El pou de glaç de Sant Oleguer

Patrimoni

El pou de glaç de Sant Oleguer El pou de Sant Oleguer es localitza prop de la confluència de l’antic torrent de Sant Oleguer amb el riu Ripoll, a l’indret del pla dels Cartons

Pou de glaรง de Sant Oleguer

El pou de glaç de Sant Oleguer

Dibuix de la font de Sant Oleguer o dels Senyors, de Marià Burguès a Sabadell del meu record, p. 124.

Marià Burguès

Segons ens explica Marià Burguès a l’obra Sabadell del meu record, el glaç s’extreia d’unes basses artificials condicionades als plans propers al pou de Sant Oleguer. De ben segur, es devia aprofitar, ben canalitzada, l’aigua que brollava de la font de Sant Oleguer o dels Senyors.

Història

f El pou es construí en un racó d’obaga, arran del marge del barranc de Sant Oleguer. Avui dia aquesta construcció ha estat absorbida pel teixit urbà i el podeu localitzar al sud-est de Sabadell, a tocar el camí de la Bassa, davant mateix de l’entrada a la Zona Esportiva de Sant Oleguer.

La indústria i el comerç del glaç, si bé eren coneguts des d’antic, no prengueren volada fins l’època moderna (s.

XVI i XVII). El seu ús es generalitzà a partir del segle XVIII per a la conservació d’aliments i gràcies a la utilització constant en fondes, tavernes i hospitals. Coincidint amb la prosperitat generalitzada d’aquesta indústria arreu de Catalunya, tenim documentació del principi del segle XVII sobre la venda i el consum de glaç als hostals de Sabadell, aleshores sota el control del Comú de la Vila.

El gran consumidor, però, era la ciutat de Barcelona.

Com deia Marià Burguès, «era transportat a Barcelona, per a la venda. Aquí se’n consumia poc». El glaç també era considerat un producte de luxe apreciat pels estaments més acabalats i la noblesa barcelonina. Aquest estament l’emprava sovint per a begudes refrescants i sorbets en les festes que tan bé va descriure el baró de Maldà

El pou de glaç de Sant Oleguer 1

El pou de Sant Oleguer al principi de segle XX, quan encara se’n conservava la coberta en bon estat. A primer terme s’observa, conreats, els plans on probablement en altre temps s’hi embassava l’aigua per produir el glaç.

Monistrol / AHS

en el seu dietari. Per posar-ne un exemple, cal fer esment d’una festa de l’any 1785: «En la nit del dia 7 de gener fou la gran visita de tota la noblesa d’esta ciutat i guarnició d’esta plaça de Barcelona en lo Palau, que ho és dels Exms. Srs. ducs d’Alba, marquesos de Vilafranca etc., havent-hi hagut magnífic ball en lo gran saló òlim dels templaris, i antes profús refresc, que se serví de molts gèneros de bebidas, sorbetes, pastes, dulces i demés coses de reposteria, abundantíssim tot, i delicat».

Per a un noble o un burgès, tenir un pou de glaç a les seves propietats era un punt

2 El pou de glaç de Sant Oleguer

de distinció i riquesa respecte dels seus iguals.

Els pous de glaç donaven feina a jornalers i traginers durant la temporada d’estiu, i a jornalers, mainada i dones a l’hivern, per al tallat, transport i condicionament del glaç al pou, coincidint amb el moment de més fred i de menys feina al camp.

Els tres factors determinants per a la ubicació de pous de glaç eren: a) La distància als possibles centres de consum; b) Prou hores de fred a l’hivern per produir el glaç; c) Disponibilitat d’aigua de molt bona qualitat de boca. En el cas del pou de Sant Oleguer, l’aigua utilitzada, com a mínim a tres de les basses, procedia de la font Vella del mas Verger, al torrent de San Oleguer.

