Les Bucòliques

Page 1


Publi Virgili Maró LES buc òliques Traducció: Atoni Cobos Fajardo Il·lustracions: Tura Sanz Sanglas

col·lecció

f

GRA OS


LES bucòliques Publi Virgili Maró Títol original: Eglogae Traducció: Antoni Cobos Fajardo Gravats: Tura Sanz Sanglas Assessorament lingüístic: Lourdes Godoy i Tomàs, Cristina Montiel Pérez © d’aquesta edició, Palamedes Editorial © del text català, Antoni Cobos Fajardo © de les il·lustracions, Tura Sanz Sanglas C/ Sta. Margarida, 26 - Vilobí d’Onyar (17185) www.palamedeseditorial.com Col·lecció GRAfOS Il·lustració de la coberta: Tura Sanz Sanglas Maquetació: Palamedes Editorial Impressió: Ulzama ISBN 10 : 84-616-9377-9 ISBN 13 : 978-84-616-9377-1 Dipòsit legal: GI 792-2014 Reservats tots els drets. El contingut d’aquesta obra està protegit per la llei, que estableix penes de presó i/o multes, a més de les corresponents indemnitzacions per danys i perjudicis, per aquells que reprodueixin, plagïin, distribueixin o comuniquin públicament la totalitat o una part d’una obra literaria, artística o científica, o la seva transformació, interpretació o execució artística fixada en qualsevol tipus de soport o comunicada a través de qualsevol mitjà sense la preceptiva autorització.


Índex Introducció

I

Les Bucòliques

1

Text original en llatí

77 101 102 104

Gravats

105

Ègloga 1 Ègloga 2 Ègloga 3 Ègloga 4 Ègloga 5 Ègloga 6 Ègloga 7 Ègloga 8 Ègloga 9 Ègloga 10

Index botanicus Index nominum Index locorum

3 11 17 27 33 41 47 57 65 71


Introducció

Introducció

Corrien temps difícils per a la República. Juli Cèsar havia estat assassinat els idus de març de l’any 44 aC per un grup de senadors aristocràtics encapçalats per Cassius i Brutus, que, al seu torn, foren derrotats dos anys més tard pels partidaris de Cèsar, Marc Antoni i el jove Octavi (el futur emperador August), hereu de Juli Cèsar. Tanmateix les tensions entre els vencedors eren contínues i l’equilibri de forces podia trencar-se en qualsevol moment. I l’ombra d’una nova guerra civil planejava de nou sobre Roma. Itàlia havia estat devastada per les guerres i les proscripcions (confiscació de béns, exili, mort...). En aquest context polític tan complex, la vida cultural a Roma no s’aturà. Pels volts de l’any 42, Asini Pol·lió, un senador que havia acompanyat Cèsar en les seves campanyes, un home cultivat i amant del consens entre les diverses faccions polítiques, patrocinà l’obra d’un jove poeta: Publi Virgili Maró. Pol·lió no només apadrinà l’obra de Virgili, sinó que feu alguna cosa més. La família de Virgili havia estat

I


Bucòliques - Publi Virgili Maró

desposseïda de les seves terres, confiscades per a ser lliurades als soldats veterans del cesarians. Pol·lió intercedí davant d’Octavi, el “jove diví” dels versos virgilians, i les terres els foren retornades. En un moment convuls com aquest, no deixa de sobtar el caràcter de l’obra empresa per Virgili, ja sigui per decisió pròpia, ja sigui per encàrrec directe de Pol·lió. Les Bucòliques (Eclogae, en llatí), que el poeta va composar entre el 42 i el 38, descriuen un món idíl·lic de pastors cantaires i enamoradissos envoltats per una natura plàcida i amable, però on no falten el dolor de l’exiliat o la pena per l’amor no correspost. Els grans poetes tenen la capacitat, la màgia de fer que la seva experiència personal transcendeixi i esdevingui experiència universal. És precisament aquesta virtut la que els fa “clàssics”. I si algun poeta pot ser titllat de clàssic en majúscules, aquest és Virgili. En efecte, quan el seu pastor Melibeus ha de marxar a l’exili i abandonar els camps paterns, veiem el dolor dels exiliats de tots els temps i nacions; quan la natura plora la mort de Dafnis, sentim el dolor per la mort dels éssers estimats, dels nostres i dels altres; quan Còridon lamenta el seu amor no correspost per Alexis, el compadim com a un bon amic, i així ad infinitum. Inspirada en l’Idil·lis del poeta sicilià Teòcrit, l’obra de Virgili, els seus espais, les seves situacions, forjaran un nom que perdurarà en els segles. El terme “bucòlic”, en efecte, depassa la frontera dels versos i s’instal·la en la parla quotidiana i universal, per descriure un lloc agradable, dolç, pacífic, fins i tot amb les seves dosis de dolor. Això explica perquè dos mil anys després els versos virgilians tenen encara molt a dir a un lector modern i explica també per què les Bucòliques han estat traduïdes generació rere generació i per què han impulsat els artistes de diferents èpoques i estils a recrear-les. En la nostra edició hem volgut proposar una lectura més artística que no pas erudita. D’aquí la traducció en vers i

II


Introducció

els gravats que acompanyen cada ègloga de l’artista Tura Sanz Sanglas. Els gravats fan referència a uns determinats versos de les èglogues els quals tornem a oferir sota els gravats. Tanmateix, com que hem volgut que els versos i les imatges captessin tota l’atenció del lector i no “distreure’l” amb abundoses notes explicatives a peu de pàgina, hem optat per avançar, al començament de cada ègloga, aquells elements que considerem imprescindibles per a una bona comprensió del text: realia, mitologia, geografia, etc.. A continuació oferim quatre pinzellades sobre la biografia de Virgili, l’estructura de les Bucòliques, els protagonistes, l’espai físic, el llenguatge, etc., i farem especial atenció a tot allò que hi ha de “bucòlic” en les Bucòliques, valgui la redundància. Finalment, exposarem els criteris de traducció així com una descripció de les il·lustracions.

Biografia de Virgili

Per a la biografia de Virgili seguirem de manera succinta les notícies extretes de Suetoni (70 dC-126 dC), el biògraf més fiable del poeta, que creiem suficient en una edició d’aquestes característiques. Virgili (Publius Vergilius Maro) va néixer el dia quinze d’octubre de l’any 70 abans de Crist, a Andes, actual Piètole, un poblet prop de la ciutat de Màntua, al nord d’Itàlia. Era de família modesta, sobretot per part de pare. Segons la tradició, el seu pare havia estat o bé terrissaire o bé ajudant d’un agutzil anomenat Magus. Després va aconseguir tenir un petit patrimoni gràcies a la compra i explotació de boscos i a la venda de la mel. Virgili pare es va casar amb Màgia Pol·la, filla de l’agutzil. Publi va passar la primera infantesa a Cremona, fins que, als disset anys, després de prendre la toga viril, es traslladà primer a Milà i després a Roma. Era corpulent, de pell fosca, d’aspecte rústic i malaltís, ja que patia de l’estomac i del coll i tenia mal de cap

III


Bucòliques - Publi Virgili Maró

molt sovint. Era molt discret en el menjar i en el beure i tan poc inclinat al sexe que a Nàpols l’anomenaven partheneios, virginal. Pel que fa al seu caràcter, era molt tímid. Suetoni explica que anava a Roma rarament i que si alguna vegada es deixava veure en públic fugia dels qui el perseguien i es refugiava en la primera casa que trobava. De jovenet, al voltant dels vint anys, va escriure una sèrie de poemes dispersos, actualment agrupats i editats sota el títol Appendix Virgiliana. Són poemes de caire neotèric, tot seguint la petja de Catul. De tot el conjunt - alguns poemes són de dubtosa autoria - Suetoni dóna com a virgilians Catalepton, Priapeus, Epigrames i Dira i cita explícitament els poemes Ciris i Cules com a totalment virgilians; en canvi, posa en dubte l’autoria del poema Aetna. Després, Virgili va començar a escriure sobre la història de Roma, però va canviar de temàtica i va composar les Bucòliques per lloar Asini Pol·lió, Afenus Varus i Corneli Gal, perquè en la distribució de terres entre els soldats veterans, després de la batalla de Filipos, van aconseguir intercedir davant d’Octavi, per tal que li fossin retornades les terres expropiades. Després escriví les Geòrgiques en honor de Mecenas i, finalment, l’Eneida per explicar els orígens de Roma i glorificar l’emperador August. Va dedicar tres anys a les Bucòliques, set a les Geòrgiques i onze a l’Eneida. Les Bucòliques van tenir un èxit aclaparador immediatament després de la seva publicació, fins al punt que foren escenificades moltes vegades per recitadors teatrals. Tot just iniciada la composició de l’Eneida, va aconseguir tanta fama que el poeta Properci va exclamar: “Obriu pas, escriptors de Roma, obriu pas, escriptors de Grècia, està naixent alguna cosa més gran que la Ilíada”. Quan tenia cinquanta-dos anys va viatjar a Grècia per tal de donar els últims retocs a l’Eneida, però durant el viatge, es va trobar a Atenes amb August i va decidir quedar-se

IV


Introducció

al costat de l’emperador i tornar amb ell. Mentre visitava la ciutat de Mègara, va emmalaltir. El seu estat va empitjorar travessant el mar Adriàtic i va desembarcar en estat ja molt greu a Bríndisi, on va morir pocs dies més tard, el dia vint-i-u de setembre de l’any 19 aC. El seu cos fou traslladat a Nàpols -Partènope en greci enterrat a la via Puteolana, a dues milles de la ciutat. Sobre la seva tomba hi havia gravat un dístic que, segons diuen, ell mateix havia escrit:

Mantua me genuit; Calabri rapuere; tenet nunc Parthenope. Cecini pascua, rura, duces “Màntua m’engendrà, els Calabresos se m’enduren, ara em té Partènope. He cantat les pastures, els camps, els cabdills”.

