Antologia de relats breus by Montse García

Pàgina ………………………..

………………………..

-Ací tens el teu regal, carinyet, espere que t’agrade... Joan mentrestant, obria el regal amb molt d’entusiasme. -Un mapa! , d’on és? Quin és aquest idioma? - Eixa és la gràcia, que el descobrisques tu mateix, i després podrem anar a descobrir quin és el secret que amaga. - Moltes gràcies, per aquestes coses t’estimo tant, sempre saps com fer per a il·lusionar-me. Com Maria s’esperava, no va tardar més de dos dies en esbrinar-ho tot d’eixe mapa. Resultà que el mapa era d’una regió d’Egipte no molt llunyana del Caire. Així com li havia promès, com part del seu regal d’aniversari, va preparar el viatge en un tres i no res. Van tardar uns dies més en sortir perquè necessitaven uns visats especials per a aquest tipus de viatge, ja que les excavacions havien de ser aprovades pel govern egipci; però els van aconseguir sense molta dificultat gràcies a que els dos eren arqueòlegs. Estava contentíssima tan sols de veure l’entusiasme que tenia l’amor de sa vida per arribar al destí de la seua aventura. El viatge en l’avió es va fer una mica llarg però pagaria la pena per trobar allò que amagava el seu misteriós mapa. Encara que Joan tenia quasi clar que era una cambra funerària oculta d’un faraò que no va durar al tron més de 5 o 6 anys. Quan van arribar, el primer que van fer va ser contractar un egipci com a guia i uns quants treballadors perquè feren el treball dur com el d’excavar una vegada trobada l’entrada. Joan ja havia descobert les coordenades de la cambra, així que no va ser complicat trobar-la. Mirant la porta es van adonar que era més important del que es pensaven, tenia molta seguretat. No va ser fàcil obrir la porta, però una vegada dins era meravellosa .... de sobte es va tancar la porta! tan sols estaven ells dos. Seguiren avançant, no sabien que fer. Els dos en silenci pensant en el mateix: i si no aconseguien eixir d’allí dins. Intentaven trobar altra sortida però cada minut que passava sabien que estaven més prop de la mort, ja que se’ls acabaria l’aire en poc temps. Ja quasi no podien respirar. -És culpa meua, no saps com ho lamente. - Això no és culpa teua, ha sigut un accident. Estalvia aire, només he de dir-te que t’estimaré ara i sempre. Raquel Guerrero León 5

Fora de la infermeria, Elisabeth, impacient, esperava notícies sobre l’estat del seu estimat. Va recordar aquella màgica vesprada. John l’havia acompanyada a cavalcar pel camp. Després van anar a passejar per la vora del riu i finalment anaren fins l’escarpat on ell li recità poesia mentre ella dibuixava el meravellós paisatge. Tot havia sigut perfecte. Tot, menys aquell incident espantós... Elizabeth es va a posar a plorar de nou. En aquell moment va eixir la infermera amb les seues esperades notícies. Elisabeth entrà confosa. Al parèixer, la bala, que li havia disparat Harry, no havia causat dany a cap òrgan. No obstant John estava malalt des de feia temps. Segons la infermera John era víctima d’una malaltia que encara no tenia cura. “Per què no li havia contat res?”, es preguntava Elizabeth. Elisabeth va arribar al llit de John. Estava conscient. No tenia bona cara. No pareixia el mateix. Havia perdut molta sang i açò havia sigut beneficiós per a la seua malaltia. John es va penedir de no dir-li res sobre la seua malaltia. Però no volia que ella es preocupara ni que li donara llàstima. John mai s’imaginà que una dona tan bella i tan superior a ell, socialment, arribara a enamorar-se d’ell. A més, no tenia res que oferir-li puix era un simple fuster. Ella començà a plorar. Els seus ulls, plens de llàgrimes, eren brillants e intensos. Li deia que l’amava. John li prometé que quan isquera de la infermeria viurien a una casa al camp que ell faria amb les seues pròpies mans. Elisabeth el besà . John era feliç. Ell no sabia l’estat de la seua malaltia. La infermera li digué a Elizabeth que no podia fer res més per ell. Ella ho sabia però no volia admetre-ho. Es va quedar totes les nits amb ell. Patia amb la seua respiració forçada. La febre li arribava als 40 graus. John cridava de dolor i ,de vegades, també el seu nom. Va passar una setmana i el seu estat no millorava. 14 d’abril pel matí. John tenia 41 de febre. Cridava Elisabeth. Li deia que l’estimava, que volia estar amb ella, que no la volia perdre. Ella li prometé que mai el deixaria. Elizabeth no podia suportar-ho. L’estimava tant que no podia veure’l així. Li costava molt no perdre l’esperança, però l’estat de John era crític. Aquella vesprada va prendre l’elecció més dura i difícil de la seua vida. Viure sense amor, no és viure. Cada vegada que pensava en el seu estimat ho tenia més clar. Compliria la seua promesa d’estar junts per sempre. Era de nit. La infermera passava a les 10 per revisar el pacient. Per a la seua sorpresa es va trobar amb la porta de l’armari dels medicaments oberta. Confosa, va arribar on es trobaven John i Elizabeth, abraçats al llit. Al costat del llit, damunt de la taula hi havia una carta, al costat d’un diminut flasco que va reconèixer de seguida. Esglaiada va llegir la carta. Quan va acabar, la

infermera va soltar-la i començà a plorar. Els cossos sense vida dels joves jeien abraçats al llit. El rostre d’Elizabeth, banyat de llàgrimes, estava pàlit a causa del verí. Amb un somriure va deixar escapar la seua ànima del seu cos. 15 d’abril de 1912. De matinada, John i Elizabeth van ser enterrats junts, abraçats, tal com dictava Elizabeth en la seua carta. Ella va complir la seua promesa. Puix com va dir en la carta no es pot viure sense amor.

Sara Martínez Gómez

Sentia els seus delirs des de l´ altra punta de l´ habitació. Clàudia portava més d´ un any amb una estranya infermetat que li provocava calentor i dolors per tot el cos. La meua filla va començar amb estos símptomes a finals de febrer de l´ hivern passat. La vaig portar a tots els metges de la ciutat, els que tenien la millor reputació i els metges de la gent corrent. La meua fortuna prompte va esgotarse. Em vaig quedar vivint amb la meua filla en una xicoteta habitació d´ una pensió de mala mort. Havia deixat de creure en la medicina i ara visitava a curandeors que me venien estranys beuratges fets a partir d´ herbes. Poquet a poquet, el grapat de monedes que tenia estalviat va fer-se cada volta més xicotet. Tant era així que només em podia permetre una encissam que havia d´administrar entre la meua filla i jo durant tota la setmana i una beguda que m´havia recomanatun dels curanderos i que aliviava els dolors de Clàudia. Ja m´ havien dit que no havia cap solució i que la meua filla prompte se n´aniria del meu costat. A més, m´ havien aconsellat que l´ abandonara ja que l´ enfermetat era contagiosa i jo també em posaria malalta. Aquell dia, l´ amo de la xicoteta pensió on ens allotjàvem es va adonar de la natura contagiosa de la malaltia de la meua filla i em va dir que a l´ endemà, de bon matí, abandonàrem la menuda habitació on vivíem Desesperançada, vaig començar a empaquetar el poquet que teníem. Després vaig baixar baix a per un poal i una fregadora perquè volia netejar l´ habitació. Era el mínim que podia fer per agrair als amos de la pensió el que havien fet per nosaltres. Aquella nit vaig dormir en un munt de la palla de palla i, a l´ endemà , m’alcí desfeta i em poques ganes d´ anar-me´ n. Uns homes ens portaren a les afores del poble . Comencí a caminar per la muntanya fins que la meua filla no va poder més. Ens gitaren en l’herba, al mig del bosc i , de repent, ens quedarem dormides somniant amb un lloc on érem felices per tota l´ eternitat.

María Sancho Tronchoni

Un dia Maite i Jaume es van trobar pel carrer, es van xocar i se'ls van caure els papers que portaven en les mans, es van ajudar un a l'altre, com se sol fer, es van mirar als ulls, es van presentar, es van donar els telèfons i van quedar a cridar-se per a tornar-se a veure. Als pocs dies Jaume va cridar Maite per a anar al cine i conéixer-se un poc millor. Després van tornar a quedar per a anar a berenar, a comprar o simplement per a passar una bona estona els dos junts. I, com és d'esperar, es van enamorar. Al principi Maite ho veia tot perfecte, però després va pensar que no era així creia que s'havia equivocat, que s'havia precipitat al prendre la decisió de ser la seua núvia. Jaume no ho veia així, pensava que va ser la millor decisió de la seua vida i que ningú podria ser més feliç que ell en eixe moment. Maite, confusa, va pensar que el millor era rectificar el seu error, és a dir, acabar amb eixa relació. L'endemà Maite li va dir a Jaume tot el que havia estat pensant, Jaume amb el cor trencat se'n va anar sense dir ni una paraula. Maite es va sentir malament en veure Jaume tan afectat però no es lamentava de la seua decisió fins que als pocs dies es va donar compte que el seu verdader error va ser dir-li això a Jaume. Estava plovent però a Maite no li importava, va buscar Jaume a sa casa però no estava, no sabia on buscar fins que va recordar que estaria en un dels seus llocs favorits, el bosc. En arribar estava ací just on pensava, en arribar junt amb ell, li va fer una besada i li va explicar que s'havia equivocat. Jaume la va perdonar i es van abraçar i just en eixe moment un raig va caure en un arbre que estava junt a ells i van morir en l'acte.

Elena Cubes Català

De repent, obrí els ulls. No sabia on era, no sabia què havia passat. De l’única cosa que era conscient era de la foscor i de la pols que flotava en l’aire. Sentia aigua que gotejava prop d’ell. Intentava comprovar quines parts del seu cos podia menejar, però tan sols era conscient de les seues extremitats. Poc a poc, va anar recordant el que havia passat segons, minuts o hores abans. Ell i la seua dona, Sara, estaven en el seu llit, quan van notar que tota la terra es posava en moviment. Després, tan sols foscor. De repent, va escoltar una forçada i propera veu: - Héctor… amor meu… - Sara! On estàs? Estàs ferida? - No puc sentir res, Héctor … res de res… - Aguanta amor meu, per favor. Sé que estàs prop de mi. No et mogues, vaig amb tu…necessite estar amb tu… Tan sols va necessitar estirar el seu braç esquerre per a tocar el suau cabell de la seua amada, els seus llavis, i notar la sang del seu voltant. - Et note…-va dir Sara- però què ha passat? - Un terratrèmol, volguda, això és el que ha passat. Però no et preocupes, prompte ens trauràn d’ací… aguanta, per favor… - No tinc forces, Héctor… vine, vull estar més a prop de tu… - Aguanta per favor, aguanta! Mira, ja puc sentir la veu d’un home! Ho sents, amor meu? Amor meu…? 300 ANYS DESPRÉS, EN EL MATEIX LLOC… En un solejat dia d’estiu, el famós arqueòleg Lluís Anglés, i el seu equip treballaven en les ruïnes del que havia sigut una mitjana ciutat de l’ Espanya de feia 300 anys. De repent, una estudiant d’arqueologia, començà a cridar-lo. Quan el professor Anglés s’asomà a la trinxera on treballava l’estudiant, va contemplar un espectacle que el va commoure: Dos esquelets abraçats amb tanta força que pareixia que estaven vius.

Alicia Ledo Gabarda

Ens situem a 1936, començament de la Guerra Civil Espanyola. Por, fam i un amor impossible omplien el dia a dia dels nostres protagonistes, Josep i Lluïsa. Josep era un xic de la classe alta, atractiu i cavallerós. Lluïsa era una camperola noble i amb un gran cor. La família de Lluïsa sempre ha treballat al serveix de la de Josep. Ells han jugat junts des de xicotets. Però ara les diferències entre ells s’han convertit en un obstacle per al seu amor. Cada mati Lluïsa abans de començar les seues tasques en casa de Josep, va al jardí on l’espera el seu estimat. Tots els matins Josep li regalava una rosa com a senyal del seu amor. Els dos volien casar-se i viure junts, però les seues famílies no acceptaren la seua relació. Per aquest motiu Josep i Lluïsa prepararen anar-se a un lloc llunyà per a viure el seu amor sense dificultats i ser feliços per fi. El dia 12 de desembre de 1936 era el dia de la seua fugida. Durant eixe dia ho prepararen tot i a les huit de la vesprada se citaren al jardí per anar-se’n. Quan va arribar l’hora els dos van acudir contents i feliços pensant en el futur que anaven a compartir. Començaren el seu viatge cap al paradís però la nit els va caure damunt i hagueren de aturar el seu viatge. Va començar a ploure i decidiren gitar-se abraçats per a donar-se calor i esperar que el sol isquera. Desgraciadament no varen suportar el fred de la nit i varen morir. Però moriren feliços perquè estaven al costat de la seua persona amada.

