ECONOMIA 21 - #1 MAIG 2012

[1]

#1 MAIG 2012 fotografia

de la portada: l’Àgora.

I.SANCHIS

equip

ECONOMIA 21

ECONOMIA21

Cap de Redacció Internacional Invesigació Entrevista Pensament Ressenyes

MARC XELVI ISMAEL SANCHIS JOAN SANCHIS PAU BELDA FERRAN MARTÍNEZ PAU BELDA MARC XELVI PAU BELDA

Disseny Col·laboren Imprimeix Tirada Telèfon E-mail Twitter

MARIO SANCHO VÍCTOR LUNA JORDI VILA REPROEXPRÉS 200 EXEMPLARS 690 313 621 economia21revista@gmail.com

@economia21

www.ECONOMIA21.net

continguts

w w w. E C O N O M I A 2 1 . c o m

2 Editorial 3 Opinio´

////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////

“Expectatives de futur: societat i retalls actuals” Víctor Luna 5 “El model del Bé Comú” Jordi Vila 7 “La marca” Ismael Sanchis

8 Dossiers

“La qüestió salarial al País Valencià: evolució i perspectives” Pau Belda

22 Internacional

“YPF i REE nacionalitzades” Ismael Sanchis

23 Dossiers

“El sistema de finançament autonòmic” Joan Sanchis

30 Pensament

“El crèdit al capitalisme: mitjà d’adaptació o de destrucció” Pau Belda

33 Ressenyes

L’espoli del País Valencià | Va de Taifes! | Hi ha eixida! i al proper número... entrevista a Miren Etxezarreta!

amb el suport de

ECONOMIA 21

#1 MAIG 2012

[2]

EDITORIAL

////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////

Amb la revista Economia 21 naix el projecte d'un grup de joves estudiants de la Facultat d'Economia de la Universitat de València que pretén donar veu a diverses opinions i estudis sobre algunes matèries que, considerem, s'escapen de la docència rebuda. Ens uneix la passió per l'economia com a eina d'anàlisi i resposta als problemes actuals. No compartim la unitat de visió capitalista que s'ensenya a la Facultat i pensem que hi han altres maneres d'abordar els problemes econòmics. Altres models, defugint del dogmatisme estricte i sense voler enclaustrar-nos en una ideologia concreta, que donen una resposta alternativa, i que marquen una agenda econòmica distinta, actualment centrada pels temes que als mercats i als polítics de torn els interessen.

Des d'una visió oberta, ens veiem arrelats al nostre territori. Volem estudiar assumptes econòmics del País Valencià, principalment, perquè trobem un dèficit informatiu a la nostra terra. Els mitjans de comunicació oficials responen a la lògica del mercat que li subministra publicitat i del polític que el subvenciona, quedant orfes molts temes d'interés social que no acaben sent notícia, o que s'aborden únicament des del punt de vista

de la producció. Sense cap ànim de lucre, Revista Economia 21 és un full obert als qui comparteixen estes preocupacions i volen poder dir la seua.

Sense perdre el nord, volem potenciar la interacció entre el món universitari i la resta de la societat i doncs, ha de ser una revista oberta a col·laboracions tant del conjunt del moviment estudiantil, sindicats, moviments socials, com d’economistes d’altres centres, etc. És una eina que ha de servir per a tractar algunes de les qüestions que ens afecten com a societat, posant precisament la societat al centre de la reflexió.

[3]

#1 MAIG 2012

ECONOMIA 21

OPINIÓ

////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////

EXPECTATIVES DE FUTUR: SOCIETAT I RETALLS ACTUALS per Víctor Luna El passat 25 d’abril, l’agència de qualificació de risc nord-americana Standard & Poors va anunciar una segona retallada en la nota dels productes financers que l’Estat Espanyol ofereix al mercat amb l’objectiu de finançar-se. Aquesta va passar de la A fins al BBB+ a causa de l’alt nivell d’endeutament que té l’Estat, així com per la possibilitat de que el sector financer espanyol necessite d’un altre ajut per sanejar els comptes, infectats en gran part per l’elevat stock immobiliari que tenen en els seus balanços i per l’elevada quantitat d’hipoteques amb risc d’impagament.

Aleshores, aquest fet ha suposat l’augment de la famosa prima de risc. Aquest nom, massa emprat i sense gaire aclariment del que realment significa, en altres paraules la podríem anomenar el diferencial de deute. És a dir, la diferència entre els productes financers d’un país en comparació al d’un altre. En el cas europeu, es pren com a base el

una petita reflexió del que ens depararà el futur

d’Alemanya, per ser el que menys probabilitats d’impagament té, i es compara amb el d’un altre país. La diferència percentual entre ambdós i/o per punts bàsics (dif. percentual/100) és la prima de risc, que suposarà la rendibilitat extra que exigeixen els inversors per la compra d’aquest producte financer sobirà.

En relació amb el que hem exposat anteriorment, podem aclarir dues coses: 1.

La necessitat d’una nova ajuda al sector financer.

2.

A major risc, majors interessos paga l’estat per finançarse.

Quant al primer punt, els sistema bancari espanyol ja va precisar d’un primer ajut. Dades de desembre de l’any passat indiquen que van demanar en ajudes públiques un total de 146.000.000.000€.

Pel que fa al segon punt, una part dels ingressos que està recaptant ara l’Estat Espanyol

anirà destinat a pagar aquests elevats interessos en el moment del seu venciment, així com dels que ho fan en l’actual període.

Organismes financers indiquen el perill que poden tindre els interessos propers al 6%, com ja passa amb el bo a 10 anys (del 5’77% el 3 de Maig).

També, descartada per part dels organismes europeus una possible quita, és a dir, l’acord per al no pagament d’una part dels interessos als inversors, no té més remei que pagar si no vol que el mercat financer global el desacredite.

Respecte a les solucions per als dos problemes, per una banda, en l’actualitat hi ha un conflicte entre analistes i organismes a nivell internacional, per una part; i els organismes europeus i govern espanyol per un altra quant al sanejament del sistema financer. A nivell internacional, s’opta per un rescat parcial per a la banca, però des de la perspectiva espanyola açò suposaria un desprestigi del seu sis-

ECONOMIA 21 sistema financer. Només es veu la possibilitat d’aquest rescat “in extremis”, és a dir, si el sistema es troba en un carrer sense eixida.

Aleshores, d’ací es pot traure una conclusió i és que per tal de sanejar la banca, caldrà de nou una ajuda estatal, ja siga de manera directa o amb la possibilitat de creació d’un banc que aglutine els actius tòxics, sufragat, òbviament, amb diners públics provinents dels ingressos estatals, així com de l’estalvi aconseguit en altres partides pressupostàries.

Per un altra banda, quant a la solució per a les escalades de la prima de risc i el millorament de la qualificació del deute sobirà per part de les agències de “rating”, la Unió Europea i el Banc Central Europeu ja han deixat clara la seua postura, que podríem definir com conservadora: projectar una bona imatge internacional mitjançant l’aplicació d’una política fiscal restrictiva. Aquesta mesura significa la reducció de la despesa pública (G) i l’augment dels ingressos deguts a l’increment impositiu (I). Per tant s’acompleix que I>G. Aleshores, açò provoca la disminució de la DA (demanda agregada), és a dir, del consum; i la disminució dels nivells de renda i producció.

Malauradament, aquesta reducció en la despesa pública suposa un retall en tot allò públic, i, especialment en dos terrenys tant importants i necessaris com

#1 MAIG 2012 són l’educació pública i la sanitat pública.

Les recents manifestacions socials han mostrat que el camí que s’ha pres per part de l’Estat Espanyol per tal d’acontentar la Unió Europea (bé, diguem-ne a Merkel i Sarkozy), el BCE, així com els inversors i compradors de deute públic, no són les correctes i que l’única cosa que propicien és la reducció en la qualitat de vida de la societat que els pateix.

Al País Valencià, fruit d’aquesta reducció de la despesa pública, anem a ser testimonis del primer intent de privatització del sistema sanitari a l’Estat Espanyol i a nivell educatiu, serem els estudiants universitaris els que més paguem de tot l’estat per poder estudiar, per poder formar-nos i així garantir-nos un futur.

A nivell d’ensenyament secundari i primari, l’augment del rati d’estudiants a les classes perjudicarà la qualitat de l’ensenyament i, pel que fa a les línies en valencià, el retall d’aquestes suposarà que les milers de famílies que desitgen que els seus fills estudien en valencià, la llengua pròpia del nostre País, no ho puguen fer.

Tot açò, mentre l’estructura política, amb massa polítics, assessors i òrgans innecessaris duplicats i/o amb membres triats a dit, finançats amb diners públics, és a dir, de tots, continua quasi intacta i només han pres algunes mesures de caire populista per acontentar una part de

[4] l’electorat que els segueixen de manera atònita. Aquest comportament o fe cega, permeteu-me l’expressió típica valenciana, molt emprada al meu poble, que crec que ho reflexa millor la frase: on va la corda va el poal.

El camí que ens queda és llarg i no per això fàcil. Més aviat al contrari, difícil. Assistirem, si continuen les coses així, a una progressió en els retalls públics que perjudicaran més encara el benestar general de la societat, a nivell macro i a les petites famílies i particulars, a nivell micro.

Per tot açò, cal una resposta contundent per part de la societat en general i de totes les forces de progrés perquè insten als governants a canviar el joc, canviar el sistema perquè es garantisquen les nostres llibertats i drets que a dia d’avui estan sent denigrats pel Govern, amb el beneplàcit d’alguns organismes internacionals que pretenen acabar amb el nostre sistema del benestar.

Si no actuem, si la passivitat s’apodera de tots aquells que encara tenim la facultat per poder canviar les coses, aquells que manifestem el nostre desig perquè les coses siguen diferents, què ens quedaria llavors?

[5]

#1 MAIG 2012

EL MODEL DEL BÉ COMÚ una alternativa a tenir en compte A dia de hui tots estem assistint al col·lapse del sistema econòmic actual. Aquesta etapa forma ja part dels llibres d’economia precisament per ser un punt d’inflexió en la història d’aquesta, la gent demana un canvi a l’economia, per fi podem observar el resultat de viure en un sistema econòmic que permet qualsevol acció amb el pretext del màxim benefici.

ECONOMIA 21

per Jordi Vila

seua proposta respon a la necessitat de crear un model sostenible i basat en el benestar real que faja front a les necessitats actual de la població.

Aquesta reforma canvia de base els valors que fonamenten el capitalisme, on el capitalisme defèn competitivitat i màxim benefici individual el sistema del bé comú ens proposa cooperació i contribució al benestar col·lectiu; la reforma per damunt de tot intenta sotmetre els mercats i el conjunt de l’ecoEl resultat del descontentament popular nomia al bé comú i ho fa basant-se en la legalitat Les últimes enquestes ens indiquen un gran des- actual, en totes les constitucions actuals de les decontentament de la població en general i de com mocràcies occidentals. aquesta reclama un canvi en el posicionament econòmic i en el sistema en general, en concret les Com afectaria aquesta reforma o nou model al comúltimes enquestes realitzades a Alemanya donen portament de les empreses? un 80% de suport a un canvi econòmic i si ens n’a- En termes microeconòmics els creadors d’aquest nem a Àustria tenim un 90% de suport a aquesta model han creat una mena de matriu del bé comú, proposta, cal remarcar la importància d’aquestes amb aquesta matriu veuen com l’empresa contridades, aquest descontentament en dos països bueix al bé col·lectiu (compliment dels Drets Hudels més rics en termes de PIB del món ens indica mans, respecte al medi ambient, salaris correctes que la gent ja no solament cerca un nivell de vida etc.) i en funció d’aquesta contribució l’empresa sinó que necessita altres creixements, altres millo- rep una quantitat de punts. Amb els punts el conres a la seua vida que el sistema actual no sap o sumidor podrà estar informat de com aquesta emno pot oferir. presa contribueix amb el bé comú, per exemple: Aquest fet ens planteja una qüestió: Hi han alter- les empreses que tenen tallers amb mà d’obra innatives més enllà del sistema actual? Sí, i en fantil explotada treballant per a ells tindrien un aquest article intentaré explicar breument una d’a- nombre de punts del bé comú molt baix o negatiu questes propostes econòmiques que estan guan- i el consumidor a més estaria informat de les pràcyant ressò poc a poc, la proposta que anem a tiques il·legals d’aquesta empresa. tractar en aquest article és: l’economia del bé A més l’empresa que tinga un gran nombre de comú. punts d’aquesta matriu rebrà avantatges de tot tipus (des d’avantatges fiscals fins a avantatges Què és l’economia del bé comú, com ha sorgit? aranzelaris) tot per a fer que el producte de l’emL’economia del bé comú no es pot considerar un presa que contribueix al benestar col·lectiu tinga sistema nou, més bé podríem considerar aquest un preu de venda més baix i en conclusió fer el sistema com una reforma per a controlar el capi- producte més competitiu, fomentant així l’utilitzatalisme salvatge que tenim actualment. Creat per ció de la matriu del bé comú per part d’altres emempresaris, treballadors i especialitzats en la te- preses. màtica econòmica com el professor Christian Felber, un dels principals difusors d’aquesta teoria, la

ECONOMIA 21

#1 MAIG 2012

Propostes per reduir la desigualtat creixent a la nostra societat Cal destacar un aspecte important d’aquesta reforma que és la lluita contra la desigualtat, en concret la reforma proposa que s’impose un màxim al salari que es pot cobrar, actualment uns exemples escandalosos que ens poden il·lustrar la gran desigualtat existent són els següents: a Alemanya un gerent cobra 5000 vegades el salari mínim alemany, a Àustria la diferència és menor, el gerent cobra 400 vegades el salari mínim aprovat a Àustria, en canvi als EEUU cobren 65.000 vegades el salari mínim, si anem a l’industria financera cobren 360.000.000 vegades el salari mínim, aquestes diferències salarials tan brutals provoquen una forta desigualtat a les societats és per això el model del bé comú proposa que el salari màxim siga 10 vegades el salari mínim interprofessional.

