EL MEU ENRIC VALOR by Mercè Climent

EL MEU ENRIC VALOR Tinc l’edat suficient per haver mamat un valencià de carrer molt digne encara, com per anar poant de la riquesa que el català de la Vall d’Albaida guarda per les faldes muntanyenques del record i pels agrestes barrancs de la infantesa. Cosa per la qual done gràcies a Chronos. Tinc l’edat suficient perquè les esmolades i grises urpes del franquisme hagueren intentant amagar les meves arrels per uniformar-me d’una vestimenta mesetària que sempre m’ha fet plagues a la pell del record. Cosa per la qual –ara, per ajustar amb correcció el paral·lelisme amb el paràgraf anterior, havia de dir que maleïsc Chronos. Doncs no!-, encara em toca agrair aquesta contingència; ja que m’ha fet conscienciejar la meva situació com a individu maltractat que han intentat anorrear com a valencià. Totes dues coses han fet que ficara els talons sòlidament en el fang que em corresponia i tirara endavant ple de valor. Ja que de valor ens n’ha calgut molt i ens en cal constantment. De la meva protohistòria rescate un parell d’anècdotes que tot i ser insignificants han tingut en mi un efecte generador de consciència i un altre de regenerador lingüístic. La primera era ben xicotet quan en vaig prendre consciència –i crec que ja l’he referenciada en alguna altra ocasió-, al raval on vaig nàixer (camí la Rutla de l’Olleria) hi havia una família que arrossegava per malnom els Rabosins. Era al principi d’alfabetitzar-me –en castellà, com no podia ser d’altra manera en aquella etapa de grisor de la dictadura- que jo, un xiquet de set o vuit anys, li pegava voltes a d’allò de la /Z/ per veure d’ajustar el so al grafema. Evidentment no pensava amb termes tan tècnics. Senzillament pensava que si l’escrivia amb S sonaria [RABOSÍ], i si l’escrivia amb Z sonaria [RABOZÍ]. No ho vaig poder esbrinar fins a molts anys més tard.

La segona, potser algun dels companys de taula ho recorden perquè n’érem, de companys, en aquella època. Parle de quan als 10 o 11 anys els meus pares decidiren polir-me una miqueta i em matricularen a l’institut d’Albaida (acabadet d’estrenar de trinqui) per veure què podia donar de si. Cas contrari m’esperava matinejar més que el llostre del dia per anar a la fàbrica de vidre i la creativa tasca d’obrir i tancar el motle perquè el bufador encaixara el pitxer, o l’heroica desfilada de carrejar les peces acabades de fer a l’arca que els apaivagaria a poc a poc la calentura –una cinta corredissa que anava templant la temperatura del vidre-. Bé, doncs, en anar a l’institut em vaig trobar amb xiquets i xiquetes de tots els pobles dels voltants que anaven escampant per l’aire la varietat de colors del valencià valldalbaidí. I heus ací que entre aquell ventall de maneres de dir hi havia una per la qual vaig fer aferrissada –i errònia- defensa. La paraula en qüestió era /LLEÓ/. Com veureu, cap problema; és ben curta i ben senzilla de pronunciar, almenys per a qui no tenim problemes de palatalització. No, el problema no era la palatal inicial, sinó la primera vocal. Al meu poble, que som laxos de mena, obrim tant aquesta [E] que l’acabem convertint en una [A] i diem /LLAÓ/. I ací començava el conflicte: que si al teu poble no ho sabeu dir... pos mira que al teu que us mengeu les consonants finals... si home, i què més? ... al meu és on millor es parla el valencià... Aquestes discussions duraven fins que venia algun professor i ens tocava canviar a la lengua del imperio, o al cristiano i s’acabava la discussió: llaó o lleó passava a ser león i assumpte resolt. Però no, l’assumpte havia agarrat en mi, com el colze que li fem a una rameta de gesmiler per poder trasplantar-lo després, i amb els anys trauria raïls – o arrels, que també la discutíem, la paraula–.

