Auge i caiguda de la sàtira fallera (la punxa que ja no punxa)

Carles-Andreu Fernández Piñero

Responsable de DistritoFallas.com

Membre de l’Associació d’Estudis Fallers

La sàtira de les falles, que famosa és per tot arreu. Fan un documental de falles, i han de nomenar eixa sàtira que caracteritza la nostra benvolguda festa. Tot això està molt bé, però fa anys que la sàtira fallera està desapareguda en combat en moltes falles.

En efecte, la sàtira ha tingut millors moments en la festa fallera. Per cert que no és un invent dels fallers ni molt menys, ja que des del segle XV trobem escriptors valencians que la utilitzen sense tallar-se ni un pèl com Jaume Roig i el seu Espill o Llibre de les dones (les feministes li hagueren donat una pallissa si hagueren existit aleshores, perquè la sàtira és contra les dones). Des de l’Edat Mitjana va anar-se transmetent eixa tradició satírica en obres literàries fins a arribar al segle XVIII, on els textos satírics es fan més populars gràcies als col·loquiers, els quals feien una literatura popular de la qual deriva la fallera, que va sorgir en la segona meitat del segle XIX amb els primers poetes festius.

Les falles es feren més carregades de figures de la Gràcia clàssica. Grup realitzat per José Ramón Devis per a la falla Comte Salvatierra-Ciril Amorós (2022). Foto Joan Castelló Lli

La crítica enginyosa i divertida contra persones i costums va ser el motiu de les primeres falles conegudes, les quals d’aquesta manera censuraven d’una manera subtil i humorística allò que no li agradava als seus promotors. Aquesta tècnica era especialment útil davant el poder, ja que era una bona manera d’opinar-ne en contra sense que es notara tant i d’una manera simpàtica. La sàtira fallera es reflectia en els ninots primerament, però era més elaborada en les explicacions de les falles escrites en papers que es fixaven a les parets o a l’escenari del cadafal, o bé que formaven una xicoteta revista que era el llibret de falla.

Josep Bernat i Baldoví va ser el major exponent en la sàtira fallera escrita des de 1850. És l’autor del primer llibret de falla conegut, el de la plaça de l’Almodí de 1855, encara que s’ha trobat un manuscrit seu sobre la falla del carrer de les Avellanes de 1850, el qual segurament no va arribar-se a publicar. Li agradava fer crítica del matrimoni, del sexe i de la seducció, encara que també social i política, i havia de posar molt enginy a l’hora d’escriure per si de cas la censura li titlara algun vers.

Les falles satíriques anaven bé a pesar de la censura. Senyal d’això era que de vegades, els criticats es cabrejaven i la prenien a colps amb la falla, o amb qui l’havia feta, com en 1854 quan un veí va armar-la bona en la cremà de la falla del carrer Sant Narcís, que representava un matrimoni i una sogra (igual era el marit eixe veí). Tampoc agradava tanta sàtira als polítics poc amics de la crítica, així que començaren a atacar la festa amb arbitris, i en vista que no van aconseguir acabar amb la festa, van canviar d’estratègia quan l’Ajuntament de València crea els premis de falles en 1901. Com que valoraven sobretot la part artística, el vessant satíric va anar a menys: objectiu complit. En la part literària, els premis de llibrets de Lo Rat Penat que van sorgir en aquella època tampoc ajudaren gaire perquè no fomentaven la crítica, sinó més aviat al contrari. Així començaren els premis a ser els enemics de la sàtira fallera. ha comissions que aposten per la crítica dura. Ninot realitzat per Sergio Musoles per a la falla Doctor Serrano-Carles Cervera Clero (2021). Foto Joan Castelló Lli

De tota manera, als anys trenta del segle XX la burgesia valenciana ja deien que tanta gracieta en les falles i tanta temàtica “verda” no quadraven amb una ciutat culta i de bon gust com volien vendre València. Després de la Guerra Civil Espanyola, la cosa no va millorar com era d’imaginar perquè als dictadors no els fa massa gràcia les crítiques i Franco no era una excepció. Així que continuaren fomentant el “bon gust” estètic per un costat (entenent com a tal l’art clàssic), i censuraven temes sexuals, polítics i religiosos per evitar fortes crítiques en les falles. Amb la qual cosa, la falla monumental i descafeïnada en sàtira estava servida.

Però no tot estava perdut: encara que, efectivament, les falles es feren més grans i més carregades de figures de la Grècia i Roma clàssiques, hi havia artistes que, com l’aldea d’Astèrix i Obèlix, es resistien al poder i intentaven enganyar a la censura per incloure una forta sàtira, això sí, ben amagada amb metàfores i ambigüitats. Crítiques menys problemàtiques passaven la censura, com les que criticaven l’estraperlo, el bloqueig econòmic internacional al règim franquista, les companyies d’assegurances o la publicitat. Fins i tot es va permetre crítica amb certa olor de comunista contra els empresaris, culpant al capital de les penalitats dels treballadors. Això sí, de religió i política ni parlar-ne, que aleshores sí que li cau una bona a la comissió.

Ara bé, no tot el món estava d’acord amb eixe model “oficial” de les falles que era el monumentalisme amb crítica descafeïnada. Diversos periodistes van escriure en contra d’ell en els anys cinquanta, com Josep Maria Bayarri que va dir irònicament que “con ocho o diez fallas ingeniosas como las tradicionales, estaba servida esta necesidad folklórica”, i Joan Fuster que va escriure que les falles “s’allunyen de l’humor en tant com s’acosten a la sàtira, però tampoc no s’hi acosten massa”. No obstant això, alguns artistes fallers de l’elit en aquells anys van “clavar” alguna sàtira sonada, com el mateix Regino Mas, curiosament pioner de la falla monumental. En efecte, en la del Mercat Central de 1947 va incloure una escena on el president de la Fira de Mostres de València, Ramón Gordillo, feia estraperlo amb café. Sonada va ser l’escena, i també sonades van ser les dues bufetades que li va donar Gordillo a l’artista.

Anys més tard, en la dècada dels seixanta, va haver-hi cas extrem en què un artista va fer que la sàtira isquera de la mateixa falla: Ricardo Rubert. Això va fer en la plantà de la plaça de Mercat Central de 1962, vestint els operaris de toreros. La resta d’artistes fallers del moment no van ser tan enginyosos, però a poc a poc van anar incorporant més crítica i sàtira a les seues falles, aprofitant que la censura era més fluixa amb la nova Llei de Premsa de 1966.

Alguna cosa estava canviant, però tampoc era per a tirar coets. En la dècada dels setanta va ressorgir la sàtira, en especial la sexual, però ni l’arribada de la democràcia ha fet que les falles tornen a ser el que eren en el seu origen. El mal ja estava fet; la passió per monumentalisme no ha fet més que créixer (arribant al punt d’inflexió amb la falla més cara de la història, Nou Campanar de 2009) i amb sàtira normalment feble, per si de cas el jurat no dona premi. Afortunadament, hi ha honroses excepcions de comissions que any rere any aposten per una crítica dura, caiga qui caiga, com Séneca-Yecla (anteriorment anomenada García Morato-Yecla), Doctor Serrano-Carles Cervera-Clero i Guillem de Castro-Triador, demostrant que més que els recursos econòmics, les bones idees són les que valen per a fer sàtira mordaç i amb missatge, que és el motiu pel qual començaren a plantar-se les falles.