Portada Amat2_Portada Domingo-2.qxd 22/07/2015 12:02 Página 1
“Malgrat el seu afany de romandre en un segon pla, haurà d’ocupar un lloc d’excepció a la memòria històrica de la Catalunya del segle XX”. La frase es va escriure poc després de la mort de Josep Maria Vilase-
Jaume Ayats
Els Segadors
Jordi Amat
ÚLTIMS TÍTOLS PUBLICATS
ca Marcet. Era l’any 1995. Probablement ningú més que aquest advo-
De cançó eròtica a himne nacional
Barcelona: de la necessitat a la llibertat José Luis Martín Ramos
La rereguarda en guerra Catalunya, 1936-1937 Lluís Solà
La paraula i el món Assaigs sobre poesia
sabien eren comptats. Aquesta biografia, elaborada després d’anys de recerca i a partir de documentació autobiogràfica inèdita, pretén descobrir la trajectòria desconeguda d’un influent home de consell que es va voler mantenir sempre a l’ombra i que va adquirir un sostingut compromís amb la seva societat bombejat per unes profundes conviccions religioses. Nascut a Barcelona l’any 1919 i amb la vida marcada per la guerra civil i la malaltia, Vilaseca fou un funcionari destacat de l’estat
Carles Gerhard i Hortet
Dues guerres i un exili
franquista que, durant la primavera del Concili Vaticà II, va deixar la
Memòries
seva professió per ser coherent amb una densa maduració ideològica.
Jordi Borja
A partir d’aquest moment, fent ús de la fortuna familiar i fruit d’una
Cartes de lluny i de prop
mentalitat progressista, va impulsar un seguit d’activitats encaminades
Incerteses i propostes de reconstrucció democràtica Jordi Castellanos
Literatura i societat
a bastir la futura ciutat democràtica: va posar en marxa la Fundació Jaume Bofill, va donar suport a diaris, revistes i editorials, i va ajudar
La construcció d’una cultura nacional
a institucionalitzar entitats de tota mena. Poques figures del catalanis-
Jaume Guillamet (ed.)
me van ser tan rellevants durant la complexa dècada dels setanta. Còmplice d’Alfonso Carlos Comín o Joaquín Ruiz-Giménez, col.laborador
El desafiament català Un relat internacional de la Transició
de Josep Tarradellas i Jordi Pujol, va actuar com una eminència grisa
Andreu Domingo
en la represa de l’autogovern i va treballar amb la tenacitat d’un home
Catalunya al mirall de la immigració Demografia i identitat nacional
d’estat per posar els fonaments d’una Generalitat de Catalunya sòlida.
Marc Andreu Acebal
Barris, veïns i democràcia El moviment ciutadà i la reconstrucció de Barcelona (1968-1986)
Entra a www.elsllibresdelavenc.cat i accedeix al Dossier de Lectura
BIC BGH ISBN 978-84-88839-88-6
Assaig
Un país a l’ombra
XXI
de la societat civil catalana al llarg de la postguerra, però els qui ho Vida de Josep Maria Vilaseca Marcet (1919-1995)
Les classes socials al tombant del segle
Un país a l’ombra Vida de Josep Maria Vilaseca Marcet
cat, jurista i mecenes havia jugat un paper tan influent en la reconstrucció Marina Subirats
Jordi Amat
(1919-1995)
JORDI AMAT (Barcelona, 1978) és filòleg i escriptor. Format a la Unitat d’Estudis Biogràfics de la Universitat de Barcelona, s’ha especialitzat en la història dels intellectuals a la Catalunya de postguerra i l’anàlisi de la biografia com a gènere literari. Editor de clàssics de la no ficció hispànica (de Gaziel a Ridruejo, de Pla a Serrahima), ha escrit, entre d’altres, la crònica Las voces del diálogo. Poesía y política en el medio siglo (Península, 2007), la biografia Els laberints de la llibertat. Vida de Ramon Trias Fargas (RBA-La Magrana, 2009) i l’assaig El llarg procés. Cultura i política a la Catalunya contemporània (1937-2014) (Tusquets, 2015). Col.labora al diari La Vanguardia, tant a les pàgines d’opinió com al suplement Cultura/s.
