PALESTINA AMB ELS NOSTRES ULLS Maquetació i disseny: milvietnams.com Correció de textos: Mar Bel Edició: Xarxa d’Enllaç amb Palestina Maig de 2012 Desde la Xarxa d’Enllaç amb Palestina volem mostrar el nostre agraïment a totes les persones que de forma voluntària han cedit els textos, les lletres i les fotografies necessàries per fer possible aquest projecte.
Aquesta exposició és producte del petit somni i el treball humil però constant d’un grup de joves de diferents ciutats i pobles d’arreu del país, que al setembre de l’any 2005 vam participar en un camp de treball a Betlehem, Palestina. El viatge es va fer amb el suport de Sodepau i Xarxa d’Enllaç amb Palestina, que ens van posar en contacte amb organitzacions palestines que treballen sobre el terreny. Durant el camp de treball vam fer un projecte per denunciar el mur que està construint l’Estat d’Israel a la Palestina ocupada, com tindreu oportunitat de veure tot seguit. Alhora, vam poder conèixer diferents organitzacions palestines que treballen en diversos àmbits de la societat i visitar les principals poblacions de Cisjordània. Per això, creiem que en conjunt tenim una visió bastant global de la situació als territoris ocupats. Amb el material fotogràfic de què disposem i l’experiència personal que ens va aportar el viatge, hem creat una exposició de fotos perquè confiem que és un bon mitjà per a donar a conèixer la situació del poble palestí i transmetre les dificultats que representa l’ocupació en la vida quotidiana.
A partir del contacte amb la població local vam recollir la percepció que una de les poques coses que podem fer des de casa nostra és explicar el que hem vist. No podem callar davant la injustícia i l’opressió que ofeguen impunement el poble palestí. Amb aquesta exposició, doncs, busquem l’oportunitat d’arribar més enllà del nostre entorn més immediat i transmetre les nostres vivències a totes aquelles persones interessades a conèixer més de prop el conflicte. Volem aconseguir que la situació del poble palestí es faci més visible i més propera a la societat catalana i animar la gent a plantejar-se la possibilitat de viatjar a Palestina. Creiem que l’interès de la nostra proposta descansa en el fet que volem donar una visió que es desmarca del que ens mostren els mitjans de comunicació, del que sentim i veiem a partir de diferents fonts de caràcter oficial, per tal de fer de la situació real a Palestina alguna cosa molt més propera i palpable.
1. Jerusalem Jerusalem és una cruïlla de camins, de religions, d’història. Jerusalem és única i, com a tal, ha estat motiu de disputa en tantes i tantes ocasions.
És difícil trobar una llar palestina a la qual no hi hagi cap tipus de representació de la Cúpula de la Roca i de la Mesquita d’Al-Aqsa. Pels musulmans, Mahoma va pujar al cel des de l’esplanada de les mesquites, on es troben totes dues. Per aquest motiu, l’esplanada és el tercer lloc més sagrat de l’Islam.
El divendres 29 de setembre de l’any 2000 Ariel Sharon va entrar a l’esplanada acompanyat per centenars de policies. Això provocà violents enfrontaments i desencadenà la segona Intifada. Malgrat que els acords de l’ONU per a la divisió del territori palestí, el 1948, contemplaven que la ciutat hauria de quedar sota control internacional, des de 1967 Israel considera Jerusalem part legítima del seu territori i hi prohibeix l’entrada als palestins originaris d’altres ciutats de Cisjordània o Gaza, especialment des de la segona Intifada. El permís per a anar a Jerusalem només es concedeix per raons mèdiques o administratives. El procés d’obtenció és dur i laboriós per a qualsevol palestí i és completament inviable per a aquells que tinguin antecedents penals (aproximadament el 20% de la població palestina ha estat a la presó des de 1967) o per a qui pugui ser considerat “potencialment perillós per a la seguretat” de l’Estat d’Israel.
Per al viatger, Jerusalem Oest suposa l’entrada a l’occident israelià. Però aquest és un occident esquizofrènic com la ciutat mateixa, en la qual habiten comunitats de jueus laics, religiosos i religiosos ortodoxos, que creuen cada dia la ciutat vella, el barri àrab, amb els ulls fixos al terra, sense ser capaços de mirar els seus veïns. Israel és l’occident de la por extrema de tothom qui sembla sospitós d’alguna cosa, de les mirades de desconfiança pertot arreu. És l’occident del pànic als autobusos, als llocs tancats, dels controls i els detectors de metalls a l’entrada de qualsevol lloc públic, un bar, un centre comercial, un mercat... Però mai ningú no es pregunta quina és la raó última d’aquesta por, què ha fet el seu Estat per haver de tenir por que algú vulgui fer mal als seus ciutadans...
