núria rion vestigis

Page 1


núria rion  vestigis Del 21 de gener al 21 de febrer de 2010


Presentació Josep Poblet i Tous.  President de la Diputació de Tarragona

Núria Rion, a “Vestigis”, ens proposa la reconstrucció de la memòria. A partir de les runes, siguin físiques –qualsevol lloc enderrocat o caigut– o siguin conceptuals –tot allò que no és tangible o que es troba en aquella primera fase d’elaboració mental–. Es tracta de conjugar els diversos temps –passat, present i futur– amb els quals edificar una imatge diferent, tan nova i actual com sigui possible. És la mateixa idea que tenien els filòsofs grecs: la construcció només és possible a partir del caos, del desordre, de les runes. Amb aquesta idea, Núria Rion elabora els materials de l’exposició “Vestigis”, on la casa pairal és el nucli, el lloc de partença de la seva pintura tan neta i esquemàtica. La casa pairal no és solament un simple edifici, sinó també una concepció de la història i la tradició del nostre país i, per tant, plena de records i de vides i vivències que poden ser matèria d’anàlisi històrica i cultural, però ara pictòrica, gràcies a aquesta canongina la trajectòria de la qual excel·leix en formació tècnica, premis, beques i reconeixements.


Presentación Josep Poblet i Tous.  Presidente de la Diputación de Tarragona

Núria Rion, en “Vestigis” (“Vestigios”), nos propone la reconstrucción de la memoria. A partir de los escombros, ya sean físicos –cualquier lugar derribado o caído– o conceptuales –todo lo que no es tangible o que se encuentra en aquella primera fase de elaboración mental–. Se trata de conjugar los distintos tiempos –pasado, presente y futuro– con los que edificar una imagen diferente, lo más nueva y actual posible. Es la misma idea que tenían los filósofos griegos: la construcción sólo es posible a partir del caos, del desorden, de los escombros. Con esta idea, Núria Rion elabora los materiales de la exposición “Vestigis”, donde la casa solariega es el núcleo, el lugar de partida de su pintura tan limpia y esquemática. La casa solariega no es sólo un simple edificio, sino también una concepción de la historia y la tradición de nuestro país y, por tanto, llena de recuerdos y de vidas y vivencias que pueden ser materia de análisis histórico y cultural, pero ahora pictórico, gracias a esta artista de la Canonja cuya trayectoria sobresale en formación técnica, premios, becas y reconocimientos.



Arqueologies de la memòria Judit Vidiella Pagès. Doctora en Belles Arts. Docent i investigadora a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona

Aquest és un pròleg o un text d’acompanyament al treball de la Núria, una bona amiga i companya d’estudis a Belles Arts. Sovint, aquestes relacions no s’expliciten en un escrit, on del que es tracta és d’enaltir l’obra de l’artista d’una manera distanciada, ajudant el lectorespectador a situar-se en el “significat de l’obra”, i no se sol parlar en segona persona, de manera que, en aquesta ocasió, em permetré la llicència d’escriure aquest text pensant en el que les artistes i historiadores feministes han dit, que “allò personal és també polític”. Tant per la Núria com per mi, les relacions personals i de contacte són fonamentals per construir els nostres treballs, basats en els relats i les microhistòries que ens ajuden a repensar la construcció de les identitats al voltant de l’espai, la família, les relacions socials, el treball, el temps, la memòria… Així, doncs, aquest text suposa una invitació a repensar en veu alta el que em suggereix el teu treball de recerca, i per això he pensat escriure’l en forma epistolar, igual com antigament els artistes es cartejaven amb altres companys, per explicar-se el que estaven fent o tenien en ment i parlar-ne. Encara recordo la lectura obligatòria, quan érem estudiants, del llibre que Van Gogh li va escriure al seu germà, Cartes a Theo… Així, doncs, he de dir que l’elecció d’aquest tipus d’escriptura no és anecdòtica, sinó que implica un to més fresc i íntim, com el teu treball, que recupera documents perduts, memòries, testimonis i, al mateix temps, també té un punt voyeur per al lector i lectora, el qual se suposa que ara mateix, mentre escric, està acompanyant-nos en la seva lectura. Tota una paradoxa temporal…


El primer que penso que és important en el teu treball és la importància que li dones a la recerca. De fet, el terme “investigar” prové del llatí investigare o vestigium, que vindria a significar “seguir una pista, un camí” o “indagar”; en aquest cas, en els vestigis i rastres del passat, com fas en el teu treball recent. Un treball arqueològic que entén que la memòria no és res mort i ancorat al passat, sinó que suposa una reconstrucció en el present, un muntatge fet a base de retalls de records. I és que la història no es pot pensar únicament de manera diacrònica. La temporalitat és heterogènia i discontínua: sincronies, salts, discontinuïtats, simultaneïtats, atzars, contradiccions, confrontacions, temps morts, oblits… El temps concebut així ―en constant canvi i conflicte― es constitueix com un entreteixit de narratives i històries que connecten diferents espais i temps, i que captes molt bé en les teves escenografies fantasmagòriques, o en la re-significació dels objectes re-trobats, els relats testimonials… Em fa pensar que busques ocasions per repensar les vides i les històries subjectives d’una manera menys cronològica i potser més topogràfica, com una construcció estratificada de les realitats, és a dir, per capes. Aquesta concepció del temps, tal com si es tractés d’un pastís de pasta de full, trenca amb la concepció lineal del temps a Occident. En algunes peces, sembla com si convisquessin diferents temporalitats, presents i passades, així com capes de discursos i representacions no acabades, superposades, deconstruides, a manera de collages narratius i visuals. En ser rescatats per tu de l’oblit, conviu allò abandonat i enrunat amb allò viu i recuperat, encara que a vegades no sobrevisquin els objectes però sí les memòries… o viceversa. Partir d’un espai enrunat per plantejar-te qüestions al voltant de la construcció de la subjectivitat implica conjugar el passat, el present i el futur amb l’experiència, l’acció, l’expectativa


