05/09/2013
10:38
PÆgina 1
Literatura i societat és una antologia de textos essencials de Jordi Castellanos. Ofereix una bona mostra de la seva obra d’investigació i de
Josep M. Muñoz (ed.)
divulgació, alhora que permet conèixer les concepcions culturals en què
Els Quatre Presidents
es fonamenta. Així, la primera part del llibre reuneix quatre assajos en
Entrevistes a Tarradellas, Pujol, Maragall i Montilla
els quals Castellanos reflexiona sobre el sentit de la literatura i el seu Carme Molinero i Pere Ysàs
Els anys del PSUC Ferran Requejo
Camins de democràcia De l’autonomia a la independència
actual; i sobre la relació entre la tradició literària i el món d’avui. La segona part recull una sèrie d’articles que, concebuts entorn a unes mateixes qüestions, resulten perfectament unitaris: conformen una petita història de la literatura catalana del segle XX centrada en l’anàlisi de
Josep Termes
les relacions entre literatura i societat. Mostra com neixen i es desen-
Història del moviment anarquista a Espanya
volupen una cultura nacional específica, un mercat literari propi i un
(1870-1980)
públic lector en llengua catalana.
Maria Campillo (ed.)
Allez! Allez! Escrits del pas de frontera, 1939 Jaume Ayats
Els Segadors De cançó eròtica a himne nacional
El llibre, doncs, permet copsar resumidament el conjunt de les aportacions de Jordi Castellanos i fer-se càrrec del mestratge que va exercir. Així mateix, fa evident l’interès que té l’estudi de la seva figura i la seva obra. Amb la voluntat d’incentivar-lo, Literatura i societat s’obre amb un pròleg en què Jordi Marrugat repassa i analitza la trajectòria de Castellanos i es clou amb l’entrevista en profunditat que li va fer Josep
Marina Subirats
Barcelona: de la necessitat a la llibertat Les classes socials al tombant del segle XXI
M. Muñoz. Tot plegat fa d’aquest volum una peça cabdal destinada a esdevenir una obra de referència de la història de la literatura.
José Luis Martín Ramos
La rereguarda en guerra Catalunya, 1936-1937 Lluís Solà
BiC DSBH ISBN 978-84-88839-72-5
La paraula i el món Assaigs sobre poesia Carles Gerhard i Hortet
Dues guerres i un exili Memòries Jordi Borja
Cartes de lluny i de prop Incerteses i propostes de reconstrucció democràtica
Assaig
www.lavenc.cat
Literatura i societat
El partit de l’antifranquisme (1956-1981)
estudi; sobre la funció que les humanitats poden tenir en la societat
Jordi Castellanos
ÚLTIMS TÍTOLS PUBLICATS
Jordi Castellanos
Literatura i societat La construcció d’una cultura nacional
JMM/L’Avenç
Portada-Caste5.qxd
JORDI CASTELLANOS i VILA (1946-2012) ha estat un dels més destacats historiadors de la literatura catalana contemporània. Llicenciat en llengües romàniques per la Universitat de Barcelona, el 1968 va entrar a treballar a l’Enciclopèdia Catalana, alhora que assistia a les classes de Joaquim Molas als Estudis Universitaris Catalans. El 1971 es va incorporar com a professor a la Universitat Autònoma de Barcelona, on fins a la seva mort prematura va ser catedràtic de filologia catalana i va exercir un mestratge perllongat. Arran de la seva tesi (Raimon Casellas i el Modernisme, 1983) va esdevenir un dels principals especialistes en el Modernisme, tot i que va estudiar també el Noucentisme i la novel·la dels anys trenta. Va publicar centenars d’articles sobre autors com Jacint Verdaguer, Josep Yxart, Raimon Casellas, Víctor Català, Prudenci Bertrana, Joan Maragall, Gabriel Alomar, Josep Pijoan, Eugeni d’Ors, Joaquim Ruyra, Josep Carner, Josep Pla, Salvador Espriu, Pere Calders o Lluís Ferran de Pol. Alguns foren recollits en els llibres Literatura, vides, ciutats (1997) i Intel·lectuals, cultura i poder (1998). L’any 1974 va ser un dels fundadors de la revista Els Marges, que va codirigir des de 1991 fins a la seva mort.
tripa Caste2.qxd
05/09/2013
11:56
PÆgina 2
tripa Caste2.qxd
05/09/2013
11:56
PÆgina 3
Jordi Castellanos
LITERATURA I SOCIETAT LA CONSTRUCCIÓ D’UNA CULTURA NACIONAL Edició i pròleg de Jordi Marrugat Epíleg de Josep M. Muñoz
L’AVENÇ Barcelona 2013
tripa Caste2.qxd
05/09/2013
11:56
PÆgina 4
Barcelona, octubre de 2013 © del text, hereus de Jordi Castellanos © del pròleg, Jordi Marrugat © de l’epíleg, Josep M. Muñoz © d’aquesta edició, L’Avenç, S.L., 2013 Passeig de Sant Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona Telèfon: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16 www.lavenc.cat
Es reserven tots els drets. Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa per cap mitjà sense permís de l’editor.