Pel que fa a la distància als centres consumidors i a les hores de fred, l’Informe de l’any 1774 del marquès de Lló, comissionat de l’Ajuntament de Barcelona per estudiar les possibilitats de tenir pous de glaç en exclusiva per a l’abastament del glaç de la ciutat de Barcelona, fa les consideracions següents: «Los pous més útils foren [serien] los de Vallès, per ser los més cerca de la ciutat, ja perquè se arriba molta neu o glaç a Barcelona, ja per lo estalvi de transport y de diferents altres gastos.

Y ja perquè com amb lo termini de las 24 horas del dia, los carros fan lo viat-

ge de anada y retorn del pou. Lo carruatge ba molt millor y mes ben arreglat, perquè serveix una mateixa colla de carros. Peró tenen gran dificultat de poderse empohar perquè en lo Vallès, segons se té observat, molts anys no fa bastant fret per a poder empohar, perquè regularment quant en Barcelona fa geladas, en lo Vallès fa glassadas, i així mateix quan en lo Vallès fa gelades, en Avançó [del terme municipal d’Aiguafreda] y Castellterçol fa glassadas».

La distància era el major avantatge dels pous de glaç del Vallès i el fred, el factor limitant. Un mínim de fred suficient per «empouar» garantia uns menors costos, atesa la proximitat a centres de consum com la mateixa vila de Sabadell o la ciutat de Barcelona. El pou de Sant Oleguer està situat en una zona límit pel que fa a hores-fred a l’hivern, ja que normalment aquestes estructures productives se situen en zones de major alçada, a la muntanya i a les planes interiors. Malgrat estar en zona límit, la ubicació del pou és tota una lliçó d’observació meteorològica. Domènec Bruguera, el seu promotor, construí el pou al lloc on podia aprofitar el petit diferencial tèrmic que hi ha al Ripoll, zona enclotada, propensa durant l’hivern a patir més intensament les situacions d’inversió tèrmica i, per tant, glaçades més fortes que dalt a la plana.

El pou de glaç de Sant Oleguer 3

Coberta del pou de glaç de Sant Oleguer.

Autor desconegut. Sense data / AHS

Dibuix del pou de glaç de Sant Oleguer, de Marià Burguès, que en el llibre Sabadell del meu record explica com funcionava i com de fresca era l’aigua que brollava del desglaç del gel acumulat a l’interior del pou.

Marià Burguès

4 El pou de glaç de Sant Oleguer

El mateix Domènec Bruguera era conscient de la limitació de les hores-fred a Sabadell: «[...] dient que las ditas quatra bassas són bastants per a umplir-se lo dit pou, encara que las demés se sien separadas de aquell; Y si bé ell, dit Bruguera, se val de onse bassas, que per dit effecte té fabricadas, comprenent-s’i las quatra de dit mas Verger; Emperò assò és per prevenir lo qué algun any podria esdevenir, de que per falta de fret ab las solas quatra no·s poria empoar ab tanta prestesa com ab las demés, per ser contingent esdevenir algun any que

no glassa lo temps sinó és una o dos nits; Y per aquest cas té dit Bruguera, tanta prevenció de bassas, que per lo que ordinariament es menester, venint lo temps bé, ja són suficients las ditas quatra bassas per a umplir lo dit pou».

Coneixem la construcció del pou de glaç de Sant Oleguer gràcies al fet que s’ha conservat a l’Arxiu de Protocols Notarials de Barcelona l’escriptura de venda del pou i tot el mas Verger (nom anterior del mas de Sant Oleguer) de l’any 1696. A l’exposició de motius de la venda s’informa detalladament que és producte d’una concòrdia després d’un plet civil que ja durava 17 anys entre el constructor i propietari del pou de glaç, el sabadellenc Domènec Bruguera, primer, i després el seu fill Pau Bruguera, contra l’administrador de la causa pia per maridar donzelles, fundada per Joan Bruc a l’església de Sant Feliu de Sabadell, referent als drets de propietat del mas Verger.

