.... Immanuel Kant (1724-1804)
La moral kantiana
Els límits de la raó teòrica A la Crítica de la raó pura, la seva obra més coneguda, el pensador alemany Immanuel Kant (1724-1804), es proposà respondre a la pregunta Què es pot saber?. Kant havia deixat de considerar la filosofia com un coneixement; només la ciència és coneixement, la filosofia havia de ser una activitat crítica, és a dir, una activitat que examina la raó per veure com és possible el coneixement científic.
Els límits de la raó teòrica (transcendentalisme) La crítica kantiana descobreix que el coneixement humà tot i que comença en l´experiència, no tot el coneixement és empíric; existeixen unes condicions no empíriques que la raó imposa a l´experiència (regles a priori). Temps, espai, substància-accident, causa-efecte ... són algunes d ´aquestes condicions que unifiquen, ordenen i donen forma a les sensacions captades pels sentits (transcendentalisme o criticisme). Aquestes regles a priori no tenen una existència externa, són realitats subjectives en virtut de les quals se´ns apareix la realitat, és possible l´experiència.
Els límits de la raó teòrica (1ª conseqüència) La primera conseqüència del plantejament crític és l´anomenat gir copernicà: no és la nostra manera de conèixer la que s´adapta a la realitat, sinó la realitat la que s´adapta a la nostra manera de conèixer. Si bé són condicions subjectives, el fet que tota raó humana està universalment constituïda per aquestes regles a priori garanteix l´objectivitat i la veritat de tot coneixement adquirit sota la direcció d ´aquestes regles.
Els límits de la raó teòrica (2ª conseqüència) Però aquesta objectivitat i veritat només és possible dins l´àmbit en què són vàlides aquestes condicions: l´experiència. Més enllà de l ´experiència, l´ús d´aquestes condicions condueix a un seguit d´il.lusions metafísiques, coneixements falsos. La segona conclusió és que el territori on la ciència és únicament vàlida és el de l´experiència.
Els límits de la raó teòrica (3ª conseqüència) El preu que es paga per assegurar la veritat i objectivitat del coneixement científic és el desconeixement de la realitat en si; només coneixem científicament les coses tal com se´ns apareixen, és a dir, els fenòmens. La ciència, per tant, només té validesa com a saber de fenòmens, la realitat transfigurada pels filtres de les regles a priori. La tercera conclusió de la crítica kantiana és que les coses en si, els noümens queden fora de l ´abast de la ciència.
Criticisme kantià i moral L´obra més important de Kant, la Crítica de la raó pura, va tenir dues conseqüències per a la moral: 1.delimitar el territori propi de la ciència al l´àmbit fenomènic i alhora 2.garantir un espai reservat a la moral, lliure de les amenaces del materialisme científic determinista.
Criticisme kantià i moral El resultat d´aquesta delimitació de fronteres, el món fenomènic per a la raó teòrica i el món noümènic per a la raó pràctica, significà el retorn del dualisme metodològic que Hume havia intentat superar.
Criticisme kantià i moral Si considerem l´acció humana com a efecte d´alguna causa coneguda, aleshores se l´examina des del punt de vista científic (antropologia, psicologia, sociologia...) Si, en canvi, l´acció és l´efecte d´una voluntat lliure, l´examinem des d´un punt de vista moral.
Criticisme kantiĂ i moral
Criticisme kantià i moral La preocupació kantiana per separar la naturalesa i l´esperit respon a la seva obsessió de preservar de qualsevol contaminació material l´autonomia de la voluntat humana. Segons Kant, només té valor moral una acció totalment lliure.
Criticisme kantià i moral
De les tres possibles accions només l´última compleix les seves rígides exigències ètiques: la realitzada per una voluntat completament lliure.
2 tipus de moral Majoritàriament les propostes morals al llarg de la història s´han preocupat més de les conseqüències que de la correcció moral de les accions: una acció és virtuosa si i només si permet aconseguir la felicitat (eudemonisme) o el plaer (hedonisme) o ambdues coses.
2 tipus de moral Moral teleològica El valor d´una acció es valora per les seves conseqüències
Moral deontològica El valor d´una acció es valora per la bondat de la intenció
Les morals teleològiques són desqualificades per Kant amb els adjectius següents: 1.Són morals materials: ens diuen el que hem de fer per assolir l´objectiu (la felicitat) 2.Són morals heterònomes: no estan fonamentades en la raó (sentiments)
2 tipus de moral La proposta kantiana pretén constituir una ètica formal: no ens ha de dir què hem de fer, sinó com ho hem de fer autònoma: està fonamentada en principis a priori (la raó)
Moral kantiana Simplificant molt, hom pot dir que les diferents propostes ètiques han intentat respondre a dues qüestions: 1. què he de fer per ser feliç? 2. què he de fer per actuar correctament? Kant opta per la segona opció del dilema. La felicitat és subjectiva, individual, voluble, sotmesa a les arbitrarietats de l´atzar. Segons Kant, si volem constituir una ètica universalista i necessària (una ètica fonamentada en la raó pura) hem de prescindir de la felicitat. L´ètica no pot dependre d´una realitat que és més pròpia de l´àmbit fenomènic-material que de l´àmbit noümènic-espiritual. El premi a l´acció bona no és la felicitat sinó la mateixa acció bona; una acció és bona si la intenció de la voluntat és bona.
