Revista sant jordi 2017

Page 1



SANT JORDI 2017 Com cada any, us presentem la revista que recull els treballs premiats de l'alumnat del grup de grans de l’escola: 4t Minerals, 5è Planetes i 6è Llúdrigues. Com ja sabeu, els treballs es presenten signats amb pseudònim i hi ha un jurat que escull aquells que, al seu parer, els agraden més. El Jurat d’aquesta convocatòria ha estat format per: - dues mestres: la Marga Gallifa i la Blanca Malla Bonet - quatre alumnes de 6è: Elsa Clavera Fontquerni, Júlia Costa Frers, Jana Fabregó Garcia i Ona Torres Valls. - dos alumnes de 5è: Samuel Mezquita Mc Andrew i Jana Roé Ribas Els nens i nenes del jurat han estat escollits per la resta de companys de la seva classe.

Les il·lustracions de la portada, de la contraportada i dels poemes visuals han estat fetes per alumnes de 6è. Com cada any, per celebrar aquesta festa tan emblemàtica de les lletres, tenim un convidat o convidada que presideix el lliurament dels premis als treballs que ha escollit el jurat. Sempre són persones que tenen o han tingut una relació amb l'escola i amb la literatura. Amb l'escola perquè són ex alumnes, ex mestres, mares, pares, avis, àvies, padrins…, i amb la literatura perquè es tracta de persones que escriuen, il·lustren, editen, llegeixen... Enguany presidirà el lliurament de premis, Glòria Roset Arissó, mare de l’Aurora i la Mar Alonso Roset.

La Glòria és traductora i enguany celebra 25 anys en aquesta professió. Ha traduït llibres per a adults i per a infants i joves. Llibres de coneixements i literaris. El darrer que s’ha publicat és: El enigma de BlackThorn de Kevin Sands. Un llibre per a joves, una història plena de màgia i misteri.

BONA DIADA I BONES LECTURES!


ÍNDEX CATEGORIA Cicle Superior de Primària POESIA

4t Minerals

1r premi

Les figures “Japo” Joana Cid Cerdà La casa embruixada “Balena cap de porc tutticolori” Octavi Costa Frers El somni “Escafandra” Guim Massó Viñas El meu poema “Flor vermella” Olivia Mezquita McAndrew Els refugiats “Pots ajudar” Ona Giménez Gallissà

2n premi 3r premi Accèssit

POESIA

5è Planetes

1r premi

C‘est la vie “Cent per cent” Tomàs Castellví Méndez Viatjar “Dr. Livingstone” Hugo Martínez de Llano Llegir “Salabrosa” Laia Torrell Picas Només té tres anys “Kipkemoi” Jana Roé Ribas Capvespre “Lluna de formatge” Júlia Gálvez Martorell Tots tenim pors “Troll face” Martí Cano Amado Mare “Llimona amb mel” Joana Álvarez Botey

2n premi 3r premi

Accèssit

POESIA

6è Llúdrigues

1r premi

La ploma Enyorança El gat “Sucre salat” Elsa Clavera Fontquerni Cruma “Pixaolives” Jan Garcia Serrahima Quan llegeixo “Blue rose” Mar Alonso Roset L’última galeta “Galeta de xocolata” Berta Hervàs Garcia Un somni fet realitat “Cargolí” Àngela Blanca Sánchez El meu món “Keep calm” Jan Massó Viñas

2n premi 3r premi Accèssit

Pàg 1 2 3 4 5

7 8 9 10 11 12 13

15 16 16 17 18 19 20 21


PROSA

4t Minerals

1r premi

La meva família!!! “Dents” Clara Oliver Soler El meu somni “NBA” Mateo Oller Blajot Em sento fatal “Rosa blava” Marina Oliver Noguera

2n premi 3r premi PROSA

5è Planetes

1r premi

Una història entranyable “Kipkemoi” Jana Roé Ribas La meva masia “Feliç” Joana Álvarez Botey Sabeu quin lloc és? “Salabrosa” Laia Torrell Picas La primavera “Lliri de mar” Joana Badia Bosom Els habitants del meu cap “Puigmal” Martina Casas Vidal

2n premi 3r premi Accèssit

PROSA

6è Llúdrigues

1r premi

Les meves aventures amb caiac “Llet merengada” Juscilia Tineo Rodés Núvols “Cargolí” Àngela Blanca Sánchez Descripció “La fada dels llibres” Andrea Naya Garcia El meu últim any com alumna de l’Orlandai “Pastissets” Ona Torres Valls

2n premi 3r premi Accèssit

Pàg 23 24 25

27 28 29 30 31

33 36 37 38


CONTE

4t Minerals

1r premi

El viatger del temps “Rod Taylor” Daniel Guasch Farré La brúixola del bon camí “Atelurip” Lidia Serra Gabriel Les llàgrimes d’un arbre “Flor vermella” Olivia Mezquita Mc Andrew Tu d’on véns? “Cor vermell” Ona Giménez Gallissà El bosc màgic “Mumi” Tainà Fdz de Velasco Ferrer Mayol

2n premi 3r premi Accèssit

CONTE

5è Planetes

1r premi

La porta secreta “Mar blau” Marina Mendo González El peix de colors “Què et passa?” Samuel Mezquita Mc Andrew Les aventures de l’Eric “Snoopy” Biel Roviras Garcia Primavera musical “Lluna de formatge” Júlia Gálvez Martorell

2n premi 3r premi Accèssit

CONTE

6è Llúdrigues

1r premi

Projecte Nora “Blue rose” Mar Alonso Roset Kip-Cua Cia de detectius “Cacaolat gelat” Àlex Giménez Gallissà El monstre de les galetes “Pastissets” Ona Torres Valls El retrat “La fada dels llibres” Andrea Naya Garcia El dia que es va parar la terra “Tabler” Albert Moyés Bachs La nina súper màgica 3 “Kylie Jenner” Helena Gallo Garcia

2n premi 3r premi Accèssit

Pàg 41 43 46 47 49

51 54 55 58

60 63 65 67 70 71


LES FIGURES Una rodona petita i bufona es va trobar un quadrat. En veure aquelles puntes se les hauria quedat.

Ella que rodava sense parar aquelles puntes les necessitava ja!

Un dia el quadrat passà per allà i la rodona li preguntà tot rodolant: EI, QUADRAT, QUINES PUNTES! QUE ME LES PODRIES DEIXAR?

El quadrat s’ho pensà: D‘acord, però me les hauràs de tornar.

La rodona va començar a rodar fins que una de les puntes la va aturar. La gran rodona que passà per allà tot cridant li digué: TREU-TE AQUESTES PUNTES JA!

Japo Joana Cid Cerdà (9 anys) 4t de Primària 1r premi de poesia


La casa embruixada Ara parlo d’una casa embruixada per on mai va passar cap fada. La casa és tota plena de foscor excepte en una petita habitació. Allà tot és ple de llops i assassins que fan la tinta amb els tanins. No queden gaires cases embruixades i les que hi ha no són mai trobades. Els morts viuen a les tombes però s’espanten amb les ombres. La gent diu que no existeixen però després se’n penedeixen. El poema ara he acabat i no hi ha cap abat. Balena cap de porc tutticolori Octavi Costa Frers (9 anys) 4t de Primària 2n premi de poesia


EL SOMNI De sobte estava en un bosc aprenent a conduir dins d’un cotxe ni petit ni gros i com em vaig divertir! Estava ple d’animals i amb ells podia parlar eren uns éssers molt especials que em van ensenyar a volar. Vaig caure rodolant i sort que un tronc em va frenar i el meu amic elefant em va venir a ajudar. Semblava una broma però era veritat en un vol cap a Oklahoma anava entusiasmat.

Escafandra Guim Massó Viñas (9 anys) 4t de Primària 3r premi de poesia


EL MEU POEMA M’agradaria escriure un poema sobre la mar blava. M’agradaria escriure un poema sobre una flor vermella. M’agradaria escriure un poema sobre una merla negra amb el bec taronja. M’agradaria escriure un poema sobre la primavera. Primavera, mar blava, flor vermella, bec taronja. Aquest és el meu poema.

Flor vermella Olivia Mezquita Mc Andrew (9 anys) 4t de Primària Accèssit de poesia


Els refugiats No et conec, no sé qui ets? Però et vull ajudar! I sé que ho faré! Tenim vides diferents, però podrem compartir els nostres moments. Jo vull que vinguis perquè t'ho passis molt bé, jugarem tots a escacs i a pilota també. Sé que fugir de la guerra pot ser complicat, però passi el que passi, estaré al teu costat.

Pots ajudar Ona Giménez Gallissà (10 anys) 4t de Primària Accèssit de poesia


C’est la vie Un dia, a trenc d’alba, al bell mig del jardí, vaig trobar dues ales. Què hi feien allí? Semblaven dues plantes, d’un blanc esvaït, tractant d’arrencar-les, la mà em vaig ferir. No puc arrencar-les! Com les trec d’ aquí? Potser unes tisores, podrien servir. No hi ha cap manera, no volen sortir. S’arrelen al terra, no es volen pansir. Tindré cura d’ elles de tarda i de nit. I seran ben maques demà al dematí. La nit va ser llarga. No arriba el matí? Vull veure les ales, no puc pas dormir. Les ales no hi eren, havien fugit. No en quedava rastre, fugien de mi? Torno cap a casa, me’n vaig del jardí. Si no hi són les ales, no hi faig res aquí. Potser també marxo, potser al dematí? Ningú no pot quedar-se. Això “c’est la vie”.

Cent per cent Tomàs Castellví Méndez (9 anys) 5è de Primària 1r premi de poesia


Viatjar Viatjar és el meu somni que vull fer realitat. Quan penso en viatjar… m’omplo de felicitat. Aniria amb avió fins al mar del Japó, amb vaixell fins als deserts de l’Alger, a Austràlia em submergiria i els esculls de coral veuria. Canadà o Itàlia… Estats Units o França… Suècia o Anglaterra… o qualsevol lloc de la Terra. M’agradaria descobrir… monuments espectaculars i les cases del seu voltant. Museus, carrers, places i parcs i la gent que hi va a passejar. Viatjar és el meu somni que vull fer realitat. Avui somio al meu llit qui sap on somiaré demà?

Dr. Livingstone Hugo Martínez de Llano (10 anys) 5è de Primària 2n premi de poesía


LLEGIR M’encanta llegir llibres d’aventures, misteri i ficció. Tots em transporten a un món millor. Llegeixo i llegeixo sense parar fins que em criden per anar a sopar. I després me’n torno al món d’intriga, un món de misteri on ningú no em vigila. Miro el rellotge. Ja són les dotze! Tanco el llum i somio en el conte...

Salabrosa Laia Torrell Picas (10 anys) 5è de Primària 3r premi de poesia


NOMÉS TÉ TRES ANYS Només té tres anys i uns ulls molt grans i a les mans, una pilota gegant. El que no sap és que quan es faci gran si continua botant la pilota gegant acabarà jugant a un esport emocionant. A vegades s'enfonsarà, i tirarà i fallarà. Però després de molt practicar, algun dia l'encistellarà. Un, dos, tres, quatre, … Fins a tretze potser seran les persones que l'acompanyaran en aquest joc constant. I a poc a poc aprendrà que no només es tracta de guanyar sinó que el més important és participar. Plors, rialles, crits i abraçades. Tantes emocions barrejades són les que compartirà amb aquells que correran sense parar. Només tenia tres anys i uns ulls molt grans i a les mans, una pilota gegant.