Domènec Bruguera, el constructor del pou, era un pagès de la vila de Sabadell, descendent d’una família de paraires establerts a Sabadell a mitjan segle XVI. Tot i que no era d’una família preeminent de la vila, fou un home emprenedor. La seva vinculació amb el mas Verger té, probablement, el seu origen en el fet que abans de 1672 ja conreava una peça de terra de quatre quarteres d’extensió contigua a aquest mas, anomenada la Baldona.

La construcció del pou de glaç de Sant Oleguer es pot situar entre 1672, l’any en què Domènec Bruguera començà a millorar tot el mas Verger, i l’any 1679, en què començà el ruïnós plet civil. L’any 1683 el pou ja funcionava a ple rendiment ja que l’establiment que va fer el dia 17 d’octubre de 1683 Silvestre Gai, pagès de Sabadell, a favor de Domènec Bruguera, d’una peça de terra propera al mas Verger, s’havia de pagar anualment pel cens emfitèutic de tres càrregues «[...] de glaç del pou sobremensionat tots los anys que se empuarà, entregadoras en lo estiu y tardor [...]».

El conjunt estava format pel pou i 12 basses o eres de congelació. El cost de construcció havia estat de 1.800 lliures, la qual cosa representa una gran despesa si tenim en compte que tot el mas Verger es va vendre l’any 1696 per 5.710 lliures.

«Y, primerament, de un pou de glas que dit Bruguera féu en lo dit mas, en lo qual consumí y gastà passadas de mil lliuras, ço és; sinch-centas en cavar y estobar lo dit pou, tràurer la terra de aquell, posant-lo rodó y en bona forma, y fer la clavagera per escórrerse la aygua; Y las restants sinch-centas lliuras, ans més que menos, en fer una paret de pedra y morter a tot ruedo, cubrint-lo ab volta grassa y archadas, de la conformitat que requireix semblant obra. Sinch-centas lliuras que consumí y gastà en fer tres bassas per a embas-

El pou de glaç de Sant Oleguer 5

Secció del pou. A l’interior s’hi emmagatzemaven les lloses de glaç intercalades amb capes de boll de blat i gel picat.

Josep Nuet i Badia

Planta de la coberta Josep Nuet i Badia

6 El pou de glaç de Sant Oleguer

sar la aygua, per a que·s pogués conjelar a effecte de empoarse en lo dit pou; Tres-centas lliuras en fer y fabricar altres tres bassas en la partida de terra anomenada lan Font Vella del mas Verguer, las quals per lo mateix effecte fabricà dit Domingo Bruguera».

Les millores fetes per Domènec Bruguera al mas Verger –la construcció de la casa, el trull d’oli, plantar vinya, oliveres i arbres fruiters, refer els horts prop del riu i la construcció del pou de glaç i les basses– modificaren el paisatge productiu de l’indret, fins al punt que despertaren un renovat interès per aquest mas, per part de l’estament eclesiàstic, que encara hi tenia alguns drets de propietat.

De fet, és molt sospitós que els administradors de la causa pia plantegin plet a la Reial Audiència l’any 1679, més si es té en compte que set anys abans havien renunciat als drets sobre el mas.

El plet iniciat l’any 1679 s’havia eternitzat, fins al punt que Domènec Bruguera morí vers 1693 sens haver pogut veure’n el final. Després de 17 anys de litigis, Pau Bruguera, fill de l’anterior, ja no podia continuar, estava descapitalitzat i acumulava deutes per valor de 3910 lliures. La solució passava per trobar un comprador i arribar a un acord privat amb els eclesiàstics.

La concòrdia se signà el 21 d’octubre de 1696 i marcà el final d’un procés judicial no resolt. Amb l’acord els administradors de la causa pia, tot i no tenir raó, obtingueren una bona compensació econòmica. El dia 26 de novembre del mateix any, Pau Feu comprava el mas Verger i el seu pou de glaç a Pau Bruguera i la seva muller, Dorotea Faus. La compra de Pau Feu no és casual, ja que hi ha precedents del negoci de subministrament de gel a Barcelona per part de dit Feu l’any 1687, quan contractà amb Anton Farell, hereu de la casa dels Farell de Caldes de Montbui, que li compraria tot el gel que fes al pou de la seva propietat.

