Desembre

Page 1

L’OPINIÓ / RELATS

ELS BARCELONINS, i 11

DESEMBRE Adrià Pujol

N

adal em fa bola, però no me’l salto mai. Va arribar un dia que la família més propera ho va decidir. El 25 de desembre se celebraria al meu voltant. Això volia dir a casa meva. O a l’empara d’una organització que des d’aleshores ha passat per mi. Se’m va concedir la distinció per dos motius. Perquè som una família amb força baixes, migrada i dispersa, on gairebé tothom està trist o malalt menys jo. I perquè sóc un motivat. De petit, a casa no es muntaven grans dinars de Nadal. Menjàvem molt bé, plats de festa, però el repàs s’esdevenia entre immediats. Mai no vaig viure les congregacions de branques laterals ni les escenes associades. Si mentalment jugo amb el quadre d’una mare que cuina per la tropa, els nens recitaires dalt de la cadira i el conco borratxo, és perquè he vist pel·lícules. També tinc amics que militen a la primera divisió del clixé. La Nit de Cap d’Any m’expliquen les seqüeles morals de les trobades familiars multitudinàries. Abans de tenir les noies, a finals d’octubre es congriava la pilota. Un advent llarg. Em preguntaven què havíem de fer. Jo responia d’esma, jugant una carta baixa: —Munteu el dinar, que vindré a ballar. Llavors encetaven la corranda de les trucades nervioses a la meva centraleta. Les reunions familiars tenen alguna cosa contra natura. Tothom es vol trobar, però ningú no sap com fer-ho planer. Jo actuava de catalitzador entre parents que no es deien ni ase ni bèstia, d’un Nadal a l’altre. Els uns, esverats per qui hi assistiria. Els altres, dolguts per qui no. I els ecumènics desolats, per no veure’s en condicions d’oferir un envelat digne. Al final els deia a tots que vinguessin a casa. La concòrdia fa Nadal. Parava taula. Comprava requisits que després no sabíem com menjar-nos-els, per poc habituals, com els percebes. Me’n sentia orgullós. Àpats del desgel, veies que en el fons tothom estima, per bé que tingui la maquinària rovellada. Des que van néixer les noies, casa nostra s’ha convertit en el punt de reunió indeliberat. La bola-advent ara comença per la Mare de Déu d’Agost. No: és una sensació. Les criatures són l’objecte familiar més delejat, per Nadal i fins a l’Epifania. Petites i pures, la seva llum dissipa les ombres a còpia de viure dels adults. Em faràs plorar, gramaticalment parlant.

14 L’AVENÇ 429 DESEMBRE 2016

Res greu. Nadal també m’agrada. Potser és perquè no he estat mai sol. Durant aquesta època, la boira dickensiana ho mulla tot. Els llums nadalencs són senyals d’alarma, de matinada un toc de queda, pels incauts que no hagin tingut la previsió de buscar companyia. Els detritus televisius apel·len a fills pròdigs que tornen, i mostren persones de sorra que, malgrat l’erm de l’ànima, per Nadal s’estoven i produeixen un guèiser de bonesa. No hi ha cosa més trista que una silueta muntant sola un pessebre. Tot aquest parament publicitari ens parla de la solitud, d’un error que no ens podem permetre. I no es tracta de la dissort de la nena dels mistos. És la solitud de tots i cadascun de nosaltres. L’aïllament dels tertulians bombeta, dels diabètics, dels esportistes i de Miss Poblenou 2016. Nadal és un recordatori sociològic: sols, no som ningú. Et feia més immune.


A mi la isolació em tempta, però que sigui a voluntat i esporàdica. La solitud permanent et carrega de raons. I carregat de raons, el caràcter esdevé pontifici. Per això a les xarxes socials hi ha tanta batussa i opinió entretzenada. És el reflex d’una soledat ben contemporània. Una munió discuteix, però sense veure’s les cares, condició mínima per activar la pietat. A les xarxes, la gent hi defensa a peu i a cavall impressions que en una trobada informal amb prou feines podria apuntalar. Perquè, quan ens trobem, la fraseologia i els escarafalls es carreguen de matisos. I els matisos són la sal de la vida. Enmig dels altres, en lloc d’endurir-se, les conviccions s’esbraven. Afluixar la corda és un forma lluminosa d’intel·ligència, l’avantsala d’una major intimitat amb l’altre. Es lliga i tot. Filòsof! El que dius podria anar a l’inrevés! A les xarxes la llibertat del contraopinar afua la gent! En una reunió hi ha més imposicions! I quantes hormones no s’activen, discutint! Cristià! Entesos. Nadal també és una època d’inventari. Prospectiva. La nostra vida és el negociat estrella. Tanca un temps per passar comptes i per decidir les futures estratègies d’expansió i consolidació. Nadal és una efemèride per determinar si la botiga va bé. El gener vaig deixar la universitat. Hi he pensat poc, durant aquests mesos. Fa uns dies vaig inaugurar BARCELONES. Després d’un any de feina, crec que l’exposició del Museu Etnològic ha quedat lluï da. Espero s’hi fixin els que me’n poden donar més. Però el fet d’obrir-la a mitjans de desembre l’apaga una mica. La primera seu de l’Etnològic és lluny de la ciutat. Posa en un revolt de la carretera –en diuen passeig– de Santa Madrona. Si no fos que li van traient l’heura, l’edifici passaria per una resta arqueològica de país soviètic en descomposició. Ara compta si estrenes a les engires de Nadal, al punt que preferim estar-nos a casa, tot esperant que el cel no ens caigui al cap.

