LLULL PER LLULL
Una antologia de textos de Ramon Llull
Edició a cura de Joan Santanach
INSTITUCIÓ DE LES LLETRES CATALANES L’AVENÇ Barcelona, 2016
DADES CIP
Llull, Ramon, 1232 o 3-1315 o 6 [Seleccions] Llull per Llull : una antologia de textos de Ramon Llull Títol a la coberta: Llull x Llull ISBN 9788488839992 (Avenç). – ISBN 9788439394402 (ILC) I. Santanach, Joan, 1973- ed. II. Institució de les Lletres Catalanes III. Títol IV. Títol: Llull x Llull 821.134.1-97”12” 1Llull, Ramon
Barcelona, setembre de 2016 © del pròleg, els davantals i l’edició: Joan Santanach © de les imatges: Biblioteca Ambrosiana, Biblioteca de Catalunya, Biblioteca Diocesana de Mallorca, Biblioteca Nazionale Marciana i Museu Nacional d’Art de Catalunya © d’aquesta edició: Institució de les Lletres Catalanes www.lletrescatalanes.cat L’Avenç, S.L., 2016 www.lavenc.cat www.elsllibresdelavenc.cat
Es reserven tots els drets. Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa per cap mitjà sense permís de l’editor. Disseny i composició: Mariona Garcia Imatge de la coberta: facsímil del Breviculum, f. 5r (Biblioteca de Catalunya) Correcció: Maria Toldrà BIC: JFF ISBN L’Avenç: 978-84-88839-99-2 ISBN Institució de les Lletres Catalanes: 978-84-393-9440-2 Ref.: AVEN080
Dipòsit legal: B 16003-2016 Imprès per: Liberdúplex
ÍNDEX
UN MÓN PER A RAMON LLULL ...................................................... 9 LLIBRE DE CONTEMPLACIÓ Davantal ........................................................................................................ 31 1. Com hom se deu alegrar per ço car Déu és en ésser .................... 35 111. Com hom se pren guarda de ço que fan los reis ni els prínceps d’aquest món ............................................................... 39 118. Com hom se pren guarda de ço que fan los joglars .................. 46 354. Com hom, adorant e contemplant son Déu gloriós per moral e al·legoria e anagogia intel·ligència, intel·lectueja lo contrast que és entre el cors e l’ànima ............ 53
LLIBRE DE L’ORDE DE CAVALLERIA Davantal ........................................................................................................ 67 Pròleg ............................................................................................................ 71 1. Del començament de cavalleria .......................................................... 75 LLIBRE DEL GENTIL E DELS TRES SAVIS Davantal ........................................................................................................ 83 Del pròleg ..................................................................................................... 87 Flor I, 3, D’eternitat poder .......................................................................... 95 Epíleg al llibre I .......................................................................................... 96 De la fi d’aquest llibre ............................................................................... 100 D’oració ................................................................................................ 101 Del comiat que els tres savis preseren del gentil ....................... 107 De les paraules que los tres savis deïen dementre se’n tornaven .. 109
ROMANÇ D’EVAST E BLAQUERNA Davantal ........................................................................................................ 115 2. Del naixement de Blaquerna i del seu nodriment ........................ 119 48. De valor .................................................................................................. 122 52. De penitència ....................................................................................... 129 76. De persecució ....................................................................................... 136 99. En qual manera Blaquerna ermità féu lo Llibre d’amic e amat ..... 143 100. Del Llibre d’amic e amat ..................................................................... 145 Del pròleg ............................................................................................ 145 Comencen les Metàfores morals ................................................... 145 115. De la fi del llibre ................................................................................ 155
LLIBRE DE MERAVELLES Davantal ........................................................................................................ 163 Pròleg ............................................................................................................ 167 1. Si és Déu ................................................................................................... 168 29. De la batalla que fon feta denant los dos fills del rei .................. 173 36. De l’alquímia ........................................................................................ 176 Inici del llibre viii, D’home .................................................................... 179 44. Què és home ......................................................................................... 186 79. De veritat e falsedat ............................................................................ 189 107. D’intenció ........................................................................................... 195 De la fi del llibre ................................................................................ 198 122. Del segon Fèlix ................................................................................... 200 ARBRE DE CIÈNCIA Davantal ........................................................................................................ 205 Pròleg ............................................................................................................ 209 Arbre exemplifical ..................................................................................... 211 Pròleg ................................................................................................... 211 I, 2. La disputa de l’aigua i el foc per l’or ................................... 212 I, 7. Les queixes de l’aigua a la pedra i al ferro .......................... 213
