10
El primer franquisme (1939-1959)
El franquisme: un règim feixista La política exterior L’oposició a l’Estat franquista El franquisme a Catalunya L’oposició política i la resistència cultural a Catalunya Població i condicions de vida L’autarquia Dossier: Les condicions de vida a la posguerra
El règim polític sortit de la Guerra Civil va esdevenir una dictadura que va governar l’Estat espanyol més de quaranta anys (entre l’1 d’octubre de 1936 i l’aprovació de la Constitució de 1978). Legitimat per la seva victòria militar, el franquisme va néixer com una dictadura que va consolidar els poders absoluts del general Franco, va confirmar el caràcter antidemocràtic de les institucions i va continuar la repressió dels vençuts practicada durant la guerra. La dècada dels anys 50 marca el començament d’un període de desenvolupament econòmic que suposarà l’inici del canvi
10. El primer franquisme (1939-1959)
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme: un règim feixista El règim feixista Podem definir el franquisme pels següents trets característics: Règim totalitari. El règim va néixer i va constituir-se com una dictadura inspirada en el model del feixisme italià i el nazisme alemany. Es va suprimir la Constitució de 1931 i, amb ella, totes les garanties individuals i col·lectives de la ciutadania, es van clausurar les Corts i es van prohibir tots els partits polítics i els sindicats. Només va permetre’s l’existència d’un partit únic (FET-JONS) i d’un únic sindicat oficial (CNS). Cabdillisme. El general Franco, investit amb el títol de Caudillo de España, concentrava tots els poders en la seva persona: executiu, legislatiu i judicial. Era el cap de l’Estat i, durant molts anys, també va exercir les funcions de president del govern. A més, Franco era Generalíssim de tots els exèrcits i cap nacional de FET-JONS. La cúpula del poder va ser nomenada a dit per ell, va nomenar directament els membres de les Corts i va gaudir de poder d’indult per sobre del Tribunal Suprem com a darrera instància judicial.
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme: un règim feixista El règim feixista (II) Sistema de partit únic. L’existència d’un partit únic al servei de l’Estat, Falange Española Tradicionalista y de las JONS, l’anomenat Movimiento Nacional, format per falangistes, carlistes i catòlics. El cap del partit era el propi Franco, fusionant Estat i partit únic. FET-JONS va encarregar-se de proveir el règim de les seves bases ideològiques. Amb l’objectiu d’aconseguir el màxim suport social al règim, el partit va constituir organitzacions de masses: el Frente de Juventudes, dedicat a la formació i adoctrinament de la joventut; la Sección Femenina, que formava la dona en el sentit cristià i nacionalsindicalista; el Sindicato Español Universitario, instrument de control polític dels estudiants universitaris; o la Central Nacional Sindicalista, el sindicat vertical únic del règim que aplegava patrons i obrers. Suport de l’Església. La legitimació i construcció del Nuevo Estado confessional i catòlic del franquisme no hauria estat possible sense el suport de la jerarquia eclesiàstica. Després de proclamar el caràcter de “croada” en la Guerra Civil, l’Església va convertir-se en l’apologista del franquisme, tot a canvi d’aconseguir un finançament públic generós, el control majoritari de l’ensenyament i el predomini de la moral i dels valors catòlics en el conjunt de la societat espanyola.
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme: un règim feixista El règim feixista (III) Suport de l’exèrcit. El règim va rebre el suport de l’exèrcit, format per comandaments lleials al general Franco i controlat ideològicament des de les acadèmies militars. Els militars van participar activament en el govern, i és que bona part dels ministres i dels governadors civils eren militars de carrera. Concepció unitarista i centralista de l’Estat. El franquisme, un règim marcat ideològicament pel seu nacionalisme espanyol, va abolir els estatuts d’autonomia aprovats en temps de la República i va fomentar l’espanyolització de la població dels territoris amb sentiments identitaris diferenciats com Catalunya, el País Basc i Galícia. Ús de la propaganda. El franquisme va articular un fort aparell propagandista basat en el control dels mitjans de comunicació, els quals estaven sotmesos a una rígida censura i eren utilitzats com un instrument més al servei del règim.
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme: un règim feixista El règim feixista (IV): un Estat repressiu Un Estat repressiu. El franquisme, lluny de cercar la reconciliació i el progrés del país, va mantenir la separació entre les dues Espanyes i va governar afavorint els interessos dels que li eren, de forma activa o passiva, fidels servidors. La naturalesa repressiva del règim va estar dirigida des del potent aparell policial que perseguia, de forma constant i planificada, els opositors al sistema com els membres dels partits i sindicats clandestins. Es va crear tot un aparell legislatiu i institucional encarregat d’eliminar els opositors, atemorir els possibles dissidents i combatre qualsevol manifestació de desafecció. Per tal de fer més efectiva la repressió, el règim es dotà de mecanismes jurídics com la Ley de responsabilidades políticas (9-II-1939); la Ley de represión contra la masonería y el comunismo; la Ley de seguridad de l’Estado … Milers de persones van ser depurades, van anar a la presó, van perdre la feina… a tots els nivells, però especialment en l’administració i l’ensenyamanet.
