coberta James_els papers aspern 05/09/2016 13:40 Página 1
Un jove editor es desplaça fins a una Venècia decadent amb la finalitat d’obtenir documents inèdits del difunt poeta americà Jeffrey Aspern. Encobrint
UNA HISTÒRIA DE DUES CIUTATS
tant la seva vertadera identitat com les seves inten-
Honoré de Balzac
cions reals, el protagonista aconsegueix instal·lar-
L’HOSTAL VERMELL
se al palazzo de Juliana Bordereau, un antic amor
Joseph Roth
LA CRIPTA DELS CAPUTXINS
de l’escriptor que conserva valuosos tresors literaris originals. L’estudiós s’introdueix en un ambient buit i fred, impregnat per una vella esplendor ara
Saul Bellow
ATRAPA EL DIA
inexistent, on la solitària i misteriosa centenària, tot i viure acompanyada de la seva neboda, es manté
August Strindberg
TOT SOL
reclosa en la incomunicació. Lluny de poder accedir fàcilment als papers d’Aspern, l’esperit curiós
Patricia Highsmith
amb tendència obsessiva del protagonista buscarà
CAROL
possibles vies d’accés per realitzar el seu objectiu
Emilio Lussu
i convertirà la recerca en el mòbil de la seva vida.
HOMES COM NOSALTRES Santiago Rusiñol
EN JOSEPET DE SANT CELONI
Inspirada en la història d’un estudiós americà que buscava unes cartes del poeta Shelley, Els papers
d’Aspern és una de les narracions més conegudes Irène Némirovsky
LA VIDA DE TXÈKHOV Joan Santanach (ed.)
i apreciades de James, i constitueix tota una reflexió sobre els conflictes en què es fica un biògraf quan vol entrar en la vida privada d’altri.
LLULL X LLULL Una antologia de textos de Ramon Llull Joseph Roth
EL PES FALS
Entra a www.elsllibresdelavenc.cat i accedeix al Dossier de Lectura
BIC FC ISBN 978-84-16853-01-4
Literatures
ELS PAPERS D’ASPERN
Charles Dickens
HENRY JAMES
ÚLTIMS TÍTOLS PUBLICATS
HENRY JAMES
ELS PAPERS D’ASPERN Traducció de Joan Sellent
HENRY JAMES (Nova York, 1843-Londres, 1916) és considerat una figura clau en el pas de la tradició literària del XIX a les avantguardes del XX. Les seves creacions, centrades en l’exploració psicològica del viatger, són el resultat d’una preocupació constant pel punt de vista, l’originalitat en el maneig del monòleg interior, i l’ambigüitat i la subtilesa sempre presents en el desenvolupament temàtic. És autor de novel·les com Els europeus , Washington Square, Retrat d’una dama, Les bostonianes, La princesa Casamassima o La copa daurada, i de narracions com Els papers d’Aspern i Un altre pas de rosca. A més, va publicar llibres de viatge, biografia, autobiografia i crítica, i també obres de teatre. Establert de jove a Anglaterra, poc abans de morir es va nacionalitzar britànic. Joan Sellent (Castellar del Vallès, 1948) és un traductor prolífic i reconegut, particularment en l’àmbit teatral. A més d’haver traduït alguns dels autors més importants de la narrativa moderna en llengua anglesa, ha traslladat al català una llarga llista d’obres dels més grans dramaturgs en llengua anglesa, molt en particular de William Shakespeare, però també de Tennessee Williams, Harold Pinter, David Mamet, Arthur Miller, Neil LaBute, Oscar Wilde i G.B. Shaw.
