El último viaje Ligero de equipaje Un traje azul marino, limpio y bien planchado. Así salió el poeta de su casa camino del exilio. Un vagón de tercera en vía muerta le sirve de refugio, ya está en tierra extraña, ya no volverá. Desde su tumba él no ve el tren que pasa cerca, en la estación una bandera tricolor que no es la suya. Siempre tendremos su poesía.
Autor: José Manuel Soto Salas
Viajo en tren Viajo en tren. Recuerdo. Una llegada por la tarde, anochece en la estación, me esperan. Ilusión, dudas, miedo. Fin de trayecto. Tú estabas allí. Ya no hubo miedos. Sólo ilusión. Nos vamos en tren. Horario de noche. Sugerimos coche cama. Por comodidad, llegaremos muy temprano. Nos abren el compartimento, limpio, cómodo, nos esperaba. No nos defrauda. Todo comienza en el coche restaurante, conversación, risas, confidencias. Volvemos, sentadas, recordamos la vida, risas, amistad.
Autora: Mª Ángeles Martínez Velasco
El visitant vergonyós I La recepcionista tenia fama de no equivocar-se quan etiquetava els visitants del museu: estudiants, aficionats, ferroviaris, pintors, turistes, fotògrafs... Però hi havia un home d’aspecte discret que hi anava sovint, no li deia mai res quan comprava l’entrada, s’asseia cada vegada en lloc diferent i treballava en una llibreta. La recepcionista mai va saber si escrivia, dibuixava o prenia notes, fins que un dia, va trobar la llibreta al terra dels serveis. L’obrí i llegí: (continuarà) Autor: Jordi Font-Agustí
El visitant vergonyós & II El relé actua i els motors acceleren. Torno a casa.
S’alça el pantògraf, so de corda de coure, breu llampec blau.
El pistó s’omple de vapor condensat. Les purgues ploren.
El pistó gruny, biela i manovella Obeeixen.
Quan l’home va tornar al museu, la recepcionista li va donar la llibreta i li va dir: “Em sembla que va perdre això.” I l’home li va somriure per primera vegada.
Autor: Jordi Font-Agustí
La misma parada Él estaba sentado en el tren mirando el mejor paisaje que había visto en su vida y no era tras la ventana, sino frente a él. Ella sonrojada leía un libro, ambos se estaban hablando con la mirada. Aunque no sabían que les depararía el destino, al final se bajaron juntos en la misma parada.
Autor: Víctor Grande-López
Vida! Estació, rellotge, bitllet, andana i tren. Viatge a no sé on.................. ja em baixaré . segur que tot anirà bé!!!!
Autor: LifeTime
Estado de Gracia Serenidad, quietud, calma. Todo eso sentía. Mientras, todo pasaba rápido en la cercanía, y lento en la distancia. Un horizonte lejano, pero bonito, la acompañaba. Música acogedora en sus oídos. De pronto: “Próxima parada...”. Tenía que abandonar el tren, y su estado de gracia.
Autor: @BigoneA
Todo seguía igual No era la misma! Había pasado mucho tiempo. No era importante. Un olor, un ruido familiar, risas, niños jugando, familias felices... Había llegado! Estaba en la Casa de los Trenes! Y todo seguía igual.
Autor: @BigoneA
El Maquinista i la Collie L'Estiu acabava d'arribar, des de la finestra del tren les platges eren plenes, feia calor i en Khay va obrir la finestra. Ell era un jove maquinista apassionat per la seva feina. Ja només quedaven dues parades per acabar la seva jornada, aquell dia molts viatgers havien pujat per complir somnis, negocis i d'altres afers. De sobte, una papallona volant va aconseguir ficar-s'hi per la petita finestra de l'automotor que conduïa en Khay, tenia els ulls color mar Mediterrani com el i unes ales brillants. No hi va estar gaire temps dins, ella preferia olorar floretes a l'estació. Anys més tard, en Khay i la Collie, la papallona d'ulls blaus, es van tornar a trobar per una altra via. No saben si és l'olor de ferodo o el color de la seva mirada, però des d'aleshores cada lluna plena desitgen i planifiquen la seva següent troballa. Autor: C. A.
Els focs em van venir a buscar Havia sigut un dia de treball molt dur. Ja eren les 10 de la nit i sortia amb més cansament que gana. Havia rebut vàries trucades per a anar a veure els focs, els últims de la Festa de la Mercè però no tenia gens de ganes, així que vaig refusar totes les propostes i vaig iniciar el camí cap al cotxe. Creuar el vestíbul de l'estació de Franca era sempre una experiència única. Un cop a les andanes, vaig anar camí a la via 14. Al final de tot, estava el meu cotxe. Pensava: amb el que m'agraden els Focs de la Mercè, però.......estic tan cansada!!! I de cop....... allà estaven!!!!! ELS FOCS!!!!! MÀGICS!!! Els podia veure, sentir, en un ENTORN MERAVELLÓS, il·luminaven tota L’ESTACIÓ..... Autor:
Mercè