KIPKEMOI Jana Roé Ribas (10 anys) 5è de Primària 3r premi de poesía


Capvespre Cel estrellat Blau esperança Lluna irradiant La nit ja s’atansa.

Lluna de formatge Júlia Gálvez Martorell (11 anys) 5è de Primària Accèssit de poesia


TOTS TENIM PORS Tots tenim pors. Por de l’aigua, dels taurons, de la foscor o d’estar sol. Tots tenim pors. Por dels altres, de sortir, de volar, de no saber què dir, de confiar. Tots tenim pors. Por de les guerres, de la fi del món, de patir i de la mort. No hi ha vacuna contra la por, però si recites aquest poema, et sentiràs millor, perquè tots tenim pors.

TROLL FACE Martí Cano Amado (10 anys) 5è de Primària Accèssit de poesia


MARE A tu, mare, et vull agrair, Tot el que fins ara has fet per mi. Sempre t’he tingut al meu costat, Sempre m’has recolzat, I sempre m’has ajudat. Em transmets seguretat, I juntes sentim complicitat. Mare, amb tu sempre ric, rius i riem I juntes de tot n’aprenem. Tu em vas dur a una vida Plena de poesia. Gràcies per aquesta vida tan bonica que m'has regalat Que jo fins ara tant he disfrutat. Amb aquest poema et vull agrair Tot el que has fet per mi.

GRÀCIES MARE LLIMONA AMB MEL Joana Álvarez Botey (11 anys) 5è de Primària Accèssit de poesia


LA PLOMA Vola lleugera la petita ploma, una simple ploma de colom. Fa un viatge per tot el món i s’obre nous horitzons. Surt de la punta de la Torre Eiffel i cau en un floc de neu, un floc que la porta amb el vent fins als grans núvols del cel. Creua rius, llacs i oceans, muntanyes, boscos i deserts, places, pobles i ciutats , llocs amagats i secrets. Ressegueix la muralla xinesa, ensuma sushis de salmó, travessa ponts de Venècia i arriba fins al meu balcó. Vola lleugera la petita ploma, una simple ploma de colom. Fa un viatge per tot el món i s’obre nous horitzons. Ara mireu cap al pati, alguna ploma hi deu haver. És la mateixa o és una altra? Ningú no ho podrà saber.

Sucre salat Elsa Clavera Fontquerni (11anys) 6è de Primària 1r premi de poesia


ENYORANÇA Dues persones en una plaça es busquen, es troben, no els calen paraules. S’apropen, es miren i es fonen en una abraçada.

EL GAT Els teus ulls ben misteriosos m’il·luminaven la nit. La pell negra com el carbó i un cos ràpid, petit i prim.

Jo corria per agafar-te però t’acabaves escapant. I ara que sóc més gran, et deixo, no vull molestar-te.

Tu ets un gat salvatge, ser lliure és el teu destí. Sempre volies estar sol però avui has vingut amb mi.

Sucre salat Elsa Clavera Fontquerni (11anys) 6è de Primària 1r premi de poesia


CRUMA La Cruma és la meva barca. És blanca, lleugera i bonica. I cada estiu ens explica, passejant de cala en cala, la història del cap de Creus, de mica en mica. Si el vent ve i bufa de nord, és que arriba Tramuntana, però quan bufa de Llevant, s’hi entaula una setmana. Tothom espera, restant, que la barca quedi sana. No és la mar la que fa bromes, la culpa sempre és del vent, però tu vigila, sigues prudent, doncs ella no té ni punts ni comes.

Pixaolives Jan Garcia Serrahima (12 anys) 6è de Primària 2n premi de poesia


Quan llegeixo Quan llegeixo, em submergeixo en un món apassionant on si vull em converteixo en heroïna, drac o cantant.

Puc viure aventures fascinants o històries d'amor apassionants, descobrir un bosc encantat o un poble abandonat. Em puc sentir lliure volant o presonera d'un malvat gegant.

Quan em diuen “tanca el llibre” tota la màgia s'esvaeix però sé que tornarà a aparèixer quan em diguin: “Va, llegeix!”

Blue Rose Mar Alonso Roset (11 anys) 6è de Primària 3r premi de poesia


L’última galeta La Maria ha fet galetes, avui venen convidats, les galetes s’esvaeixen, l’última queda al plat.

En Martí l’agafa però en Roger li ha demanat. En Martí li cedeix amb cara d’encantat, en Roger se la menja però només la meitat, l’altra la deixa al mig del plat pels altres convidats.

La Maria ha fet galetes, ja hi són els convidats. Les galetes s’esvaeixen, l’última mitja queda al plat.

Galeta de xocolata Berta Hervàs García (11 anys) 6è de Primària Accèssit de poesia


Un somni fet realitat El vaig veure arribar amb molta por i curiositat. El que vaig veure em va deixar sense paraules, era un somni fet realitat. Tenia uns ulls negres com la nit, un cos refinat i una taca blanca al pit. Dos triangles com a orelles una corda com a cua i quatre pals com a potetes. El vaig veure arribar amb molta por i curiositat. Era un somni fet realitat el gos que allà havia arribat.

CARGOLÍ Àngela Blanca Sánchez (11 anys) 6è de Primària Accèssit de poesia


EL MEU MÓN En el meu món no hi ha ningú que sigui pobre ni tampoc ric, la gent és amable i sincera allà tots som grans amics. En el meu món tothom s’estima la gent no s’enfada ni tampoc es crida, sempre hi ha pau en aquest lloc i es va progressant a poc a poc. Ens mirem als ulls quan parlem els uns als altres sempre ens respectem, ens agrada la conversa vora el foc bona companyia i un bon joc. No hi falta gent hi ha la ideal, cada dia és igual en aquest món… tan irreal

Keep Calm Jan Massó Viñas (12 anys) 6è de Primària Accèssit de poesía


La meva família !!! Hola, sóc una nena, em dic Alexandra i tinc 10 germans, més jo, sumem 11!!! Tinc una germana bessona que es diu Clàudia i som les úniques nenes de la família, a part de la mare. El meu germà gran es diu Joan, també hi ha en Pol, en Mateo, en Samuel, l’Adrián, en Biel, en Pablo, en Daniel, i el més petit és en Martí. Les nostres edats van entre els 1 i els 21 anys. També tinc un gos que es diu Max. Sempre ens barallem per qui veu primer la TV i per qui neteja els plats, qui recull, qui fa els llits, qui endreça les habitacions... A mi m’agrada jugar a futbol i sóc la millor portera del món sencer. Un dia d’estiu, de sol, de calor... Va passar una cosa horrible, sabeu què ens va passar? Que va desaparèixer el comandament de la TV!!! -No! Però per què ens passa això a nosaltres?!!- cridàvem tots... El meu germà gran, en Joan, va dir: Tu busques per aquí, tu per allà..Finalment, després d’unes hores, el vam trobar... Ah! i... sabeu a on? Doncs a casa del veí, que es va excusar dient-nos que un ocellet va entrar a casa nostra, el va agafar i se’l va emportar a casa seva! El millor de tot de tenir tants germans és que sempre trobes algú amb qui jugar i amb qui fer alguna malifeta perquè sempre hi ha algú que s’hi apunta!! El pitjor és que mai tens res per tu sol i tot s’ha de compartir i que cada dia portes roba que han portat els altres... I per esmorzar, si arribes últim a taula és horrible, perquè el que és més bo, vola i només queden els iogurts caducats i les pomes macades... i, només que arribis una mica tard, et toca menjar les sobres de la farineta del Martí...eccsss!!! Les farinetes que fa la meva mare porten totes les fruites i verdures possibles i tota mena de peixos!!!! Bé, al cap i a la fi és comestible, encara que té molt mal gust... Ara ja sabeu el què és viure amb una família nombrosa i, si us ha agradat la meva història, només heu de demanar als vostres pares que tinguin molts fills!!!!! Adéeeeu!!!! Dents Clara Oliver Soler (9 anys) 4t de Primària 1r premi de prosa


Des de sempre vull tenir un gos. He tingut aquesta il·lusió tota la meva vida. Ja no sé què dir als meus pares perquè m’entenguin que vull tenir un gos. Ells em diuen que a casa no el volen tenir, perquè no és el lloc on el meu gos seria feliç. Però a mi no em convenç. El gos que jo voldria, no és un gos qualsevol. És de color negre i blanc, té els ulls blaus i també els pot tenir de color marró, verd i groc, i en pot tenir un de cada color. Té el morro allargat, orelles punxegudes, cua llarga i amb molt de pèl. És alt i prim. Pesa entre 20 i 27 quilos i a mi em sembla molt elegant. És resistent al fred, enèrgic i atlètic i té molta força. És extravertit i intel·ligent. Se’l coneix per fer mushing, li agrada la neu i s’assembla al llop. Saps quin gos és? Quan el meu somni es faci realitat li diré “DEMONIO” i viurem en una granja a la muntanya, a l’alta muntanya. Serà el gos guia del mushing. Dormirà a la meva habitació, en un llit petit, al meu costat. Per entrar i sortir de casa, faré una obertura a la porta d’accés al jardí i així podrà divertir-se a la seva manera. I, a baix de la muntanya, hi haurà un poblet on vendré els productes de la granja, i amb els diners que guanyi podré mantenir la casa i alimentar els gossos, les vaques, les cabres, les gallines i els porcs de la granja. El huskie i jo ens ho passarem molt bé junts. Jugarem, farem excursions, portarem nens amb trineu i serem amics per sempre.

NBA Mateo Oller Blajot (9 anys) 4t de Primària 2n premi de prosa


Em sento fatal Fa temps que he sentit que hi ha una guerra a Síria. La guerra no em sembla gens bé perquè molta gent està patint. Les guerres provoquen que hi hagi moltes persones refugiades.

Jo em sentiria fatal si fos un refugiat de guerra perquè destrueixen cases, escoles, hospitals, tot. Perdria amics i potser família. Estaria molt trista. M’agradaria recular el temps enrere i que tot això no hagués passat. I pensar que hi ha gent que li està passant en aquest moment...

Els refugiats s’ho passen molt malament sobretot quan creuen el Mar Mediterrani. Jo crec que quan arriben al camp de refugiats estan millor que al mar, però segueixen patint i passant-ho malament.

Em sento fatal ...

Per això hem d’ajudar els refugiats de moltes maneres, des de diferents països i des d’ONGs, perquè els nens puguin anar a escola, tinguin aliments, puguin curar-se i aprendre.

Rosa Blava Marina Oliver Noguera (9 anys) 4t de Primària 3r premi de prosa


UNA HISTÒRIA ENTRANYABLE La llum del dia d’un diumenge de febrer a Barcelona em va despertar. Vaig esmorzar i, encara mig adormida, em vaig posar a mirar la televisió. El primer que em va sortir va ser la Zurich Marató de Barcelona, on moltíssima gent recorria per la ciutat, 42 quilòmetres il·lusionats. Primer em va avorrir una mica, però mica en mica van començar a sortir els primers guanyadors. Va ser aleshores quan em vaig quedar al·lucinada per aquell noi de pell fosca i força prim, anomenat Jonah Kipkemoi que va arribar a la meta esforçant-se i corrent sense parar. Li vaig veure la cara d’alegria, satisfacció i cansament quan va arribar amb el rècord de dues hores i dos minuts. Deien per la televisió que aquest noi no era català, sinó que era kenyà. Al cap d’uns dies, la meva mare va comprar el diari, i hi deia que el noi kenyà es va comprar una vaca per poder alimentar la seva família i millorar les seves condicions de vida, amb els diners que va guanyar corrent. I resulta que a la vaca li va posar de nom el lloc on la va guanyar. I així, a Kenya hi ha una vaca anomenada Barcelona. Vaig poder veure fotografies de la seva casa, petita i gairebé buida. Llavors vaig pensar: “a vegades, no tens res més que un somni per perseguir, i es tracta d’arriscar-te si el vols aconseguir”. I és ben bé el que va passar. Un home africà viatja a Barcelona per poder comprar una vaca i així poder viure molt més tranquil i en pau. I vet aquí la història que em va fascinar.