2. Hebrón Hebron és a Cisjordània, a 40 quilòmetres al sud de Jerusalem. Poc després de la guerra dels Sis Dies l’any 1967, Hebron començà a patir una progressiva ocupació de colons jueus que ha durat fins als nostres dies. L’expropiació de terres, l’ocupació de cases i el tancament de comerços estan a l’ordre del dia.
Al barri antic de la ciutat, on es troba la mesquita d’Abraham, hi viu un grup de més de 400 colons jueus protegits per un contingent d’uns 2000 soldats israelians. Hi ha catorze punts de control. Els carrers palestins d’aquesta zona estan coberts amb reixes metàl·liques perquè els colons que habiten les cases de la part superior hi llancen escombraries, ampolles, pedres...
De mica en mica les famílies palestines han anat marxant del barri i avui els carrers de la ciutat vella estan buits i les portes verdes dels seus comerços estan tancades. Tan sols alguns palestins de les poques famílies que encara resisteixen es mouen per aquest paisatge tan desolador.
El d’Hebron només és un petit exemple de la política il·legal d’ocupació dels territoris palestins. A Cisjordània, Jerusalem Est i la Franja de Gaza, el nombre total de colons arriba fins als 436 000.
3. El Mur. Cisjordània Palestina és una presó. No és una simple afirmació sense sentit, és la pura realitat. Abans de l’any 2002 Palestina era també una presó, però fou a partir d’aquell any que els seus murs adquiriren una dimensió física palpable i no només psicològica.
Ariel Sharon va dur a terme el seu particular projecte de construcció d’un mur tot just entrar al govern israelià. El mur no recorre la Línia Verda (les fronteres que separen Cisjordània d’Israel i que foren aprovades el 1948). En el seu fred, etern i impertorbable recorregut aprofita per robar terres de conreu i habitatges i atrapar poblacions senceres.
Israel es justifica. El mur de vuit metres o, tal com en diuen ells, la “tanca”, respon a motius de seguretat. Però la conseqüència més palpable d’aquesta monstruosa construcció no pot ser una altra que atiar el ressentiment i l’odi envers els seus constructors i, per tant, el conflicte armat.
A dia d’avui, però, segueix en construcció sense cap mena d’impediment. Israel segueix ofegant dia a dia el poble palestí.
4. Checkpoints Els checkpoints o punts de control estan escampats arreu del territori palestí recordant l’ocupació militar a cada moment. Un palestí no pot anar lliurement d’un lloc a un altre de la seva terra sense haver de passar controls constantment. En aquests llocs es formen llargues cues i regna el caos: tothom ha de contestar les preguntes dels soldats i ensenyar el passaport amb incertesa.
Tothom espera, ningú sap fins quan. Ningú sap quan arribarà als llocs, ni si hi arribarà. El temps ha perdut la seva raó de ser a Palestina i tot està en mans de joves soldats que amb només divuit anys tenen poder sobre la vida de tot un poble.
Els palestins són ciutadans de segona, presoners en les seves pròpies terres.
Control, militarització, por, frustració, humiliació, incertesa, empresonament...
Els checkpoints són un malson, una llarga cua cap als no-res, cap a una altra banda on no serem mai lliures: sempre hi haurà més punts de control, sempre haurem de donar més explicacions, sempre...
5. Camps de refugiats L’estat d’Israel es mira el melic i s’oblida de respectar els drets humans de milers de ciutadans expatriats de les seves terres abusant del seu poder amb el suport dels estats occidentals que li fan costat. Els interessos polítics i econòmics s’imposen, es perpetra una neteja ètnica i es basteix una immensa presó on els somnis de prosperitat queden estancats entre pedres i pols.
Handal·là (gràcies a Déu), els somnis i esperances dels ciutadans palestins resisteixen amb la lluita per la llibertat i la dignitat al difícil dia a dia que els han imposat.
Expulsats, humiliats i empresonats, els habitants dels camps de refugiats acumulen frustracions i esperances que esclaten en una necessitat d’expressió a través de l’art, la música, el teatre, la pintura, el ball...
Fan sentir tan propera la impotència quan t’envolten d’autèntiques obres d’art exposades a les brutes parets dels edificis. L’explosió del crit per la llibertat et recorre tot el cos al ritme coreografiat d’un espectacle de ball dels nens del camp de Deisha. S’endinsa dins teu quan camines encuriosit pels carrerons fets sense sentit, enmig de les construccions inacabades unides entre si per cables elèctrics. T’acaba de tocar el cor la mirada de la seva gent i dels nens que guarden l’amargor d’una vida reclosa.