Inés Górriz Martí

¿Què fan ací aquestos esquelets? ¿Pot ser s’amagaven d’algú? O potser ¿van ser assassinats? Vos ho conte i sortim de dubtes: Situeu-vos: Sudan, segle XVIII, dues famílies enfrontades , els Nathifa i els Osaze . Els Osaze van ser una família de la reialesa i van tindre una filla, Isis. Des de sempre havien estat enfrontats amb altra família, el Nathifa, però aquesta era pobre. Aquesta també va tindre un fill anomenat Amun. Es tenien tant odi els uns als altres que des de l’últim enfrontament mai s’havien tornat a trobar. Als fills els tenien prohibit jugar amb els xiquets de l’altra família . Però com tot el que ens tenen prohibit en aquesta vida… Quan ja havien complit els vint-i-u anys els joves van coincidir al Nil. Isis estava rentant-se els cabells , era una xica alta , esvelta amb cabells ondulats . De sobte va arribar un jove que mai havia vist , ben plantat ell , de cabells oscurs , braços formats i esquena ampla . Van conversar durant una estona i Isis se’n anà. Dies després coincidiren més vegades al mateix lloc de la primera vegada. I poc a poc anà creixent un sentiment dins d’ells. Però un dia s’assabentaren de qui era cadascú. Pertanyien a famílies rivals des de feia molts anys. Però ja era massa tard, s’estimaven. Isis li ho va contar a la seua germana Lirius , li demanà que no ho contàs al seu pare però Lirius no va complir la seua promesa i li ho digué. L’endemà Isis parlà amb Amun i decidiren anar-se i amagar-se ja que el seu pare els mataria als dos per incomplir la norma familiar. Una nit, Amun va recollir Isis i es van endinsar en el desert. Les dues famílies estaven avergonyides pel comportament dels seus fills . Dies més tard una forta tempesta de sorra va assotar el desert , i mai més es va saber res de la Princesa Isis i Amun. Fa pocs dies; Howard Carter, famós arqueòleg va descobrir dos cossos , soterrats a terres de Barah . S’ha pogut conèixer la procedència d’aquestos cossos. Pertanyien a La Princesa Isis Osaze i a Amun Nathifa. Amparo Martínez

A l’eixida del sol d’un dia qualsevol, va començar la jornada de caça. Kimara, la filla del cap de la tribu Kash-Tar, va rebre ordres de romandre en el poblat amb la resta de dones, però el seu esperit valent i curiós no li va permetre acatar eixa ordre. A l’altre costat del riu hi estava la tribu Raden, enemiga natural de la tribu Kash-Tar, per raons que ni ells mateixos recordaven. Kazlunn, cap de la tribu, va despertar Covan, el seu fill, i la resta d’ hòmens. Hui era dia de caça, però no un dia qualsevol, doncs era la primera cacera de Covan. Tota la tribu esperava grans coses d’ell. Esperaven que desenvolupara les qualitats del seu pare: fortalesa, valor i astúcia. El que ells no sabien, era que Covan tenia una mentalitat molt diferent. Ell pensava que la caça era una crueltat. Ambdues tribus s'havien internat ja en la negror de l'imponent bosc. Solament el so dels animals i el d’ells mateixos s’escoltava en eixe lloc tenebrós. Kimara caminava uns vint passos per darrere de la resta de la tribu. Va començar a ploure; la tribu es va parar a descansar. Com que Kimara no veia cap cosa interessant, va decidir explorar pel seu compte. De sobte, va sentir un ulls clavats en la seua esquena. Instintivament, va suposar que açò era raó d’alarma, i amb la rapidesa que la caracteritzava, es va girar. -Qui és?- digué. -Sóc jo, Covan.- respongué el xic.- No vull fer-te cap mal. Kimara va quedar-se molt sorpresa. No li volia fer mal? El seu pare sempre li havia dit que la tribu Raden era perillosa, i la seua gent, malvada. Li havia mentit? -Que no saps qui sóc jo? Sóc la filla de la tribu Kash-Tar, la teua enemiga!- va cridar Kimara, encara sorpresa. -Enemiga, dius? I això per què? -Perquè…!- Kimara va ser incapaç de finalitzar la seua frase. -Ho veus? No tenim cap motiu per a ser enemics. Açò solament és una lluita dels nostres avantpassats, nosaltres no tenim res a vore amb tot açò. Kimara va sentir desconfiança, però quan va fixar la mirada en eixos profunds ulls blaus... va desaparéixer del seu cor qualsevol sentiment de maldat. Covan va adonar-se de la mirada de Kimara, i sense cap dubte, es va acostar a ella. Quan els seus llavis estaven a escassos centímetres de tocar-se, una fletxa va

solcar el seu espai, i es va clavar en el tronc de l'arbre, on feia uns minuts, es trobaven ells. -És una fletxa de la meua tribu!- va exclamar Kimara.- He de fugir! Covan va agafar la seua mà i digué: -Abans d'anar-te'n m’has de prometre que ens veurem esta nit, en este mateix lloc, quan el sol se n'haja anat. Kimara no va respondre, va eixir fugint en direcció a la seua tribu, però d’alguna manera, Covan tenia clar que ella aniria, perquè aquella fletxa que ara es trobava en eixe arbre, no era l’única que hi havia estat eixa matinada entre ells dos. Va caure la nit, i dels arbres va sorgir l'esvelta figura de Kimara. -Has vingut.-digué Covan. -I com no fer-ho, si m’has furtat el meu cor? -Doncs no pense tornar-te’l mai, no mentres tu tingues el meu. Sense cap paraula més, es van besar apassionadament, oblidant qualsevol resta de la seua existència, del seu cos, del lloc on es trobaven… Tot açò és el que va fer que ningú s’ adonara del so que feia una fletxa en ser llançada. -No!- va cridar Kimara. La fletxa va travessar directament el cor del seu estimat. D'entre les ombres, va eixir el seu assassí. -Pare! Com has pogut fer açò? L’estimava! -Cap filla meua amarà mai a ningú de la tribu Raden! -Açò penses? Doncs si no puc estimar-lo a ell, no amaré a cap altre. I sense cap rastre de dubte, va agafar el ganivet que sempre portava damunt, i se'l va clavar directament en el cor, i amb les seues últimes forces, es va posar al costat del seu estimat, i el va abraçar, donant-li així, una lliçó a ambdues tribus, ja que després d'eixa tràgica desgràcia, les tribus es van perdonar, i van decidir soterrar-los junts, com a símbol que no hi hauria més morts a causa de les discussions entre tribus.

Paula Martínez Chicote

N’hi ha vegades que m’ agradaria parar el temps i tornar arrere per a poder canviar les coses, però no és possible. Recorde tots aquells moments impossibles de repetir, de tornar a sentir el mateix perquè senzillament, era solament amb tu com em sentia d’aquesta manera, i és per eixa raó per la qual t’escric, tant de bo estiguera amb tu en aquest moment però els dos sabem que no. La imatge de com s’anaven destruint tots els edificis, de com sentia que la vida se m’escapava de les mans mentre el cel es feia cada vegada més fosc i escoltava els crits dels xiquets plorant, és una imatge que tindré sempre present. Mai oblidaré les teues últimes paraules, i la manera en la qual em miraves mentre poc a poc anaves tancant els ulls i al mateix temps m’agafaves la mà acostant-te-la al teu cor. Va ser en aquell moment quan em vaig donar comte que realment no arribes a valorar el que tens fins que deixes de tindre’l, encara que al poc temps jo acabara anant-me’n també. M’agradaria poder tornar a obrir els ulls i dir-te tantes coses que sóc quasi incapaç d’expressar, però la realitat és que si tinguera l’oportunitat de fer-ho, no estic segura si voldria viure de nou. Per a acabar, tan sols voldria dir-te que t’he volgut més que a la meua pròpia vida i que si tornara a nàixer no dubtaria ni un segon a buscar-te i començar una nova vida amb tu

Inma González Gómez

En totes les batalles en què Roma ha guanyat , s’ha emportat del vençut diners, joies, cavalls, or... però de vegades l’enemic no tenia res i Roma sempre vol alguna cosa.. fins i tot, esclaus. Jo, sóc un simple mercader que intercanviava gallines per diners. Com tots els matins de la meua vida, feia un camí de mitja hora entre la ciutat i un xicotet poblat, on aconseguia les gallines per una moneda d’or. A la volta del meu trajecte me’n vaig trobar amb el mercader d’esclaus, un bon amic meu. Com sempre vaig veure la “mercaderia” , normalment solien ser famílies senceres des de l’avi fins al nét., però hui eren de famílies diferents: es podia veure dues parelles, uns xiquets, una parella d’avis i tres o quatre dones. Ja en la meua menuda tenda, i amb les gallines exposades, va començar la venda. El so que produïen els meus animals atragueren alguns compradors, però en eixe precís moment la campana de la subhasta dels esclaus va sonar, i tota la gent es va dirigir cap allà. Es va iniciar com sempre amb els més joves , desprès les dones, els homes i a la fi la parella vella. Aquesta com ningú la volia, es va rebutjar com unes simples espases. Jo no podia pensar què tipus de futur desolador els podia guardar la mort, podria ser la gàbia dels lleons o podrien ser utilitzats com dianes. Però hi ha qui té menys sort que els vells, una de les parelles l’ha comprat l’emperador. Segurament l’home es convertirà en un burro de carga, i la dona en una serventa per a l’emperador. Molts servents de l’emperador preferirien la mort que seguir amb eixa esclavitud. Passada una setmana, en un dia d’eixos de bon matí jo feia la meua ruta de sempre, però me’n vaig trobar amb un antic company meu. Ell era el carceller de l’emperador. Darrere seu el seguien quatre soldats i la parella que havia sigut comprada recentment per l’emperador. Em va contar ràpidament el que passava: El servents mengen molt poc al dia, i com l’home treballava com ajudant en la cuina, furtava uns pans i unes fruïtes. A mitja nit se n’anava a la habitació on dormia la seua dona i li donava una part. Ahir un soldat el va trobar donant-li la part a la dona. Hui l’emperador ha signat la sentència. Els soterraran vius. La parella s’introdueix en el forat de forma que es miraven fixament, l’home la va besar i li va dir que la volia. Mentre el meu amic començava a soterrar-los entre llàgrima i llàgrima, la mirada de la parella va coincidir diguint-se més coses que amor.

Alberto Castillo Ribelles

Dos amics decidixen fer un viatge a Londres per acabar la carrera de medicina en la facultat. Tenien programades per ells mateixos una sèrie de visites turístiques per a veure tota Anglaterra en els set dies que tenien.

En una de les visites, entren en un castell abandonat, pensant que era un monument antic o una relíquia, en el qual queden atrapats, però no de casualitat. Prompte s'assabenten que no estan sols. Mentres buscaven alguna eixida es troben amb un grup de companys de treball que també s'havien quedat atrapats. Estos estaven en pèssimes condicions de vida ja que portaven unes quantes setmanes vivint en el seu interior sense veure la llum del dia i sense menjar. Prompte la sensació que algú els perseguix s′apoderarà d′ells. Totes les nits se sentien sinistres sorolls i una d′elles van decidir pujar a la part més alta del castell. En l′arribar dalt a penes es podia observar, ja que la foscor de la nit s′apoderava del castell. Un home es trobava amb una pistola mirant-los silenciosament. Potser este assassí havia estat vivint tot eixe temps en el cim del castell. Però hi ha més en joc ja que este els ordenà posar-se un darrere de l′altre, prompte perceben que els van a llevar la vida. Als dos primers de la cua els va ordenar agenollar-se i acomiadar-se d′este món amb una bala en el front. Així ho va fer successivament amb tots. Els últims eren ells, els amics de facultat, amb pànic en la mirada i amb llàgrimes que lliscaven pels seus rostres. Es van mirar i van voler morir abraçats. Al cap d′un temps van trobar els cadàvers en el castell abandonat, tal com van morir. Esta és una foto dels seus cadàvers.

Lorena Ricart Perales

Susan i Martha es despertaren de bon matí. Les dos es sentien dèbils, amb molta set i fam. La nit en la cova va ser llarga. Tot començà dos mesos abans. El seu home l’abandonà, i com no es veia a la dona amb la capacitat de treballar, trobava moltes dificultats a l’hora de mantindre la seua filleta de tres anys, Martha. Un dia, per a poder vendre-la i alimentar Martha, robà una peça de plata de l’església del poble. Desafortunadament, la vegeren i com a càstic al robatori que havia comés, va ser desterrada del seu poble. Susan decidí traslladar-se al poble més proper, i treballar com una servent en la casa d’algun ciutadà ric. Quan caminaven cap allà, esclatà una tempesta i es refugiaren en la cova. Però a mitjanit un raig caigué en l’entrada de la cova, i desprengué unes roques de tal forma que Susan i Martha quedaren atrapades. Intentaren escapar, però resultà impossible. Al cap d’un dia en la cova, notarem com, lentament, anaven debilitant-se i Susan digué a Martha: “Martha, sent moltíssim no haver pogut donar-te una millor vida, però vull que sàpies que has sigut el més important per a mi i que et vull” Martha digué: “Jo també et vull molt, mare”. Foren les últimes paraules que es dedicaren. Moriren unes hores després, abraçades, i els seus esquelets encara continuen allí, on molta gent sols veu un munt de roques, s’amaga un dels amors més grans que existeix: el d’una mare a una filla.

Montse García Canet

Fa uns anys, hi havia una mare que estimava molt el seu fill, Joan, però aquest tenia un petit problema que exasperava a qualsevol persona que es posara al seu costat més de deu minuts, parlava sense control de qualsevol cosa que se li passava pel cap, li donava el mateix si sabia del que parlava o si no, tans sols parlava sense sentit. Sa mare ja estava seriosament preocupada perquè encara que ara era xicotet, tenia uns huit anys, i a la gent li feia gràcia, havia de corregir aquest comportament si no volia que quan es fera major la gent el tractara malamet, l’única cosa que se li va ocórrer va ser contar-li una història a l’hora de anar-se al llit nit rere nit, que tractara d’un xiquet que parlava massa i la gent el marginava. La història d’eixa eloqüent mare era la següent: -Havia una vegada en un regne molt llunyà, fa molts anys, un príncep hereu al tron que era molt ben paregut i intel·ligent, però la seua boca era la seua maledicció, quan parlava no se sabia concentrar en el que havia de dir sempre se n’anava per les branques i per intel·ligent que fóra, semblava ximple de remat així que ningú es fiava d’ell, inclòs el seu pare, el rei. Si volia ser rei quan fóra major hauria de aprendre, o parlar menys o amb més coherència. I així ho va fer, no va ser tasca fàcil però ho aconseguí gràcies a le seua força de voluntat i va poder ser rei. Aquest conte va afectar Joan, que seguint l’exemple del príncep va començar a parlar un poquet menys, però sobretot de forma molt més coherent i intel·ligent .

Raquel Guerrero León

Mare meua, hui era un d’aquells dies dels quals no t’alçaries del llit, no perquè tingues son, sinó perquè el que saps que vas a fer t’abellis tan poc que et faries el qualsevol cosa en comptes d’això. Bé avui aquest era el meu dilema, no tenia cap examen complicat, ni molta feina, no, res de això, que va, simplement havia de llegir un discurs davant de tota la classe. Què ridícul direu molts de vosaltres però aquest era un dilema que m’ocupava des de feia temps. Ja anava cap a escola quan em vaig trobar a una misteriosa gitana amb una pastilleta dient-me que açò em “sanaria” per dir-lo d’alguna manera. No tenia res que perdre i me la vaig prendre, de moment no hi havia ocorregut cap cosa fantàstica fins que... de repent llegint el discurs les paraules m’eixien soles . Era un dia fantàstic el que em semblava vergonya o pànic escènic havia desaparegut amb la pindoleta. Les redaccions s’escrivien soles, les exposicions orals eren meravelloses... Era tot una meravella, el somni de qualsevol, a les xiques les portava boges. Però, passaven els dies i jo em sentia estrany fins que un dia en classe de llengua vaig soltar una contestació que em va fer guanyar un bon càstig. Anava contestant coses que em feien caure la cara de vergonya, ningú em parlava, era odiat per tot el món. Era un mal somni dels grossos. Ja no podia més, els metges deien que era esquizofrènic, els psicòlegs recomanaven als meus pares que anara a un manicomi, que estava passant-me! De repent vaig sentir com algú cridava el meu nom. De repent estava a la meua habitació tot suat i amb ma mare. Buff havia sigut el pitjor mal son de tota la meua existència. Vaig anar cap a l’escola preparant-me el discurs quan vaig veure la gitana amb la pindoleta i vaig córrer cap l’altra direcció cridant com si fóra un boig.

