El llibre de les faules. Faula: L’ós, el mico i el garrí. Autor: Albert Jané Adaptació: Judit Arumí, Míriam López i Montserrat Puig Edició: Judit Arumí, Míriam López i Montserrat Puig Fotografies i muntatge: Judit Arumí, Míriam López i Montserrat Puig 1r curs. Audiovisuals i TIC Mestres d’Educació Infantil Professor: Marta Marimon i Miquel Pérez Facultat d’Educació, Traducció i Ciències Humanes Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya Vic, juny 2016
Durant molt i molts anys, l’ós havia estat exhibit per places de viles i pobles en dies de festa.
A cada un dels llocs on paraven es creava un gran enrenou: TAM, TAM, TAM, TAM, tocaven els exhibidors com a reclam.
TRALARÍ, TRALARÀ, cantava l’ós movent-se aquí i allà.
DRING, DRING, DRING, ressonaven les monedes quan les tiraven de cinc en cinc.
CLAP, CLAP, CLAP, CLAP, aplaudien els espectadors amb les mans sobre el cap.
- Que bé que ho faig! No hi ha lloc per on passi que no quedin embadalits de les meves danses i els meus vestits! - deia l’ós ben convençut que la seva dansa era digna de les millors escoles de la regió.
Va passar el temps i l’ós, cansat d’actuar a festes i fires, va decidir seguir sol el seu camí.
- Caram, ja fa massa temps que no trobo emocions que m’agradin. - pensava Vull fer la meva i anar a conèixer món!
Un bon dia, passejant per un poblet a les muntanyes d’un país llunyà hi havia un mico i un garrí asseguts a la plaça.
- Has vist? - deia el garrí assenyalant l’ós - Què hi fa aquí
un ós tan gros amb un vestit de la mida d’un mosquit?
- No ho sé pas. Anem-li a preguntar - va respondre el mico.
Els dos animals es van acostar encuriosits cap a l’ós, i el mico li va preguntar: - Foraster, què et porta fins a aquest poble?
- Si perquè... vas vestit de manera ben estranya. D’on véns tu? - va afegir ràpidament el garrí.
- Passejo per aquestes contrades mostrant el meu talent a tota la gent - va respondre l’ós orgullós.
- A tota la gent? Això vol dir que has recorregut molts llocs? - Sí - respon l’ós - volto des que els ocells tenien dents, i en aquest temps he passat per rius amples i llacs petits, grans muntanyes i poblets ben xics. He vist de tot! - Ooooh, ets un gran viatger. Et deuen conèixer per tot arreu! - al·lucinava el garrí – Ets famós!
- Però, escolta - va tallar-lo el mico - deies que tenies un talent, quin és?
En un tres i no res, l’ós es va posar a ballar al mig de la plaça.
- TRALARÍ, TRALARÀ, TRALARÍ, TRALARÀ - l’ós es movia tot joiós al ritme de les passes del seu cos, plenament satisfet de la seva traça i la seva gràcia. A l’acabar, el garrí es va posar a aplaudir de seguida, en canvi el mico no es va moure ni un pèl.
- Què t’ha semblat, mico, el meu ball? - va preguntar l’ós cofoi Que de tan sorprès no pots ni aplaudir?
- Si m’ho permets, t’ho diré sense pèls a la llengua - va respondre el mico, sense acabar-se de creure allò que havia vist - Això ha estat un desastre! Sembla mentida, tan gros i tan talòs, qui t’ha entabanat d’aquesta manera?
L’ós, trist per la franquesa del mico, es va girar cap al garrí dient-li:
- I a tu, garrí, que no sembles tan primmirat, tampoc t’ha agradat el meu ball?
- Oi tant! A mi m’ha encantat, m’has deixat bocabadat. Ets un ballador de primera! – va respondre amb una cantarella el garrí mentre intentava imitar aquella dansa.
L’ós va fer una cara més llarga que un dia sense pa, sense vi i sense mel de romaní.
I des d’aquell dia, a cada plaça on va aquesta reflexió deixa anar:
“Sigues realista, no et deixis enganyar pels que no tenen vista. Fes cas als que en saben un cabàs, i és que cadascú té un talent que el fa únic i diferent.”