i la reconstrucció. I implica també repensar altres temps i espais, com el temps de l’espera, el temps (de la) mort, de l’avorriment, del no-res, de l’oblit… Potser ara em desvio una mica del fil, Núria, però pensava en el cinema, i, de fet, algunes vegades projectes imatges ―a vegades instantànies, a vegades en vídeo― sobre la casa pairal enrunada, o sobre alguns dels objectes en les instal·lacions. Els especialistes en cinema coneixen molt bé com opera la ficció del cine en relació amb el temps: una consecució de fotogrames congelats que adquireixen moviment en ser correlatius, mitjançant un conjunt d’el·lipsis i supressió dels temps morts, i que són precisament els que configuren la temporalitat humana, en les esperes, el pas del temps on a vegades no succeeix res, el temps de la destrucció, de l’envelliment, del desgast… L’artista Faith Wilding ja ho escenificava en la seva performance Waiting, en què encarnava el temps de l’espera en la vida d’una dona. I és precisament aquesta temporalitat la que em sembla que t’interessa, la que s’oposa a la temporalitat contemporània de la successió contínua. El teu és un treball reposat que camina a una altra velocitat. La urgència i la immediatesa en la representació s’han substituït per un treball on el temps de recerca i el temps d’execució en la representació de l’obra acompanyen el registre de l’oblit i la destrucció, i valores l’experiència del temps, amb la qual fas la teva paleta de colors. En certa manera, t’empeny com un compromís personal i familiar, en part nostàlgic, de “rescatar” del possible oblit la memòria de la casa pairal de la teva àvia, però, d’altra banda, aquesta és una qüestió que va més enllà de la intimitat, i que ens fa pensar a tots i a totes sobre els canvis socials en les ciutats i els pobles, sobre la finitud de la vida, etc. L’instant d’enderrocament es converteix en un arxiu de registres i instantànies que et permeten qüestionar la relació entre “directe” i


“mediat”, ja que per molt que vegem les imatges, mai no estarem presents en el moment de l’esdeveniment catastròfic de l’enderrocament; només tu vas ser-hi present. En aquest cas, la fotografia ens permet pensar sobre la ficció de la duració del temps, ja que congelem un moment abans d’haver-se completat i, com a espectadors, sempre arribarem massa aviat o massa tard. Seguint el fil que et deia de pensar sobre com representem el temps i l’espai, així com la identitat i l’experiència, recupero el paper rellevant que cada cop més té en l’art contemporani la qüestió del territori. Suposo que en part per la globalització i els trànsits migratoris, que ens fan replantejar qüestions com ubicació, pertinença, casa, entorn, parlar de territori avui ja no és una qüestió que pertanyi exclusivament a la geografia, sinó que des de l’art s’han incorporat noves “grafies”, d’una manera poètica, metafòrica, crítica, que s’han preocupat per les maneres com representem la memòria. Per això la noció de cartografia, mapa i geografia ha cobrat tanta importància en l’art. De manera diferent de com ho va ser pels pintors holandesos com Vermeer, avui en dia es necessita repensar les maneres d’habitar i de relacionar-nos amb el món; de construir xarxes i relacions socials que delimiten els territoris personals i afectius, etc., ja que tota descripció del món sorgeix fruit d’una sèrie de convencions en la representació. I en la teva cosmologia, l’espai i el temps són un element més amb el qual experimentar com a “tema” i com a “tècnica”. Em vénen al cap alguns conceptes que relaciono amb el que t’interessa; per exemple, l’heterotopia, formulat per Michel Foucault, que entén que en les societats contemporànies vivim en un espai heterogeni constituït per una xarxa de relacions i llocs canviants, una geografia fragmentada, un collage urbà. Altres autors han revisat el terme i han parlat d’heterocronies, per referir-se a la conceptualització del temps com a estrats mòbils en procés i connectats entre si, a vegades en


col·lisió i tensió, una temporalitat que valora les restes i excedents, els punts morts i els lapsus, tot desestructurant les narratives coherents i construint noves relacions espaciotemporals. Nicolas Bourriaud, per exemple, ha desenvolupat el concepte de topocrítica, que parteix dels espais físics humans com una casa, un poble, una zona urbana, per tal d’interrogar-se sobre quins imaginaris i formes de representació construïm al voltant de les nostres accions i quotidianitat. Segons l’autor, la naturalesa ideològica de les nostres societats és el muntatge i, per tant, podríem dir que així com en el cinema o en el treball de molts artistes interessats per la memòria les diferents trames narratives i les diferents versions de la realitat permeten repensar la història a base de tècniques conceptuals i creatives com l’enquadrament, el retall, el detall, el collage, el muntatge, els teus collages i muntatges crec que reflexen aquesta idea. Penso que, en el teu treball, l’espai es recerca des de dos eixos: d’una banda, el lloc o locus, que implica treballar in situ, en el mateix lloc (en aquest cas, la casa pairal a punt d’enderrocar), un lloc que es veu transformat (projectant-hi a sobre a manera de fantasmagories). I, de l’altra, el no-lloc, que suposa una reconstrucció simbòlica i conceptual del lloc; per exemple, en les teves teles, fustes, dibuixos, fotografies o instal·lacions. Un treball topogràfic d’espais abstractes i sentimentals amb la incorporació d’aspectes subjectius de la memòria. Podria continuar parlant d’altres coses, però crec que ho deixo aquí per avui, i espero ben aviat la teva resposta, per continuar encetant altres fils de reflexió. Et desitjo que la inauguració vagi molt bé, i espero poder ser allí per acompanyar-te aquell dia. Una abraçada ben forta,