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme: un règim feixista
DOCUMENTS
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme: un règim feixista
DOCUMENTS
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme: un règim feixista
DOCUMENTS
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme: un règim feixista
DOCUMENTS
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme: un règim feixista
DOCUMENTS
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme: un règim feixista
DOCUMENTS
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme: un règim feixista
DOCUMENTS
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme: un règim feixista L’estructura del Nuevo Estado franquista: les Lleis Fonamentals Durant els anys quaranta el règim franquista es mostrarà amb tota la seva crua realitat, sense disfresses ni influències. En aquests anys es crearà el muntatge institucional del nou règim, una organització que consolidava els poders absoluts de Franco com a cap de l’Estat, i refermava la política de repressió massiva i de refús dels vençuts. Com que es volia restaurar l’ordre social conservador i el poder de les classes dominants tradicionals, calia crear unes institucions polítiques noves, uns nous valors ideològics basats en la vella tradició reaccionària i antiliberal i en els elements ideològics del feixisme. L’establiment de la “democràcia orgànica” franquista es va fer a través de la promulgació d’unes lleis bàsiques conegudes com Lleis Fonamentals. Va ser un procés llarg que va iniciar-se en plena Guerra Civil i que no va concloure fins el 1966 amb la promulgació de la Llei Orgànica de l’Estat
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme: un règim feixista L’estructura del Nuevo Estado franquista: les Lleis Fonamentals El 1938 va establir-se el Fuero del Trabajo, una primera llei fonamental d’inspiració feixista basada en la Carta del Lavoro italiana. Declarava el manteniment de la propietat privada dels mitjans de producció i la intervenció de l’Estat en la vida econòmica, empresarial i obrera, com la prohibició de les vagues. La representació popular en les institucions de l’Estat va regular-se a partir de la Llei Constitutiva de les Corts de 1942. Tots els seus representants (procuradors) eren designats per Franco. Hi havia els ministres, els membres del Consejo Nacional del Movimiento i de l’organització sindical. També hi havia procuradors per raó del seu càrrec. Es tractava, en definitiva, d’una representació corporativa per terços: el sindical, el d’entitats i el de l’administració local. En qualsevol cas, aquestes Corts eren simplement un òrgan decoratiu. El 1945, després de la derrota dels totalitarismes, el règim franquista va veure’s obligat a promulgar una nova llei fonamental que permetés Espanya congraciar-se amb les potències vencedores. Per aparentar unes certes llibertats polítiques, va promulgar-se el Fuero de los Españoles, el qual reconeixia cert drets, sempre que no atemptessin contra els principis fonamentals de l’Estat. Els drets reconeguts podien ser suspesos total o parcialment mitjançant un decret llei.
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme: un règim feixista L’estructura del Nuevo Estado franquista: les Lleis Fonamentals (II) Igualment, el 1945 va aprovar-se la Llei de Referèndum Nacional, mitjançant la qual Franco podia sotmetre a consulta popular les qüestions que considerés oportunes. Tot i això, durant la dictadura només van realitzar-se dues consultes als ciutadans: la Llei de Successió de 1947 i la Llei Orgànica de l’Estat de 1966.
El 1947, la Llei de Successió va establir Espanya com a regne (encara que no existís cap rei) i va permetre Franco designar el seu successor a títol de rei. A més, es creaven dos nous òrgans: el Consell de Regència i el Consell del Regne, tots dos designats per Franco. Es pretenia garantir la supervivència del franquisme després de la mort del dictador El 1958 van actualitzar-se els principis directius de l’Estat a través de la promulgació de la Ley de Principios del Movimiento Nacional, que va instituir el Movimiento Nacional com partit únic i va establir que tots els alts càrrecs civils o militars passessin a ser considerats com membres nats del Movimiento. Des d’aquest moment, tots els funcionaris públics estarien obligats a jurar els “Principios del Movimiento Nacional” abans de prendre possessió dels seus càrrecs. Finalment, el 1966, va promulgar-se la Llei Orgànica de l’Estat, en la qual l’Estat espanyol era configurat com un regne i el sistema institucional responia als principis d’unitat de poder i de coordinació de funcions
10. El primer franquisme (1939-1959) La política exterior El franquisme i la Segona Guerra Mundial (1939-1945) El setembre de 1939, el començament de la Segona Guerra Mundial va decantar el règim cap al suport a les potències de l’Eix nazi-feixista, estats que ja havien donat el seu suport a Franco durant la Guerra d’Espanya. Ara bé, com que l’Espanya de postguerra no estava en les condicions materials adequades per involucrar-se en un nou conflicte armat i davant la incertesa del desenvolupament de la guerra, Franco va declarar la neutralitat espanyola.
El juny de 1940, la ràpida victòria nazi sobre França i l’ocupació del país semblava clarificar l’evolució de la guerra. Així, el franquisme va canviar el seu estatus per passar de la neutralitat a la “no bel·ligerància”, és a dir, per donar suport diplomàtic i econòmic a les potències totalitàries, que en aquell moment es perfilaven com a vencedores de la guerra, però sense intervenir militarment. Es van sondejar les possibilitats d’una integració espanyola en el conflicte. Franco va entrevistar-se amb Hitler (Hendaia, 1940) i amb Mussolini (Bordighera, 1941) per negociar les condicions, però les seves ambicions eren desmesurades: Franco demanava l’ampliació dels dominis colonials espanyols a l’Àfrica i la recuperació de Gibraltar, així com una sèrie de compensacions econòmiques desmesurades. Hitler va considerar que el preu de la participació espanyola era massa alt en oposició al que Franco podia aportar.
10. El primer franquisme (1939-1959) La política exterior El franquisme i la Segona Guerra Mundial (1939-1945) En paral·lel, en el camp de la política interior, la Falange Española Tradicionalista y de las JONS (FET-JONS) va assolir un paper hegemònic en el Nuevo Estado franquista, un Estat de caràcter nacionalsindicalista que combinava el totalitarisme feixista amb el tradicionalisme nacionalista i el sindicalisme vertical. En aquest context, la figura de Ramón Serrano Suñer, cunyat de Franco i gran simpatitzant de l’Alemanya nazi, va jugar un paper destacat, especialment en el camp de les relacions exteriors amb els països de l’Eix. També es van implantar símbols feixistes, com la salutació a la romana.
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme: un règim feixista
DOCUMENTS
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme: un règim feixista
DOCUMENTS
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme: un règim feixista
DOCUMENTS
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme: un règim feixista
DOCUMENTS
El 16 de junio de 1940, carta de Franco a Hitler
“…querido Führer [...] me gustaría hacerle llegar mi expresión de entusiasmo y admiración, y también la de mi pueblo, que, con emoción, sigue el curso de una batalla gloriosa que asume como propia […] no tengo ninguna necesidad de asegurarle que mi gran deseo no es mantenernos al margen de sus necesidades, y nuestra voluntad no es otra que la satisfacción de realizar para usted, cuando lo necesite, los servicios que estime más valiosos” (Arxiu Nacional dels Estats Units, Washington).
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme: un règim feixista La política exterior El franqisme i la Segona Guerra Mundial (II) En conseqüència, l’Espanya franquista no va entrar en la guerra, tot i que sí que va participar de l’esforç bèl·lic de l’Eix mitjançant l’enviament de materials estratègics i aprovisionaments. A més, el 1941, la División Azul, una aportació de voluntaris, va ser enviada al front oriental per combatre al costat de les tropes alemanyes en la invasió de la Unió Soviètica. Igualment, uns 10.500 espanyols van ser enviats a treballar a l’Alemanya nazi, els únics immigrants legals que va permetre el primer franquisme.