Disseny i composició: L’Avenç Il·lustració de la coberta: Isabel Banal, ignem, 2008, mesures variables, 8 cm (alçada), figures d’escaiola i encenedors. BiC: DSBH ISBN: 978-84-88839-72-5 Ref. aven053 Dipòsit legal: B. 21497 Imprès per Book Print Digital, S.A.
tripa Caste2.qxd
05/09/2013
11:56
PÆgina 5
TAULA
PRÒLEG Jordi Castellanos, una vida al servei de la cultura, per Jordi Marrugat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . I. SOBRE LA FUNCIÓ DE LA LITERATURA I EL SEU ESTUDI Funció actual de la història de la literatura . . . . . . . . . . . . . . . El clos matern dels clàssics. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Quan les torres cauen. Reflexions entorn de la crisi de les humanitats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . En defensa de la literatura . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
7
29 43 55 69
II. SOBRE LA CONSTRUCCIÓ DE LA LITERATURA CATALANA AL SEGLE XX Modernisme i Noucentisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 103 Mercat del llibre i cultura nacional (1882-1925) . . . . . . . . . . . 123 El Modernisme: la construcció d’una cultura nacional . . . . . . . 171 Escriure amb el ritme de la sang. La represa de la novel·la catalana (1925-1929) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 191 Literatura catalana i compromís social en els anys trenta . . . . 217 L’exili literari català: continuïtat i ruptura . . . . . . . . . . . . . . . . 237 Les lletres catalanes dels anys quaranta . . . . . . . . . . . . . . . . . . 251 La literatura catalana del segle xx. Un balanç . . . . . . . . . . . . . 261 EPÍLEG Jordi Castellanos. La literatura com a investigació permanent, per Josep M. Muñoz . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 271 NOTES . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 293
tripa Caste2.qxd
05/09/2013
11:56
PÆgina 6
tripa Caste2.qxd
05/09/2013
11:56
PÆgina 7
JORDI CASTELLANOS, UNA VIDA AL SERVEI DE LA CULTURA per Jordi Marrugat
La mort impedeix per sempre a qualsevol home reinterpretar, corregir o ampliar la pròpia trajectòria –vital, cultural, literària. Després del final ineluctable, esdevé imperativament fixada en tant que construcció personal. Tanmateix, prou sabem que la intervenció en l’àmbit de la cultura depassa els límits individuals. Sense necessitat de salvar-nos físicament, converteix en moridor allò que ens fa mortals, petits, anecdòtics. L’obra que la fi imprevista d’un autor presenta, de sobte, sota aquella aparença una mica espaordidora de les coses definitives, acomplertes, és renovada, eixamplada i continuada per la societat que li era destinació ineludible. Jordi Castellanos publicà en vida dos reculls d’articles, Literatura, vides, ciutats (1997) i Intel·lectuals, cultura i poder (1998), mitjançant els quals revisava i articulava una part de les seves extenses investigacions. És probable que, si el seu decés dolorosament prematur no li ho hagués impedit, hauria preparat altres llibres com aquells. Serien, sens dubte, diferents del que el lector té ara entre les mans. Circumstàncies inevitables fan que avui siguin aquells que valoren els treballs de Castellanos, no ell mateix, els encarregats d’oferir-ne la relectura que suposa aquest seu nou recull d’articles, que titulem Literatura i societat. Es tracta d’un llibre confegit des de la certesa que constitueix una baula més en la continuïtat de les aportacions, ja imperibles, de Jordi Castellanos. La sola existència del present llibre, doncs, fa cert un nucli essencial de les seves concepcions literàries. Aquell explicitat en el títol: que la literatura és indestriable del context social en relació al qual sorgeix, creix i pren sentit, i al qual retorna aportant-hi cultura, coneixement,
tripa Caste2.qxd
8
05/09/2013
11:56
PÆgina 8
LITERATURA I SOCIETAT
consciència. Per això resulta impossible intentar comprendre les realitats literàries al marge de la seva història i la seva societat –cosa que només una simplificació abusiva típica dels exabruptes antihistoricistes podria fer incompatible amb l’anàlisi dels aspectes internacionals, supraideològics i transtemporals de tota obra d’art. És principalment aquesta comprensió històrica del fet literari allò que pot dur el patrimoni del passat a actuar sobre el present. Tal convicció fou la base de les investigacions de Castellanos i, indestriable d’aquestes, de la seva intervenció en l’actualitat social i cultural. Per això va defensar els «intel·lectuals d’ahir» com a «ciutadans d’avui». La consciència històrica que li permetia comprendre el propi temps en les seves especificitats li atorgà la clarividència suficient per desfer-se del que ja havia esdevingut una impostura i apostar per la continuïtat actualitzada, no inconscientment mimètica, del llegat de Zola, Maragall o Sartre: L’entramat ideologicosocial d’altres èpoques ha desaparegut o s’ha institucionalitzat. Tenim, ara, l’ensenyament i algunes institucions culturals, l’art, la literatura, la creació. Només. Però podria ser suficient si la responsabilitat que delegàvem als intel·lectuals l’assumíssim com a ciutadans. Això vol dir restablir l’entramat de la cultura i de la responsabilitat cultural, allò que la societat de l’èxit i el consum ha intentat d’ofegar i substituir.1
