1
EL DOLÇAINER D’ALACANT Marià Sánchez Soler
A Lluís Avellà, més que un mestre.
Fa trenta anys, el juny de 1981, el suplement de Fogueres, editat per un diari alacantí, arreplegava en una sola pàgina, sense firma i sota el títol “Dolçainers en la fiesta”, una xicoteta i melancòlica entrevista a Pascual Izquierdo, dolçainer d'Agost. En l'entradeta el periodista escrivia: “Les bandes de música estos dies no es concedeixen ni un minut de descans, perquè els seus aires musicals arriben a
2 tots els racons de la ciutat. Però junt amb les bandes de música hi ha també altres músics que, aïllats o en grups molt reduïts, posen la nota musical en el carrer. Són els dolçainers, tan tradicionals, d'altra banda, en tota la geografia del País Valencià”.
El veterà dolçainer agostens, amb trenta-cinc anys d'experiència, quasi des de la infància, havia sigut contractat per la Comissió Gestora de Fogueres des de 1966, durant més de cinc hores diàries, per a posar música a dianes, cercaviles, cucanyes, carreres de sacs, danses… “En tota la província a penes hi ha cinc o sis dolçainers –declarava Pascual Izquierdo-. En ser tan pocs, estem molt sol·licitats”. Només cinc o sis dolçainers en totes les comarques alacantines? El Capgrós, de Petrer; El Vendedor-que-no-molesta, d´Alacant; els Germans Boronat, de Callosa d´en Sarria, altre de Beniel, el Tibero... ¿Fins a qué punt s'havia perdut
3 l'esperança en una terra de músics com la nostra? I el dolçainer Izquierdo, com un músic autodidacta, acostumat a la soledat en la llarga nit del franquisme, es lamentava: “Els joves no volen aprendre, perquè és molt dur i sacrificat. A Alacant els dolçainers són pràcticament una espècie a extingir, perquè ací no hi ha llocs on aprendre com a València, on la dolçaina s'estudia en el Conservatori. I clar, els jóvens no aprenen!”.
Però l'assaonat dolçainer no estava a soles. Aquell 1981 li acompanyaven tres joves amb camisa blanca i dolçaina en rest; tots de la comarca de l'Alacantí, però un d'ells, de nom Lluís Avellà, que no havia complit encara els vint-i-un anys, era natural de la ciutat d'Alacant, on el “menfotisme” tracta sempre d’extinguir qualsevol flama. Aquella instantània de fa trenta anys que il·lustra l'entrevista amb Pascual Izquierdo, mostra al jove estudiant Avellà, amb barba de tres dies, ulleres fosques,
4 gest prudent i decidit, tenaç i respectuós; amb l'emoció de saber que, després d'aquell instrument, després de la dolçaina, estaven en joc molt més que la música: estava la memòria col·lectiva de la nostra ciutat en un món canviant de paxangues i guitarres elèctriques; la música tradicional a Alacant després de dècades d'abandó provincià i nacional-folklorisme; els senyals d'identitat, la vigència de l'idioma dels nostres abuelos… Durant una transició democràtica, quan lo nou no acabava de nàixer i el vell no acabava de morir, una pretensió senzilla, un objecte musical tan diminut com una dolçaina, pot tindre tanta importància com les reivindicacions més universals.
Nascut el 1960 a una pensió del carrer Sant Telmo on anaba la gent a tindre fills, Lluís Avellà sempre anava, des de ben xicotet, darrere dels xaramiters , a escortar-los a les festes de la Raval Roig. Esperava els germans Boronat en la cantonada del meu carrer, al passeig de Ramiro, i els seguia per tot arreu como si foren els flautistes de Hamelin. L’atracció per la dolçaina va nàixer amb els seus
5 primers records d’alacantí. Amb el temps, Lluis Avellà es convertiria en un divulgador fonamental de la dolçaina en les comarques del sud, motor desde 1979 de successives colles de dolçainers, promotor dels estudis de dolçaina en els cursos municipals d'Aula Oberta, creador de l'Escola de Música Tradicional, mestre de gran part dels dolçainers de la ciutat d'Alacant sorgits en les últimes dècades i dels que prendran el relleu en l'immediat futur.