Des de l’octubre de 1943, quan l’evolució de la guerra va començar a ser clarament desfavorable per a les potències totalitàries, els governs britànic i nord-americà van començar a pressionar econòmicament el règim franquista perquè iniciés el seu distanciament respecte de l’Eix. Com a conseqüència d’aquesta nova relació de forces internacional, el franquisme va haver de dissoldre i retirar del front rus a la División Azul. Finalment, Espanya tornava a l’estatus de “neutralitat” estricta. Aquesta era una manera de lluitar políticament des del camp de les relacions internacionals per la supervivència del règim, però en cap cas suposava una evolució ideològica real.
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme: un règim feixista
DOCUMENTS
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme: un r猫gim feixista
Soldats de La Divisi贸n Azul al front rus
DOCUMENTS
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme: un règim feixista
DOCUMENTS
10. El primer franquisme (1939-1959) La política exterior El franquisme i la Segona Guerra Mundial (1939-1945) Amb la derrota definitiva de l’Eix, el 1945, el franquisme va haver d’assumir que, en el context de la postguerra europea, la seva supervivència només es podria garantir des del distanciament amb l’ideari del feixisme al qual havia recolzat activament. D’aquesta manera, el discurs oficial del règim va passar a matisar el caràcter ideològic del Nuevo Estado per no resultar hostil als vencedors en el context de la Guerra Freda: l’Espanya de Franco va començar a presentar-se com un Estat catòlic, conservador i anticomunista. Així, els falangistes van començar a veure’s marginats dels càrrecs de poder més rellevants i els aspectes més clarament feixistes del ritual franquista van ser suprimits.
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme: un règim feixista La política exterior De l’aillamanet al reconeixemeni internacional. Els anys del boicot internacional (1945-1947) La fi de la Segona Guerra Mundial va suposar pel règim franquista l’inici d’una etapa d’aïllament i de rebuig internacional com a conseqüència del seu suport als totalitarismes. Així, el 1946, les Nacions Unides van condemnar el règim de Franco en una moció presentada pels Estats Units que qualificava el franquisme com un règim imposat per la força gràcies al suport rebut per les potències feixistes derrotades. El govern francès va tancar la frontera amb Espanya i l’ONU va recomanar la retirada dels ambaixadors internacionals. La condemna internacional va ser presentada com una maniobra estrangera que tenia per objectiu desprestigiar Espanya i portar els espanyols cap a una nova guerra civil.
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme: un règim feixista La política exterior De l’aillamanet al reconeixemeni internacional. Els anys del boicot internacional (1945-1947) La persistència del franquisme, però, va tenir un alt cost econòmic i polític per a Espanya. Això va ser especialment evident en cas de les ajudes rebudes: l’Espanya de Franco no va poder beneficiar-se del Pla Marshall per a la reconstrucció d’Europa, iniciat el juny de 1941, i va ser exclosa de la nova aliança defensiva occidental, l’OTAN (Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord), que va ser constituïda l’abril de 1949.
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme: un règim feixista La política exterior De l’aillamanet al reconeixemeni internacional. Reconeixement internacional i predomini nacionalcatòlic (1947-1953). L’aïllament internacional del franquisme va trencar-se amb l’esclat de la Guerra Freda ja que els Estats Units van considerar que una Espanya anticomunista podia ser un aliat vàlid. Així, l’Estat nacionalcatòlic va passar a ser reconegut internacionalment i va iniciar els primers intents d’obertura econòmica. La configuració de dos blocs polítics antagònics articulats al voltant dels Estats Units i la URSS i l’esclat de la Guerra Freda van alterar el context internacional de la postguerra mundial. Ara els EUA i els països occidentals estarien més interessats en la recerca d’aliats en la seva lluita contra el comunisme. D’aquesta manera, la conjuntura internacional va permetre al franquisme trobar un punt per aproximar-se al bloc occidental sense necessitat de democratitzar el seu sistema polític. Un primer exemple va produir-se el 1947, quan els Estats Units van negar-se a la imposició de noves sancions a Espanya i van pressionar l’ONU per no ratificar la seva condemna. Posteriorment, el 1950, una nova resolució va revocar l’acord per a la retirada dels ambaixadors a Espanya.
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme: un règim feixista La política exterior De l’aillamanet al reconeixemeni internacional. Reconeixement internacional i predomini nacionalcatòlic (1947-1953). Condicionat pel context internacional, el 1951, Franco va procedir a una nova remodelació del govern per facilitar l’apropament del franquisme a les potències internacionals. Amb la configuració del nou gabinet, els falangistes passaven a un segon terme. D’aquesta manera, Joaquín Ruiz Jiménez va passar a ocupar el Ministeri d’Educació i Luis Carrero Blanco, conegut com “l’eminència gris del règim”, va ser nomenat subsecretari de la presidència. Es buscava donar pas al predomini del nacionalcatolicisme. Amb el vernís del catolicisme i l’anticomunisme, el 1953, Franco va aconseguir el reconeixement internacional del règim. El Vaticà va reconèixer l’Espanya franquista gràcies a la signatura del nou Concordat amb la Santa Seu, fet que suposava el restabliment explícit de la confessionalitat de l’Estat i la consolidació de l’estatus de privilegi per a l’església catòlica.
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme: un règim feixista La política exterior De l’aillamanet al reconeixemeni internacional. Reconeixement internacional i predomini nacionalcatòlic (1947-1953). Aquell mateix any es signarien els acords de cooperació amb els Estats Units. Aquesta aliança dels EUA amb l’Espanya de Franco incloïa aspectes de caràcter defensiu i econòmic. Així, els dos països van comprometre’s a l’ajuda mútua en cas de conflicte. Amb el pacte de Madrid, els nord-americans van poder establir un seguit d’instal·lacions militars en territori espanyol: les bases de Torrejón, Morón, Rota i Saragossa. A canvi, Espanya rebria material bèl·lic per modernitzar les seves forces armades i ajuda econòmica i tècnica, el que va suposar una inversió de 465 milions de dòlars en quatre anys. A més, el reconeixement del franquisme per part dels EUA va suposar un primer pas per a normalitzar les relacions diplomàtiques i comercials d’Espanya amb els països que integraven el bloc occidental que culminarien amb la incorporació de l’Estat a l’ONU el 1955.