Sèrie vestigis.  Enderrocs (1 sala,  2 rebedor,  3 reflex) Impressió digital en dibond muntada sobre estructura de ferro 20 x 140 x 80 cm c/u


Sèrie vestigis (bany) Tècnica mixta sobre fusta.  200 x 120 cm


Sèrie vestigis (xemeneia) Tècnica mixta sobre fusta.  120 x 120 cm

Sèrie vestigis (pati) Tècnica mixta sobre fusta.  120 x 120 cm


Sèrie vestigis.  Tècnica mixta sobre paper.  100 x 70 cm

Sèrie vestigis (cadires)  > Tècnica mixta sobre fusta.  120 x 120 cm  >



Sèrie vestigis Composició de 15 dibuixos, de 38 x 50 cm c/u, treballats en tècnica mixta


Sèrie vestigis (sala) Tècnica mixta sobre fusta.  200 x 120 cm





Composició de 8 imatges duratrans, de 27 x 40 c/u, muntades en caixes de llum i projecció de vídeo, DVD de 14’ 38’’ en loop, sobre la paret


Conversa amb Núria Rion Els residus de la memòria i els espais del temps comú Lídia Porcar. Creadora d’entorns multimèdia

Forma part de la naturalesa de la vida en un entorn aïllat el fet que no es pugui saber res del que hi passa a dins, si no és pas que els que hi participen decideixen donar-ho a conèixer. Fragment de Novel·la familiar, de John Lanchester.

Una casa és un espai tancat on es desenvolupa la nostra intimitat, la qual queda reflectida en tots els objectes que fem servir cada dia que l’habitem. També és un contenidor d’altres que simbolitzen la nostra memòria com a individus i com a grup familiar. Núria Rion treballa amb les imatges de la memòria que conformen els objectes que sobreviuen a les persones, com les fotografies, les cartes i les postals familiars, però també indaga cases enderrocades i oblidades, on els signes del temps viscut no són més que residus, petites pistes que parlen d’un temps no tan remot. I és en aquests espais degradats on la mirada de l’artista converteix l’espai privat en memòria col·lectiva. En aquesta conversa, Núria Rion parla del seu treball de camp i del procés de construcció de l’obra al taller i a la sala d’exposició.


Darrerament, estàs treballant al voltant de la construcció de la identitat de l’individu, a partir d’entorns degradats per l’abandó dels seus habitants i el pas del temps. Quin és el teu interès envers aquests espais? Els espais que habitem, les ciutats i els pobles, pateixen canvis constants, es renoven per adaptar-se a les noves necessitats socials. Aquest és un procés que condiciona les nostres relacions amb les persones i els objectes. Trobem edificis en pobles i ciutats amb els quals ens podem identificar: espais buits i gairebé absents, abandonats en el temps, pendents de reconvertir-se. Són el testimoni del que hem viscut, i abans no desapareguin podem construir-ne històries que ens parlen de qui som, de com ens relacionem amb el que ens envolta i, per tant, de com ens definim com a éssers individuals i socials. Tot això està relacionat amb el fet que els objectes i els espais que els contenen deixen de ser matèria per passar a ser memòria.

Parla’m del concepte de construcció que impregna tota la teva obra, i del teu interès per la casa pairal com a símbol d’espai familiar ja desaparegut. La idea de construcció és important en la meva feina, ja que parteixo d’espais construïts per parlar de com ens construïm nosaltres mateixos, i al mateix temps utilitzo el dibuix com a eina que fixa la primera estructura del que serà l’obra definitiva, que durant tot el procés és modular i es va articulant en diferents peces i espais, de la mateixa manera que un habitatge format per diferents ambients, físics i emocionals alhora. D’altra banda, la casa pairal és un model d’habitatge que desapareix a causa de canvis socials i d’ús dels espais. Aquestes cases, que s’estan enderrocant, eren autèntics magatzems de memòria, hi havia un espai per a la vida i un altre per al record. M’interessa el fet que aquests espais formaven part de la memòria de moltes persones i permeten endevinar o imaginar diverses realitats i vivències.


Avui dia, els habitatges són cada cop més petits i no hi ha espai on desar els objectes carregats de significat per a la família. De fet, el nucli familiar s’ha reduït tant com l’espai habitat.

Com t’apropes per primera vegada a un d’aquests espais residuals? Quin és el procés? Quina és la tria? El bloc de dibuix i la càmera fotogràfica són les eines que m’ajuden a enregistrar l’acció de reconèixer i reconstruir un espai ruïnós. Les estructures que formen les pedres, les restes de parets i els petits detalls ensorrats a la runa: un tros de fusta d’una finestra, armaris encastats, una pica, dibuixos a les parets…

Així, hi ha un primer procés de reconstrucció? Sí, en certa manera, però el primer contacte és molt intuïtiu. Es tracta de reconèixer els espais del temps comú com són la cuina, el menjador o les habitacions. Un altre element

que em sedueix és la tonalitat que adopten els objectes residuals que em vaig trobant. El color apareix menjat per l’acció del temps i la llum del sol es grava als objectes i els converteix en una magnífica imatge pictòrica. També és molt interessant veure les marques que ha deixat en l’espai una altra gent que ha passat després: una ampolla buida, un grafit o un foc improvisat en un racó. Segueixo el rastre de la vida després d’existir i abans de desaparèixer del tot.

Estem parlant d’un recorregut multiespacial que també és present en la teva obra a la sala d’exposició, ja que convides l’espectador a seguir un itinerari similar al que fas durant tot el procés de creació, on es reconeixen coses concretes que formen part de l’ideari col·lectiu. Parteixo de la fotografia, el dibuix i la recol·lecció de materials, amb els quals després construeixo històries reals o fictícies. Així sorgeixen imatges, objectes i instal·lacions.