I, 10. La disputa entre la rosa i el pebre ...................................... 214 I, 12. El foc i l’aigua es conviden a visitar el Sol i la Lluna .... 215 I, 15. El sastre que maleí les tisores i l’agulla ............................. 215 I, 18. El foc volia fer por a l’aigua ................................................. 216 II, 2. Dels proverbis del tronc vegetal ......................................... 217 II, 3. Dels proverbis del tronc sensual ......................................... 218 III, 3. Enemistats irreconciliables ................................................. 219 III, 5. El lleó envia un missatger a l’home .................................. 220 III, 6. La disputa entre les tres potències .................................. 221 III, 8. Del briant i l’home ................................................................ 223 III, 9. Honrament no volia menjar pa negre .............................. 223 III, 10. L’astronomia no és fiable ................................................... 225 V, 2. La flor que es queixava de l’ametller .................................. 226 V, 9. El cercle, el quadrat i el triangle es disputen una poma d’or ........................................................................... 227 V, 11. L’infern escarneix el paradís i l’infant criat pels llops .. 228 V, 12. Les virtuts i sant Pere ........................................................... 229 V, 13. La subtilitat dels exemples .................................................. 230 VII, 4. La disputa entre el pretèrit i el futur ............................. 231 VII, 9. El Sol, el rei i el seu fill ....................................................... 232 VII, 13. L’avar que no volia prestar diners al rei ....................... 233 VII, 14. El filòsof i el bou ................................................................. 234
CANT DE RAMON Davantal ........................................................................................................ 239 Versió original i versió adaptada ............................................................ 242 GLOSSARI .................................................................................................. 251
Ramon Llull al capdavant del seu exèrcit es prepara per assaltar la torre de la falsedat, en una miniatura del Breviculum, f. 7r. Facsímil de l’Electorium parvum seu Breviculum Biblioteca de Catalunya, Barcelona
UN MÓN PER A RAMON LLULL 1. El món de Llull
Lluny de la imatge estàtica que sovint tenim de l’edat mitjana, els temps de Ramon Llull van ser temps de canvis profunds. Amb les conquestes de Mallorca i de València, la Corona d’Aragó pràcticament va doblar la seva extensió. Llull formava part, doncs, d’un estat ambiciós i en expansió. Les conquestes, producte del dinamisme de sectors socials emergents, també van implicar la incorporació d’un nombrós contingent de població musulmana, sotmesa als nous dirigents cristians. Les notícies que arribaven de la Mediterrània oriental eren, en canvi, de signe contrari: la pressió sobre els territoris croats a Terra Santa es va agreujar, fins que l’any 1291 es van perdre els darrers enclavaments que hi tenien els cristians. Malgrat els conflictes, els contactes i intercanvis entre les diverses cultures i religions de la Mediterrània eren freqüents i productius. En la societat en què Llull va viure convivien, per bé que no sense tensions, jueus, cristians i musulmans. A l’exterior, a més, la Corona d’Aragó disposava de consolats i de colònies catalanes en els principals ports mediterranis. Viatgers i comerciants hi trobaven els suports necessaris per dur a terme les seves activitats. En aquest context, en què la vida urbana havia recuperat posicions respecte dels segles anteriors, els habitants de les ciutats s’interessaven per qüestions doctrinals, culturals o científiques que fins llavors havien estat patrimoni exclusiu del clergat. En el pas del segle xiii al xiv van proliferar les traduccions romàniques de llibres i tractats originalment escrits en llatí, des de vides de
10
LLULL x LLULL
sants i obres religioses fins a textos científics i mèdics. I ben aviat es van començar a redactar llibres sobre matèries sàvies sense la intermediació del llatí, directament en les llengües vernacles, i adaptades als interessos i a les necessitats dels laics. Aquests textos se sumaven a les manifestacions pròpies de la cultura cortesana. A casa nostra la literatura cortesana estava representada sobretot per la poesia trobadoresca, escrita en occità i estretament vinculada al Casal de Barcelona. També hi tenien un espai, malgrat que menor, la narrativa cavalleresca i l’èpica franceses. Tot plegat conformava el bagatge cultural dels laics, especialment dels més benestants. En aquestes circumstàncies, es produeixen les primeres obres extenses en llengua catalana, inicialment sobretot jurídiques. Vers el 1259 es comencen a redactar els Furs de València i el 1272 s’escriu la versió més antiga del Llibre de les Costumes de Tortosa. Aviat se n’amplia la temàtica. Cap al 1282 Bernat Desclot comença l’elaboració de la seva crònica, en bona part centrada en el regnat de Pere el Gran. I no oblidem que el pare del rei Pere, Jaume el Conqueridor, havia dictat les seves memòries personals, el Llibre dels fets, pocs anys abans. És just en aquest període que Ramon Llull compon els seus primers textos, començant pel magne Llibre de contemplació, escrit vers els anys 1272-1274. Ja en aquesta obra inaugural constata tots aquells aspectes de la creació i, singularment, de la humanitat, que considera que han estat subvertits. La llista és llarga. Per això es planteja la necessitat de reordenar el món de dalt a baix. 2. Llull, català de Mallorca