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme: un règim feixista
DOCUMENTS
Pius XII
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme: un règim feixista
DOCUMENTS
Carrero Blanco
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme: un règim feixista
DOCUMENTS
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme: un règim feixista L’oposició a l'estat franquista L’ Exili En la fase final de la Guerra Civil unes 440.000 persones van haver d’abandonar Espanya per fugir de la repressió franquista. Militars, civils, dones, nens i ancians van creuar la frontera donant lloc a una importantíssima pèrdua de capital intel·lectual, polític, sindical, professional, artístic i científic pel país. Una gran nombre d’exiliats, van arribar-se fins a França creuant els Pirineus o cap al nord d’Àfrica, a Algèria i al Marroc, mitjançant alguns ports mediterranis. D’altres havien emprés el camí cap a l’Amèrica Llatina. No era una opció senzilla ja que els que van optar per la travessa dels Pirineus van trobar-se majoritàriament internats en els camps de refugiats que les autoritats de la III República francesa havien improvisat per acollir-los. Poc desprès de la Guerra, bona part dels fugitius van acabar per retornar a Espanya davant el compromís del règim de no actuar contra aquells republicans que no haguessin comés delictes
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme: un règim feixista
DOCUMENTS
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme: un règim feixista
DOCUMENTS
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme: un règim feixista L’oposició a l'estat franquista L’ Exili En la postguerra entre 150.000 i 200.000 persones van ser les que van configurar l’exili espanyol. Moltes de les quals moririen a l’exili i d’altres que només retornarien al país després de la mort del dictador D’entre els exiliats republicans, a França va establir-se una important colònia. La seva situació, però, aviat va esdevenir força difícil ja que amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, l’ocupació nazi del país i la instauració del règim col·laboracionista de Vichy van passar a ser considerats uns elements perillosos i sospitosos de pertànyer al comunisme. Així, molts dels exiliats van ser perseguits pel nazisme, fins al punt que alguns van ser deportats a camps de concentració on van trobar la mort.
La situació política de França va comportar que molts dels exiliats republicans fugissin a la Gran Bretanya i Amèrica, però d’altres van optar per continuar els seu compromís polític i seguir la lluita contra el feixisme tot incorporant-se a la resistència que lluitava contra l’ocupant nazi
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme: un règim feixista
DOCUMENTS
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme: un règim feixista L’oposició a l'estat franquista L’ Exili (II) A l’Amèrica Llatina també va instal·lar-se una important colònia d’exiliats espanyols. Bona part d’aquests refugiats va optar per Mèxic, únic país que des d’un principi s’havia mostrat inequívocament favorable a la causa republicana i que gràcies a la decisió política del president Lázaro Cárdenas va acollir generosament aquells exiliats que arribaven al seu país i no va reconèixer el govern de Franco. D’altres països americans que van acollir exiliats espanyols van ser Argentina, Colòmbia, Xile, Veneçuela i Cuba. També va haver alguns exiliats compromesos amb la causa del comunisme que van optar per refugiar-se a la Unió Soviètica, on ja residien uns 3.000 infants espanyols que hi havien estat enviats l’any 1937. Des d’aquest complex mapa de l’exili republicà va desenvolupar-se una part molt important de l’oposició política al franquisme, especialment en els primers anys del règim, i les institucions polítiques de la República i dels governs de Catalunya i Euskadi van continuar funcionant, amb moltes dificultats, des de l’exili. Per exemple, i pel que fa al govern republicà, a Mèxic, el 1945, van celebrar-se la primera reunió de les Corts republicanes a l’exili. En aquesta reunió va escollir-se un president (Diego Martínez Barrio) i un govern a l’exili (encapçalat per José Giral). Aquesta institució política continuaria activa fins el 1977.
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme: un règim feixista L’oposició a l'estat franquista L’oposició interior La resistència a col·laborar amb el franquisme va ser molt feble i només va donar-se en determinats nuclis. La por a la repressió institucionalitzada que practicava el règim va triomfar. La majoria de la gent va quedar-se a casa i va optar per evitar qualsevol tipus de complicació que impliqués un posicionament polític. Tanmateix, conforme van anar passant els anys, aquesta resistència es convertiria en oposició, però sempre de pocs. El primer franquisme va imposar-se amb claredat. La primera resistència entre els perdedors tingueren lloc el mateix 1939 i van consistir en l’oferiment d’ajuda personal: amagar persones, militants polítics i sindicals perseguits, donar suport a les persones que eren perseguides, falsificar documentació, ajudar econòmicament, ajudar els republicans a sortir del país… Així, en una primera etapa, l’oposició al franquisme va caracteritzar-se per la difícil i arriscada reconstrucció de les forces polítiques i sindicals que la desfeta republicana i l’exili havien esmicolat. Així, tot i la implacable repressió policial, nuclis de sindicalistes de la CNT i de la UGT, de partits obrers com el PSOE, el PSUC i el POUM, i republicans com ERC, van intentar reconstruir la seva estructura a l’interior del país.
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme: un règim feixista L’oposició a l'estat franquista La guerrilla El més significatiu, però, va ser el manteniment, entre 1939 i 1952, d’una activitat guerrillera de resistència armada, articulada a través del maquis i protagonitzada per antics combatents republicans que no es resignaven a admetre la derrota. Des de França, van organitzar-se partides de guerrillers, impulsades sobretot per anarquistes i comunistes, que van entrar en territori espanyol i van actuar, especialment, en les zones rurals i de muntanya. La manca d’unitat entre les forces polítiques de l’oposició antifranquista va fer que les accions armades no es realitzessin de forma conjunta i integrades en unes mateixes unitats de combat, sinó que cada grup va potenciar les seves pròpies operacions bèl·liques. En el context de l’alliberament aliat de França (1944) i tenint en compte que molts republicans espanyols havien participat activament en la lluita, es va planejar l’increment de l’acció contra el règim de Franco. Aquell mateix estiu van iniciar-se les infiltracions de grups armats per la frontera francesa. Uns tenien la intenció d’establir-se a determinades zones catalanes i d’altres pretenien arribar a diferents indrets de l’Estat espanyol per crear nuclis guerrillers contra el règim.