tripa Carol_mida petita literatures 14/12/2015 12:45 Pรกgina 4
tripa james_mida petita literatures 05/09/2016 13:11 Página 1
ELS PAPERS D’ASPERN
tripa james_mida petita literatures 05/09/2016 13:11 Pรกgina 2
tripa james_mida petita literatures 05/09/2016 13:11 Página 3
Henry James
ELS PAPERS D’ASPERN Traducció de Joan Sellent
L’AVENÇ Barcelona 2016
tripa james_mida petita literatures 05/09/2016 13:11 Página 4
Barcelona, octubre de 2016 © de la traducció, Joan Sellent © d’aquesta edició, L’Avenç, S.L., 2016 Passeig de Sant Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona Telèfon: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16 www.lavenc.cat www.elsllibresdelavenc.cat www.llegirencatala.cat Es reserven tots els drets. Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa per cap mitjà sense permís de l’editor. Disseny i composició: L’Avenç Il·lustració de la coberta: Vista de l’illa de San Giorgio Maggiore des de San Marco, a Venècia BIC: FC ISBN: 978-84-16853-01-4 Ref. aven082 Dipòsit legal: B. 19471-2016 Imprès a Liberdúplex
tripa james_mida petita literatures 05/09/2016 13:11 Página 5
1
La senyora Prest s’havia guanyat la meva confiança; sense ella, francament, jo no hauria arribat gaire lluny, perquè la idea fructífera de tot aquell assumpte va sortir dels seus llavis amables. És ella qui va idear la drecera, qui va desfer el nus gordià. No es considera fàcil que les dones, en termes generals, estiguin a l’altura de les opinions més liberals i més àmplies quan es tracta de fer alguna cosa, però de vegades deixen anar alguna idea atrevida, d’aquelles que a un home no se li acudirien, amb singular serenitat. «Senzillament, demaneulos que us prenguin com a dispeser...» No crec pas que jo hagués arribat a aquesta conclusió sense cap ajuda. Volent ser enginyós, hi anava donant voltes rumiant amb quina combinació d’ardits hi podria fer coneixença, quan ella em va oferir el feliç suggeriment que la millor manera de fer-hi coneixença era convertir-me primer en el seu inquilí. El coneixement real que la senyora Prest tenia de les senyoretes Bordereau era escassament superior al meu, i la veritat és que jo havia dut d’Anglaterra alguns fets concrets que ella ignorava. El cognom Bordereau, molts anys enrere, havia estat associat a un dels més importants del segle, i ara en una vida obscura a Venècia, amb molt pocs recursos, sense rebre visites, inaccessibles, en un vell palau recòndit i decadent; aquesta era, en substància, la impressió que la meva amiga tenia d’elles. 5
tripa james_mida petita literatures 05/09/2016 13:11 Página 6
La senyora Prest feia uns quinze anys que hi estava establerta, a Venècia, i hi havia fet molt de bé. Però el cercle de la seva benevolència no incloïa aquelles dues americanes tímides, misterioses i, pel que en certa manera venien a suposar, a penes respectables (es creia que en el seu llarg exili havien perdut tota qualitat nacional, a part que ja tenien, com implicava el nom, un remot origen francès); no demanaven favors ni desitjaven atencions. En els primers anys de la seva estada havia fet algun intent de visitar-les, però només va sortir pel que fa a la petita, que és com ella anomenava la neboda; si bé en realitat, com vaig descobrir després, era de llarg la més voluminosa de totes dues. Havia sentit dir que la senyoreta Bordereau estava malalta, va tenir la sospita que passava necessitat i va anar a casa seva a oferir assistència, per tal que, si hi havia sofriment (i, concretament, sofriment americà), almenys no hagués de recaure sobre la seva consciència. La «petita» la va rebre a la gran sala veneciana, freda i sense llustre, que feia de rebedor central de la casa, amb un terra de marbre i un sostre de tènues bigues encreuades, i ni tan sols la va convidar a seure. Això no em va resultar gens encoratjador, perquè jo frisava per instal·lar-m’hi, i així ho vaig remarcar a la senyora Prest. Ella, però, va respondre amb profunditat: —Ah, però hi ha una gran diferència: jo hi vaig anar a atorgar un favor i vós hi anireu a demanar-ne un. Si són orgulloses, hi entrareu amb bon peu. I es va oferir a ensenyar-me la casa abans que res; a dur-m’hi amb la seva gòndola. Jo li vaig dir que ja me l’havia anada a mirar mitja dotzena de vegades, però vaig acceptar la invitació perquè m’encantava rondar aquella casa. M’hi havia dirigit l’endemà mateix de la meva arribada a Venècia —me l’havia descrit per endavant l’amic d’Anglaterra a qui devia la informació concreta de la possessió dels papers per part d’elles—, i l’havia assetjada amb els ulls mentre rumiava la meva estratègia. Jeffrey Aspern no hi havia estat mai, que jo sabés; però 6