tripa amat_maqueta base mida butxaca 22/07/2015 14:17 Pรกgina 2
tripa amat_maqueta base mida butxaca 22/07/2015 14:17 Página 3
UN PAÍS A L’OMBRA
tripa amat_maqueta base mida butxaca 22/07/2015 14:17 Pรกgina 4
tripa amat_maqueta base mida butxaca 22/07/2015 14:17 Página 5
Jordi Amat Amb la col·laboració d’Anna Gorina
UN PAÍS A L’OMBRA Vida de Josep Maria Vilaseca Marcet (1919-1995)
L’AVENÇ Barcelona 2015
tripa amat_maqueta base mida butxaca 22/07/2015 14:17 Página 6
Amb la col·laboració de:
Barcelona, setembre de 2015 © del text, Fundació Jaume Bofill © d’aquesta edició, L’Avenç, S.L., 2015 Passeig de Sant Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona Telèfon: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16 www.lavenc.cat www.elsllibresdelavenc.cat Es reserven tots els drets. Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa per cap mitjà sense permís de l’editor. Disseny i composició: L’Avenç Imatge de la coberta: Retrat de Josep Maria Vilaseca Marcet, d’Antoni Bassó.
BIC: BGH ISBN: 978-84-88839-88-6 Ref. aven069 Dipòsit legal: B. 20.470-2015 Imprès per a Liberdúplex
tripa amat_maqueta base mida butxaca 22/07/2015 14:17 Página 7
TAULA
Pròleg. Excedència . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
11
FE. PRIMERA PART (1919-1948) Abans del desastre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Guerra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El món de la victòria . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Moment cabdal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Nacionalcatolicisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
25 41 55 67 85
COMPROMÍS. SEGONA PART (1949-1969) Família . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Catòlic compromès . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Temps, país . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Izquierda Democràtica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Alternativa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
99 113 127 145 165
PAÍS. TERCERA PART (1970-1988) Home amb corbata . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Alta política . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Hora H . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Transició . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Autonomia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
187 207 227 245 271
Epíleg. Cant espiritual (1989-1995). . . . . . . . . . . . . . . . . .
289
tripa amat_maqueta base mida butxaca 22/07/2015 14:17 Página 8
Nota de l’autor. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Bibliografia. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Índex de noms. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
297 301 303
tripa amat_maqueta base mida butxaca 22/07/2015 14:17 Página 9
Ací rau un dels punts essencials del problema: el catastrofisme enfront del possibilisme. La tesi catastròfica –només esfondrant-ho tot pot sorgir demà la societat perfecta que cerquem– tan cara al gauchisme i, si no expressament, defensada també a la pràctica per grups polítics d’esquerra més seriosos, és políticament il·lusòria i poc convenient. Però a molts esperits els resulta simpàtica, enfront del camí menys clar, però en definitiva més eficaç, d’aprofitar intel·ligentment les possibilitats de cada moment per a fer explotar per dintre les estructures indesitjables. Josep Maria Vilaseca Marcet
La coherència no és un sacrifici moral, sinó el fruit de l’arbre més selecte. Antoni Puigverd
tripa amat_maqueta base mida butxaca 22/07/2015 14:17 Pรกgina 10
tripa amat_maqueta base mida butxaca 22/07/2015 14:17 Página 11
Pròleg Excedència
Un llibre amb dinamita. Si la policia es limitava només a fullejar-lo i decidia encendre la metxa, podia fer explotar sense cap dificultat els cervells més destacats de l’antifranquisme polític espanyol. El llibre es titulava Protagonistas de la España Democrática, el seu autor era el controvertit Sergio Vilar, a principis de 1967 ja estava en una fase de redacció molt avançada i a la fi es va imprimir a París a les darreries de l’any 1968. L’interès principal del volum era la reproducció de desenes d’entrevistes als dirigents dels partits clandestins i a figures de clara significació política. Molts d’ells van quedar glaçats i indignats quan van tenir el llibre a les mans. S’estava posant rostre a desenes de persones que desenvolupaven una activitat d’oposició i que, per dir allò que