En el resultat final de les peces, i els espais on s’ubiquen, és important transmetre certa poètica propera a entorns íntims i personals. En aquest sentit, són necessaris conceptes com el tacte i la calidesa. És per això que m’agrada treballar sovint amb procediments procedents del gravat, amb paper i amb tela, i al mateix temps cuidar la il·luminació com un element més de l’obra. Tots aquests objectes ens resulten familiars, com les fotografies que tots tenim a casa, i conformen escenaris que la gent reconeix com a seus; si més no, aquesta és la meva intenció.

D’alguna manera és una porta oberta als secrets que abans estaven tancats entre quatre parets i també una metàfora de les caixes on es desen els records de les vides de les persones. De fet, el que estic definint és un espai que no existeix, un intermedi entre la vida real i els rastres que en queden després d’existir. No m’interessa la vida concreta de les persones, sinó solament descobrir els indicis de la seva vida. Tot plegat no deixa de ser altra cosa que la incidència del pas del temps i els cicles de l’existència. Les projeccions

Algunes de les teves peces són caixes de llum; altres, videoprojeccions, que provoquen un cert voyeurisme envers la vida dels altres.

de vídeo aporten un cert realisme a la meva narració, i les caixes de llum són finestres que inviten l’espectador a retrobar-se.


Arqueologías de la memoria Judit Vidiella Pagès. Doctora en Bellas Artes. Docente y investigadora en la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona

Este es un prólogo o un texto de acompañamiento al trabajo de Núria, una buena amiga y compañera de estudios en Bellas Artes. A menudo, estas relaciones no se explicitan en un escrito, donde de lo que se trata es de enaltecer la obra del artista de una forma distanciada, ayudando al lectorespectador a situarse en el “significado de la obra”, y no se suele hablar en segunda persona, de forma que, en esta ocasión, me permitiré la licencia de escribir este texto pensando en lo que las artistas e historiadoras feministas han dicho, que “lo personal es también político”. Tanto para Núria como para mí, las relaciones personales y de contacto son fundamentales para construir nuestros trabajos, basados en los relatos y las microhistorias que nos ayudan a repensar la construcción de las identidades alrededor del espacio, la familia, las relaciones sociales, el trabajo, el tiempo, la memoria… Así, pues, este texto supone una invitación a repensar en voz alta lo que me sugiere tu trabajo de investigación, y

por eso he pensado escribirlo en forma epistolar, igual como antiguamente los artistas se carteaban con otros compañeros, para explicarse lo que estaban haciendo o tenían en mente y hablar de ello. Aún recuerdo la lectura obligatoria, cuando éramos estudiantes, del libro que Van Gogh escribió a su hermano, Cartas a Theo… Así, pues, tengo que decir que la elección de este tipo de escritura no es anecdótica, sino que implica un tono más fresco e íntimo, como tu trabajo, que recupera documentos perdidos, memorias, testimonios y, a su vez, también tiene un punto voyeur para el lector y lectora, quien se supone que ahora mismo, mientras escribo, está acompañándonos en su lectura. Toda una paradoja temporal… Lo primero que pienso que es importante en tu trabajo es la importancia que le das a la investigación. De hecho, el término “investigar” proviene del latín investigare o vestigium, que vendría a significar “seguir una pista, un camino” o “indagar”; en este caso, en los vestigios y rastros del pasado, como haces en tu trabajo reciente. Un trabajo arqueológico que entiende que la memoria no es algo muerto y anclado al pasado, sino que supone

una reconstrucción en el presente, un montaje hecho a base de recortes de recuerdos. Y es que la historia no se puede pensar únicamente de forma diacrónica. La temporalidad es heterogénea y discontinua: sincronías, saltos, discontinuidades, simultaneidades, azares, contradicciones, confrontaciones, tiempos muertos, olvidos… El tiempo así concebido –en constante cambio y conflicto– se constituye como un entretejido de narrativas e historias que conectan diferentes espacios y tiempos, y que captas muy bien en tus escenografías fantasmagóricas, o en la re-significación de los objetos re-encontrados, los relatos testimoniales… Me hace pensar que buscas ocasiones para repensar las vidas y las historias subjetivas de una forma menos cronológica y quizá más topográfica, como una construcción estratificada de las realidades, esto es, por capas. Esta concepción del tiempo, como si de una tarta de hojaldre se tratara, rompe con la concepción lineal del tiempo en Occidente. En algunas piezas, parece como si convivieran diferentes temporalidades, presentes y pasadas, así como capas de discursos y representaciones no acabadas,


superpuestas, deconstruidas, a modo de collages narrativos y visuales. Al ser rescatados por ti del olvido, convive lo abandonado y derribado con lo vivo y recuperado, aunque a veces no sobrevivan los objetos pero sí las memorias… o viceversa. Partir de un espacio derribado para plantearte cuestiones alrededor de la construcción de la subjetividad implica conjugar el pasado, el presente y el futuro con la experiencia, la acción, la expectativa y la reconstrucción. E implica también repensar otros tiempos y espacios, como el tiempo de espera, el tiempo muerto (y de la muerte), del aburrimiento, de la nada, del olvido… Quizás ahora me desvío un poco del hilo, Núria, pero pensaba en el cine, y, de hecho, algunas veces proyectas imágenes –a veces instantáneas, a veces en vídeo– sobre la casa solariega derribada, o sobre algunos de los objetos en las instalaciones.

pos muertos, y que son precisamente los que configuran la temporalidad humana, en las esperas, el paso del tiempo donde a veces no sucede nada, el tiempo de la destrucción, del envejecimiento, del desgaste… La artista Faith Wilding ya lo escenificaba en su performance Waiting, en la que encarnaba el tiempo de espera en la vida de una mujer. Y es precisamente esta temporalidad la que me parece que te interesa, la que se opone a la temporalidad contemporánea de la sucesión continua. El tuyo es un trabajo reposado que camina a otra velocidad. La urgencia y la inmediatez en la representación se han sustituido por un trabajo donde el tiempo de investigación y el tiempo de ejecución en la representación de la obra acompañan al registro del olvido y a la destrucción, y valoras la experiencia del tiempo, con la que haces tu paleta de colores.