tripa james_mida petita literatures 05/09/2016 13:11 Página 7
semblava com si un deix de la seva veu habités aquell lloc a través d’una implicació indirecta i d’un «reflux esmorteït». La senyora Prest no en sabia res, dels papers, però li interessava la meva curiositat; sempre li interessaven les alegries i les penes dels seus amics. Però quan anàvem amb la gòndola, glissant sota aquella afable coberta amb una estampa lluminosa de Venècia emmarcada a banda i banda per la finestreta movible, vaig veure que la divertia el meu desfici, i que el meu interès pel possible botí li semblava un cas perfecte de monomania. —Qualsevol diria que espereu trobar-hi la resposta a l’enigma de l’univers —va dir; i jo vaig refutar l’acusació limitant-me a contestar que, si hagués de triar entre aquella preciosa solució i un lligall de cartes de Jeffrey Aspern, sabia perfectament quin dels dos regals em semblaria més valuós. Llavors ella va fer veure que treia importància al geni del poeta, però jo no em vaig prendre la molèstia de defensar-lo. Un no defensa el seu déu: el seu déu és, en si mateix, una defensa. A més, actualment, després d’un llarg període de relativa obscuritat, Aspern ocupa un lloc d’honor en el firmament de la nostra literatura, perquè el vegi tot el món; és part de la llum sota la qual ens movem. Tot el que li vaig dir va ser que sens dubte no era un poeta de la dona; a la qual cosa ella va replicar, amb prou encert, que almenys ho havia estat per a la senyoreta Bordereau. El que em va estranyar va ser descobrir, des d’Anglaterra, que encara era viva: va ser com si m’haguessin dit que encara vivia la senyora Siddons, o la reina Carolina, o la famosa Lady Hamilton, ja que, per a mi, aquella dona pertanyia a una generació igualment extinta. «Que en deu arribar a ser, de vella... almenys deu tenir cent anys», havia dit jo; però, en posar-me a calcular dates, vaig veure que no era pas estrictament necessari que la seva edat excedís tant la durada habitual. Era, això sí, d’una edat venerable, i les seves relacions amb Jeffrey Aspern dataven de quan tot just començava a ser una dona. 7
tripa james_mida petita literatures 05/09/2016 13:11 Página 8
—Això és la seva excusa —va dir la senyora Prest, mig sentenciosament però també, en certa manera, com si li fes vergonya expressar-se en uns termes tan poc adients amb l’autèntic to venecià. ¡Com si a una dona li calgués cap excusa per haver estimat el diví poeta! Aspern havia estat no solament una de les ments més brillants del seu temps —i en aquells anys, quan el segle era jove, n’hi havia moltes, com tothom sap—, sinó un dels homes més simpàtics i atractius. La neboda, segons la senyora Prest, era d’una antiguitat inferior, i fins aventurava la conjectura que no li era més que neboda-néta. Podia ser; jo no comptava amb altra cosa que la meva participació en els molt limitats coneixements de l’anglès John Cumnor, que compartia amb mi aquella adoració però no havia vist mai la parella. El món, com he dit, havia reconegut Jeffrey Aspern, però Cumnor i jo érem qui més l’havíem reconegut. Avui dia les multituds acudien massivament al seu temple, però ell i jo ens en consideràvem els sacerdots escollits. Al·legàvem —jo penso que amb justícia— que havíem fet més per la seva memòria nosaltres dos que ningú, i ho havíem fet simplement a base d’aportar molta llum sobre la seva vida. Ell no havia de témer res de nosaltres perquè no li calia témer res de la veritat, l’única cosa que, a tanta distància en el temps, podíem tenir interès a demostrar. La seva mort prematura havia estat l’únic punt fosc, per dir-ho així, de la seva fama, a menys que els papers en mans de la senyoreta Bordereau, perversament, en descobrissin d’altres. Pels volts de 1825 havia corregut la creença que l’havia «tractada malament», i també feien córrer que havia «servit», com diu el populatxo de Londres, diverses altres dames de la mateixa manera dominant. Cada un d’aquests casos havíem pogut investigar-lo Cumnor i jo, i sempre vam aconseguir exculpar-lo complidament de tota conducta indigna. Jo potser el jutjava amb més indulgència que no pas el meu amic; però, fos com fos, estava segur que cap altre home no hauria caminat tan 8
