tripa nemi_mida petita literatures 14/04/2016 8:43 Página 89
xix
El director de teatre Korx, de Moscou, havia encarregat a Txèkhov una obra que esperava que fos còmica. (Entre el gran públic el nom de Txèkhov significava, abans que res més, un autor de relats divertits; encara no estava acostumat a aquell to tendre i seriós que va esdevenir el propi a partir dels anys 1888-1889). Però Txèkhov va escriure Ivanov, és a dir, tota una altra cosa. «Els dramaturgs contemporanis —deia— farceixen les obres únicament d’àngels, monstres i bufons. He volgut, per tant, ser original. No he creat cap bandit ni cap àngel… No he acusat ningú, no he absolt ningú…» La fal·lera moralitzadora i didàctica, a Rússia, no havia perdonat el teatre. La gent volia aplaudir personatges bons, abnegats, enèrgics, honestos. El burgès rus trobava una satisfacció extrema a escoltar els nobles discursos sobre la llibertat, la dignitat humana, la felicitat del poble. Aleshores quedava en pau amb la seva consciència; podia continuar vivint com volia, enmig de la ganduleria, la indiferència egoista i els beneficis mesquins. També s’imaginava que es revoltava contra les autoritats, ofenia el govern, i en treia molts innocents plaers. Al públic de teatre mai no li ha agradat la veritat, i era la veritat allò que el jove Txèkhov es proposava mostrar-li. Ivanov ha fet un mal casament: s’ha emmaridat amb una dona que no és ni de la seva raça ni del seu món. Ha volgut ser 89
tripa nemi_mida petita literatures 14/04/2016 8:43 Página 90
un heroi i lluitar sol contra cent. S’ha esforçat a ser més generós, més honest, menys egoista que no li permetia la seva naturalesa d’home feble, amb una ànima mediocre. Han passat cinc anys. Ja no estima la seva dona; és tísica, morirà. En saber-ho, no sent «ni amor, ni pietat, sinó una mena de buit, de fatiga.» L’abandona, l’enganya, la insulta. És el responsable de la mort de la infeliç Sarah. És detestat, menyspreat, i, tanmateix, no és pas un mal home: és sincer. Provoca la infelicitat d’altri i la seva, però… «si és culpable, no sap per què», «les persones com Ivanov no poden resoldre els problemes, però sucumbeixen sota el seu pes…» Després de la publicació de les cartes d’Aleksandr Txèkhov al seu germà Anton, no es pot evitar pensar que el personatge d’Ivanov s’assembla un xic a aquest Aleksandr, la trajectòria estranya i turmentada del qual és relatada en la seva correspondència. Aleksandr havia estat un noi brillant, intel·ligent. Sense cap mena de dubte, en la seva extrema joventut gaudia d’un gran prestigi als ulls d’Anton. Tenia cor i esperit. Què havia esdevingut? Havia començat la seva vida amb una relació absurda. Era impossible pensar en una llar més desordenada i més trista que la seva. Aleksandr no tenia ni un cèntim; es va trobar carregat de família; havia d’alimentar els seus propis fills i el fill de la seva muller, d’un primer llit. Es va casar dues vegades. Totes dues, ni l’amor ni la raó no tenien res a veure amb aquestes unions, sinó un curiós sentiment on es barrejaven la generositat, la il·lusió i la feblesa de caràcter. Totes dues vegades, va ser un marit odiós, borratxo, colgat de deutes. Les malaurades criatures «salvades» per ell, no les podia sofrir. I, això no obstant, Aleksandr era de plànyer. Anton el judicava severament i el planyia malgrat tot. En el cèlebre monòleg d’Ivanov («no us caseu ni amb jueves, ni amb boges, ni amb sàvies… no us poseu en guerres, sols, contra milers, no us baralleu amb molins de vent, no us claveu cops de cap contra les parets»), s’hi troba un eco dels consells d’Anton al seu germà, 90
tripa nemi_mida petita literatures 14/04/2016 8:43 Página 91
