqual i Genís, que hui dia seria impensable que no existira, va deixar de plantar el 1966, deixant encara més òrfena de falla una de les porcions de carrer més gran de tot el centre de València.

Al Carme també hi ha altra comissió mítica i abonada a ser una de les més admirades i guardonades, com és la plaça de Sant Jaume, on s’han vist monuments sortits del taller de Regino Mas i que competien amb l’anterior comissió en eixa secció que en eixe moment es trobava en bolquers. El Carme, un dels epicentres fallers també té alguna absència més que enyorada.

King Kong: la moguda fallera

Anem més avant en el temps i avancem cap a l’eixample, on el 1977 apareix una comissió fruit de la unió de noves generacions burgeses i identificades amb el progressisme. Liderats ni més ni menys que per un jove Julio Tormo, busquen la disrupció d’una festa que s’havia quedat cosida als estrictes protocols de la dictadura. A aquesta comissió, sense ser exageradament monumentalista com altres casos, podem veure que fon la primera en obrir-se al barri després dels anys més obscurs i encorsetats.

Si les falles les considerem art efímer, podríem dir que aquesta comissió va tindre un recorregut semblant. Sols va durar tres anys, però tres anys on feren parlar, i molt, des de les portades tan trencadores dels seus llibrets dissenyades per creadors com Mariscal, la presentació de la falla, en mig del carrer on plantaven o les actuacions que contractaven amb grups com Els Pavesos, Al Tall o Remigi Palmero i Bustamante.

Potser eren altres temps, i la transició fon un moment de tremenda efervescència cultural, culminada en la més que famosa moguda dels 80. Sempre ens quedarà el dubte de com haguera envellit eixa comissió, encara que veient els seus components, millor que s’haja dissolt.

Nou Campanar: la desaparició més sonada

Ho deixava cap al final perquè és la comissió que tothom coneix de la seua pujada a l’Olimp faller i la seua posterior caiguda la coneguem tothom. Si parlem de falla que ho ha suposat tot i a la vegada ha acabat en res, la comissió de Pediatra Jorge Comín – Senda Calderona va emergir a les primeries de segle al caliu d’un nou PAI al nord-est de la ciutat. Una comissió presidida per Juan Armiñana, al qual el podríem qualificar de mecenes a anteriors comissions com Cuba-Buenos aires, amb aquella falla que, sent la més cara, un cop d’aire la va relegar a la zona baixa de la taula de la secció especial a més de dues falles infantils obra de Julio Monterrubio que suposaren un abans i un després de la seua plantà.

Després d’aquesta curta singladura a Russafa, fa rumb al nou desenvolupament urbanístic entre el nucli històric de Campanar i el futur parc de Capçalera, creant des de zero una comissió que comença ja el primer any, el 2003 en la categoria de plata, entrant ja al podi i avisant que, a l’any vinent pujarien a la categoria reina amb ambicions molt altes. I així va ser, fent un doblet el 2004, plantant les millors falles de totes les categories tant grans com infantils. Un seguit de doblets que no es trencarà fins a 2008 quan la crisi econòmica comença a gripar el motor financer de la comissió. L’últim doblet, el de 2012 portaria en la falla gran un lema que podríem categoritzar de premonitori: “Amb el que hem sigut”. La falla posterior, ja sense Armiñana en l’òrbita va ser l’última en ser certament competitiva i un segon avís de què el globus es desunflava. El “castell de naips” s’enfonsava i els dos darrers anys la falla canvia el seu rumb cap a l’experimentació i la modernitat, sent la primera comissió d’especial que participa en el concurs I+E de l’Ajuntament de València. Després de la cremà d’Ekklesia, la comissió abaixà la persiana del seu casal i mai més ha tornat a la vida.

Falles en perill d’extinció: potser en veiem més?