deien, podien ser conduïts directament davant del Tribunal d’Ordre Públic. De catalans, el periodista Vilar en va entrevistar gairebé una trentena. Intel·lectuals, sindicalistes, catedràtics. Socialistes o comunistes. Independentistes i monàrquics. És un retaule molt complet de l’elit de l’antifranquisme a Catalunya en aquell moment. Un dels protagonistes entrevistats era Josep Maria Vilaseca i Marcet. Situem-nos. A principis de 1967 Vilaseca tenia quaranta-set anys. Era casat i tenia cinc filles. Feia un quart de segle que era advocat de l’estat i, a banda, el seu despatx particular, sota casa, era un dels més prestigiosos de Barcelona en assumptes relacionats amb empreses i fundacions. Era un home de consell. Aquesta vida professional, com havia fet sempre i cada vegada feia més, la complementava amb un compromís encaminat a fonamentar democràticament la seva societat, una societat que dècades de dictadura havien desarticulat des del punta de vista civil. Compromís volia dir acció. Ell i la seva dona
tripa amat_maqueta base mida butxaca 22/07/2015 14:17 Página 12
12
UN PAÍS A L’OMBRA
tenien diners. Molts. I creien de debò en la funció social dels diners. Era un burgès heterodox (copyright Jordi Gràcia), un cristià progressista. Des dels temps ja llunyans d’apostolat lligat a les Congregacions Marianes, aquest alumne prototípic dels jesuïtes lligava la seva fe profunda i el seu cervell ordenat a provar de millorar la seva circumstància. No sembla que ho fes cercant protagonisme ni magnetitzat pel poder. Ho entenia, simplement, com una vocació de servei. Com un deure. Deure amb associacions catòliques (amb Esade, per començar, escola de la qual va redactar els estatuts), amb el moviment escolta, amb el sector editorial (ja fos pagant les editorials d’Alfonso Carlos Comín o les Edicions Catalanes de París). I practicava el deure ciutadà per excel·lència: l’exercici de la política entesa com a servei a la comunitat. Era aquest compromís allò que l’havia dut a vincular-se a un reduït però selecte nucli de la democràcia cristiana d’oposició espanyola. Els impulsors d’aquell partit —s’anomenava Izquierda Democrática Cristiana—, feia anys que els tractava. Els havia conegut a Madrid quan només eren quatre gats. Primer eren reunions d’advocats molt qualificats que es trobaven entorn d’una taula de cafè a cases particulars. Poca cosa més. Es confessaven la seva mútua incomoditat com a catòlics actius en una dictadura que es deia catòlica però que no actuava seguint pautes evangèliques. Eren gent d’ordre, gent de lleis. Es van repartir la feina i es van posar a treballar en la redacció d’una constitució. El seu propòsit era que una desaparició sobtada del dictador no provoqués un buit legal. Aquelles reunions establiren unes complicitats que, durant la segona meitat de la dècada dels cinquanta, acabarien cristal·litzant en la creació d’aquell partit polític. A Barcelona l’home clau d’Izquierda Democrática era, crec, Josep Maria Vilaseca. Hi va integrar alguns dels seus amics advocats, un lobby influent que de mica en mica aniria guanyant llocs de poder a la Junta del Col·legi d’Advocats. Com sempre Vilaseca volia influir, orientar sense que es notés, i preferia no ser a primera fila. Qui lideraria el grup a Barcelona seria una figura de prestigi: el degà del Col·legi, Frederic Roda Ventura. Però Sergio Vilar, a l’hora d’entrevistar la figura més destacada d’Izquierda Democrática, va optar per trucar a la porta de Vilaseca Marcet al passeig de Gràcia. Van conversar al despatx. De tant en tant, Vilaseca contestava al telèfon; sovint hi entrava Teresa Tomàs —la seva secretària— amb algun paper o comunicant alguna notícia. Van parlar de la
tripa amat_maqueta base mida butxaca 22/07/2015 14:17 Página 13
PRÒLEG. EXCEDÈNCIA
13
seva biografia. Li va dir que el seu pare era procurador de tribunals, que per la branca materna era parent de l’abat Marcet, que s’havia format als jesuïtes i que tenia un currículum acadèmic brillant. Premi Extraordinari de Llicenciatura i Premi Extraordinari de Doctorat. També havia guanyat les oposicions a advocat de l’estat —va quedar segon— i no van deixar de parlar d’un dels episodis més dramàtics de la vida de Vilaseca. Pocs dies després de llicenciar-se, va patir un atac de poliomielitis que, malgrat que a base de molt esforç va millorar-ne la mobilitat, li va afectar la cama per sempre més. Els mesos posteriors, els de la preparació de l’oposició, foren d’una fondíssima intensitat