Alexandre Cubillos Simó

“-Exagereu. Però si jo no parle res! Sóc una persona molt tímida. Hauríeu de vore el meu oncle Bernat. Ell sí parla molt! Una vegada va estar 3 hores seguides parlant fins que la seua llengua es va paralitzar i es va quedar sense saliva. I quan tots pensàvem que no tornaria a parlar mai més, continuà parlant sobre la... -Sandra, para, per favor! No ho veus? Tens un problema i no vols reconèixerho. No pares de parlar. Eixa història ja l’hem escoltada mil vegades. No ens deixes parlar a nosaltres. Solament interessen els teus temes. Segur que parles fins i tot amb les pedres. Per què no vas al metge? Tal vegada ell puga ajudar-te i fer-te entrar en raó. Serà veritat? Tinc verborrea? Sempre havia pensat que els meus amics no parlaven perquè eren massa tímids. Reconec que puc ser un poc pesada quan parle, però això que no pare de parlar no estic d’acord. Quan vaig arribar a ma casa, ho vaig contar a ma mare. Ella no em va parlar. Es va quedar en silenci fins que es va posar a riure. A mi no em feia res de gràcia. Quan va a parar em començà a contar una anècdota sobre el meu avi. A la guerra va ser condemnat a mort i quan li van demanar dir les últimes paraules ell va començar a xarrar. Va estar 10 minuts sense parar fins que els seus companys arribaren i mataren els del grup contrari. Parlar li va salvar la vida. També mon pare una vegada va parlar amb la caixera de Mercadona fins que la cua va arribar fins al final i hagueren de cridar els de seguretat...” -Mare! Aquesta història ja l’escoltada mil vegades. Solament et vaig demanar ajuda amb la narració sobre la verborrea, però ara estic segura que pateixes verborrea. Vaig demanar ajuda a mon pare, a vore si no parla tant.

Sara Martínez Gómez

No sé què em passa últimament, a la que obro la boca no puc parar de xerrar. Això em porta molts problemes i anècdotes de tot tipus. Com per exemple, l’altre dia, estava jo amb la meua colla d’amics, quan va sorgir el següent tema: -Eh, xicots, què penseu vosaltres d’açò dels anuncis publicitaris enmig de les pel•lícules? –va dir el meu amic Xavi. -Doncs què hem de pensar? –vaig començar jo. I dic començar, perquè quan jo obro la boca, no hi ha ningú capaç de parar-me! –No són solament una manera de fer que perdem el fil de la historia, sinó que a més a més són molestos, estranys, i fins i tot, d’una llargària desmesurada. Per no parlar de com d’enganyosos són! Què em dius del anuncis de la telebotiga, que tracten de vendre’ns productes d’aprimament, amb els quals no tens que fer res d’esforç per a aconseguir un cos d’escàndol? Açò no s´ho creu ningú! Com si no, hi hauria gent grossa? Home! I oblidava l’assumpte més important! No hi ha res que m’agrade menys que els anuncis que posen en el cinema davant de la pel•lícula! Açò em fa pensar, que els publicistes creuen que no hi ha prou publicitat en la televisió, i per si fóra poc, ara la trobem també en el cinema! Home, açò ja és passar-se de la ratlla! -D’acord, d’acord! M’has fet canviar d’opinió! -digué Xavi. – Ningú pot contradir els teus arguments amb tot el que parles. No has pensat mai de fer-te publicista…?

Paula Martínez Chicote

Dimecres 25 d’abril , consulta del metge Gabriel Purol - Bon dia Gabriel , com estàs ? - Bon dia , Ana , molt bé , i tu ? qual és el teu problema ? - Jo , no massa bé, la veritat , estic uns dies que no sé perquè, però no pare de parlar , de tot he de comentar i estic molt nerviosa , no dorm les hores que caldria i a més a voltes pense parlant ! - A vore , Ana , quants cafès beus al llarg del dia ? - Només cinc , doctor - Només ! això que et passa em pareix poc ! La cafeïna t’afecta molt malament hauries de beure només 2 per dia i no molt carregats de cafeïna , a poder ser, descafeïnats . També et donaré dos tipus de tranquil•litzants , uns per al dia no molt forts perqué no tingues tot el dia somni i uns altres per a la nit , perque pugis dormir bé. - Moltes gracies ,doctor , no vull un altra cosa que retornar el meu cos a la normalitat , que de tant de parlar he de portar una botelleta d’aigua al meu bolso! - Si baixes el nombre de cafès al dia ,de segur que et trobes millor , també he de dir-te que açò és temporal , és a dir, els tranquil•litzants tan sols pots prendrelos durant una setmana , i et recomane que fases algun tipus d’esport per a cansar-te i poder dormir millor que ara - Un milió de gràcies, doctor ,espere que funcione , seguiré les teues recomanacions i aniré al gimnàs del poble que m’han dit que està molt be i que et preparen projectes personals depenent de la necessitat que la meua amiga Carla l’ha provat i diu que ... - Molt bé Ana , molt bé ... ves-te’n a casa i comença ja amb el tractament ...filla.

Marta Golfe Aguilar

Aquell matí em vaig alçar ben desperta, després d´ haver dormit com un tronc durant tota la nit. Em posí les sabatilles d´ anar per casa i comencí a vestir-me. Tenia un presentiment, hui ocorreria alguna cosa. No li doní importància i em vaig dirigir a la cuina per desdejunar. Ma mare em va saludar. -Bon...- no sé per què però vaig tindre la necessitat de parlar en eixe moment. -Bon dia, mare. Hui m´ he despertat amb molta energia. He dormit molt a gust. Es veu que, com ahir estava molt cansada, vaig caure com un tronc...-i així vaig estar parlant-li fins que em vaig anar a escola. Quan vaig arribar al col·legi no deixí de parlar ningú només volia que m´ escoltaren. Tenia una necessitat de parlar fins que em cansara de fer-ho. Ja en classe, no vaig fer un altra cosa que preguntar tant al professor que no el deixava explicar i vaig ser expulsada per tindre una mala actitud. La veritat era que jo no parlava sense parar per molestar, al contrari. Sentia que si no deia el que em passava pel cap en eixe moment, em partiria en dos i les paraules eixirien ràpidament, botant fora del meu cos. Ma mare em va portar al metge però, com no el deixava parlar, em tingueren que traure de la consulta perquè li poguera donar el seu diagnòstic a ma mare. Em receptaren descans i soledat, així que ma mare me va tancar a la meua habitació. No va a servir de res. Comencí a parlar amb les parets, l´ armari, el llit, les cadires... Les llàgrimes recorrien les meues galtes com si foren cascades amb una força imparable. Tanquí els ulls i quan els torní a obrir estava envolta per l´ oscuritat de la meua habitació. Del front, em caien grosses gotes de suor. Tot havia sigut un malson.

María Sancho Tronchoni

Un dia en aquell país imaginari del meu cervell visquí una història fantàstica. Tot això apareixia amb la típica situació matinal de qualsevol estudiant... no pots obrir els ulls ni la boca perquè aleshores estàs dormit. Per malefici diví el col·legi estava a l’altra punta del món. Sense ganes caminava amb pas de processió pels carrers desoladors. Com a futur biotecnòleg tenia unes ganes universals de donar llengua a les huit del matí, què il·lusió! Com sempre, vaig arribar tard a classe. Tot això era normal, fins que la anormalitat va arribar als meus ulls. La professora de llengua, enfadada pels meus continus retards, va ... eructar-me en la cara lletres! Pareixia increïble però era veritat, tenia tot el rostre ple de lletres. Amb molta incertesa i cara de bobo em vaig asseure a la cadira. Mentre posava els llibres de llengua damunt la taula li vaig preguntar al meu company què havia passat. Ell em va respondre amb un xicotet esternut per on eixí alguna lletra. Tot això em pareixia molt irreal. Em vaig girar cap al company de darrere i li vaig preguntar el mateix, quina resposta em va donar?... lletres! El meu cervell no podia connectar-ne res i va explotar en un desmai. Quan em vaig despertar estava ma mare eructant lletres, és a dir, omplint de lletres el meu nou cobertor... però això no era tot, tota la meua habitació estava plena de lletres per tot arreu. Fins que tinguí el meu diari a la mà no vaig poder obrir la boca de por. Temia que esta situació fóra real. Però clar, com en tots els somnis, has de fer una cosa per acabar-ho, hui era escriure el meu diari, l’únic que aparentment m’entenia. Quan em vaig despertar del somni vaig mirar apresa el meu diari. No tenia res escrit, però en el sòl hauria lletres...

Alberto Castillo Ribelles

M'estic tornant boja, no puc continuar així. Al segon d'obrir la boca les paraules brollen de mi, s'amuntonen amb ànsies d'eixir i mai acaben, sempre tinc un poc més que afegir, que comptar. És irremeiable. Els del meu voltant m'odien i jo m’autoodie. Ja no poden més i ací estic en un hospital. I bé, en la sala d'espera, una vella endormiscada i un bebé demanant a crits atenció. Negant a la meua boca a pronunciar paraula, és tal l'esforç, que si seguisc així explotaran els meus grossos llavis de tant estrényer-los. Les dotze i encara sense sentir el meu nom per megàfon, així que em dirigisc a cridar a la porta de la consulta, però sense pensar-ho em pare en sec enmig del corredor. Ja està, lentament els meus llavis estan contornejant el so d'una lletra, seguit d'una successió infinita de paraules sense sentit, no puc controlar-me. Desconcertada em tire a terra, bogeria, bogeria perquè cesse, els llums de la sala es difuminen, pugen i baixen, veig milers i milers de boques infestades per lletres lliscant-se pels seus llavis i cobrint així a poc a poc les cares que giraven burlant-se de mi. Totes elles, desgraciades, els ordene que paren, els ordene que no continuen escopint paraules. Però la bogeria havia arribat ja al seu més alt cim, només la llibertat ara era la mort.

Elena Morant García

Als ulls aparentment sans de qualsevol persona que pogués observar aquella escena, el moviment neguitós d’éssers de tot tipus que es dirigia ràpidament en totes les direccions, no haguera rebut el nom d’estrany, ni tan sols de curiós. Formava part de la rutina d’un grup considerable de persones que anaven soterrant dies i més dies de la seua existència, suplint les carències que havien patit al llarg de la seua vida, compartint nombroses experiències amb tots aquells que es trobaven al seu voltant. Parlaven animadament deixant eixir des del fons de la seua escassa imaginació tota una mena de fets, històries i multitud d’anècdotes que aparentment a tots els resultava interessant però que, a la fi de la conversa, ningú n’era capaç de reproduir perquè no els havia aportat res. No obstant això, una mirada amb una profunditat i una saviesa infinita sorgia dels curiosos ulls d’una xiqueta que avançava amb passets curts rodejada d’aquell conjunt de persones que semblaven tenir en comú un passat fosc, un futur perfectament endevinable i un present que desapareixia tan aviat com havia arribat sense haver deixat temps per adonar-s’hi que existia i menys encara per gaudir-lo. Júlia va disminuir la velocitat del seu passeig per poder escoltar alguna d’aquelles històries de semblança meravellosa però va reprendre el seu camí tan prompte com va poder i va fugir d’aquell lloc infestat de màquines que parlaven sense dir res, mentre una pluja incessant de llàgrimes es vessava sobre les seues galtes rogenques amb més intensitat quasi que les conversacions d’aquelles misterioses persones que no eren capaços de transmetre cap emoció i que la feien sentir-se totalment sola. Quan va arribar a un lloc on les veus d’aquella multitud no hi arribaven es va detindre un instant i la llum va tornar a lluir als seus ulls en observar una mare que, a banda de l’aglomeració, bressolava cantant al seu fill una dolça melodia. No massa lluny, una parella es besava, dos avis seien contemplant el vol dels pardals que anunciaven ja la primavera i allí on Júlia amb la seua curta edat es trobava acompanyada no més per la seua ombra, va descobrir com una imatge val més que mil paraules.

Virginia Pastor Ortega

Quan Flora era xicoteta tots els dies anava a jugar a un bosc prop de la seua casa, li encantava anar allí perquè amagada en un d’els arbres espiava les fades que tant li agradaven. Fins que un dia la fada malvada Clotilde la va vore com observava tot el que feien les fades. Clotilde era una fada a qui no li agradaven els xiquets i era una dona amb mal caràcter. Quan va vore Flora mirant entre els arbres va enfadar-se molt i com a càstig la va convertir en fada guardiana del bosc. Des del moment que Clotilde va formular eixes paraules, el cos de Flora va començar a fer canvis: els ulls li van canviar de color, el seu cabells se li van fer llargs , el seu cos es va fer esvelt i a la seua esquena li van començar a créixer unes magnifiques ales. S’havia convertit en una fada bellíssima, tenia tot el que qualsevol joveneta desitjara, però quan es va veure, Flora va començar a plorar gotes d´or perquè ella admirava les fades però no volia ser una fada, ella desitjava anar a la universitat , treballar, casar-se fer la vida d’una persona normal. Aleshores li va rogar a Clotilde que desfera el embruix però ella li va dir que era impossible, que l’única manera que ella podia tornar a ser humana era complint la seua missió de vigilar el bosc i controlar que ningú sabera de la seua existència. Així varen passar els dies de Flora fins que un dia la va trobar un xic, Álex. Aquest xic havia sigut el seu amic des de xicotets i des que ella va desaparèixer no va deixar de buscar. Flora li va contar tot el que li va passar amb Clotilda i ell va decidir enfrontar-se amb la fada. Álex es va enfrontar a Clotilda però ella va convertir-lo en donyet. A partir d’aquest moment Flora i Álex visqueren feliços al bosc complint la seua missió i esperant que Clotilda els llevara l’embruix.

Inés Górriz Martí

Hi ha una xiqueta molt trista al seu llit plorant. Per què plora? Perquè els xiquets en una escola poden arribar a ser molt roïns. Resulta que aquesta xiqueta anomenada Maria, era una xiqueta, a més de molt bonica, una mica fantasiosa que creia en les fades, i quan eixa vesprada la mestra va demanar als xiquets que feren un dibuix sobre alguna cosa, a partir dels quals després haurien de contar una història. Bé, doncs, Maria va fer el dibuix d’una fada, molt bonic, dit de pas. Doncs, quan arribà l’hora que Maria contara la història del seu dibuix tots s’esperaven que contara algun conte o alguna cosa pareguda, i no va ser així. La mestra digué a Maria que les fades no existeixen i que calia que deixara de inventar-se coses així, tota la classe es burlà d’ella. Quan arribà a casa es tancà al seu quart, fins ara. De sobte... Què és això? Hi ha alguna cosa a l’habitació!. S ‘acosta i veu alguna cosa que brilla i resplandeix. Quina cosa més fantàstica, una fada! Això és meravellós, ara Maria podria portar-se-la a l’escola i demostrar a tots que estaven equivocats, les fades sí que existeixen. Però en aquest moment Maria es posa a pensar què faran amb la fada i això no li agrada tant. Havia de decidir si li valia la pena sacrificar la vida d’aquella fada perfecta, o deixar que la seua professora i els seus companys cregueren que se l’havia inventada. Què decidirà Maria? Què faries tu?