Durant la transició democràtica, Avellà sempre va estar en la moguda alternativa dels Fogueres de Sant Joan. El 1978, en la primera barraca oberta d'Alacant, Arribar i Pouar (de la que jo vaig ser president pel mer fet de ser l'únic que havia complit els divuit anys), Lluís va contactar amb el gran dolçainer Joan Blasco, mestre de l'Escola Municipal de València, a través del seu fill, Lluis Blasco, i del seu alumne, Paco de Montolivet, que van tocar en la barraca alacantina. El
6 1979, va començar amb la dolçaina de manera autodidacta en els Pous de Garrigós, gràcies a què la foguera del Pont li va deixar el local. Aleshores, immediatament, junt amb el seu germà Toni i a Miguel Lizón, crea la colla de dolçainers Postiguet, en el naixement de la qual participen altres gents vinculades a la música i la festa: Xavi, Juanito, Antonio, Rafa… I en quant es va anar a estudiar a la Universitat de València, Avellà es va matricular en l'Escola Municipal dependent del Conservatori José Iturbe; va cursar tres anys de dolçaina, va donar concerts junt amb el seu mestre Blasco i va participar en nombroses actuacions al llarg del País Valencià, des dels primers Aplecs de Tals, on assistien quatre gats, fins al d'Alfarp, de 1980, on ja van participar nous dolçainers que havien acabat els seus estudis amb Blasco i que, en quant van tornar als seus pobles, van dispersar la collita d'una nova generació de dolçainers amb formació musical acadèmica.
7
Aquell 1981, quan en paraules de Izquierdo, en la província d'Alacant actuaven mitjana dotzena de dolçainers, es va produir una trobada paradigmàtica: el IV Aplec de Dolçainers del País València, celebrat a Callosa d’En Sarrià. Als pocs dolçainers tradicionals que quedaven en actiu, es van sumar nombroses colles de nous dolçainers. L'Aplec de Callosa havia sigut organitzat entre altres per Lluís Avellà i els membres de la Colla Postiguet, ajudats per Eliseu García, de la recent creada Colla El Terròs, de Petrer, i amb el suport de la corporació municipal. En aquella trobada fonamental va poder escoltar-se a la Colla Postiguet, amb Avellà, l'única que existia llavors en la ciutat d'Alacant. Restaven bastants anys perquè, després d'un llarg camí, arribaren les colles de Sant Blai, Sant Antoni, La Canya, El Tudell,
L´Embolic, Benacantil; l'Escola de Música
tradicional, el foc de la Colla de Dimonis La Ceba, la Colla de Nanos d´En
8 Romeu… La passió i la vida. La manta al coll, A la llum dels fogueres, La moixaranga…La nostra música emocionant. Perquè el perill d'extinció va ser vençut amb tenacitat i lleialtat a la dolçaina; amb el plaer de la música i la duresa del seu aprenentatge, amb la dignificació d'aquest instrument imprescindible.
Amb Lluís Avellà i altres joves músics de la seua generació, la dolçaina va passar de ser un instrument complementari, menor, a desfilar en primera línia de la Festa junt amb les bandes de música; a viatjar per Europa i donar concerts a França, Itàlia, El Marroc… D'estar reduïts a la seua expressió més popular, els nous dolçainers han estudiat en els conservatoris, graven discos (eixa meravella Somnis d'Aixa, creat per la Colla de Sant Antoni), introdueïxen la dolçaina en la música antiga i barroca (ací està com exemple el magnífic Grup Ternari, format el 2002 pels dolçainers Eliseu García i Silvestre Navarro, amb el organista Francesc
9 Xavier Gonzálvez), en el jazz (basta ressenyar l'experiència de Dolç Tab Jazz Project, al 2004), en els temes de ball o en les bandes sonores de pel·lícules (Què dir d'eixa emocionant versió de Tabarka, per Rafa Contreras i Eva Ortiz, de la Colla de Sant Antoni, segons la partitura de Luis Ivars!).
Avui, les colles de dolçainers i tabaleters de la ciutat d'Alacant s'han normalitzat, es renoven i diversifiquen de tal manera, que inclús s'han federat amb els grups de dança tradicional de la ciutat i han creat la Federació de Folkore d'Alacant. Els dolçainers alacantins, que ara ronden els cinquanta anys, van prendre de joves el relleu d'aquells dolçainers resistents, autodidactes, que van saber mantindre un instrument musical únic, d'arrels profundes en la nostra terra. Com vaig escriure per al disc Somnis d'Aixa, fa ara dotze anys, s'ha complit un
10 somni de música i de memòria. Açí tenim la bellesa feta realitat, el sota viu del poble creador, arrelat a la nostra terra. Els dolçainers d'Alacant agafen la melodia de la vida i la fan futur. Ací resideix el miracle… Música per a fer-nos més feliços, més nosaltres mateixos, amb l'emoció de ser poble.