Ramon Llull és un personatge excepcional per múltiples motius. És un laic que va decidir escriure sobre temes científics i, encara més, sobre teologia, en un moment en què el saber era bàsicament en mans dels eclesiàstics. I ho va fer en llatí, però també molt sovint en el seu vernacle, el català. Va escriure sobre una gran diversitat
UN MÓN PER A RAMON LLULL
11
de temes, sempre pensant en el benefici que els seus llibres podien reportar als lectors, ja fossin laics o clergues, illetrats o amb estudis, cristians o d’altres religions. I amb el mateix objectiu, afavorir la salvació de l’ànima dels seus semblants, va viatjar per tota la Mediterrània, i es va entrevistar amb reis, papes i altres governants, als quals volia convèncer de la bondat dels seus projectes. Llull va néixer a Mallorca cap a 1232-1233. És a dir, molt poc després de la conquesta cristiana de l’illa, de 1229. Sense cap mena de dubte, aquest fet va marcar-lo profundament, i explica la seva preocupació per la conversió dels no cristians. Malgrat tot, les tres primeres dècades de la seva existència van desenvolupar-se dins del que era esperable en el seu estament. Com a cortesà de l’infant Jaume de Mallorca, va tenir responsabilitats en l’administració de la cort, es va casar i va tenir fills. Pel que fa a la literatura, ell mateix ens explica que en aquests anys va compondre poesia amorosa, que de ben segur responia als codis trobadorescos. Devia ser, doncs, una poesia profana i sobre amors adúlters. Malgrat que no ens n’ha arribat cap mostra, la seva producció posterior evidencia una clara familiaritat amb els motius i gèneres propis dels trobadors. Arribat als trenta anys, cap al 1263, la seva vida va patir un canvi radical. Llull el qualificava de «conversió a la penitència». Segons el relat que ell mateix en va deixar, se li va aparèixer repetidament Jesucrist crucificat. Les visions es van produir, precisament, en moments en què duia a terme un acte tan profà i pecaminós com escriure una cançó amorosa. Davant d’aquestes aparicions, que va interpretar com una crida divina, però també com un advertiment si no en feia cas, va decidir abandonar el món i consagrar-se a la fe, a servir «Crist de tot cor», segons les pròpies paraules. El fet d’haver nascut en un territori de frontera, conquerit als musulmans de feia pocs anys i dins de les rutes que anaven i tornaven del nord d’Àfrica, degué condicionar una decisió tan dràstica, i sobretot la solució que va donar a aquesta crisi personal. D’aquí la seva preocupació per la salvació dels infidels, que a l’edat mitjana i des de la perspectiva de Llull volia dir treballar a favor de
12
LLULL x LLULL
la seva conversió al cristianisme. Aquesta orientació no significa pas que prescindís dels seus conciutadans cristians. Són molts els llibres que va dedicar en els anys següents a la reforma de la cristiandat. Però a la Mallorca de 1263 Llull va concebre almenys dos projectes clarament orientats vers la conversió dels infidels, amb una atenció específica als musulmans: la creació de centres per a la formació de missioners, i, sobretot, la redacció d’un llibre, que volia que fos «el millor del món contra els errors dels infidels», tal com va narrar anys més tard a la Vida de mestre Ramon. No deixa de ser significatiu que les visions del Crist crucificat es produïssin durant l’acte d’escriure un text profà, i moralment condemnable, i que la seva reacció fos, precisament, dedicar esforços a escriure un llibre beneficiós per a la fe cristiana. Com si l’escriptura s’hagués d’esmenar amb escriptura. Era, igualment, una decisió sorprenent per a un laic com Llull, que no disposava dels coneixements necessaris per dur a terme una tasca d’aquesta naturalesa, molt més pròpia d’un teòleg que hagués passat per les aules universitàries. Tot i que en un primer moment va tenir la intenció de desplaçar-se a París, per tal de formar-se a la facultat de teologia, Ramon de Penyafort, amb qui es va entrevistar a Barcelona, li ho va desaconsellar i li va recomanar que tornés a Mallorca. És possible que encara hi quedessin algunes restes d’una antiga escola dominicana per a la formació de missioners. Ens consta que n’hi havia hagut una cap als anys cinquanta del segle xiii. Llull li va fer cas i va tornar a l’illa, on degué recórrer a les biblioteques dels ordes religiosos que s’hi havien instal·lat després de la conquesta. Així mateix sembla que durant aquests anys es va dedicar profusament a l’oració i a la contemplació. Entre els coneixements que es va esforçar per adquirir a Mallorca hi havia nocions d’àrab, suficients per escriure i disputar en aquesta llengua. Per tal que li fes de mestre, va comprar un esclau musulmà, que igualment li degué proporcionar coneixements sobre la fe de Mahoma. Una formació tan particular com la de Llull, aparentment àmplia però no reglada, va afavorir que la seva producció posterior
UN MÓN PER A RAMON LLULL
13
fos poc assimilable a la d’altres intel·lectuals contemporanis seus. Aquesta originalitat, que en molts aspectes, i més des de la nostra perspectiva, pot ser considerada un valor en si mateix, a Llull li va comportar greus dificultats a l’hora d’aconseguir que la seva obra fos compresa i acceptada. Va ser cap al final dels anys que va dedicar a formar-se —es compta que van ser uns nou—, quan va començar a escriure. D’aquest període inicial, en destaca l’extensíssim Llibre de contemplació, ja esmentat, que primer va redactar en àrab, després en català i posteriorment, més de vint anys després d’haver-lo escrit, va fer traduir al llatí. Encara mancava, malgrat tot, un altre moment fonamental en la seva biografia. La il·luminació de Randa. L’any 1274, estant Llull en oració a la muntanya de Randa, va tenir una intuïció genial, que ell va interpretar com un do diví. Va concebre la seva Art, que