Com a conclusió d’aquest article voldria convidar a qui ho llig a la reflexió. Estem parlant de comissions que ja no planten cada mes de març per diferents motius, ja siguen econòmics (principalment), com interns. Però, les falles continuaran tal qual les coneguem? Potser ens emportem una sorpresa a l’indret més inesperat de València. Des de fa uns anys fins als nostres dies la mediatització i promoció de la festa gràcies als mitjans de comunicació i l’empenta que ha suposat la declaració de Patrimoni Immaterial de la Humanitat han treballat en una mena d’efecte cridada per al turisme. A més la cerca de rèdits econòmics per part de certes comissions en forma de guanys gràcies a la celebració de festes desmesurades han desbordat la convivència fallera al bell mig de la ciutat.

Després d’aquesta primera pota ens trobem un veïnat minvant a sectors com el Carme o la Seu-Xerea-Mercat, gran part dels fallers i falleres d’aquestes comissions ja no són habitants dels barris, viuen als afores o bé a altres poblacions, reduint la vida al casal a la mínima expressió, a més de minvar el nivell de participació. La dificultat d’aparcar prop, les combinacions quasi inexistents de transport públic o la necessitat de llogar un pis els dies grans fan que les despeses es disparen. Per tant, caldria repensar que està passant a aquestes amb la festa i com podem ajudar que sobrevisquen.

No voldria fer una segona part amb la desaparició de comissions com Na Jordana, referent de la secció especial durant dècades i una agitadora cultural de primer ordre. De les comissions de les places del Mercat i de la Mercè, al seu dia rivals a batre en la categoria d’or; de la plaça del Doctor Collado, famosa per les seues revetlles; la plaça del Negret, una de les possibles primeres comissions a la ciutat o agranant cap a casa Mossén Sorell – Corona, pionera dins de la innovació.

Fils perduts: Falles desaparegudes a Cullera

Juan G. Figueres

AC Falla El Canet Cullera

ctualment, Cullera disposa de setze comissions repartides per tot l’entramat urbà. Per a ser més exactes, en trobem dues a la barriada del Raval (Plaça Alboraia i Raval de Sant Agustí), quatre al centre de la ciutat (La Bega, Taüt, Passeig-Mercat i Plaça d’Espanya), una a la barriada del Bulevar del Xúquer (Bulevar), cinc a la barriada de la Bega (El Canet, Xúquer, Rei en Jaume I, Port i Av. País Valencià), tres a la barriada de Sant Antoni (El Raconet, Sant Antoni de la Mar i Plaça Mongrell), i una a la pedania del Far (Faro Mar). No obstant això, hi ha hagut alguna més, però per diverses circumstàncies, han desaparegut.

La primera comissió efímera va ser la del Pavelló d’Atraccions , ja que sols va plantar en 1956, estant situada on estava l’edifici al qual feia referència el seu nom (actual edifici Pavelló situat al carrer la Bega (enfront d’un conegut supermercat. La seua finalitat va ser la crema dels materials i fustes que van sobrar per a la construcció de la sala esmentada de festes. Era una comissió de temàtica adulta en la qual les cercaviles eren protagonitzades pels més menuts de la comissió. Sols va durar un exercici faller.

Uns anys més va durar la comissió de Colón-Toledo , la qual no estava situada en els carrers a la qual no donaven nom perquè aquests no eren adjacents, ja que la falla es plantava en l’actual encreuament Metge Joan Garcés-Muñoz Degrain. D’aquesta puc contar una mica més, ja que un dels fundadors va ser el meu avi, José Figueres Marí, i tant mon pare com ma tia van ser fallers infantils de la comissió. La comissió va ser fundada perquè es trobava a faltar una comissió fallera per als xiquets perquè en aquell moment, la festa fallera era tan sols per als adults. No obstant això, els adults també ho gaudien, amb uns destacats encàrrecs de vi de Fuente Álamo (Múrcia) i la Font de la Figuera (València)

Era una comissió que va destacar en el fet que sols plantaven una falla infantil per als xiquets de la barriada, entre 1963 i 1968, però aquests monuments podien haver-se considerat grans per les seues dimensions, i van aconseguir el primer premi entre els anys 1966 i 1968. Les falles que van plantar foren Personatges de contarelles (1963) i L’Educació (1964) de José Luis Sapiña “Rosquilla”; i El vaixell pirata (1966), Blancaneus (1967) i l’última en 1968, de José Simó “Blasco”.