Derroquem els falsos deus del PIB i el creixement il·limitat Com hem vist el sistema del bé comú planteja uns canvis fonamentalment econòmics i els canvis que farien capgirar la manera d’entendre l’economia són els relacionats amb el creixement i la seua forma de mesurar-lo. Aquest model que estem explicant rebutja el PIB com a indicador a seguir, segons expliquen els autors del nou model el PIB indica si una economia creix o decreix però no el benestar de la població que pot tenir més problemes enllà del creixement econòmic (qualitat de la democràcia on viu, precarietat laboral, destrucció del medi ambient etc.) en canvi ens proposen un nou sistema de mesura de benestar de la població: l’índex de felicitat nacional o IFN que ja s’utilitza a països com Butan, aquest índex mesura mitjançat enquestes anuals a la població el seu grau de benestar i felicitat, a partir d’aquest índex el govern en qüestió podrà actuar amb unes mesures o altres, tot per a millorar el ja esmentat benestar col·lectiu.

El que es proposa que el creixement de l’economia siga el que l’entorn puga suportar sense passar a la sobreexplotació, és a dir, creixement

[6]

sempre que respecte l’entorn de manera que no es deteriore aquest.

Compromís amb la regeneració democràtica El model també proposa noves lleis per al sistema polític amb la finalitat de que aquesta reforma contribuisca a una regeneració democràtica també necessària mitjançant una sèrie de mesures proposades i inseparables de la reforma econòmica, mesures com: prohibició de les donacions als partits polítics, democràcia directa etc. A més des de la legalitat es proposa un control estricte als mercats mitjançant lleis i altres mecanismes.

Alternatives o repetició de les nostres errades?

Estem assistint a una crisi sistemàtica del capitalisme actual però també al naixement de nous models i a la resurrecció d’antics sistemes que la nostra societat dormida en el somni capitalista havia exiliat per a sempre, i deuen ser objecte d’estudi i crítica ja que com a societat hem d’elegir si continuem amb el sistema actual, un sistema que pareix estar destinat a viure en crisi continua amb xicotets espais de temps on es creen bombolles que ens fan viure somnis sense fonaments, ja que després rebenten agreujant així les crisis cícliques, o bé podem optar per models que ajuden a posar l’economia al servei de la gent, ajudant així a combatre les desigualtats socials creixents, la precarietat laboral, la destrucció del medi ambient i en conclusió els diversos problemes que per molt que el PIB augmente segueixen presents per a la gent del carrer.

Tenim a les nostre mans l’oportunitat de donar vida als models alternatius. Com ja he dit cal que siguem crítics i els estudiem amb deteniment, el model del bé comú és un entre tants models dels que tenim a la nostra disposició, com tots els models acabats de sorgir tenen encara certs aspectes que s’han de millorar però cal tenir clar que la por als canvis no ens ha de detenir en el nostre objectiu de buscar alternatives i millorar el repartiment de la riquesa actual, amb el context actual cal dir allò de: “O ara, o mai”.

[7]

#1 MAIG 2012

LA MARCA recursos, pau social i màrqueting S'ha parlat molt de les marques, del màrqueting visible, i he investigat quant costa promocionar una marca coneguda per tothom, Espanya. Diuen que l'estat espanyol ja té publicitat de per si, però com sempre, els recursos es dediquen a coses innecessàries, com la promoció d'una marca publicitària, un producte, no un Estat. Per a 2012 es gastaran 438 milions (sic) d'euros per a la promoció de la marca. Això suposa un 30% menys que l'any anterior. Des de quan un Estat necessita tanta publicitat? Potser perquè volen aparentar en el panorama internacional que funciona millor del que ja pot ser per sistema?

La força de la marca no s'aconseguix dedicant més recursos a la publicitat. Un dels exemples amb què reforçaré aquesta hipòtesi és la marca de la poma, Apple Inc. Aquesta marca durant molt de temps no ha fet una excessiva publicitat pròpia de promoció. Ha funcionat la millor arma publicitària: “ei, has vist com de bé em va l'ordinador? I no se'm penja mai!”. La visió del rendiment alt, i sobretot la dedicació a l'especialització en un sector de la població concret, sobretot la imatge i el so. És la contraposició a la marca Espanya. Uns es dediquen a un sector de la població, i sense gastar excessius recursos monetaris arriben a milions de persones. D'altres necessiten gastar excessius recursos monetaris per aparentar una cosa que no són, i a canvi no rebre ni la meitat d'ingressos, és clar, perquè no són un producte, són un Estat, però com si fóra un producte.

També vull esmentar l'altre exemple de marca pública. Barcelona, BCN, Barna, Barcino. Aquesta ciutat, a diferència de la marca Espanya, es diferencia en que intenta mostrar la qualitat, i la seriositat de la marca. S'ha pogut veure afectada per les polítiques poc ortodoxes del Conseller Felip Puig, però la marca està coneguda mundialment.

ECONOMIA 21

per Ismael Sanchis

També gasten molts recursos (5 milions d'euros), però no tants com l'Estat. Hi ha una altra diferència entre Espanya i Barcelona, òbvia, a Espanya no s'han fet cap Jocs Olímpics, i a Barcelona sí. Està clar que Barcelona està dins de l'Estat, però el fet d'aconseguir organitzar uns Jocs Olímpics abans que Madrid (capital de l'Estat) ha fet que la força de la marca Barcelona tinga molta més força, i a més, els barcelonins sempre tindran una cançó dedicada per un dels millors cantants que hi ha hagut, Freddie Mercury.

Què podem concloure? Cal dir que si no existix pau social (controlada per les forces de seguretat, etcètera) la marca perd força. Als Jocs Olímpics va haver un setge criminalitzant cap als independentistes, ara es criminalitza als protestataris, s'intenta instaurar una pau social per millorar la imatge de marca, però al final ja se sap qui acaba guanyant...

Apple!

/ 2

Comenta els articles a la web Descobreix articles exclusius a la web

A Escaneja el codi Bidi

.

www.economia21.net/category/opinio

ECONOMIA 21

#1 MAIG 2012

[8]

DOSSIERS

////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////

LA QÜESTIÓ SALARIAL AL PAÍS VALENCIÀ: EVOLUCIÓ I PERSPECTIVES per Pau Belda 1. Obertura 19 d’abril de 2012; la borsa espanyola, l’Íbex 35, es desploma i registra poc més de 7000 punts. La famosa prima de risc –el diferencial en punts percentuals entre el tipus d’interès del bo alemany (amb la major qualificació) a 10 anys front a l’espanyol- supera els 400 punts. El finançament públic estatal descaradament car demana – diuenausteritat. Un atur que comptant amb les dades de març de 2012 condemna oficialment 572.706 valencians i valencianes a no poder treballar; i als ‘afortunats’ que treballen, a salaris baixos, contractes temporals, en negre, inestabilitat, inseguretat...a eixa flexibilitat tant anhelada; gràcies! El mercat laboral no funciona. Si que garanteix, però, la propietat privada de les hipoteques; ofereix el gaudi de la nova –nova?- ‘flexibilitat’ laboral; ens brinda als més joves la possibilitat d’establir relacions fraternals de per vida amb els nostres pares, i a ells, relacions amb la banca fins i tot més enllà de la vida; segur que res és per a sempre...? Tot plegat, res de nou a l’arena: uns mesos després de Fabra i els 100 –i pico- dies amb Rajoy no

(a)porten aire fresc al panorama –algú ho esperava?-: la mateixa aristocràcia financera que fa més de segle i mig que forma el nucli de la classe dirigent valenciana continua amb les diverses aliances internes, espanyoles i europees per a garantir el seu futur i voler convèncer-nos -i de pas convèncer-se a ella mateixa - que el nostre futur passa per la seua continuïtat. Ja se sap, in principatu comuntandu saepius nihil praeter dominum mutant pauperes: en el canvi de govern, sovint els pobres només canvien d’amo.

Des de la implosió del sistema financer, que ha fet esclatar tots els problemes del sistema econòmic (desequilibris per compte corrent per crisi històrica del model productiu, endeutament massiu per maquillar els problemes i absorbir la sobreproducció, atur desorbitat sobretot a la UE, pressions demogràfiques i migratòries, canvi dels centres de producció cap a nous mercats per la competència interburgesa, etc.), hi ha hagut un voluntarisme oficial de les diferents instàncies de poder que ens governen per afrontar la crisi. Tothom recordarà aquella propaganda declarada de “refundar el ca-

[9] pitalisme” i posar límits als excessos del sistema financer. Primer, salvar el sistema: culpar al nucli financer per a acotar qualsevol canvi i crítica al propi sistema financer, i fonamentalment a llurs excessos. És possible que hi hagués un pànic inicial per a consentir eixes declaracions, no ho sé; en tot cas, prompte van desaparèixer. No deixaven de ser un producte ideològic calculat, un eslògan a mode de dic de contenció de possibles crítiques i malestar més generals, sistèmiques. Pretendre limitar el poder de l’aristocràcia financera mundial –i els seus aliats- des d’un sistema que és controlat per ella és certament –i calculada?- ingenu –idealista, utòpic...-. Qui controla els grups financers que posseeixen el més líquid dels mitjans de producció i té a la mà les multinacionals, la Reserva Federal, els BC, l’FMI; qui paga als intel·lectuals que elaboren teories legitimadores, finança els braços polítics – el dret i l’esquerre- que dicten les lleis i té els plomers per a difondre tot això; qui té el poder de fer això és qui mana. I no li cal refundar-se; només fusionar-se, concentrar-se. Eixir de la crisi, recuperant la taxa de beneficis amb l’extensió del mercat fins a la sopa –pensions, educació, sanitat, serveis públics; institucions?- i apuntalar llur hegemonia, augment l’explotació sobre el treball, pràctica, legal i ideològicament; és llur planificació quinquennal. Tot és blanc i negre segons com, però; eixa ei-

#1 MAIG 2012 xida no és més que una nova porta d’entrada a altra –la mateixa?- crisi. I suma i segueix.

Per tant, eixe primer discurs contra els excessos financers com a origen de la crisi es queda en això, en un discurs. Davant la caiguda dels beneficis i totes les tensions acumulades al si del sistema, i donada la correlació de forces positiva per manca de formulació i arrelament de qualsevol alternativa, la burgesia aplica la seua fórmula de superació de la seua crisi –qui millor que ella?-. “Per quins mitjans supera la burgesia les crisis? D’una banda amb la destrucció obligada d’una gran quantitat de forces de producció; d’altra banda, amb la conquesta de nous mercats i amb l’explotació més intensificada dels mercats ja existents. I de quina manera fa això? Doncs de tal manera que prepara crisi més generals i més violentes encara, i redueix els mitjans de prevenir aquestes crisis.” Això resaven Marx i Engels allà pel 1848. L’atur endèmic, el massiu tancament –abandonament- de (micro)fàbriques –son el 95%!-, la reordenació mundial cap a nous pols de poder – de mercat- i totes les “reformes estructurals”, no fan sinó verificar llur hipòtesi.

En l’article ens centrem en això que en diuen “explotació més intensificada dels mercats existents” – si es vol, substituir per reformes estructurals- i particularment ens centrarem en la qüestió salarial al País Valencià.

ECONOMIA 21 Estructurem l’exposició en dos grans apartats: (1) Anàlisi del comportament salarial i (2) anàlisi de les respostes institucionals més recents, tancant-ho amb una sèrie de conclusions.

2. Exposició: l’evolució salarial L’economia valenciana, considerada globalment, no és competitiva en el context internacional.

Tal és un dels tòpics més repetits. Una tesi llargament repetida i coneguda és que estem en una situació de cruïlla: no som el nucli capitalista i les noves perifèries són més competitives que no pas nosaltres. El model de la culminació industrial valenciana dels ’60 i ’70 basat en competir via preus amb uns costos laborals baixos és el propi de les perifèries capitalistes i avui, però des de ja fa anys, és assumit –i quasi superat- per tots els països en vies de desenvolupament que hui són els motors de l’economia mundial. Sembla complicat voler competir en la fabricació de calcer amb els productes xinesos si el que pretenem és vendre més barat que ells. A grosso modo, el model del nucli és competir via diferenciació de producte, amb un patró de comerç intraindustrial; ací és important el paper dels intangibles i de la productivitat del treball, amb especial èmfasi en les capacitats dels treballadors –això que diuen ‘capital humà’-; aquest tipus d’economies requereixen de la innovació –revolució tècnica- permanent per a créixer. Volem això al País

ECONOMIA 21

#1 MAIG 2012

[10]

Valencià? Algú diu que és legítima eixa aspiració; tanmateix, que el cal és ser competitius en allò que tenim. Això es pot traduir com intensificar el model de costos baixos actual, fent-lo competitiu amb un augment de la productivitat i contenció salarial. Ens proposem fer una ullada a l’evolució recent de salaris, productivitat, costos laborals, distribució de la renda i consum per a poder qualificar amb fonament les darreres actuacions en matèria salarial (i laboral, en general) i inserir-les dins d’una possible lògica estratègica per al nostre país.

el 2011, el que suposa un increment simple del 32’28%; en termes de creixement acumulatiu continu, l’increment és del 3’11% per any. El creixement de preus és del 26’26% en termes simples i del 2’59% si treballem en termes acumulatius i continus.