«Dos pous que té Francesch Ribatellada y Barba, pagès de la parròquia de Sant Julià de Altura, del terme de Castellar, bisbat de Barcelona, cerca de Sabadell. Lo carro descansadament ab tres dies fa dos viatges. Y si convenia, ab diligència en los dies llarchs, faria cada die lo viatge. Y són pous molt convenients per la tardó, per ser apartats de las ayguas de rieras.

Si se poden umplir de glas, entre los dos pous se poden contar a treta 1200 càrregas.

Son duenyo, és home de conveniencias, y si se pot ajustar ab los arrendadors del Abast de la Neu de Barcelona, se cuyda ell mateix de empoharlos».

Fragment de l’Informe del marquès de Lló de l’any 1774 sobre els pous de glaç del Vallès.

El pou de glaç de Sant Oleguer 7

Fotografia de 1995 del pou de glaç de Sant Oleguer, amb la porta perquè les visites accedeixin a l’interior.

MHS

8 El pou de glaç de Sant Oleguer

A partir d’aquest moment, els Feu i també els Olzina tindran gel de producció pròpia, tot i que ells no l’explotaran directament, sinó que ho faran mitjançant el masover de Sant Oleguer o bé per la via de l’arrendament: “Pere Joan Serena, habitant en la casa i mas Oleguer, treu per provisió de la ciutat de Barcelona, la neu o glaç d’un pou de Pau de Feu” (any 1704).

En les Ordinacions de la Universitat de la vila i terme de Sabadell apareix diverses vegades normativa relacionada amb la venda de neu. La vila disposava que la neu fos dispensada en les tavernes durant els mesos d’estiu i n’establia el preu.

En trobem cites els anys 1603, 1611, 1618, 1622 i 1624. »1622 »Febrer, 26 »Item, que sia posat lo pacte al albarà del arrendament de la taverna, que sots bant de 24 sous lo arrendador de la taverna hage de tenir neu quatre mesos del any, ço es Juny, Juliol, Agost i Setembre, i la dita neu hage de donar a 4 diners la lliura, tant als forasters i passagers com habitants en dita vila i terme, i si en fa pagar més, caigue en bant de 3 lliures barceloneses partidores com la vila te ordenat.»

En casos de no complir amb l’ordre hi podia haver penalitzacions:

«1621 »Juny, 7 »Item, que lo bant que se ha posat a instancia de mossen Esteve Galí en cinc dies del present i corrent mes vers i contra los taverners per rahó de no tenir neu, se ha determinat que per aquesta vegadasien absolts de dita pena per coses que convenen a dita vila.»

Miquel Carreras recull alguna d’aquestes informacions en el seu llibre Elements d’història de Sabadell.

El pou de glaç de Sant Oleguer funcionà des que es va construir, al segle XVII, i fins a la segona meitat del segle XVIII. Al cadastre de Sabadell de l’any 1765 (AHS), hi ha l’anotació referent a Sant Oleguer que inclou que paga «por el pozo de la nieve».

Ara bé, l’Informe de l’any 1774 del marquès de Lló sobre els pous de glaç del Vallès es refereix al de Sant Oleguer dient: «Enquant als pous del Vallès, per causa de las rieras, telladas de fusta, y altres inconvenients, en varios temps se son perduts. Dos pous que los cartuxos de Montalegre tenian a Moguda. Dos pous que Don Miquel de Calderó tenia a Parets. Un pou que Don Pau de Feu y de Falguera tenia a Sabadell».

Quan Josep Nicolau d’Olzina i de Ferret, descendent directe dels Feu, inscriu al registre de la propietat de Sabadell, l’any

El pou de glaç de Sant Oleguer 9

Interior de la cúpula del pou, on destaquen els arcs de la coberta i les empremtes de l’encanyissat que s’utilitzà per construir-la.

