6 minute read

Filant un guió de falla

Hernán Mir Serrano

Guionista i faller de Duc de Gaeta - Pobla de Farnals

Advertisement

Jo, que només soc un faller, vaig tindre la gran sort de nàixer en el carrer de Na Jordana i això, i l’afició del meu pare per les falles, va fer de mi un malalt de falles. Tant és així que, quan vaig poder, vaig ingressar en la nòmina de la falla Na Jordana amb tota la il·lusió del món. Així vaig descobrir l’ambient de les falles des de dins, tant des del casal com des del taller, d’on no eixia més que no entrava.

La gran sort va vindre de compartir hores i hores amb un mestre, un grandíssim mestre com és Miguel Santaeulalia, del qual vaig aprendre tot el que podia. No poguí aprendre a dibuixar, ni a modelar, ni a pintar… soc un absolut negat per les qüestions plàstiques, però vaig quedar-me amb el fonamental, el sentit crític i sarcàstic d’una falla. Eren els temps de la transició i l’ambient de canvi polític surava per tots els costats. Encara pervivia la censura, i calia cremar les coses dolentes amb intel·ligència, calia esprémer el cervell per a enviar a la foguera tot allò que durant quaranta anys ens hi havia constret als espanyols. En aquell obrador convivien el compromís, la llibertat i la joventut. Va ser la meua escola de falles.

Una escola que es va perllongar entre les parets del Clot Faller de Na Jordana on van coincidir les voluntats d’un grup de joves que miraven la societat des d’un punt de vista progressista i que feien de la col·laboració amb l’artista un eix fonamental de la forma d’entendre les falles. Així es va fer habitual quan faltaven pocs dies per a la plantà acudir, aquest grup de joves, una nit a l’obrador de l’artista i fer un recorregut per tot allò que s’anava a plantar per tal de “parir” tot allò que en pocs dies trauríem al carrer. D’aquella pràctica jordanívola va nàixer la meua suposada perícia per a fer guions.

Amb el pas del temps, vint-i-cinc anys, torna a ser Miguel Santaeulalia qui em rescata de la meua “invisibilitat” per a demanar-me que li tire una mà amb la crítica de la falla “Enquadres” que preparava per a Duc de Gaeta. Després d’un any condemnat a l’ostracisme per no voler plegar-me a l’estultícia d’una reacció visceral, semblava que les meues neurones estaven àvides de treball i les idees brollaren sense buscar-les. Per primera vegada posava negre sobre blanc les imatges que el meu cervell m’enviava esbossades.

Arxiu M. Santaeulalia

En l’obrador de Miguel Santaeulalia convivien (des de finals dels setanta) el compromís, la llibertat i la joventut. Escena d’Els contes de la iaia (Bailèn-Xàtiva La ferroviària, 1978).

Des de la més profunda ignorància i agosarament vaig escriure un i altre, i altre guió seguint el meu propi criteri amb una descripció inicial de la història que la falla havia de cremar, seguida de petites narracions de les diferents escenes, que el mestre Miguel interpretava i millorava amb la seua llapissera i el seu art.

Així nasqueren “Rebel·lió en la granja” per a la falla Av.BurjassotPare Carbonell , “Phòbies” per a la falla Duc de Gaeta-Pobla de Farnals plantades per Miguel Santaeulalia pare, “Els set pecats capitals” per a la falla Barraca-Espadà d’Alejandro Santaeulalia i “Un dia en Venèzia” infantil de Duc de Gaeta-Pobla de Farnals, de Miguel Santaeulalia Serran, totes elles en l’any 2002. Una autèntica bogeria, tal vegada producte de la meua insensatesa.

D’ací endavant, i com si fora víctima d’un encanteri, vingué l’època de col·laboració amb Pedro Santaeulalia durant els anys de la Nova de Campanar, Municipal, Convent i Foguera Séneca i amb tot açò les propostes d’altres artistes: Pepe Puche, Manuel Blanco, Paco Vizcaíno, Vicent Martínez Aparisi, Emilio Miralles, Paco López, Jose Gallego, José Lafarga, Paco Mesado, José Luis Platero, Paco Torres i Vicent Llàcer.

Durant tot aquest període, anaren proliferant els “guionistes” com bolets en la tardor. Això sí, la majoria dels que brotaren eren d’espècies verinoses, mortals per a les falles. Grillaren els guionistes amables, els que no fereixen, els que no posen en perill els premis concedits a la bonicor, a la buidor, a l’equidistància, a la covardia, a les “antifalles”.

I també vingueren les sorpreses i els avisos. Jo no canviava, el meu discurs sempre ha estat el mateix i per això algun artista va arribar a dir-me: “Hernan, ens tancaran”. Però les falles si canvien, a parer meu per a mal, van cap enrere i abandonen la crítica i la substitueixen per l’acudit fàcil, lleu, amable i sense el degoteig àcid de la sàtira.

