portada casares_sèrie assaig 21/10/2016 14:06 Página 1
Francesc Casares
ÚLTIMS TÍTOLS PUBLICATS
El testimoni de l’advocat laboralista Francesc Casares durant els anys del tardofranquisme i la transició, des que el govern de la dictadura es
Jordi Borja
Cartes de lluny i de prop Incerteses i propostes de reconstrucció democràtica
veu obligat a canviar de política econòmica, fins a la recuperació de la democràcia a Espanya, esdevé particularment interessant. És la crònica d’un «petit món enfebrat», que mostra com es va conformant una
Jordi Castellanos La construcció d’una cultura nacional
tribunals, i també les reunions clandestines i les mobilitzacions al carrer.
Jaume Guillamet (ed.)
També l’autor és protagonista de la configuració d’un espai socialista
El desafiament català
propi a Catalunya. Del Moviment Socialista de Catalunya al Partit dels
Un relat internacional de la Transició Andreu Domingo
Catalunya al mirall de la immigració Demografia i identitat nacional
Socialistes de Catalunya, passant per Convergència Socialista, el socialisme català es mou sota l’influx dels grans canvis que es produïen al món occidental, des de la revolució cubana del 1959 fins als canvis en
(PREMI CIUTAT DE BARCELONA D’ASSAIG 2014)
l’església catòlica, o el maig del 68.
Marc Andreu Acebal
Un relat que Casares combina amb la descoberta de l’Espanya castella-
Barris, veïns i democràcia
na, amb la poesia d’Espriu i de Machado com a guia. I on els episodis familiars s’alternen amb l’evocació d’alguns dels grans esdeveniments que
(PREMI CIUTAT DE BARCELONA D’HISTÒRIA 2015)
acompanyen, a vegades de forma traumàtica (Puig Antich, matança
Jordi Amat
d’Atocha), el camí cap a la recuperació de la democràcia i l’autonomia.
Un país a l’ombra Vida de Josep Maria Vilaseca Marcet (1919-1995)
«Casares combina magistralment la memòria col·lectiva d’un poble amb la seva José Luis Martín Ramos
Territori capital La guerra civil a Catalunya, 1937-1939 Federico Vázquez Osuna
Anarquistes i baixos fons
autobiografia personal per demostrar‐nos amb escreix que hom no pot separar l’una de l’altra si ambdues són viscudes i comunicades amb honestedat, esperit de servei i unes conviccions arrelades en la més noble tradició de les esquerres catalanes.» Del pròleg de José Antonio González Casanova
Poder i criminalitat a Catalunya (1931-1944) Rosa Congost
Les lliçons d’història El jove Pierre Vilar (1924-1939) Marc Andreu Acebal
Les ciutats invisibles Viatge a la Catalunya metropolitana
Entra a www.elsllibresdelavenc.cat i accedeix al Dossier de Lectura
BIC BM ISBN 978-84-16853-02-1
Assaig
(1958-1978)
El moviment ciutadà i la reconstrucció de Barcelona (1968-1986)
Compromís amb la justícia Memòries d’un advocat laboralista (1958-1978) Pròleg de José Antonio González Casanova
Compromís amb la justícia
oposició democràtica, catalanista i progressista des dels despatxos i els Memòries d’un advocat laboralista
Literatura i societat
Francesc Casares FRANCESC CASARES POTAU (Tarragona, 1927) es llicencià en Dret a la Universitat de Barcelona el 1950 i el 1951 va començar a exercir d’advocat i es va especialitzar en Dret Laboral, activitat que ha realitzat durant tota la seva jubilació, alhora que militava al Moviment Socialista de Catalunya, on va ingressar el 1953. L’any 1958, precisament, va ser detingut durant uns dies per aquest motiu. L’any 2006 ja va publicar un llibre de memòries centrat en la seva infantesa i joventut (Memòries d’un advocat laboralista (1927-1958), La Campana, 2006). Va ser diputat al Parlament de Catalunya amb el Partit dels Socialistes de Catalunya entre 1980 i 1988 i president de la Comissió de l’Estatut dels Diputats. Entre altres distincions, l’any 1988 li va ser concedida la Creu de l’Ordre de Sant Raimon de Penyafort, l’any 2004 li va ser atorgada la medalla d’honor del Col·legi d’Advocats de Barcelona i ha rebut la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. És president honorífic de l’Associació Catalana de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia i membre del Patronat de la Fundació Rafael Campalans.