Raquel Guerrero León

L’hivern ha acabat. El bosc encara està banyat per un mant blanc. Un cérvol passeja sol deixant les seues petjades en la neu. Arriba a una cova. El seu alè provoca el fondiment d’una de les estalactites. Una gota d’aigua cau a terra i d’aquesta sorgeix un estrany ésser d’aspecte humà. És una nimfa, l’esperit del bosc. Aquesta desplega el seus braços i se’n va volant pel bosc. Poc a poc el seu cos adquireix un color verd i per on passa broten flors, arbres i herba. Milions de papallones ixen dels seus cabells. Tot el que toca o frega es transforma en vida. Al bosc ha arribat la primavera; està ple de vida i vegetació. Però, en arribar al volcà, ocorre una cosa molt estranya. El seu rastre no es queda en eixa terra. Confosa, s’endinsa al volcà per veure el que ocorre. Enmig del volcà hi ha una estranya roca. La nimfa la mira atentament i la toca. De sobte, apareixen uns ulls rojos i de la roca sorgeix una massa de lava i fum amb forma d’àguila. La nimfa no dóna crèdit. El volcà entra en erupció. La gran àguila de lava, que supera els 30 metres, persegueix la nimfa. Al seu pas la lava va cremant tot el que es posa al seu camí. La nimfa intenta fugir. Arriba a un escalonat i des d’allí observa com el seu estimat bosc es crema en flames. Per darrere, es sorpresa per l’àguila de foc i se l’engoleix. El bosc ha quedat en cendres. No hi ha un arbre, ni una fulla. De nou, el cérvol passeja pel bosc, buscant la nimfa. Amb el seu alè, mou les cendres de terra i d’aquestes sorgeix la nimfa. Ha perdut tot el color, la seua vitalitat i la força. No arriba als 30 centímetres. El cérvol s’acosta a ella i la convida a pujar a la seua cornamenta. Junts passegen pel bosc. Tot ha quedat destruït. La nimfa no pot suportar-ho i es posa a plorar. Les seues llàgrimes cauen a terra i d’aquestes naixen belles flors. La nimfa no s’ho creu i en veure això s’anima i comença a volar pel bosc. Va augmentant de tamany, i del seu cos cauen gotes de pluja. En caure a terra comencen a brotar gegantescos arbres. La nimfa feliç recorre el bosc omplint-lo d‘abundant vegetació. Les papallones tornen a eixir dels seus cabells. A més, aquesta vegada aconsegueix poblar d’herba fins el volcà. No va quedar rastre de la destrucció del volcà i el bosc mai havia estat més bell. Sara Martínez Gómez

Hi havia una vegada, un llenyataire molt pobre que vivia en un bosc fred i fosc. Vivia tot sol en una menuda cabanya construïda amb les seues pròpies mans. Tots els dies, el llenyataire eixia a caçar per a poder menjar i tallar alguns arbres per a poder fer un gran foc per a quan arribara la nit. No estaba acostumat a conviure amb cap altre ser humà; la seua única companyia era un fidel gos que el seguia com la seua ombra. Un nevat matí d’hivern, el llenyataire i el seu gos es van dirigir cap a una nova regió inexplorada del bosc. Gran quantitat de pins s’alçaven al costat d’un llac d’aigües clares. Quan va començar a tallar el pi més alt, una intensa llum groga va eixir dels arrels de l’arbre. L’home, cegat i sorprés, va apartar la vista de la font de llum, quan, de sobte, una dolça veu de dona va alterar el batec del seu cor. La veu pertanyia a una hermosa jove de cabells blancs i ulls quasi transparents, que susurrava amb insistència: -Per favor, bondadós llenyataire, no talle la meua llar, Per favor, li recompensaré amb un desig. El llenyataire, asustat, no es podia creure la imatge que s’alçava davant dels seus ulls. Una fada li estava oferint un desig amb la simple condició de no tallar el pi. Sense dubtar-ho, va acceptar la generosa proposició de la màgica criatura: li demanà una casa de pedra, capaç de resistir al fred hivern i a la neu. La fada, molt agraïda, va complir la seua promesa, i desaparegué amb la mateixa llum amb la qual havia aparegut. L’home va córrer feliç cap a la seua nova llar. Quan arribà, no s’ho podia creure: la casa, amb una façana de pedra, era molt millor del que havia pogut imaginar. A l’interior, una xemeneia plena de carbó i de llenya pareixia prometre un calor intens i segur. Durant dues setmanes, el llenyataire es va sentir ple de goix: la casa era meravellosa i confortable, però, amb el temps, es va adonar que podia haver aconseguit una casa encara millor. Va decidir què la fada encara li devia més favors per no haver tallat el seu arbre. Aleshores, se’n va encaminar cap al llac rodejat de pins i cridà la fada intensament. Unes hores més tard, la jove va aparéixer estranyada: - Què passa, bondadós llenyataire? - Vull un altre desig. La casa de pedra és forta i resistent, però crec que em vindria millor una llar plena de luxes… ja saps, he estat tota la meua vida treballant amb les meues mans, i ara necessite un bon lloc per a descansar.

- Molt bé, com tu vulgues. La nova casa estava plena de detalls: taules de marbre fi, finestres que mostraven el paisatge, una caseta per al seu fidel gos, quadres i estàtues… Durant un mes, el llenyataire va deixar d’eixir a caçar i de buscar arbres per a calfar-se. Es relaxava al saló de la luxosa casa sense pensar en res. Però prompte es va sentir insatisfet. Li donava voltes a la fada i al seu desig. I si encara podia aconseguir més? Amb aquesta idea, tornà un matí a parlar amb la fada i a demanar-li un palau, perquè es trobava vell i cansat de la vida: volia més luxes. La fada, quan va escoltar la nova petició de l’home, va pensar que la seua avarícia no tenia límits. No obstant, va acceptar la seua proposta. El llenyataire no se sentia prou segur a l’ample palau. Era veritat que era bonic i gran, però era poc segur. El bosc era un lloc perillós per a una edificació tan cridanera. Va pensar que la millor opció era un poderós castell de pedra. Seria un gran senyor amb súbdits i terres, i no hauria de talar més arbres per a no morir-se de fred, ni caçar conills per a menjar. Però quan estava davant de la bella fada i va formular el desig, ella va dir: -Has esgotat la meua paciència. La teua avarícia ha arribat al seu fi. Tornaràs a la teua modesta cabanya i no tornes per ací mai més. I va desaparèixer amb la mateixa llum groga amb la qual va presentar-se la primera vegada.

Alicia Ledo Gabarda

A la nit , al mar, tan sols pots observar-la a ella , és una resplendor fantàstica , una llum incomprensible , ella és la llum que em guia en les nits més fosques i la que desapareix màgicament quan arriba el matí . Ella és la meua estrella , el meu referent mundial . Els més rics del món no poden fer-li ombra a la seua riquesa , ni les persones més belles del món poden fer-li ombra a la seua bellesa , ella és inimaginable , imprevisible , incomprensible per a mi . Ella és la malaltia del meu cor , la que em fa ferides i la que me les cura , ella és tot el que pots imaginar-te reduït a una ànima , la meua ànima , l’àngel que em cuida i m’ensenya que, com ella , hi ha moltes coses en la vida que mai ningú viurà com jo visc, coses que no s’expliquen amb paraules , ella és la inefabilitat per a mi .

Marta Golfe Aguilar

Encara que em feien mal els ulls podia vore com em trobava en un bosc ple de llums que no paraven de parpellejar, però no aconseguia adonar-me del que realment hi havia i el més important, on estava i amb qui. Hi havia moments que inclús m’arribava a sentir com una fada. El més estrany de tot era que ningú estava al meu costat i per consegüent, no podia aferrar-me a res per tal de saber què estava passant al meu voltant. De sobte, vaig escoltar unes veus que em van resultar familiars, encara que les sentia de molt lluny, anaven i tornaven como aquell vent que feia molt de temps que no fregava la meua pell. “Pareix que comença a obrir els ulls” – va dir el metge. "Faça tot el que puga, per favor"- li va demanar Rosa. Al instant, els ulls de Rosa començaren a omplir-se de llàgrimes en vore que la seua filla per fi havia despertat. Tots aquells mesos havien passat com a segles, Rosa encara no s’ho creia realment. Mentrestant, María mirava al seu voltant sense saber que era allò que estava ocorrent. Encara podia vore algunes de les llumenetes que durant tants dies havia observat sense constància alguna. Però per fi, el seu conte de fades havia acabat. Els seus llavis romanien intactes, i tancats tal com havien romàs durant set mesos. Les mans les tenia blanques i suaument recolzades sobre el seu ventre. Rosa li agafà una d’elles mentre no feia altra cosa que plorar amb la desesperació de voler dir-li tantes coses i tindre la impotència de no poder ho fer. Però de sobte es va detindre en adonar-se que la seua filla començava a articular els llavis i li deia: mamà.

Inma González Gómez

Per fi ho havia aconseguit, Marta havia accedit a quedar-se a dormir a ma casa. Portaven quasi dos anys d´ amistat perfecta. Ho féien tot juntes: anavem al col·legi juntes, eixíem juntes, passejavem els gossos juntes. Li havia demanat mil i una voltes que vinguera a passar la nit a ma casa i ella, mil i una voltes, m´ havia dit que no. Jo no sabia per què encara que, al final vaig suposar que tal volta era perquè tenia fòbia a dormir en una casa que no era la seua. Portava uns dies molt baixa de moral i jo la vaig convéncer de vindre a dormir a casa per tal de pujar-li els ànims. Després de passar una nit molt entretinguda jugant a cartes i parlant de les nostres coses ens vam gitar a les quatre del matí. Em quedí profundament dormida però em vaig despertar quan vaig sentir una espècie de vidre trencant-se. M´ alcí realment asustada, ja que Marta i jo estavem a soles en la casa. Em vaig girar cap al llit on dormia Marta. Estava allí, encara que molt tapada per la manta. No m´estranyà perquè era molt friolera. Em vaig dirigir cap a la cuina amb un paraigües gran que vaig trobar pel camí. Agarrí un gabinet del calaix i em vaig dirigir al bany on la llum estava encesa. Vaig relaxar-me quan vaig veure Marta però, de seguida, em vaig tornar a asustar. No pareixia ella. Estava molt guapa i al mateix temps terrorífica…. Tenia una cara d´ horror que espantava al més valent i unes estranyes ales li eixien de l´ esquena. Poc a poc, una boira començà a envoltar-la i cada volta la veia més pàl·lida. Em va acariciar la cara dient-me: -Ha arribat l´ hora d´ anar-me ´ n. Quedat este medalló. És per a tu. Després va desaparèixer. María Sancho Tronchoni

El xiquet intentava adormir-se, però no ho aconseguia….tenia por i era la quinta vegada que havia cridat sa mare perquè vinguera a ajudar-lo. Però eren ja les cinc de la matinada i la mare estava cansada i enfadada, i li havia dit que si tornava a cridar-la tancaria la porta de l’habitació…no hi havia res pitjor que la porta tancada per a Enric. Així que intentà fer el que sa mare li havia suggerit la segona vegada que s’alçà, cap allà les dues de la matinada. “Enric”, -va dir la mare- “tots tenim una fada madrina, que ens protegeix. Parla amb ella i demana-li que t’ajude a no tenir por”. I allí estava Enric, intentant cridar la fada per a sentir-se una miqueta acompanyat. Quan ja pensava que no hi havia solució i hauria de cridar la mare de nou (arriscant-se a un càstig o a la terrorífica porta tancada) va veure un llum que s’endinsava per la finestra...i tancà els ulls, mort de por, pensant que era un extraterrestre! I de sobte, va sentir la calidesa d’una mà acaronant el seu cap. Se sentí segur, notà una respiració pausada al seu costat i una música suau...i s’adormí. A l’endemà la mare li preguntà què havia passat finalment, i Enric li va dir que va aconseguir dominar la por gràcies a la fada lluminosa. Sa mare es quedà un poc sorpresa però pensà que així seria millor. Enric ja no s’alçà més per la nit, convençut que la seua fada el protegia. El que Enric no sabia és que la llum i la música venien de la televisió del veí, i que la respiració i la mà que havia notat era tan sols la brisa de la matinada.

Montse García Canet

Això era una vegada una fada, la millor de les fades, donava consells. Un dia una mosca estava demanant ajuda perquè volia saber uns consells sobre els sentiments i la fada li va dir: - A vegades el més dur d’alguns sentiments és compartir-los amb altes persones. Però el fet de compartir els teus sentiments et pot ajudar, tant quan es tracte de bons sentiments com d’uns altres que no siguen tan bons. A més, el fet de compartir els teus sentiments t’ajudarà a sentir-te més prop de la gent que t’importa. Quan la gent parla sobre el sentiments, a vegades utilitzen la paraula”emocions”. La forma en què ens sentim per dins és important. Pot ser molt dur no explicar-li a ningú que estàs trist, preocupat o enfadat amb algú. Aleshores, estaràs tu solament amb aquells desagradables sentiments. I si t’ho guardes tot per a tu, podries arribar a posar-te “malalt”! Però, si parles amb algú a qui li importes de veritat, com la teua mare o el teu pare, el més probable és que comences a sentir-te millor. Ja no estaràs tu solament amb els teus problemes i preocupacions. Això no significa que els teus problemes i preocupacions vagen a desaparèixer com per art de màgia, però almenys hi haurà algú més que sabrà que és el que et preocupa o molesta i que podrà ajudar-te a solucionar-los. Si no vols que ho sapien els teus pares, en tal cas, sempre pots anar a altre adult de confiança, com un parent o qualsevol amic. Tal vegada aquella persona puga ajudar-te a parlar amb la teua mare o el teu pare sobre el que et preocupa. La mosca es va quedar sorprendida i li va donar les gràcies per tot i va seguir els passos del seu consell.