MHS

10 El pou de glaç de Sant Oleguer

1881, la finca de Sant Oleguer, ja no s’esmenta el pou de glaç. Potser no feia falta, ja hi quedava implícit, però potser pel fet que ja no servís i que les basses s’haguessin inutilitzat i reomplert de terra per aprofitar-les com a quadres d’hort, no valia la pena esmentar-ne l’existència.

A banda d’aquest pou, al terme actual de Sabadell n’hi havia d’altres: el del mas Canals de Jonqueres (Can Puiggener) i els dos pous de Ribatallada construïts a la primera meitat del segle XVIII, que aleshores pertanyien a la parròquia de Sant Julià d’Altura i terme de Sant Pere de Terrassa. Aquests dos pous encara funcionaven al final del segle XIX i avui dia es troben en relatiu bon estat de conservació. Amb el tomb del segle can-

viaren les tornes gràcies a la fabricació del gel artificial. La primera fàbrica de gel de la nostra ciutat, la «Frigorífica de Sabadell», comença a funcionar cap a l’any 1914.

Gel per a què?

L’ús més habitual del gel era la conservació d’aliments (bàsicament la carn i el peix), però de seguida

Arquitectura

l’ús mèdic fou prioritari: amb el gel s’alleugerien les febres, s’apaigava-

El pou de Sant Oleguer té unes característiques constructives similars a les de tantes altres estructures que serviren per emmagatzemar glaç. És una estructura soterrada en les seves tres quartes parts, de forma cilíndrica, coberta amb una volta reforçada amb dos arcs entrecreuats. El soterrament de les tres quartes parts, com és habitual en aquest tipus d’estructures, era per aprofitar la inèrcia tèrmica del terreny que afavoria una bona preservació del glaç que s’hi guardava.

El pou està constituït per dos cilindres, col·locats un sobre l’altre. El que està situat a la part més baixa del pou té un diàmetre de 8 metres i una alçada de 3 metres, i el de sobre té un diàmetre de 8,90 metres i 4,34 metres d’alçada fins a l’inici de la volta. L’alçada total del pou és de 9,85 metres. Aquests dos cilindres són fets de materials diferents; l’interior aprofita la pedra del subsòl, pedra sorrenca de poca duresa, i actualment està arrebossat amb morter de calç. El cilindre superior està fet amb un mur de paredat comú que aguanta les terres poc consistents de l’estrat que travessa.

va el dolor dels hematomes i de les inflamacions... És per això que els hospitals n’eren, en aquell temps, uns bons clients, i per això l’explotació dels pous fou sovint de caràcter municipal, i la producció, distribució i comercialització foren reglamentades escrupulosament.

De totes maneres, el gel també s’usava amb altres finalitats, sobretot gastronòmiques: per refrescar begudes, per elaborar sorbets i gelats, etc.

Dibuix ideal de l’arribada del gel de Sabadell a un hospital de Barcelona Mercè Garriga / MHS

El pou de glaç de Sant Oleguer 11

Tallant les lloses de glaç sense motlle, a causa de l’important gruix de gel.

Autor, data i procedència desconeguda.

Tallant les lloses de glaç amb xerrac i motlle. Hi ha prou gruix per fer ja les peces definitives. Bassa de l’Avencó.

Any 1940.

Arxiu Familiar Dachs.

Molí Blancafort. La Garriga

Picant gel amb les maces.

El gel picat es posava entre llosa i llosa de glaç per tal que no s’enganxessin entre si.

Bassa de l’Avencó. Any 1940.

Arxiu Familiar Dachs.