Per Nadal, al mercat només es poden treure joguines. I loteria. Va venir una representació de l’Ajuntament de Barcelona. Alguns curiosos i altres autoritats, acadèmics, i cap familiar meu. Vaig poder ensenyar la musculatura al Tinent d’Alcalde d’Empresa, Cultura i Innovació, en Collboni Cuadrado. I a la batllessa Colau Ballano. Jo transpirava, estava nerviós, les gentades a cobert em fan venir una calor misantròpica. M’eixugava les mans al pit de l’americana, el front amb la màniga. A més a més, havia fumat massa, abans del xou. No em sentia una companyia gaire grata. Tabac i suor. Però a la batllessa no li va fer res. Propera i desimbolta, em va acompanyar, arrepapada, durant tota la visita. Ella feia olor de colònia i secreció. Vaig pensar que sovint la feina del polític és de control fisiològic. Actes i aglomeracions. Passar per alt, per fina força, les sentors de les concentracions mamíferes. Colau Ballano em va felicitar i a mi, què voleu que us digui, aquestes coses m’emocionen. Amb qui parles? Amb tu, però sol. Aquests mesos he treballat força. L’Etnològic, els papers a L’Avenç, traduccions i encàrrecs de recerca, quan vaig deixar la universitat no em vaig llençar al pou. Ara ho veig. I per sobre he conegut persones. Barcelonins. Ho explicaré als parents comensals. Els demostraré que progresso com toca. Mentrestant buidaré els dipòsits. Quan fas treball de camp enraones amb molta gent. Ben aviat, i enllà del motiu de l’entrevista, t’expliquen les vides. Amb un micròfon al davant ens tornem bojos. Trenquem la quarta paret. Obrim l’aixeta des d’on raja l’aigua de la nostra solitud. Ja hi tornes? Metàfores gallofes! Sense metàfores encara seríem australopitecs. És més fàcil explicar la vida a la gent nova. Els habituals ja saben què direm. Buidaré els dipòsits. He reunit un saltiri d’històries personals que m’ocupen massa lloc. Massa dolor aliè. Si te l’apropies, acabes tu llençant-te pel balcó. Aquella mare quarantina, de tercer fill, al parc, acumulava al cos la contrapartida de l’amor professat a la mainada. Les estries a la cara i els volums feixucs, bullida d’hores de no dormir i de forçar la conciliació laboral i familiar, a costa de deixar-hi la salut. La torna de l’amor regalat, els cabells curts (ha desistit de pentinar-se), la roba esllenegada, la pèrdua vitamínica (com la d’un suc de taronja al descobert) i, sobretot, aquella ganyota de la dona que, pensava, els fills no li canviarien tant la vida. El seu home, present a l’entrevista, tot aquest amor l’acumulava a la panxa. Se n’oblidava fent un ús frenètic del telèfon mòbil. Me’n van dir de tristes. Vides que van fer un tomb, puntejat