introspectiva. Una prova de la qual va sortir reforçada la seva fe. “En el ambiente barcelonés se sabe que si Vilaseca hubiera aceptado, habría podido ostentar altos cargos en la Administración franquista”. No em consta que ni tan sols s’ho arribés a plantejar. “Vilaseca es un demócrata que sabe esperar”, escrivia Vilar tot seguit. I, una vegada situat el personatge, es van posar a parlar de política. La seva adscripció ideològica l’exposava amb claredat, amb nitidesa. “Leyendo el Evangelio encuentro que una posición cristiana no puede ser una posición de derechas”. Era la seva manera d’explicar que la democràcia cristiana amb la qual estava compromès de cap manera s’havia d’associar, com se solia fer, amb posicions conservadores. La clau era evitar un pecat que havia comès la CEDA als anys trenta. Així els ho havia explicat Manuel Giménez Fernández —antic ministre del partit catòlic durant la República, i que aleshores era el líder d’Izquierda Democrática i un referent clau en la formació de Felipe González. S’havia d’evitar que el partit estigués sufragat per gent del poder econòmic que, pagant, n’havien condicionat l’actuació. Aquest era un mal que s’havia d’evitar. També calia eludir la confessionalitat i la dependència de l’església. El partit amb el qual Vilaseca estava compromès, seguint el model de dirigents sud-americans amb els quals havien establert contacte, hauria de connectar amb les classes mitjanes i treballadores. Si era un partit del poder, no pagava la pena. I si no era un partit federalista, tampoc. El petit nucli de catalans que militaven a Izquierda Democrática sempre foren vistos amb reticències pel partit tradicional i nacionalista que era Unió Democràtica. S’havien reunit amb Miquel Coll i Alentorn per acostar posicions, però res de res. Ni les pressions que Vilaseca va rebre de l’abat Escarré de Montser-
tripa amat_maqueta base mida butxaca 22/07/2015 14:17 Página 14
14
UN PAÍS A L’OMBRA
rat van ser profitoses. No era una qüestió de personalismes. Era un problema de fons. El Vilaseca d’aquell moment estava fermament convençut que la solució per a Catalunya i per a Espanya era el federalisme. “Un Gobierno central producto de unas fórmulas federales es un gobierno de todos”. Havia estat un cavall de batalla dins del seu partit i, malgrat les tensions que havia provocat l’assumpte, els catalans se n’havien acabat sortint, com va quedar fixat als estatuts del partit. L’estructura del partit era federal i, en paral·lel, apostaven perquè ho havia de ser també l’esperada Espanya democràtica. Però de totes aquestes assumptes, li va dir Vilaseca a Vilar, amb qui n’havia de parlar era amb el degà Roda Ventura. Ell era el referent d’Izquierda Democrática a Catalunya. També li ho havia dit Giménez Fernández mateix durant l’entrevista que li havia fet a Sevilla. Vilar va demanar hora al seu despatx d’advocats, li va explicar què es proposava i van quedar que farien l’entrevista al cap de pocs dies. Des de feia un cert temps el decantament de Vilaseca envers posicions democràtiques cada vegada era més explícit. A diferència del món en el qual s’havia format i en el qual s’havia desenvolupat la seva primera maduresa civil —d’una ortodòxia estricta, acomodat al franquisme—, ell, alhora que un sector progressista de l’església, havia sabut sintonitzar amb el canvi dels temps i ho havia fet amb coherència. Potser hi va ajudar el posicionament crític que va establir, des d’un primer moment, amb les persones, l’estil i els objectius de l’Opus Dei. Quan Vilaseca accentua el seu compromís —quan fa el pas de començar a militar en un partit d’oposició, moderat, sí, però d’oposició— l’Opus Dei ha adquirit un poder enorme en la governabilitat del país i en la vida econòmica. Ell s’ho miraria sempre amb recança, incomodat en la seva fe perquè comprovava que la projecció social dels catòlics al poder l’anaven monopolitzant uns creients tronats. Ell, seriós i circumspecte, que provenia d’uns cercles impregnats de religiositat, pren distàncies. És un moment capital. Sembla com si a la seva consciència d’home de lleis hagués dut incorporat el xip que col·lectivament es va posar en marxa amb l’encíclica Pacem in Terris i sobretot amb el Concili Vaticà ii el 1963. Aquella havia de ser la ciutat de Déu a la terra. Faria els possibles per construir-la. Però la Barcelona que ell mira des de darrere les ulleres no s’hi assembla pas gaire. Cada vegada hi ha més tensió. Ho veu, ho viu i en pren nota.