Heus ací perfectament descrit un dels principals objectius de l’activitat de Castellanos: «restablir l’entramat de la cultura i de la responsabilitat cultural» des de la consciència que el món ja no és aquell en què es va forjar, però amb la convicció que, convenientment actualitzat, encara hi pot exercir una funció primordial insubstiuïble. Això cal que cadascú ho faci com a membre de la ciutadania, no com a individu que actua jeràrquicament. Són paraules que demostren l’esperit progressista i demòcrata que Castellanos es construí no pas des de la política o el discurs explícitament ideològic, sinó des de la cultura. Aquesta fou el centre exclusiu del seu treball. Cosa que, en lloc de limitar-lo, li donà un abast molt més ampli del que una mirada superficial podria constatar. Perquè, per sobre de la valuosíssima producció concreta que ens deixa Castellanos, la seva tasca ha marcat perennement el conjunt de la societat i la història catalanes. Els ha donat institucions i plataformes
tripa Caste2.qxd
05/09/2013
11:56
PÆgina 9
PRÒLEG
9
que depassen de molt les labors individuals. Castellanos tenia ben definit un programa d’actuació que ell mateix es va encarregar de plantejar teòricament i de dur a la pràctica. Un programa d’abast col·lectiu que aconseguí que influís tota la cultura del seu temps. *** Nascut el 1946 a Tagamanent, Jordi Castellanos va començar a realitzar aquest programa cultural des de ben al principi de la seva carrera professional, en la dècada dels setanta. Estudià Filologia Romànica a la Universitat de Barcelona entre 1965 i 1970, alhora que era alumne de Joaquim Molas als Estudis Universitaris Catalans i treballava amb ell a Enciclopèdia Catalana. Recordà sovint la importància d’aquest mestratge.2 Explicava que havia estat cabdal per ell la presència d’algú capaç d’aportar «una concepció d’allò que han de ser una cultura i una literatura d’un país normal»; o, especificava, «dit d’una altra manera: què ha de ser un país normal que té una cultura i una literatura pròpies. I això, en els cinquanta, seixanta o setanta, era una cosa gairebé revolucionària». Remarcava que Molas sempre havia «tingut al cap un model cultural i les vies per aconseguir realitzar-lo. Un model i un programa, per a l’actualitat i per a la història de la literatura». En dir això, semblava talment que Castellanos parlava de si mateix que, en efecte, va tenir al cap un programa cultural i va aconseguir realitzar-lo de manera molt influent. El treball com a alumne de Molas donà peu a la seva primera publicació, una edició de La Mercè de Bellamata (1969), a la qual seguí un article que ja centrava un dels interessos constants de tota la seva trajectòria posterior: «Raimon Casellas entre modernisme i noucentisme».3 De fet, el 1971 presentà la tesi de llicenciatura dirigida per Antoni Comas, Aproximació a la biografia de Raimon Casellas. I durant el curs 19711972 s’ocupà d’un lectorat d’espanyol i català a Durham, on va llegir a fons i va assimilar diverses tradicions crítiques angleses i nord-americanes. Tant aquella que defensa una «concepció ahistòrica i asocial de la literatura», la que va d’alguns «aspectes d’Eliot, de Richards i d’Empson, entre d’altres», fins al New Criticism; com aquella que «arrencava de Johnson i passava per Arnold, per desembocar en F.R. Leavis», el seu entorn –Q.D. Leavis, G.W. Knight, D. Thomson, etc.–, Edmund Wilson,
tripa Caste2.qxd
10
05/09/2013
11:56
PÆgina 10
LITERATURA I SOCIETAT
Lionel Trilling, Richard Hoggart o Raymond Williams. S’afegien als seus coneixements de la línia crítica més estrictament marxista i existencialista que tant havia marcat la cultura catalana dels anys cinquanta i seixanta, la dels Lukács, Brecht, Gramsci o Sartre.4 Tot just tornar a Catalunya, es llançà a una intensíssima activitat de la qual destaquen diversos projectes col·lectius endegats com a inici de la construcció de la història de la literatura catalana. Aquesta no havia pogut projectar-se amb ambició fins llavors per l’impediment que suposava el règim franquista. Sense visibilitat pública, sense reconeixement en l’àmbit educatiu, sense suport institucional, esdevé impossible una tasca tan complexa i que requereix tant de temps i esforços col·lectius com la d’establir un relat d’història literària de referència sempre renovat a partir de coneixements rigorosos i complets. És per això que la cultura catalana arribava a la dècada 1970 amb una mancança fonamental que el programa pioner de Castellanos, derivat del precedent de Molas, pal·liaria definitivament al llarg de les dècades següents. Així, el 1972 Castellanos començà a treballar a la Universitat Autònoma de Barcelona. Allà fou, successivament, professor interí, titular i, des de 1988, catedràtic, feina que li va permetre posar en pràctica un dels aspectes fonamentals del seu programa: l’articulació d’un col·lectiu dedicat a la recerca en literatura catalana contemporània. Ell fou qui va aconseguir aglutinar investigadors de la talla de Jaume Aulet, Josep M. Balaguer, Maria Campillo o Enric Cassany als quals s’anirien afegint, a més del company Manuel Jorba, els successius deixebles, més o menys directes, Margarida Casacuberta, Núria Santamaria, F. Xavier Vall, Víctor Martínez-Gil, Ramon Panyella, Pep Paré, Eulàlia Pérez Vallverdú, Just Cortès, Neus Real, Teresa Iribarren, Josep Camps i Arbós, Olívia Gassol, Antoni Isarch, Marc Comadran, Martí March i tants d’altres. D’aquesta manera es va anar formant i desenvolupant el Departament de Filologia Catalana –que inicià les seves activitats com a organisme independent, i sota la direcció de Castellanos, el 1986.5 Més tard, el Grup d’Estudis de Literatura Catalana Contemporània –oficial sota aquest nom des de 1992. Foren centres des dels quals Castellanos va potenciar sempre les relacions personals i institucionals amb altres investigadors i plataformes amb l’objectiu d’assolir una millor efectivitat en el coneixement. Només cal retreure les relacions