tripa james_mida petita literatures 05/09/2016 13:11 Página 9
recte en les mateixes circumstàncies. Aquestes havien estat, gairebé sempre, delicades i perilloses. La meitat de les dones del seu temps, parlant amb franquesa, se li havien llançat als braços, i mentre aquella fúria va fer estralls —sobretot perquè era molt contagiosa— havien tingut lloc accidents, i alguns bastant greus. Durant la fase modernista de la seva reputació no era pas un poeta de la dona, i així ho vaig dir a la senyora Prest; però la situació havia estat ben diferent quan la pròpia veu de l’home s’amalgamava amb el seu cant. Aquella veu, segons tots els testimonis, era una de les més encantadores que s’haguessin sentit mai. «¡Orfeu i les mènades!», havia estat naturalment, el meu previsible judici quan vaig fullejar la seva correspondència per primera vegada. Gairebé totes les mènades eren incongruents, i moltes resultaven insuportables; em va fer l’efecte que ell havia estat més deferent i més considerat del que hauria estat jo mateix en el seu lloc (suposant, és clar, que jo em pogués arribar a imaginar en un lloc així). Era certament singular, sobrepassant qualsevol singularitat —i no m’entretindré a provar d’explicar-ho—, que, mentre que entre totes aquestes relacions i en tots els camps de la nostra recerca vam haver de tractar amb pols i amb fantasmes, amb meres ressonàncies de ressonàncies, l’única font vivent d’informació que havia persistit fins als nostres dies ens hagués passat per alt. Teníem la creença que tots els contemporanis d’Aspern havien mort; no ens havia estat possible mirar uns sols ulls que ell hagués contemplat, ni sentir-nos transportats pel contacte de cap mà decrèpita que les seves haguessin tocat. La pobra senyoreta Bordereau, a qui fèiem més difunta que ningú, era en canvi l’única persona que havia sobreviscut. En el transcurs d’uns quants mesos vam exhaurir l’astorament per no haver-la descobert abans, i l’essència de la nostra justificació era el silenci en què s’havia mantingut. La pobra senyora, al capdavall, tenia motius per fer-ho. Però el que per a nosaltres va ser una revelació és que fos possible mantenir aquell 9
tripa james_mida petita literatures 05/09/2016 13:11 Página 10
silenci a l’última meitat del segle xix, l’era dels diaris, dels telegrames, de la fotografia i de les entrevistes. I no és pas que ella s’hi hagués esforçat gaire, tampoc; no s’havia anat a amagar precisament en un forat impossible de descobrir: s’havia instal·lat, audaçment, en una ciutat d’exhibició. L’únic secret de la seva seguretat que nosaltres érem capaços de percebre era que Venècia contenia una pila de curiositats més atractives que no pas ella. I a més, en certa manera, l’atzar l’havia afavorida, com demostrava, per exemple, el fet que la senyora Prest no me l’hagués esmentada ni per casualitat, tot i que jo havia passat tres setmanes a Venècia —davant dels seus nassos, com aquell qui diu— cinc anys enrere. La veritat és que la meva amiga no n’havia parlat gaire a ningú; semblava com si s’hagués oblidat que era allà. És clar que la senyora Prest no tenia el desvergonyiment d’un editor. Però que la vella dama ens hagués passat desapercebuda no es justificava dient que vivia a l’estranger, ja que les nostres recerques ens havien portat, una vegada i una altra —no solament per correspondència, sinó a través d’indagacions personals—, a França, a Alemanya, a Itàlia, països on, sense comptar la important estada a Anglaterra, Aspern havia passat tants anys de la seva massa breu carrera. Ens alegrava pensar que, si més no, en totes les nostres publicacions —tinc entès que hi ha qui considera que ens hem excedit en el nombre—, només havíem tocat de passada, i de la manera més discreta, les connexions amb la senyoreta Bordereau. Per estrany que sembli, encara que haguéssim tingut el material —i sovint ens preguntàvem què se n’havia fet—, hauria resultat l’episodi més difícil d’abordar. La gòndola es va aturar; allà teníem el vell palau. Era un d’aquells edificis venecians que conserven la dignitat d’un nom fins i tot en la ruïna més extrema. —¡Quina delícia! ¡És gris i rosa! —va exclamar la meva acompanyant; i aquesta n’és la descripció més integral. No era un palau excessivament antic —dos o tres segles, com a mà10