consells de moderació, de prudència, de control de si mateix, d’harmonia. Però el que atorga el significat últim d’Ivanov és que aquest heroi porta en ell molts dels trets de la seva raça i del seu temps. Els seus defectes, la seva dissort, eren russos. «La combativitat russa té una qualitat específica: es transforma molt ràpidament en fatiga. L’home, ple d’ardor, tot just acabat de sortir dels bancs de l’escola, vol aguantar una càrrega per damunt de les seves forces… Però amb prou feines arriba als trenta, trenta-cinc anys, comença a ressentir-se de la fatiga i de l’avorriment…» (Carta a Suvorin, 30 de desembre de 1888). Efectivament, pensava en Aleksandr; també pensava en Nikolai, que tenia un talent veritable i l’havia destruït amb una existència absurda (Nikolai vivia amb una prostituta, també bevia i va morir de tuberculosi). A l’escenari, Ivanov es mata. A la vida, Nikolai mor als trenta-un anys. Aleksandr sobreviu; esdevé un petit empleat de Suvorin, posa seny, però mai no arriba a conèixer la felicitat. La seva deixadesa moral, l’extraordinària mesquinesa dels seus interessos, els fracassos de tot tipus, la seva agror, el seu descontentament, són més tràgics, potser, que una mort prematura. I molts d’aquells que escoltaven Ivanov es devien reconèixer en ell (no oblidem que, posant al seu heroi el nom més corrent a Rússia, com Durand a França, Txèkhov pretenia cridar l’atenció sobre el seu caràcter universal.) Naturalment, el públic va reaccionar amb vigor. Va ser més —o menys— que un fracàs; va ser un escàndol. La família de Txèkhov, a platea, esperava tot tremolant. El mateix autor, entre bambolines, dissimulava al fons d’una petita llotja que semblava una cel·la. Els actors actuaven malament: només havien assajat l’obra quatre vegades. La germana d’Anton es va desmaiar a la meitat. «Jo estava tranquil», va dir Txèkhov. Aquesta fredor devia semblar la d’un home que, atrapat en una catàstrofe ferroviària sense resultar ferit, continua mirant 91
tripa nemi_mida petita literatures 14/04/2016 8:43 Página 92
el que passa al seu voltant i movent-se mecànicament. Els actors, emocionats, darrere el teló, es persignaven, i els seus llavis maquillats murmuraven encoratjaments inútils i els darrers —i estèrils consells. Els tres primers actes van ser ben rebuts. Però després! El mateix apuntador, amb trenta-dos anys d’experiència teatral, no havia vist res semblant. «Cridaven, udolaven, aplaudien, xiulaven. Al bufet, va anar de poc que no arriben a les mans; a les darreres galeries, els estudiants volien tirar algú daltabaix, i la policia en va treure dos a fora.» (Carta a Aleksandr, Moscou, 24 de novembre de 1887). Aquesta darrera circumstància va consolar una mica l’autor, però si encara mantenia alguna il·lusió sobre l’èxit de la seva obra, la lectura dels diaris de l’endemà el va desenganyar del tot: «Mai no hauríem esperat de M. Txèkhov res de bo, però mai no hauríem pensat que un home jove, amb educació universitària (sic), hagués tingut l’audàcia de presentar al públic una cosa tan insolentment cínica.» «Que n’era, d’immoral, aquella peça! Que n’era, de tou, indiferent, el públic que podia resoldre’s a escoltar tranquil·lament aquells romanços!» La crítica sempre s’havia mostrat dura amb Txèkhov. Des de l’inici de la seva carrera, li havien profetitzat que un dia morirà borratxo, sota un porxo, la qual cosa el va afligir. El que deien d’Ivanov li era desagradable, però l’afectava menys que els atacs anteriors; després de tot, la seva feina era escriure contes; no tenia res a fer amb el teatre. Així, van seguir altres relats, tots ben rebuts: Els focs, L’aniversari, La crisi, etc. El 1888 li van atorgar un premi literari (la meitat del premi Puixkin). Començava a ocupar un lloc important en la vida literària del seu temps. Les seves narracions tenien un to més seriós que les de joventut. Tots els seus amics l’en felicitaven. Finalment, finalment havia entès fins a quin punt és important el paper de l’escriptor, quina és la seva missió, com, en un país com Rússia, amb un destí tràgic, tot 92