De tot el corpus valorià, si deixem de banda els papers tècnics sobre orientacions gramaticals i, com no, la impagable Flexió verbal que tants anys he utilitzat en qualitat d’aprenent primer i de docent després, destacaria les dues peces que amb els anys han influït en mi com a escriptor: L’ambició d’Aleix i la rondallística. La primera m’ha legalitzat literàriament el meu paisatge extern i la segona em va fer recuperar d’un més que probable oblit el meu paisatge intern.

El paisatge extern Reflexionant amb el temps, molts anys després d’haver llegit L’ambició d’Aleix, recupere aquella agradable sensació que sents quan et trobes amb alguna cosa, siga de l’àmbit que siga, i que de seguida simpatitzes. Què era allò que em va mamprendre allà per les primeries de la dècada dels 80 i que tant de valor li he donat? No era la història; que tot i gaudir d’una excel·lència comparable a la dels més grans autors de la literatura universal, ja la podia trobar en Tolstoi, Balzac, Víctor Català... o qualsevol altre mestre d’un assenyat cànon literari. No, no era la història, per molt que m’enganxara, era el paisatge. I dic més encara, era el cromatisme de la paleta amb què pintava el paisatge. Repasse a l’atzar les pàgines del llibre per buscar situacions que exemplifiquen el que estic dient i m’ixen al pas, sense massa esforç, un fum de vocables, sintagmes i paràgrafs: -

Feia una fresca agradosa

Naixia terrera i rajava per un brunyit canó de ferro dins una petita pica de pedra desbastada, [...] Ullal puríssim aquell, aigua de claredats etèries.

Dins el barranc, els refils dels rossinyols i el lleu gorgolleig d’alguna aigua misteriosa que s’esmunyia, es barrejava en una harmonia de fresques ressonàncies. S’hi veia encara tot ple d’espinals florits i d’esbarzers sucosos, com en el maig de la baixura. A voltes, els esglaiava el vol d’una merla, que xisclava sorpresa en la seua solitud.

Collí una mata d’espart i trenà una fona

S’arromangaren les mànegues; anaven en cos de camisa.

Els xiscles entristits dels esparvers

El vol de les àligues (I ací em tornaren a vindre les discussions de filologiaficció: que si al meu poble diem àguiles; doncs al meu àligues; al vostre poble no sabeu parlar bé el valencià; mira que al teu...). I la imaginació enllustrava el pinzell de les paraules del mestre i refeia el

paisatge de la infantesa:

Espigues de dacsa, pallocs, pitxer, magraner, roquissar, canyots, les neveres, assagador, carrers torts i costeruts, crestalleres, tossals, serralades, foies, finestrons (forats en la paret que han deixat d’existir per donar pas a les finestretes, que es veu que fa més fi), carrasca, pollastre, birbar, blat, refil de cadernera...

M’havien robat l’escola de l’entorn, la dels meus avantpassats, però encara tenia l’arrel de la llengua en saó i Enric Valor m’ajudà a veure-me-la florir. No és que m’haguera donat un peix per al sopar literari, el mestre Valor féu una cosa més important: m’ensenyà a pescar en l’abecedari dels meus. El paisatge que em va fer créixer era un espai tan vàlid com qualsevol altre perquè poguera desenvolupar les històries. Els bancals on havia parat cepets, o els marges on havia anat a buscar espàrrecs, o les soques d’oms o de xops on feia bolets, o les coscolles o la pinotxa que alçava amb la punta de la corbella per fer pebrassos, o el gorg on..., o el lledoner que..., o la basseta de..., o l’esvarós tap per on... o... o... o... i així un fum de llocs per on vaig passejar la meva silvestre i particular educació.