és un mitjà per trobar i argumentar la veritat. A partir d’aquest moment, totes les seves activitats van estar orientades a explicar l’Art, a difondre’n el coneixement i a assegurar-ne la perdurabilitat. L’Art havia de permetre raonar les veritats de Déu i de la creació, evitar actituds excessivament materialistes en els cristians i afavorir la conversió dels infidels. Al llarg dels anys, va anar perfeccionant el sistema —en va elaborar diverses versions—, i va escriure desenes d’obres destinades a explicar-lo. Tota la seva extensa producció es vincula, en un grau o altre, amb l’Art. I no sols hem de parlar de llibres, sinó també de la recerca de suports, ja fos a la Universitat de París, on després de molts anys i de molts esforços va aconseguir que reconeguessin que el seu mètode era profitós per a la fe cristiana, ja fos entre els reis europeus de l’època. Va visitar i va dedicar obres a nombrosos papes i a altres governants; al llarg dels anys es va entrevistar en diverses ocasions amb el poderós Felip IV de França; va establir contactes amb Venècia, Gènova o Pisa, i va tenir, com no podia ser altrament, una relació privilegiada amb Jaume II de Mallorca, el seu rei, i així mateix amb altres membres del Casal de Barcelona. Va viatjar per bona part d’Europa. Fins i tot va arribar a la riba oriental de la Mediterrània. Va ser a l’illa de Xipre, a Armènia
Figures de l’Art demostrativa. Ms. Lat. VI, 200 Biblioteca Nazionale Marciana, Venècia
UN MÓN PER A RAMON LLULL
15
Menor i, molt possiblement, a Jerusalem. Va fer tres estades al nord d’Àfrica, dues a Tunis i una a Bugia, a l’actual Algèria, per disputar-hi sobre qüestions de fe amb savis musulmans. Quan va fer l’últim d’aquests viatges, a Tunis, tenia més de vuitanta anys, i hi va escriure diversos tractats polítics i teològics adreçats a les autoritats musulmanes. Va morir entre el desembre de 1315 i els primers mesos de 1316, no sabem si encara a Tunis, en el viatge de tornada a Mallorca o bé una vegada arribat a l’illa. És enterrat a l’església de Sant Francesc de Palma. 3. L’Art de Ramon
L’Art és un sistema de base logicomatemàtica que Llull va concebre amb l’objectiu de trobar i demostrar la veritat. Tot i que la troballa de l’Art està lligada a la il·luminació de Randa, ja en el Llibre de contemplació s’observen intents de trobar una forma d’expressió capaç d’automatitzar la discussió i d’evitar l’ambigüitat del llenguatge humà. L’aspecte més vistós i característic de l’Art són les figures, que permeten visualitzar gràficament possibles combinacions de conceptes. Altres elements nuclears del sistema són els principis, que estableixen relacions entre ells (dels quals els més destacats són les dignitats divines, o atributs de Déu, recollits a la figura A); o bé l’Alfabet, que serveix per representar simbòlicament mitjançant lletres els principis i les figures de l’Art. L’Art és central en la biografia i en la producció de Llull, composta per més de dos-cents seixanta títols. Entre aquests hi ha diverses versions del sistema, que anava modificant per fer-lo més comprensible, com també nombrosos llibres auxiliars o destinats a adaptar l’Art a les disciplines científiques medievals —la medicina, el dret, la filosofia, la teologia, l’astronomia, la lògica, la retòrica. Al costat d’aquesta producció en bona part destinada a lectors sòlidament formats, va escriure obres més assequibles, en les quals aflora l’expressió literària, que li havien de servir per acostar les seves doctrines a un públic menys instruït.
16
LLULL x LLULL
Un dels àmbits amb què s’associa l’Art més habitualment és el de les disputes religioses. L’Art havia de permetre que aquestes discussions es fonamentessin en argumentacions lògiques i racionals, i no en les autoritats, és a dir els textos sagrats, de cada religió. Perquè, com Llull mateix afirma, «disputar per autoritats no ha repòs». Basar el diàleg en les escriptures sagrades de cada fe i en les seves interpretacions, molt sovint divergents, està destinat a la incomprensió mútua i al fracàs. Així s’havia esdevingut en disputes religioses cronològicament ben properes. La de Barcelona de 1263, entre el rabí gironí Mossé ben Nahman i el dominicà convers fra Pau Cristià, no va afavorir cap acostament entre judaisme i cristianisme. Més aviat al contrari. En canvi, confrontar la validesa dels articles de cada religió mitjançant arguments lògics, allò que Ramon Llull anomenava «raons necessàries», podia revelar quins articles reflectien millor la bondat, la grandesa i el poder de Déu. I, doncs, demostrar la seva veritat o falsedat —o, si més no en alguns casos, la seva veritat mancada o incompleta. Ramon Llull va exemplificar l’eficàcia del mètode en el Llibre del gentil e dels tres savis, escrit poc després de la composició de la primera versió de l’Art, l’Ars compendiosa inveniendi veritatem (1274). Hi desenvolupa una disputa fictícia entre els savis del títol: un jueu, un cristià i un musulmà. Les argumentacions que s’esgrimeixen al Gentil es basen en els plantejaments de l’Art, per bé que es tracta, pròpiament, d’una versió reduïda del sistema, però útil per mostrar-ne el funcionament i les possibilitats. Al costat de la confiança en la raó per arribar a acords, per arribar a trobar la veritat, hi destaca el to de respecte i la cordialitat amb què els savis exposen i justifiquen davant del gentil els articles de les fes respectives. No hi ha confrontació, només exposició d’arguments racionals. Els savis ni tan sols arriben a discutir entre ells, ja que, precisament per evitar tota animadversió, han decidit no entrar directament en disputa, sinó limitar-se a provar els articles propis al gentil, de manera que, mentre un dels savis parla, els altres dos no hi intervenen. Res a veure amb l’agressivitat i l’esforç per anorrear els arguments del contrari, habituals en les disputes religioses que tenim documentades.