Moral kantiana La voluntat humana només és lliure quan obeeix la seva raó pura. Això implica que la voluntat no pot deixar-se influenciar per cap factor extern (Déu, autoritats familiar, política, cultural..) ni per factors interns (egoisme, interessos particulars ...) sinó únicament per la mateixa raó. Si és així és com si fos la mateixa raó la que s ´autoordena, apareixent com a legisladora de si mateixa. Llibertat per a Kant és obediència a la raó pura. La moral kantiana és una moral autònoma i racionalista.
L´imperatiu categòric El principi sobre el qual s´ha de fonamentar l´edifici moral kantià ha de satisfer dues condicions: 1.Formalitat: no ens ha de dir què hem de fer 2.Autonomia: ha de ser el resultat d´una voluntat no determinada per res que no sigui ella mateixa (voluntat lliure)
L´imperatiu categòric L´imperatiu diu el següent: “Actua com si la màxima de la teva voluntat pugui valer sempre al mateix temps com a principi d´una legislació universal”. Una acció serà bona si es dedueix a aquesta llei. Tots els judicis moral i totes les lleis humanes que pretenguin ser morals haurien de derivar-se d´aquest principi. Els judicis morals han de ser universals: no només vàlids per a tothom, sinó també vàlids sota qualsevol circumstància sense excepcions.
L´imperatiu categòric L´imperatiu categòric és: 1. formal: no ens diu el que hem de fer en cada cas particular sinó com hem d´actuar en tots els casos i sota qualsevol circumstància. 2. producte d´una voluntat autònoma: no depèn de cap facultat sensible, sinó d´una raó lliure de tot tipus de condicionaments externs (societat) i interns (egoisme). Estic obligat a comportar-me si el segueixo fins i tot contra els meus interessos personals.
L´imperatiu categòric Quan em pregunto com voldria ser tractat o com creus que voldrien els altres ser tractats, la resposta seria: voldria ser tractat amb respecte i crec que els altres voldrien ser tractats amb respecte. El tractament amb respecte és una màxima moral universalitzable i, per tant, deduïble de l´imperatiu categòric.
L´imperatiu categòric Implícitament l´imperatiu categòric expressa amb altres paraules la màxima moral coneguda com a regla d ´or, que va popularitzar el cristianisme: “fes als altres el que t´agradaria que et fessin a tu” o “no vulguis per als altres el que no vols per a tu”.
L´imperatiu categòric La regla d´or s´expressa de dues maneres:
L´imperatiu categòric
L´imperatiu categòric Activitats: • Quins d´aquests judicis podria derivar-se de l ´imperatiu categòric kantià? Quina versió, la positiva o la negativa, manifesten els judicis morals? 1. He de robar 2. No he d´explotar els altres 3. No he de dir la veritat 4. He d´ajudar a qui ho necessita 5. He de mostrar-me indiferent davant el patiment dels altres
Resum moral kantiana El bé és respecte als principis (deure), no tant les conseqüències de l ´acció.
Objeccions a la moral kantiana Despreocupació per les conseqüències: la intenció és el que compta. Incapacitat d´adaptar-se a les circumstàncies particulars de cada cas. Impossibilitat de solucionar el conflicte entre normes: ajudar a una persona i alhora dir la veritat (exemple). No tot judici pràctic universalitzable es pot considerar un judici moral
Objeccions a la moral kantiana (exemple 1) Sóc un masoquista, m´agrada que em facin mal. Quan em pregunto com voldria ser tractar i com creus que els altres voldrien ser tractats, la resposta seria: m´agradaria ser tractat amb crueltat i crec que els altres també voldrien ser maltractats.
El que vull per a mi, ho desitjo també per als altres (universalització del judici pràctic)
Objeccions a la moral kantiana (exemple 2) Existeix una ONG que intenta lluitar contra el comerç d´esclaus a Àfrica i, per aconseguir-ho recull diners per tal de poder comprar els esclaus i alliberar-los després; i així estalviar a aquesta gent una vida horrible plena de patiments i vexacions. Tanmateix, la conseqüència immediata d´aquesta acció ha estat l´augment del comerç d´esclaus.
Prioritat de les intencions i despreocupació per les conseqüències.