tripa Caste2.qxd
05/09/2013
11:56
PÆgina 11
PRÒLEG
11
mantingudes amb Joan-Lluís Marfany, Josep Murgades, Marina Gustà, Maria Josepa Gallofré, Enric Gallén, Alan Yates, Josep Massot i Muntaner, Enric Sullà, Glòria Casals, Josep M. Domingo i un llarg etcètera; o amb institucions com l’Anglo-Catalan Society, la Universitat de Sheffield, l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, entre altres. Aquesta voluntat de col·laborar en l’establiment d’una xarxa de persones i institucions fou visible ja als primers setanta, quan, per exemple, reclamà la creació de càtedres de català als instituts; quan ressenyà Aspectes del Modernisme; o quan es féu ressò públic a Catalunya de la tasca de l’Anglo-Catalan Society.6 Paral·lelament, Castellanos edità una Guia de literatura catalana contemporània (1973) on feia evident la consciència amb què estava emprenent tota la seva activitat i, en especial, la universitària. La presentava com «un instrument que serveixi d’orientació en el coneixement i en la lectura de la literatura catalana produïda entre 1900 i 1970» (p. 7) i exposava en quin sentit era un llibre que pretenia compensar una mancança històrica capital: No és cap secret que la nostra literatura manca d’una tradició acadèmica que pugui proporcionar al possible lector no introduït uns criteris segurs de selecció i, en darrer terme, de lectura. No és cap secret que els estudis de conjunt de la literatura catalana contemporània són escadussers i, sovint, introbables per al profà. [p. 10]
És aquesta «tradició acadèmica» allò que Castellanos es proposà construir amb més consciència que ningú. Sense ell, actualment no seria tan complexa, àmplia i influent. Va contribuir decisivament a fer-la possible amb els objectius que ja plantejava aquí: dotar els ciutadans d’instruments per a conèixer, fer-los capaços d’assumir un llegat literari que ens fa més humans, comprensius i lliures, i que ens permet avançar cap a un món millor. En definitiva, donar-los la possibilitat de ser, cadascun d’ells, l’equivalent actual d’un intel·lectual d’ahir. La Guia de literatura catalana contemporània, doncs, era una eina per començar a omplir un buit fonamental en la relació entre la societat catalana i la seva literatura. Una altra fou la col·lecció «Antologia Catalana».7 Molas l’havia dirigida en solitari des que fou creada el
tripa Caste2.qxd
12
05/09/2013
11:56
PÆgina 12
LITERATURA I SOCIETAT
1965 i Castellanos la codirigí amb ell des del número 73 (La psicoanàlisi d’E. Mira a cura de R. Vidal-Teixidor, 1974) fins al darrer, el 100 (Epistolari de Joan Salvat-Papasseit a cura d’A.-J. Soberanas, 1984).8 En cada volum era presentada amb aquests termes: Antologia de la cultura catalana de tots els temps, que, dirigida al lector no especialitzat, ofereix alhora als estudiosos, textos rigorosos i manejables. Hi són inclosos, a més dels textos literaris importants, textos dels historiadors i economistes, dels polítics i pensadors més significatius dels Països Catalans. El conjunt dels volums d’aquesta antologia ha de constituir una vasta síntesi textual i crítica de la cultura catalana.
En efecte, aquesta col·lecció posà a l’abast d’un públic lector, que n’havia romàs al marge per motius de repressió política, textos cabdals de la història de la literatura catalana amb introduccions que en facilitaven la comprensió i n’iniciaven l’estudi. Una altra de les vies de realització del programa cultural de Castellanos fou la fundació, el 1974, al costat de Joaquim Molas, Josep M. Benet i Jornet, Enric Sullà i Josep Murgades de la revista de llengua i literatura Els Marges –de la qual fou redactor des del primer moment i codirector des del número 43, de febrer de 1991, fins al dia de la seva mort. Es dotava així la societat d’un instrument que ha resultat fonamental per difondre nous coneixements històrics, teòrics o literaris, i per debatre públicament sobre aspectes diversos de la tradició literària, la creació contemporània o l’encaix entre llengua, literatura i societat als Països Catalans –només cal recordar la intensa polèmica que provocà el text col·lectiu aparegut al número 15, de gener de 1979, titulat «Una nació sense estat, un poble sense llengua?».9 La seva activitat en aquest sentit, però, no es va circumscriure exclusivament a Els Marges. Castellanos continuà col·laborant a Serra d’Or; ho féu a L’Avenç des de 1977; i fou membre del consell de redacció de Recerques. Història, Economia, Cultura entre 1978 i 1987. Podrien anar-se enumerant activitats d’aquesta mena fins que, en la nova dècada, culminaren dos dels projectes d’investigació més reconeguts de Castellanos. L’any 1981 es doctorà en Filologia Catalana defensant la tesi Raimon Casellas i el Modernisme, editada el 1983, reeditada el 1992, i encara avui estudi de referència del modernisme.