tripa nemi_mida petita literatures 14/04/2016 8:43 Página 93
allò que es crea té grans conseqüències. Estava influenciat per Tolstoi? Millor. Ja gairebé no es permetia el riure en les seves obres? Això estava bé! Des del punt de vista de l’èxit literari, era molt millor plorar que riure. Però hi havia una extraordinària llibertat interior en Txèkhov, quelcom de subtil, d’evasiu, de contradictori i de viu que mai ningú no va aconseguir de sotmetre. Ell mateix n’era conscient. «Sempre em sembla que enganyo la gent, deia, amb la meva cara o bé massa alegre o bé massa greu.» El servicial Txèkhov, que s’esforçava pels seus amics i, in petto, els enviava al diable, el Txèkhov de caràcter franc i obert que va aconseguir de mantenir en secret i destruir una novel·la llargament desitjada, composta amb amor, sense que mai ningú n’hagués llegit ni una línia, el tímid, el modest Txèkhov, a qui tot Rússia suplicava que fos seriós, escoltava les opinions de la gent, callava i escrivia un vodevil: L’ós. («Si sabien que escric un vodevil, quin anatema!») I mentre Ivanov, el drama, s’enfonsava amb gran estrèpit, el vodevil triomfava en l’escenari d’aquell mateix teatre Korx. Materialment, el seu èxit fou tal que Txèkhov per primera vegada a la vida, va passar alguns mesos, gairebé un any, de respir, sense haver-se de preocupar pels diners.
93
tripa nemi_mida petita literatures 14/04/2016 8:43 Página 94
xx
Una mica més endavant, li van demanar Ivanov per muntar-lo a Petersburg i, a causa d’un inexplicable viratge del públic, l’obra, que havia estat rebentada l’any anterior, va ser acollida amb un favor extrem. 17 de febrer de 1889: «El meu Ivanov continua tenint un èxit colossal, fenomenal. A Petersburg, ara hi ha dos herois del dia: la Friné de Siemiradzki, nua, i jo, vestit.» L’èxit teatral era una cosa embriagadora. A Txèkhov li començava a agradar l’atmosfera dels bastidors. La nit de Pasqua, la va passar tota amb les actrius borratxes. Ell també va beure. Uns dies més tard (5 de març de 1889) anota que ha estat amb les gitanes i, segons sembla, per primera vegada a la vida, la qual cosa és força sorprenent. «Canten bé, aquestes bèsties salvatges… El seu cant s’assembla a l’estrèpit d’un tren estimbat des de dalt d’un turó, enmig d’una forta tempesta…» A començament de l’estiu, tota la família, com abans, va marxar al camp. Txèkhov rarament se separava dels seus. Hi estava acostumat com a un bony al front, deia, o a un equipatge. Però l’equipatge era car. S’havia d’escriure molt per alimentar tanta gent. Això no obstant, Suvorin deia a Aleksandr: «Per què escriu tant el vostre germà? És molt perjudicial.» I el vell Grigoróvitx, amb llargs cabells blancs, bigoti i barba d’argent, amb el seu posat innocent i alegre, pur i educat de 94
tripa nemi_mida petita literatures 14/04/2016 8:43 Página 95
nen vell (els intel·lectuals d’una certa edat s’emparaven de bon grat d’aquesta expressió de candor), aixecava els braços al cel: «Prohibiu-li que escrigui tant! És per guanyar diners? Abans, nosaltres no escrivíem pas per diners!» Simpàtic Grigoróvitx! Txèkhov l’estimava molt, però el venerava menys que abans. Somreia, deixava dir. «El papa i la mama bé han de menjar.» Arrossegava amb resignació la família darrere seu. Tres estius seguits, els Txèkhov havien viscut a Babkino. Ara havia llogat una caseta a Ucraïna —cent rubles per tota la temporada. Era un pavelló construït al fons d’un parc abandonat, a la vora d’un riu ample i profund. Els dies de festa, els pagesos ucraïnesos baixaven el riu amb barques i tocaven el violí. Els propietaris vivien en la gran mansió. La mare, una dona vella i amable i cultivada, llegia Schopenhauer i admirava