tripa BONA_maqueta base mida butxaca 21/10/2016 13:31 Pรกgina 4
tripa BONA_maqueta base mida butxaca 21/10/2016 13:31 Página 5
COMPROMÍS AMB LA JUSTÍCIA
tripa BONA_maqueta base mida butxaca 21/10/2016 13:31 Pรกgina 6
tripa BONA_maqueta base mida butxaca 21/10/2016 13:31 Página 7
Francesc Casares
COMPROMÍS AMB LA JUSTÍCIA Memòries d’un advocat laboralista (1958-1978)
L’AVENÇ Barcelona 2016
tripa BONA_maqueta base mida butxaca 21/10/2016 13:31 Página 8
L’edició d’aquest llibre ha comptat amb l’ajut de la Fundació Rafael Campalans.
Barcelona, novembre de 2016 © del text, l’autor © d’aquesta edició, L’Avenç, S.L., 2016 Passeig de Sant Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona Telèfon: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16 www.lavenc.cat www.elsllibresdelavenc.cat Es reserven tots els drets. Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa per cap mitjà sense permís de l’editor. Disseny i composició: L’Avenç Imatge de la coberta: © Anna Boyé, 1990. BIC: BM ISBN: 978-84-16853-02-1 Ref. aven083 Dipòsit legal: B 22797-2016 Imprès per a Liberdúplex
tripa BONA_maqueta base mida butxaca 21/10/2016 13:31 Página 9
TAULA
Pròleg . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
11
«Por algo se empieza» . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L’aixopluc del Col·legi d’Advocats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Explorant noves fronteres . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L’altra cara de la moneda . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Dues famílies . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El «moviment obrer» . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Quins gerundis! . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El TOP; advocats, companys de lluita . . . . . . . . . . . . . . . . . . Aquell despatx de Sabadell . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Qui no treballa no menja . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . «Nacerá nuestro hijo con el puño cerrado» . . . . . . . . . . . . . . Amics de les Nacions Unides . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . «Je suis l’ami de Maurice» . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Capellans obrers: Dominus vobiscum . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Els altres advocats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Sepharad . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . De viatge (1). (Sempre ens quedarà Machado) . . . . . . . . . . . . De viatge (2). (La catedral de Burgos no s’enfonsa) . . . . . . . . De viatge (3). (Conversa i chuletón) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Calidoscopi jurídic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La pujada de la marea . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Evocació de Francesc Layret . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Dones advocat/advocades . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . CEALSA: qui vulgui lluitar que em doni la mà . . . . . . . . . . . .
15 22 31 36 40 48 55 59 67 71 75 81 87 92 98 104 108 113 116 121 129 134 140 146
tripa BONA_maqueta base mida butxaca 21/10/2016 13:31 Página 10
González Casanova i el coneixement de Galícia . . . . . . . . . . . Els densos anys setanta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Darrere d’unes reixes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El factor sort o el jutge que us toca . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Ombres que s’esfumen . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Eufòria i ales tallades . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Preveure el futur . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Un petit món enfebrat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Ja tinc passaport! . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Roma i Florència . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Per ara, ni Xile ni Portugal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Puig Antich . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Els germans Font i Convergència Socialista . . . . . . . . . . . . . . Les terceres vies a Europa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . «Eix tio no es mor» . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Primeres vacances a Menorca . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La mort de l’escorpí . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Franquisme sense Franco . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . «Creixeu i multipliqueu-vos» . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Tots a la «mani» . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Justícia en català . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . En el marc de l’amistat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Suar socialisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Fi de viatge . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Il·lusionats i/o il·lusos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Per qui toquen les campanes? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El 15 de juny: eleccions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . «Ja sóc aquí» . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Sigueu realistes, demaneu l’impossible . . . . . . . . . . . . . . . . . . Canvi de rasant . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Tres en un . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Epíleg . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Índex de noms . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