tripa Caste2.qxd
05/09/2013
11:56
PÆgina 13
PRÒLEG
13
D’altra banda, des de 1979 deixà establerta una explicació històrica de la literatura catalana del segle xx que, en molts dels temes tractats, esdevindria influent com cap altra. Culminà sobretot quan, entre 1986 i 1990, aparegueren els volums 8 i 11 de la part moderna de la Història de la literatura catalana dirigida per Molas, i les famoses Antologia de contes modernistes (1987), El modernisme. Selecció de textos (1988) i Antologia de la poesia modernista (1990 i 1995).10 Amb aquests i altres textos es fixava un dels relats més necessaris, però que havien resultat més difícils d’assolir, de la cultura catalana. No obstant això, Castellanos el prengué no pas com un punt d’arribada, sinó tot al contrari, com un punt de partida des del qual aprofundir i renovar constantment el coneixement i la divulgació de la pròpia cultura. Podeu comprovar-ho comparant aquestes explicacions del modernisme, totes força relacionades, amb dues de posteriors que, sense oposars’hi, les renovaven esplèndidament.11 O bé compareu els tres pròlegs diferents que va escriure per a Els sots feréstecs.12 O les dues lectures que va fer de diverses obres: Les multituds, Solitud i Aigua avall.13 La capacitat de persistir en el tractament d’uns mateixos textos, autors i períodes, tot renovant-ne la lectura en funció de noves investigacions i nous contextos històrics, és ja per si sola una lliçó contra la dispersió cultural incapaç d’articular-se en coneixement, cada vegada més comuna en l’era dels estímuls d’efecte instantani i amnèsic. *** Com ja s’ha advertit i insinua prou clarament el traç d’aquesta trajectòria, totes les activitats realitzades per Castellanos responien a un programa cultural molt coherent i ben definit. Partia d’una idea precisa de com havia de ser la cultura catalana per tal d’esdevenir normalitzada dins la seva societat i homologable a qualsevol de les occidentals amb estat propi. Una cultura així té un dels pilars fonamentals en la investigació de la pròpia tradició literària, en la producció de sabers a partir d’aquesta i sobre aquesta, en la seva actualització a través del coneixement històric rigorós. Que això es produís de manera constant i sistemàtica en un país en què, fins llavors, havia estat impossible, fou el principal objectiu de Castellanos. I així ho va formular, ben explícita-
tripa Caste2.qxd
14
05/09/2013
11:56
PÆgina 14
LITERATURA I SOCIETAT
ment, en diversos dels seus textos que podem considerar teòrics. N’hi ha tres que resulten especialment significatius perquè són dels més complets i apareixen amb una mateixa distància temporal entre si. Castellanos hi defineix i actualitza el seu programa cultural adaptantlo a les noves circumstàncies de cada nova dècada. I és que, ben curiosament, deu anys exactes separen cadascun d’aquests tres articles, publicats el 1982, el 1992 i el 2002. Els complementa un quart assaig que, publicat el 2005, els recull, amplia i actualitza de nou. El primer és l’article «Funció actual de la història de la literatura».14 Consisteix en una defensa de la necessitat de fer història de la literatura i de divulgar el patrimoni literari, en part com a resposta als atacs dels creadors contemporanis que consideraven els historiadors de la literatura «arqueòlegs profanadors de sepulcres, escorcolladors de mòmies venerables, sempre ignorants de la vida que brolla al vostre costat». Contra aquesta mena de clams, Castellanos defensà sempre la necessitat de fer present el passat literari. És l’única via possible per a la plena culturització de la societat i per a la creació d’una literatura actual digna de la tradició en què s’origina. Així, a «Funció actual de la història de la literatura», escrivia: En la literatura francesa o anglesa, editar un Chaucer, un Dickens, un Balzac o un Romains, no escandalitza ningú. És una via per actualitzar les lectures en una constant revisió que les converteix en tradició actuant i, doncs, en tradició viva. [...] La història de la literatura té la funció d’establir un pont entre el passat i el present i, no cal dir-ho, tota mena de pont, tota mena de tradició, s’estableix i se sosté des del present: la feina d’historiar la literatura, vulgui o no vulgui aquell qui l’exerceix, és una feina actual, feta des del present i en funció del present.