Los especialistas en cine conocen muy bien cómo opera la ficción cinematográfica en relación con el tiempo: una consecución de fotogramas congelados que adquieren movimiento al ser correlativos, mediante un conjunto de elipsis y supresión de los tiem-

En cierto modo, te empuja como un compromiso personal y familiar, en parte nostálgico, de “rescatar” del posible olvido la memoria de la casa solariega de tu abuela, pero, por otra parte, ésta es una cuestión que va más allá de la intimidad, y que nos da

que pensar a todos y a todas sobre los cambios sociales en las ciudades y los pueblos, sobre la finitud de la vida, etc. El instante de derribo se convierte en un archivo de registros e instantáneas que te permiten cuestionar la relación entre “directo” y “mediato”, ya que por mucho que veamos las imágenes, nunca estaremos presentes en el momento del acontecimiento catastrófico del derribo; sólo tú estuviste presente. En este caso, la fotografía nos permite pensar sobre la ficción de la duración del tiempo, pues congelamos un momento antes de haberse completado y, como espectadores, siempre llegaremos demasiado pronto o demasiado tarde. Siguiendo con el hilo que te decía de pensar sobre cómo representamos el tiempo y el espacio, así como la identidad y la experiencia, recupero el papel relevante que cada vez más tiene en el arte contemporáneo la cuestión del territorio. Supongo que en parte por la globalización y el tráfico migratorio, que nos hacen replantear cuestiones como ubicación, pertinencia, casa, entorno, hablar de territorio hoy ya no es una cuestión que pertenezca exclusivamente a la


geografía, sino que desde el arte se han incorporado nuevas “grafías”, de una forma poética, metafórica, crítica, que se han preocupado por las formas como representamos la memoria. Por eso la noción de cartografía, mapa y geografía ha cobrado tanta importancia en el arte. De forma diferente a como lo fue para los pintores holandeses como Vermeer, hoy en día se necesita repensar los modos de habitar y de relacionarnos con el mundo; de construir redes y relaciones sociales que delimitan los territorios personales y afectivos, etc., pues toda descripción del mundo surge fruto de una serie de convenciones en la representación. Y en tu cosmología, el espacio y el tiempo son un elemento más con el que experimentar como “tema” y como “técnica”. Me vienen a la cabeza algunos conceptos que relaciono con lo que te interesa; por ejemplo, la heterotopía, formulado por Michel Foucault, que entiende que en las sociedades contemporáneas vivimos en un espacio heterogéneo constituido por una red de relaciones y lugares cambiantes,

una geografía fragmentada, un collage urbano. Otros autores han revisado el término y han hablado de heterocronías, para referirse a la conceptualización del tiempo como estratos móviles en proceso y conectados entre sí, a veces en colisión y tensión, una temporalidad que valora los restos y excedentes, los puntos muertos y los lapsus, desestructurando las narrativas coherentes y construyendo nuevas relaciones espaciotemporales. Nicolas Bourriaud, por ejemplo, ha desarrollado el concepto de topocrítica, que parte de los espacios físicos humanos como una casa, un pueblo, una zona urbana, para interrogarse sobre qué imaginarios y formas de representación construimos alrededor de nuestras acciones y cotidianidad. Según el autor, la naturaleza ideológica de nuestras sociedades es el montaje, o sea que podríamos decir que así como en el cine o en el trabajo de muchos artistas interesados por la memoria las diferentes tramas narrativas y las diferentes versiones de la realidad permiten repensar la historia a base de técnicas conceptuales y creativas como el

encuadre, el recorte, el detalle, el collage, el montaje, tus collages y montajes creo que reflejan esta idea. Pienso que, en tu trabajo, el espacio se investiga desde dos ejes: por una parte, el lugar o locus, que implica trabajar in situ, en el mismo lugar (en este caso, la casa solariega a punto de derribarse), un lugar que se ve transformado (proyectando sobre él a modo de fantasmagorías). Y, por otra parte, el nolugar, que supone una reconstrucción simbólica y conceptual del lugar; por ejemplo, en tus telas, maderas, dibujos, fotografías o instalaciones. Un trabajo topográfico de espacios abstractos y sentimentales con la incorporación de aspectos subjetivos de la memoria. Podría seguir hablando de otras cosas, pero creo que lo dejo aquí por hoy, y espero muy pronto tu respuesta, para seguir abriendo otros hilos de reflexión. Te deseo que la inauguración vaya muy bien, y espero poder estar allí para acompañarte aquel día. Un abrazo muy fuerte,


Conversación con Núria Rion Los residuos de la memoria y los espacios del tiempo común Lídia Porcar. Creadora de entornos multimedia

Forma parte de la naturaleza de la vida en un entorno aislado el hecho de que no se pueda saber nada de lo que pasa dentro, a no ser que los que participen decidan darlo a conocer. Fragmento de Novela familiar, de John Lanchester.

Una casa es un espacio cerrado donde se desarrolla nuestra intimidad, que queda reflejada en todos los objetos que utilizamos todos los días que la habitamos. También es un contenedor de otros que simbolizan nuestra memoria como individuos y como grupo familiar. Núria Rion trabaja con las imágenes de la memoria que conforman los objetos que sobreviven a las personas, como las fotografías, las cartas y las postales familiares, pero también indaga casas derribadas y olvidadas, donde los signos del tiempo vivido no son más que residuos, pequeñas pistas que hablan de un tiempo no tan remoto. Y es en estos espacios degradados donde la mirada de la artista convierte el espacio privado en memoria colectiva.