KIPKEMOI Jana Roé Ribas (10 anys) 5è de Primària 1r premi de prosa


LA MEVA MASIA La meva masia és a prop de Vidrà, un poble petit però acollidor. Es diu Collfred i a mi m’encanta anar-hi, és com la meva segona casa. Tenim un hort, però entre el fred que hi fa i les vaques que hi ha és difícil de mantenir. Tot i així, algun cop hem arribat a menjar patates i coliflor. M’agrada molt l’olor de natura i de terra. Quan camino per allà és com si es parés el temps i no penso en res, ni que tinc uns deures per dilluns, ni que he d’estudiar clarinet, no penso en res més que en caminar i disfrutar de l’olor de natura i del moment. Encara que sigui per un dia, encara que hi anem poc, jo hi disfruto. També m’agrada mirar per la finestra, mirar les vaques com pasturen, veure els ocells volar… Però encara no us he parlat de la llar de foc. Per mi, estar al costat del foc i tapar-me amb la manteta és de les millors sensacions. Ja pot ploure i nevar que jo, al costat del foc, hi estic molt calentona.

FELIÇ Joana Álvarez Botey (11 anys) 5è de Primària 2n premi de prosa


SABEU QUIN LLOC É S? Ara us explicaré uns dels llocs més bonics que he vist mai. Anava amb la meva mare, el meu pare i el meu germà. Des de la casa on estàvem vam agafar el cotxe i hi vam estar una estona però, quan hi estàvem arribant, vaig notar el canvi. Ja no hi havia cases, ni tampoc gaires cotxes, sinó que hi havia una estreta carretera plena de corbes i que no estava asfaltada. Vam veure un petit sender i vam aparcar el cotxe al primer lloc que vam veure que hi cabia. Vam caminar pel sender i vam arribar a una petita cala on hi havia una caseta de pescador. A mi em va fer una mica de por, estava tancada i, en una biga del porxo, hi havia penjat un vestit de núvia. Vam continuar el camí i llavors vam arribar a una cala més gran on hi havia un petit embarcador. Allà vam esmorzar perquè hi havia una vista preciosa. Es veia un far. Vam continuar. Ara el camí era com una serp que anava entre roques. De sobte, tot era més misteriós i era com si ens sentíssim observats. Seguírem pel camí acostant-nos a unes roques. Vàrem mirar a un costat i, de sobte, una roca havia agafat una forma que semblava coneguda. Ens hi vam fixar i vàrem veure que era igual que un gat. Era sorprenent! Això no es va acabar aquí. Hi havia més roques. Vam continuar i vàrem trobar altres animals com un lleopard, un conill, un gos i un que era idèntic a un camell. Eren escultures i no les havien construït les persones, sinó la natura. Vam deixar el camí i ens vam acostar a unes roques que estaven al costat del mar per protegirnos del vent. Vam dinar allà i l’aigua era tranquil·la i clara. Després vam pujar a un petit turó des d’on es veia tot el caminet per on havíem passat. Era un paisatge súper bonic. Era com estar en un altre planeta. També vam veure un cartell amb una foto del lloc de fa uns quants anys. Estava tot ple de casetes. Era un club per anar de vacances! Però fa poc ho van tirar tot a terra, perquè estava massa a prop del mar. Millor, ara està tal i com era abans que hi construïssin les cases. És molt bonic, us recomano que hi aneu. Ara us preguntareu de quin lloc us parlo, o ja l’heu descobert? Us estic parlant del Paratge de Tudela, al Parc Natural del Cap de Creus. És un lloc màgic.

Salabrosa Laia Torrel Picas (10 anys) 5è de Primària 3r premi de prosa


LA PRIMAVERA Plou neva, ja hauria d’haver arribat la primavera. On són les flors, on és l’herba verda? Me’n vaig trista a dormir. L’endemà vaig de puntetes cap a la porta per no despertar a ningú, i per una de les escletxes de la porta, surt un raig de llum que m’enlluerna la cara. Una mica endormiscada, obro la porta amb els ulls clucs, pensant que és impossible que ahir, nevés i avui... -fffffffffffffffffffff... De sobte, un vent suau m’acaricia la cara . Percebo una olor d’herba fresca... Obro els ulls, i el jardí està tot cobert de verd, i els ametllers han florit! M’estiro sobre la fresca i flonja herba mentre em cauen pètals d’ametller a la cara, i sento el dolç cant dels ocells. Aleshores tanco els ulls, i somio.

Lliri de mar Joana Badia Bosom (10 anys) 5è de Primària Accèssit de prosa


ELS HABITANTS DEL MEU CAP Dins meu hi tinc uns habitants que sempre estan amb mi. Gràcies a ells puc pensar, recordar i gaudir.

M’ajuden a entendre tot el que passa a prop meu i el que senten els altres, a recordar la meva infància i a aprendre coses noves.

No m’agrada gaire quan són dolents i em porten mals records, però a vegades han de tornar perquè formen part de la vida de tothom.

També poden transformar un dia trist en un dia feliç, i amb ells pots alegrar la cara d’una altra persona.

JA SABEU QUI SÓN? ELS PENSAMENTS!!!!

Puigmal Martina Casas Vidal (10 anys) 5è de Primària Accèssit de prosa


LES MEVES AVENTURES AMB CAIAC Tot va començar quan les meves amigues, la Júlia, l’Abril i jo vam decidir anar a fer la volta a l’illa de Menorca amb caiac. Una setmana abans, vam començar a preparar les bosses: samarretes, banyadors, neoprè, viseres, ulleres de sol, equip de snorkel, raspall de dents, crema protectora, tovalloles, diners, sac... estàvem contentes i molt emocionades perquè era la primera vegada que marxàvem tants dies soles. Les nostres mares ens van acompanyar amb cotxe a un poble de l’est de Menorca que es diu Es Grau, on vam llogar els caiacs i les armilles salvavides. Ens havíem preparat una ruta molt intensa: volíem recórrer els 210 quilòmetres de costa en set dies, cada dia teníem previst remar durant sis hores i cada dia dormiríem en una platja diferent. Durant l’hivern ens havíem estat entrenant per estar més en forma i aguantar tots els set dies. Feia un dia molt assolellat, no es veia cap núvol i ens costava de creure el que ens havien dit a Es Grau, que cap al final del dia hi hauria una forta tempesta... segur que s’equivocaven. Vam començar remant amb molta força però cap al migdia vam començar a dir que no aguantaríem tota la ruta, el mar no s’acabava mai i només pensàvem en arribar a la platja de Cala Tortuga i fer una bona bereneta. Remant, remant, per fi vam arribar-hi. Vam saltar dels caiacs i vam fer un bon bany, després vam berenar i vam descansar una mica. De sobte, vam veure que el cel es tornava negre, uns núvols enormes ens envoltaven i les primeres gotes començaven a caure. La tempesta ens havia enxampat! No podíem dormir a la platja i necessitàvem un lloc protegit on passar la nit. Vam veure que hi havia un llum al far de Favàritx i ens hi vam acostar. A dins hi havia el farer i li vam preguntar si ens podíem quedar a passar la nit allà i ens va dir que encantat. L’endemà vam veure que ell havia marxat i havia tancat la porta amb clau. Vam haver de sortir escalant per una finestra! Un cop a fora, vam tornar a agafar els caiacs. L’aigua estava molt tranquil·la i clara i la travessa fins a Cavalleria va ser molt fàcil de fer, tot i que sentíem moltes punxades als braços. A la plata de Ferragut ens van venir a buscar els cosins de la Júlia i ens


van convidar a casa seva, a Es Mercadal, a sopar i a passar la nit. Els caiacs els vam deixar lligats en una roca de la platja, ben segurs amb un cadenat. El tercer dia vam matinar molt i vam agafar els caiacs altra vegada amb molta energia perquè havíem dormit molt bé. Les platges del nord de Menorca tenen uns colors especials, la sorra és d’un groc-ataronjat i el mar d’un blau fort. De camí a Cala Morell va haver-hi molta Tramuntana però finalment vam aconseguir arribar a la platja i vam tenir una sorpresa enorme perquè ens volíem banyar però va ser impossible, ja que hi havia moltíssimes meduses. A l’Abril la va picar una a la cama esquerra i es va haver de posar una mica d’amoníac per calmar-li el dolor. Aquell vespre vam sopar pa amb formatge i sobrassada i vam dormir a l’aire lliure. Em va agradar molt dormir envoltada d’estels. El quart i cinquè dia van ser molt tranquils, l’aigua de les platges estava molt clara i era molt agradable banyar-se. El cinquè dia ens vam trobar amb un altre grup que anava amb piragües i amb els nens i nenes ens vam fer amics: ens vam banyar, vam dinar junts i vam berenar galetes amb xocolata desfeta perquè la que portàvem s’havia quedat feta una pasteta. Quan l’altre grup va marxar, nosaltres vam anar a fer una mini excursió per les roques. Vam tornar cansades i vam muntar un pícnic amb pa, sobrassada i unes restes de salsitxes de Frankfurt que ens havíem comprat el dia abans. El sisè dia vam agafar uns quants diners que encara teníem i vam anar al “xiringuito” de la platja a comprar-nos l’esmorzar: l’Abril va agafar un croissant i la Júlia i jo ens vam comprar una ensaïmada, i vam tornar a la platja a esmorzar. Quan vam començar a recollir, la gent anava arribant per poder-se banyar. Vam sortir de Sant Tomàs amb moltes ganes i alegria perquè estàvem a punt d’aconseguir la nostra fita: faltava molt poc per acabar la volta a l’illa. De sobte, vam veure de lluny una barca mig enfonsada. La Júlia va anar directe cap a ella però l’Abril i jo li vam dir que no la toqués perquè estava plena de microbis i podria agafar una malaltia. La Júlia, molt valenta, la va tocar però no li va passar res. Vam seguir fins arribar a Binaparratx, una platja petita on hi havia una mena de tenda amb uns matalassos. Ens vam instal·lar allà i vam fer un bon sopar. Estàvem esgotades


i vam anar a dormir d’hora. S’estava bé en els matalassos però no tan bé com si fos un llit. L’endemà ens vam despertar i vam veure que només quedaven sis hores més o menys per acabar la travessa. Aquell dia vam decidir quedar-nos una mica a la platja prenent el sol. La Júlia i jo ens vam posar crema solar mentre que l’Abril s’estava cremant. També vam dinar allà, després vam agafar els caiacs i ens vam posar les piles per arribar a temps, ja que a les nou del vespre havíem de ser a Maó per tornar els caiacs. A mig camí vam passar per davant d’Alcaufar, el poble on estiuegem, i els nostres amics van agafar les seves planxes de surf i ens van acompanyar fins al final. A Maó ens esperaven les nostres famílies per dur-nos a casa a descansar! L’endemà vaig dormir fins ben tard i, quan em vaig llevar, vaig explicar les nostres aventures a la meva mare. Ha sigut una experiència increïble, molt recomanable. Jo m’hi trobo molt bé al mar, tot i que em fa molt respecte. I navegar tants dies només amb un caiac és una sensació fantàstica. El repte per l’any vinent és descobrir Menorca a cavall! És una illa petita però plena de racons preciosos.