Virgili, abans de marxar d’Itàlia, havia demanat a Vàrius, poeta i amic íntim, que si li passava res, cremés l’Eneida, però Vàrius s’hi va negar en rodó. Als últims moments de la seva vida demanava de forma insistent els seus escrits per tal de cremar-los ell mateix, però, al seu testament no va fer cap referència explícita a l’Eneida. Finalment va llegar totes les seves obres a Vàrius i a Ploci Tucca, amb la condició que no publiquessin res que ell no hagués publicat en vida.

Les Bucòliques

Les Bucòliques foren escrites entre els anys 42/40 i el 37 aC, consten de deu èglogues de temàtica i llargada molt diferents. El metre utilizat és l’hexàmetre dactílic. La disposició de cada ègloga no es correspon amb l’elaboració cronològica, sinó que segueix criteris estètics i matemàtics, com veurem més avall. Heus aquí un breu argument de cada poema: Ègloga 1: Consta de 83 versos. El pastor Melibeus ha d’abandonar les terres per culpa de la guerra civil i les

V


Bucòliques - Publi Virgili Maró

expropiacions, mentre que Títirus es pot quedar gaudint de la pau i la serenitat gràcies a la intercessió d’un jove “diví”, Octavi, el futur emperador August. La referència a les expropiacions que seguiren la victòria dels cesarians a Filipos és molt evident, ja que el repartiment de terres entre els soldats veterans va afectar la família de Virgili. El seu pare, en efecte, fou desposseït de les seves terres per un centurió anomenat Àrrius, però la reclamació de Virgili davant d’Octavi, segurament gràcies a la intercessió de Pol·lió, el patrocinador de les Bucòliques, va permetre que li fossin retornades les terres. Tradicionalment s’ha identificat el pastor Títirus amb Virgili, afortunat perquè conserva les terres gràcies a Octavi. En tot cas, el poeta, per boca de Melibeus, diu a Títirus: “ Sortós ancià, perquè conservaràs els camps”. L’adjectiu “ancià” (senex) difícilment encaixaria amb Virgili fill, però potser sí amb el seu pare. Val a dir que és molt difícil identificar cada pastor amb un personatge històric o amb el propi poeta. Ègloga 2: Consta de 73 versos. Còridon està enamorat d’Alexis, un esclau d’un altre amo. El vol atreure amb la seva riquesa en bestiar i la seva habilitat tocant la flauta i li vol regalar dos cabrits, flors i fruits diversos. Sembla que Alexis no respon als precs de Còridon i aquest torna a la seva feina quotidiana. Ègloga 3: Consta de 111 versos. Hi és esmentat explícitament Asini Pol·lió, per primera vegada. Menalcas i Dametas, dos pastors amb rancúnies que vénen de lluny estableixen un duel poètic. Ègloga 4: Consta de 63 versos. És sens dubte una de les èglogues de més repercussió, ja que el cristianisme hi va veure una profecia de l’arribada del Messies:

“Un gran ordre dels temps neix una altra vegada, i ja torna la verge i els regnes de Saturn, una nova nissaga ja baixa des del cel.” (versos 5-7)

VI


Introducció

S’ha discutit a bastament sobre qui era aquest nen que portaria una nova Edat d’Or. Servi (s. IV dC), el més gran comentarista de Virgili, diu que Asconi Pedià (2 dC-83 dC, especialment conegut pels seus comentaris a l’obra de Ciceró) havia sentit de boca de Gai Asini Gal, que ell, Asini Gal, era el nen cantat en la quarta ègloga de Virgili. Gai Asini Gal va morir el 33 dC. Ègloga 5: Consta de 90 versos. Menalcas i Mopsus canten els elogis en honor de Dafnis, mort recentment. Alguns autors proposen que cal identificar Dafnis amb Juli Cèsar, mort feia a penes dos anys, però Suetoni, biògraf de Virgili, diu explícitament que Dafnis era un germà de Virgili, Flacus, mort abans que el poeta. Ègloga 6: Consta de 86 versos. S’hi canta l’origen del món per boca del déu Silè, atrapat de forma divertida pels pastors Mnasilus i Cromis, amb l’ajut de la nimfa Egle. S’hi fa referència a dos personatges històrics: el poeta Corneli Gal i el jurista Alfenus Varus. Ègloga 7: Consta de 70 versos. En ella assistim a un duel poètic entre Còridon i Tirsis, en presència de Melibeus. El guanyador del duel és Còridon. Ègloga 8: Consta de 110 versos. Dàmon i Alfesibeus canten per torns els seus amors. Dàmon es lamenta de no ser correspost per Nisa, mentre que Alfesibeus explica les arts màgiques que una noia va fer servir per atraure Dafnis. Ègloga 9: Consta de 67 versos. Tornem a trobar la referència a la confiscació de terres que ja apareix a la quarta ègloga. Ègloga 10: Consta de 77 versos. Ens presenta el desesper de Gal·lus perquè la seva estimada l’ha abandonat. Cal identificar aquest Gal·lus amb Luci Corneli Gal, amic íntim de Virgili, que va morir el 27 aC.

VII


Bucòliques - Publi Virgili Maró

Les deu èglogues estan estructurades de forma circular o concèntrica, de tal manera que dues èglogues toquen el mateix tema. Tota la composició s’articula al voltant de la cinquena ègloga, on es narra la mort de Dafnis, que cal identificar, com acabem de veure, amb Flacus, un germà de Virgili que va morir jove. 1. Confiscació de terres. Diàleg entre Títirus i Melibeus. 2. Amor no correspost. Còridon i Alexis. 3. Duel poètic entre Menalcas i Dametas. 4. Cosmogònica. Esperança d’una nova era. 5. Mort de Dafnis. 6. Cosmogònica. Origen de l’univers. 7. Duel poètic entre Còridon i Tirsis. 8. Amor no correspost. Dàmon i Alfesibeus. 9. Confiscació de terres. 10. Gal·lus. Virgili, a més, imbuït de la filosofia pitagòrica, disposa les èglogues d’una manera matemàtica, de manera que, deixant de banda les èglogues 5 i 10 sobre les quals s’articula tot el conjunt, trobem que la suma dels versos dels dos grups d’èglogues donen el nombre 333. - Les quatre primeres (1, 2, 3, 4): 83 + 73 + 114 + 63 = 333 - Les quatre últimes (6, 7, 8, 9): 86 + 70 + 110 + 67 = 333

VIII


Introducció

1. Títirus i Melibeus 2. Còridon i Alexis 3. Menalcas i Dametas

og sm o

a 4. Edat d’or i n

Co

ació de te nfisc rre o C s co rs no rrespo o st Am o el Poèti c Du

s

5. Dafnis 6. Origen de l’univers 7. Còridon i Tirsis 8. Dàmon i Alfesibeus 9. Meris i Lícidas 10. Gal·lus

IX


Bucòliques - Publi Virgili Maró

Riquesa lèxica

Tot seguint la tradició del poetes alexandrins, Virgili presenta un gran domini del llenguatge i de la composició mètrica. Dels seus hexàmetres impecables brollen paraules de gran delicadesa i sonoritat. Una de les claus del seu art rau, precisament, en la gran riquesa lèxica i en la utilització dels adjectius d’una manera magistral, per tal de produir un marc amable on els pastors puguin cantar els seus versos. Hem volgut treballar aquest punt tot fent incidència en alguns aspectes: el marc geogràfic, la natura, els pastors que hi interactuen i, finalment, la música.

Marc geogràfic

Pel que fa al marc geogràfic, Virgili situa les vivències dels seus pastors de vegades en llocs concrets, fàcilment identificables, de vegades en llocs idealitzats i de localització imprecisa i impossible per definició. Els llocs identificables són la pàtria de l’autor, Màntua, i Arcàdia, regió central del Peloponès. Pel que fa a Màntua, apareix esmentada i descrita a les èglogues 1, 7 i 9. En la set, se cita explícitament el riu Mincius, actual Mincio, afluent del Po, i en la 9, Cremona. Arcàdia és el marc de les èglogues 4, 8 i 10. En ocasions, però, tal com hem dit, la localització precisa és impossible. No obstant això, Virgili recrea i esmenta tota una geografia on abunden llocs de Grècia i de Sicília, especialment muntanyes, rius i fonts que tenen algun tipus de relació mítica, ja sigui amb els déus de les arts, la música i la poesia, especialment Apol·lo i les Muses, ja sigui amb els déus relacionats amb els boscos, com Pan, Silè o Silvà. Pel que fa a les muntanyes esmentades, per regions, tenim: a Arcàdia el Liceus i el Mènalus; a Tessàlia l’Eta, el Pièrium i el Pindus; a Tràcia l’Ismarus i el Ròdope; a Beòcia, l’Hèlicon; a la Fòcida, el Parnàs; a Etòlia, l’Aracintus; a l’illa de Delos, el mont Cintus; a Creta, el Dicte, i a Sicília, el mont Hibla.