UN MÓN PER A RAMON LLULL
17
Alhora que serveix per parlar de Déu i de les seves dignitats, l’Art és igualment útil per investigar sobre la realitat, gràcies al fet que en la creació hi ha vestigis divins, producte de la mateixa acció generadora de les dignitats. Des d’aquest punt de vista, els principis de l’Art esdevenen útils per a qualsevol branca del coneixement —d’aquí que Llull redactés aplicacions del sistema a múltiples disciplines—, fins al punt que l’Art pot ser interpretada com un mètode universal de coneixement. Una mena de ciència universal, o de ciència de ciències. Aquests rastres de la divinitat en la creació són igualment bàsics com a punt de partida per al procés de contemplació de Déu, d’acord amb la mística lul·liana. Així, l’Art seria també un mètode d’oració i de contemplació de la divinitat, en què de nou tenen un paper fonamental les dignitats divines de la figura A. 4. Ramon Llull, trobador de llibres Al Cant de Ramon, compost a Mallorca el 1300, Llull es qualifica a si mateix com a «de llibres trobador», gairebé com si hagués d’excusar-se per aquesta activitat i per la seva extensíssima producció. Això no va impedir que, fins a la seva mort, una quinzena d’anys més tard, encara escrivís uns quants llibres més. Es calcula que, en total, en va redactar més de dos-cents seixanta. Entre aquesta quantitat ingent de títols, hi ha tota mena de gèneres, des de tractats doctrinals i científics fins a poesies líriques i autobiogràfiques, passant per sermons, catecismes, proverbis, novel·les i narracions, obres enciclopèdiques o bé diàlegs, especialment útils per contraposar opcions ideològiques o religioses divergents. Llull va escriure en diverses llengües. Ho va fer en català, usantlo en àmbits en què fins llavors la llengua vernacla no havia accedit mai, i per això el va haver de dotar d’unes capacitats expressives fins llavors inèdites. I va compondre textos així mateix en llatí. L’ús d’una llengua o altra depenia en bona part del públic al qual s’adreçava. A grans trets, el vernacle li servia per a aquelles obres
18
LLULL x LLULL
destinades als laics poc coneixedors de la llengua sàvia, mentre que usava el llatí quan es dirigia a auditoris universitaris i internacionals. Cal fer així mateix esment de l’occità, que llavors s’emprava a la Corona d’Aragó com a llengua poètica, i que Llull tendeix a adoptar quan escriu en vers. També ens consta, perquè ell hi fa referència en diverses ocasions, que va redactar obres en àrab, malgrat que no ens n’ha arribat cap. I va ser per adaptar-se a públics diversos i difondre al màxim la seva obra, que Llull va impulsar traduccions de llibres seus a l’occità, el francès i el llatí. S’observa un mateix esforç d’adaptació en la tria de continguts i de gèneres conreats, d’acord amb els coneixements, els hàbits i la formació dels lectors que preveia per a les obres, cosa que fa els seus llibres molt més eficaços a l’hora d’incidir en aquests destinataris. Així, a l’hora d’adreçar-se als laics, va servir-se igualment, després d’algunes vacil·lacions, dels gèneres literaris més llegits per aquests mateixos laics: la poesia trobadoresca i la narrativa cavalleresca. Sempre, és clar, al servei de Déu. Llull, que ja hem vist que havia estat trobador abans de la conversió a la penitència, rebutjava la literatura profana per pecaminosa i per incitar a l’adulteri i a la violència. Convenientment reformulada, en canvi, la literatura podia esdevenir un instrument magnífic per difondre el seu ideari i els seus objectius. Llull, doncs, promou unes obres alternatives, que oferien bons exemples i induïen els lectors a actuar i a viure d’acord amb la primera intenció per a la qual havien estat creats, que no era altra que estimar, servir i honorar Déu. Després d’escriure una obra originalíssima i sense precedents com és el Llibre de contemplació (1272-1274), de difícil accés per a molts lectors, va fer un esforç per acostar els seus llibres als gèneres que sabia que interessaven als laics. Així, va obrir el Llibre de l’orde de cavalleria amb una narració cavalleresca, la primera que conservem en català, i va situar en un context narratiu, amb bellíssimes descripcions, la disputa religiosa del Llibre del gentil, tots dos de vers 1274-1276. El Blaquerna, enllestit a Montpeller cap al 1283, i el Fèlix o Llibre de meravelles, compost a París durant la seva estada
UN MÓN PER A RAMON LLULL
19
de 1288-1289, són dues obres, més la primera que la segona, en força aspectes properes a la novel·la cavalleresca. Ara bé, en compondre’ls Llull adapta el gènere als seus interessos i l’hibrida amb altres tradicions, alhora que farceix els llibres amb les idees i els continguts que volia difondre. Altres vegades va servir-se del vers per presentar-se, gairebé podríem dir que per explicar-se, i per insistir en uns mateixos objectius i anhels, com trobem en els autobiogràfics Desconhort, escrit a Roma el 1295, i l’esmentat Cant de Ramon. Aquests darrers són dos poemes en els quals l’autor se serveix de la seva pròpia imatge, convenientment estilitzada, amb finalitats autojustificatives i propagandístiques. La decisió és encara més remarcable si tenim en compte que, fins als anys noranta, Llull no havia signat cap de les seves obres. En aquest moment no sols comença a reivindicar-se com a autor, sinó que fins i tot crea un alter ego literari, que tindrà un ampli