Alguna de les particularitats d’aquesta comissió va ser la manera d’obtindre ingressos, ja que la falla era pagada gràcies al fet de llogar una terra d’arròs per a treballar-la, i els beneficis que es van obtindré eren per a sufragar-la.

Una altra comissió desapareguda ser la comissió d’El Masclet, també amb només un any d’existència (1978), que va situar la festa en la barriada de Sant Francesc, en la qual els seus membres foren innovadors en ser els primers a vestir la vestimenta de saragüells, ja que en aquell moment predominava en els homes el vestit negre. Entre algunes anècdotes d’aquesta comissió destaquem la destrucció del Ninot Indultat que van aconseguir el mateix any i que després el mateix artista faller, Bernardo Javier Íñigo, es va encarregar de refer perquè poguera ser exposat en el museu faller de Cullera. El lema de la falla plantada va ser La llengua encén la flama, i València explota i clama.

Per últim, l’última comissió desapareguda va ser la falla El Pontet, la qual va heretar la ubicació de la falla Quatre Cantons, també efímera. Va sorgir d’una escissió de la meua comissió, El Canet, a causa de problemes interns i d’una creació de bàndols en aquesta va donar lloc a la seua creació. La seua primera falla va ser plantada en 1995, i l’última va ser en 2004, per tant, deu exercicis són els que va romandre la seua activitat.

Pel que fa a les falles grans, exceptuant Bruixeries (1995), feta per la mateixa comissió, els artistes fallers locals van ser els artífexs de la resta. D’una banda, José Lafarga, que va plantar Alguns fan el ximple (1996), El codi desconfiat (2002), El mal d’ara... no ens ve de nou (2003) i Monument a la dona (2004). D’altra banda, Fernando Roda Alapont que va plantar la primera en 1998, i posteriorment va donar forma a L’alegria dels xiquets (1999), Fons marins (2000) i Benvingut segle XXI. Què ens espera? (2001). Finalment, trobem una falla de Fede Alonso en 1997.

Recorde des de la distància i, a pesar que era faller infantil, que en El Canet sempre volíem guanyar-li en el premi de la falla, ja que aquesta fundació va debilitar molt la meua comissió passant dos o tres anys complicats fins que va vindre una recuperació a partir de 1996. Especialment, recorde l’any 2003 on ells obtingueren el primer premi infantil, i nosaltres el segon premi de la Secció Segona, fet que evidentment no em va fer molta gràcia.

Avui en dia, podem afirmar que ja no ha desaparegut cap comissió més i això és una gran notícia, ja que les comissions falleres, sobretot aquelles que tenen un cens faller més reduït, han sofrit per a mantenir-se perquè des de 2004 cap ací hi ha hagut que suportar la crisi econòmica de 2008 i una pandèmia (2020-2021). I això és una gran notícia.

Possiblement, els efectes de la situació actual, en la qual la inflació de preus està afectant el desenvolupament de les activitats falleres, fa que les comissions falleres vagen una mica més ofegades que de costum. Per això, esperem que aquesta situació no faça desaparéixer cap comissió més

Bibliografía

Castelló Lli, Joan. 1996 Història de les Falles de Cullera (1928-1996) . Cullera: Ajuntament de Cullera, 1996.

AC Falla El Canet. 2022 . Artistes fallers (volum II) . Cullera: AC Falla El Canet, 2022.

AC Falla Raval de Sant Agustí. 2015 Falla Raval de Sant Agustí 2015 . Cullera: Falla Raval de Sant Agustí, 2015.

5

Filant La Vida

AAgulla: Barreta de metall, d’os o de fusta amb un dels extrems acabat en punta i l’altre proveït d’un forat o ull per a passar-hi un fil, un cordell o una veta, que servix per a cosir, brodar o teixir.

Posar fil a l’agulla: És el primer pas per a iniciar una actuació o començar una obra, bé siga una peça d’indumentària o d’una narració .