153 156 161 165 169 173 177 179 187 191 197 202 204 207 210 213 217 220 225 228 232 238 245 249 252 256 261 265 268 271 273 277 279
tripa BONA_maqueta base mida butxaca 21/10/2016 13:31 Página 11
PRÒLEG
Acabo de llegir, d’una tirada en una tarda, les memòries, amenes i interessants, del meu amic i mestre Francesc Casares. M’ha donat l’alegria de voler publicar-les, com jo li pregava que fes amb insistència, i m’ha fet l’honor d’encomanar-me un comentari previ a la seva edició. Com pot ser, però, que el deixeble gosi precedir una obra del seu mentor? Tan sols és possible quan el primer ha viscut moltes de les vicissituds apassionants que en aquest llibre es narren. Tanmateix, la seva admiració i el seu gran afecte no li impedeixen ser tan objectiu i veraç com ho és l’obra. Ens trobem davant l’autobiografia d’un advocat català durant els anys 1958 i 1978. És a dir: des que Francesc Casares surt de la presó per haver militat en el clandestí Moviment Socialista de Catalunya (MSC) fins a la promulgació de la Constitució espanyola, que obria un règim formalment democràtic en el nostre país. Es tracta d’un període històric de màxima transcendència per a Catalunya i Espanya, caracteritzat per una progressiva decadència del règim franquista i, alhora, per un augment de la resistència democràtica, cada cop més potent. En aquest context social i polític, que emmarca el flux narratiu, Casares es fixa fonamentalment en l’acció portada a terme per un col·lectiu d’advocats catalans, lligats solidàriament amb els de la resta d’Espanya, dedicats, per vocació ètica i política, a defensar els drets laborals i socials de la classe obrera, i també a prestar-li assistència a causa de la repressió penal que va patir en la seva lluita en favor d’aquesta defensa, inseparable d’un combat popular per enderrocar un règim polític antidemocràtic i repressiu. Si aquest col·lectiu d’advocats sol definir-se, tècnicament, com a «laboralista», des d’una visió ètica i social, que és la de l’advocat
tripa BONA_maqueta base mida butxaca 21/10/2016 13:31 Página 12
12
COMPROMÍS AMB LA JUSTÍCIA
Casares, s’ha de parlar, més aviat, d’«advocats dels treballadors». Un marxista parlaria d’uns juristes al servei de la classe obrera en un enfrontament propi de la lluita de classes, provocada pel sistema econòmic i polític capitalista. La memòria extraordinària de l’autor ha estat capaç de retenir quasi tot el conjunt de fets laborals, socials i polítics succeïts al llarg dels vint anys més decisius de la història contemporània de Catalunya. Per als futurs historiadors, aquest testimoni serà una eina imprescindible. Però el caràcter sistematitzador i alhora analític de Casares ens proporciona, de la manera més comprensible, tot el sistema d’actuació del col·lectiu jurídic al qual pertany, com a fundador i membre activíssim. Evidentment, el protagonista més citat és ell mateix, però això no li impedeix anotar abundants cites dels seus companys, amb pèls i senyals, amb anècdotes i descripcions. Amb pocs elements, fa uns retrats genuïns i humaníssims, d’una exactitud que verifico plenament perquè he tractat sovint els protagonistes en la meva condició de benjamí del grup. Una altra virtut d’aquestes memòries és el llenguatge emprat. És un català culte però planer. Té un ritme harmònic que el fa seductor, ràpid i lleuger. El lector se sent conduït amb suavitat i creixent interès pel relat, sense perdre en cap moment la visió de conjunt, ja que tot és recordable, a causa de la intel·ligent concatenació de fets singulars, quasi sempre relacionats directament o indirectament amb situacions globals de caràcter social o polític. És destacable el to serè, de narrador jurista, que exposa els fets, la pluralitat d’opinions i les diverses situacions conflictives amb l’obligada objectivitat, sense cap cofoisme personal o cap intent de mantenir a ultrança les actituds conjunturals, com fan sovint molts memorialistes. Jo trobo, potser, massa humil el Casares d’aquest volum de memòries. Però això és coherent amb el seu tarannà, que sempre he qualificat de comprensiu, just, equitatiu, afable i, en resum, fraternal. Una prova del que dic és que no trobem en els seus escrits cap comentari pejoratiu sobre persones, cap condemna, cap desdeny a ningú, encara que sigui un adversari, a cap magistrat de Treball, independentment que li hagi donat o negat la raó. Tan sols és implacable amb el general Franco i amb els membres del Tribunal d’Ordre Públic, que jutjaven com a delinqüents comuns els lluitadors per la democràcia i els drets humans fonamentals. Als ulls del meu mestre, aquests homes re-