X


Introducció

Els rius que apareixen, a banda del Mincius esmentat, són l’Hebrus, actual Maritza, a Tràcia; l’Oaxes, actual Armiro, a Creta; l’Eurotas, a Esparta; i el Permès, a Beòcia. Altres llocs són la font Aganipe, en el mont Hèlicon; la font Dirce, a Tebes; i la gruta Libetros, també al mont Hèlicon.

Camps, boscos i prats

El camp és ben present -no podia ser d’una altra forma- amb variants molt precises i amb adjectius molt oportuns: d’una banda el terme “camp” utilitzat en sentit ampli, com a terreny no conreat, en llatí ager, amb el seu diminutiu agellus. Al seu costat, els sembrats, arva, que són “dolços” i “fèrtils”; la plana, campus, la terra, humus, i els conreus, rura. En aquests camps, farcits de closes per al bestiar, hi ha cabuda per al conreu dels cereals: blat madur, civada, ordi, fruges maturi, avenae, hordeus. Però també hi caben les pastures, pascua i els prats dolços, prata mollia, tot i que, de vegades cal deixar reposar el camp en guaret, novalia. No hi podia faltar l’herba, herba, descrita pel poeta amb gran diversitat d’adjectius: tendra, més tendra que la son, verda, pàl·lida, plena de flors, tova, suau, mollis, mollior somno, viridis; pallens, florens, tenera suavis. A tocar dels camps trobem la muntanya, colles, saltus; les valls, vallis; i els boscos, lucus, nemus. Tampoc no hi podia faltar l’aigua, fonamental tant per al bestiar com per als pastors. Aquí el poeta utilitza novament una gran riquesa lèxica: rius torrencials, rierols que salten, aigua dolça, flumina torrentia, rivus saliens, aqua dulcis. Això sense oblidar les fonts ja esmentades en l’apartat anterior. Arribats a aquest punt, no podem deixar de fer un incís per comentar la gran quantitat de sinònims que Virgili utilitza per referir-se al mar, sempre amb algun matís que diferencia un terme de l’altre, i afegint-hi belles metonímies:

XI


Bucòliques - Publi Virgili Maró

mare (genèric), aequor (mar en calma), fluctus (corrent), pontus (alta mar), unda (onada). No cal dir les dificultats que això suposa per al traductor... Tornant al paisatge bucòlic, sovint la placidesa de l’indret és reforçada per l’oposició de llocs aspres: les roques, per exemple, que poden ser designades amb molts sinònims, lapis, saxa, rupis, cautes, sinònims que també trobem en català: pedra, roca, penya, penyal... Aquests mots solen anar acompanyats d’algun adjectiu que augmenta la seva aspror: dura, nuda, alta, dumosa, gelida, dura, nua, alta, coberta d’esbarzers, gelada.

Arbres i arbustos.

És realment extraordinari el gran coneixement de les plantes que descobrim en Virgili. El poeta anomena vinti-tres arbres i més de quaranta plantes diferents. Els arbres més citats pel poeta són la vinya (7 vegades), el llorer (6) i el roure (5), seguits del pi, el vern, l’om, el faig i l’avellaner (4 vegades). Novament la riquesa lèxica es veu reforçada i ampliada per la presència d’adjectius, tal com podem veure en el quadre adjunt. A l’hora de traduir els noms dels arbres al català hem tingut un dubte pel que fa a ilex i robur. En principi, ilex i rober poden designar una alzina (quercus ilex), però, ruber també pot designar un roure (quercus ruber). Ja que ilex designa de forma clara l’alzina i surt explícitament a les Bucòliques, hem decidit traduir ruber per roure (quercus robur). Aquesta tria també té en compte els adjectius que designen el robur: dura i rígida, molt adients a aquest arbre vigorós. També hem de dir que hem volgut incloure la vinya (vitis) perquè, tot i que botànicament és una liana i no un arbre sensu strictu, era considerat com a tal entre els antics. De fet, Virgili l’anomena decori arboribus, l’honor dels arbres.

XII


Introducció

En un bonic passatge de l’ègloga setena, els arbres formen part del duel poètic entre Còridon i Tirsis.

Còridon “Els pollancres agraden a Hèrcules; la vinya, a Bacus; la murtra, a la formosa Venus; a Apol·lo, els seus llorers; a Fil·lis, els avellaners. Mentre li agradin, ni el llorer ni la murtra venceran els avellaners.”

Tirsis “El freixe és la joia del bosc; el pi, de l’hort; el pollancre, del riu; l’avet, de les muntanyes: però si véns sovint a veure’m, Lícidas bell, derrotaràs el freixe al bosc i el pi a l’hort.”

Còridon “Els pollancres agraden a Hèrcules; la vinya, a Bacus; la murtra a la formosa Venus; a Apol·lo, els seus llorers; a Fil·lis, els avellaners. Mentre li agradin, ni el llorer ni la murtra venceran els avellaners.”

Tirsis “El freixe és la joia del bosc; el pi, de l’hort; el pollancre, del riu; l’avet, de les muntanyes: però si véns sovint a veure’m, Lícidas bell, derrotaràs el freixe al bosc i el pi a l’hort.”

XIII


Bucòliques - Publi Virgili Maró

Els arbres a les Bucòliques Alzina, Ilex - negra (nigra) 6, 54; sonora (arguta) 7, 1; buida (cavea) 9, 15. Arboç, Arbutus - verd (viridis) 7, 46. Avellaner, Corylus - frondós (densas) 1, 14; entre oms (inter ulmos) 5, 3. Avet, Abies Castanyer, Castanea - punxut (hirsutae) 7, 53. Faig, Fagus - ufanós (patula) 1, 1; frondós (densas) 2, 3. - vells (veteres) 3, 12; d'escorça verda (viridi cortice) 5, 13. - de copa escapçada (fracta cacumina) 9, 9. Freixe, Fraxinus Freixe de flor, Ornus - rígid (rigidas) 6, 71. Ginebró, Iuniperus - greu (gravis) 10, 76. Llorer, Laurus - vencedor (victrices) 8, 13; fàcil de cremar (fragilis) 8, 82 Murtra, Myrtus - tendra (teneras) 7, 6. Olivera, Oliva - pàl·lida (pallenti) 5, 16; tornejada (tereti) 8, 16. Om, Ulmus - elevat (aeria) 1, 57; entre avellaners (inter corylos) 5, 3; - alt (alta) 10, 67. Perer, Pirus Pi, Pinus - naval (nautica) 4, 38; sagrat (sacra) 7, 24. - garlaire (loquentis) 8, 22. Pollancre, Populus - blanc (candida) 9, 41. Roure, Quercus - colpejat des del cel (tactas de caelo) 1, 17; vigorós (dura) 4, 30; - rígid (rigidae) 6, 28; sagrat (sacra) 7, 13; dur (dura) 8, 53; Salze vimetera, Salix - flexible (lenta) 5, 16 Tamariu, Myrica - humil (humiles) 4, 2; regalimen ambre (electra sudent) 8, 54. Teix, Taxos - de Còrsega (Cyrnea) 9, 30. Vern, Alnus - altíssim (proceras) 6, 63; verd (viridis) 10, 74; Vinya, Vitis - a mig podar (semiputata) 2, 70; tendra (novellas) 3, 11; - flexible (lentae) 9, 42; honor dels arbres (decori arboribus) 5, 32. Xiprer, Cupressus

XIV


Introducció

Plantes i flors

Tot continuant amb la botànica, Virgili cita més de quaranta plantes diferents al llarg de les deu èglogues. La major part són plantes mediterrànies molt comunes. Hi abunden les flors i les plantes aromàtiques, jacints, nards, galdirons, nenúfars, lliris, narcisos, roses, violetes, al costat de l’api, l’anet, la canyella, el gingebre, el safrà, el cascall, el serpoll, la farigola. Tampoc no hi falten les baies comestibles com les maduixes, els aranyons o les móres. No és d’estranyar que, quan el poeta les combina entre sí, cosa que fa sovint, el resultat sigui una autèntica explosió dels sentits, com en el passatge de la segona ègloga (vv. 45-55), on les nimfes preparen un cistell per a Alexis, l’amor de Còridon:

“Vine, vailet formós! Ja les Nimfes t’apleguen cistellets plens de lliris; la càndida Naís et cull violes pàl·lides i les flors del cascall, i barreja narcisos amb flors d’anet flairós; i trena la canyella amb herbes delicades, i tenyeix els mirtils amb galdirons groguencs. Jo mateix colliré els fruits blancs de fi borrim i les castanyes que Amaril·lis estimava; hi afegiré prunes de cera -també són dignesi us colliré, llorers, i a tu, murtra propera, perquè així barrejats doneu aromes tendres.”