Llet merengada Juscilia Tineo Rodés (11 anys) 6è de Primària 1r premi de prosa


NÚVOLS Es mouen poc a poc, sense que es noti gaire, no tenen pressa. Però el que és segur, és que el vent no els agrada gaire perquè quan ell s’apropa, els núvols s’escapen. Jo crec que són una mica antipàtics, perquè el vent només els vol conèixer i parlar amb ells. O potser l’antipàtic és el vent, perquè no els deixa mai en pau, per això ells fugen. O potser fins i tot és que són amics, i juguen a empaitar-se els uns als altres. Després de tot, molts d’ells són encara molt petits, fa poc que han aparegut en mig del cel i ara es passen el dia jugant. A veure, tot el dia tot el dia tampoc, perquè no sempre, però de vegades, com tots nosaltres, s’enfaden i comencen a plorar. Normalment la rabieta només els dura una estona, i deixen de plorar, però n’hi ha alguns que són molt tossuts i es passen tot el dia plorant. Aleshores és quan jo m’enfado i els demano si us plau que parin de plorar perquè si no, no puc sortir a jugar, però gairebé mai em fan cas!

CARGOLÍ Àngela Blanca Sánchez (11 anys) 6è de Primària 2n premi de prosa


Descripció Ella és una noia amb els cabells negres com el carbó. Els seus ulls blaus em transporten a un món marí ple de peixos i meduses. I les seves pestanyes llargues semblen ventalls que refresquen en els dies de calor. Els llavis rosats són com dos pètals de rosa. Una pell blanca com la neu de l’hivern gelat. Quan riu se senten els ocells xiular. Canta tan bé com els àngels. I, quan et mira, et sents a sobre d’un núvol suau i tou. Ella és perfecta.

La fada dels llibres Andrea Naya García (12 anys) 6è de Primària 3r premi de prosa


El meu últim any com a alumna a l’Orlandai Aquest és el meu últim any com a alumna a l’Orlandai, però no és l’últim any de l’Orlandai perquè a l’Orlandai mai hi ha un últim any, perquè jo sempre seguiré anant a visitar-lo, no hi ha últim any a l’Orlandai... Jo, des que vaig entrar a l’Orlandai, pensava i tenia el sentiment que sempre tenia algú a sobre. Vull dir que si jo feia tercer, a sobre encara tenia quart, cinquè i sisè que era com si em protegissin i cuidessin i que encara no érem els més grans. I a cinquè jo pensava “no som els més grans, en tenim les “Sargantanes” a sobre i encara som petits diguéssim”. Però al setembre, quan vam arribar a l’escola de les vacances i vam entrar per la porta de la classe de 6è ja no tenia aquest sentiment, i pensava “ara sóc jo la gran i sóc jo qui he de cuidar els petits, a tots els nens i nenes de sota meu”. Amb aquest pensament em vaig fer gran i, en aquell moment, vaig estar molt feliç de poder fer 6è. He estat gaudint moltíssim aquests nou anys anant a l’escola Orlandai, he viscut molts moments únics que en una altra escola potser no hagués viscut. Aquests moments són molt bons moments de la meva vida: quan vaig entrar per la porta blava per iniciar P3, quan a la Festa Major vam ensenyar el nom de Llúdrigues quan fèiem primer, totes les festes majors i carnestoltes, les colònies, els padrins, les amanides i paelles a Les Planes, la Festa Major d’aquest any, quedar-nos a sopar i a dormir a l’escola i preparar Carnestoltes. I... encara me’n queden molts més! A part de tots aquests bons moments, a l’escola també hem passat moments dolents però tots els moments bons dissimulen els dolents i ja no me’n recordo.


Per mi l’Orlandai és la millor escola. Però, tot i que l’enyoraré, també em fa il·lusió fer un canvi i anar a l’institut,. Cada dia, quan vagi a l’institut, pensaré en cada dia que anava a l’escola Orlandai. Vull que sapigueu que jo sempre portaré l’Orlandai al cor, i que una part del meu cor està formada per l’Orlandai.

T’ESTIMO ORLANDAI, NO T’OBLIDARÉ MAI!!!

Pastisssets Ona Torres Valls (11 anys) 6è de Primària Accèssit de prosa


EL VIATGER DEL TEMPS El pare sempre deia que el professor Smith era boig. Una nit em vaig preparar la motxilla i vaig sortir del tercer pis, i vaig anar cap al setè, el pis del professor. Llavors vaig entrar, la porta era oberta i, de cop, vaig veure una màquina enorme. Hi vaig entrar, vaig tancar la cúpula i vaig pitjar un botó lila. Em dic Rod Tylor, no sé què ha passat, crec que he viatjat en el temps. M’he despertat en un camp de blat i he vist un poble llunyà, l’aire és molt net. Vaig cap al poble a trucar per telèfon i, quan estic a uns cent metres, veig que està emmurallat. La gent em mira estrany, em paren dos soldats vestits de l’edat mitja, m’obren la motxilla i troben: un mp3, cascos, xocolatines, una ampolla de plàstic, llaunes de conserva i una T-12. Quan van trobar això, es van espantar molt, em van arrestar i em van portar a un judici. Es pensaven que jo era un bruixot. M’han condemnat a morir a la foguera . L’endemà estic lligat a un pal i, de cop, recordo que en


aquelles dates va haver-hi un eclipsi solar –jo era molt aficionat a l’astronomia- i vaig dir: “si no em deixeu anar, el cel s’enfosquirà i tots morireu”! Tothom va riure i, de cop, el cel es va tornar negre tothom es va espantar i em van deixar anar ràpidament i em van donar una bosseta plena de monedes d’or! Llavors sento : “Rod!Rod!Rod!” Era el mestre d’història . Tot havia estat un somni? Després, quan vaig arribar a casa, la mare em va cridar que anés a la dutxa i que li donés la roba per a rentar-la. Quan vaig ficar les mans a les butxaques per buidar-les… Vaig estar a punt de cridar. A la butxaca del darrere va aparèixer la bosseta amb les monedes d’or que vaig veure… AL MEU SOMNI?

ROD TYLOR Daniel Guasch Farré (10 anys) 4t de Primària 1r premi de conte


LA BRÚIXOLA DEL BON CAMÍ Hi havia una vegada una nena que tenia problemes amb les nenes del col·legi. La criticaven per com era i per tot el que feia malament. Un dia, de camí a l’escola, es va creuar amb una nena que li va dir: – Té, això t’ajudarà. I la Mariona li va dir: – Però què és això?. La nena va sortir corrents i la Mariona es va guardar el que li havien donat a la butxaca i va seguir el seu camí. Quan va arribar a l’escola, havia d’haver fet uns deures i no els havia portat. La professora li va dir: – Els has de portar demà! I la Mariona va dir que sí que els portaria. A l’ hora del pati les nenes li van dir: – Ei, lletja! has de portar els deures demà! Però no li van dir de bones maneres, li varen dir de molt mal gust i la cosa que li havia donat la noia del carrer va començar a vibrar i, en treure-la de la butxaca, va veure que era una brúixola. La brúixola mostrava la imatge de la Mariona amb cara de satisfacció perquè anava a la mestra a explicar-li que s’havien “ficat” amb ella sense cap motiu. Al cap d’un instant es va veure una altra imatge de la Mariona molt trista perquè es quedava callada i no feia res. La Mariona va pensar que allò era una ximpleria. Però la brúixola en realitat era una espècie de test i, cada vegada que no feies una cosa correcta, la brúixola s’esquerdava una mica i, quan havies deixat de fer la cosa correcta cinc vegades, la brúixola es trencava definitivament i la Mariona es quedaria sense sentiments, seria una noia sense emocions per sempre. La Mariona no ho sabia això!!! En sortir de l’escola la mestra li va recordar que havia d’acabar els deures. En arribar a casa, la mare li va preguntar: - Mariona, tens deures? I la Mariona va respondre que no, que no tenia res per fer. I la brúixola va tornar a vibrar i, en treure-la de la butxaca, la Mariona va veure la seva imatge fent deures amb la mare que l’ajudava, les dues molt contentes i satisfetes. I com a


recompensa de la feina feta a la tarda, la mare li feia un sopar especial. I la mestra felicitant-la l’endemà a l’escola. Al cap d’un moment, es va veure una altra imatge: la Mariona “espatxurrada” al sofà veient la tele i la mare trobant els deures i la nota de la mestra, enfadant-se amb la Mariona i castigant-la sense tele un mes, i sense postres i, a més, la mestra enfadant-se molt l’endemà. La Mariona no sabia què fer i finalment es va decidir pel sofà, i la brúixola s’esquerdà una mica més. Tot el que li havia ensenyat la brúixola, va passar tot seguit... La Mariona aquella nit estava molt trista... L’endemà, a l’hora de biblioteca, una de les nenes li tirà un llibre pel cap. La Mariona, s’enfadà i es girà i li va dir: - Però què fas...? La brúixola va vibrar i va sortir una imatge de la Mariona que ho deixava estar, i la Sofia, una nena de la seva classe, li deia a la bibliotecària el que havia passat. A la Míriam, la castigaven sense pati aquell dia perquè reflexionés i, tot seguit, sortí una altra imatge de la Mariona fent volar un llibre que s’estampà contra el nas de la Míriam i a la Mariona la castigaven i no es creien que la Míriam l’havia provocat. La Mariona, sense fer cas de la brúixola, perquè estava molt enfadada, no va fer cas de les imatges, i li tirà el diccionari de català a la cara de la Míriam, i li trencà el nas.... I és clar, la van castigar a l’escola i, de retruc, també la mare quan va arribar a casa. La Brúixola es va tornar a esquerdar una mica més, més de la meitat del vidre ja estava trencat.... L’endemà era dissabte i la mare li donà deu euros per anar a buscar el pa. De camí al forn hi havia una botiga de “xuxes”. La Mariona sabia que la mare no volia que es comprés “xuxes” amb els diners del pa. Quan estava a punt d’entrar a la botiga, la maleïda brúixola, tornà a vibrar. I li ensenyà un altre cop dues imatges diferents. En la primera imatge, ella comprant el pa amb els diners que li havia donat la mare i quan arribava a casa per haver fet bé l’encàrrec la mare li donava un euro per comprar “xuxes”. A la segona imatge, es veia la Mariona que s’havia comprat la “xuxe” i la mare renyant-la i llençant la “xuxe” a la brossa. La Mariona, aquesta vegada, va decidir fer el que la brúixola li havia ensenyat el que era el millor. I llavors la brúixola, en comptes d’esquerdar-se, va sonar una campaneta i el vidre s’arreglà una mica.


Quan arribà a casa, passà exactament el que la brúixola li havia ensenyat. I, a partir d’aquell dia, la Mariona va començar a fer bé les coses. Quan ja portava un més que la brúixola li indicava el bon camí, i la Mariona ho feia bé, la brúixola li ensenyà un missatge... JA POTS PASSAR-ME A UNA ALTRA PERSONA!! I és així com la Mariona va aprendre a fer bé les coses. Tots nosaltres tenim una brúixola a dins, només l’hem d’escoltar.