tripa BONA_maqueta base mida butxaca 21/10/2016 13:31 Página 13
PRÒLEG
13
presentaven una burla indignant de la justícia, de la justícia amb la qual ell s’havia compromès, un advocat dels treballadors. En el fons, les memòries de Francesc Casares són un retrat d’ell mateix. Les seves virtuts com a advocat i com a persona es troben expressades en la mateixa escriptura i acaben fent-ne una obra més de la seva participació pública en un moment clau de la història social i política de Catalunya. En aquest sentit, els interludis narratius dedicats, com aparents excursus, a la seva vida personal i familiar i als seus viatges per l’estranger i per Espanya (podia ser que tota sencera fos antidemocràtica i anticatalana?) posen en relleu, amb anècdotes curioses i significatives, la seva obsessió pregona: la lluita per superar precisament una Espanya sota el règim polític i el sistema social, injust i opressor, que havia patit des de la infantesa. Comptat i debatut, el lector té a les mans un llibre esplèndid. Escrit per un jurista que ja havia demostrat en les seves memòries d’infantesa i joventit ser un gran escriptor, que combina magistralment la memòria col·lectiva d’un poble amb la seva autobiografia personal per demostrar-nos amb escreix que no es pot separar l’una de l’altra si totes dues són viscudes i comunicades amb honestedat, esperit de servei i unes conviccions arrelades en la més noble tradició de les esquerres catalanes. Tinc el privilegi d’haver gaudit durant mig segle de l’amistat amb Francesc Casares. Hem compartit pensaments i sentiments personals i polítics. He rebut el seu magisteri no tan sols en el Dret Laboral. Ha estat també el meu model ètic pel que fa a la feina incansable per la justícia i pels drets humans, sense caure en la temptació dels diners, l’èxit o la fama. La meva alegria per la publicació d’aquestes memòries és perquè ara seran molts més els que sabran, i explicat per ell mateix, qui va ser l’advocat dels treballadors Francesc Casares. Tant de bo augmentin els seus deixebles en el camp del Dret i, sobretot, en el conreu d’una vida ètica al servei del país i de la gent. José Antonio González Casanova
tripa BONA_maqueta base mida butxaca 21/10/2016 13:31 Pรกgina 14
tripa BONA_maqueta base mida butxaca 21/10/2016 13:31 Página 15
1. «Por algo se empieza»
L’any 1959, perseguit encara pels fantasmes de l’empresonament recent, i havent complert trenta-un anys, començo una etapa decisiva de maduresa. D’una banda, em trobo aferrat als rems d’una difícil aventura professional: guanyar-me la vida exercint tot sol d’advocat i partint de zero. De l’altra, pujant juntament amb la Carme, que no deixa de treballar com a professora, per tant fora de casa, una família que es va poblant de fills. Els quatre primers van venint amb certa regularitat: Martí (1958), que aleshores ja havia nascut, Joan (1961), Laia (1964) i Toni (1965). Més espaiat, el darrer, Miquel, que neix el 1971. Fins que el més petit no es posa a caminar, han passat catorze o quinze anys en un tancar i obrir d’ulls. La gent que ens envolta, mentrestant, passa d’una somnolència estamordida a un estat de vibració nerviosa. El règim polític espanyol haurà passat de la monotonia miserable al desfici hipòcrita per aconseguir l’homologació democràtica del món occidental, haurà transitat de l’autarquia econòmica a la fase de l’estabilització i haurà començat el desarrollismo aplicant fórmules liberals a l’economia. Entren en escena els ministres de l’Opus Dei (Alberto Ullastres, Mariano Navarro Rubio…). El nivell de vida per a molts s’havia elevat però la repressió política, tot i haver afluixat el caràcter massiu i salvatge dels primers anys, no deixa d’exercir-se de forma subtil o grossera segons la intensitat de la resistència. Al nostre entorn s’ha anat formant un caliu de gent que es manifesten cada cop més obertament com a adversaris de la dictadura i molts accepten graus diversos de compromís amb organitzacions clandestines o adopten noves iniciatives per combatre el règim totalitari que estem patint. A poc a poc s’ha anat formant una cultura d’oposició que s’ex-
tripa BONA_maqueta base mida butxaca 21/10/2016 13:31 Página 16
16
COMPROMÍS AMB LA JUSTÍCIA