tripa james_mida petita literatures 05/09/2016 13:11 Página 11
xim—, i tenia un aire no tant de decadència com de plàcid descoratjament, com si hagués equivocat la carrera. Però la seva ampla façana, amb un balcó de pedra d’un extrem a l’altre del piano nobile o planta principal, era força arquitectònica, amb l’ajuda d’uns quants arcs i pilastres; i l’estuc amb què havien adornat els intervals, molts anys enrere, prenia un to rosat en la tarda d’abril. Donava a un canal pulcre, melangiós i bastant solitari, amb una riva o vorera, estreta però avinent, a cada costat. —No sé què ho deu fer, perquè no hi ha timpans de rajola —va dir la senyora Prest—, però aquest racó abans em semblava més holandès que no pas italià, més a l’estil d’Amsterdam que no pas de Venècia. És excentricament net, per motius propis; i, tot i que s’hi pot passar a peu, a gairebé ningú no se li acudeix mai de fer-ho. És tan negatiu (tenint en compte on es troba) com un diumenge protestant. Potser és que la gent els té por, a les senyoretes Bordereau. Jo diria que tenen fama de bruixes. No recordo què li vaig contestar: estava absort en dues altres reflexions. La primera era que, si l’anciana senyora vivia en una casa tan gran i tan imponent, no podia ser que es trobés a la misèria, i per tant no l’havia de temptar l’oportunitat de llogar un parell d’habitacions. Vaig expressar aquesta idea a la senyora Prest, la qual em va donar una resposta prou lògica: —Si no visqués en una casa tan gran, ¿com podria ser que tingués habitacions de sobres? Si no estigués tan àmpliament allotjada, us faltaria motiu per acostar-vos-hi. A més, i sobretot en aquest quartier perdu, una casa gran no demostra res en absolut: és perfectament compatible amb una situació de penúria. Hi ha vells palaus mig en ruïnes, si us preneu la molèstia de buscar-los, que es poden trobar per cinc xílings a l’any. I, pel que fa a la gent que hi viu... no, fins que no hàgiu explorat socialment Venècia tant com ho he fet jo, no us podreu fer una idea de la desolació domèstica d’aquesta gent. Viuen de no res, perquè no tenen res de què viure. 11
tripa james_mida petita literatures 05/09/2016 13:11 Página 12
L’altra idea que se m’havia acudit es relacionava amb una paret alta i nua que, aparentment, delimitava una extensió de terreny a un costat de la casa. Jo en dic una paret nua, però estava tota estampada amb aquells pedaços que agraden als pintors: esquerdes adobades, guix esmicolat, extrusions de totxo que el temps havia tornat de color rosa; i per dalt es deixaven veure uns quants arbres esprimatxats, amb els pals de certs filats raquítics. Era un jardí, i semblava que pertanyia a la casa. De sobte vaig pensar que, si realment pertanyia a la casa, ja tenia un pretext. Contemplava tot això assegut amb la senyora Prest (ho cobria tot el fulgor daurat de Venècia), des de l’ombra del nostre felze, i em va preguntar si hi volia entrar llavors, mentre ella m’esperava, o bé hi tornaria en una altra ocasió. Al principi no em decidia, cosa que denotava, sens dubte, una gran feblesa per part meva. Volia continuar pensant que aconseguiria introduir-m’hi, i tenia por de trobar-me amb un fracàs: allò em deixaria, com vaig comentar a la meva amiga, sense cap més fletxa per al meu arc. —¿Per què sense cap més? —em va preguntar ella, mentre jo, allà assegut, dubtava i m’ho rumiava; i volia saber com era que ni tan sols ara, abans de prendre’m la molèstia d’entrar-hi de dispeser —cosa que podia resultar, al capdavall, terriblement incòmoda, fins i tot si me’n sortia—, no tenia el recurs d’oferir-los senzillament una quantitat de diners. D’aquesta manera hauria pogut obtenir el que volia sense la necessitat de perdre-hi el son. —Estimada senyora —vaig exclamar—, disculpeu la impaciència del meu to si us suggereixo que deveu haver oblidat el fet precís (i segur que us el vaig comunicar) que em va induir a recórrer al vostre enginy. La vella no vol ni sentir-ne parlar, de les seves relíquies i dels seus records; són personals, delicats, íntims... i ella, pobra dona, no deu tenir precisament idees modernes. Si jo toqués aquesta tecla abans que res, no hi ha dubte 12
tripa james_mida petita literatures 05/09/2016 13:11 Página 13