Com en ocasions anteriors, a la riquesa de substantius, s’hi afegeix una gran varietat d’adjectius, uns referits al color, com ara verd, negre, pàl·lid, porpra, groc safrà, vermell de sang… d’altres referits a l’olor i al gust, com ara amargant, dolç, tendre, etc. En alguns casos, la combinació substantiu, adjectiu

XV


Bucòliques - Publi Virgili Maró

dóna resultats sorprenents i plens de força: la valeriana és humil (humilis) i l’acant rialler (ridens); el jonc és fangós (limosus) i la zitzània és trista (tristis). Pel que fa a la varietat que estem recordant, val a dir que no hem trobat cap adjectiu que es repeteixi més de dues o tres vegades (verd, negre, tendre), però en canvi algun substantiu pot portar, en diferents moments, adjectius diferents, cosa que produeix noves imatges. El cas més evident és el de l’heura que, en els versos de Virgili, pot ser pàl·lida, errant, blanca, o estar envoltada de llorers. Al costat de les flors i plantes aromàtiques, tenim un bon repertori de mots referits a la pastura: évol, alfals, erb, malví, albenga, berbena. Sovint, el poeta posa de relleu les bondats d’un lloc o d’una planta, tot presentant altres elements antitètics negatius. Així, al costat de les flors delicades i les herbes aromàtiques tenim tota una sèrie de plantes gens amables, la major part d’elles ben guarnida d’espines, com ara tota mena d’esbarzers (rubus, sentis, spinetum), espinavesses, cards…, per no parlar de la zitzània, a la qual el poeta posa el qualificatiu infelix.

Animals

Els ramats, pecus, armentum o grex, que menen els pastors cantaires de Virgili, són bàsicament d’ovelles i cabres, i, en menor mesura, de vedells. Hi són representats el mascles i les femelles, els adults i els joves. De la banda del bestiar caprí trobem les cabretes (capellae), els cabrits (haedi) i el boc (caper, hircus); del bestiar oví, les ovelles (oves), els anyells (agnus) i el marrà (aries); del bestiar boví, els toros (tauri), les vaques (vaccae), els bous (boves) i els vedells i vedelles (iuvenci i vitulae). El cavall només és citat una vegada, i quatre vegades els gossos.

XVI


Introducció

En aquesta ocasió, els adjectius són força repetitius i solen fer referència a l’acte de la pastura (pascentes, pasti), Tanmateix, alguns adjectius són més singulars: els anyells són tendres (teneri), el boc és anomenat mascle del ramat (vir gregis), i el toro és anomenat honor del ramats (decori gregibus). Els animals domèstics, però, tenen el seu contrapunt amb els salvatges, ja siguin depredadors o no. La fera més freqüent és el llop, trist per als estables (tristis stabulis), que apareix set vegades al llarg de les èglogues. El segueix el senglar (aper) amb quatre aparicions. Altres animals salvatges són el cérvol, les daines i els cabirols, al costat de la guineu, el linx, els lleons i els tigres. Pel que fa a l’aviram, Virgili cita les oques, els coloms, la cornella, la tórtora i els cignes.

Pastors

I passem, per fi, als protagonistes pricipals de les èglogues: els pastors. És prou sabut que els pastors virgilians són idealitzats. Són pastors cultes, músics, poetes, que canten els seus amors i desamors en versos impecables, envoltats d’una natura idíl·lica. S’alimenten de llet, de formatge i de fruits del bosc (nous, castanyes). La seva riquesa és un cabrit o una copa de fusta. Viuen en pau i harmonia en la natura i passen les hores, mentre tenen cura dels ramats, sota una ombra i tocant una senzilla flauta de canya. També aquí el poeta utilitza gran quantitat de variants, metonímies incloses, de manera que tenim l’avena (flauta feta amb la tija de la civada), que trobem qualificada amb l’adjectiu tenui, delicada; el calamus, canya, que a vegades designa la siringa o flauta de Pan (Eg. 2, 32), que és descrita com a agrestis i levis; la cicuta, canya de la tija de la cicuta, adjectivada com a fragilis; la fistula, tub, que també pot presentar-se en forma de flauta de Pan, tal com veiem en

XVII


Bucòliques - Publi Virgili Maró

les expressions, cera iuncta, unides amb cera (les canyes), o en aquesta altra expressió tan descriptiva i clarificadora, compacta septem cicutis disparibus, “feta amb set canyes impars”; i, per acabar, la harundo, canya, i la tibia, o flauta doble. D’aquests pastors cantaires, alguns tenen una gran presència i rellevància al llarg de les èglogues, com Títirus o Menalcas, mentre que d’altres apareixen només esmentats una o dues vegades i sense un paper destacat en el conjunt, com Àlcon o Estímicon. En la taula que adjuntem, volem situar aquesta presència i rellevància d’una manera molt visual, per tenir una idea de conjunt.

XVIII

Pastors i pastores de les èglogues P = protagonista PC = protagonista cantaire N = Narrador M = Personatge mut


Introducció

Ègloga Nº

1

Dafnis Títirus

2

3

M

M M PC

P M

Menalcas Còridon

M

Dametas Dàmon

PC M

4

5

6

P

7

8

9

10

P

M M

M M M

M

N PC M M

PC PC PC

M

Alfesibeus

M

Lícidas

PC

Mopsus

PC M

PC

Tirsis

PC

Meris Melibeus

P P M

Alexis Amintas Ègon

M

Iol·las Mícon

M M M M

M M M M

M M M M

Àlcon Estímicon Lictus Antígenes

M M

Mnasilus Cromis

Fil·lis Neera Dèlia Alcipe Nisa Licoris

M M

M

Tèstilis

Galatea

M

M

Codrus

Amaril·lis

M

M M

M

M M M M M

M

M M M

M

M M M

M M M XIX


Bucòliques - Publi Virgili Maró

Els amors entre pastores i pastors van i vénen d’una ègloga a l’altra: Fil·lis per exemple, ha estat l’estimada de Còridon, Dametas i Menalcas; Amaril·lis, l’estimada de Títirus, Còridon i Dametas; Galatea, l’estimada de Títirus, Còrdon i Meris. Còridon, ha estimat Alexis, Amaril·lis, Fil·lis i Galatea... En alguns casos, observem triangles d’amors i desamors: Dàmon estima Nisa, però ella estima Mopsus; Gal·lus estima Licoris, però ella estima un soldat, i la roda continua... Ja des de l’antiguitat romana, els erudits havien volgut identificar els pastors amb personatges històrics reals, Virgili inclòs. En alguns casos, però, amb disparitat de criteris, com en el cas de la cinquena ègloga, dedicada a la mort de Dafnis: Servi (segle IV) afirmava que Dafnis era Juli Cèsar, mentre que Suetoni (segle II) diu que Virgili havia tingut un germà anomenat Flacus, que va morir de jove i que va ser cantat pel poeta sota el nom de Dafnis, versió per la qual ens decantem. Quintilià, afirmava que sota el nom de Menalcas calia veure Virgili, i Servi deia que darrera Títirus calia veure també Virgili. Per a nosaltres, gràcies a una anàlisi profunda dels pastors, cosa que depassa els límits d’aquesta breu introducció, és més coherent pensar que Virgili explica vivències pròpies ara en un pastor ara en un altre. Per posar un exemple evident, Melibeus diu a Títirus:

“Sortós ancià, perquè conservaràs els camps” (Eg. 1, 46)

“Ancià”, un adjectiu no massa escaient a Virgili que aleshores fregava la trentena. És més coherent pensar que el poeta ha posat les seves inquietuds, sentiments i personalitat no en un sol pastor, sinó en diferents personatges i situacions, per transcendir de la pròpia experiència i esdevenir universal. Ja per acabar, unes paraules sobre els personatges històrics esmentats o al·ludits al llarg de l’obra.

XX


Introducció

En primer lloc, el protector de Virgili i patrocinador de l’obra: Asini Pol·lió, el qual “estima molt la meva Musa rústica” (Eg. 3, 84) i “fa poemes nous” (Eg. 3, 86). Caius Asinius Pollio (75 aC-4dC) havia esta general de Juli Cèsar. Era amant del consens entre les diverses faccions polítiques a Roma, tal com es veu en la correspondència entre ell i Ciceró. Persona molt cultivada, dramaturg, historiador, crític literari, va construir la primera biblioteca pública a Roma i les seves tertúlies literàries eren molt concorregudes. Apassionat de l’art, exposava a casa moltes escultures, entre elles la que avui coneixem com a Toro Farnesi. Va arribar a cònsol l’any 40 i va triomfar sobre els dàlmates l’any 39, fets als quals es fa al·lusió en les èglogues 4 i 8 respectivament. En segon lloc, el Varus esmentat a les èglogues 6 i 9, que cal identificar amb el jurista Publius (?) Alfenus Varus, o un familiar del mateix nom. el qual, juntament amb Pol·lió i amb Corneli Gal, l’any 41 va formar part de la comissió per a la confiscació de terres en la zona de Cremona i Màntua. La família de Virgili, com hem vist, va resultar afectada, tot i que per la intercessió d’aquests amics davant del jove Octavi, Virgili va poder recuperar les seves terres. Alguns estudiosos apunten que Varus podia ser Quinctilius Varus, poeta amic de Virgili, però els passatges “Com que sempre tindràs, Varus, algú que vulgui cantar les teves glòries i escriure guerres tristes,” (Eg. 6, 6)

i

“Cantant el teu nom, Varus, els cignes et duran damunt de les estrelles, si encara ens queda Màntua, Màntua, ai! Massa prop de la infeliç Cremona.” (Eg. 9, 27, 29)

XXI


Bucòliques - Publi Virgili Maró

s’adiuen més a un polític i general de qui canten les gestes que no pas a un poeta que canta ell les gestes. En l’ègloga 9, 3, són esmentats els poetes Cinna i Vàrius, més dignes que Virgili, en paraules d’aquests. Es tracta sens dubte del poeta neotèric Gaius Helvius Cinna i de l’amic de Virgili Lucius Varius Rufus. En l’última ègloga trobem Gal·lus, el qual plora perquè la seva estimada l’ha abandonat. Lucius Cornelius Gal·lus era amic de Virgili es va suïcidar l’any 27 aC. Licoris és la ballarina Citeris, que era el nom artístic de Volúmnia. Pel que sembla, Volúmnia havia esta amant també de Brutus i de Marc Antoni. Ja hem vist que sota el “noi diví” de la primera ègloga cal veure el futur emperador August.