El salari mitjà dels treballadors valencians en termes reals passa de 1284’21€ el 2002 a 1345’36€ el 2011. Això és, una taxa de variació simple del 4’76% entre el 2002 i 2011 i un creixement acumulat del 0’52%.

Per tant, al llarg de la dècada el comportament dels salaris registra increments majors a) Salaris (W) En primer lloc és il·lustratiu fer un cop d’ull a la va- que el nivell de preus, especialment a l’inici de riable en qüestió que volem estudiar: els salaris. la crisi (2007-2008), la qual cosa fa augmentar el poder adquisitiu real del conjunt de treballadors valencians, tot i això, l’augment real es limita al llarg de la sèrie a 61’15€.

L’evolució dels salaris nominals i de l’IPC durant els anys de creixement econòmic és paral·lela, amb un increment dels salaris nominals lleugerament superior al creixement de preus. Això genera un creixement, tot i que moderat, dels salaris reals (creixement del 1’77% entre 2002 i 2006).

A partir del 2007 hi ha un creixement dels salaris nominals més potent que l’increment de l’IPC. Al 2008 i 2009 els salaris nominals registren un creixement nominal del 5’65% i 3’22% respectivament front al 3’80% i -0’21% dels preus; creixement dels salaris reals. Al 2010 la cosa s’estabilitza i el 2011 s’inverteix la tendència: major creixement de l’IPC que dels salaris nominals: caiguda dels salaris reals.

En termes nominals, la mitjana salarial dels valencians passa de 1284’21€ el 2002 a 1698’7€

b) Productivitat del treball (y) L’evolució salarial sense creuar-la amb altres variables ens dóna una visió incompleta. Mirem ara el comportament de la productivitat del treball (y) per a després analitzar l’evolució competitiva del factor treball. Podem obtenir una aproximació a la productivitat dels treballadors valencians com el quocient entre la producció i l’ocupació: y = Y/L. Vegem adequat distingir l’evolució en termes reals i nominals, emprant la producció deflactada o corrent en cada cas: En termes nominals hi ha un creixement constant, a una taxa de variació mitjana anual acumulativa contínua del 3’37%, des dels 40.238€/treballador de 2002 fins als 54.501€/treballador de 2011; en termes simples, increment del 35’34%.

En termes reals l’evolució no és tant afalagadora. Durant l’auge econòmic de la dècada passada es produeix un retrocés de la productivitat real per treballador: si el 2002 un treballador valencià aportava de mitjana un valor de 40.238’42€, el 2005 s’havia reduït 39.355’37€. Només comença a remuntar a partir de la gran destrucció d’ocupació generada per l’explosió de la crisi: ↓L>↓Y → ↑y.

Així doncs, l’augment dels darrers anys té poc

[11]

#1 MAIG 2012

d’esperançador: l’augment de la productivitat real no és per millores en el sistema productiu, sinó per la major caiguda de l’ocupació. Durant la sèrie 2002-2011, el creixement acumulat és d’un discret 0’8% anual; la TV simple és del 7’27%.

Per tant, fins la crisi hi ha una caiguda de la productivitat real; la productivitat nominal creix menys que el nivell de preus.

A partir de la crisi, la major destrucció d’ocupació genera un augment de la productivitat nominal que junt a la moderació en el creixement de preus generen un augment de la productivitat real.

c) Costos laborals unitaris (CLU) Convé ara introduir el concepte dels Costos Laborals Unitaris (CLU), que es defineixen com el quocient entre el cost laboral total per treballador (inclou salaris, prestacions no salarials i cotitzacions SS; mirar nota metodològica) i la productivitat nominal del treball. Es pot explicar com la diferència entre les taxes de variació del cost laboral per treballador i la productivitat. És un concepte important en tant que mostra la proporció del valor d’una unitat de producte que es destina a remunerar al treball necessari per a produir-la. És l’indicador emprat per a analitzar el comportament del factor treball. [CLU= Cost

ECONOMIA 21 laboral total/y; 0<CLU<1.]

Durant tota la sèrie temporal, els CLU es mouen en un interval de 0’51 a 0’55. Què significa? D’acord amb la definició, que la remuneració dels assalariats (incloent despeses salarials i no salarials) suposa entre el 51% i el 55% del valor de cada unitat de producte. En l’evolució de la darrera dècada cal separar dues tendències: - Fins 2008 s’evidencia un creixement dels CLU, que al País Valencià passen del 0’52 de 2000 al 0’55 de 2008; això és un creixement acumulat anual del 0’7%. Tal i com mostra el gràfic 4, el creixement es deu a un increment major dels costos laborals totals que de la productivitat.

- Des de 2008 es dóna una reducció dels CLU, generada per l’augment de la productivitat real major que l’augment del cost. Cal recordar que els CLU reals s’obtenen eliminant l’efecte de la variació de preus sobre numerador i denominador i doncs, parlar de CLU és equivalent a partir de la seua evolució real, del CLU Real : CLUR= (CLT/P) / (y/P) = CLT/y =CLU = CLUR Tot plegat, en el període 20022011, la taxa de variació mitjana anual acumulativa contínua valenciana és del és del -0’23%, l’espanyola del 0’18%. Si ho expressem com a taxa de variació simple, tenim

ECONOMIA 21

#1 MAIG 2012

Gràfic 4. Evolució dels CLU, CLT i y. País Valencià. Font: INE. Elaboració pròpia

Gràfic 5. Evolució CLUN. Font: www.agarzon.net

Gràfic 6. Evolució CLU i marges. País Valencià. Font: INE. Elaboració pròpia

[12]

Tot plegat, en el període 2002-2011, la taxa de variació mitjana anual acumulativa contínua valenciana és del és del -0’23%, l’espanyola del 0’18%. Si ho expressem com a taxa de variació simple, tenim una variació de -2’06% en el cas valencià i -1’61% en el cas espanyol. La tendència valenciana és ben similar a l’espanyola; durant l’auge econòmic, però, els CLU valencians es situen lleugerament per sobre i a partir de la crisi lleugerament per sota. (gràfic 3).

Per tant, fins la crisi hi ha un creixement dels costos totals laborals major al creixement de la productivitat nominal (hi ha una caiguda de la productivitat real) que explica l’augment dels CLU; a partir de la crisi hi ha un augment de la productivitat que absorbeix el tímid augment inicial dels salaris reals; quan aquestos comencen a baixar a partir del 2009, es produeix la caiguda dels CLU. En magnituds reals les variacions dels CLU són relativament menudes i negatives si considerem la sèrie completa.

La teoria econòmica introdueix el concepte de Cost Laboral Unitari Nominal (CLUN) per a les comparacions. La utilitat fonamental és que permet calcular els canvis necessaris en els preus per a que els marges empresarials es mantinguen constants. El CLUN és la ràtio entre el cost laboral total nominal (a preus corrents) i la productivitat real (a preus constants); barreja magnituds nominals i reals. No té una interpretació intuïtiva com els CLU; s’utilitza fonamentalment per a anàlisis relatives. Tal i com es pot observar al gràfic 3, el creixement dels CLUN és notablement major al del CLU. En termes acumulatius el creixement a l’economia valenciana entre 2002-2011 és del 2’36% anual i l’espanyol del 2’41%. Ara bé, en termes simples, l’increment dels CLUN valencians és del 23’67% i l’increment dels espanyols del 24’23%; segons les dades d’AMECO, la variació espanyola 20022010 és del 22’11%, per tant, sembla que la nostra aproximació pot funcionar. Així doncs, l’augment dels costos laborals nominals és de magnituds majors. Tant a l’economia valenciana

[13]

#1 MAIG 2012

com a l’espanyola les variacions són ben similars, de la mateixa manera que en el cas dels CLU. Si a l’anàlisi incloem les xifres espanyoles és per a poder fer la comparació a nivell de la UE, donat que els valencians no disposem d’entitat política suficient per a entrar a les estadístiques europees; sols ho fem via l’Estat espanyol.

Convé ara recapitular i apuntar algunes constatacions: - Els costos laborals unitaris (reals) cauen lleugerament durant la sèrie temporal 2002-2011. Ara bé, eixa caiguda es deu al període 2008-2011; fins llavors creixen. Per tant, la proporció del valor de cada unitat de producte que es destina –bé via salari directe o bé altres despeses, insistim- al factor treball necessari per a produir-la ha caigut lleugerament. Podem parlar, doncs, d’un abaratiment del factor treball a les empreses valencianes, originat a partir de la crisi.

- En termes nominals, hi ha un augment dels costos laborals molt superior a la mitjana europea, tal i com mostra el gràfic 5. L’augment dels costos laborals valencians sols és superada per Grècia i Itàlia. Així doncs, durant tot el període en termes nominals es registra un encariment del treball, la qual cosa implica que, si es trasllada als preus, hi haurà una pèrdua de competitivitat relativa respecte al conjunt de la zona euro (i de la resta del món). Ara bé, si atenem al període 2008-2011, també hi ha una caiguda dels CLUN valencians.

Amb què ens quedem: CLU o CLUN? Segons quina ràtio –i també quin període- considerem, podem fer una interpretació diferent. Mirem-ho analíticament: CLU = CLT nominal / y nominal; CLUN = CLTn / (yn/IPC); si reordenem: CLUN = (CLTn * IPC) / yn; Per tant, CLUN = (CLT/yn) * IPC; CLUN = CLU * IPC

ECONOMIA 21

Té un problema de costos laborals l’economia valenciana? És evident que la productivitat ha registrat un mala evolució, però el comportament dels CLU és d’una reducció no massa significativa al llarg de la sèrie. Per tant és la inflació la que explica eixe major creixement dels CLUN. És el creixement nominal dels salaris el principal factor que explica eixes tensions inflacionistes? La productivitat creix entre el 2002 i el 2008 menys que els salaris (i doncs, que els CLT), per tant els salaris nominals són un factor a considerar. Són altres factors més importants? Quin paper juga el marge empresarial? Ens calen més dades per a determinar si el problema essencial de l’economia valenciana han segut els salaris elevats i si ara encara ho és o no.

En qualsevol cas, ens cal retenir tres fenòmens: els CLU creixen però de forma moderada i decreixen des del 2008; els CLUN creixen molt notablement, però també decreixen des del 2008; el diferencial entre el creixement es deu a l’increment del preus.

Al final tornarem sobre açò.

Podem fer una aproximació als marges empresarials (μ) com: μ = 1 – CLU

(demostració i explicació a l’annex 1) on μ representa la proporció de valor afegida per l’empresari sobre els costos laborals. A nivell empíric, hem de contemplar també costos no laborals, de manera que considerem ací μ com la proporció del valor d’una unitat de producte dedicada a la cobertura dels costos no laborals i la remuneració del capitalista. També podem expressar μ com la inversa dels CLU (1+μ= y/CLT); l’evolució dels marges és, doncs, justament la inversa dels CLU: - Els CLU creixen des de 2002 al 2006 un 4’82% i es mantenen més o menys constants a eixe nivell fins 2008. Des del 2008 hi ha una caiguda d’un -6’59%.

- Els marges cauen des del 2002 fins al 2006 un 5’22% i es mantenen més o menys constants fins 2008. Des de llavors hi ha un increment d’un 7’91% (tot això en termes de TVS).

ECONOMIA 21

#1 MAIG 2012

Gràfic 7. Evolució de la renda funcional. Font: INE. Elaboració pròpia

Gràfic 8. Participació salarial al PIB. Font: www.agarzon.net

Gràfic 9. Evolució estalvi, renda i consum. Estat Espanyol. Font: CAI

[14]

d) Distribució funcional de la renda Fem una primera aproximació a la distribució de la renda via la composició del PIB valencià a cost de factors. Així, el PIB= Remuneració dels assalariats + Excedent Brut d’Explotació i Renda Mixta Bruta + Impostos nets (sobre la producció i les importacions). En tant per u, la suma dels tres components és 1 (gràfic 7) .

Com s’observa al gràfic, el pes de la RA és més de 9 punt superior al de l’EBE. Al llarg de la sèrie temporal hi ha una tendència convergent: disminució de la renda dels assalariats i augment de l’excedent brut d’explotació. Per tant, una distribució de la renda on les rendes del treball perden pes a favor de les rendes del capital (amb la simplificació que fem prenent com a indicadors respectius RA i EBE!). Així, durant el període 2000-2010 hi ha una reducció en termes simples de la RA del 7’79% front a un increment de l’EBE del 11’41% (en termes simples).

Això queda confirmat per les dades de l’AMECO. Des d’una perspectiva històrica més ampla i amb dades suposem més ajustades al total de rendes salarials queda clara la tendència decreixent dels salaris sobre el total del valor afegit de l’economia i doncs, l’augment de les rendes del capital de manera continuada durant els darrers 20 anys. e) Consum Donada la dificultat d’una bona aproximació al consum valencià, prenem les dades del consum privat per al conjunt de l’Estat espanyol. El gràfic 9 mostra com hi ha una contracció en el consum durant el 2008 i especialment el 2009, però es dóna una recuperació ja al 2010 que es frena, tanmateix, el 2011. Amb tot, la tímida recuperació té una potència molt més reduïda que als anys de l’expansió econòmica; sembla que el consum privat no acaba d’activar-se.