tripa amat_maqueta base mida butxaca 22/07/2015 14:17 Página 15
PRÒLEG. EXCEDÈNCIA
15
28 d’octubre de 1965. Els fets es produeixen en una conferència al CICF, entitat catòlica de la qual Vilaseca ha redactat els estatus. Aquell vespre s’hi havia de fer una conferència. Aldarulls. De la butxaca dreta de l’americana, n’extreu una cartera de pell quadrada, de la mida d’una quartilla. A dins hi té uns papers que li serveixen d’agenda. L’obre i pren nota. “La colla de sempre ha armat soroll. Començada la conferència 20 tios han intentat entrar a la sala i fer-se amb el conferenciant; en impedir-ho la gent, hi ha hagut ferits i destrossa de vidre i mobles. La policia ha arribat tard”, anota Vilaseca en aquella agenda que sempre du a sobre i que ens permetrà seguir-lo durant dècades. No registra només fets. També mostra el seu punt de vista. I quan escrivia que la policia havia arribat tard, volia deixar entendre que havia estat còmplice dels fets. Un cas semblant el dia 7 de novembre de 1965. Ara al Casal de Montserrat, al carrer dels Arcs —el casal que havien incendiat feia dos anys, poc després de les declaracions d’Escarré a Le Monde— no es pot celebrar una conferència prevista. Hi ha un assalt per agredir el conferenciant. Sembla que eren un grup de carlistes, irats amb el posicionament que adoptava l’església catalana a favor de la catalanitat i la democràcia. “Depriment espectacle per la indefensió i per la cafreria de què donen mostra”. Al cap de tres mesos, una decepció. “Notícia bomba. Nou arquebisbe coadjutor de Barcelona, Don Marcelo González Martín. Castellà!”. És aleshores que es posa en marxa la campanya “Volem bisbes catalans”. I és que una part creixent de l’església catalana, amb la qual té bona sintonia, cada vegada manifesta més el seu compromís. Els Caputxins de Sarrià, a principis de març de 1966, acullen l’assemblea constitutiva d’un sindicat lliure d’estudiants. Vilaseca en té notícia puntual. “450 estudiants, 30 intel·lectuals i varis periodistes tancats als caputxins de Sarrià per haver constituït el sindicat democràtic sense autorització governativa”. D’aquella tancada se’n va arribar a parlar al consell de ministres. Franco va ser taxatiu: “Que los desalojen”. Però les conseqüències de la Caputxinada no foren tan fàcils d’aturar. Quan va córrer la veu que, un dels estudiants detinguts, se l’estava torturant a la comissaria de la Via Laietana, un grup de capellans van decidir que calia fer alguna cosa. Van redactar dues cartes —una adreçada al bisbe, l’altra al cap de la brigada político-social—, es van reunir per pregar a la catedral i, vestits amb sotana, van manifestar-se en direcció a la comissaria. Vilaseca, que era a Madrid, no va trigar ni un dia
tripa amat_maqueta base mida butxaca 22/07/2015 14:17 Página 16
16
UN PAÍS A L’OMBRA
a saber com havia anat. 11 de maig de 1966. “100 sacerdots intenten portar una carta a la Jefatura de Policia i són maltractats brutalment. Informació desastrosa, alarma social, etc. Ja està bé!”. És en aquesta tessitura que Vilaseca escriu un text significatiu. El 28 de maig envia una carta oberta a Gregorio Peces-Barba, company d’Izquierda Democrática i figura destacada de la redacció de Cuadernos para el Diálogo —revista fundada per Joaquín Ruiz-Giménez, vell amic de Vilaseca, i que era una de les principals plataformes de debat ideològic del moment. Vilaseca volia matisar un article de Peces-Barba. El text de la carta es va reproduir a la revista. Es tractava de clarificar, d’una banda, quina creia que havia de ser l’adscripció de la democràcia cristiana i, a partir d’aquí, perfilar quines eren les relacions que els partits d’aquesta ideologia convenia que establissin amb formacions comunistes, problemàtica plantejada en el marc de les relacions cada vegada més intenses entre catòlics i marxistes (un dels grans debats ideològics de la postguerra europea). Com explicitaria al periodista Sergio Vilar mesos després, Vilaseca, fruit de la