DESEMBRE 2016 L’AVENÇ 429 15


L’OPINIÓ / RELATS

de renúncies i bressolat per un cabàs d’amor, quan la crisi ho arranava tot. Que vinguin a dinar aquest Nadal a casa teva! És clar. D’alguna manera hi seran presents. Les quatre jubilades de l’Eixample, rialleres, amb una crosta gruixuda de vida seca, ideal per no fer de la queixa un leitmotiv, i els quatre hípsters, exfoliats, àvids d’una existència insostenible si no és a lloms d’una pensió, i els swagger de la plaça de Catalunya, pubilles de diumenge, abans d’agafar el Rodalies per tornar a les perifèries, i el dilluns fer rodó als instituts devastats per les retallades, i els xirois dels barris alts amb sensibilitat d’esquerra fluorescent, plens d’idees que si es duguessin a la pràctica liquidarien els seus propis ideòlegs, i els seus veïns de la dreta neoprè, esparverats amb els desastres migratoris, grapats a la llegenda del de fora vingueren i de casa ens tragueren, i els dandis de mitja canya, als barris de moda, anguilejant cada nit per un escenari desfet, el de l’estat del benestar incinerat, i els bohemis inflamats amb les consignes del descontent, llevats al migdia, per dinar, i els previsibles i els superdotats, i els utòpics dels barris populars, incansables, els públics i els anònims, militants i voluntaris, cooperatius, que més de mitja societat urbana s’aguanta perquè ells hi posen les hores, el coll i la caritat, i veus els africans i els europeus de l’est als campaments il·legals, amb el regueró del clavegueram a cel batent, homes joves desmuntant tot allò que surt dels carretons de ferralla, en fila índia, i els xinesos insomnes del meu barri, i els turistes pixaners, i les prostitutes de sota Montjuïc, estintolades a les parets baixes del cementiri, portes enfora d’on s’amaga la mort, per oferir un simulacre de vida a canvi d’un forfet tenebrós, i els joves que se’n van a treballar fora, els que vénen a estudiar, i els que no poden fer ni una cosa ni l’altra, i els dels clubs de lectura d’un altre món es possible, i els escriptors de cop de colze, que no han entès l’aspecte principal de la motorització: sols no som res, i els instagràmmers i youtúbers ganduls, i la cartera, i aquell sense-sostre de la plaça de Tetuan, que viu amb quatre gats i un fogonet, quan em va dir que Barcelona li semblava la millor borda del món, el dia que jo venia d’entrevistar una senyorassa de les Corts, enrabiada amb una ciutat que, deia, li provocava la nàusea, i els taxistes paquistanesos subrogats, i els columnistes de centre que han capejat la crisi des de les tribunes farinetes, o la bonior somorta dels ploricois dels seguidors de l’Espanyol, la xerrameca infinita dels culers, les ensabonades al món de la cultura i el patrocini, tan barceloní, del besamans disfressat de dissidència, i els botiguers, els picaolives, els actors de teatre que fan de cambrer, fins que un client els descobreix i l’endemà surten al diari, i els ciclistes com jo, partidaris de no atropellar ningú, i els migrats lectors d’El País, i els tatuatges d’en Garganté

16 L’AVENÇ 429 DESEMBRE 2016

i les camises blau cel d’en Fernández-Díaz, i la CUP barcelonina quan no entén que a poble, l’alcalde convergent té de regidor un cosí cupaire que en el pla teòric l’assassinaria, i els okupes de després del Princesa i els independentistes d’abans del Procés, i els senyors de Barcelona, un pic a la bombolla, quan passegen per una ciutat producte de la seva imaginació de classe, i la bombolla petada de tants gremis, el dels arquitectes, el dels dissenyadors gràfics i el dels cosmopolites, i en Robin, el porto-riqueny que treballa de relacions públiques a l’Apple Store del centre. Abans era animador de festes en creuers de luxe. M’interessava la seva opinió sobre Barcelona. No en tenia cap de treballada, però em va explicar que cobra just i que la consigna de la multinacional és que somrigui com un multimilionari. Enraonàvem. Ell duia un llibret penjat al coll. Li vaig preguntar què era. Em va contestar: –Es el Credo. Lo llamamos el Credo. Cuando tienes un mal día lo consultas. Es un recopilatorio de frases míticas de Steve Jobs. Animan. Por ejemplo: vive cada día como si fuera el último. És una frase pròpia de cancerós –vaig pensar, però me’n vaig guardar prou de dir-li-ho. La maldat també és un succedani de la solitud. He mirat de retratar Barcelona. En una conjuntura de vaques magres. Donant veu. Passant-la. A micròfon obert. Què defineix millor aquesta ciutat? Fa sentit, aquesta pregunta? Volia que parlessin les persones que hi viuen. Elles i les seves conviccions. Baldament siguin, és clar, certituds esquinçades pel desgavell. Més d’un ha pogut guardar les aparences. De fet és l’últim que es perd, després de l’esperança. Però a moltes cases endins, la cosa no va bé. Es menja poc i malament. Es fa fora gent. D’alguns lloguers n’hauríem de dir atracaments. La por festeja famílies senceres. I ultra les diferències habituals entre classes, ara l’abisme es veu a plena llum. Per això l’exposició de l’Etnològic té un punt acerb. No pas la part que depèn de mi i del meu petit discurs antropològic. Sinó la part que descansa sobre les opinions dels barcelonins. No desprèn gaire acontentament, però tampoc no és d’un criticisme esvelt. Ni és gaire precisa. A les entrevistes m’han respost amb vaguetats. Se’ls feia difícil, parlar de Barcelona, diguem-ne amb un to analític. El bordó general és que la ciutat no els fa ni fred ni calor. La crisi ha empetitit l’escala de la reflexió. Es pensa a l’engròs, quan tens plat a taula i les factures pagades. En un sentit contrari, quan la immediatesa truca a la porta, la consciència d’on es viu i qui s’és sol aprimar-se. De la gran Barcelona (citada pels que tenen carrera i no estan a l’atur) es passa al barri (element central en el discurs de la classe mitjana bastonejada). Del barri es passa al carrer (això els desocupats i els preocupats), i, a l’últim, el discurs s’acaba en un mateix i en els quatre d’al costat –aquí coincideixen els que tasten la inanitat un dia rere l’altre.