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme: un règim feixista
DOCUMENTS
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme: un règim feixista L’oposició a l'estat franquista La guerrilla (II) L’acció més espectacular que va protagonitzar el maquis va ser la invasió de la Vall d’Aran, organitzada pels comunistes del PCE. Uns 3.000 guerrillers ben armats i organitzats en brigades van penetrar en territori català. L’acció per sorpresa i les escasses forces franquistes existents a la zona van permetre que durant deu dies els guerrillers ocupessin la Vall, amb l’excepció de Viella. Però, finalment, davant els errors en el plantejament logístic, la manca de suport de la població i la reacció franquista mitjançant l’acció policial i militar, els maquis van haver de retirar-se. L’activitat guerrillera va mantenir-se, protagonitzada per l’anarquisme i algunes accions de caràcter individual, encara que de forma residual, fins el 1952. Es tractava, però, d’una resistència cada cop més inoperant i minimitzada pel règim. Les seves accions eren silenciades per la premsa controlada pel franquisme, excepte les accions més destructives que eren presentades com a accions vandàliques, tot amagant la seva intencionalitat política. A més, la Guardia Civil cada cop serà més eficaç en la lluita contra el maquis, especialment a partir de la creació de la contraguerrilla.
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme: un règim feixista
DOCUMENTS
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme: un règim feixista L’oposició a l'estat franquista La guerrilla (III) Cap a finals dels anys quaranta, la policia franquista i la Guardia Civil havien liquidat pràcticament tota la resistència política a l’interior. La vella oposició antifranquista va fracassar en el seu intent de derrocar el règim franquista per la persistent i brutal política repressiva del règim i per l’actitud passiva i tolerant amb la dictadura dels països occidentals, però també per les seves pròpies febleses i errades polítiques. L’oposició es mostrà incapaç d’oferir una alternativa política coherent al franquisme així com d’articular una alternativa unitària que propiciés una acció comuna. L’oposició no va comprendre el grau d’esgotament després de la llarga guerra i les dificultats reals que havia per articular la resistència. La possibilitat d’una insurrecció armada després de la llarga guerra era impensable. Moltes organitzacions van quedar fortament delmades (CNT) i d’altres pràcticament van desaparèixer del país (POUM, UGT, republicans, nacionalistes), mentre que unes altres tot i mantenir alguna presència interior es desgastaven per les lluites intestines i les escissions que es produïen des de l’exili (PSOE). Els que millor resistien eren els comunistes del PSUCPCE, que davant la consolidació del règim van optar per posar fi a la lluita guerrillera.
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme: un règim feixista
DOCUMENTS
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme: un règim feixista L’oposició a l'estat franquista L’ oposició política Dins de les files franquistes s'iniciaren les primeres dissidències. Alguns falangistes con Dionisio Ridruejo van arribar a distanciar-se del règim. També va ser important la dissidència dels monàrquics, els quals desprès del recolzamant inicial, quan van comprendre la intenció del règim van manifestar la seva oposició. El març de 1945, Joan de Borbó va publicar elmanifest de Lausana, el el qual oferia la monarquia com altrernativa de pau i conciliació.
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme: un règim feixista L’oposició a l'estat franquista La mobilització social Acabada la Guerra Civil les organitzacions sindicals i polítiques van ser prohibides i s'imposava un règim de partit únic i sindicat únic de caràcter vertical. Va suposar la desarticulació de les organitzacions obreres. En 1947 i 1951 Bilbao i Barcelona, entre altres ciutats, van ser escenaris de protestes. 1956 fou especialment conflictiu, a més de repetir-se les vagues obrerers a Barcelona, Bilbao, Navarra, els estudiants van sortir al carrer i van provocar la dimissió del ministre Joaquín Ruíz-Gimémez
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme a Catalunya
DOCUMENTS
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme a Catalunya
DOCUMENTS
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme a Catalunya La repressió política (II) Una de les principals obsessions de les noves autoritats franquistes va ser posar fi al que consideraven “separatisme català”. Milers de catalans van ser empresonats, altres van ser depurats i expulsats de la feina, en especial els funcionaris de la Generalitat i els mestres. Es calcula en més de 3400 les persones executades entre 1938 i 1957. Una de les víctimes va ser Lluís Companys
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme a Catalunya
DOCUMENTS
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme a Catalunya La repressió política (III) Procés i execució del president Lluís Companys El president de la Generalitat de Catalunya, va exiliar-se a França el gener de 1939. El 13 d’agost de 1940, va ser detingut per les forces del govern alemany a la localitat de Baule-lesPins (Bretanya). Els alemanys mai van considerar-lo com un refugiat de guerra que s’havia exiliat de l’Espanya franquista, sinó com un criminal fugit d’un règim amic del nazisme i, en conseqüència, se li va aplicar l’extradició. Així, Companys va ser conduit cap a Madrid, als calabossos de la Direcció General de Seguretat, on va ser víctima de diverses vexacions i tortures. Va ser traslladat al castell de Montjuïc de Barcelona per ser sotmès a un Consell de Guerra sumaríssim per rebel·lió militar, un judici que va estar ple d’irregularitats. La voluntat de Companys d’autodefensar-se no li va ser admesa i va declarar-se totalment responsable de la seva actuació pública, com a dirigent polític i com a president de la Generalitat. El 15 d’octubre de 1940, al fossar de Santa Eulàlia del Castell de Montjuïc, el president Companys va ser afusellat.
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme a Catalunya
DOCUMENTS
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme a Catalunya L’ intent de genocidi cultural L’ intent franquista d’esborrar la identitat catalana va tenir un gran impacte en l’àmbit cultural, fins al punt que segons l’anàlisi que n’han realitzat alguns autors es podria parlar d’un autèntic genocidi cultural. Per al franquisme, l’Estat unitari era un autèntic dogma de fe. En canvi, el franquisme no sempre va represaliar el catalanisme cultural. Podem afirmar que va existir una política sistemàtica de repressió del catalanisme, però del catalanisme polític, i el catalanisme cultural va ser una víctima més d’aquest procés. Això sí: es van prohibir els símbols identitaris de Catalunya, es va introduir una nova retolació en els carrers, va eliminar determinats monuments públics i va bandejar la llengua catalana de la vida pública. La llengua catalana va ser relegada a un segon pla per potenciar el castellà com a única llengua vehicular. Era un greuge vers la llengua del país, però no un genocidi lingüístic. Finalment, amb el canvi de conjuntura internacional, el franquisme haurà de donar imatge de més tolerància i permetrà, a poc a poc, algunes manifestacions públiques en català.