[15]

#1 MAIG 2012

ECONOMIA 21

f) Primeres conclusions sobre la qüestió salarial

TMAAC 2002-2011 (%)

TV simple 2002-2011 (%)

TMAAC 2002-08 (%)

TVS 2002-08 (%)

TMAAC 2008-11 (%)

TVS 2008-11 (%)

Salaris nominals

3’11

32’28

3’7

24’86

1’92

5’93

IPC Salaris reals

2’59 0’52

26’26 4’76

3’15 0’55

20’83 3’33

1’46 0’46

4’49 1’38

0’8

7’27

-0’11

-0’68

2’57

8

3’14

32’67

3’83

25’85

1’76

5’42

Productivitat real Cost Laboral Total/L Productivitat nominal CLU CLUN μ

3’37

35’45

3’04

20’02

4’03

12’86

-0’23 2’36 0’24

-2’06 23’67 2’22

0’79 3’95 -0’9

4’86 26’71 -5’27

-2’27 -0’81 2’54

-6’59 -2’40 7’91

RA (2000-10/ (08-10)

-0’81

-7’79

(2000-08) -0’53

(200-08) -4’12

-2’14

-4’19

EBE (200010)/ (07-10)

1’08

11’41

(2000-07) 3’26

(2000-07) 3’26

2’53

7’90

Taula 1. Taxes de variació de les principals variables. País Valencià. Elaboració pròpia

En taxes de creixement(exacte sols amb la TMAAC): → Wr = Wn – IPC → CLUN = CLT - yrL → yrL = ynL – IPC → CLUN= CLU + IPC; CLU=CLUN-IPC → CLU = CLT – ynL → μ = IPC – CLUN

De manera esquemàtica, reflectim dues grans conclusions que ens semblen interessants: 1.- L’expansió econòmica valenciana: un gegant amb peus de fang. El panorama valencià durant l’expansió està caracteritzat per: - Augment dels costos laborals, tant dels CLU com dels CLUN, rere els quals s’amaga una caiguda de la productivitat real. El creixement dels CLUN és molt més intens que no el dels CLU. - El diferencial entre els CLU i els CLUN és pel creixement de preus. A què es deu? Pensem encertat assenyalar dues causes (n’hi ha més, per exemple, el comportament dels preus de les energies i particularment del petroli; ens centrem en les principals causes internes valencianes): * Existència d’una certa espiral preus-salaris. Fort increment de preus i de salaris nominals, fins i tot per damunt de l’IPC; a l’estar lligats els salaris a l’evolució de preus, es produeix

una retroalimentació. Amb tot, en termes reals, el creixement dels salaris és molt més moderat (61€ de mitjana al llarg de la intensa expansió econòmica). * Expansió de la demanda interna, particularment de la component del consum privat (encara que també de la inversió, donada la bogeria immobiliària). L’evolució de la renda disponible bruta i del consum és ben similar (gràfic 9). L’increment de l’endeutament privat (el deute de les unitats domèstiques passa del 69% del PIB al 130%; dades de l’estat espanyol) fa pensar que rere eixa expansió del consum no hi ha tant una expansió salarial sinó fonamentalment una orgia creditícia arran de l’entrada massiva de capitals estrangersque genera un augment desorbitat de l’endeutament privat.

- En termes reals, el creixement dels costos laborals i dels salaris és positiu però moderat; la

ECONOMIA 21 productivitat cau durant la bonança econòmica. L’expansió suposa, doncs, un aprofundiment en el model de costos baixos, intensiu en treballs de baixa qualificació. En eixe sentit, el creixement dels CLUN (fonamentalment pel creixement de P) dinamita la competitivitat d’aquest model amb l’exterior. No de bades, el motor de l’expansió econòmica fou la demanda interna – particularment consum i inversió- engrossida pels fons exteriors, que financen un dèficit corrent creixent, però també l’adquisició de bens interiors, especialment els no comercialitzables amb l’exterior com la construcció i satèl·lits, determinats serveis, etc.

Durant l’expansió hi ha cert retrocés de la participació de les rendes del treball sobre el total de valor afegit de l’economia valenciana, que per tant, creixen en menor mesura que ho fa el VAB. Per tant, mantenim la tesi que el problema de l’economia no era el creixement salarial (real). En tot cas, el principal factor del creixement de preus que explica el diferencial elevat dels CLUN pensem que és l’expansió irracional de la demanda per l’orgia de crèdit. I la caiguda de la productivitat durant l’expansió,

#1 MAIG 2012 per l’aprofundiment del model competitiu basat en treballs poc qualificats.

2.- A partir de 2008: l’eixida de la crisi; l’aprofundiment d’un model en crisi? L’evolució de les principals variables a partir de 2008: Contenció salarial i augment de la productivitat real; disminució dels CLU i dels CLUN. Tot i que no immediatament, si que es produeix un ajust dels salaris i el que és realment important, dels costos laborals (tant CLU com CLUN; per tant, augment de la competitivitat exterior) via augment de la productivitat (superior a l’augment dels salaris). Amb tot, l’augment de la productivitat no ha de resultar enganyós; és degut fonamentalment a una reducció de l’ocupació major que la contracció del PIB. .

Només en un primer moment la reducció de costos laborals genera una moderació de preus. Després, es trasllada a un augment dels marges empresarials, que prenen una senda de creixement notable. Per tant, a nivell macroeconòmic, la disminució dels CLU tendeix a trasllardar-se als marges empresarials i doncs, a les ren-

[16] des del capital.

Els guanys de productivitat, per tant, no es traslladen a un augment equivalent dels salaris. L’esclat de la crisi provoca una caiguda del consum i de la renda disponible. El tímid avanç dels salaris sumat a l’endeutament massiu i a totes les retallades aplicades provoca un augment de la taxa d’estalvi i debilita la tímida recuperació del consum.

Durant la crisi, hi ha un retrocés notable de la participació de les rendes del treball al PIB. Els marges empresarials creixen molt notablement, augmentant la seua participació en el valor afegit, fruit del diferencial entre la productivitat real i els salaris (mirar annex 2).

3. Trio: darreres respostes institucionals (xiuxiuejades a cau d’orella...)

Per no allargar-nos en excés, farem referència sols a les mesures institucionals adoptades aquest mateix 2012 en relació als salaris. Mesures, totes elles a nivell estatal; els valencians no tenim un marc propi de relacions laborals... Tenim dues grans mesures: Pacte de moderació de salarial. Signat al gener per la

[17]

#1 MAIG 2012

patronal i les cúpules sindicals. Acorden limitar els augments salarials (nominals) amb un màxim del 0’5% el 2012, del 0’6% per al 2013 i de entre el 0’6% i el 1’5% per al 2014, amb algunes clàusules d’actualització.

La taxa mitjana de creixement dels salaris nominals entre 2008 i 2011 ha estat del 1’92%, la qual cosa ha suposat un augment encara menor dels salaris reals. Amb el creixement acordat, el que s’acorda és una reducció dels salaris reals i una disminució encara major dels CLU. Reforma laboral. La retòrica dominant diu que el problema és la rigidesa del mercat laboral, la manca d’adaptabilitat del Treball a la conjuntura econòmica. En eixe sentit, es dóna poder a l’empresari per a la modificació unilateral de les condicions de treball; és ací on es donen els canvis de major calat. Entre elles, la possibilitat de modificar el sistema de remuneració i –per primera vegadala quantia salarial. Això, “quan existesquen provades raons econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció”; implica, doncs, una cessió de poder: quan els done la gana. A la pràctica, doncs, el treballador podrà vore reduït el seu salari quan el seu contractant veja necessitat de quadrar els comptes amb una bona taxa de beneficis; s’obre la porta a una rebaixa generalitzada dels salaris i...amb més de mig milió d’aturats i la facilitat d’acomiadament, a vore qui és el valent de protestar!

Per tant, moderació salarial pactada que significa molt possiblement reducció de salaris reals i possibilitat de rebaixar – a gust- els salaris dels treballadors. No està malament.

ECONOMIA 21

respostes institucionals, tenim els elements per a cloure amb algunes reflexions: • La retòrica dominant explica que l’excessiu creixement salarial és part important del problema (reiterades declaracions dels ‘gurús’ del Banco de España, per exemple). Tanmateix, des dels inicis de la crisi hi ha hagut una ajustament dels costos laborals i un augment de la competitivitat, que ha impulsat les exportacions. Per tant, sembla que la retòrica no passa d’això; venda d’ideologia.

• Ens sembla raonable, però, revisar la vinculació entre salaris i IPC; cal evitar espirals salarispreus, negatives per a l’economia i per al conjunt dels treballadors. Tant a nivell teòric (annex 2) com a la llum de les dades, de bones a primeres ens sembla raonable i positiu vincular creixement salarial a creixement de la productivitat. En aquest període, els salaris hagueren crescut més, possiblement no hi haguera hagut un augment dels costos nominals i potser no hagués estat necessari eixe nivell d’endeutament privat.

• La caiguda dels CLU té dos objectius: una part es trasllada als preus -abaratiment dels productes en relació als competidors (depreciació interna)- i altra als marges -recuperació de la taxa de beneficis-. Ambdós fenòmens es donen des de l’inici de la crisi i amb aquestes mesures es pretenen accentuar i accelerar com a fórmula de recuperació. En altres paraules, hi ha un intent de recuperació de la DA via millora de la balança comercial i de la inversió privada. L’altra cara? El lent creixement dels salaris, l’endeutament massiu i les negres expectatives de futur provoquen un comportament moderat del consum privat, princi4. A mode de coda pal component de la DA. Alhora, això rebaixa les Un cop feta l’anàlisi de l’evolució salarial i de les expectatives per a la inversió privada. A més, el

ECONOMIA 21 poder de la inversió per a arrossegar l’economia és més al mitjà termini que no al curt. Per tant, en el curt termini ens sembla una estratègia no del tot encertada, encara més quan la capacitat d’arrossegament del sector exterior en un moment de crisi més o menys global és ben limitada.

Els resultats estan ahí...

• A més, la reducció de costos pretén aprofundir en un model que a hores d’ara ja no funciona com a model econòmic per al país; pensem – però no és invenció nostra!- que cal superar el model de baixar els costos via baixades salarials. Mentre tot el focus mediàtic es situa sobre els salaris, s’aproven les retallades en educació, en investigació (ja de per si amb un pressupost escàs), no es potencia la innovació ni hi ha a hores d’ara un projecte econòmic de futur per al país més enllà d’invocar el nou esperit sant: l’emprenedor. Reducció salarial i no potenciació de la productivitat (més enllà de la retòrica, és clar); velles receptes que sospitem no ens portaran a nous resultats...

• L’objectiu d’estendre el mercat a pensions, sanitat, educació, serveis socials, assegurances d’atur, etc. és altra mesura macro de reducció dels salaris (socials, en aquest cas) a més, de nous nínxols per a recuperar el creixement de la taxa de beneficis-. És molt possible que això porte –encara més- a una caiguda de la renda disponible i una depressió del consum

#1 MAIG 2012 privat, a augments dels problemes del sistema financer (per eixa disminució de renda), a expectatives negatives d’inversió i un sector públic sense capacitat d’arrossegament... A més, suposarà pèrdua de drets, d’oportunitats; de poder polític, en definitiva. Parlem, doncs, de la disminució de la qualitat de vida i pèrdua de poder per al conjunt del poble treballador valencià (d’ara en avant, PTV). En el mitjà termini, per tant, l’estratègia sembla ben negativa per a la majoria social valenciana.

• Tot això té un valor social afegit: la redistribució contínua de la renda, des del Treball al Capital. Ho hem vist: disminuir salaris i augmentar beneficis a nivell de cada empresa (tot i que ho hem analitzat en dades agregades) i en l’àmbit macro tot el frau del sistema fiscal, les subvencions al capital, etc.; tot apunta en la mateixa direcció.

• Les reformes estructurals no són tècniques, sinó totalment polítiques, afectant la regulació de les relacions socials i la correlació de forces. La seua fórmula: intensificar l’explotació econòmica i el domini polític sobre el conjunt del poble treballador com a eixida a la crisi. Intel·ligentment hom maquilla la fórmula; la justificació tècnica és subtil, aparentment objectiva. Tanmateix, molt poc hi ha d’objectiu i de tècnic, i tot de polític, precisament perquè la nostra és una societat de classes, que pot ser moltes coses però poques vega-

[18] des una comunitat d’interessos homogenis. Ja hem vist que en la qüestió salarial que ni el curt ni en el mitjà termini té sentit per als interessos de la majoria social valenciana Això, en terminologia marquesiana, és mala consciència amb el component de mala fe -mauvaise foi, que diria en Sartre-. En altre lloc ja hem escrit que la teoria econòmica és la lluita de classes portada al terreny intel·lectual. Certament, els fets actuals ens posen difícil canviar una coma d’això...

Comptat i debatut, sembla que el PTV avancem cap a un autèntic atzucac: retallades econòmiques, privatitzacions, atur estructural elevat, treball en precari, inseguretat, inestabilitat; en definitiva, empitjorament de les condicions de vida i pèrdua de poder polític. Caeteris paribus, l’oligarquia financera valenciana recuperarà la taxa de beneficis, amb l’aliança amb capes de la mitjana burgesia industrial i el caciquisme local. Juntes, acompliran llur missió històrica d’ésser els lloctinents espanyols que gestionen les estructures de poder institucionals i viure de les rendes dels negocis fàcils a aquesta terra nostra, de les flors, les llums i l’amor.

Només una xicoteta pega: l’única cosa constant és el canvi permanent... L’eixida de la crisi pot ser l’entrada a un nou capítol de la crisi vital del PTV, però també pot trencar el miratge dels darrers 30 anys si comencem a esbossar nous horitzons, o no?