Aquesta fou la base inamovible del programa cultural de Castellanos: la seva convicció que l’historiador de la literatura exerceix una tasca fonamental per al seu entorn immediat, per a la societat present. El mateix Castellanos actualitzava aquestes paraules gairebé trenta anys més tard en funció del nou present del segle xxi: Al capdavall, nosaltres, en aquest inici del segle xxi, com aquells homes dels anys trenta, som, mal que ens pesi, dins de la història, i això ens obliga, des del coneixement més o menys profund, més o menys actualitzat, que pu-
tripa Caste2.qxd
05/09/2013
11:56
PÆgina 15
PRÒLEG
15
guem tenir del nostre passat cultural i literari, a rellegir èpoques, autors i obres, per tal que en rellegir-los històricament, és a dir, en intentar comprendre’ls dins del seu temps i des del nostre coneixement actual del seu temps, i des de la nostra perspectiva i amb les nostres eines, n’oferim una nova imatge que ens els acosti (les èpoques, els autors i les obres) a l’actualitat.15
Contra les proclames conservadores de les essències ahistòriques, actualitzades en les teories sobre la fi de la història o la posthistòria, la convicció de Castellanos continuava essent la de la necessitat de conèixer i situar-se històricament. Perquè, es vulgui o no, la vida humana i els seus productes esdevenen en el que anomenem història i, per tant, només poden ésser plenament coneguts i compresos en relació amb aquesta. Així com un tal coneixement també es produeix dins la història –en el seu moment present i per a aquest. De manera que, igual que l’objecte del coneixement, el seu subjecte resta sotmès a progrés, variabilitat i contingències. Per això és tan important renovar insistentment el coneixement. Per això era tan necessari que la comesa endegada per Castellanos no es convertís en una simple tasca d’erudició individual, sinó en tot un programa que impliqués el màxim de gent possible i pogués assolir així una renovació constant. Tot això que, com veiem, Castellanos anà reprenent al llarg de la seva trajectòria, ja apareixia clarament plantejat el 1982 a «Funció actual de la història de la literatura», que fou actualitzat el 1992 a «El clos matern dels clàssics».16 Castellanos hi repassava les causes històriques que han fet de la literatura catalana una institució feble, sense clàssics consolidats, a diferència del que succeeix en cultures com l’anglesa o la francesa. La burgesia moderna d’aquestes va començar, el segle xviii, a construir els clàssics literaris com a «referents que barregen en dosis iguals orgull nacional i funció educativa, com a models de llengua i referents culturals». Un paper que la burgesia catalana no va assumir i que el franquisme va coartar definitivament en imposar sobre la nostra cultura els propis clàssics espanyols reinterpretats ideològicament –dels catalans autoritzà només els medievals, en tant que precedents del segle d’or espanyol, i algun de contemporani convenientment folkloritzat. Aquestes circumstàncies històriques conduïren a una situació en què la literatura catalana era vista com a provinciana, subordinada, inferior. Contra això es feia més necessari que mai el seu
tripa Caste2.qxd
16
05/09/2013
11:56
PÆgina 16
LITERATURA I SOCIETAT
estudi seriós, crític i universitari. Un cop més, doncs, Castellanos el defensava com a eina de construcció social present: Que el corpus literari català no sigui una pura curiositat arqueològica, que compleixi una funció emblemàtica i referencial, cultural i formativa (en el sentit d’adquisició d’experiència manllevada i de responsabilització personal en allò que la literatura aporta com a via de comprensió i participació social), tot això, depèn, en bona part, de la capacitat de revisió crítica que generin les altes instàncies universitàries. [...] perquè és la universitat l’encarregada de la investigació històrica. La funció de la recerca universitària en aquest camp és, per tant, l’establiment de ponts de diàleg entre el passat i el present de l’única manera eficaç possible: intentant rigorosament de conèixer i entendre el passat i d’establir les seves línies evolutives.
Un tercer text en què Castellanos anà actualitzant tota aquesta definició tan coherent del seu programa fou la lliçó inaugural del curs acadèmic 2002-2003 de la UAB, titulada Quan les torres cauen. Reflexions entorn de la crisi de les Humanitats.17 Hi denunciava el preocupant descrèdit públic en què havien caigut les humanitats i defensava l’immens valor social que tenen. Per fer-ho, repassava el paper clau que havia tingut al llarg del segle xx la cultura en la construcció d’una societat catalana moderna –amb el Modernisme, el Noucentisme, la resistència al franquisme, el realisme històric. S’evidenciava així que la millor defensa de la necessitat de la literatura és fer-ne la història amb rigor i consciència. El seu coneixement demostra per si sol la importància social, cultural, humana, de les humanitats. Per tant, també demostra, sense que calgui arribar al debat teòric o polític, la necessitat que siguin matèria acadèmica. De fet, «sobre aquesta base la “cultura humanística” i les “humanitats”, la filologia, la història, van viure uns anys en què ningú no els discutia la seva funció social, la seva utilitat. En els darrers quinze, vint anys, però, moltes coses han canviat. I el prestigi de la filologia, per esmentar un cas extrem, n’ha sortit clarament tocat». Contra això, Castellanos demostrava a través d’exemples concrets que justament perquè l’home està dotat d’imaginació i és capaç de crear símbols, és també capaç de canviar l’univers, de dominar la natura, de crearse el seu propi futur. Més encara: els símbols més elevats, els artístics i lite-
tripa Caste2.qxd
05/09/2013
11:56
PÆgina 17
PRÒLEG
17
raris, convertits en referents socials, culturals, són capaços de canviar mentalitats i societats. [...] la creació artística, la imaginació, el llenguatge, són capaços de transcendir les nostres limitacions. Símbols, veus, camins oberts cap a l’alteritat: això és l’art; això és la literatura, això és la història. Veus que ens ensenyen, pel sol fet d’existir, allò que és bàsic en la societat contemporània: la diversitat, la diversitat de punts de vista, la diversitat de mirades, la diversitat àdhuc de llengües.