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme a Catalunya
DOCUMENTS
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme a Catalunya
DOCUMENTS
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme a Catalunya
DOCUMENTS
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme a Catalunya
DOCUMENTS
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme a Catalunya Els franquistes catalans Després de la finalització de la guerra, el franquisme català va estar integrat fonamentalment per industrials, propietaris agraris, grans comerciants i financers, els quals van identificar-se amb el nou règim amb una gran adhesió i un activisme molt variat. Es van restaurar els vells poders econòmics i va posar de nou al front de l’administració local a la classe dominant tradicional, aquella que havia perdut la direcció de Catalunya el 1931. L’organització política més important eren els tradicionalistes carlistes. Així, quan Franco va imposar la unificació de falangistes i carlins, els tradicionalistes catalans es van mostrar molt reticents. Els falangistes catalans es mostraren també hostils cap als tradicionalistes als que consideraven uns regionalistes camuflats, uns homes de palla de la Lliga Catalana. El fet que per ocupar determinats càrrecs polítics fos necessària la militància falangista obligatòria va comportar que algunes persones s’hi adherissin per oportunisme polític. Falange va acabar sent un prartit de classe on predominaven les forces vives tradicionals, les oligarquies locals i les comarcals
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme a Catalunya
Franco, amb caps militars i de Falange a Barcelona
DOCUMENTS
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme a Catalunya
Franco a la plaรงa de toros Monumental
DOCUMENTS
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme a Catalunya
Franco al monestir de Montserrat
DOCUMENTS
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme a Catalunya Els franquistes catalans El personal polític que va ocupar càrrecs de responsabilitat, de gestió i de representació va ser sempre designat des de dalt i entre persones de provada fidelitat. Bona part dels designats van sorgir d’entre els antics militants de l’extrema dreta i, inclús, d’entre vells membres de les forces polítiques conservadores del país, com ara la Lliga Catalana. Així, per exemple, Josep Maria de Porcioles, antic militant de la Lliga, es farà falangista gràcies a la vídua d’Onésimo Redondo, Mercedes Sanz Bachiller. Aquests franquistes catalans van ocupar càrrecs polítics secundaris en l’administració local (ajuntaments i diputacions), però rarament van arribar a desenvolupar aquells càrrecs de major rellevància política (capità general, governador civil) perquè aquests eren reservats a personalitats arribades de fora de Catalunya.
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme a Catalunya
DOCUMENTS
Franco i Porcioles, alcalde de Barcelona
10. El primer franquisme (1939-1959) L’oposició política i resistència cultural a Catalunya La Generalitat a l’exili La xifra d’exiliats catalans va situar-se al voltant de les 50.000 persones, és a dir, un de cada tres exiliats republicans va ser català. La Generalitat de Catalunya, també en l’exili, va inetntar organitzar-se. Es trobava força fragmentada i les polèmiques sobre les causes i les responsabilitats per la desfeta a la guerra entre republicans, nacionalistes, comunistes i anarquistes anaven creant fortes tibantors i rancúnies. A més, un cop va instal·lar-se a París, el 1939, el president de la Generalitat, Lluís Companys, ja no va poder reunir més el seu govern: la Gestapo el detindria el setembre de 1940. La mort del president Companys va comportar que Josep Irla, el que era president del Parlament català, assumís el càrrec de president de la Generalitat a l’exili, però Irla no va poder actuar públicament fins l’any 1944 per la manca de recursos i la situació bèl·lica. Davant la inoperància de la Generalitat, el juliol de 1940, a Londres, va formar-se el Consell Nacional de Catalunya, presidit per Pi i Sunyer, qui va assumir la representació internacional. El 1942, el president Irla va desautoritzar aquest Consell. Això va provocar una confusa i llarga crisi i a les comunitats catalanes d’Amèrica, les quals es van dividir.
10. El primer franquisme (1939-1959) L’oposició política i resistència cultural a Catalunya La Generalitat a l’exili (II) El 1954, quan un grup de vint-i-quatre antics diputats del Parlament, reunits a l’ambaixada espanyola a Mèxic, van elegir Josep Tarradellas com a nou president de Catalunya, el qual formaria un nou govern de la Generalitat a l’exili. La presidència de Tarradellas, però, va ser un fet residual que no tindria cap ressonància política real a l’interior del país.
10. El primer franquisme (1939-1959) L’oposició política i resistència cultural a Catalunya L’exili Entre 1939 i 1943, l’oposició catalana de l’exili es trobava en un dels moments de màxima divisió, dispersió i inoperància política. Les divisions entre els partits a l’exili eren extraordinàries, fins al punt que no existien organitzacions fermes d’oposició al franquisme i entre les que existien van establir-se uns lligams força febles. Cal tenir present la formació del Front Nacional de Catalunya (FNC), format per joves nacionalistes procedents d’ERC i d’Estat Català. Fundat a París l’hivern de 1939, el seu principal promotor, Joan Cornudella, pretenia ser na instància unitària de totes les organitzacions antifranquistes catalanes. Entre 1944 i 1947, l’antifranquisme a l’exili va practicar una notòria activitat. La possibilitat d’una intervenció aliada a Espanya va fer possible que s’articulessin plataformes unitàries d’oposició. Per exemple, el 1945, va formar-se l’ Aliança de Forces Democràtiques de Catalunya, integrada per organitzacions republicanes, al marge dels comunistes.