Molí Blancafort. La Garriga

12 El pou de glaç de Sant Oleguer

L’únic element que sobresortia originàriament del terreny era la coberta del pou, una volta semiesfèrica de pedra i morter sostinguda per dos arcs entrecreuats construïts, segons afirma l’arquitecte Josep Maria Masagué, per facilitar l’encofrat de la volta, atès el gran diàmetre del pou. Els arcs són formats per dovelles de carreus de pedra tosca tallada. La volta està construïda a base de la barreja de pedra i morter mitjançant un cindri revestit amb canyes. La coberta era de teula àrab de color verd, vidrada, i es divideix en 8 sectors per facilitar la disposició correcta de les teules. És visible, a la banda est, l’obertura —avui paredada— que facilitava, mitjançant escales mòbils, l’accés per als treballs d’empouar i desempouar. Una altra obertura a la banda oposada a l’anterior servia per il·luminar i ventilar el pou. La claveguera de desguàs de les aigües de desglaç que tenien tots els pous –i aquest també, com es descriu en el document de venda de l’any 1696– és l’únic element que no se sap on és.

La cabuda d’aquest pou era d’uns 545 m3, per damunt d’alguns dels pous coneguts de la serra de l’Obac i similar a la capacitat que tenien els pous de Ribatallada, entre 425 i 575 m3.

Empouar i desempouar A manca de neu, sobretot a les regions mediterrànies baixes, durant l’hivern s’hi emmagatzemaven, en aquests pous, pans de gel. En el cas de Sant Oleguer el glaç s’obtenia a les basses construïdes expressament, de poca fondària i grans dimensions. Abans d’introduir el gel al pou, calia tallar els blocs de les basses o eres: aquestes peces de gel s’anomenaven lloses i eren força primes. Aleshores, amb l’ajut de corrioles i d’escales de fusta es procedia a carregar el pou, fent capes intercalades del glaç, amb boll de blat, o palla i gel picat (empouar); abans, al fons, s’hi havia dipositat un

«[…] la restauració del pou que va realitzar l’Ajuntament, l’any 1995, va modificar contundentment la seva estructura, tant a nivell estructural com en el conceptual, ja que introdueix una nova obertura o accés a mitja alçada, més o menys, del pou, que permet, mitjançant un balcó interior, una visió força impactant, així com de la volta que, d’altra manera, des de les boques originals no és possible poder obtenir i que t’acosta, encara que d’una forma artificial, a la visió que devien tenir les persones que empouaven i/o desempouaven el glaç per l’efecte d’augmentar i/o disminuir l’alçada de la càrrega o des de l’escala mòbil quan pujaven per sortir del pou o baixaven per accedir al fons».

Font: Josep Maria Masagué: Estudi arquitectònic del pou de glaç de Sant Oleguer, Sabadell, 1999.

El pou de glaç de Sant Oleguer 13

Tallant les lloses de glaç amb xerrac i motlle. Hi ha prou gruix per fer ja les peces definitives. Bassa de l’Avencó. Any 1940.

Arxiu Familiar Dachs. Molí Blancafort. La Garriga

Carregant les lloses de glaç per portar-les al pou. Bassa de l’Avencó. Any 1940.

Arxiu Familiar Dachs. Molí Blancafort. La Garriga

14 El pou de glaç de Sant Oleguer

Dibuix ideal de la feina de desempouar els pans de gel.

Mercè Garriga / MHS

Les eines per tallar i manipular el glaç: la maça per picar el gel, la serra, uns arpiots i un ganxo per arrossegar les lloses de glaç.

Bassa de l’Avencó. Any 1940.

Arxiu Familiar Dachs. Molí Blancafort. La Garriga

bon gruix de brancatge, boll, palla, fenàs... d’allò que es tenia més a mà. Un cop el pou era ple, se’n tapaven les obertures amb lloses, pedres i morter o bé amb portes de fusta, de manera que el pou quedés tancat hermèticament fins a l’estiu. Amb l’arribada de les primeres calors es descarregava progressivament (desempouar), segons la demanda de gel; llavors les lloses ja s’havien soldat les unes amb les altres formant blocs d’uns 20 cm de gruix màxim.