seva fe, se situava a l’esquerra. He pensado muchas veces que el cristianismo, como vehículo doctrinal de una proyección social y una inspiración política, debería ser colocado, si nos atenemos a los moldes generalmente admitidos, con su significación hodierna, en la izquierda, y no en la derecha, como muchos beatíficos católicos nuestros, ingenua o menos ingenuamente creen, y que Cristo si predicase hoy en nuestras plazas sería nuevamente tachado de revolucionario y soliviantador de nuestro pueblo. I com a home d’esquerres, en relació al marxisme, deia que s’havia de ser caut a l’hora d’establir-hi relacions, però això no modificava la seva aposta per l’organització de la societat seguint uns paràmetres progressistes. Apostava, situant-se sota l’empara d’Emmanuel Mounier, per “la instauración de unas estructuras socio-económicas socialistas y comunitarias en un movimiento de raíz eminentemente popular”. Més clar, l’aigua. Vilaseca, doncs, que no ha deixat de pertànyer a l’elit administrativa de l’estat, cada vegada expressa amb major rotunditat una ideologia contrària a l’estat pel qual treballa com a tècnic summament qualificat. Aquesta paradoxa s’anirà accentuant en aquells moments i convé ana-
tripa amat_maqueta base mida butxaca 22/07/2015 14:17 Página 17
PRÒLEG. EXCEDÈNCIA
17
litzar-la amb cert deteniment perquè no era freqüent i seria determinant. Aquell “ja està bé” que va escriure a l’agenda quan va saber que els capellans que es manifestaven havien estat bastonejats no va ser només una expressió d’indignació privada. Ell va ser un dels trenta signants d’una carta de protesta adreçada a Manuel Fraga, ministre d’Informació i Turisme. No era la primera vegada que la seva signatura apareixia en un document d’aquelles característiques. Feia tres anys que havia firmat una carta adreçada al vicepresident Muñoz Grandes demanant que s’acabés amb la discriminació del català. Però aquella carta havia estat una demanda molt respectuosa i la seva signatura l’acompanyaven figures molt més representatives que no pas ell (començant per l’abat Escarré). La carta a Fraga del 1966 era molt més compromesa. Al seu costat hi havia noms com Frederic Roda Ventura, Agustí de Semir, Jordi Maragall, Josep Benet, Joan Teixidor o Maurici Serrahima. La majoria eren catòlics indignats amb l’arbitrarietat de la nova llei de premsa. Fraga va reaccionar. Josep Maria Piñol, un dels signants, va explicar a Vilaseca que el ministre havia trucat al primer firmant per dir-li que el text falsejava una realitat i que ho havia passat al fiscal. Vilaseca ho va posar en coneixement del seu cap, Juan Antonio Ollero de la Rosa —director general del Contenciós. Els cinc advocats que van signar l’escrit —Benet, Roda, Semir, Serrahima i Vilaseca— van anar al jutjat a ratificar l’escrit. Al seu dietari, Serrahima va anotar quina havia estat l’actitud adoptada. “Tots vam dir el mateix: que no hi havia ànim d’injuriar, i que ens havíem proposat fer una protesta cívica con el debido respeto”. Vilaseca, és evident, s’ha desconnectat del sistema. De fet, treballa contra el sistema. El 22 d’octubre d’aquell 1966 Franco va llegir a les corts la nova Ley Orgánica del Estado. La seva aprovació se sotmetria a referèndum. La campanya favorable al sí va ser absoluta i s’hi van comprometre figures assenyalades de la societat civil catalana, franquistes amb vernís catalanista com l’alcalde Porcioles —bon amic de Vilaseca— fins a Narcís de Carreras i també figures de la nova burgesia. Vilaseca, en canvi, va treballar a favor del no. “Aquest fi de setmana m’he dedicat intensament a la propaganda contra el referèndum”, anota a l’agenda pocs dies abans de la votació. I la nit del referèndum, escriu el següent: “Referèndum Nacional. Èxit clamorós. Comentaris periodístics (Soli, Ya, Vanguardia) vergonyosos”. Arribats a aquest
tripa amat_maqueta base mida butxaca 22/07/2015 14:17 Página 18
18
UN PAÍS A L’OMBRA