Van sorgir discrepàncies. Alguns sectors del PSOE i de l’anarcosindicalisme van apropar-se als monàrquics dissidents del franquisme per proposar un procés constituent. En canvi, partits com ERC, el PSUC, el PCE, l’ala esquerra del PSOE i els sectors àcrates de la CNT insistien en la restauració del règim republicà
10. El primer franquisme (1939-1959) L’oposició política i resistència cultural a Catalunya
Carnet de militant Front nacional de Catalunya
DOCUMENTS
10. El primer franquisme (1939-1959) L’oposició política i resistència cultural a Catalunya L’oposició interior i la protesta popular Cap a finals dels anys quaranta, la policia franquista i la Guardia Civil havien liquidat pràcticament tota la resistència política a l’interior Arribats als anys cinquanta, s’iniciava una nova etapa en l’oposició interior al règim, un període en el qual prendrien el protagonisme les classes populars. Així, l’antifranquisme s’associaria a les lluites socials i les reivindicacions laborals. I les organitzacions polítiques que volien sobreviure en l’interior van haver de vincular-se al procés de canvi que s’estava produint al país.
L’any 1955 es van formar els grups Crist-Catalunya, integrats per nacionalistes d’inspiració cristiana. En la dècada dels cinquanta, va collar la protesta obrera i estudiantil. Els universitaris, que van protagonitzar una agitació creixent des de 1956, van provocar la clausura de la Universitat de Barcelona. També els obrers industrials protagonitzaren mobilitzacions en grans empreses com Pegaso, Hispano Olivetti... i la vaga de tramvies de 1951, protagonitzada per la protesta popular per l'increment del bitllet del tramvia, fou la mobilització popular més nombrosa de la postguerra.
10. El primer franquisme (1939-1959) L’oposició política i resistència cultural a Catalunya La guerrilla Cal assenyalar l’existència d’una guerrilla de caràcter comunista i anarquista que van protagonitzar accions rellevants. L’eficàcia repressora del règim va fer que aviat desaparegueren i que només lluitaren petits grups armats. Van ser els seus dirigents Caracremada i Quico Sabaté
10. El primer franquisme (1939-1959) El franquisme a Catalunya
"Quico", mort a Sant Celoni, 5 de gener 1960.
DOCUMENTS
10. El primer franquisme (1939-1959) L’oposició política i resistència cultural a Catalunya La lluita per la cultura Al llarg del franquisme van aparèixer els anomenats centres d’estudis, alguns dels quals estaven emparats en sota la tutela de la Diputació (l’Institut d’Estudis Ilerdencs de 1942, l’Institut d’Estudis Gironins de 1946, l’Institut d’Estudis Tarraconenses de 1946) i d’altres per persones o entitats de caràcter patriòtic resistencial (Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada de 1947, Associació d’Estudis Reusencs de 1952, Institut d’Estudis Vallencs de 1960). Va ser gràcies a aquestes primeres iniciatives que va començar la represa cultural catalana ja que representaven, en certa manera, el lligam entre el moviment cultural de recerca i de divulgació dels temps de la República. Els Estudis Universitaris Catalans, així com la publicació de la revista literària Ariel escenificaran aquesta represa Més popular, el moviment escolta, que a Catalunya va arribar el 1927, de la mà de l'antropòleg Josep Maria Batista i Roca, de inspiració catòlica i catalanista va suposar una mena enquadrament juvenil alternativa a falange
10. El primer franquisme (1939-1959) Població i condicions de vida Les condicions de vida a l’Espanya franquista de la postguerra La reglamentació de l’economia espanyola va provocar la manca d’abastaments i el racionament dels productes de primera necessitat, els quals es subministraven mitjançant les cartilles de racionament. La gana va ser un fet habitual ja que la producció agrícola no va retornar a les xifres de 1935 fins a 1957. El racionament, l’escassetat i la fixació de preus oficials no basats en els costos de mercat van provocar la seva venda fraudulenta. Espanya va convertir-se en un gran mercat negre fins 1953-54 gràcies a la tolerància i la complicitat de moltes autoritats. Queviures, matèries primeres i productes semielaborats i manufacturats.... Al camp, es recorria al bescanvi. Els obrers industrials, en canvi, la van passar més magra. La gent de les ciutats anava al camp per adquirir aliments, a la tornada havia d’evitar els nombrosos controls establerts per la Guardia Civil.
10. El primer franquisme (1939-1959) DOCUMENTS
10. El primer franquisme (1939-1959) Població i condicions de vida L’estraperlo L’estraperlo, com s’anomenava la venda de productes al marge dels canals legals establerts pel règim, també va esdevenir un fet usual. Els que podien fer-ho, compraven gran quantitat de gènere. Aquests acaparadors de productes ho revenien a preus prohibitius a una minoria que s’ho podia permetre. Els casos més forts de corrupció van provenir de persones que tenien càrrecs oficials o dels mateixos serveis que ho havien de controlar. Es van crear xarxes clandestines de distribució dels productes que només podien funcionar gràcies al vist-i-plau de funcionaris, d’autoritats locals, de la Guardia Civil i d’alts empleats de l’administració. L’estraperlo generarà uns beneficis econòmics considerables i la formació del grup social dels “nous rics”.
10. El primer franquisme (1939-1959) DOCUMENTS
Racionament
10. El primer franquisme (1939-1959) DOCUMENTS
Barraquisme a Barcelona
10. El primer franquisme (1939-1959) Població i condicions de vida Les condicions de vida a l’Espanya franquista de la postguerra El nivell de vida de la població va disminuir com a conseqüència de la inflació i dels baixos salaris. Entre 1937 i 1950 el cost de la vida a la ciutat de Barcelona va multiplicar-se per sobre dels salaris. El 1945, la renda per càpita real dels espanyols era un terç inferior a la de 1936. El poder adquisitiu dels treballadors de la indústria tèxtil era, el 1942, només un 28% del que tenien el 1936.
La fam va afectar a una part significativa de la població. Igualment, la precarietat va fer-se evident en la manca d’habitatges dignes. En les grans ciutats com Barcelona, Madrid, València o Bilbao va estendre’s el fenomen del barraquisme, va desenvolupar-se el rellogament d’habitacions i, fins i tot, van habilitar-se coves com a habitatges.