Txèkhov. La seva filla gran era cega; tenia un tumor al cervell i sabia que la mort era propera i certa. «Jo sóc metge —deia Txèkhov—, i acostumat a gent que morirà aviat; sempre se’m fa estrany quan, al meu davant parlen, somriuen o ploren uns éssers la mort dels quals és tan a prop; però aquí, quan veig a la terrassa la cega que riu, fa bromes o escolta la lectura del meu llibre, el que em comença a semblar estrany no és pas que aquesta dona estigui a punt de morir, sinó que nosaltres no notem la nostra pròpia mort i que escrivim llibres com si no haguéssim de morir mai». La filla segona era tímida, dolça i tranquil·la. Totes dues havien fet estudis de medicina. La tercera, encara jove, era forta, colrada i riallera; havia organitzat una escola a les seves terres i ensenyava als petits pagesos ucraïnesos les faules de Krylov. Encara hi havia dos nois més, l’un dels quals era un pianista de talent. La noblesa terratinent, a Rússia, en el segle xix, sovint formava tipus l’esperit i els costums dels quals eren extraordinàriament purs i elevats: instruïts, desinteressats, només se sentien a gust en un clima auster i límpid; així, el muntanyenc només res95
tripa nemi_mida petita literatures 14/04/2016 8:43 Página 96
pira bé a les grans altures. La música, les lectures, les converses substancials i profundes sobre amors i ideals, això era la seva vida. Eren hospitalaris, amables, senzills, plens de bona voluntat. Al seu voltant es desfermaven la misèria, el vici i la corrupció; ells ho deploraven, en sofrien, ho toleraven; no tenien força per canviar un petit tros del món exterior. Es planyien i esperaven, enmig d’una dolça mandra, d’una elegant resignació i de petites obres irrisòries —fundaven una escola o un hospital, netejaven la ronya a uns quants marrecs—, uns temps millors. Vindrien uns altres temps… Plens d’admirables intencions, vivint amb una gran dignitat en els seus reialmes empobrits, hi havia en ells una puresa, una malenconia i una feblesa que agradaven a Txèkhov. Per damunt de tot, li agradava el decorat de les seves existències: aquells grans jardins salvatges, aquelles avingudes de til·lers, aquells estanys, aquelles belles cases senyorials de línies tan simples i tan nobles, les cambres blanques, gairebé nues, els sons del violí i del piano que se sentien, al capvespre, escapar-se de les finestres obertes, les llargues converses damunt l’escalinata al crepuscle. Tot això era nou per al ciutadà Txèkhov, emocionant per al plebeu que ell continuava essent. Tan bé com Turguenev, va saber descriure els nobles terratinents, i, en nombroses pàgines de la seva obra, ressona un to gairebé profètic; allò que ens pinta és una societat en declivi, uns condemnats. Però allò que més el delectava era la natura. 10 de maig de 1888, Sumi, govern de Khàrkiv, propietat dels Lintvarev: «En algun lloc, enmig de les herbes del riu, cria un misteriós ocell que és difícil de veure i que aquí anomenen “bugai”. Crida com una vaca tancada a l’estable, com la trompeta que desperta els morts… Els mosquits són rojos, molt dolents; dels aiguamolls i dels estanys bufa la febre…» Però: «Quina música més meravellosa se sentia dins el silenci del capvespre, quina profunda olor de palla fresca… La propietat 96
tripa nemi_mida petita literatures 14/04/2016 8:43 Página 97