recorregut fins a la culminació que suposen, ara en llatí, la Vida de mestre Ramon, autobiografia que Llull va dictar l’any 1311, i la Disputa del clergue Pere i de Ramon el Fantàstic, en què contraposa el seu personatge, el laic incansablement al servei de la fe, i el clergue Pere, pertinaçment mundà. El personatge literari de Ramon és així mateix present al pròleg de l’Arbre de ciència. Es tracta d’un prefaci narratiu que li serveix per justificar la redacció d’una enciclopèdia com l’Arbre de ciència, destinada a lectors que no es veiessin amb cor d’enfrontar-se a l’Art directament. Després de catorze extenses parts de continguts savis i científics, Llull recupera la literatura a l’Arbre exemplifical. Aquesta part de l’obra és, probablement, la seva peça literària més original. Està composta exclusivament de proverbis i exemples, que tenen la particularitat d’estar protagonitzats per conceptes científics i filosòfics provinents de les altres parts del llibre. L’Arbre exemplifical, amb la seva aposta per una col·lecció de narracions breus i màximes més o menys morals, se situa de ple en una tendència vers la forma literària breu que Llull ja havia assajat en obres anteriors, però que cada vegada prendrà més volada. Després del Blaquerna i del Llibre de meravelles, dels anys vuitanta,
Primer viatge de Ramon Llull a Tunis en una miniatura del Breviculum, f. 9r. FacsĂmil de l’Electorium parvum seu Breviculum Biblioteca de Catalunya, Barcelona
UN MÓN PER A RAMON LLULL
21
no va tornar a escriure cap altra narració extensa i sostinguda, equiparable amb una novel·la. La tendència vers la concisió i la fragmentació textual, ja insinuada al Llibre d’amic e amat o, de forma encara més evident, en l’estructura exemplifical del Fèlix, adquireix a partir d’aquest moment un major protagonisme, amb obres com l’Arbre exemplifical, els reculls de proverbis o les col·leccions de sermons. Tot plegat assenyala que Ramon Llull, que era un escriptor extraordinàriament dotat i d’una capacitat creativa fora del comú, recelava de la literatura. O, si més no, d’una determinada literatura. Per això, quan escrivia obres en què es valia de l’expressió literària, la subordinava a una finalitat doctrinal superior. I és que l’objectiu de Llull no era compondre una producció literària que perdurés, i que li donés fama i reconeixement, sinó que les obres que escrivia, literàries, teològiques o científiques, contribuïssin a la salvació del proïsme. 5. Cristià aràbic
A diferència de la majoria de pensadors i teòlegs medievals europeus, Ramon Llull va créixer en un medi en què el contacte de religions no era una realitat merament teòrica, sinó ben palpable. Aquest fet va condicionar bona part de la seva activitat i justifica la preocupació constant que mostra per la conversió dels infidels. De la mateixa manera que explica la compra de l’esclau sarraí per aprendre’n la llengua, necessària per escriure el llibre contra els errors dels infidels, però també per disputar amb savis musulmans. És en aquesta mateixa línia que hem d’interpretar l’adquisició de nocions sobre l’islam i el judaisme, prou aprofundides per escriure el Llibre del gentil i provar de fer-hi evidents, mitjançant argumentacions artístiques, els errors d’aquestes religions. Ell n’era conscient, d’aquesta especificitat seva, que el singularitzava enmig dels intel·lectuals europeus del seu temps, i per això no dubta de qualificar-se a si mateix de «christianus arabicus».
22
LLULL x LLULL
Les tres ocasions en què Llull va viatjar al nord d’Àfrica, ho va fer per convertir els seus habitants al cristianisme. El mètode lul·lià passava per disputar amb musulmans formats en filosofia i en teologia, i per tant capaços d’entendre les argumentacions de l’Art, i mostrar-los amb raons necessàries les veritats del cristianisme. L’èmfasi de les seves demostracions requeia en els dogmes de la Trinitat i l’encarnació, específics de la religió que venera Jesucrist. Una vegada convertits els savis, aquests, al seu torn, haurien de convèncer el poble d’assumir la mateixa fe que ells. L’any 1293 Llull va anar per primera vegada al Magrib. Va partir de Gènova, després de superar una greu crisi psicològica, aterrit per la perspectiva d’encarar-se amb els sarraïns. A Tunis es va adreçar a la multitud oferint-se a abraçar el mahometisme si eren capaços de demostrar-n’hi la veritat. Aquesta era una actitud absolutament innovadora, encara que no fos, potser, del tot sincera, ja que Llull anava armat amb l’Art i no devia creure que poguessin tombar-li cap dels arguments que havia preparat. Fos com fos, el canvi respecte de mètodes de disputació anteriors, en què es pretenia humiliar el rival i anihilar-lo intel·lectualment, és realment notable. Llull, d’entrada, se situava al mateix nivell que els seus interlocutors i s’oferia a convertir-se a la seva fe si el convencien, mitjançant arguments racionals, de la seva veritat. Més d’un degué intentar-ho, perquè les autoritats del regne van acabar decretant l’expulsió de Ramon. Segons explica ell mateix, això va impedir que un grup de musulmans que ja tenia convençuts s’arribés a batejar. Abans de tornar al nord d’Àfrica, va viatjar per diversos indrets d’Europa. Va anar altra vegada a Roma, on va escriure l’Arbre de ciència (1295-1296), i a París, va fer estades a Barcelona i Palma i a altres llocs, sense deixar d’escriure i cercant infatigablement el suport dels governants. I va dur a terme, amb finalitats missioneres, per bé que aquesta vegada tenint com a destinataris els mongols, un viatge a la Mediterrània oriental. El 1301 van arribar notícies que el khan mongol Ghazan havia conquerit bona part de Síria als mamelucs. Amb l’objectiu de treure partit d’aquesta rivalitat i