que espatllaria la jugada. No podré accedir al meu botí si no és agafant-la desprevinguda, i no podré agafar-la desprevinguda si no és a base de pràctiques diplomàtiques afalagadores. La hipocresia i el fingiment són la meva única oportunitat. Ho sento molt, però no hi ha cap baixesa que no fos capaç de cometre per Jeffrey Aspern. Primer hi he d’anar a prendre el te; la feina principal ja l’abordaré després. I li vaig explicar el que li havia passat a John Cumnor quan li va escriure tan respectuosament. La seva primera carta no havia merescut cap mena d’atenció, i la segona l’hi havia contestat molt asprament, en sis línies, la neboda. «La senyoreta Bordereau li encarregava que li digués que no s’imaginava què pretenia amoïnant-les. Elles no tenien cap de les “restes literàries” del senyor Aspern, i, si les haguessin tingut, no se’ls acudiria mai ensenyar-les a ningú per cap concepte. No sabia pas a què es referia, i li pregava la deixés en pau.» Naturalment, jo no volia ser rebut d’aquella manera. —Bé —va dir la senyora Prest al cap d’un moment, per provocar-me—, potser és veritat que no tenen res. Si ho neguen tan categòricament, ¿com en podeu estar tan segur? —John Cumnor n’està segur, i seria llarg d’explicar com ha anat bastint aquesta convicció, o aquesta suposició tan consistent; prou consistent per plantar cara a la comprensible fal·làcia de la vella dama. A més, ell es refia molt de la prova interna de la carta de la neboda. —¿La prova interna? —El fet que l’anomeni «el senyor Aspern». —No veig què demostra, això. —Demostra una familiaritat, i la familiaritat implica la possessió de records, d’objectes tangibles. No us podeu imaginar com m’emociona aquest «senyor», com em fa de pont damunt l’abisme del temps i m’acosta al nostre heroi, i aguditza el meu desig de veure Juliana. ¿Oi que no dieu pas «el senyor» Shakespeare? 13
tripa james_mida petita literatures 05/09/2016 13:11 Página 14
—¿I ho diria, potser, si tingués una capsa plena de cartes seves? —¡Doncs sí, si hagués estat el vostre amant i algú les volgués! I vaig afegir que John Cumnor n’estava tan convençut —i amb més raó encara pel to de la senyoreta Bordereau— que hauria vingut ell mateix a Venècia per fer-se càrrec de l’assumpte, si no fos que ell tenia l’inconvenient que li seria difícil desmentir la seva coincidència amb la persona que els havia escrit les cartes; era segur que les velles sospitarien, per més que dissimulés i que canviés de nom. Si li haguessin preguntat, sense embuts, si era ell el seu menyspreat corresponsal, li hauria resultat massa violent dir una mentida; en canvi jo, per sort, no tenia aquella mena de lligam. Jo hi anava net de mans, i podia dir que no sense mentir. —Però haureu d’adoptar un nom fals —va dir la senyora Prest—. Hi ha poca gent que visqui tan allunyada del món com Juliana, però tot i així és probable que hagi sentit parlar dels editors del senyor Aspern; qui sap si posseeix les coses que heu publicat i tot. —Ja hi he pensat, en això —vaig contestar; i vaig treure una targeta de visita, pulcrament gravada amb un nom de guerre molt ben triat. —Sou molt malgastador, cosa que encara us fa més immoral; l’hauríeu pogut escriure vós mateix, amb llapis o amb ploma —va dir la meva amiga. —Així sembla més autèntica. —¡Certament, esteu disposat a arribar lluny! Però tindreu problemes amb les cartes: sota aquesta màscara no us arribaran. —Les rebrà el meu banquer, i jo aniré cada dia a buscar-les. Així em passejaré una mica. —¿I només estareu pendent d’això? —va preguntar la senyora Prest—. ¿Ja no em vindreu a veure? 14
tripa james_mida petita literatures 05/09/2016 13:11 Página 15
—Vós haureu marxat de Venècia, a passar els mesos de calor a fora, molt abans que hi hagi hagut cap resultat. Estic disposat a rostir-me aquí tot l’estiu (¡i passat l’estiu i tot, potser em direu!). Mentrestant, John Cumnor em bombardejarà amb cartes adreçades, amb el meu nom fals, al domicili de la padrona. —Li reconeixerà la lletra —va suggerir la meva amiga. —En el sobre la pot dissimular. —¡Quin parell! ¿No us ha passat pel cap que, encara que pugueu dir que no sou el senyor Cumnor en persona, així i tot poden sospitar que li feu d’emissari? —Sens dubte, i només veig una manera de trampejar aquest problema. —¿Quina? Vaig dubtar un moment. —Festejar la neboda. —¡Ai...! —va exclamar la senyora Prest—. ¡Espereu que l’hàgiu vista!