Els noranta i una mica els primers dos mil van ser anys de molta Barcelona. Se sentia la intensitat propagandística a la pell. La marca i el model semblava que no els aturaria res ni ningú, mai més, i una mena de brogit triomfal dissimulava l’udol dels arreplegats. Ara passa el mateix a nivell nacional, amb el Procés. A veure si, a més de semblar-ho, ara s’esdevé el que s’argüeix pels altaveus. En fi, després de farcir l’exposició de l’Etnològic, és evident que el vestit olímpic de Barcelona ja és del tot esvorancat. Tapa malament les vergonyes. Ciutat baldada, la crisi ha desemmascarat els llops. Ara sabem que n’hi ha un cabàs. I reunió de llops vol dir ovella morta. Ciutat saquejada, laboratori del liberalisme demencial i del dirigisme extrem en les polítiques culturals, per això sempre figura en els rànquings sobre les millors ciutats del món. Però la freixura urbana pateix una metàstasi. El cranc del diner no ha deixat res per rosegar. Sobreviuen els que ja en vivien i bé. Dels que es van preparar per agafar el relleu, d’aquests no se’n contracta gairebé cap, si no és que té parents i padrins. Com sempre. I ja se senten les veus dels passavolants, queixant-se, precisament, de la sobreabundància de passavolants. Aquesta ens va fer riure. És com ser fan de Bob Dylan i rondinar perquè les entrades s’esgoten de seguida. Som en una bola. El PSC ha tornat a Cultura. Els assessors del nou consistori per temes puntuals són els de tota la vida democràtica. Els gestos de la nova política no passen d’una mímica coneguda, tot i que ja es comença a respirar un oreig, res, la brisa d’una manera, tot i rancallosa, de fer diferent les coses. Bona part dels meus entrevistats són gent que els va votar. Els Comuns van pujar

en un moment de màxima destrucció. És quan els discursos maniqueus tenen més efecte. Es van menjar l’esquerra moribunda, tot salvant els quatre amos que encara tenien corda. I van desembarcar que semblaven la nau dels folls. Es feien un munt de selfis. Recordo, ara fa un parell d’anys, un argentí de cinquanta cap a seixanta, acabat d’arribar a Barcelona. Compartia pis amb dos conterranis seus. Va venir a casa, per arreglar coses. En una parada de got d’aigua, em va dir que tenia amics de Podemos, amb un to de complicitat. Jo, que coneixia gent de les assemblees que van entronitzar la batllessa Colau Ballano, vaig pensar que aquell home s’agafava on podia, però no li vaig dir que els seus amics de Podemos poc l’ajudarien en res. Si l’assalt al cel ha estat una invasió a mig gas, agafar l’arjau dels llocs crucials va per llarg. Sí que li vaig dir que jo era un cupaire de l’Eixample. Ell va determinar que jo era el català a qui l’independentisme havia capolat l’esperit de germanor propi dels pobles llatins. Em va semblar un punt de vista erroni però potable, i el vaig entrevistar per l’exposició. Davant de càmera va dir que Barcelona és pelotuda. Identitat és estratègia. Per tant, la tarda de Nadal picarem el tió. Per no perdre el nord del tot. Ahir vaig anar a comprar-ne un d’emergència, al basar xinès. No hem tingut temps per fer el ritual de trobar-lo a bosc, després de seguir un regueró de Lacasitos. Però la mestressa, ens coneixem d’antic, em va frenar: —Mejor comprar uno bueno. Tiongos chinos malos. Lleno de bichos muy. Una bacanal de corcs. Els temps estan canviant? En vaig comprar un de car en un establiment tradicional. Picarem el tió. Amb les noies. Acabada la sobretaula llarga, quan el caliu familiar rutlla més bé. Desmomifica, la joia de la cançó —cada avinentesa hem de pactar quina versió. I aixecarem la manta. Aquest any he comprat mitjons d’hivern. Per tothom. Tots amb el mateix estampat. Si ens els posem alhora, simbòlicament haurem cosit aquesta nostra família, tan estripada. És l’única funció bona dels uniformes, posar-se’ls a dretcient. I així tots podrem dir, somnolents de la gran païda, que hem passat un any més sense prendre gaire mal, acompanyats.

DESEMBRE 2016 L’AVENÇ 429 17


Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook
Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.