És una convicció essencial a un quart text teòric que Castellanos va publicar molt poc després d’aquest reprenent-ne i ampliant-ne diversos motius. El seu títol ja és prou clar: «En defensa de la literatura».18 Més extens que els anteriors, s’hi fa una anàlisi de l’actualitat des d’un compromís ètic, social, cívic, construït exclusivament a través de la cultura. Hem volgut que aquests quatre textos constitueixin la primera part de la present antologia. D’una banda, perquè ofereixen una anàlisi penetrant, compromesa, suggestiva, del passat i del present de la literatura i la societat en què van ser concebuts. De l’altra banda, perquè, com hem vist, defineixen un dels programes d’actuació més remarcables de la cultura catalana. Això els converteix, sense cap mena de dubte, en textos cabdals de la nostra història. *** Totes les activitats i projectes que dugué a terme Jordi Castellanos foren una magnífica realització del programa contingut en els articles de la primera part d’aquesta antologia. Si ja hem constatat algunes de les activitats amb què fou dut a la pràctica al llarg de les dècades 1970 i 1980, vegem ara com continuà en les dècades posteriors. La vinculació universitària va servir a Castellanos, òbviament, per consolidar la seva intensíssima dedicació personal a la investigació i a exposar-ne els resultats que en treia a les aules de la UAB. Allà assumí la difícil tasca de formar consciències a partir de l’ensenyament de la literatura. Molts són els que poden certificar la qualitat de les classes de Castellanos. D’ell ha estat justament destacat que «ensenyava a llegir bé».19 A més, la plaça a la universitat també li va permetre continuar el vessant més explícitament cívic de la seva tasca. Com a estudiant,
tripa Caste2.qxd
18
05/09/2013
11:56
PÆgina 18
LITERATURA I SOCIETAT
havia format part del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona i s’integrà al Front Nacional de Catalunya. Però immediatament després abandonà l’activitat més estrictament política per dedicar-se de ple a la cultura. Lluità per una societat més culta en la qual el coneixement esdevé arma alliberadora en tots els àmbits i sentits; per una nació catalana profundament coneixedora de si mateixa, únic camí possible cap a la plena llibertat real. Amb aquest objectiu, des de la universitat fou un dels qui més treballà perquè es construís un sistema educatiu digne en totes les etapes escolars. Ja el 14-4-1970 havia signat al diari Tele/eXprés un article, «Profesionales y licenciados en lengua y literatura catalana», inconformista amb la precària situació en què es trobava l’ensenyament de la llengua i la literatura catalanes. No n’hi havia prou que fos permès i necessari. També havia de ser un ensenyament de qualitat i conscient de l’importantíssim paper social que tenia. Per això, anys més tard, tornà al tema encarregant-se del dossier publicat al diari Avui el 26-10-1983, amb dos articles seus i un de J. M. Balaguer, «L’ensenyament de la literatura: parlem-ne». S’hi denunciaven els prejudicis, les limitacions i les dificultats amb què aquest ensenyament topava. S’obria així la porta al debat públic sobre la qüestió i a la presa de consciència del que realment significava per a la societat contemporània. En aquesta línia crítica, més endavant (Avui, 27-2-1991), Castellanos denuncià la política universitària de la Generalitat de Catalunya en un article de títol tan humorístic, «La Universitat, l’espantaocells i la senyora Thatcher», com dur era el seu contingut. Anys més tard, amb l’article «Ensenyament: un toc de pessimisme», era el descrèdit en què havia caigut l’ensenyament de les humanitats allò que blasmava (Avui, 5-10-1998). Proposava enfrontar-s’hi, en contra del desengany i la resignació generalitzats, amb un canvi d’actitud, amb la renovació de mètodes i coneixements, amb un rearmament per a una nova lluita en uns temps diferents. Això és el que ell mateix féu sempre: renovar-se a partir del coneixement dels contextos canviants en què es desenvolupava la seva activitat. Així, repensà insistentment els estudis de Filologia Catalana, com prova «Les filologies: una crisi peculiar» (Avui, 2-5-1999). Denuncià altres aspectes de la universitat catalana («Petit manual per a ús dels in-
tripa Caste2.qxd
05/09/2013
11:56
PÆgina 19
PRÒLEG
19
vestigadors», Avui, 27-2-2000). I tornà a replantejar-se la situació educativa del país a «Didactisme versus didàctica» (Avui, 2-11-2000). Hi feia una fèrria denúncia de l’«estructura de l’ensenyament que porta l’estudiant a adoptar actituds passives» i hi reivindicava l’ensenyament com a «procés de formació de la pròpia personalitat i, doncs, d’adquisició del sentit de la responsabilitat». Poc després, «L’ensenyament de la literatura. Parlem-ne» (Avui, 25/26-12-2000), sota un vell títol, feia una nova crítica a la mala organització de les matèries de llengua i literatura a secundària, acompanyada d’una proposta de solució d’alguns dels problemes que planteja. Aquest tipus d’actuacions i de reflexions desembocaren en el manifest «¿Cap a on van la llengua i la literatura a l’ensenyament secundari?» (Avui, 21-12-2004), signat amb J. Aulet, A. Carbonell, M. Gustà, T. Muñoz i J. Macià. Comptà amb unes tres-centes adhesions i fou reprès, pels mateixos autors excepte el darrer, a «¿Por qué no enseñamos a leer?» (La Vanguardia, 12-1-2006). Paral·lelament a aquesta extensió de l’activitat docent, a la UAB Castellanos creà el Grup d’Estudis de Literatura Catalana Contemporània. Des de l’inici de les seves activitats com a tal l’any 1992 fins al mateix octubre de 2012, Castellanos en fou no només l’investigador principal, sinó l’autèntica ànima. Aquells que n’han