punt, només calia esperar un moment en el qual la consciència li impedís seguir treballant com a advocat de l’estat. Pocs mesos després la corda s’esquinça. El divendres 3 de març de 1967 el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona va organitzar un homenatge al Dr. Jordi Rubió, el més important dels catalans. Així ho creia Salvador Espriu, que aleshores li va dedicar el poema “Indesinenter”. President del semiclandestí Institut d’Estudis Catalans, el savi Rubió havia estat com una roca de dignitat al llarg de tota la dictadura franquista. Feia pocs mesos, als Caputxins de Sarrià, ell havia presidit l’assemblea reunida per fundar aquell Sindicat Democràtic. Per això, i perquè complia 80 anys, els estudiants el van voler homenatjar. L’acte era públic perquè hi havia cartells que l’anunciaven. S’hi van congregar alguns centenars de persones. El comitè de personalitats que patrocinaven l’homenatge feia molta impressió. Es van llegir multitud d’adhesions, vingudes d’arreu del món. Fins i tot hi va assistir un grup de veteranes bibliotecàries, formades sota el mestratge de Rubió abans de la guerra. Entre d’altres prengueren la paraula Joan Coromines, Joan Oliver, Manuel Sacristán, Carlos Barral, Miquel Coll i Alentorn, Antoni Gutiérrez Díaz o Enric Lluch. Abans que acabés l’acte, policies de la brigada político-social havien encerclat l’edifici. A mesura que els assistents a l’homenatge anaven sortint, se’ls demanava el carnet d’identitat. No van trigar gens a produir-se les primeres detencions, les primeres de les figures més significades que hi havien participat. A la Via Laietana, tal com rememora Joan Colomines —un dels detinguts—, el cap de brigada Vicente Juan Creix els va rebre amb crits amenaçadors. “Acabaremos con todos vosotros, comunistas, católicos, separatistas”. Vilaseca en va tenir notícia. “Detencions a dojo amb motiu d’un acte d’homenatge al Dr. Rubió Balaguer a la Universitat: Triadú, Piñol, Sacristán, “Pere Quart”, Joan Coromines (Professor de Chicago), Colomines metge, etc. I amb sistemes espectaculars, propis d’èpoques i persones que no són del nostre temps.” Al llarg de la matinada de divendres a dissabte van seguir les detencions. A la tarda de dissabte van acabar els interrogatoris. Però com a mesura de pressió, es va retenir els detinguts durant les setantadues hores legals. Al migdia de dilluns foren traslladats al Palau de Justícia. Quan hi arribaren ja hi havia una munió de gent concentrada i un
tripa amat_maqueta base mida butxaca 22/07/2015 14:17 Página 19
PRÒLEG. EXCEDÈNCIA
19
grup d’advocats de coneguda militància opositora. Els detinguts s’esperaven als calabossos, on van redactar un document adreçat a l’opinió pública. El jutjat de guàrdia que els tocava era el número 2, però com que el jutge estava malalt, el substituïren pel jutjat número 15 de José Redondo Salinas. L’actitud de Redondo va ser taxativa. Els advocats —Josep Benet, Salvador Casanovas, Francesc Casares, Joan Reventós, Miquel Roca, Josep Solé Barberà...— no podrien veure els seus clients. Punt. Davant d’aquestes dificultats per exercir la defensa, va intercedir Frederic Roda Ventura, el degà del Col·legi d’Advocats. Però el jutge no el va atendre al seu despatx, sinó que es va limitar a intercanviar quatre paraules desconsiderades. Passades unes hores, a petició dels advocats defensors, va tornar al Palau de Justícia. Estava fatigat i nerviós. Va suplicar a les autoritats judicials, altra vegada. No va aconseguir res. Era la una de la matinada del dimarts dia 7 de març. Encara hi havia advocats esperant el resultat de la seva gestió. “Malgrat que no ens escoltin”, els va dir, “no tenim per què desanimar-nos; seguim lluitant pel respecte al dret, única base de la convivència entre els homes”. Va agafar el cotxe per tornar cap a casa. El va aparcar i, al cap d’un moment de sortir-ne, va caure fulminat per una angina de pit. Aquestes són les paraules que el 7 de març Vilaseca va anotar a la seva agenda: Aquesta nit passada ha mort