pressa bàsicament en tres direccions: una línia democràtica que demana el respecte a les llibertats polítiques i individuals, una línia social que exigeix un canvi d’estructures econòmiques i laborals que aspira al reconeixement de diferents cotes d’identitat nacional. Algunes d’aquestes línies coincideixen de vegades en un mateix projecte. Cap allà als anys setanta el règim resisteix encara com una fruita mig podrida que es nega a caure de l’arbre. L’embranzida de l’oposició és insistent però insuficient. No aconsegueix l’enderrocament de la dictadura. Caldrà esperar la mort natural del dictador el novembre de 1975 per iniciar la propera etapa democràtica. Jo vaig començar la travessia d’aquells anys de maduresa rebent visites en un petit despatx de Sabadell, que vam traslladar, després, a dos locals més successivament. Més tard vam aterrar a Barcelona, on va caldre instal·lar-nos en un pis nou gravat amb la clàssica hipoteca. Per acabar aquest Via Crucis, encara cal afegir un nou trasllat al xamfrà de Casp i Bailèn, on hem fet parada i fonda. Aviat, diria que a finals de l’any 1959, va morir el senyor Avilés quan jo pràcticament ja col·laborava molt poc al seu despatx. Mentre me’l miro, de cos present, amortallat sobre un modest túmul col·locat allà on hi havia la seva taula escriptori, tinc la clara evidència que jo també he tancat una etapa. Ressegueixo els trets de la seva cara, tan coneguts i ara immòbils. La seva ànima o la seva identitat no sé on és, ni si hi és, ni sé on va si hi va. Jo tampoc no sé gaire on vaig, però jo sóc viu i demà hauré de prendre decisions. La vida m’empeny i cal preparar-se per a l’augment de la família. Per atendre les necessitats familiars vam buscar un altre pis. Prevèiem que l’habitatge del carrer d’Europa ens quedaria petit i ens mudem al carrer d’Alfons XII, a una casa nova del barri de Sant Gervasi, on ocupem un pis més espaiós. Allí trobarem un veïnat de parelles joves que aniran creixent al nostre ritme. Amb molts d’ells establirem unes relacions de càlida correspondència que, encara avui, són records entranyables. Al despatx començo a rebre sol·licituds de joves llicenciats que demanen de venir a fer pràctiques o a descobrir nous horitzons. Així, s’anirà formant una cadena que comença amb el meu cunyat Ramon Roca i que s’allarga durant anys, en què se succeeixen els uns als altres fins que alguns, en els darrers temps, es convertiran ja en col·labora-
tripa BONA_maqueta base mida butxaca 21/10/2016 13:31 Página 17
«POR ALGO SE EMPIEZA»
17
dors. Aquest enfilall de «passants», segons la denominació de l’època (una denominació que jo defugia), anirà configurant la meva personalitat amb una força que ells segurament no podien sospitar. Alguns, mig de broma mig de veres, encara ara m’anomenen «mestre». De fet, i no és falsa modèstia, he après més jo d’ells que ells de mi. I això perquè tots ells han estat nois i noies d’una personalitat molt acusada encara que diversa, que en el seu intent de trobar en l’exercici de l’advocacia al meu costat una raó de vida, decantaven cada vegada més la meva opció a favor d’un compromís amb els ideals que compartíem a partir de l’exercici de la professió. Aquesta osmosi és la clau que obre i explica la meva trajectòria com a advocat. Durant aquells anys vaig perfilant gradualment la meva opció per la defensa dels treballadors i dels perseguits pel règim de dictadura. Sense adornar-me’n, em trobo integrat en una nova categoria professional d’advocats que seran coneguts aviat amb el nom de «laboralistes». Aquesta denominació no és gaire afortunada perquè si d’entrada sembla correspondre a tots aquells advocats que estan especialitzats en dret laboral (defensa de treballadors i empresaris), en canvi, en el seu ús corrent, designava aquells advocats que només acceptaven defensar treballadors i que quan ho feien hi posaven un accent especial de complicitat amb els defensats per la seva condició de classe explotada. D’altra banda, els «laboralistes» aviat ens vam trobar amb la necessitat d’actuar com a penalistes perquè la confrontació amb les empreses sovint implicava les organitzacions sindicals o polítiques clandestines que acabava en detencions, empresonaments, judicis i condemnes. I encara més, molt aviat les defenses en el terreny penal es van estendre en favor dels sectors, cada vegada en augment, que s’implicaven en la lluita per les llibertats democràtiques. Sigui com sigui, quan empràvem aquesta denominació (la d’advocats laboralistes) ens sentíem perfectament identificats. El cert és que poques vegades em vaig trobar davant d’una cruïlla que m’obligués, tot d’una, a triar entre fer-me «laboralista» (garantia segura d’èxit econòmic escàs) o bé tirar cap a la captació d’una clientela de gent benestant. Simplement, no m’hi vaig trobar. L’opció va ser més aviat el resultat d’un procés gradual de maduració. L’entorn social començava a ser tens i era fàcil entreveure no solament posicions individuals sinó classes antagòniques. A la resta del món, les opcions capitalistes i del socialisme real (el comunisme) subratllaven aquella
tripa BONA_maqueta base mida butxaca 21/10/2016 13:31 Página 18
18
COMPROMÍS AMB LA JUSTÍCIA