10. El primer franquisme (1939-1959) Població i condicions de vida Demografia La subalimentació, el fred, la insalubritat dels edificis i l’esforç laboral van provocar una disminució poblacional. Les malalties típiques de la subalimentació i les males condicions de vida afectaven de forma molt més marcada els nens. La tuberculosi era la malaltia dels pobres. A més, el sistema sanitari era força deficient. En conseqüència, el 1941, la taxa de mortalitat va arribar a assolir a Espanya un màxim del 18,7 per mil, i la mortalitat infantil va enfilar-se fins el 143 per mil. La fragilitat dels infants els va convertir en les víctimes d’altres problemes sanitaris com el raquitisme. En aquests anys el creixement vegetatiu espanyol va arribar a mínims del 0,9 per mil, i l’esperança de vida va situar-se, el 1945, a 47 anys pels homes i 53 anys per a les dones. La situació anirà canviant en la dècada dels 50. La mortalitat minvarà progressivament i la taxa de natalitat es mantindrà força elevada (20 per mil anual), i impulsarà el creixement vegetatiu
10. El primer franquisme (1939-1959) DOCUMENTS
10. El primer franquisme (1939-1959) DOCUMENTS
10. El primer franquisme (1939-1959) DOCUMENTS
10. El primer franquisme (1939-1959) DOCUMENTS
10. El primer franquisme (1939-1959) L’autarquia La política econòmica autàrquica del franquisme Un dels objectius principals de la primera etapa del franquisme va ser aconseguir l’autosuficiència econòmica, és a dir, l’autarquia. El règim va fomentar una política econòmica fonamentada en l’aïllament exterior i la substitució de la llibertat de mercat per la intervenció estatal en l’economia. Sempre sota la justificació d’un discurs de caràcter feixista i patriòtic L’autarquia era el resultat d’un projecte polític totalitari conscient, el qual buscava la independència econòmica, sublimava l’aïllament i rebutjava el liberalisme.
10. El primer franquisme (1939-1959) L’autarquia La política econòmica autàrquica del franquisme Comerç exterior. La reglamentació del comerç exterior. Les importacions i les exportacions van passar a ser completament controlades per l’Estat, i per a poder realitzar-ne calia una autorització administrativa. Amb aquesta mesura, el franquisme pretenia limitar al màxim els intercanvis amb l’exterior, de manera que van reduir-se les importacions a aquells productes que es consideraven imprescindibles. Aquestes restriccions van provocar l’encariment del preu dels productes i una gran escassetat de béns de consum. També a les matèries primeres. El subministrament elèctric va patir restriccions, fet que va comportar un notable descens de la producció industrial. La disminució dràstica del comerç exterior va afectar negativament a les economies dels sectors més dependents de les importacions. L’escassetat de productes va portar a controlar la distribució mitjançant l’establiment de cupos i la fixació dels seus preus oficials. Molts empresaris van haver de sortir-se de la legalitat i recórrer al mercat negre. El mercat negre si bé solucionava en part els efectes del col·lapse de la producció, repercutia molt negativament en el poder adquisitiu de la població.
10. El primer franquisme (1939-1959) L’autarquia La política econòmica autàrquica del franquisme Indústria. Un segon àmbit d’actuació econòmica va ser el foment de la indústria, sobretot aquella que el règim considerava d’interès estratègic per assegurar la independència militar i política. Una sèrie de lleis i de mesures polítiques van afavorir la creació d’empreses públiques i la nacionalització de sectors considerats indispensables. La Llei d’Indústries d’Interès Nacional va donar avantatges a nous sectors productius i perjudicava a la “vella” industria catalana. Es va fomentar el desenvolupament de les indústries de béns d’equip, que van rebre ajuda pública, fet que va derivar en l’increment de la despesa pública i en uns efectes deflacionistes considerables. Es va crear la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (RENFE, 1941) i, el 1945, va nacionalitzar-se la Compañía Telefónica Nacional de España.
10. El primer franquisme (1939-1959) L’autarquia La política econòmica autàrquica del franquisme Indústria. El 1941 va fundar-se l’Instituto Nacional de Industria (INI), organisme destinat a ser el promotor d’aquesta nova política industrial. l’INI va impulsar la creació d’un gran nombre d’empreses públiques- L’Estat va prioritzar les inversions en hidrocarburs, vehicles de transport, construcció naval, siderúrgia, etc. En aquesta primera etapa del franquisme, van crear-se les principals empreses del grup: IBERIA (1943), Banco Exterior de España (1943), ENDESA (1944), ENHERM (1946), ENSIDESA (1949) i SEAT (1950). La intervenció directa de l’Estat franquista en l’economia catalana va materialitzarse en la instal·lació de l’INI i intervencions públiques com la creació de la fàbrica d’automòbils SEAT. El Plan de Regiones Devastadas gairebé no s’aplicà a Catalunya. El 1951 es creava la FECSA.
10. El primer franquisme (1939-1959) L’autarquia La política econòmica autàrquica del franquisme Agricultura També el sector agrari va veure com l’Estat regulava la seva producció, la comercialització, els preus i el consum de la majoria dels seus productes. Els baixos preus oficials van provocar un descens de la producció. Espanya viurà una gran escassetat de blat i caldrà importar-lo des de l’Argentina. Els baixos preus oficials van fer que els petits propietaris tendissin a l’abandonament dels conreus i els grans i mitjans propietaris van practicar l’ocultació de la producció. Més de la meitat de la collita espanyola de blat va anar a parar al mercat negre, amb la tolerància i la corrupció de les autoritats. La fixació dels cupos pel Servició Nacional del Trigo, a més, era força arbitrària. Les autoritats van trobar-se en més d’una ocasió amb l’escassa col·laboració dels pagesos a l’hora de lliurar els cupos de producció i amb molts petits propietaris i arrendataris que van preferir no sembrar cereals, com havien fet tota la vida, sinó farratge o deixar les terres per al pasturatge.
10. El primer franquisme (1939-1959) L’autarquia La política econòmica autàrquica del franquisme Conseqüències. El resultat de la política econòmica autàrquica va ser un profund estancament econòmic, caracteritzat pel col·lapse del comerç exterior, el descens dels nivells de producció i consum, un brutal retrocés en la capacitat adquisitiva i la disminució del nivell de vida de la població.. Va suposar una frenada de les tendències modernitzadores que l’economia espanyola havia mostrat des dels inicis del segle XX, comportant a la vegada un distanciament amb els nivells de benestar dels països de l’Europa occidental Espanya va trigar quinze anys a assolir els nivells de 1935.
10. El primer franquisme (1939-1959) L’autarquia
10. El primer franquisme (1939-1959)