Així arribaren els primers “consells” als artistes perquè no comptaren amb mi. I ho aconseguiren. Arribà la retirada d’algun cartell “perillós” per al poder, arribaren els condicionants directes “pots continuar amb nosaltres, però canvia el guionista”, o “tranquil, nosaltres et posem el guionista”... I em donaren la patada.

A poc a poc passe a ser un “personatge perillós” que intenta cremar “tot allò que ens sobra” i això ja no s’estila en les falles actuals. Ara s’estila l’equidistància, l’humor barroer i les llargues lletanies que només uns pocs llegim encara. Ara els jurats, perfectament adoctrinats, s’atreveixen a dir que les “meues” falles no poden guanyar “porque tratan temas políticos y actuales. Son críticas

Grillaren els guionistes amables, els que no fereixen, els que no posen en perill els premis concedits a la bonicor, a la buidor, a l’equidistància... Escena de la Falla Barri Beteró, 2014. Foto Joan Castelló Lli

Amansiment i condescendència en les falles. Escena original amb la crítica (esquerra) i escena sense crítica “per a no molestar al polític”. (Convent de Jerusalem, 2011). Foto Joan Castelló Lli demasiado recientes ” Manda huevos! i perdó per castellanisme. I així “guanyaren” els guionistes light, aquells que mai podran, ni sabran, fer-se una tarja de presentació que pose: Crític de falles, com posava la del mestre i germà Quino Puig, que mai va combregar amb l’amansiment i la condescendència adreçada quasi sempre cap al poder real, que no el polític.

I quin és el final? Chi lo sa? De moment continue escrivint sobre els guions, sobre l’”ingeni i gràcia”, eixa epidural de les falles, sobre la sàtira i sobre no sé quantes coses més de les quals, pel que sembla amb la meua activitat “prop dels tallers”, no en tinc ni puta idea.

Filant un guió de Falla

LEMA: Ser o no ser... crític?

Cos central.

Assegut davant d’una taula un home, o millor una dona de faccions bellíssimes encara que no tinga res a veure amb l’escena, lluita amb un muntó de dimonis que l’envolten i no el deixen desenvolupar les idees que brollen del seu cap. Els dimonis acaben amb totes elles esgrimint causes com l’autocensura, la censura, la indiferència, etcètera representades pel triomf dels colors “pastel” sobre els vius, el blanc sobre el negre, els somriures sobre les rialles, les llàgrimes sobre l’enuig, el bonic sobre el lleig, etcètera... En la pantalla de l’ordinador missatges com... Això no! Total a qui li importa! Del contestador automàtic del telèfon sorgeix una veu... escolta, millor busca un altre guionista!

Escena 1: “Equidistància”

El ninot d’un home que sembla un salvatge porta una mà unflada i roja, al seu costat el ninot d’una dona abillada molt sexy amb faldilla curta i molt escotada porta marcada la mà de l’home en la galta. Davant d’ells el cartell d’escena diu: Qui no vulga pols que no vaja a l’era.

Escena 2: “El silenci dels ninots”

Un bust de dona sense ulls ni boca però amb un acabat excel·lent, pintat amb colors “pastel” i profusament decorat tant el tocat del cap com el vestuari. Davant d’ella el cartell d’escena completament en blanc. El ninot d’un jurat amb la carpeta habitual baix del braç per tal de reconéixer-lo, subjecta en una mà una lupa i amb l’altra toca la superfície de la falla amb un cotó-en-pèl.

Escena 3: “Tòpic típic”

El ninot d’una dona jove amb uns pits “monumentals” enfront del ninot d’un vell al qual se li n’ixen els ulls de les òrbites i mostra una erecció brutal. El ninot d’un membre del jurat de falla amb la mateixa carpeta que l’anterior riu a carcallades a punt de caure per terra mentre punteja amb un deu (10) l’escena. FGF 5

Escena 4: “Ignorància desvergonyida”

El ninot d’un troglodita amb la toga de jutge es colpeja el cap amb la maça mentre un altre mes menudet es caga damunt de la balança de la justícia. Davant, el ninot d’una jurada punteja amb un zero l’escena, espantada i enutjada pel que està veient.

2

Filant La Vida

RRodet: Objecte cilíndric al voltant del qual s’enrotlla un fil, cordell o altre material flexible formant diverses voltes sobre si mateix.

Rodet de fil: Cilindre de fusta, de cartó o d’un altre material, amb un forat central que permet introduir-hi una ànima, especialment si està proveït de volanderes als extrems, entorn del qual s’enrotlla fil. En este rodet de fil anem encadenant els fils de les històries més diverses existents als voltants de les diverses poblacions on es planten falles.