contradicció i la necessitat de trobar-hi sortida. A Cuba, Fidel Castro, un líder popular nimbat per una aurèola romàntica, era vist no solament com un lluitador per l’alliberament del seu poble sinó com un profeta d’un nou socialisme. A Roma, un nou papa, Joan XXIII, trencava la tradició encarcarada de l’Església catòlica prometent una aventura rupturista, que seria el Concili Vaticà II. A través dels diaris i les novel·les coneixíem també una nova categoria de sacerdots, «els capellans obrers», que no solament adoptaven una concepció dialèctica de la confrontació social sinó que ells mateixos acceptaven un compromís integral amb el món obrer, adoptant els mateixos estàndards de vida que el proletariat més explotat. Les antigues colònies dels imperis europeus començaven a bullir tractant d’alliberar-se del jou imperialista. A les nostres orelles sonaven com tambors inquietants noms com Lumumba, que evocaven el despertar de mítiques terres africanes. És en aquest escenari que va venir a treballar al despatx un jove llicenciat. Era José Antonio González Casanova. Segurament Ramon Roca devia haver-lo orientat cap al despatx després que Ramon havia decidit renunciar a l’exercici de la professió, acceptar una feina fixa i remunerada i obrir-se pas com a fotògraf, un ofici i un art on, amb el temps, va poder arribar a adquirir un excel·lent crèdit professional. Segurament els dos havien coincidit a la redacció de la revista El Ciervo, on publicaven textos originals. González Casanova, aleshores molt jove, em va sorprendre, sobretot per la seva intel·ligència guspirejant, el seu caràcter extravertit i optimista i la seva inquietud intel·lectual. El José Antonio, tal com el vaig anomenar de seguida (tot i l’angúnia que em feia adreçar-m’hi amb el mateix nom que havia portat el fundador de la Falange), era ja, aleshores, un mestre de la paradoxa, un artifici conceptual que a mi em divertia però que em feia posar una mica nerviós, partidari com sóc que les coses encaixin perfectament i suaument i pel seu propi pes. Aleshores, estava compromès amb el Front Obrer de Catalunya (el FOC, o sigui la versió catalana del Frente de Liberación Nacional, el famós «Felipe»), una organització clandestina que havia renovat les aigües estancades dels idearis comunista i socialdemòcrata. Amb el José Antonio, aleshores, parlàvem poc de les nostres activitats clandestines. D’altra banda, jo, que seguia militant al Moviment Socialista de Catalunya (MSC), havia declinat de formar part de cap òrgan directiu i coneixia poc els entrellats de la clandestinitat. Als meus com-
tripa BONA_maqueta base mida butxaca 21/10/2016 13:31 Página 19
«POR ALGO SE EMPIEZA»
19
panys del partit els havia dit repetidament: «Compteu amb mi i encarregueu-me coses concretes, però no em feu consumir en reunions interminables». D’aquí que jo passés a ostentar des d’aleshores la tàcita condició d’advocat dels militants de l’MSC. Ara bé, si González Casanova parlava poc de les seves activitats conspiradores, cada cas que es presentava era com una ocasió per teoritzar sobre la lluita de classes. De fet, em semblava que ell i altres que el van seguir com a «passants» del despatx pensaven que arribar al «despatx d’en Casares» i començar a organitzar vagues seria tot u. Segurament devien quedar silenciosament frustrats quan jo els encarregava redactar una demanda en reclamació d’un «plus de distància», d’un «saldo i finiquito» o d’una inutilitat per silicosi. No hi feia res. Tot seguit hi aplicava un ungüent d’interpretació marxista que formava part del dispositiu conceptual dels militants del FOC i gairebé m’arribava a fer creure que amb aquell cas començàvem la revolució. Amb el José Antonio vam poder mantenir llargues converses quan anàvem en tren al despatx de Sabadell i quan tornàvem, els dissabtes a la tarda! Dos bitllets de tercera i una corredissa amb les carteres a vessar d’expedients per poder agafar l’últim comboi del vespre de retorn a Barcelona eren les credencials que ens permetien avançar en la confiança dels nostres defensats. Era fill d’una família d’arrels madrilenyes addicta al règim franquista. Ell era el clàssic jove de les noves generacions revoltades contra la ideologia dominant, la tradició familiar i les estructures socials establertes. Ell, com molts d’altres, havia iniciat aquest camí sense abandonar unes arrels cristianes molt depurades que li servien d’argument i d’aliment. A poc a poc, alguns d’aquests joves van anar traduint les seves noves concepcions socials en nous estils de vida. Alguns arribaren a «desclassar-se». D’aquí a l’aparició dels hippies ja no hi havia més que un pas. Però aquest no va ser el cas del José Antonio, que mantenia un delicat equilibri entre les formes de vida tradicionals i l’exaltació d’una nova utopia social. En tot cas, el seu ideari el portava a propugnar un compromís amb la classe treballadora que condicionava l’activitat professional i hi donava sentit. Un dia, m’explicava, va trobar-se amb un oncle seu, advocat de l’Estat ben instal·lat en l’àmbit forense. —¿Y ahora qué haces, José Antonio? —li va preguntar el seu oncle.