Sabina Carli del Pino

A les sis i mitja de la matinada sonà el despertador i amb les últimes notes d’aquella odiada melodia, s’apagaren els crits que emetien les veus dels somnis que lluitaven al subconscient d’Arnau per desitjos que ni ell mateix sabia que volia aconseguir. Amb el café de les set encara passant per la gola creuava la porta d’un altíssim gratacel ple d’ordinadors, carpetes i informes burocràtics que poc tenien a veure amb la realitat de la feliç vida que tant trobaven a faltar els que allí treballaven. El panteó de les il·lusions d’Arnau es trobava perdut al fons d’un corredor estret localitzat en la dotzena planta d’aquell terrorífic edifici d’aspecte massa innovador i vitalista en comparació amb la monòtona rutina que s’observava a l’interior de cada individu que passava allí la major part del dia. En canvi, hi havia una xicoteta experiència que diferenciava a Arnau de la resta d’amargats que tractaven d’emmagatzemar els records d’una vida d’esforç i estudi sense cap recompensa a qualsevol dels fitxers dels organitzats despatxos que ocupaven. D’aquesta mateixa manera, com si es tractara d’una mena de llegenda d’eixes que ningú té la gosadia de contar, ja siga perquè es considera incoherent o perquè a qui té l’ocasió de sentir-la pot produir-li fins i tot pànic, Arnau guardava les vivències d’aquella feliç infantessa. Però amb la mateixa inexistent explicació amb la qual canvien els nostres somnis cada nit, quan la seua foscor ens cobreix, un dia d’especial casualitat, va despertar, en la vida de l’afortunat Arnau, Fantaso. Es tractava d’un ésser estrany com mai ningú de la nostra espècie n’havia vist i l’única cosa que va fer va ser anar amagant poc a poc, sense que ningú s’adonara, tot allò que feia impossible que Arnau fóra feliç, posant-li al seu abast els sentiments que havia tractat d’oblidar i que era el que més necessitava per sortir de la bambolla de fum que envoltava la seua vida. Poques persones van conèixer el que li havia ocorregut a Arnau i menys van ser les que es cregueren aquella meravellosa història de la seua transformació. Però el que no sabien aquestes persones i que encara no han arribat a comprendre és que tots, més o menys afortunats, necessitem de l’existència de Fantaso per oblidar els problemes que ens envolten i poder gaudir de les oportunitats que ens oferix la nostra vida cada dia.

Virginia Pastor Ortega

Visc en un continu malson. Em sagna el llavi i ja no tinc tantes portes a ma casa per a posar-li excuses al meu fill per les blaüres del meu rostre. Joan. Aquest xiquet és l’única cosa bona que m’ha donat aquest home. Vaig ser estúpida en pensar que jo el podia canviar. Ja no me’n recorde que és l’amor. Estic tot el dia a la cuina esperant el moment de la seua sesta, per a poder respirar amb tranquil·litat. L’únic que m’ajuda a eixir endavant és el meu fill Joan. L’únic somriure que transmet és al meu fill quan em relata les seues aventures a l’escola, com quan guanya el seu equip de futbol 6-0. La resta del dia, està plena de foscor. Vull cridar al món la meua pena i el meu dolor. Cride en silenci per la finestra, per por que “l’amo” desperte. Les meues accions rutinàries són respirar i plorar. No suporte que el meu fill em veja plorar. Constantment em trobe ajupida observant pel pany de la porta si ell es troba prop. Mai parlem. Es comunica amb mi mitjançant colps i insults. Ell diu que sóc la raó per la qual no té treball, no té diners i fins i tot tinc la culpa que el seu equip haja perdut. De què servix denunciar si ens amenaça a mi i al meu fill mil vegades al dia? Tampoc he tingut la possibilitat puix no em deixa eixir al carrer ni tampoc parlar per telèfon. Em sent presonera en la meua pròpia casa. Tinc por de parlar, de dormir, de mirar-lo als ulls, de riure. Tots els meus somnis estan trencats. S’esfumen les meues ganes de viure. Solament m’alegra la mirada plena de tendresa del meu xiquet de set anys .

Sara Martínez Gómez

2 de septembre 2011. Estimat diari: Fa dies , setmanes fins i tot que no saps res de mi. Vols saber el motiu? T’ho contaré. Fa cosa d’un mes i mig ma mare se n’anà a sopar amb les amigues, com el dissabte. Però com no hi havia ningú que poguera quedar-se en mi, em vaig quedar sola. Vaig calfar el sopar i cap a les deu i mitja aní a llegir la meua novel•la favorita “Dràcula” de Bram Stoker. L’he llegida ja tres voltes i encara estic enganxada. Ho recorde perfectament, pàgina cinquanta-dos, sèptim capítol, Lucy era quasi morta. Arribava a la millor part quan em paregué escoltar sorolls en el pis de davall (ma casa és un duplex, recordes?), però com sóc molt poregueta vaig decidir no fer-li cas. De sobte, algú forçà la porta de casa! … Doní un bot , mentres podia escoltar com escorcollaven la casa. Ràpidament vaig apagar el llum i deixí la novel•la. Espantada em vaig amagar dins d’un bagul que tinc al peu del llit. (Si , estava buit. Sempre ho ha estat i mai he sabut perquè). Ho vaig passar tremendament mal, si et sóc sincera. Als pocs segons dos encaputxats s’endinsaren en la meua habitació. Espantada mirava per un badall. Estarien mitja hora rebolicant-ho tot però a mi em paregueren quaranta. Quan se n’anaren cridí ma mare al mòbil. En pocs minuts es presentà en ma casa i cridàrem la policia. Vaig declarar i vaig passar unes setmanes en shock. Però ja estic bé , doncs ara supose que sabràs de mi tots els dies. Bona nit. Amparo

Amparo Martínez

Una mirada, un adéu Recorren tot el món, passen de continent a continent, volen com si foren àguiles en migració. Són les mirades. Tu, jo, nosaltres. Silenci. El soroll de fora era com una suau brisa, estàvem intercanviant pensaments, mirant-nos als nostres ulls. -Viatgers al tren!- Digué una veu popular. Dels teus oceans caigueren torrents de mel•lancolia i sentiment. - No plores més amor meu, que puc fer si no podem estar junts. Tu eres alemanya i jo només un jueu que de tu es va enamorar.

Alexandre Cubillos Simó

La meua comença amb una boda meravellosa, un home encara més meravellós, i una idea de vida futura impressionant. Érem la típica parella jove, plena d'il·lusions i causants de mirades esperançadores al mateix temps que envejoses. Ens compràrem la millor casa en el millor barri possible perquè els nostres fills pogueren viure segurs i feliços. Jo treballava com advocada i ell encara no havia trobat res, però jo estava segura que un home tan fantàstic trobaria promptíssim alguna coseta. Però, amb el temps, les coses van canviar. Ja no volia tindre fills amb mi, ni dormir al meu costat, ni abraçar-me, i ni tan sols recorde un bes dels seus llavis… Però es tot culpa meva, ho reconcec . No troba treball, i està un poc trist, i a mi les coses em van cada dia millor. A més a més, no li ajude a trobarne, i té raó quan Diu que he empitjorat físicament, què estic més grossa i amb la cara molt descuidada, ja que treballe molt i no tinc temps per a mi ni per a ell, perquè si les coses van malament, és per mi. Tan sols vull que siga feliç, l’estime molt, i jo sé que ell a mi també. Ho sé… Han passat dos anys, i la meua vida és insuportable. Sóc una inútil i no servisc per a res. El meu estimat té tota la raó del món quan em colpeja la cara, perquè si jo tinguera forces també me la giraria. Però no penseu que és mala persona, per favor. Ell m’estima, i ho fa perquè espavile, i també per a descarregar la seua tristor. El pobre seguix sense trobar treball, i jo sóc la seua dona, si no es desfoga amb mi, amb qui ho ha de fer? També he deixat el treball perquè diu que el meu lloc està a casa, amb ell. Què bonic, es nota que vol pasar més temps amb mi, que m’estima… Han passat tres anys, i ja no sé el que és normal i el que no. No sé si es normal que em mire d’eixa forma, com si em despreciara i m’odiara, com si fóra un ésser repulsiu. Tampoc sé si tindre una mirada trista, amb por i sense vida és normal en mi, perquè no tinc raons per a estar així. Tinc un home que m’estima, i el que fa, ho fa per millorar-me. Com ell diu, hauria d’estar-li agraïda a Déu per tindre un home així. En fi, supose que sí que és normal, perquè sóc el pitjor, ningú vol estar amb mi mai. Jo també m’odie a mi mateixa perquè sóc repugnant, i comprenc que m’ho diga repetudament. Sincerament, crec que com a èsser humà amb drets, dignitat i esperances, he arribat al meu final. Alicia Ledo Gabarda 50

Que no em trobe, que no em trobe, que no em trobe… només podia repetir eixes paraules en el meu cap, tenia molta por però perquè m’entengues el perquè, he de comptar-te tota la història. Tot ha començat aquest matí, era un dia com un altre qualsevol em vaig alçar, vaig preparar el desdejuni per als meus fills, els vaig portar al col·legi, vaig anar a comprar… Quan vaig acabar totes les tasques, em vaig posar a llegir un llibre que la meua millor amiga em va deixar perquè m'el llegirà. A la mitja hora vaig sentir un soroll que venia de la porta de darrere, primer vaig pensar que seria el gat de la veïna que s'havia tornat a colar al jardí, però no, era un home que intentava entrar en ma casa. Ràpidament vaig agafar el mòbil i vaig córrer al pis de dalt per a amagar-me i cridar la policia. Quan vaig trobar un lloc on amagar-me vaig marcar el número de la policia però no hi havia cobertura. Vaig sentir com entrava en ma casa i com rebolicava les coses buscant quelcom de valor, supose. I ací estava jo dins d'un armari morta de por, resant perquè eixe home no em trobara. Vaig sentir com eixe home pujava les escales, havia de trobar una manera de poder cridar la policia sense que em veiera. Vaig decidir eixir i agafar el telèfon sense fil que estava damunt de la taula de nit. Vaig obrir la porta, vaig córrer cap al telèfon, el vaig agafar i vaig tornar a entrar en l'armari. Vaig marcar però en eixe mateix moment va entrar l'home a l'habitació i per por que em sentira no vaig parlar amb la xica que estava a l'altre costat del telèfon, vaig esperar i al final se'n va anar i només eixir li vaig contar tot a la xica que em parlava, als pocs minuts vaig sentir la sirena de la policia i finalment poder respirar tranquil·la.

Elena Cubes Català

“On estic? Què estic fent ací?” És la primera cosa que pensà Núria. Estava molt desorientada i confusa, i tot el cos li feia mal. De sobte començà a recordar: Estava en sa casa, com un dia qualsevol, asseguda al sofà llegint la seua revista favorita, esperant el seu marit ,Jose, que aplegaria en pocs minuts. I, de sobte, notà una xicoteta tremolor. Una tremolor que augmentà i,en pocs segons, es convertí en un gran terratrèmol. Tots els llibres de les prestatgeries caigueren a terra, totes les copes i els plats es trencaren i, just abans que aconseguira amagar-se sota la taula, el quadre caigué de la paret, la colpejà al cap i la deixà inconscient. Quan s’adonà que es trobava sota les runes de la seua pròpia casa després d’un terratrèmol, se sentí agobiada, amb molta por i amb ganes d’eixir d’allí el més prompte possible. Es trobava ferida, i temé morir davall les runes. A més a més, Jose estava a punt d’arribar, com es trobaria? Sentia que el cap anava a esclatar-li. Els colps i les ferides començaven a fer-li mal, i començà a plorar i a cridar demanant ajuda. Al cap d’una estona perdé el noció del temps. Desconeixia les hores que havia passat allí. I, quan ja s’havia donat per vençuda, sentí uns passos i unes veus llunyanes. Amb unes forces que encara no sap d’on les va treure, cridà: “Ajuda! Per favor, estic ací, ajudeu-me!” En cinc minuts uns bombers aplegaren, apartaren totes les runes i la tragueren d’allí. Sentí molta llibertat, i pensà que no es podia sentir millor. Però s’equivocà, se sentí encara més feliç quan, mentre eixia en els braços del bomber que l’havia rescatada, trobà Jose entre la multitud esperant-la amb un gran somriure, sa i estalvi.

Montse García Canet

Començava un nou dia, un dia ple de pors però sempre amb l’esperança de tornar a viure, de tindre una vida normal, com la de qualsevol persona. Havien passat set anys al seu costat i encara no s’ho podia creure. Alçar-se cada dia li suposava altre repte per a continuar sobrevivint en aquell infern del qual no hi havia manera d’eixir. L’única cosa que l’aferrava a continuar vivint era aquell regal que la vida li havia fet i que no tenia la culpa de res. Maria es trobava en front de la finestra, amb el pensament perdut en algun lloc que ni ella mateixa sabia. De sobte, altre soroll va alterar la seua son que des de feia hores no podia conciliar. Es podien sentir les punyades que travessaven aquella paret que per moments tremolava. Havia tornat a beure, cada vegada María es convencia més que allò no li portava a cap lloc, ni a ella, ni al seu fill de sis mesos. Va ser ales hores quan es va adonar que Martí continuava a l’habitació del costat i que estava de nou en perill. De sobte, va sentir un fort colp al cor en escoltar els plors d’aquell xiquet indefens. En aquell moment la por va desaparèixer del seu cos, s’alçà del llit i va córrer en busca del seu fill, l’únic pel que encara sentia alguna il·lusió, l’única que li quedava en la vida. A mesura que corria escoltava els passos que cada vegada s’acostaven més i més al seu costat. Se sentia insegura, tremolava, però calia arriscar-se perquè la vida de Martí corria perill, i no ho podia evitar. De prompte, va sentir la sensació de no poder obrir el ulls, del cansament extrem que vivia cada dia. Poc a poc obria els ulls i es trobava en el mateix lloc de sempre, gitada en el sòl sin poder moure’s. Va ser en aquell moment quan es va adonar que la seua vida estava arribant al seu fi.

Inma Gónzález Gómez

A la platja veus aquet meravellós dia, quan encara érem joves, quan encara podíem jugar sense donar-li importància, quan creiem que tot anava bé. Vull tornar a aquell temps, on ta mare ens portava el berenar, i menjàvem juntes. Veus ací encara no sabíem el que passaria desprès, érem feliços. Pareix que t´estiga recriminant el passat, però no és així. Vull que sàpies que trobe a faltar aquells moments, la meua infantessa i també quan vaig créixer, aquells passejos pel mar, aquells moments inoblidables. Si, sé que ja no som res, que no em recorde de tu, sé que sóc una persona més en aquest món. Que en aquells anys la meua intenció no era danyar-te, al contrari, només tenia por de perdre´t. Ara només puc dir-te que tots aquests anys t´he trobat a faltar i que vas deixar un gran buit en el meu cor, però no tinc paraules per a poder agrair-te tot el que vas fer per mi, moltes gràcies mare , sense tu jo no estaria ací.