Atelurip Lídia Serra Gabriel (9 anys) 4t de Primària 2n premi de conte


LES LLÀGRIMES D’UN ARBRE Hi havia una vegada un arbre molt petitó que vivia molt feliç amb els altres arbres del bosc. Ell vivia perfecte, tan perfecte que semblava que cada dia fos una altra vida. Un bon dia, quan l’arbre no sabia què fer i s’estava avorrint... va venir un noi petitó que semblava que també s’estava avorrint i l’arbre li va preguntar: “Vols jugar amb mi?” El noi, al principi va tenir una mica de vergonya, però al cap de poc, estaven jugant tots dos i passant-s’ho bé! Quan ja era fosc, va haver de dir-li adéu. A l’arbre li feia pena que el seu amic se n’anés, però l’arbre ja sabia que ell tornaria. L’endemà, l’arbre estava esperant amb il·lusió el nen, però va estar esperant hores i hores i el nen no venia. De sobte, l’arbre va notar que li queien les fulles i va dir: “Oh, no! Estic morint!” Al cap de bastants dies, l’arbre va quedar totalment pelat. Ara sí que l’arbre sentia que la seva fi estava a prop. Al cap d’un temps, el nen va anar a veure l’arbre i, de sobte, va veure un bassal de llàgrimes al voltant de l’arbre. “Què et passa?”, li va preguntar. “És que m’estan caient les fulles i m’estic fent vell”. I el nen, tot somrient, va dir: “No et preocupis, que comença la primavera’’ I així és com els dos es van fer amics i van viure junts sempre més, sent els més feliços del món.

Flor vermella Olivia Mezquita Mc Andrew (9 anys)

4t de Primària 3r premi de conte


Tu d'on vens? Hola, em dic Alda i tinc vuit anys. Vaig néixer a Itàlia, però ara sóc de Barcelona. Sóc adoptada, els meus pares biològics em van abandonar en un orfenat d'Itàlia. Llavors els meus pares actuals van anar a passar l'estiu a Itàlia i passejant per allà van veure l'orfenat. Van entrar a veure els nens i allà van aparèixer els meus nous pares. Vam passar tot l'estiu junts quan jo només tenia tres anys. Ara sóc molt feliç, sóc filla única, tinc uns amics fantàstics, una escola meravellosa, vaja estic super mimada. Un dia, al matí, pujant a l'autobús per anar a l'escola, vaig tenir una sensació estranya, com si em faltés alguna cosa. Res, segur que no era res, vaig pensar. Vaig moure el cap d'un costat a l'altre, però la sensació estranya no se n'havia anat. En arribar a l'escola, vaig preguntar a la meva millor amiga, la Malda, una nena amb caràcter i molt baixeta que què li semblava l'escola. I ella cridant em va respondre: -Estàs de broma?- I sense deixar que respongués em va continuar cridant: -És una meravella l'escola Orlandai! Fem Festa Major, el Ball del Fanalet, tenim bons amics i bones mestres, bones cuineres. Anem de colònies i el millor de tot són els Jocs Florals! I va afegir: - Tu què creus? T'agrada oi aquesta escola? - Va acabar dient. I jo vaig contestar: - Sí molt! -I aleshores per què tens cara de trista? -em va preguntar. I jo sense pensar-m'ho dues vegades li vaig dir que sentia que em faltava alguna cosa. -Però si ho tens tot! Just en aquell moment, estaven tocant el timbre perquè s'acabava la classe i vaig marxar corrents.


En arribar a casa, vaig veure a la mare plorant emocionada. Jo, preocupada, vaig córrer fins a ella i li vaig preguntar què li passava i ella em va contestar emocionada: -TINDRÀS UNA GERMANETA PETITA! És clar, era això el que sentia que em faltava, volia companyia. L'estimaré molt!!

Cor vermell Ona Giménez Gallissà 4t de Primària Accèssit de conte


El bosc màgic Hi havia una vegada un bosc que era màgic. En aquell bosc hi havia éssers màgics com: fades, follets, elfs i sobretot molts unicorns. Un dia, va venir un unicorn transparent al bosc que es deia Hèrcules. Era transparent perquè no tenia màgia. Ell, a poc a poc, va anar absorbint tota la màgia del bosc, però el pobret ho feia sense voler, i no sabia com aturar-se. Tots els éssers màgics perdien la seva màgia i el bosc es quedava sense color, i quasi sense vida. Un dia, a una unicòrnia que es deia Maria, se li va ocórrer anar a parlar amb Hèrcules, però a un lloc on no la pogués absorbir la màgia. Van parlar molt però no va aconseguir que tingués màgia, perquè Hèrcules tenia por del que li podia passar. Aleshores, a la Maria se li va ocórrer una idea fantàstica. Li va fer un pastís però no era un pastís normal, perquè li havia posat pols màgics. Quan l’Hèrcules se’l va menjar, de cop i volta es va convertir en un unicorn blanc i tot el bosc va tornar a la normalitat. Les fades, els follets i els elfs van tornar a ser màgics i tots van ser feliços i van menjar pastissos.

FI MUMI Tainà Fdz de Velasco Ferrer Mayol(10 anys) 4t de Primària Accèssit de conte


LA PORTA SECRETA Em dic Andrea i vull explicar-vos una increïble història que vaig viure fa uns anys. El dia 18 de desembre del 2017 vaig tornar de l’escola molt contenta perquè ja eren vacances de Nadal. La meva millor amiga, la Lucy, em va acompanyar fins a casa i, abans d’entrar, ens vam acomiadar amb una abraçada ben forta. La Lucy se n’anava a França uns quants dies. Quina sort que tenia la Lucy! Sempre viatjava molt i a llocs xulíssims. Jo pensava que em quedaria a casa, una mica avorrida aquest Nadal. - Hola mami! - Hola Andrea, com ha anat l’últim dia d’escola? - Genial!- vaig respondre. Avui tothom estava content i hem tingut un dinar especial... - Vaja, me n’alegro molt- va dir la meva mare mentre em feia un petó. De seguida vaig notar que la meva mare estava especialment contenta. Sempre que tenia una bona notícia o una sorpresa per donar-me, se li notava molt, així que li vaig preguntar si hi havia alguna novetat... - Jajajajaja –va riure- ets molt llesta! Sí, tenim una petita sorpresa... Els meus pares havien llogat una casa de camp per passar unes setmanes de vacances... estava entusiasmada!!! El paisatge des de la finestra del cotxe era molt bonic. Es veien els arbres tots blancs, tot el camp estava blanc. Estava tan distreta mirant el paisatge que no em vaig adonar que ja havíem arribat. La casa era al·lucinant. Era una casa gegant, tenia tres pisos i un jardí enorme i preciós. Vaig sortir del cotxe i vaig contemplar tot allò, aquell jardí i aquella casa tan gran. La mare va obrir la casa. Era immensa, em vaig quedar bocaoberta, semblava un castell!!! El segon pis era ple de portes i hi havia un passadís molt llarg. Vaig anar obrint portes. Gairebé totes les habitacions eren buides. Vaig obrir-ne una on hi posava: HABITACIÓ nº5. Era una habitació decorada i neta. Era preciosa, tenia unes parets blaves i un llit gegant amb uns llençols verds. Vaig seguir mirant aquella habitació on també hi havia uns mobles, un armari, una tauleta de nit i, a sobre, una lampareta. De sobte vaig tenir una curiositat per veure el que hi havia a dins d’aquells calaixos d’aquella tauleta de nit. Vaig obrir el primer, després el segon i, per últim, el tercer. Vaig mirar bé què hi


havia a dins i... vaig trobar un paper blanc on posava escrit amb lletra de color blau clar: OBRE LA PORTA DEL JARDÍ DE LA PART DE DARRERA Jo em vaig quedar amb la boca oberta, què volia dir? I quina porta? Vaig córrer cap al jardí i vaig anar a la part de darrere on hi havia un gronxador i més plantes. Llavors vaig girar el cap i vaig veure que hi havia unes plantes enormes, congelades. Vaig anar cap allà i només hi havia plantes i més plantes, però m’hi vaig fixar bé i... De sobte vaig adonar-me que n’hi havia una amb forma de porta. Ràpidament vaig intentar obrir-la però estava tancada. Quina mala sort, vaig pensar... però, de sobte, va aparèixer un gat. Era blanc com la neu del jardí i tenia els ulls d’un blau preciós. Em mirava fixament i vaig adonar-me que portava alguna cosa a la boca i... era una clau! Es va acostar una mica i la va deixar caure. Moltes gràcies! Vaig dir-li i el gat, com si res, em va somriure. Em vaig quedar mirant la porta i la clau i no sabia què fer, el cor em bategava a cent per hora, però al final em vaig decidir i em vaig anar apropant a aquella porta. Estava tremolant, vaig ficar a poc a poc la clau i... la porta es va il·luminar! Què està passant? Vaig pensar. La porta es va anar obrint a poc a poc, fins que es va parar. Vaig obrir bé els ulls i vaig veure el que hi havia a dins. Vaig ser valenta i vaig decidir entrar una mica fins que vaig veure tot allò. Era un camp gegant amb un sol diferent i vaig començar a caminar sense pensar-hi. Hi havia una caseta mig abandonada i... una persona! Vaig anar cap allà i, quan vaig ser molt més a prop, vaig veure que aquella persona era una noia. De sobte em va mirar, jo vaig aturar-me i vaig sentir que la noia em deia: - Hola! - Hola- li vaig dir tímidament. - Com has arribat fins aquí? - Doncs... em vaig trobar una nota en una habitació i després un gat va deixar-me una clau que obria una porta que era al jardí i... - De veritat? Jo vaig deixar aquesta nota fa molt de temps. - Ah sí? I per què? - Fa uns anys jo era una nena com tu i vaig trobar la mateixa clau i vaig fer com tu, vaig obrir aquesta porta i em vaig quedar tancada en aquest món.


- Això vol dir que jo em quedaré atrapada en aquest món? - Suposo que sí. Si no saps la paraula màgica... - La paraula màgica? - Sí. Hi ha una paraula que ens podria salvar a les dues. Si no, ens quedarem aquí fins que vingui algú que la sàpiga. Vaig començar a dir paraules sense parar. La porta no s’obria i jo cada vegada estava més trista. La noia em mirava. També semblava molt trista, però em va agafar la mà i em va donar ànims. - Gràcies- vaig dir-li. I la seva cara es va il·luminar. - Aquesta és la paraula!!! - Gràcies? És aquesta la paraula??? - Sí- va respondre. Va intentar obrir la porta. I així va ser. La porta es va obrir sense problemes. La noia no em va explicar que, quan la gent passava per la porta, estava tan espantada de quedar-se atrapada en aquest món que s’oblidaven de ser amables amb ella... Em va dir que es deia Clara. - Vine amb mi- vaig dir-li. - Gràcies per deixar-me anar amb tu. - De res. Em va agafar la mà i vam entrar juntes. Vaig cridar als meus pares però no eren a la casa. - Espera aquí- vaig dir-li a la Clara, - aniré a buscar als meus pares. Tornaven de fer una passejada. Vaig anar a la porta principal. - Us he d’explicar una cosa al·lucinant!!! Veniu a la meva habitació, ràpid! Però a la meva habitació no hi havia ningú. La Clara ja no hi era. I vaig veure que hi havia un paper blanc que posava: Gràcies per tot, Andrea! Mai més vaig saber res de la Clara, però quan vam marxar de la casa em va semblar que el gat dels ulls blaus em feia l’ullet...