En esta conversación, Núria Rion habla de su trabajo de campo y del proceso de construcción de la obra en el taller y en la sala de exposición. Últimamente, estás trabajando alrededor de la construcción de la identidad del individuo, a partir de entornos degradados por el abandono de sus habitantes y el paso del tiempo. ¿Cuál es tu interés hacia estos espacios?

Los espacios que habitamos, las ciudades y los pueblos, sufren cambios constantes, se renuevan para adaptarse a las nuevas necesidades sociales. Éste es un proceso que condiciona nuestras relaciones con las personas y los objetos. Encontramos edificios en pueblos y ciudades con los que nos podemos identificar: espacios vacíos y casi ausentes, abandonados en el tiempo, pendientes de su reconversión. Son el testimonio de lo que hemos vivido, y antes de que desaparezcan podemos construir historias que nos hablen de quién somos, de cómo nos relacionamos con lo que nos rodea y, por lo tanto, de cómo nos definimos como seres individuales y sociales. Todo esto está relacionado con el hecho de que los objetos y los espacios que los contienen dejan de ser materia para pasar a ser memoria.

Háblame del concepto de construcción que impregna toda tu obra, y de tu interés por la casa solariega como símbolo de espacio familiar ya desaparecido.

La idea de construcción es importante en mi trabajo, porque parto de espacios construidos para hablar de cómo nos construimos a nosotros mismos, y al mismo tiempo utilizo el dibujo como herramienta que fija la primera estructura de lo que será la obra definitiva, que durante todo el proceso es modular y se va articulando en diferentes piezas y espacios, del mismo modo que una vivienda formada por diferentes ambientes, físicos y emocionales a la vez. Por otra parte, la casa solariega es un modelo de vivienda que desaparece debido a cambios sociales y de uso de los espacios. Estas casas, que se están derribando, eran auténticos almacenes de memoria, había un espacio para la vida y otro para el recuerdo. Me interesa el hecho de que estos espacios formaban parte de la memoria de muchas personas y permiten adivinar o imaginar varias realidades y vivencias. Hoy en día, las viviendas son cada vez más pequeñas y no hay espacio donde


guardar los objetos cargados de significado para la familia. De hecho, el núcleo familiar se ha reducido tanto como el espacio habitado. ¿Cómo te acercas por primera vez a uno de estos espacios residuales? ¿Cuál es el proceso? ¿Cuál es la elección?

También es muy interesante ver las marcas que ha dejado en el espacio otra gente que ha pasado después: una botella vacía, un grafito o un fuego improvisado en un rincón. Sigo el rastro de la vida después de existir y antes de desaparecer del todo.

El bloc de dibujo y la cámara fotográfica son las herramientas que me ayudan a grabar la acción de reconocer y reconstruir un espacio ruinoso. Las estructuras que forman las piedras, los restos de paredes y los pequeños detalles hundidos en los escombros: un trozo de madera de una ventana, armarios encastados, un fregadero, dibujos en las paredes…

Estamos hablando de un recorrido multiespacial que también está presente en tu obra en la sala de exposición, pues invitas al espectador a seguir un itinerario similar al que haces durante todo el proceso de creación, donde se reconocen cosas concretas que forman parte del ideario colectivo.

Así, ¿hay un primer proceso de reconstrucción?

Sí, en cierto modo, pero el primer contacto es muy intuitivo. Se trata de reconocer los espacios del tiempo común como son la cocina, el comedor o las habitaciones. Otro elemento que me seduce es la tonalidad que adoptan los objetos residuales que me voy encontrando. El color aparece comido por la acción del tiempo y la luz del sol se grava en los objetos y los convierte en una magnífica imagen pictórica.

Parto de la fotografía, el dibujo y la recolección de materiales, con los que después construyo historias reales o ficticias. Así surgen imágenes, objetos e instalaciones. En el resultado final de las piezas, y los espacios donde se ubican, es importante transmitir cierta poética cercana a entornos íntimos y personales. En este sentido, son necesarios conceptos como el tacto y la calidez. Es por todo esto que me gusta trabajar a menudo con procedimientos procedentes del

gravado, con papel y con tela, y al mismo tiempo cuidar la iluminación como un elemento más de la obra. Todos estos objetos nos resultan familiares, como las fotografías que todos tenemos en casa, y conforman escenarios que la gente reconoce como suyos; por lo menos, ésta es mi intención. Algunas de tus piezas son cajas de luz; otras, videoproyecciones, que provocan cierto voyeurismo hacia la vida de los otros. De alguna manera es una puerta abierta a los secretos que antes estaban encerrados entre cuatro paredes y también una metáfora de las cajas donde se guardan los recuerdos de las vidas de las personas.

De hecho, lo que estoy definiendo es un espacio que no existe, un intermedio entre la vida real y los rastros que quedan después de existir. No me interesa la vida concreta de las personas, sino sólo descubrir los indicios de su vida. Al final no deja de ser otra cosa que la incidencia del paso del tiempo y los ciclos de la existencia. Las proyecciones de vídeo aportan un cierto realismo a mi narración, y las cajas de luz son ventanas que invitan al espectador a reencontrarse.