María Guillén Tarín

Tal dia com aquest, en aquesta mateixa platja, amb sentiments tan contraris als de fa un any. Exactament hui fan 365 dies des que em vas prometre la lluna, des que em cantares cançons a l’orella, des que vaig pensar que allò no aniria a desaparèixer mai. Quan pense en tots aquells somriures, en totes aquelles paraules, que ara no signifiquen res. Però si no signifiquen res, per què perforen el meu cor? No pots desaparèixer de la meua ment però tampoc del meu cor, puix per més que m’obsessione en oblidar-te més mal em faig. Encara conserve la polsera que em vas regalar tal dia com hui fa un any quan em vas regalar el millor aniversari de la meua vida. Podria llançar-la al mar en qualsevol moment puix motius em sobren. En canvi, m’agrada més conservarla per recordar que una vegada vaig ser infinitament feliç. Em vas dir mil vegades que observara l’horitzó i que com aquest, el nostre amor era infinit. Ballàvem junts per la vora, perseguint-nos fins que m’agafaves per les cames i em tiraves a terra. Encara puc sentir els teus cabells plens d’arena, els teus ulls que enlluernaven al crepuscle, les teues mans quan m’abraçaves amb força, quan pensava que mai em soltaries; quan pensava que estava atrapada en un somni del que era impossible despertar. Ara tot està trencat. Vas cometre un error que no puc perdonar i encara que vaig arribar a canviar-me quatre vegades de número i dos vegades de companyia, i fins i tot encara rebia missatges teus de disculpa, no puc passar tot per alt. Al mateix que no puc oblidar els batecs accelerats que donava, i encara dóna el meu cor, en escoltar la teua veu, tampoc he pogut oblidar tot el sofriment que m’has fet passar. Plore i no puc parar. Veure’t dins l’aigua amb altra jugant, perseguint-la, tirant-la a terra. Saps que t’estic observant, o de veres no t’has adonat que estic ací? Aquest segon raonament fa que el meu cor es trenque definitivament en pols que ix en forma d’aigua pels meus ulls. M’alce i m’adone que et gires per veure’m, però ja estic dins del taxi i ràpidament m’allunye cada vegada més de la nostra platja. Sara Martínez Gómez

-Oh, fills meus, us he parlat alguna vegada de com vaig conèixer el vostre pare? Fa ja molt de temps des d’eixe meravellós dia… Jo era una jove donzella de ciutat, enamorada de la vida i les noves experiències. Un dia, ma mare em va dir que havia de tractar uns assumptes prop de la platja, i que si m’agradaria acompanyar-la. Sense cap dubte, li vaig dir que sí, puix mai l’havia vista! Amb el cor fugint-me del pit, i un somriure d’emoció al rostre, vaig agafar el meu barret nou, vaig posar-me el vestit més bonic que hi tenia, i ja em trobava preparada per a anar a qualsevol lloc. Quan vaig arribar a la platja, a esta mateixa en la qual ens trobem nosaltres ara, fills meus, no hi havia tanta gent com ara... només hi érem un pescador proper a la vora i jo. Endevineu qui era aquell home? Una sobtada ràfega de vent em va llevar el barret. Jo sempre he pensat que el destí és capritxós, i per descomptat, en esta ocasió, no seria una excepció. No hi havia vist mai unes faccions tan suaus com les seues, uns ulls més blaus que el propi cel, i ni tan sols, un somriure més sincer que la de l’home que portava el meu barret favorit entre les sues mans. La seua simple existència, feia al sol perdre llum, a la mar immensitat, i a mi, les ganes d’estimar a ningú més en la meua vida.

Paula Martínez Chicote

- Enric, tu has pensat en la vida i la mort alguna vegada? - No, la veritat. Mai m’ho havia plantejat. Procure no pensar en eixes coses perquè pense que t’amarguen i, a més, per a què, si no pots tindre la resposta a res? - Com que “per a què”? No et crida res l’atenció? Ni tan sols en un lloc de reflexió com pot ser la platja on estem, amb la intensitat del mar i els milers de granets d’arena? - No. Tampoc no li trobe cap relació amb la vida. - Doncs jo sí. Moltes vegades m’imagine que sóc un altre ser viu, amb una altra vida completament distinta. Pense si seria feliç, per exemple, sent un àguila. I saps què pense? Que no. Sóc feliç tal qual estic ara, i no canviaria res de la meua vida, ja que els animals actuen segons el seu instint, mentre que nosaltres som lliures. Pensa-ho, Enric, per favor. És com un regal, una oportunitat de canviar el món, de contribuir amb ell, de formar part d’alguna cosa. De vegades, mire la mar, tant impressionant i en la seua immensitat, i pense que no som res. Som insignificants comparats amb açò i no cal que faça coses bones, perquè, per a què? No serviria per a res, ningu s’adonaria, perquè en definitiva, qui sóc jo? Ningú. Però, m’equivoque. Qualsevol cosa, per insignificant que siga, és molt important que la faces. La teua vida és teua, i tan sols teua, amb les teues decisions i errors. La mar, per exemple, pot ser impressionant, però no sent el que nosaltres sentim quan estem enamorats, per exemple, o una sensació de llibertat, o ira, llàstima, eufòria… No sent, i punt. Nosaltres, això i més. Es bo pensar sobre aquestes coses, perquè has de ser conscient del que estàs fent i amb quina finalitat en el món. - Ostres, mai ho havia vist així… - Jo pense estes coses només en les tranquil•les platges de València. La platja, amic, que ajuda que els pensaments volen.

Alicia Ledo Gabarda

Era un dia de llum i en el qual el sol il•luminava la terra i per poc no se n’anava ardent. La meua família estava dormint aleshores i jo, com cada mati m’havia anat a fer un passeig. M’havia trobat amb un company de l’exèrcit que m’havia dit que no feia tant de temps que l’exèrcit estava tant en calma desprès de la Segona Guerra Mundial. Aquestes paraules m’havien donat a pensar que les coses anaven bè però també vaig sospitar de perquè eixa calma s’havia fet tan llarga. Em disposava a anar a casa, i quan, ja podia divisar la meua casa, vaig vore com un avió llançava bombes sobre la meua illa de Hawaii. Al principi, em vaig quedar al•lucinat i petrificat però als pocs segons em vaig dirigir a la meua casa i vaig despertar a tots, els vaig agafar i quan estàvem eixint de la casa un cotxe militar ens estava esperant fora per portar-nos a un lloc segur. Pel camí el meu general que ens estava transportant, en va dir que els japonesos havien bombardejat Hawaii a les set del matí i que havien agafat totes les tropes descobertes i per això havien ja més de sis mil mort a l’illa. Al començament, vaig recordar les paraules del meu pare abans de la segona guerra mundial, que era en que algun dia com aquest ocorria i va ocórrer. Quan estàvem entrant a la cova, vaig vore els rostres dels militars supervivents i em vaig quedar desolat; tot acabava de tornar a començar.

Miguel Ángel Roldan

Este quadre ha significat molt per a la meua vida. Entre llàgrimes i alegria recorde aquells dies. Tot començava quan aleshores la URRS existia i la segona guerra mundial finalitzava. Com sabràs, els teus iaios tenien un xicotet apartament en primera línia de platja on estàvem tots els estius. L’apartament no era molt gran, però era suficient per a nosaltres tres. La casa estava aïllada de tota la societat modernista i poques vegades ens trobàvem amb algú. Jo, la teua mare, tenia 7 anys més o menys i estava eufòrica per anar a l’aigua tots el dies. La platja m’enamorava, m’enamorava tant que estava gran part del dia en l’aigua, o inclòs també estava el dia sencer. Un d’eixos dies bojos que tenia el iaio, va comprar una xicoteta barca. Esta no tenia res de res, era un tros de fusta amb forma de balsa i amb un motor més destruït que la pròpia balsa. El iaio va comprar pintura i eixa vesprada la vam pintar de blanc i blau. La vam batejar Tità, a mi el nom no m’agradava però al iaio li fascinava. I això no va ser tot el que li va passar pel cap, al iaio, també va comprar un parell de canyes per a pescar en família. Adoràvem eixos blaus dies en què desprès d’anar a la platja, el iaio i jo arrancàvem motors i eixíem a pescar el menjar. Eixos moments de relax amb ell eren la glòria, únicament hauries que esperar el moment en què algun peixet picara i amb un poc de força traure’l a la barca. La felicitat d’eixos estius era màxima, i sempre tenia ganes de tornar a veure Tità. I pescar amb el iaio. Ara el quadre no expressa una realitat, este tipus d’imatge ja no existeix en el món. Ara deuen haver grans pesquers destruint la flora i fauna marina, deuen haver milions de para-sols i tovalloles en una platja amb fem i dotzenes de grans edificacions a l’horitzó.

Alberto Castillo Ribelles

Jorge i Pedro es trobaven molt sols… Des que els seus pares moriren res podia consolar els xiquets. Son pare i sa mare havien viscut una època molt feliç junt al mar, en Barcelona. Però moriren en un accident d’automòbil en el qual els germans van sobreviure miraculosament, i els portaren a aquell trist orfenat de Terol. No els tractaven malament, els xiquets gaudien amb les classes i amb els altres xiquets, però trobaven a faltar molt els seus pares. Inconscientment es formaren un somni: anar al mar, prop del somni dels seus pares i viure en una caseta prop del mar. Era l’única cosa que desitjaven, ja que ho veien com la millor manera d’apropar-se i recordar els seus pares. Era per a ells quasi una obsesió. Finalment, l’oportunitat es presentà: un dels seus tutors era originari de València, concretament de Cullera, que es trobava prop d’una preciosa platja. L’home disposava d’una gran casa allà i proposà portar els xiquets de l’orfenat a aquesta casa durant una setmana, per passar les vacances d’estiu. Finalment els germans conseguiren anar a la desitjada platja: el contacte amb el mar i l’arena fou fantàstic. Al final del dia els xiquets es quedaren dormits en la meravellosa platja i sentiren com la mar els acaronava. Quan es trobaven sobre l’arena, i la suau brisa del capvespre els bressolava, sentiren en un somni la suau veu dels seus pares: “Us volem…sempre estarem amb vosaltres” En despertar d’ eixe somni van tenir clar quin era el seu futur: quan cresqueren i isqueren de l’orfenat tornarien a aquell poble i obririen una casa d’hostes, molt prop de la mar. D’aquesta manera ells romandrien sempre prop de l’esperit dels seus pares, compartint un somni amb tots aquells visitants que s’allotjaren a la caseta prop de la mar. Montse García Canet

- Un llibre? Es pot saber per què em regaleu un llibre? Què ha passat amb l’ordinador que em vau prometre? - No ha pogut ser, filla. Tal vegada l’any que ve. Aleshores no t’agrada? El teu pare i jo vam pensar que com no lliges mai, tal volta t’agradaria llegir aquest. Tracta sobre una dona, que vol complir el seu somni... - L’ aconseguix i viu feliç per sempre, no? Mare, saps que no m’agrada gens llegir. Quan llig se’m nuvola la vista i em dorm. Com podies pensar que m’agradaria açò? Carla Ruiz, disgustada perquè els seus regals no havien arribat a les seues expectatives, se’n va anar a la seua habitació. Va connectar el seu antic ordinador, i va deixar el llibre al punt més alt de la prestatgeria on estaria acompanyat d’altres llibres que mai havia llegit. Havien passat tres anys des d’aquell Nadal. Tota la casa estava plena de caixes de cartó. Estaven per tot arreu. Resultava molt difícil entrar a la seua habitació sense fer equilibris. Mentre sa mare etiquetava les seues caixes, Carla es disposava a guardar les coses que volia traslladar a la nova casa. Ho tenia tot molt bé organitzat. La caixa de la dreta era per música i pel·lícules, la de l’esquerra per bisuteria, perfums i maquillatge, etc. Quan estava supervisant les últimes coses, va agafar del prestatge més alt alguna cosa per guardar-la a la caixa on posava “ALTRES”. Sense mirar va agafar una pila de llibres plens de pols i els va guardar a la caixa. De sobte el llibre que estava més alt, va caure i Carla, que no es va donar compte se’n va anar al cotxe amb la caixa. Va ser la seua mare qui va replegar el llibre del terra. Li’l va donar a Carla i aquesta, que ja havia guardat la caixa al camió, no va saber que fer amb el llibre. - Podries llegir-lo. El viatge és llarg i després t’avorriràs d’escoltar música.

Carla va fer cas a la seua mare. Ara no ho sabia, però aquell llibre canviaria la seua vida per sempre. Carla mai havia llegit un llibre igual, per no dir que mai havia llegit un llibre que no fóra obligatori. Aquell llibre tenia de tot: drama, misteri, amor, morts,... Quan va arribar a la casa nova, va continuar llegint fins les 3 del matí. Jo sempre havia pensat que els llibres podien fer, en les persones, canvis extraordinaris, però mai em vaig imaginar que la meua germana arribara tan alt. - Senyoreta Ruiz, pot firmar-me aquest eixemplar del seu llibre “Una abraçada”? - Clar que sí. A qui el dedique? - Em bastaria amb un “Per al meu germà”.

Sara Martínez Gómez

Em diuen Martina, visc als Estats Units i ara , vos contaré la meua història, deureu pensar ¿perquè? Escolteu bé la meua historia.... Martina, 1992 !Hola¡ Sóc Martina, actualment visc a Toronto, només tinc catorze anys, però ja tinc més de quatre cents llibres llegits a la meua prestatgeria. Tots el dies en acabar els deures, llig una hora per poder allunyar la meua soledat, a classe no tinc amics, perquè fa un parell dánys que una xiqueta va posar a tota la classe en la meua contra. Semblarà una bojeria però quan estic llegint oblide la meua vida exterior, com si els meus únics amics foren els llibres i les histories que contenen. Mágradaria molt poder eixir al carrer amb els meus amics, en el cas que els tinguera, però aquí estic, llegint i llegint , trobant-me amb les meues amigues, les lletres, les fulles... a vegades pareix que mábracen (com si pogueren fer-ho). No crec que la meua vida siga mala, només és que no he trobat gent que vertaderament meresca la pena. Se que no és culpa meua, només sóc diferent als altres !com si ningú més ho fóra! Així vaig començar, però ara, mai ho creureu, tinc vint-i-quatre anys, estic casada amb l´home més meravellós del món, sóc feliç. El vaig conèixer mitjançant unes firmes de llibres, els meus llibres. Sóc escriptora, tinc un dúplex a Nova York , un gos meravellós, la vida m´ha tornat el favor. Us he de dir que el llibres van canviar la meua vida de dalt a baix, m´han donat la vida, la llibertat he tornat a ser persona. Els dec tot el que sóc, i amb els meus llibres intentaré deixar la meua empremta per sempre. María Guillén Tarín

Estimat, He llegit la teua carta en aquest mateix instant i he de dir-te que em faltes moltíssim, espere que la campanya a Rússia vaja be, pregue per tu tots els dies perquè pugues tornar de volta a casa sa i a salv. No m’imagine la vida sense tu, solament la imatge de vore’t lluitant em fa que el cor done un colp al meu pit. Solament puc encontrar consol en les cartes que m’envies per dir-me que estàs bé, sent com les lletres m’abracen amb el teu braç i em transmeten la teua calor, fent-me pensar que estàs al meu costat cuidant-me i arropant-me. No tinc la menor idea si arribarà el dia en que ens tornarem a vore en aquesta vida però solament vull dir-te que t’estime més que a la meua vida i que no tens que tenir por dels enemics perquè solament pensa que dins de dues setmanes estaràs de volta amb mi i amb els xiquets, que tot açò que estàs visquent serà solament un record llunyà perdut en la mar dels pensaments i sentiments. Bé, finalitze ací la meua carta amb la il•lusió de que la recibisques i t’acompanye proporcionant-te forces per a terminar aquest angoixant i tortuós camí. Amb els millors desitjos, LA TEUA ESPOSA.