[19]

#1 MAIG 2012

ECONOMIA 21

ANNEXOS

al Dossier “La q üestió salarial al País Valencià: evolució i perspectives” per Pau Belda

1. EL MARGE EMPRESARIAL Partim del supòsit que els preus fixats per les empreses depenen dels costos de producció i aquestos, de la funció de producció que reflexa la tecnologia amb que es combinen els factors productius per a obtenir cada unitat de producte. Fem eixe supòsit operatiu per no entrar ara en tota la discussió de la determinació dels preus, que ens portaria a navegar en les profunditats de les teories del valor. A més, considerem el treball com l’únic factor de producció; eliminem de la funció de producció el cost del capital i les matèries primes. Amb eixes simplificacions, podem expressar la funció de producció com: Y= (Y/L) * L On Y és la quantitat produïda, L la quantitat de factor treball emprat, i Y/L la producció per unitat de factor (per hora o per treballador). Introduïm un nou supòsit per a simplificar encara més la funció, però facilitar així el raonament: considerem que la productivitat (Y/L) és constant i que a més, és igual 1, és a dir, que cada treballador produeix una unitat de producte. Així, la funció de producció queda reduïda a: Y=L

Suposem, a més, que ens trobem a un mercat al qual no existeix la competència perfecta, de manera que les empreses fixen els preus afegint un marge unitari sobre el costos. Així, el valor de la producció pot expressar-se com: PY= LW (1+μ) sent μ el marge empresarial unitari i W els costos laborals totals.

Reordenant, tenim que: PY/LW= (1+μ), o el que és el mateix: y/W = (1+μ) On y és la productivitat nominal, obtinguda com el quocient entre el valor de la producció (PY) i la quantitat de treball (L).

Així doncs, el marge empresarial és la inversa dels costos laborals unitaris: CLU = = W/y (1+μ) = y/W = (CLU)-1 Si sumem ambdues magnituds, obtenim el següent resultat: (1+μ) + CLU= y/W + W/y = = (yW + Wy) / Wy = 2 (Wy)/ Wy=

= 2; (1+μ) + CLU = 2; μ + CLU = 1; μ = 1 – CLU

Així doncs -amb totes les simplificacions introduïdes!- tenim que el marge empresarial és la proporció de valor de cada producte que va destinada a l’empresari.

El marge és la diferència entre els cost de producció unitari i el preu unitari; suposa, doncs, tot el valor afegit creat al procés productiu. Eixa plusvàlua va a parar a mans de l’empresari, sent així la seua remuneració com a propietari del capital, dels mitjans de producció. Per tant, el valor de cada unitat de producte podria expressar-se com la suma dels salaris (amb compte, en realitat inclouríem tots els costos laborals, també els no salarials) i els beneficis empresarials. Si abandonem el supòsit de considerar L com a únic factor, seria la suma dels costos de producció ( inclouria també la depreciació del capital i les matèries primes a més dels costos laborals) i els guanys de l’empresari. A nivell d’anàlisi de l’article, considerem μ com la suma dels costos comptables no laborals (depreciació del capital i matèries primes; no interès del capital) i dels beneficis empresarials. Això és el que ens interessa per a l’anàlisi feta a l’article.

Si volem aprofundir una miqueta, és evident que caldria una anàlisi més profunda de quin és l’origen d’aquest valor afegit que ali-

ECONOMIA 21 menta dits beneficis. D’entrada, queda clar que el marge entre costos i preu és funció positiva del poder de mercat, car hem suposat que no hi havia competència perfecta, amb la qual μ=0i d’acord amb els supòsits, YP=WL. Així, tindríem: W= (PY/L)/ (1+μ); W= y nominal / (1+μ); Si μ > 0, W < y nominal; si μ=0; W= y nominal = PY/L O el que és el mateix: W/P=Y/L (salari real = productivitat real);

Això implica

WL=YP (massa salarial = producció nominal)

Una lectura precipitada ens portaria a entendre el marge empresarial com una apropiació del valor creat pel treballador. Ara bé, sembla poc versemblant considerar el valor de la producció com el cost del factor treball.

Les fórmules ens porten a eixa conclusió per les simplificacions de considerar únicament com a factor de producció el treball. Si eliminem momentàniament les simplificacions, podem expressar el valor de la producció com: PY = (WL + MP + rK) (1+μ) On WL són els costos laborals totals, MP els costos derivats del consum de matèries primes en la producció, rK els costos de depreciació del capital; la suma dels tres constitueix el cost total de la producció. Ara bé, el procés productiu es fonamenta en la creació d’un valor afegit, de manera que el valor de la producció

#1 MAIG 2012

[20]

és major al sumatori del valor punt, però, els intangibles apordels factors de producció. És ne- ten un plus de valor al producte? cessari explicitar que treballem La resposta ens porta de nou a amb costos comptables i no la teoria del valor considerada, i econòmics, deixant fora el cost no entrem ara a eixe debat; si d’oportunitat i amb ell, l’interès que apuntem, però, la necessitat del capital. Eixe procés d’afegir d’entrar-hi... el valor queda reflectit a l’equació pel marge empresarial. Es suposa, doncs, que eixe plus de valor és afegit per l’empresari i va a parar a les seues mans com a Darrerament sembla que hom ha remuneració capitalista. En prin- reclamat en diferents fòrums la cipi, en funció de llur poder de vinculació del creixement salarial mercat. i creixement de la productivitat.

2. SALARIS I PRODUCTIVITAT

Davant això, ens sembla evident que caldria una anàlisi més acurada de la determinació de preus i per tant, del procés de creació de valor. Aquest article no abordarà eixa qüestió –i molt menys entrarà a la discussió entre la diferència de valors i preus- donat que implica anar a les profunditats de les teories del valor, i això excedeix amplament el que ens interessa ara. Amb tot, com a mers apunts, ens sembla raonable pensar que l’únic factor productiu capaç d’aportar més valor que el té contingut és el Treball: una màquina val x u.m. i aporta x u.m. al nou producte; les matèries primes valen y i aporten y al nou producte; el treball és capaç d’aportar un valor major del que cobra, amb hores impagades – o malgapades, infrapagades-. Les marques, el disseny, etc. ajuden a la diferenciació del producte i doncs, obren la porta a l’augment de la quota i del poder de mercat. Fins a quin

Fem una ullada analítica a eixa possibilitat: Recuperem el concepte de Costos Laborals Unitaris: CLU= W / productivitat(y); Podem linealitzar-ho com: ln CLU = ln W – ln y Així, el creixement dels CLU es pot expressar com la diferència entre el creixement dels salaris i la productivitat. Si el creixement dels salaris és el mateix que el creixement de la productivitat, els CLU es mantenen constant.

Per tant, en primer lloc vincular creixement salarial al creixement de la productivitat pretén controlar les variacions dels CLU. Però encara hi ha més. Recuperem la fórmula dels salaris que hem obtingut a l’annex 1 (amb les importants simplificacions incloses):

[21]

#1 MAIG 2012

ECONOMIA 21

W= (PY/L)/ (1+μ);

darrera dècada, ens sembla rao-

Si ho linealitzem:

nable vincular el creixement sa-

ln W = ln y – ln (1+μ)

larial

al

creixement

de

la

productivitat.

Tot això en termes bruts, és a dir, abans de practicar retencions o pagament a la SS per compte del treballador.

IPC: índex extret de la base de dades

El creixement dels salaris (nomi-

de l’INE. Base 2011.

nals) vindria donat per la diferèn-

PIB (Y): obtingut de les dades de la comptabilitat regional d’Espanya ela-

cia entre creixement de la

borada per l’INE. Combinació de la

productivitat i el creixement dels

sèrie amb base 2008 i sèrie amb base

marges empresarials. La vincula-

2

ció entre creixement de salaris i

Ocupació (L): calculada com la mit-

0

0

0

.

jana anual de la variable ‘ocupats’ de

productivitat equivaldria a anul·lar

l’EPA. Dades de les CCAA.

l’increment del marge empresa-

Productivitat (y): calculada com el

rial. En altres paraules, l’incre-

quocient entre Y i L. Transformada a número índex.

ment del marge empresarial es fa

Cost laboral total: segons l’INE; es de-

a costa d’increments salarials in-

fineix com el cost total en el qual in-

feriors al creixement de la pro-

corre l’empresari per la utilització del factor treball. Inclou el cost salarial

ductivitat. Això té una darrera

total més altres costos. Aquestos al-

implicació; mirem-ho (les varia-

tres costos fan referència a les per-

bles representen taxes de varia-

cepcions no salarials i les cotitzacions obligatòries a la SS. Les primeres són

ció):

les retribucions percebudes pel tre-

creixement W = creixement y – creixement (1+μ) si creixement (1+μ)>0 →

creixement W < creixement y o el que és el mateix: creixement W < creixement YP/L;

si reordenem: creixement WL< creixement YP

ses ocasionades per l’execució del

Totes les dades d’elaboració pròpia

tuacions d’inactivitat no imputables al

són extretes directament de l’INE o

treball. Les segones son les aporta-

derivades a partir de dades existents

cions legalment establertes que l’em-

al propi INE; a més, estan centrades

presari ha de fer al sistema de la SS.

a nivell de País Valencià (a no ser que

CLU: calculats com el quocient entre

s’indique el contrari), extretes de l’a-

el cost laboral total i la productivitat.

partat de CCAA. Ho indiquem al peu

CLUN: calculats com el quocient

treball o per a cobrir necessitats o si-

de cada gràfic/taula. Amb tot, volem remarcar que li donem la categoria de

Això és, el creixement de la massa salarial és menor que el creixement del valor de la producció. Això dóna una primera explicació a la pèrdua de pes de la massa salarial en relació al PIB de la darrera dècada. Tot plegat, donada aquesta primera aproximació teòrica i també a la llum de les dades valencianes de la

ball com a compensació per despe-

NOTES METODOLÒGIQUES

primera estimació parcial, a mode de radiografia preliminar. La utilitat que li donem és recolzar quantitativament

entre el cost laboral total i la productivitat real (quocient entre la nominal i l’IPC).

Marge empresarial (μ): teòricament,

les conclusions qualitatives finals.

proporció de valor afegida per l’em-

Salaris nominals: calculats com la

presari sobre els costos. Es pot ex-

mitjana anual de la variable ‘cost sa-

pressar com: μ = (CLU)-1 i també

larial total’ de l’enquesta trimestral de cost laboral de l’INE. El cost salarial total inclou: el salari base, els complements salarials, els pagaments per hores extraordinàries, pagaments extraordinaris i pagaments endarrerits.

com μ = 1 – CLU. Per a l’aproximació feta a l’article, μ és la part del valor d’una unitat de producte destinada a la cobertura dels costos no laborals i la remuneració del capitalista.

ECONOMIA 21

#1 MAIG 2012

[22]

INTERNACIONAL

////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////

BREUS...

Onada de relocalització al Regne Unit Amb la crisi les empreses que han anat fent fora els treballadors per endur-se la producció a la Xina han hagut de tornar a contractar gent al mateix Regne Unit per aconseguir una major contractació i evitar engrandir l'atur. Tot es deu a que les empreses que ho fan estan tenint guanys i han sigut animats pel govern britànic a fer-ho. Font: BBC News

Penalitzen directius per mala gestió A Abreus (Cuba) ha passat, s'ha penalitzat per part del govern als que eren directius de l'”Empresa de Comercio, Servicio y Gastronomía” i se'ls ha fet fora de l'empresa per tindre uns deutes i impagaments als treballadors altíssims, els deutes fregaven els 18 milions de pesos cubans (al canvi uns 13'74 milions d'euros). Font: Diario Granma, Cuba

El primer ministre d’Estònia sorprés El primer ministre d'Estònia s'ha sorprés i ha preguntat per què s'està ajudant als rics de Grècia i no a la gent que ho necessita de veritat, al mateix temps que diu que els ciutadans estonians estan reclamant pujades de salaris des de l'arribada a la Unió Europea. Aquesta entrada a la UE ha sigut molt polèmica, ja que una gran part dels ciutadans estava en contra d'aquest fet. Font: CNN news

L’FMI torna a ofegar nous països Bangladesh ha rebut un préstec de 987 milions de dòlars.

Aquest país ha patit un dèficit comercial del 7'2% respecte a 2011. El 80% de les exportacions són a EEUU i Europa.

Després de la gran pujada del barril de petroli, els comptes i la balança comercial d'aquest país s'han vist molt afectats i el Fons Monetari Internacional per posar-hi les cadenes. Font: BBC

ANÀLISI

YPF i REE nacionalitzades per Ismael Sanchis 16 d'abril. Cristina Fernández de Kirchner anuncia que presentarà un projecte de llei per expropiar el 51% de les accions d'YPF corresponents a Repsol. El mateix dia, la Comissió Europea (que patix la manca d'un marc jurídic propi legitimat per tota Europa) preveu sancions a l'Argentina per aquesta expropiació per via legal. 3 de maig. S'aprova al parlament argentí el Decret-Llei proposat per la mateixa presidenta, el 51% de les accions de Repsol YPF d'Argentina passaran a mans del govern argentí. Es tractava d'una empresa estrangera amb una filial a l'Argentina, la major empresa que operava a aquest país. El govern ha decidit, segons Clarín (diari més conegut d'Argentina), tornar al poble allò que li pertany, ja que el petroli extret per YPF anava a parar a mans de Repsol a Espanya i altres països, havent-lo de comprar els argentins a preu d'or. Actualment eixa expropiació reportarà uns beneficis extraordinaris a l'Argentina, i l'ajudarà a eixir de la crisi econòmica que pateix.