dels Smaguin (eren uns parents de lluny dels Lintvarev) és antiga, abandonada i morta com una teranyina de l’any passat. La casa s’ensorra; les portes no tanquen; pels intersticis dels taulons surten els brots tendres dels cirerers i de les pruneres. A l’habitació on he dormit, entre la finestra i el porticó, un rossinyol hi havia fet el niu…» Hi havia moltes amistats femenines dins la vida de Txèkhov en aquesta època. Aquelles dones amables i serioses l’admiraven i sentien per ell una tendresa gairebé maternal i, al mateix temps, plena de coqueteria i de neguit, perquè si el Txèkhov escriptor salvaguardava la seva llibertat interior, què s’ha de dir del Txèkhov home? Era tan recòndit, tan tancat, tan púdic, que les dones, amb ell, se sentien sobre un terreny movedís i ple de paranys. Tots els seus herois estimen a mitges o es guarden d’estimar, i Txèkhov s’hi assemblava una mica. El primer estiu passat a Ucraïna va ser tot ell deliciós. Les cartes que va escriure als seus amics aquell any són encisadores de gràcia, de malícia i d’una alegria lleugera i infantil. A començament d’agost, va anar a passar uns quants dies a cals Suvorin, a Crimea, va viatjar pel mar Negre i el mar Caspi. Estava content, feliç; gaudia ingènuament del seu èxit. L’any 1889 va quedar enfosquit des del primer moment per la malaltia de Nikolai. Feia temps que la salut de Nikolai inquietava els seus. Txèkhov no podia tancar els ulls a l’evidència: el seu germà es moria de tuberculosi. Ara pagava el preu d’una existència absurda: aquella joventut sense foc, ni sostre, quan corria per la neu amb unes botes foradades, la passió pel vi, les relacions degradants. «Els afers del pintor van malament. Els dies són càlids. Pren molta llet, però la temperatura és la mateixa; el pes disminueix cada dia. La tos no el deixa reposar. S’està estirat a la seva habitació, surt mitja hora, dorm sovint i delira quan somia.» (4 de juny de 1889.) S’acostava la fi. Txèkhov, metge, reconeixia en si mateix els símptomes alarmants de la malaltia de Nikolai. Havia tingut una segona he97
tripa nemi_mida petita literatures 14/04/2016 8:43 Página 98
morràgia, molt forta, el 1886. «Cada hivern, tardor i primavera, i cada dia humit de l’estiu, tinc tos. Però només m’espanta quan hi veig sang.» (Carta a Suvorin, 14 d’octubre de 1888). Tanmateix, no es dignava a cuidar-se, a canviar de vida. Veia morir Nikolai amb una pietat profunda. Havia estimat molt el seu germà i li reconeixia un gran talent. Era sobretot aquest talent malaguanyat el que lamentava. El mes de juny va arribar Aleksandr i Txèkhov ho va voler aprofitar per prendre’s uns quants dies de repòs. Amb un amic, va voler tornar a aquella propietat dels Smaguin que tant li havia agradat l’any anterior, i tornar a dormir en l’habitació on el rossinyol havia fet el niu, on les branques dels cirerers bords broten damunt del terra. Però tot era diferent ara… A mig camí, va començar a ploure. Txèkhov i el seu company van arribar a cals Smaguin «a negra nit, molls, glaçats; ens vam estirar en uns llits freds i ens vam adormir amb el soroll de la pluja freda. Mai de la vida no oblidaré aquella carretera enfangada, aquell cel gris, aquelles llàgrimes sobre els arbres. Al matí va arribar un pageset que ens portava una notificació tota mullada: Kòlia és mort.» Van tornar a marxar de seguida. A la ciutat, es van haver d’aturar i esperar el tren des de les set de la tarda fins a les dues de la matinada. Sense saber què fer, Txèkhov va anar a vagar pels carrers freds, foscos, deserts. Va entrar al jardí municipal; es va resguardar contra un mur; era un teatre; se sentia actuar els actors; assajaven un melodrama. Unes setmanes abans havia somiat que rebia una condecoració (una Estanislau de tercera classe): —T’espera una creu, Antoixa, havia dit la seva mare. Com totes les dones del poble, sabia llegir les cartes, interpretar els presagis, endevinar els somnis: —És una creu, un sofriment… L’endemà ja tornava a ser a casa seva. L’enterrament el va calmar un xic. Era tot tan tranquil; els germans i els amics del 98
tripa nemi_mida petita literatures 14/04/2016 8:43 Página 99
pobre Nikolai van portar el taüt fins al cementiri del poble; «la creu és visible des de molt lluny, als camps. Sembla que ell (Nikolai) hi estigui confortablement colgat.»
99