format part saben que va ser la insistència de Castellanos, la seva voluntat que actués com a col·lectiu unit, la que va permetre tirar endavant l’organització de diversos congressos, llocs web que posen a disposició gratuïta de tota la societat alguns dels coneixements produïts pel grup, o els llibres col·lectius d’aquest.20 També fou dins del GELCC que es desenvolupà Traces, una base de dades de bibliografia catalana nascuda l’any 1987 de la concepció directa de Castellanos.21 Actualment ha esdevingut una eina imprescindible per a la recerca, ja que permet accedir a través d’internet a desenes de milers de registres bibliogràfics sobre qualsevol tema relacionat amb la llengua i la literatura catalanes. Posa a l’abast de l’investigador tots els precedents de la seva recerca fent així possible que el coneixement progressi.22 La vinculació universitària i el GELCC permeteren, així mateix, donar ple rendiment a la cura que Castellanos demostrà sempre envers
tripa Caste2.qxd
20
05/09/2013
11:56
PÆgina 20
LITERATURA I SOCIETAT
el patrimoni cultural català.23 Fou a través d’ell que el fons personal de Pere Calders quedà dipositat a la UAB, on ha estat catalogat, estudiat i posat a disposició de tots els investigadors.24 Paral·lelament, el GELCC ha potenciat l’estudi de l’obra d’aquest escriptor amb l’organització de dos simposis internacionals dedicats a «Pere Calders i el seu temps» (2000 i 2012).25 Aquesta voluntat de conservar i estudiar el patrimoni nacional anà sempre lligada a la de divulgar-lo. «No hem d’oblidar mai», va afirmar en una entrevista molt reveladora de tot el que estem resseguint, «que el destinatari de la nostra activitat és el conjunt social; no els professionals de la literatura, ni, encara menys, els col·legues, companys i competidors universitaris».26 Des del principi de la seva trajectòria, Castellanos va escriure en diaris i revistes divulgatives sobre els diversos aspectes de la literatura que estudiava de manera especialitzada.27 Era conscient que la funció d’investigador resta incompleta si no acaba revertint en la societat que l’ha fet possible i necessària. Per això resulten tan representatives de les seves concepcions culturals la seva col·laboració en l’exposició sobre el Modernisme feta el 1990 al Museu d’Art Modern de Barcelona; l’exposició sobre Pere Calders que va comissariar, juntament amb Joan Melcion, al CCCB l’any 2000; o l’exposició sobre Joan Maragall de la qual tingué cura el 2010 amb motiu de l’any Maragall.28 En aquest sentit, fou especialment remarcable la seva col·laboració en l’establiment d’un sistema teatral català que permetés la recuperació dels clàssics nacionals d’aquest gènere com a impuls per a la seva continuïtat; i que, alhora, funcionés com a mitjà de difusió del conjunt del patrimoni literari català. L’any 1983 estigué entre els fundadors de l’Aula de Teatre de la UAB, de la qual fou codirector fins el 1990.29 L’esmentat «El clos matern dels clàssics» fou concebut com a presentació del Cicle de Teatre Clàssic Català inclòs en la temporada 19921993 del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya. Comptaren amb el suport de Castellanos l’estrena de peces contemporànies com Elsa Schneider de Sergi Belbel, que també havia estat membre fundador i codirector de l’Aula de Teatre de la UAB;30 o l’edició de Desig i Salamandra.31 Era lògic, doncs, que Castellanos mostrés un gran interès en la creació del Teatre Nacional de Catalunya. Des que es fundà
tripa Caste2.qxd
05/09/2013
11:56
PÆgina 21
PRÒLEG
21
l’any 1997 estigué molt atent a la seva programació –ho proven articles com «Teatre Nacional: balanç d’una temporada» (Avui, 17-6-1999). Quan la direcció d’aquest recaigué en Belbel, Castellanos fou incorporat al seu consell assessor. En formà part entre 2005 i 2009. Des d’allà féu possible que es recuperessin per al públic clàssics catalans desconeguts per bona part de la societat actual com Valentina de Carles Soldevila (2006), La Dama de Reus d’Ambrosi Carrion (2008) o Misteri de dolor d’Adrià Gual (2010).32 Així mateix, hi apostà per la recuperació d’autors com Joan Brossa –del qual es programà El dia del profeta el 2008– o Ramon Vinyes –Ball de titelles hi fou representada ja el 201213. Alhora que, amb l’escenificació de novel·les com La plaça del Diamant (2007-2008) o Mort de dama (2009), el teatre hi prenia l’esmentada funció de difusió del patrimoni literari per tal que exerceixi de lligam social. Tota aquesta activitat deixa prou clar que Castellanos engegà i estigué involucrat en projectes on participà moltíssima gent. Cada cosa que s’hi realitzava no la feia ell tot sol i no sempre era iniciativa seva. Però és que justament una de les seves grans labors fou la de saber aglutinar molta gent i posar-la a treballar al servei de la societat i la cultura catalanes d’acord amb el programa que ell tenia perfectament definit per a aquestes. *** La trajectòria de Castellanos verifica, si és que això calia, l’encert de l’enfocament amb què es plantejà l’estudi de la literatura: com un fenomen indestriable de la seva societat. «La literatura és una activitat eminentment social, que surt del marc en el qual neix i torna inevitablement a ell, perquè és on té el receptor, el lector. Tota és “social” i, si es vol, pot ser llegida des d’una perspectiva social».33 Les complexes relacions entre literatura i societat són, de fet, el tema central de molts dels seus estudis, especialment dels que conformen la segona part de la present antologia. La seqüència que, aplegats, constitueixen ofereix una petita història de la literatura catalana moderna centrada en els processos de construcció d’un mercat literari i d’una cultura nacional.