tràgicament l’amic Roda Ventura degut a un atac de cor que se li ha produït després d’una violenta discussió amb el Jutge de Guàrdia, B. Redondo quan va anar a demanar-li que atengués als advocats dels presos d’aquests dies. Ha mort màrtir de l’exercici professional i de degà. Les darreres paraules que se li coneixen són: “Jo no he sigut mai separatista ni penso ser-ho, però francament, em sento com en un país ocupat.” La impressió que m’ha produït és formidable; m’ha desfet. L’endemà, el dimecres 8, funeral. “Enterro de Roda Ventura a la Parròquia de Santa Maria de Gràcia. Fantàstica l’hora dels adéus amb mocadors voleiant. Són alliberats els darrers detinguts. Queda ara Oriol Bohigas”. L’impacte havia estat immens. Passades les emocions, va arribar l’hora de prendre decisions. El 18 de maig, a Madrid, es va reunir amb
tripa amat_maqueta base mida butxaca 22/07/2015 14:17 Página 20
20
UN PAÍS A L’OMBRA
el director general. “Li demano l’excedència per excés de feina particular que no em permet complir amb el meu deure i per incomoditat política en el càrrec.” No era un gest heroic, però era un gest d’alta dignitat en un temps i un país en el qual encara pesava molt la por i la quotidianitat estava feta de claudicacions forçades. Feia només un any que el poeta José María Valverde —un catedràtic decent— havia seguit el mateix camí de coherència personal, demanant l’excedència en solidaritat amb uns catedràtics de Madrid expulsats. Són casos comptats. El 15 de juny Vilaseca enviava la carta formal demanant l’excedència. El 21 de juny el director general responia. “No te oculto que me producirá una íntima contrariedad el curso de tu instancia, porque ello significará perder la colaboración inmediata y diaria de un compañero tan querido y apreciado como tú.” Van haver de passar alguns mesos perquè, efectivament, l’excedència li fos concedida. El 21 de febrer de 1968 encara no havia rebut la comunicació oficial i cada vegada se sentia més fora de lloc: “cada vez tengo más ganas de que me concedáis la excedencia porque puedo cumplir menos y me encuentro más incomodo.” El 28 de febrer, finalment, va rebre la comunicació oficial. Ja se sentia, definitivament, del tot deslligat de l’estat. A les agendes, en va quedar constància. “Quasi en la data en què es compleix l’any de la tràgica mort de l’amic Roda Ventura que va ser la moció o l’impuls definitiu per decidir aquest pas. No em causa alegria, perquè tot acabament és una mica mort, però estic ben ferm en la decisió presa com la més encertada.” “¿Usted aspira al ejercicio de la política en una situación democrática?”, li havia preguntat el periodista Sergio Vilar feia un any. La seva resposta va ser rotunda: “no soy un político que me pase la hora, entre otras cosas porque no tengo ninguna necesidad de hacer política. Yo quiero hacer política porque creo que es un deber”. L’advocat Josep Maria Vilaseca Marcet era un home respectat a la seva ciutat. El despatx li anava bé i la seva dona, còmplice, era filla d’una de les nissagues industrials més importants del país. Malgrat haver-li estat concedida l’excedència, no havia de patir pels diners. Era, per tant, un home lliure i estava disposat a seguir treballant servint les seves conviccions. Desencisat per les desavinences petites que anaven empobrint Izquierda Democrática, Vilaseca va abandonar el partit. Ja no tornaria a militar, però no deixaria la política: es dedicaria a la construcció d’una societat
tripa amat_maqueta base mida butxaca 22/07/2015 14:17 Página 21
PRÒLEG. EXCEDÈNCIA
21
madura. No pretenia forjar-se un protagonisme públic. No li calia. Però des de l’ombra, cada vegada més, esdevindria una peça valuosa. Ho va escriure Josep Maria Vallès pocs dies després de la seva mort. “A conciencia de lo que escribo —pese a su afán de mantenerse en segundo plano—, deberá ocupar una plaza de excepción en la memoria histórica de la Cataluña del siglo xx”. No exagerava. Potser sigui l’hora d’explicar-ho.