Els blocs de gel, un cop trets dels pous, eren posats en sarrions i transportats a

bast; la càrrega (aprox. 125 kg), un cop posada sobre l’animal, era recoberta de boll o palla, una estora d’espart i flassades. El transport també es podia fer amb carro, era feixuc i car, i sempre es preveia, en els contractes, una pèrdua parcial del producte abans d’arribar al punt de distribució, venda o consum. Aquestes feines demanaven poques eines: maces per picar el glaç, serres, xerracs i motlles de fusta per tallar els blocs de gel, arpiots o ganxos (per no tocar el gel amb les mans) i el cabestany o torn per empouar i desempouar.

El pou de glaç de Sant Oleguer 15

Bibliografia

ALSINA GIRALT, Joan (1988): Índex de to-

masagué torné, Josep M. (1999): «Pou

pònims de Sabadell i el seu terme fins a la darreria del segle XVIII. Sabadell, Ajuntament.

de glaç de Sant Oleguer. Descripció arquitectònica». Programa de Documentació dels edificis, les construccions i els elements d’interès històric, cultural, social, tècnic i industrial de l’àmbit del riu Ripoll a Sabadell. IDES, Sabadell.

AMAT i DE CORTADA, Rafael (1988): Ca-

laix de Sastre I (1769-1791), Barcelona, Curial.

PERARNAU LLORENÇ, Jaume (1992): Els BURGUÈS SERRA, Marià (1929): Sabadell del

meu record, Sabadell, ed. facsímil.

CANYAMERES RAMONEDA, Esteve (1999):

«El pou de glaç de Sant Oleguer: notícia de la seva construcció», a Arraona.

Revista d’Història, núm. 22. Sabadell, hivern 1999, p. 91-95.

Carreras, Miquel. Elements d’història de

Sabadell. Sabadell. 1989. Ajuntament de Sabadell.

FERNÀNDEZ LÓPEZ, Lluís (1990): «Set iti-

neraris per les fonts del rodal de Sabadell», a Fulls d’història local, núm. 9, Sabadell, UES.

16 El pou de glaç de Sant Oleguer

pous de glaç de la comarca del Bages. Manresa, Ed. Centre d’Estudis del Bages.

Ordinacions de la Universitat de la vila i terme de Sabadell, segle XVII, 16001625. Transcripció i ordenació d’Ernest Mateu i Vidal. Sabadell, 1971. Ajuntament de Sabadell. Volum I.

HI COL·LABOREN

AUTOR

Genís Ribé i Monge ACTUALITZACIÓ DELS TEXTOS D’HISTÒRIA I ARQUITECTURA

Esteve Canyameres i Ramoneda COORDINACIÓ I EDICIÓ

Ajuntament de Sabadell Museu d’Història de Sabadell © DE L’EDICIÓ

Ajuntament de Sabadell Museu d’Història de Sabadell © DELS TEXTOS

Genís Ribé i Monge Esteve Canyameres Ramoneda © DE LES IL·LUSTRACIONS

Mercè Garriga Josep Nuet i Badia © DE LES FOTOGRAFIES

Arxiu Familiar Dachs AHS MHS Monistrol DISSENY GRÀFIC I PRODUCCIÓ

Dilema IMPRESSIÓ

Graf Quatre CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA

Ajuntament de Sabadell, Assessoria Lingüística DIPÒSIT LEGAL

B-28201-2009 AGRAÏMENTS

Arxiu Històric de Sabadell, Josep M. Almuni, Joan Farell, Lluís Fernàndez, Josep Nuet

Fotografia de contracoberta Coberta del pou de glaç de Sant Oleguer.

Autor desconegut / AHS

COL·LECCIÓ OPUSCLES

II Època Sabadell, juny del 2009

El pou de glaç de Sant Oleguer 17

Patrimoni

El marc natural de la conca del Ripoll ha esdevingut, una vegada més, reserva d’una petita parcel·la del patrimoni històric i ambiental de la ciutat.

El pou recuperat es manifesta, ara amb més força, com una permanència històrica del nostre entorn, que cal conservar i respectar.