D'altra banda, a Bolívia, l'1 de maig es va procedir a ocupar forçosament la central de Transportadora

de Electricidad (TdE). Aquesta empresa s'ocupa del transport d'electricitat per tot Bolívia. Els mateixos comptes de l'empresa, filial d'una altra empresa espanyola, Red Eléctrica de España (REE), revelen que en un any han perdut un 95% de diners, en total d'inversió i ingressos de la filial boliviana. El govern bolivià, amb Evo Morales al capdavant, van anunciar l'expropiació d'aquesta empresa deficitària. Es pensa que és una nacionalització simbòlica, ja que a Bolívia no hi ha una producció gran d'electricitat, i aquesta empresa únicament és de transport d'aquesta. El president de Red Eléctrica de España, José Folgado, demanarà una compensació econòmica per la nacionalització de la filial de la seua empresa. Cal remarcar que segons la comissió gestora de la CMNV, la filial no té una representació massa profunda en l'empresa i la representativitat de la nacionalització no afectarà més que un 1'5% en l'empresa, així que potser la compensació que se li oferirà al president de REE, José Folgado, possiblement siga inferior a la que aquest demane per un simple fet d'objectivitat i imparcialitat.

[23]

#1 MAIG 2012

ECONOMIA 21

DOSSIERS

////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////

EL PAÍS VALENCIÀ I EL SISTEMA DE FINANÇAMENT AUTONÒMIC per Joan Sanchis A "Economia 21" no pretenem solament traslladar una visió econòmica diferent i alternativa, si no que també us volem apropar l'estudi i el debat d'assumptes econòmics de proximitat que ens afecten com a valencianes i valencians. És per això que en aquest primer número us presentem un dossier centrat en el funcionament del sistema de finançament autonòmic a l'Estat Espanyol i en les conseqüències d'aquest sobre la situació econòmica del País Valencià.

1. Introducció Amb la transició democràtica i l'aprovació de la constitució del 1978, l'Estat Espanyol va encetar una nova via des d'un model polític completament centralitzat cap a un model descentralitzat. Des del 1979, i a diferents ritmes, les nomenades "comunitats autònomes" han anat assolint de forma progressiva un important paper en la estructura del model polític espanyol. Aquestes han assumit la prestació de serveis de tanta importància per al ciutadà com l'ensenyament o la sanitat, i han assumit competències parcials per al fixament de certs impostos i una certa autonomia política en moltes matèries.

L'estructuració d'aquest model exigia la posada en marxa d'un nou sistema de redistribució de recursos econòmics que fera possible a les noves comunitats autònomes finançar les competències i els serveis dels que ara s'havien de fer càrrec. Per

tal d'evitar enfrontaments entre territoris, els principals partits polítics d'àmbit espanyol es va optar per un model que no alterara les posicions relatives en relació a la inversió que inicialment ja realitzava l'Estat en cada comunitat autònoma.

La voluntat de respectar aquest repartiment inicial és el que ha marcat el desenvolupament del sistema de finançament autonòmic a l'Estat Espanyol. Aquesta distribució de recursos ha generat històricament tota una sèrie d'ineficiències i contradiccions de les que el nostre territori, el País Valencià, n'ha sigut dels principals perjudicats.

L'objectiu serà centrar-nos de forma específica en els efectes que el model de finançament autonòmic espanyol ha tingut sobre el desenvolupament de l'economia valenciana. Veurem com la persistència de desequilibris en els fluxos financers, ha limitat i perjudicat la capacitat d'autogovern dels valencians.

Per últim, farem una valoració de les perspectives de futur pel que fa a la possible evolució del sistema de finançament a l'Estat Espanyol, i plantejarem l'alternativa del concert econòmic i la independència econòmica com a via per a resoldre els desequilibris generats per l'actual model.

2. El sistema de finançament autonòmic a l'Estat Espanyol Des del 1975, amb la capitulació del règim feixista del general Francisco Franco, l'Estat Espanyol es

ECONOMIA 21

va veure sotmès - sobretot arran l'aprovació de la constitució espanyola del 1978 - a un procés de reorganització territorial. La nova estructura sorgida del procés de transició política, apostava per un procés de descentralització de l'Estat, que passaria a organitzar-se entorn a regions i nacions constituïdes com a entitats autònomes anomenades "Comunitats Autònomes". Amb aquest objectiu es van establir diferents vies, establint un procediment asimètric que marcava dos ritmes diferents en l'assoliment de competències.

La nova aposta d'organització territorial i la descentralització de competències a les comunitats autònomes exigia lògicament plantejar un nou model de distribució dels recursos econòmics de l'Estat.

Si fem una mirada retrospectiva, el procés fins a hui en dia, ha suposat que l'Estat passe de realitzar el 90% de la despesa total de les administracions públiques, a poc més del 50% el 2009. No obstant, és important destacar que tot i la relativament elevada descentralització de la despesa, no ha passat el mateix amb els ingressos, on el procés ha sigut

#1 MAIG 2012

més lent i la capacitat normativa de les autonomies és més reduïda.

La conformació dels diferents models de finançament a l'Estat Espanyol, va tindre dos característiques fonamentals: en primer lloc, com ja hem dit, l'asimetria en el procés d'adquisició de competències - la situació diferenciada del País Basc i Navarra (que compten amb un sistema de "concert econòmic" del que en parlarem més endavant); i en segon lloc una voluntat política de mantenir la distribució inicial de recursos.

Els primers models sorgits del procés de transició política, van contemplar el criteri del "cost efectiu de provisió" com criteri preferent per a l'assignació de recursos. Açò implica que el repartiment es realitzava tenint en compte el cost que tenien les competències o serveis que abans prestava l'Estat i que ara eren competència de les comunitats autònomes. Aquest criteri presenta un problema important, ja que donat que les inversions i els serveis oferts per l'Estat no eren homogenis en tot el territori; el model consolidava les desigualtats.

Tots els models de finançament

[24]

autonòmic aprovats a l'Estat Espanyol fins avui en dia, es deriven d'una manera o d'altra de l'aplicació d'aquest criteri.

2.1 El model de finançament del 2002 A l'any 2002, la generalització de les competències en sanitat i ensenyament a totes les comunitats autònomes, exigia una revisió del model que contemplés aquestes noves necessitats.

Així, es va plantejar un model de voluntat permanent (no sotmès a revisions).

L'any base per a la distribució de recursos és el 1999; el volum de recursos a distribuir s'augmenta un 3,5% des d'aquest any base.

Per a la distribució s'incorporen criteris poblacionals, però s'ampliquen tota una sèrie de mecanismes d'ajust amb l'objectiu de distorsionar el resultat de forma que la distribució inicial no varie en excés. És a dir, el model, manté la filosofia d'evitar que cap territori puga guanyar o perdre recursos, independentment de les diferents condicions econòmiques de cada comunitat autònoma. En definitiva, el model fa una estimació de necessitats més amb una voluntat de resultat polític que no pas d'un repar-

[25]

#1 MAIG 2012

ECONOMIA 21

timent just i eficient. El model, això sí, introdueix novetats respecte a la descentralització en els ingressos.

La cessió de tributs a les CCAA augmenta fins al 33% de l'IRPF (Impost sobre la renda de les persones físiques) o fins al 35% de l'IVA (Impost sobre el valor afegit). La diferència entre les necessitats de cada territori i la recaptació es cobreix amb les transferències de l'Estat, ara nomenades "Fons de Suficiència".

2.1.2 Resultats del model de finançament del 2002 ASSIGNACIÓ TOTAL DE RECURSOS (Rendiment impostos i tributs cedits + Participació en la recaptació líquida + Mecanismes d'ajust):

CCAA Andalusia Aragó Astúries Illes Balears Illes Canàries Cantàbria Castella i Lleó Castella La Manxa Catalunya Extremadura Galícia La Rioja Madrid Múrcia País Valencià TOTAL

TOTAL SISTEMA 12.938,19 2.316,86 2.007,05 1.346,68 3.195,46 1.114,48 4.823,55 3.261,94 11.266,07 2.185,15 5.208,76 560,73 8.675,74 1.897,04 6.780,41 67.578,12

FINANÇAMENT PER MITJANA=100 CÀPITA 1.730,07 1.902,93 1.868,93 1.468,63 1.733,13 2.055,17 1.944,69 1.830,45 1.731,53 2.036,39 1.902,84 1.991,13 1.569,66 1.546,09 1.567,11 1.732,12

99,98 109,86 107,89 84,78 100,05 118,65 112,27 105,67 99,96 117,56 109,85 114,95 90,62 89,25 90,47 100

PIB PER CÀPITA 13.069€ 18.634€ 14.788€ 20.264€ 16.156€ 16.869€ 16.028€ 13.790€ 21.103€ 11.267€ 13.610€ 19.234€ 23.407€ 14.713€ 16.474€ 18.690€

Font: Ministeri d'Economia i Hisenda, Liquidació Model Autonòmic 2002. Els totals són milions d'euros; la renda per càpita és en euros. La quarta columna utilitza números índex amb 100=Mitjana Estatal. El PIB per càpita està calculat a preus de mercat de l'any 2002 (Base 2000).

Si mirem el quadre, només dos comunitats autònomes reben menys finançament que la mitjana, tot i tenir una renda per càpita inferior. Són els casos del País Valencià i Múrcia, ambdues reben prop d'un 10% menys de finançament que la mitjana estatal, estant al mateix temps per baix de la mitjana en quan a renda per càpita. Concretament, els valencians rebíem amb el model de 2002 un 90,47% respecte de la mitjana espanyola, és a dir, vora 165€ menys per persona; al mateix temps que teníem una renda per càpita inferior en gairebé 2.000€ a la mitjana. És a dir, els valencians, tot i ser més pobres, rebíem menys finançament que la mitjana. Queda clar, per tant, que en aquest model no hi ha soli-

daritat efectiva ni raonable, hi ha una discriminació clara cap a determinats territoris.

2.2 El model de finançament del 2009 La última reforma del sistema de finançament autonòmic va tindre lloc el 2009. Aquesta nova reforma pretenia superar les manifestes insuficiències del model aprovat el 2002.

La reforma del 2009 introdueix un model que te en compte un gran nombre de variables reflectides en un ampli ventall de fons de finançament diferents.

La base per a calcular les necessitats dels territoris refereix a l'any 2007 (calculades amb el model de 2002) i s'incorporen recursos addicionals - per compensar sobretot l'augment poblacional. També

ECONOMIA 21

#1 MAIG 2012

[26]

augmenta la participació autonòmica en els impostos estatals fins al 50% de l'IVA i l'IRPF. Aquesta reforma, en tant que el seu model de referència per a calcular les necessitats continua sent el de 2002, arrossega la major part de problemes que afectaven al seu antecessor - càlcul influenciat per la voluntat de mantenir l'status quo - i que es reflecteixen en la desigual i poc racional distribució de recursos que es fa pal·les en les liquidacions anuals del sistema.

A les necessitats del 2007, el model incorpora uns recursos addicionals de vora 7.400 milions d'euros distribuïts entre 2009 i 2010:

Volum addicional de recursos i criteris de distribució Criteris de distribució entre CA

Import M€

%

3.675

73,5

Població ajustada 2009

613

12,3

Potencialment dependent

490

9,8

Població reconeguda com a dependent

123

2,5

4.900

98,0

Fons per CA amb una dispersió > mitjana: Nombre d’entitats singulars

50

1,0

Fons per CA amb una dispersió < mitjana: Població ajustada 2009

50

1,0

5.000

100,0

Població reconeguda com a dependent

1.200

50,0

Població ajustada

1.200

50,0

Recursos addicionals per a 2010

2.400

100,0

Total recursos addicionals

7.400

-

Increment de la població ajustada 1999-2009

Recursos per reforçar el benestar

Recursos addicionals per a 2009

Font: El model de finançament autonòmic de 2009: descripció i valoració. M.Bassols, N.Bosch, M.Vilalta

A més, incorpora nous fons que pretenen ajustar el model a les necessitats reals de cada comunitat autònoma. Els principals són: Fons de Garantia dels Serveis Públics Fonamentals (FGSPF): Aquest es reparteix segons dife• rents criteris poblacionals, per exemple, població major de 65 anys, dispersió, insularitat, població dependent etc. Te com a objectiu assegurar un nivell semblant de serveis públics en els diferents territoris de l'Estat.

Fons de Suficiència Global: Destinat a cobrir les diferències entre les necessitats de finançament • i la capacitat tributària amb les transferències del fons anterior.

Fons de Competitivitat: Es distribueix entre les CCAA amb finançament per càpita inferir a la mit• jana.

• Fons de Cooperació: Es distribueix entre les CCAA amb PIB per càpita inferior al 90% de la mitjana i altres criteris de creixement poblacional .

Cal esmentar que el model estableix la incompatibilitat entre rebre finançament del fons de competitivitat i del fons de cooperació de forma simultània. Aquest fet de nou ens perjudica, ja que el País Valencià

[27]

#1 MAIG 2012

ECONOMIA 21

tindria accés a ambdós, en tant que compta amb una renda per càpita inferior a la mitjana i un finançament també inferior a la mitjana.