15
coberta James_els papers aspern 05/09/2016 13:40 Página 1
Un jove editor es desplaça fins a una Venècia decadent amb la finalitat d’obtenir documents inèdits del difunt poeta americà Jeffrey Aspern. Encobrint
UNA HISTÒRIA DE DUES CIUTATS
tant la seva vertadera identitat com les seves inten-
Honoré de Balzac
cions reals, el protagonista aconsegueix instal·lar-
L’HOSTAL VERMELL
se al palazzo de Juliana Bordereau, un antic amor
Joseph Roth
LA CRIPTA DELS CAPUTXINS
de l’escriptor que conserva valuosos tresors literaris originals. L’estudiós s’introdueix en un ambient buit i fred, impregnat per una vella esplendor ara
Saul Bellow
ATRAPA EL DIA
inexistent, on la solitària i misteriosa centenària, tot i viure acompanyada de la seva neboda, es manté
August Strindberg
TOT SOL
reclosa en la incomunicació. Lluny de poder accedir fàcilment als papers d’Aspern, l’esperit curiós
Patricia Highsmith
amb tendència obsessiva del protagonista buscarà
CAROL
possibles vies d’accés per realitzar el seu objectiu
Emilio Lussu
i convertirà la recerca en el mòbil de la seva vida.
HOMES COM NOSALTRES Santiago Rusiñol
EN JOSEPET DE SANT CELONI
Inspirada en la història d’un estudiós americà que buscava unes cartes del poeta Shelley, Els papers
d’Aspern és una de les narracions més conegudes Irène Némirovsky
LA VIDA DE TXÈKHOV Joan Santanach (ed.)
i apreciades de James, i constitueix tota una reflexió sobre els conflictes en què es fica un biògraf quan vol entrar en la vida privada d’altri.
LLULL X LLULL Una antologia de textos de Ramon Llull Joseph Roth
EL PES FALS
Entra a www.elsllibresdelavenc.cat i accedeix al Dossier de Lectura
BIC FC ISBN 978-84-16853-01-4
Literatures
ELS PAPERS D’ASPERN
Charles Dickens
HENRY JAMES
ÚLTIMS TÍTOLS PUBLICATS
HENRY JAMES
ELS PAPERS D’ASPERN Traducció de Joan Sellent
HENRY JAMES (Nova York, 1843-Londres, 1916) és considerat una figura clau en el pas de la tradició literària del XIX a les avantguardes del XX. Les seves creacions, centrades en l’exploració psicològica del viatger, són el resultat d’una preocupació constant pel punt de vista, l’originalitat en el maneig del monòleg interior, i l’ambigüitat i la subtilesa sempre presents en el desenvolupament temàtic. És autor de novel·les com Els europeus , Washington Square, Retrat d’una dama, Les bostonianes, La princesa Casamassima o La copa daurada, i de narracions com Els papers d’Aspern i Un altre pas de rosca. A més, va publicar llibres de viatge, biografia, autobiografia i crítica, i també obres de teatre. Establert de jove a Anglaterra, poc abans de morir es va nacionalitzar britànic. Joan Sellent (Castellar del Vallès, 1948) és un traductor prolífic i reconegut, particularment en l’àmbit teatral. A més d’haver traduït alguns dels autors més importants de la narrativa moderna en llengua anglesa, ha traslladat al català una llarga llista d’obres dels més grans dramaturgs en llengua anglesa, molt en particular de William Shakespeare, però també de Tennessee Williams, Harold Pinter, David Mamet, Arthur Miller, Neil LaBute, Oscar Wilde i G.B. Shaw.