Mar blau Marina Mendo Gonazález (11 anys) 5è de Primària 1r premi de conte


El peix de colors Hi havia una vegada un pescador anomenat Martí que vivia en un poble al costat de l’Atlàntic. Un matí en Martí es va llevar i va anar a pescar a un petit llac a la vora del poble. Al cap d’una estona, en Martí va estirar la canya i va treure del llac un peix platejat amb escates de tots colors. En Martí va pensar, “Aquest peix és preciós, el portaré a casa i el posaré en una peixera”. I així ho va fer. El peix estava molt trist perquè la seva família vivia al llac, però en Martí no volia alliberar-lo de tan bonic. Al cap d’uns quants dies, el peix va anar perdent tots els seus colors, fins a quedar-se d’un color gris, el gris trist més trist que hagis vist mai. El llac d’on havia tret el peix també s’anà quedant fosc i tots els peixos que hi havia dins van perdre els seus colors. En Martí va pensar que un peix com aquell ja no era bonic. I no li agradava veure’l tan trist. I, quan va veure que tots els peixos del llac també havien perdut el color, va decidir agafar el peix i retornar-lo al llac. Tan aviat va alliberar el peix, va sortir el sol i tots els peixos del llac van estar molt contents. Les escates dels peixos van tornar a ser de colors i semblaven un arc de sant Martí. Ara el pescador sabia què significava la felicitat. La felicitat no era tenir un peix en una peixera, sinó poder tornar el peix amb la seva família i els seus amics.

Què et passa? Samuel Mezquita Mc Andrew (11 anys) 5è de Primària 2n premi de conte


LES AVENTURES DE L’ERIC

Hi havia una vegada un grup de nens que es deien Jan, Tomàs, Jordi, Eric i Marc. Tots ells eren molt bons amics, tenien 10 anys i anaven a la mateixa escola. Sempre anaven junts a tot arreu, i el que més els agradava era reunir-se a la cabana que tenia en Jordi al bosc de casa seva per explicar-se aventures els uns als altres. Hi passaven moltes estones jugant a això i sempre n’hi havia un que s’adormia: l’Eric. Aquest, no durava ni cinc minuts que s’estirava al terra i ja roncava... Sempre l’havien de despertar ja que tenia un son molt profund. Un dia, mentre estaven berenant a la cabana d’en Jordi, en Tomàs va tenir una genial idea: Nois!.... què us sembla si avui en comptes d’explicar-nos històries

anem a un lloc que algú ens les expliqui! Quèeeee? Pero què dius tu ara? van exclamar la resta. Ningú no va entendre a què es referia exactament en Tomàs amb aquella proposta, però ràpidament es va explicar: Vull dir, d’anar al cine!!

aaaaah!!!!.... genial!!! , van dir els nois. Així que, tot d’una, tots es van aixecar d’un salt i van anar cap al cinema que tenien més proper. Un cop allà, van comprar les entrades, crispetes i beguda... Estaven súper emocionats ja que la pel·lícula que havien triat era una d’aventures i acció. De sobte, es van apagar els llums de la sala i la pel·lícula va començar. No havien passat ni cinc minuts del començament de la pel·lícula que va succeir una cosa extraordinària: es van encendre els llums de la sala i no es podien creure el que estaven veient... De fet, no es trobaven asseguts a la sala del cinema que havien acabat d’entrar, sinó al bell mig de la plaça d’un poblat antic. Semblava un poblat egipci!... No es podien creure el que estaven veient. En Jan,


el més espavilat de tots, va adonar-se que algú els havia transportat a una altra època i que havien de fer alguna cosa si en volien sortir i tornar a casa seva. Així que en Jan, va fer espavilar a tot el grup i els va demanar que estiguessin molt atents. De cop, en Marc s’adonà que una senyora que es trobava a l’altra punta de la plaça els feia un senyal... com si els digués que anessin cap a ella. Tots cincs van anar cap allà i van seguir durant una bona estona els passos d’aquella senyora fins que, de sobte, li van perdre la pista... va desaparèixer!. Tots estaven força espantats, sobretot perquè es començava a fer fosc. Van veure llum en una caseta que hi havia molt a prop i s‘hi van acostar. La porta estava oberta i, amb en Jan al capdavant, van entrar-hi. Van entrar fins a la cuina, on hi van trobar una taula amb cinc plats, cinc cadires i tot ple de menjar. Estaven tots morts de gana, així que, sense pensar-s’ho dues vegades, van decidir asseure’s i començar a menjar. Tot estava boníssim i van quedar més tips que mai. De sobte, un soroll molt fort els va fer aixecar de la taula immediatament.

Què ha estat això? , Pregunta l’Eric. Algú ha entrat per la porta!, diu en Marc. Deu ser el propietari de la casa!!... i quan vegi que ens hem menjat el seu dinar, se’ns menjarà a nosaltres!!, diu en Tomàs. Deixeu-vos de tonteries i penseu en una solució!, proposa en Jan. Així que van decidir amagar-se dins d’un armari i esperar. Un home gran i fort, acompanyat de la seva família, la seva dona i tres fills, van entrar a la cuina disposats a dinar. Quina sorpresa quan van adonar-se que algú s’havia menjat el seu menjar! L’home es va enfadar molt i va començar a regirar tota la casa, molt enrabiat.

Qui s’ha menjat tot el que hi havia als plats?, diu la dona. Mare!!!!, que tenim molta gana!!!, rondinen els fills tots afamats


Segur que qui s’hagi menjat el dinar encara està per aquí, diu el pare. Sshhhhhht!!... silenci!!.... Escolteu!.... Crec que he sentit uns sorolls que venen de l’armari,... segur que hi ha algú amagat allà!, diu el pare Nois, em sembla que ens han descobert. Què podem fer?, pregunta en Marc. L’Eric, que estava més espantat que ningú, va donar un cop de peu a la paret i, de sobte, aquella paret es va obrir com si fos una gran porta secreta, on hi va aparèixer un llarg i fosc passatge.

Molt bé Eric!,...Som-hi!... seguirem aquest camí, diu en Tomàs. Mentrestant, es va sentir al pare de la família que cridava: Ja sé on són, han

descobert la porta secreta de l’armari.... casum l’olla!! Correu nois, ens han vist i venen cap aquí!, diu en Jordi . Van córrer tots com mai, fins que van arribar al final d’aquell llarg passatge que els va portar fins a un bosc salvatge i molt espès, ple d’arbres i vegetació. De lluny, sentien els crits d’aquell home que cridava: “No us escapareu!,... us

atraparé!”. Així que no s’ho van pensar dues vegades i van córrer bosc endins. Al cap d’una estona, ja una mica cansats de tant córrer, en Jan diu: Crec que hem

aconseguit deixar aquell home enrera. Ara, cal trobar el camí de tornada a casa. I com el trobarem? pregunta en Marc. ...Eric!... Eric!.... Eeeeeric!!.... vinga va, desperta! Sempre t’adorms noi!!...La pel·lícula ja fa estona que s’ha acabat... I l’Eric, que s’havia quedat ben adormit només començar la pel·lícula, va despertar d’aquell somni tan aventurer... segurament més aventurer que el de la pel·lícula que havia anat a veure.

Snoopy Biel Roviras Garcia (10 anys) 5è de Primària 3r premi de conte


Primavera musical Quan cau el mes d’abril se sent una petita fressa, sota els càlids rajos de l’astre lluminós. L’ametller de fulla rosada dansa una melodia jovial i captivadora. -Preciosa melodia- exclamava l’ametller-. Però quina criatura la deu fer sonar? Com que ja no tinc res a acomplir ja que les flors totes brotades tinc, cercaré l’autor d’aquesta melodia. Si no em falla la memòria, diria que la criatura que ha fet sonar aquest seguit de notes era un ocell, però és clar! Jo no puc pas caminar ni volar, hauré d’esperar fins a trenc d’alba que és quan tots els ocells de la contrada vénen a cantar per preparar l’arribada de les orenetes. I aleshores segur que trobo aquest gran compositor, després ens farem grans amics i viurem moltes aventures. Va passar tota la nit i, a trenc d’alba, va arribar el primer ocellet que era un picot verd. L’ametller li va dir que cantés alguna cosa i, quan va començar la primera nota del cant, l’ametller va tancar els ulls i va començar a imaginar-se una descripció per aquell cant. En primer lloc es va imaginar una alarma d’incendis, persones corrent intentant fugir però no podien, eren preses del pànic i de la inquietud. Després es va imaginar que semblava la corda d’un violí desafinat. Va decidir que ja en tenia prou amb aquell desgavell i li va dir al picot que se n’anés a pastar fang, que no tornés o li engegaria un mastegot que no podria tornar a picar arbres mai més. La següent era una mallerenga carbonera i, sense adonar-se que l’ametller l’escoltava, va començar el seu obstinat de notes repetides. Aquella melodia no tenia història, no tenia vida, no tenia joia, o ira, ni tan sols tristesa. La música no li fluïa des del cor, només tocava dues notes diferents. Per sort va venir un rossinyol i l’ametller va fer un sospir d’alleujament, però abans que comencés a cantar, l’ametller va sentir un altre cop la melodia i, de sobte, va aparèixer l’ocell que tots esperàvem, era l’oriol. L’ametller va tancar els ulls i va imaginar-se la primavera, un camp de flors i gespa verda, tot de colors i focs artificials, llum, el mar i el suau balanceig de les ones, la sorra calenta i suau. Finalment una explosió molt forta, seguidament es van tornar de color marró molt fosc les fulles i les flors van caure i aquell mateix dia va arribar la fi de la vida d’un ametller centenari. Des d’aquell moment l’oriol venia a la soca difunta i cantava per la seva plàcida mort.

Lluna de Formatge Júlia Gálvez Martorell (11 anys) 5è de Primària Accèssit de conte


Projecte Nora Hola. Em dic Nora. Avui faig divuit anys, i per celebrar la meva majoria d'edat m'he decidit a explicar una història que fins ara no havia gosat fer pública per por que pogués perjudicar seriosament el futur d'una espècie alienígena desconeguda fins ara: els Cucumívars. Tot plegat va començar quan jo tenia dotze anys –bé, en realitat va començar molt abans, però jo, personalment, no en tenia ni idea… Un vespre que era a casa mirant una pel·lícula de ciència ficció vaig sentir que algú picava a la finestra. Quan la vaig obrir vaig veure davant dels meus nassos, sobre la l’ampit, un ésser molt estrany, de només mig pam d'alçada, al costat d'un plat brillant com una nau extraterrestre, que em mirava amb aspecte desafiant. Evidentment vaig pensar: “Em sembla que tinc al·lucinacions per culpa de la pel·lícula”. Però quan era a punt de tancar la finestra i ficar-me al llit, aquell ésser diminut em va començar a escridassar amb un accent raríssim, com si acabés d'aprendre's el meu idioma, i em va acusar d'estar a punt d'aixafar-lo a ell i a la seva nau. Llavors vaig pensar: “Em sembla que tinc un problema. Acabo de fer el primer contacte humà amb una espècie alienígena.” I aquest va ser el principi de la meva gran descoberta. Aquella nit ja no vaig dormir. El meu amic alienígena em va demanar que li guardés el secret que estava a punt de confiar-me i em va explicar la història… de la meva vida! Quan ell tenia cent trenta-dos anys, que pel que vam calcular, corresponia a deu anys en temps humà, és a dir, quan jo tenia dos anys, em va conèixer. Però, com em podia conèixer –us preguntareu– si mai no ens havíem vist i ell vivia en un planeta llunyà prop de Pròxima Centauri? Doncs aquest, amics meus, és el gran secret que em va confiar el Cucumis... Segons em va explicar el meu amic Cucumis –que en llatí vol dir cogombre– des que jo tenia dos anys els Cucumívars van estar gravant remotament la meva vida. Es veu que volien contactar amb uns veïns interestel·lars de la seva espècie que vivien a prop del Sistema Solar i el seu sistema de comunicació quàntic es va disparar i, sense voler, em van gravar a mi. De primer van pensar en desconnectar l'emissió, però l'equip de