Archaeologies of memory Judit Vidiella Pagès. Doctor in Fine Arts. Lecturer and Researcher of the Faculty of Fine Arts at the University of Barcelona

This is the prologue or text which accompanies the work of Núria, a good friend and fellow student of Fine Arts. Often, such relationships are not explained in a text, where the aim is to praise the work of the artist in a distant manner, helping the readers or spectators to place themselves in the ‘meaning of the work’, and one does not usually speak in the first person either, so, this time, I am taking the liberty of writing this text bearing in mind what has been said by feminist artists and historians, namely that ‘the personal is also political’. For both Núria and for me, personal contact and relationships are fundamental in order to create our work, based on tales and microstories which help us to reconsider identities from the space, the family, the social relationships, the job, the time, the memory... Therefore, this text is an invitation to reconsider out loud what your research work suggests to me, and for this reason I intend to write it in

an epistolary manner, in the same way that in ancient times artists sent each other letters to explain and talk about what they were doing or what was on their mind. I can still recall when we were students that it was compulsory to read the book which Van Gogh wrote to his brother, Letters to Theo... Consequently, I should point out that the choice of this style of writing is not anecdotal, but more intimate and original, like your work, which recovers lost documents, memories, testimonies, and at the same time has an aspect of voyeur for the reader, who I suppose right now, as I write, will be accompanying us in their reading. A real temporal paradox… The first thing I consider important in your work is the importance you attribute to the research. In fact, the term ‘investigate’ originates from the Latin investigare or vestigium, which means ‘follow a trail’, ‘a route’ or ‘inquire; in this case, into the vestiges or trails of the past, as you do in your recent work. An archaeological work which understands that memory is not something dead and anchored to the past, but which involves a recon-

struction in the present, an assembly based on cuttings of memories. And history cannot be considered solely in a diachronic manner. Temporality is heterogeneous and discontinuous: synchronies, leaps, discontinuities, simultaneities, coincidences, contradictions, confrontations, idle time, forgotten time… Time conceived this way –in constant change and conflict– establishes itself as a weave of narratives and stories that link different times and spaces, which you capture so well in your phantasmagoric assemblies, or the resignifying of recovered objects, the testimonial stories… It makes me think that you seek out opportunities to reconsider the lives and the subjective stories in a way that is less chronological and possibly more topographical, like a stratified construction of the realities, in other words, in layers. This concept of time, as if it were a puff pastry, is counter to the linear concept of time in the West. In some pieces, it seems as if different times, present and past, coexist, like layers of discourses and representations that are unfinished, superimposed, deconstructed…


in the style of narrative and visual collages. Having been rescued by you from oblivion, the abandoned or demolished coexists with what is living or recovered, although sometimes objects do not survive, while memories do… or vice versa. Using a demolished space to ask questions about the construction of subjectivity involves combining the past, the present and the future, with experience, action, expectation and reconstruction. And it also involves reconsidering other times and spaces such as waiting time, idle time, times of boredom, of nothing, of oblivion… Perhaps I am digressing a little Núria, but I was thinking of film, and of the fact that sometimes you project images –sometimes snapshots and sometimes in video- over the demolished family home, or over some of the installations. Specialists in film are quite familiar with how the fiction of cinema operates in relation to time: frozen images which acquire movement by being correlative, through a combination of elipsis and the suppression of idle time, which is precisely what shapes human temporality, in the waiting,

the passing of time in which nothing happens, the time of destruction, of ageing, of wear… The artist Faith Wilding has already depicted this with her performance waiting, representing the waiting time in the life of a woman. And it is precisely this temporality which I think interests you, the one which opposes the contemporary temporality of continuous succession. Yours is a relaxed work which moves at a different pace. Urgency and immediacy in the representation have been replaced with a work where the research time and the execution time in the representation of the work accompany the register of oblivion and destruction, and you value the experience of time with which you create your colour palette. In a certain way, your determination, like a personal and family commitment, in part nostalgic, to ‘rescue’ from possible oblivion the memory of the family home of your grandmother, although this is also an issue that goes beyond intimacy, and makes all of us think of the social changes in the cities and the towns, of the finite nature of life, etc. The moment of demolition is

converted into an archive of registers and photographs which allow you to question the relationship between ‘direct’ and ‘mediate’, since however much we observe the images, we will never be present at the moment of the catastrophic event of the demolition: only you were present there. In this case, photography allows us to think about the fiction of the duration of time, since we freeze a moment before it is completed and, as spectators, we always arrive too soon or too late… Continuing with the theme I was telling you about how we represent time and space, and identity and experience, I return to the increasing role of the issue of territory in contemporary art. I suppose that it is partly because of globalisation and migratory traffic that we are reconsidering issues such as location, belonging, home, environment… Speaking of territory nowadays is no longer an issue that belongs exclusively to geography, since art has included new ‘graphics’, in a manner that is either poetic, metaphorical, critical, etc., which are concerned with the ways in which


we represent memory. This is why the notion of cartography, maps and geography has become so important in art. Unlike the way it was for Dutch painters like Vermeer, nowadays we need to reconsider the ways of living and relating to the world, of building social networks and relationships which delimit personal and emotional territories, etc., since any description of the world originates from a series of conventions in representation. And in your cosmology, time and space are one more element to experiment with as a ‘theme’ and as a ‘technique’. I think of certain concepts which I relate to what interests you, for example ‘the heterotopia’, formulated by Michel Foucault, which considers that in contemporary societies we live in a heterogeneous space built of a network of changing relationships and locations, a fragmented geography, an urban collage. Other authors have revised the term and have spoken of ‘heterochronies’, which refer to the conceptualisation of time as mobile strata in progress

and connected to each other, at times in collision and tension. A temporality which values the remains and the surplus, the idle points and the lapses, dismantling the coherent narratives and constructing new space-time relationships. Nicolás Bourriaud, for example, developed the concept of ‘topocriticism’, which uses human physical spaces such as a house, a town, an urban area... to ask ourselves about what imaginary things and forms of representation we build around our actions and every day life. According to the author, the ideological nature of our societies is assembly, so we could say that as in film or in the work of many artists interested in memory, the different narrative plots and the different versions of reality allow us to reconsider history on the basis of conceptual and creative techniques such as framing, cutting, detail, collage, assembly… I believe that your collages and assemblies reflect this idea.