La nostra traducció

Arribats a aquest punt, farem dos apartats. En el primer explicarem els criteris de transcripció dels noms propis grecs i llatins al català, qüestió que suscita encara avui alguna controvèrsia, i, en segon lloc, els criteris estètics i poètics de la nostra traducció.

Els noms propis

És prou sabut que el català, i en general totes les llengües romàniques, adapta els noms a la seva pròpia gramàtica i fonètica. Això és així, entre altres coses, perquè els noms propis més freqüents han sofert la mateixa evolució fonètica que els mots comuns, de manera que és molt natural per a nosaltres dir Marc Antoni, per referir-nos al tribú Marcus Antonius. Aquesta qüestió ja la van plantejar els autors llatins quan transcrivien noms d’origen grec. Els romans, en efecte, van optar per adaptar els noms grecs a la grafia, la fonètica i a la prosòdia llatina, tot i que un autor com Quintilià recorda que es podien utilitzar els noms, sobretot en poesia, de les dues formes, o sigui, “a la

XXII


Introducció

romana” o “a la grega”. En les Bucòliques, Virgili, llatinitza els noms d’origen grec, de manera que un personatge com Adonis, que en grec cal accentuar Adonís (aguda), en els versos de Virgili sona Adonis (plana), transcripció que nosaltres seguirem. Així doncs, cal considerar diversos grups de noms. D’una banda, els mots arrelats en la nostra llengua i que han sofert tot el procés de l’evolució fonètica: són noms com Cèsar, August o Saturn. Al costat d’aquests, trobem noms d’escassa o nul·la presència en la nostra parla, com ara els noms dels pastors virgilians de l’obra que avui traduïm, com Alcímedon, Mnasilus o Codrus, entre d’altres. En tot cas, el que és important, al nostre entendre, és buscar la coherència (no sempre fàcil ni evident en qüestions de llengua) i l’equilibri entre la força de l’ús i la tradició, al costat de la reflexió erudita. Afortunadament, en català tenim la magnífica referència de l’obra La transcripció dels noms propis grecs i llatins (Alberich - Ros, Enciclopèdia Catalana, 1993). D’aquí traiem els criteris principals de transcripció, tot i que no sempre coincidim en els resultats. Els criteris allí establerts, i que seguim aquí, són aquests: La major part de noms propis, tant d’origen llatí com grec, es tradueixen a partir de l’acusatiu singular llatí, que perd la desinència d’acusatiu, com els mots comuns (ex: Saturnum > Saturn, Caesarem > Cèsar). En cas de noms propis infreqüents o no arrelats en la nostra parla, cal tractar aquests mots com a cultismes i transcriure’ls a partir del cas nominatiu, tot mantenint l’accent del mot llatí (ex: Licidas > Lícidas). En la nostra traducció, hem aplicat aquest criteri a bastament, tot i que amb resultats diferents dels proposats pels autors, especialment en dos grups de noms que passem a analitzar tot seguit.

XXIII


Bucòliques - Publi Virgili Maró

En primer lloc, els mots que en llatí acaben en -on (tant si procedeixen d’un tema consonàntic -NT-, com d’un tema nasal -N-). En ambdós casos hem conservat la forma llatina del nominatiu i no pas la catalanitzada a partir de l’acusatiu que proposen els autors: així, transcrivim Alcímedon (no Alcimedont); Àlcon, Aríon, Cònon, Còridon, Dàmon, Mícon (no Alcó, Conó, Coridó, Damó, Micó). En segon lloc, el noms de la segona declinació acabats en -us. Aquí, la transcripció ha estat tradicionalment fluctuant i no sempre coherent. Hi podem distingir tres grans grups: En els mots patrimonials i en el noms d’ús comú, el llatí ha evolucionat a la forma catalana a partir de l’acusatiu, amb la pèrdua de la desinència -um, com en el cas exposat més amunt, Marcum Antonium > Marc Antoni. En alguns casos, ja sigui per quëstions fonètiques o culturals, fins i tot en noms molt freqüents i arrelats al català, l’ús ha generalitzat la forma llatina acabada en -us: Bacus, Febus, Brutus, Varus..., transcripció que mantenim en la nostra traducció, en lloc de Bac, Brut, Feb, Var... En tercer lloc, els noms no freqüents que tenen el nominatiu acabat en -us, els hem tractat, com vèiem més amunt, com a neologismes i, per tant, hem mantingut el final en -us: Títirus, Alfesibeus, Melibeus, Bàvius, Linus, Nisus... en lloc de Títir, Alfesibeu, Melibeu, Bavi, Lí, Nis... Finalment, hi ha un grup de noms propis que han estat assimilats al català i que han arrelat en la parla comuna, malgrat no seguir els paràmetres esperables. En aquests casos hem optat per mantenir la forma més arrelada en detriment de la forma erudita. Així, per posar exemples prou coneguts, transcrivim Mecenas, Cleopatra, i Príap, enlloc dels més erudits Mecenàs, Cleòpatra i Priap. Al final del llibre oferim la llista completa dels noms propis de persona i de lloc.

XXIV


Introducció

La mètrica i els registres lingüístics

Davant d’un text original, el traductor ha de fer-se una sèrie de reflexions i triar unes opcions en detriment d’altres. La primera premissa, indiscutible com és obvi, és cercar la màxima fidelitat al text original. A més, davant d’un text escrit originàriament en vers, el traductor ha d’intentar aconseguir que el lector actual, el receptor, sigui transportat al món màgic de la poesia, a través de les paraules de la llengua receptora, en aquest cas el català. La manera més simple de fer veure al lector que està davant d’un vers és fer una traducció vers a vers o línia a línia, un cop descartada la traducció en prosa. L’altra proposta, més arriscada, però també més rica i completa és traduir en vers. En quina mena de vers? Això ja és elecció de cada traductor. Perquè dins de l’esclavatge que suposa el màxim respecte al text original, el traductor pot reivindicar unes petites dosis de llibertat. Pot triar, per exemple, si tradueix vers a vers, o si presenta més versos o menys que l’original. Pot triar, també, si utilitza versos lliures o versos rimats. La mètrica llatina, al contrari de la nostra, no era accentual, sinó que es basava en la combinació de síl·labes llargues (-) i breus (u), un tret fonètic, la llargada o duració, que les llengües romàniques, com el català, no han conservat. Les Bucòliques de Virgili foren escrites en hexàmetres dactílics, versos de sis peus on es combinen el dàctil (-uu) i l’espondeu (--). Ja que l’hexàmetre és el vers propi de la poesia èpica, vam decidir traslladar els hexàmetres clàssics en alexandrins, el metre utilizat pel poeta èpic català per excel·lència, Verdaguer. Formalment, a més, l’alexandrí i l’hexàmetre tenen algunes característiques comunes destacables: ambdós són versos llargs i ambdós poden tenir un diferent nombre de síl·labes, en el cas de l’hexàmetre amb una oscil·lació que va des d’un mínim de

XXV


Bucòliques - Publi Virgili Maró

tretze síl·labes a un màxim de disset, mentre que en un alexandrí l’oscil·lació és entre les dotze i les divuit síl·labes, en funció de l’últim mot de cada hemistiqui (agut, pla o esdrúixol). Arribats a aquest punt, cal fer un parell d’aclariments. L’alexandrí que podem anomenar clàssic o canònic té dos hemistiquis amb accent obligatori dominant a la sisena síl·laba. Ara bé, alguns poetes, especialment Carner, han explorat altres possibilitats, com ara fer hemistiquis de 4 + 8, en lloc de 6 + 6, respectant sempre, això sí, la combinació accentual dels ritmes binaris i ternaris. En la nostra traducció hem utilitzat moltes variants sobre aquest esquema bàsic, de manera que, si bé és cert que la major part d’alexandrins mantenen l’estructura 6 + 6 (més del 75 % de versos), proposem la variant 4 + 8 (7 % dels casos), com en el vers: “Però m’ha mirat; s’ha presentat al cap dels anys” (Eg.1, 29). i també 8 + 4 (8%), com en el vers: “La ciutat que anomenen Roma, oh Melibeus! “ (Eg. 1, 19). En pocs casos (3%), utilitzem una variant amb triple cesura de 4 +4 +4, com en el vers: “i els roncs tudons, delícies teves, no pararan” (Eg. 1, 57). De vegades, un vocatiu se situa entre els dos hemistiquis de 6 + 6, com en el vers: “M’estranyava que, trista, Amaril·lis, invoquessis els déus” (Eg. 1, 36).