comunicacions, al cap d'uns dies de seguir-me per tot arreu, es va encarinyar amb mi i van decidir retransmetre'm com jo si fos un reality show. I el cas és que, ben aviat, en aquell planeta remot, es va crear un fenomen inèdit de fans que només volien ser com jo. I van començar a imitar-me en tot: els moviments, els gustos, les ganyotes, la roba, la casa, la decoració de l'habitació… Fins i tot es van molestar a aprendre el meu idioma, que aviat es va convertir en la primera llengua estrangera del seu planeta. I això que aquesta espècie no s'assemblava ni físicament, ni materialment a la humana, ni vestien ni s'alimentaven ni es comunicaven entre si com nosaltres. Per donar-vos un exemple, físicament eren com un cogombre, amb un punt vermell que per a mi era el nas (tot i que el Cucumis deia que era el seu òrgan de comunicació i funcionava per vibració com un altaveu), i tres llumets alineats sota el nas que ell deia que eren els seus “observadors”, és a dir, en el nostre llenguatge, els seus ulls. Ja he dit que només feia mig pam d'alçada, i era allargassat, arrodonit i rugós, sense peus ni mans. És a dir, ben bé com un cogombre! Per això em va costar molt d'entendre com podien imitar la meva manera de vestir, perquè no podien posar-se mànigues ni camals! I tampoc no vaig acabar d'entendre com cuinaven els meus plats preferits si al seu planeta no tenien els ingredients i el meu amic tampoc no tenia boca… Però en fi, per les imatges que el Cucumis em va ensenyar de la seva ciutat, em va quedar clar que m'havien imitat força: els seus edificis eren idèntics que el meu llit i la meva prestatgeria. Hi havia un edifici que semblava un prestatge de lloms de còmics arrenglerats, i la façana de l'ajuntament la recobria una foto gegant de la meva classe de sisè, la mateixa que jo tenia al meu estudi… I per si fos poc, a les imatges de la resta de ciutats del planeta no em va costar gaire reconèixer-hi d'altres habitacions de casa meva: la cuina, el menjador, l'estudi… Fins i tot havien fet un edifici que ell sol era un vàter! De l'alçada d'un gratacels de la seva mida! Segurament no els havia quedat del tot clar per a què servia…. El cas és que el meu amic Cucumis havia crescut envoltat de fotos, imatges i històries sobre mi, i de gent obsessionada amb la meva persona. I, a mesura que s'havia anat fent gran, havia decidit que no trobava gens bé que la seva espècie n'hagués d'imitar una altra i menys un ésser humà tan poc glamurós como jo. I amb aquesta obsessió, s'havia tret el títol de pilot i havia robat una nau supersònica per venir a veure'm i explicar-m'ho en persona.


Evidentment, com que el Cucumis pertanyia a una espècie molt evolucionada, la seva intenció no era acabar amb mi sinó intentar trobar junts una solució a aquell problema… Així que els dos junts, després de moltes hores de debat, vam resoldre el tema. De primer, amb el meu ajut, el Cucumis va aconseguir desviar el feix de comunicació quàntica de la Terra i va inutilitzar el canal. Tot seguit, amb tres forquilles i dos rotllos de paper de plata, va dissenyar un escut per fer rebotar qualsevol intent d'intrusió a la meva vida. I finalment, i el que va ser més difícil, va obrir un canal privat de comunicació per tal que jo el pogués veure i seguir remotament la seva vida al seu planeta. Ens havíem fet tan amics que la idea de tallar del tot la comunicació no ens feia gaire gràcia i, a més, jo tenia molta curiositat per veure com era el seu planeta i totes les idees esbojarrades que havien fet per seguir-me. Així que ens les vam enginyar per mantenir una via secreta de comunicació entre tots dos. Quan el Cucumis va arribar al seu planeta, vaig poder veure en directe el que va passar. De primer tothom va estar una mica trist per haver perdut el contacte amb mi, però després es van dedicar a recuperar la seva identitat. Van reformar tota la ciutat i la van reconstruir de dalt a baix amb forma de cogombre. El Cucumis estava molt orgullós i satisfet d'haver aconseguit el que volia: que la seva espècie tornés a ser ella mateixa. És a dir: Cucumívars per a ells, Cogombres per a nosaltres. I jo vaig estar encantada de recuperar la meva intimitat, sense haver de renunciar al Cucumis.

Visca els Cucumívars!

Blue Rose Mar Alonso Roset 6è de Primària 1r premi de conte


KIR-CUP CIA. DE DETECTIUS En un poble molt allunyat de la Catalunya Occidental hi viuen dos amics, la Kir i el Cup, que són més que amics... Tenen dotze anys i són molt espavilats, van junts a l’escola i en el seu temps lliure es dediquen a investigar. A l’Ametllescal, que és així com es diu el seu poble, passen coses molt estranyes perquè els seus habitants, són francament diferents, podríem dir, fins i tot, que són extravagants. Al restaurant Cal Boca-Moll, que aquest any ha guanyat tres estrelles Michelin, els seus socis han estat segrestats. Ja fa dos dies que no els troben per enlloc. La policia ho està investigant, però la Kir i el Cup no volen perdre l’oportunitat de resoldre aquest gran misteri. L’endemà del segrest es van amagar per investigar. Es van situar en una de les cambres interiors del restaurant, on es guarden les millors ampolles de vi, com ara un PLOU I FA SOL D.O. PENEDÈS, un ROC D.O. DE L’EMPORDÀ, un BATUTA D’OR D.O. DEL DELTA... Van descobrir que des d’aquesta cambra s’accedeix a un passadís secret, que acaba en una porta interior des de la qual s’arriba a una cambra molt més petita i amagada, on el silenci és aclaparador i de la qual, si s’hi entra, ja no se’n pot sortir. A dins d’aquesta cambra, hi van trobar els homes segrestats, en Pax i en Pox. Estaven emmordassats, lligats en una cadira pels canells i els turmells. No podien cridar ni moure’s, però la Kir i el Cup de seguida els van alliberar. Afortunadament no van deixar que la porta es tanqués, gràcies a un antic bagul on guardaven els diners estalviats, perquè si no la cambra hagués quedat segellada i no n’haurien pogut sortir mai més. Van interrogar com van poder al cuiner i a l’encarregat perquè eren els que tenien més pinta de sospitosos. Després d’unes hores, van veure que els volien enverinar amb una recepta secreta per poder quedar-se amb els diners i el negoci. Aquesta recepta secreta especial l’havien dissenyat els amos del restaurant i consistia en:


Menú de la casa De primer: Un puré de patata amb mini-cristalls batuts amb maduixes, cireres i pastanagues i acompanyat d’estofat de seques, fet amb pell de rap i navalles obertes. De segon: Trinxat de bledes amb unes gambes fumades amb herbes aromàtiques i enverinades per donar una mica de gust i aroma. De postres: Trufes de xocolata amb xarrup de cafè i un rajolinet de perfum de mata-rates per fer-los digerir millor. En saber tota aquesta informació, van trucar pel mòbil a la policia, i aquesta va encomanar el cas als dos policies que estaven de guàrdia. Els policies van conduir ràpidament fins al Boca-Moll, pels camins més tortuosos que us podeu imaginar, i van entrar directament a la cuina per detenir-los. Però com que no tenien prou proves, la Kir i el Cup els van posar a prova: els van demanar que confessessin el seu crim o els farien menjar el menú complet que ja tenien preparat. En tastar el primer plat, van agafar tal mal de panxa que en comptes de portar-los a la presó, van haver-los d’ingressar a l’hospital. Estaven ben intoxicats. Ja tenien prova suficient per tancar-los a la garjola, durant uns quants anys. La policia va premiar la Kir i el Cup amb la medalla especial dels Grans Mestres Investigadors. Per celebrar-ho van anar al restaurant EL BOCA-MOLL on els van preparar una festa amb menú especial. Van degustar-lo amb tots els amics de l’Ametllescall, però sense els ingredients mortals que havien utilitzat el cuiner i l’encarregat: els cristalls, les herbes enverinades i el rajolí de mata-rates. Va ser en aquest moment quan van decidir que de grans obririen la seva pròpia companyia de detectius: LA KIR-CUP CIA. DE DETECTIUS

CACAOLAT GELAT Àlex Giménez Gallissà (11 anys) 6è de Primària 2n premi de conte


El monstre de les galetes Hola, sóc la Martina. Què representa que he de fer jo aquí? La meva mare m’ha dit que us havia d’explicar una història o un conte perquè avui és sant Jordi! Per cert, bon sant Jordi a tots i a totes. Però jo no en sé gens d’explicar històries, i aleshores he pensat d’explicar-vos una aventura. “Llavors la Maria va anar cap al cotxe i de la seva motxilla en va treure el paquet de galetes que tenia per l’esmorzar de l’endemà i va agafar una galeta. Va pensar que amb això n’hi hauria prou, però després d’haver-li donat la galeta, el monstre va fer un gest de més.” Aquest és un llibre que m’estic llegint, no és pas l’aventura. Vosaltres creieu en els monstres, els unicorns, els dracs de tres caps, els follets, les fades...? Perquè jo no hi crec gens en aquestes coses. I justament ara estic llegint un llibre del “Monstre de les galetes”. No l’hauria triat pas jo aquest conte, perquè si no hi crec, com triaria jo un llibre d’essers fantàstics! Me’l va recomanar un company de classe que té molta imaginació i li va agradar molt. Va insistir molt perquè l’agafés. Aquí comença la meva aventura. Vaig començar a llegir el llibre, no m’entusiasmava gaire, però dia rere dia anava avançant pàgines. Un dia, quan ja portava bastant tros llegit, de sobte vaig començar a sentir una veu repetitiva que em deia: “Hola Martina, sóc el famós monstre de les galetes”. Això em va passar durant uns quants dies seguits, o sigui que ja no sabia si era veritat o estava somiant, era un mica estrany. Fins que una nit, quan estava anant al llit a llegir, em vaig trobar el monstre de les galetes estirat al meu llit.


“Es molt divertit i emocionant aquest llibre, no sé com no t’emociona!” em va dir. Aleshores ens vam estar discutint i barallant. Jo no creia en els éssers fantàstics i ell deia que eren molt importants i, que si ell estava allà, volia dir que els éssers fantàstics existien, oi? Fins que, de sobte, el monstre es va desmaiar. Jo no sabia què fer, tampoc sabia si salvar-lo o no, perquè estàvem enfadats. Vaig provar moltes coses: li vaig tirar aigua, el vaig tapar amb una manta... Però res el feia despertar. De sobte, vaig sentir una olor molt forta de galetes. El monstre s’havia tirat un pet! No sé si era bon o mal senyal, però vaig tenir la idea de donar-li una galeta. Li vaig portar i vaig intentar posar-li la galeta a la boca, i li vaig posar. Després me’n vaig anar al llit, no vaig tenir temps de llegir, estava molt cansada. L’endemà, quan em vaig despertar, el monstre ja no hi era! A l’escola vaig estar tot el dia amoïnada. I, quan vaig arribar a casa, encara em vaig haver d’esperar fins a l’hora d’anar a dormir. Aquesta vegada vaig anar cap al llit i em vaig posar a llegir. De sobte, quant estava enmig de la lectura, llegint concentrada, d’una imatge en va sortir... sabeu qui oi? el monstre de les galetes! Vam estar una estona parlant i em va explicar què li havia passat i que, quan li passava això, li havien de donar una galeta ben bona. En poca estona ens vam fer bons amics i vam decidir que cada nit, quan anés a dormir, ens retrobaríem en els somnis.