UN MÓN PER A RAMON LLULL
23
convertir els mongols al cristianisme, cosa que hauria situat els musulmans en una delicada posició d’inferioritat, entre dos poders enemics, Llull se n’hi va anar. La victòria dels mongols, però, va ser pírrica, ja que el khan va haver de retirar-se i els mamelucs van tornar a ocupar els territoris dels quals poc abans havien estat foragitats. Llull, malgrat tot, va aprofitar el viatge. A Xipre va entrevistar-se amb Enric de Lusignan, i va tenir temps de ser víctima d’un enverinament, per sort no mortal, i de recuperar-se’n gràcies a l’hospitalitat de Jacques de Molay, gran mestre del Temple. Més tard va desembarcar a la costa del golf d’Iskenderun, segons l’actual nom turc, a l’Armènia Menor, i tot sembla indicar que va arribar fins a Jerusalem. Catorze anys després de la primera estada a Tunis, el 1307, va desplaçar-se a Bugia, població de l’actual Algèria. La reacció dels habitants de la ciutat va ser molt més agressiva que a la seva primera estada africana, possiblement perquè també l’actitud de Llull degué ser menys diplomàtica. Les autoritats, aquesta vegada, van haver d’arrencar-lo de les mans de l’enfurida multitud, que va estar a punt de linxar-lo. Va passar-se mig any empresonat, resistint temptadores ofertes de convertir-se a l’islam, abans de ser expulsat. Durant aquest període, va mantenir disputes amb savis musulmans, de les quals va sorgir la Disputa del cristià Ramon i d’Homer el sarraí, diàleg en llatí construït una vegada més damunt d’arguments basats en l’Art. La darrera estada lul·liana al nord d’Àfrica va ser, com el 1293, a Tunis. Les circumstàncies polítiques del país havien canviat i el seu rei, que necessitava el suport català, havia insinuat la possibilitat de convertir-se al cristianisme. Davant d’aquesta perspectiva, Llull, amb més de vuitanta anys, se n’hi va anar i va dedicar al monarca una llarga llista d’opuscles, alguns dels quals escrits en àrab, en què de mica en mica introduïa temes controvertits des del punt de vista religiós. Comença sobre el bon govern, passa a l’existència de Déu, i arriba a la Trinitat i l’encarnació. El darrer títol que va escriure, i que tanca el seu catàleg, el De Deo et mundo, és datat a Tunis el desembre de 1315.
24
LLULL x LLULL
6. Les posteritats
L’esforç de Llull per difondre i assegurar la perdurabilitat de la seva obra va assentar les bases de la seva posteritat. En vida, va dedicar i va fer arribar múltiples llibres a reis i papes, va encarregar-ne còpies i, fins i tot, per garantir que els seus textos no desapareixerien amb ell, va concebre tres dipòsits d’obres a Palma, París i Gènova, ciutats en les quals disposava de suports. Després de la seva mort no van trigar a sorgir grups de seguidors, moltes vegades connectats. En trobem als territoris de la Corona d’Aragó i a França, que sovint va exercir com a punt d’irradiació, i de seguida a Itàlia, amb cercles lul·listes destacats a Pàdua i Venècia. Així mateix n’hi va haver a Castella, que van gaudir de la protecció de diversos monarques ben bé fins al segle xviii i l’accés dels Borbons al tron. El lul·lisme va tenir igualment una presència important a Alemanya, on es van compondre nombrosos comentaris de l’obra de Llull i es van impulsar edicions de llibres seus; entre aquestes, la més destacada es va dur a terme a la ciutat de Magúncia entrat el segle xviii; dels deu volums, de grans dimensions, que havien de contenir tota l’obra de Llull en llatí, en van aparèixer vuit. També van sorgir grups de lul·listes en països eslaus, com Txèquia, Polònia o Rússia. La difusió dels llibres de Llull va haver de lluitar amb les acusacions d’heretgia formulades a final del segle xiv per l’inquisidor Nicolau Eimeric. Malgrat que el lul·lisme va aconseguir rebatreles, els atacs inquisitorials van estendre una ombra de sospita sobre tota la producció del mallorquí. Aquest fet explica que molts pensadors europeus destacats, que van llegir i es van interessar per aspectes del llegat lul·lià, tendissin a citar-lo poc. A causa d’aquest silenci, el pes de la seva influència, molt més sostinguda i activa del que habitualment es tendeix a pensar, ha estat de vegades negligit. Els recels doctrinals tampoc no van contribuir gens a afavorir la causa de la seva canonització. La devoció per Llull, sorgida ben poc després de la seva mort, va plantejar dos processos de cano-
UN MÓN PER A RAMON LLULL
25