XXVI


Introducció

Finalment, en algunes ocasions fem servir el dodecasíl·lab no cesurat i altres esquemes que ja s’allunyen de l’alexandrí clàssic, com ara combinacions de 6+8, sempre, però, mantenint l’alternança de ritme binaris i ternaris, molt marcats en aquests casos. Fins aquí la mètrica. Pel que fa al registre, tot recordant les paraules d’Agripa, el col·laborador d’August, que criticava en Virgili el fet d’haver descobert una nova manera d’afectació poètica que consistia en la utilització de mots comuns i planers, hem volgut, justament reflectir aquest registre. No cal dir que hem intentat mantenir la riquesa i varietat lèxica virgiliana, tasca no sempre fàcil, com hem vist quan parlàvem més amunt de la gran quantitat de maneres amb què Virgili anomena el mar, algunes d’elles intraduïbles al català amb una sola paraula. Aquest aspecte inclou, com no podia ser d’altra forma, el manteniment de les metonímies, com ara “canya” per referir-se a una flauta. Esperem no haver traït el text original més enllà del que és raonable i esperable, per tal que el lector d’avui pugui endinsar-se en el món de la bellesa, l’estètica i la humanitat dels pastors virgilians.

Figueres, març de 2014

XXVII


Virgili

Les Bucòliques



ègloga I

Ègloga 1 Protagonistes: Títirus i Melibeus. A més hi apareixen esmentades altres pastores (Amaril·lis, Galatea). Argument: Melibeus ha d’abandonar les terres per culpa de la guerra civil i les expropiacions, mentre que Títirus es pot quedar gaudint de la pau i la serenitat gràcies a la intercessió d’un jove “diví”, Octavi, el futur emperador August. Cronologia: Virgili va començar a escriure aquesta ègloga el 41 aC., tres anys després de l’assassinat de Juli Cèsar. El 42 aC, després que els partidaris de Cèsar derrotessin Brutus i Cassi a Filipos, el repartiment de terres entre els soldats veterans va afectar la família de Virgili. El seu pare, en efecte, fou desposseït de les seves terres per un centurió anomenat Àrrius, però la reclamació de Virgili davant d’Octavi va permetre que li fossin retornades. Espai físic: L’acció se situa als voltants de Màntua. Per indicar la llunyania dels exiliats hi apareixen en contrast els parts, que habitaven una zona de l’actual Iran; els escites, que vivien a l’Àsia Central; el riu Arar (actual Saona) a la Gàl·lia i el riu Oaxes (actual Armiro) a Creta.

3


Bucòliques - Publi Virgili Maró

Sortós ancià, perquè conservaràs els camps, i en tindràs prou, encara que la pedra nua i els aiguamolls cobreixin els prats amb joncs fangosos.

4


ègloga I

Ègloga I Melibeus Tu, Títirus, que jeus sota un faig ufanós, cantes muses silvestres amb flauta delicada; jo, deixo els dolços camps i la terra dels pares, jo fujo de la pàtria; tu, Títirus, a l’ombra, fas que als boscos ressoni “Amaril·lis és bella”.

5

Títirus Oh Melibeus! un déu m’ha donat aquest lleure, Perquè per mi, ell sempre serà un déu per mi: un tendre xai del meu clos sovint tenyirà el seu altar. Ell ha permès, com veus, que campin els meus bous i que canti el que vulgui amb la siringa rústica.

10

Melibeus T’admiro sense enveja, perquè per tot arreu els camps són trasbalsats, jo mateix meno lluny les cabres a desgrat; i també aquesta, Títirus, que ha deixat dos bessons entre els avellaners frondosos, l’esperança del grup, sobre la roca nua. Sovint aquest gran mal, si l’hagués volgut veure, me’l predeien els roures colpejats des del cel. Però tu, Títirus, digues qui deu ser aquest déu. Títirus La ciutat que anomenen Roma, oh Melibeus! jo ignorant de mi, la feia com la nostra, on sovint els pastors deslletem els xaiets. Com els cadells i els gossos, els cabrits i la mare,

15

20

5


Bucòliques - Publi Virgili Maró

així jo comparava coses grans i petites. Però aquesta ciutat destaca entre les altres, tant com fan els xiprers enmig de lents viburns.

25

Melibeus I quina fou la causa tan gran per veure Roma? Títirus La llibertat, que m’ha vist tard i mig marcit, quan el barber em talla una barba més blanca. Però m’ha mirat; s’ha presentat al cap dels anys, ara que em té Amaril·lis i em deixà Galatea. Mentre era amb Galatea no tenia esperança de llibertat –ho sé -, ni cura dels diners. Tot i que del ramat sortien moltes víctimes i formatge greixós per la ciutat ingrata, mai me’n tornava a casa carregat de monedes Melibeus M’estranyava que, trista, Amaril·lis, invoquessis els déus, tot deixant per algú els fruits penjats a l’arbre. Títirus era lluny, i fins i tot els pins Títirus, et cridaven, i les fonts i els arbustos. Títirus Què podia fer jo? Ni deixar l’esclavatge ni conèixer enlloc uns déus més favorables. Allí he vist un jove, pel qual, oh Melibeus! els meus altars fumegen cada any dotze vegades. Allí, em va respondre quan jo li preguntava: “Peixeu els bous com sempre, vailets, crieu els toros”.

6

30

35

40

45


ègloga I

Melibeus Sortós ancià, perquè conservaràs els camps, i en tindràs prou, encara que la pedra nua i els aiguamolls cobreixin els prats amb joncs fangosos. Ni pastures estranyes malmetran les femelles ni patiran els mals del ramat del veí. 50 Aquí, sortós ancià, entre rius coneguts i fonts sagrades, podràs trobar una ombra fresca. Aquí, com sempre, la bardissa del veí, quan les abelles mengin la flor de la salzeda, amb lleu brunzit sovint et convidarà al son. 55 Aquí, sota una penya, cantarà el podador, i els roncs tudons, delícies teves, no pararan de gemegar, ni des de dalt d’un om, les tórtores. Títirus Abans pasturaran al cel els ràpids cérvols i les ones trauran els peixos a la platja, abans, exiliats l’un al país de l’altre, els parts beuran l’Arar o els germànics el Tigris, abans que no se’n vagi del meu cor el seu rostre. Melibeus Nosaltres anirem, fins a l’Àfrica eixuta, altres a Escítia i al ràpid Oaxes de Creta i als britans separats de la resta del món. ¿Al cap dels anys veuré la terra dels meus pares i el sostre fet de fang d’aquella humil cabana, i podré contemplar el meu regne d’espigues? Tindrà un soldat impiu els guarets ben llaurats, un bàrbar, els sembrats? On la guerra civil ha empès els pobres? Per això vam treballar la terra?

60

65

70

7


Bucòliques - Publi Virgili Maró

Tu, planta ara els perers, Melibeus, arrenglera les vinyes. Aneu, cabretes meves, feliç ramat abans! No us veuré més, estès en una cova verda, pujar sobre la roca coberta d’esbarzers; ni cantaré cançons. Amb mi de pastor, cabres, no tastareu l’alfals en flor ni el salze amarg. Títirus Aquí, però, podràs passar la nit amb mi, sobre el fullatge verd. Tenim fruita madura, castanyes delicades i formatge abundant. I ja de lluny fumegen les teulades dels masos i ombres més llargues cauen de les altes muntanyes.

8

75

80


text original llatĂ­

Text original en llatĂ­ ECLOGA PRIMA Meliboeus Tityre, tu patulae recubans sub tegmine fagi silvestrem tenui Musam meditaris avena; nos patriae finis et dulcia linquimus arva. nos patriam fugimus; tu, Tityre, lentus in umbra formosam resonare doces Amaryllida silvas.

5

Tityrus O Meliboee, deus nobis haec otia fecit. namque erit ille mihi semper deus, illius aram saepe tener nostris ab ovilibus imbuet agnus. ille meas errare boves, ut cernis, et ipsum ludere quae vellem calamo permisit agresti.

10

Meliboeus Non equidem invideo, miror magis; undique totis usque adeo turbatur agris. en ipse capellas protenus aeger ago; hanc etiam vix, Tityre, duco. hic inter densas corylos modo namque gemellos, spem gregis, a, silice in nuda conixa reliquit. saepe malum hoc nobis, si mens non laeva fuisset, de caelo tactas memini praedicere quercus. sed tamen iste deus qui sit da, Tityre,nobis.

