EXPLICAC IÓ falla infantil 2023

- Gràcies pel teu afalagament. Espere que vingues a vore la meua actuació en directe, segur que t’agradarà.

- No ho dubtes, allí estaré. Adeu!

I la xiqueta va reprendre el seu camí, ara ja no buscava animals, sinó més artistes que estiguessin assajant. Ben certament, sempre li havia agradat escodrinyar. A no massa passes d’on estava, va vore una xicoteta zona d’assaig. Aquesta era simple. Només estava conformada per un tauló de fusta pintat de dos colors amb quatre ases i un muntó de bombetes de llum als seus costats. Dalt del tauló hi havia un cartell on ficava «Dimitri - Llança ganivets». Allí, es trobava un home alt, de pell morena i molt esvelt. En el tauló hi havia una doneta que aparentava seguretat en ella mateixa. Balma, només vore el llançament d’un ganivet de cara al tauló va exclamar:

- Uaala! Com ho has fet?

L’home es va girar cap a ella i va dir: “Açò és mestratge! Requereix molt d’entrenament, pols i saber estar”.

- Tu no! Li preguntava a ella! Em pareix impressionant! -va exclamar la xiqueta.

- Hola! Soc la senyoreta Llopis. Què com ho faig? Confie molt en Dimitri i tinc molt de control mental.

- Control mental? -va exclamar Balma.

- Sí, així és. Qualsevol a què li llancen un ganivet es ficaria nerviós, es menejaria per a evitar-lo quan s’aproxima i podria causar un accident.

- A més, si ella es fica nerviosa, em trasllada a mi eixe nerviosisme i l’actuació pot eixir malament -va continuar Dimitri.

- Efectivament, encara que parega que tot el mèrit és d’ell, ambdós sabem que no és així. Que l’actuació depén dels dos!

- Així és, jo no soc ningú sense ella.

- Vaja! Mai ho haguera pensat! -va exclamar Balma.

- Encara que pensem que podem fer-ho tot a soles i que no necessitem a ningú, en moltes ocasions per assolir els nostres objectius hem de col·laborar. Junts som més grans! Ací al circ tots som diferents, però també iguals, formem un espectacle homogeni dins de la nostra diversitat. Som sers socials i a moltes voltes a soles és difícil funcionar -va dir la senyoreta.

- Moltes gràcies pel consell! Reprenc el meu camí, vos deixe assajar tranquils.

- Esperem vore’t a la funció! Que vaja bé xiqueta!

Balma va seguir caminant, i com no, va continuar furonejant ací i allà per tot arreu, no hi havia raconet en què no mirara ni detall per mínim que fora que no li cridés l’atenció. En aquesta meticulosa tasca es trobava, quan una veu la va increpar:

- Xiqueta, què fas per ací? Aquesta zona és restringida, no tens permès el pas.

Balma es va sobresaltar, no esperava que ningú es dirigira a ella per aquelles llars. Al girar-se, va vore una dona que treia el cap per la finestra d’una caravana. La dona era molt corpulenta, de cabells castanys i tenia una gran i cuidada barba. Als seus braços tenia un homenet de pell fosca, que anava rasurat a l’estil oriental, al cap portava el típic tocat que delatava el seu origen hindú.

- No res, només passege per la zona -va dir aparentant tota la tranquil·litat que podia.

- Passeges? Està, no és una zona de passeig i a tu no t’havia vist mai... -va dir suspicaç la dona.

- Sí, això faig. Hi ha algun problema? -va dir Balma amb un to desafiant.

- Puix sí, tenim un problema: ací no pots estar. On estan els teus pares? -va arreplegar el guant la dona.

- Els meus pares... Eeeeh! -tractava de trobar una resposta, quan es va ficar a plorar- els meus pares estan morts, estic sola al món i no sé cap on tirar -va dir a llàgrima viva.

- Com? Què t’ha passat? -li va preguntar amb un to més maternal.

- Puix resulta que... Un moment no tinc per què contar-te els meus problemes, no són de la teua incumbència -va dir la xiqueta a la defensiva.

- Tots tenim problemes a la nostra vida, i està bé que els contem a altra gent, per vore si ens poden ajudar a trobar una solució. Jo et puc contar la meua història per si et pot inspirar -li va dir comprensivament la dona barbuda.

- Està bé, si eixe és el teu desig, conta’m que et va passar -va dir un poc indiferent Balma.

- Fa uns anys, jo era una jove obsessionada amb Instagram, volia un cos perfecte i paréixer-me a totes les xiques que seguia en eixa xarxa social. Feia dietes, em vaig obsessionar amb l’exercici físic, provava remeis més o menys sans i no hi havia manera d’aprimarme. La veritat és que mai em veia bé, no estava contenta en el meu cos, ni m’estimava ni un poquet. A més, estava la barba! On s’ha vist una dona en barba? Això acabava de mortificar-me i em feia sentir una desgraciada. Pensava obsessivament per què no podia ser com aquelles xiques primes i boniques d’Instagram? Per què tots els meus esforços no servien per a res? Vaig aplegar a odiar el meu cos amb totes les meues forces. Fins i tot, me vaig a aplegar a autolesionar de la ràbia que sentia contra mi mateixa. Però tot va començar a canviar un dia. Aquell magnífic dia que vaig aplegar ací. Ací tot va canviar, m’estimaven tal com era, m’ajudaren a acceptar-me a poc a poc, i sobretot em demostraren que tots som iguals dins de la nostra diversitat. Alts o baixets, flacs o corpulents, no importa com siguem, tots els cossos són vàlids i dignes de ser estimats. Ah! I la barba que tant em molestava, ara és el meu signe d’identitat, em fa única i mira