Pastissets Ona Torres Valls(11 anys) 6è de Primària 3r premi de conte


EL RETRAT Ara us explicaré la història dels meus avis, però per això hem de retrocedir una mica en el temps, uns quants anys enrere. Tot va començar quan el meu avi ja feia un any que havia acabat la universitat i havia optat per provar sort amb una cosa artística, era pintor. Tenia els cabells negres com el carbó, els ulls color d’oliva i la pell morena. Quan s‘aixecava, veies com d’alt era, tenia les espatlles amples i les cames i braços molt forts. Bàsicament pintava paisatges o fruites. No era un gran pintor però ell estimava la pintura, es passava hores barrejant tons per descobrir un nou món de colors. Era un noi ben estrany. Per exemple no li agradava gens el gelat, perquè no suportava la idea que el cervell se li congelés. Com veieu, era ( i ho segueix sent ) un noi ben peculiar. En fi, un dia estava intentant pintar alguna cosa però no sabia el què. No volia fer el que feia sempre, pintar paisatges o fruites, així que va decidir un altre tema: pintar una persona, sense boscos, ni mars, ni pomes, només una persona, concretament una noia. No tenia cap musa, així que va decidir inventar-se-la. Va començar amb el contorn de la cara. Després va pintar uns grans ulls de color blau cel. Va passar-se dues hores per trobar el blau adequat. Tot seguit va dibuixar unes llargues pestanyes de color negre, i unes celles fines però marcades. Després va pintar una llarga cabellera daurada. Just després, uns grans llavis rosats. I, per acabar, un nas recte i perfecte, amb la punta arrodonida. Va polir-ho una mica, posant-hi una mica de color, una mica de rosa a les galtes, una mica de reflexos als cabells... Quan va acabar de pintar, va deixar el pinzell a un costat de la taula i va mirar atentament cada ratlla, cada color, i cada corba d’aquella cara. Estava orgullós del seu treball. Com que havien passat moltes hores, estava famolenc. Va agafar aquell quadre i el va guardar amb la seva col·lecció de quadres. Va agafar la jaqueta i va sortir de casa. Va anar directe cap al bar on sabia que el servirien ràpid. Va girar cap a la dreta, a la cantonada on hi havia el bar però, en girar, va xocar amb algú i les dues persones van caure a terra. Va suposar que era una noia, perquè l’únic que va veure d’ella en aquell moment va ser una llarga mata de cabells rossos. Ell es va aixecar i va ajudar la noia a aixecar-se.


En veure la seva cara, va sentir unes pessigolles a l’estómac. Llavors s’hi va fixar millor i va veure la mateixa cara que el quadre que acabava de pintar, què dic la cara, tota ella era igual que el quadre!!. Va veure que la noia estava esperant, així que li va parlar: -Això... jo... perdó, es que no mirava on trepitjava -va dir el jove, amb veu tremolosa. -No passa res, jo tampoc no estava gaire atenta -va dir amb una dolça veu la noia. Els dos es van quedar callats. I la noia va tornar a parlar: -Ho sento, me n’he d’anar... i perdoni per les molèsties que li he causat. El noi es va quedar mirant la noia que se n’anava, amb el cabell daurat onejant pel vent. El jove va tornar a casa. Li havia passat la gana. Va estar pensant unes hores sobre el que havia passat i va arribar a la conclusió que era pura casualitat. No li va voler donar més voltes al tema, i se’n va anar al llit perquè estava molt cansat de tant pensar. Durant els dies següents va anar veient la misteriosa noia en diferents llocs. En un bar prenent cafè, en un parc corrent, dinant en un restaurant... Ja estava cansat de viure amb la incògnita de qui era aquella persona, així que un dia va decidir apropar-se a ella i parlar-li. Va ser un dia assolellat, ell estava buscant inspiració per fer un quadre. Ella estava asseguda en un banc del parc, llegint un llibre. Ell la va veure i s’hi va acostar a poc a poc, i es va asseure al seu costat, sense dir res. La noia va agafar el punt de llibre i el va posar sobre la pàgina, amb molta cura perquè no es rebregués. Va deixar el llibre a un costat i el va mirar amb curiositat. -Alícia -va dir-li mentre li posava la mà al davant. Ell li va agafar la mà i la va sacsejar. -David - va dir ell, inquiet. -T’he vist bastants dies, des de quan vius per aquí?- va tornar a parlar en David. -Des de fa poc, abans vivia a Noruega -va dir l’Alícia. -Ah...mmm...segur que no ens coneixíem d’abans? -va preguntar en David.


-No -va dir la noia -vols que seguim parlant en un bar? És que comença a fer fred. -D’acord -va dir el jove, content. Van anar a prendre una copa i van estar parlant fins que es va fer fosc. Es van donar els telèfons i se’n van anar a casa. Durant els mesos següents es van seguir veient bastant. Els dos estaven enamorats però no s’atrevien a declararse. Fins que un dia l’Alícia li va dir al David si volia anar a viure amb ella. Al cap d’una setmana ja estaven vivint junts, envoltats de quadres. Al cap d’uns anys, quan ja s’havien declarat i volien tenir fills, van decidir buscar un pis més gran per viure. Un dia, en David es va posar a pintar el pis que ell voldria per viure amb la seva família, però no va ensenyar a ningú el quadre. L’endemà van anar a veure pisos i, quan ja estaven desesperats de no trobar cap pis adequat, van anar a veure un pis amb vistes al mar. Era la seva última oportunitat abans d’anar-se’n a casa. Només passar la porta, en David es va quedar bocabadat: era igual que el del seu quadre!! ”Pura casualitat!” va pensar primer. Però ell sabia que no ho era. Sabia que tenia un do. Van comprar el pis i s’hi van instal·lar. Es van casar i, al cap d’un any, van tenir una filla, l’Ada, la meva mare. La meva mare es va casar amb un senyor que es deia Eloi, el meu pare. En tots aquests anys ningú no va saber res del seu do amb els quadres. Fins que es va morir i, en les seves pertinences, vaig trobar el seu diari, que és d’on he tret aquesta informació. Ningú no ha llegit aquest diari, només jo, el seu nét.

La fada dels llibres Andrea Naya Garcia (12 anys) 6è de Primària Accèssit de conte


El dia que es va parar la terra Un dia qualsevol, la Terra, avorrida de donar sempre voltes al voltant del Sol, va decidir que s’aturaria. Els habitants del Planeta no s’ho acabaven de creure! De cop i volta ja no es feia de nit a Barcelona. A l’altra punta del món, ja no sortiria mai més el sol. La Terra s’havia tornat boja? NOOOOO! Simplement volia divertir-se i se li va ocórrer que podria viatjar cap a un altre planeta per fer nous amics. No s’ho va pensar dues vegades i decidí emprendre el viatge. En sortir de la galàxia, una pluja de meteorits la va agafar per sorpresa i s’espantà moltíssim, però va continuar endavant amb la seva aventura. Un canvi climàtic la va fer tremolar de fred... començava a estar una mica penedida. I si, després de tot, no era tan bona idea haver marxat? De sobte, va sentir uns laments que venien de dins seu. Havia estat tan preocupada en ella mateixa, que havia oblidat tots els éssers vius que habitaven en el seu interior. Aleshores va comprendre que havia de tornar, que no podia seguir fent patir tothom pel seu caprici!!! Així és que, ben aviat, es va posar en òrbita i tornà a donar voltes al voltant del seu estimat SOL. TABLER Albert Moyés Bachs (11 anys) 6è de Primària Accèssit de conte


La Nina Súper Màgica 3 Hola, sóc la Carlota, tinc 10 anys i ara us vaig a explicar una història que em va succeir quan només tenia 6 anys. Tot va començar just el dia del meu aniversari. Vam anar a una botiga de joguines que es diu Confeti, amb la meva mare, el pare i jo. Quan vam arribar, se’m van enlluernar els ulls en veure el que tenia davant: era la nina súper màgica 3!!! Tenia el cabell llarg fins a l’esquena, els ulls blaus com el mar, portava roba totalment rosa... i el que era més estrany és que duia un bròcoli a la mà, el menjar que més odio! Li vaig demanar al pare si la nina podia ser el meu regal d’aniversari i em va dir que no perquè costava molts diners. En aquell moment, l’únic que sentia era ràbia i tristor. Vaig posar-me a cridar i a plorar com una desesperada i vaig muntar un show que déu n’hi do! Els pares es van enfadar molt i van decidir que pel meu aniversari no tindria cap regal. Quan vam sopar, els pares em van fer bròcoli. Des de lluny l’olorava, però a l’instant que el vaig veure en el meu plat, em van agafar ganes de vomitar. Els pares em van obligar a menjar-lo així que no vaig tenir més remei que fer-ho. Quan el vaig provar pensava que seria dolent, però em va agradar força. L’endemà em vaig llevar i els pares ja no estaven enfadats, o al menys ho semblava, però sí que estaven una mica tristos. Vaig anar a esmorzar, a vestir-me, a pentinar-me... El meu cabell s’havia tornat rosa!!! Em vaig quedar petrificada. El més fort és que els pares no se n’havien adonat!!! Vaig començar a preocupar-me de veritat, però no li vaig donar més voltes, vaig pensar que havia estat una il·lusió i van anar passant els dies fins que un dia em vaig despertar, em vaig anar a rentar la cara i... Els ulls!!! S’havien tornat blaus com el mar. La meva preocupació s’havia multiplicat per 10. Pensava que m’estava convertint en la nina Súper Màgica 3! i vaig arribar a la conclusió que


això era el càstig per haver-me portat d’aquella manera a la jugueteria Confeti. Era una bogeria, no podia estar passant el que estava passant! Vaig demanar als pares si podia anar a la jugueteria Confeti i em van dir que sí. Em moria de ganes de preguntar-li a la botiguera si portar-se malament a la jugueteria amb la nina súper màgica 3 tenia efectes secundaris. Així que li vaig anar a preguntar. La botiguera em va dir que no, però jo no m’ho vaig creure. Vaig mirar la caixa de la nina i vaig veure que tenia una etiqueta molt estranya amb un número de telèfon. No m’ho vaig pensar dos cops i vaig trucar al número que indicava la targeta. Quan més sonava, més nerviosa em posava. De sobte, es va posar un home al telèfon amb una veu que em resultava una mica familiar i va dir: “si l’encanteri vols desfer, tot el que has fet hauràs de desfer”. Vaig anar a demanar perdó als pares i, quan els ho vaig explicar, em van dir: -Sorpresa!!! Tot això no ha estat més que una broma, ho hem planificat tot: perquè el bròcoli tingués bon sabor, li vam posar polvets màgics. Per tenyir-te el cabell, et vam posar “spray” mentre dormies. Un altre dia et vam col·locar unes lents blaves en els ulls. Felicitats, t’estimem molt!!! Aquí tens la nina màgica3!!!

Kylie Jenner Helena Gallo Garcia (11 anys) 6è de Primària Accèssit de conte




Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.