Miguel Ángel Vela

Estimada Anna: Com estàs? Perdona que no t'haja escrit abans, però les coses no estan molt bé per ací. Cada dia hi ha més morts i menys esperances. Però jo sé que prompte estaré a casa amb tu. Porte eixe pressentiment amb mi, i és el que em fa seguir avant. Sé que estar ací és el millor que puc fer com a persona, doncs ajude a construir un món millor, però no sé fins a quin punt això em consola. Podria estar fent un món millor amb tu ara mateix, inventant-nos els somnis i, poc a poc, inventant una vida. No et fas una idea de tant que te trobe a faltar. A tu, i als teus enormes ulls blaus que tan boig em tornen. Aquells ulls en què em perdia cada matinada, pensant que la felicitat habitava en ells. Trobe a faltar menjar-nos el món en cada carcallada; abraçar-te i sentir-te, saber que mai te n’aniras del meu costat. Tire a faltar inclús les nostres baralles, que són un poc millors que les que ací ens donen, i, per supost, les nostres reconciliacions. Un company diu que les nostres ànimes ja no són nostres, que les perdem cada vegada que apretem el gatell. Pot ser per a ells siga així, pero la meua ànima ja no es trova amb mi, puix quan em vaig anar es va quedar al teu costat, junt a tu. Cuída-la. Sent moltíssim no dir-te estes coses més frequentment, però ja saps que sóc un xic reservat. Però no podia més. No podia alçar-me cada matí i pensar que la meua oportunitat de ser-te sincer pot anar-se'n en qualsevol moment, en qualsevol tir. En certa manera, em fa un poc de por, però és bonic. Tindre tant que perdre és bonic. Et vull, i et voldré fins a l’infinit i un dia més. Sempre teu, Hugo. Alicia Ledo Gabarda

Abraçada(Diccionari): mostra d’amor o de salutació, realitzada rodejant amb els braços, generalment, l’abraçada indica afecte cap a la persona que la rep. Etimologia: Del prefijo a, por ad (prop) y braç. Deixant a banda la definició exacta d’aquets paraula, en la meua opinió ,una de les més boniques de la nostra llengua, aquesta definició no té res a vore amb el que jo sent quan l’escolte: Per començar, mai millor dit, és la primera acció que fan els teus pares quan arribes a aquest món. Un abraçada és amistat, és amor, és fraternitat, és compassió, és solidaritat, és ajuda, és acomiadadament, és benvinguda, és entrar, també eixir, és pèrdua, és patiment, és dolor, en definitiva és sentiment. És pur i sincer, càlid i encoratjador. Un abraç és necessari, tant com l’aigua o l’aliment; de vegades traïdorenc, ja veus a Judes. És pau i tranquil•litat, és a dir amb un gest el que les paraules amaguen. És tendresa, és alegria, és alleugeriment, suport, comprensió, armonia, intimitat, unió. És la més tendra carícia, un refugi, calidesa. És el millor creador de somriures que conec. I acabant , és l’últim adéu. L’últim bufit del nostre cor. Em fascinen els abraços ben donats. És l’única forma física coneguda que té el ser humà de parar el temps.

Amparo Martínez

Estimats lectors, l’altre dia em trobava en el metro de volta a casa. La jornada de treball havia sigut molt llarga, i ja era de nit quan vaig pujar-hi. Em vaig seure en el mateix seient de sempre, davant el mateix home dormit de sempre, a la mateixa hora de sempre, i el sòl estava tan brut com sempre. Tanmateix, vaig trobar un objecte que va cridar la meua atenció, trencant la monotonia de la setmana. Un llibre de fràgil enquadernació i pàgines envellides pel pas dels anys es trobava dins d’una bossa de plàstic amb una etiqueta on posava un codi i una pàgina web (www.bookcrossing.com). Mai més havia escoltat eixa pàgina, però sense cap dubte, vaig agafar el llibre, i me’l vaig portar a ma casa. Increïble. Eixe codi revelava informació dels llocs on havia estat el llibre. Es tractava d’un moviment literari denominat BookCrossing, i consistia a oblidar-se voluntàriament un llibre per qualsevol lloc del món. L’única condició que hi havia era llegir-lo, registrar-lo en la web, i alliberar-lo. I així ho vaig fer. Vaig seguir les instruccions al peu de la lletra. És per això, pel que estic escrivint esta carta. L’obsessió per la lectura era el meu defecte de fàbrica. Aquest llibre superava totes les meues expectatives. Era un meravellós relat inspirat en el segle XVIII. Les esplèndides il•lustracions que hi tenia, em transportaren a paisatges inimaginables, i solament verídics en el gènere fantàstic. No sé la raó exacta de perquè eixe llibre en concret em va agradar tant, però indiscutiblement va canviar la meua visió del món. Tal vegada siga per la passió de la lectura, puix és capaç d’unir persones de tot el món, solament per un llibre. Quan sents eixa fusió especial entre un llibre i tu, no hi ha res al món que t’allunye de la lectura. L’única cosa que necessites és trobar el llibre adequat.

Paula Martínez Chicote

Corrien els anys 30. Isabel era una xiqueta preciosa, rossa , amb ulls penetrants i profunds, a qui per mala sort del destí li costava molt poder parlar, i quan ho feia solia tartamudejar. Les conversacions no eren el seu fort, normalment quedava callada mirant a l’infinit o assentia. La seua mirada no existia, solament existia el seu ull que enfocava on ella volia, la verdadera mirada estava en altra part de la terra. Isabel no es relacionava amb ninguna xiqueta del seu col·legi, era solitària, no tenia cap amic i passava tots els dies a la vora de la realitat. L’armari de la foscor era el temor del seus germans, els dos eren uns revoltosos que no paraven de emprenyar amb tota mena d‘idees. Segon el que deien el seus germans, l’armari de la foscor era tenebrós i tètric. Aventurera Isabel, va cometre un xicotet delicte en casa, la mare la va castigar en l’armari. En uns primers moments ho va veure tot fosc, desprès va tancar els ulls i es disposà a contar i a veure més enllà de la foscor, més enllà de la realitat. A l’eixida de l’armari va tindre una satisfacció, va descobrir que no tot és com altres ho diuen, i que tot canvia segons com sigues. Des d’eixe moment va descobrir el seu lloc a casa. En el juliol de 1936 va escoltar una gran tremolor que li va canviar la vida en uns segons. Mesos desprès del descobriment de la foscor, les seues paraules van començar a eixir com un riu en plena inundació. Isabel no volia perdre la sea vida, volia ser recordada. Les històries que tant imaginava en l’infinit van ser plasmades en fulles.

Alberto Castillo Ribelles

Freda nit de gener. Puc escoltar com em murmura el vent, com acarona delicadament les branques sense vida d’aquestos tristos salzes. La Lluna s’amaga darrere d’un espès núvol, que retén els seus rajos qual porta tancada d’una portada. Si fóra tan fàcil oblidar. Si fóra tan fàcil moure’s i canviar de lloc com les aigües d’un riu que corren sense parar, que no esperen ningú, que passen sense pensar. Sens dubte, freda nit. El meu alè s’escapa per poder formar part d’eixa espessa boira que embolica tota la vall. Tres hores esperant que la Lluna fera de nou la seua aparició. De sobte, puc veure un raig de lluna, el qual es projecta al meu pit. És una cosa tan abstracta. Una llum tan hermosa i al mateix tan inabastable. Les meues mans volen atrapar-lo, però aquest s’escapa i no aconseguisc conservar-lo entre les meues mans. Per què la vida em mostra coses tan desitjables, però tan inabastables? Per què he de conformar-me amb la realitat? Sent un profund dolor al meu pit, a primera vista imperceptible, però més dolorós que qualsevol malaltia. M’agradaria viatjar a un recòndit lloc, apartat del món, molt lluny de tot aquest dolor que m’aguaita dia i nit, i que no em deixa viure en pau. Per què val la pena viure, si tot allò que desitges, si tot allò que somnies, és arravatat de les teues mans? Per què no es pot amar en pau? No són amor i dolor contraris en tots els sentits? Pense que no és veritat, puix l’amor és dolorós i inabastable a les teues expectatives. Per què ens hem d’enamorar si a l’única cosa que porta és al desamor i a una profunda angoixa? De nou, el núvols regressen per arravatar-me l’únic que podia observar, l’únic que permaneixia amb mi; l’única senyal que podia mostrar una cosa per damunt de la realitat. Eixa llum, la seua bellesa, la visió d’allò impossible... tot m’és arravatat involuntàriament, sense donar-me l’oportunitat d’experimentar, d’enamorarme d’aquesta realitat. És curiós com en un segon pots veure la foscor més profunda quan els primers rajos de l’alba es deixen aguaitar per darrere de la colina. Tanmateix jo, ja no veuré més la llum del dia. Viure en l’absoluta foscor, fins que en arribar la verdadera nit, em trobe embolicant entre les meues mans per uns segons un raig de lluna. Sara Martínez Gómez

Em trobava en un paratge meravellós, però al mateix temps esgarrifós. Tot el que volia fer en eixe precís moment era tirar-me a l’abisme que davant meu s’estenia. La vida no havia sigut massa fàcil per a mi. Els desenganys i les frustracions abundaven en els meus escassos records. Quan era més jove, em van ensenyar que l’amor és un sentiment poderós, magnífic, però també perillós, puix si no tens cura, qualsevol persona pot destrossar el teu fràgil cor. Açò és exactament el que em va ocórrer. Vaig conèixer una dona increïble, com totes, no? La seua pell, pàl·lida com la lluna, il·luminava qualsevol foscor. Els seus llavis, rojos com les roses, desprenien dolçor en cada respiració. Mai havia vist uns ulls més profunds que eixos. Em vaig enamorar. Quan ocorre açò, la sensació és indescriptible, inigualable, però no totes les coses són com pareixen. L’amor i la felicitat van ser substituïdes per la malenconia i la tristesa. Sovint, la meua estimada i jo anàvem a un barranc molt allunyat del món, el mateix en el qual ara em trobe, tres anys després, i amb la mateixa sensació de tristesa que quan estava amb ella. Perquè així és l’amor, té el poder de donar-te la vida o de llevar-te-la, i en el meu cas, ha sigut la segona.

Paula Martínez Chicote

La nit es llarga, la soledat eterna. Així descriuria el qui la meua anima sent per dins. En l’obscuritat les meues emocions broten com si estiguérem en primavera i les meues il·lusions d’un mon millor es cauen com si estiguérem en la tardor. Vaig vagant per l’obscuritat lúgubre i agònica pensant en el que hauria pogut ser i no va ser. Per això la meua ment es nuvolosa com si d’un mar de núvols es tractarà, i no em deixava vorer mes allà de la soledat i l’ indiferència que aquesta em produïa. Somiava un mon on la societat comprenguera la meua percepció del mon i que la meua amada no fora una meta inabastable; buscava una manera de viure distinta a la monotonia que em rodejava; anava buscant viure mes allà de viure per viure, volia viure per amar i ser amat.

Miguel Ángel Roldan

Ser, no ser. Pensar, actuar sense raonament. Cor sensible, ardent; cor fred. Per què el ser humà pot arribar a tindre tantes cares? Sí, ho sé, cadascú és com és, però, no ens va fer Déu a imatge i semblança seua i som germans? Per què no som tots iguals o pareguts, com a bons parents? Significa açò que Déu no és realment el Creador de Vida? Sí, potser serà això, que Déu no existisca. Potser serà una altra mentida que m'hagen inculcat per a ser com ells, éssers sense il·lusió, sense ganes de conéixer. Però aleshores, què meravellós fenomen ens va donar la vida? Va haver de ser algú envejós i injust, perquè no m'explique que en este món hi haja tanta desigualtat, no entenc qui i com decidix què objectes, estil de vida i sentiments pertanyen a cada persona. I per què ha fet d'este lloc un espai roí i inhòspit? Per què les persones naixen plorant, i moren amb un somriure tranquil i pur? És que potser la vida que no coneixem resulta més plaentera que la pròpia realitat? Tant de bo algú puga tornar del més enllà per a descriure'm què és exactament allò que criden 'mort': persona o animal; lloc o objecte... I l'amor... hi haurà amor en l'altre món? Oh, espere que no, perquè no conec major castic que tornar a passar una altra eternitat buscant-la. O, possiblement, es trobe allí, esperant-me, carregada de l'amor que jo estic disposat a arrancar del meu cor per ella. Oh, sí, segur que allí es troba, esperant-me junt amb el món que tant anhele conéixer, i amb les respostes a les preguntes que la meua ment, boja i somiadora, em planteja. No puc aguantar més, necessite conéixer, resoldre, explorar nous horitzons. Espera’m, amada meua, promte em trobaré amb tu en l’altra vida!

Alicia Ledo Gabarda

Recorde... Baralles, rialles, odi, amor... una ona de sentiments m´arriben quan torne a aquest lloc. Tan sols puc pensar en tu i tots els moments que disfrutàrem ací fa uns anys, els millors de la meua vida, quan no hauria de preocupar-me per més que per si em tocava parar en els jocs, en ser el millor descobridor del món de les roques més originals. Però els anys passen i les persones canvien, van i vénen, però no el que sentim per ells quan recordem, i menys per un germà. Jo sé que aquests records van desapareixent, però no el que sent. Encara no puc creure que tot haja canviat tan dràsticament, abans sempre acompanyat per molta gent i sobre tot per tu. Mai em vas dir que estaríem per sempre junts, però tu i jo, sense ser conscients, ho sabíem, mare sempre ens deia: els amics, el nóvios, sempre poden canviar, però un germà mai et deixarà sol. ¿per què no ho compleixes? Ara l´únic que em fa feliç és tornar a passar pel cor eixos moments, recordar. Podries haver lluitat, la mort sempre perd contra els valents, jo et necessite més que qualsevol, i sobre tot més que la mort.