I think that in your work, space is sought from two angles: on the one hand the location or locus, which involves working in situ, in the actual place (in this case the family home about to be demolished); a location which has been transformed (by projecting over it in a phantasmagoric way). And on the other, the nonlocation, which involves the symbolic and conceptual reconstruction of the location, for example in your fabrics, wood materials, drawings, photographs or installations. A topographic work of abstract and sentimental spaces with the inclusion of subjective aspects of memory. I could continue talking about other things, but I think I will leave it there for today, and I hope you reply soon, so that we may continue with new chains of thought. I hope your opening goes really well and I hope I will be able to accompany you on the day. Best wishes,


Conversation with Núria Rion The remains of memory and the places of shared time Lídia Porcar.  Creator of Multimedia Environments

It is part of the nature of life in an isolated environment that we know nothing of what goes on within, unless the participants decide to tell us. Excerpt

from Family Romance

by

John

Lanchester.

A house is an enclosed space in which our intimacy is developed, which is also reflected in all the objects we use every day we inhabit it. It is also a container of other things which symbolise our memory as individuals and as a family unit. Núria Rion works with the images of the memory shaped by the objects which outlive people, such as family photographs, letters and postcards, but she also investigates demolished and forgotten houses, where the signs of the time spent there are no more than remains, small clues which describe a time not so remote. And it is in these degraded spaces where the eye of artist becomes a private space in the collective memory.

In this conversation, Núria Rion talks about her field work and about the process of constructing her work in the workshop or in the exhibition room. Recently you have been working on the construction of the identity of the individual, based on environments that have become degraded due to the abandonment of their inhabitants or the passing of time. What is your interest in such spaces?

The spaces we inhabit, the cities and towns, undergo constant change and are renewed in order to adapt to new social needs. This is a process which conditions our relationships with people and objects. We find buildings in towns and cities we can identify with: empty and almost deserted spaces, abandoned over time, awaiting reconversion. They are the testimony of what we have experienced, and before they disappear we can construct stories which speak of who we are, of how we relate to what is around us and, therefore, how we define ourselves as human and social beings. All of this is related to the fact that the objects and spaces they contain change from being material to being memory.

Tell me about the construction concept which impregnates all your work, and of your interest in the family home as a symbol of a family location which has now disappeared.

The concept of construction is important to my work, since I begin with constructed spaces in order to speak about how we construct ourselves, while I use drawing as a tool which establishes the initial structure of what will be the final work, which is modular throughout the entire process and is articulated in different pieces and spaces, in the same way as a room is simultaneously made up of different physical and emotional ambiences. On the other hand, the family home is a housing model which is disappearing due to social changes and the use of space. These houses, which are now being demolished, were true stores of memory, there is a space for living and another for memory. I am interested in the fact that these spaces formed part of the memory of many people and allow us to guess or imagine various realities and experiences.


Nowadays, houses are increasingly smaller and there is no room to keep objects of great significance for the family. In fact, the family unit has shrunk just like the space inhabited. How do you approach one of these residual spaces for the first time, what is the process, how are they chosen?

The sketch pad and the camera are the tools which help me record the action of recognising and reconstructing a location in ruins. The structures formed by the walls, the remains of the walls and the small details buried in the debris: a piece of wood from a window frame, built-in wardrobes, a kitchen sink, drawings on the walls‌ So, there is an initial process of reconstruction?

To a certain degree yes, but the initial contact is very intuitive. It involves recognising the spaces of shared time, such as the kitchen, the dining room or the bedrooms. Another element which appeals to me is the tonality of the remaining objects I discover. The colour is consumed by the action of time and sunlight, it becomes engraved on the objects and becomes a magnificent pictorial image.

It is also very interesting to see the marks left on the space by people who have been there afterwards: an empty bottle, graffiti or an improvised fire in a corner. I follow the trail of life after it has existed and before it disappears completely. We are talking about a multi-spatial journey which is also present in your work in the exhibition room, since you invite the spectator to follow a similar route to the one you take throughout the creation process, where specific items that form part of the collective ideology are recognised.

I start with the photograph, the drawing and the collection of materials, which I later use to construct true or fictitious stories. This produces images, objects and installations. In the final result of the pieces, and the spaces in which they are located, it is important to give the intimate and personal environments some inherent poetry. Therefore, concepts such as touch and warmth are necessary. This is why I often like to work with procedures originating from engraving, using paper and

fabric, and at the same time being particular about the illumination as another aspect of the work. All these objects are familiar to us, such as the photographs we all have at home and which shape the scenarios which the people recognise as theirs, at least, this is my intention. Some of your pieces are light boxes and some are video projections, which cause a certain voyeurism towards the lives of others. In a way, it is an open door to the secrets that were previously concealed within four walls and also a metaphor for the boxes where the memories of peoples’ lives are kept.

In fact, what I am describing is a space which does not exist, an intermediate point between real life and the traces that remain after existing. I am not interested in the specific lives of people, only in discovering the signs of their lives. In short, it is nothing more than the passing of time and the cycles of life. The video projections add a certain realism to my narration, and the light boxes are windows which invite spectators to rediscover themselves.


Agraïments A cal Xacó i tot el que l’envolta. Al Gerard Aluja per ser-hi i per les taules. L’ajuda incondicional de l’Àngels i el Sisco. La complicitat de la Lídia Porcar, la Patrícia Carles, l’Ester Martí i la Judit Vidiella. A tot l’equip del Museu d’Art Modern.

Direcció, coordinació i catàleg de l’exposició

Museu d’Art Modern de la Diputació de Tarragona Santa Anna, 8 - 43003 Tarragona Tel. 977 235 032 / Fax 977 235 137 A/e: mamt@dipta.cat www.altanet.org/MAMT

© de l’edició

Diputació de Tarragona Passeig de Sant Antoni, 100 - 43003 Tarragona Tel. 977 296 634 / Fax 977 296 633 A/e: cultura@dipta.cat www.dipta.cat

Revisió textos Joan-Josep Miracle Traducció a l’anglès Colin Dickinson

Disseny de la col·lecció Pau Gavaldà i maquetació

Impressió Anfigraf, s.a.

DL. T-173-2010



Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.