15

Tityrus Urbem quam dicunt Romam, Meliboee, putavi stultus ego huic nostrae similem, cui saepe solemus 20 pastores ovium teneros depellere fetus. sic canibus catulos similes, sic matribus haedos noram, sic parvis componere magna solebam. verum haec tantum alias inter caput extulit urbes quantum lenta solent inter viburna cupressi. 25 Meliboeus Et quae tanta fuit Romam tibi causa videndi? Tityrus Libertas, quae sera tamen respexit inertem, candidior postquam tondenti barba cadebat, respexit tamen et longo post tempore venit, postquam nos Amaryllis habet, Galatea reliquit. namque - fatebor enim - dum me Galatea tenebat,

30

77


Buc貌liques - Publi Virgili Mar贸

nec spes libertatis erat nec cura peculi. quamvis multa meis exiret victima saeptis pinguis et ingratae premeretur caseus urbi, non umquam gravis aere domum mihi dextra redibat.

35

Meliboeus Mirabar quid maesta deos, Amarylli, vocares, cui pendere sua patereris in arbore poma. Tityrus hinc aberat. ipsae te, Tityre, pinus, ipsi te fontes, ipsa haec arbusta vocabant. Tityrus Quid facerem? neque servitio me exire licebat nec tam praesentis alibi cognoscere divos. hic illum vidi iuvenem, Meliboee, quot annis bis senos cui nostra dies altaria fumant, hic mihi responsum primus dedit ille petenti: 'pascite ut ante boves, pueri, submittite tauros.' Meliboeus Fortunate senex, ergo tua rura manebunt et tibi magna satis, quamvis lapis omnia nudus limosoque palus obducat pascua iunco. non insueta gravis temptabunt pabula fetas nec mala vicini pecoris contagia laedent. fortunate senex, hic inter flumina nota et fontis sacros frigus captabis opacum; hinc tibi, quae semper, vicino ab limite saepes Hyblaeis apibus florem depasta salicti saepe levi somnum suadebit inire susurro; hinc alta sub rupe canet frondator ad auras, nec tamen interea raucae, tua cura, palumbes nec gemere aeria cessabit turtur ab ulmo. Tityrus Ante leves ergo pascentur in aethere cervi et freta destituent nudos in litore pisces, ante pererratis amborum finibus exsul aut Ararim Parthus bibet aut Germania Tigrim, quam nostro illius labatur pectore vultus. Meliboeus At nos hinc alii sitientis ibimus Afros, pars Scythiam et rapidum cretae veniemus Oaxen et penitus toto divisos orbe Britannos. en umquam patrios longo post tempore finis pauperis et tuguri congestum caespite culmen, post aliquot, mea regna, videns mirabor aristas?

78

40

45

50

55

60

65


text original llatĂ­

impius haec tam culta novalia miles habebit, barbarus has segetes. en quo discordia civis produxit miseros; his nos consevimus agros! insere nunc, Meliboee, piros, pone ordine vites. ite meae, felix quondam pecus, ite capellae. non ego vos posthac viridi proiectus in antro dumosa pendere procul de rupe videbo; carmina nulla canam; non me pascente, capellae, florentem cytisum et salices carpetis amaras. Tityrus Hic tamen hanc mecum poteras requiescere noctem fronde super viridi. sunt nobis mitia poma, castaneae molles et pressi copia lactis, et iam summa procul villarum culmina fumant maioresque cadunt altis de montibus umbrae.

70

75

80

ECLOGA SECVNDA Formosum pastor Corydon ardebat Alexin, delicias domini, nec quid speraret habebat. tantum inter densas, umbrosa cacumina, fagos adsidue veniebat. ibi haec incondita solus montibus et silvis studio iactabat inani; 'O crudelis Alexi, nihil mea carmina curas? nil nostri miserere? mori me denique cogis? nunc etiam pecudes umbras et frigora captant, nunc virides etiam occultant spineta lacertos, Thestylis et rapido fessis messoribus aestu alia serpyllumque herbas contundit olentis. at mecum raucis, tua dum vestigia lustro, sole sub ardenti resonant arbusta cicadis. nonne fuit satius tristis Amaryllidos iras atque superba pati fastidia? nonne Menalcan, quamvis ille niger, quamvis tu candidus esses? o formose puer, nimium ne crede colori; alba ligustra cadunt, vaccinia nigra leguntur. Despectus tibi sum nec qui sim quaeris, Alexi, quam dives pecoris, nivei quam lactis abundans. mille meae Siculis errant in montibus agnae; lac mihi non aestate novum, non frigore defit. canto quae solitus, si quando armenta vocabat, Amphion Dircaeus in Actaeo Aracyntho. nec sum adeo informis; nuper me in litore vidi, cum placidum ventis staret mare. non ego Daphnin iudice te metuam, si numquam fallit imago.

5

10

15

20

25

79


Índex

Index botanicus

Acant, acanthus, delicat 3, 45; rialler 4, 20 Albenga, ligustra, blanca 2, 18 Alfals, cytisus, en flor 1, 77; 2, 64 Alga, alga 7, 42 Alzina, Ilex, negra 6, 54; sonora 7, 1; buida 9, 15 Anet, anethum, flairós 2, 47 Api, apium, amargant 6, 68 arboç, arbutus, verd 7, 46 Avellaner, corylus, frondós 1, 14; entre oms 5, 3 Avet, abies 7, 66 Berbena, verbena, greixosa 8, 65 Canyella, casia 2, 48 Card, carduus 5, 39 Cascall, papauer 2, 46 Castanyer, castanea, punxut 7, 53 Erb, ervum, fèrtil 3, 100 Esbarzer, rubus 3, 89 Esbarzer, sentis 4, 29 Esbarzer, spinetum 2, 9 Espinavessa, paliurus 5, 39 Évol, ebulum 10, 27 Faig, fagus, ufanós 1, 1; frondós 2, 3; vells 3, 12; d'escorça verda 5, 13; de copa escapçada 9, 9 Farigola, thymum, 5, 77; del mont Hibla 7, 37 Freixe de flor, Ornus, rígid 6, 71 Freixe, fraxinus, 7, 65 Galdiró, caltha, groguenc 2, 50 Galzeran, ruscus, 7, 42 Ginebró, iuniperus, greu 10, 76 Gingebre, amomum, 3, 89 Heura, hedera, pàl·lida, 3, 39; errant 4, 19; blanca 7, 38; entre llorers 8, 13 Jacint, hyacinthus, tendre 6, 53; vermell 3, 63 Jonc, iuncus, fangós 1, 48; flexible 2, 72 Lliri, lilium, 1, 25

Llorer, laurus, 7, 62; vencedor 8, 13; fàcil de cremar 8, 82 Maduixa, fraga, 3, 92 Malví, hibiscum, verd 2, 30; delicat 10, 71 Mirtil, vacccinium, negre 2, 18; 10, 39; tendre 2, 50 Murtra, myrtus, 7, 62; tendre 7, 6 Narcís, narcissus, de porpra 5, 38 Nard, baccare, 4, 19 Nenúfars, colocasium, 4, 20 Olivera, oliva, pàl·lida 5, 16; tornejada 8, 16 Om, ulmus, elevat 1, 57; entre avellaners 5, 3 ; alt 10, 67 Perer, pirus, 1, 73; 9, 50 Pi, pinus, naval 4, 38; sagrat 7, 24 ; 7, 65; Garlaire 8, 22 Pollancre, populus, 7, 61; 7, 66; blanc 9, 41 Roser, rosetum, de propra 5, 17 Roure, quercus, colpejat des del cel 1, 17; vigorós 4, 30; rígid 6, 28; sagrat 7, 13; dur 8, 53 Safrà, crocum, 4, 44 Salze vimetera, salix, flexible 5, 16 Salze, salix, 1, 54; 3, 83; amarg 1, 77 Serpoll, serpullum, 2, 11 Tamariu, myrica, humil 4, 2; regalimen ambre 8, 54 Teix, taxos, de Còrsega 9, 30 Valeriana, saliunca, humil 5, 17 Vern, alnus, altíssim 6, 63; verd 10, 74; Viburn, viburnum, flexible 1, 25 Vimetera, vimen, 2, 72 Vinya silvestre, labrusca, 5, 7 Vinya, vitis, 7, 61; a mig podar 2, 70; tendre 3, 11; flexible 9, 42; honor dels arbres 5, 32 Violeta, viola, pàl·lida, 2, 46; dolça 5, 38; negra 10, 39 Xiprer, cupressus, 1, 25, Zitzània, lolium, trista, 5, 37

101


Bucòliques - Publi Virgili Maró

Index nominum

El número remet a l’ègloga sense indicació del vers Adonis, Adonis, 10 Alcímedon, Alcimedon, escultor, 3 Alcipe, Alcippe, pastora, 7 Àlcon, Alcon, pastor, 5 Alexis, Alexis, pastor, 2, 5, 7 Alfesibeus, Alphesiboeus, 5, 8 Amaril·lis, Amaryllis, pastora, 1, 2, 3, 8, 9 Amfíon, Amphion, rei de Tebes, 2 Amintas, Amyntas, pastor (= Tibul?), 2, 3, 5, 10 Antígenes, Antigenes, pastor, 5 Apol·lo, Apollo, 3, 4, 5, 6, 10 Aquil·les, Achilles, 4 Aretusa, Arethusa, nimfa, 10 Aríon, Arion, 8 Àrrius, Arrius, 1 Bacus, Bacchus, 5, 6, 7 Bàvius, Bavius, poeta pessimus, 3 Biànor, Bianor, 9 Bòreas, Boreas , 7 Brutus, Brutus, 1 Cal·liopea, Calliopea , 4 Camenes, Camenae, muses itàliques, 3 Ceres, Ceres, 5 Cèsar, Caesar, 9 Cinna, Caius Helvius Cinna, poeta, 9 Circe, Circe, 8 Codrus, Codrus, pastor, 5, 7 Cònon, Conon, astrònom, 3 Còridon, Corydon, pasto,r 2, 5, 7 Cromis, Chromis, pastor, 6 Dafnis, Daphnis, pastor, 3, 5, 7, 8, 9 Dafnis, Daphnis, pastor, fill de Mercuri, inventor de la poesia bucòlica, 2 Dametas, Damoetas, pastor, 2, 3, 5 Dàmon, Damon, pastor, 3, 8