Laura Lorenzo Rebenaque

El caminant anava, com sempre, caminant. Sense mirar avant, sense mirar arrere només preocupant-se de no parar-se. No sabia el que menjava ni el que bevia ni tan sols si menjava o bevia realment. Tampoc era conscient de si dormia ja que, quan es detenia, era quan li venia el cansanci. No recordava en què començà esta aventura. Tal volta, ell havia nascut caminant. No ho sabia. L´únic clar era el seu objectiu en la vida: caminar fins que el seu cor es parara. Però aquella vesprada es va veure envoltat per una boira densa amb un aura perillosa i ell va decidir parar-se. De seguida va notar un formigueig pujant-li per les cames demanat-li que continuara caminant encara que perdera la vida. Però era massa arriscat creuar aquella boira en la qual no es diferenciava una muntanya dún arbre. Mentres tratava de no moure´s de la seua posició començà a reflexionar sobre tot el que havia hagut de sacrificar per a començar este viatge que pareixia no tindre fi. És cert que havia caminat molt, probablement més que qualsevol ésser humà. Havia vist tot tipus de paratges i moltes voltes havia travessat poblets xicotets perduts enmig de la serra però no recordava quan va ser l´última volta que va parlar amb una persona. El dolor de les seues cames séstava tornant insuportable però el caminant va continuar amb les seues reflexions. Per no parar de caminar havia perdut moltes coses: lóportunitat de tindre una família, de conèixer lámor i lámistat... Però açò no havia sigut una elecció pròpia. Necessitava tant caminar com respirar. Era necessari perquè poguera viure. La majoria de la gent que el veia no reparava en el seu sofriment. La boira va disminuir fins desaparéixer i el caminant tornà a posar-se en marxa amb el desig de trobar per fi una persona que el poguera acompanyar en el seu viatge sense fi. María Sancho Tronchoni

Si un sol raig de sol pogués travessar la meua cambra per un cantó de la persiana mal tancada, tractaria d’obrir-se pas dintre del desordre que hi ha, i es veuria ràpidament apagat, perdut dins la foscor que envaeix els meus ulls. O pot ser, ni tan sols tindria el valor d’ acostar-se amb la seua lluentor i calidesa a calfar el meu cor gelat, insensible després de tantes ferides, fruit de les lluites cor a cor sense pietat. La sang ja no corre per les meues venes, perquè si, després de la teua fugida, romangué al meu cos qualsevol indici de vida o d’esperança, fugí també amb tu acompanyant les llàgrimes que sortiren tan quantiosament, deixant séc per complet cada pam del meu cos. Cap moviment al meu voltant m’impulsa a buscar aquell somriure que em caracteritzava, i que vas fer teu en cada moment que vam gaudir junts. Cap espill reflecteix una imatge de la meua persona que es diferencie de la d’aquella jove que cegada per un mar de boira, va creure veure en tu la flama de l’amor. De cap manera puc viure ara amb la mateixa intensitat amb què esperava ansiosa la teua arribada. Les ganes de continuar endavant desaparegueren poc a poc, tan delicadament com les teues mans pentinaven els meus cabells. I ací estic jo, ben allunyada de tu, de les teues carícies, dels teus besos, de les teues abraçades que em donaven tanta força. Ací estic, tractant de trobar dins del meu cap tan sols una llum que em conduïsca fora de mi. Que m’ajude a creuar les muntanyes confuses dels sentiments, fins i tot les més llunyanes, per poder deixar enrere tot allò que a dia d’avui m’encadena als teus records i no em permet lluitar contra el vent.

Virginia Pastor Ortega

Aquell matí no era diferent a la resta. Júlia s’alçà de bon matí amb el cant del gall. Es va fer el desdejuni i se’l menjà a la cuina. Durant tot el matí continuà fent les feines de la llar. Cap al migdia, quan es trobava a la cuina acabant de preparar el dinar, algú cridà a la porta. Júlia acudí a obrir de seguida. Era un jove alt i amb bona planta, i per un moment li paregué veure el seu fill Josep. Josep era el fill de Júlia i de Vicent. Son pare havia mort d’un infart quan Josep era un xiquet, i aquest era l’única alegria de Júlia. Però des que Josep havia decidit que, seguint la tradició familiar, aniria a lluitar amb el rei, Júlia tornà a sentir-se trist, i de l’única cosa que sentia ganes era que el seu benvolgut fill tornara a casa. Però s’adonà que no era el seu fill, sinó el jove carter del poble. Aquest entregà una carta a Júlia. La carta estava dins d’un sobre grogenc, i portava el segell del rei. A Júlia li recorregué un calfred de dalt a baix. I si la guerra havia acabat i el seu estimat fill tornava en uns dies a casa? I si alguna tragèdia havia ocorregut i el seu fill es trobava en perill? Júlia no podia esperar més. Li donà les gràcies al jove carter i tancà la porta ràpidament. Notà com la tensió s’apoderava d’ella i començà a tremolar. Mentre s’asseia, intentava tranquil·litzar-se, i es deia a ella mateixa que tot aniria bé. No tenia ni idea de com d’equivocada es trobava :

15 setembre, 1919 Estimada Júlia Martí: Aquesta carta ha sigut enviada des del quarter on el seu fill estava allotjat. De veres que sent la notícia que vaig a comunicar-li a continuació, però crec que voldrà conèixer-la. El seu fill, com un valent soldat que era, es trobava lluitant al camp de batalla quan, desafortunadament, el ferí una fletxa dels enemics. Jo mateix el portí fins al quarter, on el metge ens comunicà que la ferida era greu. El seu fill s’adonà de seguida de la gravetat de l’assumpte, i morí com un vertader heroi. Les seues últimes paraules foren dedicades a vosté: “ Joanot, dis-li a ma mare que és una excel·lent dona i mare, i que continue sent tan forta com ha sigut fins ara. Que sàpia que l’he volguda més que a res, i que la voldré sempre” Ho senc moltíssim. Un abraç, i molt d’ànim. Joanot Ribelles. Montse García Canet

Josep sempre va ser un home molt volgut per la gent, i més per mi... recorde amb alegria aquell dia que em va trobar pel carrer, amor a primera vista, va dir ell. Com tot un cavaller em convidà a la cafeteria d’enfront. Era un home senzill, misteriós, però atractiu, sobretot per eixos ulls blaus que embaladien fins a les mosques. L’atractiu físic era la seua pitjor part comparat amb la intel·ligència, digna d’un catedràtic d’universitat, i el seu amor per la literatura era tan gran que sempre portava un xicotet llibre de poesia a la butxaca. I quan el vaig presentar a les meues amigues.. totes amb una cara d’enveja!. Com solen ser les amigues, i més les meues, el bombardejaren amb preguntes íntimes, que ell responia amb tota la tranquil·litat del món. Totes volien estar amb ell, fins i tot la meua mare que no es cregué que aquell home tan complet podia ser el pare del seus néts. Ell era el meu home ideal i jo per a ell la seua dona, per això en aquell místic viatge a Egipte se’m va declarar, i al dia següent vam tenir la boda més intima, ell i jo. Ara el meu cervell pensa en açò, però la meua mà pren el mòbil i polsa 0, 1 i 6.

Alberto Castillo Ribelles

Podria trobar que els teus ulls avui llueixen més que altres dies, que els teus cabells es mouen acompanyant la resta del teu cos com si ballaren una coreografia ben complexa, o que, per alguna raó desconeguda, la pell del teu rostre roman més ferma sobre els rogencs pòmuls. Podria fins i tot dir-te que t’estime, que per a mi tu ets important i que sentir la teua mà junt a la meua fa que els meus problemes desapareguen immediatament. Però quin valor podria tindre açò per a nosaltres? Què em proporcionaria la teua resposta? Potser, em digueres que tu també m’estimes i que també sóc important per a tu i jo seria feliç en el breu període de dos dies màxim quan tornaríem a la mateixa conversa, amb les mateixes carícies i pot ser fins i tot al mateix banc d’un avorrit parc infantil. Però, fa cosa ja d’un parell de setmanes vaig arribar a ma casa després d’haver passat una vesprada sencera amb tu amb la sensació d’haver estat passejant tot sol pel carrer amunt i avall sense cap companyia. No vaig comprendre per què em trobava allí tancat a la meua habitació ofegant-me en una successió de preguntes inquietants. Però, començant per aquell moment, un darrere l’altre, cada segon no ha tingut per a mi cap valor. He tractar de buscar debades, per suposat, allò que més m’agradava de tu però no més he sigut capaç de recordar els teus ulls blaus, l’olor dels teus cabells i el color clar del teu rostre. No vaig poder fer memòria al meu llit, sota un llençol xopat de suor, de res, ni tan sols una qualitat, un sentiment, un valor que s’amagara davall d’aquella quasi perfecta façana que t’envolta. I creu-me, des d’aquell dia no he deixat de plorar, pensant que si t’hagueres desfet d’aquella màscara, d’aquella pell que et recobria, estic segur que hi hauria pogut descobrir una persona meravellosa.

Virginia Pastor Ortega

Com un arbre al qual se li comencen a caure les fulles, com un soroll dins d’un capvespre que tan sòls acaba de començar i a donar les seues primeres ullades d’ ombra o com un quadre quasi perfecte que s’ha esborrallat a causa de la humitat. Ni ell mateix havia sigut capaç d’entendre o d’explicar com estava. Es trobava dins d’un fons ple de núvols del que no sabia el camí per tal d’eixir. I en efecte, així era tal i com se sentia, després d’haver escoltat totes aquelles paraules que havien anat a parar on més li dolia. Els seus sentiments es van vessar per moments, mentre el seu rostre es quedava cada vegada més pàl·lid, i les mans encara no sabien què fer, si tremolar o tornar al lloc on estaven. Els llavis romanien intactes i un poc secs a causa del fred que poc a poc els fregava suaument. Allí es trobava, sense articular paraula i enfront d’aquella dona que li havia regalat tants moments al seu costat, i que ara mateix no podia reconèixer. Se sentia incapaç de parlar, de gesticular, ja que totes les flames d’odi que li havia llançat eren les causants de l’estat en què es trobava . Eixa persona era per a ell el sentit de la seua vida, aquell que li donava forces per a alçar-se dia a dia i que li feia fer l’esforç de somriure per dificultós que pareguera. En canvi, tot allò s’havia enfonsat en descobrir el que realment amagava la dona que havia sigut per a ell tot. En sentia com si de sobte li hagueren arrancat la pell i estiguera perdent la vida per moments.

Inma González Gómez

Rosi és una jove escocesa d'origen francés. Té 29 anys i ha arribat a París amb la intenció de solucionar els seus problemes amb son pare i amb sa mare i de perfeccionar la seua vida per suposat. Una dona ansiosa per trobar el seu marit ideal, però la seua edat li ho impedix ja que tots els seus coneguts han decidit contraure matrimoni, especialment la seua germana, amb la qual no té una bona relació. Té davant seu una celebració poc agradable ja que es casa amb el seu exnòvio. Però és que Rosi vol un poc més, algú per a si mateixa i esta disposada a moure mars i terres per a trobar eixa persona amb què viure o amb la qual almenys assistir a la boda. Però el seu destí es posa a favor seu, encara que en un principi no ho crega. En una cerimònia, a la qual tots han sigut convidats, Rosi es troba George un vell amic de la infància què feía molts anys que no el veia i del qual s'enamora immediatament i es queda enamorada d'ell. S'havia convertit en un cavaller, ric, agent de la propietat immobiliària i fadrí, afortunadament, arribat a la seua ciutat natal per a assistir a la boda del seu cosí. La por i el pànic d'assistir sense parella en l'esdeveniment desapareix. El retrobament d'estos dos amics faran que visquen les primeres hores d'una història preciosa que comença. Però la parla i els comentaris de la gent impedixen dur a terme els seus desitjos. Sobretot quan els seus respectius pares recorden moments íntims sorgits fa molts anys entre ells. Però açò per a ells, no els va a sobrepassar, perquè l'amor que ells senten és molt major que els comentaris danyosos i perjudicials.

Lorena Ricart Perales

Un xic d’uns vint-i-cinc anys amb les vores dels pantalons trencades i una camiseta força lletja, escoltava una música estrident, amb uns auriculars quasi més grans que el seu cap. Una dona que aparentava ser intel·lectual, llegia el diari observant les minúscules lletres amb unes ulleres que haurien viscut amb ella ja vora cinquanta anys. Un home amb semblança d’amabilitat dormia recolzat al capçal de la incòmoda butaca del tren que viatjava deixant enrere tot tipus de paisatges, dels quals, pel que es podia observar al meu voltant, no més jo m’aturava a gaudir. Probablement no tornara a contemplar aquests camps de colors tan vius i cridaners en molts mesos, fins i tot, podrien arribar a ser anys. I era tan important per a mi poder gaudir d’ells fins els últims moments, que ni tan sols la passivitat dels avorrits companys de viatge, que pot ser el destí havia ficat al meu abast el dia d’avui, em feia desistir en el meu empeny de retindre al fons del meu cor les últimes imatges d’aquell inoblidable estiu. El verd de la gespa que encara quedava, confós amb l’arribada de la tardor, feia retornar als meus pensaments les passejades amb les bicicletes per mil camins entre els boscos. Perduts en una barrejada de riallades, cançons, amistats, il·lusions i pot ser fins i tot besos, l’esperança d’aquest verd havia quedat dins de nosaltres al final d’aquestos mesos de descobriments i passions desmesurades. I què dir del groc daurat que s’estenia a l’altre costat de la finestra i que jo observava amb els ulls plorosos. Aquell mateix daurat dels teus cabells curts i dels rajos de sol que banyaven la teua pell quan jéiem en qualsevol camp de les rodalies del xicotet poble on ens allotjàvem. Però finalment la velocitat amb què transcorre el temps, i que no podem vèncer, ens arribava amb la mateixa força amb què una tempesta s’apropa al lloc on desitja deixar caure la seua aigua. Amagats darrere dels núvols quedaven els dies assolellats deixant pas a un corrent de noves oportunitats que ens ofereix el dia a dia i que pot ser ens ajuden a trobar nous horitzons que observar i dels quals gaudir l’endemà.

Virginia Pastor Ortega

El vent frega el teu rostre Brau i enfadat Els seus laments Els seus laments proclamarà Corre xiqueta Corre ràpid Afanya’t en la tempesta Abans que t’agafi No et distragues Oh! Verd el paisatge Groc el blat Que ara trepitjaràs No et distragues Els teus passos fixats Tan sol els teus peus Als colors de la tardor No et distragues Gris és el cel En els teus ulls el reflex Del karma del vent Demà la llum s’alçarà Qui sap Doncs ara correràs Veloç pel camp Afanya’t , afanya’t La tempesta ja ha arribat

Elena Morant García

100