2.2.1 Resultats del model 2009 ASSIGNACIÓ TOTAL DE RECURSOS (En milers d'euros) = Status Quo 2009 + Recursos Addicionals + Fons de Cooperació + Fons de Competitivitat

CCAA Andalusia Aragó Astúries Illes Balears Illes Canàries Cantàbria Castella i Lleó Castella La Manxa Catalunya Extremadura Galícia La Rioja Madrid Múrcia País Valencià TOTAL

TOTAL SISTEMA 15.991.751 3.034.386 2.418.721 2.250.279 3.837.905 1.472.534 5.795.524 4.260.278 17.200.837 2.480.762 6.214.950 748.686 13.747.934 2.755.151 9.701.681 91.911.386

FINANÇAMENT PER CÀPITA 1.926,04 2.255,26 2.228,64 2.054,25 1.824,11 1.824,11 2.260,77 2.046,92 2.300,99 2.250,31 2.222,73 2.327,27 2.152,51 1.904,68 1.904,28 2.098,87

MITJANA=100 91,76 107,4 106,18 97,87 86,90 86,90 107,71 97,52 109,62 107,21 105,90 110,88 102,55 90,74 90,72 100

PIB PER CÀPITA 17.486€ 25.098€ 21.186€ 24.220€ 19.315€ 22.104€ 21.852€ 18.459€ 26.547€ 15.931€ 20.491€ 24.985€ 30.040€ 19.086€ 20.162€ 22.814€

Font: El model de finançament autonòmic de 2009: descripció i valoració. M.Bassols, N.Bosch, M.Vilalta

En el cas del País Valencià, la discriminació conti- nitats més pobres en financen d'altres més riques. nua sent clara. Tot i comptar amb una riquesa per habitant inferior en més de 2.000€/càpita respecte 2.3 Conclusions respecte la situació del País Valencià de la mitjana espanyola, seguim rebent menys fi- en els diferents models nançament que la resta; en aquest cas un 9,3% menys que la mitjana. Així, amb el nou model, el Com hem pogut observar en les respectives liquiPaís Valencià rep el 90,72% de la mitjana, situant- dacions del sistema de finançament autonòmic, se vora 194€ menys per persona. els valencians sempre n'eixim perjudicats. Els diDe nou, el model segueix generant una distribució ferents models han consolidat un status quo injust arbitrària i discriminatòria dels recursos, on comu- i en cap moment solidari, que ha limitat la nostra

ECONOMIA 21 capacitat d'autogovern des de la transició.

El País Valencià ha rebut en tots els anys menys finançament per càpita que la mitjana, tot i situarse tots els anys per baix de la mitjana de renda per càpita. És a dir, som més pobres i financem altres regions més riques.

La discriminació històrica que hem sofert, només en el període 2002-2009, es xifrada per alguns estudis en vora a 8.400 milions d'euros. Aquest fet ha tingut un impacte notable en l'endeutament de la Generalitat Valenciana i en la qualitat dels serveis públics que han rebut les valencianes i valencians.

La discriminació persistent, és també resultat d'una actitud passiva i poc reivindicativa per part dels principals partits polítics valencians. Tant el PP com el PSOE han mantingut actituds conformistes, només utilitzant el finançament com a arma electoral i no com una reivindicació clau per al futur del poble valencià.

I podem introduir encara una nova variable. Si a la discriminació en quan al finançament per càpita, afegim el concepte de dèficit fiscal, la nostra situació encara empitjora. El dèficit fiscal refereix a la diferència entre els impostos recaptats en un determinat territori i la inversió que l'Estat central fa en aquest territori. Aquests càlculs per determinar el superàvit o el dèficit en la relació, s'han anomenat "balances fiscals", i en el cas del País

#1 MAIG 2012 Valencià segons l'estimació del Institut d'Estudis Fiscals (Ministeri d'Economia) per al 2005 indica un dèficit fiscal del 6,4% (segons el criteri del flux monetari). Aquest dèficit persistent ha suposat que la discriminació del finançament per càpita s'agreuge amb una relació tributària amb l'Estat, que podem tractar pràcticament d'espoli fiscal. En tot cas, estudiarem amb més deteniment aquesta qüestió en propers números d'aquesta publicació.

3. Futur i Alternatives Atenent als precedents, com us podeu imaginar, les perspectives no són gaire esperançadores. El País Valencià, i sobretot la seua classe política, es troba còmodament submisa a les directrius que arriben des de Madrid, i no sembla que això puga canviar, al menys, a curt termini.

No obstant, moviments socials i polítics de caire valencianista, han obert recentment el debat respecte de la qüestió que tractem hui ací. En aquests últims mesos, s'han presentat llibres, s'han fet conferències i el debat està present. Pot ser, aprofitant la reivindicació catalana d'un pacte fiscal a l'estil del concert econòmic, és el moment per fer arribar als ciutadans el debat sobre el finançament autonòmic a l'Estat Espanyol.

Però en tot cas, i donada la intenció d'aquesta revista de proporcionar també eines teòriques per a la solució, quines són les

[28] opcions que tenim? Quin és el millor model de finançament per al País Valencià?

3.1 Un nou model de finançament Evidentment, l'alternativa més immediata es exigir una reforma del model de finançament autonòmic de règim general, establint uns criteris objectius i econòmicament eficients per a obtindre un repartiment de recursos que efectivament garantisca una solidaritat real entre territoris. En primer lloc, caldria, òbviament, deixar enrere el principi de "status quo" i encetar una redistribució de recursos des de zero que tinga en compte indicadors objectius i uniformes sobre la situació de les diferents CCAA. El criteri poblacional i l'objectiu de convergència en renda per càpita, entenem que haurien de ser els cavalls de batalla del nou model.

3.2 L'alternativa del concert econòmic Per concert econòmic s'entén un instrument jurídic que regula les relacions tributàries i financeres entre una administració central i un altra de federal. A l'Estat Espanyol, aquest és el sistema utilitzat pel País Basc i Navarra, derivat de la seua condició de comunitats històriques amb dret foral propi.

El concert econòmic contempla una recaptació pròpia dels tributs per part del territori federat, retornant posteriorment una quota o "cupo" a l'Estat central,

[29] en concepte de serveis prestats i solidaritat interterritorial. És a dir, implica la pràctica autogestió dels recursos propis del territori.

Així, l'aplicació d'un sistema semblant per als valencians, implicaria la creació d'una hisenda autonòmica pròpia, que s'encarregaria de fer la recaptació dels tributs al País Valencià. Posteriorment, i mitjançant un acord bilateral amb l'Estat, es retornaria una quota corresponent als serveis estatals prestats. En el nostre cas, no seria lògic aportar una nova quota destinada a "solidaritat", ja que el País Valencià es troba per baix de la mitjana en quan a renda per càpita, i en tot cas, hauria de rebre transferències estatals per tal de convergir amb la mitjana.

Aquest sistema, permetria també eliminar el dèficit fiscal en les nostres relacions amb l'Estat. És a dir, permetria que els diners que paguem en impostos els valencians es destinaren íntegrament a serveis i infraestructures pròpies, i no a finançar d'altres en comunitats amb una riquesa superior.

Un acord com aquest, és precisament la reivindicació principal de la Generalitat de Catalunya front a l'executiu central. En el seu cas, no tant per una discriminació relativa en la distribució de les xifres absolutes de finançament, si no per un elevat dèficit fiscal en les seues relacions tributàries amb l'Estat.

Així, aquest és de fet el model més viable i que millor s'em-

#1 MAIG 2012 marca dins de la llibertat per a fixar un model de finançament que estableix la constitució espanyola. La major part d'estudis conclouen que els recursos disponibles mitjançant aquest sistema poden augmentar fins un 70% respecte del model actual, permetent augmentar de forma considerable la despesa pública.

Això explica, per exemple, les grans diferències respecte del País Basc i Navarra en quan a inversió per estudiant a l'ensenyament o en nombre de llits hospitalaris disponibles.

ECONOMIA 21 desafavorides.

En definitiva, independentment de la via que adoptem, ens caldrà informar i conscienciar als nostres ciutadans de la importància de rebre un finançament just, per tal de garantir la capacitat d'autogovern dels valencians i la qualitat dels nostres serveis públics.

3.2 Via sobiranista La opció més clara, però lògica- EN VOLS SABER MÉS? ment també la més complicada, Si t'interessa conèixer més en és que els valencians i valencia- deteniment l'evolució i l'estrucnes ens dotem d'una sobirania tura del model de finançament política que ens permeta una or- autonòmic espanyol i les conseganització política i econòmica qüències que ha tingut sobre l'economia, et recomanem les pròpia.

En aquest cas, el País Valencià següents lectures: gaudiria de plena autonomia per a fixar tributs, redistribuir recur- "El Finançament dels Valencians sos i executar polítiques econò- Una insuficiència històrica" - Rafael miques pròpies.

Aquesta Beneyto - Col·lecció Demos 2 Fundació Nexe independència econòmica i política, certament no impossibilita la "El model de finançament autonòcontribució solidària a aquells temic del 2009: descripció i valoració" rritoris o col·lectius socials que - Montserrat Bassols, Núria Bosch i ho necessiten. De fet, en un con- Maite Vilalta - Generalitat de Catatext de globalització, on sovint lunya, Departament d'Economia i l'organització política i econò- Finances mica s'estableix en nivells supraestatals, la contribució a fons "Informe sobre la problemàtica del amb objectius redistributius o de sistema de financiación de las comunidades autónomas de régimen cooperació és a l'ordre del dia; común" - Juliol 2008 - Institut Valennomés cal que fem una ullada als cià d'Investigacions Econòmiques programes europeus d'ajudes i (IVIE) inversions per a les regions més

ECONOMIA 21

#1 MAIG 2012

[30]

PENSAMENT

////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////

EL CRÈDIT AL CAPITALISME: MITJÀ D’ADAPTACIÓ O DE DESTRUCCIÓ? de ROSA LUXEMBURG

per Pau Belda 1. Introducció a l’autora i al debat Rosa Luxemburg estudià a Suïssa, al seu particular exili. A la Universitat de Zurich estudia història, filosofia, política, economia i matemàtiques de forma simultània. S’especialitza en teoria de l’Estat, l’Edat Mitjana i les crisis econòmiques i d’intercanvi d’estoc. El 1898 es doctora en economia i dret. Comença la seua militància política al 1886, als 15 o 16 anys (naix el 1870 i 1871, segons la font) al partit esquerrà polonès “Proletariat”. Sens dubte, aquesta jove socialdemòcrata, estudiosa del marxisme, convençuda i conseqüent amb la pràctica revolucionària, apuntava maneres.

En la seua primera gran obra política, Reforma o Revolució (1899), Rosa Luxemburg ens parla, entre d’altres, del paper del crèdit al capitalisme. La discussió és més ampla, però; resultarà enriquidor per al lector situar breument el fragment que citem en el seu context històric.

Són els temps del revisionisme alemany al si del PSD, encapça-

lat per n’Eduard Bernstein. A una sèrie d’articles publicats a Neue Zeit – òrgan teòric del PSD- Bernstein nega la concepció materialista de la història, és a dir, l’evolució històrica pel conflicte entre factors i relacions de producció i la creixent agudesa de les contradiccions capitalistes, com a premisses per negar la teoria de la lluita de classes.

Així, la seua conclusió és que és possible un avanç progressiu al socialisme a base de reformes socials, sense necessitat de revolució social. Més tard, desenvolupa eixa tesis al llibre Die Voraussetzungen des Sozialismus und die Aufgaben der Sozialdemokratie (Les premisses per al socialisme i les tasques de la socialdemocràcia).

Luxemburg no s’oposa a les reformes; està, però, en contra d’un hipotètic antagonisme entre les reformes i la revolució. A la introducció de l’obra ho deixa ben clar: “Entre la reforma social i la revolució existeix, per a la socialdemocràcia, un vincle indissoluble. La lluita per reformes és

el mitjà; la revolució social, el fi”.

El problema és altre. Bernstein exposa que “el col·lapse general del sistema de producció imperant es torna cada vegada menys probable, perquè el desenvolupament del capitalisme augmenta la seua capacitat d’adaptació i, a la vegada, la diversificació de la indústria”.

Concretament, aquestos ‘mitjans d’adaptació’ identificats per Bernstein són el sistema creditici, les noves fórmules de concentració i coordinació capitalista (monopolis, càrtels, patronals, etc.), el desenvolupament dels mitjans de comunicació o la millora de la situació de la classe obrera.

Segons Luxemburg, el fonament científic del capitalisme es deriva dels tres principals resultats del desenvolupament capitalista: “l’anarquia creixent de l’economia capitalista, que condueix a la seua ruïna”; la “socialització progressiva del procés de producció, que crea els gèrmens del futur ordre social”; la “creixent organització i consciència de la

[31]

#1 MAIG 2012

classe proletària, que constitueix el factor actiu en la revolució que s’acosta”. Bernstein nega el primer d’eixos resultats: diu que “el desenvolupament del capitalisme no va a desembocar en un col·lapse econòmic general”, en paraules de la pròpia autora. En última instància, això equival a la negació de la concepció del socialisme com a realitat inevitable històricament, a la invalidació del caràcter científic del socialisme. Quasi res...

Al setembre del 2008 cau Lehman Brothers i, mediàticament, comença la crisi actual. L’explicació més recurrent que dóna la teoria dominant és que és el sistema financer -i particularment llurs excessos, imprudències, i demès immoralitats...- l’originador de tal catàstrofe. Ràpidament, els governs occidentals ixen a salvar els bancs, injectant suculentes sumes al sistema; requerien d’eixe xut car el sistema financer és com les venes que porten la sang a totes les parts del cos econòmic, activantlo, dotant-lo de vida. En aquest cas, la injecció és una transfusió de diners públics... I la cosa no acaba ahí, puix a l’Estat espanyol eixa ‘reforma del sistema financer’ -concentració- sembla requerir de noves injeccions; és possible que els propagandistes de Bànkia no anaren equivocats: el primer banc de la nova banca...

Per què eixe paper estratègic del crèdit? Quin paper juga en el funcionament del sistema? El crèdit origina les crisis, les agreuja o per contra les suavitza? Mirem el que ens conta l’autora.