tripa BONA_maqueta base mida butxaca 21/10/2016 13:31 Página 20
20
COMPROMÍS AMB LA JUSTÍCIA
—Trabajo en el despacho de Casares, un abogado laboralista. Pero sólo defendemos trabajadores —es va apressar a precisar. —¡Ah, muy bien! —li va contestar el seu oncle—. ¡Por algo se empieza…! És curiós, però el José Antonio no mostrava cap acritud cap al seu oncle. Més aviat m’ho explicava divertit fent sacsejar la pipa que aleshores fumava i tonificant el seu argumentari marxista amb un bany d’aguda ironia. Aquest marxisme, que havia d’impregnar a més tots els actes de la vida quotidiana, encaixava poc amb el meu socialisme una mica aigualit que jo havia begut a les fonts de l’MSC. D’altra banda, el meu catalanisme, que jo professava en termes equiparables a les conviccions socials, es resistia a subordinar-se a un esquema de lluita de classes com el que propugnaven els marxistes. Així i tot, González Casanova va reeixir a anar-me aproximant a les posicions ideològiques dels seus coreligionaris, unes posicions que anaven avançant dia a dia. Hi va ajudar molt l’entusiasme que va mostrar quan vam conèixer el llibre de poemes que Salvador Espriu va publicar en aquell temps (La pell de brau). Espriu expressava respecte d’Espanya (Sepharad) tot un seguit de sentiments que, des de la més clara catalanitat, propugnaven la comprensió i la convivència entre els seus diferents pobles. En l’única cosa que no vam coincidir, fins molts anys més tard, va ser en l’acceptació de la via parlamentària per arribar al socialisme, que jo defensava com a camí possible i que ell veia impracticable. Darrere de tot això hi havia, per part seva, el lògic recel cap a les llibertats individuals (o formals) quan està en joc la subsistència i l’explotació social és una camisa de força. De totes maneres, des dels rengles de l’oposició es reaccionava, si es podia, contra els actes de repressió de l’aparell estatal sense mirar si aquells fets superaven el control de qualitat de la teoria marxista. Així va succeir quan va ser detingut Jordi Pujol arran dels «fets del Palau». Jo no vaig viure aquells fets ni les reaccions que va provocar perquè, justament aquells dies, m’havien intervingut a la Clínica Plató d’un càlcul renal que durant tres anys m’havia turmentat. Però el que sí que recordo és haver rebut, estant al llit, les visites diàries de González Casanova, que m’anava informant de les accions de protesta que s’anaven manifestant davant del Palau del Bisbe. Al cap d’un temps, es va sentir temptat pel món universitari, va tancar-se a escriure una tesi doctoral sobre el sistema polític de la Iugoslà-
tripa BONA_maqueta base mida butxaca 21/10/2016 13:31 Página 21
«POR ALGO SE EMPIEZA»
21
via de Tito, va preparar unes oposicions i va guanyar una càtedra de Dret Polític o de Teoria de l’Estat a Santiago de Compostel·la. A partir d’aquí va anar ocupant cada vegada més espais destacats en la vida intel·lectual i política, que ja són coneguts de tothom.