nització a Roma, als anys 1605-1613 i 1747-1749, que, malgrat els esforços esmerçats, no van arribar a bon port. Respecte a la recepció de Llull, hi ha un altre aspecte que cal tenir en compte, i és el de l’existència de múltiples obres apòcrifes, que van circular amb el seu nom. Es tracta de diversos centenars de títols, que doblen el nombre dels autèntics. N’hi ha molts que versen sobre qüestions que ell va tractar, però també n’hi ha una bona colla de dedicats a àmbits del tot aliens a les activitats i interessos del Llull històric, com la càbala o, sobretot, l’alquímia. Aquesta atribució il·legítima, malgrat tot, els fa indeslligables de la lectura que van fer de Ramon Llull nombrosos intel·lectuals de l’època moderna. En aquests casos, doncs, molt sovint, el Llull autèntic és indestriable de l’espuri. La influència que Llull va tenir des del punt de vista del pensament és molt superior a la que va exercir des de la perspectiva literària. Fins a les primeres dècades del xvi hi ha alguns exemples, mal que escadussers, de creacions literàries inspirades en la seva producció. És prou conegut que Joanot Martorell va emprar el pròleg del Llibre de l’orde de cavalleria al Tirant lo Blanc. El 1515 es va publicar, a Barcelona, l’anònim Espill de la vida religiosa, text devot i espiritual que prenia com a model la narrativa al·legòrica lul·liana, i que va gaudir d’una amplíssima circulació en diverses llengües. Entre la descendència literària de Llull hi podríem afegir, amb prevencions, i no sense sorpresa, el Diàleg contra els lul·listes (1389) de Nicolau Eimeric, en què l’inquisidor, amarat de la literatura que combatia, va emprar un gènere tan lul·lià com el diàleg per rebatre i ridiculitzar els seguidors del beat. Potser no tantes prevencions, però també algunes, caldria prendre respecte dels versicles apòcrifs, fins a una cinquantena, que es van incorporar a l’edició llatina del Llibre d’amic e amat publicada a París el 1505, i que més endavant, ara ja en versió catalana, Joan Bonllavi va contribuir a difondre a través de la seva edició del Blaquerna de 1521. Després ja cal anar fins a la Renaixença per trobar les primeres reivindicacions explícitament literàries de la producció lul·liana, per bé que moltes vegades l’interès dels creadors ha
26
LLULL x LLULL
recaigut més en la seva biografia excepcional que en la seva producció literària. Amb algunes excepcions, entre les quals la més significativa és la del Llibre d’amic e amat, font d’inspiració per a autors com Jacint Verdaguer o Joan Vinyoli. 7. Sobre la present antologia
És gairebé un tòpic del gènere haver de justificar la parcialitat de les antologies. Si qualsevol selecció és per definició incompleta, les dimensions de la producció de Llull agreugen la situació. La selecció que proposem fa èmfasi en el vessant literari, sense renunciar, però, a les qüestions doctrinals o intel·lectuals, molt sovint indestriables de l’expressió literària. Als davantals que precedeixen els passatges triats de cada obra, complementaris de la introducció, s’ofereixen algunes claus per interpretar i contextualitzar els textos. Per ampliar la informació, es pot consultar el capítol dedicat a Ramon Llull, a càrrec de Lola Badia, Albert Soler i qui signa aquestes ratlles, dins la Història de la literatura catalana, I, Dels orígens al segle xiv (Barcelona, Enciclopèdia Catalana - Editorial Barcino - Ajuntament de Barcelona, 2013), amb dades i bibliografia actualitzades. Com a introducció a Llull també és molt recomanable la Vida de mestre Ramon, a cura d’Anthony Bonner (Barcelona, Barcino, 2013). Els textos recollits en aquest volum s’han regularitzat ortogràficament d’acord amb els criteris del Taller d’Anotació de les Obres de Ramon Llull (TAORL). Els textos provenen de les edicions que s’assenyalen a continuació. Els passatges del Llibre de contemplació s’han pres de l’edició publicada en set volums per Mateu Obrador, Miquel Ferrà i Salvador Galmés dins la sèrie Obres de Ramon Lull (ORL) (Palma, Comissió Editora Lul·liana, 1906-1914), llevat del capítol 1, procedent de l’edició crítica en curs de publicació a cura d’Antoni I. Alomar (dir.), Montserrat Lluch, Aina Sitjes i Albert Soler, de la Nova Edició de les Obres de Ramon Llull (NEORL) (Palma,
UN MÓN PER A RAMON LLULL
27
Patronat Ramon Llull, 2015). També s’hi han tingut en compte lectures de l’antologia de Josep E. Rubio (Barcelona, Barcino, 2009). Els textos seleccionats del Llibre de l’orde de cavalleria provenen de l’edició crítica d’Albert Soler, dins la col·lecció Els Nostres Clàssics (ENC) (Barcelona, Barcino, 1988). Les edicions crítiques emprades del Llibre del gentil e dels tres savis, el Romanç d’Evast e Blaquerna i el Llibre de meravelles són les de la NEORL; la primera, a cura d’Anthony Bonner (2015; 3a ed. revisada), la segona a cura d’Albert Soler i Joan Santanach (2009), i la tercera, en dos volums, a cura de Lola Badia (dir.), Xavier Bonillo, Anna Fernàndez Clot, Eugènia Gisbert i Montserrat Lluch (2011 i 2014). Cal assenyalar, respecte al Blaquerna, que el text del capítol 2 és fruit d’una reconstrucció moderna, tal com es justifica a l’edició crítica esmentada, perquè els capítols inicials de l’obra no s’han conservat en cap dels manuscrits catalans medievals que ens n’han arribat. L’Arbre de ciència va ser editat per Salvador Galmés (ORL; 1917, 1923 i 1926), i el Cant de Ramon, per Josep Romeu, al volum Poesies de Ramon Llull (Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1986; l’adaptació moderna és meva). L’elaboració d’aquesta antologia no hauria estat possible sense la intervenció d’unes quantes persones, a les quals vull agrair l’esforç i la confiança. En primer lloc, a Maria Toldrà, atenta i pacient revisora dels textos. També he d’esmentar l’equip de la Institució de les Lletres Catalanes, i sobretot Míriam Romeu i Laura Borràs, la seva directora. A la Mariona Garcia devem el disseny i la composició del llibre. I, és clar, a L’Avenç que s’hagi animat a publicar-la.