CASSOLA LITERARIA
Vicent Penya
L’àvia Dins de la meua faceta de narrador i poeta he redactat un escrit ni carn ni peix, sinó hibrid, (perdó: «híbrid»!) una bella fantasia mig relat mig poesia. L’àvia Fina era una experta arrossera, igual et feia un arròs a banda que un arròs amb bledes, un arròs negre que la típica paella valenciana, però la seua especialitat més celebrada era, sens dubte, l’arròs al forn. L’avi Josep no menjava una altra cosa per a dinar que no fóra arròs, arròs de tota mena, i el dia que l’àvia cuinava l’arròs al forn, era una festa per a ell. En morir l’avi, l’àvia va continuar amb el seu costum arrosser, però a poc a poc el va abandonar perquè ja no tenia ningú que li fera les mateixes lloances que li feia el seu home. Al final, ella també es va anar apagant lentament, molt lentament. L’àvia Fina hauria pogut obrir un restaurant com aquest, com Ca l’Auela, on avui ens hem fotut un arròs al forn deliciós i abundós, però la vida li va ser tan fugaç, li va passar tan de pressa, que no li va donar temps de fer cap projecte d’aquesta mena. Ara, davant de tots vosaltres, vull retre-li un petit homenatge amb aquest poema:
1
CASSOLA LITERARIA
Vicent Penya
L’àvia Fina deia que ja havia viscut prou i massa i patia pels moments esmerçats sense ser-ne prou digna. Era de l’any divuit i havia corregut gran part del segle XX entre espentes i bacs, entre malsons i somnis, vanes il·lusions i esperances perdudes. No sortia al carrer, tal com acostumava per adquirir la força que li oferia un àmbit de gestes quotidianes i de factibles lluites, sinó que romania closa en el propi setge com un gos arrupit o un mol·lusc sense closca. Era molt seua, l’àvia, i estava tan exhausta de viure sense ganes, d’esquivar determinis, que va penjar els hàbits i ens va dir a reveure. Tancà totes les portes i, bo i fent-se un bolic, es retirà capbaixa a les estances fosques del dubte i la incertesa. No patiu per mi —deia—, no voldria fer pena ni tampoc ser un moble en què tots entropessen i no saben què fer-ne. Recordeu-me com sóc: aquesta pobra dona que ha viscut prou i massa i ha corregut a espentes gran part del segle XX. I va ser aleshores que va fer un somriure, aclucà les parpelles i s’adormí per sempre. Adéu, àvia Fina, aquestes ratlles són un breu testimoniatge del meu record de tu i de la meua estima.
2