ECONOMIA 21

capitalista a estendre’s il·limitadament xoca contra les restriccions de la propietat privada, el crèdit apareix com mitjà per a superar eixos límits en forma típicament capitalista. El crèdit, mitjançant les accions, combina en un gran capital molts capitals individuals. Posa a l’abast de cada capitalista l’ús dels diners d’altres capitalistes, sota la forma del crèdit industrial. En tant que crèdit comercial accelera l’intercanvi de mercaderies i amb això la reinversió del capital en la producció i així ajuda tot el cicle del procés de producció. La manera en que ambdues funcions del crèdit influeixen sobre les crisis és bastant òbvia. Si és cert que les crisis sorgeixen com a resultat de la contradicció entre la capacitat d’extensió, la tendència a l’increment de la producció i la capacitat de consum restringida del mercat, el crèdit és precisament, a la llum d’allò que diem més amunt, el mitjà específic que fa que dita contradicció esclate amb la major freqüència.

En primer lloc, augmenta desproporcionadament la capacitat d’extensió de la producció i constitueix així una força motriu interna que porta a la producció a excedir constantment els límits del mercat.

Però el crèdit colpeja des de dos flancs. Després de provocar (com a factor del procés de producció) la sobreproducció, durant la crisi destrueix (en tant que factor d’intercanvi) les forces productives que ell mateix engendrà. Al primer símptoma de la crisi el crèdit desapareix. Abandona l’intercanvi allà on seria encara indispensable i, apareixent ineficaç i inútil allí on segueix existent algun intercanvi, re2. El paper del crèdit dueix al mínim la capacitat de consum del mercat.

“El crèdit posseeix diverses aplicacions al A més d’aquestos dos resultats principals, el crèdit capitalisme. Les seues dues funcions més impor- també influeix en la formació de les crisi d’altres tants són estendre la producció i facilitar l’inter- maneres. Constitueix un mitjà tècnic que li permet canvi. Quan la tendència interna de la producció a l’empresari tenir accés al capital de la resta. Es-

ECONOMIA 21 Estimula, a la vegada, la utilització audaç i inescrupulosa de la propietat aliena. És a dir, que condueix a l’especulació. El crèdit no sols agreuja la crisi en la seua qualitat de mitjà de canvi encobert, també ajuda a provocar i estendre la crisi transformant l’intercanvi en un mecanisme summament complex i artificial que, donat que la seua base real la constitueix un mínim de diners efectius, es descompon al menor estímul.

Vegem que el crèdit en lloc de servir d’eina per a suprimir o pal·liar les crisis és, pel contrari, una eina singularment potent per a la formació de crisis. No pot ésser d’altra manera. El crèdit elimina allò que quedava de la rigidesa en les relacions capitalistes.

Introdueix a totes bandes la major elasticitat possible. Torna a totes les forces capitalistes extensibles, relatives, i sensibles entre elles al màxim. Açò facilita i agreuja les crisis, que no són sinó xocs periòdics entre les forces contradictòries de l’economia capitalista.

Açò ens porta a altre problema.

Per què apareix el crèdit generalment com un “mitjà d’adaptació” al capitalisme? Siga quina siga la forma o la relació en la qual certes persones representen aquesta “adaptació”, òbviament sols pot consistir en llur poder de suprimir una de les diverses relacions antagòniques de l’economia capitalista, és a dir, en el poder de suprimir o debilitar una d’eixes contradiccions i permetre

#1 MAIG 2012 la llibertat de moviments, en tal o qual moment, a les forces productives que d’altra manera es trobarien lligades. En realitat, és precisament el crèdit el que agreuja aquestes relacions al màxim. Agreuja l’antagonisme entre el mode de producció i el mode de canvi forçant la producció fins al límit i, a la vegada, paralitzant l’intercanvi al menor pretext. Agreuja l’antagonisme entre el mode de producció i el mode d’apropiació separant la producció de la propietat, és a dir, transformant el capital emprat en la producció en capital “social” i transformant a la vegada part del guany, sota la forma d’interès sobre el capital, en un simple títol de propietat.

Agreuja l’antagonisme entre les relacions de propietat (apropiació) i les relacions de producció deixant en poques mans immenses forces productives i expropiant a un gran número de petits capitalistes. Per últim, agreuja l’antagonisme existent entre el caràcter social de la producció i la producció privada capitalista tornant innecessària la ingerència de l’estat en la producció.

(Rosa Luxemburg, Reforma o Revolució, Primera part, L’adaptació al capitalisme, pàg 43-45.

Traducció pròpia).

[32]

DESCARREGA-TE’L

“Reforma o revolución” de Rosa Luxemburg Idioma: castellà Format: PDF Pàgines: 62

A

Escaneja el codi Bidi

l’URL al 7 Enganxa navegador del teu PC

D

www.marxists.org/espanol/luxem/ 01Reformaorevolucion_0.pdf

[33]

#1 MAIG 2012

ECONOMIA 21

RESSENYES

////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////

llibres Quan la paraula solidaritat és sinònim de robatori per Marc Xelvi “L’espoli fiscal del País Valencià”

Autor: Celestí Gimeno Edita: Llibres de l’índex 152 pàgines 14x22 cm 2007 Català ISBN: 8496563452 Fer una ressenya . d'un llibre hauria de ser una cosa agra dable, pel gust de llegir i compartir opinions, i més si del que es tracta és de recomanar una lectura. “L'espoli fiscal del País Valencià” té una llegida ràpida i amena, que no es fa pesada, però pel contrari la sensació que se't queda al acabar-te'l és, i espere que m'enteneu, de pura ràbia.

No es tracta d'una crítica al llibre, sinó a la situació d'espoli que patim els valencians des de fa tants anys. Comprovar, amb dades, les conseqüències econòmiques tan desastroses i injustes per a nosaltres, provoca indignació i ràbia.

El pròleg és d'Agustí Cerdà (president d'Esquerra Republicana del País Valencià), i ja avança, amb una literatura contundent, el que trobarem al llibre. Es tracta d'un repàs crític al desajust fiscal pel País Valencià en la història, des que formem part d'allò que hui es coneix com Espanya. Endinsant-nos en la introducció de Celestí Gimeno, el títol del mateix ho diu tot; “Llevant feliç?”. La imatge del País Valencià (tant per als qui ho nome-

nen així, com pels qui prefereixen Regne, o Comunitat) ha sigut la d'una terra rica i poderosa, a la qual li sobra un excedent a compartir amb la resta de l'Estat. Res més lluny de la realitat. En absolut som la regió més pobra, però el que trobem en el suma i resta de la redistribució centralitzada és un resultat pitjor pel País Valencià, i molt més positiu per territoris que aporten menys, però finalment acaben tenint més que nosaltres.

El llibre és un clam contra el concepte de “solidaritat” que entén l'Estat Espanyol. La solidaritat es dóna, efectivament, quan tens més del que necessites i ho comparteixes amb qui menys recursos disposa. El que ocorre a la pràctica és que els valencians no gestionem els nostres ingressos, sinó que se'n van a Madrid, i ells decideixen repartir-ho de forma que ens queda un dèficit fiscal amb el Govern, mentre veiem passius que altres zones més pobres es troben amb una major caixa que la nostra. I no és només això, eixes comunitats autònomes han sigut incapaces d'invertir en una economia productiva. Han potenciat el seu propi Estat del Benestar amb els diners que venien de fora, però s'han despreocupat de potenciar un

ECONOMIA 21

#1 MAIG 2012

[34]

auto-model sostenible. Es combinen dades d'un sistema de beques superior a la resta de l'Estat, d'un percentatge de treballadors de l'administració que sobrepassa el terç de la població ocupada, etc... amb una aportació al PIB ínfim, molt menor que el del País Valencià, però amb moltíssims més calers a la caixa.

que es podria qualificar de robatori. Perquè al País Valencià no li sobren diners, sinó que li'n falten. Els serveis socials bàsics tenen un elevat grau de precarietat, i si ben cert és que els nostres polítics han estat balafiant diners, també ho és que no justifica el desajust fiscal al qual ens trobem sotmesos. Celestí Gimeno fa un repàs de les conseqüències, amb dades i per La lectura de Celestí Gi- sectors públics, que suposa la meno vol fer pensar al voltant de menor inversió de la qual dispocom ens estan enganyant, do- sem. nant-nos una visió alegre d'un fet

“L'espoli fiscal del País Valencià” es va publicar a l'abril del 2007, fa uns quants anys.

Entremig tenim una crisi econòmica i una caiguda de la recaptació pública. No obstant, el que no ha canviat és el model de “solidaritat” de l'Estat Espanyol, pel que la lectura es fa recomanable encara a data de hui. I és que hi han coses que no canvien. Mentre alguns volen seguir donant-li adjectius honorables a tal paraula, d'altres seguim considerant-ho un robatori.

col·lectius

per Pau Belda Una tècnica llargament utilitzada consisteix a començar un article amb la definició de diccionari del concepte a desenvolupar; Taifa, de l’àrab ta’ifah: facció. Reproduint la tècnica, el diccionari recull per a facció accepcions com grup de persones reunides per a una acció violenta, grup polític d’un partit amb una línia pròpia i altres de caire militar...

Va de Taifes!

Taifa és un seminari d’economia crítica. Es presenten com un grup de persones provinents majoritàriament de les facultats d’economia, “descontentes amb l’enfocament econòmic dominant de les universitats actuals, completament monopolitzades pel corrent de pensament neoclàssic i neoliberal, amb molt poca capacitat explicativa d’allò que succeeix en el si de la nostra Agafar, però, l’accepció més societat (...)”. Eixes línies bé pocol·loquial, a mode de burla, és drien haver format part de la una variació no del tot habitual; nostra primera editorial i és per Taifa: “reunió de persones de això que ens feia il·lusió obrir el mala vida o poc judici.” Segura- primer número amb aquest xicoment, la capacitat de riure’s d’un tet reconeixement via aquestes mateix és un bon indicador de la línies de divulgació de la seua pròpia seguretat i confiança. activitat.

Eixa manera d’iniciar la navegació per la web de Taifa no diu La gent de Taifa es dedica a l’estudi dels fenòmens econòmics i res, però ho insinua tot... la seua divulgació via cursos, xe-

[35] rrades, publicacions... A la web podem fer un bon tast; recomanem especialment l’apartat de publicacions. Podeu llegir i descarregar diferents informes monotemàtics que publiquen des de 2005, de qüestions com el sector públic i la política fiscal, l’auge i crisi de la vivenda, la redistribució de la riquesa o els tres darrers centrats en la crisi: apunts teòrics per a entendre-la, anàlisi de les mesures fins al 2010, i la lògica estratègica del capital. I també trobareu altres textos més breus i concrets a l’apartat senzillament.

En un moment on hom afirma

#1 MAIG 2012

ECONOMIA 21

que l’economia és una ciència de dretes, que les solucions que es requereixen van contra la majoria de les persones, contra els pobles, contra el planeta, Taifa ens mostra en la pràctica que això no és més que una determinada visió política de l’economia, que respon als interessos del conglomerat dominant per a l’apropiació del plusproducte. I que una anàlisi amb rigor i amb voluntat d’objectivitat –quelcom que hauria de tenir qualsevol aproximació que es vulga científica- requereix l’explicitació dels interessos en joc, car l’economia és economia política; gestió de relacions entre antagònics. Les

solucions tècniques que hom parla, són evidentment una estratègia llargament repetida: presentar com a teoria objectiva, no interessada i vàlida per al conjunt social allò que en realitat correspon a uns interessos concrets d’un grup d’iguals, d’una classe o conglomerat de classes socials. Enmig d’això, la gent de Taifa ofereix eines per a la reflexió i la comprensió integral dels fenòmens i processos que vivim.

Ja he escrit a altra lloc que la teoria econòmica és la lluita de classes portada al terreny intel·lectual i ben mirat, Taifa té alguna cosa d’això... www.seminaritaifa.org

tura del subsidi i és incapaç d’oferir cap alternativa estratègica – a Europa, almenys de la crisi dels ’70- els bascos ens canvien de plànol cap a un certament més esperançador. La proposta ens parla d’un model en xarxa, amb una interacció entre el sector privat, -format per un conglomerat de pimes, moltes d’elles en forma de cooperativa i altres tipus d’economia social- i el poder públic, com a coordinador i director, marcant la línia general i creant eines comunes per a assolir-la. Ens mostren la viabilitat d’una economia menuda basada en la innovació i l’eficiència promogudes des d’allò públic; de la possibilitat d’una distribució justa del plusproducte, basada en una

fiscalitat i uns serveis socials potents; del valor afegit d’un teixit social fort i cohesionat; de la complementarietat de l’aprofundiment democràtic en aquest nou model: grans decisions col·lectives i aplicació descentralitzada... I com no, de la necessitat de sobirania –poder de decidir i executar- per a tot això...

En un moment que al nostre país l’esquerra majoritària –d’ací, d’allà- no passa d’una negació tàctica de les retallades, la corrupció i les immoralitats diverses i d’una formulació estratègica diluïda – en tenen?-, els bascos mostren, a la pràctica, algunes idees per a l’eixida. Que hom en prenga, de nota... www.haysalida.net

iniciatives Hi ha eixida! per Pau Belda

Euskal Herria és un maldecap.

Això –o quelcom pitjor- ha de sonar per les cuines del clavegueram polític espanyol. I és que quan un territori és una font permanent d’inestabilitat per a eixa “Espanya moderna i europea”, poc amor deu quedar en la relació... De nou, EH ha parit la proposta més avançada de tota l’esquerra europea: Interbindea Badago (“Hi ha eixida”). A banda de ser un clar indicador de la maduresa assolida per les forces abertzales d’esquerres i de com avança el procés polític, la proposta ens dibuixa un nou model socioeconòmic que hom voldria per al nostre país. En un moment en el qual l’esquerra –en abstracte- està ancorada en la cul-

www.ECONOMIA21.net

amb el suport de