102

Dàrdanus, Dardanus, 2 Dèlia, Delia, pastora, 3 Deucàlion, Deucalion, 6 Diana, Diana, 4, 7 Dione, Dione, 9 Doris, Doris, deesa del mar, mare de les Nereides, 10 Dríades, Dryades, nimfes, 5 Egle, Aegle, nimfa Nàiade, 6 Ègon, Aegon, pastor, 3, 5 Escil·la, Scylla, 6 Estímicon, Stimichon, pastor, 5 Eudoxus, Eudoxus, astrònom, 3 Faetontíades, Phaetontiades, filles de Faetont, 6 Faunes, Fauni, divinitats dels boscos, 6 Febus, Phoebus, 3, 5, 6, 7, 10 Fil·lis, Phyllis, pastora, 3, 5, 7 Filomela, Philomela, 6 Galatea, Galatea, nimfa filla de Nereus, 7 Galatea, Galatea, pastora, 1, 3, 9 Gal·lus, Caius Cornelius Gallus, poeta, 6, 10 Hamadríades, Hamadryades, nimfes, 10 Hesíode, Hesiodus, 6 Hespèrides, Hesperides, 6 Hilas, Hylas, amic d’Hèrcules, 6 Hílax, Hylax, nom de gos, 8 Iol·las, Iollas, amo del pastor Alexis, 2, 3 Jàson, Iason, 4 Júpiter, Iuppiter, 3, 4, 7 Líber, Liber, 7 Lícidas, Lycidas, pastor, 7, 9 Licisca, Lycisca, nom de gossa, 3 Licoris, Lycoris, actriu (= Citeris), 10 Linus, Linus, poeta, 4, 6


Índex

Lucina, Lucina, epítet de Diana, 4 Marc Antoni, Marcus Antonius, 4 Mart, Mars, 9, 10 Melibeus, Meliboeus, pastor, 1, 3, 5, 7 Menalcas, Menalcas, pastor, 2, 3, 5, 9, 10 Meris, Moeris, pastor, 8, 9 Mèvius, Mevius, poeta pessimus, 3 Mícon, Micon, pastor, 3, 7 Minerva, Minerva, 2 Minos, Minos, 6 Mnasilus, Mnasylus, pastor, 6 Mopsus, Mopsus, pastor, 5, 8 Nàiades, Naiades, nimfes, 6, 10 Naís, Nais, nimfa, 2 Neera, Neaera, pastora, 3 Nereu, Nereus, déu del mar, 6, 7 Nisa, Nysa, pastora, 8 Nisus, Nisus, pare d’Escil·la, 6 Octavi, Octavius, el futur emperador August, 1, 4 Orfeu, Orpheus, músic i poeta, 3, 4, 6, 8 Pal·las, Pallas, deesa de la saviesa (Minerva), 2 Palèmon, Palaemon, pastor, 3 Pales, Pales, deessa dels pastors, 5 Pan, Pan, déu dels boscos, 2, 4, 5, 8, 10 Paris, Paris, príncep de Troia, 2 Parques, Parcae, 4 Pasífae, Pasiphae, 6

Pièrides, Pierides, nimfes, 3, 6, 8, 9, 10 Pirra, Pyrrha, 6 Pol·lió, Asinius Pollio, 3, 4 Príamus, Priamus, 2 Príap, Priapus, 7 Proètides, Proetides, filles de Proetus, 6 Proetus, Proetus, rei d’Argos, 6 Prometeu, Prometheus, 6 Sàtirs, Satyri, 5 Saturn, Saturnus, 6 Silè, Silenus, déu dels boscos, 6 Silvà, Silvanus, 10 Sòfocles, Sophocles, 8 Talia, Thalea, Musa de la comèdia, 6 Tereu, Tereus, rei de Tràcia, 6 Tèstilis, Thestylis, pastor, 2 Tetis, Thetis, deessa del mar, 4 Tifis, Tiphys, pilot del vaixell Argos, 4 Tirsis, Thyrsis, 7 Títirus, Tityrus, pastor, 1, 3, 5, 6, 8, 9 Ulisses, Vlixes, 8 Urània, Urania, 6 Vàrius, Lucius Varius Rufus, poeta, 9 Varus, Quinctilius Varus, poeta, 9 Varus, Publius Alfenus Varus, jurista, 6, 9 Venus, Venus, 3, 7, 8 Vèsper, Vesper, 6 Zèfir, Zephyrus, 5

103


Bucòliques - Publi Virgili Maró

Index locorum

El número remet a l'ègloga sense indicació del vers Adriàtic, mar, 8 Àfrica, 8 Aganipe, font del mont Hèlicon, 10 Alps, 10 Aònia, 10 Aracintus, muntanya d'Etòlia, a Grècia, 2 Arar, riu de França, actual Saona, 1 Arcàdia, 4, 8, 10 Ariúsium, 5 Armènia, 5 Ascra, 6 Àsia, 1 Beòcia, 10 Cidònia, 10 Cintus, muntanya de Delos, 6 Cnidos, 3 Cremona, 9 Creta, 1, 10 Cumas, 4 Dàlmates (els), 8 Delos, 6, 7 Dicte, muntanya de Creta, 6 Dirce, font de Tebes, 2 Dulíquium, 6 Epir, 8 Erotas, riu d'Esparta, 6 Escites (els), 1 Escítia, regió de l'Àsia Central, 1 Eta, muntanya de Tessàlia, 8 Etòlia, 2 Fezzan, 8 Fòcida, 10 Gàl·lia, 1 Garamants (els), 8 Gortina, 6

104

Grècia, 2, 4 Hebrus, riu de Tràcia, actual Maritza, 10 Hèlicon, 6 Hibla, muntanya de Sicília, 7 Ilírium, 8 Iran, 1 Ismarus, muntanya Tràcia, 6 Libetros, gruta del mont Hèlicon, 7 Líbia, 8 Liceus, muntanya d'Arcàdia, 10 Màntua, ciutat natal de Virgili, 1, 7, 9 Maritza, 10 Mènalus, muntanya d'Arcàdia, 8, 10 Mincius, actual Mincio, afluent del Po, 7 Negre, mar, 8 Oaxes, riu de Creta, actual Armiro, 1 Parnàs, mont, 6 Parnàs, muntanya de Fòcida, 10 Parts (els), 1 Permès, riu de Beòcia, 6 Perusa, 9 Pièrium, muntanya de Tessàlia, 3 Pindus, muntanya de Tessàlia, 10 Pontus, 8 Ròdope, muntanya de Tràcia, 6, 8 Roma, 1 Samos, 3 Sitonis (els), 10 Tebes, 2 Tessàlia, 8, 9, 10 Timavus, actual riu Timavo, 8 Tràcia, 10 Trieste, 8 Troia, 2


Gravats

Gravats Il·lustracions a partir dels gravats originals realitzats a l’aiguafort i aiguatinta, excepte quan s’indica d’una altra manera. Les mides corresponen a les planxes dels gravats. Totes estan estampades en paper Somerset de 300 grams i 100% cotó de 190 x 280 mm. D’aquests gravats, se n’ha editat un llibre d’artista amb un tiratge de 15 exemplars. I una suite de 5 exemplars de cada estampa. L’ estampació d’aquests ha anat a càrrec del taller Lupusgràfic Edicions de Girona.

Portada

El poeta s’enfila a l’alzina 280 x 190 mm

Ègloga 1

38

Ègloga 2

46

Ègloga 3

52

Ègloga 4

62

Ègloga 5

68

Terres expropiades 130 x 150 mm Desig 130 x 150 mm

Menalcas i Dametas aposten unes copes 150 x 130 mm Messiànica Aiguafort 150 x 130 mm Elevarem Dafnis als astres 150 x 130 mm

105


Bucòliques - Publi Virgili Maró

Ègloga 6

76

Ègloga 7 I - Hèrcules i el pollancre

82 - 86

Les feres dançen 150 x 130 mm

75 x 75 mm

II - Bacus i la vinya 75 x 75 mm

III - Venus i la murtra 75 x 75 mm

IV - Apol·lo i el llorer 150 x 75 mm

V - Fil·lis i els avellaners 75 x 75 mm

Ègloga 8

92

Ègloga 9

100

Ègloga 10

106

El curs del riu 130 x 150 mm

La cornella a l’alzina buida Aiguafort 150 x 130 mm L’amor que creix 150 x 130 mm

106


Coneix el catĂ leg de Palamedes Editorial?

www.palamedeseditorial.com



Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.