portada casares_sèrie assaig 21/10/2016 14:06 Página 1
Francesc Casares
ÚLTIMS TÍTOLS PUBLICATS
El testimoni de l’advocat laboralista Francesc Casares durant els anys del tardofranquisme i la transició, des que el govern de la dictadura es
Jordi Borja
Cartes de lluny i de prop Incerteses i propostes de reconstrucció democràtica
veu obligat a canviar de política econòmica, fins a la recuperació de la democràcia a Espanya, esdevé particularment interessant. És la crònica d’un «petit món enfebrat», que mostra com es va conformant una
Jordi Castellanos La construcció d’una cultura nacional
tribunals, i també les reunions clandestines i les mobilitzacions al carrer.
Jaume Guillamet (ed.)
També l’autor és protagonista de la configuració d’un espai socialista
El desafiament català
propi a Catalunya. Del Moviment Socialista de Catalunya al Partit dels
Un relat internacional de la Transició Andreu Domingo
Catalunya al mirall de la immigració Demografia i identitat nacional
Socialistes de Catalunya, passant per Convergència Socialista, el socialisme català es mou sota l’influx dels grans canvis que es produïen al món occidental, des de la revolució cubana del 1959 fins als canvis en
(PREMI CIUTAT DE BARCELONA D’ASSAIG 2014)
l’església catòlica, o el maig del 68.
Marc Andreu Acebal
Un relat que Casares combina amb la descoberta de l’Espanya castella-
Barris, veïns i democràcia
na, amb la poesia d’Espriu i de Machado com a guia. I on els episodis familiars s’alternen amb l’evocació d’alguns dels grans esdeveniments que
(PREMI CIUTAT DE BARCELONA D’HISTÒRIA 2015)
acompanyen, a vegades de forma traumàtica (Puig Antich, matança
Jordi Amat
d’Atocha), el camí cap a la recuperació de la democràcia i l’autonomia.
Un país a l’ombra Vida de Josep Maria Vilaseca Marcet (1919-1995)
«Casares combina magistralment la memòria col·lectiva d’un poble amb la seva José Luis Martín Ramos
Territori capital La guerra civil a Catalunya, 1937-1939 Federico Vázquez Osuna
Anarquistes i baixos fons
autobiografia personal per demostrar‐nos amb escreix que hom no pot separar l’una de l’altra si ambdues són viscudes i comunicades amb honestedat, esperit de servei i unes conviccions arrelades en la més noble tradició de les esquerres catalanes.» Del pròleg de José Antonio González Casanova
Poder i criminalitat a Catalunya (1931-1944) Rosa Congost
Les lliçons d’història El jove Pierre Vilar (1924-1939) Marc Andreu Acebal
Les ciutats invisibles Viatge a la Catalunya metropolitana
Entra a www.elsllibresdelavenc.cat i accedeix al Dossier de Lectura
BIC BM ISBN 978-84-16853-02-1
Assaig
(1958-1978)
El moviment ciutadà i la reconstrucció de Barcelona (1968-1986)
Compromís amb la justícia Memòries d’un advocat laboralista (1958-1978) Pròleg de José Antonio González Casanova
Compromís amb la justícia
oposició democràtica, catalanista i progressista des dels despatxos i els Memòries d’un advocat laboralista
Literatura i societat
Francesc Casares FRANCESC CASARES POTAU (Tarragona, 1927) es llicencià en Dret a la Universitat de Barcelona el 1950 i el 1951 va començar a exercir d’advocat i es va especialitzar en Dret Laboral, activitat que ha realitzat durant tota la seva jubilació, alhora que militava al Moviment Socialista de Catalunya, on va ingressar el 1953. L’any 1958, precisament, va ser detingut durant uns dies per aquest motiu. L’any 2006 ja va publicar un llibre de memòries centrat en la seva infantesa i joventut (Memòries d’un advocat laboralista (1927-1958), La Campana, 2006). Va ser diputat al Parlament de Catalunya amb el Partit dels Socialistes de Catalunya entre 1980 i 1988 i president de la Comissió de l’Estatut dels Diputats. Entre altres distincions, l’any 1988 li va ser concedida la Creu de l’Ordre de Sant Raimon de Penyafort, l’any 2004 li va ser atorgada la medalla d’honor del Col·legi d’Advocats de Barcelona i ha rebut la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. És president honorífic de l’Associació Catalana de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia i membre del Patronat de la Fundació Rafael Campalans.