El paisatge intern Els que hem gaudit d’una infantesa anterior a la dictadura dels mitjans electrònics (Tv, videojocs, internet...) emplenàvem les hores d’una manera natural, és a dir, ens deixàvem abraçar per la llum del sol i ens foníem amb l’entorn: tiràvem niuets de teulats de les teulades amb una canya, a la qual, prèviament li havíem fet una llengüeta amb una navalla; o anàvem a engabiar-los als arbres –si eren bons: caderneres, gafarrons...- amb tela gallinera; anàvem als gorgs a nadar i, de pas, agafàvem algun peix o féiem alguna barrabassada amb les serps d’aigua; o féiem guerra amb arcs que ens havíem fabricat nosaltres amb rames d’olivera i fil d’empalomar, i les fletxes eren de canyeta de coets i xoquetes de figuera; o ens féiem arca d’una banda a d’altra de la riba... o...

I quan els sol es cansava i se n’anava a dormir per darrere les muntanyes, encara ens regalava la foscor de l’absència, i amb ella, l’atmosfera adequada per a les contarelles, sussoïts, narracions i històries de tot tipus, però això sí, sempre envoltades de misteri, quan no directament de terror. No explicaré ara, perquè tots ho sabeu massa, quina és –era– la funció de la rondallística en la pretèrita societat valenciana i el paper que feia a les mares com a mestresses. Doncs bé, la lectura de les rondalles del mestre Enric Valor em retornaren amb més vivor encara –ja sabem que el record té el poder i la gràcia de refer el passat ajustant-lo a les necessitats individuals del present– un paisatge intern en el qual cada vegada que m’hi capbusse torne a reviure aquells anys d’infantesa; i per què no dir-ho, d’arcàdia feliç, de paradís retrobat. Quan llegia I queixalets també!, rondalla arreplegada a Penàguila, em venia a la ment algunes nits d’estiu, quan vivia al camí la Rutla i la tia Júlia la de Gusman, la iaia d’un amiguet, ens feia seure a la porta de sa casa, ajupits al brancalet i ella, velleta endolada, asseguda en una cadira de boga, ens contava rondalles. Ens les desgranava a poquet a poquet, com si d’un espigó de dacsa es tractara, si calia; o amb un apressament sobtat quan era necessari per obtindre la reacció dels cinc o sis xiquets que ens hi arreceràvem. Estudiava els gestos i dominava els silencis com els millors actors teatrals. Sempre aconseguia que les vivírem amb els personatges i que quan ja es feia l’hora que els pares consideraven prudent i ens cridaven per anar a dormir –perquè abans ens convocaven a jóc a crit de ban al carrer- sempre partíem amb el desenllaç de la contalla enganxada a la pensa. Aquest paisatge intern me’l rescatà de les urpes de Chronos, de l’oblit del temps, les rondalles d’Enric Valor. Després, amb el pas dels anys vaig esdevenir professor i les he donades a llegir als meus alumnes, i moltes vegades m’he sorprés a mi mateix amb un somriure imperceptible quan he tornat a fer l’associació que acabem de comentar.

El mestre Enric Valor d’una manera indirecta ha ajudat que jo tinguera un estil propi a l’hora d’escriure, que el meu tremp literari intente sempre reflectir aquest doble paisatge que he estat exposant. I que aquest doble paisatge no perdera mai ni el color de les paraules amb què intente pintar-lo, ni la història que l’ha dignificat i que cal que tots estirem en la mateixa direcció perquè continue existint.

I vull acabar amb paraules del mateix Enric Valor: Uns mesos abans de morir, en el discurs pronunciat durant la investidura com a Doctor Honoris Causa per la Universitat Politècnica de València, Enric Valor diu: «Davant de tot açò, cal dir que tots els valencians estem moralment obligats a contribuir a l'ús, el conreu, el respecte i la difusió del valencià, el nostre català; i encara que els estudis d'altres llengües puga enriquir-nos, no podem consentir la destrucció cultural i espiritual del nostre poble per mitjà de la implantació totalitària d'un altre idioma. Com bé deia el meu amic Sanchis Guarner, la pèrdua de l'idioma propi significa la mort cultural d'una pàtria».

El 13 de gener del 2000 moria a València.